Josep Maria Quintana

Anit l’Ajuntament de Maó va debatre l’esmena que els de la Iniciativa Cívica Mahonesa van fer a l’acord pres per majoria de regidors de canviar el nom oficial de la ciutat, que de ser Mahón en castellà passarà a ser Maó en català.

La capital de l’illa de Menorca és l’última vila menorquina que, amb aquesta decisió, haurà complert les disposicions de la llei de normalització lingüística, una llei que fou aprovada pel parlament de les Illes Balears quan governava Gabriel Cañellas i, per tant, el PP.

Tot i que la Iniciativa Cívica Mahonesa el que realment voldria és que la versió castellana fos la oficial com fins avui (basta observar el nom que ells han adoptat), sembla que l’esmena presentada a l’acord reclamava, només, que, en català, Maó s’escrigués Mahó, com venia fent-se abans de les normes de Pompeu Fabra i tal com figura a l’escut de la ciutat.

De fet, la grafia que consta als diferents escuts de la ciutat és el gran argument de la Iniciativa Cívica Mahonesa, una institució que, per cert, fa tots els seus comunicats en castellà, que empra aquesta llengua com a llengua ordinària de comunicació amb la premsa i que segurament li encantaria que –com durant el franquisme- el castellà fos la llengua oficial de Menorca.

L’Ajuntament de la ciutat (que empra la grafia Maó des de fa vint anys) suposo que no va acceptar unes al·legacions que anaven en contra de la llei aprovada per un parlament on el PP tenia majoria, ni tampoc contra els dictàmens de la Universitat de les Illes Balears que és la qui, per disposició expressa de l’Estatut d’Autonomia (que és una llei orgànica de l’Estat), té la darrera paraula en matèria de toponímia catalana a les Illes Balears. I dic “suposo” perquè en escriure aquest text no sé encara com va anar el ple municipal.

Tot i així, i seguint l’argument heràldic que utilitzen els de la Iniciativa com a prova bàsica del seu raonament, jo els aconsellaria que presentessin també unes al·legacions al parlament espanyol demanant que Espanya es digués a partir d’ara “Plus Ultra”, perquè aquesta és l’única llegenda que (desapareguda l’àguila imperial i el text que deia “una, grande y libre”) figura a l’escut espanyol.

Doncs seria bonic que a Espanya, seguint el raonament heràldic, li diguéssim “Plus Ultra”, cosa que segur que satisfaria als ultres de Maó, dels quals, els de la Iniciativa Cívica Mahonesa són segurament els “plus ultra”.
_______

P.S. Per cert, aneu a Google i escriviu “azul mahón” i després, petgeu damunt AZUL MAHON… foros.miarroba.com i veureu que us surt. Tota una sorpresa!

Diumenge passat, dues revistes setmanals de les que es donen amb els diaris expressaven un punt de vista contradictori respecte dels huracans. De fet, amb el pas del Katrina i, tot seguit, el del Rita sobre les costes de Luisiana, Texas, etc. sembla que tots hàgim pres consciència del perill que impliquen aquests fenòmens, la qual cosa ha destapat el problema del canvi climàtic.

Doncs bé, una d’aquestes revistes deia: “El pas d’aquests dos huracans en tan poc temps és un fet casual.” L’altra deia: “El Katrina i el Rita són un exemple clar del canvi climàtic que pateix la terra.”

Com que tinc la impressió que hi ha molta confusió respecte al problema de l’escalfament del planeta i també de les seves conseqüències, una de les quals és aquest canvi climàtic que sembla que, sens cap mena de dubte, experimentem, vaig enviar un S.O.S. al meu especialista de capçalera, el meu fill en Pere, el qual ha començat els seus estudis de doctorat a “Météo-France”, a Tolosa de Llenguadoc.

La seva resposta no ha tardat. Diu en Pere:

Sobre els huracans, crec que el que ha de quedar molt clar és el següent:

* És impossible afirmar si un episodi individual és culpa del canvi climàtic o no. Tan aberrant és dir que és culpa del canvi climàtic com dir que no hi té cap relació.

* Probablement, el desastre és més culpa de la mala gestió -augment de la pressió humana, construcció en zones inundables, dics no adequats, degradació de les barreres naturals que protegeixen la ciutat, incapacitat de l’estat d’evacuar la població, etc.- que de les modificacions del clima d’origen antròpic.

* El canvi climàtic és un fet, però donar la culpa dels errors dels polítics al canvi climàtic és una temptació massa forta.

Els creadors del sistema electoral alemany van intentar construir (sota la vigilància dels aliats) un sistema estable que acabés amb la fragilitat de la República de Weimar (1918-1933). I certament que van aconseguir-ho atès que Alemanya no ha patit des d’aleshores els problemes provocats per la inestabilitat dels governs tot i que, al llarg d’aquests anys, s’han produït diverses coalicions entre les quals podem també comptar amb la dels dos grans partits –la CDU-SCU i el SPD- de 1966 a 1969.

Tanmateix han passat molts anys d’ençà aquesta experiència que els alemanys sembla que tornaran a experimentar. De tota manera, si s’acompleix aquest pronòstic que jo no jutjava com el més convenient per al país, els alemanys hauran de passar per una situació a la qual no estan acostumats: no seran directament els electors qui elegiran el canceller (fins avui el líder de la formació guanyadora era elegit canceller sense discussió possible) sinó els diputats. I si aquesta circumstància es produeix, és molt probable que ni Gerard Schröder ni Angela Merkel presideixin el consell de ministres, de la mateixa manera que –si la gran coalició es produeix- el govern resultant no serà cap dels promesos durant la campanya, ja que els socialdemòcrates postulaven una coalició amb els verds i els conservadors la postulaven amb els liberals.

Si la hipòtesi que acabo d’explicar es dóna, tindrem que els alemanys hauran d’afrontar l’experiència d’un govern que cap d’ells tenia intenció d’elegir, amb un cap de govern al qual ningú tampoc no havia donat conscientment el vot, la qual cosa presenta la incògnita de si aquest sistema és el millor que pot donar-se i si no seria interessant de programar una reforma constitucional.

De tota manera, i a la vista d’uns resultats que ja no poden alterar-se, potser és millor experimentar aquesta gran coalició (que no s’ha produït des dels anys seixantes) que haver de patir la inestabilitat d’un govern en minoria que els fes recordar la inestabilitat de la República de Weimar. Només el pas del temps ens ho permetrà jutjar.

Parlava ahir de la pugna dins la dreta per imposar els diferents punts de vista dels seus líders respecte al futur d’Europa. Avui em referiré només als dos grans líders que semblen tenir possibilitats de succeir Chirac el qual, amb la seva hospitalització, sembla que hagi perdut ja tota esperança de pugnar per un nou mandat al front de la República francesa.

De fet, el debilitament de Chirac ha permès a Dominique de Villepin d’ocupar el primer paper polític a França, circumstància que ha provocat la inevitable pugna amb el gran patró de la dreta, Nicolas Sarkozy, únic líder que, de manera clara, ha anunciat que pugnarà per aconseguir la presidència de la República.

En un article publicat a La Libre Belgique, Bernard Delattre, deia: “Absolutament desconegut del gran públic fa a penes dos anys, mai elegit, molt de temps amagat rere la seva imatge d’home de segona fila, orfebre de conjuracions i de maniobres electorals, Dominique de Villepin, gaudeix avui (si hem de fer cas als sondeigs) de la confiança del 57 per cent de francesos que el veuen com un bon candidat per la dreta l’any 2007.” De fet, Delattre creu que front a la Sarkomania ha aparegut ara la figura de Villepin amb tanta força que pot destorbar els plans del gran pretendent.

De tota manera, força més càustic, Adam Gopnik, del New Yorker, observa amb atenció aquesta batalla per a la successió i continua pensant que França (no només la dreta francesa) es mostra incapaç d’adaptar-se a la nova situació mundial. I en una portada magnífica, amb les caricatures de Villepin i de Sarkozy en un primer pla demana als francesos quin dels dos prefereixen. Diu concretament: “Préférez-vous un mauvais poète (Villepin) ou un faux Américain (Sarzozy)?”

Val a dir, però, que, posats a triar, la disjuntiva dels votants de la dreta francesa és encara preferible als de la dreta espanyola que, com vaig dir fa uns dies, possiblement hauran de triar entre Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy.

El meu fill, en Pere, que vivia (de fet hi continua vivint) a França els dies del referèndum del “no” a la Constitució europea es nega a acceptar que l’adhesió de Turquia –allò que els francesos en diuen “l’élargissement de l’Europe jusqu’à la Turquie” fos una de les causes principals del “no”, i menys encara si analitzem exclusivament el “no” de l’esquerra. D’altra banda, Turquia –em digué un dia en Pere- no fa més por als francesos del que els pot fer Polònia, posem per cas. De fet “le plombier polonaise” és en aquest sentit tan temut com “le chauffer turque”.

Tanmateix la dreta continua en el mateix discurs encara. I fins i tot Sarkozy sembla convençut que la principal causa del fracàs en el referèndum fou l’adhesió de Turquia. De tota manera, si observem de prop les paraules dels diferents líders dretans, veurem que en cada discurs d’aquests personatges hi ha també un arranjament de comptes entre els grups que configuren el complex magma de la dretà. Dic això perquè Giscard d’Estaing, sense perdre el sempre posat elegant, ha exigit que els francesos abandonessin el doble llenguatge en aquest punt: “Après des années d’ambiguïté et de double langage vis-à-vis des Turcs, chacun a le devoir de s’exprimer en toute clarté sur ce sujet.” Giscard és prou intel·ligent per veure que França (el declivi francès) mai no serà suficient per a impedir, d’aquí deu o quinze anys, l’entrada turca. D’ací que apel·li a la unanimitat que exigeix l’adhesió de nous membres (i en dir això no pensa només en França sinó també en Xipre) i s’aferri a l’esperança que les dràstiques condicions fixades per a l’adhesió siguin suficients per a fer fracassar la candidatura d’Ankara.

Això no vol dir, però, que Giscard (i tampoc d’altres destacats polítics) accepti la fórmula del referèndum proposada per Chirac. En aquest sentit és d’interès l’observació que ha fet Alain Minc, en un discurs molt en la línia de Sarkozy, el qual, de manera fortament provocadora, ha afirmat que el referèndum (“pire produit d’exportation français”) simbolitzava “le triomphe de la démocratie d’opinion sur la démocratie représentative.” És a dir que dins la dreta hi ha moguda, una moguda, però, que només és superada per la crisi que afecta el socialisme francès que no troba la manera adequada de digerir l’escissió de fet que li va provocar el referèndum sobre la Constitució.

Si jo fos Mariano Rajoy potser em començaria a preocupar per l’ascens de popularitat de la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre. No és que a mi m’agradi especialment la presidenta. Més encara, fa pocs dies la vaig criticar –o potser hauria de dir que li vaig donar les gràcies per ser tan sincera-, però del que no hi ha dubte és que es tracta d’una dona llesta i amb ambició. D’altra banda, no perd ocasió de fer-se popular (a la pràctica s’ha menjat Ruiz Gallardón) i tot oposant-se a la decisió dels dirigents del PP d’interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra la modificació del Codi civil en matèria de matrimoni, és evident que està marcant el territori de la reserva liberal dins el seu partit.

Rajoy va cometre –i continua cometent- l’error de no modificar la direcció dels temps d’Aznar i no hi ha dubte que el tàndem Acebes-Zaplana pesa com una llosa en la modernització del PP. I si les coses no canvien molt, acabaran per enterrar Rajoy sense haver-se estrenat. D’aquesta manera Rajoy imitarà el trist liderat d’Almúnia en el PSOE i haurà de donar pas a gent nova que sigui capaç d’enterrar definitivament Aznar, l’ombra del qual continua enfosquint el panorama de la dreta.

Aguirre sembla que ho ha intuït i està disposta a ser el recanvi de Rajoy a la primera ocasió que es presenti. D’entrada considera que el matrimoni entre homosexuals és una cosa que no s’oposa a la constitució, mentre que l’opinió del partit és la contrària. Serà doncs interessant de veure què acaba dient el Tribunal Constitucional. La veritat és que no en voldria ser part, perquè els juristes no és a la seva ideologia que hauran d’atendre per a pronunciar-se, sinó al text estricte de la Constitució espanyola i més concretament a l’article 32 que diu:

1. L’home i la dona tenen dret a contreure matrimoni amb plena igualtat jurídica.

2. La llei regularà les formes de matrimoni, l’edat i la capacitat per a contreure’l, els drets i els deures dels cònjuges, les causes de separació i dissolució i els seus efectes.

Caldrà seguir a l’aguait.

Últimament s’ha produït un gran enrenou a causa de les recomanacions que ha fet la comissió d’experts encarregada d’estudiar la reducció de titulacions universitàries. Aquestes redueixen a la meitat l’actual catàleg de titulacions de grau, que passaria de 140 a 77. Això no té altra finalitat que l’homologació de la oferta universitària amb els estudis que es cursen a Europa, amb la vista posada en el 2010 (any en què entrarà en vigor la convergència universitària a la UE), i l’actualització de les actuals propostes de les universitats. Entre aquestes modificacions hi ha la que proposa l’eliminació de la titulació de “Filologia Catalana” i també de la de “Filologia Anglesa”, les quals quedarien integrades en una titulació més àmplia de “Llengües Modernes i les seves Literatures”

No són aquestes les úniques titulacions que es perdran si el projecte governamental es du a terme. També ha estat polèmica la desaparició de la “Història de l’Art”, que quedarà com un estudi de segon cicle dins “Història”. Bé, en realitat les catorze filologies actuals passarien a quatre grans titulacions troncals amb mencions específiques per a les diferents especialitats.

Està bé o malament això? Què voleu que us digui. Si afegeix racionalitat dins el sistema, doncs estarà bé. Si no, estarà malament. I ben podria ser que no haguéssim de mitificar tant les coses. Us posaré un exemple: Jo sóc doctor en “Filologia Catalana”, en canvi, a la meva època d’estudiant, aquesta titulació no existia. A principis dels anys setanta em vaig llicenciar en “Filosofia i Lletres” que és com –de feia anys i panys- es deia la carrera de lletres. Dins aquesta, l’especialitat que vaig estudiar es deia “Filologia romànica” i la subespecialitat “Filologia catalana” (De fet aquesta subespecialitat aleshores començava. No sé si sóc de la primera o segona promoció).

Però la pregunta que m’he de fer per a donar una resposta a la qüestió que inicialment m’he formulat és aquesta: ¿Estava jo menys preparat que els estudiants que, anys després, es van llicenciar ja directament en “Filologia catalana”? Doncs no ho sé. No podria dir-ho. Bé, és molt probable que jo estigués menys preparat que molts d’ells, perquè sempre vaig anar distret estudiant assignatures d’Història i cursant alhora la carrera de dret, a la qual finalment vaig dedicar-me professionalment. Però dubto que aquests estudiants més joves estiguessin més preparats del que ho estava el meu amic i company de curs Joan F. López Casasnovas, el qual, com jo mateix, tampoc no es va llicenciar en “Filologia catalana” sinó en “Filosofia i Lletres”, especialitat de “Filologia romànica” i subespecialitat de “Filologia catalana”. Per tant, penso que tot és relatiu i que tal vegada no és forassenyat posar una mica d’ordre en aquestes matèries. I si m’equivoco, doncs ho sento, i accepto ja d’entrada la probabilitat de no tenir raó.

Encara que no sé prou bé per què, però el fet és que el meu bloc es mou bàsicament, o preferentment, en el camp de la reflexió política. De fet, allò que passa en el nostre entorn, sigui aquest més immediat o més llunyà, ens afecta d’una manera o altra. I mentre les “lletres de batalla” que dirigeixo al director del diari Menorca (les quals es publiquen cada dijous a la pàgina tres d’aquell diari) abracen un ventall més ampli d’assumptes, aquesta mena de dietari –jo l’he intitulat “bloc de notes”- que he obert al públic en aquest nou espai de llibertat que ens procura internet, ha esdevingut, segons veig, un lloc per a la reflexió dels fets polítics que es mostren més rellevants des del meu punt de vista.

Avui, però, no puc deixar de referir-me a un dolor personal, a uns fets luctuosos que han succeït darrerament i que m’han afectat molt: em refereixo a la mort de tres amics que s’ha produït en el curt termini de dues setmanes: Primer va ser Paco Fàbregas, una persona que va col·laborar amb mi íntimament els anys que vaig dirigir l’Ateneu de Maó i la Revista de Menorca (1981-1987). Fábregas era l’home en qui podies confiar plenament, l’home segur i honest que t’aconsellava, que sempre estava al teu costat. Després ha estat Miquel Vanrell el qui ens ha deixat sobtadament, una persona amb qui havia compartit la lluita antifranquista i els corresponents esforços per a endegar la democràcia. Vanrell era comunista i jo no, Vanrell era poeta i jo tampoc. Amb això vull dir que havíem tingut diferències ideològiques i punts de vista divergents. Però m’agradava d’ell la seva fermesa, el seu bon humor i la seva gran capacitat dialèctica. Crec, a més, que era un bon amic. I fa uns moments m’acaben de dir que ha mort Salvador Castelló, professor de l’institut Joan Ramis, historiador vocacional i gran amant de la música. Junts hem treballat deu anys per la conservació de l’orgue de Santa Maria de Maó, per la difusió de la música culta i en la tasca de donar a conèixer a tot el món aquest instrument sense parió que posseeix la nostra ciutat.

Massa sotracs per a ser digerits en tan poc temps, massa dolors per a poder-los suportar alhora. Mentre escric aquests mots, contemplo com sempre el mar des de la solitud monacal de la meva biblioteca. Avui el cel és color de plom, amb uns núvols densos que agafen sovint tons amenaçants. Plou a intermitències i l’univers es mostra fred i desplaent. Contemplant-lo, penso en la futilitat dels dies i de les nostres vides temporals, que vivim, però, com si fossin eternes. I tanmateix ha de ser així. No podem rendir-nos davant la mort, perquè en el moment que ho fem ja haurem deixat de viure. I ens hem de sobreposar. Hem de ser capaços de seguir l’exemple d’aquests amics que van ser fidels a ells mateixos i a allò en què creien fins al final. No, no ens hem de rendir. No podem rendir-nos.