Archive for gener de 2008

Sobre "la gran mesura"

31 gener 2008

Jo comprenc que això de donar 400 euros al contribuent (no sabem encara exactament quin, i tampoc coneixem el com es farà aquesta donació, o si simplement serà una rebaixa que s’allargarà en el temps) jo comprenc, dic, que és una proposta molt llaminera per a un polític que reclama el vot dels electors. Però ¿té sentit retornar aquesta milers de milions d’euros trets, diuen, del superàvit, quan al país hi ha serveis públics tan deficients com el de la sanitat (amb llargues llistes d’espera), quan hi ha pensions mínimes que no poden cobrir les necessitats bàsiques del pensionista pobre, quan l’aplicació de la Llei de Dependència, tan progressista i bona per ella mateixa, no es pot posar completament en marxa per manca de diners i quan el país encara arrossega un deute públic molt gran?

Em diran que Bush també ho ha fet, això, i que és una disposició de xoc en favor de l’economia. No ho he de discutir perquè en aquest camp sóc un ignorant, però hi ha alguna cosa que falla en aquest argument, i ho dic només aplicant la lògica per la qual intento que es regeixi la meva vida i d’acord amb la qual analitzo els problemes del món. En efecte, no sabria explicar molt bé per què desconfio de la bondat de la mesura, però temo molt que el que es persegueix amb aquesta no és exactament aconseguir allò que el PSOE diu que vol aconseguir, sinó fer-se un lloc a la campanya i (costi el que costi) situar-se en un lloc de privilegi des del punt de vista electoral.

Anuncis

Sobre afirmacions i improvisacions

30 gener 2008

En el meu comentari de fa uns dies, que vaig intitular “Les alarmes”, parlava de la crisi econòmica o del que sigui això que estem vivint aquests darrers temps, i deia: “Tanmateix, els polítics han de dir i han de fer alguna cosa en el camp de l’economia, i és curiós de veure com des dels dos camps ideològics que conviuen a casa (si és que realment a casa hi ha dos camps ideològics) s’afronta la situació de manera diversa.”

Un lector m’escriu i em corregeix en això que fa als “dos camps ideològics” dels quals –com podeu observar- jo mateix deixava entreveure que dubtava realment de la seva existència. Diu el meu interlocutor: “El que hi ha és dues xarxes de favors i dependències que lluiten per conquerir la font que els manté vius. No ho trobes?”

L’afirmació em sembla molt contundent i és pròpia d’un home jove. Potser els anys ens fan més prudents (o més covards, que també pot ser) i no ens atrevim a dir les coses pel seu nom. De tota manera, les promeses electorals, en la major part improvisades i sense precisar prou (la dels 400€ del PSOE em sembla el màxim de la improvisació i de la imprecisió) confirmen la tesi del meu interlocutor.

No vivim en un país governat per gent prou seriosa (i quan dic governat em refereixo tant als qui realment governen com els qui són a l’oposició). No potser que es treguin 400€ per barba a tots els contribuents que declarem IRPF (encara que, en aquests moments, no sabem prou bé si serà a tots o només als pensionistes i als assalariats), sense que es pensi amb els qui no paguen aquest impost perquè no arriben al mínim.

Però és que no pot ser tampoc escoltar (o llegir en aquest cas) coses com les que diu Pizarro, el qual, en una entrevista a La Vanguardia arriba a afirmar coses tan peregrines com les següents: “Soy un enamorado de Catalunya. Mi primer destino fue Tarragona. Allí pasé una de las mejores épocas de mi vida. He tenido quince años casa en Catalunya, en Val d´Aran. Me he metido en la sociedad catalana. A mí, en cariño a Catalunya no me gana nadie. Me encanta Pla, todo lo catalán. Para los aragoneses, Catalunya es nuestro segundo hogar.”

M’ha agafat el riure en veure com tenint una casa a la Val d’Aran (suposo que per anar a esquiar) una persona es pot ficar de ple en la societat catalana. A més, què vol dir amb “me encanta todo lo catalán”? Però no només és això que va dir el personatge. Apunteu-vos aquesta altra: “Poca gente, por supuesto que en el sector eléctrico nadie, ha hecho más por Catalunya que yo. He hecho mucho país en Catalunya.”

Contemplant, doncs, el panorama, potser sí que haurem de concloure, amb el meu interlocutor, que “el que hi ha és dues xarxes de favors i dependències que lluiten per conquerir la font que els manté vius”. És una vertadera llàstima.

L’acte per la vida de Barcelona

29 gener 2008

Després de l’acte celebrat a Barcelona el passat diumenge “Per la vida, la família i les llibertats” augmenta encara més la meva perplexitat perquè, si bé jo estic a favor de la vida, de la família i de les llibertats, i tampoc no avorto ni faig avortar ningú, ni demano per mi, ni per als meus, l’eutanàsia, em trobo lluny d’actes com aquest que, si bé no han mostrat la virulència del de Madrid, estan en la mateixa línia.

D’altra banda, ¿té sentit que un cardenal i vint sacerdots concelebrin en un palau d’esports abans del míting? Ja sé que el discurs de Mr. Martínez Sistach va ser moderat, en la línia de Mr. Blázquez, i no exactament en la de Mr. Rouco, però és clar que el cardenal sabia (o havia de saber) que l’acte del qual ell actuava com a “telonero” dient una missa (que no és una bestiesa, sinó el moment culminant de la vida religiosa del cristià) acabaria amb atacs polítics directes contra el president del govern, contra el president de la Generalitat i contra els partits d’esquerra.

De veritat creu Miró i Ardèvol que el govern espanyol ha promogut lleis que limiten la llibertat de culte i expulsen la religió de l’escola? Quina llei ha limitat la llibertat de culte en aquest país? Qui és el responsable que una majoria de pares d’avui no tinguin cap interès a educar els seus fills cristianament i no demanin que se’ls expliqui religió a l’escola? Creu Miró i Ardèvol que això és culpa del govern dels socialistes?

Però més enllà del que pugui pensar aquest senyor, el que no puc entendre és que l’Església es mostri tan bel·ligerant i agressiva (cas de Madrid) o simplement tan bel·ligerant (cas de Barcelona). Si el futur del cristianisme depèn, no ja que es pugui ensenyar religió (que és el que succeeix avui) sinó que s’hagi d’ensenyar religió obligatòriament a les escoles, això vol dir que el cristianisme ja no atrau per ell mateix. Alguna cosa haurem fet molt malament nosaltres.

A més, els benaurances parlen dels perseguits per ser justos, no dels que són reconeguts com els afavorits o privilegiats del sistema polític, que és el que tots aquests sectors tan cridaners sembla que volen tornar a ser.

Les alarmes

26 gener 2008

Diuen que no hi ha res més poruc que els diners, i pel que sembla és veritat, perquè no cal sinó mirar què ha fet i continua fent la borsa aquests dies per veure que el diagnòstic de la por és cert. Perquè, té cap explicació sensata la caiguda que va experimentar a tot el món el passat dilluns? Però alguna cosa devia succeir, perquè a totes les borses s’experimentés el mateix fenomen.

És cert que els nord-americans van reaccionar molt ràpidament i que la decisió de la Reserva Federal d’abaratir tres quarts de punt el preu del diner va ser, sembla, una decisió molt sàvia. O sí més no oportuna, perquè la borsa es va revifar immediatament. En canvi no va actuar així l’autoritat monetària europea, que va creure que havia de mantenir el preu del diner i, això no obstant, la borsa, encara que amb alguna incertesa, també s’ha refet, fins al punt que, segons ens diuen els entesos, la pujada d’abans d’ahir va ser la més alta de la seva història recent.

Per si no ho sabíem, podem comprovar aquests dies que les reaccions del diner no responen a decisions meditades sinó espontànies, gairebé irreflexives, determinades per l’impuls, ja sigui per l’afany de guanyar diners o per la por de perdre’ls.

Tanmateix, els polítics han de dir i han de fer alguna cosa en el camp de l’economia, i és curiós de veure com des dels dos camps ideològics que conviuen a casa (si és que realment a casa hi ha dos camps ideològics) s’afronta la situació de manera diversa. Per a uns, la crisi és terrible (Pizarro fins i tot parla de “reconversió”), mentre que Solbes sembla que contempli el panorama com si tan sols bufés un lleu ventijol sobre una economia segura.

Si l’excés del primer (i en general de tots els qui militen en aquest camp) m’irrita, la manca de realisme i d’autocrítica dels qui ocupen l’altre camp em desconcerta. Perquè si no hi ha crisi, sí que hi ha desacceleració, i és molt probable que els més dèbils pateixin molt més que fins ara, i fins i tot algú que no sigui tan dèbil també pot quedar atrapat per aquesta desinflada del globus econòmic, o potser fins i tot a causa dels seus propis excessos, vull dir per haver allargat una mica més el braç que la màniga, perquè de tot hi ha a la vinya del Senyor.

Les revolucions perdudes

23 gener 2008

Em telefona el meu editor i em diu que té damunt la taula la meva darrera novel·la, “Les revolucions perdudes” (Editorial Proa, Barcelona. Col·lecció A tot Vent, 474). M’assegura que ha quedat bé i que me n’envia uns exemplars. Creu que la setmana vinent ja serà a les llibreries.

Sempre fa il·lusió publicar un nou llibre, encara que, en aquest moment, sempre se suscita el mateix interrogant: haurà valgut la pena l’esforç? Tindrà algun valor? Li agradarà al lector?

Aquest cop la novel·la ha tingut una llarga trajectòria, tot i que no és llarga, a penes una mica més de dos-centes pàgines. La vaig començar abans que “Els Nikolaidis”, però vaig abandonar-la un temps després. Va ser a finals del 2005 que vaig creure que valia la pena de treballar-hi novament, un cop vaig creure que havia resolt una sèrie de problemes amb què m’havia trobat a la primera etapa.

Tanmateix “Les revolucions perdudes” no és una novel·la sense riscos (de fet cap no ho és). Però aquesta en té especialment perquè aborda dos moments importants i de gran impacte per a les nostres vides. Del primer en van ser testimonis directes els nostres pares (l’esclat de la guerra civil), però els efectes del qual es perllongaren fins marcar molt durament la infantesa i la joventut de la meva generació (la dels qui ara tenim entre 55 i 70 anys). L’altre (el maig del 68), és un moment que no tots vam viure amb la mateixa intensitat, però que va ser decisiu en la configuració del nostre compromís social i polític.

I dic que tenia riscos, no sols perquè tractar la guerra civil sempre en té, sinó perquè la novel·la se centra bàsicament en els primers mesos de revolució, i se situa en una illa imaginària que es diu Pregonda, que recorda Menorca, encara que també podria recordar tants i tants altres llocs de la geografia espanyola on, per aquells dies, passaren bàsicament les mateixes coses.

La particularitat de la novel·la radica, però, en el fet que l’esclat revolucionari del 1936 s’explica en tant que fet objectiu que estudia un home de la meva generació, progressista, magistrat, fill i nét de notaris monàrquics i catòlics, que es troba a París el maig del 68, i que viu l’experiència revolucionària pels mateixos dies en què descobreix els fets (també revolucionaris) de la guerra civil.

D’altra banda, penso que sempre és difícil explicar el què i el per què d’una novel·la pròpia. Però més enllà de com aquesta hagi sortit i de la valoració que mereixi del lector i de la crítica, el que sí que jo tenia clar en escriure aquest llibre és que volia aprofitar la novel·la per aconseguir tres objectius: em volia mostrar crític amb els defensors de la Segona República, que no van saber estar a l’altura del que la democràcia exigia d’ells en aquells moments de guerra; també volia fer una dura autocrítica de la meva pròpia generació, encara que sense haver de passar-me necessàriament a l’altra banda; i per últim, també volia incidir (i la qüestió no és marginal) en aquest debat sempre obert sobre què és una novel·la, gènere en el qual, almenys així ho crec, el com sempre esdevé superior al què, encara que només de la conjunció harmoniosa de l’un i de l’altre pot acabar naixent un text que entri a formar part de la literatura.

Tenim necessitat de saber

21 gener 2008

En un article molt encertat des del meu punt de vista, Oriol Domingo publicava a les pàgines de La Vanguardia una sèrie de textos teològics que ha recollit el català Pere Codina. M’agradaria que els llegíssiu, ja sigueu creients o agnòstics, perquè davant l’Església d’avui, el que no podem pretendre és ésser imparcials. Són aquests:

Karl Rahner (1959): “Cuando los cristianos queremos de forma sistemática recorrer con vehemencia a las leyes civiles y a su deber de poner remedio a la moralidad decadente, olvidamos que estamos en diáspora, y que a la larga no conseguiremos más que fomentar el complejo de anticlericalismo en aquellos que no quieren sentir que sobre ellos pesan medidas de represión, por culpa nuestra”.

Joseph Ratzinger (1970): “La Iglesia de hoy será una Iglesia interiorizada, que no reclama su mandato político y que no coquetea con la izquierda o con la derecha”.

Joseph Ratzinger (2000): “La Iglesia de masas puede ser una cosa muy bonita, pero no es necesariamente la única modalidad de ser que tiene la Iglesia”.

Llegit això, que ens confirma fins a quin punt el poder pot canviar als homes, aportaré una citació d’un sociòleg amic meu, molt conegut a Menorca. Em refereixo a Salvador Cardús, que també publicava un article a La Vanguardia en el qual deia això: “Los católicos catalanes necesitamos saber, de manera clara y pública, si los obispos catalanes comparten o no el estilo, el espíritu, el contenido y el propósito de la concentración de fin de año convocada por la que, de momento, consideran su Conferencia Episcopal”.

També jo voldria saber què en pensa el nostre bisbe de Menorca, monsenyor Joan Piris, perquè, jo també, com Cardús, crec que, davant uns fets greus, públics i notoris que comprometen tan directament l’Església, no es pot callar. Us ho diré més clarament encara: No em sento en comunió amb els cardenals Rouco, Cañizares i García Gasco. Aquests homes representen dins l’Església gairebé tot el que jo avorreixo. I necessito saber si ells “són” l’Església o “només en formen part”. I em demano: Podem conviure junts dins aquesta Església gent de tan diverses sensibilitats? Poden compartir el mateix pa els qui creiem que la fe s’ha de viure enmig de la laïcitat i els qui consideren que la cristiandat ha d’informar tot el sistema polític?

Gallardón

18 gener 2008

Si després de la descomunal batalla que ha acabat (o sembla que pot acabar) amb la vida política de l’alcalde de Madrid, cap destacat militant del PP dels qui es troben propers a la cúpula ha dit res (Fraga no em val, perquè aquest és ja més a prop del cel que de la cúpula), això vol dir simplement que a Gallardón els del seu partit no se l’estimen. I és que malament anem quan d’un polític només en parlen bé els adversaris. Alguna cosa falla, si és així.

Que a Gallardón el votava la gent? D’això no hi ha dubte, però en un sistema polític com l’espanyol, dominat dictatorialment per les cúpules dels partits, el que la gent vota, el que la gent vol, això no importa gaire. O no importa gens. L’únic que en realitat compta és el que pensa el líder i el seu entorn. I el líder del PP i el seu entorn –que són els qui decideixen- no volen gent tèbia com el batlle de Madrid (encara que una persona que és ministre socialista em va dir no fa molt de Gallardón que era “más falso que un duro sevillano”), sinó que volen dones com Aguirre, polítics com Zaplana o com Acebes, líders com Aznar. I si és això el que volen, doncs que ho tinguin! Nosaltres no n’hem de fer res.

De tota manera he de reconèixer que m’he equivocat amb Rajoy. També jo (com molts) crèiem que era un home més moderat, més centrista, com diuen avui. Però no és així, perquè no sols no ha modificat els criteris d’Aznar durant tota la legislatura, sinó que, al final, amb la decisió sobre Gallardón, ha demostrat el que ja sospitàvem: que són les hosts del vell president (si és que no és ell mateix) els qui de veritat comanden en el PP.

Hivern plujós

16 gener 2008

Hivern plujós el que tenim. Ahir vespre, mentre estava assegut al sofà de la sala, escoltava com l’aigua rajava sobre les terrasses del jardí. Tancàvem el que els francesos en diuen un “jour douteux”, i també jo em notava l’ànima apagada. Aquest matí, però, en obrir la finestra a trenc d’alba, he vist que no hi havia cap núvol al cel. Per sobre els espadats de la Mola el firmament estava tenyit d’un roig caldera que es dissipava en un blau, encara incipient, en la volta del cel. Era clar que el dia seria esplèndid. Per això m’he arribat fins a Sant Joan a les vuit del matí, i des de la terrassa de dalt he pogut contemplar la cala de sant Esteve a mig termini, la Mola enllà de l’entrada del port, la mar gran que trencava amb l’horitzó a la llunyania i el camp de Menorca als meus peus. Aquest regalimava una humitat densa que es confonia encara amb algun reducte boirós que el sol lentament penetrava. I de sobte me n’he adonat de la meravella: els ametllers havien florit! Alguns ja eren ben blancs, en d’altres el blanc tan sols hi despuntava. El miracle, doncs, es produïa un any més, i la natura em regalava, com si fos el més natural del món, un prodigi de llum i de vida. Sí! M’he sentit afortunat en mirar tanta bellesa i he cregut que res no podia ser més gran que aquest do escadusser i gratuït. Tal vegada demà, o la setmana vinent, o l’altra, el sol s’ofuscarà i el brogit de la tramuntana capgirarà tot aquest món de bellesa, i l’ordre clàssic d’avui es tornarà desordre romàntic o foscor medieval. Potser fins i tot el fred cremarà les flors immaculades i la sal assecarà tanta benedicció. Novament ens cobriran les tenebres. Aleshores serà el moment de recordar aquest matí, i de pensar que la bellesa existeix malgrat tot. Per molt que el dolor o el caos maldin per amagar-la. Aquell serà, en efecte, el moment de recordar la flor blanca, neta i fràgil d’avui, la que ornava els ametllers florits. La que emplenava de goig i de llum aquell camp amarat de rosada.

Zapatero no va dir la veritat

15 gener 2008

En una llarga entrevista que li va fer el diari El Mundo, que em recomanà de llegir el meu amic PJBosch, Zapatero va admetre que s’havien autoritzat contactes amb la banda terrorista després de l’atemptat de la T-4 . A l’entrevista afirmava que aquest contactes van continuar a causa del “desig d’instàncies internacionals” que “tenien tota la bona voluntat que pogués veure’s la llum al final del túnel” per tal que “allò impliqués la fi”. No obstant això, també reconeixia que els contactes van continuar “amb una situació ja molt deteriorada” en la qual “hi havia ja molt poques possibilitats”. I finalment subratllava que el seu “principi ètic” li exigia “esgotar fins l’últim sospir per evitar que hi hagués més víctimes”.

Lamento ficar-me novament amb Zapatero, però ho he de fer necessàriament, perquè si l’altre dia afirmava que en ell hi ha una gran diferència entre allò que diu i allò que fa, aquestes declaracions ens ho confirmen.

No seré jo el qui critiqui els contactes del Govern amb ETA. He afirmat –i m’hi reafirmo- que el final d’un terrorisme que té un rerafons polític i un suport electoral més o menys ampli, sempre acaba en un diàleg. I si bé dono suport a l’acció policial, penso que aquesta no serà suficient per resoldre la causa que, en aquest cas, el provoca.

Encara més: per dir això mateix en un post que va reproduir el diari Menorca, vaig rebre un parell de cartes que em deixaven verd. Són gangues que comporta el meu ofici i no passa res. Per tant, no seré jo que critiqui Zapatero per haver fet un darrer esforç després dels atemptats de la T-4. El critico simplement perquè no ens digués la veritat i assegurés solemnement no hi havia ja cap mena de negociació amb els terroristes. Cosa que ara desment.

D’altra banda, l’explicació que actuava així per “desigs d’instàncies internacionals” sense aclarir una mica més què vol dir amb aquesta frase críptica, no em sembla suficient per justificar el seu engany. I a més, no crec que amb això pugui convèncer ningú.

Per tant, si Rajoy li retreu ara que ens va enganyar, no podem sinó donar-li la raó. Per quins set sous hauríem de dir el contrari?

Es pot confiar en Zapatero?

12 gener 2008

Jordi Barbeta escrivia ahir a La Vanguardia: “La teoría de los gobiernos amigos desarrollada por el PSC se ha desmoronado. Los socialistas catalanes defendieron siempre que la complicidad política entre un presidente socialista en la Moncloa y un president socialista en la Casa dels Canonges lo haría todo más fácil. Sin embargo, desde que esa circunstancia política se ha producido, las relaciones entre el Gobierno y la Generalitat no han mejorado. Al contrario, se han encallado y las relaciones entre el PSOE y el PSC han empeorado progresivamente hasta el punto de preguntarse, en la calle Nicaragua, si con estos amigos les hacen falta enemigos.”

No sols hi estic d’acord sinó que, a mesura que passen els dies, tinc la impressió que el president Zapatero és un d’aquests homes que posen una distància infinita entre allò que diuen i allò que fan. Però ell té una virtut incontestable: és un dels pocs homes que, fent això, no sembla que en sofreixi les conseqüències.

Primer fa creure a Mas que li donarà suport sempre que CiU aprovi l’Estatut. Després fa creure a Maragall que ell no serà un problema. Després desplaça Maragall i dóna suport a Montilla, el qual assegura això del govern amic, de què parla Barbeta. Amb els dies, però, observem que el fet de ser un govern amic no comporta cap mena de conseqüències, i és aleshores quan Montilla parla fins i tot de la desafecció… Però malgrat tot, no sembla que aquesta mena d’actuacions, més pròpies d’un tafur que d’un polític, li comportin un descrèdit entre la ciutadania. Per què? Si Aznar hagués fet aquesta mena de jugades s’hauria carregat amb les ires de tothom. I en canvi, Zapatero no sembla que les conciti. No ho entenc. És a causa del talant?

He posat exemples relacionats amb Catalunya, perquè el comentari de Barbeta hi feia referència. Però en trobaríem molts més, relacionats amb tota mena d’actuacions polítiques de Zapatero que mai no saps com acabaran. I tanmateix, no m’estranyaria que tornés a guanyar les eleccions.

Bé, és probable que, si això darrer es produeix, en gran mesura sigui per la enorme immoderació de la dreta, d’aquesta dreta que sembla moure’s al compàs dels moviments polítics, religiosos i socials més reaccionaris, uns moviments que res –o molt poc- tenen a veure amb la realitat dels temps. I mentre la dreta faci por, Zapatero continuarà tenint corda.


%d bloggers like this: