Josep Maria Quintana

El diari “El País”, a l’edició del 17 de febrer deia el següent:

El Gobierno ya dispone de la primera fotografía nítida de los bienes que posee la Iglesia en España gracias a la reforma de José María Aznar, tras años de polémicas por el modo en que había inmatriculado (registrado por primera vez) algunos de ellos, como la mezquita de Córdoba o la Giralda de Sevilla, además de catedrales y otras propiedades que no son templos, sino edificios y fincas. El informe que este martes llega al Consejo de Ministros, para ser luego remitido al Congreso, da las cifras: la Iglesia inmatriculó un total de 34.961 fincas entre 1998 y 2015, el paréntesis legal que abrió una ley del Gobierno del PP de José María Aznar para que pudiera hacerlo con una certificación. (…) La vicepresidenta del Gobierno, Carmen Calvo, ha hablado del informe en la rueda de prensa del consejo de ministros y ha subrayado que esos 30.335 bienes inscritos “lo han sido en virtud de certificación eclesiástica, lo que la modificación de la ley de 1996 permitía en la ley hipotecaria es lo que ha hecho posible que con la fe de la autoridad eclesiástica correspondiente se pudieran hacer estas inmatriculaciones al amparo de la legalidad”. “Discrepándose o no de lo que propició la reforma de Aznar, se produce a la luz de la legalidad”, ha apuntado. “Ahora esa legalidad puede ser contestada, como es lógico, y estará la vía de los tribunales (…) si se discrepa del conocimiento que hoy se tendrá de ese listado”.

Doncs bé, aquesta afirmació no és correcta. Conté, com gairebé totes les que he llegit, massa inexactituds. I qualsevol que sigui l’afinitat o antipatia que es pugui tenir al Partit Popular i a José María Aznar, o l’afinitat o l’antipatia que ens mereixi l’Església Catòlica, el que no es pot fer és tergiversar les coses, ja que la possibilitat d’immatricular béns propietat de la Església per “certificació de l’autoritat eclesiàstica” no procedeix del PP ni de José María Aznar.

Atès que quan es va crear el Registre de la Propietat (1861) interessava al legislador que s’hi inscrivissin la major part dels immobles existents al nostre país, i partint del fet que la inscripció era voluntària, la primera Llei Hipotecària, que es deu al Reial Decret d’11 de novembre de 1864, va donar facilitats immatriculadores, alhora que va excloure alguns immobles de la possibilitat de ser inscrits (els de domini públic i els temples catòlics). Aquesta facilitat va continuar mitjançant la incorporació de les disposicions d’aquest Reial decret al Reglament Hipotecari de 1915 i va culminar amb la Reforma Hipotecària de 1944-1946, que va incloure aquesta facilitat immatriculadora a l’article 206 de la Llei Hipotecària, article que va desenvolupar, juntament amb l’exclusió d’immobles de domini públic o temples de l’Església, el Reglament hipotecari de 1947.

Així doncs, l’article 206 de la LH aprovada el 1946 establia que “el Estado, la Provincia, el Municipio y las Corporaciones de Derecho público o servicios organizados que forman parte de la estructura política de aquél y las de la Iglesia Católica, cuando carezcan de título escrito de dominio, podrán inscribir el de los bienes inmuebles que les pertenezcan mediante la oportuna certificación librada por el funcionario a cuyo cargo esté la administración de los mismos, en la que se expresará el título de adquisición o el modo en que fueron adquiridos”.

D’aquí hem col·legir el següent:

1) La possibilitat legal que l’Església hagi immatriculat els seus béns mitjançant una certificació acreditativa de la seva propietat emesa pel bisbe no la va introduir el govern d’Aznar sinó la llei hipotecària de 1946, acollint precedents anteriors; possibilitat que, per cert, no va suprimir ni modificar el Parlament espanyol durant els anys de democràcia presidits per Felipe González, José María Aznar o  José Luis Rodríguez Zapatero.

2) Fins a l’any 1998, el Reglament Hipotecari de 1947 exceptuava d’inscripció en el registre de propietat els béns de domini públic i els temples destinats al culte catòlic (no els altres béns de l’Església, que també es podien inscriure per certificació), se suposa que perquè el legislador va creure que les normes que regulaven el domini públic ja eren prou garants de la seva protecció i perquè hi havia un consens general que els temples catòlics eren propietat de l’Església.

3) Va ser la reforma reglamentària que va fer el govern d’Aznar l’any 1998 (RD 1867/1998) la que va suprimir aquestes dues excepcions, i va permetre la seva inscripció registral, per dos motius:

a. Quant als béns de domini públic, perquè es va estimar que la seva titularitat, a pesar de ser constitucionalment inalienable, imprescriptible i inembargable, quedava, però, millor protegida si s’inscrivien davant les possibles usurpacions o invasions de particulars o d’altres administracions. I

b. Quant als temples destinats al culte catòlic, perquè essent aquests béns de domini privat, i en  estar reconeguda constitucionalment la legalitat d’altres religions, que sí podien inscriure els seus béns, no hi havia cap raó objectiva per impedir la inscripció dels temples que eren de l’Església catòlica.

4) L’any 2015, una reforma legal durant el govern del PP sota la presidència de Mariano Rajoy (Llei 13/2015) va suprimir la possibilitat legal que existia, des de 1946, que l’Església immatriculés els seus béns mitjançant un certificat del bisbe -la permesa pel article 206 de la Llei-, per considerar que era un privilegi discriminatori en favor seu que no es podia sostenir, i va regular un procediment immatriculatori (per a tothom) molt més segur, rigorós i fiable. És de destacar, doncs, que la supressió de l’article 206 i dels termes en què estava redactat en la llei de 1946 no la va decidir el Parlament espanyol amb majoria del PSOE sinó del PP, a instàncies del govern de Mariano Rajoy.

Així doncs, partint de com estava regulada la immatriculació fins l’any 2015, l’Església Catòlica (com també les Administracions Públiques) va aprofitar la possibilitat d’immatricular legalment els béns que considerava de la seva propietat mitjançant la certificació prevista a l’article 206 de la Llei Hipotecària (que, a partir de 1998, es va estendre als temples), quan, sense tenir un títol públic d’adquisició, consideraven que li pertanyien per constar relacionats als seus registres privats.

A partir d’aquí poden haver succeït dues coses:

a) Que l’Església vagi actuar rectament i immatriculés béns que sens dubte li pertanyien. 

b) Que, per error o cometent alguna falsedat, l’Església immatriculés alguns béns (temples o finques ordinàries) que no fossin realment de la seva propietat.

Doncs bé, avui, disposem dels llistat dels béns inscrits per aquest procediment legal fins l’any 2015, i si algú considera que l’Església Catòlica va inscriure al seu nom béns de propietat privada aliena, tenint en compte que les inscripcions del Registre de la Propietat estan subjectes a la presumpció “iuris tantum” (és a dir que admeten la prova en contrari), qualsevol persona que es consideri perjudicada les podrà impugnar davant la jurisdicció civil. Òbviament, perquè el jutge ordeni la cancel·lació de les inscripcions existents, el qui les impugni haurà de demostrar mitjançant un títol probatori que es va procedir erròniament.

Què difícil és dir alguna cosa interessant i original set dies després de les eleccions! I tanmateix ho he d’intentar.

Uns dies abans de celebrar-se, Andreu Claret, després d’apuntar les diverses possibilitats que es podien donar, escrivia: “Si guanya Esquerra Republicana, i JuntsxCat arriba en segon lloc, el lògic és que Junqueras advoqui per un Govern independentista liderat per Aragonès. Però Puigdemont vendrà molt car el seu recolzament, per tapar la seva derrota, i la unitat necessària per tornar-hi quedarà feta miques.” I tot seguit afegia: “Si Borràs quedés en tercer lloc, pitjor encara. La derrota de l’expresident seria de tal magnitud, que el més probable és que JuntsxCat es llancés a la muntanya, a remolc del Consell per la República, fent miques qualsevol unitat. Aquest és el més aspre dels escenaris, i posaria en un compromís ERC. També podria ser, paradoxalment, el que més afavorís un acord d’esquerres.” Doncs bé, aquest darrer escenari és el que s’ha produït: victòria pírrica del PSC (33), i victòria d’ERC dins l’independentisme (33), molt poc superior al resultat de JuntsxCat (32).

És evident que, per analitzar el que pot succeir, no podem obviar el sorprenent i atípic pacte que, uns dies abans de les eleccions, van signar totes les forces independentistes. I el defineixo com a sorprenent i atípic perquè, si bé és cert que en el panorama de les democràcies consolidades europees trobem cordons sanitaris respecte a la ultradreta –no certament a Espanya fins ara–, en aquest cas, el cordó sanitari no es feia a un partit feixista, sinó a una força política de la família socialdemòcrata que, a Catalunya, ha estat lligada -si més no des de Joan Raventós fins a Pasqual Maragall- al catalanisme.

Per què, doncs, aquell pacte que tancava possibles solucions alternatives? La resposta és clara: El pacte anti PSC mostrava de manera indubtable la voluntat explícita de perpetuar la situació de divisió sobre la base de la idea que ser independentista és el que habilita per ser català. D’aquesta manera, si algunes forces polítiques no són independentistes, no es reconeixen com a integrants de la comunitat nacional. I això -fixeu-vos hi bé- prescindint del que es pugui pensar des del punt de vista social, ja que el pacte incloïa un partit conservador com el PDeCat i també un col·lectiu anticapitalista com la CUP. Ni que es tracti, doncs, de partits que són tan incompatibles com l’aigua i l’oli, l’independentisme els acull i els beneeix perquè “són dels nostres”. I ben poc li importa que membres de JuntsxCat puguin haver fet -i seguiran fent- discursos excloents i xenòfobs: perquè només si es manté la idea que la prioritat segueix sent la independència i, a més, ho fan de manera confrontativa, els altres partits independentistes poden justificar la seva col·laboració.

I això no deixa de presentar algun problema de fons en la situació que finalment s’ha produït, perquè, per molt que tots els independentistes vulguin acusar Sánchez, Illa i el PSOE en ple com a “espanyolistes recalcitrants” o com a “representants de la monarquia corrupta” (frase textual de Junqueras), comparant-los a la gent del PP o fins i tot de Vox, penso que no s’ajusta a la realitat objectiva, perquè, per molt que diguin el contrari, no hauria de ser el mateix, ni fer-hi prop, per a l’independentisme, tenir davant com a formació més votada a Catalunya un partit de llarga tradició catalanista com el PSC, que veure-se-les amb una formació com Ciutadans, que va fer del nacionalisme espanyol la seva única arma d’oposició política.

Més encara, des del meu punt de vista, el veto exprés al PSC, enllà dels càlculs electorals, té un efecte pervers: expulsa del nucli de la catalanitat una força que ha estat central del catalanisme polític. Com ha dir el meu antic professor i bon amic Isidre Molas, CiU, des del centre de pertinença català, i el PSC, des del centreesquerra dual, van conformar durant molts anys el centre de gravetat del catalanisme a Catalunya. Ara ja no és així. Ara, l’independentisme el foragita per “espanyol” i per “impur”. Què, doncs, podem esperar dels resultats del passat diumenge?

Penso que ben poc, encara que la situació no sigui la mateixa que teníem uns dies abans. D’entrada, hem de veure què succeirà en la formació de la Mesa del Parlament, on el junter Josep Costa, que ha mantingut durant la passada legislatura duríssims enfrontaments amb l’esquerrà Roger Torrent, desconeixem quin to mantindrà per a les negociacions que, per complicar-ho més, hauran de comptar amb la CUP, que és el grup que té la clau de la investidura i és enemic declarat de JuntsxCat.

Després d’aquest primer round vindrà l’elecció de president. És obvi que, amb la composició que ha quedat del Parlament, hi ha dues possibilitats teòriques, les dues encapçalades per Pere Aragonès: una seria el tripartit d’esquerres (ERC-PSC-Comuns) amb 74 diputats. Però aquesta possibilitat l’ha descartada d’entrada Esquerra amb la signatura de l’acord preelectoral contra el PSC. És, doncs, impossible si els de  Junqueras no volen escoltar els crits de “traïdors” des d’un primer moment. De fet, aquesta possibilitat només s’hauria pogut intentar amb un resultat més contundent d’Esquerra sobre JuntsxCat, però no amb un sol diputat de diferència.

L’altra, és la majoria que poden formar ERC, JuntsxCat i CUP, també amb 74 diputats, però no ens enganyem, la llarga trajectòria d’enfrontaments que han tingut durant la passada legislatura, que forçà Torra a dir fa més d’un any que estava exhaurida davant la impossibilitat de treballar conjuntament, no augura un futur gaire brillant per un govern coherent perquè, com molt bé ha observat Francesc-Marc Álvaro, republicans i junters representen dues estratègies contraposades i defineixen vies que són de difícil cohabitació. Si a això hi afegim l’actitud absolutament contrària que mantenen ERC i JuntsxCat a Madrid respecte del govern de coalició del PSOE i UP, aleshores veurem que la cosa es posa encara més difícil.

No vull acabar aquesta reflexió sense una referència a la dreta, perquè el que potser s’esdevé la pitjor notícia de diumenge passat és que Vox s’hagi convertit en l’únic representant sòlid de la dreta a Catalunya, després d’haver deixat K.O a Pablo Casado (que ha perdut 1 diputat, quedant-se només amb 3), i a Inés Arrimadas que n’ha perdut 30, quedant-se només amb 6.

A pesar d’aquestes xifres terribles, penso tanmateix que el més preocupant no és la desfeta de Ciutadans, perquè aquest no és un partit amb una sòlida estructura a Espanya que, probablement, acabarà per desaparèixer. El que sí és realment greu és que Pablo Casado, que encapçala el primer partit de l’oposició al Parlament espanyol,  perdi -i de molt- amb Vox a Catalunya. Ell, obsessionat per l’avenç de l’extrema dreta, ha estat incapaç de prendre una posició pròpia i moderada contra el govern socialista i ha volgut emular les estridències de Vox. Doncs bé, amb aquests resultats obtinguts (i amb els que va treure al País Basc), és obvi que ho té molt malament per un dia liderar el país, perquè és impensable que una força política que sigui irrellevant a Catalunya i a Euskadi pugui aspirar al govern d’Espanya i afrontar amb possibilitats els conflictes dels nacionalisme basc i català. I això perquè la primera premissa que s’exigeix per trobar una solució a aquest gravíssim problema és la de fer un esforç per comprendre -i acceptar- que, a pesar que els independentistes siguin molt poc dialogants, l’independentisme és una realitat gran, sòlida i permanent. I el govern d’Espanya no tindrà més remei que cedir en moltes coses que, ara per ara, no s’ha volgut tan sols plantejar.

El judici que s’inicià dilluns passat, on es juga molt el Partit Popular, ha despertat un gran interès mediàtic pel canvi d’estratègia de l’extresorer del partit, Luís Bárcenas, el qual ha declarat que la policia va aconseguir sostreure-li, quan ja era a la presó, la seva agenda personal, documents de la comptabilitat del PP, notes sobre el finançament irregular de les campanyes a Madrid (ja investigats en l’operació Púnica) i apunts relacionats amb la tresoreria nacional del partit.

Per als qui confiem en el sistema judicial espanyol tot i les crítiques que pot merèixer el Consell General de Poder Judicial (CGPJ), aquest serà un cas més dels que es resolen als tribunals, encara que pot tenir repercussió política, ja que passarà pel Raigs-X alguns aspectes molt importants de l’actual primer partit de l’oposició. A més, per si la cosa no tingués ja prou força per se, en aquestes revelacions, Luís Bárcenas ha afirmat que trencarà el silenci promès als dirigents de PP que  li havien assegurat que Rosalía Iglesias, la seva dona, mai no ingressaria a la presó, cosa que no ha estat així, ja que aquesta senyora va ser condemnada pel Tribunal Suprem a 12 anys i 11 mesos en reconèixer que ha tingut un paper “actiu” en l’ocultació, al costat del seu marit, dels diners que s’obtenien il·legalment gràcies a l’extensa xarxa de corrupció que va niar en el PP i que tenia com a eix les empreses de Francisco Correa.

És evident que les declaracions que pugui fer un pres condemnat per corrupció a 29 anys de presó poden no ser creïbles en la seva integritat ja que, en fer-ho, sens dubte pretén congraciar-se amb la justícia, però tampoc podem desestimar d’entrada el que acabi afirmant, ja que els punts que de moment ha fet púbics són francament greus i versemblants. 

En efecte, Bárcenas ha avançat que el PP: a) durant vint anys ha tingut un finançament sota mà; b) ha usat presumptament a un grup de policies, pagats amb fons reservats de l’Estat, per intentar apoderar-se de les proves que ell posseïa; i c) ha usat fons en negre per ajudar a difondre la mentida sobre la participació d’ETA en els atemptats de l’11-M, convertint Espanya en l’únic país del món en el qual s’ha desplegat una poderosa campanya d’intoxicació per negar l’autoria gihadista d’un salvatge atemptat.

És evident que, si alguna cosa del que s’ha afirmat es pot provar, no només demostrarà la corrupció sistèmica en què ha viscut el PP en els últims 27 anys, sinó que implicarà greus acusacions de polítics que han tingut gran importància en el partit, com José María Aznar, Mariano Rajoy i Dolores de Cospedal entre altres. Per tant, poca broma.

Sortosament, no em correspon dirimir ni, menys encara, vaticinar sobre els fets que es provaran en aquest judici, ni sobre les conseqüències que tindran les declaracions de Bárcenas en el veredicte final, però sí considero interessant analitzar un dels elements que em semblen més remarcables del cas: el que, segons afirma Bárcenas, l’obliga a parlar. En efecte, ell, que al llarg de tot el judici a què es va sotmetre va decidir callar i, per tant, menjar-se personalment el marró de les acusacions, ha afirmat ara que havia obtingut la promesa dels màxims dirigents del PP que, si callava, la seua dona, Rosalía Iglesias, no trepitjaria la presó, però en haver-la incomplert els seus antics amics i companys, se sentia deslligat del seu compromís i faria públic tot el que sap, qualssevulla que siguin les conseqüències de la seva declaració.

Davant això, forçosament he de formular una pregunta: ¿Com és possible que, en un sistema democràtic com el nostre, presidit per la Constitució de 1978, que consagra la divisió de poders, els dirigents d’un partit com el PP s’atrevissin a assegurar a Bárcenas que la seva esposa mai no trepitjaria la presó, qualsevol que hagués estat la seva conducta?

Cal dir d’entrada que, com a demòcrates, ens hem d’alegrar que aquesta promesa, si és que la van fer, no fos tinguda en compte pel Tribunal Suprem, perquè això significa que, a pesar del seu desprestigi, no ha actuat com a corretja de transmissió d’una opció política determinada. Ara bé, del que no ens podem deslliurar és del dubte que se’ns presenta respecte de si els líders del PP creien realment que ells tenien una incidència clara sobre els tribunals.

Tret que es demostri per una gravació o per qualsevol altre mitjà de prova, és evident que els líders del PP a què es refereix Bárcenas, podran assegurar-nos que mai del món li van prometre que la seva dona no seria condemnada si ell mantenia els secrets del partit ben guardats. Però hi ha algun fet significatiu que pressuposa el contrari. Perquè, que volia dir Mariano Rajoy quan -sempre tan enigmàtic- li va dir “Luís, sé fuerte. Hacemos lo que podemos”? Què significava en aquest cas “hacemos lo que podemos”? Es referia a voler controlar el Tribunal Suprem per la porta de darrere, com va afirmar Ignacio Cosidó que, per cert, segueix ocupant com si res un escó al Senat pel PP? 

Formulades aquestes preguntes, penso que, tractant la qüestió que ens ocupa, sens fa molt difícil deslligar l’intent de manipulació de la justícia per part del PP de la seva decisió de boicotejar la renovació del CGPJ. Si realment el partit no volgués manipular la justícia, ¿creieu que s’oposaria tan aferrissadament a la renovació -constitucionalment exigida- d’aquest organisme? ¿No és aquesta intransigència un indici clar que no creu -o no vol- la independència dels jutges? ¿No és una prova que l’actual composició d’aquest òrgan presidit -no ho oblidem- per un home que va ser director general durant els vuit anys del govern d’Aznar, està ideològicament aviciada?

D’altra banda, fa patent la gran hipocresia del president Rajoy que, -com ha ressaltat molt agudament Antoni Puigverd- parlant amb Puigdemont, contestava un i altre cop que ell no podia fer “el que la llei no permet”, i resulta que, si es confirmen les afirmacions de Bárcenas, va ser ell qui triturà personalment els documents que evidenciaven actuacions econòmiques prohibides per la llei que el beneficiaven a ell personalment i també al seu partit. I mentrestant, seguia donat lliçons de constitucionalisme.

Tot aquest panorama és realment greu perquè, d’una manera descarnada, presenta uns mals que són  intrínsecs a la política espanyola actual, que reverteixen indubtablement en el descrèdit d’aquesta i que, de no resoldre’ls favorablement, acabaran per obrir un divorci entre els electors i els elegits, que significarà un descrèdit del sistema democràtic.

De tota manera, i per acabar, no puc deixar de referir-me a un mal endèmic que no es deu només al PP, sinó també -i per igual- al PSOE, com a partits que han estat els principals responsables de l’elecció del CGPJ, els quals mai no s’han preocupat de cercar candidats susceptibles de generar consens. No, ells -tots dos-, en comptes de retirar els candidats que l’altre partit pogués considerar inacceptables per buscar-ne a continuació d’altres que suscitessin un autèntic consens, sempre han optat per una altra via més senzilla: el compromís mutu de votar tots els candidats, propis i aliens. I és així com han acabat per col·locar a cada vocal l’etiqueta identificativa dels seus proponents i per donar la imatge d’una institució colonitzada pels partits. I desenganyem-nos: mentre les propostes semblin mogudes per la lògica partidista i estiguin mancades de sentit institucional no hi haurà res a fer i en sortirà greument ferit el sistema democràtic.

El judici que s’inicià dilluns passat, on es juga molt el Partit Popular, ha despertat un gran interès mediàtic pel canvi d’estratègia de l’extresorer del partit, Luís Bárcenas, el qual ha declarat que la policia va aconseguir sostreure-li, quan ja era a la presó, la seva agenda personal, documents de la comptabilitat del PP, notes sobre el finançament irregular de les campanyes a Madrid (ja investigats en l’operació Púnica) i apunts relacionats amb la tresoreria nacional del PP. Els documents consistien en l’agenda personal de Bárcenas, documents de la comptabilitat B del PP a Galícia, notes sobre el finançament irregular de les campanyes a Madrid i apunts relacionats amb la tresoreria nacional del partit.

Per als qui confiem en el sistema judicial espanyol tot i les crítiques que pot merèixer el Consell General de Poder Judicial (CGPJ), aquest serà un cas més dels que es resolen als tribunals, encara que pot tenir repercussió política, ja que passarà pel Raigs-X alguns aspectes molt importants de l’actual primer partit de l’oposició. A més, per si la cosa no tingués ja prou força per se, tenim les revelacions que ha efectuat Luís Bárcenas que, després de quatre anys de presó, ha començat a parlar trencant el silenci promès als dirigents de PP que, segons ell confessa, li havien promès que Rosalía Iglesias, la seva dona, mai no ingressaria a la presó, cosa que no ha estat així, ja que aquesta senyora va ser condemnada pel Tribunal Suprem a 12 anys i 11 mesos de presó en atorgar-li un paper “actiu” en l’ocultació, al costat del seu marit, dels diners que s’obtenien il·legalment gràcies a l’extensa xarxa de corrupció que va niar en el PP i que tenia com a eix les empreses de Francisco Correa.

És evident que les declaracions que pugui fer un pres condemnat per corrupció a 29 anys de presó poden no ser creïbles en la seva integritat ja que, en fer-ho, sens dubte pretén congraciar-se amb la justícia, però tampoc podem desestimar d’entrada el que acabi afirmant, ja que els punts que de moment ha fet púbics són francament greus i versemblants. 

En efecte, Bárcenas ha avançat que el PP: a) durant vint anys ha tingut un finançament sota mà; b) ha usat presumptament a un grup de policies, pagats amb fons reservats de l’Estat, per intentar apoderar-se de les proves que ell posseïa; i c) ha usat fons en negre per ajudar a difondre la mentida sobre la participació d’ETA en els atemptats de l’11-M, convertint Espanya en l’únic país del món en el qual s’ha desplegat una poderosa campanya d’intoxicació per negar l’autoria gihadista d’un salvatge atemptat.

És evident que, si alguna cosa del que s’ha afirmat es pot provar, no només demostrarà la corrupció sistèmica en què ha viscut el PP en els últims 27 anys, sinó que implicarà greus acusacions de polítics que han tingut gran importància en el partit, com José María Aznar, Mariano Rajoy i Dolores de Cospedal entre altres. Per tant, poca broma.

Sortosament, no em correspon dirimir ni, menys encara, vaticinar sobre els fets que es provaran en aquest judici, ni sobre les conseqüències que tindran les declaracions de Bárcenas en el veredicte final, però sí considero interessant analitzar un dels elements que em semblen més remarcables del cas: el que, segons afirma Bárcenas, l’obliga a parlar. Ell, que al llarg de tot el judici a què es va sotmetre va decidir callar i, per tant, menjar-se personalment el marró de les acusacions, ha afirmat ara que havia obtingut la promesa dels màxims dirigents del PP que, si callava, la seua dona, Rosalía Iglesias, no trepitjaria la presó, però en haver-la incomplert els seus antics amics i companys, se sentia deslligat del seu compromís i faria públic tot el que sap, qualssevulla que siguin les conseqüències de la seva declaració.

Davant això, forçosament he de formular una pregunta: ¿Com és possible que, en un sistema democràtic com el nostre, presidit per la Constitució de 1978, que consagra la divisió de poders, els dirigents d’un partit com el PP s’atrevissin a assegurar a Bárcenas que la seva esposa mai no trepitjaria la presó, qualsevol que hagués estat la seva conducta?

Cal dir d’entrada que, com a demòcrates, ens hem d’alegrar que aquesta promesa, si és que la van fer, no fos tinguda en compte pel Tribunal Suprem, perquè això significa que, a pesar del seu desprestigi, no ha actuat com a corretja de transmissió d’una opció política determinada. Ara bé, del que no ens podem deslliurar és del dubte que se’ns presenta respecte de si els líders del PP creien realment que ells tenien una incidència clara sobre els tribunals.

Tret que es demostri per una gravació o per qualsevol altre mitjà de prova, és evident que els líders del PP a què es refereix Bárcenas, podran assegurar-nos que mai del món li van prometre que la seva dona no seria condemnada si ell mantenia els secrets del partit ben guardats. Però hi ha algun fet significatiu que pressuposa el contrari. Perquè, que volia dir Mariano Rajoy quan -sempre tan enigmàtic- li va dir “Luís, sé fuerte. Hacemos lo que podemos”? Què significava en aquest cas “hacemos lo que podemos”? Es referia a voler controlar el Tribunal Suprem per la porta de darrere, com va afirmar Ignacio Cosidó que, per cert, segueix ocupant com si res un escó al Senat pel PP? 

Formulades aquestes preguntes, penso que, tractant la qüestió que ens ocupa, sens fa molt difícil deslligar l’intent de manipulació de la justícia per part del PP de la seva decisió de boicotejar la renovació del CGPJ. Si realment el partit no volgués manipular la justícia, ¿creieu que s’oposaria tan aferrissadament a la renovació -constitucionalment exigida- d’aquest organisme? ¿No és aquesta intransigència un indici clar que no creu -o no vol- la independència dels jutges? ¿No és una prova que l’actual composició d’aquest òrgan presidit -no ho oblidem- per un home que va ser director general durant els vuit anys del govern d’Aznar, està ideològicament aviciada?

D’altra banda, fa patent la gran hipocresia del president Rajoy que, -com ha ressaltat molt agudament Antoni Puigverd- parlant amb Puigdemont, contestava un i altre cop que ell no podia fer “el que la llei no permet”, i resulta que, si es confirmen les afirmacions de Bárcenas, va ser ell qui triturà personalment els documents que evidenciaven actuacions econòmiques prohibides per la llei que el beneficiaven a ell personalment i també al seu partit. I mentrestant, seguia donat lliçons de constitucionalisme.

Tot aquest panorama és realment greu perquè, d’una manera descarnada, presenta uns mals que són  intrínsecs a la política espanyola actual, que reverteixen indubtablement en el descrèdit d’aquesta i que, de no resoldre’ls favorablement, acabaran per obrir un divorci entre els electors i els elegits, que significarà un descrèdit del sistema democràtic.

De tota manera, i per acabar, no puc deixar de referir-me a un mal endèmic que no es deu només al PP, sinó també -i per igual- al PSOE, com a partits que han estat els principals responsables de l’elecció del CGPJ, els quals mai no s’han preocupat de cercar candidats susceptibles de generar consens. No, ells -tots dos-, en comptes de retirar els candidats que l’altre partit pogués considerar inacceptables per buscar-ne a continuació d’altres que suscitessin un autèntic consens, sempre han optat per una altra via més senzilla: el compromís mutu de votar tots els candidats, propis i aliens. I és així com han acabat per col·locar a cada vocal l’etiqueta identificativa dels seus proponents i per donar la imatge d’una institució colonitzada pels partits. I desenganyem-nos: mentre les propostes semblin mogudes per la lògica partidista i estiguin mancades de sentit institucional no hi haurà res a fer i en sortirà greument ferit el sistema democràtic.

L’assassinat d’un periodista per un islamista radical que es produí a Paris fa uns mesos em va dur a escriure un article sobre la llibertat d’expressió. Partint del convenciment que aquesta forma part dels drets fonamentals de l’home, reconeguda per la Declaració Universal dels Dret Humans de 1948 i recollida a totes les constitucions democràtiques que mereixen aquest nom (als EUA s’introduí amb la primera esmena, ratificada el 15 de desembre de 1791), jo arribava al convenciment que estàvem davant d’un dret del qual ningú no pot ser privat. Però alhora, i pensant en la convivència ciutadana i en el respecte als drets dels altres (que exigeix un esforç de solidaritat), apuntava que tots ens hauríem de fixar uns límits que no s’haurien de sobrepassar mai, perquè el seu exercici no sempre és innocu. 

Òbviament, la primera exigència que reclama la llibertat d’expressió per no prostituir-la és el respecte a la veritat; i la segona és la de no ferir innecessàriament qui no pensa com nosaltres. No tant -deia- per autocensurar-nos, com per preservar la mirada de l’altre, ja que, quan trenquem la possibilitat de mirar-nos a la cara -de dialogar, en definitiva-, potser exercirem la llibertat però trencarem fàcilment la convivència… que és a la base de qualsevol sistema democràtic.

Per què he fet aquest exordi inicial? Simplement, per dir alguna cosa sobre una matèria que aquests dies -sobretot després de Trump i de l’assalt al Capitoli-, és objecte de debat. Em refereixo a la censura, quan aquesta -com ha succeït- és imposada per les grans plataformes de la comunicació, com poden ser Twitter, Facebook, You Tube o Instagram, entre d’altres, que són, de fet, les que van prendre la decisió de tancar els comptes personals del president dels EUA al·legant que prodigava falsedats que no sols atacaven directament la veritat, sinó que posaven també en perill el sistema democràtic.

No he de negar que la decisió que van prendre aquestes plataformes, per mitjà de les quals -no ho oblidem- Donald Trump ha pogut escampar durant anys tota mena de mentides, i a través de les quals també s’han escampat tesis acientífiques, teories de la conspiració, solucions medicinals que no ho eren i fins campanyes de desprestigi de persones sense cap fonament, no he de negar, dic, que, tancant l’aixeta a Trump, van evitar la prolongació d’una creuada que, fonamentada en la mentida (bàsicament en aquella que afirmava l’existència d’un frau electoral), podia tenir fatals conseqüències per a la democràcia. De fet, no evità l’assalt al Capitoli, però ves a saber si evità alguna acció que hauria pogut ser encara més letal.

Ara bé, ¿és aquest -el de la censura per les grans plataformes de la comunicació- el camí més segur i més acceptable per defensar la democràcia?

En un article molt raonat, José María Lasalle ens recordava que, avui, la democràcia liberal està en perill, no només als Estats Units, sinó també a Europa. I deia que l’assalt al Capitoli no era només una anècdota, sinó una severa advertència del que pot passar en un futur, que ens pot conduir, assegurava, a una forma de govern que hibridi la democràcia i la dictadura per aclamació popular, a causa de la sensació cada cop més estesa que les societats occidentals són ingovernables i que el caos ens amenaça davant la incapacitat de la política democràtica de gestionar eficaçment les catàstrofes (de molt diferent naturalesa) que ens assetgen.

Perquè no relativitzem l’assalt al Capitoli, Lassalle ens recordava el Putsch de Munic del 1923, intentat per Hitler, que va fracassar perquè la insurrecció no estava madura, però que, només deu anys més tard, es va convertir en la victòria per les urnes (sí, per les urnes!) d’un home que, encimbellat al poder, provocà la guerra més horrorosa que la humanitat ha conegut.

No hi ha dubte que la tecnologia facilita, com mai fins avui, la intercomunicació, i amb aquesta, la possibilitat de desestabilitzar la democràcia, atacar la veritat i propagar un discurs que, per mitjà dels blogs, les webs, o les plataformes a què m’he referit, així com dels xats i newsletters que estan a l’abast de tothom, ataqui fàcilment la democràcia fins a debilitar-la. En efecte, tots sabem que les mentides, propagades en una progressió geomètrica, poden acabar semblant veritats -això ja ho sabia Goebbels-, i en un món on la gent es troba insegura, més d’un cop sense feina, amb poques possibilitats de sortir ben parada de les crisis econòmiques o fins i tot de les pandèmies com la que estem sofrint, la desestabilització del sistema no és tan sols una temptació, sinó una possibilitat fàcil de dur a terme.

I dit això, torno a formular la pregunta: És la censura la solució més idònia per esquivar aquest perill? Més concretament encara: Podem deixar que siguin les plataformes digitals les que decideixin sobre el bé i el mal i siguin elles les qui dictin qui i quan pot parlar i què i com hem de dir el que pensem?

Parlant d’això, Ramon Rovira ha dit molt assenyadament que no és fàcil determinar els motius reals pels quals van actuar aquestes empreses privades que durant anys havien tolerat tota mena d’abusos a les xarxes. La coincidència de la seva decisió amb la caiguda de l’inventor de la realitat paral·lela -es refereix òbviament a Trump- segur que hi va tenir un paper determinant, tant com la salvaguarda d’uns monopolis extractius basats en l’ús i l’abús de la infirmació privada.

Doncs bé, si tenim en compte que el problema no ha acabat amb la derrota de Trump sinó que -i cito novament a Rovira- “el feixisme, el racisme, la xenofòbia i el mal en la seva expressió més àmplia continuen volant molt baix sobre una societat que se sent inerme davant allaus de propaganda grollera i desinformació descarada, deixar que el lliure albir de les empreses i els seus interessos determinin com fer-hi front és -assegura Rovira- jugar a la ruleta russa.”

Per poc que hi parem atenció, veurem que els atacs a la democràcia liberal són avui més forts que mai. Pensar que el trumpisme als EUA ha tingut més de setanta milions de vots i que molts dels seguidors del líder han convertit la seva “ideologia” (d’alguna manera ho hem de definir) en un joc antisistema fonamentat en afirmacions falses, conspiracions inexistents i atacs a l’adversari carregats d’odi, és, sens dubte, el símptoma d’una malaltia greu que afecta a les nostres societats. I no ens enganyem: també a la nostra.

A diferència del que va succeir després de la Segona Guerra Mundial, quan els corrents socialdemòcrates i democratacristians (que aleshores van ser majoritaris a Occident), a pesar de les diferències que els separaven, van ser capaços d’ajuntar els seus esforços en favor d’una democràcia avançada i del benestar general i es van comprometre a instaurar el que hem conegut com el welfare state, avui ens trobem amb milions de persones que -com diu Lassalle- “viuen tancades dins d’un bucle impermeabilitzat de desinformació al servei d’una ira dogmatitzada que es transforma en vots i en audiències que generen dades comercialitzables i publicitat, a l’espera de l’enèsima conspiració que els mobilitzi per posar fi al sistema.”

Tenim, doncs, més que mai, necessitat de compatibilitzar la llibertat d’expressió amb la denúncia de les falsedats propagades que ens indueixen a la violència i a l’enfrontament. No sols per preservar la mirada de l’altre, com escrivia al principi, sinó també per defensar la democràcia liberal. Però aquest objectiu no l’aconseguirem amb la censura ni, menys encara, deixant que siguin els propietaris de les grans plataformes de la informació -basades fonamentalment en la idea de negoci- els qui decideixen sobre el bé i el mal. Som nosaltres, els demòcrates, els que, carregant-nos de raó i d’arguments, ens hem de saber defensar de les fake news i de les conspiracions que, actuant contra el sistema democràtic de llibertats, poden acabar en el que, sota l’aparença falsa de democràcia, és en realitat una dictadura.