Archive for gener de 2022

Les macrogranges, l’engany del PP i les pors del PSOE

23 gener 2022

El primer que he de dir en encetar aquest article és que som molt conscient d’assumir un perill, perquè no m’agrada parlar de temes que no conec prou bé, i si em sembla indispensable fer-ho, intento consultar fonts que em semblen fiables i contrastades. És el que faré avui després que les declaracions del ministre de Consum d’Espanya, Alberto Garzón, al diari britànic “The Guardian” a finals del 2021 van obrir un debat polític al voltant de les macrogranges, que s’ha traslladat a la ciutadania: les seves paraules sobre les grans instal·lacions de ramaderia intensiva que acullen fins i tot milers de caps de bestiar en una àrea molt reduïda, unit a la idea que els espanyols haurien de menjar menys carn, han obert un debat en què tant defensors com detractors d’aquesta mena de ramaderia mantenen allunyades les seves postures.

Que les paraules del ministres haguessin aixecat discussió entre els ciutadans em semblaria un bon senyal, però no ha succeït exactament això. En plena campanya electoral de Castella-Lleó, que és una zona de gran producció ramadera, Pablo Casado i el PP han vist en les paraules del ministre un filó d’or per destrossar Pedro Sánchez, cosa que no ens hauria de sorprendre coneixent el personatge. 

Però què és una macrogranja segons la prestigiosa revista “National Geographic”? Aquesta seria la primera pregunta que qualsevol persona interessada en la matèria hauria de poder respondre. Segons la revista, “Una macrogranja és una instal·lació de ramaderia industrial on la densitat d’animals és molt gran, on poden tenir cabuda des de desenes de milers de caps de bestiar porcí o boví fins a xifres que arriben al milió en el cas de les macrogranges dedicades a la cria de pollastres.”

Ha afavorit aquest tipus d’explotacions l’augment del consum de carn que, a la dècada dels anys 70, se situava en un terç de la producció actual. En 50 anys, països com la Xina han passat de produir una mica menys de 10 milions de tones anuals a sobrepassar la barrera dels 80 milions el 2019. En el cas d’Espanya, el 1970 es produïa poc més d’un milió de tones anuals, mentre que actualment s’han sobrepassat els 7 milions, segons l’informe “Meat Atlas 2021”

En un món cada cop més poblat, els progressos tecnològics han fet sorgir noves tècniques per automatitzar processos que han permès que s’estabulin en granges milers de caps de bestiar per reduir els costos associats al manteniment i abaratir els preus de la carn que posteriorment es comercialitzarà. Però això té els seus problemes.

Segons l’informe que estic seguint, que signa David Miranda, un periodista especialitzat en política internacional i natura, Espanya no només és avui un dels majors productors de carn de la Unió Europea, sinó que també és un dels principals exportadors. Per aconseguir aquestes xifres, al territori espanyol conviuen nombrosos models que, lluny de ser estrictes, es diferencien en diversos detalls: “sabem que hi ha gradients entre producció extensiva, producció intensiva lligada al territori, i producció industrial, a més de varietats en la densitat d’animals. La diferència entre extensiva i intensiva és si els animals surten a pasturar o si passen la vida en un estable”, afirma Pablo Manzano en una entrevista a “National Geographic”.

Tenim, doncs, que segons afirma David González, cofundador de “Sustraiak Habitat Design” i expert en agricultura regenerativa i regeneració de sòls, la ramaderia intensiva -la de les macrogranges- és un lloc on es desenvolupa l’activitat sobre els processos industrials d’una ramaderia estabulada i on preval la rendibilitat màxima per quilogram de carn produït. I quins són els efectes perniciosos de la ramaderia intensiva, és a dir, el de les macrogranges? Són els següents:

1. L’impacte sobre el seu entorn, ja que la principal diferència entre una granja beneficiosa i una altra de perjudicial per al seu ecosistema és la densitat del bestiar. En comptes de ser un model arrelat al territori i on tots els factors es retroalimenten, la producció industrial sol dependre més de l’exterior, ja que requereix combustibles fòssils per fertilitzar, recol·lectar i transportar els elements que prenen part en la producció d’altres béns.

2. Un altre factor preocupant pel que fa a les granges de gran densitat és la gestió dels seus residus: “l’alta densitat d’animals és ambientalment problemàtica perquè les seves dejeccions, si bé són molt beneficioses i necessàries per als agroecosistemes en quantitats moderades, no poden ser processades ni assimilades pel conjunt de la fauna i la flora de la regió en altes quantitats, així que substàncies com els nitrats -i d’això a Menorca en sabem- es filtren a aqüífers i aigües superficials, contaminant-les. Una alta densitat d’animals també causa problemes d’olors que degraden el medi ambient de les zones rurals”, afegeix Pablo Manzano.

Tot i això, no només és el pla local el que es veu alterat, sinó que a nivell internacional el seu impacte també es deixa notar. “Més enllà de l’impacte local hi ha un impacte sobre altres ecosistemes del planeta en què s’externalitza la producció de pinsos amb què s’alimenta el bestiar. Per això, diversos ecosistemes locals són desforestats, per exemple, per convertir-los en àrees de producció de soja per als pinsos”, apunta David González.

3. L’impacte sobre la qualitat de la can també té importància perquè, a nivell nutricional, “els animals criats a alta densitat en règim industrial tindran productes de qualitat inferior als que s’exerciten cada dia, fonamentalment, pel seu perfil gras. Tenen pitjor perfil nutricional en termes d’àcids grassos poliinsaturats, àcids linoleics conjugats (ACLs) i una millor relació Omega 6/Omega. Les conseqüències d’un major nivell d’estrès crònic en les característiques del múscul”.

“National Geographic” descriu altres efectes nocius en els quals no entraré per qüestions d’espai, però davant el que ha succeït en aquest país a causa de les declaracions de Garzón, el que més m’ha dolgut han estat dues  impostures que em semblen inacceptables:

La primera, que en una campanya de propaganda televisiva, Pablo Casado i tots els seus correligionaris, hagin filmat les seves declaracions contra el govern de Pedro Sánchez per les paraules del ministre Garzón, no davant una macrogranja atapeïda de porcs, vaques o pollastres. No, ho han fet en un territori on s’estava practicant clarament -i sense cap dubte- una ramaderia extensiva (com la que, en general, es practica a Menorca). I això és, simplement, enganyar el personal.

Però la segona, encara m’ha dolgut més: que Pedro Sánchez i els ministres del PSOE, en tost de rebatre amb arguments les tesis del PP i dir que sí, que les macrogranges no són una bona solució i que res no tenen a veure amb la fotografia de Casado davant aquelles vaques que pasturaven tranquil·lament en un ample espai agrícola, sembla que les hagin comprat tot deixant el ministre Garzón als peus dels cavalls. Sánchez i el PSOE han demostrat que tenien pànic a plantar-li cara al PP en aquest moment no desmentint la falòrnia de Pablo Casado i els seus. 

Ara que, com apuntava també en aquest sentit Francesc-Marc Álvaro fent una mica de conya, “menció especial mereixen alguns barons socialistes que només es distingeixen dels conservadors en el fet que, pel que sembla, no van a missa els diumenges.” En efecte -i això ho dic jo-: amb uns personatges com Lambán o com García-Page, tan acomplexats davant l’adversari -o tan de dretes com la dreta-, el PSOE fa un trist paper.

L’exdiputat Alberto Rodríguez envida el Tribunal Constitucional

16 gener 2022

Potser alguns dels meus lectors em demanaran per què torno a parlar avui diumenge de la inhabilitació i consegüent pèrdua de la seva condició de parlamentari d’Alberto Rodríguez, un home que havia estat elegit diputat en la llista de Podemos, que no conec de res i amb el qual és molt possible que hi tingui serioses diferències ideològiques, però hi torno perquè el recurs d’empara que ha interposat davant del tribunal Constitucional el passat 4 de gener és important i pot tenir certa transcendència.

El primer pas, és, doncs que el tribunal l’admeti a tràmit, i seria una mica escandalós que no ho fes si tenim en compte que està en joc la presumpta lesió d’un dret fonamental d’un ciutadà que va guanyar el seu escó amb el vot de 64.000 electors de les Canàries i va ser cessat el passat 22 d’octubre del 2021 per decisió de la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet.

L’argument en favor de l’admissió a tràmit el sosté Alberto Ekaizer, un periodista molt ben informat que defensa el posicionament de Rodríguez tant per la presumpta lesió del dret fonamental de participació política, com per la seva transcendència constitucional, ja que no hi ha doctrina sobre una decisió que vagi més enllà de la que planteja la sentència que dictà la Sala Segona del Tribunal Suprem presidida pel ja famosíssim jutge Manuel Marchena.

En aquell article, que vaig publicar el passat mes d’octubre, deia que més enllà de les simpaties o el rebuig que ens provoqui el diputat en qüestió, els fets que es van produir eren francament criticables, perquè treure la condició de parlamentari a una persona que ha estat democràticament elegida i és membre del Congrés o del Senat no hauria de ser tan fàcil com ho va ser en aquell cas, sobretot després d’un procés que presentava molts dubtes i d’una resolució final del Tribunal Suprem que no tenia la claredat que exigeix un fet com aquest que priva de l’escó una persona que el va guanyar netament.

De fet, que la cosa no estava clara ho demostra que el judici es vagi resoldre amb una condemna ínfima del diputat. Concretament, amb una pena de 45 dies de presó que no va haver de complir perquè es va substituir per una multa de 540 euros, que el diputat va pagar religiosament tot i negar que els fets que se li imputaven fossin certs. A més, a la sentència, el tribunal va afegir una altra pena, accessòria en aquest cas: que el diputat no pogués ser elegit si hi havia eleccions durant aquell període de 45 dies de la condemna. I tots som conscients que durant els 45 dies que van seguir al fall no hi va haver al nostre país eleccions de diputats. 

Semblava, doncs, que la cosa havia de quedar morta en aquest punt, però Marchena va insistir i -com explica ara Ekaizer- el 20 d’octubre del 2021, va demanar per ofici a Batet “informe sobre la data d’inici del compliment de la pena d’inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu, imposada al senyor Alberto Rodríguez […] amb la finalitat de portar a efecte la pràctica de la corresponent liquidació de condemna”.

Va ser aleshores quan van començar les tribulacions de Meritxell Batet, la presidenta del Congrés dels Diputats, que, fins aquell moment, havia fet cas als lletrats de la institució, els quals sostenien que la pena privativa de llibertat no va arribar “a néixer en cap moment” en haver estat substituïda des del seu origen per una sanció econòmica. En efecte, l’informe concloïa que d’aquesta sentència “no es pot derivar conseqüència extra penal que afecti a la condició de diputat del Sr. Rodríguez”, perquè en aquest cas no concorre “ni la causa d’incompatibilitat sobrevinguda” prevista en l’apartat 2 en relació amb l’apartat 4 de l’article 6 de la Llei Orgànica de Règim Electoral General, ni cap dels supòsits que, en aplicació dels articles 21 i 22 de el Reglament de Congrés, comportarien “bé la suspensió dels drets, prerrogatives i deures el diputat” o bé la pèrdua de l’escó.

Òbviament, l’informe no era vinculant i els lletrats avisaven que les seves conclusions es podien “veure afectades per eventuals pronunciaments posteriors del Tribunal Suprem o de la Junta Electoral Central”.

Però què va succeir després? Doncs que la presidenta del parlament, davant els dubtes que havien sorgit i l’informe a què acabo de fer referència, es va dirigir a la Sala Segona del Tribunal Suprem demanant un aclariment de la sentència, ja que aquesta no deia explícitament que s’havia d’inhabilitar el diputat, sinó que era inhàbil durant uns dies per ser elegit (sufragi passiu) en unes eventuals eleccions. Però Marchena, en lloc de fer el que hauria de fer una persona amb ganes de col·laborar: dir expressament si amb la sentència el diputat havia de perdre la condició de diputat o bé podia conservar-la, es va limitar a respondre el següent: “Com vostè sap, la llei orgànica del Poder Judicial no inclou entre les funcions del Tribunal Suprem la d’assessorar altres òrgans”.

Estem d’acord que la llei orgànica no inclou aquesta funció, però prohibeix que, en un moment donat, per a aclarir un problema greu i un dubte important que afecta a drets fonamentals, el Tribunal Suprem no pugui esforçar-se una mica i ser més explícit? Li prohibeix col·laborar amb altres institucions de l’Estat?

De fet -raonava jo el passat mes d’octubre-, si la sentència havia estat ambigua (en el sentit de no ser prou clara), la resposta de Marchena encara ho era més, i l’únic que aconseguia era posar més pressió sobre la presidenta del Congrés i donar ales a la dreta que ja havia fet casus belli de l’expulsió del diputat de Podemos. I no ens hauríem de sorprendre que fos això, precisament, el que cercava Marchena, un home del qual em costa dir que és un jutge neutral.

I la pressió va tenir efecte perquè, l’endemà de la resposta de Marchena, la presidenta del Congrés demanava la substitució de Rodríguez a la Junta Electoral Central (JEC) sense esperar a rebre un eventual -i improbable (bé, potser no tant improbable coneixent el tarannà de Marchena)- requeriment directe i terminant del Tribunal Suprem, que hauria estat imprescindible perquè se la pogués imputar per desobediència. I això sempre que el Congrés hagués concedit el “suplicatori”, cosa que no estava garantida.

La novetat que revela ara el recurs d’empara interposat per Rodríguez davant del Tribunal Constitucional, que he conegut per la informació que Ekaizer ha fet pública, em sembla força intel·ligent -i preocupant per a Meritxell Batet-, ja que l’apunta com a única responsable de l’expulsió del diputat i evita implicar Marchena en la decisió que es va prendre, ja que ell simplement va dir que no tenia el deure d’assessorar-la.

“La senyora Batet, angoixada per algun temor desconegut per a aquesta part o moguda per alguna intenció igualment desconeguda -es diu en el recurs-, es va apartar no només de l’exhaustiu informe dels lletrats del Congrés sinó que, fins i tot, va anar molt més enllà del que el tribunal sentenciador li sol·licitava. El salt és massa gran com per tenir encaix constitucional; es va tractar d’un salt al buit que arrossega la caiguda esmentada dels drets fonamentals del meu representat i de tots els votants canaris que van confiar les seves respectives representacions a Alberto Rodríguez”. I rebla: “La senyora Batet no podrà fer caure la culpa del succeït en el Tribunal Suprem, que només li va demanar la data en què començaven a complir-se els 45 dies de prohibició de presentar-se a qualssevol eleccions a Alberto Rodríguez”.

Què farà ara el Tribunal Constitucional? L’admetrà a tràmit? I si l’admet, no es veurà obligat a d’adoptar la mesura cautelar urgent de restituir-li l’escó “per evitar el greu mal irreparable que al propi recurrent i a tercers provocaria mantenir la decisió?”

Com podeu veure, el rerefons de tot plegat va molt més enllà de la sort personal d’Alberto Rodríguez.

Causes i efectes de l’ànima radical del PP

9 gener 2022

En un estudi sociològic i polític alhora, el periodista Carles Castro ha publicat un llarg article a “La Vanguardia” que em sembla de gran interès, en el qual analitza com va sorgir el que ell denomina l’ànima radical del PP -referint-se a Vox- per convertir-se finalment en un partit rival amb qui ha de competir. I la qüestió no és banal perquè aquest fet ha implicat el naixement d’un fort partit d’extrema dreta al nostre país que, a més, està fent mutar el PP, també cap a la dreta, oblidant les etapes de moderació, que les ha tingut. Recordem, si més no -encara que a algú li pugui semblar estrany-, que José María Aznar va arribar a acords sòlids amb Convergència i Unió a l’època de Jordi Pujol i va traspassar a la Generalitat de Catalunya la competència sobre presons i sobre la policia autònoma. Per tant, poca broma.

La conversió de l’ànima radical del PP en partit rival és, segons raona Casals, un procés que distingeix “tres etapes associades a canvis en la mobilització de la dreta”. La primera correspondria a l’ascensió de l’ “ànima radical en l’última legislatura del govern de Felipe González (1993-1996)”. La segona etapa presenciaria la seva “cristal·lització en les mobilitzacions contra el Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero (2003-2008)”. I, finalment, la tercera etapa escenificaria la “fractura de les dues ànimes del PP arran del canvi d’estratègia que va imposar Mariano Rajoy” a partir del 2008.

En definitiva, segons Casals, “la irrupció de Vox no rau en una ultradreta suposadament amagada en el PP, sinó en l’escissió d’un sector de la seva ànima radical, que va mutar”. Però per arribar fins aquí -assegura Casals-, la dreta espanyola ha viscut una atribolada trajectòria. Al principi va ser Aliança Popular, una federació de grups conservadors que intentaven atreure el vot del “franquisme sociològic”, el d’aquells que van viure plàcidament durant la dictadura i desconfiaven de la transició.

Després del naufragi de la UCD centrista el 1982, AP “va aglutinar el vot antisocialista” mitjançant una oferta d’ampli espectre “en la qual coexistien” centre dreta, dreta i extrema dreta, així com liberals i democratacristians. A pesar d’aquesta ampliació, el partit no es va enlairar fins a l’arribada de José María Aznar, que es va proposar que el PP “ocupés de debò l’espai de centre”, tot i que això exigia “cohesió” i “no tenir ningú més a la seva dreta”.

En aquell escenari, i amb l’objectiu de derrotar un PSOE en declivi, el PP va protagonitzar la “legislatura de la crispació” entre el 1993 i el 1996. I, segons l’estudi de Casals, va ser en aquella legislatura quan es va produir la irrupció de l’ànima radical del PP, en “interioritzar els pactes entre PSOE i CiU” com un “sacrifici dels interessos nacionals” davant el “xantatge” de Pujol i els nacionalistes. Aquesta percepció també va generar tensions “en el PP arran de l’acord d’Aznar amb CiU” el 1997. I el partit va viure una certa crisi d’identitat que es va traduir en l’escissió dels que “se sentien espanyols i de dretes” contra un partit (el PP) que consideraven covard i que traïa les essències de la pàtria.

A més, la “sensibilitat més radical del PP va tornar a emergir amb el tripartit català” i la gestació del nou Estatut, el desembre del 2003. I aquella radicalitat es va veure reforçada per la derrota que sofrí el PP l’any 2004, després dels atemptats gihadistes de l’11-M, l’atribució dels quals a una fosca conspiració va constituir un del senyals més inequívocs de l’ànima radical del PP. De fet, i encara que la “teoria de la conspiració” s’ha comprovat que era una gran mentida, Santiago Abascal, avui líder de Vox, la manté.

Juntament amb l’ofensiva contra l’Estatut, el PP va trobar altres “línies de xoc” en el “republicanisme” del socialista Zapatero. Sobretot, quan el nou president socialista va impulsar l’ampliació de drets civils: matrimoni homosexual i lleis de violència de gènere, interrupció de l’embaràs o memòria històrica. Davant d’això, les reaccions d’ “afirmació nacionalista espanyola” van generar el naixement de Ciutadans i d’UPyD. Però la derivada bàsica van ser les grans manifestacions al carrer de la dreta sociològica contra el diàleg amb ETA i en “defensa de la unitat nacional”. Aquella etapa va consolidar en sectors del PP la imatge que l’esquerra representava la “anti Espanya”, aliada del “separatisme i el terrorisme”. Però aquesta “dreta combativa” no va evitar una nova victòria de Zapatero que va dur Rajoy a un canvi d’estratègia i a “fugir del radicalisme”. N’és un exemple que, després d’haver-ho promès, en guanyar les eleccions del 2011, no va modificar la llei de l’avortament.

El problema és que el centrisme de Rajoy va ser jutjat com una traïció dins del PP i el va enfrontar a figures rellevants de l’era d’Aznar -assegura Casals-. Sobretot perquè, en paral·lel, va esclatar el procés sobiranista català, que va afavorir els partidaris de la “recentralització”. Aquest va ser el punt clau que va fer néixer la idea de crear Vox “com un PP genuí”. És el que va fer Abascal en crear “una dreta nova i antèntica”.

Si contemplem el panorama polític actual, és provable que la dreta se senti forta i amb possibilitats de guanyar les properes eleccions, però el problema amb què es troba avui és que la pugna que s’està produint en els dos sectors que la conformen (PP i Vox) és molt més forta que la que també s’està produint dins l’esquerra entre PSOE i UP (a no ser que Yolanda Diaz  canviï el panorama, que no ho crec).

D’altra banda, Vox es mostra avui davant la ciutadania com un partit força més cohesionat i coherent que el PP pel que fa a la seva ideologia dretana i radical. No té crítica interna, a diferència del que succeeix al si del PP on hem vist com el president de la Junta de Galícia, Núñez Feijóo, reclamava a Pablo Casado que se centrés i abandonés la política d’enfrontament radical, que és la que du a terme -i de manera creïble- Santiago Abascal.

I mentre el gallec Núñez Feijóo i l’andalús Moreno Bonilla intenten mantenir aquella vella ànima centrista que en alguns moments el PP enarborà amb èxit, avui Pablo Casado s’ha d’enfrontar a veus que, dins el seu partit, són molt crítiques amb ell per la raó contrària, com les d’Isabel Díaz Ayuso i de Cayetana Álvarez de Toledo, que han desafiat -i desafien contínuament- la política de Casado, alhora que l’empenyen vers un radicalisme polític, la patent original del qual la té, però, Vox.

I els atacs que Casado ha sofert per part d’aquestes dues dones no és menor: La primera ha qüestionat l’aparell del partit. La segona ha posat en dubte la seva condició de líder. De fet, amb Ayuso, a Casado li ha passat com amb Vox. Ho ha intentat tot, sense resultats. Va començar l’any donant suport a la catastròfica gestió que va fer la presidenta del temporal de neu que va paralitzar Madrid, sense que aquesta li ho agraís, i va acabar el 2021 enredat en una enèsima baralla pels sopars de Nadal del partit que Ayuso volia celebrar per molt que l’òmicron tingués la sanitat madrilenya col·lapsada. Mal assumpte per a un polític que aspira a ser president del Govern i es mostra incapaç de posar en cintura qui s’empara en la ideologia de la llibertat per desafiar-lo cada dia des dels mitjans -ha sentenciat Andreu Claret-. Una actitud que la duquessa de Toledo va qualificar de “queda-bé amb pors” al llibre immisericordiós que va publicar fa uns mesos. De fet, Álvarez de Toledo ha burxat Casado on més li dol: la seva dificultat per definir una estratègia, per no fer batzegades entre les picades d’ullet al centre i les excentricitats populistes.

Rebolcada belga al Tribunal Suprem 

2 gener 2022

Vivim temps de pandèmia sanitària, però també de malaltia jurídica perquè, com he dit més d’un cop, anem camí que els Tribunals Europeus ens treguin els colors. N’he parlat reiteradament en referir-me al judici del Procés per més que sap el lector que som, per damunt de tot, una persona garantista i crec que les sentències dels tribunals s’han de complir perquè només respectant els mecanismes de l’Estat de Dret es pot conviure en democràcia. Ara bé, això no ens treu la llibertat de criticar la justícia, ni tampoc les institucions de l’Estat, encara que tota crítica té uns límits en el fons i en la forma i, més d’un cop, si aquests se sobrepassen, es pot incórrer en accions que poden ser objecte de sanció administrativa o penal.

De tota manera, sembla que algunes persones no s’hagin adonat encara que Espanya no és avui un país autàrquic des del punt de vista jurídic, sinó que forma part d’una Europa a la qual ha cedit importants segments de la sobirania nacional, i per tant, ha d’acceptar les lleis i les decisions dels organismes (polítics i jurisdiccionals) europeus. 

Fa uns mesos, referint-me encara a la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar els polítics catalans involucrats en el Procés, deia que ni aquest tribunal és, en moltes qüestions, una darrera instància inapel·lable, ni ho és tampoc el Tribunal Constitucional; i per més que això dolgui al nacionalisme carpetovetònic, el cert és que, una volta tancades totes les instàncies a nivell de l’Estat, les actuacions dels condemnats per la Sala que presideix el jutge Marchena, seran revisades en institucions europees, on es lliurarà la batalla jurídica final.

De fet, ja són molts els casos en què la justícia europea ha rebolcat per terra els tribunals espanyols en el cas dels polítics catalans i tenc la impressió que no hem arribat encara al final de l’obra. Però feta aquesta introducció, el que em dol és que la darrera rebolcada -que d’altra banda considero justa i merescuda- l’hagi rebut el Tribunal Suprem de mans del Tribunal d’Apel·lació de Gant que, dimarts passat, va rebutjar l’entrega a Espanya del raper Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, que havia estat condemnat per l’Audiència Nacional i pel Tribunal Suprem espanyol, per un delicte d’amenaces, després d’haver descartat extraditar-lo pels delictes d’injúries a la Corona i enaltiment del terrorisme, pels quals també estava condemnat i el reclamava la justícia espanyola.

És cert que la fiscalia belga podria encara recórrer el dictamen en cassació com a últim recurs -cosa que segurament farà-, però veig difícil que se’n surti després que va ser el Tribunal Constitucional belga qui va dir que, en el cas dels atacs al Rei, la norma belga de 1847 que protegia la figura del monarca era inconstitucional perquè col·lidia amb la llibertat d’expressió i “no satisfà una necessitat social urgent i és desproporcionada amb l’objectiu de protegir la reputació de la persona del Rei”. 

¿Significa això que jo defensi el raper Valtònyc i el consideri -com algú ho ha fet, una mena d’heroi nacional? No, difícilment puc deixar de tenir en compte qui és aquest personatge pirandelià que ha esdevingut una mena de màrtir amb cançons, la lletra de les quals he cercat a internet i em semblen abominables. En que traduiré algunes que he trobat en castellà perquè hauríem de ser conscients del nivell moral del personatge. Vegeu-les:

“Jorge Campos mereix una bomba de destrucció nuclear”; “Volem la mort per a aquests porcs”. “Arribarem a la nou del teu coll, cabró, trobant-nos al palau del Borbó, kalàixnikov”. “Li arrancaré l’artèria i tot el que faci falta”. “Volem la mort per a tots aquests porcs”. “Vull transmetre als espanyols un missatge d’esperança, ETA és una gran nació”. “Que no s’alarmi ningú, la justícia és simple, però està de vacances amb Publio Cordon al Carib”. “A veure si t’assabentes, com en el cas Bárcenas, perdo els papers i a les casernes crido GORA ETA”. “De Cospedal no riuria tant en un zulo a quaranta graus”. “Un tret al front del teu cap està justificat o sempre queda esperar que et segresti algun GRAPO”. “Volem que la por truqui a les portes amb flames o que exploti un bus del PP amb nitroglicerina carregada”. “Em cansa tant de silenci enmig d’aquesta guerra”. “Sofia en una moneda però afusellada”. “Puta policia, puta monarquia”. “A veure si ETA posa una bomba i explota”. “Per a tots aquells que tenen por quan arrenquen el seu cotxe, que sàpiguen que quan rebentin les costelles, brindarem amb xampany”. Etcètera, etcètera.

Crec que llegint aquests versos (amic Ponç, els podem definir com a versos?) ningú amb un mínim de respecte pels drets humans i, en definitiva, pels altres, pot experimentar un bri de simpatia per Valtònyc, que és, crec, un home digne de tot menyspreu. Ara bé, ¿mereixia per aquest conjunt d’obscenitats i d’amenaces teòriques, que només es movien en el camp verbal de la faràndula, una condemna de presó per terrorisme, amenaces i injúries al Rei?

Mentre l’Associació Professional de la Magistratura, de caire conservador, donà suport a la sentència del Tribunal Suprem que condemnava el raper a tres anys i mig de presó pels delictes que he esmentat, d’altres juristes van qüestionar-la assenyalant-ne alguns dèficits, que subscric.

Alberto López Basaguren, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat del País Basc, observava bàsicament tres problemes concrets a la sentència. El primer tenia a veure amb l’aplicació del delicte d’injúries al Rei. “Continuem tenint -deia- al Codi Penal una figura que contradiu el Conveni Europeu de Drets Humans”, entre d’altres raons perquè la doctrina del Tribunal d’Estrasburg en el cas Otegi i altres “reitera que aquest tipus d’institucions [la direcció de l’Estat] no pot tenir una protecció agreujada respecte de les persones ordinàries”. Per tant, segons el catedràtic, malgrat que la sentència citava nombrosa jurisprudència, no motivava de manera suficient com encaixa la conducta de Valtònyc en la doctrina d’Estraburg sobre les injúries a la Corona.

El segon defecte d’argumentació feia referència al delicte d’enaltiment del terrorisme. “La sentència no especifica quins fets provats per l’Audiència Nacional suposen una incitació directa a la realització d´actes de terrorisme”, simplement dona per fet que les frases barroeres i amenaçadores constitueixen, ja per se, una amenaça real i, per tant, es poden tipificar com a delicte.

Finalment, el catedràtic retreia que s’hagués obviat la sentència del Tribunal Constitucional 235/07, que va anul·lar un article del Codi Penal sobre delictes d’odi. “¿És el mateix que un cantant com aquest sense influència política faci una afirmació que si aquesta mateixa afirmació la fa un dirigent de Sortu? ¿És possible que les paraules de Valtònyc es puguin assimilar a les dites per un membre confés d’ETA (suposant que ETA encara existís) i siguin una incitació real al terrorisme? ¿Poden tenir la mateixa incidència les paraules d’un cantant pràcticament desconegut, que no té cap connexió directa amb grups polítics titllats de terroristes, que les que provenen de membres confessos d’aquests grups? “El Tribunal Suprem tenia el deure d’argumentar per què veu aquesta vinculació de Valtònyc amb els grups terroristes i no ho fa”, argüia  finalment el catedràtic. I penso que tenia raó.

Per tant, no m’ha sorprès que l’Alt Tribunal Belga hagi denegat l’extradició de Valtònyc dictaminat que la llei vigent al seu país que castiga els insults al Rei és inconstitucional perquè no respecta la llibertat d’expressió i atorga al Rei  un tipus de protecció en aquest camp que està per damunt de la que es dona a les persones ordinàries. I com a jurista que soc he de dir que em dol que els Tribunals espanyols facin el ridícul davant Europa, però més encara que amb les seves sentències donin vida i fama a un personatge com Valtònyc que, com a mínim, em sembla un trepalatrep.


%d bloggers like this: