Josep Maria Quintana

Després que el Parlament de Portugal es negués a donar suport al pla de rigor que va proposar el govern socialista de José Socrates (per mi, una irresponsabilitat de les que, de manera habitual, duen a terme els nostres polítics), el president del govern portuguès va presentar la dimissió i el país s’ha vist constret a demanar ajuda a la Unió Europea (UE) i al Fons Monetari Internacional (FMI). I com no podia ser d’altra manera, aquestes institucions han assenyalat que l’ajuda, que ha de ser del voltant de 80 mil milions d’euros, està condicionada a l’adopció d’un “programa d’ajustament” fonamentat en mesures d’austeritat “ambicioses”. En definitiva, ha dit que els portuguesos s’hauran d’ajustar el cinturó en els termes que havia previst José Socrates. Ni més ni menys.

Entrar en una situació com aquesta de mancança pròpia i d’ajuda internacional no és una bagatel·la: implica haver d’assumir que el país –que cadascun dels ciutadans de Portugal- haurà de pensar d’una manera diferent de com ho havia fet fins ara. I, el que és pitjor, també haurà de viure d’una manera diferent. Com a Grècia i a Irlanda, els ciutadans portuguesos hauran d’assumir que no són europeus rics i es veuran obligats a acceptar que –els governi qui els governi- hauran de cedir part de la sobirania nacional a aquestes institucions europees que aportaran els 80 mil milions d’euros per poder tirar endavant. Podran, doncs, fer eleccions i elegir majories i minories parlamentàries, però no hi ha dubte que el primer ministre haurà de seguir el guió dels propietaris dels diners prestats, que, avui com sempre, són els qui tenen el poder de les nacions.

De fet, vivim un procés de globalització tan rigorosament perfecte (en aquest cas, no heu d’interpretar necessàriament l’adjectiu “perfecte” com a “bo”, sinó en el sentit que la cosa funciona d’una manera clara i inequívoca), que qualsevol desequilibri que es produeix en el sistema, que qualsevol canvi imprevist, ni que sigui en un cap de món, pot provocar un vertader terrabastall a l’altra punta del planeta.

He començat aquest article Parlant de Portugal i dels ajustaments que ha previst l’UE i el FMI per al rescabalament de la seva situació político-econòmica, i em sembla que, tant vostè, amic lector, com jo, estàvem convençuts que la decisió de seguir endavant depenia només del fet que Portugal acceptés clarament la seva gran situació de dependència, que prengués consciència que ha deixat de pertànyer al “club dels rics”, que es troba en una mena de llimbs entre aquest club i el tercer món i que no té alternativa a la de seguir els passos que li marquin els països que han decidit posar els diners per a ajudar a resoldre el seu problema. Doncs bé, fins un esquema tan ordenat es pot ensorrar.

Diumenge passat, en un país nòrdic, la República de Finlàndia, en un estat d’una mica més de 5 milions d’habitants (per tant, menys poblat que Catalunya), s’han celebrat unes eleccions al Parlament que ha donat un resultat fins ara inèdit: un partit que era molt minoritari, el partit dels “Vertaders finlandesos”, dirigit per Timo Soini, s’ha situat en una tercera posició, frec a frec amb els socialistes i conservadors. Dels 200 escons que té el Parlament finlandès, la comissió electoral n’ha adjudicat 44 a la Coalició nacional (conservadora), 42 al Partit socialdemòcrata (SDP) i 39 als Vertaders Finlandesos (dreta nacionalista). Tenim, doncs, que la Coalició nacional ha recollit el 20,4% dels sufragis, l’SDP el 19,1% i els Vertaders Finlandesos el 19,0%.

Això ha significat un gran avanç per aquest darrer partit, que no comptava sinó amb 6 escons a l’Assemblea parlamentària anterior. No és estrany que Timo Soini hagi afirmat que es tracta d’un “canvi històric” en aquell país. I quina és la causa d’aquest canvi? Doncs que aquest partit ultranacionalista (el dels “vertaders” el dels “bons”, el dels “noltros som noltros”, com deia en Maura) ha adoptat com a grans temes de campanya el de l’anti-immigració i de l’anti-euro. Els grans principis, doncs, del nacionalisme antieuropeista més esquerp.

En temps de mancança sempre tendim a refugiar-nos en el “jo” i a culpar l’“altre” de tots els mals. Doncs bé, Timo Soini ho ha fet: ha refusat que Finlàndia participés en la idea d’una Europa Unida i, més especialment, en el rescat dels països que ell ha titllat de “dilapidadors” de la zona euro: Irlanda, Grècia i Portugal.

De moment, Finlàndia ha acceptat de garantir els 80 mil milions d’euros del Fons europeu d’estabilitat financera, d’un total de 440 mil milions. Són molts, però, avui els qui creueu que aquesta darrera xifra s’haurà d’augmentar, i ho temen alhora perquè són conscients que aquest augment implica un vot unànime del 17 membres de l’Eurogrup, i basta, per tant, que un d’aquests membres decideix retirar-se del Fons perquè aquest s’hagi de desmantellar.

I amb això torno al tema de la globalització: ha bastat que en aquest país petit que és Finlàndia, gairebé insignificant dins el conjunt de la UE, un partit ultradretà i ultranacionalista hagi tret el 19 per cent dels vots perquè, de sobte, tot l’entramat econòmic previst sembli que pot esberlar-se i que l’enginyeria financera que tenia previst rescatar Portugal, Irlanda i Grècia corri el perill d’ensorrar-se en un tres i no res.

Però no és només això. És que, de sobte, aquesta mena de petita ona anti-europea i anti-euro que ha provocat la decisió d’unes quatre-centes mil persones (les que han votat els “Vertaders Finlandesos”) d’un total de més de cinc-cents milions de persones (que és la xifra de ciutadans que té la UE), no només és a punt de bloquejar el rescat de Portugal, sinó que ha fet que les borses europees caiguessin de sobte entre un i dos punts i que, a Espanya, l’interès del bonus a deu anys s’acostés al 5,6%, que dilluns passat va fregar els seus màxims des de l’any 2000, i que la prima de risc continués per damunt dels 230 punts bàsics. Una tensió, aquesta, que persistia abans de conèixer el resultat de la subhasta de deute de Grècia que es farà després que jo hagi deixat ja escrit aquest article per mor d’unes vacances de Pasqua que m’he agafat.

Què significa, per tant, tot això? Doncs que la globalització ho envaeix tot, que la sobirania no és ja el que havíem après de joves, que la riquesa és un bé escàs i que els “mercats”, constituïts en nous déus d’aquest món interrelacionat i complex, són els que marquen la pauta d’uns ciutadans que, cada dia que passa, tenen més dificultats per ser autènticament lliures. D’ací la temptació d’arreplegar-nos sobre nosaltres mateixos, d’exaltar els valors del “jo” sobre el “nosaltres” i de practicar l’egoisme per damunt de la solidaritat. Una temptació, però, que hauríem de ser capaços de vèncer.

El redreçament democràtic de Costa d’Ivori és aquesta setmana una bona notícia, tot i les grans incògnites que presenta el futur govern d’Ouattara, que no es pot recolzar en cap institució atès el buit institucional que ha deixat el deposat Gbagbo. Cal també tenir en compte les dificultats que tindrà per fer-se amb un país dividit un cop les tropes franceses i de l’ONU es retirin. Però avui no em vull referir a Costa d’Ivori ni a Líbia sinó a Síria, un país governat dictatorialment, on qualsevol tipus de revolta és avortada mentre el món occidental i les institucions internacionals no fan gaire cosa per impedir la política de terror que du a terme Bachar El-Assad.

De fet, la sang dels sirians ha corregut ben sovint després de les matances col·lectives durant els trenta anys del règim de Hafez El-Assad (1970-2000). I no ens és sorprèn tampoc de veure Bachar El-Assad (l’hereu d’aquesta espècie de república hereditària) com reprèn l’herència sagnat del seu pare amb la mateixa barbàrie. Els darrers esdeveniments han succeït molt recentment a la província i a la ciutat de Daraa, de 85.000 habitants.

Després dels enfrontaments en senyal de protesta que es van cobrar 26 víctimes el passat divendres 8.04.11, foc de les forces de seguretat van fer almenys tres morts i ferits diumenge 10.04.11 a la ciutat costanera de Baniyas, perquè el règim sirià està decidit a acabar amb el moviment de protesta. Darrerament, armes de foc pesat s’han escoltat també en aquesta ciutat, situada al nord-oest, on el govern sirià ha enviat reforços per reprimir les manifestacions. Allí, les forces de seguretat van obrir foc al barri sunnita de Ras al-nabe, fent almenys tres morts i dotze ferits, segons dos testimonis oculars. «És una massacre –han dit-, hi ha franctiradors que disparen a matar».

A Síria (Estat que té frontera amb Turquia, Iraq, Jordània, Israel i Líban i gaudeix de la protecció d’Iran), l’estat d’excepció és vigent des del cop d’estat militar del 8 de març de 1963. Aquest estat d’excepció implica el control de les correspondències privades i dels diaris; l’evacuació o isolació de determinades regions; la limitació d’horaris d’obertura o de tancament dels llocs públics; la confiscació d’immobles o de mobles quan sigui precís; la restricció de la llibertat de reunió, de residència i de moviments; l’autorització per obrir un procediment civil o penal a qualsevol persona, etc., de manera que el president sirià gaudeix d’un poder absolut que ha reemplaçat i ha assumit de fet tots els poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Allí, les forces del règim es mostren unides al crit col·lectiu de «Déu! Síria! Bachar! Això és tot!» i actuen a partir d’un missatge clar del seu líder, que va donar ordre als serveis de seguretat de disparar contra els manifestats a Daraa (24.03.11) i a les unitats especials d’atacar una vella mesquita (teniu en compte que el partit Baas d’El-Assad –el mateix de Saddam Hussein- és de concepció laica) i sembrà la mort entre els seus murs.

De moment, la Unió Europea ha demanat a Damasc que aturi la violència contra els manifestants i ha convidat Bachar El-Assad a iniciar les reformes. Però no ha fet res més. Prou problemes tenen Sarkozy i Cameron fent múscul a Líbia per haver enfrontar-se ara a un aliat de l’Iran. Tanmateix, l’esperança en aquest país –com també a Líbia, a Tunísia, al Marroc, a Egipte o al Iemen- s’ha de trobar dins el mateix país, en aquests joves compromesos amb la llibertat que, en el crit tradicional que he citat més amunt, substitueixen «Bachar!» per «Llibertat!»

L’opositor Sobhi Hadidi està convençut que la llibertat ha de ser una conquesta dels sirians i pensa que Bachar El-Assat ha clavat ja tres claus sobre el que ha de ser el taüt d’un règim que, més prest o més tard, està destinat a caure:

El primer d’aquests és l’afirmació que les revoltes han estat provocades per «infiltrats» o per «agents» d’altres potències, afirmació feta davant un Parlament que feia enrogir de vergonya només de veure’l per televisió, el qual ha justificat la repressió per tal d’eradicar la revolta.

El segon clau és la decisió d’atacar una mesquita on s’havien refugiat ferits i ciutadans desarmats que no podien fer cap mal a les unitats militars que envoltaven l’edifici (Hafez El-Assad mai no s’hi havia atrevit) . Afegint la humiliació a l’atac, perquè les càmeres del poder han filmat dins la mesquita diners i armes que els infiltrats haurien rebut de l’estranger (quan el més raonable és que tot sigui un muntatge del règim).

El tercer clau és el menyspreu de tota memòria col·lectiva del poble sirià, com ho demostra el fet d’escollir el general Rustom Ghazali (cap dels serveis d’intel·ligència) com a mediador amb els ciutadans de Daraa. I mentre aquest mediador (un dels pitjors agents de la tirania) exercia les seves funcions de mediació, les unitats especials rebien l’ordre d’encerclar la ciutat, de tallar l’electricitat, el telèfon i Internet, i de cometre una matança dins la mesquina Al-Omari.

L’esperança ha brollar del cor dels mateixos sirians, d’aquells que, a diferència dels parlamentaris venuts en cos i ànima al règim, creuen en la llibertat. No hi ha cap raó perquè les revoltes es produeixin a d’altres països que tenien uns règims semblants i aquestes s’ofeguin a Síria, però molt em temo que, en aquest cas, la comunitat internacional no trobarà raons tan solvents com les que ha emprat per intervenir a la Líbia de Gadafi que, per cert, després de setmanes de lluita civil, amb gran implicació internacional que, per cert, em sembla que ha anat molt més enllà del que ordenava la resolució de l’ONU, és encara en el poder.

La neutralitat africana defensada per la política de Nicolas Sakozy ha fracassat estrepitosament i no s’ha pogut sostenir a Costa d’Ivori. El caos en què s’ha vist immers Abidjan té ja aspecte de guerra civil i les matances perpetrades en els dos camps han fet ressorgir dos dels pitjors malsons de la comunitat internacional, que va restar passiva davant les massacres de Srebrenica, a Bòsnia (1995), i davant el genocidi rwandès (1994). El francesos, però, s’han vist finalment impel·lits a actuar, emparats per la resolució 1975 de les Nacions Unides, adoptada fa una setmana, que autoritza “totes les mesures necessàries” per destruir i anul·lar les “armes pesades” que amenacen els civils.

Desprès d’haver fet disparar els canons i els míssils des dels seus helicòpters, França ha estat la primera a encetar negociacions amb el president deposat. Diplomàticament, ha donat suport a la resolució sobre les armes pesades; militarment, ha enviat 900 soltats per actuar contra les forces del president rebel.

En el moment d’escriure aquest article (7.04.11), el president Gbagbo no ha acceptat la seva derrota i, contràriament al que s’havia dit, no ha abandonat el país, sinó que resisteix emparat per la seva guàrdia pretoriana. La UE ha imposat noves mesures d’embargament (d’això en vull parlar un altre dia) i tot sembla a punt per a una dura i sagnant ofensiva final.

M’interessa, però, apuntar una altra qüestió que m’ha fet notar Manolo Bonet (amic i coterrani nostre que resideix a la veïna Ghana, amb qui he estat en contacte aquests dies): Bonet té por que la crisi, que dura ja més de deu anys, no acabi essent, després de la victòria pírrica de Ouattara, una lluita entre musulmans (nord) i cristians (sud). I hem de ser conscients que els catòlics hem influït (potser d’una manera irresponsable) en aquest enfrontament. I en dir això em refereixo a l’actuació de Joan Pau II quan, l’any 2005, va consagrar la basílica de Yamoussoukro, una rèplica exacta del Vaticà, però 60 metres més alta, que és també el mausoleu del president Félix Houphouët-Boigny, el qual, per fer-la, va buidar les arques del país tot invertint 40 mil milions de francs francesos en l’obra (65 milions d’euros! I Costa d’Ivori és un dels països més pobres del món!).

En un article publicat el 2005 (l’he extret del diari digital “Jeune Afrique” nº 2620, de 27.03.11) Valérie Thorin ressenyava aquesta inauguració que es va fer en presència de Jacques Chirac, aleshores alcalde de París, de Jacques Foccart, exassessor de l’Elisi per als Assumptes Africans, de Jean-Christophe Mitterrand, fill del president francès, de l’exprimer ministre de França Pierre Mesmer i de Pik Botha, ministre de Relacions Exteriors de Sud-àfrica. Escrivia Valérie Thorin: “[és]el major edifici religiós mai construït en sòl africà: “Quants esforç abans d’arribar-hi! Dissenyat per l’arquitecte líbano-ivorienc Pierre-Fakhoury i construït pel francès Antoine Cesareo, cap de la Direcció per al Control de les obres públiques (DCGTX), la basílica ha esdevingut la construcció més gran realitzada en el continent des de la presa Assuan, a Egipte, durant la dècada de 1960. Mil cinc-cents treballadors i enginyers d’empreses de Costa d’Ivori, israelianes, franceses i italianes han treballat dia i nit durant només tres anys −un rècord− fins acabar-la. L’edifici, un gegant, té capacitat per a 18.000 fidels, dels quals, 700 asseguts, i 300.000 a l’atri. Té 250 columnes de marbre rosa, de 31 metres d’alçada. Compta amb quatre ascensors i sis escales mecàniques. L’inventari dels materials utilitzats parla per ell mateix: 70.000 m2 de marbre importat d’Itàlia, Espanya i Portugal, i 7.663 m2 de vitralls construïts a França. La cúpula, similar a la de Bernini per a la basílica de Sant Pere a Roma, però molt més alta, té 160 metres (només 100 la de Roma), i està construïda amb 7.000 peces d’acer. A tot això hem d’afegir 1.810 projectors per a l’enllumenat, 7 campanes de bronze foses a França, la més gran de les quals pesa 4,2 tones, un sistema d’aire acondicionat dissenyat per a operar amb les portes obertes i un orgue digital que s’ha dut directament dels Estats Units. La factura oficial en francs francesos de l’època és de 40 mil milions, segons va dir el cap de l’Estat, als que cal afegir 500 milions per al manteniment anual, que correspon pagar al Vaticà, que és el receptor oficial d’aquest faraònic regal .”

La basílica arribà en un moment d’aguda crisi econòmica i de tensió social i s’ha convertit ràpidament en el malson de Costa d’Ivori, perquè avui la culpen de tots els seus mals: de la desocupació, de la disminució dels nivells de vida, de l’augment de la delinqüència, etc. És cert que Joan Pau II va trigar molt a acceptar els arguments del cardenal Bernard Gantin, de Benín, que li va aconsellava que no tingués en compte les crítiques i li demanava que anés a Yamoussoukro a consagrar la “Mare de Déu de la Pau”. Finalment, així ho va fer.

Davant una concepció de la religió que entén fets com aquest poden servir de reforçament a la presència cristiana i fan de contrapès a l’auge de l’islam, confio que siguem encara molts els creients que entenguem que no és aquest el camí. Sortosament, també són molts els no cristians avui ja pensen com nosaltres. I aquesta és la nostra esperança per al futur!

Avui, en efecte, els joves que han estat protagonistes de la “moguda laica” i revolucionària del Magrib no s’han mogut −contràriament al que proclama Gadafi− cridant “en nom d’Allah”, ni ho han fet tampoc exigint que s’apliqui la “djihad” (la justícia islàmica), sinó −com m’apunta a la seva carta Manolo Bonet− substituint aquests conceptes per un de novell: el de “Thawra” (revolució), al qual han afegit eslògans com el de llibertat i democràcia.

Tot està canviant, i també nosaltres hauríem de canviar. I és en aquest canvi que, en el cor de l’Àfrica negra, Manolo Bonet veu renéixer l’esperança. “Essent −diu− pobles mediterranis, crec que les seves ones de frescor de primavera ens haurien de tocar de ple… amb la força d’un tsunami interior.”

La meva presa de posició sobre Líbia ha provocat reaccions ben diverses. Persones que són ben a la vora meu s’han manifestat de manera contradictòria. Unes felicitant-me per la presa de posició, d’altres indicant-me que havia optat per una opció equivocada.

Sé que la qüestió és complexa i no sabria dir (potser el temps ens ho dirà) qui és que té raó en aquest cas, però del que no dubto és de la diferent manera que tenim els occidentals d’afrontar les situacions de crisi. Mentre que Sarkozy, Cameron, Obama i, posteriorment, l’OTAN han intervingut emparats per la resolució 1973 de l’ONU, ara resulta que, tant ells com les Nacions Unides, sembla que hagin qualificat la repressió duta a terme pel clan Gbagbo a la Costa d’Ivori (excolònia francesa fins al 1960) com un fet que no els afectava gens.

Després de molts dies d’ofensiva, les forces republicanes, va entrar fa uns dies a Abidjan, per intentar apoderar-se del palau presidencial i de la residència de Laurent Gbagbo, l’home que va perdre les eleccions democràtiques i s’ha negat a abandonar el poder, protegit pels membres de la Guàrdia Republicana, una unitat d’elit fortament armada.

Davant aquesta crisi, que ha produït més de mil morts, segons ha declarat el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), poca cosa ha fet l’Operació de les Nacions Unides a Costa d’Ivori (Onuci), dotada d’helicòpters MI-24, capaços de neutralitzar els canons de terra o, si més no, de dissuadir els tiradors. Aquesta organització internacional té el mandat de protegir els civils per tots els mitjans, i les seves forces estan investides del dret a la legítima defensa dels civils no armats. Però malgrat els munts de cadàvers, de la fuita massiva de gent que ha abandonat les poblacions, de la destrucció d’objectius no militars, de la distribució d’armes als civils que donen suport a Gbagdo, el Consell de seguretat no ha actuat. Què espera per fer-ho?

Des de Costa d’Ivori, els ciutadans veuen com las grans potències democràtiques, com França, els Estats Units i el Regne Unit, no han fet sinó declaracions buides. “No ens sorprèn −escrivia Christian Brazzin en El Patriota, un diari publicat a Abidjan en llengua francesa−, Costa d’Ivori no és a dues hores de París, no és al cor d’Europa, no és tampoc vora la Mediterrània, ni és un país que tengui el 3% de la producció mundial de petroli…”

Després de l’explosió de les revolucions àrabs, el president Obama ha posat un gran interès a defensar el discurs del Caire, destinat al món àrab, però segurament obvia el d’Accra, destinat a l’Àfrica negra. Això no obstant, a Costa d’Ivori, el sufragi del poble ha estat segrestat per un tirà i per la seva dona, i els ciutadans són massacrats per haver elegit lliurement un president, Alassane Outtara, en unes eleccions lliures controlades i certificades per les Nacions Unides.

Els partidaris del president electe creuen que es donen tots els criteris que legitimen una més forta intervenció de la comunitat internacional, però aquesta, més enllà de la primera salva de sancions, ha quedat paralitzada per la guerra civil.

A propòsit de Líbia, el president Sarkozy ha declarat: “Nosaltres intervenim per permetre que el poble libi pugui elegir el seu destí”. Dons bé, a Costa d’Ivori el pobla ja ha elegit el seu destí i l’home que l’ha de dur a terme. No ens hem de sorprendre, per tant, que els seus partidaris estiguin farts d’escoltar paraules estèrils. L’Onuci i el Consell de seguretat s’han amagat fins avui rere l’argument que “la responsabilitat de protegir els civils incumbeix a les autoritats nacionals”. Resulta, però que el president electe no disposa de cap exèrcit a les seves ordres, ja que és el que va perdre les eleccions i ha segrestat el poder, el qui ataca amb les forces republicanes i està causant els morts.

Certament és lluny aquest país, i a més és pobre, però és un estat que forma part del concert de les nacions. Ni més ni menys que Líbia. I també allí hi ha un foll, un dictador, un home que no accepta el veredicte de les urnes, que s’ha atrinxerat en el poder i que no dubta a l’hora de causar morts i més morts entre la població civil davant la indiferència de les grans potències.

Puc acceptar, doncs, que la meva posició respecte de Líbia no sigui encertada, però deixeu-me dir, si més no, que la vara d’amidar que tenim els països occidentals rics no és la mateixa per a tots els casos i per a totes les ocasions. Perquè els esforços que fem a Líbia per defensar la població civil i perquè els insurrectes puguin construir un país democràtic no s’assemblen als que hem desplegat a Costa d’Ivori, on un poble ha elegit democràticament, però un sàtrapa no accepta el resultat de les urnes.