Josep Maria Quintana

He repassat la premsa internacional per internet i tota es troba perplexa per la lluita interna que s’està produint dins el Partit Socialista Francès, on la victòria d’Aubry és lluny de ser confirmada i on la derrota de Royal és lluny de ser rectificada. L’únic que sembla cert és que el partit es troba dividit en dos (o en més faccions) per manca d’un lideratge clar. Fet que amenaça la ruptura i presagia una continuada ruta per l’oposició, mentre en el camp de la dreta, Sarkozy ocupa tot l’espai.

A més cal que ens preguntem si, rere la confrontació, hi ha realment una batalla ideològica o estem només davant de querelles i d’ambicions personals. D’entrada sembla que Aubry s’apunta a un socialisme de llibre, més lligat a una esquerra tradicional, mentre que Royal evocaria una socialdemocràcia vague, gairebé centrista.

The Guardian parla del desconcert dels socialistes després de la batalla i no dubte de qualificar el PS com un partit a punt d’explosionar. Per a aquest diari, “el caos de la nit electoral era impressionant, tant per culpa d’un resultat estret com del verí polític que es destil•lava, fet que no era sinó el resultat d’una campanya interna marcada per les lluites internes i abocada a les rivalitats personals.

Més cruel encara, l’editorialista britànic John Lichfield es riu obertament, des de les pàgines de The Independent, d’aquesta guerra interna del PS, que compara a un “combat de dones dins el fang, en edició francesa”. Per a ell, “cap combat entre esquerra i dreta ha produït tantes invectives i entorpiment com aquesta baralla entre centre-esquerre i centre-esquerre”. Car, segons creu, el problema no ve tant de les irregularitats que s’hagin pogut cometre com pel fet que les relacions personals entre els dos camps han esdevingut tan verinoses que un cisma sembla inevitable a curt termini.

Sortosament, els espanyols llegim a la premsa nord-americana que el lider socialista espanyol és comparable a Obama. I si una comparació d’aquest estil ens pot fer somriure per sota del nas, la veritat és que els socialistes espanyols (tot i que escoltar Pepe Blanco y Leire Pajín sigui una mica dur, per excessius i per acrítics) ho tenen força més bé que els Populars, amb una Aguirre i un Aznar que cada dia que passa són més incommensurables en el despropòsit.

Benvolguda senyora Gener: Suposo que vostè deu estar tan perplexa com jo, i alhora més avergonyida que jo de veure l’espectacle que ens ofereix, dia sí i dia també, l’Ajuntament de Ciutadella, d’ençà que vuit regidors del seu partit (del que és vostè secretària general) van abandonar la disciplina popular i es passaren al grup mixt, lloc d’on governen com poden, és a dir malament, i sense que els altres grups polítics hagin encara aconseguit de fer una coalició per desbancar del poder el senyor Brondo, una persona a la qual, per cert, tenc gran afecte, i els seus acompanyants.

Posats en pla frívol, podríem contemplar l’espectacle com un vodevil o com una comèdia, però en realitat (i desgraciadament) és una tragèdia, perquè l’Ajuntament és el reflex de la ciutat, és a dir de Ciutadella, i és, a més, el lloc on els ciutadellencs han dipositat la seva confiança en votar les persones que anaven a les llistes dels partits.

És difícil saber les causes profundes del desentès entre els vuit regidors díscols i el PP, del qual vostè és secretària general. Hi ha, sembla, un munt de problemes que deriven de la passada legislatura, i en concret de l’actuació del qui era aleshores regidor d’urbanisme (i crec que president de la junta del PP a Ciutadella). I també n’hi ha que deriven de la gran dificultat que han tingut els rebels amb l’únic regidor de la UPCM, el vot del qual havia esdevingut decisiu per prendre les decisions de govern que requereixen majoria, dificultat, però, que els díscols sembla que van expressar reiteradament als òrgans del PP (del qual vostè és secretaria general, no ho oblidi) sense que el partit els donés cap solució satisfactòria.

I què es pot fer ara per resoldre aquest greu problema polític que té l’ajuntament paralitzat i els ciutadans amb el cor estret per la vergonya que passen? Vist des de fora, tenc la impressió que, i si acceptam la premissa que acabo d’exposar (que l’ajuntament no funciona), l’objectiu seria de cercar la formació d’una nova majoria estable per formar govern. I aquesta majoria sembla que s’hauria de poder conformar amb els 6 regidors del PSOE, amb els 4 del PSM i amb el regidor del PP. Total, 11 regidors, que fan la majoria absoluta.

És clar que també es podria formar una altra majoria, si és que els regidors del PSOE i del PSM pactaven amb l’únic regidor d’UPCM. Però ells saben, com jo també sé, i com sens dubte sabien els regidors díscols, que el pacte amb el regidor d’UPCM no és la solució. És continuar amb el problema, perquè el senyor Triay, persona honesta i treballadora com poques (que això no ho he de dubtar), i també el seu partit assembleari, sempre formaran part del problema i mai de la solució.

Què ens queda, doncs? Doncs només ens queda la possibilitat de pacte PSOE, PSM i PP. I per què no es fa aquest pacte? Doncs molt simplement. No es fa perquè vostè (no el PP) també forma part del problema. Vostè, senyora Gener, era un element cabdal en l’estructura orgànica del poder municipal a la passada legislatura. Per tant, és natural i lògic que la gran majoria de nosaltres (vull dir els ciutadans i els partits de l’oposició) pensem que vostè era solidària amb l’actuació del regidor d’urbanisme avui tan criticat. Però ara, vostè sembla que hagi sofert una amnèsia de tot el que succeïa aleshores, i fins fa preguntes al ple de qüestions amb les quals vostè havia pres part. Com si ignoràs aquell passat absolutament. Com si el vostè d’ara no tingués res a veure amb vostè d’ahir.

Però vostè, senyora Gener, que és secretària general del PP, hauria d’estar contenta, perquè no només és part del problema, vostè també és part de la solució.

En efecte, vostè hauria d’avantposar els interessos del partit que governa per damunt dels interessos i de les qüestions personals, i crec que seria una molt bona pensada que vostè dimitís de regidora per dedicar-se a fons a la seva tasca de parlamentària en el Parlament Balear (perquè li recordo que vostè és diputada i presidenta de la comissió d’hisenda) i també al govern d’aquest gran partit del qual vostè és secretària general.

Amb la seva dimissió vostè daria pas a una altra persona del PP que no estaria vinculada amb l’anterior ajuntament, a una persona que segurament no provocaria el refús que provoca vostè, i no per qüestions personals, evidentment!, sinó perquè vostè està clarament vinculada a la política del passat, que és la política que qüestionen seriosament i fonamentadament els partits de l’oposició. Fins i tot UPCM.

Crec, senyora Gener, que vostè pot tenir un futur brillant a la política menorquina, i és probable que aquest encara ho serà més si, generosament, renuncia ara a la seva acta de regidora municipal i la deixa a mans del seu partit. I estic segur que aquest canvi serà el que farà possible el pacte per a una nova majoria municipal.

Si dimitint vostè el pacte continua no essent possible, aleshores el problema no serà només seu i del PP. Ho serà també dels dos grans partits de l’oposició.

Cordialment,

Josep M. Quintana
(Publicada al diari “Menorca” a l’edició d’ahir, divendres 21.11.08)

Mentre ens arriba la notícia que un nou batlle de la nostra comunitat autònoma ha estat condemnat a 3 anys de presó i 8 d’inhabilitació per a càrrecs públics, ens assabentem que l’equip del president electe d’Estats Units, Barack Obama, investiga les finances de la Fundació de l’expresident Bill Clinton (1992-2001) per a detectar possibles conflictes d’interessos si finalment la seva esposa Hillary és nomenada secretària d’Estat.

És cert que escàndols i corrupció n’ha ha gairebé per tot on hi ha polítics que tenen poder i que, per això mateix, són susceptibles de corrompre’s, però no deixa de ser interessant de veure que hi ha sistemes –el nord-americà n’és un- en què abans d’elegir un alt càrrec, aquest és sotmès a una profunda investigació, que no es fa només per iniciativa privada (aquest seria el cas de Hillary Clinton) sinó que finalment el du a terme una comissió del senat que sotmet els nous alts càrrecs a un sever “tercer grau”.

Recordo en aquest sentit el gran film d’Otto Preminger “Tempesta sobre Washington” protagonitzada por Henry Fonda, Charles Laughton, Gene Tierney, Don Murray i Walter Pidgeon, encara que no sé si l’exemple què addueixo és bo, perquè en el film de Preminger, rots acaben veient-se obligats a mentir per unes o altres raons, bé perquè són uns mentiders nats, o perquè han de protegir a altres persones molt properes, o perquè són amenaçats, o perquè creuen fermament que el millor per al país és el que ells pensen.

De tota manera, que Obama pensi que la seva gran oponent a la presidència pel partit demòcrata pugui ser la seva secretària d’estat (ministra d’afers exteriors), ja ens demostra com en són, de diferents, les coses en aquella democràcia respecte de la nostra. I que abans es preocupi perquè no pugi sorgir cap informació negativa amb el potencial d’amenaçar les perspectives que Hillary Clinton es converteixi en cap de la diplomàcia nord-americana, també ens fa veure que allí la corrupció sembla que es pregui més seriosament que aquí a les seus dels partits.

La decisió del Tribunal Superior de Justícia de les Balears de deixar en llibertat sota fiança de 100.000 euros el diputat d’Unió Mallorquina, Bartomeu Vicenç, i la negativa d’aquest a abandonar l’escó parlamentari, sotmet el parlament balear a una prova de foc fins avui inèdita: que govern i oposició tenen el mateix número de diputats que els donen suport, 29. I això significa, o bé que el govern es farà impossible (i el president Antich haurà de dissoldre el parlament), o bé que aquest haurà d’intentar pactes amb els populars, o bé que les decisions polítiques quedaran a l’albir d’aquest diputat, sobre qui recau una fonamentada sospita d’haver-se corromput amb el ja famós cas de Son Oms.

Cap alternativa és desitjable, tret, potser, la d’arbitrar pactes amb els populars. Però si aquesta és potser una opció que seria ben vista per molts ciutadans, sembla però difícil d’aconseguir atesa la força d’aquests darrers (estan gairebé fregant la majoria) i la debilitat dels socialistes, que, si bé van obtenir un magnífic resultat, depenen per governar del suport del Bloc (un conjunt de partits d’esquerra no sempre ben avinguts) i d’Unió Mallorquina, que ha quedat reduïda a la mínima expressió (dos diputats).

Es pot afrontar un temps de crisi amb aquesta situació? Em sembla difícil perquè un govern sense suport parlamentari esdevé impotent, i és clar que un govern no pot dependre del vot erràtic (sigui el que sigui) d’un diputat que ha estat suspès de militància pel seu partit, que afronta un procés penal molt greu i que s’agafa a l’escó perquè creu que aquest és una mena de salvavides.

Caldrà que estem atents al que pugui succeir durant les properes setmanes.

La tecnologia ha canviat tant i de manera tan ràpida, que, no sols e món dels negocis, sinó també el de la política adoptarà comportaments que no s’ajusten a cap dels models usats fins avui. De fet, l’ona provocada a Internet per la campanya presidencial americana i el recolzament que Obama ha obtingut dels internautes (McCaine ni tan sols tenia ordenador) ha obert una nova era política que difícilment es tancarà.

El president electe dels Estats Units ha llençat un nou domini a Internet (Change. Gov) on trobem extrets de Youtube i de blogs diversos que estan oberts als internautes. Sens dubte, estem davant un domini que serà de transició, ja que, amb l’actual configuració, té sentit en tant que no hagi assumit la presidència efectiva, fet que se succeirà el proper 20 de gener, a les escales del Capitoli.

Els temes de la campanya del nou president són presents en el seu domini, i allí podem observar quins té com a principals o prioritaris: “Revitalitzar l’economia”, “Acabar la guerra de l’Iraq”, “Establir un sistema sanitari per a tothom”, “Protegir Amèrica”, i “Renovar el lideratge americà en el món”.

Més enllà del que puguem pensar d’aquests propòsits, el domini cebernètic d’Obama obre una altra dimensió. A l’espai dedicat a blog, el nou president ha penjat un extret Youtube del seu discurs del 4 de novembre (un discurs que segurament s’haurà d’estudiar a les facultats de periodisme i a les càtedres de comunicació). Els internautes podran enviar-se’l els una als altres, i continuar d’aquesta manera una mena de debat polític que cada dia influirà més sobre la realitat i que (si més no a mi m’agradaria) actuarà en detriment del que es cou a les cuines (fins ara omnipotents) dels partits polítics.

Change.gov. reconeix, doncs, un gran paper als seus lectors, que poden així expressar allò que pensen i exposar la visió que tenen d’un futur que encara s’ha d’escriure. Així doncs, els qui estàvem molt decebuts de la democràcia per la manca de participació real (als ciutadans fins ara només se’ns ha considerats a l’hora de votar) l’exemple d’Obama crec que ens pot recuperar per al compromís polític, ja que d’alguna manera ens permet recobrar l’esperança i la il·lusió de contribuir en la construcció política del nostre país i del món.

————————

Aquestes dues frases de Lluís Foix publicades a La Vanguardia:

“El más grave error de la Presidencia Bush ha sido el pensar que el hecho de liderar el país más poderoso del mundo le convertía en inmune. Le faltó generosidad y humildad. Recurrió a la fuerza por encima del derecho, pisoteó la dignidad de las personas en Guantánamo y en Abu Graib, fue a una guerra justificada por una gran mentira.”

“Obama tendrá el mismo poder que Bush. Pero llega a la Casa Blanca con la legitimidad de las urnas y con una autoridad moral que le permite volver a la vieja tradición de extender los valores de la justicia, la libertad, la paz y una distribución de la riqueza que produzca un mayor bienestar para la mayoría.”

Se’m fa molt difícil dir alguna cosa original després de la gran victòria d’Obama que ha omplert la informació de tots els diaris del món i ha estat present a totes les televisions i les ràdios amb una cobertura inusual per a aquests casos. Només això significa que estem davant d’un fet que el món considera nou i excepcional.

Si repasso els meus anys de vida, recordo tres moments polítics que m’han fet vibrar per raons diverses. El primer va ser la victòria de Kennedy, el 1960. En aquest cas, potser l’emoció del fillet que jo era no anava més enllà de veure (perquè així ens ho explicaven a l’escola) que el jove Kennedy era el primer catòlic que accedia a la presidència dels Estats Units. Però si això pot ser una bestiesa, no ho és el fet que, a l’Espanya de Franco, fins la gent més humil i despolititzada va vibrar amb aquella elecció, de la mateixa manera que recordo com plorava la dona de feines de casa quan el van assassinar tres anys després. Amb raó o sense, se’ns trencava una esperança.

El segon cop que em vaig emocionar va ser la nit en què va caure el mur de Berlín, un dia de novembre del 1989. Aquell mur, amb la presència del qual havia crescut la meva generació, que separava dos mons irreconciliables, s’esberlava per la força de la democràcia i ensorrava alhora un altre món sòrdid i totalitari, el comunisme soviètic que durant setanta anys havia liderat l’URSS.

I també em vaig emocionar quan, a les 5,30 del matí del passat dimecres, assegut davant el televisor, vaig escoltar el discurs d’Obama, un cop aquest va veure clarament que havia guanyat les eleccions. Aquell discurs sense papers, mirant directament al món, em va semblar una obra mestra de la democràcia, i les cares d’aquella multitud expectant que la televisió enfocava, no hi ha dubte que significaven molt més que un desig. Era la constatació d’un canvi que ha estat possible gràcies al treball i al sacrifici de moltes generacions. No era estrany, doncs, que el reverend Jesse Jackson, que va ser candidat en les primàries pels demòcrates nord-americans el 1984, i que havia estat a la vora de Martir Luther King, a Menphis, aquell infaust matí de 1968 en què fou assassinat, plorés d’emoció quan una majoria real i eufòrica de nord-americans, rebesnéts d’aquells que havien fet una guerra civil per no abolir l’esclavitud dins el segle XIX i que també havien assassinat el president Lincoln, el 1863, que aquella majoria de nord-americans, dic, que eren fills de la generació que assassinà Luther Kingper defensar els drets civils dels negres, vibrés ara d’emoció i de joia per la victòria d’un home de raça negra que accedia a la presidència del país més poderós del món i que, a més, despertava les esperances d’un incomptable nombre de ciutadans.

A primera hora del matí, vaig escriure un correu a l’amic que viu als Estats Units del qual us parlava en anteriors comentaris per dir-li això: “Independentment de què farà Obama, avui s’enterra definitivament Ronald Reagan, Margaret Tatcher i tot el neoconservadurisme que ha dominat el món, amb Bush com a exemple més patètic, aquests darrers 30 anys. Sentir il·lusió i fins emocionar-nos a la nostra edat és un do impagable.” I ho mantinc. Haver-me emocionat durant la matinada de dimecres és una de les experiències que recordaré per sempre més.

Amb el mateix desig, i també (com puc observar) amb la por ficada al cos per si no succeís allò que el seu intel·lecte desitja i reclama, el meu amic B.A.C. m’escriu des de Oak Ridge, (Tennessee) i em diu:

Amigo Josep Maria

Sí, estamos aquí igualmente con una enorme tensión y esperanza. Nunca he vivido una campaña como esa. El entusiasmo es increíble, increíble después de ver el desengaño continuo con todos los grupos políticos. Este año el voto anticipado ha sido un fenómeno nunca visto. Todos queremos votar por anticipado ya que no queremos que las colas el día 4 hagan dudar a los menos decididos.

Yo fui a votar ayer. Era el último día de voto anticipado aquí en Oak Ridge. Como había estado en Madrid las ultimas semanas, no había podido a votar ir antes. Aquí la población es de 26000 habitantes, es el “deep South” y por tanto tierra republicana. A pesar de ello y después de una semana de voto anticipado, me encontré con una cola de unas cien personas, lo que represento una hora de espera. El día 4 se esperan colas de horas. En Georgia han llegado a las cuatro horas de espera.

La financiación ha sido un fenómeno continuo. Los que estamos en las listas de donantes recibimos a diario peticiones, otros $25? y claro es fácil dar $25. Reuniones en casas particulares para llamar por teléfono, actividades continuas.

Han sido unos meses, casi años de entusiasmo continuo. No se lo que va a pasar. Pero Obama debe ganar!

Saludos

No hi ha dubte que vivim uns moments il·lusionants, i no només pel que Obama pugui fer (que jo espero que sí que faci), si és que guanya, sinó perquè el que hem viscut fins ara significa ja un canvi polític impensable fa poc temps. D’altra banda, si pensar en uns Estats Units governats per Mc Cain ja em fa por, pensar que la presidenta pot ser una dona com Sara Palin m’escarrufa la pell. Malgrat tot, seria difícil que ho fes pitjor que Bush, però prefereixo no haver d’experimentar-ho.