Archive for Juliol de 2014

La sortida de Duran, o les ombres del procés sobiranista

27 Juliol 2014

Els líders polítics catalans aliens a CiU han desdramatitzat la renúncia de Duran com a secretari general de la coalició que governa Catalunya. Alhora, els convergents i unionistes han fet pinya entorn de Mas i Duran a l’escenificació del comiat del número dos de CiU.

Des de l’oposició, Cospedal (PP) ha assegurat que “si CiU entén que és un partit moderat i que hi ha una manera de sentir-se espanyol, que és sentir-se espanyol i català, i que podem estar junts de manera productiva per als dos, llavors no importa si Duran hi és o no”. Iceta (PSC), atent a la jugada, ha dit que “Duran busca certa diferenciació, si bé no ha renunciat als càrrecs importants, que són els de dirigent d’Unió, el de president de CiU al Congrés i el de president de la Comissió d’Exteriors de la Cambra Baixa”. Anna Simó (ERC) ha tret ferro a l’assumpte assegurant que “la seva dimissió no té cap impacte en les nostres relacions amb CiU, ja que els contactes sempre han estat al màxim nivell, és a dir, entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’ERC, Oriol Junqueras”. Dolors Camats (ICV) ha puntualitzat dient: “no tenim la sensació que Duran cedeixi, ni que se’n vagi ni canviï res; ens sembla que hi ha molta gesticulació, però no veiem esquerdes ni desavinences perquè després actuen (a CiU) com un sol home”. Per últim, Matías Alonso (C’s), força més irònic que els anteriors, ha assegurat que “Duran deixarà la secretaria, però no la seva suite al Palace”, el sumptuós hotel de Madrid.

Sigui com vulgui, i a pesar que, des de les cúpules de la coalició, s’ha volgut aprofitar el relleu de Josep Antoni Duran Lleida al capdavant de la secretaria general per traslladar a l’opinió pública un missatge d’unitat i cohesió interna en un context en què a la federació nacionalista li toca afrontar l’instant probablement més decisiu de la seva història amb vista al futur de Catalunya, i més enllà de l’escenificació i de la litúrgia de les paraules (“absoluta normalitat”, decisió “plenament acordada”, etcètera), la veritat és que els diaris de dimarts –tots- i les tertúlies periodístiques –totes-, no van parlar d’altra cosa, alhora que feien les interpretacions més diverses i dispars que ens podem imaginar.

Naturalment, les ràdios i els diaris radicats a Madrid han cregut veure-hi molt més lluny del que se’ns va mostrar a la cerimònia, i són molts els qui han assegurat que Duran tocava el dos per disconformitat amb el rumb que du el procés sobiranista. Potser tenen raó, però no és això el que han afirmat els protagonistes, per bé que, en política, les coses solen ser més aviat el que semblen que no el que diuen que són.

De fet, és molt clar que Duran no plega de la política, ja que, si bé renuncia a un càrrec que es va fer a mida per a ell –càrrec més teòric que efectiu-, segueix al front del grup parlamentari del Congrés dels Diputats, manté la presidència de la Comissió d’Exteriors i el lideratge de Unió Democràtica de Catalunya, el seu partit. No és, doncs, estrany que, a la vista d’això, un periodista agut com David González pensi que “en la no-dimissió de Duran, per no dir la no-abdicació, es dibuixen els [dos possibles] futurs de CiU: continuar sent la força imprescindible per articular majories de govern a Catalunya o seguir la senda dels elefants de la qual Miquel Iceta vol apartar el PSC.” González conclou el seu comentari dient: “Pot ser que Duran hagi pensat que, després del 9-N, passi el que passi, pot sumar més, a CiU, o a Unió, des de fora que des de dins, o, més aviat, a una distància prudent.”

Sí, tot és possible. Però… ¿què passarà el 9-N? “Doncs que anirem a votar”, em va respondre convençut un dirigent de Convergència que té un important càrrec parlamentari, amb el qual vaig sopar el passat dissabte. Però jo, que sempre he estat una mica escèptic respecte que aquesta possibilitat es materialitzi –no perquè sigui legalment inviable sinó perquè, mirant el pa que s’hi juga Rajoy i també el Tribunal Constitucional, he de dir que l’exercici pels catalans del dret a decidir el 9-M és, probablement, una quimera-, vaig insistir: “¿I si el TC declara que la llei de consultes que és a punt d’aprovar el Parlament de Catalunya no pot emparar la doble pregunta acordada perquè és –com els va recordar Iceta- una pregunta referendària que necessita d’una aprovació prèvia (no obtinguda) pel Congrés dels Diputats, què fareu?” Aleshores, el meu amic em va respondre que l’única via per no trencar la legalitat era la dissolució del Parlament de Catalunya i una convocatòria d’eleccions amb la intenció que aquestes siguin plebiscitàries.

Tot i que és això el que també jo he predit de fa molts mesos, hem de reconèixer que no és gens fàcil posar d’acord els grans partits de Catalunya per acudir a unes eleccions amb una sola proposta: la de forçar la independència per via d’un gran triomf electoral. Perquè només amb aquest acord previ es podrà aconseguir que les eleccions esdevinguin, de fet, un plebiscit. A més, ¿quan les hauria de convocar Artur Mas? ¿De seguida que el TC impedís la consulta? ¿Al llarg del 2015? ¿Té maniobra (governant en minoria) per ajornar la convocatòria fins al 2016, que és quan pertocaria fer les eleccions ordinàriament?

Tot això són preguntes que tenen una resposta difícil. Però del que no hi ha dubte és que Catalunya s’enfronta a un problema gravíssim que, sigui com vulgui, és segur que tenia al cap Josep Antoni Duran quan ha forçat aquesta semi-espantada de la secretaria general de CiU. Però el problema no és només de Catalunya, com sembla que pensi Rajoy i els diaris i les ràdios que es freguen les mans davant aquesta espantada de Duran, que fa olor de fugida. No, el problema és d’Espanya, i no és un problema menor. Per això, no dubto que, més prest o més tard (i tan com més tard, pitjor), ja sigui amb Rajoy o amb un altre persona al capdavant del govern, Espanya haurà d’assumir que la Constitució actual no serveix per fer l’encaix de tots els territoris que avui en formen part. I això no ho dic jo. Ho diu el PSOE (encara que aquest no ha explicat com ho faria). I també ho ha dit Iñigo Urkullu sense pèls a la llengua, quan ha advertit a Rajoy que el problema d’Espanya no és tan sols Catalunya. També ho és el País Basc. En definitiva, el problema radica en la insuficiència de l’actual Constitució perquè en aquest país tots –no només els del PP, UPyD i C’c- ens hi sentim còmodes.

Anuncis

Els reptes del Papa Francesc

20 Juliol 2014

Per als que seguim de prop la vida de l’Església catòlica i ho fem des de la crítica a què ens obliga el compromís de la fe i de la fidelitat als seus principis (tot i les nostres mancances personals), la figura del Papa Francesc ha esdevingut una benedicció que no esperàvem, com una pluja d’abril sobre els sembrats que demanen afanyosament l’aigua de primavera.

La reflexió teològica és important, no seré jo qui ho negui, però l’Església necessitava d’un aggiornamento com aquell que predicà i experimentà amb el Papa Joan a l’inici dels anys seixanta, i d’una obertura clara a la societat, per tal que, de manera visible, els cristians puguem comprovar que el Papa coneix, comparteix, sofreix i vol afrontar els problemes de la gent i sentir-los en carn pròpia, alhora que també s’encara a alguns dels grans reptes que, fins ara, cap altra Papa havia intentat afrontar clarament. Un d’aquests és de clarificar les finances vaticanes, sovint objecte d’escàndols i, sens dubte, farcides també d’un obscurantisme que no compleix amb les mínimes exigències dels organismes internacionals. Un altre és el de la pedofília, que ha afectat a sectors prou importants del clergat. Problema que, si bé és cert que Benet XVI va ser el primer a reconèixer i denunciar, ningú no havia afrontat amb la fortalesa i la serenitat que ho està fent el papa Francesc.

Fa uns dies, el periodista italià Eugenio Scalfari publicava al diari La Reppublica una entrevista amb el Papa que ha provocat un gran enrenou. Scalfari és un periodista agnòstic ja molt gran (va néixer el 1924), que es va reunir amb el Papa sense papers ni magnetòfons. També sense testimonis. És –assegura- el que ha fet sempre a les entrevistes, que després escriu fiant-se tan sols de la memòria. Segons ell, mai no se li ha queixat ningú, i tampoc el papa Francesc, a pesar que –ho reconeix el mateix Scalfari- va fer dir al Papa coses que probablement no va dir amb la seva textualitat, però que –matisà- “ajudaven el lector a entendre més bé el seu pensament”.

El paràgraf més impactant per la seva contundència és aquell on diu que “molts dels meus col·laboradors que lluiten amb mi m’asseguren, amb dades fiables, que calculen la pedofília a l’Església al nivell del 2%. Aquesta dada m’hauria de tranquil·litzar, però li he de dir que no em tranquil·litza gens. Al contrari, ho trobo gravíssim. El 2% són sacerdots i fins i tot bisbes i cardenals. I n’hi ha d’altres, encara més, que ho saben però callen; castiguen però sense dir el motiu. Jo veig insostenible aquest estat de coses, i tinc la intenció de fer-hi front amb la severitat que requereix”.

El reconeixement d’aquest gran pecat que el Papa veu amb preocupació i que, segons Scalfari, compara a la “lepra”, és el primer pas que pot conduir a la seva superació, ja que la “conversió” (per dir-ho amb paraules de l’argot eclesial) no es pot produir si no hi ha, primer, un reconeixement clar de la falta comesa.

Fins fa ben poc, l’Església havia seguit la política de l’estruç davant aquesta mena d’actuacions, la qual cosa era un símptoma clar de no voler fer front al problema per resoldre’l. Amb Francesc la cosa ha canviat i el Papa és el primer a demanar perdó, com va fer davant unes persones que havien estat víctimes d’agressions en aquest sentit. Ara bé, després de demanar perdó caldrà trobar solucions, i aquí és on encara no coneixem quines seran aquestes.

A l’entrevista, Scalfari va confrontar el Papa amb la qüestió del celibat, la no acceptació del qual ha estat motiu que centenars de milers de sacerdots hagin abandonat el ministeri, i Francesc va dir –segons consta a l’entrevista- que el celibat és un problema, però no de gran entitat. “Fa falta temps –van ser les seves paraules-, però hi ha solucions i les trobaré”.

Un altre dels reptes de què es parla a l’entrevista és el referit a l’actuació de l’Església davant la màfia, a la qual el Papa ataca amb fermesa. Dues setmanes abans, a Calàbria, havia dit que la ‘Ndrangheta (la màfia calabresa) era l’adoració al mal, el menyspreu al bé comú i afirmava contundent que s’havia de combatre. Pocs dies després d’haver fet aquesta afirmació, els mafiosos de la presó d’alta seguretat de Larino decidien desafiar-lo no assistint als oficis religiosos, i alhora, la Mare de Déu de les Gràcies, patrona d’Oppido Mamertina (Reggio de Calàbria), un poble de 6.000 habitants, s’aturava en una processó davant la casa de Peppe Mazzagatti, un històric capo de la ’Ndrangheta, condemnat a cadena perpètua.

Coincideixo amb el director de La Vanguardia quan escrivia, parlant d’això mateix, que la nova condemna de Bergoglio a les associacions criminals des de les pàgines de La Repubblica és una prova que el Papa ha entès que l’Església catòlica ha de fer un pas endavant. “La denúncia a la màfia no serà un fet aïllat, sinó constant”, va declarar Francesc a l’entrevista amb Scalfari, afirmació que esdevenia una clara advertència als qui, des dels púlpits, no han demostrat prou coratge per oposar-se a aquesta lacra social.

I no deu ser fàcil enfrontar-se a uns mafiosos que, a zones d’Itàlia, en molts casos han actuat impunement. No diré que amb l’ajut de les esglésies locals, però sí amb la complicitat i el silenci d’aquestes que s’han mostrat incapaces d’enfrontar-se amb coratge a fets i actuacions que atempten no sols contra els drets civils, sinó clarament contra els drets humans.

Heus ací, doncs, per què m’ha agradat la valentia i el coratge del Papa Bergoglio, com també aquest deseiximent que mostra respecte d’ell mateix quan, preguntat si no tem per la seva vida, va respondre amb ironia que, a la seva edat, això ja no l’ha de preocupar.

Potser l’únic “però” que he de posar al que he dit fins ara és que, pocs dies després de publicada l’entrevista, la Secretaria d’Estat vaticana hagi decidit retirar-la de les web’s oficials de la Santa Seu, que se n’havien fet ressò, tot afirmant que “l’entrevista és fiable, però el text no va ser revisat paraula per paraula”. A pesar d’això, el Papa no s’ha pronunciat condemnant l’entrevista, i el pare Lombardi, portaveu de la Santa Seu, ha desmentit que la decisió d’esborrar-la de les web’s fos del Prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. Però és clar que algú ho ha decidit, la qual cosa demostra que el Papa no ho tindrà gens fàcil, perquè la inèrcia del poder és tan enorme que es fa molt difícil de contrarestar.

Davant el 9-N a Catalunya: què és una pregunta referendària?

13 Juliol 2014

Miquel Iceta –al qual vull reconèixer una indiscutible intel·ligència, una agudesa molt superior a la de Pere Navarro i un olfacte polític gens comú- justifica la seva proposta alternativa a la doble pregunta formulada per Artur Mas en el fet que –diu ell- no es pot dissenyar ni tampoc plantejar una pregunta referendària en una consulta que s‘ha d’emparar en una llei de consultes «que només preveu consultes no referendàries». Per això ell en planteja una d’alternativa, que -segons ens assegura- sí que estaria emparada per la llei de consultes no referendàries del Parlament.

De fet i per simplificar, el que de veritat interessa a Miquel Iceta no és saber si els catalans volen ser un estat i si volen que aquest estat sigui independent (pregunta de Mas) sinó què opinen els ciutadans de Catalunya sobre un nou pacte entre Catalunya i Espanya (en la línia del pensament expressat per Nicolau M. Rubió el 1930, que vaig exposar en dos articles anteriors).

Doncs bé, estiguem o no d’acord en la proposta d’Iceta, el que jo voldria és donar resposta a una pregunta que em va fer la meva dona i no li vaig saber contestar immediatament: «Què és –em va demanar- una pregunta referendària?». «Per què, segons Iceta, la que planteja Mas ho és i, per tant, no pot quedar emparada per la Llei de Consultes que elabora el Parlament de Catalunya?».

Ara, que he estudiat la matèria, el primer que s’ha de dir és que el constituent de 1978 va configurar els mecanismes de democràcia directa d’una forma residual. La realitat és que ni els autors de la ponència constitucional (els anomenats «pares de la pàtria»), ni el Parlament que va aprovar el text definitiu, creien en la participació ciutadana directa en els assumptes públics. D’aquí, per exemple, que -a diferència de la Constitució republicana de 1931- l’actual text en vigor no reculli la figura del referèndum derogatori, pel qual la ciutadania pot revocar directament una llei aprovada al Parlament. I que, llevat dels casos de reforma constitucional i estatutària, el resultat del referèndum sigui merament consultiu, no vinculant per al subjecte convocant, i requereixi, a més, la prèvia autorització del Congrés.

És per això que, fins ara, el TC s’ha mostrat reticent en aquest sentit i, com ha argüit molt clarament (encara que la seva opinió és discutible) la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría, la consulta que proposa Mas per al 9-N no és constitucional «perquè l’article 92 de la Constitució atorga al rei, mitjançant proposta del president del Govern prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats, la potestat per convocar referèndums consultius “sobre assumptes d’especial transcendència”. »

A aquest argument se li suma que l’art. 149.1.32 del text constitucional atribueix a l’Estat la competència per convocar consultes populars per via de referèndum. D’aquí que, si la Generalitat no obté l’autorització del Parlament espanyol, el Govern d’Espanya demanarà al Tribunal l’anul·lació immediata de la convocatòria de consulta.

Recordem que quan Ibarretxe va voler demanar a l’opinió de la ciutadania basca el seu parer sobre l’obertura d’un procés de negociació per, prèvia manifestació inequívoca d’ETA de posar fi a la violència, aconseguir la pau i la normalització política, el Govern de Rodríguez Zapatero va recórrer aquesta llei del Parlament Basc i afavorí una interpretació molt restrictiva del TC en tot el relacionat amb els referèndums, consultes populars i altres instruments de democràcia directa.

Va ser aleshores quan el TC va afirmar l’excepcionalitat del referèndum en el sistema constitucional espanyol. Un sistema basat –va dir- en els instruments de democràcia representativa i on aquest procediment excepcional que resulta ser el referèndum queda confinat als casos expressament previstos per la Constitució. És a dir, a la pròpia reforma constitucional i a les reformes dels estatuts d’autonomia, d’una banda; i de l’altra, als casos que preveu l’esmentat art. 92, supeditats a l’autorització del Congrés. Més enllà d’aquests supòsits, insisteix el TC, no hi ha competències implícites ni altres vies mitjançant les quals institucions com les comunitats autònomes puguin demanar l’opinió de la seva ciutadania en assumptes públics considerats transcendents.

Observem, doncs, una gran desconfiança per part del TC davant tot el que soni a participació no autoritzada pel Congrés. Més encara, en l’opinió del TC, la distinció entre referèndum i consulta és una mera disfressa, un artifici per evitar així la preceptiva autorització del Congrés. Per al TC, si l’objecte de la consulta es refereix a l’opinió del conjunt del cos electoral i s’articula a través dels mecanismes propis dels procediments electorals -per exemple, utilitzant el cens gestionat per l’administració i amb les típiques garanties jurisdiccionals-, aleshores aquesta consulta és un referèndum, al qual s’aplicaria el règim establert en els arts. 92 i 149 de la Constitució. En definitiva, que sense autorització no hi ha consulta, es digui com es digui aquesta.

Tenim, doncs, que la pregunta que em formulava la meva dona no té, al meu entendre, una resposta canònica, però si partim de la doctrina del TC haurem de concloure que estarem davant d’una pregunta «no referendària» quan aquesta no versi sobre «assumptes d’especial transcendència» per al país. I en aquest sentit, és evident que la pregunta plantejada per Mas n’és, de referendària, ja que, d’aprovar-se, implicaria –quasi res!- una alteració de l’actual territori d’Espanya (que es reduiria) i el naixement d’un nou estat independent.

Val a dir, però, que aquesta interpretació de la Constitució no és l’única possible (o no ho hauria de ser). No veig per què no se’n podria fer una altra que ajustés el text constitucional a les demandes d’una ciutadania que demana més i millor democràcia, més i millors instruments de participació directa en la gestió dels assumptes públics. Perquè fa de mal entendre –ens agradi o no, hi estiguem o no d’acord- que els partits que representen el 80 per cent del Parlament de Catalunya no puguin demanar als ciutadans d’aquella comunitat si volen ser un estat i si voldrien que aquest fos independent, deixant per a una discussió futura amb l’estat del que ara formen part la decisió final. Però no hi ha dubte que, atenent-nos a la legalitat vigent –i a la interpretació estricta que fins ara n’ha fet el TC- la pregunta prevista per al 9-N no serà viable (com prediu Miquel Iceta), i abocarà a una suspensió ordenada pel TC, a instàncies del govern espanyol.

Regeneració de la política?

6 Juliol 2014

Les derrotes i les crisis solen conduir els pobles a una reflexió, de vegades profunda i d’altres més superficial i aparent, que sol acabar amb un propòsit d’esmena que descriu molt bé la paraula regeneració. De fet, quan Espanya va viure la pèrdua de les darreres colònies l’any 1898 (conegut popularment com “l’any del Desastre”), va néixer un moviment que es va definir com a regeracionisme, que va tenir com a capdavanter un notari aragonès de nom Joaquín Costa. Per dir-ho molt esquemàticament, el regeneracionisme és una doctrina política que els seus defensors aixequen com alternativa a la política de la restauració. En definitiva, a la democràcia falsificada que havia dissenyat el conservador Cánovas del Castillo en entronitzar Alfons XII a la corona d’Espanya, amb la col·laboració de Sagasta, líder aleshores del Partit Liberal.

Però el més descoratjador per als regeneracionistes va ser que, malgrat les idees expressades pels seus defensors (entre els quals cal remarcar la figura del també aragonès Basilio Paraíso), res no semblava canviar al país. Acabada la regència de Maria Cristina, la succeí el jove Alfons XIII l’any 1902. L’any anterior, Sagasta, el polític més desprestigiat pel Desastre, havia format nou govern. Però ja en aquell moment el concepte de regeneracionisme havia estat expropiat pel sistema establert i buidat de contingut. Com a eslògan polític estava en boca de tothom i podia aplicar-se a qualsevol cosa. I com a exemple del que dic, afegiré que, fins en una novel·la publicada l’any 1903, Pío Baroja descriu que, en el rètol d’un sabater de banqueta, hi havia escrites aquestes paraules: “se regenera calzado”.

Potser us demanareu per què he començat el meu article d’avui amb aquesta referència al regeneracionisme de finals de segle XIX i principis del XX. Doncs perquè les paraules que ha dirigit Mariano Rajoy als seus correligionaris a la darrera reunió de l’elit dels conservadors, han estat no sé si una imitació o un succedani del regeneracionisme, ja que ha parlat de regenerar la democràcia i, com a possibles maneres de fer-ho s’ha referit a l’elecció directa dels alcaldes i a una reducció dels aforaments dels polítics, entre d’altres mesures menys importants.

Jo sé que és molt lleig fer judicis d’intencions, però no ho és de valorar raonablement les propostes dels polítics quan aquests tenen ja un gran bagatge (un historial) a la seva esquena. Això no ho podria fer dels líders de Ciutadans o de Podemos, que acabem de conèixer, als quals hem d’aplicar, com a mínim, el benefici del dubte, però sí que ho puc fer d’un personatge com Mariano Rajoy i d’un partit com el Popular, dels quals tots en coneixem la història

L’any 2004, Rodríguez Zapatero va dur al seu programa l’elecció directa dels alcaldes, una proposta que té aspectes positius i negatius (com totes les que fan referència als sistemes electorals). L’elecció directa implica una major proximitat entre l’elector i l’elegit, com també una possibilitat de control posterior de l’acció de govern, ja que, ho vulgui o no, l’alcalde elegit directament es deu molt més als ciutadans. Però també comporta la possibilitat de donar el poder municipal a una persona que, tot i que ha estat la més votada, pot no tenir la representació de la gran majoria d’electors del municipi.

Aleshores, el Partit Popular no va acceptar la proposta de Rodríguez Zapatero  i aquest (convençut que aquestes reformes demanen un suport majoritari) la va retirar.

És creïble, per tant, que ara Mariano Rajoy la defensi? És clar que pot haver canviat de criteri, però m’heu de permetre que ho dubti. Per què? Doncs perquè encara que a les eleccions locals no s’han de reproduir necessàriament (i mimèticament) els resultats de les europees, no hi ha dubte que aquestes són, com a mínim, una estadística molt fiable de com està avui distribuït el vot a Espanya. I per més que se’ns faci difícil dir si Ciutadans o UPyD són partits d’esquerra o de dreta (encara que, pel que fa a aquest darrer ho tinc més clar), la veritat és que el retrat que ens mostren les darreres eleccions és que a Espanya tenim una esquerra majoritària, però molt fraccionada, i una dreta que es concentra bàsicament en el Partit Popular.

No seria, doncs, estrany que, si seguim amb l’actual sistema proporcional d’elecció dels regidors municipals (que són els qui, en un segon torn, elegeixen l’alcalde), a molts ajuntaments, la suma dels partits d’esquerra tinguessin més vots que els trets pel Partit Popular, que, això no obstant, seria el més votat al municipi. Amb l’actual sistema, el pacte entre les esquerres (més enllà que aquesta mena de pactes ens agradi o no, i siguin o no convenients, que ara no parlo d’això) podria obtenir moltes alcaldies que avui són a mans del Partit Popular, el qual formaria una majoria minoritària però quedaria a l’oposició. I aquest és, em sembla, el raonament que ha dut a terme Rajoy quan diu que l’elecció directa dels alcaldes comportaria una regeneració de la democràcia.

En definitiva, que jo no em crec les seves bones intencions, perquè Rajoy no és Joaquín Costa ni Basilio Paraíso. S’assembla més aviat un Sagasta, que representava sens dubte tots els vicis el sistema que, segons ell, pretenia regenerar.

———-

Parlaré de l’aforament un altre dia per manca d’espai. De tota manera, vegeu d’entrada la diferència que hi ha entre les presses que nosaltres hem tingut per aforar l’anterior rei i el que està succeint a la veïna França on, aquests dies, s’ha produït la detenció del darrer cap d’estat, que allí no té cap mena de protecció ni cap aforament. A França, l’expresident de la República és avui el ciutadà Sarkozy. Per tant, com vostè i com jo, amic lector. Simplement una persona humana amb l’habeas corpus que tenim la immensa majoria dels mortals.


%d bloggers like this: