Josep Maria Quintana

“El resultado de las elecciones del 20-D puso fin al sistema del turno en España. Se abrió así la posibilidad histórica de que en nuestro país haya un Gobierno que no esté dominado en exclusiva por las viejas maquinarias partidistas que se han repartido el poder durante las últimas décadas.” Aquesta era la primera i gran afirmació amb què Pablo Iglesias encetava l’article que va publicar diumenge passat a les pàgines d’El País. Una opinió que –ho diré ja d’entrada- és radicalment falsa.

Llicenciat en Dret i doctor en Ciència Política per la Universitat Complutense de Madrid, de la qual n’és professor, Pablo Iglesias va néixer l’octubre de 1978, dos mesos abans que els espanyols majors de 18 anys donéssim un vot positiu en referèndum a una Constitució que, com tots sabem, s’ha mantingut vigent amb molt poques reformes. Comprenc, per l’edat –Iglesias té 37 anys-, que no mitifiqui una llei que tampoc mitifiquem molts dels qui la vam votar, però que, a diferència d’ell, sabem –perquè vam viure l’època- què va significar per a un país com el nostre que sortia de la fèrria i llarga dictadura del general Franco.

Que Iglesias estimi (o valori) menys que nosaltres, que som més vells, la Constitució espanyola de 1978 ho puc entendre, i fins i tot em sembla molt bé que vulgui trencar amb la mitificació que, del text constitucional, en fan els dirigents del PP, oblidant que l’única manera viable de mantenir les coses que estimem és adaptant-les a les necessitats del present; ara bé, no puc admetre que un home amb els estudis i la formació política i constitucional d’Iglesias afirmi el que assevera al text transcrit.

A més, Iglesias ho sap, d’aquí que sigui encara més greu una afirmació com la seva que no pretén, sinó, desacreditar injustament els partits democràtics que, amb tots els vicis i les virtuts que vulguem, han estat protagonistes de la política espanyola durant els darrers 37 anys. I també un marc constitucional que, fruit del consens entre forces polítiques molt diverses (des del Partit Comunista a Aliança Popular, passant pels nacionalistes catalans i bascs –encara que aquests darrers es van abstenir-), fundà un sistema polític homologable amb els principals sistemes democràtics europeus. Un sistema que no té res en comú amb la Constitució de 1876 que, elaborada per Cánovas del Castillo, propicià la Restauració borbònica en la persona d’Alfons XII.

És cert que, al llarg d’aquests darrers anys, a Espanya han governat tan sols tres partits polítics: UCD, PSOE i PP, i que tots ho han fet en solitari (tinguessin o no majoria absoluta d’escons) a pesar d’haver regit sempre un sistema electoral proporcional que, tot i les correccions que li fa la dita Llei d’Hont, no es pot comparar als sistemes de caire majoritari, que, com sabem, afavoreixen sempre aquell tipus de govern. Però això no justifica, ni de prop, l’afirmació d’Iglesias.

És cert que els resultats del 20-D han format un parlament més plural i divers que mai. Però això no vol dir que aquests hagin acabat amb un sistema de turno, perquè aquest sistema mai no ha existit. El sistema de turno pacífico –com el denominen pròpiament els historiadors- és el derivat del mecanisme constitucional de 1876 a causa dels usos que Cánovas i Sagasta van fer arrelar a la democràcia de la Restauració.

Cánovas, en efecte, era conscient que Espanya havia viscut al llarg del segle XIX en un sistema polític on només les revoltes militars decidien el canvi de constitució, que els colpistes imposaven –era el famós trágala– als seus adversaris. A més, després de fracassades la revolució de 1868, l’experiència monàrquica del rei importat d’Itàlia pel general Prim i la republicana de 1873, Cánovas estava convençut que el poble espanyol era incapaç de viure en un sistema democràtic real. Tanmateix, ell admirava el règim britànic, que considerava com l’únic mecanisme eficaç per a una monarquia parlamentària estable. Però atès que desconfiava radicalment de la societat espanyola, propicià la creació de dos partits artificials que, per mitjà d’una sèrie de pactes hipòcrites, es tornarien en el poder. Aquests pactes, recolzats en la manipulació electoral, constituïren el turno pacífico que dominà la vida política i la història dels governs entre 1876 i 1923.

Cánovas no podia fabricar els dos partits, però va ser prou hàbil per convèncer Práxedes Mateo Sagasta, que constituí l’Agrupación Liberal Fusionista, que venia a ser l’hereva dels antics progressistes, mentre ell constituïa el Partido Liberal-Conservador, que descendia dels unionistes liberals i dels moderats.

És cert que Cánovas lluità sempre contra els liberals fusionistes com a cap dels conservadors, però, encara que odiava el programa dels seus adversaris, sempre va estar disposat a recórrer a les prerrogatives de la Corona per facilitar una “situació liberal” quan els conservadors es trobaven políticament esgotats, o quan els interessos vitals de la monarquia exigien una orientació més liberal de la política. En això radicava el sistema del turno.

Ens trobem, doncs, amb una monarquia liberal on cap partit podia esperar que l’opinió pública li donés el poder polític mitjançant un triomf electoral, perquè era la prerrogativa règia del nomenament i destitució dels caps de govern que s’utilitzava (en col·laboració amb la influència electoral del ministre de la Governació i dels governadors civils) per “fabricar” unes Corts adequades al nou govern. I això perquè Cánovas (a diferència dels militars colpistes) creia que no s’havia de permetre que cap partit monopolitzés el favor de la Corona. Però haurem de convenir que el sistema constitucional creat era, de fet, una oligarquia, no una democràcia. Un sistema on els oligarques havien de tornar-se en els càrrecs per donar a la nació política la il·lusió que s’autogovernava. La artificialitat, doncs, no residia en la creació dels partits, sinó en l’estrident manipulació de les crisis ministerials per mitjà de les quals s’accionava el mecanisme del torn.

A diferència del sistema de la Restauració de 1876, en el marc constitucional de 1978 no s’han manipulat les eleccions, ni el rei ha tingut cap prerrogativa a l’hora de formar o cessar els governs, ja que aquests sempre s’han constituït després d’unes eleccions la puresa democràtica de les quals ningú no ha qüestionat. Si Felipe González va assolir el poder l’any 1982 va ser després d’obtenir una inqüestionable majoria absoluta. Si José Maria Aznar l’obtingué el 2000, va ser perquè havia dut a terme una notable acció de govern després de quatre anys de govern amb minoria. I si Rajoy va perdre les eleccions de 2004 davant un poc conegut José Luis Rodríguez Zapatero, no va ser perquè els governadors civils de l’època manipulessin l’electorat, sinó perquè els ciutadans s’adonaren que, des del govern, Aznar i el seu ministre de l’Interior, Acebes, els havien mentit i intentat manipular barroerament després l’atemptat del Metro de Madrid.

Res a dir, doncs, si volem canviar aspectes clau de la Constitució de 1978. Sóc el primer a defensar-ho, però no puc acceptar que Iglesias manipuli la història. La Constitució de 1978 no va establir un sistema de torn per accedir al poder. La nostra és i ha estat una constitució netament democràtica.

He de reconèixer que se’m fan difícils d’acceptar afirmacions com la que vaig sentir al número dos de Podemos, Ínigo Errejón, quan, en una rèplica televisiva, afirmava que les coses han canviat a la política espanyola des que al parlament hi ha entrat la “gent normal”. I em demano: què vol dir això de “gent normal”? Vol dir que no ho eren els qui, des de 1977, ocupen els escons del Congrés i del Senat? Era gent “especial” aquella? I em cenyeixo a aquest darrer adjectiu per no acudir a d’altres que serien força menyspreatius.

Evidentment que ell no deuria pensar en aquesta mena d’adjectius, però sí que era una gent que, a diferència d’ells, vull dir dels de Podemos, no sorgia del poble. D’on deuria sorgir, doncs? De les elits? És possible que tots els polítics espanyols sorgissin de les elits poderoses econòmicament o socialment?

És clar que no, i que seria molt fàcil fer un llistat inacabable de noms de diputats i senadors espanyols que no emanaven de les elits sinó dels moviments obrers i de la lluita antifranquista, cosa que no succeeix amb la major part dels actuals líders de Podemos, simplement perquè són joves i van néixer després de mort el dictador. Tan joves són que fins i tot algunes dirigents es troben en plena edat de tenir fills, que duen, per cert, als plenaris i converteixen la criatura –innocent ella- en el centre d’atenció mediàtica, amb la qual cosa aconsegueixen atreure els flashos de tots els fotògrafs, els objectius de les càmeres de televisió i, en definitiva, les mirades de la gent que els contempla a les pantalles, i així, en lloc de parlar de Patxi López, que era la persona que es va elegir per presidir el Congrés, parlaven de la senyora Bescansa, que ens ha donat –així almenys ho han venut els portaveus de Podemos- una lliçó de naturalitat i, a més, ens ha conscienciat dels problemes que provoca la conciliació laboral, a pesar que, segons van assegurar diputades d’altres partits que també són o han estat mares, entre els serveis del Parlament dedicats als nostres representants hi ha una esplèndida guarderia.

Amb menys transcendència que això, però suposo que també amb la mateixa intenció de demostrar-nos que ells són “gent normal” es deuria haver fet circular entre els diputats de Podemos la consigna que tots entressis els capots, les gavardines, els anoracs, les parques i altres robes d’abric a l’hemicicle, per tal d’estendre’ls als respatllers de les seves butaques, fent que allò semblés un casino de poble, on només hi mancava per aconseguir un autèntic “reality show” que traguessin de les seves carteres uns entrepans embolicats amb paper de diari, com feia el senyor Lerroux quan baixava del tren a Barcelona després d’haver viatjat en primera classe. Perquè Lerroux –no ho oblidem- també pretenia formar part de la “gent normal”. Més encara, de la “classe treballadora”, i potser per això, quan, a retrets de Manuel Azaña i de José Giral, se li feia ja ben difícil amagar el seu trànsit a la dreta, ho negà dient: “Yo no me he hecho conservador sino gubernamental”.

Dit això, i a diferència del que han fet molts polítics que es reconeixen conservadors, jo no criticaré l’estètica dels diputats de Podemos, ni tampoc la seva manera de vestir, perquè aquestes formen part dels gustos de cadascú i, per tant, em sembla molt bé que vagin com vulguin. Com ho fa també la gent del carrer, que es vesteix i es pentina com vol. A més, tots sabem que “el hábito no hace al monje”, i que, no pel fet de no posar-se gairebé mai la corbata, no per això, dic, Bill Gates i Mark Zuckerberg deixen de ser dues persones de les més riques del món.

Segurament que –vaja, n’estic segur- ni Pablo Iglesias, ni Íñigo Errejón, ni Juan Carlos Monedero formen part del que podríem qualificar com l’ “elit econòmica”, però tampoc són gent tan i tan normal com ells ens volen fer veure. D’entrada, els tres són professors universitaris, cosa que diu molt a favor seu, però que els distancia de l’obrer que pica pedra, per entendre’ns. A més, dos d’ells han aconseguit l’estatus d’assessors de governs estrangers, cosa que remarca la seva vàlua, però que no aconsegueix tampoc la gent normal. I si això no fos suficient per diferenciar-los d’aquest tipus de gent, diguem que Pablo Iglesias s’ha fet un nom com a tertulià d’una important televisió privada, mèrit que també és seu, no hi ha dubte, però que el distancia -i no poc- de la gent del carrer, que no és actora, sinó espectadora passiva del que li ofereixen les televisions, les quals s’han convertit avui en una important força constructiva de l’opinió pública i d’orientació del vot de molts ciutadans.

Vist tot això, podem estar segurs que, ara per ara, Podemos està guanyant la batalla mediàtica a tots els altres partits, i especialment als partits d’esquerra. Al PSOE, perquè, per a desgràcia seva (i dels qui sempre hem reconegut la importància cabdal d’aquesta formació política), estan a punt de brega i en una pertorbadora guerra civil; i a Esquerra Unida, perquè les eleccions la deixaren pràcticament sense representants i això la fa invisible. Ara bé, molt em temo que les victòries mediàtiques no seran suficients per mantenir-los ferms en la batalla política, per més que, avui, en la democràcia representativa que tenim, la veu i el discurs sembla que hagin cedit el seu protagonisme a la imatge, cosa que, al meu entendre, és tan certa com perillosa. Més encara quan, també en el potentíssim món de les xarxes de comunicació, la força d’aquestes radica més aviat en la imatge que en el discurs.

Ho dic perquè em sembla evident que la democràcia de la xarxa no ha romput amb la democràcia televisiva, sinó que n’és més aviat continuadora, ja que en lloc de seguir el model discursiu de l’àgora s’acosta més al model vieocràtic de la societat dels mitjans visuals d’informació, que prefereix la visió a la paraula. En efecte, avui, per més que els usuaris d’internet no són merament passius, ja que interactuen, el tipus d’interactuació que fan servir s’acosta molt al model apodíctic (aquell que expressa o enclou una veritat necessària) propi de les imatges. Vull dir amb això que, al meu entendre, el vertader “diàleg democràtic” –aquell que exigeix profunditat- té ben poc a veure amb l’intercanvi de declaracions que es fa habitualment via twitter, la qual cosa suposa un declivi de la política de les idees i de la discursivitat, que passen a ser categories secundàries respecte de l’imperi de la visió que tot ho ensenyoreix.

Ara bé, no hi ha dubte que, davant l’encarcarament dels partits tradicionals, davant la poca credibilitat a què els han dut els escàndols, la corrupció i la poca transparència, aquests nous actors omplen l’escenari amb unes imatges i amb un llenguatge que contrasten amb el suat encartonament que mostren els discursos tradicionals, la qual cosa exerceix un indubtable atractiu sobre bona part de l’electorat, per bé que els de Podemos hauríem de saber que la política de gestos i de promeses fetes en campanya (i Podemos segueix en plena campanya electoral) és tant o més atractiva com més desproveïda està d’un pla de viabilitat.

De tota manera, això no ens autoritza a menysprear aquesta nova força que ha despertat la il·lusió en un sector de la ciutadania que havia perdut la fe en els polítics i se sentia menystingut per “la democràcia”. En aquest sentit, doncs, la gent de Podemos mereix el mateix reconeixement que tots els altres polítics elegits. Però no més. I no hauríem d’oblidar que l’aparició de coses noves és una constant a la història de la humanitat. I que allò que és nou sol crear sempre entusiasme, per més que la història, per bé que impredictible, ens mostra sovint que, tot el que un dia irromp com a nou és susceptible de ser degradat pel pas del temps i pels defectes intrínsecs a la seva pròpia naturalesa.

“El resultado de las elecciones del 20-D puso fin al sistema del turno en España. Se abrió así la posibilidad histórica de que en nuestro país haya un Gobierno que no esté dominado en exclusiva por las viejas maquinarias partidistas que se han repartido el poder durante las últimas décadas.” Aquesta era la primera i gran afirmació amb què Pablo Iglesias encetava l’article que va publicar diumenge passat a les pàgines d’El País. Una opinió que –ho diré ja d’entrada- és radicalment falsa.

Llicenciat en Dret i doctor en Ciència Política per la Universitat Complutense de Madrid, de la qual n’és professor, Pablo Iglesias va néixer l’octubre de 1978, dos mesos abans que els espanyols majors de 18 anys donéssim un vot positiu en referèndum a una Constitució que, com tots sabem, s’ha mantingut vigent amb molt poques reformes. Comprenc, per l’edat –Iglesias té 37 anys-, que no mitifiqui una llei que tampoc mitifiquem molts dels qui la vam votar, però que, a diferència d’ell, sabem –perquè vam viure l’època- què va significar per a un país com el nostre que sortia de la fèrria i llarga dictadura del general Franco.

Que Iglesias estimi (o valori) menys que nosaltres, que som més vells, la Constitució espanyola de 1978 ho puc entendre, i fins i tot em sembla molt bé que vulgui trencar amb la mitificació que, del text constitucional, en fan els dirigents del PP, oblidant que l’única manera viable de mantenir les coses que estimem és adaptant-les a les necessitats del present; ara bé, no puc admetre que un home amb els estudis i la formació política i constitucional d’Iglesias afirmi el que assevera al text transcrit.

A més, Iglesias ho sap, d’aquí que sigui encara més greu una afirmació com la seva que no pretén, sinó, desacreditar injustament els partits democràtics que, amb tots els vicis i les virtuts que vulguem, han estat protagonistes de la política espanyola durant els darrers 37 anys. I també un marc constitucional que, fruit del consens entre forces polítiques molt diverses (des del Partit Comunista a Aliança Popular, passant pels nacionalistes catalans i bascs –encara que aquests darrers es van abstenir-), fundà un sistema polític homologable amb els principals sistemes democràtics europeus. Un sistema que no té res en comú amb la Constitució de 1876 que, elaborada per Cánovas del Castillo, propicià la Restauració borbònica en la persona d’Alfons XII.

És cert que, al llarg d’aquests darrers anys, a Espanya han governat tan sols tres partits polítics: UCD, PSOE i PP, i que tots ho han fet en solitari (tinguessin o no majoria absoluta d’escons) a pesar d’haver regit sempre un sistema electoral proporcional que, tot i les correccions que li fa la dita Llei d’Hont, no es pot comparar als sistemes de caire majoritari, que, com sabem, afavoreixen sempre aquell tipus de govern. Però això no justifica, ni de prop, l’afirmació d’Iglesias.

És cert que els resultats del 20-D han format un parlament més plural i divers que mai. Però això no vol dir que aquests hagin acabat amb un sistema de turno, perquè aquest sistema mai no ha existit. El sistema de turno pacífico –com el denominen pròpiament els historiadors- és el derivat del mecanisme constitucional de 1876 a causa dels usos que Cánovas i Sagasta van fer arrelar a la democràcia de la Restauració.

Cánovas, en efecte, era conscient que Espanya havia viscut al llarg del segle XIX en un sistema polític on només les revoltes militars decidien el canvi de constitució, que els colpistes imposaven –era el famós trágala– als seus adversaris. A més, després de fracassades la revolució de 1868, l’experiència monàrquica del rei importat d’Itàlia pel general Prim i la republicana de 1873, Cánovas estava convençut que el poble espanyol era incapaç de viure en un sistema democràtic real. Tanmateix, ell admirava el règim britànic, que considerava com l’únic mecanisme eficaç per a una monarquia parlamentària estable. Però atès que desconfiava radicalment de la societat espanyola, propicià la creació de dos partits artificials que, per mitjà d’una sèrie de pactes hipòcrites, es tornarien en el poder. Aquests pactes, recolzats en la manipulació electoral, constituïren el turno pacífico que dominà la vida política i la història dels governs entre 1876 i 1923.

Cánovas no podia fabricar els dos partits, però va ser prou hàbil per convèncer Práxedes Mateo Sagasta, que constituí l’Agrupación Liberal Fusionista, que venia a ser l’hereva dels antics progressistes, mentre ell constituïa el Partido Liberal-Conservador, que descendia dels unionistes liberals i dels moderats.

És cert que Cánovas lluità sempre contra els liberals fusionistes com a cap dels conservadors, però, encara que odiava el programa dels seus adversaris, sempre va estar disposat a recórrer a les prerrogatives de la Corona per facilitar una “situació liberal” quan els conservadors es trobaven políticament esgotats, o quan els interessos vitals de la monarquia exigien una orientació més liberal de la política. En això radicava el sistema del turno.

Ens trobem, doncs, amb una monarquia liberal on cap partit podia esperar que l’opinió pública li donés el poder polític mitjançant un triomf electoral, perquè era la prerrogativa règia del nomenament i destitució dels caps de govern que s’utilitzava (en col·laboració amb la influència electoral del ministre de la Governació i dels governadors civils) per “fabricar” unes Corts adequades al nou govern. I això perquè Cánovas (a diferència dels militars colpistes) creia que no s’havia de permetre que cap partit monopolitzés el favor de la Corona. Però haurem de convenir que el sistema constitucional creat era, de fet, una oligarquia, no una democràcia. Un sistema on els oligarques havien de tornar-se en els càrrecs per donar a la nació política la il·lusió que s’autogovernava. La artificialitat, doncs, no residia en la creació dels partits, sinó en l’estrident manipulació de les crisis ministerials per mitjà de les quals s’accionava el mecanisme del torn.

A diferència del sistema de la Restauració de 1876, en el marc constitucional de 1978 no s’han manipulat les eleccions, ni el rei ha tingut cap prerrogativa a l’hora de formar o cessar els governs, ja que aquests sempre s’han constituït després d’unes eleccions la puresa democràtica de les quals ningú no ha qüestionat. Si Felipe González va assolir el poder l’any 1982 va ser després d’obtenir una inqüestionable majoria absoluta. Si José Maria Aznar l’obtingué el 2000, va ser perquè havia dut a terme una notable acció de govern després de quatre anys de govern amb minoria. I si Rajoy va perdre les eleccions de 2004 davant un poc conegut José Luis Rodríguez Zapatero, no va ser perquè els governadors civils de l’època manipulessin l’electorat, sinó perquè els ciutadans s’adonaren que, des del govern, Aznar i el seu ministre de l’Interior, Acebes, els havien mentit i intentat manipular barroerament després l’atemptat del Metro de Madrid.

Res a dir, doncs, si volem canviar aspectes clau de la Constitució de 1978. Sóc el primer a defensar-ho, però no puc acceptar que Iglesias manipuli la història. La Constitució de 1978 no va establir un sistema de torn per accedir al poder. La nostra és i ha estat una constitució netament democràtica.

Dissabte passat, 9 de gener, les ràdios i la televisió esbombaven la notícia inesperada que, al darrer minut, JxSí i la CUP havien arribat a un acord per investir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat de Catalunya. Mas, que era el gran sacrificat, apareixia davant els periodistes en una roda de premsa televisada per explicar les bases de l’acord i desgranar per què ell accedia a fer-se al costat i deixar pas a un acord que trencava totes les hipòtesis efectuades fins aleshores i posava fi a tres mesos agònics de negociacions.

En aquell moment vaig estar dubtant si telefonava al diari Menorca per retirar l’article que havia escrit el dia abans –els col·laboradors hem d’enviar a la redacció els nostres articles amb un mínim dos dies- conscient que la realitat dels fets superava els punts de vista que jo havia tingut presents alhora d’escriure’l, però finalment vaig decidir que no el retiraria i que, tot i ser conscient que jo partia d’unes premisses que no eren les que finalment es van dar –hi hagué acord i no ruptura, i per tant hi hauria govern i no eleccions anticipades- molts dels raonaments de fons que es feien a l’article seguien vigents. I de manera especial aquell que feina referència a la representativitat que JxSí i la CUP ostenten, que no sobrepassa el 47’8 per cent dels electors catalans, a pesar que –com va dir Mas en una frase certament desafortunada- ha calgut “corregir” mitjançant l’esmentat acord “allò que les urnes no ens van donar”.

Dit això, i essent molt conscients que el camí que van elegir els partits majoritaris al Parlament de Catalunya no seria fàcil, no hi ha dubte que l’acord signat, a pesar d’haver-se aconseguit oferint el cap de Mas a la CUP en safata d’argent, s’ha de veure com una victòria in extremis del president, que es decantava de la política (però no l’abandonava) i d’alguna manera tutelarà el nou govern, ja que és ell qui va imposar la figura de Puigdemont (també contra tot pronòstic), qui esquarterà el moviment independentista obligant-lo a entregar incondicionalment dos diputats al grup de JxSí i a fer fora del Parlament dos diputats cupaires (no sabem encara si homes o dones, perquè, quan parlen en plural, tant la senyora Gabriel com la senyora Reguant sempre ho fan en femení). Poca broma, doncs, si analitzem el fons del pacte!

El fet incontestable és que Mas ens va sobtar a tots. A mi el primer. Però que em deixés descol·locat a mi no té cap mena de transcendència, i sí en té, en canvi, que agafés amb el peu esquerra els principals dirigents del país, ja que l’acord de darrera hora va deixar K.O. tècnic l’oposició d’Arrimadas i d’Iceta, que després d’haver dit i repetit durant les darreres setmanes que el pitjor que podia passar-li a Catalunya era anar novament a unes eleccions, ja que al país li calia un govern que fos capaç d’abordar els problemes “reals”, van haver de canviar de discurs com qui gira un calcetí, tot afirmant que Mas ha tingut por a les eleccions (cosa que segurament és veritat) i que recórrer al vot era l’única sortida digna després de tres mesos d’incapacitat per arribar a acords. Potser tenien raó, però en què quedem? Calia un govern per governar o calien eleccions? No es pot opinar una cosa i tot seguit la contrària, i això és el que, desconcertats, van fer Arrimadas i Iceta el dissabte vespre, poques hores després que Mas hagués exposat públicament el per què de tot plegat.

Però si el desconcert d’Arrimadas (que es va traduir en amarga rèplica) i d’Iceta (molt més dialogant en les formes) va ser gran, tant o més ho va ser el dels grans dirigents dels partits que a Espanya en diuen “nacionals”. Aquests, que, seguint les prediccions d’Aznar, han anat assegurant des de Madrid que els catalans serien incapaços de posar-se d’acord i pensaven que, per això mateix, no calia immutar-se, ara s’adonen que la pilota ha passat al seu taulat i comencen les presses.

En efecte, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera, i tots els poders terrenals espanyols es van trobar de sobte davant un nou escenari que no havien imaginat: aquell que feia possible a Catalunya un govern netament sobiranista decidit a aconseguir la independència. Un govern que, a més –si hem de creure que, pacta sunt servanda- el president Mas havia blindat.

Bastava llegir els titulars de la premsa que a Madrid va sortir diumenge per copsar el desconcert: “La renuncia del ‘president’ [Mas] se explica con medias verdades y augura volatilidad” (El País); “El desafío soberanista fulmina a Artur Mas para seguir adelante” (ABC); “Pujol y los duros de CDC pidieron a Mas dar ‘el paso a un lado’” (cal dir que –no podia ser d’altra manera- aquest diari ja ha començat a carregar contra Puigdemont pels seus comentaris independentistes publicats al twitter).

Estem, per tant, ben distrets amb aquest nou panorama que obria la porta a un camí que Catalunya gairebé s’havia acabat tancant ella sola i que, quan ningú no ho preveia, el president Mas va fer possible traient un conill del copalta. Camí, però, que no serà gens fàcil per a ells mateixos a pesar del placatge que JxSí ha fet a la CUP i del discurs ple de promeses i il·lusions que va fer Puigdemont a la investidura, perquè, com molts observadors hem assenyalat, aconseguit ara l’acord de govern, els catalans, haurien de ser conscients dels seus límits i, per tant, haurien de saber oferir a la ciutadania un ventall de compromisos creïbles que vagin més enllà de les promeses d’obtenir un paradís a la Terra (que és el que fins ara han ofert i reiterà el nou president de la Generalitat). I dubto molt que estiguin en condicions d’oferir aquest paradís, atesa la reacció que generarà (de fet ja l’ha generada) entre les forces polítiques d’àmbit nacional.

I això perquè, com apuntava jo el passat diumenge, no hem d’oblidar que, des del costat espanyol, els polítics que avui dirigeixen els grans partits estatals, difícilment són capaços d’adoptar una actitud crítica respecte de la complexa realitat d’Espanya, i es mouen empesos –en això com els catalans- per un factor emocional molt fort que dificulta –gairebé fa impossible- el diàleg quan la matèria a tractar fa referència a una “nova concepció” de l’Estat.

Tenim, doncs, davant nostre uns dies de gran pressió que, més que cap altre polític, sofrirà en primera persona Pedro Sánchez, ja que el desafío catalanista, el órdago catalán –que és com a Espanya es qualifica sempre el que està succeint a Catalunya- ha fet que, des del primer minut, Mariano Rajoy, que tenia pràcticament impossible de ser reelegit president del Govern, intenti de nou la gran coalició PP-PSOE-C’s que ja donava per perduda, per enfrontar-se amb solidesa a les decisions que emanin del nou govern de Catalunya (aquest que ja no ha jurat fidelitat al Rei ni a la Constitució) i del parlament català. I no hi ha dubte que es reduiran encara més –si és que en tenia cap- les possibilitats d’una aliança d’esquerres al voltant de Sánchez, que, no ho dubtin, ho passarà malament. Des del meu punt de vista, és el que ho té més difícil a pesar d’haver aconseguit situar un dels seus alfils a la presidència del Congrés dels Diputats.

En contemplar el desenllaç humiliant, encara que previsible, de la política catalana després de les eleccions del passat 27-S, totes les interpretacions són possibles. Sobretot si tenim en compte que, en la majoria dels casos, les que fem els qui ens dediquem a parlar de política, sovint reflecteixen més la nostra manera de ser i de pensar que la realitat objectiva. Però essent això inevitable, tampoc no les podem menysprear, perquè és llegint aquestes interpretacions fetes des de la subjectivitat que el lector intel·ligent (el que sap llegir entre línies i destriar el gra de la palla) pot aproximar-se a l’objectivitat dels fets.

Baixant, doncs, a la realitat que observo –i que consti que he escrit aquest text divendres 8 de gener, per tant sense saber com acabaran realment les negociacions entre JxSí i la CUP a Catalunya-, potser que la paraula més adequada per definir el resultat final d’aquests tres mesos de diàleg (diàleg?) sigui “decepció”, ja que les expectatives creades per un procés que tots els partidaris de la independència de Catalunya havia viscut com “allò definitiu”, com “el més transcendent”, com “el vot de la teva vida”, amb la consciència creada de l’ “ara o mai”, només podien abocar a un èxit estrepitós (per bé que plegat d’incògnites atesa la unilateralitat de la via escollida per assolir la independència) o a un fracàs decebedor que, en el cas que ens ocupa, és encara més sonat pel fet que no s’ha produït per l’oposició dels adversaris, sinó per la impossibilitat d’arbitrar un acord entre els qui havien qualificat aquest objectiu com un desideràtum absolut.

I tanmateix és en moments com aquest –quan tot sembla confós i esbordellat- que les societats han de demostrar la seva maduresa política, perquè, com diu molt bé Innerarity, “una societat és democràticament madura quan ha assimilat l’experiència que la política és sempre decebedora”, la qual cosa no impedeix, però, a aquesta mateixa societat de ser exigent amb ella mateixa i maldar per refer-se. I què significa refer-se? Doncs forjar un nou camí envers l’objectiu desitjat que sigui transitable, que sigui possible, un camí que defugi plantejaments que només sosté la utopia i que no tenen en compte la realitat.

Innerarity ens diu també que la política és inseparable de la disposició al compromís, i que aquest no és sinó la capacitat de donar per bo “el que no satisfà completament les aspiracions pròpies”. En aquest sentit, doncs –i seguint aquest autor basc-, haurem de considerar incapacitat per a la política “qui no té la capacitat de conviure amb aquest tipus de frustracions i de respectar el propis límits”. I no hi ha dubte que, ara més que mai, són aquests límits que s’haurien de tenir en compte.

El primer, que només un 48 per cent d’electors optaven clarament per la independència, mentre que un 40 per cent n’estava radicalment en contra i un 12 per cent creia que, com a pas previ, s’havia d’aconseguir un marc legal que fes possible un referèndum pactat sobre la secessió.

El segon, que entre els partidaris decidits de la independència hi havia unes diferències de model d’Estat i d’ideologia tan diversos, tan contradictoris, que s’han acabat imposant com a essencials i han fet impossible l’acord definitiu.

De fet, la política de bloqueigs i de vetos (cosa que és probable que veiem també durant les pròximes setmanes a la política espanyola) és la que més bé reflecteix la incapacitat dels actors per a fer política. Dit d’una manera positiva: és la que ens demostra més clarament que els polítics de torn només són capaços de fer una política molt bàsica, aquella a la qual podria aplicar-se la caracterització que Michel Foucault feia del poder, definint-lo com a “pobre en recursos, parc en els seus mètodes, monòton en les tàctiques que utilitza i incapaç d’invenció”.

Té, doncs, cap mena de sortida digna la situació en què ens trobem?

Des del meu punt de vista, la resposta no és fàcil perquè depèn de molts factors: uns endògens a la política catalana; d’altres exògens, que depenen del comportament que tinguin respecte d’això els partits espanyols.

Del costat dels catalans, diguem que potser només es podrà sortir de l’atzucac en què es troben si els polítics del país assumeixen, com he dit abans, que la societat només és democràticament madura quan ha assimilat l’experiència que la política sempre és decebedora i entenen que només podran superar la decepció si són capaços d’escoltar i comprendre la plausibilitat dels arguments de l’altra part. I això significa que han de mantenir-se vius en els ses propòsits –vull dir que han de saber aguantar-, però també que haurien de ser capaços d’oferir a l’electorat un ventall de compromisos creïbles que vagin més enllà de les promeses d’obtenir un paradís a la Terra (que és el que fins ara han ofert).

No hem de parlar, però, només dels polítics catalans, perquè també em sembla indispensable advertir que, des del costat espanyol, caldria que els polítics fossin capaços d’adoptar, per primer cop a la vida, una actitud crítica respecte de la complexa realitat d’Espanya. Ja que, si bé és cert que hi ha a la política catalana un factor emocional molt fort, aquest hi és també a l’espanyola, i la política hauria de consistir, precisament, a civilitzar aquestes emocions, i a impedir també la instrumentalització de les passions que provoquen. I això passa perquè, d’una vegada per totes, es replantegi el concepte d’Espanya com a Estat.

En un article modèlic, l’historiador Borja de Riquer (La Vanguardia, 31/12/15) deia que, al llarg dels darrers 75 anys, i en bona part condicionats per l’experiència de la Guerra Civil i la dictadura franquista, els historiadors i els polítics espanyols han hagut d’enfrontar-se amb el concepte d’Espanya. Però així com entre els primers, amb no poques picabaralles, s’han anat imposant visions obertes sobre “la invenció” de la nació, entre els polítics, en canvi, no hi ha hagut mai un debat sincer sobre aquesta idea. Per a ells, la temàtica “nacional” forma part de les creences, d’aquestes “veritats” que s’han d’acceptar i imposar com a inqüestionables. “La realitat –escriu Borja de Riquer- és que els polítics, des de la transició ençà, no han volgut revisar mai a fons el concepte d’Espanya fabricat per l’ortodòxia nacionalista conservadora a finals del segle XIX”. De fet, quasi tots s’han identificat més amb la tesi essencialista d’Antonio Cánovas del Castillo –“Espanya, obra de Déu o de la natura”– que en la visió positivista de Francesc Pi i Margall.

De fet, l’article 2 de la Constitució espanyola de l’any 1978 va significar una contundent reafirmació en la visió més ortodoxa del nacionalisme espanyol, que van assumir els socialistes a pesar que no dubtaren a limitar-lo en allò que feia referència al procés d’integració europeu. Ara bé, quan a partir de 2000 es produí la contraofensiva nacionalista de José María Aznar amb aquella segona transició que havia de corregir “els excessos autonomistes i esquerranistes” de la primera, el cert és que les esquerres van ser incapaces de reaccionar. Aznar –diu Borja de Riquer- recuperava “la veritat” de la nació espanyola configurada en temps remots. Allò era, per tant, el nacionalisme espanyol més desacomplexat, davant del qual els socialistes només van saber refugiar-se en la tradició jacobina i fer costat a la dreta. I el més lamentable és que encara són allí, a pesar de la reforma constitucional que diuen que volen impulsar.

—–

Us recomano vivament la lectura de l’article d’Enric Juliana publicat el passat divendres, a La Vanguardia:

http://www.lavanguardia.com/politica/20160108/301257736731/regresa-el-catala-emprenyat.html

“Tant políticament com socialment, l’arrel del nostre drama particular es troba en la voluntat d’eliminar l’adversari com a font inspiradora de tot moviment tàctic i de tota presumpció estratègica, ja sigui mitjançant el pacte o per mitjà de l’enfrontament.” Aquestes paraules de Kepa Aulestia ens mostren avui, amb tota la seva cruesa, potser el mal més greu que afecta la política espanyola si observem el panorama que ens han deixat les dues darreres eleccions: les catalanes del 27-S i les generals del 20-D.

Dit això, voldria, però, postil·lar la frase amb una matisació que, aplicada directament al PSOE, em sembla encara força més greu: l’arrel del seu drama –el del PSOE- radica també en la voluntat que mostren els seus dirigents d’eliminar l’adversari intern, ni que sigui a costa de fer volar pels aires la llarga tasca política que les generacions anteriors han dut a terme al si del partit.

Ho dic perquè aquesta necessitat que els socialistes exterioritzen de provocar la voladura interna del partit no sembla que tingui aturall, ja que l’hem poguda observar no sols a Catalunya, on el PSC –que havia estat el gran partit de la concòrdia entre catalans d’origen i catalans nouvinguts- s’ha dessagnat en divisions internes fins passar de treure 25 escons el 2008, a treure’n 11 el 2011 i 8 el 2015, convertint-se en una força pràcticament irrellevant en aquella comunitat autònoma, sinó també a les Illes Balears, on, tot i haver aconseguit el govern de la comunitat autònoma el passat mes de maig, hem vist com la nova marca de l’esquerra, Podemos, li ha arrabassat el lideratge, li ha fet perdre un diputat i ha convertit el PSOE en tercera força política. Ara bé, podien esperar els socialistes un millor resultat a casa nostra si, des del darrer congrés insular, no hem viscut sinó un duríssim enfrontament a escac i mat entre el secretari general actual, Vicenç Tur, i el secretari general anterior, Marc Pons?

Vicenç Tur passarà, sens dubte, a la història del partit com l’home que l’ha deixat en un estat lamentable (el més precari des de 1979), però val a dir que li ha ajudat –i no poc!- en aquest trist afer, Marc Pons, que, després de perdre les eleccions internes, s’aferrà a la falda de l’actual presidenta Francina Armengol (Tur ha recolzat sempre els perdedors: Madina a nivell nacional i Calvo a nivell autonòmic), i després d’haver aconseguit situar-se en una posició privilegiada de govern (conseller de la presidència i portaveu de l’executiu), ha contribuït decididament a la pèrdua de pes polític d’una força que, a Menorca, ho havia estat tot i cada dia que passa és més irrellevant.

Diguem, però, que la desfeta socialista a Espanya (en passar de 110 a 90 diputats), podia encara vendre’s davant l’opinió pública com un mal menor –tot és relatiu- si la comparàvem amb la gran esllavissada del PP que, tot i ser el partit més votat, aconseguia només 123 diputats i retrocedia, per tant, 63 escons respecte de les eleccions de 2011, que aleshores li havien donat una majoria més que absoluta.

Si els meus lectors van seguir atentament per la televisió els programes que les cadenes estatals oferiren la nit electoral mentre es feia l’escrutini, recordaran com, gairebé unànimement, els comentaries titllaven d’èxit el resultat del PSOE, i ho feien per dues raons que no podem menysprear: perquè havia tret més diputats del que predeien les enquestes (la caiguda, doncs, havia estat menys notable del que estava previst), i perquè tothom va observar clarament que l’enderrossall del PP havia estat tan gran, que l’èxit relatiu de C’s no bastava per fer president Rajoy, perquè era evident que la suma dels diputats populars (123) més la dels diputats d’Albert Rivera (40) era insuficient per decidir la presidència del Govern. No sols en una primera votació (la que exigeix majoria absoluta), sinó també a les següents, a menys que el PSOE optés per l’abstenció, cosa que semblava improbable després de l’enfrontament personal que van protagonitzar Rajoy i Sánchez en el debat. Vaja, que un acord entre Don Inmoral i el Señor Ruín (són qualificatius que ells es van fer) no semblava possible!

No és que el PSOE ho tingués fàcil, no! Però no semblava impossible que, després que Mariano Rajoy renunciés a formar govern, és pogués configurar una majoria parlamentària formada per una suma de perdedors que, amb l’abstenció dels nacionalistes, pogués dur Pedro Sánchez a la Moncloa.

La relativitat de les coses i l’aritmètica electoral havia fet, doncs, que, tot i les grans dificultats amb què es podria trobar aquesta darrera fórmula, fos, però, tant o més factible que un govern del PP, ja que, després d’haver trepitjat tants calls durant la passada legislatura, Rajoy sembla que només pugui aspirar a obtenir el suport de C’s.

Així les coses, quan la trista victòria del PP havia minimitzat i endolcit la derrota d’un PSOE que podia penjar-se la medalla de no veure’s superat pels emergents de Podemos, apareixen els barons socialistes, que, seguint l’impuls d’una vella manera de fer política –aquella que du sempre a avantposar els seus interessos personals al del partit-, es dediquen a disparar directament al cap del seu líder Pedro Sánchez, en lloc de dedicar-se a facilitar-li el camí a la Moncloa.

L’afany de poder de la líder socialista andalusa, Susana Díaz, que, des del dia mateix de l’elecció de Sánchez com a secretari general, no ha deixat de fer-li la traveta, ha dut, per tant, al partit a un enfrontament intern que ha tirat per la borda qualsevol possibilitat d’èxit immediat del PSOE, ja que, en barrar el pas a un pacte amb Podemos amb l’excusa de mantenir la sacrosanta unitat d’Espanya (com si la unitat no es pogués forjar per altres mitjans que els fixats avui al text constitucional), deixa Sánchez en una debilitat extrema, que s’acreix encara més pel fet que l’obliguin a convocar el congrés nacional del partit durant el mes de febrer (ell reclamava endarrerir-lo tan sols uns mesos), quan el més probable és que Espanya estigui encara en ple procés d’elecció del president del govern.

I mentre els socialistes del PSOE s’esbatussen, Podemos està seguint una estratègia força més intel·ligent. D’entrada, ha fet una aproximació molt rendible als partits i als moviments de caire regionalista que, sense abdicar d’Espanya (aquest seria el cas de En Comú Podem), creuen, però, que la Constitució s’ha d’obrir a d’altres possibilitats d’entesa i d’organització estatal. De fet, si més no des del meu punt de vista, la proposta que Pablo Iglesias ha formulat d’exigir, com a condició sine qua non per a pactes post electorals, de fer possible a Catalunya un referèndum d’autodeterminació, no persegueix tant la duta a terme d’aquesta consulta com de consolidar el seu posicionament a costa del PSOE, ja que Iglesias sap molt bé que aquest partit no pot –ara per ara- acceptar la proposta, i sap també que la simple possibilitat d’arribar a un acord amb una organització que li està segant l’herba sota els peus, provoca (ja ha provocat) al si del PSOE un enfrontament intern que, a curt termini, el pot dur a una derrota sense precedents si, dos mesos després de provocada la primera votació per a la presidència del govern, el Parlament espanyol acaba dissolvent-se i ha de seguir –ves per on!- el calvari d’aquest altre parlament –el de Catalunya- que tant han criticat i tantes burles ha provocat damunt la premsa espanyola.