Hi ha catàstrofes naturals que, més que destruir un país, el despullen. El doble terratrèmol que ha sacsejat Veneçuela ha fet caure edificis, infraestructures i barris sencers, però també ha deixat al descobert una realitat molt més profunda: la incapacitat d’un Estat per protegir els seus ciutadans i la dificultat gairebé insuperable de reconstruir-se quan el propi destí nacional està condicionat pels interessos de potències estrangeres.
És fàcil atribuir tota la responsabilitat al fracàs de la revolució bolivariana. De fet, hi ha motius per fer-ho. Després de més d’un quart de segle de chavisme, un país que disposa de les reserves de petroli més grans del món presenta una administració feble, una burocràcia excessiva, serveis públics deteriorats i una enorme dependència dels subsidis. La promesa de construir un Estat fort al servei dels més humils ha acabat derivant, segons els seus crítics, en un sistema incapaç de respondre quan arriba la prova més exigent: salvar vides.
Però limitar-se a aquest diagnòstic seria explicar només una part de la història.
La Veneçuela d’avui no és únicament un Estat que arrossega les conseqüències de dècades de mala gestió. És també un país profundament condicionat per una intervenció exterior que respon molt més a interessos geopolítics i econòmics que a una voluntat sincera d’acompanyar la seva recuperació institucional.
Els Estats Units exerceixen una influència determinant sobre el govern veneçolà sorgit després de la caiguda de Nicolás Maduro. Aquesta tutela planteja una pregunta inevitable: quin és el projecte nord-americà per a Veneçuela?
Costa trobar-hi una resposta que vagi més enllà del petroli.
El mateix Donald Trump no ha fet gaires esforços per dissimular-ho. En diverses intervencions públiques ha continuat vinculant l’èxit de la seva política veneçolana a l’accés als recursos energètics del país. L’ajuda humanitària enviada després del terratrèmol és necessària i mereix ser reconeguda, però també arriba després que la mateixa administració nord-americana hagués reduït considerablement la seva estructura internacional d’assistència humanitària. És difícil no preguntar-se si aquesta solidaritat respon a una convicció moral o a la necessitat de preservar la credibilitat internacional dels Estats Units en un territori que considera estratègic.
La gestió de l’espai aeri durant els primers dies de la tragèdia constitueix un exemple revelador d’aquesta complexitat. Durant hores es va estendre la idea que era el govern veneçolà qui impedia l’arribada de rescatadors internacionals. Posteriorment van aparèixer informacions que atribuïen les restriccions a decisions adoptades des de Washington. Sigui quin sigui el grau de responsabilitat de cadascú, el més preocupant és comprovar fins a quin punt la batalla política va acabar eclipsant la prioritat absoluta: rescatar persones encara atrapades sota les runes.
Quan la propaganda ocupa el lloc de la informació, les víctimes passen a un segon pla.
En aquest escenari també emergeix la figura de María Corina Machado. Per a molts veneçolans representa l’alternativa democràtica després de dècades de chavisme. Per a altres (entre els quals jo m’incloc), representa una dreta liberal i conservadora alineada amb el corrent polític que avui encapçalen Javier Milei a l’Argentina, Keiko Fujimori al Perú i Abelardo de la Espriella a Colòmbia, tots ells favorables a una estreta relació amb els Estats Units. El seu discurs defensa una ruptura gairebé total amb l’herència bolivariana i aposta per una economia molt més liberal, amb una estreta sintonia amb Washington.
Tanmateix, fins i tot aquesta alternativa sembla topar amb les contradiccions dels seus propis aliats. Les informacions publicades aquests dies indiquen que les autoritats nord-americanes haurien desaconsellat el seu retorn immediat a Veneçuela perquè podia alterar l’estabilitat política durant la gestió de l’emergència. El fet resulta paradoxal: la dirigent considerada durant anys com la principal referència de l’oposició veu limitada la seva actuació precisament per aquells que, en teoria, comparteixen bona part del seu projecte polític.
Això posa de manifest una realitat incòmoda. Les grans potències acostumen a defensar principis democràtics mentre aquests coincideixen amb els seus interessos estratègics. Quan deixen de coincidir-hi, el pragmatisme acostuma a imposar-se.
Mentrestant, la societat veneçolana continua atrapada entre diverses decepcions. D’una banda, un model polític que prometia justícia social i que ha acabat mostrant greus limitacions institucionals. De l’altra, una tutela exterior que no sembla orientada a reconstruir una democràcia sòlida, sinó a garantir estabilitat suficient perquè continuï funcionant una determinada arquitectura d’interessos econòmics.
És una situació extraordinàriament difícil de revertir.
Cap reconstrucció serà possible si les institucions continuen sent febles. Però tampoc no serà viable si el futur del país continua decidint-se principalment en funció dels interessos energètics d’una potència estrangera. La reconstrucció física dels edificis serà molt més senzilla que la reconstrucció de la confiança dels ciutadans en les seves institucions.
Veneçuela necessita ajuda internacional. Probablement la necessitarà durant molt de temps. Però aquesta ajuda només serà realment útil si va acompanyada del respecte a la capacitat dels veneçolans per decidir el seu propi futur. Cap país pot reconstruir-se plenament mentre la seva política interior sigui percebuda com un simple apèndix dels interessos d’actors externs.
El terratrèmol ha destruït moltes ciutats. Però la tragèdia més profunda és una altra: la sensació que Veneçuela continua sense ser plenament propietària del seu destí. Entre les ruïnes del model bolivarià i els càlculs geopolítics dels Estats Units, el poble veneçolà corre el risc de tornar a quedar orfe. I aquesta és una devastació que cap equip de rescat no pot reparar.
Josep Maria Quintana 