Josep Maria Quintana

Grècia s’ha esporuguit i ha variat una mica els resultats electorals de fa un mes, que impedien la formació d’un nou govern i duien el país vers l’ignot, que no necessàriament a la catàstrofe, perquè em fa la impressió que, a la catàstrofe (una paraula grega de llarga trajectòria), ja hi són de fa temps.

El partit conservador Nova Democràcia ha guanyat les eleccions: tindrà 79 escons al parlament, més els 50 que la llei electoral grega regala al partit que obté més diputats; 129, per tant. Al darrere hi ha la coalició de l’esquerra radical Syriza, amb 71 escons, dos punts per sota de Nova Democràcia. En xifres absolutes només 170.000 vots han separat Nova Democràcia de Syriza, sobre un total de 6,2 milions de votants. El PASOK (socialistes), que havia governat fins que se’ls va imposar per Europa un govern de transició presidit per un tecnòcrata independent, ha estat la tercera força, amb 33 escons. Ha quedat gairebé en el no res, a no ser que l’aritmètica el situa com a necessari per aconseguir una majoria, un cop Syriza diu que es quedarà a l’oposició.

Darrere els tres partits principals hi ha el Partit dels Grecs Independents, de dreta i contrari al rescat, amb 20 diputats; els nazis d’Alba Daurada, amb 18, que ha mantingut contra pronòstic el mateix percentatge de vot que fa un mes; l’Esquerra Democràtica amb 17, i el Partit Comunistaamb 12.

Si comparem aquests resultats amb els del mes de maig, veurem que Nova Democràcia ha guanyat 21 escons, Syriza n’ha guanyat 19, el PASOK n’ha perdut 8, els Grecs Independents n’han perdut 13, els nazis n’han perdut 3, l’Esquerra Democràtica n’ha perdut 2 i el Partit Comunista n’ha perdut 14.

L’enviat de La Vanguardia a Grècia definia aquests resultats com “el triomf de la por”, un títol que jo li prenc manllevat perquè ha estat, en efecte, la por al bipartidisme secular, la por de les elits beneficiàries que s’acabi el joc, la por d’uns i altres que s’obrin processos i es depurin responsabilitats amb noms i cognoms; però també la por de Brussel·les i Berlín a perdre els seus lacais a Grècia i que un perillós precedent s’interposi en el seu, fins ara, implacable pla de conquestes.

Tota aquesta por s’ha canalitzat vers l’electorat en una operació de guerra psicològica gegantina: l’amenaça d’abandonar l’euro, de ser expulsats de l’espai Schengen, de ser apartats d’Europa, de caure en la fallida absoluta, de ser atacats per Turquia, de quedar-se sense aliments ni medicines, de tornar irremeiablement a les cavernes, etc. etc.

Mentre la majoria dels mitjans grecs i europeus propagaven tendenciosos vaticinis de molt discutible base, Nova Democràcia recorria el país buscant, porta a porta, els seus votants i recordant a molts els favors rebuts. Per tot això, aquestes eleccions passaran a la història com les més contaminades i amb major ingerència externa des de la creació de la Unió Europea.

Quin era l’escenari econòmic?

Gràcies als préstecs del Banc Central Europeu (BCE), els bancs d’Europa creien que no tindrien problemes de liquiditat, però de sobte han descobert un altre risc: les retirades massives dels particulars. Courrier International donava les dades següents: El 14 de maig, els grecs van treure de les finestretes bancàries un mínim de 700 mil milions d’euros en un dia. Quatre dies més tard, els clients de la branca britànica del Banco de Santander, havien retirat l’equivalent a 250 mil milions d’euros. Si aquest moviment, de moment limitat, esdevingués de pànic i guanyés els països més fràgils de la zona euro (per exemple el nostre), els bancs quedarien en braceroles.

El nou govern

L’opció majoritària de les eleccions gregues va ser l’abstenció, fruit del desencís, de l’esgotament i, en molts casos, de la irresponsabilitat davant una conjuntura tan crucial. Però els comicis han donat la iniciativa a Nova Democràcia, amb el 30% dels vots, que ha convidat el PASOK a formar un govern de salvament nacional i també l’Esquerra Democràtica. A més, sembla que Vassilios Rápanos, fins ara president del Consell d’Administració del Banc Nacional de Grècia (NBG), el major banc privat del país (un banc que ha rebut importants injeccions de diners públics en els últims anys), dirigirà la cartera d’economia.

A Grècia, doncs, s’ha fet possible una gran paradoxa: tenallada per la por, ha donat el poder als qui la van dur fins al caos, ja que en serà primer ministre Antonis Samaras, l’home que, des del govern, va falsificar els comptes per entrar a la UE.

La hipocresia dels europeus rics

Els banquers europeus (alemanys i francesos, especialment) no són innocents i, per això mateix, han fet un alè en conèixer el resultat de les eleccions gregues, perquè la retirada de Grècia de la zona euro, no només perjudicava els grecs, també els perjudicava a ells. I això perquè en un eventual retorn al dracma, la moneda perdria al menys un 50% del valor i el preu dels productes importats (per exemple el petroli) s’encariria en la mateixa proporció. I també la inflació del país. Per contra, Grècia esdevindria un país baratíssim per als estrangers, i els exportadors serien força competitius, fet que podria afavorir el creixement.

Però què passaria amb el deute? Doncs que, si no es produís una sortida consensuada i negociada amb els socis europeus, el deute seguiria essent en euros, fet que l’augmentaria considerablement. Per lògica, una Grècia en fallida hauria de paralitzar el seu reembossament, tot mantenint-se fora del sistema financer internacional durant un temps. I això seria terrible per als bancs europeus, que tenen encara 70 mil milions d’euros en préstecs a Grècia. A més, no oblidem que l’exposició de la banca europea al deute grec és, segons estima Barclays, de 300 mil milions d’euros. No es estrany, per tant, que els capitostos de l’UE hagin fet un alè amb la victòria pírrica (novament un vocable grec) de Samaras, el gran mentider.

Dilluns passat vaig veure i escoltar amb interès el diàleg que, dins el programa “Entrevista a la carta”, dirigit per la presentadora Julia Otero, aquesta va mantenir amb Mario Vargas Llosa mitjançant un sistema de preguntes que li formulaven personatges que apareixien en una gran pantalla (força espectacular) que omplia el fons del plató.

La fórmula era complexa. La presentadora anava parlant amb l’entrevistat que havia d’elegir tres de les quatre persones que estaven preparades per fer-li una pregunta –això tres cops; per tant, un de cada quatre possibles entrevistadors sempre quedava fora-. Aleshores ell responia i era la presentadora la que coadjuvava a completar el diàleg amb l’escriptor.

No sé quin èxit de públic tindrà aquest programa que, tot i que muntat amb un gran desplegament de mitjans tècnics, em sembla massa complicat, ja que les preguntes no tenen il·lació les unes amb les altres, són curtes i és en tot cas la presentadora la que ha de tenir habilitat per completar-les, com de fet va succeir.

La selecció de Vargas Llosa

A més, haver de descartar tres dels teòrics dotze interlocutors no sé quin valor televisiu pot tenir, encara que d’alguna manera ens mostra les preferències de l’entrevistat. En aquest cas, va rebutjar la interlocució del comediant Josema Yuste, de l’exfutbolista Emilio Butragueño y d’un jove artista de la sèrie televisiva “Cuéntame como pasó” el nom del qual no vaig retenir. Si jo hagués estat la persona entrevistada hauria rebutjat els dos primers, però no el darrer, que hauria preferit a l’exmodel i personatge de revista del cor Antonia Dell’atte, espècimen humà que era sens dubte més temptador però que dubto que fos més interessant, encara que, com he dit, ni tan sols recordo el nom del jove artista, perquè mai no he visionat la sèrie en què apareix.

Escoltar Mario Vargas Llosa sempre és un plaer. Estem davant d’un home intel·ligent, a més d’escriptor excepcional i mestre de literats, que se’n va sortir de manera brillant de les diverses i variades preguntes (algunes més consistents i d’altres més banals) que li van fer. La diferència que va establir entre cultura i espectacle –matèria que tracta en el seu darrer llibre- va ser interessant, com també el fet de sincerar-se humilment davant les càmeres per dir que, si bé no pot sofrir un llibre dolent (que tanca i deixa sense acabar), és capaç de veure una pel·lícula de la sèrie B sempre que tingui una estructura més o menys tancada, cosa que, segons ens va explicar, no pot sofrir Juan Cruz, que va ser el qui li va formular una pregunta en aquest sentit, com per recriminar-li jocosament haver-lo dut un dia a veure (em sembla que a Canàries) un film de Arnold Schwarzenegger.

El tractament dels nacionalismes

La matèria que més em va xocar –no per esperada sinó per com ell va tractar-la- va ser la referent als nacionalismes, a partir d’una pregunta formulada per l’exlider socialista basca y actual dirigent màxim d’UPyD, Rosa Díez, a qui, com va confessar Vargas Llosa, va donar el vot les passades eleccions, ja que des que el govern de Felipe González li va concedir la nacionalitat espanyola, l’escriptor, encara que no resideix a Espanya, té dret a votar.

Quan parlem de “nacionalisme” la qüestió no és fàcil ni senzilla, perquè l’abast del concepte és sempre molt difícil de precisar i se sol tractar esbiaixadament. Per exemple, jo mateix, mai no m’he considerat nacionalista, però sovint, quan escolto persones com Rosa Díez criticant els nacionalismes i els nacionalistes em sento molt més a prop d’aquests que de la dirigent d’UPyD. És el mateix que em va succeir escoltant la resposta de Vargas Llosa.

Deixant de banda els nacionalismes que són a la base de la configuració de l’Europa del segle XIX, que no sol criticar ningú, avui els nacionalismes tenen molts enemics, però molt sovint els arguments d’aquests estan tenyits també de nacionalisme. D’altra banda, el nacionalisme presenta versions molt diverses, encara que -això sí-, totes estan marcades, en un sentit o altre, per la defensa del “locus” que els seus partidaris consideren més proper, així com de les característiques diferenciadores d’aquest (històriques, lingüístiques, culturals, ètniques, socioeconòmiques, etc.). I el “locus” pot ser un territori relativament petit (per exemple Euskadi) o més gran (per exemple la Padania, al nord d’Itàlia) o enorme (l’Argentina, posem per cas).

Cal, però, si volem ser una mica rigorosos, que diferenciem molt bé el nacionalisme que es produeix al si de territoris inclosos en un Estat més gran –són els dits “nacionalismes sense Estat”-, els quals reivindiquen que se’ls reconegui la seva diversitat amb una petició que de vegades es limita a l’aspecte cultural i/o lingüístic i d’altres va més enllà i comporta la sol·licitud d’autonomia política, de major autogovern (si és que ja té reconeguda una certa autonomia) o fins i tot de l’autodeterminació política per proclamar-se un Estat nou i independent. Dins aquest grup hi podem situar els nacionalismes que trobem a Catalunya, a Quebec o a Euskadi, encara que –tret del cas de Quebec, que va viure diversos referèndums- als altres territoris esmentats no sabem l’abast exacte ni el pes específic d’aquestes sol·licituds.

Cadascú de nosaltres pot pensar el que vulgui d’aquests nacionalismes (dits sovint perifèrics), però no els hem de confondre amb uns altres nacionalismes –els que jo denomino “nacionalismes d’Estat”, que, per auto justificar-se, recorren a arguments molt diversos, com la grandesa de la unitat de la pàtria, una història gloriosa, el castissisme,  d’altres raons que no necessito esmentar o el principi que tots som iguals i que, per tant, no es pot establir cap diferència entre els uns i els altres: ni lingüística, ni cultural ni política “porque todos somos españoles” (versió de Rosa Díez) o perquè “los catalanes pueden tener dos lenguas pero no tienen dos bocas”,  versió de Rodríguez Ibarra). Aquests nacionalismes d’Estat, que sempre es proclamen pacífics i solen qualificar els altres de “radicals” (això en el millor dels casos), mai no s’adonen que sovint violen drets de minories territorials que parlen, creuen, senten, viuen o volen ser governades amb una estructura política diferent, i reclamen que se’ls reconegui el seu dret a la diferència.

Vargas Llosa no va parlar d’aquests “nacionalismes d’Estat” (que si bé no solen ser agressius, sí podem titllar de bel·ligerants i desqualificadors). En canvi, si que va desqualificar (sense nomenar-los expressament) el nacionalisme dels bascs i dels catalans que d’alguna manera va comparar amb aquells altres nacionalismes d’Estat que, en el panorama internacional, s’emboliquen amb la bandera per amagar o tapar molt sovint mancances del propi sistema que els sustenta: ja siguin democràtiques, polítiques, econòmiques o socials.

Sense arribar a la violència dels nacionalismes de Hitler o Mussolini –que tanmateix va al·ludir com a exemple-, Vargas Llosa va situar dins aquests “nacionalismes” (d’Estat) que qualificà de perillosos el de Fidel Castro, Evo Morales o Cristina Fernández de Kirchner, però n’oblidà d’altres que poden ser més subtils, però no menys reals que els de la senyora Fernández de Kirchner (i agafo aquest per parlar d’una política elegida en un règim democràtic). Per exemple, el de Rosa Díez, campiona avui entre nosaltres del “nacionalisme espanyol”.

En aquest país nostre, els tics dels polítics són els mateixos des de fa cent cinquanta anys: quan la dreta té problemes treu a col·lació el problema de la unitat nacional; quan és l’esquerra la que es troba en una situació apurada, acut a l’anticlericalisme com a mesura de salut. Això, quan la unitat d’Espanya i el tractament de la religió són matèries que haurien de ser tractades en moments de pau i d’assossegament si és que no les volem analitzar de manera esbiaixada.

Què diu la legislació sobre l’IBI?

La qüestió ha aparegut damunt la premsa quan, de sobte, el PSOE ha demanat als seus regidors i alcaldes que verifiquin als censos immobiliaris locals les propietats de l’Església catòlica per tal que aquests se sotmetin a l’Impost sobre els béns immobles (IBI).

Més enllà de la poca credibilitat que pot tenir una moció socialista en aquest sentit sis mesos després de deixar el govern de l’Estat, que exercí durant set anys consecutius sense dur a terme aquesta mesura, cal que observem què diu la legislació vigent. D’entrada, hem d’acudir al Real Decreto Legislativo 2/2004, de 5 de marzo, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley Reguladora de las Haciendas Locales, i més concretament a l’art. 62, “Exenciones”, que no es refereix només a l’Església. Diu el número 1:

Estarán exentos los siguientes inmuebles:

A. Los que sean propiedad del Estado, de las comunidades autónomas o de las entidades locales que estén directamente afectos a la seguridad ciudadana y a los servicios educativos y penitenciarios, así como los del Estado afectos a la defensa nacional.

B. Los bienes comunales y los montes vecinales en mano común.

C. Los de la Iglesia Católica, en los términos previstos en el Acuerdo entre el Estado Español y la Santa Sede sobre Asuntos Económicos, de 3 de enero de 1979, y los de las asociaciones confesionales no católicas legalmente reconocidas, en los términos establecidos en los respectivos acuerdos de cooperación suscritos en virtud de lo dispuesto en el artículo 16 de la Constitución.

D. Los de la Cruz Roja Española.

E. Los inmuebles a los que sea de aplicación la exención en virtud de convenios internacionales en vigor y, a condición de reciprocidad, los de los Gobiernos extranjeros destinados a su representación diplomática, consular, o a sus organismos oficiales.

F. La superficie de los montes poblados con especies de crecimiento lento reglamentariamente determinadas, cuyo principal aprovechamiento sea la madera o el corcho, siempre que la densidad del arbolado sea la propia o normal de la especie de que se trate.

G. Los terrenos ocupados por las líneas de ferrocarriles y los edificios enclavados en los mismos terrenos, que estén dedicados a estaciones, almacenes o a cualquier otro servicio indispensable para la explotación de dichas líneas. No están exentos, por consiguiente, los establecimientos de hostelería, espectáculos, comerciales y de esparcimiento, las casas destinadas a viviendas de los empleados, las oficinas de la dirección ni las instalaciones fabriles.

En un apartat segon es refereix també a altres tipus de béns relacionats bàsicament amb el Patrimoni Històric. I als apartats 3 i 4 es dóna als Ajuntaments la possibilitat d’establir determinades exempcions.

Veiem, doncs, que l’exempció específica dels béns de l’Església deriva del Acuerdo entre el Estado Español y la Santa Sede sobre Asuntos Económicos, de 3 de enero de 1979, Acord o Tractat que Espanya va subscriure amb el Vaticà en tant que “Estat”, un concepte indiscutible des del punt de vista jurídic, però que des d’aquestes mateixes pàgines he dit més d’un cop que, com a catòlic, m’avergonyeix. Tot i així, vegem què diu l’Article IV-1, de l’Acord, pel que fa referència a l’exempció de l’IBI:

1. La Santa Sede, la Conferencia Episcopal, las Diócesis, las Parroquias y otras circunscripciones territoriales, las Órdenes y Congregaciones Religiosas y los Institutos de Vida Consagrada y sus provincias y sus casas tendrán derecho a las siguientes exenciones:

A. Exención total y permanente de la contribución territorial urbana de los siguientes inmuebles:

1.Los templos y capillas destinados al culto, y asimismo, sus dependencias o edificios y locales anejos destinados a la actividad pastoral.

2.La residencia de los Obispos, de los Canónigos y de los Sacerdotes con Cura de almas.

3.Los locales destinados a oficinas, la Curia Diocesana y a oficinas parroquiales.

4.Los seminarios destinados a la formación del Clero Diocesano y Religioso y las Universidades eclesiásticas en tanto en cuanto impartan enseñanzas propias de disciplinas eclesiásticas.

5.Los edificios destinados primordialmente a casas o conventos de las Órdenes, Congregaciones Religiosas e Institutos de Vida Consagrada.

L’Acord amb la Santa Sen no fa, doncs, cap referència als pisos, garatges o locals propietat de l’Església que no destini a alguna de les finalitats ressenyades a l’article. Per tant, al meu entendre, no hi hauria cap impediment perquè els Ajuntaments cobressin l’IBI a l’Església per aquesta mena de propietats immobles.

Són aplicables a l’Església les excepcions de la Llei de mecenatge?

L’article 15.1 de la Ley 49/2002, de 23 de diciembre, de régimen fiscal de las entidades sin fines lucrativos y de los incentivos fiscales al mecenazgo diu: “Estarán exentos del Impuesto sobre Bienes Inmuebles los bienes de los que sean titulares, en los términos previstos en la normativa reguladora de las Haciendas Locales, las entidades sin fines lucrativos, excepto los afectos a explotaciones económicas no exentas del Impuesto sobre Sociedades”. Se cita sovint aquest article per al·legar l’exempció de l’IBI de tots aquells immobles propietat de l’Església a que no es refereix l’Acord amb la Santa Seu. Per tant, interpretat així, l’exempció afectaria també als pisos, finques rústiques, locals, etc. no destinats al culte, sempre que no es destinessin a activitats subjectes a l’Impost de societats. Tanmateix, aquesta interpretació a mi no em sembla correcta.

Aquesta llei es va aprovar en benefici de les “entitats (associacions, fundacions…) sense ànim de lucre”, i és cert que l’Església com a tal no actua amb ànim de guanyar diners. El seu objectiu és un altre. Ara bé, quan el legislador aprova aquesta llei no té present cap confessió religiosa (les excepcions de les quals contempla ja a la Llei d’Hisendes Locals) sinó les entitats de la societat civil constituïdes a l’empara de la nostra legislació que no persegueixin el lucre. Em costa, per tant, d’acceptar que els pisos, locals, garatges etc. titularitat de l’Església com a tal (em refereixo als inscrits a favor del bisbat o de les parròquies), es puguin acollir a les exempcions d’aquesta llei i, alhora, a l’exempció de la Llei d’Hisendes Locals, derivada dels Acords amb la Santa Seu. Molt diferent és que s’acullin a la Llei del Mecenatge els béns la titularitat dels quals sigui d’“entitats sense ànim de lucre” dependents de l’Església, com per exemple, Càritas, Mans Unides, i segur que moltes altres que ara no tinc al cap. Perquè l’Església no és una fundació, com ho pot ser la Juan March, ni una associació, com l’Ateneu. L’Església no és una entitat com aquelles a què es refereix la Llei del Mecenatge, encara que no persegueixi el lucre. És una “confessió religiosa”. Per tant, una “associació confessional”. I aquestes tenen a la llei un tractament específic.

Hauria de mantenir l’Església els privilegis?

Al meu entendre, l’Església catòlica hauria de tenir els mateixos drets i deures que “las asociaciones confesionales no católicas legalmente reconocidas, en los términos establecidos en los respectivos acuerdos de cooperación suscritos en virtud de lo dispuesto en el artículo 16 de la Constitución” (art. 62.1.C del R.D.L.2/2004 a què he fet referència) i renunciar a un “dret i un estatus específic” en virtut d’un Tractat bilateral entre Estats que poua encara a l’antic “Concordat” de 1953. És, doncs, en un “Acord de Cooperació” –com el que s’aplica a les altres confessions religioses- on s’haurien d’establir els ajuts i les exempcions dels impostos sobre els béns de l’Església, que haurien d’afectar, en tot cas, aquells dedicats a accions socials, culturals i educatives, amb les quals l’Església supleix subsidiàriament (i eficaçment) l’acció de l’Estat, així com també a aquells altres béns que, per la seva naturalesa, formin part del Patrimoni Històric i Artístic (esglésies, convents, etc.).

Per últim, em sembla que quan l’Església aborda una qüestió d’aquesta naturalesa no s’hauria de comparar amb els sindicats o els partits polítics, ni observar si aquests paguen l’IBI o el deixen de pagar. S’hauria de comparar exclusivament amb les altres confessions religioses. Hauria de veure els drets i deures que els atorga l’Estat i demanar el mateix tractament. Qualsevol pretensió de tracte especial em sembla fora de lloc.