Josep Maria Quintana

La major part dels dirigents actuals dels grans partits polítics espanyols amb prou feines poden tenir memòria del que va succeir als nostre país l’any 1978 en què s’aprovà la Constitució. Saben el que els hi han explicat o el que han estudiat als llibres. I això no és bo ni dolent, és, simplement, conseqüència del pas del temps, però implica que, si no poden recordar el que succeïa el 1978, menys encara poden saber -per vivència pròpia- què va ser el franquisme, i és provable que, a causa d’això, estiguin temptats de menysprear el que, per a Espanya, va significar aquella Constitució que, ens agradi més o menys, ha fet possible el període de democràcia més llarg de la nostra història contemporània.

Això fa que alguns d’ells, penso que poc reflexivament, parlin de la Constitució amb un cert desdeny, i la posin com a símbol del que ells anomenen “el règim del 78”, frase que, per ella sola, potser no diu res, però que en la ment d’aquests polítics vol ser una dura crítica, ja que fan responsable a aquest règim -i de pas a la Constitució- dels grans defectes que veuen a l’Espanya actual.

Els qui em llegeixen habitualment saben que, també jo, he assenyalat defectes a la Constitució i he remarcat que la millor manera de fer-la malbé és evitar que es reformi, perquè només reformant-la i adaptant-la a les exigències del temps, podem aconseguir que no s’anquilosi i, a la llarga, acabi explotant, cosa que, si acabés succeint, duria el país a la catàstrofe.

Però dit això, i acceptant els defectes inherents a la Constitució, ja siguin d’origen o bé esdevinguts (per exemple la nul·la constància de la integració estatal en la Unió Europea, el poc desenvolupament d’alguns drets socials, la manca de concreció en el sistema territorial, que ens ha dut a una organització autonòmica que avui fa aigües per molts costats, la desigualtat manifesta en l’ordre successori de la Corona, etcètera, penso que molts dels problemes que tenim avui, no són tant defectes d’origen com de la mala praxis dels polítics que han tingut l’honor de governar-nos.

Parlava diumenge passat del problema del maneig espuri que acabaven de fer PSOE i PP per repartir-se el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), alhora que transcrivia els articles legals que regulen aquest organisme i el seu sistema d’elecció. Comparant una cosa i l’altra ens podem demanar: ¿És la Constitució i les lleis que en deriven les que estan malament, o és, en canvi, la pràctica política dels qui les manipulen? I penso que molt d’això darrer hi ha en aquest assumpte!

Hem vist fa ben poc com el Tribunal Suprem es posava ell sol a la picota en la qüestió de l’impost d’Actes Jurídics Documentats, i hem comprovat també als darrers anys com el Tribunal Constitucional era objecte (sovint amb fonament) d’acusacions dures sobre la seva parcialitat o manca de dependència. ¿És la llei que provoca aquestes mancances? Doncs no, perquè si ens retrotraiem a la dècada dels vuitanta, per tant als primers anys de la vigència de la Constitució, el Tribunal Constitucional de Francisco Tomás y Valiente, de Francisco Rubio Llorente, de Pedro Ruíz Villalón y de tants altres magistrats, que van intentar introduir a Espanya una cultura constitucional moderna, similar a la de la República Federal d’Alemanya, hem de concloure que no estava en la picota i que ningú no l’acusava de parcial. ¿Què ha passat, doncs, perquè, més modernament i amb les mateixes normes que regulen aquestes institucions, hagi degenerat el concepte que tenim d’aquestes altes magistratures?

Doncs em sembla que hem de trobar la resposta, no tant en la Constitució ni en el Règim del 78 com en les actuacions dels polítics. I si em demaneu que fixi la data on s’inicia aquest procés degeneratiu, jo la situaria bàsicament al començament dels anys noranta, quan l’expansió econòmica d’Espanya es va accelerar fins a extrems no coneguts fins aleshores, cosa que provocà acords entre les elits polítiques i econòmiques que exigien, per dur-se a terme, del domini de les institucions.

Qui més va saber veure aquesta necessitat de dominar la judicatura i el Tribunal Constitucional va ser José María Aznar quan assumí el poder l’any 1996, perquè va ser ell qui, a la recerca d’aquest domini, implicà a la llarga un redissenyament constitucional que, com ha observat agudament  el professor Alfons Aragoneses de la Universitat Pompeu Fabra, va poder dur a terme sense canviar una sola coma del text aprovat el 1978: li va ser suficient de situar persones lleials al seu projecte polític en determinades institucions clau de l’Estat. “Así -escriu Aragoneses-, el Tribunal Constitucional comenzó en esos años su proceso de politización y de pérdida de neutralidad (y de prestigio) que continúa hoy sin visos de remediarse. Así triunfó un proyecto de apropiación y significación política de la Constitución de 1978 por parte de los sectores políticos más conservadores y nacionalistas que se ha agravado especialmente en los últimos meses.”

Això és, precisament, el que ens permet entendre coses tan difícils de comprendre per a un ciutadà normal com que a l’últim acord per elegir els membres del CGPJ (aquest que ara sembla que s’hagi trencat) el PP vagi acceptar tenir 9 dels 20 membres que el configuren, mentre permetia que el PSOE en tingués 11, alhora que assegurava la presidència d’aquesta institució -i la del Tribunal Suprem- a Manuel Marchena, un magistrat que -no ho podem entendre d’altra manera- els dirigents del PP creien que era de la seva més absoluta confiança,.

Estaven, de fet, tan convençuts de poder dominar aquest magistrat que -com escrivia brillantment Manuel Brunet- no els preocupava gens ni mica el nou equilibri de forces a la cúpula judicial, ja que atorgaven a aquest nou president una capacitat de lideratge tan gran que el veien capaç d’aconseguir que les votacions no fossin 11-10 (com era previsible), sinó properes al 21-0. I estaven també segurs que això els permetia fins i tot controlar la Sala segona del TS des de darrere (que, no ho oblidi el lector, és la que jutjarà els polítics catalans tancats pels fets de l’1-O), i també la sala 61 del TS, una sala força desconeguda, que és, però, decisiva en procediments molt especials, com per exemple, per resoldre els incidents de recusació del President del Tribunal Suprem, o dels Presidents de Sala, o de més de dos Magistrats d’una Sala, o bé la il·legalització dels partits.

No ens hem, per tant, de sorprendre que el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, resumís el repartiment que el PP i el PSOE han fet en la renovació del CGPJ en un twitt on deia “Ha sido una jugada estupenda”. Després ho ha volgut desmentir, però això era ja impossible. El que no preveien els senyors del PP és que aquestes martingales (en les quals incloc també el PSOE) eren tan impresentables que, inesperadament, Manuel Marchena ha decidit no acceptar la presidència del TS i del CGPG, ja que, davant els ulls de tothom que raoni una mica, l’acord entre els dos partits -i el twitt del portaveu del PP al Senat- el deixava com un ninot sense personalitat pròpia, disposat a actuar a dictat del partit polític al que deuria el càrrec.

Certament ens n’hem de felicitar, d’aquesta no acceptació. És un primer símptoma de regeneració, però, sigui o no independent com ell assegura, un dubte molt seriós s’aixeca ara sobre la figura del magistrat Marchena, ja que el twitt de Cosidó deixava entendre que pràcticament el tenien en nòmina, cosa que no crec que sigui veritat. Però la incertesa creada és greu. Molt greu, i no podem anar al judici dels líders independentistes amb un TS tan desprestigiat. Si els partits, doncs, no actuen amb responsabilitat –cosa que dubto per com estan reaccionant davant la crisi– i consensuen uns noms independents i de prestigi professional, aquesta pot abocar-nos al desastre. I no podrem acusar la Constitució ni el Règim del 78 dels mals que ens afecten. Seran uns altres els responsables.

Si acudim a qualsevol manual divulgatiu que expliqui què és el “Consell General del Poder Judicial” (CGPJ) veurem que el defineix com “l’òrgan de govern autònom dels jutges”, un òrgan que estableix la Constitució per garantir la independència externa d’aquests a l’hora de jutjar, tot assegurant que les condicions d’exercici de la funció jurisdiccional no depenen de l’Executiu. Estem, doncs, davant d’un òrgan de gran importància que té competència en tot el territori nacional espanyol.

El CGPJ es troba, per tant, en una posició institucional de paritat amb el Govern, el Congrés dels Diputats, el Senat i el Tribunal Constitucional, ja que el “Poder judicial” és un dels tres pilars que configuren l’Estat de Dret. Els altres són, com sabem, el Poder executiu o Govern, i el Poder legislatiu, format a Espanya pel Congrés i el Senat. Cadascun d’aquests poders actua, com ja explicava Montesquieu, amb independència dels altres, per més que el Legislatiu controla l’Executiu (controlar no significa dominar-lo) i que el Judicial, a pesar de les belles i saludables frases de la llei, rep una pressió constant de l’Executiu i del Legislatiu per tal d’assegurar-se que la independència orgànica de què està constitucionalment revestit el Poder Judicial, no es torni contra seu i no acabi pronunciant sentències que els perjudiquin (cosa que, a pesar de tot i gràcies a Déu, no sempre aconsegueixen).

De fet, si veiem el que està succeint en la negociació entre els grans partits per elegir els membres que han de formar el CGPJ, que ha de ser renovat per exigència de la Llei orgànica que el regula, haurem de concloure que, si bé seria exagerat proclamar que Montesquieu ha mort (com diuen que va afirmar, ja fa anys, el llenguallarg Alfonso Guerra), sí que haurem de concloure que, com a mínim, presenta símptomes d’una certa malaltia.

Regula aquest poder de l’Estat la Llei Orgànica 6/1985, d’1 de juliol, la qual deixa molt clar què és (o què ha de ser) el CGPJ i qui l’ha de presidir. Diu l’art 104:  “1. El Poder Judicial se organiza y ejerce sus funciones con arreglo a los principios de unidad e independencia.- 2. El gobierno del Poder Judicial corresponde al Consejo General del Poder Judicial, que ejerce sus competencias en todo el territorio nacional, de acuerdo con la Constitución y lo previsto en la presente ley. Con subordinación a él, las Salas de Gobierno del Tribunal Supremo, de la Audiencia Nacional y de los Tribunales Superiores de Justicia ejercerán las funciones que esta ley les atribuye, sin perjuicio de las que correspondan a los Presidentes de dichos Tribunales y a los titulares de los restantes órganos jurisdiccionales.”

I afegeix l’art. 105: “El Presidente del Tribunal Supremo y del Consejo General del Poder Judicial es la primera autoridad judicial de la nación y ostenta la representación del Poder Judicial y del órgano de gobierno del mismo. Su categoría y honores serán los correspondientes al titular de uno de los tres poderes del Estado.”

La composició del CGPJ i el sistema d’elecció ve regulat avui per la Llei Orgànica 4/2013, de 28 de juny, de reforma del CGPJ, que modificà la primitiva llei orgànica de 1985, la qual estableix que està integrat pel president del Tribunal Suprem, que el presideix, i per vint membres nomenats pel Rei, per un període de cinc anys, no renovable, per mitjà d’un reial decret confirmat pel Ministre de Justícia, prèvia proposta formulada pel congrés dels Diputats o el Senat. Doncs bé, d’aquests vint membres,

A) 12 són jutges i magistrats de totes les categories judicials, dels quals el Congrés en proposa sis i el Senat els altres sis, en ambdós casos per majoria de tres cinquens dels seus membres. Al seu torn, les cambres seleccionen aquests membres d’entre els fins a 36 candidats presentats per les associacions professionals de jutges i magistrats o per un grup que representi almenys el dos per cent dels jutges i magistrats en servei actiu. I

B) 8 són advocats o altres juristes, tots ells de reconeguda competència i amb més de quinze anys d’exercici en la seva professió. 4 d’ells són proposats pel Congrés i 4 pel Senat, per majoria de tres cinquens.

Ara bé, es fan les coses tal com sembla que reclama la Llei? No hi ha dubte que, formalment, l’elecció es fa com determina la norma, però a la pràctica ens adonem que els partits que constitueixen (i han constituït fins ara) el Parlament espanyol, estan molt lluny de voler potenciar un Poder Judicial independent i neutre, que administri la justícia amb els ulls embenats i amb una balança sense enganys (com se sol dibuixar l’al·legoria que la representa), encara que no sempre aconsegueixen els seus propòsits i en moltes ocasions -jo he de creure que en la majoria- no aconsegueixen mediatitzar els tribunals i aquests fan la seva feina com toca. L’encertaran o s’equivocaran, però actuaran amb el màxim d’independència, subjectant els seus criteris a la llei.

Tot i aquesta manifestació de bona fe per part meva, per poc que analitzem la manera com els polítics es mouen a l’hora d’elegir els membres del CGPJ, veurem que difícilment podrem acceptar que volen jugar net i que pretenen fer real el principi de la independència amb què la Constitució Espanyola i la corresponent Llei Orgànica constitutiva del Poder Judicial revesteixen el màxim òrgan de govern de la judicatura. Perquè si bé és cert que l’article  586.1 de la Llei Orgànica disposa que “Para ser elegido Presidente del Tribunal Supremo y del Consejo General del Poder Judicial, será necesario ser miembro de la carrera judicial con la categoría de Magistrado del Tribunal Supremo y reunir las condiciones exigidas para ser Presidente de Sala del mismo, o bien ser un jurista de reconocida competencia con más de veinticinco años de antigüedad en el ejercicio de su profesión”, i que el seu apartat 3 estableix que l’elecció del president correspon al Ple del CGPJ i que serà elegit el candidat que“en votación nominal obtenga el apoyo de la mayoría de tres quintos de los miembros del Pleno”, tots sabem avui per la premsa que PP i PSOE han pactat no sols la composició d’aquest òrgan triant jutges de la seva confiança, ja que ningú no discuteix que, dels 20 vocals, 11 seran progressistes i 9 conservadors, sinó que també sabem que el president del CGPG i, per tant, del TS, serà l’actual president de la Sala Segona del TS, el magistrat Manuel Marchena, un jutge diuen que molt competent i de clara tendència conservadora. Sabem doncs -i tot sembla que així serà-,  que els 20 membres d’aquest òrgan de govern, en ser nomenats per al càrrec, han renunciat prèviament a pensar per ells mateixos a l’horta d’elegir president, i s’han compromès a elegir la persona que Sánchez i Casado han decidit que l’ha de presidir i que, de pas, presidirà el TS.

Mereix això que els fem confiança? Podem seguir creient que el Poder Judicial “se organiza y ejerce sus funciones con arreglo a los principios de unidad e independencia”, com exigeix l’article 104.1 de la Llei Orgànica?

La formulació provisional per part de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat de les acusacions contra els polítics catalans empresonats pel “Procés” ha produït una infinitat de declaracions que, des del meu punt de vista, han estat molt desafortunades, bàsicament perquè no corroboraven sinó l’estat de crispació (fins i tot diria d’odi i de voluntat de venjança) que batega avui a la societat espanyola, que es troba profundament dividida i sense que puguem albirar una possible solució, que -desenganyeu-vos- mai no vindrà per les sentències que, al seu dia, puguin recaure al macroprocés que s’iniciarà el proper mes de gener i que promet durar moltes setmanes.

Com era de preveure, la Fiscalia general de l’Estat -que és un organisme autònom, no dependent del Govern, encara que sigui aquest qui nomena el fiscal general-, ha mantingut l’acusació de rebel·lió que es va formular als inicis i demana 25 anys de reclusió per al que considera principal capitost de la revolta, el líder d’ERC, Oriol Junqueras, que sofreix la pena de presó provisional al costat dels altres processats, per als quals reclama penes que, en conjunt, superen els dos-cents anys de presó. Com molts havíem predit, era difícil que la Fiscal general rectifiqués sense provocar una rebel·lió dels fiscals i, especialment, dels quatre encarregats del cas -Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena i Jaime Moreno- que sempre han mantingut als seus escrits que els fets investigats constituïen un delicte de rebel·lió.

La novetat més destacable ha provingut de l’acusació formulada per l’Advocacia de l’Estat (aquesta sí dependent del Govern) que ha deixat de mantenir l’acusació per rebel·lió i els acusa de sedició (delicte que comporta també llargs anys de presó) i de malversació, cosa que ha provocat la ira del Partit Popular i de Ciutadans, que acusen sense rubor Pedro Sánchez d’haver-se “venut” als independentistes, d’estar preparant-se per concedir-los un indult si se’ls condemna i de força coses més. El curiós de tot això és que, mentre aquests partits de la dreta espanyola formulen tan dures acusacions, i ho fan, a més, amb un llenguatge que em sembla impresentable, també des de l’independentisme s’acusa el president Sánchez d’haver comès la més gran de les indignitats alhora que el president-vicari, Quim Torra, que no pot sinó acceptar l’ “absolució” dels acusats, decideix trencar amb ell i li fa saber que els seus diputats al Congrés no aprovaran els pressupostos, decisió que, com tots sabem, podria molt bé fer caure el fràgil govern socialista .

Mantenint, doncs, el que he dit de la dreta espanyola, em sembla, però, que al món de l’independentisme català s’està vivint aquests dies una esquizofrènia preocupant, de la qual seria un clar exemple la presentació solemne al Palau de la Generalitat del “Consell per la República”, un ens privat que impulsa l’expresident Carles Puigdemont des del seu exili belga, i que, malgrat la solemnitat de l’acte, aglutina tan sols una part del PdeCat i no ha obtingut l’adhesió d’ERC, ni de la CUP, ni, per descomptat, la dels Comuns i del PSC, fet que revela l’aïllament cada vegada més gran de Puigdemont a Waterloo, el qual però disposa de la fidelitat absoluta de Torra (home sense cap autoritat pròpia) i, per tant, del botó nuclear que li permet dissoldre el Parlament català en qualsevol moment i provocar unes noves eleccions.

Un segon exemple d’aquesta esquizofrènia el revela el fet que, mentre Torra proclama als quatre vents la seva ruptura amb Pedro Sánchez, homes del seu govern negocien amb els ministres del Govern central la retirada dels recursos d’inconstitucionalitat contra algunes de les importants lleis que va aprovar el Parlament català i Rajoy va impugnar davant del Tribunal Constitucional, que les va suspendre provisionalment. L’acord en aquest sentit entre la ministra Batet i el conseller Maragall, amb foto inclosa, és un clar exemple d’aquesta incoherència, com ho és també que Jordi Sánchez, líder actual del grup parlamentari JuntsxCat, tot i que segueix a la presó de Lledoners, argumentés que els escons independentistes a Madrid serien útils a l’hora de negociar els pressupostos si permetien posar sobre de la taula “la retirada de tots els recursos que el govern de Rajoy va portar al Constitucional per tal d’aturar la capacitat legislativa del Parlament”.

Amb això voldria destacar que, davant l’irredemptisme de PP i de C’s, que acusen els sobiranistes catalans de tots els mals possibles, davant l’obcecació dels fiscals, que segueixen mantenint la rebel·lió sense dubtar-ho, davant les amenaces que Torra ha fet al president del Govern i davant la incapacitat que mostra l’independentisme en general de reconèixer que alguna cosa il·legal van fer el seu Govern i el seu Parlament, m’han semblat d’una gran lucidesa les declaracions  que ha fet la magistrada Montserrat Comas, portaveu a Catalunya de” Juezas y Jueces para la Democracia “.

Amb una serenitat admirable, la magistrada ha titllat de “tècnicament errònia” la qualificació de rebel·lió que ha inclòs la Fiscalia al seu escrit d’acusació contra els líders del procés sobiranista català. I ha raonat aquesta afirmació explicant que el Codi Penal “exigeix” que hi hagi un “aixecament públic que sigui violent”, perquè es pugui acusar d’aquest delicte. “Em sorprèn -ha afegit- l’enrocament de la Fiscalia a mantenir la rebel·lió, tenint en compte que tampoc ara, a l’escrit de qualificació, es defineix quan es va produir aquest aixecament públic (…) Sorprèn, a més, que es digui que, des de l’any 2012 i sobretot des de l’any 2015, amb la primera declaració que es va fer al Parlament, hi ha hagut actes insurreccionals i que això seria l’aixecament públic,” la qual cosa ens empeny a “preguntar-nos si és veritat que l’aixecament pot fer-se de manera diferida durant dos anys, i com és que l’Estat no va reaccionar i va permetre que es fessin actes insurreccionals de rebel·lió”.

Ha afirmat finalment que “no hi ha hagut violència” i ha recalcat: “Tots el que hem viscut a Catalunya sabem que hi ha hagut en aquest temps una sèrie d’il·legalitats, d’actes il·legals, d’això no tinc cap dubte, però no violents” .

I dit això, també ha sortit al pas de les acusacions que s’aboquen des de l’independentisme contra el Tribunal Suprem acusant-lo d’ “un judici injust i d’una sentència que ja està escrita”. “L’última pàgina del procés judicial al ‘Procés’ encara no està escrita -ha puntualitzat-, ja que encara s’ha de celebrar un judici oral, que serà llarg”.

Montserrat Comas ha volgut deixar clar que “hi ha garanties als judicis orals que es fan a Espanya”, i que no té “cap raó” per pensar que no n’hi haurà en aquest judici al Tribunal Suprem. “Tenen una responsabilitat molt important”, ha subratllat abans de recordar que els correspon “definir si efectivament en la jurisprudència dictada pel Tribunal Suprem, i tenint en compte que només hi ha una sentència per rebel·lió, la del senyor [Antonio] Tejero, accepten que els fets que van succeir a Catalunya poden integrar aquest gravíssim delicte”.

El Registre de la Propietat compta amb un procediment que es denomina d’immatriculació,mitjançant el qual una finca neix a la vida registral amb l’obertura d’un foli específic al Llibre d’Inscripcions en el qual necessàriament ha de constar el domini de l’esmentada finca. En accedir, doncs, la finca a la vida registral, el registrador li adjudica un número i va recollint al foli en qüestió totes les modificacions (transmissions, drets reals, etc.) que, al llarg del temps, vagin afectant-la.

Fins l’aprovació de la Llei 13/2015, de 24 de juny, que va reformar la Llei Hipotecària de 1944, l’article 199 enunciava, amb caràcter general, que les vies legalment establertes per procedir a la immatriculació de les finques eren tres: a) L’expedient de domini, pensat per als qui no disposaven de cap títol però podien demostrar davant un jutge que n’eren propietaris. b) El títol públic d’adquisició, complementat per acta de notorietat quan no podien acreditar de manera fefaent el títol amb què van adquirir la finca. I c) La certificació a què es referia l’article 206, només per als casos que en aquell article s’indicaven.

L’article 206 LH -bàsic per a la qüestió que ens ocupa- establia que “el Estado, la Provincia, el Municipio y las Corporaciones de Derecho público o servicios organizados que forman parte de la estructura política de aquél y las de la Iglesia Católica, cuando carezcan del título escrito de dominio, podrán inscribir el de los bienes inmuebles que les pertenezcan mediante la oportuna certificación librada por el funcionario a cuyo cargo esté la administración de los mismos, en la que se expresará el título de adquisición o el modo en que fueron adquiridos.” Completava aquest article el Reglament Hipotecari de 1947,  que desenvolupava el procediment d’immatriculació. I mentre l’article 303 RH es referia al contingut formal de la certificació, l’article 304 RH afirmava que “tratándose de bienes de la Iglesia, las certificaciones serán expedidas por los Diocesanos respectivos.”

A la dècada dels noranta, el T.S. es qüestionà si la certificació diocesana com a mitjà d’immatriculació vulnerava el principi constitucional d’igualtat. A la sentència de 18 novembre 1996 va assenyalar que l’Església Catòlica no es troba en cap setial especial o de preferència que justifiqui objectivament la seva posició registral i tractament desigual respecte a les altres confessions, de manera que la redacció de l’article 206 LH no semblava conciliable amb l’article 14 CE. Però deu anys més tard, en una altra sentència de 16 de novembre 2006, el T.S. canvià d’opinió i va admetre la seva constitucionalitat.

El cert és que, a pesar d’aquesta sentència, molts juristes vam creure que el precepte registral de l’art. 206 era poc conciliable amb la igualtat proclamada a l’article 14 de la Constitució, ja que podia molt bé representar un privilegi per a l’Església Catòlica que trencava el principi d’igualtat. Amb els dies, aquest punt de vista agafà força i va empènyer el Govern a modificar diferents i importants aspectes de la Llei. Un dels reformats va ser el procediment immatriculador pel que fa a l’article 206 LH, que, en la versió actual, permet tan sols que immatriculin per certificació “las Administraciones Públicas y las entidades de Derecho público con personalidad jurídica propia vinculadas o dependientes de cualquiera de aquéllas.” No l’Església catòlica.

Des d’aquesta reforma, l’Església ja no ha pogut immatricular cap dels seus béns mitjançant una certificació emesa pel diocesà, sinó que ha de fer-ho com qualsevol ciutadà o institució de caràcter civil.

El cas especial dels tempes o esglésies dedicades al culte

És obvi que l’Església catòlica pot posseir i ser titular registral de béns immobles, com qualsevol altre ciutadà o institució. ¿Però què passava amb els temples i les esglésies dedicades al culte? Doncs que la Llei Hipotecària de 1944 prohibia la immatriculació dels temples seguint una tradició que venia de lluny. En aquest sentit, l’article 3 del RD d’1 de novembre de 1864 ja establia questa prohibició, que també afectava als béns de domini públic. I per coherència amb la norma legal, l’article 5, 4 del RH de 1947 barrà la inscripció dels temples i esglésies al Registre de la Propietat.

Per què? Doncs perquè considerava que els temples tenien per sepublicitat més que suficient i, per tant, no necessitaven la protecció registral, amb la qual cosa assimilava els llocs de culte catòlic (temples i esglésies) als béns de domini públic, que, com he dit, també estaven exclosos de la inscripció al Registre (art. 5, l i 2 RH de 1947).

El fet és que, durant la vigència d’aquesta legislació, els registradors de la propietat a Espanya no admetien la inscripció dels temples i capelles dedicats al culte, que, com és lògic, tampoc no es podien hipotecar. Com a dada curiosa diré que, a la diòcesi de Saragossa, l’arquebisbe Rigoberto Doménech va pretendre inscriure la Basílica del Pilar i la catedral de la Seu els anys 1929 i 1934, però va obtenir com a resposta la negativa del registrador competent. De fet, al Registre només s’acceptava la immatriculació d’ermites o esglesietes que fossin de propietat particular i tinguessin, per tant, un ús privat i no estiguessin obertes al culte.

La ràtio inspiradora de l’excepció d’inscriure temples i església va perdre, però, vigència a causa de l’aconfessionalitat de l’Estat i també davant la possibilitat que tenien les altres confessions religioses d’inscriure els seus llocs de culte. En aquest sentit, doncs, l’Església catòlica resultava discriminada respecte de les altres confessions religioses. D’ací que el Reial Decret 1867/1998, de 4 de setembre, que reformà diversos articles del RH, vagi permetre que l’Església catòlica pogués inscriure els béns immobles de la seva propietat (i els drets reals que els afectaven), sense excepció, tot equiparant aquestes titularitats a les de les altres confessions i particulars.

Va ser aleshores quan, ja sigui per garantir la titularitat de les esglésies o bé davant els possibles conflictes sobre la propietat d’ermites i d’altres llocs de culte, la majoria de diòcesis van demanar la inscripció dels temples que els pertanyien, i ho van fer utilitzant l’article 206 LH, que, com hem vist, aleshores permetia que l’Església pogués immatricular aquests béns per mitjà d’una certificació del diocesà. I de fet, són moltíssimes les immatriculacions de béns immobles (no sols d’esglésies o capelles) que, entre 1998 i 2015, s’han fet per certificació del diocesà corresponent.

Tenim, doncs, que, en principi, totes aquestes immatriculacions s’han de presumir legals (amb presumpció iuris tantum -que permet la demostració en contrari- en virtut del “principi de legitimació”). Això significa que, per enervar aquesta presumpció, qui no estigui d’acord amb la titularitat eclesiàstica d’algun bé inscrit, haurà de provar que les certificacions emeses per l’autoritat diocesana no responien a un registre “real” de béns de la diòcesi o que l’accés dels béns a aquest registre eclesiàstic es va fer amb un títol il·legítim que el dret no pot emparar.