Archive for Agost de 2019

Dures crítiques de Le Monde als polítics espanyols

25 Agost 2019

Fa devers un mes vaig dir que desconeixia que es covava a la ment de Pedro Sánchez: si la idea de provocar unes noves eleccions que, al meu entendre, causarien una gran irritació en l’electorat, incapaç d’entendre que els polítics no siguin capaços d’arribar a acords per formar govern, o bé forçava la màquina per fer que tots els altres grups polítics, i especialment el d’Unides Podem, acabessin per acceptar la seva idea de presidir un govern monocolor que governi amb suports puntuals.

Aquest dubte, que no amaga un cert desassossec per part meva en veure que els polítics espanyols semblen incapaços de llegir la realitat i adaptar-s’hi enlloc de voler fer que la realitat s’adapti als seus interessos personals i polítics, em duia a fer una dura crítica al president del Govern, ja que li correspon a ell propiciar el diàleg i els acords, si tenim en compte que la composició del Congrés dels Diputats fa impossible cap mena d’alternativa que no passi pel PSOE. Tanmateix no em quedava en la crítica al líder socialista per com estava gestionant aquest ínterim que, com va succeir l’any 2015 (aquest cop amb Mariano Rajoy al timó del govern), s’allarga massa i no, certament, en benefici de la ciutadania. També les dretes espanyoles eren objecte de la meva crítica, no sols perquè per assumir cotes importants de poder regional i municipal han imposat un cordó sanitari al PSOE i s’han deixat anar a mans de Vox, que és qui marca el territori encara que no s’integri directament en els governs regionals i municipals, sinó també perquè han preferit això a cercar la centralitat, cosa que hauria estat possible si C’s i el seu líder Albert Ribera, no s’haguessin tancat en banda i negat, no ja a pactar, sinó a parlar tan sols amb Pedro Sánchez d’un futur govern.

Aquest posicionament de Rivera no ha estat criticat tan sols per mi sinó pel gruix d’intel·lectuals que el van encimbellar al front del partit i ara es mostren decebuts per la deriva ultradretana del jove líder, que està fent bo Rajoy i també Casado, que des del dia de les eleccions, ha mostrat un tarannà força més moderat que Rivera. Però qui no s’ha mossegat la llengua ha estat Manuel Valls, l’home en qui van confiar quan el polític francoespanyol va decidir presentar la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona, i que, després de treure sis regidors, va prendre una de les decisions polítiques més remarcables dels darrers temps en donar suport a Ada Colau per a l’alcaldia en detriment del guanyador, Ernest Maragall, d’ERC.

Valls, que, com ens va explicar a l’entrevista que li vam fer a l’Ateneu en P.J. Bosch i jo, va creure que el més important per a Barcelona era evitar que tingués un batlle independentista, no va dubtar de prendre una decisió que era tan arriscada com valenta, que va explicar molt clarament i amb la qual es podrà estar d’acord o no, però haurem de reconèixer, com a mínim, que va ser coherent amb la seva manera de veure el món.

Doncs bé, Valls, que s’ha forjat com a polític a França, sap molt bé que un dels perills més greus que té la democràcia és el que li pot provocar el triomf de l’extrema dreta. En tenim exemples molt evidents al llarg de la història. D’ací que, a pesar del gran suport popular que té el Front Nacional de Le Pen, aquest es troba amb grans dificultats per assolir el poder, ja que cap dels partits demòcrates (tant de dreta com d’esquerra) mai no li han donat suport. I amb la mateixa contundència que ha barrat el pas a l’Esquerra Republicana per a l’alcaldia de Barcelona, s’oposa també a fer res que afavoreixi l’accés al poder de Vox. D’ací que hagi trencat el seu idil·li amb Ribera -que fa veure que no pacta amb el partit d’Abascal, però no fa res per evitar-lo en un gran exercici d’hipocresia-, un cop s’ha convençut que el líder de Ciutadans, que desitjava ser el Macron espanyol té tots els números de la rifa per acabar emulant Mateo Salvini.

Tot aquest panorama tan ple d’incerteses, que no ajuden a resoldre els dubtes que provoca la crisi de la Borsa que, a causa d’altres gran incògnites polítiques i econòmiques mundials, ha perdut ja les darreres setmanes tot el negoci que havia fet des de primers d’any, contribueix encara més al desconcert que estem vivint, que no passa desapercebut a una Europa, que no viu certament la seva millor època, i no pot entendre que, en uns moments tan difícils, Espanya sigui incapaç de formar govern.

Ho dic perquè, fa pocs dies, el diari Le Monde, un dels més prestigiosos de França, ha publicat un article duríssim contra els polítics espanyols, precisament per la seva incapacitat de formar un govern. L’article, que segueix la línia de l’Elisi, que voldria un pacte entre el PSOE i C’s que donés estabilitat al país tot conformant una majoria clara, es titula amb decepció: “Espanya: la dreta tria encara l’extrema dreta”.

L’editorial és, doncs, molt més crític amb Rivera que amb Pedro Sánchez que, com remarcava jo a l’article que he esmentat al principi, no és l’únic responsable de la situació política que vivim. En efecte, Le Monde no amaga el malestar francès amb la situació política espanyola i l’exposa clarament. “Són de témer -diu el diari parisenc- unes noves eleccions legislatives, les quartes en cinc anys.” Si això succeís, “el missatge que s’enviaria als espanyols seria terrible -assegura el rotatiu sense dubtar-ho gens, i opina que “val més que els polítics deixin de banda les velles rancúnies i els interessos partidistes i busquin una solució que permeti al regne sortir de l’atzucac que, des del 2016, el paralitza.”

El diari -en això com Manuel Valls- es mostra també escandalitzat pels pactes de C’s amb PP i Vox, i tem que, a la llarga, es duguin a escala estatal, fent tot al contrari del que fan els francesos amb el cordó sanitari al Front Nacional de Le Pen. “Després d’Andalusia, de l’ajuntament de Madrid i de la regió de Múrcia, s’ha saltat un nou dic -assegura Le Monde- i les tres dretes repeteixen un guió que sembla que té vocació d’estendre’s per tot arreu on sigui possible”. I no dubta a acusar C’s i PP de “contribuir a normalitzar el discurs de l’extrema dreta”.

És evident que el líder de C’s, Albert Rivera, abans aliat del president francès, Emmanuel Macron, ha caigut en desgràcia a França, remarca el rotatiu després d’afirmar rotundament que “Ciutadans, que es presentava com un partit centrista capaç d’entendre’s bé tant amb la dreta com amb l’esquerra, ha fet, per oportunisme, un gir a la dreta amb la idea de suplantar el PP”, cosa que lamenta.

Són les Administracions menorquines un “autentico calvario” i un “infierno administrativo”?

18 Agost 2019

Siguin o no certes les frases que poso entre cometes al títol, són molts els qui estan convençuts que qualsevol tipus de regulació estricta en matèria urbanística és un fre a l’economia i al desenvolupament que, per a ells, ha de ser sempre puixant, sempre creixent i sempre lliure de traves legals i burocràtiques. De fet, si empram la paraula “trava” per definir metafòricament qualsevol llei que reguli posem per cas l’edificació i la urbanització del sòl per protegir un paisatge, un bosc, una platja i, en definitiva, l’ecosistema que està vivament amenaçat, és clar que acabarem considerant qualsevol regulació com un fre a l’economia, i per tant, al creixement, i per tant, a l’augment de la riquesa, etc. etc. “Es frena el progrés!”, és la frase que millor explicaria aquest posicionament.

Reconec que totes les generalitzacions poden ser odioses, però no tenc el menor dubte que, si de sobte s’eliminessin aquestes “traves” (Plans Generals d’Ordenació del Territori, Plans Generals dels Ajuntaments, Lleis de protecció de la Natura, etc. etc.),  i deixéssim regnar exclusivament els diners i la iniciativa privada, ben aviat el nostre territori esdevindria irrecognoscible  i la nostra illa viuria un procés que, amb molt poc temps, acabaria amb el que és, ha estat i hauria de seguir essent per a les generacions futures: un lloc amable, on es pot viure amb dignitat, on els negocis es poden fer (però no de qualsevol manera), i on la protecció del territori i del medi ambient són valors a preservar.

Desenganyin-se, però, els qui creuen que jo som un proteccionista a ultrança, un conservador immobilista o un envejós dels qui s’han fet rics amb l’especulació. Perquè també jo puc definir-me com a empresari (encara que aquest no sigui el vessant primordial de la meva persona), perquè també jo he invertit en projectes agro-hotelers, també jo he sofert (i m’he queixat més d’un cop) de la lentitud de l’Administració local i insular quan la tramitació dels diversos expedients d’agroturisme s’han allargat en excés, o quan la Comissió de Patrimoni posava “emperòs” que no em semblaven raonables i que, seguint el procediment administratiu, vaig aconseguir de vèncer. Però això no m’ha fet perdre el món de vista ni els objectius que, per afavorir el creixement i, alhora, un desenvolupament sostenible, ha tenir en compte l’Administració que, amb unes lleis protectores, clares, dialogades i sensates, té el deure de conservar la nostra illa i fer que al nostre territori no es facin disbarats com els que s’han fet, posem per cas a Mallorca i a Eivissa (paradisos utòpics dels inversionistes del “desarrollisme”, on els desequilibris entre les persones són molt superiors als de Menorca i on la riquesa per càpita no és superior a la nostra, ni es viu millor a pesar que els diners corrin a raig (però és evident que no per totes les cases).

A què ve a tomb tot això? Dons a les declaracions fetes pels empresaris francesos que tant d’eco sembla que han tingut al darrer Fòrum de l’Illa del Rei, i que, segons diu la premsa, van ser corejades per una gran part del públic assistent. Quedi, però molt clar d’entrada que les inversions que aquests senyors han fet a Santa Ponsa i a Torre  Vella, del terme d’Alaior, em semblen esplèndides, ja que han recuperat unes finques semi abandonades, unes edificacions que s’estaven degradant, i han endegat un projecte agrícola i hoteler de gran nivell que redundarà en benefici de l’economia menorquina. Per tant, mereixen no sols la meva felicitació sinó l’agraïment de tota la societat menorquina.

Estic, doncs, d’acord que amb projectes com aquests, com també amb el que la galeria que Hauser & Wirth durà a terme a l’Illa del Rei i tants altres que s’han mostrat respectuosos amb la naturalesa i protectors de les arts, la nostra illa hi sortirà guanyant, ja que, com asseguren aquests inversors francesos, “Menorca cambiará por completo”, circumstància que ens “enfrenta a un punto de inflexión crucial que estará bajo la lupa de medios de comunicación internacionales”. És -tenen raó,“un cambio para el que debe prepararse”. El que no m’ha agradat del seu discurs no és el projecte sinó el llenguatge que empren per criticar l’Administració, en reclamar que d’alguna manera estigui al servei no tant del ciutadà com de l’inversionista, per més que ells no es presentin com a tals sinó com a enamorados de Menorca.

“Quienes declinan ser presentados como inversores y optan por definirse como enamorados de Menorca -escrivia el nostre editor Pons Fraga- aunque ya llevan invertidos más de doce millones de euros en los llocs Santa Ponsa y Torre Vella de Alaior (xifra que deuen haver filtrat els inversors), califican de auténtico calvario su relación con las administraciones de Menorca.” Home!, la frase auténtico calvario, si més no pels qui hem sofert l’acció administrativa del Consell és clarament exagerada, i això que han tingut el bàlsam d’una misericordiosa Verònica, l’exalcaldessa d’Alaior, Coia Sugrañes, que és l’única que, segons diuen ells, els va facilitar la labor.

Jo comprenc que en el món empresarial i de negocis hagi caigut molt bé escoltar frases tan contundents com: “Luchamos todos los días contra una administración que únicamente funciona para sí misma y no para los menorquines” (acusació duríssima, potser fins i tot injuriosa, ja que insinua o bé incompetència o bé prevaricació), o aquella altra en què proclamen “haber sido víctimas de una burocracia defectuosa”, cosa que sí podría aceptar, perquè també jo penso que l’Administració ha de corregir molts aspectes de la seva manera d’actuar sense necessitat d’alleugerir la normativa protectora de l’illa, per acabar afirmant “haber tenido que luchar solos en un infierno administrativo totalmente incomprensible”, que els ha fet renunciar “al proyecto cultural que tenían para la cantera de Santa Ponsa, que querían abrir de modo gratuito al público para proyectar películas o realizar conciertos porque las autorizaciones tardarían en llegar 2 o 3 años”. Potser els gestors de les pedreres de Líthica, que tan bé han desplegat el seu projecte cultural, els podrien donar una mà.

Tot i acceptant que no sols l’Administració menorquina, sinó tota l’espanyola és lenta i el procediment administratiu complex i poc àgil, això no m’impedeix, però, de confessar un dubte, perquè m’estranya -i molt!- que uns francesos -ciutadans, per tant, d’un país que inventà la burocràcia administrativa i que, pel que conec per experiències de ciutadans espanyols que han volgut actuar en territori gal, té una administració tant o més enverinada que la nostra-, puguin titllar la del Consell Insular com “un infierno administrativo totalmente incomprensible”. El que sí és possible (i comprenc que això a uns francesos -ells sempre tan jacobins- els costi d’entendre) és acceptar que, a Espanya, les institucions intermèdies (Parlament de les Illes Balears, Govern de la CAIB i Consell Insular) tenguin grans competències en l’Ordenació del Territori. Però aquesta és la garantia que siguem nosaltres, que coneixem més bé les necessitats del país que els ministres de Madrid, els que decidim en aquests camps polítics tan importants. Ara que -i en això tenen raó els empresaris francesos- són també els nostres polítics els que, sense renunciar a cap dels principis que hem assumit per defensar un model d’economia i de territori, han de fer tot el possible per agilitzar l’Administració i apropar-la als ciutadans.

I voldria acabar dient una cosa més. Quan any rere any, sempre que ve l’estiu, escoltam de sectors empresarials i hotelers preguntes tan retòriques com “Quo vadis, Menorca?” o bé afirmacions tan contundents com “Menorca no sap on va”, o “No tenim un model de creixement”, etc. etc., sempre em deman: ¿No sabem on anam, no tenim un model de creixement o potser és que el camí que fem i el model que hem escollit no és el seu i, per tant, no els agrada?

 

Les crítiques al papa Francesc

11 Agost 2019

Des que Jorge Bergoglio va ser elegit papa amb el nom de Francesc, gairebé sense respectar el temps mínim de cortesia, les forces de la dreta que intenten dominar el món (i sovint ho aconsegueixen) van desfermar una dura batalla crítica contra la seva persona i la seva obra. Al capdavant d’aquesta campanya hi trobem polítics i fins i tot cardenals, els noms dels quals m’estalvio, que no cessen en el seu propòsit d’acabar amb el que ells consideren un pontificat nefast pels interessos de l’Església, quan en realitat són els seus interessos polítics i econòmics els que posa en perill l’obra papal.

Fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat de llegir un llarg article del jesuïta Víctor Codina sobre l’oposició actual d’aquests sectors eclesiàstics al papa i a la seva teologia, d’ací que em permetré fer-ne una síntesi perquè em sembla que s’ho val, no sols per als creients sinó també per als no creients que exerceixen, però, de bona fe el seu deure de ciutadans.

Aquest sector esbossa la seva crítica en dues dimensions, una teològica i una altra més aviat sociopolítica, tot i que, com veurem, moltes vegades les dues línies conflueixen. La crítica teològica parteix de la convicció que Francesc no és teòleg, sinó que ve del Sud, de la fi del món, i que aquesta manca de professionalitat teològica explica les seves imprecisions i fins i tot els seus errors doctrinals. Per això contrasten aquesta manca de professionalitat amb la competència acadèmica de Joan Pau II i, naturalment, de Benet XVI.

Les mancances teològiques de Francesc explicarien, doncs, les seves perilloses afirmacions sobre la misericòrdia de Déu a “El rostre de la misericòrdia” (Misericordiae Vultus), la seva tendència pro-comunista envers els pobres i els moviments populars i la pietat popular com a lloc teològic a “L’alegria de l’evangeli” (Evangelium Gaudium197-201); la seva falta de teologia moral en obrir la porta als sagraments de la penitència i eucaristia, en alguns casos i previ discerniment personal i eclesial, a les parelles de matrimonis catòlics separats tornats a casar, segons apareix en una nota del capítol vuitè de “L’alegria de l’amor” (Amoris Laetitia); així com seva poca competència científica i ecològica que es manifesta, diuen, a la seva encíclica “Laudato si”.

Amb aquestes acusacions, els crítics obliden possiblement que Francesc no pretén donar lliçons com a teòleg sinó com a pastor. Però el que en el fons molesta als seus detractors és que la seva teologia parteixi de la realitat, de la realitat de la injustícia, de la pobresa, de la destrucció de la naturalesa i de la realitat del clericalisme eclesial.

Els molesta, lògicament, que visiti Lampedusa i camps de refugiats i d’emigrants com Lesbos, els molesta que digui que no cal construir murs contra els refugiats sinó ponts de diàleg i hospitalitat; els molesta que, seguint Joan XXIII, digui que l’Església ha de ser pobra i dels pobres i que els pobres són un lloc teològic. Això realment els fa mal.

Els molesta que digui que el clericalisme és la lepra de l’Església i que enumeri les 14 temptacions de la gent de la Cúria vaticana, que van del sentir-se imprescindibles i necessaris fins a l’ànsia de riqueses, a la doble vida i a l’Alzheimer espiritual. I els molesta que afegeixi que aquestes són també temptacions de les diòcesis, parròquies i comunitats religioses; com els dol també que a l’Episcopalis communio parli d’Església sinodal i de la necessitat d’escoltar-nos mútuament.

Molesta -i molt- als grups conservadors que Francesc hagi agraït les seves aportacions teològiques a Gustavo Gutiérrez, Leonardo Boff, Jon Sobrino, José María Castillo i hagi anul·lat les suspensions “a divinis” a Miguel D’Escoto i Ernesto Cardenal; els estranya que a Hans Küng, que va escriure a Francisco sobre la necessitat de repensar infal·libilitat, li hagi contestat dient-li “estimat company” (lieber Mitbruder) i que tindria en compte les seves observacions i que estava disposat a dialogar sobre la infal·libilitat. I molesta també a molts que Francesc hagi canonitzat Oscar Romero, el bisbe salvadorenc màrtir, titllat per la dreta nord i centreamericana de comunista i de “tonto útil” 00de l’esquerra, després que la causa de beatificació hagués estat bloquejada durant anys. També que digui que ell no és qui per jutjar els homosexuals, que afirmi que l’Església és femenina i que, si no s’escolta les dones, quedarà empobrida.

En realitat, la seva invocació a la misericòrdia, una misericòrdia que està en el centre de la revelació bíblica, no li impedeix parlar de tolerància zero davant dels abusos de membres significatius de l’Església amb menors i dones, delicte monstruós del qual cal demanar perdó a Déu i a les víctimes, reconèixer el silenci còmplice i culpable de la jerarquia, buscar reparació, protegir els joves i els fillets, i evitar que es torni repetir. I no li tremola la mà a l’hora de degradar i destituir dels seus càrrecs els culpables, siguin cardenals, nuncis, bisbes o preveres.

Evidentment no és que Francesc no sigui teòleg, sinó que la seva teologia és pastoral i passa del dogma al kerigma. És a dir, més que un dogmàtic és un profeta que supedita els principis teòrics al discerniment pastoral. I la seva teologia no és colonial, sinó del Sud i això molesta al Nord.

La crítica sociopolítica que es fa a Francesc consisteix a acusar-lo de tercermundista i de filo comunista, quan els seus missatges enllacen perfectament amb la tradició profètica, bíblica i amb la doctrina social de l’Església. En realitat, el que els fa mal és la seva clarividència profètica quan diu no a una economia de l’exclusió i a la desigualtat, no a una economia que mata, no a una economia sense rostre humà, no a un sistema social i econòmic injust que cristal·litza en estructures socials injustes, no a una globalització de la indiferència, no a la idolatria dels diners, no a uns diners que governen en lloc de servir, no a una iniquitat que engendra violència, no a l’armamentisme i a la indústria de la guerra, no a la tracta de persones, no a qualsevol forma de mort provocada (Evangelium Gaudium,52-75).

També molesta la crítica al paradigma antropocèntric i tecnocràtic que destrueix la natura, contamina el medi ambient, ataca la biodiversitat i exclou pobres i indígenes d’una vida humana digna (Laudato Si,20-52). Per aquest motiu molesta a les multinacionals que critiqui les empreses de fusta, petrolieres, hidroelèctriques i mineres que destrueixen el medi ambient, perjudiquen els indígenes d’aquell territori i amenacen el futur de la nostra casa comuna. I molesta la crítica que fa als dirigents polítics incapaços de prendre resolucions valentes (Laudato Si,53-59).

Indubtablement hi ha una convergència entre la crítica teològica i la crítica social a Francesc, perquè els grups reaccionaris eclesials s’alineen amb els grups poderosos econòmics i polítics sobretot del Nord. En el fons, l’oposició a Francesc és una oposició al concili Vaticà II i a la reforma evangèlica de l’Església que Joan XIII va voler promoure tot situant-se en la línia de tots els profetes que van voler reformar l’Església, des de Francesc d’Assis fins al nonagenari bisbe Casaldàliga.

¿És Pedro Sánchez l’únic responsable del fracàs en la investidura?

4 Agost 2019

El descans que em vaig prendre el passat diumenge per mor d’un curt viatge de lleure al Pirineu, on he pogut contemplar aquelles altives muntanyes, la bellesa de les quals no ens és assequible habitualment als menorquins, em va salvar momentàniament d’haver de parlar de política. Vaig sortir de l’illa quan encara no havia conclòs el debat d’investidura -que era, sens dubte, la qüestió de més transcendència per a la política del país- i no podia deixar escrit un article enllaunat parlant del temps o d’altres coses. Per tant, vaig creure que era millor callar, però això no m’allibera de tornar sobre la matèria i m’obliga a partir del meu anterior article, el publicat el diumenge dia  21, on recordava als lectors que, des del meu punt de vista, el problema que tenim els espanyols davant les grans dificultats amb què ens trobem de formar govern des que s’ha atomitzat la vida política, no és tant culpa del sistema com dels polítics que tenim, que es mostren incapaços d’actuar sensatament en moments de dificultat.

En efecte, si com diu la dita popular, “és en el mal temps quan es demostra el bon mariner”, en política és quan van mal dades les coses, quan es demostra la vàlua dels polítics, i hem de reconèixer que en tenen ben poca (tant del uns com dels altres, tant la dreta com l’esquerra), si tenim en compte que el 2015 va ser impossible de formar un govern, que el 2016 s’aconseguí amb una fortíssima crisi interna del PSOE, i que ara, 2019, tot sembla que hagi de fracassar novament i, si Déu no hi posa remei (que és una manera de dir metafòricament que els polítics que tenim són ben inútils) el perill que hàgim de votar el mes de novembre és ja una possibilitat més que notable.

D’entrada, encara que Pedro Sánchez i els seus negociadors estiguin duent una forta campanya per guanyar el que avui se’n diu el “relat” del que ha succeït i maquillar el seu fracàs a la investidura, cal reconèixer d’entrada que, pensem el que pensem de Pablo Iglesias, qui ha fracassat en primer lloc (i en aquest primer embat) és el candidat a la investidura. A ell s’havia encarregat de formar govern, ell era qui tenia el deure d’intentar-ho i ell és qui no ho ha aconseguit. Per tant, és ell qui n’ha sortit escuat.

Però dit això, no puc parlar millor de Pablo Iglesias i de la seva ambició, tan gran com irresponsable, que ha renunciat a una vicepresidència i a tres ministeris per als del seu partit quan s’ha adonat que, en un govern de coalició (que no volia el PSOE, però que finalment va acceptar), no podria liderar un “govern paral·lel” al de Pedro Sánchez, un govern que li permetés fer el que li donés la gana i fins constituir-se en oposició del govern del qual formaria part.

No és, doncs, estrany que la cosa fracassés, sobretot, perquè no hem d’oblidar que fent la coalició que es proposava, el govern de Sánchez no hauria aconseguit una majoria parlamentària, cosa que el feia dèbil i, per tant, molt atacable. I amb els enemics que tindria al davant, és clar que no podia acceptar un soci amb les pretensions de Pablo Iglesias, que en tot moment ha mostrat una gran intransigència, per més que renunciés ell a formar part del govern.

D’altra banda, ens trobem amb la ferrenya resposta dels partits de la dreta, que, perdudes clarament les eleccions, no han tingut cap possibilitat de formar govern, cosa que haurien fet si PP, Ciutadans i Vox sumessin una majoria absoluta. Parapetats, doncs, en la seva intransigència habitual (en això mot més Rivera que Casado), han acusat Sánchez de ser incapaç d’arribar a un acord amb Unides Podem, mentre han criticat per activa i per passiva que acceptés el suport passiu (l’abstenció, s’entén) d’Esquerra Republicana de Catalunya i de Bildu, partits que, en la versió de Casado, volen destruir Espanya , i que en la de Rivera (ell sempre tan loquaç i propens a l’insult), formen, amb el PSOE i UP “una banda” a la qual no ha posat cap adjectiu, és cert, però tots sabem que, en el llenguatge habitual, quan parlem d’una “banda”, estem parlant clarament de delinqüents o de criminals. L’excés, doncs, és tan gran que no em sorprèn que els millors cap pensants del seu partit s’escolin per l’aigüera, mentre ell, en un acte propi d’un dictador esquizofrènic, es parapeta rere els fidels, entre els quals trobem el nostre José Ramón Bauzá que, com sabem, és un model de continència, de diàleg i de bon govern.

Jo no sé si en la ment de Pedro Sánchez es cova la idea de provocar unes noves eleccions, que, qualsevol que fos el resultat que produïssin, el que sembla inevitable és que causarien una gran irritació en l’electorat, que no pot entendre (i amb raó) la incompetència dels seus polítics i la seva incapacitat per arribar a acords. Però si dic això fent crítica als socialistes, el que també em sembla irresponsable és que, des del PP i de Ciutadans, es pugui pensar que el millor per al país era que Sánchez conformés un govern PSOE-UP, que només podia ser elegit amb la complicitat dels independentistes catalans i dels nacionalistes bascs (que ells odien), tot conformant -en minoria!- el que, ben alliçonats per Vox, ells no deixen de qualificar com un “front popular”, que, segons creuen i diuen, seria terrible per al nostre país.

Si tan dolenta era aquesta possibilitat, ¿per què, doncs, s’entesten a demanar-la? ¿per què critiquen Pedro Sánchez de no haver-la dut a terme i consideren un fracàs que no hagi format aquest govern del “front popular” que tant fustiguen? ¿Què han fet ells per evitar-ho? ¿No serà que ells, més encara que Sánchez, el que volen és que hi hagi novament eleccions per veure si sona la flauta i treuen un millor resultat que l’obtingut el passat mes de maig?

Miquel Roca Junyent també formulava a la dreta preguntes semblants a les que acabo de fer. En efecte, partint de la base que el que més convé a Espanya en un moment com a aquest és l’estabilitat institucional, i constatant que la interinitat no és una bona companya de viatge per a una política de progrés, ell demanava als partits de dreta si creuen que el preu a pagar ha de ser el de perdre la centralitat de l’acció́ de govern. I afegia: ¿Estava obligat Pedro Sánchez a renunciar a aquesta centralitat per tal d’aconseguir un govern inestable, sense referents europeus –al menys, referents exitosos–? ¿Era Pedro Sánchez l’únic obligat al compromís de la centralitat associada a l’estabilitat?

És evident que les orelles sordes de Casado i de Rivera no poden escoltar -ni els seus petits cervells entendre- aquestes preguntes de Roca Junyent, però tot i que no hem d’estalviar crítiques a Sánchez per com ha actuat, crec també que la situació a què ens enfrontem és prou complicada perquè obligui d’alguna manera a tots els polítics i a tots els partits, no només al líder del PSOE i al president en funcions del govern.


%d bloggers like this: