Vist per a sentència

16 Juny 2019 by

Aquests dies ha acabat la llarga vista oral del judici que se sustenta davant del Tribunal Suprem pel que hem denominat “el procés”, en què un bon grup de polítics catalans van desobeir les lleis del país i van desafiar l’estat de dret vigent emparant-se en el que ells han definit com un “mandat democràtic” de la ciutadania. Ja he dit en més d’una ocasió què penso d’aquest mandat i del valor que pot tenir quan es pren contra la legislació democràtica vigent i per unes majories importants però no suficientment aclaparadores (en el cas de Catalunya, per diputats que representaven una mica més del 47 per cents dels vots obtinguts a les eleccions al Parlament, que ostentaven, però, la majoria absoluta de la cambra).

Tot i així, no hi ha dubte que, encara que critiquem el que van fer i siguin jutjats per la seva conducta, el cert és que no van actuar amb armes i no van usar la violència física contra ningú, però és incontestable que no van guanyar ni reeixir en el seu intent de proclamar i consolidar el que ells van definir com la República catalana, ja que ni arriaren la bandera espanyola, ni demanaren que cap estat estranger els reconegués, ni res va canviar per a la integritat d’Espanya i per a la posició d’aquesta en el context internacional. El fet és que el Govern de la Generalitat va renunciar voluntàriament a qualsevol dels mecanismes d’independència. Es va acatar tot.

Hem vist aquests dies que, a l’acusació final, els fiscals ha decidit no rebaixar un sol grau els seus plantejaments inicials i els han mantingut en el seu grau màxim (rebel·lió, sedició, malversació i desobediència), acusacions que han d’alguna manera condicionat fins ara la Sala del Suprem que, en cap moment, ha cedit a deixar sense efecte la presó preventiva dels acusats, tot mostrant-se des del primer dia extremadament garant dels drets dels “altres” (entenent per “altres” els espanyols que, teòricament, podíem sortir perjudicats per la segregació d’una part del territori nacional de manera il·legítima), i molt dura amb els presumptes infractors de la llei, que estan privats de llibertat sense que pesi encara contra seu cap sentència ferma.

Les defenses, en canvi, totes sense excepció, han argumentat amb un gran convenciment la impossibilitat d’acreditar la concurrència d’alguns elements que configuren els delictes de què s’acusa als processats. I de manera especial, per la seva importància i gran transcendència jurídica, el que fa referència a la violència imprescindible en el delicte de rebel·lió, així com també han negat l’aixecament tumultuós, que és la característica bàsica del de sedició. Alhora han intentat demostrar que no hi va haver cap mena de malversació en tot el que van fer per organitzar el referèndum de l’1-O. Només accepten que hi va haver desobediència.

No tinc una bola de vidre per saber què acabarà dient la sentència, però davant la persistència dels fiscals per elaborar la teoria del “cop d’estat”, acudint a les tesis de Kelsen perquè se’ls fa difícil utilitzar tan sols les circumstàncies que determina el Codi penal per tipificar el delicte de rebel·lió, m’han semblat molt interessants els plantejaments que les defenses han fet durant tot el judici i, especialment, els al·legats finals, que desbrossaren el passat dimarts davant el silenci atent de la Sala i dels acusadors.

Del que jo he pogut veure i escoltar dels al·legats de la defensa, el que més interessant (i intel·ligent) m’ha semblat és que tots els defensors, a diferència dels fiscals, que van farcir el seu discurs de connotacions polítiques per decorar i revestir penalment el “cop d’estat”, abonant-se a la “via política”, s’han apuntat a la “via tècnica” i, per tant, a les tipificacions penals, conscients que, com pensem molts juristes, aquest judici mai no s’havia d’haver dut a terme, i -sobretot- mai amb els càrrecs que han dibuixat les acusacions.

El més brillant dels advocats ha estat, al meu entendre, Xavier Melero, que, des del primer moment fins al darrer, ha intentat fer veure al Tribunal que no estàvem davant d’un judici polític sinó penal, d’ací que finalitzés el seu al·legat plantejant com n’era, d’absurda, la situació, si teníem en compte l’absurditat dels càrrecs demanats per la fiscalia. Melero, reconduint les coses al camp estrictament penal i defugint el polític, no s’ha estat de dir que el Govern de la Generalitat i els acusats van mentir públicament a la ciutadania en prometre l’impossible, però és evident que aquests posicionaments polítics, que podran tenir la consideració negativa que vulguem des del punt de vista moral o de credibilitat política, no són un delicte. És delicte el que, com a tal, tipifica el Codi penal. I partint d’aquest plantejament tècnic, Melero ha posat contra les cordes la fiscalia.

L’advocat ha descrit els fets de manera pedagògica i -com ha observat Carlos Zanon a “La Vanguardia”-, encara que ni a la Fiscalia ni a Puigdemont no els agradi escoltar-ho, Melero ha dit alt i clar que els fets indiquen que el Govern va renunciar voluntàriament a qualsevol dels mecanismes d’independència. Es va acatar tot. De la mateixa manera que es va acatar el 155. “Condemnin, doncs, els acusats per desobeir el TC, pels delictes de desordres públics, però res més, perquè no hi va haver res més”, ha estat la seva conclusió amb la qual tancava una hàbil defensa.

Correspondrà, doncs, a la Sala determinar el significat global del que va succeir a Catalunya durant els mesos de setembre i octubre de 2017. I segons quina sigui la seva versió dels fets provats, tindrem una sentència o en tindrem una altra. Ara, doncs, no ens queda altra cosa que esperar aquesta en un procés que és -hauria de ser- estrictament un “judici penal”, però que molts (tant d’un costat com de l’altre) han intentat vendre com un “judici polític”. Per tant, la sentència no serà bona de posar ni serà rebuda dòcilment per tota la ciutadania.

I no puc acabar aquest escrit sense referir-me, ni que sigui succintament, als al·legats finals dels acusats, que no poden deixar indiferents a ningú. D’aquests diré -sumant-me al seu criteri- el que n’ha escrit un dels més reputats penalistes catalans d’avui, l’advocat Marc Molins: “Des de l’impacte que a mi personalment m’han provocat les enormes dosis d’honestedat i de dignitat amb què s’han dirigit al tribunal, voldria concloure remarcant que si volem donar una passa al front en la resolució d’aquest conflicte que ha fracturat la convivència hem de comprendre que la sentència que s’ha de dictar no és un punt final, sinó, precisament, el punt d’origen des del qual els independentistes han de seguir lluitant pels seus ideals sense cometre errors, i els constitucionalistes han d’iniciar una reflexió que els permeti comprendre fins a quin punt han contribuït a crear aquesta situació”.

Anuncis

La internacionalització del conflicte català entre el dret i la propaganda

9 Juny 2019 by

El passat 24 de febrer em demanava si, com s’opina des de l’independentisme, la democràcia és superior a la llei, i concloïa negant l’afirmació, com també hem de negar que la llei pugui subsistir sense democràcia, ja que aleshores estaria mancada de la raó per la qual, en un estat democràtic de dret, les decisions que pren el poble, que ostenta la sobirania nacional, legitimen la llei que, una volta aprovada, tots hem de respectar. Val a dir també que, en una democràcia, les lleis no tenen un valor absolut, que, per això mateix, es poden interpretar i modificar, però del que no tinc cap dubte és que no pot haver-hi democràcia sense que es compleixin les lleis.

Aquesta reflexió preliminar ve a tomb arran dels fets que s’han produït durant les darreres setmanes i, especialment, amb motiu de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que ha desestimat la demanda presentada per Carme Forcadell i altres 75 diputats del Parlament de Catalunya pel fet que el Tribunal Constitucional suspengués el ple del 9 d’octubre de 2017. Si feu memòria (que tot ho esborra el temps), aquest ple no es va dur a terme, però sí el dia 10, on s’acceptà la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) que va ser paralitzada per Carles Puigdemont als pocs segons d’haver-se aprovat.

La sentència és molt important perquè podem ja donar per fet que la que pronunciarà el Tribunal Suprem en el judici del Procés que és a punt d’acabar la fase oral, serà recorreguda al TEDH, i aquest primer tast no deixa de ser interessant, ja que posa els punts sobre les is, i segurament no haurà deixat satisfet els independentistes.

La demanda va ser interposada l’11 d’octubre de 2017 pels parlamentaris catalans, els quals van al·legar que, amb la decisió de suspendre el Ple i amb la sentència del Tribunal Constitucional que va seguir a aquesta decisió, el T.C. vulnerava els drets polítics dels diputats nacionalistes, protegits pel Conveni Europeu de Drets Humans. En concret, els drets a la llibertat d’associació i a la llibertat d’expressió, ja que el Parlament, actuant com ho feia, acatava -deien- la voluntat dels ciutadans que van participar al referèndum de l’1-O. Com podeu veure, l’argument de fons és el que he criticat al primer paràgraf d’aquest article. Segons Forcadell, Puigdemont i els altres diputats, l’únic que feien era respectar el principi democràtic, que els empenyia a violar la llei perquè així ho havia decidit el poble de Catalunya.

Doncs bé, el TEDH ha estat tan clar com contundent, ja que la Cort europea argumenta que la suspensió era “necessària en una societat democràtica” per “el manteniment de la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la protecció dels drets i llibertats dels altres” -cal remarcar aquest “dels altres”-, en línia amb el que estipula l’article 11 del Conveni, i que la base jurídica del Constitucional es recolza en la legislació espanyola.

D’altra banda, el Tribunal observa que la decisió de la Mesa del Parlament de convocar una sessió plenària va suposar un “incompliment manifest de les sentències anteriors del Tribunal Constitucional, que tenien per objecte protegir l’ordre constitucional”. I conclou que “els tribunals constitucionals poden adoptar mesures apropiades per garantir el compliment de les seves sentències.

No cal dir que la sentència del TEDH va ser rebuda amb goig pels representats de l’Estat i amb un gran sentiment de frustració pels independentistes, sentiment que va provocar fins i tot una sèrie d’invectives entre l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, i el d’Oriol Junqueras, Andreu Van den Eynde, ben poc exemplars, per cert. Mentrestant, el govern de Torra va intentar passar-hi com de puntetes mentre la seva consellera portaveu, Meritxell Budó, assegurava que acataven la decisió del TEDH alhora que vaticinava victòries futures de l’independentisme, tot esperant -va dir amb sorna- que quan aquestes els siguin favorables, també seran respectades pels que ella va definir com a “unionistes”.

Poques hores després de rebre aquesta dutxa d’aigua freda, des de l’independentisme -TV3 en va fer un ample reportatge a les notícies del vespre- es va destacar l’informe que a l’ONU s’havia emès tot exigint la llibertat dels presos a la recta final del judici. El conseller Alfred Bosch, d’ERC, va dir que aquest provenia d’un organisme oficial de les Nacions Unides, institució garant dels drets humans que havia elaborat “un informe molt contundent”, un “dictamen” d’obligat compliment per a Espanya que, si aquesta no el tenia en compte, es veuria forçada a abandonar l’ONU.

Més enllà de dir que, des del meu punt de vista, l’Estat ha actuat molt parcialment en el procés de què estem parlant, no sols per les penes que demana el Ministeri Fiscal sinó també per haver exigit que, des del primer moment, els imputats estiguessin en presó preventiva, i continua mostrant-se del tot contrari a la possibilitat que els dirigents polítics que han estat elegits a les darreres eleccions puguin exercir els seus càrrecs mentre no tinguin en contra seva cap mena de condemna ferma, més enllà, dic, de tot això, el que no té cap sentit i forma part d’una premeditada estratègia d’estendre tinta de calamar per confondre el personal, és que des de la Generalitat es menyspreï la sentència del TEDH i es lloï aquest dictamen de l’ONU que, com hem pogut saber, no sols no és d’obligat compliment, sinó que té molts trumfos perquè diguem que és parcial i dictat pràcticament a instància de part.

En realitat, el presumpte dictamen no és tal, i no mereix tan sols el caràcter d’informe, sinó que es tracta d’una simple opinió de les persones que el signen. Aquestes, que s’autodenominen “experts” (i no seré jo que digui que no ho són, perquè no els conec) no fan sinó traslladar el seu criteri personal al Comitè de Drets Humans, que -aquest sí- és un òrgan oficial de l’ONU, per si el vol tenir en compte.

No vull anar més enllà, però pel que he pogut llegir, temo molt que sigui molt difícil qualificar aquests “experts” de persones neutrals i independents de criteri, ja que, segons sembla -ningú no ho ha desmentit- els seus autors estan vinculats a Ben Emmerson, un influent advocat britànic que ha estat contractat per la Assemblea Nacional Catalana (ANC) i per Òmnium Cultural per a internacionalitzar la causa dels presos, cosa que segurament faran molt bé i que és fins i tot necessària. Però el pes d’aquest “informe” i la “sentència” del TEDH no admeten cap mena de comparació.

Les eleccions municipals i autonòmiques, una mirada.

2 Juny 2019 by

Després del gran desplegament informatiu que va fer el diari “Menorca” dels resultats electorals a les nostres illes, i dels ajustats comentaris que ens van oferir els seus periodistes, poca cosa podem dir els qui, setmanalment,  posem la nostra mirada sobre la realitat i exposem la nostre manera d’interpretar el món. Per tant, i atès que alguna cosa he d’opinar del que va succeir a les eleccions del passat diumenge, intentaré fer-ho parlant de les europees, municipals i autonòmiques, prescindint del que ha succeït a les Balears.

Europa.- La principal novetat de les eleccions al Parlament europeu és que, si bé el domini absolut que conservadors i socialdemòcrates havien tingut els darrers quaranta anys s’ha acabat, els pitjors auguris sobre un possible triomf dels euròfobs no s’ha produint al nivell que molts temíem, ja que més enllà de les victòries de Le Pen a França i de Salvini a Itàlia, els euroescèptics i populistes han aconseguit uns 171 diputats, és a dir un 23% dels escons. No és poc, certament, però en quedar aquests repartits en tres grups diferents, segurament tindran una capacitat d’influència limitada.

El major grup serà el popular, amb 180 diputats (en tenia 217), i el seguirà el socialista, amb 145 diputats (en tenia 187). Són els dos col·lectius que més han perdut, mentre que ha augmentat molt el grup liberal gràcies als diputats que hi ha aportat el president Macron. Aquest en tindrà 109 (abans en tenia 69), els quals es convertiran en la frontissa indispensable per a molts dels acords que s’haurà de prendre. També cal remarcar l’auge dels Verds, impulsat especialment per l’èxit que han tingut a Alemanya, que els permetrà obtenir 69 diputats. Aquests seran, doncs, els grups més importants. Si a tots hi afegim els 171 obtinguts pels euròfobs i els que no responen a cap d’aquests grups, tindrem un parlament molt plural, que avui és tendència general a Europa des que les majories absolutes han pràcticament desaparegut. El diàleg, doncs, serà absolutament necessari.

Espanya.- Gran victòria socialista si ens atenem al que acabem de dir: que les majories absolutes han pràcticament desaparegut i que els governs que s’hauran de formar a ajuntaments i comunitats autònomes seran, com a norma, governs de coalició o en minoria amb suports parlamentaris d’altres partits. No hi ha dubte, per tant, que el PSOE de Sánchez ha sabut capitalitzar el govern del país que ostenta des de fa un any i l’èxit de les passades generals, que el situa en una posició de privilegi, per bé que amb un cert sabor agredolç si tenim en compte que la divisió del país en dos blocs i l’opció de Ciutadans de situar-se clarament en el de dreta, dificulta acords cap al centre, la qual cosa sembla que implicarà que els socialistes perdin l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid a mans d’una dreta que, si les coses no canvien (que podrien canviar atesa la volatilitat de Rivera) necessita forçosament pactar amb Vox.

El PP de Pablo Casado, que havia perdut més de la meitat dels diputats a les eleccions generals d’abril no ha tret un bon resultat. Molt per sota del PSOE, ha aconseguit tanmateix frenar la caiguda gràcies a dues dades que poden ser suficients (si més no per una temporada) perquè el jove líder es mantingui en el càrrec: la possibilitat de governar l’Ajuntament i al Comunitat de Madrid. Ara que, com va succeir a Andalusia, Madrid no pot ser de dretes si no és amb la foto de Colón. Per això mateix, auguro que li serà molt complicat seguir venent que és de centre si pacta amb els que ha considerat durant la campanya com a radicals de dretes. I vendre que emprendrà una refundació del partit en semblant posició de debilitat, em sembla que només pot ser vist com un exercici temerari.

Centrant-nos ara en Ciutadans, el fet que fa quatre anys no tingués presència als municipis espanyols no catalans i tampoc a les comunitats autònomes, ha implicat que els seus líders expliquin els resultats obtinguts com una gran victòria. Estan en el dret de fer-ho, però per poc que observem críticament les dades, veurem de seguida que la victòria no és tal, ja que si bé és cert que han obtingut 7 diputats a les europees (en tenien 2), baixen del 16% de vots que van obtenir el 28-A a un 12’2% ara. I la major decepció (i preocupació) és el que ha passat a Catalunya, on Ciutadans puja en nombre de regidors, òbviament!, però es queda molt lluny del milió de vots que va obtenir el 21-D, ja que no arriba als 280.000 a les municipals. A la província de Barcelona, per exemple, bastió de la victòria d’Arrimadas a les autonòmiques catalanes, Ciutadans ha quedat relegada a cinquena força. A més, Rivera s’ho havia jugat tot (també la seva ideologia primigènia, si és que mai n’ha tinguda cap) a fer el dit “sorpasso” al PP i ha quedat molt per davall d’aquest, tant a Europa com a les autonòmiques i generals, i això, per més que ara ho dissimuli, acabarà per passar-li factura.

Quant a Podemos, és sens dubte el gran derrotat després de perdre diverses alcaldies del canvi. A més de Madrid capital, els morats s’han deixat pel camí la Barcelona d’Ada Colau (encara que en aquesta pot haver-hi sorpreses), i la Saragossa de Pedro Santiesteve. Només els alcaldes del canvi José María González, ‘Kichi’, a Cadis, i Joan Ribó, a València (tot i que aquest és, pròpiament, de Compromís, no de Podemos), han sobreviscut.

Catalunya.- En aquesta comunitat, que tanta influència està tenint darrerament en l’esdevenir polític d’Espanya, hi ha hagut uns perdedors clars: Ada Colau (amb l’advertiment que acabo de fer); Manuel Valls, per qui havien apostat les elits econòmiques; Junts per Catalunya, que ha perdut centenars de regidors, encara que és el qui en té més a tot el país, però ha passat a ser tercera força; la CUP, que ha perdut la meitat dels vots; i Vox, que ha obtingut només 3 regidors a tota la comunitat. (En això, els menorquins encara els hem guanyat, en no donar-los cap regidoria ni cap lloc al Consell ni al Parlament. És una gran notícia).

També hi ha hagut guanyadors. Aquest són ERC, gran vencedora a tot Catalunya, amb victòries importants, com la de Barcelona, Lleida o Manresa, i essent una alternativa clara a Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Badalona o Sabadell. També el Partit dels Socialistes PSC, que ha quedat segon a les municipals traient cap a Barcelona i recuperant posicions a l’àrea metropolitana o a Girona. De fet, el PSC ha recuperat molts dels vots que li va prendre Ciutadans a les darreres autonòmiques. I per últim, contra molts pronòstics i amb l’impagable ajut de la Junta Electoral Central, també resulta vencedor Carles Puigdemont, que ha recollit, ell sol, un milió de vots (cent mil de fora de Catalunya) tot superant els obtinguts per Oriol Junqueras, la qual cosa li donarà força per seguir internacionalitzant la causa catalana a Europa, pugui o no recollir l’acta de diputat (ell diu que sí encara que, mirant la llei, sembla impossible, però parlant de Puigdemont ja no m’atreveixo a dir res) i seguirà, doncs, essent una veu imprescindible en el diàleg que algun dia s’haurà d’encetar, i també un enorme maldecap per a l’Estat, dels que no es curen amb dues aspirines.

Iceta & Marchena

26 Mai 2019 by

Iceta-. A pesar que Pedro Sánchez es va equivocar en no tenir en compte les mínimes regles de procediment quan va decidir que Miquel Iceta seria el seu candidat a la presidència del Senat, regles de cortesia que havia de respectar ja que el nomenament com a senador depenia, com a qüestió prèvia, del Parlament de Catalunya; a pesar també que el govern de Sánchez no va fer possible que Oriol Junqueras participés en el debat dels europarlamentaris a Catalunya -quan aquest cop l’autorització no depenia del Tribunal Suprem, sinó de la Direcció General de Presons, integrada en el Ministeri de Justícia-; fins i tot a pesar que els adversaris “nacionals espanyols” del PSC-PSOE (Ciutadans i PP, per tant, no només els independentistes) també decidiren trencar la cortesia parlamentària per primer cop en la història i barrar el pas a Miquel Iceta com a senador; a pesar, dic, de tots aquests errors que no demostren sinó com n’està d’enverinada la política espanyola i mostren a plena llum la dificultat que tindrà el país per tornar a una via de normalitat i de convivència cívica i pacífica, considero que la decisió presa pels independentistes catalans -els d’Esquerra i els de Puigdemont- de vetar Iceta és un error monumental. Pitjor encara, perquè revela el gran temor que tenen aquests dos col·lectius a trobar solucions que tinguin algun cost polític i la por (una vegada més) que se’ls digui “traïdors” des de les files més integristes (que no mereixen altra qualificació) de l’independentisme.

Algú ha escrit aquests dies que si no fos perquè l’únic que sembla que pretén ERC és distanciar-se i guanyar a Pugidemont l’hegemonia de l’independentisme -decisió respectable però que, quan s’esdevé única o principal, empetiteix moltíssim els objectius polítics de la formació-, no hauria actuat com ho ha fet. En realitat és com si en aquest darrer viatge, ERC hagués perdut el pragmatisme que havia decidit assumir als darrers mesos i que tants bons propòsits augurava.

D’altra banda, aquesta decisió revela una gran miopia, ja que, si Iceta és l’enemic, o bé l’independentisme no està ben informat o no ha entès el més evident. És clar que, si parlem de miopia, també podem destacar la de la candidata europea del PP, Dolors Montserrat, que ha qualificat la negativa a Iceta de “puro teatro”, afegint que l’acord de Sánchez amb els independentistes és indiscutible. Teoria que, amb unes altres paraules, també ha defensat la senyora Arrimadas, suposo que inconscient que, amb aquest tipus d’afirmacions, no fa més que reforçar el PSOE de Pedro Sánchez perquè, davant les acusacions que aquest ha rebut darrerament de la dreta de ser poc menys que un submarí de Torra, res no li ha anat millor que el vet dels independentistes a Iceta, que el deixen com el que sempre ha dit que és: un polític sense hipoteques amb els nacionalistes.

Marchena.- Sóc dels qui he escrit (potser un dia me’n penediré) que la sentència dels enjudiciats pel Procés no estava escrita abans d’iniciar-se la vista oral, contràriament al que han opinat i opinen molts ciutadans, sobretot entre els militants de l’independentisme. També sóc dels qui, des del primer dia, he opinat que tots els enjudiciats havien comès algun tipus de delicte, ja que és evident que van desobeir el Tribunal Constitucional i els Tribunals de Justícia, i està per veure si van malversar diners públics i si van cometre rebel·lió o sedició, delictes que, en tot cas, s’hauran de provar, cosa que no resulta gens fàcil. Però, més enllà que la presó preventiva a què se’ls ha sotmès m’ha semblat una injustícia perquè era innecessària en persones que es van sotmetre voluntàriament als tribunals (no així en el cas dels fugats), és evident que alguna pena els ha de caure en dictar la sentència perquè van violentar l’Estatut i la Constitució.

També he cregut que, més enllà d’algunes vicissituds discutibles de procediment, l’actuació de Marchena em semblava força correcta, tot i que, aquestes darreres setmanes, ha adoptat certes actituds de to altiu que no condueixen enlloc i que, pitjor encara, infonen temor i frustració, ja que són perjudicials per a un correcte procedir en l’etapa de les testificals.

Al meu entendre, el punt més discutible de la seva actuació s’ha esdevingut durant el testimoni de la filòsofa Marina Garcés, quan no li va permetre que expressés el seu “sentiment de por” que, segons afirmà el magistrat, no té rellevància jurídica, quan és evident que en té, ja que en el procés s’està intentant determinar l’element de la “violència” per al delicte de rebel·lió, cosa que fa imprescindible conèixer com es van sentir aquelles persones que la van sofrir. I més si tenim en compte que Marchena va permetre que, en testificar els policies, aquests poguessin exposar sense cap restricció els sentiments que havien experimentat (alguns -molts- van assegurar que havien sentit més odi a Catalunya que durant el terror d’ETA al País Basc, encara que no n’havien estat testimonis directes). I recordeu els sentiments de por que va exposar la lletrada del Jutjat 13 de Barcelona, que va dir tot el que va voler sobre el seu estat anímic.

Però el més greu ha estat el frec-a-frec que Marchena ha tingut amb l’advocat Benet Salellas quan, després de queixar-se que no se’l deixava preguntar lliurement i d’afirmar que no faria més preguntes, Marchena li va respondre: “Correcto, mucho mejor”. Doncs bé, he de dir sense recança que aquest “mucho mejor” em sembla terrible, perquè revela, si no la parcialitat del jutge, sí, com a mínim, una consciència prèvia pejorativa respecte de les defenses i dels processats.

En aquest sentit no estaria de més recordar que, en un judici contra Otegi per enaltiment del terrorisme, en negar-se a respondre a la jutgessa de l’Audiència Nacional Ángela Murillo quan aquesta li va demanar si condemnava el terrorisme d’ETA, la magistrada va comentar en veu alta: “Ya sabía yo que no me contestaría a esa pregunta”, i aquest sol comentari, del tot fora de lloc, va provocar que, el 2011, el Tribunal Suprem anul·lés la sentència dictada i obligués a repetir el judici.

Més encara, quan Otegi i altres quatre acusats per pertinença a ETA, en un judici conegut com el cas Bateragune, van apel·lar al TC perquè Ángela Murillo formava part del tribunal de l’Audiència Nacional que els havia condemnat, el Constitucional va rebutjar el seu recurs tot considerant que aquest incident no llançava dubtes sobre la parcialitat de la magistrada a l’hora de jutjar-los, però uns anys més tard, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va sentenciar que vulnerava el dret dels acusats a un judici just per falta de parcialitat de la magistrada de l’Audiència Nacional. Convé tenir-ho en compte.

 

La transcendència del vot europeu

19 Mai 2019 by

El passat 24 de març vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un article titulat “Europa: cal barrar el pas a l’extrema dreta”. Doncs bé, avui ens trobem a una setmana justa del dia assenyalat per a elegir els diputats que ocuparan un lloc en nom nostre al Parlament Europeu en unes eleccions que la majoria de ciutadans menyspreen o, tot en gros, no tenen gaire en compte, a pesar que són més transcendents per al futur de tots nosaltres que les eleccions als Ajuntaments, al Consell i al Parlament autonòmic, sense menystenir, és clar, la importància (bàsicament per la proximitat) d’aquestes darreres.

En un article de gran profunditat, com tots els seus, Manuel Castells ens deia que “la Unió Europea és el projecte polític més audaç̧ de la història contemporània. Unir en les seves decisions econòmiques i socials 28 països amb un passat compartit que va estar dominat per guerres i hostilitat, particularment al segle XX, semblava missió impossible.” I potser ho és, però ja són vàries les generacions de polítics i ciutadans que han intentat que no ho fos. En l’origen de la Unió, es van combinar un projecte defensiu per reconstruir l’Europa devastada davant l’hegemonia dels Estats Units, l’amenaça soviètica i la visió voluntarista d’alguns líders europeus que van somiar amb una Europa unida que posaria fi a les guerres i assoliria una prosperitat solidaria, i Schuman, De Gasperi i Adenauer van tenir el coratge de superar les ferides encara obertes del nacionalisme i endinsar-se per un camí inèdit que va dur a Brussel·les, a Maastricht i a Schengen.

Aquest gran projecte s’ha trobat, però, amb forts entrebancs els darrers anys, quan, sobretot a causa de la crisi econòmica, els europeus ens hem tornat insolidaris i han aparegut novament els nacionalismes aïlladors cridant en defensa de “lo nostro”. La feble identitat europea va motivar que quan es van fer necessàries polítiques de solidaritat amb les economies més castigades per la crisi, els ciutadans dels països rics vagin oposar-s’hi i els dels països pobres (o mal gestionats) van interpretar com a dictadura brussel·lo-germànica les polítiques d’austeritat imposades a canvi del seu rescat financer, i a conseqüència d’això, molts estats van decidir atrinxerar-se. A la crisi hem d‘afegir-hi també la crisi de les persones refugiades, el descrèdit de la classe política tradicional, afí al capital i tacada per la corrupció, el fracàs de l’esquerra a molts països i la desconfiança en unes institucions europees còmplices de les polítiques d’austeritat que han torpedinat l’estat del benestar, sobretot als estats del sud d’Europa. Una tempesta perfecta de la qual també s’han aprofitat les forces externes a la UE.

El perill, doncs, de regressió és evident ja que, avui dia, els partits ultres són presents en la major part dels parlaments dels països comunitaris. Més encara, són socis de govern a Àustria (on es preveu que els euròfobs treguin un 30%), a Itàlia (on es preveu que treguin un 36%), han crescut molt a Finlàndia, Eslovàquia, Letònia i Bulgària (països dels quals no conec les enquestes per a aquestes eleccions), també a Hongria, Txèquia i Polònia (on trauran un 40%), i a França (on el FN de Le Pen pot guanyar amb un 22%, per tant, amb un percentatge superior al que pot treure el partit del president Macron). Mai abans forces polítiques nacionalistes, xenòfobes i populistes havien arribat tan lluny al continent, si exceptuem els convulsos anys trenta del segle passat.

Els estats que aporten més europarlamentaris són Alemanya (96) França (79), Itàlia (76), Espanya (59) i Polònia (52), si no comptem el Regne Unit que, a causa de no haver sortit encara de l’UE, n’elegirà 76, on s’augura possiblement un gran resultat de l’euroescèptic Neil Farage.

Dels grans estats europeus tenim, doncs, que, en molts d’ells, els partits contraris a un major aprofundiment de la unitat europea (per no dir contraris a aquesta) tenen una gran força, si tenim en compte les previsions de vot que he apuntat més amunt. Per tant, el perill és real, i en aquest punt cal destacar que, on potser les coses presenten un millor resultat per als partidaris de prosseguir el projecte integrador europeu, és a Alemanya, on als antieuropeus se’ls pronostica un 10%; a Espanya, on Vox probablement no passarà també del 10%; i a Portugal, d’on no tinc dades però sí puc dir que és l’únic país europeu on encara cap partit d’extrema dreta ha entrat al parlament nacional i on, per tant, s’espera que els euròfobs assoleixin un resultat força magre.

Això fa que Alemanya per un costat (encara que la desaparició d’Angela Merkel de la primera línia política és una mala notícia, perquè aquests darrers anys ha estat un bastió proeuropeu i, probablement, l’única persona amb autoritat moral i poder executiu capaç d’influir en l’àmbit de l’UE) i també la Península Ibèrica (Espanya i Portugal, que en conjunt elegeixen 80 diputats) siguin el baluard de la defensa del projecte que, fa setanta anys, endegaren Schuman, De Gasperi i Adenauer.

D’altra banda, és significatiu que, tant Espanya com Portugal, siguin també una excepció a Europa amb presidents de govern socialdemòcrates. De fet, tot i que va ser rebut amb moltes crítiques, el govern d’Antonio Costa, amb el suport del Bloco de Esquerda, comunistes i verds, ha aconseguit captivar les inversions nacionals i internacionals a Portugal, les dades econòmiques del país han estat lloades per les institucions europees i les enquestes diuen que tornarà a guanyar les eleccions. A més, el fet que Antonio Costa hagi estat l’únic dignatari estranger que ha acudit fa uns dies al sepeli d’Alfredo Pérez Rubalcaba, demostra la gran sintonia que té amb el nou govern espanyol i pot ser un gran aliat del president Pedro Sánchez, que, a la vista de com està el panorama, penso que està cridat a convertir-se en un dels més importants líders europeus dels propers anys, i un dels pocs que ho pot aconseguir des de la defensa de la socialdemocràcia, avui en franca decadència a la majoria d’estats.

Tornant, doncs, al que deia al principi, estem davant d’unes eleccions que poden ser decisives (per a bé i per a mal) per al futur d’Europa i, en definitiva, per a gestionar els problemes econòmics, socials i mediambientals entorn d’interessos comuns. El projecte d’integració europea és, sens dubte, un gran projecte, i els qui avui s’hi oposen són polítics incapaços de fer un esforç per a la solidaritat que s’apunten a les polítiques més egoistes. Penso, doncs, que té raó Manuel Castells quan, a l’article que he citat al començament, ens empeny a lluitar en favor del projecte europeu perquè -diu- no hi ha res que la voluntat humana, individual i col·lectiva, no pugui abordar, si hi ha coratge, intel·ligència i coneixement al voltant d’aquella voluntat.

La singularitat de Menorca durant la Restauració Borbònica

12 Mai 2019 by

Són diverses les persones que, arran de la publicació del meu darrer llibre, “Monàrquics i Republicans a la Menorca de la Restauració, 1874-1931” (Pagès editor, 2019) m’han demanat que expliqui sintèticament què és el que fa singular Menorca durant aquest llarg període, cosa que intentaré amb la concreció que demana un article de premsa.

Després de la inhibició de Cánovas en el procés vertiginós de crisi i enfrontament obert amb la Revolució de 1868, aquest es decantà decisivament per una restauració de la monarquia en la persona del príncep Alfons, és a dir, per una restauració alliberada de compromisos amb la situació prerrevolucionària. La Constitució de 1876, clau de volta de l’edifici institucional canovista, va traduir, de fet, el projecte de Cánovas, però fou també, i alhora, una constitució de consens discutida i acceptada pel sector “constitucionalista” -més tard “fusionista”- que havia canalitzat dins el règim els elements de centre-esquerra procedents del Sexenni Revolucionari, al capdavant dels quals s’hi trobava Sagasta. Per tant, no tota l’herència del Sexenni quedà anorreada, però es formularà sobre bases més realistes i en estreta dependència dels fonaments reals del poder. De fet, en aquests anys es consagren formalment –que no vol dir realment- els grans principis liberals i democràtics del Sexenni, des del judici per jurats fins al sufragi universal. Però amb un agreujant: la hipocresia d’un Estat que mai no va fer seus aquests principis.

La Constitució de 1876 es basava, doncs, en la configuració d’un sistema que exigia el bipartidisme. Així, ben al costat del centre-dreta fundat per Cánovas, que va saber distanciar-se de la dreta ultramuntana, sorgí un centre-esquerra, també distanciat de l’esquerra inassimilable, però obert a aquesta. I en aquest sentit, la decisió de Sagasta, antic lloctinent de Prim, d’acatar la Restauració tot sumant-s’hi, completava el disseny canovista en facilitar-li una alternativa d’esquerra. A l’inici de la Restauració, quan aquesta presentava encara una gran empremta canovista, el Partit Liberal i el Partit Republicà mostren una debilitat clara i amb prou feines trobem referències al moviment obrer. Tanmateix, pel que fa als liberals, aquests s’aniran configurant a partir dels constitucionalistes de Sagasta i del Partit Centralista o Centre Parlamentari, que havien format a Madrid el jurista Manuel Alonso Martínez i el també advocat Germán Gamazo y Calvo, els quals, finalment, s’integraran en el Partit Fusionista, que liderà Sagasta, que s’alternarà en el Govern d’Espanya amb els conservadors, emulant així el bipartidisme britànic.

Són tres els sectors ideològics que, a Menorca, conviuen en l’època revolucionària de la segona meitat del segle XIX: el republicà-federal, el liberal-monàrquic i el catòlic-tradicional.

A) El sector republicà-federalhavia recollit els grups progressistes més avançats que havien evolucionat fins a rompre amb el monarquisme. L’òrgan d’aquest segment ideològic era El Menorquín, fundat pel prohom maonès Teodor Làdico i Font, un dels vint-i-vuit més grans propietaris de l’illa, l’únic que no procedia de l’aristocràcia sinó de la burgesia comercial. La línia del diari republicà-federal conjugava la propaganda ideològica, tant a nivell insular com nacional, amb un anticlericalisme molt acusat. El Partit Republicà va inclinar-se a tota Espanya (i també a Menorca) per fórmules federalistes i es constituí com el més flamant opositor a la coalició monàrquica governant.

B) El sector liberal-monàrquictenia les seves arrels en els grups liberals progressistes clarament opositors a Isabel II. Es tractava, doncs, d’un grup format per burgesos, industrials i comerci­ants, així com també per professionals liberals, d’idees progressistes, que eren enemics acèrrims de la reina Isabel -i de la seva proverbial adscripció moderada-, però que no es mostraven, en principi, contraris a la forma monàrquica de Govern. En la seva majoria eren devots del general Prim que havien participat de manera activa en la Revolució de Setembre. Aquest sector ideològic expressava el seu pensament en El Constitucional, diari que tenia com a principi “libertad y orden, moralidad y justicia”, el qual es va publicar fins a la proclamació de la Primera República.

Aquest col·lectiu liberal-monàrquic s’estructurà a finals d’octubre de 1868. En realitat el formaven monàrquics de diversa procedència i presentà a les eleccions a Corts constituents de 1869 Rafael Prieto i Caules, un advocat maonès de 34 anys, que oferí als electors un programa que estava en consonància amb el credo polític del gran partit nacional, i també en harmonia amb els interessos del districte. En realitat, Prieto assumia com a propis els principis bàsics del règim democràtic liberal que encarnava el Govern del general Serrano: acceptava la monarquia com a forma d’Estat, però la reclamava democràtica, és a dir, havia de ser una monarquia on no tinguessin cabuda aquelles oligarquies que impedien a la nació de governar-se per ella mateixa. Es tractava, doncs, d’una monarquia sense dret de vet al Parlament (principi aquest fonamental que no va satisfer la Constitució de 1876, que atorgava la sobirania conjuntament al Parlament i al Rei).

C) El tercer sector ideològic és el catòlic i tradicional, grup que participava bàsicament de la ideologia carlista. Era minoritari a Maó, però tenia gran predicament a Ciutadella. Tot i el seu vessant carlí en els orígens, va acabar acceptant la restauració borbònica.

Doncs bé, la particularitat política de Menorca respecte de Mallorca, Eivissa i, en general de la resta d’Es­panya, on Cánovas –amb la col·laboració de Sagasta- aconseguí que els constitucionalistes -dits fusionistes després- s’afegissin al projecte constitucional per ell dissenyat, radica en el fet que el sector liberal-monàrquic, fornit bàsicament de progressistes que havien fet la Revolució de Setembre, que en principi no rebutjaven la monarquia però que eren essencialment demòcrates i, per tant, creien en la sobirania popular, no s’integrà finalment en el Partit Liberal de Sagasta, sinó que arribà a un acord -concretament l’any 1886- amb el sector republicà federal, que llavors s’anome­navaPartit d’Unió Republicana. I el primer resultat d’aquest acord fou l’elecció de l’incombus­tible Prieto i Caules com a diputat al Congrés, en el qual figurà ja com a “republi­cà”, i això sens perjudici que alguns grups liberals que no s’integraren en el Partit Republicà fossin els encarregats d’organitzar el liberal-fusionisme a Menorca fidel a Sagasta, que es posà a les ordres de Maura per mitjà de Manuel Guasp.

Això va ser la causa principal que el Partit Republicà de Menorca es convertís en l’eix vertebrador de l’esquerra progressista menorquina. Aquest fou, en realitat, un partit en el qual van militar homes de considerable vàlua com l’advocat Prieto i Caules, el banquer Teodor Làdico, el botànic Joan J. Rodríguez Femenias o el metge Frederic Llansó, i fou el partit que reuní la major part de la classe menestral i burgesa i aglutinà també, si més no fins al 1918, gran part de la classe obrera.

Espanya encara el futur amb esperança

5 Mai 2019 by

Quan diumenge vespre, gairebé a mitja nit, van comparèixer a la televisió els dirigents del PP per exposar la seva versió del que havia succeït i vaig veure aquells tres homes vestits de negre, amb la corbata que, de tan fosca que era, també semblava negra, davant un decorat que imitava el cel, la imatge em va semblar tan eloqüent com funerària, i vaig pensar que les primeres paraules de Casado serien: “Españoles, Franco ha muerto”.

No va dir això, òbviament, i culpà la gran derrota a la divisió de la dreta, mentre unes hores més tard, el secretari general del partit, Teodoro García Egea, afirmava que el resultat sorgit de les eleccions ens abocava a un escenari d’ingovernabilitat. Potser té part de raó, però del que no hi ha dubte és que el PP no podrà aportar gran cosa a aquesta governabilitat, ja que el seu partit ha quedat fora de tota possible combinació, directa o indirecta.

Ara que, per a frases que mereixen emmarcar, una del gran ideòleg de la confrontació, José María Aznar, que, dilluns passat, culpà els espanyols del desastre denunciant -la cita és textual- “la ignorancia temeraria de los votantes”. Això ens retrotreu a Cánovas, a Maura, a Romero Robledo i a tants polítics de la Restauració, que no creien en la democràcia real i, desconfiant del que pogués decidir el poble, trucaven els resultats dels comicis. Sortosament, ara els resultats no es truquen, però escoltar com el guru de la dreta culpa els ciutadans de “temeritat” per haver elegit malament és trist i lamentable.

No hi ha dubte que la victòria de Sánchez no és absoluta fins el punt que li permeti governar sense despentinar-se, però és clara i prou contundent. A més, una cosa indiscutible del que va succeir diumenge passat és que PSOE i Unides Podem sumen 165 escons, mentre que el bloc de rebuig (PP, Ciutadans i Vox) en sumen 147.

Tenim, doncs, que d’aquestes eleccions es poden deduir moltes coses. Una d’important  i significativa l’ha remarcada curiosament Pedro J. Ramírez, el qual, la mateixa nit electoral afirmà que “molts espanyols han tingut més por de Vox que dels separatistes”, afirmació que es pot formular també d’una altra manera, dient que els espanyols no volen retrocedir respecte dels drets i llibertats que s’han aconseguit en quaranta anys de democràcia, i han vist que la radicalització que havia provocat en el PP i Ciutadans l’aparició de Vox, implicaria un retrocés en tots aquests camps. Per això han decidit que no era el camí que volien.

Però la referència als separatistes (aquests que Casado i Rivera han tingut a la boca en tots i cadascun dels minuts que ha durat la campanya i en tots i cadascun dels mítings que han fet, no sols per vilipendiar-los sinó per afirmar una cosa encara més burda i falsa: que Pedro Sánchez era el seu candidat), ens obliga també a reflexionar sobre el paper d’aquests. No sols per l’afirmació que Ramírez ha posat sobre la taula, sinó perquè les eleccions ens han servit per saber que la crisi catalana no és, com tantes vegades s’ha dit per la dreta espanyola, un suflé que s’acabarà desinflant i només es pot atacar a cops de porra, limitant els drets fonamentals dels catalans, aplicant indiscriminadament la suspensió de l’autonomia (art.155 CE), dissolent TV3 i encarcerant els dissidents. No, l’independentisme en el seu conjunt passa del 32% al 39,4% respecte de les generals del 2016, i si als grups netament partidaris de la separació hi afegim els qui duen al seu programa la necessitat de convocar un referèndum per a l’autodeterminació (em refereixo als Comuns), aleshores puja al 54%, una xifra que reclama qualsevol cosa menys el menyspreu. I amb això vull dir que, si bé em sembla lògic que un partit extremista com Vox vulgui alimentar el conflicte territorial, és del tot incomprensible que un partit de govern, en comptes d’apagar el foc, hi aboqui litres de benzina. I que ningú no s’enganyi: la manera com va enfocar Casado la qüestió catalana ha estat un factor inapel·lable de la seva gran derrota.

Qui, en canvi, ha tingut des del primer moment una visió lúcida del problema ha estat Pablo Iglesias. Ell ha estat l’únic que, durant la campanya, l’ha afrontat de cara amb seny i moderació; l’únic que, la mateixa nit electoral, pronuncià una sentència que s’hauria de traduir aviat en un article de la Constitució espanyola si volem que aquesta perduri molts anys i ens ajudi a resoldre els problemes: “Espanya -va dir Iglesias- és inequívocament plurinacional, com demostren els resultats a Catalunya i Euskadi”. No voler-ho veure, és suïcida; l’avançament d’una mort anunciada (que es produirà més prest o més tard).

Ara bé, també els catalans hauran de prendre nota del que ha succeït en aquestes eleccions, perquè l’èxit de l’independentisme a Catalunya s’ha repartit desigualment i l’ha capitalitzat sobretot Esquerra Republicana, que passa de 9 a 15 escons, mentre que Junts per Catalunya passa de 8 a 7 (que és, d’altra banda, un resultat molt més bo del que s’esperava). L’èxit, doncs d’ERC, que ha polvoritzat tots els seus rècords i ha guanyat (per fi) unes eleccions generals, es deu segurament a l’exercici de possibilisme que han fet els republicans davant les posicions més frontistes de Junts per Catalunya, caracteritzades bàsicament pels discursos de Carles Puigdemont i de Quim Torra. Aquestes eleccions eren un bon termòmetre per calibrar la resposta dels simpatitzants independentistes a aquestes dues estratègies i són una prova inequívoca de qui va més ben encaminat.

En aquest mateix sentit, em sembla també significatiu el bon resultat del PSC, que queda com a segona força a Catalunya i guanya a Barcelona (on el vot és més costós, atès el pes demogràfic de la capital). Algú ha ressaltat que ERC i PSC acaparen gairebé la meitat de vots a Catalunya, i això implica un missatge inequívoc a favor del diàleg. Sabem, és cert, que els dos partits no l’interpreten de la mateixa manera, i també que Pedro Sánchez, davant les acusacions que ha sofert de la dreta de ser més perillós que Torra i Otegi plegats, s’ha vist obligat a replegar-se en les tesis més antinacionalistes que pul·lulen dins el seu partit. Però ell haurà de governar, i per més que ara ajorni (comprensiblement) les decisions -no oblidem que tenim eleccions municipals i autonòmiques d’ací a tres setmanes-, estarà obligat a cercar suports puntuals en el Parlament. Unides Podem és un dels col·lectius que no podrà obviar. Però en necessitarà d’altres. I entre aquests, hi ha els nacionalistes bascs i els independentistes catalans (si més no ERC), l’abstenció dels quals serà probablement indispensable perquè Sánchez sigui elegit president en una segona votació.

Així, doncs, i a pesar de la complexitat del moment, penso que, si diumenge passat parlava d’un futur incert, avui em sembla que aquest es mostra ja més esperançador i previsible.

Avui decidim un futur incert

2 Mai 2019 by
  • Aquest article va ser publicat el passat diumenge, jornada electoral, al diari “Menorca” i també s’havia de publicar al blog, pero per un error informàtic no va sortir. Fora de temps, però perquè en quedi constància, es publica avui.

 

Encara no fa dos mesos, al Parlament espanyol hi havia un partit, el PSOE, que amb 85 diputats (una xifrà molt pobra si tenim en compte que són 350 en total), havia aconseguit desbancar del poder Mariano Rajoy (el partit del qual en tenia 137) gràcies a una moció de censura aprovada amb els vots de Podemos i dels nacionalistes bascs i catalans, una moció que, dos dies abans, ningú no considerava possible.

Pedro Sánchez, l’home que ha demostrat ser fort com un roure, no tant per haver desbancat Rajoy com per haver vençut tot l’aparell socialista després que aquest l’hagués fet fora de la direcció uns anys abans, havia iniciat des del govern un programa de reformes que apuntaven un canvi en la política del país, alhora que havia aconseguit dues coses importants políticament que deixaven força malparats els seus principals adversaris de la dreta: la primera, que Albert Rivera, l’home que s’havia situat segons totes les enquestes al capdavant de la carrera electoral, perdés de sobte els trumfos per aconseguir el que pretenia; i deixar malparat el PP, que, amb la retirada de Rajoy, havia d’iniciar una difícil etapa amb un líder nou que, amb grans dificultats, podria aconseguir el ple dels seus i atraure la massa de votants que, als darrers temps i a conseqüència de la corrupció, l’havien abandonat.

D’altra banda, tot i que el PSOE de Sánchez havia donat suport al PP de Rajoy per aplicar el 155 a Catalunya, pel tarannà que mostrava respecte de la complexa situació catalana, semblava que volia dur a terme una política de diàleg que, amb el suport dels nacionalistes perifèrics, podia despertar una certa esperança de trobar camins per resoldre el problema per la via política (tenint en compte que la judicial ja no es podia tornar enrere).

Més encara, atès que la moció de censura havia llençat Ribera en braços de l’extrema dreta nacionalista espanyola, i que el PP, esperonat per l’ascens meteorològic de Vox, també havia decidit abraçar moltes de les grans consignes de la dreta més rància i poc dialogant -d’ací la foto de Colón, a Madrid-, les circumstàncies situaven Pedro Sánchez en un terreny de moderació que li hauria permès, si seguia al front de l’executiu espanyol, obrir camins més esperançadors per als nacionalistes que els que podria dur  a terme qualsevol de les dretes si governaven.

Ara bé, perquè aquests canvis es poguessin concretar una mica, calia que l’etapa de govern pogués durar fins al 2020, quan s’esgotava el temps de la legislatura, i això exigia que els mateixos que havien encimbellat Sánchez a la presidència del govern votessin els pressupostos que aquest presentava, però en lloc de possibilitar això, els nacionalistes catalans, seguint un cop més una política que ens és difícil de saber a quins criteris de lògica respon, van preferir deixar-lo caure, amb la qual cosa abocaven indefectiblement el govern de Pedro Sánchez a dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions, les que avui celebrem els espanyols en un clima de confrontació entre els partits i de no diàleg entre ells com no havíem vist mai.

Tot plegat ens ha dut una campanya electoral de pèssim nivell on hem pogut comprovar que l’absència radical d’un debat mogut per les idees n’ha estat la tònica. Sí que hem vist, però, dos debats on els monòlegs no s’han convertit, ni per un moment, en intercanvi de propostes o d’alternatives de govern (excepció feta de Pablo Iglesias), sinó en eslògans reiterats de propaganda barata i d’atacs indiscriminats, sobretot al camp de la dreta, on Pablo Casado, i més encara Rivera, han estat incapaços d’alterar un discurs basat en el tremendisme, afirmant dia rere dia com un mantra inexcusable que, si guanyava el PSOE, a Espanya s’esdevindria el caos, i que votar Sánchez era votar Puigdemont, Torra, Otegi i Bildu alhora.

Curiosament, si hem seguit una mica la campanya que han fet els independentistes catalans, veurem com aquests (bàsicament els d’Esquerra Republicana) s’han moderat, i han posat seny a algunes de les seves propostes. I hem comprovat com, des de la presó (en això tant els d’ERC com els de Junts per Catalunya), els seus líders han dit i repetit que, a pesar que no creuen en el PSOE, estarien disposats a donar els seus vots a Pedro Sánchez si aquest no bloquejava absolutament la seva voluntat de dur a terme un referèndum per la independència, cosa que, d’altra banda, ha donat arguments a les tres dretes per dir (com que l’exageració i la mentida estan a l’ordre del dia) que Sánchez és, en realitat, el candidat dels independentistes i que ja té signat amb ells un programa ocult per destruir la unitat del país.

Però les simplificacionsinteressades i falses de la dreta no treuen perplexitat al que estan fent els independentistes catalans, perquè si realment pensen fer això que diuen, ¿per què no van votar els pressupostos i van preferir carregar-se el govern de Sánchez, que ara podrà o no formar govern? ¿No és tot plegat molt grotesc?

Francesc Marc Àlvaro  l’ha captat molt bé, aquest absurd, que respon a un fet que ja va marcar l’equivocada decisió de Puigdemont quan no va dissoldre el Parlament de Catalunya el setembre de 2017. Aleshores no ho va fer per por que li diguessin traïdor. I aquesta por és la mateixa que ara ha dominat Puigdemont i Junqueras. Per por a ser impopulars davant els sectors més radicals de les seves bases, han preferit provocar les eleccions, quan la grandesa d’un polític es demostra quan és capaç de prendre la decisió que, a consciència, creu millor, encara que sigui incompresa i, per això mateix, se’l sotmet a crítiques ferotges.

Bé, sigui com vulgui, avui nit s’obre un nou capítol de la història d’Espanya. Confiem que sigui per bé, però perquè ho sigui, s’haurien d’acabar els monòlegs, els insults i les mentides, i vist el panorama, això no serà fàcil.

——–

N.B. Transcric el comentari (que subscric) d’Antoni Puigverd a La Vanguardiasobre els debats electorals que hem pogut veure: “És xocant -diu- que un xou televisiu sigui el camí més curt per arribar a president d’un país de 46 milions d’habitants, amb un deute públic equivalent a gairebé el 100% del PIB, amb les pensions en risc, l’habitatge impossible, una taxa d’atur de gairebé el 15% que emmascara una enorme bossa d’ocupació precària; sense oblidar la tremenda crisi d’identitat nacional. Aquests debats són la definitiva futbolizació de la política. Qui ha guanyat?, es pregunta a periodistes vicaris de cada ideologia immediatament després de la final fourelectoral. Qui ha guanyat?, pregunten els diaris digitals de trinxera a la seva clientela, generalment formada per hooligans, que aplaudeix (ho mereixi o no) al seu candidat mentre vomita escurçons sobre els adversaris.”

Reivindiquem una democràcia que mereixi aquest nom

21 Abril 2019 by

Encara que de manera indirecta, diumenge passat, en parlar dels problemes i les virtuts del “referèndum” com a eina de participació política em vaig referir a la democràcia grega de l’època de Pèricles. Hi he de tornar avui perquè val la pena de reflexionar-hi una mica quan estem en un intens, convuls i -diguem-ho clarament- de vegades bastant penós procés electoral, on les desqualificacions i les expressions fora de to són l’ordre del dia.

A l’antiga Grècia, el poeta Soló (638-558 aC), és qui, per primer cop, introdueix una nova matèria a la poètica: davant l’esforç èpic dels herois antics, ell exalça l’esforç quotidià dels homes per tractar de viure en harmonia; davant les alegries i les penes íntimes, ell enalteix l’intens desig d’igualtat i de prosperitat comunes. De fet, el tema de la seva poesia va ser decididament la salvació de la ciutat. Però el vertader descobriment del poeta va ser d’entreveure una nova via per tractar d’evitar la guerra civil: fer créixer la participació de tots en la gestió comuna.

Soló, en definitiva, endegà un sistema perquè els rics no poguessin abusar dels pobres, féu desvincular el poder de la riquesa i vinculà la sobirania a l’individu; féu corregir la desigualtat econòmica avançant vers la igualtat política; i intentà, sobre tot, que la llibertat deixés d’estar supeditada a la possessió de recursos econòmics.

La història de la democràcia atenenca no és sinó la història del pas progressiu del poder a mans dels ciutadans. Soló, doncs, més tard Clístenes (566-493 aC ) i Efialtes (mort el 456 aC ), i finalment Pèricles  (495-429 aC ) ja al segle V aC,  foren les baules més brillants de la llarga cadena per la qual el poder va anar descendint no sense dificultats des dels “elegits pels déus” fina als ciutadans, tot configurant el que entenem per democràcia. No deixa de ser, doncs, curiós que avui, 26 segles més tard, a les nostres democràcies tan avançades com deficients, moltes de les decisions reals es prenguin cada cop més i més lluny de la ciutadania.

Si un alguna cosa pot expressar gràficament la divergència entre l’antiga democràcia atenenca i l’actual, aquesta és la percepció que tenim d’una certa oposició entre “Ells” (els qui governen) i “Noltros” (els qui els elegim).  Els ciutadà antic -estic parlant d’Atenes- mai no entendria aquesta dicotomia. Fins i tot sentint-se defraudat per la política de la ciutat, se’n sentiria part. Només entendria un “Noltros”. No un “Ells”. Avui, en canvi, els ciutadans ens veiem sovint enfrontats a “Ells”, a la política d’ “Ells”. I a la vista del que està passant, podríem potser afirmar que, més d’un cop, la democràcia actual utilitza  el sistema del vot i el prestigiós nom de l’antiga per legitimar els interessos d’una oligarquia encoberta. I davant d’aquesta gran impostura, la manca de participació ciutadana, el cultiu silenciós de la desafecció política, les intricades estructures de representació, la mecànica dels partits, els interessos que es defensen, el poder dels grups de pressió, les flagrants desigualats de fet i, sobre tot, el gran solc que hem obert entre “Ells” i “Noltros”, basten per afirmar que les nostres modernes democràcies no són, com es diu, una versió realista i adaptada a les necessitats del present de l’antiga democràcia atenenca. No, en molts casos, són mes aviat la seva negació.

La democràcia imaginada i defensada per una llarga sèrie d’individus virtuosos en els temps que anaren de Soló a Pèricles era un projecte antropocèntric basat en la capacitat de raciocini i de justícia dels homes. Però les monarquies que van seguir al temps d’Alexandre feren oblidar aquest projecte i obriren pas novament al vell poder absolut sancionat per la divinitat, que des d’aleshores trobarà llarga expressió en els reis hel·lenístics, en els emperadors romans, en el cesaropapisme cristià, en les monarquies medievals i no serà definitivament qüestionat fins als temps moderns.

Arribats aquests, la lluita declarada contra l’absolutisme i la pretensió de reemplaçar-lo per un sistema de govern representatiu va ser la raó de ser d’un corrent filosòfic que, a finals del segle XVIII, intentà rescatar de l’oblit les antigues idees gregues sobre l’essència política de l’home i sobre la sobirania que emana de la societat en el seu conjunt. I va ser aquesta actitud defensora de les llibertats individuals davant els abusos d’un poder emparat en el seu suposat origen diví, que va rebre el nom de liberalisme, nom sonor sota el qual, amb el temps, val a dir que s’han acollit idees poc afins i de vegades contràries als seus principis. La darrera, la d’aquest partit que es diu liberal i conservador alhora.

Tanmateix seria absurd negar que hem superat molts d’aquests estadis amb les constitucions vigents, com l’espanyola de 1978, però tot i això, hem d’observar amb preocupació com, en aquests darrers anys, el desplaçament progressiu de la sobirania que s’ha produït vers els òrgans de decisió de la Unió Europea, no sempre s’ha confiat ni dipositat en institucions que responen als paràmetres democràtics. Perquè ni el Consell Europeu format pels caps d’Estat o de Govern, ni la Comissió Europea responen a un principi democràtic ni estan subjectes a un control democràtic pels ciutadans. Com tampoc ho està el Banc Central Europeu, a pesar de la incidència que tots aquest organismes tenen sobre les nostre vides.

Crec, doncs, que si volem aconseguir una democràcia que mereixi el seu nom, els ciutadans haurem de concebre i reivindicar més vies d’expressió que el vot i que un sistema electoral just. Haurem de reivindicar ser més participatius, no un zero a l’esquerra entre eleccions.

Si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi que hem viscut aquests darrers anys és, precisament, que els ciutadans estem cridats a reconquerir la Política. Encara més: aquest, i cap altre, és el repte del nostre temps. Perquè les nostres democràcies necessiten urgentment canvis estructurals profunds, ja que els problemes que ens afecten demanen solucions polítiques –no només tècniques-, i aquestes solucions i aquests canvis –que més d’un cop exigeixen canvis legislatius- mai no vindran propiciats des del vèrtex, perquè són contraris als interessos dels poderosos. I una cosa més: si volem lluitar seriosament contra els populismes demagògics que han sortit darrerament arreu del món occidental, no ho hem de fer restringint el paper dels ciutadans en l’exercici de la democràcia, sinó cercant respostes polítiques als problemes reals i evitant l’adopció de solucions fàcils per a problemes complexos. Aquest és el repte a què ens enfrontem, del qual només ens separa una voluntat decidida de dur-lo a terme. I això perquè només comprometent-nos i reconquerint la política podem esperar canvis profunds i retornar a la democràcia el sentit etimològic i primigeni que li donaren els grecs.

 

Sobre els referèndums i la democràcia representativa

14 Abril 2019 by

El passat dilluns vaig poder assistir a un seminari sobre “Les consultes populars com a gènere i els referèndums com a espècie” a la Càtedra de Dret Constitucional de la UIB, on es va reflexionar sobre els problemes i els avantatges de la democràcia directa respecte de l’estrictament representativa, una matèria que sempre m’ha interessat i que motivà el meu discurs de resposta al d’ingrés a la Reial Acadèmia de Jurisprudència del doctor Joan Oliver, titular precisament de la càtedra on es va celebrar el seminari.

Ell havia elaborat el seu discurs d’ingrés sobre les “barreres electorals”, aquestes que totes les Exposicions de Motius de les lleis electorals justifiquen dient que s’imposen en benefici d’una major participació i representació ciutadanes per afavorir la governabilitat, però que -sense negar que la justificació tingui una part de veritat- són sovint una excusa legal per deixar fora de l’assemblea partits minoritaris que són incòmodes. De fet, és el que persegueix Albert Rivera quan demana que, per tenir representació al parlament espanyol, s’hagi d’obtenir com a mínim un tres per cent a tot el territori nacional. Així s’aconseguiria deixar sense representació la majoria de partits nacionalistes (no espanyols), com si amb aquesta argúcia el problema dels nacionalismes perifèrics hagués de desaparèixer.

En aquell discurs, sense menystenir la democràcia representativa -que és la que s’ha imposat en els sistemes democràtics vigents-, vaig fer una defensa ferrenya d’una democràcia més participativa, convençut que un alt grau de despolitització -de desinterès dels ciutadans per la política- es deu precisament a la marginació que aquests sofreixen, ja que només se’ls té en compte per demanar-los el vot cada quatre anys.

Basant-me en els principis de la democràcia grega de l’època de Pèricles, força més participativa que l’actual, i pensant en les barreres electorals i altres traves que les lleis vigents imposen per limitar l’exercici d’una participació més directa, vaig manifestar que cada vegada que escolto els arguments que s’exposen per justificar les limitacions de la participació ciutadana -cosa que sempre es fa amb bells eufemismes dient que així s’assegura la governabilitat-, penso que m’estan aixecant la camisa. Sí, tinc la impressió que m’enganyen quan escolto que és perillós –i, per tant, inconvenient- acudir a la consulta directa als ciutadans, per importants que siguin les qüestions a resoldre, afirmant que els referèndums, com les escopetes, els carrega el diable; o quan veig que es dissuadeix la ciutadania de participar i d’intervenir directament afirmant que el poble no té prou coneixements tècnics per a la presa de decisions i es propaga una mena de temor afirmant que, de tenir el poble autoria en les decisions polítiques, seria fàcilment presa de la demagògia.

Atès que no som innocent, reconeixia que en totes aquestes situacions de consulta popular hi pot haver intents de manipular la ciutadania (basta veure molts dels arguments falsos que, sense rubor, van utilitzar els defensors del Brexit), però tot i així creia que els perills són sempre menors que les bondats que tindria una democràcia més directa i participativa que la nostra, de la qual el ciutadà fàcilment abdica en observar que sovint l’impedeix de ser precisament això: ciutadà, perquè té la percepció que ningú no li farà cas, ja que les decisions importants per al país les prenen les cúpules d’uns partits que, emparats en un sistema electoral que els dóna tot el poder, el ciutadà amb prou feines pot fer res més que dipositar el vot dins l’urna. I dic això conscientment, perquè al ciutadà se li ha tret qualsevol facultat per alterar aspectes clau del sistema, i s’ha d’empassar, tant sí com no, les llistes barrades i tancades que han aprovat els dirigents nacionals dels partits, que li impedeixen de votar per candidats que els siguin més propers, o d’escollir entre candidats que es presenten per llistes diferents, o d’optar per candidatures minoritàries, perquè saben que mai aquestes candidatures no accediran als parlaments, ja que les barreres electorals els ho impedeixen.

Val a dir, però, que tant al seminari a què m’he referit com a molts altres fòrums sobre dret constitucional s’han fet crítiques molt ben elaborades contra el meu posicionament, que val la pena de tenir en compte. De fet, moltes han sorgit com a conseqüència del Brexit que, d’alguna manera, ha posat en entredit els beneficis i ha realçat els problemes que comporten els referèndums.

El professor Kenneth Rogoff, politòleg i economista de Harvard, en una intervenció de 2016, afirmà que la democràcia moderna és un sistema basat en un conjunt de “frens i equilibris” que en el referèndum desapareixen. “La idea que qualsevol decisió presa per les regles de la majoria és necessàriament democràtica s’esdevé -diu- una perversió del terme”, perquè el referèndum, contràriament a unes eleccions, no ofereix possibilitat de correcció ni de marxa enrere. La decisió –continua afirmant– acostuma a prendre’s amb una absoluta ignorància sobre les seves conseqüències ulteriors i, en general, per majories molt exigües. I conclou: “Un país no hauria d’adoptar canvis fonamentals i irreversibles basats en una minúscula majoria que preval només durant un breu període d’emoció”.

Per bé que s’ha de tenir en compte aquesta opinió, no crec que l’hàgim d’acceptar de manera radical, com tampoc es pot ser radical en la defensa dels referèndums, sobretot perquè sóc conscient que, en política, no es poden resoldre problemes complexos amb solucions simples (amb un sí o amb un no, per entendre, o amb un “volem quedar a la UE o en volem sortir”, sense matisos).

Basant-se en el referèndum del Brexit, és evident que el leave i el remain no eren simètrics, perquè el primer era irreversible, mentre que el segon admetia força matisos. I el mateix valdria per a un hipotètic referèndum a Catalunya. El “Sí” a la independència és irreversible; el “No” admet, en canvi, moltes possibilitats de modificar l’statu quo vigent.

Potser per això, no crec necessari modificar radicalment la defensa que vaig fer d’una major participació en la vida democràtica i dels referèndums, però és evident que aquests s’han d’ajustar a unes regles de joc que no es poden basar en la simplicitat que defensa Torra: “Qui té un vot més guanya”. No, com diuen molt bé el politòleg Gérard Grünberg, l’historiador Elie Cohen i el filòsof Bernard Manin -tots tres anglosaxons-, quan “es tracta de qüestions decisives per al futur del país, hauria d’introduir-se el principi de majories qualificades, de dos terços o de tres cinquenes parts, de manera que l’elecció s’esdevingui la més legítima i incontestable possible”. Perquè, altrament, es pot obrir una greu fractura en la societat: és el que ja ha passat al Regne Unit i pot succeir a Catalunya.


%d bloggers like this: