Josep Maria Quintana

Potser la cosa ve de lluny, però a efectes pràctics, el desassossec va començar el 23 de juliol passat quan el partit que estava segur de guanyar les eleccions les va perdre… a pesar de ser el més votat en aquells comicis, oblidant —el candidat, els correligionaris de base i els dirigents del partit, presents i pretèrits— que en una democràcia parlamentària guanya qui pot formar govern. I Feijóo no podia formar-lo, perquè la investidura depèn de tots els patits que són a l’hemicicle, també dels independentistes, nacionalistes o regionalistes, que, en aquest cas, són els que han tingut la clau d’una nova legislatura. 

Però el que podia haver estat un emprenyament comprensible, una rebequeria que, en refredar-se els ànims podia anar decaient, s’ha convertit en un clam, en un atac frontal que va més enllà del que és políticament acceptable, frega la irresponsabilitat i pot tenir conseqüències, perquè les paraules, quan pugen de to, quan no es mesuren, poden acabar produint una tragèdia. De fet, la història n’està plena d’exemples, encara que ens consti d’acceptar.

És cert que el PSOE, de la mà del seu líder, ha dut a terme uns pactes arriscats i no fàcils d’entendre per tothom, uns pactes —sobretot el referent a l’amnistia dels condemnats pel Procés— que poden merèixer la crítica raonada, tant des del punt de vista de l’ètica política com de la constitucionalitat, encara que, com en tota proposició de llei, la constitucionalitat no pot ser valorada fins que la llei s’ha publicat al BOE i la determina, no un periodista, no el líder de l’oposició, no un expresident del Govern, sinó el Tribunal Constitucional.

Però el PP no ha esperat tan sols a conèixer els termes amb què el govern de Pedro Sánchez volia aprovar la llei d’amnistia, sinó que, des del primer moment, s’ha dedicat a fer una desqualificació que va molt més enllà de la norma, la inconstitucionalitat de la qual afirma, i ho fa dedicant al govern tots els epítets negatius possibles després d’esbombar una visió apocalíptica de la realitat.

Potser no en són conscients, però penso que ho haurien de ser si no volen que, en un moment donat, les seves proclames surtin de mare i ens aboquin en una situació que tots lamentarem. Ho dic perquè em sembla un insult a la intel·ligència —i també al sistema democràtic— negar que els vots dels partits amb els quals no combreguem no són tan vàlids com els dels partits que ens donen suport, i afirmar, com va fer l’expresident Aznar el dia 2 de novembre, que estem assistint a un “cambio de régimen”, per demanar tot seguit als espanyols que “no se inhiban” davant el tracte de Sánchez amb Junts i ERC, perquè “la continuidad de España se puede deshacer”.

“Si la casa se está quemando no caminaremos con matices”, reflexionava Aznar assegut al costat d’Alberto Núñez Feijóo a l’aula magna de la Universitat Francisco de Vitoria. I ni  l’un ni l’altre van escatimar hipèrboles en el diàleg sobre l’amnistia que van compartir. “El candidato [Pedro] Sánchez es un peligro para la democracia constitucional española”, va dir Aznar. I Feijóo va afegir que la mesura de gràcia és “la humillación más grande a España en buena parte de sus siglos de historia”. Després, ja desfermat, l’expresident del Govern va anar encara més lluny que l’actual líder popular, en advertir que Espanya es troba “en territorio de una crisis constitucional extraordinariamente grave”, i per això instava a “actuar” per intentar salvar la Constitució espanyola de la seva “liquidación”. I encara que no va concretar com s’havia d’actuar, en donava pistes, ja que empenyia els espanyols a manifestar-se de manera continuada contra el govern que es formaria aviat.

Per la seva banda, al discurs de resposta al de la investidura de Sánchez, Feijóo afirmà que aquesta investidura era un exemple de “corrupción política” perquè “nace de un fraude”. I explicà per què: perquè “tomar decisiones contra el interés general a cambio de beneficios personales es corrupción política”. I afegí: “Se humilla él mismo y a su partido, pero no tiene derecho a humillarnos a los españoles. Es lo que ha hecho. No os equivoquéis, el señor Sánchez no ha conseguido el soporte de nadie. Lo ha comprado, que es diferente, firmando cheques que pagaremos todos”, va ser la seva conclusió.

Partint d’aquestes paraules, el que hem vist d’ençà les sessions d’investidura no ens hauria de sorprendre. No tant per les dues grans manifestacions que el PP ha organitzat a Madrid per protestar pacíficament, cosa que és del tot acceptable, sinó per una sèrie de fets que el PP no controla, però que, amb el brou de cultiu que està creant per deslegitimar el nou govern, s’estan produint. Ho dic per les manifestacions davant la seu del PSOE, que no es diferencien gairebé gens de les que va sofrir Barcelona després de la sentència pels fets de l’1-O, que van ser considerades com a “terrorisme”, i han estat força més violents que aquella per la qual es condemnà els “Jordis” a molts anys de presó.

I em demano: ¿Podem esperar que la gent fidel al PP cregui en el nostre sistema constitucional després que un home com González Pons, en un vídeo oficial, hagi acusat el PSOE d’haver causat una “humillación sin precedentes” a Espanya, i després d’afirmar que “deroga la división de poderes para comprar la Presidencia del Gobierno”, ha acabat la seva intervenció intimidant el Tribunal Constitucional dient que aquest “tendrá que decidir de qué lado está: de los constitucionalistas o de los enemigos de la Constitución”?

¿Pot sorprendre que, davant declaracions com les que he transcrit, el passat dissabte 19 de novembre, a la manifestació davant la seu del PSOE a Madrid es detingués un alferes que esgrimia una pistola? ¿Pot sobtar que, després de l’atemptat contra l’exlíder del PP a Catalunya, Alejo Vidal-Quadras (que ell mateix va derivar a una acció promoguda per Iran), a la xarxa social X, els usuaris llencessin missatges que comparaven aquest intent d’assassinat amb el magnicidi de l’exministre d’Hisenda Calvo Sotelo el 1936? ¿Pot sorprendre que un columnista com Alfonso Ussía escrivís el passat dia 10 que “Mientras Sánchez entregaba España a sus enemigos delincuentes y separatistas, Alejo recibía un disparo en la cabeza”? ¿Pot estranyar-nos que, enmig d’aquest clima apocalíptic, algú tingués la idea de llençar el hastag #Calvo Soteloimmediatament després que comencés a circular la noticia d’aquest atemptat?

Més encara, ¿no veuen els dirigents del PP que, en assegurar que “nosotros devolveremos golpe por golpe”, com va dir Ayuso (encara que dies més tard ha intentat treure ferro a l’expressió), s’incita a la violència i es facilita el camí perquè cinquanta militars retirats reclamin que l’Exèrcit destitueixi Pedro Sánchez a causa del “acoso al Estado de derecho, al copar el poder Ejecutivo la mayoría de los órganos judiciales”? (Per cert, ¿ho diuen pel CGPJ, que el PP es nega a renovar des da fa cinc anys contravenint així la Constitució?)

¿Els pot sorprendre que, si el vicesecretari del PP, Miguel Tellado diu públicament “creo que Sánchez debería irse de este país en un maletero”, Laura del Río, exalcaldessa i avui regidora del PP en un poble de Segovia, hagi desitjat que algú li pegui “un tiro en la nuca” perquè “es lo que se merece”, o que, a Gimenells i el Pla de la Font, província de Lleida, el primer tinent d’alcalde i membre del PP, Roberto Martínez, difongués un muntatge fotogràfic substituint la figura de John F. Kennedy per la de Pedro Sánchez muntat en el cotxe on va ser assassinat amb frases com “He tenido un sueño”. “Espero que tenga la misma puntería”, encara que hores després l’esborrés de la xarxa?No, no ens hauria de sorprendre, perquè saben molt bé que les paraules no són innocents. I utilitzades de manera irresponsable poden causar un mal irreparable.

Tot i que al llarg de la meva carrera jurídica, de més de quaranta anys, la meva especialitat contemplava bàsicament el que coneixem com a Dret privat, i a pesar que el Dret públic i, dins d’aquest, el Dret Constitucional m’ha interessat especialment ja que afecta a la res pública, que és la que vinc comentant des d’aquestes pàgines, he de reconèixer que els meus coneixements de la matèria són francament limitats. No ha d’estranyar, doncs, al lector que, fins l’any 2020, no tingués coneixement del que significava el “lawfare”, concepte sobre el qual aquestes darreres setmanes tots hem assistit a un curs accelerat.

l vaig entendre llegint a “El Economista” un article en què el periodista Mario Becedas l’explicava d’una manera molt clara. Per aquells dies de 2020, dirigents d’Unides Podem havien esgrimit el concepte de “lawfare” per defensar-se de les acusacions que l’oposició havia llançat al Govern de coalició, especialment per la gestió del coronavirus i els seus efectes derivats.

Què significa el terme “lawfare”? es preguntava el periodista, conscient que es tractava d’un concepte poc conegut pels seus lectors, que havia sorgit de l’àmbit acadèmic i aparegut per primera vegada a mitjans dels anys 70. El terme “lawfare”, que procedia d’una barreja de les paraules en anglès “law” (llei) i “warfare” (àmbit de guerra), es podria traduir com a “guerra jurídica” i podria definir-se com una manera de denunciar l’intent de desgast del Govern o d’opositors a través dels tribunals.

Així doncs, mantenint una aparença de legalitat i a través del sistema jurídic —però amb l’acord dels jutges i comandaments policials—, amb el “lawfare” es buscaria la caiguda d’oponents polítics amb detencions innecessàries o aparatoses dins d’una investigació judicial feta, però, amb intencions polítiques. El concepte, doncs, hauria d’associar-se amb la més coneguda teoria del “cop suau”, que busca els efectes del clàssic cop d’Estat, però sense que es produeixi un enderrocament exprés del poder vigent.

Per posar uns exemples d’abast internacional, des de l’esquerra es va fer servir el terme amb freqüència pel context llatinoamericà amb el que va passar amb Lula da Silva (que va ser processat i condemnat) a Brasil. I molt probablement també es podria aplicar a les condemnes d’opositors fetes pels tribunals a Nicaragua, que, en els últims anys, s’han convertit en el braç executiu del matrimoni Ortega sota un mantell d’aparença legal.

Baixant a l’arena espanyola, el 2020, des d’Unides Podem es va plantejar el “lawfare” quan, enmig de gran tensió política i a l’inici de la pandèmia, va aparèixer un informe de la Guàrdia Civil sobre la marxa feminista del 8-M a Madrid assenyalant el Govern per haver permès aquesta manifestació davant l’agreujament de la situació sanitària, mentre que altres actes havien estat cancel·lats. Els morats van veure en aquest informe un instrument de l’oposició per, amb la complicitat dels tribunals, culpar el Govern.

Més explícit va ser llavors el portaveu d’Unides Podem al Congrés, Pablo Echenique, qui va denunciar que l’informe de la Guàrdia Civil era “un pastiche de bulos” propi d’una estratègia de “lawfare” impulsada des de l’oposició conservadora.

Però va ser Jaume Asens, portaveu parlamentari d’En Comú, qui va assimilar aquesta teoria sostinguda per Podem amb el cas dels independentistes catalans, i ho va fer amb aquestes paraules: “Primer, la caverna mediàtica construeix el marc. Després, la dreta l’eleva. I més tard, el seu braç judicial li atorga certesa. És el mateix esquema que es va usar abans contra altres adversaris polítics, com els independentistes. Ara és en contra el govern de coalició. Lawfare”.

També des de la branca catalana dels “morats”, el membre de la taula del Congrés Gerardo Pisarello va atribuir a determinades actuacions judicials la pràctica de “lawfare” o “guerra jurídica” en actuar —va dir— com a “braç judicial i policial” de la dreta per “realitzar operacions obscenes de persecució” contra el Govern de coalició “democràticament elegit”. Més clar va ser encara Juan Carlos Monedero, que, el 2020, va assenyalar explícitament el PP: “Fa temps que el PP està preparant el ‘lawfare’ a Espanya, en utilitzar els jutges per, com fan a Amèrica Llatina, aconseguir als tribunals el que no són capaços d’aconseguir a les urnes. Els cops d’Estat ara són blans, però són cops d’Estat”.

Comprendrà el lector que, un cop aclarit el concepte de “lawfare”, em preocupés enormement que, en el comunicat conjunt de l’acord entre el PSOE i Junts que obria el camí a la investidura de Sánchez, es digués que “les conclusions de les comissions d’investigació d’aquesta legislatura es tindran en compte en l’aplicació de la llei d’amnistia en la mesura en què es puguin derivar situacions compreses en el concepte de ‘lawfare’ o de judicialització de la política, amb les conseqüències que, si procedeix, puguin donar lloc a accions de responsabilitat o modificacions legislatives.”

Una lectura literal i honesta d’aquest paràgraf (malgrat que no és un bon exemple de claredat ni de sintaxi) permetia intuir que s’obria la possibilitat que la llei d’amnistia pogués beneficiar persones que estiguessin sent investigades, o que haguessin estat condemnades, per actuacions que no res tenien a veure amb els esdeveniments vinculats directament amb el moviment independentista, és a dir amb el Procés.

De ser així —que amb l’amnistia es pogués amnistiar a persones per delictes que no tenien res a veure amb el Procés— significaria que podria aplicar-se a casos de “lawfare”, és a dir, de judicialització de la política que suposarien un ús desviat del poder judicial per perseguir adversaris polítics. Aquest seria el cas —posem un exemple— de Laura Borràs, condemnada per corrupció a causa d’haver trossejat contractes públics, però que, en la seva opinió, aquesta condemna no respon sinó a una persecució política del Tribunal Superior de Catalunya. Si amb l’amnistia es pogués amnistiar Laura Borràs, estaríem en un cas evident de “lawfare”, ja que voldria dir que el tribunal hauria actuat al marge de la llei, i això ens portaria directament a acusar els jutges que el composen de prevaricació per haver dictat, conscientment, una sentència injusta.

No és, doncs, estrany que, davant el comunicat del PSOE i Junts, jutges i tribunals s’hagin sentit incòmodes, però el cert és que, en llegir la proposició de llei d’amnistia que s’ha presentat al Congrés per al seu debat i posterior aprovació, el concepte de “lawfare”, pel qual tant han bregar Puigdemont i el seu entorn en les últimes setmanes, no apareix enlloc després que, segons sembla, el PSOE —amb molt bon criteri— s’hagi negat a especular amb aquest concepte, que suposaria admetre a priori que hi ha hagut una persecució judicial (per tant prevaricadora) contra l’independentisme.

Una cosa és, per tant, que creguem que tota l’actuació judicial relacionada amb el Procés no ha estat modèlica i una altra que afirmem que els jutges que hi ha intervingut han prevaricat. Ara que, dit això –i que quedi clar—, penso també amb Xavier Melero que, “quan en plena negociació sobre la llei d’amnistia veig alguns moviments extravagants al CGPJ i resolucions judicials [com la de García Castellón] que treuen del barret de copa el socorregut conill del terrorisme o es coordinen temporalment amb una sincronització més que sospitosa, miro atònit la meva pròpia cara al mirall i no la reconec: em comença a convèncer, malament que em pesi, l’argument de Puigdemont.”

Hi estigui o no d’acord tothom, em sembla imprescindible que, per difícil que es presenti la cosa, els partits que ens representen al Parlament tenen l’obligació de trobar una sortida al greu problema que viu Espanya des que, el 2017, els catalans van prescindir de les normes constitucionals per endegar un procés d’independència que, a més dels efectes personals de presó que ha tingut per a molts dels seus partícips, ha fet que l’estat entrés en una crisi institucional que d’alguna manera s’havia de resoldre.

Un primer pas en aquest sentit —i crec que molt important— el va dur a terme el govern amb els indults que, si el lector fa memòria, van provocar duríssims atacs del Partit Popular, de Vox i d’algunes institucions judicials, semblants als que ara escoltem davant la possible llei d’amnistia. I, tanmateix, avui no crec que ningú amb un mínim d’objectivitat pugui dubtar que l’efecte que van produir aquells indults ha estat molt beneficiós per a la pau social, ja que desinflamà la situació catalana, va fer que els partits independentistes perdessin centenars de milers de vots i la vida va prosseguir sense que res no es trenqués: ni Espanya, ni la Constitució, ni la democràcia.

Les passades eleccions del 23 de juliol van tenir, però, un efecte inesperat per a gairebé tothom, val a dir que amb conseqüències diverses, perquè no és el mateix estar convençut que aniràs a governar i no poder-ho fer (i aquest seria el cas del PP i de Vox), que tenir assumit que molt provablement passaràs a l‘oposició i trobar-te amb la possibilitat de poder formar govern (i aquest és el cas del PSOE i de Sumar). Ara bé, perquè això fos possible, no sols els calia pactar un programa de govern, sinó també obtenir el suport de PNB, Bildu, BNG, i dels dos partits catalans independentistes: ERC i Junts; i la possibilitat d’un pacte amb aquests darrers passava per l’aprovació d’una llei d’amnistia respecte de la qual el PSOE sempre s’havia mostrat en contra.

Conscient d’aquesta realitat, i perquè l’acord polític a què s’ha arribat fos perdurable i sòlid, no es podia limitar a la investidura –de fet, no sembla que s’hi limiti, ja que parla d’estabilitzar la legislatura—, i per aconseguir aquest objectiu havia d’establir mecanismes legals que poguessin revertir una situació molt complexa que presenta aspectes polítics, jurídics i, també, de naturalesa penal, que afecten a les persones que van sofrir les conseqüències d’unes duríssimes sentències del Tribunal Suprem, i també a moltes altres que encara no han estat jutjades però sobre les quals pesa una imputació. 

Ara bé, no m’he d’estar de dir que també ha contribuït a la complexitat a què faig referència la manera com ha actuat el sistema legal espanyol i, per tant, la judicatura, ja que, per poc crítics que siguem, hauríem de ser capaços de veure que hi ha algunes ombres que afecten el procediment que es va dur a terme pel Tribunal Suprem, començant per la mateixa competència d’aquest tribunal, ja que —i perdoneu-me la claredat— si el Fiscal General del Regne, José Manuel Maza, en un ambient retòric de “cop d’estat” que va crear el govern de Mariano Rajoy, no s’hagués tret de la màniga l’acusació d’un inexistent “delicte de rebel·lió”, els encausats no haurien estat jutjats pel Tribunal Suprem i tampoc haurien sofert els encarceraments preventius que se’ls van aplicar, amb les corresponents inhabilitacions que els van impedir de fer política des de les institucions.

Ho dic perquè, si bé he cregut —i en tot moment he manifestat— que els polítics catalans van actuar contra la llei i el dret amb les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya el 6 i 7 de setembre de 2017 i amb el referèndum de l’1 d’Octubre, també he de dir que el sistema judicial espanyol no ha estat certament modèlic, com confio que ho acabin demostrant les institucions judicials europees que, més prest o més tard, s’hi hauran de pronunciar.

Amb uns antecedents tan complexos com els que acabo d’expressar, només ens calia el resultat electoral del 23 de juliol per complicar les coses, perquè, si bé va implicar una severa derrota per als dos partits independentistes, l’aritmètica electoral els donà la clau per investir Pedro Sánchez com a president del govern, i, des del primer moment, ERC i Junts van dir que l’elecció passava necessàriament per una llei d’amnistia.

No he de negar que, d’entrada, aquesta llei d’amnistia acordada (encara que en desconeixem l’articulat) en benefici d’uns personatges que en cap moment han reconegut que havien actuat fora de la llei, no em fa feliç. I no me’n fa perquè una llei d’aquesta naturalesa no es pot justificar només per evitar un govern del PP amb Vox. Exigia renúncies d’ERC i de Junts a actuar, en el futur, al marge de la Constitució i, per tant, a fer un referèndum unilateral, renúncia que, fins al passat dijous, només Esquerra havia fet, però llegint els fulls de l’acord, sembla que també Junts ha cedit, ja que aquest diu textualment que “Junts propondrá la celebración de un referéndum de autodeterminación sobre el futuro político de Catalunya amparado en el artículo 92 de la Constitución”. I l’article 92 diu: “2. El referèndum serà convocat pel Rei a proposta del President del Govern, autoritzada prèviament pel Congrés dels Diputats. 3. Una llei orgànica regularà les condicions i el procediment de les diverses modalitats de referèndum previstes per la present Constitució.” Certament em costa d’entendre com es podran complir aquestes premisses, però si es materialitzen, el referèndum serà constitucional.

Més enllà, doncs, que la constitucionalitat no és l’única condició que ha de respectar la llei d’amnistia, que determinarà exclusivament el Tribunal Constitucional (no els periodistes ni tampoc els polítics), centrem-nos ara en les dificultats que aquesta presenta per no contradir dos principis bàsics regulats per la mateixa Constitució: el que dona en exclusiva als jutges i tribunals la facultat de jutjar i de fer executar el que s’ha jutjat, i el que declara també la igualtat de tots els espanyols davant la llei.

Tenint en compte aquests principis i el silenci de la Constitució respecte d’una mesura de gràcia tan excepcional, hem de convenir que els arguments en contra són potents, encara que potser no són insuperables si ens atenem al corrent constitucionalista que creu —i ho raona—que, si la proposició de llei justifica degudament el perquè de la mesura, l’amnistia no ha d’usurpar necessàriament la labor exclusiva dels tribunals ni tampoc ha d’afectar a la igualtat dels espanyols.

Val a dir, però, que la gravetat del moment no deriva tan sols del debat jurídic sobre la legalitat o il·legalitat de la futura llei d’amnistia que, recordem-ho, acabarà dirimint el Tribunal Constitucional, sinó bàsicament del terratrèmol que han provocat els qui hi estan en contra sense esperar tan sols a conèixer el text que l’ha de regular.

Que aquest terratrèmol el provoquin PP i Vox, que sagnen per la ferida de no haver pogut formar govern, potser és comprensible, encara que no és justificable, però que siguin les associacions de jutges i un Consell General del Poder Judicial caducat de fa cinc anys els qui, sense conèixer el text de la llei, declarin impunement que aquesta “serà el principi del fi de la democràcia” i comportarà “l’abolició de l’Estat de Dret a Espanya”, no té nom. Això sí que és una intromissió del poder judicial en el camp legislatiu sense tenir competències per fer-ho, i ens demostra que el camí perquè els acords signats el passat dijous es puguin dur a terme estarà fressat de dificultats cada cop que el cas concret de la persona a amnistiar arribi a un jutjat. I per a mostra, l’actuació preventiva de García Castellón que, a corre-cuita, ha decidit imputar Puigdemont i Marta Rovira per “delictes de terrorisme” amb l’oposició del Ministeri Fiscal.

Ho dic perquè estic convençut que l’enginyeria jurídica que veurem en molts tribunals a l’hora d’inaplicar (o d’aplicar a la seva manera) la llei d’amnistia deixarà petita la que hauran de dur a terme els partidaris d’aquesta per elaborar la llei i obtenir la benedicció del Tribunal Constitucional.

Es fa molt difícil dir res que sigui original sobre el que està succeint a l’Orient mitjà després de l’atac de Hamàs a Israel i la resposta del govern de Netanyahu, tret de constatar que els jueus han optat per la llei del talió, “ull per ull, dent per dent”, que no sols no resoldrà el problema sinó que deixarà un camp devastat amb milers de morts sense que cap dels dos contendents aconsegueixi el seu objectiu, si és que en la ment dels uns i dels altres hi ha algun objectiu defensable.

Xavier Mas de Xaxàs, en una de les seves cròniques de la guerra que ens ofereix a “La Vanguardia” feia tres afirmacions que em semblen remarcables: 

a) El 7 d’octubre Hamàs va posar de genolls l’exèrcit més poderós de l’Orient Mitjà i va evitar un acord entre Israel i l’Aràbia Saudita que es donava per fet, però que ara Israel sap que no sobreviurà a la guerra.

b) Israel esclafarà Hamàs perquè la seva capacitat militar és molt superior, però també sap que no viurà en pau ni tindrà una relació normal amb els seus veïns àrabs fins que no resolgui el conflicte palestí. I

c) El somni ultrasionista d’un país entre el mar i el Jordà, el gran Israel que el Govern Netanyahu ha perseguit des de la seva constitució al passat desembre, tampoc no serà possible. Els aliats d’Israel li ho impediran.

I pel que fa a la situació d’avui, no podem sinó ser pessimistes, tot i que estic convençut que Netanyahu no sobreviurà políticament a aquesta guerra, perquè és responsable no sols del col·lapse de les defenses militars israelianes que es van veure sorpreses pel brutal atac de Hamàs, sinó també perquè ha venut als israelians la il·lusió que no passava res por ocupar Cisjordània i aïllar Gaza, quan veiem que sí que passava alguna cosa, i que la cosa era greu.

I ho era perquè, tot i condemnant absolutament l’atac perpetrat per Hamàs, tots sabíem —també els israelians i també els Estats Units— que la barbàrie contra els palestins ve de lluny, per poc que analitzem com s’ha produït la colonització de les terres ocupades contràriament als acords internacionals i observem com s’han anat repetit les humiliacions per part del sionisme des de la fundació de l’estat d’Israel i, especialment, des de la Guerra dels Sis Dies de 1967.

Ara bé, la resposta de Hamàs amb el seu atac contra les poblacions israelianes fet per sorpresa va ser de tal magnitud que va deixar en estat de xoc el món occidental i provocà una onada d’indignació i condemnes unànimes. I la reacció israeliana, amb el suport dels Estats Units, no ha suportat els matisos, sinó que s’ha basat en la llei del talió. I per molt que ho desitgem, podem estar segurs que la cosa no té marxa enrere. I no en té tant pel costat d’Israel com pel de Hamàs, perquè els guerrillers d’aquesta organització que duu terroritzant i sotmetent els palestins de Gaza des de 2007, lluitarà fins a l’últim home, i les forces especials israelianes no en deixaran cap de viu… encara que per aconseguir-ho hagin de destruir tota Gaza i matar milers de palestins que res no tenen a veure amb els terroristes de Hamàs.

 I de què servirà aquesta llei del talió més enllà de provocar destrucció i mort d’innocents i culpables? No ho sé, però no conduirà a la pau, perquè mai no hi condueix una política basada en la venjança. “Ull per ull, deia Gandhi i el món acabarà cec…”

Tenim com a lliçó —encara que als humans aquestes lliçons ens serveixen de ben poc— l’atac a les Torres Bessones l’11 de setembre de 2001. Aleshores, algunes potències occidentals (França, bàsicament, ja que l’Anglaterra de Blair i l’Espanya d’Aznar es van aferrar a la mentida de les armes de destrucció massiva) van recomanar prudència als Estats Units, però Bush i els seus aliats van creure que l’única solució viable era l’ull per ull i van decidir emprendre la guerra a l’Afganistan contra Al Qaeda per derrocar el govern dels talibans, que protegia determinats grups terroristes arreu del món. Amb quin resultat? Doncs amb cap. Perquè de res no han servit els centenars de milers de morts, que no han evitat que, novament, siguin els talibans els qui ocupen el poder en aquell territori.

El messianisme que va fer servir Bush (i també Blair i Aznar) explicant al món que la seva guerra implicava una “lluita del bé contra el mal” era tan fals com irracional i, a més, era políticament estèril. Com també ho serà aquesta guerra d’Israel contra Hamàs que no té en compte cap de les restriccions que la moral i el dret internacional han establert, restriccions que comencen per la necessitat de distingir entre combatents i no combatents, entre els terroristes i la població civil. I quan no es tenen en compte aquestes premisses, també la política d’un estat pot esdevenir terrorisme. 

Isabelle de Gaulmyn, que escriu en una publicació francesa catòlica que llegeixo per mitjans digitals, afirmava fa uns dies que l’explosió de violències a l’Orient proper ens demostra que, tristament, les fonts apassionades d’odi són ben presents entre nosaltres. I tot seguit acudia al filòsof romanès, naturalitzat francès, Pierre Hassner, que va sortir al pas de la política de Bush arran dels atacs a les Torres bessones, per tal de remarcar el perill que implica deixar-se arrossegar per les passions. Recordem-ho. En aquell moment, els Estats Units només tenien una idea en la seva ment: venjar-se. I això, que podia ser humanament comprensible, no ho era políticament, i no era tampoc racional ni ètic, perquè la venjança, a més de plantejar problemes morals, generalment no és productiva en termes de resultats.

De fet, fins i tot Joe Biden ha advertit Netanyahu que no es deixi arrossegar per les passions. Però l’advertència ha estat debades, entre d’altres raons perquè també Joe Biden és hostatge del poderós lobby jueu dels Estats Units i les seves paraules han llenegat sobre la consciència del primer ministre israelià que ha decidit optar per la venjança i per la crueltat.

Sigui com vulgui, no voldria acabar aquest escrit sense esmentar una reflexió que feia Isabelle de Gaulmyn a l’article a què m’he referit, una reflexió de caire moral que em sembla francament assenyada. “Es evident —escriu— que es necessita violència per fer la guerra, però la violència també és necessària per construir la pau”. I explica tot seguit aquest aparent oxímoron afirmant que, a la guerra, la violència s’exerceix contra l’altre, mentre que, a la lluita en favor de la pau, la violència ha d’exercitar contra un mateix, perquè només violentant-nos som capaços de superar el ressentiment i renunciar a la venjança. En el primer cas, la violència és física i provoca destrucció i mort. En el segon, en canvi, la violència és interior, però necessària per abordar el control de les pròpies passions.

I tornant, doncs, a la guerra de Gaza, veiem que Israel no té cap interès d’exercir aquesta violència per moderar la set de venjança contra Hamàs; però no em sorprendria que, en un moment o altre —segurament quan ja sigui massa tard per evitar el desastre—, hagi de cedir a la pressió internacional —i crec fins i tot que dels Estats Units—, ja sigui per facilitar l’alliberament dels ostatges o per evitar que l’Iran i els seus aliats a la regió, sobretot Hizbul·làh, obrin el front nord a la guerra. Perquè si la guerra s’estengués a aquest front, el risc de violència que s’acabaria produint abraçaria una regió molt més ampla que faria perillar seriosament l’estabilitat mundial.