Archive for Juny de 2019

Vist per a sentència

16 Juny 2019

Aquests dies ha acabat la llarga vista oral del judici que se sustenta davant del Tribunal Suprem pel que hem denominat “el procés”, en què un bon grup de polítics catalans van desobeir les lleis del país i van desafiar l’estat de dret vigent emparant-se en el que ells han definit com un “mandat democràtic” de la ciutadania. Ja he dit en més d’una ocasió què penso d’aquest mandat i del valor que pot tenir quan es pren contra la legislació democràtica vigent i per unes majories importants però no suficientment aclaparadores (en el cas de Catalunya, per diputats que representaven una mica més del 47 per cents dels vots obtinguts a les eleccions al Parlament, que ostentaven, però, la majoria absoluta de la cambra).

Tot i així, no hi ha dubte que, encara que critiquem el que van fer i siguin jutjats per la seva conducta, el cert és que no van actuar amb armes i no van usar la violència física contra ningú, però és incontestable que no van guanyar ni reeixir en el seu intent de proclamar i consolidar el que ells van definir com la República catalana, ja que ni arriaren la bandera espanyola, ni demanaren que cap estat estranger els reconegués, ni res va canviar per a la integritat d’Espanya i per a la posició d’aquesta en el context internacional. El fet és que el Govern de la Generalitat va renunciar voluntàriament a qualsevol dels mecanismes d’independència. Es va acatar tot.

Hem vist aquests dies que, a l’acusació final, els fiscals ha decidit no rebaixar un sol grau els seus plantejaments inicials i els han mantingut en el seu grau màxim (rebel·lió, sedició, malversació i desobediència), acusacions que han d’alguna manera condicionat fins ara la Sala del Suprem que, en cap moment, ha cedit a deixar sense efecte la presó preventiva dels acusats, tot mostrant-se des del primer dia extremadament garant dels drets dels “altres” (entenent per “altres” els espanyols que, teòricament, podíem sortir perjudicats per la segregació d’una part del territori nacional de manera il·legítima), i molt dura amb els presumptes infractors de la llei, que estan privats de llibertat sense que pesi encara contra seu cap sentència ferma.

Les defenses, en canvi, totes sense excepció, han argumentat amb un gran convenciment la impossibilitat d’acreditar la concurrència d’alguns elements que configuren els delictes de què s’acusa als processats. I de manera especial, per la seva importància i gran transcendència jurídica, el que fa referència a la violència imprescindible en el delicte de rebel·lió, així com també han negat l’aixecament tumultuós, que és la característica bàsica del de sedició. Alhora han intentat demostrar que no hi va haver cap mena de malversació en tot el que van fer per organitzar el referèndum de l’1-O. Només accepten que hi va haver desobediència.

No tinc una bola de vidre per saber què acabarà dient la sentència, però davant la persistència dels fiscals per elaborar la teoria del “cop d’estat”, acudint a les tesis de Kelsen perquè se’ls fa difícil utilitzar tan sols les circumstàncies que determina el Codi penal per tipificar el delicte de rebel·lió, m’han semblat molt interessants els plantejaments que les defenses han fet durant tot el judici i, especialment, els al·legats finals, que desbrossaren el passat dimarts davant el silenci atent de la Sala i dels acusadors.

Del que jo he pogut veure i escoltar dels al·legats de la defensa, el que més interessant (i intel·ligent) m’ha semblat és que tots els defensors, a diferència dels fiscals, que van farcir el seu discurs de connotacions polítiques per decorar i revestir penalment el “cop d’estat”, abonant-se a la “via política”, s’han apuntat a la “via tècnica” i, per tant, a les tipificacions penals, conscients que, com pensem molts juristes, aquest judici mai no s’havia d’haver dut a terme, i -sobretot- mai amb els càrrecs que han dibuixat les acusacions.

El més brillant dels advocats ha estat, al meu entendre, Xavier Melero, que, des del primer moment fins al darrer, ha intentat fer veure al Tribunal que no estàvem davant d’un judici polític sinó penal, d’ací que finalitzés el seu al·legat plantejant com n’era, d’absurda, la situació, si teníem en compte l’absurditat dels càrrecs demanats per la fiscalia. Melero, reconduint les coses al camp estrictament penal i defugint el polític, no s’ha estat de dir que el Govern de la Generalitat i els acusats van mentir públicament a la ciutadania en prometre l’impossible, però és evident que aquests posicionaments polítics, que podran tenir la consideració negativa que vulguem des del punt de vista moral o de credibilitat política, no són un delicte. És delicte el que, com a tal, tipifica el Codi penal. I partint d’aquest plantejament tècnic, Melero ha posat contra les cordes la fiscalia.

L’advocat ha descrit els fets de manera pedagògica i -com ha observat Carlos Zanon a “La Vanguardia”-, encara que ni a la Fiscalia ni a Puigdemont no els agradi escoltar-ho, Melero ha dit alt i clar que els fets indiquen que el Govern va renunciar voluntàriament a qualsevol dels mecanismes d’independència. Es va acatar tot. De la mateixa manera que es va acatar el 155. “Condemnin, doncs, els acusats per desobeir el TC, pels delictes de desordres públics, però res més, perquè no hi va haver res més”, ha estat la seva conclusió amb la qual tancava una hàbil defensa.

Correspondrà, doncs, a la Sala determinar el significat global del que va succeir a Catalunya durant els mesos de setembre i octubre de 2017. I segons quina sigui la seva versió dels fets provats, tindrem una sentència o en tindrem una altra. Ara, doncs, no ens queda altra cosa que esperar aquesta en un procés que és -hauria de ser- estrictament un “judici penal”, però que molts (tant d’un costat com de l’altre) han intentat vendre com un “judici polític”. Per tant, la sentència no serà bona de posar ni serà rebuda dòcilment per tota la ciutadania.

I no puc acabar aquest escrit sense referir-me, ni que sigui succintament, als al·legats finals dels acusats, que no poden deixar indiferents a ningú. D’aquests diré -sumant-me al seu criteri- el que n’ha escrit un dels més reputats penalistes catalans d’avui, l’advocat Marc Molins: “Des de l’impacte que a mi personalment m’han provocat les enormes dosis d’honestedat i de dignitat amb què s’han dirigit al tribunal, voldria concloure remarcant que si volem donar una passa al front en la resolució d’aquest conflicte que ha fracturat la convivència hem de comprendre que la sentència que s’ha de dictar no és un punt final, sinó, precisament, el punt d’origen des del qual els independentistes han de seguir lluitant pels seus ideals sense cometre errors, i els constitucionalistes han d’iniciar una reflexió que els permeti comprendre fins a quin punt han contribuït a crear aquesta situació”.

Anuncis

La internacionalització del conflicte català entre el dret i la propaganda

9 Juny 2019

El passat 24 de febrer em demanava si, com s’opina des de l’independentisme, la democràcia és superior a la llei, i concloïa negant l’afirmació, com també hem de negar que la llei pugui subsistir sense democràcia, ja que aleshores estaria mancada de la raó per la qual, en un estat democràtic de dret, les decisions que pren el poble, que ostenta la sobirania nacional, legitimen la llei que, una volta aprovada, tots hem de respectar. Val a dir també que, en una democràcia, les lleis no tenen un valor absolut, que, per això mateix, es poden interpretar i modificar, però del que no tinc cap dubte és que no pot haver-hi democràcia sense que es compleixin les lleis.

Aquesta reflexió preliminar ve a tomb arran dels fets que s’han produït durant les darreres setmanes i, especialment, amb motiu de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que ha desestimat la demanda presentada per Carme Forcadell i altres 75 diputats del Parlament de Catalunya pel fet que el Tribunal Constitucional suspengués el ple del 9 d’octubre de 2017. Si feu memòria (que tot ho esborra el temps), aquest ple no es va dur a terme, però sí el dia 10, on s’acceptà la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) que va ser paralitzada per Carles Puigdemont als pocs segons d’haver-se aprovat.

La sentència és molt important perquè podem ja donar per fet que la que pronunciarà el Tribunal Suprem en el judici del Procés que és a punt d’acabar la fase oral, serà recorreguda al TEDH, i aquest primer tast no deixa de ser interessant, ja que posa els punts sobre les is, i segurament no haurà deixat satisfet els independentistes.

La demanda va ser interposada l’11 d’octubre de 2017 pels parlamentaris catalans, els quals van al·legar que, amb la decisió de suspendre el Ple i amb la sentència del Tribunal Constitucional que va seguir a aquesta decisió, el T.C. vulnerava els drets polítics dels diputats nacionalistes, protegits pel Conveni Europeu de Drets Humans. En concret, els drets a la llibertat d’associació i a la llibertat d’expressió, ja que el Parlament, actuant com ho feia, acatava -deien- la voluntat dels ciutadans que van participar al referèndum de l’1-O. Com podeu veure, l’argument de fons és el que he criticat al primer paràgraf d’aquest article. Segons Forcadell, Puigdemont i els altres diputats, l’únic que feien era respectar el principi democràtic, que els empenyia a violar la llei perquè així ho havia decidit el poble de Catalunya.

Doncs bé, el TEDH ha estat tan clar com contundent, ja que la Cort europea argumenta que la suspensió era “necessària en una societat democràtica” per “el manteniment de la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la protecció dels drets i llibertats dels altres” -cal remarcar aquest “dels altres”-, en línia amb el que estipula l’article 11 del Conveni, i que la base jurídica del Constitucional es recolza en la legislació espanyola.

D’altra banda, el Tribunal observa que la decisió de la Mesa del Parlament de convocar una sessió plenària va suposar un “incompliment manifest de les sentències anteriors del Tribunal Constitucional, que tenien per objecte protegir l’ordre constitucional”. I conclou que “els tribunals constitucionals poden adoptar mesures apropiades per garantir el compliment de les seves sentències.

No cal dir que la sentència del TEDH va ser rebuda amb goig pels representats de l’Estat i amb un gran sentiment de frustració pels independentistes, sentiment que va provocar fins i tot una sèrie d’invectives entre l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, i el d’Oriol Junqueras, Andreu Van den Eynde, ben poc exemplars, per cert. Mentrestant, el govern de Torra va intentar passar-hi com de puntetes mentre la seva consellera portaveu, Meritxell Budó, assegurava que acataven la decisió del TEDH alhora que vaticinava victòries futures de l’independentisme, tot esperant -va dir amb sorna- que quan aquestes els siguin favorables, també seran respectades pels que ella va definir com a “unionistes”.

Poques hores després de rebre aquesta dutxa d’aigua freda, des de l’independentisme -TV3 en va fer un ample reportatge a les notícies del vespre- es va destacar l’informe que a l’ONU s’havia emès tot exigint la llibertat dels presos a la recta final del judici. El conseller Alfred Bosch, d’ERC, va dir que aquest provenia d’un organisme oficial de les Nacions Unides, institució garant dels drets humans que havia elaborat “un informe molt contundent”, un “dictamen” d’obligat compliment per a Espanya que, si aquesta no el tenia en compte, es veuria forçada a abandonar l’ONU.

Més enllà de dir que, des del meu punt de vista, l’Estat ha actuat molt parcialment en el procés de què estem parlant, no sols per les penes que demana el Ministeri Fiscal sinó també per haver exigit que, des del primer moment, els imputats estiguessin en presó preventiva, i continua mostrant-se del tot contrari a la possibilitat que els dirigents polítics que han estat elegits a les darreres eleccions puguin exercir els seus càrrecs mentre no tinguin en contra seva cap mena de condemna ferma, més enllà, dic, de tot això, el que no té cap sentit i forma part d’una premeditada estratègia d’estendre tinta de calamar per confondre el personal, és que des de la Generalitat es menyspreï la sentència del TEDH i es lloï aquest dictamen de l’ONU que, com hem pogut saber, no sols no és d’obligat compliment, sinó que té molts trumfos perquè diguem que és parcial i dictat pràcticament a instància de part.

En realitat, el presumpte dictamen no és tal, i no mereix tan sols el caràcter d’informe, sinó que es tracta d’una simple opinió de les persones que el signen. Aquestes, que s’autodenominen “experts” (i no seré jo que digui que no ho són, perquè no els conec) no fan sinó traslladar el seu criteri personal al Comitè de Drets Humans, que -aquest sí- és un òrgan oficial de l’ONU, per si el vol tenir en compte.

No vull anar més enllà, però pel que he pogut llegir, temo molt que sigui molt difícil qualificar aquests “experts” de persones neutrals i independents de criteri, ja que, segons sembla -ningú no ho ha desmentit- els seus autors estan vinculats a Ben Emmerson, un influent advocat britànic que ha estat contractat per la Assemblea Nacional Catalana (ANC) i per Òmnium Cultural per a internacionalitzar la causa dels presos, cosa que segurament faran molt bé i que és fins i tot necessària. Però el pes d’aquest “informe” i la “sentència” del TEDH no admeten cap mena de comparació.

Les eleccions municipals i autonòmiques, una mirada.

2 Juny 2019

Després del gran desplegament informatiu que va fer el diari “Menorca” dels resultats electorals a les nostres illes, i dels ajustats comentaris que ens van oferir els seus periodistes, poca cosa podem dir els qui, setmanalment,  posem la nostra mirada sobre la realitat i exposem la nostre manera d’interpretar el món. Per tant, i atès que alguna cosa he d’opinar del que va succeir a les eleccions del passat diumenge, intentaré fer-ho parlant de les europees, municipals i autonòmiques, prescindint del que ha succeït a les Balears.

Europa.- La principal novetat de les eleccions al Parlament europeu és que, si bé el domini absolut que conservadors i socialdemòcrates havien tingut els darrers quaranta anys s’ha acabat, els pitjors auguris sobre un possible triomf dels euròfobs no s’ha produint al nivell que molts temíem, ja que més enllà de les victòries de Le Pen a França i de Salvini a Itàlia, els euroescèptics i populistes han aconseguit uns 171 diputats, és a dir un 23% dels escons. No és poc, certament, però en quedar aquests repartits en tres grups diferents, segurament tindran una capacitat d’influència limitada.

El major grup serà el popular, amb 180 diputats (en tenia 217), i el seguirà el socialista, amb 145 diputats (en tenia 187). Són els dos col·lectius que més han perdut, mentre que ha augmentat molt el grup liberal gràcies als diputats que hi ha aportat el president Macron. Aquest en tindrà 109 (abans en tenia 69), els quals es convertiran en la frontissa indispensable per a molts dels acords que s’haurà de prendre. També cal remarcar l’auge dels Verds, impulsat especialment per l’èxit que han tingut a Alemanya, que els permetrà obtenir 69 diputats. Aquests seran, doncs, els grups més importants. Si a tots hi afegim els 171 obtinguts pels euròfobs i els que no responen a cap d’aquests grups, tindrem un parlament molt plural, que avui és tendència general a Europa des que les majories absolutes han pràcticament desaparegut. El diàleg, doncs, serà absolutament necessari.

Espanya.- Gran victòria socialista si ens atenem al que acabem de dir: que les majories absolutes han pràcticament desaparegut i que els governs que s’hauran de formar a ajuntaments i comunitats autònomes seran, com a norma, governs de coalició o en minoria amb suports parlamentaris d’altres partits. No hi ha dubte, per tant, que el PSOE de Sánchez ha sabut capitalitzar el govern del país que ostenta des de fa un any i l’èxit de les passades generals, que el situa en una posició de privilegi, per bé que amb un cert sabor agredolç si tenim en compte que la divisió del país en dos blocs i l’opció de Ciutadans de situar-se clarament en el de dreta, dificulta acords cap al centre, la qual cosa sembla que implicarà que els socialistes perdin l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid a mans d’una dreta que, si les coses no canvien (que podrien canviar atesa la volatilitat de Rivera) necessita forçosament pactar amb Vox.

El PP de Pablo Casado, que havia perdut més de la meitat dels diputats a les eleccions generals d’abril no ha tret un bon resultat. Molt per sota del PSOE, ha aconseguit tanmateix frenar la caiguda gràcies a dues dades que poden ser suficients (si més no per una temporada) perquè el jove líder es mantingui en el càrrec: la possibilitat de governar l’Ajuntament i al Comunitat de Madrid. Ara que, com va succeir a Andalusia, Madrid no pot ser de dretes si no és amb la foto de Colón. Per això mateix, auguro que li serà molt complicat seguir venent que és de centre si pacta amb els que ha considerat durant la campanya com a radicals de dretes. I vendre que emprendrà una refundació del partit en semblant posició de debilitat, em sembla que només pot ser vist com un exercici temerari.

Centrant-nos ara en Ciutadans, el fet que fa quatre anys no tingués presència als municipis espanyols no catalans i tampoc a les comunitats autònomes, ha implicat que els seus líders expliquin els resultats obtinguts com una gran victòria. Estan en el dret de fer-ho, però per poc que observem críticament les dades, veurem de seguida que la victòria no és tal, ja que si bé és cert que han obtingut 7 diputats a les europees (en tenien 2), baixen del 16% de vots que van obtenir el 28-A a un 12’2% ara. I la major decepció (i preocupació) és el que ha passat a Catalunya, on Ciutadans puja en nombre de regidors, òbviament!, però es queda molt lluny del milió de vots que va obtenir el 21-D, ja que no arriba als 280.000 a les municipals. A la província de Barcelona, per exemple, bastió de la victòria d’Arrimadas a les autonòmiques catalanes, Ciutadans ha quedat relegada a cinquena força. A més, Rivera s’ho havia jugat tot (també la seva ideologia primigènia, si és que mai n’ha tinguda cap) a fer el dit “sorpasso” al PP i ha quedat molt per davall d’aquest, tant a Europa com a les autonòmiques i generals, i això, per més que ara ho dissimuli, acabarà per passar-li factura.

Quant a Podemos, és sens dubte el gran derrotat després de perdre diverses alcaldies del canvi. A més de Madrid capital, els morats s’han deixat pel camí la Barcelona d’Ada Colau (encara que en aquesta pot haver-hi sorpreses), i la Saragossa de Pedro Santiesteve. Només els alcaldes del canvi José María González, ‘Kichi’, a Cadis, i Joan Ribó, a València (tot i que aquest és, pròpiament, de Compromís, no de Podemos), han sobreviscut.

Catalunya.- En aquesta comunitat, que tanta influència està tenint darrerament en l’esdevenir polític d’Espanya, hi ha hagut uns perdedors clars: Ada Colau (amb l’advertiment que acabo de fer); Manuel Valls, per qui havien apostat les elits econòmiques; Junts per Catalunya, que ha perdut centenars de regidors, encara que és el qui en té més a tot el país, però ha passat a ser tercera força; la CUP, que ha perdut la meitat dels vots; i Vox, que ha obtingut només 3 regidors a tota la comunitat. (En això, els menorquins encara els hem guanyat, en no donar-los cap regidoria ni cap lloc al Consell ni al Parlament. És una gran notícia).

També hi ha hagut guanyadors. Aquest són ERC, gran vencedora a tot Catalunya, amb victòries importants, com la de Barcelona, Lleida o Manresa, i essent una alternativa clara a Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Badalona o Sabadell. També el Partit dels Socialistes PSC, que ha quedat segon a les municipals traient cap a Barcelona i recuperant posicions a l’àrea metropolitana o a Girona. De fet, el PSC ha recuperat molts dels vots que li va prendre Ciutadans a les darreres autonòmiques. I per últim, contra molts pronòstics i amb l’impagable ajut de la Junta Electoral Central, també resulta vencedor Carles Puigdemont, que ha recollit, ell sol, un milió de vots (cent mil de fora de Catalunya) tot superant els obtinguts per Oriol Junqueras, la qual cosa li donarà força per seguir internacionalitzant la causa catalana a Europa, pugui o no recollir l’acta de diputat (ell diu que sí encara que, mirant la llei, sembla impossible, però parlant de Puigdemont ja no m’atreveixo a dir res) i seguirà, doncs, essent una veu imprescindible en el diàleg que algun dia s’haurà d’encetar, i també un enorme maldecap per a l’Estat, dels que no es curen amb dues aspirines.


%d bloggers like this: