El combat a mort (del PSOE) entre Sánchez i Díaz

21 Mai 2017 by

Em sembla que no podem dubtar sobre la bondat del sistema de primàries per elegir els candidats als càrrecs, tant els interns dels partits (aquest seria el cas del secretari general del PSOE) com també aquells a què opten per ocupar les institucions polítiques com són el Congrés, el Senat, el Parlament autonòmic, els Consells i els Ajuntaments.

Estàvem acostumats a veure-ho en el sistema nord-americà i també en alguns altres i cal dir que, des de la puritat democràtica, és aquest segurament el millor dels sistemes perquè tots els militants hi poden participar i el candidat no és elegit per mitjà del filtre d’institucions intermèdies a les quals l’aparell orgànic dels partits hi sol tenir molt a dir (i més encara a fer).

Tanmateix és curiós recordar que quan, fent un esforç titànic, el PSOE adoptà aquest sistema l’any 1998, la provatura li va sortir malament. Molt malament. Recordem una mica la història. González havia deixat la secretaria general del PSOE el 1997 a favor d’un dels seus, Joaquín Almunia, a qui va donar suport públicament a les primàries de 1998 per ser candidat a la presidència del Govern el 2000, però les guanyà Josep Borrell amb el vot de la militància. Aquesta era, certament, una victòria contra pronòstic i amb l’aparell i els pesos pesants del partit en contra, que –diguem-ho clarament- van acceptar la derrota a contracor. Però l’alegria durà a Borrell només 13 mesos. De fet, el candidat va dimitir quan el diari prosocialista El País, després d’esventar l’escàndol d’uns inspectors d’hisenda corruptes –Aguiar i Huget- va reclamar la renúncia de Borrell a ser candidat del PSOE. El diari reconeixia que en l’actuació de Borrell com a ministre d’Hisenda no hi havia hagut res de reprotxable des un punt de vista penal, civil o ètic, però el fet que la seva exdona participés en un fons d’inversions al costat d’un d’aquests antics col·laboradors seus, convertits aleshores en símbol màxim del desvergonyiment, reforçava la impressió que no es tractava només de funcionaris deslleials, sinó de persones de la seva total confiança. Per això –assegurava El País-, “la seva decisió de renunciar és prudent, i segurament sàvia. Encara que s’hagi vist afavorida per altres factors”.

Això va comportar que el resultat de les primàries no servís per res i que Almunia -l’home de González i també el perdedor davant Borrell-, heretés el cap de cartell i recollís, el 2000, el pitjor resultat que fins aleshores havia obtingut el PSOE, amb 125 escons, mentre que Aznar aconseguia la majoria absoluta de 183 diputats.

El PSOE va quedar curat d’espant amb aquella experiència i la realitat és que no va tornar a convocar primàries fins l’any 2014, mètode pel qual Pedro Sánchez es va imposar a Eduardo Madina i a José Antonio Pérez Tapias com a secretari general del partit.

Ara no estem davant de l’elecció de candidat a la presidència del Govern, sinó davant unes primàries com les de 2014 a què acabo de fer referència, que tenen lloc després que, a causa de les dues derrotes que havia assolit el PSOE amb Sánchez a la secretaria general del partit (les pitjors de l’historial socialista des de 1977), el Comitè Federal, que és l’òrgan suprem de direcció del partit entre Congressos, decidí de males maneres fer-lo fora i constituir una gestora que preparés en uns mesos la renovació de càrrecs.

Aquella decisió que fa vuit mesos van prendre els socialistes provocà, sens dubte, la major crisi que ha viscut el PSOE en molts anys, ja que el va dividir en dues meitats. Una d’aquestes, l’oficial (amb el suport de totes les velles glòries i de l’actual direcció), s’ha bolcat amb la candidatura de la presidenta d’Andalusia, Susana Díaz, pensant que arrasaria. Però ai! Mentre això creien els seus patrocinadors, un nombre cada cop més gran de militants s’ha posat al costat de l’exsecretari que, amb tenacitat, ha sabut fer de la debilitat virtut aferrant-se a un argument que està fent estralls: el d’assegurar per activa i per passiva que els seus adversaris –els que el van fer fora- han estat la crossa de Rajoy, és a dir, els responsables últims (i també imperdonables) del fet que avui tinguem un president del govern conservador en lloc de tenir un govern d’esquerres.

No oblidem que, en política, les coses són sempre el que semblen –no el que són-, i cal reconèixer que Sánchez ha sabut vendre tan bé aquest argument, alhora que s’aixecava com el gran candidat de l’esquerra més esquerra (aquesta que, segons ell, mai no havia d’haver deixat de ser el PSOE), que no em sorprendria gens que acabés imposant-se a una Susana Díaz que –dit sigui de passada- té molt poc atractiu polític fora d’Andalusia, i de la qual desconeixem quin és el seu bagatge intel·lectual (al meu entendre no en té cap) i ideològic, ja que basa la seva campanya en “guanyar, guanyar i guanyar” (sempre cridant, com si fóssim sords o estúpids), però sense que sapiguem com es fa això, ni què comportaria la seva victòria.

Ara que, tornant a Sánchez, també no deixa de ser curiós que ens prediqui un nou socialisme (suposo que “a la Melénchon), quan ell ha dirigit el partit durant els darrers tres anys (si exceptuem els vuit mesos que han passat des de la seva destitució) en un to més aviat socialdemòcrata, i, després d’haver-se embolcallat amb la bandera espanyola de la madrilenya plaça de Colón, que utilitzà per a la campanya electoral de desembre de 2015, tot assegurant que el dret a decidir de Catalunya era inacceptable, ara proclama que Catalunya és una nació i que Espanya és, per tant, una nació de nacions, val a dir que amb gran alegria dels militants del PSC, partidaris primer del dret a decidir, després del dret a no decidir i ara… la veritat és que no sé que defensen ara, però sí sé que són corda i poal d’aquest nou Sánchez decidit a situar el PSOE a l’esquerra de l’esquerra, a mantenir el “no és no”, i a deixar Pablo Iglesias com un moderat.

En el que sí sembla prudent Pedro Sánchez –molt més que Susana Díaz- és en el fet de no prometre que vencerà Rajoy (cosa que Díaz assegura, a pesar de les enquestes), però passa com de puntetes sobre el fet que, essent ell secretari general i amb el partit unit, va ser el responsable que el PSOE passés de 110 diputats (el 2011) a 90 (el 2015) i a 85 (el 2016).

Al meu entendre –i estant a favor de les primàries- hem assistit aquestes setmanes a un espectable polític que, cada dia que passava, m’ha semblat més lamentable; un espectacle que ha enfrontat dos candidats i dues maneres de entendre el PSOE (és evident que Patxi López ha jugat tot el temps de cul de bòtil, encara que s’ha mostrat com el més sensat dels tres), amb unes formes –de fet, Sánchez i Díaz no es parlen, ni es veuen, ni crec que se suportin- que han provocat en el país la morbositat de veure com estaven destruint el poc que hi queda del que va ser un dels pilars de la transició a la democràcia –el PSOE-, cosa que dic amb sentiment.

I com a tot espectacle de terror –o deixeu-m’ho de novel·la negra- no hi ha mancat també la col·laboració malèfica d’aquell estrany que passava per allí sense que ningú l’hagués cridat, però que ha decidit participar a la malifeta. Em refereixo a Podem que, amb la seva contraprogramació per fer el major dany possible al seu “enemic”, que és el PSOE (Rajoy i el PP, per molt que els denigrin, no deixen de ser l’adversari), ha aportat a l’espectacle la dosi de maldat que mai no ha de faltar en aquesta mena de pel·lícules.

Així doncs, guanyi qui guanyi, sort i ventura, que els farà molta falta per seguir endavant.

Què pot esperar Europa del president Macron?

14 Mai 2017 by

Les eleccions de fa quinze dies van confirmar a França la recomposició del panorama polític francès. Per primera vegada els dos partits que han dirigit la política i s’han alternat en el poder durant mig segle, socialistes i conservadors, no van passar a la segona volta. La descomposició del Partit Socialista fou manifesta (el seu candidat va rebre el 6,3% dels vots) i el fracàs de Fillon (entorn del 19,7%) anunciava una cosa semblant als “republicans”. Qualsevol dels quatre contendents amb possibilitats a la competició, si només comptessin els vots propis hauria estat un president fràgil, amb un suport del 25% i tres quartes parts de l’electorat en la seva contra. I aquests són, a les eleccions franceses, els suports reals, els indiscutibles, perquè els vots que els candidats reben a la segona volta reflecteixen sobretot la voluntat d’impedir la victòria de l’altre. Per tant, és evident que, si a aquesta segona volta Macron va obtenir el 66% dels vots, això significa que hi ha un  41% de francesos que han votat Macron bàsicament perquè l’elegida no fos Marine Le Pen.

El suport, doncs, que el nou president haurà rebut és més virtual que real, i en el cas que ens ocupa presenta, a més, un problema afegit: Macron ha anat per lliure, amb un moviment –En Marche!- que li ha donat suport, però sense l’estructura d’un partit al darrere.

No se li presenta, doncs, un panorama fàcil al guanyador, menys encara si tenim en compte el canvi sociològic que s’ha produït a França al llarg d’aquests darrers cinc anys i si també contemplem els resultats que han tingut els partits perdedors. I no ho dic, només, pel fet que els republicans de Fillon i els socialistes d’Hollande hagin hagut de contemplar l’elecció final des de casa seva, sinó perquè, a més de la força del guanyador, els dos partits que s’han aixecant a França com a forces en auge són dos partits que ocupaven el tercer i el quart lloc fins fa una setmana, i ara, si més no pels resultats de la primera volta, estan en condicions fins i tot de tossir al clatell del vencedor.

Sense anar més lluny, fa 15 anys, el 2002, el Front Nacional va ser derrotat per Jacques Chirac per una diferència de 60 punts a la segona volta. Ara Marine Le Pen ha estat derrotada per 20 punts de diferència. Això significa que, en aquestes eleccions Le Pen ha guanyat un milió de vots més respecte a 2012. I la pregunta que sorgeix és inevitable: ¿Com evolucionarà aquesta distància en els propers anys si el sistema no canvia? ¿Podrà Macron fer-lo canviar perquè el suflé populista de Le Pen es desinfli?

I no és només Le Pen. Ja que si analitzem el resultat de fa 15 dies, veurem que una altra plataforma de ruptura amb el sistema s’ha consolidat –o ha semblat que es consolidava-. Em refereixo, com podeu comprendre, a l’èxit que obtingué la “França insubmisa” de Jean-Luc Mélenchon, que obtingué el 19,2% dels vots, és a dir més de vuit punts  el 2012, plataforma que ha deixat com una deixalla el Partit Socialista (el del president Hollande), que va recollir només un 6,3% dels vots, i del qual, el seu darrer primer ministre, Manuel Valls, n’ha certificat la mort en decidir passar-se a les files de Macron (que, per cert, no l’ha rebut precisament amb les mans obertes).

Algú ha dit que l’alternativa de Mélenchon no és destructiva sinó transformadora, i segurament té raó, perquè si les coses no canvien –cosa que no sembla fàcil- a partir d’ara l’esquerra francesa serà la de Mélenchon, que, per reivindicar aquest canvi, s’ha abstingut de recomanar als seus el vot a Macron, a diferència del que van fer d’entrada Fillon i Hamon, com feren, el 2002, els socialistes i els comunistes de l’època en favor de Chirac.

Diumenge passat, el dia de l’elecció definitiva, el corresponsal de La Vanguardia a Paris, Rafel Poch, publicava un article molt interessant que titulava “Preguntes a un President atípic”, on recollia l’opinió de molts pensadors francesos sobre el futur, donant per segur que Macron sortiria vencedor. La que més m’agradà va ser la que donava el sociòleg nonagenari Edgar Morin: “Macron –deia- simbolitza la renovació i la revitalització més enllà d’un sistema corcat”. I em va semblar que la frase era feliç, entre d’altres raons perquè potser també la podríem aplicar a Espanya, encara que, per molt que s’hi afanyi, no em sembla que Rivera pugui equiparar-se a Macron en el panorama espanyol.

Tot i així, Morin no és optimista avant la lettre, ha vist massa món per ser-ho, i observa que els fonaments del macronisme (si ho podem dir així) són fràgils: “el mite d’Europa és feble -deia i afegia- el de la mundialització feliç és igual a zero”, com podem veure per l’auge dels nacionalismes, fins i tot al si de la mateixa França. L’ideal, per a Morin seria que el futur president, “qüestionés els marcs clàssics en què sembla situar-se naturalment: la subordinació de la política a l’economia, la reducció de l’economia a l’escola neoliberal, el tumor del poder dels diners”. I cal reconèixer que, de moment, Macron “no ha proposat res semblant a una nova via econòmica, social i política”. (Més aviat jo diria que Macron és un producte clar i net d’aquesta via econòmica, social i política). No obstant això, mai cal insultar el futur i Morin concedeix a Macron el que s’anomena el benefici del dubte.

“No és impossible –concloïa Morin- que si esdevé president, aparegui un neo-Macron”. Al cap i a la fi, “Joan Carles va ser elegit per Franco perquè regnés com a franquista, i tan aviat com va obtenir el poder, optà per la democràcia. També Gorbatxov, pur producte de l’estalinisme, va esdevenir el destructor del sistema del qual va sortir. Què succeirà, doncs, amb el President Macron?” Aquesta és, sens dubte, una bona pregunta.

Elegit amb el 66% dels vots, Emmanuel Macron sap que molts francesos li han donat suport per bloquejar el camí a l’extrema dreta. Aquests vots anomenats d’ “eliminació” i no de “convicció” no asseguren, per tant, l’elecció dels candidats de “Republicans en Marxa” per a les eleccions legislatives de juny. I que ningú no dubti que el seu primer objectiu serà obtenir una majoria als comicis de l’11 i el 18 de juny que li donin un suport suficient per dur a terme les reformes que ha promès.

Tenim, doncs, que a la cursa presidencial, Macron ha superat els partits tradicionals, tant de dreta com d’esquerra, amb la voluntat de crear una nova majoria a les legislatives de juny que se situï al centre polític, i sembla convençut que els francesos sabran donar-li de nou la seva confiança gràcies a la dinàmica de la presidència. Però la dreta conservadora dóna per fet que s’aixecarà després de l’humiliant fracàs del seu candidat François Fillon en la primera volta de les presidencials i li imposarà la cohabitació. I no oblidem que, a l’esquerra de l’arc polític, amb un Partit Socialista que està fet engrunes, s’hi troba un candidat de l’esquerra radical, Jean-Luc Mélenchon, que, emparat en el seu 19’6% de la primera volta, la nit del 7 de maig, en sortir a la televisió, va declarar-li la guerra amb un programa que és radicalment contrari al de Macron en pràcticament tots els camps: el social, abocat a un socialisme ortodox, i en l’europeu, perquè, com Le Pen, Mélenchon és també antieuropeista.

Sens dubte, d’ací al 18 de juny, França haurà de resoldre moltes incògnites.

Maduro convoca una Assemblea Nacional Constituent

7 Mai 2017 by

El president de Veneçuela, Nicolás Maduro, ha fet aquesta setmana una crida al “poder constituent originari” perquè “la classe obrera” convoqui una Assemblea Nacional Constituent, tot al·legant que no té cap altra alternativa i que d’aquesta manera s’aconseguirà la pau i serà vençut “el cop d’Estat”.

Maduro ha explicat que la nova Assemblea Nacional estarà conformada per “constituents” elegits per vot popular per “enfortir la constitució pionera, la sàvia, la bolivariana de 1999” que va ser impulsada per Hugo Chávez (1999-2013) quan va arribar al poder.

No hi ha dubte que la decisió de Maduro es troba en la línia d’aquelles polítiques que els dictadors, en veure’s sobrepassats per la voluntat dels ciutadans, intenten dur a terme per consolidar un poder que deixa de fonamentar-se en el vot lliure i directe del poble i cerca el seu fonament en la voluntat subjectiva de perpetuar-se en el poder.

La pèrdua de les eleccions legislatives per golejada i, per tant, la constitució d’un Parlament que li era del tot contrari, ha llençat Maduro vers una espiral que només pot fonamentar-se en una dictadura que durarà mentre l’Exèrcit no se li giri en contra, ja que els ciutadans opositors només poden emplenar els carrers de protestes des que els poders del Parlament han estat reduïts fins al límit i el president governa prescindint del legislador.

Fanfarró com pocs, Maduro ha dit que assumia totes les conseqüències i responsabilitats d’aquesta crida que acaba de fer al poble perquè es prepari per una “gran victòria constituent, per una victòria popular”, tot assenyalant que “més endavant” explicarà els detalls de la convocatòria que acaba de fer. Tanmateix, ha volgut justificar la decisió presa invocant l’article 347 de la Constitució, d’acord amb el qual “el poble de Veneçuela és el dipositari del poder constituent originari”, circumstància que -diu Maduro- li permet, com a cap d’Estat, convocar una Assemblea constituent, “amb l’objecte de transformar l’Estat i, sobretot, aquesta assemblea nacional podrida que tenim” -que és com ell qualifica el Parlament actual, on l’oposició té una clara majoria.

Assegura Maduro que “serà una Constituent elegida amb vot directe del poble” i que estarà formada per uns 500 individus aproximadament, uns 250 dels quals seran elegits “per la base de la classe obrera, de les comunes, de les missions, dels indígenes”, que, per a ell, aquests deuen ser els principals ciutadans a tenir en compte, els “vertaders ciutadans”, perquè no sembla que consideri com a tals els qui voten contra els seus projectes.

El pas següent de Maduro ha estat demanar als dirigents chavistes que sortissin als carrers per explicar als ciutadans en què consisteix aquesta convocatòria; i després d’anunciar que havia designat una comissió presidencial presidida pel ministre d’Educació, Elías Jaua, i en la qual participaran altres oficialistes com la cancellera Delcy Rodríguez i la primera dama, Cilia Flores, ha assegurat que està preparant els millors candidats “perquè tinguem una gran victòria i l’Assemblea Nacional Constituent tingui una majoria arrasadora del poble bolivarià, del poble chavista”.

És curiós que, en gairebé tots els casos, els dictadors cerquen una fórmula (naturalment fraudulenta) per revestir les seves dictadures de certa aparença de legalitat. Franco va endegar les “Cortes españolas” amb procuradores que eren en part designats i en part elegits per via indirecta en el marc del que ell denominà la “democràcia orgànica”, que –com la que pretén Maduro per Veneçuela- de democràcia no en tenia pràcticament res.

Un altre dictador espanyol, anterior a Franco va ser Primo de Rivera que, després del cop d’Estat de 1923, s’adonà també que d’alguna manera havia de “vestir el sant”, perquè la seva dictadura no semblés en realitat el que era, i se li va ocórrer -en això com a Maduro- crear una “Assemblea Nacional Consultiva” que donés al país una aparença de legalitat democràtica.

Després de la constitució del Directori civil, el Dictador féu, el 1926, un plebiscit informal per demostrar el suport popular que tenia i per pressionar el monarca en el sentit que acceptés la convocatòria d’una Assemblea Consultiva, no elegida, que marqués un camí vers la legalitat, encara que no ho aconseguí d’entrada perquè es trobà amb la resistència d’Alfons XIII, que començava a veure que, per bé o per mal, havia lligat el seu futur al del dictador a qui havia donat suport.

Al setembre de 1927, un any després del plebiscit, Primo de Rivera tornà a convocar l’Assemblea Nacional Consultiva, i la presentà aleshores com un procediment per tornar a la normalitat, alhora que fixava un termini per a la seva constitució. L’Assemblea havia de preparar i presentar escalonadament al govern, en un termini de tres anys i amb caràcter d’avantprojecte, una legislació general i completa que, quan arribés el moment, s’hauria de sotmetre a l’opinió pública i, en allò que fos pertinent, també a la reial sanció.

Alfons XIII, cada vegada més debilitat, hagué de plegar-se a la voluntat de Primo de Rivera i, finalment, l’Assemblea es reuní pel febrer de 1928. Aquesta, semblantment a la de Maduro, estava integrada per gairebé quatre-cents membres, dels quals, entre cinquanta i seixanta eren assembleistes per dret propi o representants de l’Estat. La resta el composaven representants de les províncies i de diferents activitats de la vida nacional, com l’ensenyament, les activitats sindicals, etc. De fet, el Govern de Primo de Rivera nomenà directament la majoria de membres.

L’Assemblea Nacional Consultiva tenia encomanades dues tasques: per una banda, havia de produir unes noves institucions i, per una altra, havia d’exercir una labor fiscalitzadora del govern. Actuava per mitjà de seccions i no de plenaris, i una d’aquestes seccions va ser l’encarregada de preparar un nou text constitucional, però en cap moment hi va haver un criteri comú entre els seus membres respecte del futur règim constitucional que el país s’havia de donar. I l’únic que produí va ser un avantprojecte de Constitució que contenia clares limitacions a l’exercici dels drets, com d’altra banda era d’esperar d’una Constitució de caràcter autoritari.

No és estrany que, davant la proposta de Maduro, l’oposició veneçolana, reunida a la Mesa de la Unitat Democràtica (MUD), hagi demanat al poble que es rebel·li davant la convocatòria “fraudulenta” del president a modificar la Constitució. I això perquè, com ha dit Julio Borges, president del Parlament actual, “el que ha passat avui és el cop d’Estat més greu en la història veneçolana”.

La dreta castissa de Madrid o l’enderroc d’una moral hipòcrita

30 Abril 2017 by

El papa Ratzinguer ens parlava del relativisme moral afirmant que aquest abandona la possibilitat del diàleg per arribar a una veritat comuna per construir sobre aquesta la convivència humana, tot introduint una dictadura que no és sinó la del propi jo i les seves apetències. Traduït a la pràctica del nostre món, aquest relativisme moral comporta que el poder, l’economia i el plaer regeixin la societat, cosa que sempre s’acaba produint en perjudici dels més febles i dels que tenen menys recursos.

Francesc, el successor de Benet XVI a la càtedra de Pere, ha sintetitzat aquest relativisme traduït a la vida real en una frase curta, però molt significativa. “És –assegura- la societat del descart”. O dit d’una altra manera, és la imposició dels uns sobre els altres, la llei del més fort. I això vol dir que es destrueix aquesta xarxa de contenció que són els drets humans universals i les veritats comunes.

Si acudim a la encíclica Evangelii Gaudium, veurem com Francesc constata “un progressiu augment del relativisme, que ocasiona una desorientació generalitzada”. I com, més endavant, des d’una posició d’home creient, explica en què consisteix el relativisme pràctic: “Aquest implica actuar com si Déu no existís, decidir com si els pobres no existissin, somiar com si els altres no existissin”. En definitiva, que “l’adoració de l’antic vedell d’or –diu Francesc- ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme dels diners i en la dictadura de l’economia sense un rostre i sense un objectiu veritablement humà”.

M’han fet pensar en aquestes reflexions provinents dels darrers papes l’article que, diumenge passat, publicava Enric Juliana a La Vanguardia on comparava la dreta berlusconiana d’Itàlia amb el que ell qualifica com “l’ateisme catòlic espanyol”, frase que li serveix per definir la política castissa (diu castissa per madrilenya) dels anys del creixement foll, que coincideix amb l’època en què presidia el govern José María Aznar, amb poderosos aliats que es van destapar amb força quan Rajoy va perdre la partida davant Rodríguez Zapatero després d’aquell amarg episodi d’enganys forjats des del Govern per assegurar que els atemptats de Madrid eren obra d’ETA i no del gihadisme àrab.

I qui eren els padrins de l’ateisme catòlic espanyol d’aquella època? Doncs, per estrany que ens pugui semblar, entre aquests destacava la Cope (la cadena dels bisbes) i el diari El Mundo, que dirigia Pedro J. Ramírez, decidits ambdós a fustigar Rajoy per feble en benefici d’Esperanza Aguirre, que ambicionava ser la primera presidenta del Govern espanyol. I tot amb la benedicció pública del qui era aleshores cap de l’Església espanyola, el cardenal Antonio María Rouco.

En aquest panorama, Esperanza Aguirre comptava a més amb dos bons arsenals per sumar voluntats i ambicions: la poderosa Bankia de Rato i el cabalós Canal d’Isabel II. I això mentre el seu número dos al govern regional de Madrid, Ignacio González, dur entre els durs, s’encarregava de la intendència. De fet, Ignacio González –Juliana l’anomena despectivament i duríssimament “Killer González”- es va encarar amb Rajoy en algunes reunions del comitè executiu del Partit Popular. I en una d’elles –diu el periodista- el va acusar de relativisme moral.

Doncs bé, avui González i Granados es troben a la presó sense fiança i tothom sap que la poderosa Comunitat de Madrid, fortí de l’Espanya jacobina i alhora bastió contra el relativisme moral, funcionava amb dues vicepresidències delictives –les d’aquests dos personatges- que es vigilaven, es controlaven i s’espiaven. Estem, doncs, assistint a la desintegració de la dreta castissa madrilenya, que iguala –si no supera en magnitud- la trama corrupta que s’ha destapat a Catalunya arran de la confessió esbiaixada i no suficient de Jordi Pujol.

Diguem, però, que a les dues xarxes que tenien seu a la Comunitat de Madrid cal afegir-n’hi encara una altra, la de la Gürtel, que tenia la seu central al cap i casal del PP, amb Bárcenas al capdavant, i amb importants sucursals obertes a la València de Francisco Camps, xarxes que tenien un denominador comú de factures falses, de compres de societats amb sobre costos per finançar el partit, i d’altres tripijocs per embutxacar-se els diners dels ciutadans.

No oblidem, però –i això és també remarcable-, que les aventures tèrboles al canal d’Isabel II van començar abans que caigués exclusivament a les mans del tàndem format per Esperanza Aguirre i Ignacio González. Va ser en temps d’un altre personatge en discòrdia, avui sense poder, que tenia, però, les seves pròpies xarxes d’influència. Em refereixo a Alberto Ruiz Gallardón, expresident de la Comunitat de Madrid, exalcalde de la capital i exministre tradicionalista i ultra (després d’haver-nos volgut fer creure durant molts anys que era la cara progressista del PP).

Molt em sembla que, amb això, la caverna mediàtica de Madrid –amb l’ínclit Paco Marhuenda, avui també investigat, i amb un conseller de La Razón a la presó- hauria de tenir motius més que sobrats per condemnar la cúpula dirigent del PP, i qüestionar, si més no, el paper d’aquest personatge que, durant tant de temps, ha estat central a la política madrilenya que es diu Esperanza Aguirre, una dona que, com ha escrit agudament Manuel Pérez, amb màscara liberal, amb proclames sobre la unitat de mercat i amb ostentacions de cosmopolitisme castís, va acabar regentant una ciutat d’elits enverinades on era impossible moure’s sense pagar suborns i rendir homenatge als padrins de torn.

En un primer moment, la “lideresa” no ens va oferir sinó expressions d’incredulitat i sorpresa, llàgrimes d’emoció i declaracions autoexculpatòries, assegurant que ella no sabia res del que estava passant entorn seu, per bé que tota la corrupció passava davant dels seus nassos. Finalment, la situació s’ha fet tan insostenible que s’ha vist obligada a dimitir i abandonar.

Eren creïbles aquells laments? Eren sinceres les seves llàgrimes? Si no ho eren, revelen una immensa hipocresia i l’encobriment d’uns tripijocs condemnables que, directament o indirecta, intentaven beneficiar-la personalment i políticament. I si ho eren i és cert que la senyora Aguirre mai no es va adonar de les martingales dels seus dos més directes col·laboradors –Granados i González-, aleshores hauríem de concloure que alguna cosa no funciona bé dins el seu cap. En definitiva, que o bé se l’hauria d’inhabilitar per corrupta o per alienada mental. Qualsevol altra sortida no té cap mena de lògica.

A la fi ha dimitit i ho celebrem, mentre la fiscalia denuncia la delegada del Govern a Madrid, Concepción Dancausa per uns actuacions quan era regidora de l’Ajuntament madrileny, i el nom d’un oblidat com Eduardo Zaplana comença a prendre força a l’Audiència Nacional. I això per no parlar del “¡resiste, Luis, sé fuerte!”, el famós twit de Rajoy al seu tresorer Bárcenas. Segurament estem n els inicis del que promet ser un thriller de pel·lícula.

Erdogan guanya el referèndum per la mínima

23 Abril 2017 by

El ‘sí’ s’ha imposat en el referèndum constitucional de Turquia amb el 51,4% dels vots, la qual cosa implica que l’actual president, Recep Tayyip Erdogan, podria mantenir-se en el càrrec fins 2034. I no és tan sols això, perquè el triomf del ‘sí’ suposa remoure els fonaments del sistema polític turc: el parlamentarisme que va ser establert l’any 1924 pel fundador de la República de Turquia, Mustafa Kemal Atatürk.

Amb la reforma constitucional a la mà, que ha de començar a aplicar-se el 2019, no sols el president podrà perpetuar-se durant molt de temps al front del país, sinó que assumirà un poder gairebé omnímode. Prendrà com a pròpies les competències del primer ministre, nomenarà jutges, ministres i alts funcionaris sense necessitat de consultar el Parlament, i els posseïdors de les carteres no podran ser tombats per una moció de censura. Estarem, doncs, davant un nou sistema constitucional que trenca la divisió de poders, que és la base de tota democràcia.

Dit això, el que sorprèn és que amb tota la maquinària del poder a favor del ‘sí’, en una Turquia amb alguns drets i llibertats suspesos (tinguem present que el país està sota l’estat d’emergència), amb els grans mitjans de comunicació a favor, perquè després de l’intent de cop d’Estat del passat mes de juliol Erdogan havia fet tancar diaris i emissores que no li eren favorables, i amb una oposició desunida i pressionada que ha tingut enormes dificultats per fer campanya, el ‘sí’ hagi obtingut només una victòria per la mínima en un referèndum on ha votat el 84% de la població amb dret a vot.

En efecte, si mirem el mapa electoral del 16 d’abril, constatarem aviat algunes coses ben interessants: D’una banda, que Turquia està dividida en dues meitats i que la reforma constitucional ha con­tribuït a polaritzar-la encara més. D’una altra, que el ‘no’ s’ha imposat a les grans ciutats i que la suma dels partits que apostava pel ‘sí’ s’ha deixat deu punts respecte a les eleccions de novembre del 2015. No és, doncs, la victòria que Erdogan estava esperant.

L’altre qüestió que fa saltar totes les alarmes ve marcada pels dubtes que han sorgit sobre la netedat de les eleccions, ja que tota la premsa europea ha remarcat que la missió d’observació internacional que va seguir la jornada electoral a Turquia d’aquest diumenge ha sostingut unànimement que el referèndum sobre la reforma constitucional que impulsava el president Recep Tayyip Erdogan no va complir els estàndards internacionals.

Aquesta afirmació –ha dit el corresponsal de La Vanguardia– arriba mentre el socialdemòcrata Partit Republicà del Poble (CHP), la principal formació opositora, ha anunciat que demanarà la seva anul·lació, després d’exigir el passat dilluns que es recomptessin fins el 60% dels vots. Més encara, tant els observadors de l’ OSCE (Organització per a la Seguretat i Cooperació d’Europa) com els del Consell d’Europa han dit que el referèndum no va complir amb els estàndards democràtics i s’ha dut a terme amb una absoluta falta d’imparcialitat per part del poder, però el president, que ha rebut l’endemà mateix, la felicitació de Donald Trump pels resultats obtinguts, ha rebutjat les crítiques per esbiaixades i inacceptables.

No ho veu així Bulent Tezcan, vicepresident del partit Republicà del Poble, el quan ha afirmat que la victòria del ‘sí’ per un 51,4%, està enfosquida per les “àmplies” irregularitats registrades en la votació, entre les que ha destacat que en alguns llocs es van dur a terme “escrutinis secrets”. I ha afegit: “Només hi ha una decisió (possible) que posaria fi als debats sobre la legitimitat” del resultat, i és “l’anul·lació del referèndum per la Junta Suprema Electoral.

Tinguem en compte que l’oposició ha promès impugnar almenys 2,5 milions de vots que considera sospitosos, cosa que podria donar un tomb al resultat, en què el “sí” va guanyar amb una diferència de 1,25 milions de paperetes. Però el president de la Junta Suprema Electoral, Sadi Güven, va rebutjar que aquests vots, que no tenen el preceptiu segell de la mesa electoral, puguin ser falsos.

Dels molts comentaris que he pogut llegir a la premsa sobre el referèndum turc, m’ha interessat especialment el de l’investigador del CIDOB (Barcelona Centre for International Affaires) Eduard Soler, segons el qual, una de les paradoxes de la Turquia actual és que Erdogan, que sovint es caracteritza com un líder totpoderós, se sent amenaçat.

Si això és cert, no hi ha dubte que el magre resultat obtingut pel ‘sí’ no és bo per deslliurar-lo d’aquesta amenaça, sinó ben al contrari: ja que prendre consciència que l’oposició té pràcticament la mateixa força que ell, a pesar que no ha comptat amb les mateixes armes per defensar el seu posicionament contrari, reforçarà encara més aquest sentiment.

Escriu Soler que si alguna cosa preocupa el president és que els seus el traeixin. Més encara, consi­dera que hi ha tota mena d’enemics conspirant per arrabassar-li el poder i insisteix que compten amb suports a l’exterior. En aquestes circumstàncies, el més probable és que ell mateix, però també els que l’aconsellen, optin per mostrar la seva faceta més agressiva. No serà, doncs, magnànim perquè, si titubeja, semblarà que té por i els seus enemics es llançaran ­sobre ell.

Val a dir, però, que, per al camp del ‘no’ tampoc és un resultat còmode. És clar que més val perdre per tan poc que encaixar una derrota folgada. Però amb aquest resultat els opositors estan obligats a plantar cara. Primer, fent al·legacions a través de les vies legals; i si això no funciona, rebutjant la legiti­mitat de la reforma constitucional. Ara que, el que passi després és ter­ritori desconegut. Però del que no hi dubte és que aquesta reforma constitucional ha obert una crisi política de gran magnitud.

I per últim, ¿com seran a partir d’ara les relacions de Turquia amb la Unió Europea? El Govern turc va demanar dimarts passat una cimera amb la UE per discutir el que considera una actitud reaccionària de Brussel·les en relació al seu país després d’acusar el club comunitari de mantenir una actitud hostil envers Recep Tayyip Erdogan a causa dels informes que han fet els observadors per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i de la mateixa Comissió Europea. Però, ¿plantarà cara l’UE a Erdogan? Amb la crisi dels refugiats a flor de pell i essent com és Turquia una de les portes del continent, m’he de permetre dubtar-ho.

Oltra versus Rahola, o el desconeixement del País Valencià

16 Abril 2017 by

Fa uns mesos vaig aprofitar la meva estada professional a València per assistir a la presentació del llibre  de Víctor Maceda que duu per títol “El despertar valencià. La caiguda d’un règim i la irrupció del canvi” (Pòrtic), amb pròleg d’Enric Juliana.

L’acte, ple de gom a gom d’un públic que militava clarament en el valencianisme polític (aquest que els fidels al PP valencià titllen de “catalanisme” per desprestigiar-lo), va comptar amb les intervencions de Ximo Puig (President de la Generalitat Valenciana), Mónica Oltra (Vicepresidenta de la Generalitat Valenciana), Gemma Pasqual (Vicepresidenta d’Acció Cultural del País Valencià) i Enric Juliana (Director adjunt de La Vanguardia).

És un fet que, del 1995 al 2015, el País Valencià va ser el principal bastió de la dreta espanyola. La Generalitat, les tres diputacions i les tres capitals de província van tenir, ininterrompudament, governs del PP. Era un poder omnímode, consolidat elecció rere elecció, que s’alimentava d’un model econòmic efectista, una xarxa clientelar molt extensa i una propaganda a gran escala sufragada amb diners públics.

La fallida d’aquell règim de cartró-pedra, farcit de trames de corrupció, va donar pas a una etapa nova, en què l’epítet “a la valenciana” ha passat de designar la mala praxi a significar una altra manera de fer les coses, i en què el valencianisme progressista ha assolit una força inusitada.

Recordo que a la intervenció d’Enric Juliana, aquest, sempre perspicaç, va dir que els catalans desconeixen massa la realitat política, social i econòmica de València, i els recomanava que fessin un esforç per intentar una aproximació a aquesta comunitat.

Alguns camins s’han fet en aquest sentit, bàsicament amb la qüestió de fons del corredor mediterrani, ja que el món empresarial de València està mantenint una sintonia clara amb els catalans en defensa d’unes infraestructures bàsiques per al desenvolupament econòmic d’aquest eix ferroviari que la supèrbia i suficiència de José María Aznar va bandejar clamorosament.

Dons bé, tan clamorosa com la supèrbia d’Aznar ha estat la llenegada de Pilar Rahola –cosa que demostra que Juliana tenia tota la raó quan parlava del perillós desconeixement que molts catalans tenen de la realitat valenciana- en titllar Mònica Oltra de “blavera” per les crítiques que la vicepresidenta del govern i líder de Compromís ha fet al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE).

Mónica Oltra, vicepresidenta de la Generalitat valenciana

Encara que sense esmentar-lo, Rahola ha recorregut per carregar contra Oltra a Vicente González Lizondo, l’antic líder d’Unió Valenciana, un partit ja desaparegut que tenia per objecte l’anticatalanisme. Val a dir, però, que Lizondo -que va copar portades quan va brandar una taronja al Congrés en defensa de l’agricultura valenciana- i el seu partit representaven l’anticatalanisme acèrrim de part de la dreta sociològica i política de la Comunitat Valenciana. Res, doncs, a veure amb Mònica Oltra i Compromís, que estan a anys llum d’aquestes posicions polítiques.

De fet, va ser l’anunci demagog i propagandístic fet per Mariano Rajoy a Barcelona tot prometent la inversió de l’Estat en aquella comunitat autònoma de 4.000 milions d’euros, el que ha creat polèmica a la Comunitat Valenciana. Però les crítiques d’Oltra, de Puig i també d’altres polítics (cap, curiosament, del PP) no s’han dirigit contra les inversions de l’Estat a Catalunya, sinó a la suposada marginació del govern del PP cap a la Generalitat Valenciana en assumptes capitals: finançament autonòmic, deute històric i, també, infraestructures.

Tenim, doncs, que una dona a la qual els dirigents del PP valencians titllen, dia sí i dia també, de catalanista (i de sobiranista!), és acusada per Pilar Rahola de “blavera”, tot demostrant amb això que la supèrbia, la ignorància i la mala fe no són exclusives de José María Aznar. Campen també a pler en certs ambients de la futura república catalana.

A mi, que sóc catalanista de sempre i mai no ho he amagat, m’han bastat pocs mesos de vida a la Comunitat valenciana per comprendre Oltra i les seves reivindicacions, que mai no han anat contra Catalunya (a diferència de les del desaparegut Lizondo i les actuals –i permanents- d’Isabel Bonig- que, amb la comprensió i l’ajut de C’s, han convertit el catalanisme en l’eix de tots els mals).

Mónica Oltra, com també Ximo Puig, ha manifestat tan sols la indignació de l’executiu valencià pels PGE 2017. I ha anunciat “mobilitzacions” davant l’evidència que la Comunitat Valenciana és l’última de la cua en inversions en aquests pressupostos. I en exposar les claus de l’anomenat “enuig valencià”, ha dit, simplement, que Catalunya -com Espanya- no coneixen bé la realitat de València. I em sembla que té raó.

Sense anar més lluny, Mònica Oltra ha denunciat que no és possible que s’adjudiqui a la Generalitat valenciana un finançament que equival al 6’9% del total quan la comunitat té una població de l’11%, i s’ha demanat en veu alta “què li hem fet els valencians a Mariano Rajoy perquè ens tracti d’aquesta manera, amb aquest menyspreu, amb aquesta crueltat”.

Oltra ha criticat, en primer lloc, l’arbitrarietat del Govern d’Espanya a l’hora d’assignar inversions, que, des del seu punt de vista, es fan de manera partidista, sense criteri tècnic i objectiu, sense criteri de població, i sense atendre’s tan sols a la legalitat contemplada a l’Estatut de la Comunitat Valenciana que, no ho oblidem, és una llei orgànica de l’Estat que exigeix ​​que les inversions es facin en relació al pes poblacional. A més, es queixa que Rajoy hagi visitat vint-vegades la Comunitat Valenciana i en cap hagi mantingut una trobada institucional amb la Generalitat, fet que ella qualifica –també amb raó- com a deslleialtat institucional.

Tampoc s’ha tallat el pèl en parlar del corredor mediterrani. “Els valencians -ha denunciat- hem de dir prou a que ens enganyin com si fóssim babaus. El corredor mediterrani és una reivindicació no només dels valencians, també ho és de Múrcia i de Catalunya, de tots els sectors econòmics i dels empresaris perquè el necessiten per ser més productius, per exportar. Tenint en compte el PIB de la Mediterrània i les exportacions, no té cap sentit que el Govern no hagi fet del corredor una prioritat, que ens connecta a Aragó i a Europa. El necessitem –afegeix Oltra- per ser més productius i més competitius.” I es demana: “al final on es fan les inversions d’aquest corredor? Bé, es fan a Madrid, però Madrid no és la Mediterrània.”

Més coses: ¿Perquè el teatre Real de Madrid rep 9 milions d’euros i l’Òpera de València només 600.000? Per què aquestes diferències? -pregunta Mònica Oltra. I passa tot seguit al finançament. “Som l’única comunitat pobra, amb un PIB per sota de la mitjana (un 12% inferior), que paguem com si fóssim rics. Això és una anomalia democràtica, i els experts han posat xifres a aquesta anomalia. I quan ens diuen que ens donen el FLA els diem: “això és un préstec”. És com si a una persona després d’estar tot el mes treballant li diguessin que en lloc de pagar-li la nòmina li donen un préstec que haurà de tornar; doncs així d’absurd és això.”

I per si tot el que ha denunciat no fos suficient, lamenta amb dolor el passat polític del PP (l’època de Camps, especialment) en què, muntats sobre la disbauxa i la corrupció, “donaven la imatge que encenien els puros amb bitllets de 500 euros”. Tot aquest passat és –diu Oltra- el que els obliga a reaccionar i a fer veure a Espanya (i també a Catalunya) el desconeixement que tenen de la realitat.

Les grans incògnites del Brexit

9 Abril 2017 by

Manuel Castells reflexionava sobre les causes que van afavorir el Brexit i n’assenyalava bàsicament dues: la primera, el rebuig de la immigració de ciutadans europeus amb dret d’accés als serveis de salut, educació i habitatge, rebuig que es va concentrar en els centenars de milers d’europeus de l’Est que van arribar al Regne Unit en l’última dècada i van saturar els serveis públics ja sobrecarregats per les retallades dels governs conservadors. La segona, el refús de l’arrogància i autoritarisme de la burocràcia de Brussel·les; arrogància i autoritarisme que es concreta en una casta política no elegida, reticent a sotmetre’s al control del Parlament Europeu i que, encara que té el poder delegat pels governs nacionals, en realitat l’assumeix com a propi.

Tot seguit ampliava aquesta segona causa: En la governança supranacional encarnada en la Comissió Europea –deia Castells-, una majoria de britànics i bon nombre de polítics oposen l’afirmació de la sobirania nacional. Bàsicament pel fet que les institucions europees, inclòs el Banc Central Europeu, expressen cada vegada més l’hegemonia alemanya, cosa que desperta recels profunds en l’únic país europeu que va ser capaç de resistir l’intent de dominació alemanya en les dues guerres mundials.

Si les seves apreciacions són exactes –que a mi m’ho semblen- tenim, doncs, que, a la base del Brexit, hem de veure-hi la xenofòbia i el nacionalisme. Xenofòbia contra els conciutadans europeus amb els quals no se sent una identitat comuna, i nacionalisme contra una euroburocràcia que se situa per sobre de la sobirania dels pobles.

De fet, aquests són també els arguments que fan valer els líders dels partits xenòfobs europeus més contraris a la UE, que, per reforçar encara més els seus posicionaments antieuropeistes solen afegir-hi la por d’un món en ebullició d’on sorgeix l’amenaça difusa del terrorisme amb un rostre que s’identifica ideològicament amb el de les minories ètniques nascudes a Europa i amb els milions de refugiats que fugen del desastre de la guerra que ha devastat els seus països. I per si això no fos suficient, els adversaris d’Europa branden també la inseguretat de l’ocupació afectada pels canvis empresarials i tecnològics.

Centrant-nos, però, a la Gran Bretanya –únic Estat que, per ara, ha decidit endegar els mecanismes jurídics que possibilitin l’abandó de la Unió Europea-, no deixa de ser curiós que el discurs de la primera ministre Theresa May i els arguments que addueix en favor de la Gran Bretanya siguin els mateixos que, en un sentit diametralment contrari, adduí també la primera ministra Margaret Thacher quan, el 1975, era encara líder de l’oposició conservadora al govern laborista.

En el discurs fundacional del Brexit pronunciat el 17 de gener a Lancaster House, la primera ministra britànica va prometre un “futur brillant” per al Regne Unit fora de la Unió Europea. Si fa o no fa, el mateix que va dir Margaret Thatcher el 16 d’abril del 1975 per defensar, ben al contrari, el vot a favor de la permanència en el referèndum convocat pel govern de llavors, en mans dels laboristes. “No és una sorpresa que, com a líder del Partit Conservador, vulgui donar el meu total suport a aquesta campanya (pel sí), ja que el Partit Conservador ha perseguit la visió europea gairebé tant de temps com ha existit com partit”, va declarar d’entrada Thatcher, que va al·ludir com a precedents a Benjamin Disraeli, Winston Churchill -que va defensar uns Estats Units d’Europa i en plena guerra va oferir a França una federació-, Harold Macmillan i Edward Heath. “Durant centenars d’anys els pobles de la Gran Bretanya han escrit la història. ¿Volem que les futures generacions continuïn escrivint-la o que simplement la llegeixin?”, es va preguntar la futura Dama de Ferro, que no va expressar cap dubte sobre allò que, l’any 1975, s’havia de fer: romandre a Europa per influir en les seves decisions.

Ara tot s’ha capgirat novament i l’horitzó que se’ns presenta en les relacions Unió Europea-Gran Bretanya és més aviat borrascós. Sovint s’utilitza el símil del divorci, i ningú no dubta que serà una divorci complicat perquè hi haurà diners en litigi. I no tan sols diners, sinó també sectors territorials que depenen del govern de Londres que no estan d’acord amb el Brexit i que poden provocar una desestabilització de l’Estat. Començant per Escòcia, que, per mitjà de la seva primera ministra Nicola Sturgeon ja ha demanat a May que autoritzi un nou referèndum per demanar la separació, ja que el que va celebrar-se el 2014 es va fer sota la propaganda oficial del qui era llavors primer ministre Cameron, que defensava la permanència a l’UE, mentre que ara s’han alterat clarament les regles del joc.

I tant o més preocupant que Escòcia (que només podrà fer el referèndum si el pacta amb el govern de May) és el cas de l’Ulster, ja que la decisió britànica d’abandonar Europa -i de restablir, en conseqüència, les fronteres entre Irlanda i l’Ulster- podria acabar tirant per terra el procés de pacificació i propiciar potser l’abandonament d’Irlanda del Nord del Regne Unit. Al capdavall, i a diferència del que passa amb Escòcia, l’Ulster no necessitaria demanar permís a Londres per celebrar un referèndum de reunificació de l’illa. Com ens recordava Lluís Uria a La Vanguardia, els acords de Divendres Sant ho preveuen directament si una majoria a les dues Irlandes així ho desitja.

Però tornem a la qüestió dels diners. Theresa May ha demanat per mitjà de la carta que acaba de dirigir al president del Consell Europeu, Donald Tusk, un Brexit suau. Però aquest –i més encara la cancellera alemanya, Angela Merkel-, ha dit que res de parlar de les relacions futures amb la UE. Primer s’ha de parlar –i s’ha de parlar exclusivament- de les condicions de la sortida. Les relacions per al futur ja s’abordaran després.

Què significa això? Doncs que si la senyora Merkel i el seu partit, la CDU, renoven el contracte de govern amb els alemanys a les properes eleccions previstes per la tardor de 2017, el més probable és que la senyora May se les hagi de veure amb el ministre Wolfgang Schäuble, que, segons ens explicava la corresponsal de La Vanguardia a Berlín, María-Paz López,  fa uns dies va concedir una entrevista en un diari regional, el Neue Osnabrücker Zeitung, a les quals afirmava que les converses per al Brexit seran “un procés d’aprenentatge, també i sobretot per als britànics”. Sense tallar-se un pèl, el ministre posava clarament els punts sobre les is: “Ells –deia- tenen el seu gran centre financer a Londres, però no podran mantenir el seu accés habitual al mercat de la UE si no accepten les regles de l’espai europeu”. I avisava: “Volem mantenir a prop els britànics, però no hi ha drets sense obligacions”. Paraules que eren un recordatori clar contra l’elecció a plaer entre les quatre llibertats fonamentals del mercat interior: lliure circulació de treballadors, mercaderies, serveis i capitals. El que no permetrà la UE (si Merkel segueix al poder) és que el Regne Unit conservi les tres últimes llibertats i liquidi la de la lliure circulació de treballadors.

Tusk ho va advertir tan aviat com va rebre la carta de May, i segurament tindrà a Schäuble al seu costat fent pinya en defensa de la UE a l’hora d’advocar com a recepta de cara el Brexit un posicionament de fermesa que procuri minimitzar els danys i facilitar alhora  la unitat dels 27 països que continuaran al si de la Unió.

Esclar que tot depèn també de com vagin les coses a França. Perquè si al país veí la senyora Le Pen guanyés la presidència de la Repúlica amb el seu programa netament antieuropeu, aleshores els esforços que s’han fet al llarg de 60 anys per afavorir la unitat fàcilment s’escorrerien al clavegueram com quan obres el tap de l’aigüera.

Trump, Rajoy i Puigdemont, o l’estèril resistència al diàleg

2 Abril 2017 by

Res del que ha succeït des que el 20 de gener Donald Trump va prendre possessió com a president dels Estats Units està sortint com ell havia previst (recordeu, si més no, el decret contra l’entrada d’emigrants de set països musulmans que li va ser tombat per decisió d’un jutge), però el fracàs de la seva principal promesa electoral -la derogació i substitució de l’Obamacare- ha estat fins ara la derrota més sonora, que ell ha encaixat com una catàstrofe que exigeix ​​un immediat canvi de plans.

Tal com va anunciar Paul Ryan, el president de la Cambra de Representants, els republicans aparquen de moment la seva obsessió contra l’Obamacare i se centraran en les iniciatives que generen més consens intern: “Seguirem endavant amb la resta del nostre programa perquè tenim plans ambiciosos per millorar la vida de les persones en aquest país -va dir-. Volem assegurar la frontera, reconstruir les nostres forces armades, posar el dèficit sota control, modernitzar les nostres infraestructures i dur a terme la reforma fiscal”.

Tot i això, el canvi de guió més significatiu el va plantejar el mateix Trump. Primer culpà els demòcrates del fet que els republicans no li donessin suport, cosa que va dur a terme amb sarcasme: “Tots –va dir- hem après molt sobre la lleialtat”. Després va despenjar el telèfon i trucà personalment al periodista del Washington Post, Robert Costa, i entre altres coses li deixà caure el següent: “El millor és esperar que el Obamacare exploti per arribar després a un acord amb els demòcrates”.

L’estratègia de buscar acords amb els demòcrates és ara el gran debat polític a Washington que interpel·la també al partit de la minoria, on tampoc regna el consens, perquè els defensors d’establir canals de diàleg i pacte amb els republicans per evitar els estralls d’una ofensiva ultraconservadora s’enfronten als que creuen que col·laborar amb l’Administració Trump els allunyarà de les seves bases encara més del que ho estan.

Per tant, agradi o no a Trump dialogar amb l’adversari y agradi o no als demòcrates més radicals enemics de Trump, la realitat ens mostra que l’únic camí factible per encarar el futur és, precisament aquest: el del diàleg, camí que –si baixem a l’arena política espanyola- és el que manca també entre l’Administració Rajoy i el Govern de Catalunya, cada cop més decidits a enfrontar-se en un batalla campal que no pot dur, sinó, conseqüències nefastes per a tots.

Davant aquest enfrontament radical i a ultrança, acaba d’aparèixer a Catalunya un llibre de Fèlix Riera que reflexiona sobre el que està passant i ofereix una via que no té res a veure amb la que, ara, uns i altres estan duent a terme. El llibre es diu “Just abans del salt endavant” (Pòrtic), del qual –i entre moltes altres coses- ha dit el seu autor: “Avui, com a català i catalanista, m’interessa molt més resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya que si és un èxit o no el procés. Podria succeir que la no garantia de la solució del conflicte fos la mala resolució del procés. El que hauríem de fer és no confondre’ns sobre el que realment ens interessa resoldre. ¿Pot ser una solució el procés tal i com s’està plantejant? No ho sé –diu- no tinc dades per poder-ho saber. Però des d’un punt de vista intel·lectual, em sembla un error establir un determinisme pel qual l’única solució possible sigui només una. Una aproximació cultural ens indica que pot resoldre’s per camins diferents, no per un de sol”.

Fèlix Riera apel·la, doncs, al diàleg, a aquest diàleg impossible que demanen cada dia Rajoy i Puigdemont, però que cap dels dos propicia ni, de fet, hi està interessat. Per això mateix resulta lúcid el que proposa Riera que, com ha dit Antoni Puigverd, “no ofereix metralla a ningú. Ni la dispara tampoc contra ningú. No fabrica raonaments per fomentar la victòria d’una posició sobre les altres. Riera no defensa cap de les posicions en combat: pretén abastar-les totes, no per repartir la raó a la manera salomònica, una miqueta a cada part, sinó perquè no hi ha -sosté- una única resposta als temes plantejats.”

Tot referint-se al procés català, aquests dies ha sacsejat el panorama mediàtic l’exministre García Margallo amb les seves declaracions a 13TV, aplaudit per la caverna ultranacionalista espanyola d’aquella cadena privada de televisió. El ministre que, segons ell, era el més proper a Catalunya, ha desvetllat les seves accions per fer descarrilar el procés independentista actuant a nivell internacional.

Amb desimboltura, l’exministre ha parlat de les gestions que l’executiu va haver de fer durant la passada legislatura perquè els països bàltics no es pronunciessin a favor del procés sobiranista català, i també les que va fer al Canadà i al Vaticà amb el mateix objectiu. I ha dit que, quan va arribar al Ministeri, va decidir convocar cada divendres una reunió per donar “instruccions molt concretes a ambaixadors i cònsols, perquè responguessin a qualsevol ofensiva”. Aquesta campanya contra el procés ha implicat, segons ell, que, en l’escena internacional, ningú no es posés del costat del Govern de Catalunya.

Veiem, doncs, que s’ha fet abastament política cap a l’exterior i ús dels Tribunals cap a l’interior, però ni un petit esforç per propiciar un diàleg al qual ha apel·lat –ves per on!- el president del Tribunal Constitucional, senyor   Pérez de los Cobos, uns dies abans de cessar en el càrrec. Per cert, ¿no ho podia haver dit molt abans?

Diguem, però, que tampoc des de l’altre costat s’ha fet res per propiciar una entesa dialogada, per més que cada vegada que els governants de Catalunya parlen treuen a col·lació aquesta necessitat. Però l’únic que fan els uns i els altres són acusacions mútues, sense alterar un pèl els seus posicionaments inicials. I no ens confonguem: tampoc no és diàleg la política del pal i la pastanaga que aquests dies està duent a terme Rajoy prometent als catalans una política plena d’inversions, donatius i generositat que resulta increïble si tenim en compte el comportament polític que ell i el seu partit han tingut fins ara.

I torno, per acabar, a l’assenyada reflexió que fa Puigverd a partir del llibre de Fèlix Riera: “Tot i que les posicions s’han polaritzat al voltant de l’assimilació espanyola o a la independència, Riera sosté que no hi ha una única resposta a la possibilitat de reconsiderar la relació entre Catalunya i Espanya. I precisa que la sortida al plet, si es pretén autèntica, haurà de passar pel reconeixement de l’altre. Però no per entronitzar el valor de l’empatia, sinó per una raó menys elevada i, en canvi, imprescindible: fer possible el diàleg. I és que el diàleg no implica tan sols l’acceptació de les raons de l’altre, sinó l’acceptació de la possibilitat que la posició de l’altre pugui corregir o transformar la teva.

Actualment, en ple combat de posicions, la paraula diàleg apel·la a la rendició del contrincant. Per això el plet s’ha plantejat en termes de força: guanyarà aquell que, resistent en la seva posició, sigui capaç de doblegar l’altre. En canvi, Riera sosté que el diàleg només serà veritable si els qui hi participen estan disposats a “considerar que les opcions plantejades poden ser matisades, canviades o redefinides sense que ningú hagi de renunciar als seus objectius tot i que es puguin veure limitats”.

 

Sánchez no és Schulz. El PSOE no és l’SPD

26 Març 2017 by

Més llençat que prudent, més tossut que reflexiu, més superficial que sòlid, Pedro Sánchez va ser el primer responsable que el PSOE, durant el seu mandat, passés de 110 a 90 diputats, i, a les segones eleccions, de 90 a 85. Un rècord! Amb aquest números, l’aritmètica parlamentària no permetia gaires combinacions que li fossin favorables, i més si tenim en compte que, abans de les primeres eleccions, Pedro Sánchez s’havia embolcallat amb la gran bandera espanyola de la madrilenya Plaça Colón i, de comú acord amb els barons socialistes presents i passats (des de Susana Díaz a Felipe González), havia decidit no pactar mai amb “los separatistas que quieren romper España”, i fins va fer abdicar el PSC del “dret a decidir” que, prèviament, aquet col·lectiu germà havia assumit.

Era una opció que no criticaré, però que sí hem de tenir en compte a l’hora de saber que, amb aquestes premisses, no es podia mantenir la ficció de formar un govern alternatiu a Rajoy, perquè aquest govern alternatiu era impossible, i l’única sortida del “no és no” era dur el país a unes terceres eleccions.

Ell, però, s’aferrà com una petxina a aquet eslògan i un cop defenestrat del càrrec, assumí un posicionament radical i populista que no conduïa a cap banda, però que li ha donat un rèdit popular que ara està aprofitant en la guerra fratricida que duen els socialistes en aquestes primàries, que no sabem com acabaran, però que deixaran segurament un partit dividit i enfrontat a un futur ple d’incògnites.

Apuntant-se nítidament a un populisme barroer, Sánchez ha decidit avançar Podem per l’esquerra, ser més progressista que ningú, enderrocar tots els ponts que condueixen a una possible governabilitat del país i sacrificar-ho tot per aconseguir liderar novament un PSOE que s’està convertint en una ombra del que havia estat i que pot acabar, a nivell del país, en una posició semblant a la que ha acabat tenint a Catalunya.

Quina diferència amb els seus correligionaris alemanys de l’SPD! Quina diferència respecte de Sigmar Gabriel!

L’SPD, després d’haver governat el país durant vàries legislatures, va caure en picat, tot deixant el protagonisme polític a la democràcia cristiana i a la seva gran líder, Angela Merkel. Amb dades, diguem que el partit havia perdut, en els últims 25 anys, la meitat dels seus militants i assumit una decadència que semblava irreversible.

Tot i així, el seu líder, Sigmar Gabriel, no dubtà d’entrar en un govern de coalició amb la CDU, perquè era això el que convenia al país, i no ha dubtat tampoc de fer un pas enrere quan s’ha adonat que ell no era la persona més indicada per procurar una renovació dels socialdemòcrates i, lluny de persistir en el “no és no”, de tancar-se en la radicalitat, de dividir les forces, ha cercat la fórmula de reflotar l’SPD fins al punt que, avui, el partit està pujant com l’escuma a les enquestes.

Deuria ser dur per a Sigmar Gabriel fer un pas enrere, però ell no ho dubtà i amb intel·ligència i sacrifici, decidí anunciar la seva renúncia a la direcció del partit tot propiciant l’ascens de dues forces emergents que han canviat el panorama polític alemany. Amb una jugada mestra aconseguí el nomenament de Frank-Walter Steinmeier com a president federal i el repunt d’intenció de vot en les enquestes per mor d’haver cedit el seu lloc en el partit a Martin Schulz.

Va ser Gabriel qui, en efecte, proposà de manera unilateral Steinmeier com a nou cap d’Estat. El moviment va agafar per sorpresa Angela Merkel, que va tractar de buscar a les seves files algú que fes front al socialdemòcrata. Però les negatives dels consultats i les escasses garanties d’aconseguir la majoria necessària per a un candidat alternatiu va obligar finalment a la líder democratacristiana a passar pel mal tràngol de donar suport a un rival per a un lloc tan important a pocs mesos de les eleccions. I també va ser ell qui, amb una generositat que fa que la política pugui ser de vegades una activitat admirable, proposà Martin Schulz com a nou líder socialdemòcrata i candidat a les eleccions.

Els seus paupèrrims índexs de popularitat el van convèncer que no era la persona idònia per enfrontar-se a Merkel i va optar per algú allunyat de la política nacional. En no haver participat en la gran coalició, Schulz té ara les mans més lliures per criticar l’actuació del Govern durant els últims quatre anys. La jugada va ser perfecta, perquè Schulz -a diferència dels seus dos antecessors- no anirà a les eleccions com a candidat a canceller sense comptar amb el lideratge del partit: un congrés de l’SPD l’haurà entronitzat abans com a líder absolut.

Serà suficient per obtenir la victòria sobre Merkel? No ho sabem. Més encara, és probable que no ho sigui, però la realitat és que, amb la seva actuació, Sigmar Gabriel ha aconseguit de capgirar les enquestes.

Tot apuntava que el Partit Socialdemòcrata, que el 2016 va viure humiliacions com veure’s superat per la formació xenòfoba AFE en Estats tan importants com Baden-Württemberg, estava condemnat a encaixar aquest any una derrota històrica. Ara, en canvi, es veu capaç de tractar de tu a tu a la Unió Cristianodemòcrata de Merkel.

El salt en les enquestes és espectacular. El diari El País en publicà una no fa gaire en què reconeixia que, en només en les tres setmanes que havien transcorregut des de la designació de Schulz, els socialdemòcrates havien passat d’un entorn del 20% a fregar el 30% dels vots. Mentrestant, els democristians cedien posicions fins a col·locar-se, segons els estudis, a uns pocs punts per sobre. Una cosa que feia molts anys que no passava.

Schulz ha irromput a Alemanya amb un discurs a favor dels ciutadans que, malgrat l’èxit macroeconòmic del seu país, senten que se’ls ha deixat enrere. “Alemanya -ha dit- no és un país just. Milions de persones senten que no els va bé”, ha reblat, conscient que els costarà rentar-se les mans davant la situació d’un país que han governat en coalició amb Merkel vuit dels últims dotze anys i han dominat la major part dels Estats federats. A més, Schulz haurà de demostrar que els seus més de 20 anys com a eurodiputat a Brussel·les no l’han allunyat del dia a dia dels alemanys.

Res a veure, doncs, amb el que està succeint al si del PSOE, on les ferides obertes al llarg d’aquests dos darrers anys no semblen cicatritzar fàcilment, i on els candidats, lluny de cercar allò que és millor per al partit i, de retop per a Espanya, estan ventilant les seves vergonyes amb l’única ambició d’entronitzar-se en el poder. Un poder que segurament serà efímer si, després d’assumir una victòria interna, deixen el partit com una força residual per a la governabilitat del país.

El Consell d’Europa demana a Rajoy que reconsideri la reforma del TC

19 Març 2017 by

El 20 de setembre de 2015, davant la imminent reforma de la Llei reguladora del Tribunal Constitucional que propugnava el govern del PP, vaig publicar un article molt dur contra aquell projecte de llei que, com era previsible, s’aprovà sense problemes atesa la majoria absoluta de què disposava el partit, tant al Congrés com al Senat.

Deia aleshores que el govern de Rajoy i el seu equip d’assessors jurídics havien de saber perfectament que, en l’estructura jurídica de l’Estat, el Tribunal Constitucional no forma part del Poder Judicial; poder aquest que té alhora una regulació específica al Títol VI de la nostra Constitució (arts. 117 a 127), i és (en això com el Tribunal Constitucional) independent del poder executiu i del legislatiu i està regulat també per una Llei Orgànica.

Argumentava jo que la diferència fonamental entre el Tribunal Constitucional i els Tribunals de Justícia (que –aquests sí- formen part del Poder Judicial) radica en el fet que, mentre el primer té com a característica bàsica i definitòria la de poder interpretar la Constitució, els Tribunals de Justícia (integrats per jutges i magistrats) tenen la potestat –i, per tant, la funció- d’administrar justícia. Són, doncs, aquests darrers els que baixen a l’arena i jutgen casos concrets (civils, penals, administratius i laborals).

Criticava aleshores la reforma projectada perquè el text de la proposició de llei que els populars havien dut al Parlament atribuïa “caràcter de títol executiu a les resolucions del Tribunal i establia, en matèria d’execució, l’aplicació supletòria de la llei de jurisdicció contencionsa-administrativa”. En base, doncs, a aquesta disposició, els magistrats del T.C. podrien “disposar en la sentència qui ha d’executar-la, les mesures d’execució necessàries i, si s’escau, podran resoldre les incidències de l’execució”. A més, la decisió es podria “notificar a qualsevol autoritat o empleat públic”, i en el cas de desobediència, s’hauria de demanar un informe abans de decidir si se li imposava una multa o una altra sanció.

I per al cas que concorreguessin “circumstàncies d’especial transcendència” –i aquí, posats a mal, jo entenia que la proposició de llei reformadora estava pensant en una eventual declaració unilateral d’independència del Parlament de Catalunya-, el tribunal, d’ofici o a instància del Govern de l’Estat, podria adoptar les sancions que estimés adequades “sense escoltar les parts” (!). Encara que, posteriorment, en el termini de tres dies, les hauria d’escoltar i correspondria al ministeri fiscal la confirmació o modificació de les mesures prèviament adoptades.

Aquesta reforma preveia també que l’alt tribunal pogués “imposar multes coercitives” i “acordar la suspensió de les autoritats o empleats públics responsables de l’incompliment o encomanar al Govern, encara que aquest estigués en funcions, l’execució de la sentència”.

¿Per què la reforma ens semblava innecessària i, sobretot, fora de lloc? Doncs perquè –com vaig dir en aquell article, si es confirmava –com, de fet, es confirmà-, el Tribunal Constitucional ja no seria únicament l’intèrpret suprem de la Constitució, sinó també un òrgan amb funcions executives –algunes fins i tot de naturalesa penal!- que, al meu entendre, trencarien el que havia esta la seva naturalesa originària i el convertiren d’alguna manera en un òrgan judicial i, alhora, executiu.

Doncs bé, fa uns dies, la Comissió de Venècia del Consell d’Europa ha assegurat que les esmenes que es van fer a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, si bé “no contradiuen les normes europees”, s’haurien de millorar en referència a importants qüestions.

D’acord amb l’informe emès (no vinculant, però amb una auctoritas indiscutible), l’Estat espanyol “hauria de reconsiderar” el fet que el TC executi les seves pròpies sentències amb l’objectiu que aquesta cort es percebi realment “com un àrbitre neutral, com a jutge de les lleis”.

Estima, a més, que “els efectes de les decisions executives del TC s’haurien de regular de manera més clara” i que hi ha dues mesures recollides en la reforma de la llei que “plantegen clarament problemes”. Aquestes són la reiteració de pagament de multes coercitives per part d’individus, i la suspensió de les autoritats i empleats públics que es neguin a executar les decisions del tribunal.

Pel que fa a la imposició de multes coercitives, la Comissió creu que aquesta potestat sancionadora no ha de correspondre en cap cas al TC, i fa una crida a Espanya perquè compleixi amb les garanties que preveu l’article 6 de la Convenció Europea de Drets Humans, relativa al dret a un procés equitatiu. I pel que fa a la suspensió d’autoritats o empleats públics, la Comissió veu problemàtica l’aplicació d’aquesta mesura sobre jutges i càrrecs electes (per exemple, el President de la Generalitat), i especialment sobre els diputats, perquè afectaria el mandat democràtic que els ha atribuït la sobirania popular.

Quant als poders executius atorgats al TC, la Comissió de Venècia assenyala que el aquest només hauria d’actuar a instància d’una part i mai a iniciativa pròpia, tal com permet la reforma de la llei. De fet, recorda que les decisions dels Tribunals Constitucionals tenen caràcter vinculant i definitiu i han de ser respectades per tots els individus i poders públics.

Al final del seu informe, l’organisme consultiu recomana que no s’atribueixin nous poders al TC, i es posa a disposició de les autoritats espanyoles per ajudar-les en tot el que puguin necessitar.

No cal dir que l’informe m’ha satisfet perquè està en la mateixa línia del que jo vaig apuntar i criticar de la reforma que el govern de Mariano Rajoy va dur a terme el 2015, però dubto molt que aquest ara en faci cas, perquè, de la mateixa manera que Puigdemont capgirà el sentit del dictamen que havia fet el Consell de Garanties Estatutàries de la Generalitat de Catalunya, representants del govern d’Espanya ja han manifestat que la Comissió de Venècia del Consell d’Europa deixa clar que la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional “no contradiu les normes europees” i que, a més, la Comissió no deixa de ser un òrgan consultiu.

Per tant, res de res –novament la postveritat a l’ordre del dia!-. Tanmateix, no tots ho veiem així. Perquè el dictamen va més enllà i es mostra molt crític respecte d’una reforma que malmet no sols el funcionament, sinó l’essència del Tribunal Constitucional.


%d bloggers like this: