Josep Maria Quintana

No és cap secret que, en la segona dècada del segle XXI, el catalanisme polític ha mudat en gran part de l’autonomisme al secessionisme, i és probable que no li hagin mancat raons per fer aquest canvi ja que l’Estat -sobretot el regit pel PP- no sols no ha fet mai cap esforç per entendre la diferència i per cercar solucions que donin una resposta intel·ligent a la diversitat, sinó que ha fet tot el contrari (recordeu la recollida de signatures contra Catalunya dirigida pel mateix Mariano Rajoy, la sentència del T.C. de 2010 a instàncies del PP, la negativa a donar una sortida política basada en el diàleg, etc. etc.), i tot aquest desencontre ha acabat produint un decantament de l’autonomisme vers el secessionisme que, com a ideologia o projecte polític, és legítim i es troba emparat per la Constitució.

Ara bé, aquesta mutació ha anat evolucionant cada cop més fins al punt que un sector molt majoritari del secessionisme ha deixat d’actuar seguint el procediment democràtic, que mai no pot defugir tres premisses: el diàleg, el respecte al posicionament dels altres i la subjecció a la llei, i ha optat (irresponsablement des del meu punt de vista) per l’unilateralisme, tot pensant (val a dir que ingènuament) que l’Estat es plegaria als seus plantejaments sense tan sols pipellejar.

¿Hi havia un altre camí? És evident que sí, encara que llarg i difícil, però més segur i, per damunt de tot, més democràtic. Pau Luque l’ha descrit molt bé. El camí de  l’independentisme democràtic és -diu- el que duen a terme els que saben que una cosa és fer la independència comptant, en els procediments, ambels catalans anti-independentistes, i una altra cosa molt diferent és fer la independència contraels catalans anti-independentistes. I això significa que, per als primers -per als que volen seguir el camí de l’independentisme democràtic-, els mitjans (és a dir el procediments per dur-lo a terme) són tan importants com l’objectiu. I això no sols perquè sempre cal  actuar respectant la democràcia i, en definitiva, “els que no pensen com ells”, sinó també perquè, en tot moment, cal evitar que el país es trenqui en el camí cap a la independència, ja que no és possible iniciar un “nou país” on la meitat d’aquest no s’identifiqui amb el nou Estat, o que fins i tot estigui disposat a combatre’l perquè creu que aquest és un Estat que s’ha construït “contra ells”.

Des de fa dos anys hem vist, però, com aquesta mutació del catalanisme polític vers l’independentisme democràtic ha estat minoritària, ja que els partits declaradament independentistes (PdeCAT, ERC i CUP) i, especialment, les institucions catalanes (Parlament, Govern i els organismes que aquests controlen, com per exemple TV3) no han cregut realment que la independència fos -en el fons i en la forma- una qüestió de democràcia (tot i que no s’han estat d’afirmar que actuaven en virtut d’un “mandat democràtic”, sinó que han cregut i afirmat que és una “causa justa” (potser l’única “causa justa”) i que, per tant, s’ha de dur a terme “tant sí com no”, encara que tots ells plegats representin no més del 47% dels catalans (per bé que tenen una lleugera majoria al Parlament), i que, per això mateix, la llei ha de cedir davant aquest fet “de justícia” i “de necessitat” indiscutible.

Luque, en un raonament molt ben articulat, diu que si algú creu que la seva és una “causa justa” (Torra ho ha dit més d’un cop en aquests termes i és el que han vingut a afirmar els processats en els al·legats finals davant del Tribunal Suprem quan han ratificat que tornarien a fer el que van fer), i que, com a conseqüència d’aquesta valoració, està convençut de trobar-se  al costat correcte de la història, també creu que tots els altres van errats i, per això mateix, considera que és innecessària la aquiescència d’aquests altres (ni que aquests siguin la meitat dels catalans) respecte dels seus plantejaments. S’explica, doncs, plenament, que l’independentisme unilateralista -el que va proclamar la DUI i ara té la meitat dels seus dirigents a la presó i l’altra meitat a l‘exili- menystingui les formes i els mitjans per dur a terme el seu propòsit i hagi decidit dur-lo a terme sense mirar prim.

És cert que, en l’exercici d’aquesta actuació tan irresponsable, no és només l’independentisme unilateralista el responsable únic (encara que sí el més important) del que ha succeït, perquè, per a desgràcia de tots, hem tingut també un Estat incapaç de fer res per evitar la catàstrofe i això ens ha dut a un diàleg de sords en el qual, com ha escrit aquest bon constitucionalista que és Xavier Arbós, des del Govern central s’ha actuat com si només existís la llei i des del Govern de la Generalitat com si la llei no existís.

Però el drama a què ens enfrontem radica bàsicament en el fet que el secessionisme unilateralista no sigui capaç de reconèixer cap dels seus errors. I és aquesta incapacitat  de veure que és indispensable “respectar la llei i els drets dels altres” que fa dir a Torra que no acceptarà cap altra sentència que no sigui absolutòria, i critiqui durament el govern actual de Pedro Sánchez per no parar els peus als jutges, com si en un Estat de dret el govern tingués la possibilitat d’esmenar la plana al Poder Judicial que -dit sigui de passada-, a Espanya, no és el poder judicial de Veneçuela, sinó el d’un Estat de dret de veritat, com han reconegut totes les cancelleries europees, encara que un gran sector de gent (l’ANC, per exemple) s’entesti a no voler-ho creure i, obcecats,  segueixin insistint en la via unilateral (“ho tornarem a fer!”), oblidant que els més elementals principis democràtics impedeixen endegar un legítim programa polític de separació unilateral d’Espanya sense tenir un suport popular que sigui rotundament majoritari, sense obtenir cap reconeixement internacional tàcit ni explícit, sense un preparació institucional adient que el faci viable (no actuant “de farol”, com va reconèixer la consellera Clara Ponsetí), i, més important encara, sense respectar democràticament la llei i els drets, les opinions, la legitimitat i fins i tot la mateixa existència de més de dos milions de votants catalans que han donat el seu suport a partits que no volen la independència.

I un apunt final pel que fa a això que jo he definit com “un suport rotundament majoritari”. Fa dos-cents cinquanta anys, Jean-Jacques Rousseau escrivia que quan es tracta d’ harmonitzar la voluntat particular i la voluntat general en les deliberacions públiques, cal tenir en compte una pauta que mai no s’hauria d’oblidar: que com més greus i importants són les deliberacions, més s’ha d’aproximar a la unanimitat de l’opinió dominant. I no hi ha dubte que són decisions greus les que afecten al contracte social, i per tant, al sistema constitucional i estatutari. I no hi ha dubte que la secessió d’un territori determinat d’un Estat afecta clarament la Constitució espanyola i l’Estatut de Catalunya.

Més encara: si la simple modificació de l’Estatut exigeix el suport de dos terços de Parlament, ¿no cal primer obtenir una majoria que assoleixi com a mínim aquest nivell per posar en marxa els mecanismes democràtics que puguin conduir a la secessió?

Si tenim en compte que en l’exercici de l’última paraula que es concedí als acusats del Procés, cap d’ells no va mostrar penediment pels seus actes ni va realitzar cap mena d’autocrítica, ans més aviat van mostrar tots ells una ferma decisió de tornar sobre els mateixos passos si tenien ocasió de fer-ho, haurem de convenir que estem davant d’un gravíssim problema que no resoldrà la sentència, ja que la bel·ligerància dels catalans s’anirà engrandint amb les decisions que anirà prenent el Tribunal Suprem fins i tot abans de dictar el fall definitiu.

El primer escull s’ha produït ja aquesta setmana quan la Junta Electoral Central (JEC) i el mateix Tribunal Suprem han impedit que Carles Puigdemont, Antoni Comín o Oriol Junqueras recollissin l’acta de diputat europeu després d’haver estat elegits en unes eleccions lliures a les quals es van presentar amb l’autorització del mateix tribunal, tot i que alguns partits, com Ciutadans, s’hi van oposar. En aquella ocasió, el Suprem va convenir que tots els candidats podien presentar-se als comicis ja que no pesava damunt seu cap condemna que els inhabilités.

Elegits, doncs, per sufragi universal, Puigdemont, Comín i Junqueras han intentat recollir dilluns passat l’acta de diputat, però no ho han aconseguit ja que, en el cas dels dos primers, la JEC no ha accedit que ho fessin a través d’un representant legal (ells no hi ha volgut anar personalment per por de ser detinguts); i en el cas de Junqueras, perquè el mateix Tribunal Suprem li ho ha impedit, en negar-li permís per sortir de la presó.

Com veiem, els supòsits no són idèntics. En el cas de Puigdemont o Comín, el jutge Llarena, encarregat de la instrucció, ha desestimat les seves peticions de jurar per mitjà d’un representant amb poders notarials i els ha recordat que els eurodiputats només adquireixen la immunitat després de jurar personalment, que és quan accedeixen al càrrec de forma efectiva, cosa que no ha succeït. En canvi, en el cas de Junqueras -respecte del qual el jutge Llarena ja no té res a dir perquè ha estat jutjat pel Suprem-, ha estat aquest que li ha impedit d’acudir a la seu de la JEC per prometre o jurar la Constitució.

Tenint en compte que l’article 224.2 de la Llei de Règim Electoral General estableix que “en el termini de cinc dies des de la proclamació, els candidats electes hauran de jurar o prometre acatament a la Constitució davant la Junta Electoral Central”, i afegeix que “transcorregut aquest termini, la Junta Electoral Central ha de declarar vacants els escons corresponents als diputats del Parlament Europeu que no haguessin acatat la Constitució i suspeses totes les prerrogatives que els puguin correspondre per raó del seu càrrec, tot això fins que es produeixi l’acatament”, la qüestió juridicopolítica es complica, ja que la JEC ha decidit deixar vacants els escons que els corresponien.

Tenim, doncs, que en haver acudit presencialment l’advocat de Puigdemont i de Comín a la JEC sense èxit, s’han conclòs els tràmits davant la jurisdicció espanyola, fet que els permet apel·lar directament al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUD), cosa que han fet per la via del procediment d’urgència. No ha estat així en el cas d’Oriol Junqueras, que ha presentat un recurs de súplica davant el Tribunal Suprem després de la decisió d’aquest d’impedir que l’eurodiputat electe pogués acudir el passat dilluns al Congrés dels Diputats per completar els tràmits necessaris i acreditar-se com a europarlamentari davant la Junta Electoral Central prometent o jurant la Constitució.

En el supòsit de Puigdemont i Comín, tot i els raonaments esgrimits pel seu advocat, Gonzalo Boye, en defensa de les seves pretensions, em sembla difícil que acabin aconseguint l’objectiu que persegueixen (tot i que hi ha opinions que defensen el contrari); però en el cas de Junqueras, considero que les seves pretensions són força més raonables, ja que l’únic argument que va esgrimir el TS per denegar-li permís per complimentar els tràmits per obtenir l’acta de diputat, és que el desplaçament de Junqueras a Brussel·les per completar els tràmits (després de jurar el càrrec davant la JEC) posaria en un “irreversible perill” les finalitats del procés judicial que ha quedat vist per a sentència.

Lògicament, Junqueras ha recorregut la decisió del Suprem en considerar que aquesta “s’aparta de precedents anàlegs sense raó, contravé la normativa que regula la participació de ciutadans a les eleccions al Parlament Europeu i fa inefectius drets constitucionals”. Per als lletrats que el representen, la interpretació de les lleis electorals i del reglament del Parlament Europeu realitzada per impedir que l’exvicepresident de la Generalitat pogués assistir a la promesa de la Constitució i a la recollida de l’acta d’eurodiputat “pot suposar una interpretació de la normativa incompatible amb el dret de la Unió”. I han demanat que el tribunal resolgui la qüestió en un tràmit d’urgència per, si és denegada, acudir a la justícia europea.

És cert que el Suprem va al·legar que la pèrdua del dret de participació de Junqueras per impedir la seva acreditació com a europarlamentari “no és irreversible sinó temporal”, però la defensa del republicà considera que es tracta d’ “una suspensió indefinida i generalitzada del dret de participació política” i, a més, suposa “una indirecta afectació del dret a la presumpció d’innocència i a la llibertat d’expressió”.

És molt interessant llegir aquest recurs en què Junqueras pregunta al Suprem “quin sentit tindria la participació en les eleccions i el vot ciutadà si no pot ni tan sols atendre el primer tràmit establert en la seva condició de parlamentari electe”. En aquest es queixa, a més, que la resolució judicial “no explicita prou ni dóna raons” sobre per què els drets de participació i representació política han de ser suspesos en el cas d’un parlamentari europeu quan aquesta protecció la donà el mateix tribunal per a les eleccions generals al Congrés.

Davant l’opinió del Suprem, alguns juristes de probitat reconeguda han afirmat que les normes relatives a l’elecció dels parlamentaris europeus no poden deixar de ser obeïdes per tots els Estats membres. En aquest sentit, doncs, un cop s’han convocat les eleccions i els ciutadans han votat i s’han proclamat les candidatures, no es pot impedir que els candidats elegits ocupin l’escó corresponent. Segons aquesta interpretació, ni el Dret Europeu, ni el Dret dels Estats membres, ni concretament el Dret espanyol, contemplen una sola circumstància que permeti impedir que els candidats electes es converteixin en diputats.

Desconec si serà aquesta interpretació la que acabarà triomfant o la contrària davant la Justícia Europea, on tot acabarà, però estic convençut que la “crisi catalana”, aquesta que s’havia d’haver tractat en el camp polític i no només en el judicial, donarà encara molta feina als jutjats amb la consegüent (i inevitable) inestabilitat política. I això, per al país, no és certament una bona notícia.

Aquests dies ha acabat la llarga vista oral del judici que se sustenta davant del Tribunal Suprem pel que hem denominat “el procés”, en què un bon grup de polítics catalans van desobeir les lleis del país i van desafiar l’estat de dret vigent emparant-se en el que ells han definit com un “mandat democràtic” de la ciutadania. Ja he dit en més d’una ocasió què penso d’aquest mandat i del valor que pot tenir quan es pren contra la legislació democràtica vigent i per unes majories importants però no suficientment aclaparadores (en el cas de Catalunya, per diputats que representaven una mica més del 47 per cents dels vots obtinguts a les eleccions al Parlament, que ostentaven, però, la majoria absoluta de la cambra).

Tot i així, no hi ha dubte que, encara que critiquem el que van fer i siguin jutjats per la seva conducta, el cert és que no van actuar amb armes i no van usar la violència física contra ningú, però és incontestable que no van guanyar ni reeixir en el seu intent de proclamar i consolidar el que ells van definir com la República catalana, ja que ni arriaren la bandera espanyola, ni demanaren que cap estat estranger els reconegués, ni res va canviar per a la integritat d’Espanya i per a la posició d’aquesta en el context internacional. El fet és que el Govern de la Generalitat va renunciar voluntàriament a qualsevol dels mecanismes d’independència. Es va acatar tot.

Hem vist aquests dies que, a l’acusació final, els fiscals ha decidit no rebaixar un sol grau els seus plantejaments inicials i els han mantingut en el seu grau màxim (rebel·lió, sedició, malversació i desobediència), acusacions que han d’alguna manera condicionat fins ara la Sala del Suprem que, en cap moment, ha cedit a deixar sense efecte la presó preventiva dels acusats, tot mostrant-se des del primer dia extremadament garant dels drets dels “altres” (entenent per “altres” els espanyols que, teòricament, podíem sortir perjudicats per la segregació d’una part del territori nacional de manera il·legítima), i molt dura amb els presumptes infractors de la llei, que estan privats de llibertat sense que pesi encara contra seu cap sentència ferma.

Les defenses, en canvi, totes sense excepció, han argumentat amb un gran convenciment la impossibilitat d’acreditar la concurrència d’alguns elements que configuren els delictes de què s’acusa als processats. I de manera especial, per la seva importància i gran transcendència jurídica, el que fa referència a la violència imprescindible en el delicte de rebel·lió, així com també han negat l’aixecament tumultuós, que és la característica bàsica del de sedició. Alhora han intentat demostrar que no hi va haver cap mena de malversació en tot el que van fer per organitzar el referèndum de l’1-O. Només accepten que hi va haver desobediència.

No tinc una bola de vidre per saber què acabarà dient la sentència, però davant la persistència dels fiscals per elaborar la teoria del “cop d’estat”, acudint a les tesis de Kelsen perquè se’ls fa difícil utilitzar tan sols les circumstàncies que determina el Codi penal per tipificar el delicte de rebel·lió, m’han semblat molt interessants els plantejaments que les defenses han fet durant tot el judici i, especialment, els al·legats finals, que desbrossaren el passat dimarts davant el silenci atent de la Sala i dels acusadors.

Del que jo he pogut veure i escoltar dels al·legats de la defensa, el que més interessant (i intel·ligent) m’ha semblat és que tots els defensors, a diferència dels fiscals, que van farcir el seu discurs de connotacions polítiques per decorar i revestir penalment el “cop d’estat”, abonant-se a la “via política”, s’han apuntat a la “via tècnica” i, per tant, a les tipificacions penals, conscients que, com pensem molts juristes, aquest judici mai no s’havia d’haver dut a terme, i -sobretot- mai amb els càrrecs que han dibuixat les acusacions.

El més brillant dels advocats ha estat, al meu entendre, Xavier Melero, que, des del primer moment fins al darrer, ha intentat fer veure al Tribunal que no estàvem davant d’un judici polític sinó penal, d’ací que finalitzés el seu al·legat plantejant com n’era, d’absurda, la situació, si teníem en compte l’absurditat dels càrrecs demanats per la fiscalia. Melero, reconduint les coses al camp estrictament penal i defugint el polític, no s’ha estat de dir que el Govern de la Generalitat i els acusats van mentir públicament a la ciutadania en prometre l’impossible, però és evident que aquests posicionaments polítics, que podran tenir la consideració negativa que vulguem des del punt de vista moral o de credibilitat política, no són un delicte. És delicte el que, com a tal, tipifica el Codi penal. I partint d’aquest plantejament tècnic, Melero ha posat contra les cordes la fiscalia.

L’advocat ha descrit els fets de manera pedagògica i -com ha observat Carlos Zanon a “La Vanguardia”-, encara que ni a la Fiscalia ni a Puigdemont no els agradi escoltar-ho, Melero ha dit alt i clar que els fets indiquen que el Govern va renunciar voluntàriament a qualsevol dels mecanismes d’independència. Es va acatar tot. De la mateixa manera que es va acatar el 155. “Condemnin, doncs, els acusats per desobeir el TC, pels delictes de desordres públics, però res més, perquè no hi va haver res més”, ha estat la seva conclusió amb la qual tancava una hàbil defensa.

Correspondrà, doncs, a la Sala determinar el significat global del que va succeir a Catalunya durant els mesos de setembre i octubre de 2017. I segons quina sigui la seva versió dels fets provats, tindrem una sentència o en tindrem una altra. Ara, doncs, no ens queda altra cosa que esperar aquesta en un procés que és -hauria de ser- estrictament un “judici penal”, però que molts (tant d’un costat com de l’altre) han intentat vendre com un “judici polític”. Per tant, la sentència no serà bona de posar ni serà rebuda dòcilment per tota la ciutadania.

I no puc acabar aquest escrit sense referir-me, ni que sigui succintament, als al·legats finals dels acusats, que no poden deixar indiferents a ningú. D’aquests diré -sumant-me al seu criteri- el que n’ha escrit un dels més reputats penalistes catalans d’avui, l’advocat Marc Molins: “Des de l’impacte que a mi personalment m’han provocat les enormes dosis d’honestedat i de dignitat amb què s’han dirigit al tribunal, voldria concloure remarcant que si volem donar una passa al front en la resolució d’aquest conflicte que ha fracturat la convivència hem de comprendre que la sentència que s’ha de dictar no és un punt final, sinó, precisament, el punt d’origen des del qual els independentistes han de seguir lluitant pels seus ideals sense cometre errors, i els constitucionalistes han d’iniciar una reflexió que els permeti comprendre fins a quin punt han contribuït a crear aquesta situació”.

El passat 24 de febrer em demanava si, com s’opina des de l’independentisme, la democràcia és superior a la llei, i concloïa negant l’afirmació, com també hem de negar que la llei pugui subsistir sense democràcia, ja que aleshores estaria mancada de la raó per la qual, en un estat democràtic de dret, les decisions que pren el poble, que ostenta la sobirania nacional, legitimen la llei que, una volta aprovada, tots hem de respectar. Val a dir també que, en una democràcia, les lleis no tenen un valor absolut, que, per això mateix, es poden interpretar i modificar, però del que no tinc cap dubte és que no pot haver-hi democràcia sense que es compleixin les lleis.

Aquesta reflexió preliminar ve a tomb arran dels fets que s’han produït durant les darreres setmanes i, especialment, amb motiu de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que ha desestimat la demanda presentada per Carme Forcadell i altres 75 diputats del Parlament de Catalunya pel fet que el Tribunal Constitucional suspengués el ple del 9 d’octubre de 2017. Si feu memòria (que tot ho esborra el temps), aquest ple no es va dur a terme, però sí el dia 10, on s’acceptà la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) que va ser paralitzada per Carles Puigdemont als pocs segons d’haver-se aprovat.

La sentència és molt important perquè podem ja donar per fet que la que pronunciarà el Tribunal Suprem en el judici del Procés que és a punt d’acabar la fase oral, serà recorreguda al TEDH, i aquest primer tast no deixa de ser interessant, ja que posa els punts sobre les is, i segurament no haurà deixat satisfet els independentistes.

La demanda va ser interposada l’11 d’octubre de 2017 pels parlamentaris catalans, els quals van al·legar que, amb la decisió de suspendre el Ple i amb la sentència del Tribunal Constitucional que va seguir a aquesta decisió, el T.C. vulnerava els drets polítics dels diputats nacionalistes, protegits pel Conveni Europeu de Drets Humans. En concret, els drets a la llibertat d’associació i a la llibertat d’expressió, ja que el Parlament, actuant com ho feia, acatava -deien- la voluntat dels ciutadans que van participar al referèndum de l’1-O. Com podeu veure, l’argument de fons és el que he criticat al primer paràgraf d’aquest article. Segons Forcadell, Puigdemont i els altres diputats, l’únic que feien era respectar el principi democràtic, que els empenyia a violar la llei perquè així ho havia decidit el poble de Catalunya.

Doncs bé, el TEDH ha estat tan clar com contundent, ja que la Cort europea argumenta que la suspensió era “necessària en una societat democràtica” per “el manteniment de la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la protecció dels drets i llibertats dels altres” -cal remarcar aquest “dels altres”-, en línia amb el que estipula l’article 11 del Conveni, i que la base jurídica del Constitucional es recolza en la legislació espanyola.

D’altra banda, el Tribunal observa que la decisió de la Mesa del Parlament de convocar una sessió plenària va suposar un “incompliment manifest de les sentències anteriors del Tribunal Constitucional, que tenien per objecte protegir l’ordre constitucional”. I conclou que “els tribunals constitucionals poden adoptar mesures apropiades per garantir el compliment de les seves sentències.

No cal dir que la sentència del TEDH va ser rebuda amb goig pels representats de l’Estat i amb un gran sentiment de frustració pels independentistes, sentiment que va provocar fins i tot una sèrie d’invectives entre l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, i el d’Oriol Junqueras, Andreu Van den Eynde, ben poc exemplars, per cert. Mentrestant, el govern de Torra va intentar passar-hi com de puntetes mentre la seva consellera portaveu, Meritxell Budó, assegurava que acataven la decisió del TEDH alhora que vaticinava victòries futures de l’independentisme, tot esperant -va dir amb sorna- que quan aquestes els siguin favorables, també seran respectades pels que ella va definir com a “unionistes”.

Poques hores després de rebre aquesta dutxa d’aigua freda, des de l’independentisme -TV3 en va fer un ample reportatge a les notícies del vespre- es va destacar l’informe que a l’ONU s’havia emès tot exigint la llibertat dels presos a la recta final del judici. El conseller Alfred Bosch, d’ERC, va dir que aquest provenia d’un organisme oficial de les Nacions Unides, institució garant dels drets humans que havia elaborat “un informe molt contundent”, un “dictamen” d’obligat compliment per a Espanya que, si aquesta no el tenia en compte, es veuria forçada a abandonar l’ONU.

Més enllà de dir que, des del meu punt de vista, l’Estat ha actuat molt parcialment en el procés de què estem parlant, no sols per les penes que demana el Ministeri Fiscal sinó també per haver exigit que, des del primer moment, els imputats estiguessin en presó preventiva, i continua mostrant-se del tot contrari a la possibilitat que els dirigents polítics que han estat elegits a les darreres eleccions puguin exercir els seus càrrecs mentre no tinguin en contra seva cap mena de condemna ferma, més enllà, dic, de tot això, el que no té cap sentit i forma part d’una premeditada estratègia d’estendre tinta de calamar per confondre el personal, és que des de la Generalitat es menyspreï la sentència del TEDH i es lloï aquest dictamen de l’ONU que, com hem pogut saber, no sols no és d’obligat compliment, sinó que té molts trumfos perquè diguem que és parcial i dictat pràcticament a instància de part.

En realitat, el presumpte dictamen no és tal, i no mereix tan sols el caràcter d’informe, sinó que es tracta d’una simple opinió de les persones que el signen. Aquestes, que s’autodenominen “experts” (i no seré jo que digui que no ho són, perquè no els conec) no fan sinó traslladar el seu criteri personal al Comitè de Drets Humans, que -aquest sí- és un òrgan oficial de l’ONU, per si el vol tenir en compte.

No vull anar més enllà, però pel que he pogut llegir, temo molt que sigui molt difícil qualificar aquests “experts” de persones neutrals i independents de criteri, ja que, segons sembla -ningú no ho ha desmentit- els seus autors estan vinculats a Ben Emmerson, un influent advocat britànic que ha estat contractat per la Assemblea Nacional Catalana (ANC) i per Òmnium Cultural per a internacionalitzar la causa dels presos, cosa que segurament faran molt bé i que és fins i tot necessària. Però el pes d’aquest “informe” i la “sentència” del TEDH no admeten cap mena de comparació.

Després del gran desplegament informatiu que va fer el diari “Menorca” dels resultats electorals a les nostres illes, i dels ajustats comentaris que ens van oferir els seus periodistes, poca cosa podem dir els qui, setmanalment,  posem la nostra mirada sobre la realitat i exposem la nostre manera d’interpretar el món. Per tant, i atès que alguna cosa he d’opinar del que va succeir a les eleccions del passat diumenge, intentaré fer-ho parlant de les europees, municipals i autonòmiques, prescindint del que ha succeït a les Balears.

Europa.- La principal novetat de les eleccions al Parlament europeu és que, si bé el domini absolut que conservadors i socialdemòcrates havien tingut els darrers quaranta anys s’ha acabat, els pitjors auguris sobre un possible triomf dels euròfobs no s’ha produint al nivell que molts temíem, ja que més enllà de les victòries de Le Pen a França i de Salvini a Itàlia, els euroescèptics i populistes han aconseguit uns 171 diputats, és a dir un 23% dels escons. No és poc, certament, però en quedar aquests repartits en tres grups diferents, segurament tindran una capacitat d’influència limitada.

El major grup serà el popular, amb 180 diputats (en tenia 217), i el seguirà el socialista, amb 145 diputats (en tenia 187). Són els dos col·lectius que més han perdut, mentre que ha augmentat molt el grup liberal gràcies als diputats que hi ha aportat el president Macron. Aquest en tindrà 109 (abans en tenia 69), els quals es convertiran en la frontissa indispensable per a molts dels acords que s’haurà de prendre. També cal remarcar l’auge dels Verds, impulsat especialment per l’èxit que han tingut a Alemanya, que els permetrà obtenir 69 diputats. Aquests seran, doncs, els grups més importants. Si a tots hi afegim els 171 obtinguts pels euròfobs i els que no responen a cap d’aquests grups, tindrem un parlament molt plural, que avui és tendència general a Europa des que les majories absolutes han pràcticament desaparegut. El diàleg, doncs, serà absolutament necessari.

Espanya.- Gran victòria socialista si ens atenem al que acabem de dir: que les majories absolutes han pràcticament desaparegut i que els governs que s’hauran de formar a ajuntaments i comunitats autònomes seran, com a norma, governs de coalició o en minoria amb suports parlamentaris d’altres partits. No hi ha dubte, per tant, que el PSOE de Sánchez ha sabut capitalitzar el govern del país que ostenta des de fa un any i l’èxit de les passades generals, que el situa en una posició de privilegi, per bé que amb un cert sabor agredolç si tenim en compte que la divisió del país en dos blocs i l’opció de Ciutadans de situar-se clarament en el de dreta, dificulta acords cap al centre, la qual cosa sembla que implicarà que els socialistes perdin l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid a mans d’una dreta que, si les coses no canvien (que podrien canviar atesa la volatilitat de Rivera) necessita forçosament pactar amb Vox.

El PP de Pablo Casado, que havia perdut més de la meitat dels diputats a les eleccions generals d’abril no ha tret un bon resultat. Molt per sota del PSOE, ha aconseguit tanmateix frenar la caiguda gràcies a dues dades que poden ser suficients (si més no per una temporada) perquè el jove líder es mantingui en el càrrec: la possibilitat de governar l’Ajuntament i al Comunitat de Madrid. Ara que, com va succeir a Andalusia, Madrid no pot ser de dretes si no és amb la foto de Colón. Per això mateix, auguro que li serà molt complicat seguir venent que és de centre si pacta amb els que ha considerat durant la campanya com a radicals de dretes. I vendre que emprendrà una refundació del partit en semblant posició de debilitat, em sembla que només pot ser vist com un exercici temerari.

Centrant-nos ara en Ciutadans, el fet que fa quatre anys no tingués presència als municipis espanyols no catalans i tampoc a les comunitats autònomes, ha implicat que els seus líders expliquin els resultats obtinguts com una gran victòria. Estan en el dret de fer-ho, però per poc que observem críticament les dades, veurem de seguida que la victòria no és tal, ja que si bé és cert que han obtingut 7 diputats a les europees (en tenien 2), baixen del 16% de vots que van obtenir el 28-A a un 12’2% ara. I la major decepció (i preocupació) és el que ha passat a Catalunya, on Ciutadans puja en nombre de regidors, òbviament!, però es queda molt lluny del milió de vots que va obtenir el 21-D, ja que no arriba als 280.000 a les municipals. A la província de Barcelona, per exemple, bastió de la victòria d’Arrimadas a les autonòmiques catalanes, Ciutadans ha quedat relegada a cinquena força. A més, Rivera s’ho havia jugat tot (també la seva ideologia primigènia, si és que mai n’ha tinguda cap) a fer el dit “sorpasso” al PP i ha quedat molt per davall d’aquest, tant a Europa com a les autonòmiques i generals, i això, per més que ara ho dissimuli, acabarà per passar-li factura.

Quant a Podemos, és sens dubte el gran derrotat després de perdre diverses alcaldies del canvi. A més de Madrid capital, els morats s’han deixat pel camí la Barcelona d’Ada Colau (encara que en aquesta pot haver-hi sorpreses), i la Saragossa de Pedro Santiesteve. Només els alcaldes del canvi José María González, ‘Kichi’, a Cadis, i Joan Ribó, a València (tot i que aquest és, pròpiament, de Compromís, no de Podemos), han sobreviscut.

Catalunya.- En aquesta comunitat, que tanta influència està tenint darrerament en l’esdevenir polític d’Espanya, hi ha hagut uns perdedors clars: Ada Colau (amb l’advertiment que acabo de fer); Manuel Valls, per qui havien apostat les elits econòmiques; Junts per Catalunya, que ha perdut centenars de regidors, encara que és el qui en té més a tot el país, però ha passat a ser tercera força; la CUP, que ha perdut la meitat dels vots; i Vox, que ha obtingut només 3 regidors a tota la comunitat. (En això, els menorquins encara els hem guanyat, en no donar-los cap regidoria ni cap lloc al Consell ni al Parlament. És una gran notícia).

També hi ha hagut guanyadors. Aquest són ERC, gran vencedora a tot Catalunya, amb victòries importants, com la de Barcelona, Lleida o Manresa, i essent una alternativa clara a Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Badalona o Sabadell. També el Partit dels Socialistes PSC, que ha quedat segon a les municipals traient cap a Barcelona i recuperant posicions a l’àrea metropolitana o a Girona. De fet, el PSC ha recuperat molts dels vots que li va prendre Ciutadans a les darreres autonòmiques. I per últim, contra molts pronòstics i amb l’impagable ajut de la Junta Electoral Central, també resulta vencedor Carles Puigdemont, que ha recollit, ell sol, un milió de vots (cent mil de fora de Catalunya) tot superant els obtinguts per Oriol Junqueras, la qual cosa li donarà força per seguir internacionalitzant la causa catalana a Europa, pugui o no recollir l’acta de diputat (ell diu que sí encara que, mirant la llei, sembla impossible, però parlant de Puigdemont ja no m’atreveixo a dir res) i seguirà, doncs, essent una veu imprescindible en el diàleg que algun dia s’haurà d’encetar, i també un enorme maldecap per a l’Estat, dels que no es curen amb dues aspirines.