Josep Maria Quintana

La política contemporània s’ha convertit en un exercici de funambulisme on la paraula donada té la mateixa caducitat que un missatge efímer a les xarxes socials. Vivim en un ecosistema públic on la coherència es penalitza com una feblesa i el canvi sobtat de criteri es disfressa d’un pragmatisme buit, sovint batejat amb eufemismes com el “sentit d’Estat”. Aquesta realitat, lluny de ser una simple anècdota de la gestió diària, està covant una crisi de credibilitat profunda que afecta les línies de flotació de les nostres institucions i, el que és pitjor, del propi imaginari col·lectiu.

No es tracta només d’incomplir promeses electorals —fet que pot ser inevitable quan la realitat imposa rectificacions—, sinó d’assistir a girs polítics que, pocs dies abans, eren presentats com a absolutament impossibles. Pactes descartats amb solemnitat que acaben essent imprescindibles, línies vermelles que s’esborren sense cap explicació convincent o decisions justificades amb arguments exactament oposats als defensats mesos enrere. Quan aquestes contradiccions deixen de requerir una explicació pública, el missatge implícit és que la memòria dels ciutadans és massa curta perquè valgui la pena retre comptes.

Un dels símptomes més evidents d’aquesta degradació és la facilitat amb què es normalitzen discursos que, fins fa poc, formaven part dels marges inacceptables del sistema. L’espectacle de veure líders polítics cedir posicions ideològiques o de tensar la corda negociadora mostra una pressa alarmant per aconseguir el poder a qualsevol preu. Quan els partits tradicionals assumeixen de manera gairebé automàtica el marc mental de la ultradreta, no només claudiquen davant d’eslògans buits que esquiven la legalitat constitucional; també esdevenen responsables directes del seu creixement. La responsabilitat de frenar la radicalització de l’espai públic no pot recaure mai en una sola formació. És un deure col·lectiu que s’està abandonant per pura conveniència aritmètica, obrint la porta a una transformació subtil però perillosa de la societat que ens fa oblidar qui som realment.

A l’altre costat de l’espectre, la resposta institucional a les pròpies flaqueses no és gaire més encoratjadora. S’ha instal·lat una perversa cultura de la inacció que confia en el pas del temps —sovint esperant que el parèntesi estival o el soroll mediàtic dilueixin l’impacte de les crisis— com a principal estratègia de supervivència. Els casos de corrupció i les investigacions judicials que afecten alts càrrecs de l’administració reben sovint el silenci o la minimització com a única resposta política. Aquesta actitud xoca frontalment amb les lliçons d’exemplaritat que els mateixos governants exigien en el passat quan ocupaven els bancs de l’oposició.

Recordar l’hemeroteca no és un exercici de nostàlgia, sinó un deure democràtic. Quan es proclamava amb contundència que la corrupció destrueix la fe en les institucions i devalua la qualitat de la presidència si no hi ha una reacció ferma, es fixava un llistó ètic molt alt. Aplicar avui una tebiesa calculada davant de situacions similars destrueix la legitimat moral del discurs públic. Els ciutadans assisteixen a una doble vara de mesurar que alimenta el cinisme social: allò que ahir era motiu immediat de dimissió o de moció de censura, avui es converteix en un assumpte menor que cal contextualitzar o esperar que s’oblidi.

L’hemeroteca, tanmateix, no només desemmascara contradiccions; també evidencia que el llenguatge polític ha anat rebaixant progressivament el seu nivell d’exigència. Conceptes com responsabilitat, transparència o regeneració institucional, que havien ocupat el centre del debat públic, sovint queden reduïts a eslògans de campanya sense traducció efectiva quan arriba l’hora de governar. Aquesta erosió del significat de les paraules és especialment nociva perquè converteix la desconfiança en una actitud permanent de la ciutadania.

El gran perill d’aquest escenari és que el problema de fons no desapareix quan s’acaba la temporada política o quan canvia el focus de l’actualitat. Les imputacions queden escrites, la feblesa institucional es cronifica i la desconfiança ciutadana es va acumulant de manera silenciosa. La pèrdua de fe en la vigència de l’Estat de dret no es produeix de cop, sinó per un desgast constant provocat per la manca d’una resposta política d’acord amb el dany ocasionat. Quan els governants confien la seva continuïtat a la fatiga de l’electorat, estan jugant amb un foc que pot cremar els fonaments del sistema compartit.

Ens trobem, doncs, davant d’un mirall incòmode. Per un costat, una dreta disposada a normalitzar l’extremisme amb una rapidesa que espanta per tal de lligar governs; per l’altre, una esquerra que s’aferra al càrrec rebaixant l’exigència ètica que un dia va utilitzar com a bandera per arribar-hi. Aquest és el món real que vivim: un espai on la veritat i la coherència s’han devaluat fins a esdevenir simples béns de consum polític intercanviables segons les necessitats del moment.

Escriure sobre la realitat actual implica, necessàriament, denunciar aquest buit generalitzat i assenyalar que la responsabilitat és compartida. Si la política es redueix a un joc tàctic on ningú assumeix les conseqüències dels seus actes ni de les seves aliances, la qualitat de la nostra democràcia seguirà caient en picat. La democràcia no es deteriora només quan es vulneren les lleis; també s’afebleix quan es banalitzen els compromisos, quan els principis esdevenen negociables i quan la ciutadania acaba assumint que tots els actors polítics actuaran igual davant les mateixes circumstàncies. És aleshores quan la resignació substitueix l’exigència cívica, i aquest és, probablement, el cost més alt que una societat pot pagar. El pas del temps pot apaivagar els titulars de premsa, però la ferida en la credibilitat de les institucions trigarà molt més temps a tancar-se, si és que realment hi ha voluntat de curar-la des de la base de l’exemplaritat.

La polèmica suscitada per les paraules de l’arquebisbe Luis Argüello a la clausura de l’Escola d’Estiu 2026, organitzada conjuntament per la Conferència Episcopal Espanyola, la Universitat Pontifícia de Salamanca i la Fundación Pablo VI, era probablement previsible. En afirmar que “quan un Estat oblida l’ètica es converteix en una banda de lladres”, i afegir tot seguit “als fets em remeto”, feia gairebé inevitable que la seva reflexió, inspirada en sant Agustí, fos llegida en clau política, encara que després precisés que no pretenia referir-se explícitament al Govern. Un president de la Conferència Episcopal Espanyola no pot ignorar que les seves paraules seran interpretades en aquest context.

Dit això, cal també advertir que també s’ha produït un fenomen preocupant: la reducció del pensament d’Argüello a unes poques frases descontextualitzades. És el que s’ha vist, per exemple, en algunes interpretacions de les seves paraules sobre immigració. És cert que va afirmar que els immigrants tenen deures d’integració, que va criticar una cultura assistencialista i que va advertir que l’Estat no pot convertir-se en una “Càritas laica”. També és cert que va denunciar una democràcia que, segons ell, corre el risc de fabricar ciutadans passius a força de subvencions.

Aquestes afirmacions existeixen i és legítim discutir-les. Però el que potser ja no és tan just és presentar-les com si resumissin la seva posició sobre la immigració. Perquè el mateix Argüello ha estat un dels bisbes espanyols que amb més claredat ha defensat la regularització de centenars de milers de migrants en situació irregular (contradient els posicionaments ideològics de Vox en aquest camp i també els que ha sostingut el PP oposant-se a l’acció del Govern), ha denunciat que aquestes persones no poden romandre jurídicament en una “terra de ningú” i ha reiterat, en sintonia amb els papes Francesc i Lleó XIV, que la dignitat de la persona migrant és innegociable.

Quan es prescindeix d’aquest context, el retrat d’Argüello queda inevitablement esbiaixat. No és una imatge falsa, la que se’n fa; és una imatge parcial. I les imatges parcials acostumen a alimentar més la polarització que la comprensió.

Tanmateix, seria un error atribuir tota la responsabilitat als comentaristes o als mitjans. Perquè qui presideix la Conferència Episcopal Espanyola sap —o hauria de saber— que les seves paraules difícilment seran percebudes com les opinions d’un intel·lectual o d’un bisbe més. Ho vulgui o no, parla amb una autoritat institucional que exigeix una prudència especial, no només en el llenguatge, sinó també en els escenaris que escull per intervenir.

En aquest sentit, probablement no va ser un encert acceptar la clausura, l’estiu del 2024, d’un curs d’ISSEP, una escola de formació ideològica on compartia programa amb diversos referents pròxims a Vox. Tampoc va contribuir a preservar aquesta necessària distància institucional la presentació, al costat de Santiago Abascal, d’un llibre de Miguel Ángel Quintana Paz, un dels intel·lectuals vinculats a la Fundación Disenso. És cert que cap d’aquests actes converteix Argüello en participant del think tank oficial de Vox ni permet identificar-lo amb el seu projecte polític. Però també és cert que aquests gestos projecten una determinada imatge pública i condicionen la manera com després són llegides les seves paraules.

Quan, a més, s’hi afegeixen expressions tan contundents com la referència a l’Estat convertit en una “banda de lladres”, el risc és que el conjunt del seu missatge quedi atrapat en una lectura partidista que acaba eclipsant altres aportacions seves molt més matisades, especialment en matèria social i migratòria. És una llàstima, perquè algunes de les seves reflexions mereixerien una atenció més serena. La insistència que els drets comporten també deures, o la prevenció davant una cultura que afebleixi la responsabilitat personal, formen part d’una llarga tradició de la doctrina social de l’Església i són perfectament discutibles en una societat democràtica.

Però quan aquestes idees apareixen associades a escenaris i expressions que es perceben com a intervencions partidistes, acaben perdent força i credibilitat. El debat deixa de centrar-se en el seu contingut i deriva cap a una confrontació política que ningú no sembla interessat a superar.

Potser aquesta és la principal lliçó que ofereix aquesta controvèrsia. Els crítics d’Argüello haurien d’evitar caricaturitzar un pensament més ric i matisat del que sovint es presenta. Però Argüello també hauria de ser conscient que la seva autoritat eclesial reclama una contenció que va més enllà del dret, indiscutible, a expressar opinions sobre la vida pública.

La prudència és una virtut clàssica del cristianisme. Com ens explicava López Aranguren a la seva “Ética”, seguint en això a Aristòtil, la phrónesis (que és com en deien els grecs de prudència), no consisteix a callar, sinó en la capacitat de discernir què convé fer en una situació concreta per assolir el bé. És, en definitiva, la virtut de saber on i com convé parlar perquè el missatge no quedi devorat pel soroll. Quan això no passa, no només se’n ressent la credibilitat d’una persona; també la de la institució que representa. I això és un preu massa alt per a una Església que aspira a ser escoltada més pel que anuncia que per les polèmiques que suscita.

La sentència núm. 386/2026, dictada per la Sala Primera del Tribunal Suprem l’11 de març de 2026, representa un dels pronunciaments més rellevants dels darrers anys en matèria de patrimoni públic i memòria democràtica. La resolució confirma definitivament que el Pazo de Meirás no va ser mai una propietat privada de Francisco Franco ni dels seus hereus, sinó un bé que va pertànyer a l’Estat des del moment de la seva adquisició.

El litigi s’havia iniciat arran de la demanda presentada per l’Estat i diverses administracions gallegues contra els nets de Franco. L’objectiu era obtenir la declaració de nul·litat de les transmissions que havien consolidat la titularitat privada del Pazo i recuperar-ne la possessió per al seu legítim propietari: l’Estat. Tant el Jutjat de Primera Instància com l’Audiència Provincial van donar la raó a les administracions demandants, i ara el Tribunal Suprem confirma aquella decisió, tot desestimant els recursos presentats tant pels hereus de Franco com per les administracions, aquestes últimes únicament pel que fa a la liquidació de les despeses derivades de la possessió del bé.

La qüestió jurídica fonamental era determinar qui havia estat el veritable propietari i posseïdor del Pazo des de 1938. Els hereus de Franco sostenien que el dictador havia adquirit el domini mitjançant una escriptura de compravenda formalitzada el 1941 i que havia posseït la finca en concepte de propietari. Alternativament, afirmaven que, després de la mort de Franco el 1975, els seus hereus havien continuat posseint el Pazo durant prou temps per adquirir-ne la propietat per usucapió o prescripció adquisitiva.

El Tribunal Suprem rebutja de manera contundent aquesta tesi. La Sala considera acreditat que, des del primer moment, el Pazo va quedar destinat al servei públic de l’Estat. No es tractava simplement de la residència privada del cap de l’Estat, sinó d’un immoble utilitzat per desenvolupar funcions institucionals: s’hi celebraven Consells de Ministres, recepcions oficials, reunions amb autoritats i altres actes propis de l’activitat pública. A més, les obres de condicionament, manteniment i funcionament eren sufragades amb recursos públics i l’immoble era ocupat per funcionaris de l’Administració. Tots aquests elements demostren, segons el Tribunal, que qui exercia les facultats pròpies del propietari era l’Estat i no Francisco Franco a títol personal.

La sentència aprofundeix també en un dels conceptes clau del dret civil: la possessió en concepte de propietari. El Codi Civil exigeix que, perquè pugui produir-se la usucapió (adquisició de la propietat per l’ús exclusiu durant un temps determinat), la possessió sigui pública, pacífica, ininterrompuda i, sobretot, exercida com si el posseïdor fos realment el propietari. No n’hi ha prou amb la voluntat subjectiva de considerar-se amo del bé; cal que aquesta condició es manifesti externament mitjançant actes que només podria realitzar el titular del domini. Precisament aquests actes són els que, segons el Tribunal Suprem, va desenvolupar de manera continuada l’Estat entre 1938 i 1975.

Un altre dels arguments dels recurrents consistia a afirmar que determinades dades administratives demostraven la propietat privada de Franco, especialment perquè figurava com a titular cadastral i pagava els impostos corresponents sobre la finca. El Tribunal també desmunta aquesta pretensió. Recorda que el Cadastre té una finalitat exclusivament administrativa i tributària, però no acredita la titularitat dominical ni altera la possessió jurídica d’un immoble. El pagament de l’IBI o d’altres tributs tampoc constitueix una prova concloent de propietat, especialment quan existeixen altres indicis molt més sòlids que evidencien que era l’Estat qui exercia les facultats dominicals sobre el Pazo.

La resolució dedica una part especialment rellevant a analitzar la figura de la desafectació dels béns de domini públic. Els hereus de Franco sostenien que, després de la mort del dictador, el Pazo havia deixat de prestar un servei públic i havia passat automàticament a ser un bé patrimonial susceptible de ser adquirit per usucapió.

El Tribunal Suprem recorda que els béns de domini públic gaudeixen, per mandat constitucional, dels principis d’inalienabilitat, inembargabilitat i, especialment, imprescriptibilitat. Això significa que no poden adquirir-se pel simple transcurs del temps. Perquè un bé deixi de formar part del domini públic és necessari que es produeixi una desafectació. Tot i que la jurisprudència havia admès excepcionalment la desafectació tàcita en alguns supòsits històrics, aquesta només és possible quan existeixen actes administratius concloents i incompatibles amb el manteniment de la destinació pública. La mera inactivitat administrativa o el simple pas dels anys no són suficients. En el cas del Pazo de Meirás, el Tribunal conclou que no s’ha acreditat cap acte que permeti afirmar que l’Estat hagués decidit abandonar la seva naturalesa pública.

La sentència també respon a l’argument subsidiari dels hereus segons el qual haurien adquirit la propietat per usucapió extraordinària després de la mort de Franco. Encara que el Tribunal considera que aquesta qüestió resulta pràcticament irrellevant si s’accepta que el bé mai no va deixar de ser de domini públic, igualment analitza el motiu perquè havia estat plantejat en el recurs de cassació. La Sala conclou que la possessió dels hereus en concepte de propietaris no pot situar-se fins a l’inici dels anys noranta, de manera que quan es va presentar la demanda el juliol de 2019 encara no havia transcorregut el termini de trenta anys que exigeix l’article 1959 del Codi Civil per a la usucapió extraordinària dels béns immobles. A més, mentre el Pazo va estar afectat al servei públic, qualsevol termini de prescripció era jurídicament impossible.

Precisament aquest últim aspecte ha generat algun debat entre juristes. El registrador Joaquín Delgado Ramos ha assenyalat que, si el Tribunal afirma que el Pazo va romandre sempre dins del domini públic i mai no va existir una desafectació, no hauria estat necessari entrar a calcular si els hereus havien complert o no el termini de la usucapió, ja que els béns demanials són imprescriptibles. Álvaro José Martín Martín, també registrador, respon, tanmateix, que el Tribunal estava obligat a donar resposta a cadascun dels motius de cassació formulats pels recurrents, entre els quals figurava expressament aquesta qüestió. També destaca que resulta sorprenent que en una sentència de més de vuitanta pàgines no hi hagi pràcticament cap referència a la Llei Hipotecària (una llei per a la qual els registradors sentim debilitat), probablement perquè cap de les parts la va invocar durant el procediment.

En definitiva, la resolució del Tribunal Suprem transcendeix el cas concret del Pazo de Meirás. La sentència fixa una doctrina clara sobre la diferència entre la figura institucional del cap de l’Estat i el seu patrimoni personal, reforça la protecció dels béns de domini públic davant de possibles apropiacions privades i recorda que la titularitat cadastral o el pagament d’impostos no constitueixen proves suficients del dret de propietat. Més enllà del seu evident impacte històric i simbòlic, la decisió es converteix també en una resolució de gran transcendència jurídica sobre els límits de la usucapió, la possessió en concepte de propietari i el règim dels béns públics.

Hi ha catàstrofes naturals que, més que destruir un país, el despullen. El doble terratrèmol que ha sacsejat Veneçuela ha fet caure edificis, infraestructures i barris sencers, però també ha deixat al descobert una realitat molt més profunda: la incapacitat d’un Estat per protegir els seus ciutadans i la dificultat gairebé insuperable de reconstruir-se quan el propi destí nacional està condicionat pels interessos de potències estrangeres.

És fàcil atribuir tota la responsabilitat al fracàs de la revolució bolivariana. De fet, hi ha motius per fer-ho. Després de més d’un quart de segle de chavisme, un país que disposa de les reserves de petroli més grans del món presenta una administració feble, una burocràcia excessiva, serveis públics deteriorats i una enorme dependència dels subsidis. La promesa de construir un Estat fort al servei dels més humils ha acabat derivant, segons els seus crítics, en un sistema incapaç de respondre quan arriba la prova més exigent: salvar vides.

Però limitar-se a aquest diagnòstic seria explicar només una part de la història.

La Veneçuela d’avui no és únicament un Estat que arrossega les conseqüències de dècades de mala gestió. És també un país profundament condicionat per una intervenció exterior que respon molt més a interessos geopolítics i econòmics que a una voluntat sincera d’acompanyar la seva recuperació institucional.

Els Estats Units exerceixen una influència determinant sobre el govern veneçolà sorgit després de la caiguda de Nicolás Maduro. Aquesta tutela planteja una pregunta inevitable: quin és el projecte nord-americà per a Veneçuela?

Costa trobar-hi una resposta que vagi més enllà del petroli.

El mateix Donald Trump no ha fet gaires esforços per dissimular-ho. En diverses intervencions públiques ha continuat vinculant l’èxit de la seva política veneçolana a l’accés als recursos energètics del país. L’ajuda humanitària enviada després del terratrèmol és necessària i mereix ser reconeguda, però també arriba després que la mateixa administració nord-americana hagués reduït considerablement la seva estructura internacional d’assistència humanitària. És difícil no preguntar-se si aquesta solidaritat respon a una convicció moral o a la necessitat de preservar la credibilitat internacional dels Estats Units en un territori que considera estratègic.

La gestió de l’espai aeri durant els primers dies de la tragèdia constitueix un exemple revelador d’aquesta complexitat. Durant hores es va estendre la idea que era el govern veneçolà qui impedia l’arribada de rescatadors internacionals. Posteriorment van aparèixer informacions que atribuïen les restriccions a decisions adoptades des de Washington. Sigui quin sigui el grau de responsabilitat de cadascú, el més preocupant és comprovar fins a quin punt la batalla política va acabar eclipsant la prioritat absoluta: rescatar persones encara atrapades sota les runes.

Quan la propaganda ocupa el lloc de la informació, les víctimes passen a un segon pla.

En aquest escenari també emergeix la figura de María Corina Machado. Per a molts veneçolans representa l’alternativa democràtica després de dècades de chavisme. Per a altres (entre els quals jo m’incloc), representa una dreta liberal i conservadora alineada amb el corrent polític que avui encapçalen Javier Milei a l’Argentina, Keiko Fujimori al Perú i Abelardo de la Espriella a Colòmbia, tots ells favorables a una estreta relació amb els Estats Units. El seu discurs defensa una ruptura gairebé total amb l’herència bolivariana i aposta per una economia molt més liberal, amb una estreta sintonia amb Washington.

Tanmateix, fins i tot aquesta alternativa sembla topar amb les contradiccions dels seus propis aliats. Les informacions publicades aquests dies indiquen que les autoritats nord-americanes haurien desaconsellat el seu retorn immediat a Veneçuela perquè podia alterar l’estabilitat política durant la gestió de l’emergència. El fet resulta paradoxal: la dirigent considerada durant anys com la principal referència de l’oposició veu limitada la seva actuació precisament per aquells que, en teoria, comparteixen bona part del seu projecte polític.

Això posa de manifest una realitat incòmoda. Les grans potències acostumen a defensar principis democràtics mentre aquests coincideixen amb els seus interessos estratègics. Quan deixen de coincidir-hi, el pragmatisme acostuma a imposar-se.

Mentrestant, la societat veneçolana continua atrapada entre diverses decepcions. D’una banda, un model polític que prometia justícia social i que ha acabat mostrant greus limitacions institucionals. De l’altra, una tutela exterior que no sembla orientada a reconstruir una democràcia sòlida, sinó a garantir estabilitat suficient perquè continuï funcionant una determinada arquitectura d’interessos econòmics.

És una situació extraordinàriament difícil de revertir.

Cap reconstrucció serà possible si les institucions continuen sent febles. Però tampoc no serà viable si el futur del país continua decidint-se principalment en funció dels interessos energètics d’una potència estrangera. La reconstrucció física dels edificis serà molt més senzilla que la reconstrucció de la confiança dels ciutadans en les seves institucions.

Veneçuela necessita ajuda internacional. Probablement la necessitarà durant molt de temps. Però aquesta ajuda només serà realment útil si va acompanyada del respecte a la capacitat dels veneçolans per decidir el seu propi futur. Cap país pot reconstruir-se plenament mentre la seva política interior sigui percebuda com un simple apèndix dels interessos d’actors externs.

El terratrèmol ha destruït moltes ciutats. Però la tragèdia més profunda és una altra: la sensació que Veneçuela continua sense ser plenament propietària del seu destí. Entre les ruïnes del model bolivarià i els càlculs geopolítics dels Estats Units, el poble veneçolà corre el risc de tornar a quedar orfe. I aquesta és una devastació que cap equip de rescat no pot reparar.