Josep Maria Quintana

Hi ha guerres que destrueixen ciutats, i guerres que desmunten èpoques. Si fem cas de la conversa mantinguda a Radio War Nerd per Mark Ames, John Dolan i Ben Aris, fundador i editor de BNE IntelliNews, el passat 20 de març, la guerra entre els Estats Units, Israel i l’Iran no és només una escalada militar més al Pròxim Orient: és la possible detonació d’una crisi sistèmica que pot accelerar la fi d’un ordre mundial sencer.

El nucli de la seva tesi és tan contundent com inquietant: Occident continua pensant la guerra amb categories velles —portaavions, superioritat aèria, míssils cars, domini tecnològic heretat— mentre els seus adversaris ja combaten en un altre terreny, amb una altra lògica i amb una altra relació entre cost i efecte. El problema, segons Aris, no és només que Washington pugui perdre una guerra concreta. El problema és que pot perdre-la mentre encara es creu invencible.

Aquesta ceguesa és, de fet, el veritable tema de fons. Segons els participants del programa, Trump estaria repetint a l’Iran errors semblants als que Putin va cometre a Ucraïna: suposar una capitulació ràpida, menystenir la resistència del contrari i ignorar la capacitat de l’enemic per explotar vulnerabilitats asimètriques. Però hi ha una diferència essencial: l’Iran no és Ucraïna. L’Iran té petroli, té capacitat de represàlia regional i, sobretot, té la clau d’un coll d’ampolla energètic global: l’estret d’Ormuz.

Això canvia tot el tauler. Si a Ucraïna la guerra va alterar mercats, aquí podria fer-los implosionar. La conversa insisteix que el gran risc no és només l’augment del cru, sinó la destrucció d’infraestructures gasistes, refineries, exportacions de fertilitzants, heli i alumini. La idea és simple i devastadora: no estem davant una interrupció temporal de subministraments, sinó davant la possible destrucció de la capacitat productiva mateixa. I quan això passa, no hi ha “retorn a la normalitat” en dues setmanes. Hi ha anys de reconstrucció, preus disparats i cadenes globals fracturades.

L’exemple del gas natural liquat de Qatar és especialment eloqüent en la lectura d’Aris. Si una part significativa de la seva capacitat queda fora de servei, no només puja el preu de l’energia: s’encareix tot allò que en depèn. Els fertilitzants, per exemple, entren en crisi ara, però el cop sobre els aliments arriba mesos després, quan les collites són pitjors. Aquest és un dels punts més lúcids de la conversa: les crisis no esclaten només en el moment de la bomba; es propaguen lentament, com un virus, per la cadena de subministrament. Primer falten productes frescos als supermercats. Després pugen els fertilitzants. Després baixa la producció agrícola. Després arriben les factures i la recessió. La guerra moderna també és això: una onada de xoc ajornada.

Hi ha un altre aspecte igualment revelador: la desproporció entre el cost dels sistemes occidentals i el cost de les eines que els desafien. Els participants del podcast a què faig referència remarquen que els míssils interceptors Patriot són caríssims, escassos i lents de produir, mentre que drons i altres vectors de baix cost poden saturar fàcilment aquestes defenses. És la guerra de l’erosió: obligar l’adversari a gastar milions per aturar amenaces molt més barates. Si això és cert, Occident no només està mal preparat; està estructuralment atrapat en una manera de guerrejar econòmicament ruïnosa.

I aquí és on l’anàlisi adquireix una dimensió encara més incòmoda. Per a Ames, Dolan i Aris, el problema no és exclusivament militar: és civilitzatori. La decadència no s’expressa només en la pèrdua de capacitat industrial o en l’endarreriment tecnològic respecte de la Xina. S’expressa en la qualitat del lideratge. A la conversa hi plana una idea dura però coherent: mentre Rússia, la Xina o fins i tot l’Iran actuen amb objectius estratègics clars, a Occident mana una barreja d’arrogància, propaganda, càlcul a curt termini i incompetència. És una acusació severa, i cal llegir-la com el que és —una lectura política i ideològica molt marcada—, però no per això deixa de tocar una fibra sensible.

També Europa hi surt malparada. No com a contrapès sensat als excessos nord-americans, sinó com a continent esgotat, dividit, energèticament vulnerable i políticament mediocre. La guerra, en lloc de reforçar la cohesió occidental, exhibeixles seves fissures: divergències sobre sancions, fatiga econòmica, debilitat fiscal i incapacitat d’articular una estratègia pròpia. En aquest sentit, el retrat que fa Aris és gairebé terminal: Europa apareix com un espai que encara parla com una potència, però que ja no pot actuar com a tal.

Tanmateix, el punt més suggeridor de tota la conversa és potser aquest: l’ordre internacional ja no s’organitza en blocs compactes com els de la Guerra Freda, sinó en xarxes d’interès flexible. Segons Aris, els BRICS+ (Brasil, Rússia, Índia i Xina i Sud-Àfrica), l’ASEAN (l’Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic) o altres espais de cooperació expressen una diplomàcia nova, menys ideològica i més pragmàtica. No cal estimar-se per coincidir contra una mateixa pressió. No cal compartir valors per compartir interessos. I això deixa Occident descol·locat, perquè continua pensant en aliances morals mentre la resta del món es mou en lògiques de conveniència.

Potser aquesta és la conclusió més rellevant del document: el que està en crisi no és només l’hegemonia nord-americana, sinó el relat que la sostenia. La idea que el poder occidental és sinònim de racionalitat, eficiència i superioritat tècnica s’afebleix quan cada nova guerra revela improvisació, dependència i miopia. Els imperis no cauen només perquè altres els derrotin; cauen quan deixen d’entendre el món que pretenen governar.

I això és exactament el que aquest episodi de Radio War Nerd suggereix, amb un to apocalíptic però no exempt de lucidesa: que l’imperi no s’està enfonsant de sobte. S’està encenent per dins.

Enmig del soroll immediat de la guerra, sovint costa identificar els patrons de fons que realment expliquen cap on van els conflictes. Per això val la pena prestar atenció a l’anàlisi del politòleg nord-americà Robert A. Pape, que en un article publicat el 12 de març de 2026 descriu quatre patrons estratègics ja visibles en la guerra amb l’Iran.

No es tracta de presentar Pape com un oracle ni de donar per descomptat que tot evolucionarà exactament tal com ell apunta. Però sí d’entendre que moltes guerres modernes, sobretot quan comencen amb grans expectatives de rapidesa i control, tendeixen a repetir unes lògiques molt conegudes. I això és precisament el que, segons Pape, ja està passant.

1. La trampa de l’escalada

El primer patró contempla una seqüència coneguda: una operació militar inicial pot obtenir èxits tàctics molt visibles —destrucció d’objectius, morts de comandaments, col·lapse de defenses— però no assolir el resultat polític buscat. És a dir, es pot colpejar fort sense aconseguir que el règim caigui, capituli o perdi el control. Quan això passa, els dirigents no solen revisar l’estratègia; més aviat fan el contrari: hi insisteixen amb més intensitat. Més bombardejos, més objectius, més dies d’operacions. El problema és que aquesta confiança en la pròpia superioritat militar pot derivar en una falsa sensació de control sobre l’escalada. I la història, recorda Pape, mostra que és just aquí on les guerres sovint comencen a escapar de les mans dels qui les van iniciar.

2. L’ampliació del conflicte

El segon patró ens mostra una manera clàssica de reaccionar per part de l’actor més feble davant una coalició militarment superior. Si no pots derrotar el rival al centre del camp de batalla, intentes ampliar el conflicte geogràficament i repartir-ne els costos entre altres actors. Aquesta és la lògica que Pape veu en els moviments iranians al voltant de l’estret d’Ormuz i en les amenaces sobre infraestructures energètiques regionals. L’objectiu no seria tant derrotar directament els Estats Units o Israel, sinó tensionar els seus aliats, encarir-los la guerra, generar nerviosisme als mercats i erosionar la cohesió política de la coalició. Dit d’una altra manera: no cal vèncer militarment si aconsegueixes afeblir el vincle polític que manté units els teus adversaris.

3. La trampa de les bombes intel·ligents

La guerra moderna ha convertit els atacs de precisió en una demostració de potència gairebé hipnòtica. Quan els centres de comandament són destruïts, les bateries antiaèries neutralitzades i les instal·lacions militars colpejades amb una precisió espectacular, és fàcil concloure que la victòria és a prop. Però Pape recorda una idea fonamental: l’eficàcia militar no equival automàticament a èxit polític. Les bombes poden destruir objectius, però no necessàriament la voluntat de resistència, ni les estructures de poder, ni la capacitat de l’adversari per respondre allà on l’atacant és més vulnerable. El risc, aleshores, és que l’aparent eficàcia dels primers atacs alimenti una nova ronda de bombardejos que, lluny de tancar la guerra, n’esdevingui el motor principal d’expansió.

4. Els límits del poder aeri

El quart patró és probablement el més profund: la idea que el poder aeri, per si sol, rarament provoca un canvi de règim. Aquest és un dels arguments centrals de Pape. Des de fora, sovint es tendeix a pensar que un règim autoritari, corrupte o impopular s’esfondrarà si rep una pressió militar prou intensa. Però l’experiència històrica diu una altra cosa. Quan un país és atacat des de fora, la pregunta que es fa la població ja no és si estima o no el seu govern, sinó si accepta que un poder estranger decideixi el seu futur. I en aquest context, el nacionalisme acostuma a reforçar el règim, no a debilitar-lo. El govern deixa de ser només un poder intern discutible i passa a presentar-se com el defensor de la nació.

Pape hi afegeix encara un element especialment rellevant: matar dirigents no resol necessàriament el problema, i de vegades l’agreuja. La desaparició del líder pot obrir una crisi de successió en què el relleu tingui incentius per mostrar-se encara més dur i més disposat a escalar, precisament per consolidar la seva autoritat interna. En el cas iranià, això podria tenir implicacions particularment greus si, a més, es debiliten alguns dels frens doctrinals o religiosos que fins ara havien limitat certes opcions estratègiques, inclosa la nuclear.

Una guerra regional amb possibles efectes globals

El fons de la tesi de Robert A. Pape és clar: una guerra que es volia ràpida i controlable pot entrar en una dinàmica molt més perillosa del que semblava al començament. I en el cas de l’Iran hi ha un factor addicional que ho agreuja tot: la geografia estratègica. El Golf Pèrsic i l’estret d’Ormuz no són un escenari perifèric, sinó una peça central del sistema energètic mundial. Això vol dir que una escalada regional no tindria només conseqüències militars o humanitàries, sinó també econòmiques a escala global.

Per això crec que la principal aportació de Pape no és tant predir què passarà demà com oferir un marc per entendre què ja està passant avui. Els quatre patrons que descriu —trampa de l’escalada, l’escalada horitzontal, la trampa de les bombes intel·ligents i els límits del poder aeri per provocar canvis de règim— serveixen per llegir aquesta guerra amb una mica més de profunditat i una mica menys d’il·lusió tecnològica.

I, sobretot, serveixen per recordar una vella lliçó: les guerres comencen amb plans; però després són les seves pròpies dinàmiques les que manen.

La mort de l’aiatol·là Ali Khamenei en els primers bombardejos dels Estats Units i d’Israel contra l’Iran ha obert una nova fase de la guerra i, possiblement, una nova etapa de la política mundial. Perquè el conflicte s’ha desencadenat sobre una societat complexa, amb una estructura política, religiosa i nacional que difícilment encaixa en les categories simplificades amb què sovint s’analitza des de fora.

La successió al capdavant del règim n’és un bon exemple. L’Assemblea d’Experts ha designat Mojtaba Khamenei, fill de l’anterior líder suprem, en una decisió que només s’entén amb el suport decisiu de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, el veritable pilar militar i polític del sistema. I això perquè, en moments de crisi, els règims tendeixen a reforçar els sectors més cohesionats i disciplinats. I avui, a l’Iran, aquesta estructura és la que té més capacitat per organitzar la resistència.

I’Iran —no ho oblidem— és un estat amb institucions sòlides, una tradició nacional molt profunda i una identitat històrica compartida que travessa divisions polítiques i generacionals. I si bé és cert que les pressions externes poden debilitar el règim, també poden reforçar el sentiment nacional i consolidar els sectors més durs del poder. El nomenament de Mojtaba Khamenei respon, en bona part, a aquesta lògica de tancament davant una amenaça exterior percebuda com existencial.

Mentrestant, la guerra avança en un escenari cada vegada més dramàtic. Els bombardejos han colpejat infraestructures estratègiques de Teheran, inclosos dipòsits de petroli que han provocat grans incendis. Però el precedent de les últimes dècades obliga a una prudència estratègica evident. 

La guerra de l’Iraq continua sent un advertiment contundent. La caiguda de Saddam Hussein el 2003 no va portar estabilitat ni democratització, sinó un llarg període de desordre regional: desgovern, expansió del terrorisme jihadista, radicalització de les faccions islàmiques i un enorme patiment per a la població civil. Les conseqüències d’aquella intervenció es van estendre molt més enllà de les fronteres iraquianes. El conflicte sirià, en part alimentat pel caos regional posterior, va provocar centenars de milers de morts i milions de desplaçats.

A tot això cal afegir-hi el cost econòmic colossal de les guerres modernes. Cada míssil d’alta tecnologia pot costar milions de dòlars, i la factura final d’una guerra contra un país de la dimensió i complexitat de l’Iran (90 milions d’habitants) podria ser enorme, no només en termes humans sinó també financers.

Però el conflicte no és només regional. Les seves conseqüències són immediatament globals. I la Xina és probablement un dels actors més perjudicats per l’escalada. Durant anys, Pequín ha construït una estratègia d’influència a l’Orient Mitjà basada en la cooperació econòmica i energètica, i l’Iran hi ocupa una posició central, tant pel seu petroli com pels projectes vinculats a la Nova Ruta de la Seda. Una guerra prolongada podria desestabilitzar els mercats energètics i posar en risc inversions estratègiques clau per al model de creixement xinès.

En realitat, la guerra reflecteix una transformació profunda del sistema internacional. El món que emergeix ja no és el d’un ordre relativament estable basat en regles compartides, sinó el d’una competició permanent entre potències que es manifesta a través de crisis regionals cada vegada més explosives.

Algunes declaracions recents ho expressen amb una franquesa inquietant. Segons Peter Hegseth (l’home que comanda els exèrcits de l’era Trump), la guerra es planteja “en els nostres termes”, sense restriccions polítiques ni operatives, sense projectes de construcció nacional ni retòriques democratitzadores. L’objectiu, simplement, és guanyar. I aquesta formulació suggereix que el conflicte no busca tant un canvi de règim com una guerra de destrucció impulsada pels Estats Units i Israel.

Davant d’aquesta estratègia, la resposta iraniana apunta cap a una guerra de desgast: mantenir el règim dempeus, intensificar els atacs amb míssils balístics i drons contra països del golf Pèrsic i pressionar el comerç mundial bloquejant i amenaçant l’estret d’Ormuz, una de les principals vies de trànsit energètic del planeta.

En aquest context, la posició europea ha generat també un debat profund. Ursula von der Leyen ha adoptat un dels posicionaments més durs contra Teheran, afirmant que “no s’ha de plorar pel règim iranià” i defensant un nou realisme geopolític en un món dominat per líders forts com Donald Trump, Xi Jinping o Vladímir Putin. Tot i afirmar que Europa continuarà defensant un sistema internacional basat en normes, ha admès que ja no es pot confiar en aquest ordre com a única garantia de seguretat. 

Sortosament, aquest discurs ha provocat discrepàncies dins la mateixa Unió Europea que ha hboligat Von der Leyen a rectificar. El president del Consell Europeu, António Costa, ha recordat que els iranians han de poder decidir el seu futur i que “la llibertat i els drets humans no es poden aconseguir amb bombes”. Segons Costa, només el dret internacional, la protecció dels civils i la seguretat nuclear poden oferir una sortida legítima al conflicte.

Tot i així, el debat revela una preocupació de fons: el risc que Europa acabi adoptant la mateixa lògica de força que caracteritza altres grans potències.

Si això passés, la Unió Europea abandonaria el seu principal actiu polític: la defensa del dret internacional, del multilateralisme i de la Carta de les Nacions Unides. I en un moment en què el sistema global sembla desplaçar-se cap a la llei del més fort, renunciar a aquests principis podria contribuir encara més al desordre mundial.

La història recent de l’Orient Mitjà mostra fins a quin punt les intervencions militars poden desencadenar dinàmiques que ningú havia previst. L’Iraq, Síria o Líbia en són exemples clars. L’Iran, amb la seva dimensió territorial, el seu pes demogràfic i la seva complexitat política, podria generar conseqüències encara més profundes, que la intel·ligència nord-americana ha posat damunt la taula, a pesar de Trump.

Per tot això, la pregunta que plana sobre aquest conflicte continua oberta: fins a quin punt aquesta guerra transformarà realment l’Iran? El sotmetrà o acabarà reforçant el mateix sistema que pretén afeblir? La resposta, com tantes vegades en la història de l’Orient Mitjà, podria ser molt diferent de la que avui imaginen els qui han decidit iniciar-la.

La guerra oberta contra l’Iran ha arribat envoltada d’una retòrica familiar: impedir que Teheran esdevingui potència nuclear, contenir un règim autoritari i reforçar la seguretat regional. Però darrere d’aquest relat aparentment clar hi ha una realitat molt més ambigua. El problema no és només si el règim dels aiatol·làs mereix ser combatut —les seves vulneracions de drets humans i la seva política regional agressiva són indiscutibles— sinó si l’estratègia que s’ha posat en marxa té algun sentit polític i geopolític coherent.

El dubte principal és que aquesta guerra sembla tenir objectius diferents segons qui la miri. Per a Israel, la confrontació amb l’Iran forma part d’una estratègia llargament meditada. Per a l’administració Trump, en canvi, tot indica que es tracta d’una decisió molt més improvisada, inserida en una manera de fer política internacional basada en la pressió constant i la generació de caos.

Aquesta divergència és fonamental per entendre el moment actual.

Per a Israel, l’Iran ha estat durant dècades l’enemic estratègic central. L’objectiu d’afeblir o destruir el règim dels aiatol·làs no és nou: forma part d’una visió de seguretat que aspira a redibuixar l’equilibri regional. En aquesta lògica, neutralitzar Teheran significaria desarticular una xarxa d’aliances —milícies, actors estatals i paraestatals— que ha condicionat l’Orient Mitjà durant anys. També permetria consolidar altres projectes polítics que avui estan sobre la taula, des de la redefinició del conflicte palestí fins a la reorganització de les relacions amb els països àrabs.

En aquest sentit, Israel sí que té un pla: aprofitar la finestra d’oportunitat que ofereix el suport nord-americà per debilitar decisivament el seu rival principal. El problema és que el pla israelià no és necessàriament el pla dels Estats Units.

Donald Trump ha convertit la política exterior en una eina de pressió permanent. La seva manera d’actuar no consisteix tant a establir un ordre estable com a generar situacions de desordre que li permetin negociar des d’una posició de força. És una lògica de “xèrif” en un món sense regles: el més fort imposa el ritme i obliga els altres a posicionar-se.

Aquesta estratègia té una dimensió global que sovint passa desapercebuda. El veritable adversari sistèmic de Washington no és l’Iran, sinó la Xina. Des d’aquesta perspectiva, les crisis regionals poden convertir-se en peces d’un tauler més gran. Un conflicte al golf Pèrsic no només afecta l’equilibri de l’Orient Mitjà; també pot colpejar els interessos energètics xinesos, profundament dependents del petroli que transita per aquesta regió.

Si el trànsit pel golf Pèrsic es veu interromput o si el preu del cru es dispara (cosa molt probable), l’impacte econòmic no serà homogeni. Algunes economies poden absorbir millor el xoc que altres. I en aquest escenari, la vulnerabilitat energètica de la Xina esdevé un factor geopolític de primer ordre.

Això no significa que la guerra hagi estat planificada exclusivament amb aquest objectiu, però sí que encaixa amb una estratègia més ampla: pressionar Pequín i obligar-lo a reaccionar en un entorn d’inestabilitat.

El problema d’aquest enfocament és que juga amb foc en una regió que històricament ha demostrat una enorme capacitat d’escalada. L’Iran no és un actor menor. Té capacitats militars significatives, una xarxa d’aliats regionals i una llarga experiència en guerra asimètrica. Pensar que es pot colpejar el règim sense desencadenar conseqüències imprevisibles és, com a mínim, optimista.

A més, hi ha una qüestió política que sovint s’oblida. Les intervencions militars externes rarament generen els canvis polítics que prometen. Les dictadures poden debilitar-se per pressions internes, però quan es troben sota atac extern sovint reaccionen reforçant els sectors més durs del poder i mobilitzant el nacionalisme.

En lloc d’afeblir el règim, una guerra pot acabar consolidant-lo.

A tot això s’hi afegeix un tercer element: la debilitat europea. Davant d’una crisi que afecta directament els seus interessos energètics, econòmics i de seguretat, Europa torna a mostrar una incapacitat notable per articular una posició pròpia. Les reaccions dels governs europeus han oscil·lat entre l’alineament automàtic amb Washington i una prudència silenciosa que evita qualsevol confrontació política. (El silenci còmplice de Merz davant Trump i l’intent de corregir-lo després per defensar Espanya ha estat patètic i molt significatiu de l’actitud servil de la majoria de països europeus).

Aquest comportament revela fins a quin punt el projecte d’autonomia estratègica europea continua sent més una aspiració retòrica que una realitat. Però és del tot evident que si Europa vol jugar algun paper en un món multipolar, necessita alguna cosa més que declaracions ambigües: necessita capacitat per defensar els seus interessos i per actuar com a actor diplomàtic independent.

La paradoxa és que, en un context internacional cada vegada més fragmentat, aquesta veu pròpia seria més necessària que mai. Molts actors globals busquen interlocutors previsibles i espais de negociació estables. Però això exigeix coherència i voluntat política.

La història recent ofereix una lliçó que convindria recordar: les guerres iniciades amb objectius imprecisos acostumen a prolongar-se més del que ningú preveu. I quan els interessos dels aliats no coincideixen plenament, el risc d’una escalada fora de control augmenta encara més.

En un moment en què el sistema internacional ja es troba sotmès a tensions estructurals profundes, convertir l’Orient Mitjà en l’escenari d’una partida geopolítica global pot ser una aposta extraordinàriament arriscada. Perquè, com ha demostrat sovint la història, el caos pot ser una eina útil per començar una guerra, però rarament serveix per acabar-la.

En tota democràcia constitucional madura, la justícia no és només un poder de l’Estat: és, sobretot, el seu principal mecanisme d’autocorrecció. Aquesta setmana, dues decisions judicials molt diferents —una a Espanya i una altra als Estats Units— han tornat a situar al centre del debat el paper dels tribunals, els límits del poder i la credibilitat del sistema. I ho han fet en un moment en què la justícia, especialment l’espanyola, viu sotmesa a una pressió política i social considerable.

La primera decisió prové de l’Audiència Provincial de Madrid, que ha anul·lat novament la decisió del jutge Juan Carlos Peinado d’enviar a judici amb jurat popular Begoña Gómez, esposa del president del Govern. Més enllà de la dimensió política inevitable del cas, la resolució és jurídicament significativa perquè reafirma exigències bàsiques de l’Estat de dret: no n’hi ha prou amb sospites ni amb exposicions genèriques per sostenir una acusació penal.

L’Audiència recorda que, en delictes complexos com el tràfic d’influències o la malversació, cal justificar amb precisió la tipicitat, la il·licitud i la participació delictiva. I subratlla un punt especialment rellevant: després d’un any i mig d’instrucció, el jutge no ha transformat les sospites inicials en indicis racionals suficients. Aquesta decisió no absol ningú ni tanca el cas, però envia un missatge clar: la instrucció penal no pot convertir-se en un exercici d’especulació. És un recordatori saludable que el sistema judicial conté mecanismes interns de control i revisió.

La segona decisió, de molta més transcendència institucional, arriba del Tribunal Suprem dels Estats Units. En una sentència sobre els aranzels imposats per Donald Trump, el tribunal —malgrat la seva majoria conservadora— ha limitat el poder executiu i ha reafirmat la separació de poders. La pregunta era clara: pot el president imposar aranzels massius sense autorització del Congrés? La resposta majoritària ha estat negativa.

El Suprem nord-americà sosté que la llei invocada per l’Executiu, la International Emergency Economic Powers Act(IEEPA), permet “regular importacions”, però no crear impostos comercials il·limitats. Els aranzels, recorda el tribunal, formen part del poder fiscal atribuït constitucionalment al Congrés. Quan l’Executiu reclama un poder de gran transcendència econòmica i política, cal una delegació legislativa clara. Aquesta és la lògica de la denominada major questions doctrine: el poder extraordinari exigeix autorització inequívoca.

La decisió no és només jurídica. Té conseqüències econòmiques —possible devolució massiva de diners—, però sobretot institucionals: ni tan sols un president que ha influït decisivament en la composició del tribunal pot donar per descomptada la seva adhesió. El sistema de contrapesos funciona, fins i tot quan incomoda el poder.

Aquestes dues decisions, tan diferents, comparteixen una idea fonamental: la justícia és creïble quan actua amb autonomia, fins i tot contra expectatives polítiques. I aquest és precisament el punt més sensible en el debat actual sobre la justícia espanyola.

En els darrers anys, diverses resolucions de la Sala Segona del Tribunal Suprem han generat una controvèrsia jurídica profunda. El judici del procés, la interpretació del delicte de malversació en relació amb l’amnistia o altres decisions d’alt impacte institucional, com la condemna del Fiscal General de l’Estat, han estat objecte de crítica per part de nombrosos juristes, no només des de posicions polítiques concretes sinó també des d’anàlisis estrictament tècniques. Les crítiques se centren, sovint, en l’abast de determinades interpretacions penals, en la relació entre dret i política i en el risc que el poder judicial pugui aparèixer com a actor en conflictes polítics de primer ordre.

Aquesta percepció —justa o injusta segons qui la valori— té un efecte delicat: erosiona la confiança en la imparcialitat judicial. I sense confiança, la justícia perd part de la seva autoritat moral, que és la seva característica bàsica.

Tanmateix, seria un error concloure que aquesta situació implica la fallida del sistema. La fortalesa d’un Estat de dret no es mesura per l’absència d’errors, sinó per la capacitat de corregir-los. I aquí emergeix el paper del Tribunal Constitucional, cridat a pronunciar-se en assumptes de gran transcendència, inclosos els relacionats amb l’amnistia i els límits del legislador penal.

El Tribunal Constitucional no només resoldrà casos concrets; definirà l’equilibri entre legalitat, política i drets fonamentals. Si confirma determinades línies jurisprudencials, consolidarà un model. Si les matisa o corregeix, reforçarà la idea que el sistema conté mecanismes de revisió eficaços. En ambdós casos, el seu paper és essencial per preservar la coherència constitucional.

La credibilitat de la justícia no neix de la infal·libilitat, sinó de la independència, la motivació rigorosa i la capacitat d’autocontrol. L’Audiència de Madrid revisant una instrucció feble i el Suprem dels Estats Units limitant el poder presidencial són exemples d’aquesta funció correctora. També ho pot ser, si s’escau, la intervenció del Tribunal Constitucional espanyol.

En temps de polarització, és fàcil convertir la justícia en camp de batalla política. Però la seva funció no és confirmar expectatives, sinó aplicar el dret. I quan ho fa —encara que sigui amb tensions, errors o rectificacions—, manté viu el principi essencial de l’Estat de dret: cap poder està per sobre de la llei.

Potser aquesta és la lliçó comuna d’aquesta setmana judicial: la justícia pot equivocar-se, pot ser discutida i fins i tot qüestionada. Però mentre conservi la capacitat de corregir-se i de resistir pressions, continua sent —malgrat tot— una institució creïble.