Josep Maria Quintana

La situació política actual a l’Orient Mitjà s’ha convertit en un escenari d’alta tensió on conflueixen errors estratègics, decisions impulsives i una preocupant manca de control institucional. Tal com es desprèn de diversos articles recents de “La Vanguardia” i “El País”, el desenvolupament dels esdeveniments apunta a una idea central: la política exterior dels Estats Units sota Donald Trump no només ha contribuït a desestabilitzar la regió, sinó que també reflecteix una manera de governar que, segons alguns experts, hauria de ser objecte d’una anàlisi més profunda.

A aquesta diagnosi s’hi afegeix una dimensió interna sovint menys visible però igualment rellevant. Segons un article de The Economist, mentre els Estats Units demostraven una gran eficàcia militar en la campanya aèria contra l’Iran, el Pentàgon vivia una crisi interna marcada per les decisions del secretari de Defensa Pete Hegseth. Aquesta tensió institucional reforça la idea que la inestabilitat no és només externa, sinó també resultat d’una gestió política conflictiva dins de l’aparell militar.

L’arrel del conflicte actual amb l’Iran es troba en una decisió que Lluís Uría identifica com el “pecat original” de la crisi: la retirada unilateral, l’any 2018, de l’acord nuclear impulsat per l’administració de Barack Obama. Aquell acord, malgrat les seves limitacions, funcionava com un mecanisme de contenció que evitava una escalada militar. En trencar-lo, Trump va apostar per una política de pressió màxima basada en sancions i en una confiança gairebé absoluta en la força. El resultat no ha estat la capitulació iraniana, sinó el reforç dels sectors més radicals del règim.

Aquest error inicial va desembocar en una nova fase de confrontació directa. Segons Uría, el moment clau es produeix l’11 de febrer, quan Trump, influït pel govern israelià de Benjamin Netanyahu, opta per l’escalada militar. L’operació es presenta sota el lema de “pau a través de la força”, però la realitat és molt més ambigua: l’Iran no ha estat derrotat, el seu règim es manté i la seva capacitat militar continua sent significativa.

Paradoxalment, aquesta eficàcia operativa contrasta amb el que descriu The Economist: una estructura militar sacsejada per purgues i decisions controvertides. Hegseth ha destituït almenys una vintena de generals, sovint sense justificació clara, en alguns casos presumptament per motius ideològics o identitaris. La destitució del cap de l’Exèrcit en plena guerra és qualificada per antics comandaments com un fet gairebé sense precedents. Aquest clima ha generat desconfiança, jubilacions anticipades i una percepció creixent de politització dins de les forces armades.

Aquesta transformació del conflicte es fa especialment visible a l’estret d’Ormuz. Tal com descriu Daniel R. Caruncho a “La Vanguardia”, aquest pas marítim essencial s’ha convertit en una eina de pressió política en mans de l’Iran. El control exercit per la Guàrdia Revolucionària ha instaurat un sistema de vigilància i coerció que ha reduït el trànsit marítim i ha incrementat la incertesa als mercats internacionals.

En paral·lel, emergeix una altra dimensió interpretativa inquietant: la del lideratge de Donald Trump. En una entrevista recollida per Francesc Peirón, la psiquiatra forense Bandy Lee adverteix del que qualifica com una “emergència psiquiàtrica crítica”. Sense formular un diagnòstic clínic formal, assenyala trets com la impulsivitat, la dificultat per anticipar conseqüències i una possible desconnexió amb la realitat, que en el context del poder polític poden resultar perillosos.

Aquesta perspectiva ajuda a entendre tant les decisions estratègiques com la gestió institucional. La combinació d’una política exterior agressiva amb una direcció militar marcada per tensions internes —com apunta “The Economist”— dibuixa un escenari on la coherència estratègica es veu compromesa. Tot i això, l’exèrcit nord-americà ha mantingut una elevada eficàcia gràcies a la seva superioritat tecnològica i experiència, però diversos experts alerten que aquesta situació pot erosionar a llarg termini la seva cultura professional i apolítica.

La crítica de Bandy Lee s’estén també a la manca de resposta institucional. Mecanismes com la vint-i-cinquena esmena a la Constitució americana podrien haver servit per abordar una possible deterioració en el lideratge, però no s’han activat. Això contribueix a una sensació de manca de control que s’afegeix a les tensions ja existents.

A tot plegat s’hi suma el problema del discurs. Un article d’ “El País” assenyala la distància entre les afirmacions de Trump sobre l’economia espanyola i les dades reals, fet que exemplifica una tendència a la distorsió de la realitat. Aquesta dinàmica no només afecta la percepció pública, sinó també la qualitat de la presa de decisions.

En definitiva, la crisi actual a l’Orient Mitjà no pot entendre’s únicament en termes geopolítics. És també el resultat d’un estil de lideratge marcat per la impulsivitat, la simplificació i tensions internes dins de les institucions clau de l’Estat. Tal com coincideixen les anàlisis dels periòdics que he esmentat, el risc no és només regional, sinó global: els errors polítics s’acumulen, i quan coincideixen amb una estructura institucional debilitada, les conseqüències poden perdurar molt més enllà del conflicte immediat.

Per comprendre el valor excepcional del text de Pere Ballester (1856-1946) “Un ensayo de sovietismo”, escrit molt poc temps després d’acabada la Guera Civil, del qual jo n’he tingut cura i ha editat l’IME, cal començar per dir unes paraules sobre l’ autor. Ballester no va ser només un jurista destacat, sinó un dels intel·lectuals més brillants de la Menorca del canvi de segle. Dotat d’una gran capacitat analítica i d’una sòlida formació humanística, els seus escrits abracen molts àmbits del coneixement i destaquen per la seva claredat i la profunditat.

Al llarg de la seva vida, Ballester es va distingir per un compromís ideològic ferm. Republicà, progressista i defensor de la democràcia liberal, va utilitzar la paraula com a eina de transformació social, tant des de la premsa com des de la conferència pública. La coherència va ser una de les seves marques distintives. Tanmateix, aquesta trajectòria experimenta un gir profund arran d’un esdeveniment decisiu: la Guerra Civil espanyola.

El text que ara hem recuperat és fruit directe d’aquesta experiència traumàtica. Escrit després del conflicte, es basa en un diari redactat durant els anys de guerra a Menorca. Aquest origen ja li confereix un valor singular: es tracta d’un testimoni de primera mà, elaborat per una ment lúcida, capaç d’observar, analitzar i descriure amb precisió els fets viscuts. Les escenes que hi apareixen —més enllà de la interpretació posterior— són reals, immediates, fruit de l’experiència directa.

Però la importància del text va més enllà del seu caràcter testimonial. Un dels aspectes més destacables és la capacitat de Ballester per situar els esdeveniments locals dins d’un context europeu molt més ampli. I cal dir que, en una illa pràcticament aïllada socialment com la de Menorca durant aquells anys, no era habitual trobar una anàlisi tan clara de la correlació de forces polítiques i ideològiques en el camp internacional. Ballester, en canvi, identifica amb lucidesa l’ascens de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, i observa amb preocupació el paper ambigu de les democràcies occidentals, especialment França i el Regne Unit.

La política de “No Intervenció”, els equilibris diplomàtics i els pactes tàcits entre potències li semblen intents de preservar un equilibri europeu i, alhora, de contenir l’expansió del comunisme. En aquest punt, Ballester mostra —com sempre havia mostrat— una posició crítica amb el comunisme, que considera incompatible amb els valors democràtics, alhora que ens revela un pensament complex, capaç d’anar més enllà de la realitat immediata i d’entendre la guerra espanyola com a part d’una tensió ideològica global.

Tanmateix, el nucli més revelador del text és un altre: la transformació ideològica del propi autor. La guerra no només altera el seu entorn, sinó també la seva manera de pensar. Ballester, que havia defensat la democràcia liberal durant dècades, arriba a la conclusió que aquest sistema ha fracassat davant la violència i el desordre. En un context que ell mateix descriu com de “bogeria col·lectiva”, planteja la necessitat de “remeis heroics”.

A partir d’aquí, comença a considerar que només un govern fort pot restablir l’ordre i evitar el caos. I aquesta evolució el porta a defensar posicions que contrasten amb el seu passat, com ara una Espanya centralitzada, sense concessions als regionalismes. Aquest gir, en un home que sempre havia defensat el federalisme, no pot entendre’s fora del context extrem en què es produeix. Més que una contradicció, es presenta com el resultat d’una experiència límit que sacseja les conviccions més arrelades.

Des d’aquesta perspectiva, el text es pot llegir en dues dimensions complementàries. D’una banda, és una crònica detallada de la vida a Menorca durant la guerra. Ballester descriu el desordre inicial, la violència revolucionària, la manca d’aliments, els bombardejos i la por constant, aconseguint que el lector s’endinsi en la quotidianitat d’una societat sotmesa a una tensió extrema, amb un relat viu i directe.

De l’altra, el text és també una interpretació dels fets. Tot i que l’autor es presenta com un observador objectiu, allunyat de passions partidistes, el seu relat està travessat per un judici moral clar. Condemna la violència revolucionària i interpreta la guerra com una tragèdia que s’hauria pogut evitar. A partir d’aquí, construeix un marc interpretatiu en què l’experiència menorquina esdevé símbol d’un conflicte més ampli.

En aquesta lectura, la Guerra Civil es presenta com un episodi dins d’una confrontació europea —i fins i tot mundial— entre dues visions antagòniques. D’una banda, el que anomena “sovietisme”, associat al caos, la destrucció i la violència. De l’altra, la victòria franquista, que interpreta com una restauració de l’ordre, gairebé com una necessitat històrica.

Aquest contrast estructura tot el discurs. La realitat sota control republicà es descriu amb tons foscos: persecució religiosa, inseguretat, descomposició social. En canvi, el nou règim apareix com una forma de regeneració no només política, sinó també moral. El llenguatge utilitzat és elaborat, culte, amb voluntat de convèncer, i respon a una lògica que avui podem identificar com a discurs legitimador.

Precisament per això, el text resulta especialment valuós des de la perspectiva actual. No només pel que explica, sinó també pel que revela sobre la construcció de la memòria. Ballester ofereix una interpretació dels fets que dona sentit a una experiència traumàtica i que, al mateix temps, contribueix a legitimar un determinat resultat.

Igualment significatiu és allò que el text no diu. No hi ha referència a la repressió posterior, ni a la violència institucionalitzada, ni a les veus silenciades pel nou règim. Aquest silenci no és casual, sinó que forma part del relat. Ens indica que la memòria no és mai neutral, sinó que es construeix a partir de seleccions, omissions i interpretacions.

En definitiva, Un ensayo de sovietismo és molt més que un document sobre la Guerra Civil a Menorca. És el testimoni d’un intel·lectual brillant que observa i interpreta el seu temps; és la prova de com una experiència extrema pot transformar profundament una manera de pensar; i és també un exemple clar de com es construeix el relat històric.Llegit avui, el text ens interpel·la sobre la fragilitat de les idees, sobre el pes de les circumstàncies i sobre la necessitat d’analitzar críticament els discursos del passat. Perquè, en última instància, més que explicar la història tal com va ser, ens mostra com la història es vol recordar.

Parlant del xoc de civilitzacions i, per tant, dels valors de la Rússia de Putin i dels d’Occident, Lluís Foix es referia a “Koljós”, la darrera novel·la d’Emmanuel Carrère que, casualment, he llegit aquests dies de Setmana Santa, i acabava dient que, quan s’aclareixi la misteriosa relació entre Putin i Trump, segurament entendrem moltes coses. Però aquest respecte mutu —anotava Foix— no té res a veure amb la batalla cultural i política que vivim contra Europa i contra Occident. Però hem de tenir clar que, en aquest context, Ucraïna és més que un espai de confrontació. És una frontera simbòlica que per als ucraïnesos traça l’horitzó de llibertats i drets, mentre que per a Putin és una amenaça estratègica i cultural.

La reflexió de Foix, publicada a “La Vanguària” el dia en què —si més no momentàniament— Trump va decidir ajornar la “destrucció d’una civilització sencera en una nit”, m’empeny a deixar la guerra d’Iran, que ha ocupat els meus darrers articles, i a tornar a la d’Ucraïna, que faríem bé de no oblidar, i més si tenim en compte que l’Hongria d’Orban (que, per cert, avui dirimirà a les urnes la seva continuïtat) manté bloquejat el crèdit de la Unió Europa de 90.000 milions d’euros, defensant d’aquesta manera els interessos de la Rússia de Putin.

Fa unes setmanes, vaig llegir una llarga entrevista que “El Periódico” publicà amb la jurista ucraïnesa i premi Nobel de la Pau, Oleksandra Matviichuk, al llarg de la qual adverteix clarament a Europa que els ucraïnesos no volen repetir la història de quan el continent “va entregar Txecoslovàquia a Hitler pensant que així estaria segura”. Assegura Matviichuk que seria un error monumental que Europa, per cansament o per càlcul polític, acabés acceptant una pau injusta que sacrifiqui Ucraïna i debiliti el mateix ordre internacional que garanteix la nostra seguretat.

La lliçó és coneguda. El 1938, les democràcies europees van optar per l’apaivagament i van signar els acords de Munich Agreement, permetent que Adolf Hitler s’annexionés els Sudets de Txecoslovàquia. La concessió es va justificar com un sacrifici necessari per preservar la pau. Però aquella decisió no va evitar la guerra; només va demostrar al règim nazi que Europa no estava disposada a defensar els seus principis. Menys d’un any després, començava la Segona Guerra Mundial.

Avui, salvant les distàncies, la lògica del conflicte que viu Europa amb la invasió russa d’Ucraïna planteja un dilema semblant. Des de fa quatre anys, Ucraïna resisteix l’agressió ordenada pel president rus Vladimir Putin. Aquesta resistència no només defensa la seva sobirania: també manté a ratlla un projecte geopolític que aspira a restaurar una esfera d’influència imperial sobre l’est d’Europa. Matviichuk ho diu amb una cruesa incòmoda: els europeus estem segurs, de moment, perquè els ucraïnesos estan lluitant.

Malgrat això, el debat polític europeu sovint gira entorn d’una idea simplista de la pau: la fi immediata dels combats, encara que impliqui concessions territorials o una legitimitat implícita de la invasió. Aquesta visió oblida un principi fonamental del dret internacional: que les fronteres no es poden modificar per la força i que l’agressió és un crim. Si Europa acceptés una solució basada en aquests pressupòsits, no només abandonaria Ucraïna, sinó que també erosionaria l’ordre jurídic que ha garantit dècades de relativa estabilitat al continent.

En aquest context, és imprescindible recordar que el projecte europeu sempre s’ha fonamentat en dues idees: el respecte al dret i la defensa de la llibertat. Tanmateix, en els últims anys ha aparegut una temptació política que alguns presenten com a “realista”: adaptar-se a la nova correlació de forces globals encara que això impliqui relativitzar aquests principis. És el risc d’una contemporaneïtzació de la política europea basada només en el càlcul estratègic i no en el respecte al dret internacional.

El sistema internacional està canviant i Europa necessita capacitat d’acció. Però aquesta modernització només serà legítima si es construeix sobre els valors que han definit la Unió. Si la contemporaneïtzació acaba significat que el dret internacional es pot ignorar quan és inconvenient, el projecte europeu perdrà la seva principal força moral.

El cas d’Ucraïna és, precisament, la prova d’aquesta coherència. No es tracta només de geopolítica ni d’interessos energètics o econòmics. Es tracta de decidir si Europa continua defensant un ordre basat en normes o si accepta un món on la força determina el dret. Si l’agressió russa acaba sent premiada amb concessions territorials permanents, el precedent serà devastador. Altres potències aprendran que les regles internacionals són negociables, com, de fet, pensa i actua avui Donald Trump.

A més, la idea que sacrificar Ucraïna podria garantir la seguretat europea és una il·lusió històricament refutada. L’apaivagament dels anys trenta no va evitar la guerra perquè, simplement, els règims expansionistes van interpretar les concessions com a senyals de debilitat. Per tant, si Europa ara demostrés que està disposada a acceptar l’annexió de territoris conquerits per la força, quin incentiu tindria el Kremlin per aturar-se?

Per això, el suport europeu a Ucraïna no és només un gest de solidaritat; és una inversió directa en la nostra pròpia seguretat. Cada ciutat ucraïnesa que resisteix, cada infraestructura que continua funcionant malgrat els bombardejos, és també una barrera contra l’expansió d’un model de poder que menysprea la democràcia i els drets humans.

La veu de Matviichuk recorda una veritat incòmoda: la pau no és simplement l’absència de guerra, sinó la garantia que les persones poden viure sense por i amb llibertat. Acceptar una ocupació imposada per la força no és pau; és només una pausa abans del proper conflicte.Europa es troba, per tant, davant d’una decisió que és alhora política i moral. Pot optar per una solució ràpida que aparentment redueixi la tensió immediata, com demana Trump, però que debiliti els fonaments de l’ordre internacional. O pot mantenir el compromís amb el dret i la llibertat, encara que això exigeixi paciència i determinació

En la tradició cristiana, el segon manament —“no prendràs el nom de Déu en va”— sovint s’ha interpretat de manera reduïda, com una simple prohibició de la blasfèmia o del llenguatge irreverent. Tanmateix, la reflexió teològica hi ha vist sempre una exigència molt més profunda. No es tracta només de com pronunciem el nom de Déu, sinó de com l’utilitzem. I això té implicacions que arriben fins al cor de la vida pública.

Prendre el nom de Déu en va és, en el fons, buidar-lo de veritat. És invocar-lo sense correspondència amb la realitat, fer-lo servir com a cobertura d’interessos o com a aval d’afirmacions que, en si mateixes, no resistirien un examen moral rigorós. La tradició cristiana, amb autors com Tomàs d’Aquino, ha insistit que el problema no és tant dir el nom de Déu, sinó fer-lo servir per sostenir allò que és fals o injust amb aparença de veritat.

Aquest criteri adquireix una rellevància especial en el context polític actual. En moltes societats, especialment en aquelles amb una forta tradició religiosa, la referència a Déu continua tenint una gran força simbòlica. Invocar-lo no és neutral: mobilitza emocions, genera identitat i pot conferir una aparença de legitimitat moral. Precisament per això, és també una temptació.

No és difícil trobar exemples recents. Determinats líders polítics, com Donald Trump, han incorporat referències religioses en els seus discursos de manera recurrent, sovint en contextos de forta càrrega identitària o de confrontació política. També ho fa Pete Hegseth, l’actual Secretari de Guerra als EEUA, que comença totes les seves intervencions públiques lloant Déu, com si parli en nom seu. Això, en si mateix, no és necessàriament problemàtic, perquè la fe forma part de la vida de moltes persones, també dels governants, i és legítim que aparegui en l’espai públic.

El problema apareix quan aquesta referència deixa de ser expressió de convicció i es converteix en instrument. Quan el nom de Déu serveix per reforçar un relat polític, per dividir el món entre “els nostres” i “els altres”, o per presentar determinades decisions com si fossin moralment indiscutibles. En aquests casos, la invocació de Déu ja no és testimoni, sinó estratègia.

Això es fa encara més evident en contextos de violència o de decisions greus, on alguns responsables públics han arribat a introduir referències a Déu en discursos que justifiquen accions militars o intervencions controvertides. Quan el nom de Déu acompanya l’explicació d’un bombardeig o d’una operació armada, la pregunta no és si es pot parlar de Déu en política, sinó si és lícit fer-lo servir per revestir de legitimitat moral decisions que, per la seva naturalesa, haurien de ser objecte de debat, prudència i fins i tot de dubte.

Des d’una perspectiva cristiana, cal ser molt clars en aquest punt. El manament de no prendre el nom de Déu en va no prohibeix la presència de Déu en la vida pública. La fe no és un afer estrictament privat, i els cristians —sigui quina sigui la seva confessió— tenen dret a expressar-la i a deixar-se’n inspirar. Però una cosa és parlar de Déu, i una altra de ben diferent és utilitzar-lo.

Quan el nom de Déu esdevé un recurs retòric per legitimar interessos, mobilitzar emocions o evitar la crítica moral, deixa de ser confessió de fe i es converteix en una forma de manipulació. I això no és només un problema polític; és també, i sobretot, un problema espiritual.

Potser la clau és distingir entre invocar Déu com a font d’exigència i fer-ho com a garantia d’encert. En el primer cas, la referència a Déu obliga: recorda la dignitat de tota persona, la necessitat de la justícia, el deure de la veritat. En el segon, en canvi, s’utilitza per tancar el debat, per blindar decisions i per evitar la crítica. Però el Déu de la tradició cristiana no és un argument que posa fi a la discussió; és, més aviat, una presència que la fa més exigent.

Això implica també una crida a la humilitat. Cap projecte polític pot identificar-se plenament amb la voluntat de Déu. Cap líder, per sincer que sigui en la seva fe, pot presentar les seves decisions com si estiguessin avalades directament per ell. La consciència cristiana, profundament marcada pel sentit del límit i del pecat, hauria de desconfiar d’aquestes identificacions massa ràpides.

Aquest article no pretén jutjar la fe personal de ningú. Aquesta és una realitat íntima que només Déu coneix. El que sí que es pot examinar és l’ús públic del seu nom. I aquí, el criteri és exigent: allà on el nom de Déu s’utilitza per dir una cosa falsa o injusta amb aparença de veritat, per justificar accions discutibles com si fossin moralment indiscutibles, o per convertir-lo en una eina de legitimitat, ens trobem davant d’una forma contemporània de prendre’l en va.

És important precisar, també, l’abast d’aquesta reflexió. No es tracta d’un judici sobre altres religions ni sobre altres tradicions espirituals, que tenen els seus propis marcs teològics i culturals. El que aquí es planteja és una exigència interna del cristianisme, adreçada als qui ens hi reconeixem. Precisament perquè invoquem el nom de Déu, tenim una responsabilitat especial en la manera com ho fem.

En un temps marcat per la polarització i la simplificació del discurs públic, recuperar el sentit profund d’aquest manament pot ser una aportació necessària. També recordar que el nom de Déu no és un recurs al servei de cap causa, per legítima que aquesta es consideri. I que la seva invocació exigeix veritat, coherència i, sobretot, respecte.

Potser, al capdavall, la fidelitat a aquest manament no es mesura tant en la freqüència amb què es pronuncia el nom de Déu, sinó en la cura amb què s’evita instrumentalitzar-lo. En un món on les paraules sovint es posen al servei del poder, preservar la veritat del seu nom és també una forma de resistència.

Hi ha guerres que destrueixen ciutats, i guerres que desmunten èpoques. Si fem cas de la conversa mantinguda a Radio War Nerd per Mark Ames, John Dolan i Ben Aris, fundador i editor de BNE IntelliNews, el passat 20 de març, la guerra entre els Estats Units, Israel i l’Iran no és només una escalada militar més al Pròxim Orient: és la possible detonació d’una crisi sistèmica que pot accelerar la fi d’un ordre mundial sencer.

El nucli de la seva tesi és tan contundent com inquietant: Occident continua pensant la guerra amb categories velles —portaavions, superioritat aèria, míssils cars, domini tecnològic heretat— mentre els seus adversaris ja combaten en un altre terreny, amb una altra lògica i amb una altra relació entre cost i efecte. El problema, segons Aris, no és només que Washington pugui perdre una guerra concreta. El problema és que pot perdre-la mentre encara es creu invencible.

Aquesta ceguesa és, de fet, el veritable tema de fons. Segons els participants del programa, Trump estaria repetint a l’Iran errors semblants als que Putin va cometre a Ucraïna: suposar una capitulació ràpida, menystenir la resistència del contrari i ignorar la capacitat de l’enemic per explotar vulnerabilitats asimètriques. Però hi ha una diferència essencial: l’Iran no és Ucraïna. L’Iran té petroli, té capacitat de represàlia regional i, sobretot, té la clau d’un coll d’ampolla energètic global: l’estret d’Ormuz.

Això canvia tot el tauler. Si a Ucraïna la guerra va alterar mercats, aquí podria fer-los implosionar. La conversa insisteix que el gran risc no és només l’augment del cru, sinó la destrucció d’infraestructures gasistes, refineries, exportacions de fertilitzants, heli i alumini. La idea és simple i devastadora: no estem davant una interrupció temporal de subministraments, sinó davant la possible destrucció de la capacitat productiva mateixa. I quan això passa, no hi ha “retorn a la normalitat” en dues setmanes. Hi ha anys de reconstrucció, preus disparats i cadenes globals fracturades.

L’exemple del gas natural liquat de Qatar és especialment eloqüent en la lectura d’Aris. Si una part significativa de la seva capacitat queda fora de servei, no només puja el preu de l’energia: s’encareix tot allò que en depèn. Els fertilitzants, per exemple, entren en crisi ara, però el cop sobre els aliments arriba mesos després, quan les collites són pitjors. Aquest és un dels punts més lúcids de la conversa: les crisis no esclaten només en el moment de la bomba; es propaguen lentament, com un virus, per la cadena de subministrament. Primer falten productes frescos als supermercats. Després pugen els fertilitzants. Després baixa la producció agrícola. Després arriben les factures i la recessió. La guerra moderna també és això: una onada de xoc ajornada.

Hi ha un altre aspecte igualment revelador: la desproporció entre el cost dels sistemes occidentals i el cost de les eines que els desafien. Els participants del podcast a què faig referència remarquen que els míssils interceptors Patriot són caríssims, escassos i lents de produir, mentre que drons i altres vectors de baix cost poden saturar fàcilment aquestes defenses. És la guerra de l’erosió: obligar l’adversari a gastar milions per aturar amenaces molt més barates. Si això és cert, Occident no només està mal preparat; està estructuralment atrapat en una manera de guerrejar econòmicament ruïnosa.

I aquí és on l’anàlisi adquireix una dimensió encara més incòmoda. Per a Ames, Dolan i Aris, el problema no és exclusivament militar: és civilitzatori. La decadència no s’expressa només en la pèrdua de capacitat industrial o en l’endarreriment tecnològic respecte de la Xina. S’expressa en la qualitat del lideratge. A la conversa hi plana una idea dura però coherent: mentre Rússia, la Xina o fins i tot l’Iran actuen amb objectius estratègics clars, a Occident mana una barreja d’arrogància, propaganda, càlcul a curt termini i incompetència. És una acusació severa, i cal llegir-la com el que és —una lectura política i ideològica molt marcada—, però no per això deixa de tocar una fibra sensible.

També Europa hi surt malparada. No com a contrapès sensat als excessos nord-americans, sinó com a continent esgotat, dividit, energèticament vulnerable i políticament mediocre. La guerra, en lloc de reforçar la cohesió occidental, exhibeixles seves fissures: divergències sobre sancions, fatiga econòmica, debilitat fiscal i incapacitat d’articular una estratègia pròpia. En aquest sentit, el retrat que fa Aris és gairebé terminal: Europa apareix com un espai que encara parla com una potència, però que ja no pot actuar com a tal.

Tanmateix, el punt més suggeridor de tota la conversa és potser aquest: l’ordre internacional ja no s’organitza en blocs compactes com els de la Guerra Freda, sinó en xarxes d’interès flexible. Segons Aris, els BRICS+ (Brasil, Rússia, Índia i Xina i Sud-Àfrica), l’ASEAN (l’Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic) o altres espais de cooperació expressen una diplomàcia nova, menys ideològica i més pragmàtica. No cal estimar-se per coincidir contra una mateixa pressió. No cal compartir valors per compartir interessos. I això deixa Occident descol·locat, perquè continua pensant en aliances morals mentre la resta del món es mou en lògiques de conveniència.

Potser aquesta és la conclusió més rellevant del document: el que està en crisi no és només l’hegemonia nord-americana, sinó el relat que la sostenia. La idea que el poder occidental és sinònim de racionalitat, eficiència i superioritat tècnica s’afebleix quan cada nova guerra revela improvisació, dependència i miopia. Els imperis no cauen només perquè altres els derrotin; cauen quan deixen d’entendre el món que pretenen governar.

I això és exactament el que aquest episodi de Radio War Nerd suggereix, amb un to apocalíptic però no exempt de lucidesa: que l’imperi no s’està enfonsant de sobte. S’està encenent per dins.

Enmig del soroll immediat de la guerra, sovint costa identificar els patrons de fons que realment expliquen cap on van els conflictes. Per això val la pena prestar atenció a l’anàlisi del politòleg nord-americà Robert A. Pape, que en un article publicat el 12 de març de 2026 descriu quatre patrons estratègics ja visibles en la guerra amb l’Iran.

No es tracta de presentar Pape com un oracle ni de donar per descomptat que tot evolucionarà exactament tal com ell apunta. Però sí d’entendre que moltes guerres modernes, sobretot quan comencen amb grans expectatives de rapidesa i control, tendeixen a repetir unes lògiques molt conegudes. I això és precisament el que, segons Pape, ja està passant.

1. La trampa de l’escalada

El primer patró contempla una seqüència coneguda: una operació militar inicial pot obtenir èxits tàctics molt visibles —destrucció d’objectius, morts de comandaments, col·lapse de defenses— però no assolir el resultat polític buscat. És a dir, es pot colpejar fort sense aconseguir que el règim caigui, capituli o perdi el control. Quan això passa, els dirigents no solen revisar l’estratègia; més aviat fan el contrari: hi insisteixen amb més intensitat. Més bombardejos, més objectius, més dies d’operacions. El problema és que aquesta confiança en la pròpia superioritat militar pot derivar en una falsa sensació de control sobre l’escalada. I la història, recorda Pape, mostra que és just aquí on les guerres sovint comencen a escapar de les mans dels qui les van iniciar.

2. L’ampliació del conflicte

El segon patró ens mostra una manera clàssica de reaccionar per part de l’actor més feble davant una coalició militarment superior. Si no pots derrotar el rival al centre del camp de batalla, intentes ampliar el conflicte geogràficament i repartir-ne els costos entre altres actors. Aquesta és la lògica que Pape veu en els moviments iranians al voltant de l’estret d’Ormuz i en les amenaces sobre infraestructures energètiques regionals. L’objectiu no seria tant derrotar directament els Estats Units o Israel, sinó tensionar els seus aliats, encarir-los la guerra, generar nerviosisme als mercats i erosionar la cohesió política de la coalició. Dit d’una altra manera: no cal vèncer militarment si aconsegueixes afeblir el vincle polític que manté units els teus adversaris.

3. La trampa de les bombes intel·ligents

La guerra moderna ha convertit els atacs de precisió en una demostració de potència gairebé hipnòtica. Quan els centres de comandament són destruïts, les bateries antiaèries neutralitzades i les instal·lacions militars colpejades amb una precisió espectacular, és fàcil concloure que la victòria és a prop. Però Pape recorda una idea fonamental: l’eficàcia militar no equival automàticament a èxit polític. Les bombes poden destruir objectius, però no necessàriament la voluntat de resistència, ni les estructures de poder, ni la capacitat de l’adversari per respondre allà on l’atacant és més vulnerable. El risc, aleshores, és que l’aparent eficàcia dels primers atacs alimenti una nova ronda de bombardejos que, lluny de tancar la guerra, n’esdevingui el motor principal d’expansió.

4. Els límits del poder aeri

El quart patró és probablement el més profund: la idea que el poder aeri, per si sol, rarament provoca un canvi de règim. Aquest és un dels arguments centrals de Pape. Des de fora, sovint es tendeix a pensar que un règim autoritari, corrupte o impopular s’esfondrarà si rep una pressió militar prou intensa. Però l’experiència històrica diu una altra cosa. Quan un país és atacat des de fora, la pregunta que es fa la població ja no és si estima o no el seu govern, sinó si accepta que un poder estranger decideixi el seu futur. I en aquest context, el nacionalisme acostuma a reforçar el règim, no a debilitar-lo. El govern deixa de ser només un poder intern discutible i passa a presentar-se com el defensor de la nació.

Pape hi afegeix encara un element especialment rellevant: matar dirigents no resol necessàriament el problema, i de vegades l’agreuja. La desaparició del líder pot obrir una crisi de successió en què el relleu tingui incentius per mostrar-se encara més dur i més disposat a escalar, precisament per consolidar la seva autoritat interna. En el cas iranià, això podria tenir implicacions particularment greus si, a més, es debiliten alguns dels frens doctrinals o religiosos que fins ara havien limitat certes opcions estratègiques, inclosa la nuclear.

Una guerra regional amb possibles efectes globals

El fons de la tesi de Robert A. Pape és clar: una guerra que es volia ràpida i controlable pot entrar en una dinàmica molt més perillosa del que semblava al començament. I en el cas de l’Iran hi ha un factor addicional que ho agreuja tot: la geografia estratègica. El Golf Pèrsic i l’estret d’Ormuz no són un escenari perifèric, sinó una peça central del sistema energètic mundial. Això vol dir que una escalada regional no tindria només conseqüències militars o humanitàries, sinó també econòmiques a escala global.

Per això crec que la principal aportació de Pape no és tant predir què passarà demà com oferir un marc per entendre què ja està passant avui. Els quatre patrons que descriu —trampa de l’escalada, l’escalada horitzontal, la trampa de les bombes intel·ligents i els límits del poder aeri per provocar canvis de règim— serveixen per llegir aquesta guerra amb una mica més de profunditat i una mica menys d’il·lusió tecnològica.

I, sobretot, serveixen per recordar una vella lliçó: les guerres comencen amb plans; però després són les seves pròpies dinàmiques les que manen.

La mort de l’aiatol·là Ali Khamenei en els primers bombardejos dels Estats Units i d’Israel contra l’Iran ha obert una nova fase de la guerra i, possiblement, una nova etapa de la política mundial. Perquè el conflicte s’ha desencadenat sobre una societat complexa, amb una estructura política, religiosa i nacional que difícilment encaixa en les categories simplificades amb què sovint s’analitza des de fora.

La successió al capdavant del règim n’és un bon exemple. L’Assemblea d’Experts ha designat Mojtaba Khamenei, fill de l’anterior líder suprem, en una decisió que només s’entén amb el suport decisiu de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, el veritable pilar militar i polític del sistema. I això perquè, en moments de crisi, els règims tendeixen a reforçar els sectors més cohesionats i disciplinats. I avui, a l’Iran, aquesta estructura és la que té més capacitat per organitzar la resistència.

I’Iran —no ho oblidem— és un estat amb institucions sòlides, una tradició nacional molt profunda i una identitat històrica compartida que travessa divisions polítiques i generacionals. I si bé és cert que les pressions externes poden debilitar el règim, també poden reforçar el sentiment nacional i consolidar els sectors més durs del poder. El nomenament de Mojtaba Khamenei respon, en bona part, a aquesta lògica de tancament davant una amenaça exterior percebuda com existencial.

Mentrestant, la guerra avança en un escenari cada vegada més dramàtic. Els bombardejos han colpejat infraestructures estratègiques de Teheran, inclosos dipòsits de petroli que han provocat grans incendis. Però el precedent de les últimes dècades obliga a una prudència estratègica evident. 

La guerra de l’Iraq continua sent un advertiment contundent. La caiguda de Saddam Hussein el 2003 no va portar estabilitat ni democratització, sinó un llarg període de desordre regional: desgovern, expansió del terrorisme jihadista, radicalització de les faccions islàmiques i un enorme patiment per a la població civil. Les conseqüències d’aquella intervenció es van estendre molt més enllà de les fronteres iraquianes. El conflicte sirià, en part alimentat pel caos regional posterior, va provocar centenars de milers de morts i milions de desplaçats.

A tot això cal afegir-hi el cost econòmic colossal de les guerres modernes. Cada míssil d’alta tecnologia pot costar milions de dòlars, i la factura final d’una guerra contra un país de la dimensió i complexitat de l’Iran (90 milions d’habitants) podria ser enorme, no només en termes humans sinó també financers.

Però el conflicte no és només regional. Les seves conseqüències són immediatament globals. I la Xina és probablement un dels actors més perjudicats per l’escalada. Durant anys, Pequín ha construït una estratègia d’influència a l’Orient Mitjà basada en la cooperació econòmica i energètica, i l’Iran hi ocupa una posició central, tant pel seu petroli com pels projectes vinculats a la Nova Ruta de la Seda. Una guerra prolongada podria desestabilitzar els mercats energètics i posar en risc inversions estratègiques clau per al model de creixement xinès.

En realitat, la guerra reflecteix una transformació profunda del sistema internacional. El món que emergeix ja no és el d’un ordre relativament estable basat en regles compartides, sinó el d’una competició permanent entre potències que es manifesta a través de crisis regionals cada vegada més explosives.

Algunes declaracions recents ho expressen amb una franquesa inquietant. Segons Peter Hegseth (l’home que comanda els exèrcits de l’era Trump), la guerra es planteja “en els nostres termes”, sense restriccions polítiques ni operatives, sense projectes de construcció nacional ni retòriques democratitzadores. L’objectiu, simplement, és guanyar. I aquesta formulació suggereix que el conflicte no busca tant un canvi de règim com una guerra de destrucció impulsada pels Estats Units i Israel.

Davant d’aquesta estratègia, la resposta iraniana apunta cap a una guerra de desgast: mantenir el règim dempeus, intensificar els atacs amb míssils balístics i drons contra països del golf Pèrsic i pressionar el comerç mundial bloquejant i amenaçant l’estret d’Ormuz, una de les principals vies de trànsit energètic del planeta.

En aquest context, la posició europea ha generat també un debat profund. Ursula von der Leyen ha adoptat un dels posicionaments més durs contra Teheran, afirmant que “no s’ha de plorar pel règim iranià” i defensant un nou realisme geopolític en un món dominat per líders forts com Donald Trump, Xi Jinping o Vladímir Putin. Tot i afirmar que Europa continuarà defensant un sistema internacional basat en normes, ha admès que ja no es pot confiar en aquest ordre com a única garantia de seguretat. 

Sortosament, aquest discurs ha provocat discrepàncies dins la mateixa Unió Europea que ha hboligat Von der Leyen a rectificar. El president del Consell Europeu, António Costa, ha recordat que els iranians han de poder decidir el seu futur i que “la llibertat i els drets humans no es poden aconseguir amb bombes”. Segons Costa, només el dret internacional, la protecció dels civils i la seguretat nuclear poden oferir una sortida legítima al conflicte.

Tot i així, el debat revela una preocupació de fons: el risc que Europa acabi adoptant la mateixa lògica de força que caracteritza altres grans potències.

Si això passés, la Unió Europea abandonaria el seu principal actiu polític: la defensa del dret internacional, del multilateralisme i de la Carta de les Nacions Unides. I en un moment en què el sistema global sembla desplaçar-se cap a la llei del més fort, renunciar a aquests principis podria contribuir encara més al desordre mundial.

La història recent de l’Orient Mitjà mostra fins a quin punt les intervencions militars poden desencadenar dinàmiques que ningú havia previst. L’Iraq, Síria o Líbia en són exemples clars. L’Iran, amb la seva dimensió territorial, el seu pes demogràfic i la seva complexitat política, podria generar conseqüències encara més profundes, que la intel·ligència nord-americana ha posat damunt la taula, a pesar de Trump.

Per tot això, la pregunta que plana sobre aquest conflicte continua oberta: fins a quin punt aquesta guerra transformarà realment l’Iran? El sotmetrà o acabarà reforçant el mateix sistema que pretén afeblir? La resposta, com tantes vegades en la història de l’Orient Mitjà, podria ser molt diferent de la que avui imaginen els qui han decidit iniciar-la.

La guerra oberta contra l’Iran ha arribat envoltada d’una retòrica familiar: impedir que Teheran esdevingui potència nuclear, contenir un règim autoritari i reforçar la seguretat regional. Però darrere d’aquest relat aparentment clar hi ha una realitat molt més ambigua. El problema no és només si el règim dels aiatol·làs mereix ser combatut —les seves vulneracions de drets humans i la seva política regional agressiva són indiscutibles— sinó si l’estratègia que s’ha posat en marxa té algun sentit polític i geopolític coherent.

El dubte principal és que aquesta guerra sembla tenir objectius diferents segons qui la miri. Per a Israel, la confrontació amb l’Iran forma part d’una estratègia llargament meditada. Per a l’administració Trump, en canvi, tot indica que es tracta d’una decisió molt més improvisada, inserida en una manera de fer política internacional basada en la pressió constant i la generació de caos.

Aquesta divergència és fonamental per entendre el moment actual.

Per a Israel, l’Iran ha estat durant dècades l’enemic estratègic central. L’objectiu d’afeblir o destruir el règim dels aiatol·làs no és nou: forma part d’una visió de seguretat que aspira a redibuixar l’equilibri regional. En aquesta lògica, neutralitzar Teheran significaria desarticular una xarxa d’aliances —milícies, actors estatals i paraestatals— que ha condicionat l’Orient Mitjà durant anys. També permetria consolidar altres projectes polítics que avui estan sobre la taula, des de la redefinició del conflicte palestí fins a la reorganització de les relacions amb els països àrabs.

En aquest sentit, Israel sí que té un pla: aprofitar la finestra d’oportunitat que ofereix el suport nord-americà per debilitar decisivament el seu rival principal. El problema és que el pla israelià no és necessàriament el pla dels Estats Units.

Donald Trump ha convertit la política exterior en una eina de pressió permanent. La seva manera d’actuar no consisteix tant a establir un ordre estable com a generar situacions de desordre que li permetin negociar des d’una posició de força. És una lògica de “xèrif” en un món sense regles: el més fort imposa el ritme i obliga els altres a posicionar-se.

Aquesta estratègia té una dimensió global que sovint passa desapercebuda. El veritable adversari sistèmic de Washington no és l’Iran, sinó la Xina. Des d’aquesta perspectiva, les crisis regionals poden convertir-se en peces d’un tauler més gran. Un conflicte al golf Pèrsic no només afecta l’equilibri de l’Orient Mitjà; també pot colpejar els interessos energètics xinesos, profundament dependents del petroli que transita per aquesta regió.

Si el trànsit pel golf Pèrsic es veu interromput o si el preu del cru es dispara (cosa molt probable), l’impacte econòmic no serà homogeni. Algunes economies poden absorbir millor el xoc que altres. I en aquest escenari, la vulnerabilitat energètica de la Xina esdevé un factor geopolític de primer ordre.

Això no significa que la guerra hagi estat planificada exclusivament amb aquest objectiu, però sí que encaixa amb una estratègia més ampla: pressionar Pequín i obligar-lo a reaccionar en un entorn d’inestabilitat.

El problema d’aquest enfocament és que juga amb foc en una regió que històricament ha demostrat una enorme capacitat d’escalada. L’Iran no és un actor menor. Té capacitats militars significatives, una xarxa d’aliats regionals i una llarga experiència en guerra asimètrica. Pensar que es pot colpejar el règim sense desencadenar conseqüències imprevisibles és, com a mínim, optimista.

A més, hi ha una qüestió política que sovint s’oblida. Les intervencions militars externes rarament generen els canvis polítics que prometen. Les dictadures poden debilitar-se per pressions internes, però quan es troben sota atac extern sovint reaccionen reforçant els sectors més durs del poder i mobilitzant el nacionalisme.

En lloc d’afeblir el règim, una guerra pot acabar consolidant-lo.

A tot això s’hi afegeix un tercer element: la debilitat europea. Davant d’una crisi que afecta directament els seus interessos energètics, econòmics i de seguretat, Europa torna a mostrar una incapacitat notable per articular una posició pròpia. Les reaccions dels governs europeus han oscil·lat entre l’alineament automàtic amb Washington i una prudència silenciosa que evita qualsevol confrontació política. (El silenci còmplice de Merz davant Trump i l’intent de corregir-lo després per defensar Espanya ha estat patètic i molt significatiu de l’actitud servil de la majoria de països europeus).

Aquest comportament revela fins a quin punt el projecte d’autonomia estratègica europea continua sent més una aspiració retòrica que una realitat. Però és del tot evident que si Europa vol jugar algun paper en un món multipolar, necessita alguna cosa més que declaracions ambigües: necessita capacitat per defensar els seus interessos i per actuar com a actor diplomàtic independent.

La paradoxa és que, en un context internacional cada vegada més fragmentat, aquesta veu pròpia seria més necessària que mai. Molts actors globals busquen interlocutors previsibles i espais de negociació estables. Però això exigeix coherència i voluntat política.

La història recent ofereix una lliçó que convindria recordar: les guerres iniciades amb objectius imprecisos acostumen a prolongar-se més del que ningú preveu. I quan els interessos dels aliats no coincideixen plenament, el risc d’una escalada fora de control augmenta encara més.

En un moment en què el sistema internacional ja es troba sotmès a tensions estructurals profundes, convertir l’Orient Mitjà en l’escenari d’una partida geopolítica global pot ser una aposta extraordinàriament arriscada. Perquè, com ha demostrat sovint la història, el caos pot ser una eina útil per començar una guerra, però rarament serveix per acabar-la.

En tota democràcia constitucional madura, la justícia no és només un poder de l’Estat: és, sobretot, el seu principal mecanisme d’autocorrecció. Aquesta setmana, dues decisions judicials molt diferents —una a Espanya i una altra als Estats Units— han tornat a situar al centre del debat el paper dels tribunals, els límits del poder i la credibilitat del sistema. I ho han fet en un moment en què la justícia, especialment l’espanyola, viu sotmesa a una pressió política i social considerable.

La primera decisió prové de l’Audiència Provincial de Madrid, que ha anul·lat novament la decisió del jutge Juan Carlos Peinado d’enviar a judici amb jurat popular Begoña Gómez, esposa del president del Govern. Més enllà de la dimensió política inevitable del cas, la resolució és jurídicament significativa perquè reafirma exigències bàsiques de l’Estat de dret: no n’hi ha prou amb sospites ni amb exposicions genèriques per sostenir una acusació penal.

L’Audiència recorda que, en delictes complexos com el tràfic d’influències o la malversació, cal justificar amb precisió la tipicitat, la il·licitud i la participació delictiva. I subratlla un punt especialment rellevant: després d’un any i mig d’instrucció, el jutge no ha transformat les sospites inicials en indicis racionals suficients. Aquesta decisió no absol ningú ni tanca el cas, però envia un missatge clar: la instrucció penal no pot convertir-se en un exercici d’especulació. És un recordatori saludable que el sistema judicial conté mecanismes interns de control i revisió.

La segona decisió, de molta més transcendència institucional, arriba del Tribunal Suprem dels Estats Units. En una sentència sobre els aranzels imposats per Donald Trump, el tribunal —malgrat la seva majoria conservadora— ha limitat el poder executiu i ha reafirmat la separació de poders. La pregunta era clara: pot el president imposar aranzels massius sense autorització del Congrés? La resposta majoritària ha estat negativa.

El Suprem nord-americà sosté que la llei invocada per l’Executiu, la International Emergency Economic Powers Act(IEEPA), permet “regular importacions”, però no crear impostos comercials il·limitats. Els aranzels, recorda el tribunal, formen part del poder fiscal atribuït constitucionalment al Congrés. Quan l’Executiu reclama un poder de gran transcendència econòmica i política, cal una delegació legislativa clara. Aquesta és la lògica de la denominada major questions doctrine: el poder extraordinari exigeix autorització inequívoca.

La decisió no és només jurídica. Té conseqüències econòmiques —possible devolució massiva de diners—, però sobretot institucionals: ni tan sols un president que ha influït decisivament en la composició del tribunal pot donar per descomptada la seva adhesió. El sistema de contrapesos funciona, fins i tot quan incomoda el poder.

Aquestes dues decisions, tan diferents, comparteixen una idea fonamental: la justícia és creïble quan actua amb autonomia, fins i tot contra expectatives polítiques. I aquest és precisament el punt més sensible en el debat actual sobre la justícia espanyola.

En els darrers anys, diverses resolucions de la Sala Segona del Tribunal Suprem han generat una controvèrsia jurídica profunda. El judici del procés, la interpretació del delicte de malversació en relació amb l’amnistia o altres decisions d’alt impacte institucional, com la condemna del Fiscal General de l’Estat, han estat objecte de crítica per part de nombrosos juristes, no només des de posicions polítiques concretes sinó també des d’anàlisis estrictament tècniques. Les crítiques se centren, sovint, en l’abast de determinades interpretacions penals, en la relació entre dret i política i en el risc que el poder judicial pugui aparèixer com a actor en conflictes polítics de primer ordre.

Aquesta percepció —justa o injusta segons qui la valori— té un efecte delicat: erosiona la confiança en la imparcialitat judicial. I sense confiança, la justícia perd part de la seva autoritat moral, que és la seva característica bàsica.

Tanmateix, seria un error concloure que aquesta situació implica la fallida del sistema. La fortalesa d’un Estat de dret no es mesura per l’absència d’errors, sinó per la capacitat de corregir-los. I aquí emergeix el paper del Tribunal Constitucional, cridat a pronunciar-se en assumptes de gran transcendència, inclosos els relacionats amb l’amnistia i els límits del legislador penal.

El Tribunal Constitucional no només resoldrà casos concrets; definirà l’equilibri entre legalitat, política i drets fonamentals. Si confirma determinades línies jurisprudencials, consolidarà un model. Si les matisa o corregeix, reforçarà la idea que el sistema conté mecanismes de revisió eficaços. En ambdós casos, el seu paper és essencial per preservar la coherència constitucional.

La credibilitat de la justícia no neix de la infal·libilitat, sinó de la independència, la motivació rigorosa i la capacitat d’autocontrol. L’Audiència de Madrid revisant una instrucció feble i el Suprem dels Estats Units limitant el poder presidencial són exemples d’aquesta funció correctora. També ho pot ser, si s’escau, la intervenció del Tribunal Constitucional espanyol.

En temps de polarització, és fàcil convertir la justícia en camp de batalla política. Però la seva funció no és confirmar expectatives, sinó aplicar el dret. I quan ho fa —encara que sigui amb tensions, errors o rectificacions—, manté viu el principi essencial de l’Estat de dret: cap poder està per sobre de la llei.

Potser aquesta és la lliçó comuna d’aquesta setmana judicial: la justícia pot equivocar-se, pot ser discutida i fins i tot qüestionada. Però mentre conservi la capacitat de corregir-se i de resistir pressions, continua sent —malgrat tot— una institució creïble.

Les declaracions recents de María Guardiola, presidenta de la Junta d’Extremadura, no deixen marge al dubte. El Partit Popular ha decidit normalitzar, sense complexos, el seu maridatge amb Vox. Quan afirma que “el feminisme que defenc és el feminisme que defensa Vox” o que no té cap línia roja per pactar amb el tercer partit del país, està fent molt més que assegurar una investidura: està consolidant un bloc ideològic que assumeix la polarització com a eina i com a projecte. Alberto Núñez Feijóo ho ha reforçat en la mateixa direcció, deixant clar que, més enllà de Bildu, no hi ha vetos per als acords amb Vox. La dreta espanyola, doncs, ha optat per la coherència interna encara que això accentuï la tensió política.

Aquest gir té conseqüències profundes. La primera és l’enduriment del debat públic. La segona, més rellevant electoralment, és la clarificació de blocs: PP i Vox es presenten com una alternativa compacta, sense fissures visibles, disposada a governar conjuntament allà on la suma ho permeti. La polarització, és cert, no és bona per a la qualitat democràtica; redueix els espais intermedis i empetiteix els consensos. Però també és una realitat que, quan un bloc es concentra i l’altre es fragmenta, el resultat acostuma a ser desequilibrat.

I aquí és on apareix el desconcert de l’esquerra situada a l’esquerra del PSOE. Hi ha un axioma que es repeteix des de la Transició: quan el PSOE és fort, l’esquerra alternativa s’encongeix; quan el PSOE flaqueja, aquesta esquerra creix. Va passar 2015-2016, quan el desgast socialista va permetre a Podemos i IU sumar 71 escons. Però des que aquesta esquerra alternativa participa en governs amb el PSOE, la contradicció és evident: com captar el vot crític amb el socialisme mentre se’n comparteixen responsabilitats?

La fórmula de “il·lusió” i “unitat” ha estat el motor electoral d’aquest espai. Il·lusió per mobilitzar; unitat per evitar que els vots es perdin en un sistema electoral que penalitza la fragmentació. Quan hi ha hagut lideratges carismàtics —Pablo Iglesias primer, Yolanda Díaz després— i una candidatura conjunta, els resultats han estat dignes. Quan la unitat s’ha esquerdat o la il·lusió s’ha esvaït, el retrocés ha estat implacable.

Avui, amb unes perspectives electorals adverses i amb un bloc de dretes cohesionat, l’esquerra alternativa viu un moment de dispersió preocupant. Les enquestes no conviden a l’optimisme, i la proposta de Gabriel Rufián d’una confederació d’esquerres més enllà del PSOE, sense el suport clar ni del seu partit ni de la resta de formacions, sembla més un gest mediàtic que una operació amb recorregut real. Sense unitat efectiva —llistes conjuntes, estratègia compartida i lideratge assumit— la crida a la coordinació queda en retòrica.

Tanmateix, més enllà de les grans xifres estatals, hi ha realitats territorials que exigeixen una lectura específica. Menorca n’és un exemple paradigmàtic. En el cas del Senat, on l’escó es decideix per majoria, la divisió de l’esquerra pot tenir conseqüències definitives —ja n’ha tingut a les darreres convocatòries—. No es tracta només de sumar sigles; es tracta d’entendre que el sistema electoral no perdona la fragmentació. Quan diverses candidatures progressistes competeixen entre elles, el vot es dispersa i pot acabar regalant l’escó a la dreta encara que el conjunt de l’electorat progressista sigui majoritari.

Per això, en un escenari de polarització creixent, és imprescindible que l’esquerra posi seny. No és una qüestió d’afinitats personals ni de disputes orgàniques; és una qüestió d’eficàcia política. A Menorca, això podria traduir-se en una candidatura independent al Senat, amb prestigi social i capacitat de generar consens, que compti amb el vistiplau del PSOE i el suport explícit de MÉS i de la resta de forces progressistes. Una candidatura que no sigui percebuda com a patrimoni exclusiu de cap partit, sinó com una aposta transversal per defensar interessos comuns.

Aquesta amplitud de mires no és fàcil. Requereix renúncies, generositat i una lectura freda del moment polític. Però l’alternativa és pitjor: la multiplicació de candidatures que, per sota d’un determinat percentatge, no es tradueixen en representació efectiva. El balafiament de vots no és només una expressió tècnica; és una realitat que pot decantar majories.

La dreta ha decidit que la seva prioritat és governar, encara que això impliqui abraçar sense matisos un soci incòmode per a una part del seu electorat tradicional, amb tot el seu bagatge ideològic de caire negacionista, que rebutja les polítiques verdes, tanca la porta als més desvalguts, sobretot si són emigrants, i bandeja la llengua pròpia maldant per esquarterar-la. I davant aquest panorama compacte, l’esquerra corre el risc de quedar atrapada en debats identitaris i en batalles internes mentre el tauler es redefineix davant seu. Si el PP i Vox consoliden el seu bloc, com estam veient, la resposta no pot ser la dispersió ni la improvisació.

No es tracta d’imitar la polarització ni d’assumir-ne el to agre, sinó d’entendre les regles del joc. En un sistema parlamentari amb circumscripcions provincials i amb un Senat de majoria directa, la unitat estratègica és una condició gairebé imprescindible per competir amb garanties. Sense il·lusió i sense unitat, l’esquerra alternativa difícilment revertirà la tendència descendent. Però sense una mínima coordinació amb el PSOE en territoris clau, pot fins i tot facilitar majories que diu voler evitar. I davant d’aquest fet, l’esquerra només té dues opcions: resignar-se a la fragmentació o practicar una intel·ligència col·lectiva que li permeti maximitzar la seva representació.