Archive for Juliol de 2009

La tragicomèdia d’Honduras

26 Juliol 2009

Comprenc que fa de mal parlar, l’assumpte d’Honduras, aquesta mena de comèdia que pot esdevenir tragèdia on no hi ha bons i dolents, sinó dolents de manera exclusiva. Perquè si no és de rebut el cop d’estat, tampoc no és aigua clara aquest Zelaya, que ha esdevingut una simple titella d’Hugo Chávez, el gran manipulador.

Com n’és, de galdós, escoltar els crits d’Hugo Chávez en contra dels colpistes! Ell, mestre en aquestes arts!

“He vingut fins a aquí per a analitzar l’estratègia a seguir”, va manifestar Armando Laguna Laguna, ambaixador de Veneçuela a Hondures, que va seguir de prop la fugaç entrada de Manuel Zelaya al seu país, i va prendre nota que la insurrecció popular que esperaven no es va produir.

“A escassos metres de distància –escriu Joaquim Ibarz a La Vanguardia-, Nicolás Maduro, ministre d’Afers exteriors del govern d’Hugo Chávez, contemplava com la maniobra preparada durant setmanes esdevenia tan sols un efímer circ mediàtic. Aquest dissabte, Madur va ser testimoni de primera mà de com Zelaya es donava per vençut en anunciar que instal·laria un campament en territori nicaragüenc, al costat de la frontera amb el seu país, per esperar allí la seva família i els partidaris que poguessin arribar a la zona. Però de creuar la frontera, res de res. Si hi havia dubtes que l’estratègia de l’enderrocat president Manuel Zelaya era dissenyada des de Caracas, aquest va quedar de nou de manifest en Las Manos. Els veneçolans van dirigir i van coordinar l’operatiu. A El Paraiso, reporters de la cadena estatal veneçolana Telesur -l’únic canal del món que retransmetia els fets en directe- informava en to èpic dels xocs entre manifestants que pretenien acostar-se a la frontera amb policies i soldats que els ho impedien. Un altre equip informava des de Las Manos sobre l’arribada de Zelaya com si es tractés de la presa de la Bastilla.”

D’una banda tenim, doncs, una oligarquia que, amb el suport de l’exèrcit, deposa un president constitucional que, de fet, actuava anticonstitucionalment. De l’altra, tenim un titella d’Hugo Chávez que pretén forçar la constitució, però que té d’entrada al seu favor el fet de la legitimitat democràtica. Difícil sortida, doncs, la d’aquest petit país que no es pot moure sinó entre el dubte i l’error. Si dóna suport a Zelaya, malament. Si el dóna als colpistes, pitjor.

Primer va ser Hugo Chávez el qui va voler forçar la constitucionalitat del seu país amb una reforma que el permetés presentar-se novament. Darrere seu van seguint aquest camí tots els altres presidents que giren sota la seva òrbita. El darrer d’aquests ha estat Ortega, a El Salvador. El camí, doncs, que va seguint aquesta zona tan plegada d’injustícies i de desigualtats és preocupant, perquè avança vers un socialisme de caire populista sota la presidència d’homes que aspiren a ser cabdills. D’altra banda, gran part de l’oposició d’aquests països és reaccionaria i tendeix a ser dominada per unes oligarquies de signe oposat. En definitiva, que el panorama polític és, per a ells, extraordinàriament difícil.

Anuncis

El diàleg fe-cultura

22 Juliol 2009

Teodor Suau publica al darrer número de Serrad’Or un article molt interessant –“El diàleg fe-cultura al llindar del segle XXI”-. “Si es pot resumir molt sintèticament l’aportació de la Il·lustració a l’evolució del pensament humà –escriu el teòleg-, podríem dir que es desplega en dos mots: llibertat i raó”. Aleshores reconeix que “l’església ha mantingut amb la llibertat i la raó una relació difícil”, manifestació en la qual hem d’estar d’acord, perquè és de tota evidència. Però afegeix que “hauríem de recordar, malgrat tot, que la cosa que més es veu i resta en els llibres de la història és l’acció de la cúpula de l’església, allò que diuen els papes i els bisbes o els pensadors eclesiàstics oficials. Es sol passar per alt la tasca sovint silenciosa però eficaç de milers de cristians i cristianes que s’han mantingut al costat dels més desafortunats d’entre nosaltres, aportant una contribució pràctica molt rellevant a la marxa de la història.”

És clar que també en això hi estic d’acord, però és precisament això el que em sulfura. I em demano: Per què, mentre milers de cristians i cristianes que s’han mantingut al costat dels més desafortunats d’entre nosaltres, aportant una contribució pràctica molt rellevant a la marxa de la història, l’acció de la cúpula de l’església, allò que diuen els papes i els bisbes o els pensadors eclesiàstics oficials ha mantingut –i encara es manté sovint- amb la llibertat i la raó una relació difícil?

Ho dic, això, perquè si bé és cert que no podem explicar la història de l’església sense tenir en compte el que fan o han fet milers de cristians i de cristianes, tampoc ho podem fer prescindint del que han fet i fan els seus més alts dirigents, que són –si és que seguim la doctrina- els posats directament per Crist per dirigir l’església.

Alguna cosa falla, doncs, en la interrelació entre cúpula i base, i no crec que hàgim de menystenir el que fa la cúpula –papa, bisbes i pensadors eclesiàstics oficials- a l’hora d’avaluar l’acció de l’església. I menys encara si tenim en compte l’estructura d’aquesta, que s’ha edificat estrictament sobre el “tu es Petrus”, i on el cap ho és tot, ho decideix tot i ho pot tot. I on els creients, tot i que tenim molt per fer, no tenim res a dir.

La cúpula, doncs, és massa important en l’estructura de l’església per deixar-la de costat a l’hora d’estudiar el diàleg fe-cultura al llindar del segle XXI

L’home que estimava els llibres

17 Juliol 2009

Anit passada m’he despertat amb el cap ple de cabòries, com si de sobte tingués a punt i ordenat tot l’argument d’un llibre que hauria d’escriure. Però no era el llibre en què estic pensant des que he tancat la meva darrera novel·la, sinó un llibre en què no havia pensat mai.

Potser hauria d’haver fet com fa en Ponç quan, de nit, es desperta amb un vers a la boca. Aixecar-se i escriure’l en un quadern que té a la capçalera del llit. Però no ho he fet i la fràgil memòria dels somnis m’ha abandonat. Recordo només el títol d’aquest llibre que la nit em suggeria d’escriure, tot i que tinc dubtes fins i tot en això. No sé si era “L’home que estima les dones” o “L’home que estima els llibres”, que no és el mateix, a no ser que les dones que podria estimar aquest home les hagués de conèixer o les hagués conegut a través dels llibres, que també pot ser. Encara que seria una mica rar. Com veieu, doncs, tot és molt confús. Però si una cosa em resulta clara (i preocupant alhora) és que el llibre que la nit em suggeria d’escriure era (o hauria de ser) un llibre molt diferent dels que he escrit fins ara. Que era creació literària, d’això no hi ha dubte. Vull dir que el somni no em suggeria retornar a l’assaig i, menys encara, al dret (“dictatum rectae rationis ad bonum comune… etc. etc.”). Ben altrament, m’exigia a crits –d’això n’estic segur- una creativitat que s’allunyés d’aquest realisme que marca tota la meva obra. Cosa, però, que a mi (cartesianus sum) em sembla molt difícil de fer.

De tota manera, si és que optava per “L’home que estimava els llibres” (que potser en el meu cas, seria l’opció seria més sensata), podria fixar-me, per exemple, en un llibreter de vell, d’aquells que tenen una petita llibreria farcida de llibres que l’amo coneix de cap a peus, i que s’alegra no saps com en saber que, davant mateix del seu establiment, s’hi muntarà una enorme “Casa del Llibre”, on els exemplars es venen com en un “Corte Inglés”. “Fantàstic, diu ell, així en vendré més pocs, de llibres!. Això farà que els pugui tocar, obrir, acariciar i llegir encara més. Estimar en definitiva!”

Val a dir que aquesta mena de “pollutio nocturna” (l’única possible en un home de la meva edat), potser seria un bon argument per a un conte que m’allunyés d’aquest realisme que sempre m’acompanya. Però com que estic gairebé segur que jo no l’escriuré, el suggereixo com a argument per al taller d’escriptura que, als propers dies, donaran els meus amics Bosco Marquès, Pere J. Bosch i Juan Luis Hernández, emparats pel diari “Menorca”. A ells, doncs, i als seus alumnes, els desitjo que el curs sigui un èxit, perquè si ho és, això significarà també un èxit per a la bona escriptura. O el que és el mateix, per a la literatura.

Jo no sé si hi estic a favor o en contra

14 Juliol 2009

Ahir nit escoltava una de les moltes tertúlies que es fan a la ràdio entre un grup conegut de periodistes que formen part d’aquesta sèrie de persones que saben i poden parlar de tot. A la d’anit discutien apassionadament –no podia ser d’altra manera- sobre l’acord (o el que sigui) que s’ha produït en matèria de finançament de les comunitats autònomes.

Alguns dels contertulis confessaven que no s’havien llegit els més de setanta fulls del document on es fixen les bases del nou sistema de finançament, però aquest desconeixement essencial no els impedia de posicionar-s’hi a favor o en contra. I a més amb arguments!

De fet, no entenc res del que està succeint. Ni sé si és bo o és dolent, el sistema, perquè no el conec i, a més, ni l’entenc ni el pretenc entendre. Però temo molt que el 99 per cent dels qui en parlen (a favor o en contra) estan com jo. O el que és el mateix: tampoc en saben res.

És ben curiós de veure com aquesta és una de les matèries que provoca el posicionament dels qui en parlen en virtut de la seva adscripció política. Ningú no s’equivoca del lloc on ha d’estar, No hi ha cap pro-PP o pro-CIU que trobi bé la proposta. I a la inversa, no hi ha cap pro-PSOE (o pro-adlateres dels socialistes) que la trobi malament. (Val a dir que en aquest darrer grup, hi ha els diletants, com per exemple els del PSM o els d’UM entre nosaltres, que es mostren crítics amb un sistema que dubto molt que entenguin però que han de criticar moderadament perquè cal desmarcar-se del PSOE… fins a un cer punt).

I per què dic que tant els uns com els altres difícilment entenen el sistema que es proposa? Doncs perquè, quan l’expliquen, ho fan amb xifres i amb arguments que mai no concorden. Vull dir que no concorden tan sols amb els qui defensen el mateix posicionament. Així doncs: quants diners rebrà Catalunya? Quants en rebrà Illes Balears? Ningú no ho sap encara amb exactitud (tot i que els uns estan d’acord amb el sistema i els altres hi estan igualment en contra). Però les xifres ballen no saps com! Però això no ens impedeix d’inflar la bolla i seguir amb els nostres posicionaments.

Ara que, per bolla que s’infla, la del cas Gürtel, que no em sorprendria gens que explotés aviat davant els mateixos nassos de Rajoy.

El perquè d’un silenci molt llarg

13 Juliol 2009

Escriure un llibre és sempre una experiència sensacional. No és que, en essència, sigui molt diferent d’escriure un article, però, de fet, ho és, perquè no és el mateix fer un raonament en un full, i concentrant-lo en un text de trenta a cinquanta línies, que mantenir despert l’interès del lector, i distribuir el missatge escrit al llarg de més de dos-cents fulls.

I en el gènere llibre, he de dir també que és molt diferent escriure un assaig que una novel·la, perquè mentre en el primer cas l’autor no pretén (o no ho pretén en primer lloc) mantenir l’interès del lector per una trama, sinó arribar al cor de la matèria que investiga i desentranyar-ne el seu perquè, en una novel·la, la feina d’escriure exigeix de l’autor moltes altres coses: endevinar el punt de vista del narrador (o dels narradors), desplegar la matèria ordenadament, sense punts escapats que t’avancin elements argumentals que no poden encara revelar-se, mantenir desperta l’atenció del lector, convidant-lo a seguir endavant, i cultivar les formes del llenguatge fins a punts gairebé exagerats, perquè en una obra literària té tan d’interès la forma com el fons, si és que no en té més.

L’obra que he tancat aquest darrer cap de setmana és una novel·la, que desplega un fil argumental que tenia pensat de fa temps i al qual havia donat moltes voltes, però que no havia concretat mai. M’hi vaig posar a treballar un cop vaig enllestir el text de la meva darrera obra, “Les revolucions perdudes” (Proa, 2008, però que jo havia enllestit ja dins el 2007), i la feina m’ha durat dos anys.

Poques novel·les m’han costat tant com aquesta. Mentre l’anava construint, sorgien idees noves que m’obligaven a refer el ja escrit. He canviat de punt de vista més d’un cop, he retocat capítols sencers per canviar la veu narrativa (per exemple de tercera a primera persona), després he hagut de modificar les formes del llenguatge, un cop em vaig adonar que, en el cas de diversos personatges, qui parlava era jo i no ells. I és clar que eren ells –amb la seva personalitat- els qui havien de parlar en un llenguatge que, a tesa la seva forma de ser, havia de ser creïble.

De fet, vaig creure que havia acabat la novel·la fa tres mesos, però no va ser així. Una lectura acurada per part meva, i sobretot d’una altra persona de confiança, va desvelar molts problemes: de llenguatge, de forma, de tècnica, etc. I no hi ha hagut altra forma que reescriure el text de cap a peus, encara que avui aquesta feina la facilita una mica l’ordinador que, en el tractament de textos, ha esdevingut una eina fantàstica.

He de dir que els darrers mesos han estat durs, molt durs, fins al punt que han perjudicat absolutament aquesta afecció que tinc a comentar el món a través del meu forat, és a dir d’aquest blog, on no he escrit res des de principis de juny. Però no sempre és possible ocupar dues parcel·les alhora, i més si tenim en compte que les tasques professionals continuen vives i s’han d’atendre diàriament.

A la vista d’aquesta darrera experiència, he comprovat que, en efecte, tancar un text és el més difícil de tot a l’hora d’escriure una novel·la, perquè a cada relectura l’autor troba una infinitat de detalls que no li agraden i que voldria modificar, alterar o retocar. Aquell verb que no és prou precís, aquell adjectiu que produeix una cacofonia amb un mot acabat d’escriure, aquella forma verbal que no sembla prou endevinada, aquell diàleg que resulta una mica postís, etc. etc. Són tantes les coses amb què l’autor es troba, que se li va difícil dir “ja està! Ho deixo així!” Però és precisament això el que he fet aquest cap de setmana i he sentit un alliberament difícil d’explicar, perquè en l’escriptura d’aquests textos llargs i d’una densitat argumental considerable, hi ha moments en què tota l’obra t’envolta i t’arriba a obsessionar. Fins al punt que et sents una víctima aquest text que sembla que t’acabi posseint. Però quan arriba, aquest “ja està!”, és alliberador. Un cop dit, l’autor esdevé novament ell mateix i l’obra deixa de ser un ésser que s’està construint per ser un cos inamovible i tancat, que tanmateix cobrarà nova vida quan, ja en forma de llibre, arribarà a mans d’un lector que s’immergirà en aquella història i, si és que li agrada i la continua llegint, la viurà a partir de la seva pròpia experiència.

En aquest text continuo la reinterpretació literària de diferents episodis de la història d’aquesta illa, Pregonda, que vaig crear a la meva anterior novel·la. Aquest cop, però, no em mouré en el segle XX, com a “Les revolucions perdudes”, on entrellaço uns fets succeïts l’agost del 1936 amb uns altres esdevinguts el 1968. Aquest cop me’n vaig més enrere, i combino també dues històries, una succeïda al segle XVI i l’altra, succeïda al segle XVIII. I, contràriament al que podria pensar d’entrada el lector, no són històries de vencedors, sinó de perdedors, les que es contaran en aquest nou llibre. Potser per això, la novel·la durà un títol simbòlic, o més aviat metafòric, “Els herois de la nit”, que forçosament han de ser uns anti-herois, perquè els herois de veritat, aquells que han de ser un referent per a nosaltres, no poden ser herois de la nit. Ho han de ser a la llum del dia.

Ara, doncs, és l’editor el qui té la paraula, el qui decidirà si finalment vol convertir aquest text (que per a mi ha arribat a ser una obsessió) en un llibre normal, en un llibre més dels milers que es publiquen cada dia en el nostre entorn cultural.


%d bloggers like this: