Josep Maria Quintana

És difícil parlar del cas Aminatu Haidar sense vessar-la. Perquè tot ell és un cúmul de despropòsits. Si voleu, podem començar per la retirada d’Espanya d’El-Aaiun, el 1975, quan Hassan II va organitzar aquella xarlotada –la dita “marxa verda”-, que només un dictador en un país extremadament subdesenvolupat podia organitzar. I de aquellos polvos estos lodos, perquè Espanya va actuar tan malament aleshores (encara que hem de comprendre la difícil situació que teníem en aquell moment, a punt d’obrir-se la successió de Franco) que va crear una situació que no té sortida.

I per què? Doncs perquè el Marroc, conscient de la seva situació estratègica (és la porta d’Europa de moltes coses que ens poden fer bé i de gairebé totes les que ens poden fer mal), aferrant-se al seu feudalisme real, per bé que disfressat de democràcia, sabia que, per declaracions favorables que es produïssin en favor dels sahrauís, i del dret a l’autodeterminació d’aquest poble (provinguessin aquestes de la ONU, la inutilitat de la qual ningú ja no discuteix, o bé dels progressistes espanyols, que aleshores eren –no oblidem- a l’oposició) sempre serien paper mullat, perquè el Marroc no cedirà, i tots sabem que, en atenció a la real politik, ni Espanya, ni els Estats Units, ni França, ni la ONU, ni la UE faran res per contradir-lo.

Dit això, és clar que el govern espanyol va ser poc hàbil quan va deixar entrar aquesta dona sense passaport a Tenerife, per molt que, com ha dit Rodríguez Zapatero, tingués un permís de residència. Perquè coneixent la família marroquina, el seu règim corrupte i els interessos que nosaltres hi tenim (dels quals, el monarca alauita n’és garant), el govern havia de saber d’entrada que aquesta activista ens havia de causar problemes. De fet, ens ha situat enmig d’un autèntic cap de fibló.

Ara bé, culpar de tot el govern (imagineu-vos per un moment què hauríem dit si, en lloc de deixar-la entrar, l’haguessin retornada al Marroc) i tractar Aminatu Haidar com una santa, com una heroïna a la qual no se li pot retreure res, no em sembla raonable i, menys encara, just. Perquè aquesta dona, que sí que és una heroïna, i que serà capaç de morir per defensar els drets dels seu poble (actitud que, més que respectable, és admirable), ho esta fent amb manifestacions que són profundament injustes. Dir que Espanya i el Marroc –en un mateix nivell- persegueixen la seva destrucció i seran responsables de la seva mort és, com a poc, una ignomínia. I això perquè, quan un es suïcida, el primer i principal responsable de la seva mort és ell. Els altres podran tenir responsabilitats col·laterals, tan importants com vulgueu, però no en seran l’últim responsable. A més, dir d’Espanya el que ha dit, quan sap que la van deixar entrar per raons humanitàries, i quan el que podia haver fet perfectament era retornar-la al Marroc (perquè El-Aaiun és avui oficialment el Marroc), em sembla francament immoral.

Per tant, i amb tots els respectes pels molts admiradors que té aquesta senyora a Menorca, i per justa que sigui la seva causa, que ho és, crec que s’ha de dit tot en aquests casos-límit, i els seus admiradors (que entre nosaltres són legió) no ho han dit.

He llegit el manifest contrari a l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible en allò que fa referència al control d’Internet i el subscric amb algun matís. Concretament, del punt 9 accepto proposar una reforma del dret de propietat intel·lectual i crec que aquest s’ha d’orientar a difondre la cultura a tota societat, cosa que implica limitar els abusos de les societats gestores dels drets de propietat intel·lectual, però no crec que l’objectiu final sigui el de deixar de reconèixer aquests drets ni promoure’n el domini públic d’una manera radical i absoluta. La propietat intel·lectual és un dret que s’ha de reconèixer i regular justament (no eliminar). I de la mateixa manera que la propietat de la terra ja no abasta del cel fins a l’infern (com es deia abans) sinó que està molt limitada per disposicions legals i administratives, tant pel que fa a les alçades com en les excavacions, i fins el contingut mateix del dret està avui molt limitat pel bé comú, així mateix s’ha de fer amb la propietat intel·lectual. Ha de ser limitada i en benefici de tots, però ha d’existir i s’ha de reconèixer legalment. I convindria que això quedés molt clar. Tant com dir que el govern de Zapatero s’ha equivocat plenament en aquest punt.

Ja sé que això que critico no ho diu exactament el punt 9 del manifest, però podria deduir-se’n sense gaire problemes. D’ací la meva adhesió ponderada al text.

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía Sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que…

1. Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.
2. La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.
3. La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.
4. La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.
5. Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.
6. Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.
7. Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.
8. Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.
9. Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.
10. En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.