Josep Maria Quintana

Comentava no fa molt a un destacat periodista gironí que escoltar les emissores catalanes (de fet, des de Menorca només captem Catalunya Ràdio) em cansa, però que escoltar les espanyoles (RNE, ONDACERO, SER) m’irrita. I això perquè hem entrat en una dinàmica la fi de la qual no podem preveure, però que, a mesura que passen els dies, constatem que tindrà un difícil i tortuós recorregut.

D’entrada, no hi ha dubte que aquest procés que s’ha posat en marxa (em fa la impressió que de manera natural i no per l’acció programada dels partits, que hi van a remolc) ha provocat una il·lusió que no havia detectat de feia molts anys, encara que no exempta de pors, que, com era previsible, l’adversari, tracta de nodrir.

Una enquesta que publicava el passat dimecres La Vanguardia, ens deia que en l’escenari actual, el 53% de catalans votaria a favor de la independència, el 39,4% en contra, el 5,9% no ho tenen decidit, però anirien a votar i el 1,7% votaria en blanc. I concretava: “En cas de celebrar un referèndum en un escenari de garanties de seguir a la UE, el ‘sí’ a la independència s’elevaria fins al 62%, però s’enfonsaria fins el 44,7% en cas de no seguir a la UE.

Les incògnites

Tot i les dades que acabo d’oferir, no sabem prou bé com anirà el procés, encara que jo estic segur que, a pesar del que va dir el president Mas, la consulta, quan es faci, es farà de manera legal. Com? No ho sé, però el govern de l’Estat haurà de reaccionar si les eleccions del proper 25 de novembre donen com a resultat un Parlament amb dos terços de diputats que són partidaris de fer la consulta.

Tanmateix, aquesta presenta molts interrogants més enllà de la legalitat en què s’haurà d’emparar. I de manera especial, pel que fa al contingut de la pregunta. Perquè no serà suficient demanar als catalans si opten o no per la independència, ja que, a l’hora de votar, el ciutadà ha de saber on quedarà Catalunya si opta pel sí. Ha de tenir clar, doncs, si quedarà en els llims i en les tenebres, com asseguren des del govern de l’Estat i del PP Rajoy, García-Margallo, Ruíz Gallardón, etc., o podrà seguir en el marc de la Unió Europea, com va predir la comissària Viviane Reding i opina també –ho va fer el passat dimarts- el comissari Almunia, que en un cicle de ‘Diàlegs’ organitzat per la Fundació Ernest Lluch, va afirmar que “no es pot donar una resposta taxativa i dir que si un [territori] se segregra es queda fora i no sabrem res més d’ell pels segles dels segles.” Catalunya, doncs, ha de saber si les coses són com assegura el Govern o com va reiterar l’eurodiputat. Encara que  arribar a saber qui té la raó, no és fàcil, perquè els tractats pels quals es condueix la UE no han previst una situació com la que vol plantejar Catalunya, com tampoc havien previst què havia de succeir quan un Estat membre (la RFA) incorporava –en una “fusió per absorció” (ho dic en termes mercantils)- un Estat no membre de la UE, com era la RDA. Aleshores es va resoldre el problema, i ara també s’haurà de contemplar una solució. Per això em sembla molt correcte que Mas viatgi a Europa (ho començarà a fer per Brussel·les) per preparar el camí.

Però aquest no serà fàcil perquè ens topem amb moltes incògnites, fins i tot en el cas que les Corts acceptin que Catalunya es pugui interrogar sobre el seu futur amb la mateixa llibertat que ho farà Escòcia el 2014. I en dir això m’he de referir novament al comissari Almunia, que ha posat el dit a la llaga (del govern de Rajoy), en afirmar que, una vegada més, el Regne Unit ha donat a l’Estat espanyol una lliçó de democràcia amb l’acord que van signar David Cameron i Alex Salmond per pactar el referèndum d’Escòcia. “Quan es llança un debat com el que hi ha a Catalunya, Flandes o Escòcia, s’ha de fer amb tots els elements sobre la taula, no es pot deixar res sota la taula –ha dit-. Els britànics ens han donat una lliçó de democràcia.” Tots sabem –ha afegit Almunia- que “la situació [de Catalunya] és diferent perquè [els britànics] no tenen una Constitució com la nostra, però han arribat a un acord i s’ha vist a Cameron i Salmond donant-se la mà i pactant la pregunta, que és una pregunta inequívoca”.

Les males maneres

Aquí, però, les coses es resolen de més mala manera, perquè les persones que ostenten el poder formal (els membres del parlament i del Govern) o virtual (els periodistes que parlen, critiquen, dogmatitzen i estigmatitzen des de les ràdios i les televisions) han iniciat una campanya molt dura; una creuada que ha començat a mostrar com pot arribar a ser de visceral, de poc elegant i plena de cops baixos, com ara el del president Rajoy, que ha desvelat una versió molt personal del seu encontre amb Mas a la Moncloa; una versió que, pel fet d’haver-se desplegat sense testimonis, no pot ser contrastada més que pel seu interlocutor. I tots sabem que succeeix en els casos de “la meva veritat contra la teva”. Sempre són irresolubles i fan que cadascú opti per l’opció que més li agrada, sense saber si respon o no a la veritat.

Ho vam comprovar la mateixa nit del dimarts, quan a les emissores i als diaris de Madrid, les paraules de Rajoy eren el testimoni fidel d’un “xantatge” inqualificable de Mas, mentre que, en la versió d’aquest, no es va produir cap xantatge, sinó un diàleg en el qual la negociació no va ser possible en afirmar Rajoy que “no vull negociar perquè jo crec que Catalunya no està tan maltractada com dieu.”

Sigui com vulgui, és evident que a les dificultats d’ordre constitucional, caldrà que hi afegim les d’ordre polític i personal, que seran tant o més dures que les primeres. I a més, les incògnites a què m’he referit respecte de la integració de Catalunya a la Unió Europea.

El repte, doncs, de l’emancipació és difícil i complex, però té la virtut d’haver creat una il·lusió en molts catalans i en els qui mai no hem militat en el jacobinisme; una il·lusió semblant a la que vam sentir de joves quan vam viure la transició del franquisme a la democràcia. Aleshores sabíem que ens enfrontàvem a un gran desafiament: el de construir un món nou que sintetitzàvem en aquell lema que tots vam corejar de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, que no era sinó un crit per la llibertat i per la democràcia. Avui, però, els catalans volen donar una passa més en el seu camí vers la llibertat: el de l’emancipació, i s’enfronten a un repte gens fàcil. Veurem si tenen la capacitat i la fortalesa de sortir-se’n.

 ——-

P.S. La matèria que ens ocupa és tan complexa i cantelluda, inflama tants sentiments en un sentit i en el contrari, provoca tantes reaccions viscerals, que no admet errors de cap mena, si és que vol assolir l’èxit. Per això, actuacions com la del conseller Puig i de la diputada Badia són contràries al bon sentit i esdevenen condemnables.

Reflexionar serenament sobre el que està passant a Catalunya és difícil perquè es tracta d’un procés polític de desencontre que ve de lluny (formalment el primer acte va tenir lloc en signar les Bases de Manresa, el 1892), que afecta als sentiments íntims de molta gent (en un sentit i en el contrari) i apunta en una direcció: la del “dret a decidir” sobre el propi futur, encara que l’objectiu final que es pretén amb l’exercici d’aquest dret no sigui unívoc.

Vull dir amb això que mentre Esquerra Republicana de Catalunya i alguns altres sectors del país reclamen clarament la independència respecte d’Espanya i, per tant, la creació d’un Estat amb la mateixa sobirania que ara té l’espanyol, d’altres partits, com Convergència i Unió, parlen d’obtenir estructures d’Estat i la integració de Catalunya a Europa, però no reclamen formalment la independència. De fet no sabem molt bé (o prou bé) què demanen, tret del “dret a decidir” –Mas ha promès convocar un referèndum- i, per tant, fer una consulta als ciutadans de Catalunya sobre el seu propi futur.

Més enllà d’aquestes posicions hi ha la dels socialistes del PSC, que no volen la independència de Catalunya però reclamen la transformació de l’Estat dit de les Autonomies en un Estat Federal (alguns parlen també de la necessitat d’asimetria dins aquest), i encara que es manifestin com a no independentistes, també els socialistes reclamen, com els anteriors, el “dret a decidir” dels catalans i, per tant, la possibilitat de convocar un referèndum.

Davant aquestes posicions més o menys clares, el Govern espanyol ha respost amb un no rotund a tot. I si deixem de costat els improperis, les desqualificacions i, el que és pitjor, les ironies més o menys cíniques que hem hagut d’escoltar, l’únic argument sòlid que s’ha formulat en defensa d’aquest “no a tot” és que la Constitució no recull el dret dels ciutadans d’un territori a decidir sobre el seu propi futur. Per tant, no els permet autodeterminar-se. I no sols això, sinó que la Constitució no permet tan sols convocar un referèndum consultiu (¡!) sobre la qüestió.

És ben cert que la Constitució espanyola no admet la secessió de cap territori per decisió unilateral. Com tampoc admet la convocatòria d’un referèndum pel president d’una comunitat autònoma, i exigeix alhora (art. 92) que als referèndums votin tots els espanyols (no els d’una sola comunitat). Així doncs, deixant de banda les sortides de to (que n’hi ha hagut moltes) ens trobem davant un problema teòricament irresoluble (uns ciutadans volen una cosa que la Constitució no permet), que, com tots els problemes d’aquesta mena, s’agreujarà –i no poc- si a les eleccions del 25 de novembre una majoria qualificada de catalans decideix votar a favor dels partits que volen la independència, demanen estructures d’Estat o volen una Espanya Federal, però que, tot i aquestes grans diferències, estan d’acord en la necessitat que la Constitució Espanyola permeti el “dret a decidir” o, el que és el mateix, que a Catalunya (perquè ara parlem de Catalunya) es pugui fer una consulta, pacífica i democràtica, als ciutadans demanant-los sobre el seu futur. I dic que el problema s’agreujarà perquè aleshores ningú no al·legarà la manifestació de l’11 de setembre com a font d’autoritat, sinó la decisió –segurament molt majoritària- d’un Parlament democràticament elegit.

Si el panorama que acabo de descriure esdevé una realitat i, per tant, es dóna aquesta majoria que reclama el dret del poble de Catalunya a ser consultat sobre el seu futur, i el Govern de l’Estat segueix entestant-se a dir que no a tot emparant-se en la Constitució, haurem de demanar-nos què succeirà. I la resposta em sembla fàcil: doncs que, en el millor dels casos, el país –Espanya- entrarà en una profunda crisi política i moral (per no parlar de l’econòmica que ja ho és i que, sens dubte, s’intensificarà encara més); crisi que no podrà resoldre cap general de brigada ni, tampoc, una aplicació estricta del Codi Penal, com ha insinuat –per mi incomprensiblement- el centrista (¿?) Ruíz Gallardón.

L’única sortida sensata davant aquest quadre més que probable és la d’un diàleg entre les parts en conflicte que ens dugui vers una modificació de la Constitució.

La Constitució de 1876 (i totes les constitucions del món vigents en aquella època) negaven el dret de votar a la dona. Donar el vot a la dona era, com va dir un il·lustre diputat d’aleshores, “permitir que la histèria llegue al poder” (i es va quedar tan ample). Però un dia, la Constitució es va canviar, i l’any 1932 les dones espanyoles van acudir a votar amb els mateixos drets polítics que els homes. Tanmateix, això no es va aconseguir sense dolor, perquè hi va haver actuacions governamentals que –emparant-se en constitucions tan democràtiques com la dels Estats Units, van provocar morts i fins i tot massacres de sufragistes, però el “dret a decidir” de les dones un dia va ser realitat.

I digui el que digui avui la Constitució espanyola de 1978, un dia (no sé quan, però un dia) el dret dels pobles a decidir també serà constitucional, perquè no té cap mena de lògica que si el president d’una comunitat autònoma, recolzat per una majoria clara de diputats elegits democràticament, vol consultar als ciutadans d’aquell poble “com es volen governar en el futur”, no tinguin la possibilitat de fer-ho, o bé la decisió d’aquests hagi de dependre del que pensen la resta de ciutadans de l’Estat.

En definitiva, que si la Constitució no permet que “el dret a decidir” sigui possible, vol dir que té un dèficit democràtic que, entre tots, hem de resoldre, a menys que preferim que la convivència es deteriori i la situació s’acabi podrint.

El “dret a decidir” és, doncs, el que vertaderament importa. I reconegut aquest, la independència podrà ser-ne una conseqüència, però no una conseqüència necessària ni, menys encara, evident. Ara que, tan com més trigui el govern espanyol a afrontar el problema, tan com més trigui a dialogar amb els interessats per resoldre el dèficit democràtic de la Constitució, més anirà aplanant el camí als partidaris de la secessió i de la ruptura. I és probable que, quan en veure’s perdut canviï de criteri, aleshores ja sigui massa tard.

Si a algú ha deixat descol·locat la decisió de Mas, de dissoldre el Parlament de Catalunya i de proposar una consulta sobre l’autodeterminació, aquest és el PSC-PSOE, que es mostra no sols desconcertat, sinó pràcticament dividit. No ho dic tan sols pel manifest dels dissidents encapçalats per Ros, Geli i Castells (per citar alguns dels socialistes més rellevants, que, amb aquest escrit, d’alguna manera s’alien amb Ernest Maragall), sinó per com afronten la situació els personatges clau d’aquest partit: Pere Navarro, Alfredo Pérez Rubalcaba i, darrerament, la fins ara callada exministra Carme Chacón. Això per no parlar dels grans barons o exbarons del PSOE, com José Antonio Gruiñán, José Bono, Joaquín Leguina, Alfonso Guerra i, finalment, Felipe González.

Els artífexs màxims de l’Espanya de les autonomies –del “cafè para todos”– que tenim avui són els dos grans partits de la Transició: UCD i PSOE. I els caps pensants més remarcables d’aquesta cosa que ara està petant per tots costats foren Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa, Felipe González i Alfonso Guerra.

De fet, l’estructura autonòmica d’Espanya no difereix molt del que hauria pogut ser una estructura federal. Però aquesta darrera era innombrable a finals dels anys setanta, i es va optar per una possibilitat que la Constitució no preveia clarament però que trobava empara en el Títol VIII de la Constitució. Catalunya, el País Basc i, en molta menor mesura, Galícia, havien demostrat clarament i històricament el seu desig autonòmic. A les Balears, els autonomistes cabíem en un microbús, i a Andalusia, les dues Castelles, l’Aragó i no parlem de Madrid, Cantàbria (que era aleshores Santander), Astúries, La Rioja, Múrcia i Albacete (que formaven un matrimoni fins que l’autonomia els va divorciar) i Extremadura “que eran dos, Cáceres y Badajoz”, el clam per una “España de las Autonomías” o per “una España Federal” era inexistent. No em refereixo a Navarra, perquè aquesta, silenciosa i conservadora, a la Història d’Espanya sempre ha estat un punt i apart.

Després del “cafè para todos”, que va tenir la virtut (¿?) de fer néixer pertot el país el desigs “de no ser menos que Cataluña” (que en això radica el sentiment autonòmic espanyol), Martín Villa i Alfonso Guerra van ser els artífex de la LOFCA (Ley Orgánica 8/1980, de 22 de septiembre, de Financiación de las Comunidades Autónomas), que va passar el ribot damunt el magma autonòmic (que començava a fer por als seus mateixos creadors) i ens va deixar a tots “igualados con el rasero”, per dir-ho en la llengua més estimada del senyor Bauzá.

Avui, els hereus de l’UCD (que són la gent del PP en bloc) parlen com un sol home en defensa de la “unitat inquebrantable de España”, i ho fan sense fissures. Alguns (i no pocs) creuen fins i tot “que hemos ido demasiado lejos y hay que rectificar”, mentre els socialistes, immersos en una gran contradicció interna (Zapatero i Montilla han deixat el partit i la ideologia socialista esquarterats) difícilment se’n sortiran.

Per una banda, tenim el bloc nítidament nacionalista espanyol, que, com la gent del PP, no cedeixen un àpex. Griñán (d’entre els encara vius i amb poder) al capdavant, seguit per Guerra, Bono i Fernández Vara, tenen un concepte patrimonial d’Espanya. I això els impossibilita entendre res que no sigui el que ells sempre han entès. Curiosament, Felipe Gonzalez, que presumeix de comprendre el problema, se’ls ha unit darrerament tot convertint-se en profeta “de lo que no pasará”.

Per una altra costat tenim a Pere Navarro, l’home que, segurament, experimentarà sobre seu el pes d’una futura i enorme derrota, el qual, movent-se entre el dubte i l’error, vol i dol alhora, mentre apunta la solució federal com l’única que pot resoldre els problemes del país. I per acabar de complicar les coses, ha emergit del silenci Carme Chacón (la pretendent al papat socialista espanyol), la qual, després d’assegurar que amb ella de ministra de defensa s’hauria expedientat el coronel Alemán (aquell que volia enviar els tancs a la plaça de Sant Jaume), ha pregonat que és en el federalisme asimètric on Espanya trobarà la solució. És a dir, que al president Maragall li ha sortit una aliada que no podia esperar, encara que –com sol succeir en aquests casos- li ha sortit “tarde y mal”.

Jo no sé que ens  portarà el futur perquè no tinc el do de profecia de què fa gala Felipe González, però no m’estaré de dir que no em doldria gens (recordeu que parlo des de Menorca; sóc, per tant, súbdit del senyor José Ramón Bauzá) una solució federal per a Espanya. I si aquesta fos possible, no em molestaria gens que fos asimètrica, perquè asimètrica i plural és la nostra realitat. I per evitar malentesos, he de dir també que encara m’incomodaria menys que els socialistes tinguessin un èxit i no un fracàs electoral a Catalunya, però això no em treu de fer una pregunta: És creïble que Rubalcaba i Navarro creguin que Espanya es podrà dotar d’una estructura federal, i que la senyora Chacón cregui que, a més, aquesta podrà ser asimètrica (decisions que exigirien una modificació substancial de la Constitució), quan el president Rajoy i les seves hosts es neguen tan sols a estudiar un règim fiscal diferenciat per a Catalunya (semblant al que tenen Euskadi i Navarra) i  barren el pas a l’autorització d’un referèndum consultiu dels catalans, opcions –les dues- que es podrien dur a terme, si hi hagués bona voluntat, sense necessitat de violentar la Carta Magna?

La crisi de Cuba i Filipines del 1898, que comportà la pèrdua de les darreres colònies de l’antic Imperi espanyol -aquell on antigament “no se ponía el sol” en frase atribuïda del rei Felip II-, va implicar una severa derrota militar front als Estats Units, amb la desfeta de l’armada espanyola d’ultramar i la derrota moral d’un estat -Espanya- que no havia assimilat encara que havia deixat de ser una potència de primera fila en el món occidental. Ens trobem, doncs, davant un fet de primera magnitud des del punt de vista polític, que s’emmarca en un moment de la història d’Espanya que estava presidit per un règim, el de la Restauració borbònica, que se sustentava en la Constitució de 1876.

Diguem, però, que el marc polític i democràtic derivat d’aquesta constitució no era compartit per tothom. Ja el 1892, i precisament durant el primer torn canovista sota la regència de María Cristina, es redactaren a Catalunya les “Bases de Manresa”, punt de partida del modern catalanisme polític. I el 1893, Sabino Arana publicava el seu llibre “Por Bizcaya”, que és a la base del moviment nacionalista basc, que cristal·litzà l’any següent en l’Euskaldun Batzokija. En qualsevol cas, ambdues formulacions -la catalana i la basca- anaven més enllà del marc que delimitava la Constitució.

El recurs als límits constitucionals

Si el centralisme de la Restauració (és a dir el marc legal i constitucional vigent aleshores) ja semblava poc acollidor als bascos i catalans perquè no els permetia acomplir els seus anhels, aquest resultava encara més inacceptable als ciutadans de les dites “províncies d’Ultramar”, reconegudes definitivament com a tals a la Pau de Zanjón, el 1880. I no deixa de ser curiós que, a partir del reconeixement de Cuba com a “província”, els cubans (que –com els catalans d’avui- devien ser insensats i contraris al sentit comú –com s’assegura des de La Razón-) es van mostrar disconformes i demanaren l’autonomia; petició que se’ls va negar perquè no cabia a la Constitució espanyola (ni més ni menys que el que li ha succeït al pacte fiscal que proposava Artur Mas). Tanmateix, avui, cent vint-i-cinc anys més tard, hi ha acord entre tots els historiadors que es va desaprofitar una possible via de solució: donar-los l’autonomia administrativa que proposava Antoni Maura quan va ser ministre d’Ultramar del Govern Sagasta, entre 1893 i 1895.

La historiografia actual culpa d’aquest fet (em refereixo a la negativa de donar l’autonomia a Cuba) a la resistència dels interessos afectats -bàsicament els dels sucrers espanyols, aferrats a una situació que els permetia disposar de Cuba com d’un gran latifundi propi-, a la intransigència del partit Unión Constitucional (el PP d’aleshores), i a l’afany de Sagasta per estalviar-se problemes no sols en la seva relació amb els conservadors, sinó també en les seves pròpies files liberals. També aleshores “España tenía otros problemes más importantes que la autonomia de Cuba”, com hauria dit avui Rajoy.

L’error del Govern

Ha escrit el professor Seco Serrano que, fins i tot l’any 1903, Máximo Gómez, un dels forjadors de la independència cubana, afirmava que, d’haver-se implantat a temps les reformes de Maura, la revolució cubana hauria estat impossible. No sé si realment hauria estat així, però és un punt de vista que posa en evidència que el fracàs de Maura va implicar l’ascendència definitiva del Partido Revolucionario Cubano per sobre del Partido Liberal Autonomista i, en definitiva, el triomf de les tesis independentistes o secessionistes per sobre de les autonomistes.  Cuba optà -com no podia ésser d’altra manera- per l’autonomia política i va provocar una confrontació amb Espanya que li agreujava la seva situació política, no sols pel gravíssim problema que comportava el fet de sostenir una guerra colonial a un altre continent, sinó també perquè en aquell joc d’interessos i de sentiments hi entrava un tercer interessat: els Estats Units d’Amèrica, que (això no ho hauria d’oblidar el senyor Mas), tenien més interès en la independència de Cuba del que la Unió Europea pugui tenir avui en la de la de Catalunya.

Quan començà la segona guerra cubana d’independència, l’any 1895, molt pocs espanyols podien imaginar que acabaria amb la pèrdua de les darreres colònies espanyoles. La premsa oficialista i l’opinió política ortodoxa eren (fervorosament i unànimement) favorables a la guerra per defensar la “legalitat constitucional espanyola”. La unanimitat abraçava des dels partits republicans de l’esquerra fins als carlistes de la dreta. Entre els primers, només els federalistes de Pi i Margall (sempre hi ha algun traïdor) s’oposaven a la solució militar i proposaven que es concedís a les colònies un estatut d’autonomia similar al dels dominis britànics.

El professor Balfour ens recorda que els partits republicans s’allunyaren ràpidament de la posició de principis propugnada per Pi i Margall per tal de llençar una bel·ligerant campanya nacionalista en defensa de la sobirania espanyola sobre Cuba. I encara que sempre s’havien mostrat contraris a la “Constitució monàrquica de 1876”, en aquells moments no l’atacaren, sinó que s’afegiran a la defensa d’un imperi anquilosat i acusaren el govern de no ser prou agressiu en la defensa d’aquest imperi (També ells pensaven, com pensa avui un eurodiputat, que calia enviar-hi “un general de brigada de la Guàrdia Civil”). Emilio Castelar, expresident de la Primera República, si bé criticava el règim per haver donat lloc a la rebel·lió colonial a causa de no haver acordat les reformes pertinents, també es va mostrar partidari fervent de mantenir la sobirania espanyola sobre les colònies. Bon i florit orador que era, va dir: “España hizo América  como Dios hizo el mundo… América será española eternamente.” (Una frase, que es pot esculpir en marbre seguida de la de Bono quan diu que “Antes que ver Cataluña fuera de España prefiero morir”). I quan es féu ja patent  la intervenció nord-americana, molts republicans van sortir al carrer per protestar contra la pusil·lanimitat del govern espanyol.

La posició dels diaris i dels partits

La posició oficial dels conservadors davant la guerra de Cuba era de mantenir l’illa a qualsevol preu. Recordem la famosa frase de Cànovas: “Es preciso que tengáis la seguridad de que ningún partido español abandonará jamás la isla de Cuba; que en la isla de Cuba emplearemos, si fuera necesario, el último hombre y el último peso.” I així ho va fer. El sisè Govern conservador de Cánovas, que governà de març de 1895 fins a l’assassinat de l’estadista, l’agost del 1897, intentà vanament acabar, per tots els mitjans, amb la rebel·lió cubana. Primer, amb el general Arsenio Martínez Campos, que dugué a terme una guerra qualificada de “suau”; després, amb el general mallorquí Valeriano Weyler Nicolau, que no era de la Guàrdia Civil, però que es va mostrar decidit a exterminar (no cal dir que inútilment) la insurrecció a sang i foc.

Per aquells dies, seguint la pauta d’alguns diaris mallorquins, el diari conservador menorquí El Bien Público (8.IV.1898) editorialitzava, segons ens ha explicat Josep Portella, sobre el fet amb un indiscutible llenguatge d’arenga militar: “La codicia infame y la ambición sin límites de una nación formada de aventureros, escoria de todos los países del mundo y descendientes de pieles rojas capitaneados por energúmenos de la calaña de Masson, Turpie y otros mercanchifles (prepari’s per escoltar coses com aquesta, senyor Mas), trata de enlodar los altos timbres y la honradez sin límites de la nación más hidalga y más noble del mundo, de arrancarnos por medio de la fuerza bruta el preciado florón que nos queda de nuestra pasada grandeza, símbolo de nuestra fuerza, en el hemisferio americano…” .

La posició dels liberals no divergia, però, substancialment de la dels conservadors, tot i que Antoni Maura (que va ser membre d’aquest partit fins que pactà amb els conservadors de Silvela) criticà novament la política que havia dut a terme al general Weyler en una important conferència pronunciada el 22 de març de 1897, ja que considerava inviable una política bèl·lica que destruïa els recursos de Cuba. Tot i això, Maura no qüestionava l’espanyolitat cubana. Simplement acusava els governants espanyols de ser mals governants. No de ser dominadors.

I si observem l’actitud dels republicans, veurem que no presenta gaires diferències respecte dels monàrquics, encara que algunes veus es van mostrar favorables a una certa “descentralització” de Cuba que permetés una assimilació dels cubans i porto-riquenys als espanyols de la metròpoli pel que fa als drets civils i polítics. Tanmateix, els republicans mallorquins foren, com observa el professor Marimón, clarament favorables a l’ús de les armes i exhibiren un groller maximalisme patrioter. I el mateix podem dir dels republicans menorquins, que no van adoptar cap posició crítica davant la guerra que s’acostava. Culpaven, evidentment, la monarquia dels desastres (“Tan culpable es Rajoy como Mas”, diu avui Rubalcaba), però davant la guerra oberta, s’identificaren amb els conservadors. I és que els republicans participaven, en aquest punt, de la mateixa concepció unitària i indiscutiblement espanyolista de l’Estat. Tots eren vertaders “nacionalistes espanyols” (com el PP i el PSOE, indiscutiblement).

Les dissidències, encara que moderades, provingueren dels partits extraparlamentaris. Els anarquistes es van esforçar per mostrar-se partidaris de la lluita dels cubans per la independència. Val a dir, però, que van expressar certs dubtes derivats en bona part de l’ambigüitat de les posicions anarquistes respecte a la relació entre la “qüestió nacional” (que els importava ben poc) i el seu objectiu últim, “la revolució social”. I encara que, finalment, acabaren per recolzar “l’autodeterminació” de Cuba (Vaja!, com els d’Iniciativa-Verds), els anarquistes tendien a eludir l’espinós tema del nacionalisme per concentrar-se només en els perjudicials efectes de la guerra sobre els treballadors espanyols.

Més encara que els anarquistes, els socialistes eren contraris a reconèixer que la lluita per la independència de Cuba tenia alguna relació amb les necessitats i aspiracions dels treballadors cubans. Ignorant sens dubte que hi havia un important recolzament d’aquests als insurrectes, no van percebre les implicacions socials de la lluita nacionalista, i es van limitar a repetir consignes abstractes de pacifisme internacionalista. Al final, els socialistes reconegueren la legitimitat de la lluita per la independència, però optaren per centrar la seva propaganda -en això com els anarquistes-, en la injustícia social que constituïa, a Espanya, el servei militar.

Ja fora dels partits, convé també mencionar l’Església espanyola que va adoptar una actitud radicalment contrària a la independència de Cuba i, per tant, favorable a la intervenció militar.  Encara més, l’Església espanyola legitimà la lluita –és a dir, legitimà la guerra!- contra els independentistes cubans, i per demostrar-ho podria treure una memorable pastoral del bisbe Castellote, aleshores bisbe de Menorca, que prefereixo guardar-me, perquè em fa avergonyir. Aquest cop em pensava que els bisbes es mantindrien en silenci davant la qüestió catalana, però esperar que els bisbes espanyols sàpiguen comportar-se en política és batre en ferro fred.