L’impost de patrimoni com a arma per dividir

25 Setembre 2022 by

A pesar que és innegable el que hem vist per televisió amb motiu de la mort d’Isabel II (que, de manera ordenada i pautada mil·limètricament, m’ha recordat -per la llarga durada de les cerimònies- l’enterrament de Felipe el Hermoso per Juana la Loca, la notícia que més interès per a mi ha tingut aquesta setmana -deixem les decisions de Putin per a una altra ocasió- és la que ha pres el president d’Andalusia d’emular la seva adorada Ayuso en decidir que traurà l’impost sobre el patrimoni, un dels impostos cedits per l’estat a les comunitats autònomes. 

Ara, doncs, Madrid ja no està sola. Són dues les comunitats de règim comú (val més no fixar-nos en el País Basc i Navarra, encara que valdria la pena fer-ho atès el seu règim fiscal exclusiu per mor del “concert econòmic”), que han optat per treure del tot aquest impost, que, de fet, s’havia suprimit a Espanya i que, durant la crisi del 2008 a través de la Llei 4/2008, de 23 de desembre, però el 2011, en el context de crisi econòmica, es va recuperar, teòricament, amb “caràcter temporal” a través del Reial Decret-llei 13/2011, de 16 de setembre. Tot i això, onze anys després segueix en vigor.

Perquè el lector no avesat en matèria impositiva tengui una idea del que comporta aquest tribut, cal dir que és un impost directe i personal que s’aplica individualment, no sobre ingressos anuals o transaccions, sinó sobre el patrimoni personal de les persones físiques, i es calcula basant-se en el valor de tots els béns del subjecte passiu. Es merita el 31 de desembre de cada any i afecta el patrimoni del qual és titular el subjecte passiu en aquesta data i es presenta en línia mitjançant el Model 714, alhora que la Declaració de la Renda.

Òbviament, no tothom està obligat a pagar-lo, ja que la llei contempla una exempció de 300.000 euros per a l’habitatge habitual del contribuent i té un mínim exempt de 700.000 euros tant per als contribuents residents com per als no residents. En realitat, tenen obligació de presentar la declaració els subjectes passius la quota tributària dels quals resulti a ingressar o, encara que no hagin d’ingressar res per IRPF, el valor dels béns i drets que ostenten supera els 2.000.000 euros.

Des d’un punt de vista crític, som dels qui pens que -si ens movem a nivell teòric- estam davant d’un impost injust perquè comporta clarament una doble (o triple) imposició, ja que grava béns que, en adquirir-los el contribuent, ja va pagar l’impost que corresponia. Sigui quan es van ingressar com a renda del treball o del capital, quan es va acceptar una herència o donació, quan es comprà un immoble o quan es van meritar les plusvàlues. A més, és un impost que desincentiva l’estalvi i fomenta la despesa sumptuària. És cert que només el paguen els “rics”, però aquest és un concepte molt interpretable, i és indiscutible que els “vertaderament rics” no el paguen, perquè el defugen per mitjà de societats. De fet, si ens giram cap a Europa, crec que aquest impost només es manté a Noruega i a Suïssa.

A França, l’any 2018 es va substituir per un impost de solidaritat sobre la fortuna (ISF) un nou tribut que estan obligades a pagar les persones amb un patrimoni immobiliari valorat en més d’1,3 milions d’euros. Ara bé, a diferència del que succeeix a Espanya, aquest impost francès no afecta els béns no immobles (diners en efectiu, accions, bons, assegurances de vida, iots, avions privats, cavalls…), per tant, a França no hi ha un impost sobre patrimoni com el nostre.

Ara bé, més enllà del que pensem des del punt de vista teòric, el que no hi ha dubte és que és un impost -em referesc a l’espanyol- que, per la seva configuració, afecta a poques persones: les que tenen un patrimoni diguem que prou considerable, però que no és el mateix a tot el país. Sense anar més lluny, a Catalunya, València i Extremadura, l’obligació de declarar neix a partir dels 500.000 euros (cosa que eleva el nombre de declarants) i a l’Aragó, a partir de 400.000 euros. Encara més.

I pel que fa a les Balears, l’Agència Tributària informà que, l’any 2020, el nombre total de declarants de patrimonis superiors a 700.000 € (una vegada descomptats fins a 300.000 € en concepte de primer habitatge) van ser 8.484 (el 53% homes i el 47% dones). Tenim, doncs, que, si l’any 2020 les Illes tenien 1,2 milions d’habitants, els qui van estar obligats a pagar l’impost del patrimoni representaven el 0,7% de la població (a Espanya és el 0,2%). Rics, doncs, o no tan rics, el fet és que, aquest impost afecta a poca gent, i sempre a gent acomodada, això més enllà que el considerem just o injust i que, com he dit, sigui -que ho és- una doble imposició.

Ara bé, si contemplam el que està succeint des d’un punt de vista polític, veurem que la decisió d’Ayuso i de Moreno Bonilla (Madrid i Andalusia) de treure l’impost de patrimoni -més enllà que el considerem just o injust-, és una decisió que afavoreix els més ben situats de les seves respectives comunitats autònomes i, a més, fa que aquestes comunitats deixin d’ingressar unes quantitats que, de cobrar-les, podrien revertir en benefici dels ciutadans més necessitats. De fet, segons els càlculs que s’han fet, Madrid, si mantingués l’impost, hauria ingressat el 2020 mil milions d’euros. No és una bagatel·la.

Dit això, el que a mi em sembla greu -més fins i tot que suprimir l’impost- és la raó que ha esgrimit el president Moreno Bonilla el passat dilluns, quan va ver una crida directa als catalans (rics o no tan rics) que es veuen obligats a satisfer l’impost del patrimoni: “A Catalunya hi ha -va dir- impost de successions, aquí no; a Catalunya hi ha impost de patrimoni, aquí no; i a més aquí no ens independitzarem mai, perquè som part orgullosa d’Espanya”. En definitiva, com abans va fer Ayuso a Madrid, Moreno Bonilla intenta amb aquesta mesura atreure contribuents d’altres comunitats, especialment catalans. Fins i tot es va referir a un estudi d’acord amb el qual molts empresaris empadronats a Catalunya estaran així temptats de marxar d’aquesta comunitat davant la gran quantitat d’impostos que paguen. Creu Moreno Bonilla, que si aquests no se’n van anar a Madrid -la primera comunitat que va eliminar l’impost de patrimoni-, va ser perquè la capital els genera rebuig, cosa que no ha de succeir ara perquè “l’ambient mediterrani i les bones comunicacions entre Andalusia i Catalunya els podrien animar a fer el canvi.”

Més enllà, doncs, que jo cregui que l’estat i les comunitats autònomes s’haurien de replantejar la vigència -i el rigor- d’aquest impost (com han fet la majoria d’estats europeus), les motivacions d’Ayuso i Moreno Bonilla em semblen espúries i miserables, però també he de dir que consider un error la resposta que, d’entrada, va donar el ministre Escrivá, en dir que calia “una recentralització dels tributs” per evitar aquests situacions de “dumping” fiscal que Ayuso, Moreno Bonilla han implementat amb l’aprovació del PP, ja que Feijóo no ha obert la boca.

Si creim en l’estat de les autonomies, no hem de demanar una “recentralització dels tributs”. El que els polítics haurien de ser capaços de fer és evitar aquestes pugnes que no fan sinó dividir més el país, tot fent un esforç per trobar una fórmula de corresponsabilitat fiscal que impliqui una justa distribució de la riquesa i financi adequadament les comunitats autònomes. I això comporta que, també les comunitats, s’han de replantejar els seus ingressos i reflexionar sobre l’impost de patrimoni, que és el que ha motivat aquest escrit. Crec, doncs, que, tot respectant les competències autonòmiques, potser no seria cap disbarat seguir l’opinió del comitè d’experts en la reforma fiscal, depenent de la Hisenda Pública, que va recomanar una certa harmonització dels impostos que graven la riquesa amb un tipus impositiu mínim que tots haurien de respectar. A partir d’aquest mínim, que cada comunitat autònoma actuï com jutgi més convenient.

La neutralitat reial: d’Isabel II a Felip VI

18 Setembre 2022 by

En els moments més durs de la discussió que tenia lloc a la Gran Bretanya sobre el Brexit, el primer ministre Boris Johnson, que, juntament amb l’ultraconservador Nigel Farage,  havia estat un dels grans defensors de la sortida de la Unió Europea amb arguments fressats de mentides que van proclamar sense cap mena de vergonya, va creure que, amb un Parlament que no li era prou favorable i on se sentien moltes veus contràries a la seva política, el camí més curt -ni que fos inconstitucional- era el de suspendre l’activitat parlamentària. 

Sense dubtar-ho gens i a pesar de les crítiques dels adversaris i, també, del president de la Cambra dels Comuns, el 10 de setembre de 2019 va materialitzar la seva decisió de suspendre el Parlament fins el 14 d’octubre, una mesura de la qual el mínim que podia dir-se és que era antidemocràtica, sense descartar que, amb aquella decisió, Johnson duia a terme un acte dictatorial que privava els ciutadans d’expressar-se per mitjà dels seus representants legítims.

És cert que, quan va prendre aquella decisió, el Brexit estava ja decidit, però la majoria dels diputats britànics advocava perquè es dugués a terme d’una manera ordenada i havent acordat amb Brussel·les una pauta de sortida, esquivant, doncs, un Brexit “dur”, és dir una sortida abrupta del bloc, ja que aquest podria provocar a l’economia britànica en una recessió forta. Però Boris Johnson seguí defensant a tort i dret que el Brexit s’havia de materialitzar abans del 31 d’octubre costés el que costés i qualssevol que fossin les conseqüències. Per això -i per treure’s noses del davant- va suspendre l’activitat parlamentària.

John Bercow, aleshores president de la Cambra dels Comuns, no va callar, sinó que afirmà sense embuts que la decisió de Johnson era “un delicte contra el procés democràtic i els drets dels parlamentaris com a representants del poble”, ja que, precisament, aquells dies eren clau per prendre les decisions governamentals de cara a la formalització del Brexit.

Estàvem, per tant, davant d’una decisió que tenia tots els números per ser declarada il·legal pels Tribunals de Justícia. Segurament seria excessiu qualificar-la de cop d’estat, però no d’il·legal, perquè, si bé és un dret que té cada primer ministre, a l’inici de la seva legislatura, de sol·licitar aquesta suspensió -que allí es coneix amb el nom de “pròrroga parlamentària”-, en aquell cas concret, tant pel moment elegit com per la duració anunciada -cinc setmanes- es veia clarament que era una decisió injustificada i, per tant, il·legítima. En definitiva, il·legal.

És obvi que, com succeeix a totes les monarquies parlamentàries, aquesta decisió havia de ser signada per la reina Isabel II, la principal virtut de la qual -com ha reconegut pràcticament tothom en els dies posteriors a la seva mort- ha estat la d’haver sabut mantenir-se neutral i, per tant, al marge de les decisions preses pels seus primers ministres, la qual cosa no impedeix que ens demanem: què en pensava, en el seu fur intern, de la decisió de Boris Johnson? Açò no ho sabem ni ho sabrem mai, perquè no ho va dir, ni tan sols va dir tampoc un sol mot sobre el Brexit -com no va dir res sobre el referèndum que va dur a terme Escòcia per separar-se del Regne Unit-. Per tant no va dubtar de signar la suspensió del Parlament que li va presentar Boris Johnson. Negar-s’hi, fins i tot expressar la més petita opinió, hauria trencat el principi constitucional que l’obligava a la neutralitat, i no ho va fer. Simplement, va signar i prou.

I que la decisió era il·legal avui no podem dubtar-ho, perquè unes setmanes després, el Tribunal Suprem va dictaminar que la suspensió del Parlament britànic era contrària a la llei i que Boris Jonson abusà dels seus poders en ordenar la “pròrroga” de les sessions de Westminster durant cinc setmanes. La jutja Brenda Hale va llegir el dictamen, que el tribunal havia aprovat per unanimitat dels 11 magistrats, en el qual estipulava que la decisió del primer ministre d’aconsellar la Reina la suspensió del Parlament va ser “il·legal”, tot assegurant que havia tingut “un efecte extrem sobre els fonaments de la democràcia”, ja que “frustrava o prevenia l’habilitat del Parlament per exercir les seves funcions constitucionals sense una justificació raonable”.

Acò no obstant, la reina, que havia actuat complint amb el seu deure de neutralitat, va sortir-ne indemne. Simplement, perquè havia fet el que li corresponia fer.

I us demanareu per què dic açò, avui. Doncs, simplement, perquè la mort de la reina i aquest reconeixement de la seva neutralitat política, de la seva capacitat d’estar per damunt del bé i el mal i de desmarcar-se de les decisions polítiques, és, precisament, el que no va saber fer el rei Felip VI el 3 d’octubre de 2017 quan, després de la celebració del referèndum il·legal a Catalunya -no seré jo qui negui la il·legalitat d’aquell referèndum- va creure que li corresponia a ell opinar públicament i no deixar l’acció política en les mans del seu primer ministre, que era aleshores Mariano Rajoy.

I aquell discurs no sols desbordava les competències que la Constitució atorga al monarca d’arbitrar i moderar  el funcionament regular de les institucions (art. 56), sinó que va ser un discurs que, tot obviant la més petita crítica a una duríssima actuació policial que no sols va ser excessiva, desproporcionada i -per a més inri- posà en ridícul el govern de Rajoy, que havia assegurat públicament que no hi hauria referèndum i que cap urna es posaria al carrer, va ser una presa de posició en una matèria que tenia un transfons eminentment polític (ni que fos il·legal) i que, si més no en el camp de la legalitat, havia de ser en tot cas jutjada pels Tribunals de Justícia, no pel rei.

Aquell dia, el rei, actuant com ho va fer, es va guanyar la crítica -i la desafecció- d’una gran part de la societat catalana (i no sols catalana, ja que record que, jo mateix, vaig publicar un duríssim article contra el monarca), sinó que, com hem sabut després, es va dur a terme per decisió pròpia, segurament per donar satisfacció a tots els diaris de la dreta espanyola que el 2 d’octubre publicaren articles amb títols tan rellevants i provocadors com “On és el rei?” o bé “El silenci del rei en el referèndum independentista de Catalunya”. 

Avui sabem -perquè tot s’acaba sabent- que el rei no en va tenir prou, amb la resposta institucional de l’Estat -em referesc a les porres i a l’actuació del govern de Rajoy, que acabà suspenent l’autonomia de Catalunya- i va decidir que havia de comparèixer. Va ser, doncs, la Zarzuela qui traslladà al govern espanyol els plans del monarca, la voluntat d’adreçar-se als espanyols, una acció que Mariano Rajoy no veia gens clara. 

Segons fonts de l’entorn de l’expresident espanyol, l’aleshores cap de l’executiu, fidel al seu estil, no volia precipitacions en un moment polític tan calent, i considerava que era millor fer un front polític. Per açò, l’endemà del referèndum, va convocar a La Moncloa el líder de l’oposició, Pedro Sánchez, i el de Ciutadans, Albert Rivera. 

Però, des de sectors de la premsa de Madrid i a les xarxes socials augmentaven les preguntes sobre on era el rei, amb l’agenda alliberada d’actes oficials durant la setmana prèvia a l’1 d’octubre i també la posterior.

Aquell dia -per molt il·legal que fos el referèndum que van dur a terme els polítics catalans- el rei no va saber estar a l’alçada del que la Constitució li demanava. No va saber actuar com segurament hauria actuat la seva “tia Lilibeth”. I d’aleshores ençà arrossega un estigma que li serà molt difícil treure’s de damunt. És cert que, aquests darrers anys, Felip VI ha rebaixat el to sobre la realitat catalana en un intent de refer els ponts que aleshores va trencar i cerca la seva rehabilitació. Però serà molt difícil que molts ciutadans oblidem l’error que aquell dia va cometre. 

Una Diada amb l’independentisme dividit

11 Setembre 2022 by

Aquest article d’avui es publica l’Onze de Setembre. Escric la data amb majúscules perquè és una data important a Catalunya: la Diada, la seva festa nacional. Però el primer que podem constatar des de fora és que queden ja molt lluny aquelles diades en què la majoria de ciutadans de Catalunya penjaven les senyeres als balcons com un acte festiu i d’encontre! Què lluny queden, en efecte, aquelles manifestacions d’identitat nacional que mostraven una transversalitat que avui s’ha perdut, sembla que de manera definitiva. Perquè si una cosa podem constar és que les Diades dels darrers anys han estat excloents i, per tant, sectàries, ja que, de fet, molts catalans -alguns que militaven i segueixen militant en el catalanisme- s’han sentit expulsats d’una festa que reivindicava la Història d’un territori i han acabat abandonant la seva participació.

La realitat que contemplam avui és que cap dels consellers d’ERC no assistirà a la manifestació que prepara l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per a la Diada, encara que Pere Aragonès hagi declarat que estan “a favor de les manifestacions per la independència”, tot afegint, però, que rebutgen “aquelles que van en contra d’independentistes”. De fet, aquest és un dels arguments que havia exposat el president de la Generalitat per refusar la seva assistència a la mobilització a Barcelona, ​​a més de considerar que la manifestació va “contra els partits i les institucions” i que “aprofundeix les divergències de l’independentisme”.

Lluny d’estar-hi d’acord, el secretari general de Junts, Jordi Turull, ha respost a Aragonès dient que dona suport a la presidenta del Parlament, la suspesa Laura Borràs, quan ha amenaçat de sortir del Govern si no es reorienta la direcció de l’executiu català cap a la independència abans del debat de la política general de final de mes. Alhora, ha criticat Esquerra de diluir el paper de Junts dins el Govern i també l’estratègia d’aquest a favor de la taula de diàleg, que ell ja dona per liquidada. 

No deixa de ser curiós -però també molt significatiu- que davant tanta divisió, un dels primers grans culpables del que ha succeït a Catalunya des de 2012, l’expresident Artur Mas, es formuli, des del seu pas al costat (que l’ha deixat definitivament fora de joc) una pregunta retòrica, però de gran calat: “Si ara tenim un govern format per dos partits que es defineixen com a independentistes i aquests dos partits trenquen les relacions i acaben trencant un govern de coalició, qui es creurà que això de la independència va de debò?” 

I la pregunta té tot el sentit del món, fins al punt que, a pesar de Borràs i Turull, sembla que avui són molts els exconvergents que comparteixen aquesta opinió.

Diguem tanmateix que aquesta divisió -i la relació de Catalunya amb Espanya- pot agreujar-se encara més si, a finals d’any, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es pronuncia d’acord amb la proposta que ha fet l’advocat general de la Unió, en assumir les tesis del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena sobre les euroordres, tot desestimant les al·legacions presentades pels “fugits” a causa del procés.

De la Tour -que és com es diu l’advocat- va proposar al TJUE que resolgués els dubtes del jutge Llarena sobre les euroordres responent-li que un país no pot negar el lliurament d’un reclamat a un altre Estat membre de la Unió llevat que hi hagi una vulneració de drets sistèmica al reclamant.

Aquesta petició de Llarena -formalment una “qüestió prejudicial” que presentà al TJUE- va venir motivada per la negativa de la justícia belga a lliurar l’exconseller de Cultura Lluís Puig quan afirmà que l’alt tribunal espanyol (el Tribunal Suprem!) no era competent per jutjar el reclamat, cosa que entenia que suposava una vulneració dels seus drets.

Certament que, avui, els “fugits” tenen un as a la màniga amb la decisió del Comitè de Drets Humans de l’ONU que ha dit textualment que es van violar els drets de quatre líders independentistes en suspendre’s la seva condició de diputats després de les eleccions del 21 de desembre del 2017 -afirmació que jo també compartesc-, ja que la decisió que aleshores va prendre Llarena posava de manifest, una vegada més, que els excessos en la intervenció de la justícia -aquella acusació de “rebel·lió” que més tard va quedar desestimada pel Tribunal Suprem- en qüestions que tenen una dimensió política pot tenir efectes contraris als perseguits, afavorint els interessos dels qui van pretendre trencar la Constitució. 

Crec, doncs, que té raó aquest Comitè -la decisió del qual no és, però d’obligat compliment) en afirmar que la retirada dels escons d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull no tenia motius “raonables i objectius”, i “no es va dur a terme sota les garanties d’un degut procés d’imparcialitat”.

Ara bé, aquest argument -que, sens dubte, pot tenir en compte el TJUE- difícilment pot malmetre el raonament de Llarena -assumit per l’advocat general de l’alt tribunal europeu- quan afirma, com he dit, que un país no pot negar el lliurament d’un reclamat a un altre Estat membre llevat que hi hagi una vulneració de drets sistèmica al reclamant, perquè és difícil afirmar -a pesar dels grans errors de Llarena- que aquesta vulneració sistèmica de drets es vagi produir en un procés que es va fer a la vista de tothom i, en principi, amb totes les garanties.

Crec, doncs, en aquest punt, que els partits independentistes no haurien d’aprofitar els excessos o els errors de Llarena per concloure que trobaran fora d’Espanya un aval a l’intent de fer fallida el marc constitucional que va suposar la declaració unilateral d’independència del 2017. 

Perquè aquest és el problema de fons: que els partits independentistes no volen reconèixer explícitament que, amb les actuacions dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, amb el referèndum il·legal de l’1 d’octubre de 2018 i amb la declaració unilateral d’independència (que van deixar sense efecte un minut després de proclamar-la), van trencar el marc constitucional espanyol de manera il·legítima, alhora que menyspreaven l’opinió i trepitjaven els drets de la meitat dels ciutadans de Catalunya. I açò havia de tenir forçosament conseqüències jurídiques per a ells, a pesar de l’actuació, més aviat barroera, que ha dut a terme el jutge instructor, Pablo Llarena.

Aquest argument és el que em du a pensar que l’independentisme s’equivoca si pretén que la resolució del Comitè de Drets Humans de l’ONU els permetrà sortir indemnes de la justícia europea i internacional. 

I és, tanmateix, el que pensen -sobretot els de Junts per Catalunya- si ens atenem a la reacció  que han tingut en pretendre que aquesta resolució empari fins i tot la decisió de Laura Borràs de no renunciar a la presidència del Parlament en haver estat cridada a declarar per un suposat delicte de prevaricació i falsedat documental que res no té a veure amb el procés.

Intentar desfer-se dels tribunals dient que aquests actuen polititzats i per revenja prova que també ells col·laboren en la politització de la justícia que tan critiquen (sovint amb raó) a l’Estat espanyol.

Gorbatxov

4 Setembre 2022 by

L’estiu de 1992 vam fer un viatge a Rússia amb un grup francès. Havíem sortit de París i arribàrem a Sant Petersburg per recórrer algunes ciutats d’aquell immens i particular país. El governava Boris Ieltsin després de la caiguda de Gorbatxov i la mort d’aquest m’empeny a publicar algunes notes que vaig prendre en aquell viatge de fa trenta anys. Ho faré sense comentaris d’avui. Tots es van escriure aleshores:

19 de juliol.- Sortim de Moscou. Plou. Durant tot el viatge cau una aigua desigual d’un cel nuvolat i fosc. Són tres hores d’autocar fins a Vladimir, vella capital russa on començam la volta entorn de l’anomenat “anell d’or”: Vladimir, Souzdal, Kostroma i Serguei Posad. La guia ens parla amb tota llibertat de la situació. Aquesta és una dona jove, universitària i discreta. La generació dels seus pares, filla directa de la revolució, se sent frustrada i absolutament incapaç d’acceptar els esdeveniments. Ells han treballat honestament i no tenen res: ni casa pròpia, ni cotxe, ni a penes jubilació (l’equivalent a unes 12.500 pessetes al mes). Són el prototipus de ciutadans que han viscut dins un vas clos.

Quan Stalin accedí al poder, va aconseguir d’aïllar completament el seu país. I si fins als anys vint els contactes i els intercanvis amb la resta del món foren constants i nombrosos, a partir dels anys trenta, ningú no va saber res de l’exterior, res del que passava al veí de davant. La cortina de fum que envoltà l’U.R.S.S. va ser tan densa que la propaganda soviètica arribà a dominar-ho tot.

Els pares de la guia, que van creure ulls clucs la propaganda oficial quan eren joves, culpen de la crisi Gorbatxov, que consideren un traïdor, l’home que ha desfet tot un sistema en el qual ells havien cregut i pel qual van treballar de valent tota la vida.

Per a la guia, en canvi, les coses no són com diuen els seus pares. La seva generació accepta i admira Gorbatxov perquè és ell qui va destapar la immensa hipocresia que el sistema comunista sustentava. Tot era fals. Només l’oligarquia d’uns pocs dominava la societat, una societat endarrerida i incapaç̧ de valer-se per ella mateixa.

La guia ens conta un acudit ben significatiu. L’acció passa en una escola de l’URSS, posem que als anys setanta, sota l’ègida de Brezhnev, quan la propaganda encara estava ben vinculada a la vida del país.

La mestressa alliçona els alumnes fent-los algunes preguntes estudiades.

-Digueu-me fillets, quin és el país més fort del món?

-La Unió Soviètica – tots li contesten a cor.

-I digueu-me ara: Quin és el país del món on la gent és més feliç?

-La Unió Soviètica -contesten.

-I quin és el país on tots els infants mengen la millor xocolata?

-La Unió Soviètica.

De sobte, un petit es posa a plorar a llàgrima viva. La mestressa l’agafa tendrament i l’acarona.

-I doncs, fillet meu, què et passa?

Ell li contesta sanglotant:

-Que jo vull viure a la Unió Soviètica!

20 de juliol.- Jornada a peu per Souzdal en un dia esplèndid de sol i bonança. Aquest és un poble increïble, d’una tradició rica i extraordinària. El Krèmlin (recinte emmurallat de l’època medieval), catedrals de la més pura ortodòxia, monestirs, museu d’icones… Dins una sala capitular sòbria i ampla, tres monjos joves ens ofereixen un petit concert. Quines veus!

Dinar al refectori d’un vell monestir. Com pot afrontar aquest poble la reconstrucció de tanta riquesa? És pràcticament impossible si tenim en compte que més d’una tercera part dels russos no tenen avui el mínim necessari per viure.

Escoltam a TV5 un reportatge sobre l’exèrcit rus. Dona notícies com aquesta: un seixanta per cent dels cridats a files deserta o es nega a complir el servei militar. Hi ha casernes on els soldats passen fam. I ens mostra unes imatges increïbles de joves famèlics i d’unes mares que s’han organitzat per iniciar les protestes. És cert que també a Paris i a Madrid hi ha mendicants i bosses immenses de pobresa. Però a Moscou i a Sant Petersburg els captaires són incomptables.

22 de juliol.- Segueix la cursa per l’“anell d’or” de les ciutats russes. Aquest matí visitam Iaroslav, una bella ciutat on un dels afluents del Volga s’ajunta amb aquest. Parcs i jardins que permeten uns passeigs deliciosos i cases luxoses que pertanyeren als grans comerciants de la ciutat. Visitam diferents recintes (el Kremlin és esplèndid) tot i que les esglésies estan en una situació deplorable. Dinam a l’hotel (l’únic hotel de Ieroslav) i comprovam el seu estat decrèpit.

La guia local -una jove culta que parla un francès acadèmic- ens fa de la realitat russa un quadre extremadament fosc.

-No és vostè̀ una mica pessimista? -algú li demana.

-No. Jo visc aquí́ i dic, tan sols, el que veig. Arran d’aquesta conversa deman a la guia habitual (la que ens acompanya per tot el circuit de l’“anell d’or”) què és el que ella trobà d’atractiu en Gorbatxov.

-La sinceritat -em contesta-. Fou el primer que analitzà amb ulls crítics la realitat del país, la gran mentida en la qual havíem estat immersos. I em destaca una cruel evidencia: a Rússia mai no hi ha hagut llibertat de pensament.

És particularment cert que sota el règim soviètic, a partir dels anys vint, els caps pensants foren embridats per l’Estat, sota el pretext de servir el poble. El sistema considerà absolutament necessari que els intel·lectuals esdevinguessin literalment la corretja de transmissió de les autoritats. Alguns han sofert molt; d’altres, recolzats i beneficiats pels avantatges materials, han viscut a redós d’un cinisme perfecte.

24 de juliol.- Duim ja molts dies de viatge i comencen a notar-se els símptomes de fatiga. Aprofit el viatge per a llegir un article sobre Gorbatxov. I no puc deixar de formular-me aquesta pregunta: Per què, davant l’admiració de tot el món occidental, va fracassar a Rússia la seva política? És possible que Gorbatxov vagi emprar els mateixos mètodes que aquells empraren els seus antecessors i volgués una reforma des de dalt.

Conscient del marasme econòmic i social en què es trobava l’URSS després de la mort successiva de tres secretaris generals (Brezhnev, Andropov i Txernenko), Gorbatxov imposà la seva política: la perestroika, i adoptà un mètode, la glasnost. Però què fou la perestroika sinó una política imposada des del poder? Desapareixen els eslògans de propaganda als carrers, els diaris s’obriren i començaren a dir el contrari del que havien dit fins aleshores (amb directors imposats per Gorbatxov), Soljénitsyn fou rehabilitat, es permeté publicar la literatura prohibida, els intel·lectuals foren autoritzats a viatjar a l’estranger…

Gorbatxov, però, sempre actuà tot sol, al marge de la gent. No demanava, sinó, a la societat que acceptés cegament la seva política, una política que, en la realitat interior, significava sovint un pas endavant i tres cap enrere. Potser per això, ràpidament la glasnost (que havia seduït el món occidental) aparegué davant la gent com una semi veritat que no resolia cap de les tares d’un sistema que havia submergit els ciutadans dins la misèria més absoluta.

Joan Fuster i Nicolau M. Rubió, una relació que desconeixia

28 Agost 2022 by

L’any 2002 vaig publicar un llibre, fruit de la meva tesi doctoral en Filologia Romànica, sobre la figura de Nicolau M. Rubió i Tudurí (Nicolau Maria Rubió i Tudurí, 1891-1981, Literatura i pensament. Publicacions de l’Abadia de Montserrat), en el qual exposava el que eren segurament els aspectes menys coneguts de l’arquitecte i paisatgista nascut a Maó al si d’una família que va donar personatges il·lustres en diversos camps de la ciència, la tècnica i la investigació. Curiosament, mai no vaig conèixer Nicolau Rubió en vida, i tot el que he arribat a saber d’ell ha estat per mitjà de la lectura dels llibres i articles periodístics que va escriure, ja que en va publicar un gavadal després que s’exilià a París poc temps de començada la guerra civil espanyola. 

Fidel a la República i a Catalunya (encara que disconforme amb els que governaven la Generalitat aleshores), ell englobà el seu concepte de catalanitat en un de més ampli, el que denominà “La pàtria Llatina”, que plasmà en un llibre que publicà a París l’any 1945 en francès i jo vaig traduir al català per a la col·lecció “Serra d’Or” de l’Abadia de Montserrat l’any 2006.

Tenc, per guardar-ne el record, una fotografia de Nicolau M. Rubió a la meva biblioteca. Vestit de caçador, està presa en una de les caceres que va dur a terme a l’Àfrica (la primera dins els anys vint del segle passat), i he de reconèixer que és una de les persones que, sense haver-la conegut, més he admirat per la seva lucidesa i capacitat intel·lectual, ja que es va saber moure en camps molt diversos, com l’arquitectura, la jardineria, la literatura i l’assaig polític, encara que mai no va estar temptat de fer política, a diferència del seu germà Marià, que va ser diputat durant la República.

Més enllà de les obres sobre caceres, que el van convertir en un pioner d’aquesta mena de llibres a Catalunya i, segurament, a tot l’Estat, Nicolau M. Rubió va tenir un cert reconeixement del gran públic per una novel·la, No ho sap ningú, que publicà Joan Sales a “El Club dels novel·listes” l’any 1961. 

A la meva obra sobre Rubió parl extensament d’aquesta novel·la i també d’una altra que no va publicà, però de la qual jo vaig trobar el text mecanografiat, val a dir que amb algunes llacunes que em vaig atrevir a emplenar. El títol que ell va posar-li era El camell travat i s’encarregà de la publicació Angle editorial l’any 2003. Tanmateix desconeixia com va ser que Rubió contactà amb Joan Sales per publicar No ho sap ningú, cosa que he descobert fa poques setmanes gràcies a la invitació que em van fer Josefina Salord i Damià Pons perquè escrivís un article per publicar a la web que s’ha obert per celebrar l’ “Any Fuster”, dedicat a l’escriptor i assagista valencià, sens dubte un dels més destacats intel·lectuals valencians del segle XX.

Josefina Salord em va parlar d’una correspondència que havia trobat a la Biblioteca de Catalunya entre Joan Fuster, Joan Sales i Nicolau M. Rubió, que, un cop adquirida, em va fer descobrir aspectes que desconeixia sobre la novel·la de què estic parlant.

Llegint, doncs, la correspondència he sabut que Nicolau M. Rubió va enviar l’original al Premi Sant Jordi l’any 1960, any en què guanyà una novel·la que desconec absolutament d’Enric Massó que es titulava Viure no és fàcil. Per tant, la de Rubió va ser desestimada pel jurat, que també va desestimar una novel·la que, amb els anys, s’ha reconegut com un clàssic de la literatura catalana i ha estat traduïda a més de vint idiomes. Em referesc a La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

Val a dir que entre els membres del jurat hi havia Josep Pla, del qual desconec què pensà de la novel·la de Rubió, però si em consta que menyspreà la novel·la de Mercè Rodoreda, que ella presentà amb el títol provisional de Colometa, de la qual Pla va dir que era “cursi i tenia un títol de sardana”. La qual cosa no deixa de ser un consol per als molts autors que presenten il·lusionats originals a premis literaris i no obtenen el premi desitjat. No sempre els jurats tenen raó.

Per la correspondència que esment he sabut que un dels membres d’aquell jurat que no va tenir en compte l’obra de la Rodoreda ni tampoc la de Rubió era Joan Fuster, que sí va saber veure el valor intrínsec d’aquelles dues obres. De fet, veiem llegint les cartes que ara he pogut consultar, que va ser ell qui es posà en contacte amb l’editor Joan Sales i li parlà de les dues novel·les recomanant-li que les publiqués.  Sales escoltà Fuster, es va fer amb els originals i decidí incloure’ls entre els títols de la seva editorial. De fet, No ho sap ningú va veure la llum el 1961 i La plaça del Diamant el 1962.

Llegits els originals, Joan Sales es va convèncer immediatament que Joan Fuster tenia raó i es mostrà encantat de publicar les dues novel·les que, en el cas de la de Rubió, va ser molt retocada, com sabem per unes notes que l’editor escriu a Fuster: “Quan facis la crítica per a Destino (si no l’has feta encara) -escriu Sales a Fuster- recorda el que et vaig dir, o sigui rellegeix la novel·la, no et fiïs de la teva lectura de jurat, ja que l’autor l’ha esmenada moltíssim suprimint moltes pàgines etc. Fa tot un altre efecte.” I afegeix: “No cal dir que davant de l’èxit que està tenint (he rebut altres cartes encomiàstiques, si bé sense tant de contingut crític, d’en Joan Oliver i molts que tu no coneixes), els del CLUB recordem que a tu et devem l’haver tingut notícia de l’existència d’una novel·la tan bona —sobretot, que “podia” ser tan bona.”

També curiosament, la correspondència m’ha revelat que quan Joan Fuster va posar en marxa la col·lecció d’assaig que va dur com a títol Cara i Creu, es va interessar per la publicació de La patrie Latine i demanà a Rubió que la traduís al català. De fet, Fuster desconeixia el llibre editat a París i en va tenir coneixement per una informació que li donà Jaume Miravitlles, el qual -escriu Fuster a Rubió- “em diu que us ha mig compromès per donar-nos un original destinat a la col·lecció Cara i Creu, petita aventura editorial que projecten uns quants amics. No cal dir que tots estarem ben contents si realment ens ajudàveu amb la vostra col·laboració. La idea és publicar un tipus de llibre “normal” —en temes i extensió—, amb la major amplitud de criteri, i preferentment (no exclusivament) del gènere assaig”.

El projecte, però, no avançà perquè Rubió no tenia disponibilitat aleshores per fer-ne la traducció al català. Tanmateix agraeix a Fuster l’interès: “Estic content de la vostra carta i de col·laborar a Cara i Creu. L’amic Miravitlles, després d’haver llegit La Patrie Latine que vaig publicar en francès vint anys enrere, la troba del seu gust. És un assaig, al qual les nostres terres són situades en l’òrbita de l’evolució de l’antic món llatí i menys en la del determinisme estrictament peninsular. Fins ací la cara. La creu és que aquest text hauria de ser refet, que en la nova forma que m’imagino seria difícilment publicable en l’actualitat i que, a més, ara no tinc temps d’ocupar-me’n.”

Desconec què volia modificar Rubió d’aquella obra, que jo vaig traduir respectant íntegrament l’original francès, però m’ha fet gràcia descobrir aquesta relació que desconeixia i que ara he pogut explicar a l’article que, in extenso, podeu llegir a la web (https://www.caib.cat/sites/anyjoanfuster/ca/articles_actuals/).

Potser hauria d’excusar-me davant els directors de la publicació, però no crec que aquest spoiler que acab de fer del meu article perjudiqui l’original. Només l’he escrit per engrescar el lector interessat en l’obra de Joan Fuster perquè accedeixi a la web que ha elaborat el Govern de les Illes Balears i pugui aproximar-se a l’escriptor valencià i conèixer la relació que aquest va tenir amb personatges de les nostres illes per mitjà dels articles que hi aniran publicant escriptors i investigadors de ca nostra.

2012-2022, deu anys perduts?

21 Agost 2022 by

Tot i que fa més de cinquanta anys que escric de manera regular a les pàgines del diari Menorca, només de molt jove, durant un estiu, vaig dur a terme tasques que podrien denominar-se periodístiques, ja que sempre els meus articles han estat vinculats a la opinió per donar el meu punt de vista de la realitat que es desplega davant nostre, sense triar gaire sobre si el fet que coment té un caire local, nacional o internacional. Basta que a mi m’hagi impactat i consideri que hi tenc alguna cosa a dir. I molt sovint, els articles que he escrit m’han servit més aclarir-me les idees que per influir en l’opinió pública.

Sí que vaig dur a terme una activitat diguem-ne periodística aviat farà deu anys -novembre de 2012- quan, en representació de la Reial Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de les Illes Balears, vaig assistir al VIII Congreso de Academias Jurídicas y Sociales de Iberoamérica, convidat per l’Instituto de Chile, on vaig tenir l’oportunitat de conèixer tres personatges francament interessants que havien tingut o podien tenir algun paper en la política xilena. Un va ser el doctor Molina Silva, democratacristià, que havia estat president del Banc Central de Xile i tres vegades ministre en el gabinet d’Eduardo Frei abans del cop d’Estat de Pinochet. Un altre va ser el doctor Cáceres Contreras, aquest lligat del tot al govern del dictador, que el va designar membre del Consell d’Estat, després president del Banc Central de Xile i, més tard, ministre d’Hisenda. I per últim, el doctor Velasco Brañes, que aleshores era precandidat -no se’n va sortir- a la presidència de Xile pel partit socialista.

Record que vaig mantenir llargues i enriquidores converses amb tots tres, que es van concretar en un llarg article a la revista “Misser” del Col·legi d’Advocats i que, anys després, em va ser útil per escriure els darrers capítols de la novel·la “Lletres de combat” (Pagès editors, 2020), que transcorre a l¡epoca de Salvador Allende.

Però si avui evoc aquell viatge és perquè, quan era a Xile, es van produir les eleccions catalanes de 2012 -aviat farà deu anys-, un esdeveniment que podem fixar com el primer tret de pistola que va marcar el que hem conegut com “el procés”, entenent com a tal el període de la història política catalana caracteritzat per l’increment del suport de l’independentisme i per la celebració de consultes d’autodeterminació il·legals, que van culminar en l’infructuós intent de secessió unilateral el 2017.

A Xile, participava també en el Congrés de les Acadèmies Iberoamericanes el qui era aleshores president de la de Catalunya, Josep Guàrdia Canela, bon amic i gran jurista que, com a membre que era del partit Unió de Democràtica de Catalunya, havia estat conseller de justícia en un dels governs de Jordi Pujol.

Uns mesos abans, Artur Mas, aleshores president de la Generalitat, havia dissolt el Parlament de manera anticipada. Havia pres aquella decisió després de la multitudinària manifestació convocada per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) amb motiu de la Diada, sota el lema “Catalunya nou estat d’Europa”, després que Mariano Rajoy, en un moment en què Espanya estava a punt del rescat econòmic, rebutgés rotundament la possibilitat de dotar Catalunya d’un pacte fiscal per obtenir un règim de finançament similar al concert basc, amb l’argument que la proposta era inconstitucional.

Què llunyà sembla tot el que estic dient! I això no obstant, sabem que aquell va ser l’inici d’un dels majors fracassos que ha viscut el país -i no estic parlant només de Catalunya, sinó d’Espanya sencera-, perquè va ser aleshores quan tot es començà a tòrcer a pesar que Artur Mas, davant la negativa de Rajoy, va retornar com un heroi al Palau de la Generalitat i decidí convocar unes eleccions anticipades que li permetessin obtenir una majoria absoluta incontestable que mostrés als espanyols i als europeus que l’únic camí possible era el que conduïa a la proclamació d’un nou estat que seria rebut amb les mans obertes per tota la Unió Europea.

Aquell diumenge capvespre -25 de novembre de 2012- els congressistes que érem a Xile visitàvem la casa on havia viscut el poeta Pablo Neruda, però més enllà de l’interès de la visita, Josep Guàrdia (i jo al seu costat) volíem saber el resultat d’aquella votació que Mas considerava un plebiscit després d’una campanya en què ell es va fer fotografiar amb els braços estesos, com una mena de nou Moisès que havia de dur el poble escollit a la terra promesa.

Però els resultats no van ser els que Mas esperava. Aleshores, Convergència i Unió, ja plenament compromesa amb la celebració d’una consulta d’autodeterminació a través de l’eufemisme del “dret a decidir”, no sols no aconseguí la majoria absoluta que cercava, sinó que va experimentar una forta reculada, passant de 62 a 50 escons, xifra que no ha fet més que disminuir en eleccions posteriors, a pesar de canviar el nom de la vella coalició que Pujol liderava. ERC, de la mà d’Oriol Junqueras, es va convertir en la segona força política amb 21 escons (11 més dels que tenia); el PSC en va treure 20 (perdent-ne 8);  Iniciativa per Catalunya en va treure 13 (n’augmentà 3); el PP 19 (augmentant-ne 1), Ciutadans 9 (triplicant els que posseïa); i aparegué la Cup, amb 3 escons.

Aquell resultat -sobretot la pèrdua de CiU-, a la qual el tret li va sortir per la culata, ens va deixar descol·locats. Guàrdia Canela, que era i és un home moderat i de seny, no s’ho podia creure, i també a mi em va sorprendre. Però més enllà del que signifiquessin aquells resultats inesperats per gairebé tothom -sobretot per als membres de la coalició que havia estat hegemònica des de 1980- el que podem veure ara -deu anys més tard- és que s’obria pas una nova política que, a partir de 2014, irrompria en el conjunt espanyol -com ha escrit la professora de Ciència Política de la Universitat de València Astrid Barrio-, ja que va donar lloc a nous partits com Podemos i Ciudadanos que, si durant els anys que van seguir, van tenir la sensació que es menjarien el món, avui, deu anys després, veiem que van crear unes expectatives com a mínim sobredimensionades, ja que Podemos està en declivi i Ciudadanos és a punt de desaparèixer.

Més enllà del que està succeint a Espanya a nivell global, cal remarcar el que ha succeït a Catalunya, on aquell “procés sobiranista” que prometia una independència exprés i sense costos, acabà amb una inèdita aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va suposar, de fet, la intervenció de l’autonomia catalana, l’enjudiciament i l’encarcerament de membres del Govern i d’activistes independentistes, la fugida a l’estranger del president Puigdemont i d’alguns consellers i dirigents, així com també la indiferència de tots els estats europeus.

I potser el més greu no és això, sinó el que, com ha escrit sàviament la professora Barrio, “des d’aleshores, l’acció política s’ha centrat a desfer els greuges de la deriva unilateral per mitjà de l’anomenada ‘desjudicialització’, però sense cap millora a nivell d’autogovern, a pesar de la taula de diàleg (negada avui per Junts). Més encara, s’ha produït una constant degradació de les institucions catalanes, amb un president de la Generalitat (Torra) que va haver d’abandonar el càrrec inhabilitat per desobediència i una presidenta del Parlament (Borràs), investigada per corrupció i que, embolicada amb l’estelada, ha estat suspesa de les seves funcions.

Ara bé, si deixam Catalunya i miram la resta d’Espanya, veiem que l’auge dels nous partits tampoc s’ha consolidat, si exceptuem a Vox, que va irrompre amb força el 2018 encoratjat pels fets d’octubre del 2017 a Catalunya, amb un ideari clarament involucionista en molts àmbits, i, en particular, en matèria de política autonòmica, que -i això és molt greu- sembla que estigui marcant l’agenda del PP, tot dificultant l’obtenció dels consensos necessaris per dur a terme amb èxit les reformes institucionals que Espanya hauria d’afrontar. Només ens calia una pandèmia per afirmar que els deu anys que transcorren de 2012 a 2022 no han estat, precisament, òptims per a la història del nostre país.

Són Ayuso i Borràs ànimes bessones?

14 Agost 2022 by

Hi ha dos grans sistemes vigents en l’estructura dels estats descentralitzats. Un és el dels Estats Units d’Amèrica, on el procés d’unió va venir de baix a dalt; l’altre és l’espanyol, on el procés va ser invers: de dalt a baix. Allí, estats independents van acordar formar una unió permanent basada en una constitució federal. És cert que el procés no va ser simple i que fins i tot es va consolidar després d’una guerra civil entre els estats del nord i del sud. Això explica que, durant els primers anys, com raona molt bé el catedràtic de Dret constitucional Xavier Arbós, vagin tenir predicament les doctrines que defensaven que un estat membre podia decidir unilateralment no aplicar la legislació federal si entenia que desbordava les competències de la Unió. Però la jurisprudència del Tribunal Suprem i, sobretot, la derrota dels estats separatistes a la Guerra de Secessió, van arraconar aquestes idees.

A Espanya, com acab de dir, el procés ha estat invers. El nostre país era un estat únic. Més encara, un estat concebut alhora com a nació, idea que, malgrat la Constitució de 1978, no ha desaparegut del tot ja que diu l’article 2 que “La Constitució és fonamenta a la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, encara que -i aquí rau la principal novetat del nostre sistema constitucional- “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integrin i la solidaritat entre totes elles.”

Tot això ve a tomb per explicar una cosa fàcilment comprensible: que tant en un sistema federal com el que regeix als Estats Units d’Amèrica, com en un presidit per la descentralització política (Espanya), hi ha competències que pertanyen al poder federal o central (govern i parlament) i d’altres que correspon als estats federats o a les autonomies (que també disposen de governs i parlaments). Però si alguna cosa uneix tots els sistemes vigents que es regeixen per una Constitució democràtica (ja sigui la dels Estats Units, ja sigui l’espanyola) és que els ciutadans estan subjectes al compliment de la llei. Ni Nebraska (EUA) ni Andalusia (Espanya) poden desobeir, obviar o deixar de complir les normes emanades dels òrgans competents (centrals o autonòmics), sense perjudici que, en cas de dubte o discrepància i sempre que es consideri que hi ha hagut una invasió en l’exercici de la competència, pugui acudir-se al Tribunal Constitucional, que té la darrera paraula per dirimir el desacord produït.

Pens que el que acab de dir ho podrien signar tots els constitucionalistes, però el cert és que, al nostre país, hem pogut escoltar durant els últims anys -sobretot al llarg del 2017 i el 2018- teories que intentaven contradir aquests principis. Així a Catalunya quan, desafiant la Constitució “en nom de la democràcia” es va decidir proclamar la independència de manera unilateral, cosa que va provocar una enorme crisi que, millor o pitjor, i amb més o menys encert, van resoldre els tribunals. La desobediència a la llei va quedar, per tant, anul·lada; els desobedients, jutjats i condemnats; i restaurat l’estat dret. Fins i tot, des de l’Estat, el Govern va activar l’article 155 de la Constitució que suspenia, de fet, l’autonomia catalana, va dissoldre el parlament català i va convocar eleccions a la comunitat autònoma.

Qualsevol que sigui la nostra manera de pensar -i sap molt bé el lector que segueix els meus articles que si he estat dur amb el comportament dels polítics catalans, també ho he estat amb la incapacitat dels governs estatals per afrontar un problema eminentment polític, l’única sortida del qual que s’ha previst és la de no abordar-lo de cara sinó de portar-lo als tribunals-, el que pretenc raonar avui és que, respectant la distribució de competències existent entre l’Estat i les Autonomies, el sotmetiment a la llei és una exigència indispensable per conviure en democràcia. I això perquè ningú (ni tan sols el rei emèrit) es pot saltar la llei, encara que aquest exemple ens portaria a un debat sobre la inviolabilitat règia i sobre com han actuat la fiscalia i l’Agència Tributària, que donaria molt de joc, cosa que deix per a un altre dia.

Tot aquest exordi ve a tomb per les declaracions que, fa pocs dies, va fer la gran líder madrilenya Isabel Díaz Ayuso respecte de l’incompliment que farà Madrid del decret d’estalvi energètic aprovat pel Govern, mitjançant el qual es contemplen límits de temperatura als espais públics i el tancament de la il·luminació nocturna dels aparadors. Diré d’entrada que no em consider capacitat per dir si es tracta d’un bon decret ni per afirmar (i encara menys assegurar) que les normes aprovades aconseguiran l’estalvi d’energia que es pretén obtenir per complir els compromisos adquirits amb la UE, que -recordem-ho- exigeix ​​que els estats membres estalviïn energia per afrontar la crisi produïda bàsicament per la guerra d’Ucraïna.

El que sí puc dir és que, quan amb tota desimboltura, la senyora Ayuso va desafiar de paraula el Govern afirmant que “Madrid no s’apaga” no crec que les seves paraules sorprenguessin ningú, ja que això forma part del seu ADN, aquest que, de moment, tants rèdits polítics li ha donat. De fet, em va sorprendre tan poc com les declaracions que va fer Laura Borrás quan va exigir que la Mesa del Parlament de Catalunya desafiés el poder judicial en el cas del vot delegat del diputat Lluís Puig, fugit a Bèlgica, ni quan va dir que no dimitiria -cosa que no ha fet, encara que ha estat apartada del càrrec per decisió de la Cambra. 

I no em van sorprendre perquè Ayuso i Borrás són ànimes bessones, persones que han demostrat amb escreix que, quan una llei, un decret o una norma és al seu parer injusta, creuen que no l’han de complir. De fet, és el que va passar a Catalunya amb el procés i és també el que va fer Laura Borrás que, en veure’s apartada del càrrec, afirmà que els membres de la mesa que havia votat contra la seva permanència s’havien erigit en “jutges hipòcrites”, simplement perquè la seva decisió –presa en compliment de la llei-, li semblava injusta.

Però tornem a Ayuso. La veritat és que el seu ja famós “Madrid no s’apaga” encara no equival a un incompliment de la llei. Simplement ésun reflex del seu ego majúscul, del seu populisme exacerbat i d’una posada en escena a la qual ens té acostumats. I dubt molt que les seves paraules es confirmin a la pràctica, ja que això equivaldria a una desobediència clara que tindria conseqüències penals, com les que han patit els polítics catalans tan injuriats, menyspreats i fins -m’atreviria a dir- odiats per ella.

Una altra cosa -aquesta sí legítima- és que els juristes experts de la Comunitat de Madrid  busquin escletxes en el decret que puguin vulnerar competències autonòmiques -cosa que no em sorprendria, ja que molt fi no és el govern de Pedro Sánchez en aquest aspecte-, i aleshores serien els tribunals els que, en aquest hipotètic cas, dirimirien el que és correcte i el que no ho és en el decret del Govern.

Però, com observava Xavier Arbós, que he citat al principi del meu article, no hem de minimitzar la importància de les primeres manifestacions de Díaz Ayuso, perquè revelen aquesta consciència -la mateixa que té Laura Borrás- respecte de la llei, que les empeny a afirmar que, quan aquesta els sembla injusta, no l’han de complir.

Pot incomplir una “llei injusta” un objector privat per mantenir-se fidel a la seva consciència, decisió, però, que no impedirà haver d’assumir les conseqüències d’aquest incompliment. És el que feien els valents “objectors al servei militar” quan jo era jove, molts dels quals van patir penes de presó. Però no pot incomplir la llei un polític amb responsabilitats de govern, ja que amb aquesta actitud fa fallida el principi de legalitat i es transgredeix l’essència de la democràcia.

L’avortament des del punt de vista jurídic-constitucional

7 Agost 2022 by

Qualsevol que sigui la nostra posició ideològica sobre l’avortament, el cert és -per simplificar- que, a Espanya, el dret a avortar està reconegut (amb limitacions) per una llei que, en la darrera versió, va entrar en vigor el 5 de juliol de 2010 (retocada el 2015). Aquesta, en el Títol II, articles 13 i 14, concreta la despenalització de la pràctica de l’avortament induït durant les primeres 14 setmanes de l’embaràs. Durant aquest temps, la dona podrà prendre una decisió lliure i informada sobre la seva interrupció.

Tot i que sobre la llei penja un recurs interposat davant del Tribunal Constitucional, el dret a avortar (amb limitacions) és vigent a Espanya des de 1985 i tanmateix es fa molt difícil afirmar, atenent el text de la Constitució, que  sigui un dret constitucionalment reconegut. Tan difícil com afirmar que no ho sigui, ja que l’article 15 (destinat a sancionar el respecte a la vida) té una redacció dubtosa que permet interpretacions diverses. Correspondrà, doncs, al Tribunal Constitucional dirimir si l’avortament pot ésser legalment regulat i en quins termes, així com determinar si la llei vigent és constitucional o, com al·leguen els que van interposar el recurs, conté aspectes que vulneren la Constitució.

El tema és ardu pel fet que l’avortament no té tan sols un contingut “jurídic” sinó també “ideològic” i, per a moltes persones, també el té “moral”, per això admet totes les interpretacions possibles.

Sé, doncs, que em fic en un jardí ple d’espines en parlar de l’avortament, ja que, en fer-ho, és impossible no provocar reaccions contràries. Però si m’he decidit a parlar-ne avui és a causa del canvi que ha suposat als Estats Units la sentència de l’actual Tribunal Suprem -que és allà el màxim intèrpret de la Constitució- amb la qual ha derogat el “dret federal a l’avortament”, cosa que es presta a confusions i hauríem d’intentar comprendre de la manera més objectiva possible.

Aquesta criticada sentència no diu que la Constitució dels Estats Units prohibeixi l’avortament, diu simplement que l’avortament deixa de ser un dret garantit per la Constitució a tot el país i que correspon al govern i al parlament de cada estat decidir i legislar sobre la interrupció voluntària de l’embaràs. Ve a dir, doncs, que la Constitució no consagra el “dret a l’avortament”, però tampoc diu que el prohibeixi.

No hi ha dubte que la sentència ha provocat una gran reacció contrària a la decisió del Tribunal Suprem per part de sectors molt amplis de la societat. No només perquè hi ha molts nord-americans partidaris de “l’avortament lliure” o que el consideren un “dret fonamental de la dona”, sinó també perquè, amb aquesta decisió, el tribunal s’esmenava a si mateix, en derogar la famosa sentència “Roe vs. Wade” mitjançant la qual, el 1973, la Cort Suprema -llavors de majoria progressista- va determinar que el govern del país no podia interferir en certes decisions personals com la procreació i el matrimoni, entre d’altres. I aquella decisió va obligar a modificar totes les lleis federals i estatals que restringien l’avortament, que va quedar recollit com “un dret constitucional”.

Què va implicar aquella sentència? Doncs va determinar que el dret d’una dona a decidir si vol ser mare o no ser-ho mereix una gran protecció a nivell constitucional. Tot i això, també va determinar que els estats poden intervenir per protegir la salut de la mare i la vida del nadó.

De fet, la Cort va dividir el període d’embaràs en tres trimestres per regular l’avortament, segons explica la Facultat de Dret de Cornell. Durant el primer trimestre, la decisió d’interrompre’l era exclusivament de la dona. Durant el segon trimestre, l’Estat podia regular (però no prohibir) els avortaments en interès de la salut de la mare, mentre que a l’últim trimestre l’estat podia prohibir totalment aquest procediment mèdic. Tot i així, la sentència del cas “Roe vs. Wade” també va establir que en el darrer trimestre una dona es podria sotmetre a un avortament malgrat qualsevol prohibició legal si els metges certificaven que era necessari per salvar la vida o la seva salut.

La pregunta que genera aquella decisió del Tribunal Suprem del 1973, que ara ha estat substituïda per una altra molt més restrictiva, és si era encertada o no des del punt de vista jurídic-constitucional (deixem, doncs, de banda, si és possible, la ideologia o la moral en aquest exercici). De la mateixa manera que ens hem de preguntar si la decisió presa ara, s’ajusta o no a la Constitució.

No he d’amagar que, sobretot gràcies a la presidència de Trump (que ha pogut nomenar tres jutges del Tribunal Suprem), aquest òrgan ha pres una deriva absolutament conservadora i l’ha convertit en aliat de la dreta. I no ho dic tan sols per la decisió sobre l’avortament, sinó per com està dirimint altres matèries greus, com la referent a la proliferació d’armes o a la sanitat, ja que tots sabem que poques decisions restrictives ha pres sobre les armes, que castiga més les comunitats pobres i les minories racials -negres, hispans i nadius- en estats conservadors on les lleis dificulten cada vegada més el seu dret al vot. I tots sabem també que poca cosa ha dit sobre el dret a la salut en un país que no té un sistema de salut universal, on els pobres tenen més dificultats que els rics per accedir a la sanitat.

Però a risc d’equivocar-me i de passar per retrògrad, dubt que la sentència actual sobre la regulació de l’avortament en què diu clarament que aquest no és “un dret constitucional”, contràriament al que deia la sentència “Roe vs. Wade” sigui jurídicament tan criticable (a pesar que ha rebut crítiques duríssimes), ja que deixa que siguin els Estats els que regulin l’abast de l’avortament, cosa que no impedeix -com ha dit recentment el president Biden- que si en algun moment els ciutadans atorguen al Partit Demòcrata una majoria suficient al Congrés i al Senat, fins i tot es podria restaurar el dret a l’avortament amb una “llei federal”, que no violaria la Constitució.

En realitat, hem pogut comprovar fa molt pocs dies com, contra tot pronòstic, un Estat conservador com Kansas, ha votat de manera aclaparadora a favor de l’avortament, convertint-se en el primer que ha sotmès a referèndum aquest assumpte després de la sentència del Tribunal Suprem. El referèndum va aconseguir una participació molt alta, poc habitual en una jornada de primàries, amb llargues coes durant tota la jornada. En realitat, el recompte ha estat eloqüent, amb una distància de més de 150.000 vots i gairebé 25 punts de diferència a favor del no a l’esmena que cercava ampliar les restriccions a l’avortament fins a fer-lo molt difícil o pràcticament impossible.

La victòria del dret a l’avortament a Kansas suposa, en aquest sentit, una llum d’esperança per a les dones que són favorables al dret d’avortar i resideixen en estats veïns que ja han limitat l’avortament de manera dràstica i que l’han fet pràcticament impossible (per exemple, Oklahoma i Missouri) o estan en camí de fer una cosa semblant (és el cas de Iowa o Nebraska). Ara bé, com que correspondrà decidir als ciutadans d’aquests Estats allò que considerin convenient, són aquests els que tindran la darrera paraula, ja que -repetesc- la sentència del Tribunal Suprem no ha dit que la Constitució americana prohibeixi l’avortament, només ha dit que aquest no és un “dret constitucional”, com havia sostingut la famosa sentència del 1973. I en això crec que encerta.

Ara, doncs, ens correspon als espanyols esperar la sentència del nostre Tribunal Constitucional (ja fa 12 anys que esperam!) per saber fins a quin punt la llei vigent s’adapta a la Constitució o bé la contradiu en algun aspecte.

L’autodeterminació del poble o el valor de les paraules

31 Juliol 2022 by

Volia parlar d’aquest tema el passat diumenge, però la mort d’en Joan López va ser preferent. Tanmateix no el vull deixar de banda. I la idea de parlar-ne em va venir al cap en llegir al diari la notícia de la presa de possessió de la nova consellera de Més per Menorca per assumir el departament de Mobilitat. Aquesta, després de l’espectacle -val a dir que ben poc edificant- que s’ha viscut al Consell amb la dimissió, el cessament (o el que sigui que va succeir) de la seva predecessora, ha promès el càrrec, si he de fer cas a la crònica publica, “per imperatiu legal” i “sense renunciar al dret d’autodeterminació del poble de Menorca”. 

Òbviament, l’assumpció d’un càrrec polític en un sistema democràtic implica que la persona que l’assumeix, se sotmeti a l’estat de Dret que, en aquest cas, ve determinat bàsicament per la Constitució espanyola de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de 2007. Normes, per cert, que no se’ns van imposar “por derecho de conquista”, sinó que vam votar lliurement, les quals són (ens agradin més o menys) la garantia que la política es farà respectant els drets dels uns i dels altres i seguint una norma que ningú no es pot saltar unilateralment, la qual es pot modificar, però seguint el procés marcat per la pròpia llei. Per això, quan algú decideix “tirar pel dret” i saltar-se els procediments, els tribunals actuen per, amb totes les garanties de defensa que permet la Constitució, refer el que s’ha desfet il·legalment.

Ara bé, el que la Constitució i l’Estatut no limiten és, sens dubte, que puguem pensar el que vulguem i ens permeten defensar i explicitar el marc jurídic que voldríem que regís al nostre país o -si és que volem estrènyer més el cercle- al nostre poble. I això perquè el dret d’“autodeterminar-se” és un dret fonamental de la persona i fins i tot dels pobles, encara que el concepte de “poble” no és fàcil de terminar jurídicament.

A nivell personal, cada dia hem de prendre decisions que poden incloure’s en el concepte d’autodeterminació. De fet, Ernest Renan va construir aquella famosa frase (l’única que gairebé coneix tothom d’aquest autor sense haver-lo llegit) amb la qual es proclama que “la vida és un plebiscit quotidià”. En definitiva, que no tenim altre remei que autodeterminar-nos cada dia, i que ho podem fer en un  sentit o un altre, perquè som lliures (i responsables) dels nostres actes i de les nostres vides.

Ara bé, quan duem l’autodeterminació a la vida política, el concepte ja no és tan fàcil definir, per més que el dret d’“autodeterminació dels pobles” va ser formalitzat jurídicament per primer cop en la Carta de les Nacions Unides, ratificada l’any 1945. Més encara, l’any 1950, l’Assemblea General d’aquest organisme va reconèixer que “el dret dels pobles i nacions a la lliure determinació” era un dret humà fonamental, i decidí incloure’l en els futurs Pactes Internacionals dels Drets Humans.

Dit això -que no és poc- cal, però, reconèixer que les coses s’han complicat una mica a l’hora de desplegar el contingut d’aquest dret, perquè no tenim una regulació internacional sobre com exercir-lo, ni tampoc sobre qui el pot dur a terme. 

No van sorgir dubtes irresolubles en aplicar-lo al procés de “descolonització”. En efecte, segons la resolució 1541 de l’ONU, un grup humà es pot considerar poble en situació colonial en funció de dos criteris bàsics: la separació geogràfica entre la colònia i la metròpoli i l’existència de diferències ètniques i/o culturals. Addicionalment cal tenir en compte altres criteris de caràcter administratiu, polític, jurídic, econòmic i històric que puguin ajudar a demostrar que el territori dependent ha estat col·locat de manera arbitrària en una posició de subordinació. Aquesta subordinació és, segurament, el que permet presumir, en darrer terme, que estam davant d’un territori colonial.

Ens agradi més o menys, aquest és, doncs, el concepte que s’ha acceptat i ha permès que “colònies” (és a dir, pobles sotmesos a una potència estrangera) hagin esdevingut Estats sobirans. La cosa tanmateix es complica quan volem aplicar el dret de lliure determinació als diversos grups que habiten a l’interior d’Estats consolidats (penseu, si més no, en el cas de Catalunya i en d’altres no reeixits, però -aquests sí reconeguts-, com els d’Escòcia i Quebec). 

De fet, més del noranta per cent dels Estats actuals són sociològicament plurinacionals (a pesar que ho neguin molts polítics -a Espanya la gran majoria-), i això fa que, d’una manera molt generalitzada, els Estats no acceptin l’aplicació d’aquest dret sense límits ni condicions, tot al·legant que produiria un context d’inestabilitat i fragmentació excessives. Segons l’anomenada teoria de la infinita divisibilitat, el reconeixement del dret amb caràcter general conduiria a una progressiva fragmentació del territori mitjançant l’aplicació de criteris nacionalistes cada cop més estrictes, produint-se després de cada secessió una nova secessió. Aleshores, aquest efecte es veuria propiciat per una atmosfera favorable a la ruptura d’Estats existents i el sorgiment de nous Estats: un fenomen conegut com a “tribalisme postmodern”. Doncs bé, ens agradi o no, aquesta és avui la tesi majoritàriament acceptada a nivell internacional. 

Tot i això, no hi veig cap problema que la nova consellera de Més (un càrrec que té exclusivament competències en el marc del CIMe (per tant, d’una Administració local que exerceix també competències autonòmiques gràcies a l’Estatut de 2007) no vulgui “renunciar al dret d’autodeterminació del poble de Menorca”. Ara bé, seria molt interessant saber què significa per a ella -i també per a Més- el concepte d’autodeterminació aplicat a Menorca, aquest al qual no renuncien. 

A mi només se m’acudeixen tres possibles significats (per bé que utòpics i més encara després de veure les dificultats que estan sorgint per aprovar “a nivell balear” la proposició de Llei de Reserva de la Biosfera, que, en els termes que s’ha concebut, sí que produiria una gran descentralització i un empoderament indiscutible del Consell):

1. Constituir la nostra illa en comunitat autònoma, independitzada de l’actual que engloba totes les Illes Balears, amb un President i un Parlament propis, regida per un Estatut elaborat com a Llei Orgànica per les Corts espanyoles que li permetés exercir totes les competències que l’actual estatut dona a la comunitat que es va constituir el 1983.

2. Aconseguir que l’actual comunitat autònoma denominada “Illes Balears” assoleixi la independència d’Espanya -com pretén per a Catalunya un ample sector de la seva població- i, en el marc d’aquesta nova sobirania -la de les Illes Balears-, es concedeixi a Menorca un Estatut en els termes que he definit a l’apartat anterior.

3. La tercera possibilitat que hi veig és, ras i curt, demandar la independència de l’illa respecte d’Espanya per constituir un nou Estat independent, una república sobirana. Com Malta, sense anar més lluny.

I potser (més teòricament encara) n’hi ha encara un altra: la independència global del dits Països Catalans i que aquest nou Estat reservi als menorquins un generós estatut d’autonomia. 

Amb tot el que acab d’escriure vull dir simplement que em sembla molt bé que qualsevol polític es reservi el dret a exercir l’autodeterminació del poble de Menorca, però crec indispensable que expliqui alhora l’abast del concepte al qual no vol renunciar, perquè tots sapiguem què significa realment aquesta reserva. D’altra manera estam davant d’un simple flatus vocis, és a dir, d’un joc de paraules vanes i sense contingut.

Joan López Casasnovas, cinquanta anys d’amistat 

24 Juliol 2022 by

No sé per on començar perquè la meva relació personal i humana amb Joan López ha estat sempre tan forta que no s’ha vist maig afectada per cap discrepància que hàgim pogut tenir en el camp de la política. “Si les idees destrueixen l’amistat de les persones -em va dir un dia- vol dir que era ben feble aquella amistat”. I tenia raó.

Joan i jo ens vam conèixer a Barcelona, concretament al pati de la Facultat de Lletres, a la Plaça de la Universitat, quan tots dos ens havíem matriculat als cursos d’especialitat en Filologia Catalana a la Facultat de Filologia Romànica després d’haver cursat els comuns sense coincidir. Ell els havia fet a València i jo a Barcelona, encara que, en el meu cas, una mica lliurement, perquè van coincidir amb els de Dret que jo cursava a la mateixa Universitat. Era, si no m’equivoc l’any 1971.

Ell se’m va acostar per presentar-se i va ser per a mi una sorpresa conèixer aquell al·lot que, a diferència de mi, tenia una vocació claríssima per a la filologia. De fet, mentre ell va cursar tota la carrera sense treure mai el peu del llençol -només filologia, llengua i literatura-, jo, aprofitant el dit “pla Maluquer”, que era molt lax, vaig fer una carrera molt més híbrida, compaginant la filologia amb moltes assignatures del departament d’Història. Per a ell, la filologia ho era tot; per a mi, era només un estudi complementari, però ens unia el compromís inequívoc amb la Cultura Catalana, que estava renaixent a la Universitat a pesar que vivíem encara ben incardinats en el règim franquista.

El doctor Martí de Riquer havia estat el mentor del que aleshores se’n va dir “Subespecialitat de Filologia Catalana” dins la de “Filologia Romànica” un cop aconseguí que es creessin càtedres de Llengua i de Literatura Catalanes a la Universitat Central (on vam estudiar nosaltres dos) i també a l’Autònoma. Els dos catedràtics de Literatura van ser els doctors Antoni Comas (a la Central) i el Dr. Joaquim Molas (a l’Autònoma), alumnes predilectes del Dr. Martí de Riquer.

Joan i jo vam cursar, doncs, força assignatures junts, i també vam fer treballs de curs que vam signar conjuntament. Tant amb el Dr. Comas (literatura), com amb el Dr. Joan Solà (llengua), com amb el Dr. Veny (dialectologia). I vam assistir a classes del Dr. Badia Margarit, que, juntament amb Francesc de Borja Moll, havien escrit les millors gramàtiques publicades a l’època.

La relació d’amistat va ser tan intensa que, en acabar la carrera, vam col·laborar en l’organització d’un Curs de Cultura Catalana a Menorca, amb un seguit de conferències que es van celebrar al claustre del Seminari a Ciutadella. Escric de memòria i no puc precisar dates, però no crec açò tengui ara cap importància, però sí el fet que vam ser els dos primers menorquins que, alhora, ens vam llicenciar en “Filologia Romànica-Subespecialitat Catalana” com proclamen els títols que vam rebre de la Universitat.

Acabada la carrera, en Joan va haver de partir ben aviat a Ceuta per fer el servei militar. Jo, en canvi, havia fet milícies universitàries, i sé que, mentre ell es distreia militarment pels verals del Monte Hacho, va guanyar un premi en un concurs dels que organitzava no sé si l’Ateneu o el Diari Menorca. El que sí record molt bé és que el seu pare em va telefonar per demanar-me que fos jo qui, en nom d’ell, recollís el premi. “Ets -em va dir- la persona més pròxima ell i la que has compartit amb ell més hores d’estudi”. Va ser un honor per a mi, perquè sempre vaig saber que, mentre jo era un filòleg aficionat, ell era un filòleg professional, un savi, un home que mai no abandonaria la llengua i la literatura al llarg de la seva vida, tot i que compaginaria la seva investigació, la seva creació literària (bàsicament poètica) i assagística amb el compromís polític, que va dur a terme al si del Partit Comunista, pel qual, anys més tard, ja en democràcia, va ser diputat al Parlament i conseller al CIMe, ja que aleshores les dues places anaven lligades.

Record que a l’acte de constitució del Parlament de les Illes Balears, que es va fer a la Llotja de Palma -uns anys en què l’anticatalanisme ja planava en molts camps- va tenir la ironia d’aixecar els ulls a la volta d’aquell bell edifici i contemplant les “quatre barres” que la coronaven va dir -cit de memòria- “ho vulguem o no, ens agradi a no, les quatre barres han acabat presidint aquest acte.”

Abans, però, a l’inici de la democràcia, tant ell com jo ens vam involucrar molt directament en la campanya per a les eleccions del 15 de juny de 1977, les primeres que Espanya celebrava des de la República, i, des de partits diferents, vam donar suport a la candidatura progressista al Senat d’Antoni Anglada (el recordat Antoine). En Joan i jo vam acompanyar-lo fent mítings per tots els pobles de Menorca, encara que no vam aconseguir que guanyés l’escó. Després vam seguir participant en la constitució de l’Assemblea Democràtica de Menorca, aquest cop amb tots els partits constituïts a Menorca -tant de dreta com d’esquerra-, un exemple d’actuació que avui esdevindria impossible i que demostra -i no me n’amag- que la generació que va contribuir a instaurar la democràcia al nostre país tenia força més talla moral, intel·lectual i política que la d’avui. 

De fet, que un home com Francesc Tutzó, de l’UCD, donés les responsabilitats culturals i lingüístiques del Consell a homes com Andreu Murillo i Joan López diu molt d’aquella gent. Com també diu molt que la Llei de Normalització Lingüística que aprovà el Parlament Balear l’any 1986, en un govern presidit per Gabriel Cañellas, d’Aliança Popular, fos encarregada a experts lingüistes que no eren, precisament, de la corda dels qui governaven.

Com que escric aquest article amb el cor, potser no té importància que em mogui amb un cert desordre, però no voldria oblidar la col·laboració que vam tenir en Joan i jo en l’Exposició del Diccionari Català-Valencià-Balear que es va fer a Ciutadella i a Maó, en presència de Francesc de B. Moll, coincidint amb l’homenatge que va promoure el Congrés de Cultura Catalana. De fet, el Dr. Moll ens va tractar sempre com a deixebles i ens va estimar, com ho demostren les cartes que vam rebre d’ell agraint la nostra col·laboració.

Amb els anys, cadascú ha fet la seva vida -ell sempre dedicat a l’ensenyament, a la llengua i a la literatura-, jo, en canvi, he treballat en el camp del Dret (encara que mai no he abandonat l’assaig i la literatura), però ens ha unit un compromís que no hem oblidat mai. Per a nosaltres, “la pàtria ha estat la llengua”, el català que parlam a Menorca, aquest “rallar en pla” que fem servir en les nostres vides, però que sabem que forma part -com succeeix també amb el castellà (aquest força més dividit dialectalment a causa de la seva extensió)- d’un tronc que ha de seguir unes normes acadèmiques si no el volem esquarterar i pretenem que s’esdevengui una llengua culta i normalitzada.

En Joan López ha estat, doncs, un exemple a seguir en aquest camp, sobretot perquè s’ha cenyit als estudis científics de la llengua i mai no s’ha deixat temptar per les opinions d’aficionats que, més d’un cop ignorants i mancats dels estudis necessaris per parlar d’una matèria, s’atreveixen a pontificar i -el que és encara pitjor- a desqualificar opinions fonamentades.

Vaig veure per darrer cop en Joan a finals de maig. Aquell capvespre vaig conversar amb ell una bona estona. Venia de fer-se unes proves a l’hospital i em va dir que no es trobava bé. Certament no exagerava perquè tot ha anat molt ràpid, però la petja que ell haurà deixat a Menorca i en la meva vida, seran inesborrables. Mai, la meva dona, Gràcia Seguí, i jo oblidarem les paraules que ens va escriure per imprimir a la targeta de participació del nostre casament: “Serà mirar lluny amb la joia de sempre / un devora l’altre per les sembres dels anys. / Serà un bell endavant!”


A %d bloguers els agrada això: