Josep Maria Quintana

A la inauguració del curs de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears que va tenir lloc el passat dilluns, el magistrat i acadèmic Antoni Montserrat va parlar de Ramon Llull. Montserrat, que de jove va viure a Maó i va estudiar a l’institut Joan Ramis quan aquest encara no tenia nom, és un conegut lul·lista que ha estat membre del Consell General del Poder Judicial i avui ocupa una plaça de magistrat al TSJ de casa nostra. Aquest, en el català antic del “doctor il·luminat” ens va recitar tot el que el savi mallorquí del segle XIII pensava de la corrupció i del poder. I escoltant-lo ens vam adonar que els homes del segle XXI no som tan diferents dels que van viure al segle XIII, i comprovàrem –si és que no ho sabíem- que el poder corromp i que la dignitat humana exigeix de rebel•lar-se contra aquesta corrupció.

Aquests darrers anys han estat especialment rics i densos en matèria de corrupció. L’escàndol que va protagonitzar Fèlix Millet (encara no resolt ni fer-hi prop) ha anat empetitint-se davant d’altres que han sorgit, com el provocat per la confessió insuficient de Jordi Pujol, que de seguida hem lligat als maneigs obscurs dels seus fills, i més darrerament, el que hem conegut per mor de les targetes “black” de Caja Madrid i de Bankia, unes entitats que han hagut de ser rescatades amb diners del contribuent i que, per això mateix, afegeixen més morbo a la cosa. Morbo que es dispara degut a la personalitat dels seus protagonistes, amb Rodrigo Rato en primera fila per desolació del govern de Rajoy (encara que no em sorprendria que el polític gallec –gat vell com pocs- somrigués dissimuladament davant la caiguda en picat del que va ser el seu company de files a la cort del rei Aznar. Per cert, que aquesta cort, cada dia que passa s’ensorra més i més, a la vista del que està succeint a homes de la seva més absoluta confiança, com Blesa o com Acebes (el gran mentider de l’11-M), que han estat imputats pel jutge Ruz per actuacions presumptament delictives.

I és curiós com nosaltres, els espectadors, que teòricament hauríem de contemplar l’espectacle perplexos, no l’observem, però, des de la neutralitat que potser exigeix un posicionament ètic, sinó que intentem servir-nos d’aquestes actuacions corruptes –o presumptament corruptes, per dir-ho com exigeix la guia de les bones maneres- per dur l’aigua al nostre molí.

Fixeu-vos, si no, com ha emprat l’esquerra el cas Gurtel per atacar (i amb raó) la trama madrilenya-valenciana ideada per Francisco Correa i Pablo Crespo (“el bigotes”), conscient que tot aquest moviment rolava entorn del PP d’Aznar; o com ha tractat darrerament la premsa de Madrid el cas Millet i, especialment, el cas Pujol, que ha servit als més remarcables periodistes de la capital i als tertulians més insignes (en aquest cas no sols de dretes, sinó també a d’altres que fan gala del seu esquerranisme) per demonitzar tot el procés que s’està vivint a Catalunya.

Fa poc, un d’aquests personatges proclamava que no es pot construir un estat “sobre la escoria del pujolismo”, posant, doncs, tots els sobiranistes –també els ciutadans- en un mateix paner. I és encara més trist escoltar un home clau de Suresnes –l’etern diputat Alfonso Guerra-, tot proclamant de manera solemne que “la base del proyecto nacionalista es el descontento y el victimismo, y su técnica, la manipulación y el engaño; conocemos bien las experiencias de los años 30 de embelesar a millones de personas tras un político que es un monumento a la vanidad y la arrogancia con final trágico.” I ho deia com si fos el més natural del món, com si comparar el president Mas (i els nacionalistes) amb Hitler fos acceptable. No és estrany, doncs, que des d’aquesta perspectiva de biaix, conclogués el discurs afirmant que “algunos políticos, borrachos de vanidad, empujan a su Comunidad a una secesión suicida”.

¿Ens és lícit emparar-nos en els casos de corrupció (que, com hem pogut contemplar, són força transversals), o en fets històrics de dubtós paral·lelisme per intentar destruir els qui no pensen com nosaltres, per afirmar tot seguit que la seva manera d’entendre el món no persegueix sinó la defensa vanitosa i insensata dels seus interessos més egoistes i espuris?

És potser perquè hem perdut el nord de l’ètica que, en aquesta Espanya nostra (Catalunya inclosa), ens costa tan poc fulminar l’adversari emprant tota mena d’argúcies, atacs, improperis, falsedats, injúries i calúmnies, i se’ns fa tan difícil (per no dir impossible) el debat de les idees usant el raonament, el discurs fonamentat i la paraula amiga. I tanmateix hi ha excepcions, com per exemple Miquel Iceta, l’aparició del qual al capdavant del Partit dels Socialistes de Catalunya ha esdevingut una espècie de miracle, un regal que no podíem imaginar.

Ho dic perquè vaig escoltar la seva intervenció al darrer debat de l’estat de la nació a Catalunya el passat més de setembre, i l’hi he escoltat també dues llargues entrevistes que li ha fet Mònica Terribas als “Matins de Catalunya Ràdio”. I escoltant-lo m’ha semblat que tenia davant meu un model de claredat, d’intel·ligència, de diàleg, de savoir faire, de respecte a l’altre i fins d’agudesa, d’ingeni i d’humor per defensar unes idees i un posicionament polític que -reconeguem-ho- no és fàcil de mantenir avui davant una aposta, la sobiranista, de la qual la senyora Terribas n’és, per cert, un ferm puntal radiofònic.

Les opinions d’Iceta sobre “el procés” no són, certament, les de Mas, i menys encara les d’ERC o de la CUP, però no tenen res a veure amb les de C’s o amb les del PP (encara que l’acusin d’això els seus adversaris). I el seu llenguatge –tant en el fons com en la forma- és radicalment contrari a la matraca que vomita la senyora Sánchez Camacho, o a la crítica fulminant (encara que més intel·ligent) d’Albert Rivera. Miquel Iceta té un discurs entenedor amb el qual podràs sintonitzar fàcilment si no ets nacionalista, o bé hi discreparàs si creus que el futur passa necessàriament pel “sí-sí”. Però és un discurs que no ofèn, sinó que convida al diàleg. Per això penso que és un luxe tenir polítics com Iceta a Catalunya en un moment tan complex com el que estem vivint; polítics capaços de llegir els signes del temps i d’entendre el que està passant, encara que ell en discrepi; polítics que sense ofendre ni perdre el sentit de l’humor (que no és poc) siguin capaços de veure –i de dir- com en són, d’insensats, els dirigents nacionals espanyols tancats en un “no-no” tan visceral com inamovible, i com en són, segurament, d’il·lusos aquells altres que creueu que tot es resoldrà –inclosa la independència- l’endemà mateix del “sí-sí”.

Els qui ens hem proposat analitzar la vida política d’aquest país deixant una mica el cor a la gelera –la frase és d’Antoni Puigverd- i ho fem, per tant, a partir de raonaments que ens semblen lògics i fonamentats, sovint ens equivoquem perquè la vida presenta caires ocults, aspectes interns que són sovint mals de preveure.

Els lectors que han seguit els meus escrits aquests darrers mesos saben  com m’han preocupat els fets que estan succeint a la nostra veïna Catalunya, que he procurat analitzar sempre des d’una posició lleial amb mi mateix i, sense haver de coincidir necessàriament amb les posicions nacionalistes, m’he situat, però, en un punt radicalment contrària al que proclama ordinàriament la premsa de Madrid sobre el que ells denominen “el órdago catalán”, “la ocurrencia de Mas”, “el camino hacia ninguna parte”, etcètera, etcètera.

Em fa la impressió que jo entenc una mica el que passa a Catalunya i em sorprèn que el govern de Rajoy –i els media de Madrid en general- no s’adonin de la gravetat de la situació i presentin els moviments del catalanisme com un joc insensat de polítics que freguen la follia.

Tanmateix, sempre m’he mostrat pessimista respecte del que està succeint, potser perquè conec una mica les lleis del país i el sistema en el qual s’incardina la nostra vida democràtica, i per tant, entenc molt bé Rajoy quan parla del “imperio de la ley”, per més que em costa de comprendre que el president del govern no sigui conscient que es troba encarat a un gravíssim problema polític que no es pot resoldre de lege data sinó fent política i, per tant, s’haurà d’afrontar en algun moment de lege ferenda. En definitiva, agafant el bou per les banyes i discutint de tu a tu amb els catalans i modificant la Constitució.

Citant-me a mi mateix (perdoneu-me la immodèstia) el passat 20 d’abril vaig dissenyar el que, al meu entendre succeiria a Catalunya passat l’estiu que acabem de deixar enrere. Deia:

“Si partim que a Espanya no es desplegarà cap mena de violència per mor d’aquest problema català que acabarà essent el gran problema espanyol, el que pot succeir és el següent:

1. Negativa a fer la consulta el 9 de novembre, perquè el govern de Madrid impedirà –via TC- que es dugui a terme d’acord amb la llei catalana de consultes que s’està elaborant.

2. Dissolució del Parlament i convocatòria d’eleccions.

3. Eleccions que, ens agradi o no, tindran un caràcter plebiscitari, aquest cop ja clarament per la independència.

4. Si el resultat és favorable als partits que proposen la secessió, aleshores el problema d’Espanya s’agreujarà fins a un punt insospitable quan es proclami unilateralment la independència.

5. L’enfrontament que es produirà tot seguit entre les institucions catalanes i les espanyoles pot acabar desestabilitzant el país (tenint en compte la magnitud econòmica de Catalunya).

6. Si Espanya es desestabilitza, el problema ja no serà espanyol sinó europeu. I aleshores, com ha succeït en el cas de l’economia, la solució (bona o dolenta) vindrà d’Europa, com d’Europa ens ha vingut el disseny de la política econòmica, la mateixa que han hagut d’aplicar Zapatero i, després, Rajoy.

7. Vist el problema des de les institucions europees, no sé com el resoldran, però estic convençut que la perspectiva que en tindran no serà la madrilenya, i que la solució serà diferent a la que ara ha proposat (o ha deixat de proposar) el parlament espanyol.”

Tenim, doncs, que ja m’he equivocat en el segon punt de la meva anàlisi, perquè si bé el president Mas no ha conculcat la llei, davant la barrera infranquejable que li han aixecat (com era previsible) el govern de Rajoy i el Tribunal Constitucional, no ha passat directament a la dissolució del parlament de Catalunya i a la convocatòria d’unes eleccions que, ordinàries en la forma, podrien esdevenir, de fet, un plebiscit, sinó que s’ha tret un as de la màniga que, no sols m’ha desconcertat a mi i a tots els qui creiem que no havia de trencar la legalitat, sinó també als seus socis més compromesos amb la independència (ERC i la CUP) que apostaven per la “desobediència civil” i preferien seguir endavant, conscients que no serien ells, sinó Mas, qui s’enduria les bufetades del “Poder” que, assentat a Madrid i amb la “brigada Aranzadi” a la vora (el qualificatiu és de Juliana) es mostra segur, ferm i inamovible.

Per què ho ha fet? Només ell està en el secret d’aquesta decisió que ha esquerdat la porcellana i que no té una explicació sensata a no ser que Mas cerqués: a) guanyar temps; b) convèncer Junqueras que l’única alternativa al fracàs (i al ridícul) no és ERC sinó “el partit del President”, la qual cosa implicaria no sols una refundació (desaparició?) de CDC, que hauria de deixar el llast d’UDC, sinó també un canvi radical en els plantejaments polítics d’ERC, que hauria d’oferir un paper secundari en aquesta candidatura al seu líder indiscutible;  i/o c) provocar Rajoy perquè cometi un darrer error i, emparant-se en la llei i en el Tribunal Constitucional, suspengui també aquesta “nova consulta” que, de fer-se mancada de les mínimes garanties democràtiques que exigeix un referèndum, temo molt que serà un nyap.

Si això darrer succeís -em refereixo a la suspensió de la “nova consulta”-, aleshores no seria l’astúcia del president Mas la guanyadora del pols que ha fet al “Poder”. Seria l’estultícia de Rajoy la que li brindaria en safata d’argent la possibilitat de convocar eleccions que, bé o malament, amb acord o amb desacord dels partits, provocarien un nou ordre de coses que, a hores d’ara, no m’atreveixo a predir. En definitiva, que si jo fos Mas, posaria un ciri a la Moreneta perquè Rajoy emboqui i prohibeixi aquesta “nova consulta” que, o molt m’equivoco o pot ser el final del president… i de moltes altres coses.

“L’escàndol que no cessa ha arribat al seu apogeu aquests últims mesos, quan es compleix un any de l’ingrés a la presó preventiva de l’exgerent del partit en el Govern. L’estiu va vibrar i de quina manera amb la confessió de Jordi Pujol sobre els fons de la seva família a Andorra i amb la difusió de material comprometedor sobre els negocis sospitosos d’alguns dels seus fills (…) Acaba de difondre’s aquesta setmana una notícia amb efectes devastadors: la llista dels 86 beneficiaris d’unes targetes de Caja Madrid per a despeses lliures de control, que l’entitat -salvada per l’Estat d’una fallida monumental-, disfressava en la seva comptabilitat oficial (…) L’intel·ligent triumvirat de Podemos difícilment podia somiar un escenari millor quan va decidir dibuixar una nova bisectriu espanyola: la casta i la gent. En els propers mesos en tindran prou amb no cometre cap error important.”

És difícil sintetitzar millor que Enric Juliana la realitat espanyola del moment. I davant aquesta situació, diumenge passat, el diari Menorca publicava una llarga enquesta que dissenya un canvi molt notable en el mapa polític de les Balears, si les coses no canvien d’ara al proper 31 de maig, on viurem la nostra propera experiència electoral. Però si he de ser sincer –i no tindria sentit que no ho fos en una reflexió a la qual ningú no m’empeny-, he de dir que em sorprèn que la dreta balear, liderada gairebé exclusivament pel Partit Popular, amb José Ramón Bauzá al capdavant, mantengui encara un suport tan i tan considerable (l’enquesta li dóna 27 diputats).

Però el que, des del meu punt de vista, ens mostra la prospecció demoscòpica és que el trencament gran ve per l’esquerra, amb un ventall multicolor de propostes que disminueix –i no poc!- la força i la presència dels petits col·lectius (especialment d’Esquerra Unida-Verds) amb una gran fractura del PSOE. Tot això per donar pas al naixement vigorós d’un nou partit, Podemos, per més que, com he pogut llegir també al nostre diari, la gent que pretén dirigir aquesta nova (i sembla que estratosfèrica força política a Menorca) encara no ha passat de debatre sobre com s’han de discutir les coses a les reunions dels seus ja famosos “círculos”.

Tots sabem que, avui, la corrupció al nostre país s’ha mostrat clarament transversal i afecta tant a exgerents del PP com al sant pare de Convergència i als seus fills. També a polítics espavilats que s’han passat de la política als negocis (les famoses portes giratòries), a dirigent de bancs, d’empreses públiques i de caixes d’estalvi, i fins a líders sindicals, socialistes i comunistes. A més, la febre de la corrupció no sols ha afectat les persones, sinó que ha penetrat també dins les estructures polítiques d’algunes institucions (pensem en el ja famós 3% -val a dir que encara no demostrat judicialment- de Catalunya, en el cas dels ERE a Andalusia, o bé en el repartiment il·legal de fons europeus dedicats a cursos de formació, que han acabat a les butxaques dels qui havien de repartir-los). Tot això significa que la corrupció impregna el moll de l’os de la societat, fins al punt que no hi ha ja gaire diferència entre l’Espanya real que podem observar avui i la Tangentòpolis italiana que, fa uns anys, va acabar escolant per l’aigüera tota la classe dirigent que havia governat aquell país des de la Segona Guerra Mundial.

Dit això, penso que he de precisar una mica més, perquè –si les dades que ens revela l’enquesta són creïbles (i a mi em semblen versemblants)-, em fa l’efecte que és dins l’esquerra on hi ha una major consciència del problema, ja que la dreta balear, tot i que té a la presó, condemnats i convictes, personatges altra hora tan influents i poderosos com Matas, Alemany, Munar, Nadal, Vicens, Rodrigo de Santos… i segurament me’n deixo algun, no sembla immutar-se gaire. I de fet, m’espanta que la dreta no es rebel·li també contra la impresentable política de Bauzá, que ha cremat ja un bon nombre de consellers (Administracions Territorials, Turisme i Educació), val a dir que de manera impietosa.

Certament que no sabem encara què succeirà amb grups de nou encuny, com UPyD, com C’c, com el PI, o –per damunt de tot- com el novíssim Podemos, però les dades que evoca l’enquesta no són encoratjadores per a ningú, tret potser per a Podemos, al qual se li atribueixen uns resultats tan bons que, de confirmar-se, li seran difícils de pair i, més encara, d’administrar. I no són tampoc dolents per al PP que, tot i la crisi econòmica, la corrupció i el desgast d’exercir el poder, a les Balears es manté encara prou sòlid.

El líder del PSOE a Menorca, Vicenç Tur, que difícilment pot liderar una alternativa forta des de l’escassa presència que té a les institucions (és el cap de l’oposició a l’ajuntament de Maó), es mostrava optimista davant l’enquesta que publicava el diari, perquè –deia- “el PSOE té possibilitat de pacte, mentre que el PP ha trencat tots els ponts”. És cert que, a aquest món, no es conforma qui no ho vol. I segurament té raó Vicenç Tur en això dels ponts trencats. I ben potser que sigui aquesta ruptura el que fa que, l’endemà de publicada l’enquesta, un treball periodístic fet des del diari ens enunciés que la majoria de gent que milita o dóna suport a l’esquerra, recomana també un acord dels partits (o coalicions) tradicionals amb Podemos. I jo em demano: ¿Creuen realment Vicenç Tur i els altres dirigents de partits enquadrats dins “la casta” (per emprar la terminologia de Pablo Iglesias), que és factible un acord electoral entre PSOE i Podemos (si aquesta opció acaba per concretar-se electoralment)? ¿Creu Vicenç Tur que hi ha cap possibilitat d’acord estable? ¿Pot mostrar-se optimista davant una macrocoalició d’esquerres si el PP queda tan sols a dos o tres diputats de la majoria absoluta al Parlament i a un conseller per a la constitució del Consell de Menorca? Més encara: ¿Creu que és viable –i bo per al país- que el PSOE impulsi un nou Pacte a la italiana de quatre o cinc partits, amb MES (que ja és, ell sol, una coalició), amb Esquerra Unida-Verds (que és una altra coalició) i amb Podemos (que no sabem encara què és), per molt que tots aquests col·lectius plurals es defineixin genèricament com a d’esquerres?

Jo no sé què farà Podemos. Ni sé tan sols si s’acabarà concretant com una opció electoral amb la força que indica l’enquesta, però si hem de fer cas a la citació de Juliana que he transcrit al primer paràgraf d’aquest article, Podemos (i el que aquest fenomen representa) va decidir dibuixar per boca de Pablo Iglesias una nova bisectriu espanyola entre la casta i la gent. I tota bisectriu marca un lloc equidistant dels costats dels angles que, en aquest cas, són la gent i la casta. És a dir, marca un lloc també equidistant dels partits que han tingut el monopoli del poder durant la nostra vigent –i esperem que per molts anys- experiència democràtica. Vaja! Que des del meu punt de vista, un pacte sòlid i estable entre PSOE i Podemos comportarà, si és que el duen a terme, el que en castellà en diuen (i mai més ben dit) “la cuatratura del círculo”.

No és estrany que la reunió del Consell Executiu de la Generalitat després de la decisió presa pel Tribunal Constitucional vagi ser tensa. No podia ser d’altra manera. El català emprenyat ha donat lloc al polític constret, que no pot fer el que havia decidit (i creu que tenir tot el dret de fer). Diguem, però, que els polítics que seuen a la taula rodona del Consell Executiu, davant mateix del gran i bell mural de Tàpies,  sabien exactament què succeiria tan bon punt orquestressin la publicació del decret de convocatòria de la consulta després d’aprovada la llei del Parlament català.

En un país on tothom (polítics, periodistes, opinadors, etc.) manifesta rotundament des dels “media” espanyols que el procés català és il·legal quan encara el Tribunal Constitucional –únic amb competències sobre la matèria-, no s’ha pronunciat i només ha acceptat a tràmit el recurs del Govern, no és d’estranyar que les coses hagin anat com han anat. Hores després de promulgades la llei i la convocatòria es tenia ja el preceptiu dictamen del Consell d’Estat. Tot seguit, el Tribunal Constitucional, en una sessió extraordinària, admetia a tràmit el recurs i, per imperatiu legal, declarava la suspensió cautelar de les dues disposicions catalanes sobre les quals un dia (té cinc mesos) s’haurà de pronunciar.

Dic, però, que ha succeït el previst, ja que, coneixent el pa que s’hi dóna i les íntimes relacions que hi ha en aquest país entre el poder executiu i el Tribunal Constitucional, no podíem esperar altra cosa. I s’equivocaven els qui deien el contrari, com s’equivocarien ara els polítics catalans si, empesos per la força dels fets, trenquessin els esquemes constitucionals, desobeïssin la suspensió i es llencessin a l’aventura suïcida de la il·legalitat.

No, seria un error majestuós i imperdonable en un Consell Executiu que, empès per la ciutadania, ha decidit aconseguir que Catalunya sigui un subjecte polític reconegut constitucionalment, cosa que, més prest o més tard, aconseguirà. I si aleshores la gent ho decideix amb prou majoria, també acabarà per assolir els seus propòsits.

És, doncs, comprensible que la vicepresidenta Joana Ortega, de qui depèn el dispositiu del 9-N, i Ramon Espadaler, de qui depenen els mossos d’esquadra (braç armat per fer complir la llei), s’hagin mantingut ferms insistint al Consell Executiu que s’acati la suspensió, per més que es formulin els recursos pertinents. David (per seguir la metàfora del president Mas) no pot vèncer Goliat per la força, ho haurà de fer per la raó, i aquesta no produeix cap efecte fins que l’adversari comença a adonar-se que potser va errat. I això no ha succeït encara.

Val a dir, però, que, més enllà dels articles contundents que aquests dies hem pogut llegir contra la política catalana, més enllà de les declaracions inapel·lables que els polítics “nacionals” han fet per dir que tot és possible amb la Constitució i res no ho és fora d’aquesta (amb l’objecte de no moure’s d’on som), són cada cop més les veus que, al final dels raonaments, acaben per reconèixer que, on acaba la llei, forçosament ha de començar la política. I no ho dic pel PSOE, que, a diferència del PP, proposa una reforma constitucional, que tanmateix no explica. Ho dic bàsicament pel PP, que haurà d’acabar fent alguna cosa si no vol que el problema s’enquisti i creixi –que creixerà si els polítics catalans són prudents i saben contenir-se-. I això perquè no basta que el president Rajoy digui i repeteixi que “un gobernante no puede hacer lo que quiere”. És cert que no ho pot fer, però “un gobernante ha de hacer lo que debe”, i això significa que ha d’afrontar els problemes per intentar resoldre’ls i donar sortida a l’aigua que es va acumulant i que, si no troba un forat per escapar-se –per desfogar-se-, acabarà per inundar-ho tot. I ja se sap, quan l’aigua inunda les estacions de l’AVE (com ha succeït aquesta setmana a Girona) i les vies es converteixen en una mena de canal, aleshores els trens no circulen. I el que importa és que el trens puguin circular.

“La partida no ha acabat”, diu el conseller Homs en nom del govern. I té raó. Però desenganyis! La partida no es resoldrà pels recursos que interposarà el govern, ni per una sentència del Tribunal Constitucional, que, per polititzat i desprestigiat que estigui, no prendrà decisions “polítiques” sinó jurídiques. Per tant, ajustades a l’única llei que pot aplicar: la Constitució; la qual –ho hem dit i repetit fins al cansament- no pot emparar que una Comunitat autònoma organitzi consultes pròpies d’un referèndum.

Tanmateix, el procés ha demostrat fins ara una cosa que ningú no pot discutir: els catalans volen eixamplar el seu poder i volen (per damunt de tot) ser considerats un subjecte polític sobirà (no volen, per entendre’ns, que els ciutadans de Madrid, de Sevilla, de Múrcia… puguin decidir per ells). I això no ho volen només per un egoisme sense límits (com molts volen donar a entendre) o perquè considerin que el sistema els ofega econòmicament (que els ofega), sinó, simplement, perquè tenen voluntat-de-ser. És a dir, perquè se senten una nació, perquè reivindiquen la seva personalitat. Si fossin tan sols (o sobretot) els diners els causants de l’acció pro independència, aleshores nosaltres, els ciutadans de les Illes Balears, que encara estem més mal tractats que els catalans en aquest punt, seríem tots independentistes. I no és així.

No, entre nosaltres, els independentistes caben no sé si en un cotxe, però sí en un tren. Per tant, hi ha alguna cosa més d’irreal, d’espiritual, que mou tota aquesta massa de gent per la independència del seu país. I jo estic convençut que, si els catalans són capaços de contenir-se, si saben moure’s sense trencar aquestes lleis que Rajoy entén com un mur i no com un lloc de trobada, aleshores acabaran obtenint el seu desig. Com? No ho sé. L’únic que veig clar és que, si Rajoy (i tots els seus) no s’adonen que els dics acaben per no poder contenir l’aigua quan aquesta empeny amb força, els catalans, amb el president Mas al capdavant, acabaran per aconseguir un objectiu que, fa quatre anys era minoritari i que, cada dia que passa, es va fent més i més acceptat.

Basta per veure què pensa una agència independent com la nord-americana Bloomberg View que, en un editorial contundent, assegura que “per evitar una espiral potencial de desobediència civil o fins i tot de violència, Rajoy hauria d’anar a Catalunya i conèixer, en persona, els errors que el seu partit ha comès”. “Rajoy hauria de mirar al nord”, assegura aquesta agència de notícies referint-se al Regne Unit, convençuda que, per canalitzar la situació es requereix “un robust debat” sobre la qüestió i apunta que “fins ara, el govern de Rajoy i d’Espanya s’ha negat fins i tot a discutir la possibilitat de la independència. Ara és, doncs, el moment perquè tots dos es donin una oportunitat per a la unió”.

Però sé que Rajoy no ho farà, perquè és un polític amb sang de peix. Un home incapaç d’enfrontar-se als problemes, convençut (erròniament) que aquests es resoldran sols.