Josep Maria Quintana

La crisi de Ceuta ha deixat al descobert una incapacitat del Govern de Pedro Sánchez que resulta difícil de justificar. Davant una situació excepcional, que des del primer moment desbordava manifestament les possibilitats de la ciutat autònoma, l’Estat no va reaccionar amb la rapidesa, la coordinació i l’autoritat que calia esperar. Durant massa dies, les decisions han arribat després dels problemes, com si el Govern hagués necessitat que cada dificultat es fes evident abans d’intentar resoldre-la.

No es tracta de negar que s’hagin pres mesures. S’han reforçat dispositius de seguretat, s’ha negociat amb el Marroc, s’han mobilitzat recursos i s’ha intentat donar resposta a una situació migratòria i humanitària extraordinàriament complexa. Però enumerar les actuacions d’un govern no basta per acreditar una bona gestió. Cal preguntar-se quan es van adoptar, si responien a una estratègia definida i, sobretot, si van arribar a temps.

Ara, gairebé un mes després dels fets del 30 de juliol, el Govern ha decidit declarar la situació d’interès per a la Seguretat Nacional i establir un comandament únic sota la direcció d’Ángel Víctor Torres. Són decisions que poden ser encertades. Però la mateixa necessitat d’adoptar-les avui obliga a preguntar-se per què no es van prendre quan la dimensió de la crisi ja era perfectament visible.

El problema és aquest «gairebé un mes després».

Perquè governar no consisteix només a prendre les decisions adequades. Consisteix també a prendre-les quan encara són útils per evitar que els problemes es converteixin en crisis. I aquesta és, al meu entendre, la principal responsabilitat que es pot exigir al Govern de Sánchez: haver anat massa sovint darrere dels esdeveniments.

El que va succeir a Ceuta no era una crisi municipal ni autonòmica. Era una entrada massiva de persones a través d’una frontera exterior de la Unió Europea. Com recordava Lluís Foix, les fronteres de l’espai Schengen són europees i no només espanyoles. Per tant, allò tenia des del primer moment implicacions de seguretat, immigració, política exterior, protecció de menors i relacions amb el Marroc. Era, en definitiva, un problema d’Estat i també un problema europeu.

Per això costa d’entendre que hagin calgut més de tres setmanes per arribar a una conclusió que semblava evident des del primer dia: davant una crisi en què intervenen Interior, Exteriors, Defensa, Migracions, Sanitat, Infància, els serveis d’intel·ligència i l’Administració de Ceuta, algú havia d’assumir-ne la coordinació política. Que Ángel Víctor Torres sigui la persona adequada és perfectament defensable. Té experiència en crisis migratòries i coneix els mecanismes de cooperació territorial. El que resulta difícil de defensar és que aquesta coordinació no s’establís immediatament.

Però hi ha una altra qüestió que em preocupa encara més. Durant massa dies, el Govern ha semblat obsessionat a no donar arguments a la dreta. I un govern no pot dirigir un país pendent de no confirmar el relat dels seus adversaris.

Reconèixer que a Ceuta existia un problema greu de seguretat no significava assumir el discurs de Vox. Reclamar control sobre una frontera no és xenofòbia. Exigir al Marroc que compleixi les seves obligacions no és marroquinofòbia. I afirmar que l’Estat ha de saber qui entra al seu territori és una exigència elemental de qualsevol democràcia.

De la mateixa manera, però, seria irresponsable acceptar la solució aparentment senzilla que alguns proposen: retornar immediatament tothom al Marroc. Un Estat democràtic està sotmès a la llei també quan la llei resulta incòmoda. Hi ha sol·licitants d’asil, persones vulnerables i, sobretot, milers de menors, els drets dels quals no desapareixen perquè la seva presència plantegi un problema formidable a l’Administració. Les devolucions, particularment les dels menors, exigeixen garanties i procediments individualitzats. Defensar aquestes garanties no és feblesa: és defensar l’Estat de dret.

Precisament per això la resposta havia de ser més ràpida.

Perquè com més temps es deixa podrir una situació, més difícil resulta compatibilitzar eficàcia i garanties. Quan milers de persones s’amunteguen durant setmanes en condicions precàries; quan els serveis públics d’una ciutat de vuitanta mil habitants es veuen sotmesos a una pressió extraordinària; quan els ciutadans tenen la sensació que ningú controla completament la situació, el problema deixa de ser només migratori. Es converteix en un problema de confiança en les institucions.

I aquí l’esquerra democràtica hauria de ser especialment exigent.

Durant molts anys hem defensat —amb raó— que només un Estat fort pot garantir la igualtat, protegir els més febles i assegurar els drets de tots. Però un Estat fort no és un Estat autoritari. És un Estat que funciona. Que preveu. Que coordina. Que explica. Que compareix davant el Parlament. I que, quan una administració no disposa dels mitjans necessaris, no es pregunta primer de qui és la competència, sinó què ha de fer perquè el ciutadà no quedi abandonat.

Ceuta planteja, a més, un problema especialment delicat: el Marroc. Espanya necessita la seva cooperació en matèria migratòria, comercial, antiterrorista i de seguretat. Seria pueril ignorar-ho. Però cooperar amb el Marroc no pot significar quedar políticament condicionats per Rabat. La bona diplomàcia exigeix prudència; no submissió.

I seria convenient que el Govern expliqués amb claredat què va succeir a la frontera el 30 de juliol, quin paper hi van tenir les autoritats marroquines i què sabien els serveis espanyols. Lluís Foix ho resumia amb una disjuntiva difícil d’esquivar: si el Govern ho sabia, malament; i si no ho sabia, encara pitjor.

No per alimentar teories conspiratives, sinó exactament per evitar-les.

El Govern ha començat finalment a prendre decisions que probablement hauria hagut de prendre durant les primeres quaranta-vuit hores. Cal reconèixer-ho sense dificultat. Però també cal dir que arriba tard.

I aquesta crítica no hauria de fer-la només l’oposició. Hauríem de poder fer-la també els qui pensem que una democràcia necessita serveis públics forts, respecte als drets humans, solidaritat amb qui fuig de la misèria i una política migratòria digna.

Perquè precisament si creiem en l’Estat hem de ser els primers a exigir que funcioni.

I perquè cada vegada que l’Estat democràtic es mostra impotent, els qui no creuen gaire en la democràcia troben un argument més per convèncer els ciutadans que la solució és una altra.

No hi ha dubte que l’article 3 de la Llei 18/2019, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears, permet declarar BICIM les modalitats i particularitats lingüístiques, com vaig raonar al meu darrer article de dimarts passat. Però una cosa és que la llei permeti aquesta protecció i una altra, molt més complicada, definir jurídicament quin és el bé concret que es declara BICIM. Aquí és on, al meu entendre, el Consell es trobarà amb les principals dificultats. Vegem-ho.

L’article 2 de la llei defineix el patrimoni cultural immaterial com els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques que les comunitats o grups reconeixen com a part del seu patrimoni. I afegeix que aquest patrimoni es transmet de generació en generació i que les comunitats el «recreen constantment».

La primera pregunta és, doncs, inevitable: què és exactament el rallar en pla que es vol declarar BICIM? ¿Tot el català que es parla avui a Menorca? ¿El menorquí tradicional? ¿El que parlaven els nostres avis? ¿Determinats trets fonètics, morfològics o sintàctics? ¿Un repertori de paraules i expressions? ¿L’article salat? ¿L’article literari en les moltes paraules i expressions que l’empram?¿Les formes verbals pròpies? ¿Tot açò conjuntament?

Aquesta no és una qüestió menor perquè l’article 15.5 obliga que l’expedient contengui una descripció del bé i, a més, una enumeració dels «usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques» que comporta. També n’ha de precisar l’àmbit geogràfic, els portadors i els riscos i amenaces que l’afecten.

Per tant, no bastarà una formulació sentimental o genèrica segons la qual «el menorquí és la nostra manera de parlar». L’Administració haurà d’establir amb precisió què queda inclòs dins el bé protegit i què en queda fora.

I aquí apareix una paradoxa. Una llengua és, per definició, canviant. Cada generació abandona unes formes, n’incorpora d’altres i rep influències de les varietats amb què està en contacte. La mateixa Llei 18/2019 ho assumeix. L’article 8 proclama expressament el «dinamisme inherent al patrimoni cultural immaterial», que defineix com un patrimoni viu, recreat en el present i sotmès a «pràctiques en canvi continu».

¿Com es protegeix, idò, administrativament una realitat, que la mateixa llei obliga a considerar dinàmica, sense acabar fossilitzant-la?

Si una paraula emprada tradicionalment a Menorca desapareix, podem documentar-la, estudiar-la i intentar-ne fomentar el coneixement. Però ¿podem determinar que la forma que la substitueix ja no forma part del rallar en pla? ¿I què succeeix amb un jove menorquí que empra formes procedents del català general, de Mallorca o de Catalunya? ¿Parla o no parla el bé protegit?

Aquesta dificultat no és només filològica. És jurídica, perquè l’Administració haurà d’identificar l’objecte exacte sobre el qual desplegarà les mesures de salvaguarda.

Una segona dificultat deriva dels portadors del bé. L’article 5 considera portadors les comunitats, grups o persones que reconeixen la manifestació com a part integrant del seu patrimoni i la mantenen viva. Però l’article 15.5 va més enllà: exigeix identificar-los (lletra d) i aportar el testimoni del seu consentiment previ, lliure i informat (lletra h).

Qui són, en aquest cas, els portadors? ¿Tots els menorquins? ¿Només els que parlen català? ¿Els nascuts a Menorca? ¿Qualsevol persona que hagi après català a l’illa i empri formes menorquines? ¿Una persona nascuda a Mallorca però resident aquí des de fa trenta anys? I, sobretot, ¿com s’acredita el consentiment d’una comunitat de desenes de milers de persones que no constitueix un col·lectiu organitzat ni té representants naturals?

Aquest serà un punt que l’expedient haurà de resoldre convincentment, i dubt que ho pugui fer.

Tampoc no serà senzill aplicar les característiques que reclama l’article 6. La llei, en efecte, exigeix pertinença, representativitat, rellevància, identitat col·lectiva i vigència, però també interculturalitat, equitat i sostenibilitat. I estableix que el bé ha de tenir capacitat d’adaptar-se, recrear-se i reinterpretar elements procedents d’altres comunitats.

Açò sembla incompatible amb qualsevol concepció purista del menorquí segons la qual s’hagi de conservar un determinat model lingüístic davant les influències modernes. La mateixa llei exigeix que el bé que es protegeix continuï evolucionant (art. 8, g).

Hi ha, finalment, una frontera especialment delicada: la que separa la protecció patrimonial de la normativització lingüística.

L’article 4.3 parla d’identificar, documentar, investigar, preservar, promocionar, transmetre i revitalitzar el patrimoni. Tot açò es pot fer amb el menorquí: elaborar corpus, enregistrar parlants, estudiar lèxic i fraseologia, divulgar les formes pròpies o potenciar-ne el coneixement escolar.

Però una cosa molt diferent seria que, sota la cobertura d’un BICIM, una administració acabàs determinant com s’ha de parlar menorquí, quines formes són genuïnes i quines no, quin model lingüístic s’ha de privilegiar, o bé definís el «rallar en pla» per oposició al català normatiu o com una realitat lingüística autònoma. Aleshores ja no parlaríem estrictament de patrimoni, sinó de normativa o política lingüística, i la discussió ja no seria només etnològica. Si això succeís entraria en conflicte amb el marc estatutari i legal de la llengua catalana i amb la distribució de competències en matèria lingüística. En aquest cas, la qüestió ja no es podria resoldre només amb la Llei 18/2019; exigiria creuar-la amb l’Estatut d’Autonomia, la Llei de normalització lingüística, la normativa sobre competències dels consells insulars i, probablement, la jurisprudència constitucional i contenciosa.

Tornant, idò, a l’expedient, no oblidem que el Consell necessitarà tres informes favorables. La llei exigeix el del Consell Assessor del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca, el del Consell Assessor autonòmic i el d’una institució científica, tècnica o universitària reconeguda per l’article 33 (art. 15.7). Aquesta institució pot ser la UIB, l’Institut d’Estudis Baleàrics, l’Institut Menorquí d’Estudis, l’Institut d’Estudis Eivissencs, l’Obra Cultural Balear de Formentera o les entitats de vàlua i capacitat que el Consell Assessor del Patrimoni Cultural Immaterial de les Illes Balears hagi qualificat com a tals. Dubt, per tant, que entre aquestes, hi trobem la senyora Sili Pons Sabater.

La conclusió és, doncs, paradoxal. La possibilitat legal de declarar BICIM el rallar en pla és clara. Però veig mol difícil que el Consell pugui definir i aïllar aquesta parla d’una manera que satisfaci les exigències de la mateixa llei, perquè haurà d’establir: 1) què es protegeix exactament; 2) qui són portadors del bé que es protegeix; 3) com obté el consentiment d’aquests portadors; 4) quins trets formen el bé protegit (no basta una declaració genèrica); 5) quines amenaces justifiquen la declaració; i 5) com salvaguardarà el bé protegit sense convertir en estàtic allò que la llei defineix com a viu i canviant.

La iniciativa del Consell Insular de Menorca de declarar Bé d’Interès Cultural Immaterial (BICIM) el que popularment coneixem com a rallar en pla, és a dir, les modalitats i particularitats tradicionals del català parlat a Menorca, planteja una qüestió que convé abordar sense apriorismes: és jurídicament possible una declaració d’aquesta naturalesa?

La resposta, d’acord amb la legislació vigent, és afirmativa. Però que sigui possible no significa necessàriament que sigui convenient ni que qualsevol manera de formular-la resulti jurídicament inatacable. La qüestió decisiva no és tant si es pot protegir el parlar menorquí, sinó què es pretén protegir exactament, com es defineix el bé, amb quina finalitat i quins efectes pot produir la declaració.

La norma fonamental és la Llei 18/2019, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears. La llei protegeix tradicions, coneixements, usos socials i expressions orals transmeses de generació en generació i preveu, per a les manifestacions d’especial rellevància, la categoria de BICIM. I, significativament, inclou expressament entre els àmbits susceptibles de protecció «la llengua i les seves modalitats i particularitats lingüístiques».

Per tant, les característiques fonètiques, morfològiques, sintàctiques, lèxiques o fraseològiques pròpies del català tradicionalment parlat a Menorca poden ser objecte de protecció patrimonial.

Ara bé, que una realitat pugui ser protegida no significa automàticament que hagi de ser declarada BICIM. La llei exigeix representativitat, rellevància, vinculació amb la identitat col·lectiva, reconeixement social, transmissió generacional i vigència. Un expedient d’aquesta naturalesa ha d’identificar rigorosament quin és el bé cultural, qui en són els portadors, quins elements el caracteritzen i quines amenaces justifiquen una protecció especial.

I aquí apareix la primera dificultat.

Què és exactament el rallar en pla que es pretén declarar BICIM?

L’expressió té una indubtable força popular i sentimental, però no constitueix per ella mateixa una categoria lingüística precisa. ¿Parlam de tot el català actualment parlat a Menorca? ¿Del menorquí tradicional? ¿D’un conjunt determinat de trets fonètics, morfològics i lèxics? ¿De quina època? ¿S’hi integren les diferències entre Ciutadella, Maó i els altres pobles? ¿Com distingim allò que s’ha de conservar d’allò que és simplement conseqüència de l’evolució natural d’una llengua viva?

No són qüestions acadèmiques. Una declaració administrativa necessita delimitar l’objecte que protegeix.

I això ens condueix a un segon problema: protegir no pot significar fossilitzar.

Una llengua no és una peça arqueològica. Cada generació incorpora paraules, n’abandona d’altres, modifica pronúncies i rep influències externes. El patrimoni immaterial existeix precisament perquè una comunitat el manté viu i el recrea constantment. Pretendre fixar administrativament el menorquí d’una determinada època com el menorquí «autèntic» entraria en contradicció amb aquesta naturalesa dinàmica.

La declaració pot afavorir l’estudi, la transmissió i el coneixement de les nostres particularitats lingüístiques. Difícilment, però, podria justificar la construcció d’un codi lingüístic immutable o alternatiu.

Tampoc sembla discutible, en principi, que el Consell Insular tengui competència per tramitar l’expedient. La legislació balear atribueix als consells insulars la declaració dels BICIM. Per tant, una eventual crítica no s’hauria de centrar tant en la competència patrimonial del Consell com en fins on pot arribar aquesta competència quan allò que es protegeix és una “parla” (el rallar en pla).

I és aquí on apareix la qüestió fonamental.

Per damunt de la legislació patrimonial hi ha l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. I l’Estatut no deixa indefinida la naturalesa lingüística dels parlars de les Illes. Estableix que la llengua pròpia és la catalana i qualifica expressament els parlars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera com a «modalitats insulars del català», que han de ser objecte d’estudi i protecció «sens perjudici de la unitat de la llengua».

Aquestes darreres paraules són capitals.

La legislació permet protegir les particularitats menorquines. Però l’Estatut determina simultàniament dins quin marc s’han de protegir: són particularitats d’una modalitat insular del català i la seva protecció no pot perjudicar la unitat de la llengua.

Per tant, no hem de caure en la falsa disjuntiva d’haver d’escollir entre defensar el menorquí o defensar el català. L’ordenament jurídic ens obliga precisament a fer compatibles les dues coses.

Podem i hem de conservar paraules, expressions, pronúncies i construccions menorquines que corren el risc de desaparèixer. Hem de documentar-les, estudiar-les, transmetre-les i prestigiar-les. La riquesa dialectal no empobreix una llengua: l’enriqueix.

Però una qüestió completament diferent seria utilitzar una figura de protecció patrimonial per construir, explícitament o implícitament, una individualitat lingüística menorquina separada del conjunt de la llengua catalana.

Aquí és on passa la línia que no hauríem de traspassar.

Una cosa és protegir el menorquí i una altra separar-lo del català. La primera no sols és jurídicament possible, sinó que l’Estatut mateix l’ordena. La segona plantejaria problemes jurídics, competencials i científics d’una naturalesa molt diferent.

Per això, abans de jutjar definitivament la iniciativa, caldrà conèixer l’expedient: què es declara exactament BICIM, com es defineix el rallar en pla, quina relació s’estableix entre el menorquí i el català i, sobretot, quines mesures concretes de salvaguarda es preveuen.

Serà aleshores quan podrem saber si ens trobam davant una legítima actuació de conservació del patrimoni lingüístic de Menorca o davant una iniciativa que, sota la voluntat de protegir-lo, pugui acabar qüestionant la unitat de la llengua de la qual forma part.

Perquè aquesta és, en definitiva, la qüestió essencial: protegir el menorquí, sí; convertir la seva protecció en un instrument per separar-lo del català, no.

Hi ha una paradoxa incòmoda en la política migratòria europea. Com més necessitada està Europa d’immigració per raons demogràfiques i laborals, més difícil resulta políticament defensar-la. I com més invoquen els governs europeus els valors democràtics davant Rússia, la Xina o qualsevol règim autoritari, més temptats semblen de relativitzar-los quan els qui truquen a la porta són migrants pobres. Espanya es troba avui al centre d’aquesta contradicció.

La crisi de Ceuta ho ha tornat a demostrar. Seria ingenu analitzar-la exclusivament com un episodi migratori. La relació entre Espanya i el Marroc és profundament asimètrica perquè Rabat disposa d’un conjunt de palanques de pressió que qualsevol govern espanyol, sigui del PSOE o del PP, es veu forçat a tenir en compte.

La primera és la immigració. El Marroc controla una de les principals portes africanes d’entrada a Europa i sap que qualsevol relaxació de la vigilància fronterera repercuteix immediatament sobre Ceuta, Melilla o les Canàries. Però Espanya necessita també la cooperació marroquina contra el jihadisme, el narcotràfic i el crim organitzat. Hi ha, a més, importants interessos comercials, pesquers i energètics. I sobre aquesta relació planen permanentment Ceuta, Melilla i el Sàhara Occidental.

Això no justifica necessàriament l’acció del govern, però si més no l’explica. En política exterior, acusar un altre Estat —el Marroc en aquest cas— exigeix calcular què s’obté i què es posa en perill. I quan l’interlocutor pot convertir unes hores de passivitat fronterera en una crisi política espanyola, la llibertat de moviments és limitada.

Antoni Puigverd situa el que ha succeït dins una estratègia marroquina molt més àmplia. Rabat vol consolidar definitivament el seu domini sobre el Sàhara Occidental, reforçar-se com a potència atlàntica nord-africana, ser determinant a l’Estret, augmentar la pressió sobre Ceuta i Melilla i convertir la immigració i la cooperació amb Europa en instruments de negociació. Tot això mentre els Estats Units reforcen Mohamed VI com un dels seus aliats estratègics a la zona.

D’aquí la pregunta de Puigverd, que és probablement la més important: sabem què vol el Marroc; ¿sabem, però, què vol Espanya?

La resposta és difícil perquè Espanya ja no discuteix només amb Rabat. Ho fa també, indirectament, amb una Europa que està canviant acceleradament la seva concepció de la immigració.

Que Giorgia Meloni defensi una política migratòria restrictiva no sorprèn. És coherent amb la seva trajectòria ideològica. Molt més significatiu és que Mette Frederiksen, primera ministra socialdemòcrata de Dinamarca, comparteixi amb ella el lideratge d’una iniciativa destinada a crear fora de la Unió Europea centres per gestionar la repatriació de migrants.

I encara ho és més que totes dues justifiquin aquesta política apel·lant a la defensa dels “valors i el patrimoni cultural cristià d’Europa”.

Aquí s’ha travessat una frontera política important. El populisme ja no necessita arribar al govern per imposar una part del seu programa. Li basta aconseguir que els partits tradicionals acceptin les seves preguntes, les seves pors i, finalment, el seu vocabulari.

És difícil separar aquesta evolució del que està significant Donald Trump per al món d’avui. No perquè els dirigents europeus obeeixin Washington, sinó perquè Trump ha convertit en extraordinàriament rendible una determinada manera d’entendre la política: la nació com una fortalesa assetjada, la frontera com a símbol d’identitat i l’immigrant com a explicació senzilla de problemes socials molt més complexos. El seu èxit ha legitimat un llenguatge polític que fa pocs anys difícilment hauria assumit una part del centredreta europeu i encara menys la socialdemocràcia.

És aquí on les dades que fa uns dies ha publicat Vicenç Fisas resulten particularment útils, perquè obliguen a separar els problemes reals de la seva explotació política.

A Espanya hi ha uns 14.000 menors estrangers no acompanyats tutelats: aproximadament un per cada 3.600 habitants. Durant el darrer any, 1.750 han estat traslladats a la Península des de Ceuta, Melilla i les Canàries. Representen el 0,003% de la població espanyola. Mentrestant, el país disposa d’1,64 milions de places hoteleres i espera rebre aquest any prop de cent milions de turistes.

Certament, un turista i un menor desemparat no són magnituds administrativament comparables. El segon necessita tutela, educació, allotjament, integració i recursos públics durant anys. Precisament per això una política responsable ha de distribuir els esforços, evitar concentracions insostenibles i dotar les administracions dels recursos necessaris.

Però les proporcions també formen part de la veritat. I aquestes xifres no descriuen un país materialment incapaç d’acollir aquests menors. Descriuen una societat en la qual resulta políticament cada vegada més difícil convèncer una part de la població que ha d’acollir-los.

Aquest és el veritable problema.

Defensar els drets humans no significa practicar una política de fronteres obertes. Un Estat té el dret i l’obligació de controlar-les. Espanya necessita cooperar amb el Marroc, combatre les màfies, ordenar els fluxos, facilitar vies legals d’immigració, retornar les persones que legalment hagin de ser retornades i impedir que determinats territoris suportin en solitari una pressió que correspon administrar al conjunt del país i, en darrera instància, a Europa.

Tot això és compatible amb una política de drets humans.

No ho és, en canvi, convertir l’immigrant en una amenaça abstracta. Un menor que arriba sol a Canàries o a Ceuta continua essent un menor, encara que la seva presència provoqui un conflicte entre governs. Una persona utilitzada pel Marroc per pressionar Espanya no deixa per això de tenir drets. Acceptar-ne la deshumanització significaria concedir a qui la instrumentalitza una victòria suplementària.

Espanya té aquí una batalla política difícil, però digna de ser lliurada. Pot defensar que controlar la immigració irregular no exigeix criminalitzar l’immigrant; que protegir les fronteres no obliga a convertir Europa en una fortalesa moral, i encara menys en nom del cristianisme; i que acollir uns milers de menors desemparats no posa en perill una societat de gairebé cinquanta milions d’habitants.

Segurament aquesta posició serà més difícil de sostenir demà que ahir. Ho serà davant el Marroc, davant alguns socis europeus i davant uns populismes reforçats per l’Amèrica de Trump. 

També pot tenir fins i tot un cost electoral. Això no ho dubt, però aquesta és precisament la prova dels principis polítics: saber si continuen essent principis quan defensar-los deixa de resultar còmode.

Hi ha una manera molt senzilla de mesurar la qualitat moral d’una societat: observar com parla dels més vulnerables. No de com els ajuda quan les coses van bé, sinó de com els contempla quan la por s’instal·la entre nosaltres.

És precisament aleshores quan apareix la temptació més antiga de la política: transformar les persones en problemes. Ja no veiem homes, dones o infants; veiem allaus, invasions, efectes crida, amenaces, riscos per a la seguretat. El llenguatge no és mai innocent. Quan canviam les paraules, acabam canviant també la mirada.

La crisi de Ceuta és, sens dubte, un problema de seguretat. També és un problema diplomàtic. Potser fins i tot és una crisi de sobirania, si es confirma que el Marroc ha utilitzat el control de la frontera com un instrument de pressió política. Tot això haurà de ser aclarit amb serenor.

Però, abans de ser res de tot això, Ceuta és una tragèdia humana.

I aquest és el primer fet que desapareix quan el debat públic queda segrestat per la confrontació política.

Encara no sabem exactament què ha passat aquests dies. És probable que el Govern espanyol hagi comès errors. També és possible que el Marroc hagi actuat amb una calculada voluntat d’obtenir avantatges polítics. Hi haurà temps per exigir responsabilitats. El que resulta més inquietant és la rapidesa amb què una part del debat europeu ha deixat de preguntar-se per les causes del drama per concentrar-se exclusivament en la recerca de culpables.

Aquest canvi de perspectiva és revelador.

Durant molts anys, el projecte europeu va descansar sobre una convicció molt simple: la dignitat humana no depèn del lloc on una persona ha nascut. Aquesta idea, que avui ens sembla gairebé evident, és una de les conquestes morals més extraordinàries de la nostra civilització. Després de dues guerres mundials, Europa va decidir que la defensa dels drets humans havia de formar part de la seva identitat.

Ara, en canvi, sembla que aquesta convicció es va afeblint.

No perquè Europa hagi deixat de parlar de drets humans, sinó perquè cada vegada els subordina més fàcilment a la por. La immigració ha deixat de ser percebuda com un fenomen humà complex per convertir-se gairebé exclusivament en un problema d’ordre públic.

Fa vint anys, Bernard Kouchner, fundador de Metges Sense Fronteres i ministre d’Afers Exteriors i Europeus en el govern de Nicolas Sarkozy, advertia d’aquest error. «Tancar la porta no serveix de res. Entraran per la finestra. Si cal, trencaran la porta.» No era una invitació a obrir les fronteres sense control. Era el reconeixement d’una realitat que la història confirma una vegada i una altra: quan milions de persones fugen de la fam, de la guerra o de la desesperança, les tanques només poden retardar el moviment, però no eliminar-lo.

La resposta, deia Kouchner, no podia ser únicament policial. Calia actuar sobre les causes profundes de les migracions, cooperar amb els països d’origen i construir una relació més justa entre el nord i el sud del planeta.

Vint anys després, aquesta reflexió sembla haver estat substituïda per una altra de molt més simple: reforçar fronteres, augmentar controls i atribuir qualsevol política d’integració a un suposat «efecte crida».

És legítim discutir qualsevol decisió concreta dels governs. També la regularització extraordinària impulsada aquests mesos a Espanya. Però el debat no pot ignorar una realitat elemental: regularitzar no significa crear immigrants. Significa reconèixer jurídicament persones que ja viuen entre nosaltres, que treballen, que sostenen sectors sencers de la nostra economia i que, precisament perquè romanen en la clandestinitat, són més vulnerables a l’explotació i a les màfies.

La paradoxa és enorme.

Europa necessita aquesta immigració. La seva demografia la necessita. La seva economia la necessita. El seu sistema de pensions la necessita. Els hospitals, les residències, el camp, la construcció o el turisme la necessiten. I, tanmateix, una part creixent del discurs polític continua presentant els immigrants gairebé exclusivament com una amenaça.

És aquí on el debat deixa de ser polític per convertir-se en moral.

Cap societat no pot renunciar a controlar les seves fronteres. Però tampoc no pot renunciar als principis que justifiquen la seva existència. La seguretat és imprescindible. La legalitat també. Però cap de les dues no pot convertir-se en una coartada per deixar de veure les persones.

Quan la política només parla de fronteres, acaba oblidant què és allò que les fronteres haurien de protegir.

No protegeixen únicament un territori. Protegeixen una determinada idea de civilització.

I aquesta idea es fonamenta en una convicció molt antiga: que tota persona té una dignitat que cap passaport no pot concedir ni retirar.

Si Europa acaba oblidant aquesta veritat, potser conservarà les seves fronteres.

Però haurà començat a perdre la seva ànima.

Hi ha una temptació molt humana davant dels grans personatges de la història: reduir-los a una caricatura. Napoleó és l’ambició. Hitler és la bogeria. Stalin és la crueltat. Trump és el pallasso. Aquesta temptació ens ajuda a simplificar la història i, sobretot, a tranquil·litzar la consciència. Si els problemes tenen nom i cognoms, sembla que desapareixeran quan desaparegui qui els encarna. Donald Trump s’ha convertit en un d’aquests monstres útils. L’hem qualificat de boig, de pallasso, de narcisista, d’histrió. Potser és una mica de tot això. Però potser que, precisament per això, deixem d’entendre allò que realment representa.

Aquest és el gran mèrit del dossier que la revista El Temps (juliol 2026) ha dedicat al segon mandat de Trump. Tant l’article d’Àlex Milian, En mans de l’histrió, com l’entrevista al periodista i analista internacional Néstor Prieto, autor de Imperio herido. Trump y la transición a un nuevo orden mundial, parteixen d’una idea que obliga el lector a abandonar la comoditat dels tòpics: Trump no és una excepció. És un símptoma.

Milian dibuixa un panorama inquietant. Les opinions de Mariano Aguirre, Riccardo Alcaro i Reed Brody descriuen uns Estats Units on els contrapoders s’afebleixen, les institucions es desgasten, la desigualtat augmenta i la política exterior esdevé cada vegada més agressiva. Però el seu article evita caure en la temptació més fàcil: convertir Trump en l’únic responsable de tot plegat. Al contrari, suggereix que el president és la manifestació més visible d’un procés molt més profund, d’una democràcia que fa anys que acumula fractures.

És Néstor Prieto, però, qui formula la idea més suggeridora de tota la sèrie quan afirma que “Trump desentona, però la partitura és la mateixa”. Costa resumir millor una realitat tan complexa.

Durant dècades, Europa ha preferit pensar que existien dos Estats Units: el de la diplomàcia elegant i el de la força bruta. El de Kennedy, Obama o Biden davant del de Trump. Prieto obliga a revisar aquesta comoditat intel·lectual. Trump no inventa la rivalitat amb la Xina, ni la voluntat de controlar els grans recursos estratègics, ni la doctrina Monroe, ni l’ambició d’hegemonia global. Tot això existia abans. La diferència és que ell ha decidit deixar de dissimular-ho. Ha substituït els eufemismes diplomàtics per una franquesa grollera que escandalitza perquè fa visible allò que durant molts anys s’havia revestit del llenguatge de la democràcia, dels drets humans o de la llibertat.

Potser aquesta és la paradoxa més desconcertant de Trump. La seva vulgaritat acaba revelant amb més nitidesa els interessos permanents de l’imperi que la sofisticació dels seus predecessors.

També resulta estimulant la manera com Prieto qüestiona una altra idea molt arrelada: la del declivi inevitable dels Estats Units. Fa mig segle que anunciem la seva decadència. Després del Vietnam havia de venir el Japó; més tard, Europa; després la Xina. I, tanmateix, els Estats Units continuen determinant bona part de la política mundial. No amb la comoditat de fa trenta anys, certament, però encara amb el dòlar, amb centenars de bases militars, amb Hollywood, amb Silicon Valley i amb una capacitat tecnològica que cap altre estat pot igualar. L’imperi no és invulnerable, però tampoc és moribund. És, com resumeix magníficament el títol de l’entrevista, “un animal ferit però no agònic”.

Potser és aquí on tots dos textos deixen la reflexió més útil. Ens hem acostumat a interpretar el món com si la història avancés inevitablement cap al multilateralisme, la cooperació i la progressiva desaparició de la força. Però Ucraïna, Gaza, Veneçuela o l’Iran recorden que la geopolítica mai no havia desaparegut. Érem nosaltres qui havíem decidit mirar cap a una altra banda.

La novetat, de fet, no és la guerra, sinó la tecnologia. Els exèrcits continuen existint, però ara comparteixen protagonisme amb algoritmes, intel·ligència artificial i corporacions capaces d’acumular més informació que molts governs. Quan Prieto descriu l’aliança entre Trump i els grans magnats de Silicon Valley no està parlant només d’una coincidència política, sinó de l’aparició d’una nova forma de poder. Els antics imperis necessitaven acer, petroli i soldats; el nou també necessita dades, capacitat de càlcul i empreses privades capaces de decidir, gairebé en temps real, què es veu, què es compra, què es pensa i, fins i tot, com es fa una guerra.

Potser algunes tesis dels entrevistats admeten matisos. És saludable que sigui així. Però el valor del treball d’Àlex Milian consisteix precisament a obligar-nos a pensar més enllà de les simpaties o les antipaties que desperta Trump. En un temps dominat pels titulars instantanis i per les opinions de cent quaranta caràcters, resulta gairebé revolucionari recordar que la història no acostuma a explicar-se a través dels temperaments, sinó de les estructures.

Per això potser la pregunta més important no és quant temps continuarà Donald Trump ocupant la Casa Blanca. La qüestió és una altra: quan Trump desaparegui, desapareixeran també les fractures socials que l’han fet possible? Desapareixerà la nova aliança entre tecnologia i poder, i aquella vella lògica imperial que, com recorda Néstor Prieto, existia molt abans que ell arribés a la presidència? Si la resposta és negativa, haurem de reconèixer que Trump mai no ha estat l’excepció. Només ha estat el mirall en què un imperi ha deixat de fingir qui era.