Josep Maria Quintana

ERC, JxCat, la CUP i el PDECat van registrar a mitjan març a la Cambra Baixa una proposició de llei per demanar l’amnistia de tots els processats i condemnats a causa del ‘procés’ des de 2013. Es tractava d’una iniciativa que els partits independentistes van prometre el mes de desembre passat, abans de la dissolució del Parlament de Catalunya, i que des del Govern d’Espanya s’ha titllat d’inconstitucional. 

Com era previsible, dimarts passat, la Mesa del Congrés va rebutjar la tramitació de la proposta de llei. Així doncs, la iniciativa no es podrà debatre en el ple perquè el PSOE, PP i Vox l’han tombat complint amb la recomanació dels lletrats del Congrés, que en un informe apostaven per no tramitar-la ja que també la consideraven inconstitucional.

Tot i així, Unides Podem -soci del PSOE en el govern- es mostrà a favor de l’admissió a tràmit. I també el PNB, en nom del qual, el diputat Aitor Esteban ha defensat que el debat de la proposició de llei era possible. Esteban s’ha referit a l’informe dels lletrats afirmant que, en la seva opinió i en la de molts catedràtics “de colors polítics diferents”, la Carta Magna “no prohibeix una llei d’amnistia” si més no “en moments excepcionals”, “de refundació política” o “en situacions de greu conflicte”.

Per curar-se en salut, el portaveu del PNB ha precisat que l’amnistia no afectaria els principis de la justícia universal, “però no hi ha inconvenient” perquè es refereixi a qualsevol altre tipus de delicte tipificat en el Codi Penal i, en particular, als “delictes de caire polític”. Per això, entenia que la llei d’amnistia s’havia de debatre en el Parlament.

És molt difícil saber si seria o no possible al nostre país una llei sobre una matèria que la Constitució tan sols no esmenta. Però del que no hi ha dubte és que, en el camp jurídic, trobem opinions molt fonamentades en un sentit i en un altre (encara que són majoritàries les que opinen en contra). De tota manera, potser s’ha perdut la possibilitat de mantenir un debat intel·lectual seriós sobre la matèria encara que tots sabem molt bé que, avui, mantenir aquesta mena de debats s’esdevé gairebé impossible en un parlament esquarterat, dividit i dominat per les visions tactistes i a curt termini de la major part dels nostres polítics que, en tost de parlar, criden; en tost de raonar, pontifiquen; i en tost de dialogar s’insulten i s’amenacen. Estem, per tant, davant d’un debat impossible, que, si es fes, acabaria per força en un recurs al Constitucional i en una sentència d’aquest. Per tant, “lasciate ogni speranza”, perquè els problemes reals del país avui no es tracten i alguns dels que són objecte de debat -com el de la relació Catalunya-Espanya- no tenen una solució a la vista.

Per què? Doncs perquè, com raonava molt sàviament no fa gaire Francesc-Marc Àlvaro, l’independentisme català és impotent per tirar endavant un procés de secessió unilateral i l’Estat és també impotent (encara que no ho vulgui acceptar) per dissoldre (malgrat la judicializació compulsiva) l’existència d’uns partits i entitats independentistes que tenen el suport –amb oscil·lacions– de la meitat de la societat catalana. 

I aquesta realitat comporta una cronificació de la crisi. Però dit això, Àlvaro reconeixia dues impotències majors encara, que, per a una major complexitat, romanen ocultes: que uns -els independentistes- ho tenen pràcticament impossible per fer prosperar un referèndum pactat a l’estil escocès (sempre seran una minoria nacional en el tauler del poder espanyol), i els altres -els partits d’àmbit espanyol que s’han trobat en el govern de l’Estat- demostren que són incapaços de fer una oferta de reconeixement de Catalunya (finançament, cultura i reforçament de bilateralitat) prou seriosa per competir amb el projecte de la independència.

Així les coses, l’únic camí que podria tenir certa viabilitat si el PSOE s’atrevís a jugar-se-la, seria el d’aprovar uns indults per als processats i d’aprovar també una reforma del Codi penal per donar al delicte de “secessió” un sentit força més adequat a la idea que avui en tenim molts ciutadans, a pesar que no sé si som tampoc majoria els que voldríem que això es fes, si observem que els fiscals del Tribunal Suprem, no sols semblen ben convençuts que aquest tipus penal està ben regulat, sinó que fins i tot consideren que el que es va produir a Catalunya no va ser una “sedició” sinó una “rebel·lió” en tota regla. Per tant, la cosa no és fàcil. I ho és encara menys si tenim en compte la debilitat de l’actual sistema de partits que, un cop desballestat el bipartidisme espanyol l’any 2015 (amb les poques variabilitats que provocaven els partits nacionalistes perifèrics), el que va substituir aquest no és, pròpiament, un “nou sistema de partits”, sinó un “escenari complex i força inestable”.

Un analista amb el qual solc estar d’acord, Ignacio Sánchez Cuenca, reflexionava sobre la urgència, més personal que política, i sobre el carrusel de decisions a què hem assistit recentment que -com deia jo al meu passat article- ens aboca a una mena de ficció que difícilment podria imaginar un guionista de sèries, i arribava a la conclusió que, avui, la política ens recorda més un joc de driblatge curt que un plantejament d’estratègia a llarg termini, ja que la tònica general és que els polítics prenen decisions ràpides i irreflexives per salvar situacions difícils, sense calcular les conseqüències.

Tornant, doncs, a l’amnistia, és comprensible que, si tenim en compte els dubtes que genera la possibilitat constitucional d’aquesta i els arguments que han argüit els lletrats del parlament, alguns partits la puguin rebutjar, però això no hauria de succeir respecte de l’indult, que sí és constitucionalment possible. Però amb la realitat actual del “tots contra tots” i amb la situació que s’ha creat a partir de la fracassada moció de censura contra el president de Múrcia, és impossible que el govern socialista es plantegi la possibilitat d’un indult, conscient que, si ho feia, tota la dreta (i no només la dreta) política i mediàtica espanyola se li tirarà a sobre i fins podria fer perillar l’estabilitat d’una legislatura que, d’altra banda, no deixa de ser un miracle que segueixi dempeus.

Tot i així, convindria que no oblidéssim que, en el cas hipotètic que el govern es revestís de coratge i acabés indultant els polítics catalans, aquest indult només es podria donar respecte dels polítics que han estat jutjats i condemnats. Vull dir amb això que no podria afavorir els qui, com Puigdemont, Comín i Ponsatí, es van expatriar i, per tant, no han estat jutjats ni condemnats.

Aquests tres, des que el Parlament europeu els va treure la immunitat -sempre que aquesta resolució es confirmi- ja no es podran passejar lliurement per tota Europa, i suposant que segueixen a Bèlgica i que els tribunals d’aquest país adoptin la mateixa decisió que van prendre respecte de Luís Puig, hauran de seguir en aquell país, ja que no tenen cap garantia que, en un altre estat europeu on estigui vigent l’euroordre, no se’ls detingui i se’ls deporti (ja que hauran perdut la immunitat). 

Però el que voldria que quedés molt clar és que un indult només pot tenir efectes sobre un jutjat i condemnat, però no sobre un “no jutjat”, i això significa que, per acollir-s’hi, primer s’haurien de sotmetre a un judici a la seu del Tribunal Suprem.

Vet-aquí per què els independentistes reclamen l’amnistia: perquè aquesta seria l’única forma que els “no jutjats” poguessin tornar a Espanya sense haver-se sotmès al judici pertinent.

Davant la coincidència de dues actuacions contradictòries -la dissolució de l’Assemblea de Madrid per la presidenta regional i la presentació per Más Madrid i pel PSOE de dues mocions de censura contra Díaz Ayuso- el Tribunal Superior de Justícia de Madrid s’ha vist forçat a prendre una decisió i ho ha fet per declarar la prioritat de la dissolució a la moció de censura, al·legant que, si ens ateníem a la literalitat de les normes, que no donaven efectivitat a la dissolució fins que hagués estat publicada en el Butlletí Oficial, alhora que la presentació de les mocions ja la tenien des que van ser presentades als serveis de la Cambra, avalaríem una mena de filibusterisme que impediria que cap president pogués exercir el seu dret de dissoldre un parlament, i això seria, en el fons, un frau de llei.

Més enllà, doncs, de la valoració política que em mereixi la dissolució i la presentació de les mocions de censura, crec que la decisió del tribunal, saltant-se d’alguna manera la literalitat de la norma, és una decisió encertada i ajustada plenament a dret. Així sembla que ho han considerat també els lletrats del parlament que, pronunciada la resolució judicial, han renunciat a recórrer-la al Tribunal Suprem. Aquesta és, però -que els jutges hagin actuat correctament-, l’única notícia positiva de la setmana.

D’altra banda, he de reconèixer que, per a qualsevol observador polític, la realitat del que està succeint aquests dies supera la ficció: Moció de censura a Múrcia orquestrada per Ciudadanos i PSOE contra el govern del PP; resposta sorpresa de Díaz Ayuso dissolent l’Assemblea de Madrid mentre atreia damunt seu tota l’atenció del país; contraatac de la direcció nacional del PP convencent (comprant?) tres diputats de Ciutadans al parlament de Múrcia que havien signat la moció de censura perquè es desdiguessin del que van signar i es passessin a les files del PP entrant en el govern regional; terratrèmol dins Ciudadanos que ha vist com se li esberlava tot l’edifici a causa de la moció i de les dimissions que ha vingut darrere (i seguiran venint); i per acabar repicant la gran festa tenim la dimissió de Pablo Iglesias de la vicepresidència segona del govern de l’Estat per ser candidat d’Unides Podem a l’autonomia madrilenya contra Díaz Ayuso, decisió que, de moment, s’ha topat amb la negativa de Más Madrid per convergir amb ell. 

Si posàvem tots aquest ingredients en el cap d’un guionista de sèries televisives, difícilment aquest hauria pogut escriure un guió tan complet i bigarrat, però -i segur que no estem sinó al principi del que pot venir encara-, un cop més, hem pogut comprovar com la realitat del nostre país supera la ficció, sense que això sigui necessàriament positiu, perquè -i ara entro a la valoració dels fets- temo molt que Espanya s’ha decidit per una dinàmica de confrontació i de radicalitat que recorda molt la que va viure el país durant els anys trenta del segle XX. I tots sabem molt bé com solen acabar aquestes dinàmiques: que els extrems es mengen les posicions moderades i són, finalment, els qui ocupen els pols oposats els que acaben dirimint les seves diferències en un xoc frontal que trenca els ponts de la concòrdia.

I per si tot això fos poc, ho hem de compaginar amb la crisi permanent que es viu a Catalunya, on la moderació fa temps que ha saltat pels aires. Ja que, a la realitat dels presos i a la dels fugats de la justícia, allí hem d’afegir-hi no sols la pugna cada cop més declarada entre dues meitats de la població, sinó també entre una Esquerra Republicana que haurà de presidir el govern i uns JuntsxCat que, des de la presidència del Parlament, intentarà fer-li la vida impossible, tot i que participarà també en el govern de la comunitat autònoma. De tal manera que es farà molt difícil el diàleg entre ells i també amb el govern de l’Estat, ja que, per mor del que està succeint, el president Sánchez es veurà exigit a prioritzar la lluita electoral per evitar una possible victòria del bloc de dretes a Madrid, a la resolució dels problemes de Catalunya. Acomiadem-nos, doncs, dels indults, de la reforma del Codi penal i de la Taula de diàleg.

Sigui com vulgui, el panorama general del país se’ns presenta cada cop més tèrbol. I això perquè, després del que hem viscut als Estats Units amb els quatre anys de trumpisme, amb la victòria que va tenir Bolsonaro al Brasil, amb l’auge dels partits dretans a països de la vella Europa, com Hongria o Polònia, i amb el despertar dels populismes de dreta ultra arreu del món -dels quals, per cert, no es troba allunyada certa esquerra, com la que representa Podemos entre nosaltres, m’estic convencent que la meva visió del que deuria ser la política no és -ni fer-hi prop!- majoritària, i això m’aboca a un pessimisme crònic, perquè em fa la impressió que estem abocats a una dinàmica que no serà bona de revertir.

Per què ho dic? Doncs perquè jo penso que, en un país amb certa solvència democràtica, dirigents com Isabel Díaz Ayuso haurien de ser considerades com a caricatures de sainet, per les seves hilarants intervencions públiques, per aquella inquietant inexpressivitat facial i aquell etern rictus de contrarietat que sempre mostra, que no mereixerien sinó alguns comentaris de pena o de rebuig. Més encara. Jo no em puc explicar que algú com ella presideixi una comunitat autònoma com la de Madrid, mostrant com sempre ha mostrat una inqualificable tossuderia oposant-se a la legalitat i als acords nacionals i a les recomanacions científiques, mentre presenta les pitjors xifres de morts i contagiats i un menyspreu olímpic a la sanitat i a l’educació públiques. Sí, a mi em sembla impossible que una dona com ella continuï gaudint d’un suport massiu que amenaci fins i tot a estendre’s fora de Madrid i acabi essent general a Espanya. És clar que tampoc puc entendre que Trump segueixi tenint més de setanta milions de vots als Estats Units, però veig que aquesta és una realitat incontestable.

Tornant, doncs, a Díaz Ayuso, el que em sembla més greu no és que hagi convocat unes eleccions en plena pandèmia sense necessitat de fer-ho, sinó que ho hagi fet perquè sap -i si més no ho espera- que amb aquesta decisió no sols pot acabar amb el partit d’Arrimadas, sinó que també pot dur el seu partit -el PP- al terreny de Vox, boicotejant d’aquesta manera els esforços que sembla que volia fer Pablo Casado per separar-se de la dreta extrema, cosa que, tret que l’estratègia de Díaz Ayuso fracassi, ja no li serà possible. Aquell “hasta aquí hemos llegado” que adreçà Casado a Abascal, ha passat a ser “entre usted en mi gobierno”, com veiem que succeirà a Múrcia.

Citaré per acabar a Antoni Puigverd, que ha fet de la realitat que tenim davant nostre una descripció que em glaça, perquè tinc la impressió que és la exacta del tot, quan ens diu que, en un conjuntura que no podia ser més difícil per al PP, una dona jove i, aparentment, sense molts fonaments ideològics, aprofitant les febleses dels seus rivals, està en condicions de refundar la dreta. Sota quina inspiració? Doncs sota la de Trump. I com es fa això? És molt simple, segons escriu Puigverd: “Si busques l’èxit, conrea l’excentricitat. En l’era de les xarxes socials i de la cridòria sense pausa, no fa falta una visió del món. Ni tan sols una ideologia és necessària: amb quatre banalitats discursives basta. Això sí: cal tenir-les-hi diàriament amb l’enemic interior (i portar-li sempre la contrària, que és el que ha fet Ayuso amb Sánchez durant l’any de pandèmia). I, per descomptat: cal cridar l’atenció a cada moment. Si un polític compleix aquestes dues regles: negació de l’altre i exaltació de la pròpia excentricitat, ja només ha d’esperar l’oportunitat.”

El fi justifica els mitjans? -es demana finalment Puigverd. “No, ja no és necessari: ara els mitjans són el fi”. Una resposta demolidora.

Joan Pons Moll ha publicat el passat 8 de març un article al diari «Menorca» que hauria de ser modèlic per a tothom que vulgui reflexionar seriosament sobre el nostre passat i vulgui extreure’n una lliçó per a la vida, perquè el passat és memòria, sí!, però també és història, i ens és indispensable que, a cada moment, intentem saber d’on venim, on som i on anem, i això només es pot aconseguir des del rigor. I el rigor no sempre és un atribut de la memòria, que sovint es mostra massa selectiva, i això pot dur a fets com els que han succeït recentment, que mai no s’haurien d’haver produït perquè, com destaca i critica Joan Pons Moll, «a Menorca, els dos bàndols [el republicà i el franquista], successivament, foren víctimes i botxins, uns i altres tenen morts i assassins. I això, precisament, hauria de facilitar la reconciliació sincera, perquè no es poden homenatjar mai més assassins, siguin del bàndol que siguin, ni silenciar tampoc totes les víctimes».

L’any 2008 vaig publicar un llibre que intentava furgar alhora en la memòria i en la història del nostre país: “Les revolucions perdudes” (Proa), on, des de la ficció que comporta sempre una novel·la, vaig intentar reflexionar sobre dos fets històrics: la revolta franquista iniciada el juliol de 1936 i la revolta estudiantil de la qual París en va ser epicentre el 1968.

La particularitat d’aquell llibre radica en el fet que l’esclat revolucionari de 1936 s’hi explica en tant que fet objectiu que estudia un home de la meva generació, progressista, recentment llicenciat en dret, amb inquietuds literàries, fill i nét de notaris monàrquics i catòlics (ell mateix arribarà a magistrat), el qual es troba a París el maig de 1968 i viu l’experiència revolucionària pels mateixos dies en què va descobrint els fets (també revolucionaris) de la guerra civil. 

Escrivint aquesta novel·la jo perseguia objectius diversos: en primer lloc, em volia mostrar crític amb els defensors de la Segona República, que no van saber estar a l’alçada del que la democràcia els exigia en aquells moments de guerra. En segon terme, volia fer una dura autocrítica de la meva pròpia generació sense haver de passar-me necessàriament de bàndol (vull dir sense adoptar un posicionament de dretes).

Això va comportar que el llibre fos una novel·la sobre el desencís i el fracàs: desencís perquè, com ja he dit, els republicans de 1936 no van saber estar a l’alçada i cometeren gravíssims errors, i també fracàs perquè la revolució de maig del 68 va acabar donant pas a una esquerra fatxenda i edulcorada, hedonista i poc compromesa, de la qual molts homes i dones de la meva generació n’hem format part.  

La presentació d’aquesta novel·la, que va tenir lloc a l’Ateneu de Maó, la va fer el periodista català, Francesc-Marc Álvaro, amb el qual vaig tenir un llarg diàleg sobre la memòria (feia molt poc que el Parlament espanyol havia aprovat la Llei 52/2007, coneguda popularment com la “Llei de Memòria Històrica”, a instàncies del govern de Rodríguez Zapatero).

«Ai, la memòria històrica! –s’exclamà el periodista en iniciar la conversa-. Com t’agraeixo que hi hagis aprofundit amb una manca absoluta de lligams i prejudicis, en el sentit de no pretendre només quedar bé o escriure una obra políticament correcta. I t’ho dic perquè aquesta és una qüestió que m’apassiona. He escrit molt respecte d’això i he tingut fins i tot polèmiques amb historiadors. I abans de seguir, deixa’m dir algunes coses sobre la memòria per tornar després, ràpidament, a la novel·la. Des del meu modest punt de vista, la memòria és una cosa i la història n’és una altra. Aquesta és una distinció que els historiadors haurien de tenir molt clara des d’un primer moment. Perquè la memòria té a veure amb l’experiència i la història amb la voluntat d’explicar d’una manera total i científica els fets del passat i les seves causes. I aquesta confusió entre memòria i història és una batalla molt actual. Però la memòria sempre és personal i, a més, és plural, és diversa, és contradictòria, és inexacta, és incompleta, i està lligada als detalls, a les petites coses, a les sensacions i a les imatges. 

»Ryszard Kapuściński, de tot aquest món de sensacions i de detalls, de tot aquest món que no està en els documents escrits, en deia la imponderabília, el món d’allò que no es pot registrar d’una manera documental com fan els científics de la història. Doncs bé, aquest és el món de la memòria. Cada individu, cada família, cada generació, cada grup, cada poble té, si m’ho permets, la seva memòria. I aquesta memòria de cada col·lectiu és una suma de flashos, una suma d’instants sovint sense sentit, sovint més emocional que racional. I és aquí, en aquest terreny, on es permet trastocar i alterar la realitat, perquè la memòria, com que no pretén la ciència, permet el joc literari.»

Aquest punt de vista va dur Francesc-Marc Álvaro a referir-se tot seguit al que era per a ell, un absurd metafísic: «el que es produeix quan un govern, un país, vol legislar la memòria. Diguem que legislar la història és quelcom que han fet sempre els règims dictatorials. Però el que esdevé estrany és que un sistema democràtic la vulgui legislar. Però en tot cas, legislar la memòria –que és aquest món de sensacions, etcètera, etcètera- és irrealitzable i, per tant, quan algú diu que legislarà sobre la memòria, pretén, de fet, una cosa impossible i fa el ridícul.»

Dit això, alabà de la novel·la que jo no hagués volgut il·luminar els fets de què tracta cercant una veritat políticament correcta, ni tampoc cap veritat oficial. «Més aviat -va dir- la teva novel·la és una llum del dubte que vol atansar-se a l’altre; no només a l’adversari, també a l’enemic. Hi ha un moment a la novel·la -continuà dient- en què el narrador-personatge, es demana per què, en lloc de triar el trenta-sis, no va triar el trenta-nou o l’any quaranta quan es va decidir a escriure-la. Per què, doncs, es va entestar a saber què havia passat l’any trenta-sis un cop observa que allò que està descobrint (els assassinats de la Mola del 2 i el 3 d’agost, o al vaixell-presó Atlante el 18 de novembre) no és com ell pensava. Tot i així, decideix seguir amb el trenta-sis, i l’important és que aquesta petita decisió altera absolutament la complexitat dels fets. »

Aquest dubte em fa pensar -digué- en aquella pel·lícula d’en Woddy Allen, “Match point”, on tenim una bola que no sabem a quin costat de la xarxa caurà. Doncs bé, el personatge és, amb la memòria, com una pilota que no sabem tampoc de quin costat caurà, i en caure del costat del trenta-sis, on acaba caient a la teva novel·la, el que troba és una determinada veritat. Si hagués caigut a l’any quaranta, n’hauria trobat una altra. I això fa que el personatge es plantegi unes qüestions i no unes altres. Per tant, l’elecció de la mirada ja és un compromís, i això ens duu al debat actual sobre les memòries, i a la decisió de posar el focus sobre unes coses i no sobre les altres. És a dir, els responsables de la “Memòria històrica” trien parlar d’unes coses i no d’unes altres. I d’alguna manera se’ns proposen de vegades memòries oficials que no fan l’operació honesta que fa en Gabriel, el personatge de la teva novel·la, que diu: “Alerta, hi ha blancs!”».

La història és, doncs, complexa, i aprofundint-hi, sempre et trobes amb blancs que s’han d’emplenar. I va ser parlant d’aquests blancs i de la complexitat de la història, que la conversa ens va dur a parla de les «víctimes de la història», en el sentit més ple de la paraula. No dels màrtirs o dels herois (que és del que sempre ens van parlar esbiaixadament durant el franquisme i ara correm el perill de fer el mateix des de l’esquerra). I això, perquè les víctimes esdevenen l’únic element capaç de trencar el mite idíl·lic del que ens pensàvem que havia estat la veritat. Ja que -no ho oblidem- les víctimes, amb les seves raons i els seus motius, també poden haver estat botxins en un altre moment. Vet-aquí, doncs, l’assenyada advertència que ens ha fet Joan Pons Moll.

El mariscal Philippe Pétain (1856-1951) va participar en la Primera Guerra Mundial, actuació que li va valer ser conegut com “El vencedor de Verdun”. Nomenat cap de l’Estat Major, va adquirir un gran prestigi de cara a la societat francesa fins el punt de ser considerat un heroi nacional. Iniciada la seva carrera política, va ser ministre de Guerra el 1934, ambaixador a Espanya el 1939, primer ministre el 1940 i, perduda la guerra després de la invasió nazi el 1940, acceptà ser cap d’Estat titella del règim de Vichy a la França ocupada pels homes de Hitler, amb els quals va mantenir una política de col·laboració. Aquesta actuació implicà que, guanyada pels aliats la Segona guerra mundial, fos jutjat a França, degradat i condemnat a mort. Segurament, el record que un dia havia estat un heroi de la pàtria, va fer que li fos commutada la pena capital per la cadena perpètua, però Pétain morí a la presó. 

Recordo això sabent que el “crim” que va cometre Pétain col·laborant amb el nazisme té una envergadura penal i moral molt més greu que l’anarquia de les finances del rei Joan Carles i els seus presumptes delictes fiscals, però un país on, dia sí i dia també, hem d’escoltar que tots som iguals davant la llei i on se’ns assegura que l’imperi de la llei és el garant d’un bon funcionament democràtic (que ho és), el que no es pot admetre si no es vol acabar perdent la credibilitat, és deixar d’aplicar aquest rigor de la llei a un exmonarca pel fet -que no ho discutim- d’haver prestat un gran servei a Espanya en col·laborar decididament a la democratització del país després de la dictadura franquista i pel fet que vagi ser decisiu en l’avortament del cop d’Estat que va intentar un sector de l’Exèrcit pel febrer de 1981, ara ha fet quaranta anys.

Ser agraïts amb el que un dia va fer el rei Joan Carles no ens obliga, però, a ser còmplices de les seves trapelleries comeses anys després d’aquells fets, trapelleries que durant molts anys s’han mantingut en silenci per part de tots (premsa i polítics especialment, i no només dels qui militen en el camp de la dreta conservadora i monàrquica), però respecte de les quals no podem seguir actuant com si res no succeís, quan la realitat és que tot el que estem descobrint en aquest profund i obscur rerefons del rei emèrit és d’una gravetat tan descoratjadora com manifesta.

Escoltar del ministeri fiscal que encara no ha arribat el pertinent informe de l’Agència Tributària sobre la primera regularització de 678.393 euros feta el passat mes de desembre i assabentar-nos alhora que n’acaba de fer una altra de més de 4 milions d’euros sense que, entremig, s’hagin dut a terme actuacions clares per part de la mateixa Agència Tributària -sempre tan atenta a les irregularitats dels contribuents ordinaris- i sense que coneguem tampoc cap actuació declarada i pública de la fiscalia tret de la que va requerir informació a Jersey i a Mònaco perquè responguessin a una sol·licitud d’interrogar el cosí del monarca retirat, Álvaro de Orleans, que és el suposat creador de la Fundació Zagatka, no és tan sols sospitós, és, penso -o hauria de ser- objecte d’una crítica clamorosa.

Encara que des de les institucions s’escolten veus -cada cop més dèbils, és cert- que intenten defensar el comportament de l’emèrit, hi ha avui una clara consciència que pel fet que l’Agència Tributària no vagi iniciar una investigació en el moment oportú, la confrontació per les autoritats d’Hisenda dels comptes presentats per Joan Carles I i firmats pel seu cosí Álvaro de Orleans no podrà tenir efecte punitiu, ja que només el tindria si la declaració del monarca no ha estat espontània, completa i veraç. El fet, doncs, que Joan Carles s’hagi avançat amb la seva regularització pot desinflar, no només qualsevol indagació d’Hisenda, sinó també del ministeri públic, ja que haurà decaigut la possibilitat del delicte fiscal que, al nostre país, pot ser-ho quan la quantitat defraudada és superior a 120.000 euros, xifra molt inferior als 4 milions llargs que Joan Carles I acaba de satisfer de manera voluntària.

Més enllà del comportament de l’anterior monarca, més enllà de l’opinió que ens mereixi tot el que estem descobrint de la seva vida privada, l’efecte que ha produït aquesta segona regularització fiscal supera de molt els aspectes tributaris i judicials que pugui comportar respecte de la seva persona -cap fins avui-, però sí sembra gravíssims dubtes respecte de la credibilitat institucional. Perquè qui pot creure a Espanya a hores d’ara que l’Agència Tributària no ha donat un tracte de favor al rei emèrit? Qui pot alçar la veu per assegurar-nos que tots som iguals davant el fisc? No us sembla una obscenitat escoltar, encara avui, polítics que defensen la persona del vell monarca dient que no té cap requeriment per part dels tribunals i que, per tant, no tenim cap argument per criticar-lo?

Em fa la impressió que en un camp cada cop més extens de la ciutadania, a l’afartament social que està generant la pandèmia, s’hi està afegint un descrèdit institucional francament perillós ja que, en política, les coses no són el que són, sinó el que la gent percep, i en aquest camp, la gent percep que algú -l’Agència Tributària? la fiscalia? els magistrats dels més alts tribunals?- ens estan prenent el pel.

Jo no sé,  per tant, quin serà el recorregut de les querelles que em consta que s’han presentat per part d’Izquierda Unida, el Partido Comunista de España i el Foro de Abogadas y Abogados de Izquierda contra Joan Carles I, ni si, aquest cop, el Tribunal Suprem desestimarà novament les seves pretensions que ara van seguides d’una demanda de recusació d’alguns membres de la sala segona -la penal- de l’alt tribunal -concretament de Manuel Marchena, Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral, Andrés Palomo y Ana Ferrer- en dubtar de la seva imparcialitat pels “vincles jeràrquics” que, segons al·leguen ells querellants, manté la judicatura amb la figura del rei.

Jo, a pesar del judici que em mereixin aquests magistrats, dubto que aquests “vincles jeràrquics” existeixin. Ara bé, també em sobta que en una interlocutòria recent del 15 de febrer passat, el tribunal desestimés una anterior querella afirmant que els querellants eren uns professionals de l’acció popular que, amb el seu exercici, l’estaven degradant pel fet de convertir les notícies en delictes.

Seguirà mantenint ara el T.S. aquest criteri quan, els querellants afirmen que la prova més evident perquè el rei emèrit ha de ser investigat radica en un comunicat “oficial, públic i notori” del seu advocat on es reconeix que el monarca ha abonat a les autoritats tributàries més de 4 milions d’euros en un intent de regularització fiscal?

I no és aquesta, només, la incògnita que presenta la regularització, perquè, segons s’ha explicat públicament, el rei ha recollit aquests més de 4 milions de “préstecs” que li han fet amics de confiança.

Carai! Això són amics! Però més enllà de l’agraïment que mereix una acció tan generosa, de la qual no tenim per què dubtar, el que també cal dir és que, si es tracta de “préstecs” aquests estan subjectes a un impost, que suposo que el rei haurà satisfet a Hisenda com a prestatari. A més, han de generar uns interessos lògics (ja que d’altra manera camuflarien una donació) i un dia o altre els haurà de tornar als generosos prestadors. Com els tornarà? De quins comptes personals sortiran aquests diners ara rebuts sembla que per sortir del pas i evitar la realització d’un delicte?