El problema no és el sistema, són els polítics!

21 Juliol 2019 by

Ningú no dubta avui que la representació política és la clau de l’Estat modern i, en particular, de l’Estat constitucional. Representar significa substituir algú, posar-se en lloc d’algú. Així doncs, mitjançant la representació s’ha fet possible que el representat ampliés les seves possibilitats de participació i l’àmbit de la mateixa participació.

En els seus orígens, la representació medieval està lligada al model iusprivatista. S’entén com un apoderament. Així, el representant ho és per un document que li designa una missió, l’autoritza i li assenyala les instruccions i els límits a què ha de subjectar-se (és el que coneixem com a “mandat imperatiu”). Aquest és, però, insuficient per a la manera de procedir de l’Estat democràtic, per això a Anglaterra neix un nou i més modern sistema de representació: el “mandat representatiu”. Aquest nou model amplia de forma gradual el sufragi a Anglaterra i possibilita que –tret dels pars i dels bisbes- tothom pugui tenir accés a l’elecció, i defineix així un Cambra que tendeix a representar la població de tot el Regne.

Aquest canvi implicarà que la persona del representant i els seus interessos i opinions passin a ocupar un primer pla, ja que l’únic mitjà eficaç amb què compten els representats per veure la seva voluntat exterioritzada adequadament pel representant consisteix a designar com a tal a una o vàries persones, les idees, opinions i interessos del o de les quals s’assemblin a les seves pròpies. Per això l’elecció es converteix en un element imprescindible i passa a situar-se en el centre de l’escenari. Ja no hi ha, doncs, un mandat imperatiu, sinó una certa concordança d’opinions, una certa afinitat de posicions polítiques. En una paraula, l’objecte propi de la representació consisteix a crear una relació de semblança entre l’espectre d’opinions que defineixen la voluntat del cos electoral i la composició política dels òrgans o cossos representatius; en definitiva, una semblança entre el poble en la seva pluralitat i l’Assemblea parlamentària que el representa.

Durant els meus anys universitaris, els joves estudiants de dret seguíem Maurice Duverger (Instituciones Políticas y Derecho constitucional, Ariel, 1970), que va ser un dels primer tractadistes que van definir l’objecte de la representació. Segons ell, aquesta tenia una multiplicitat de funcions. És un instrument essencial, deia: a) per consagrar la legitimitat dels governants: b) per donar expressió a la voluntat d’un col·lectiu: c) per obtenir una imatge de l’opinió pública; i d) per establir un govern determinat.

Però si nosaltres ens fixem en aquests quatre aspectes, tots ells ben reals i ben interessants, aviat ens adonem que, segons quin sigui aquell sobre el qual fem èmfasi, diferent serà el sistema representatiu. Així, en línies generals, les democràcies que segueixen el “sistema d’elecció majoritari” (sistema britànic) es defineixen precisament perquè ordenen el seu ordre institucional de representació a partir del principi que persegueix com a finalitat primària i principal de tot el procés electiu la designació d’un govern amb un fort suport parlamentari. Altrament, les democràcies consociatives (com el cas espanyol), que segueixen el “sistema proporcional”, tendeixen a prioritzar la finalitat de donar expressió fidel a l’opinió pública, i fins a les diferents modalitats d’aquesta, i a ordenar el sistema institucional cercant d’obtenir un escenari en el qual tots o la major part dels actors importants tinguin presència política al Parlament.

No hi ha dubte que el primer dels sistemes d’elecció esmentats –el sistema majoritari-, persegueix la formació d’un govern fort i coherent, mentre que el segon –el sistema proporcional- cerca un govern que sigui més aviat representatiu, encara que aquest pugui esdevenir més dèbil o inestable. D’ací en traiem una primera conclusió: que cap sistema representatiu no és neutral. Tots potencien un aspecte de la representació en detriment d’altres, que també mereixen consideració i respecte.

A pesar, doncs, que el nostre sistema és el de representació proporcional, mentre a Espanya hi va haver dos grans partits forts, la governabilitat no va ser difícil perquè de vegades un d’ells aconseguia tot sol la majoria absoluta dels vots (ajudat per la Llei d’Hondt que escollí el govern d’Adolfo Suárez per afavorir els partits més votats), i quan no obtenia aquesta majoria tan qualificada, li era relativament fàcil trobar el suport de partits nacionalistes perifèrics que el sostenien des de fora a canvi de prebendes. Així, de fet, va governar més d’un cop el PSOE de Felipe Gonzalez i també el PP d’Aznar.

Avui sembla que aquestes possibilitats ja no es donaran perquè el mercat electoral s’ha multiplicat enormement i, si bé hi ha uns partits més forts que els altres, no sembla que puguin ja obtenir majories absolutes en un sistema representatiu proporcional (que és el determinat per la nostra Constitució), ni que els bastin els vots dels nacionalistes perifèrics per formar govern.

Davant aquest fet real, la solució no és, però, com alguns demanen, de modificar el sistema proporcional i passar-nos ara a un de majoritari que, a més, implicaria una modificació constitucional que no sembla possible, sinó d’elegir uns polítics que siguin capaços de moderar les seves ínfules de poder, d’altivesa i de suficiència, i que sàpiguen dialogar i, per tant, cedir, perquè els governs representatius plurals siguin possibles.

Però pel que estem veient, això sembla impossible ara per ara. Ja el 2015, amb una majoria minoritària del PP, no va ser possible formar govern; i avui, amb una majoria minoritària del PSOE tampoc sembla que sigui possible. La dreta no cedeix a abstenir-se per facilitar-ho, i l’esquerra es mostra incapaç d’entendre’s per intentar-ho. ¿Que es pot fer, doncs? ¿Dissoldre novament les Corts i cridar la gent a les urnes perquè, farta ja dels polítics que ens ha tocat en sort, deixem d’anar a votar i fem que la democràcia es degradi?

No, l’alternativa no és de modificar el sistema (encara que aquest pugui ser objecte d’alguns retocs, que tampoc seran fàcils atès el clima de discòrdia absoluta que presideix el panorama polític espanyol), sinó d’exigir responsabilitat als polítics. Com escrivia molt sensatament Jordi Amat fa uns dies, el temps que ja ha començat serà (hauria de ser) el dels pactes de coalició subscrits entre un gran partit que lidera i un partit mitjà que assumeix un paper influent en la decisió de les polítiques públiques, però que, des de la lleialtat, se situa en un lloc secundari a la hora d’establir l’orientació ideològica del govern del qual forma part. No és, doncs, l’hora de la tensió sinó del pacte de govern a dos (o més). I si aquesta disjuntiva l’esquerra no la resol, no dubtin que la dreta espanyola sabrà aprofitar-la.

 

Anuncis

El Tribunal Suprem es posa en mans de la justícia europea

14 Juliol 2019 by

A l’article que vaig publicar el 23 de juny demanant-me si Puigdemont, Comín i Junqueras podrien exercir finalment com a eurodiputats, concloïa que en el supòsit de Puigdemont i Comín, tot i els raonaments esgrimits en defensa de les seves pretensions, em semblava difícil que acabessin aconseguint l’objectiu que persegueixen ja que eren pròfugs de la justícia (cosa que ha confirmat una interlocutòria del Tribunal Suprem del passat dijous); però en el cas de Junqueras, considerava que les seves pretensions eren força més raonables, ja que, en la deguda forma processal, emplaçava el Suprem a pronunciar-se sobre una qüestió respecte de la qual té la darrera paraula el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

El Suprem, amb Marchena al capdavant, ho ha vist clarament i, en un acte valent (perquè és obvi que té riscos per al mateix Tribunal, que, en un primer moment, havia decidit negar a Junqueras el dret a acudir a jurar la Constitució per recollir l’acta de diputat i anar després a la presa de possessió al Parlament europeu), ha dictat una interlocutòria amb la qual planteja el que, en termes processals, es coneix com una “qüestió prejudicial” davant el Tribunal de Justícia Europeu, per tal que sigui aquest qui resolgui els dubtes que es plantegen sobre el moment en què comença la immunitat parlamentària dels membres elegits per formar part del Parlament d’Estrasburg. La qüestió té una importància extrema, perquè si -com defensen els advocats de Junqueras- aquesta s’obté simplement per l’elecció, el Suprem hauria de permetre que pogués acudir al Parlament i actuar com a diputat amb totes les prerrogatives, ja que no pesa sobre ell cap mena d’inhabilitació. En canvi, si el Tribunal Europeu dictamina que els drets s’inicien tan sols en prendre possessió, aleshores, l’actuació del Suprem hauria estat la correcta.

Per a més garanties, el Suprem demanà prèviament que es pronunciessin el Ministeri fiscal i l’Advocacia de l’Estat, i tots dos van creure que la consulta (la “qüestió prejudicial”) no s’havia de plantejar, però la Sala ha desoït aquestes opinions i ha decidit plantejar-la. I aquest gest no sols té importància per les repercussions mediàtiques i polítiques que tindrà la resolució del Tribunal Europeu, sinó perquè Espanya i els seus tribunals, amb el Suprem al capdavant, es juguen la seva reputació, i per damunt de tot, perquè estan en joc l’Estat de Dret i la cohesió social a Catalunya. En aquest sentit, doncs, no hi ha dubte que la complexitat de la causa, unit a la mediatització nacional i internacional del judici i del perfil dels acusats, posen al Suprem davant un repte com pocs s’han viscut en el passat judicial del nostre país. És revelador (i positiu) que en un context tan complex i sensible, el Suprem hagi optat per sol·licitar l’auxili interpretatiu del Tribunal Europeu de Justícia.

Dels comentaris que he llegit sobre la qüestió, el més rellevant i precís al meu entendre és l’elaborat per Daniel Sarmiento, professor titular de Dret administratiu i de la Unió Europea a la Complutense (Madrid), que ha estat lletrat del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que sintetitzaré tot seguit perquè s’ho val.

Poques qüestions prejudicials, diu, s’han plantejat a Espanya en un context tan complex, però crida l’atenció l’habilitat i la intel·ligència amb què s’ha sabut moure el ponent i la Sala en aquest cas. A diferència de molts altres plantejament, on l’òrgan jurisdiccional busca el confort i el suport del Tribunal Europeu de Justícia per sustentar una interpretació concreta, el que versa sobre el Procés realitza un exercici molt més elegant i hàbil. La Sala no valora les conductes dels acusats ni es pronuncia sobre el Procés com a moviment o com a esdeveniment jurídic. Al contrari, la descripció freda i asèptica que fa la interlocutòria que un dia va dictar sobre la “llei de transitorietat” aprovada a Catalunya parla per si mateixa.

La Sala sap que n’hi ha prou amb una simple descripció del que disposa aquesta llei per provocar el terror en els magistrats del Tribunal de Justícia, doncs el paràgraf en el qual es descriu el règim transitori de constitució del nou poder judicial català (recordeu que el president del Tribunal Suprem de Catalunya havia de ser nomenat pel president de la Generalitat a proposta d’una Comissió Mixta on tenia absoluta preponderància el govern) resultarà preocupant per als jutges europeus, estant ells ara mateix, com és ben sabut, en plena discussió sobre la purga de jutges que s’està produint a Polònia. La interlocutòria no esmenta la purga que s’hauria produït a Catalunya ni la que està ara en curs a Polònia, però ni falta que li fa. Només cal enunciar els preceptes de la llei de transitorietat perquè els jutges europeus comprenguin què estava passant i què anava a passar a Catalunya si el Procés seguia endavant.

La interlocutòria aprofita també l’ocasió per descriure el fracàs estrepitós de la cooperació judicial europea durant la fase d’instrucció de la causa. La crítica a les resolucions belgues, però principalment a la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein denegant l’execució de l’euroordre contra Carles Puigdemont, és concisa, però deixa en evidència una cosa que ja es va denunciar per activa i per passiva: que en una comunitat de drets i d’interessos com l’europea, la llibertat de moviments no s’ha de poder emprar per burlar la justícia. La interlocutòria fa ús d’aquesta crítica per justificar la negativa de la Sala a autoritzar la sortida del territori de Junqueras. ¿Com anem a autoritzar una sortida, diu, quan hi ha risc de fuga i, a més, sabem que els instruments de cooperació judicial penal no estan funcionant correctament? Tot i així, el Suprem deixa que sigui el Tribunal Europeu que dicti l’última paraula.

Diguem, però, que, hàbilment, la Sala planteja una pregunta subsidiària per al cas que el Tribunal de Justícia arribi a la conclusió que la immunitat comença en el moment en què el candidat és electe. Per a aquest supòsit, demana si la immunitat és una norma absoluta, o si és possible ponderar-la amb altres interessos en joc, com és el cas de la persecució del delicte, particularment quan els delictes que estan en joc són d’una especial gravetat. És a dir: fins i tot en el cas que Junqueras gaudeixi d’immunitat d’acord amb el protocol europeu des del moment en què va ser proclamat electe, ¿pot un tribunal nacional ponderar les circumstàncies i, tot i així, impedir la seva presa de possessió temporal fins al transcurs del procés penal?

¿Què passarà ara? No hi ha dubte que el Tribunal Suprem ha remès un text hàbilment construït que dificultarà que al Tribunal Europeu de Justícia s’aparti de la senda que li han traçat. I fins i tot en el cas que aquest respongui en el sentit contrari al que apunta el Tribunal Suprem en la seva primera pregunta, la interlocutòria obre la porta a altres opcions que podrien ser satisfactòries per a la justícia europea, però que deixarien l’última paraula en mans del Suprem. Marchena, doncs, “garnacap a casa” (com diem a Menorca), però tot i així se la juga i deixa la solució pendent del Tribunal Europeu. I això és molt lloable.

La formació del govern i les “raons d’estat”

7 Juliol 2019 by

En les seves argumentacions, els polítics solen adduir les “raons d’estat” com si, per imperatiu legal o per honestedat política, no poguessin actuar de cap altra manera, però per poc que rasquem podem veure que, a pesar d’un discurs que ens solen presentar com ple de coherència, sovint amaguen un altre tipus de raons, les dites “raons de conveniència”, que normalment han adoptat després de fer molts càlculs i han acabat decidint que els asseguren una millor avantatge. No ens ha de sorprendre, per tant, que, en moltes ocasions, els ciutadans en desconfiem. Intentaré posar-ne uns exemples.

A les eleccions generals del 2015, el PP va treure 123 diputats, el PSOE 90, Podemos 69 i C’s 40. Els pactes per governar no eren fàcils i Mariano Rajoy va decidir no acceptar l’encàrrec de formar govern. Aleshores va prendre la iniciativa el PSOE, que va signar un pacte amb C’s. L’escenificació va ser gran i Rivera, que en aquella època es presentava com un home moderat, a cavall del liberalisme i la socialdemocràcia, va voler demostrar la seva responsabilitat signant aquest acord. Ho va fer, òbviament “per raons d’estat”. Però 130 diputats no bastaven, calia, per tant, cercar la complicitat de Podemos, que tenia 69 diputats, amb els quals es podia formar una clara majoria absoluta. Però Pablo Iglesias va boicotejar aquell acord, cosa que va fer, naturalment, per “raons d’estat” i per coherència, però molts vam creure que ho feia en realitat perquè estava convençut que, si aconseguia boicotejar la formació del govern, provocaria uns nous comicis que enfonsarien el PSOE i ell tindria una situació hegemònica dins l’esquerra.

Aquestes noves eleccions van tenir lloc el 26 de juny de 2016, però no van donar el resultat que Iglesias esperava. Ben al contrari, afavorien el PP, que millorà la seva posició en obtenir 137 escons, mentre el PSOE perdia força amb només 85 diputats, però Podemos (que es presentà en coalició amb Izquierda Unida) no sols no va deixar el PSOE en braceroles, sinó que va obtenir tan sols 71 escons, mentre C’s en perdia vuit i quedava amb 32 diputats. El resultat, doncs, de la “raó d’estat” de Pablo Iglesias, va ser que PP va poder formar govern després que en PSOE, en plena crisi (recordeu el “no es no” de Pedro Sánchez), acabà abstenint-se i fent fora Sánchez de la direcció del partit.

Així doncs, si les “raons d’estat” de Pablo Iglesias el 2015 van ser “no al govern del PSOE”, les “raons d’estat” de Pedro Sánchez (que no del PSOE), el 2016, es van concretar en un “no al PP”, tot i que no li van servir de res, perquè, com acabo de dir, el partit acabà abstenint-se facilitant un govern en minoria de Rajoy.

Ara ens trobem novament en una situació complicada. Les darreres eleccions, fetes el passat més de maig després que, vuit mesos abans, Pedro Sánchez hagués aconseguit guanyar una moció de censura contra Rajoy amb els vots de Podemos i dels nacionalistes bascs i catalans (PNV, ERC i PdeCAT), ens han deixat un Parlament molt dividit, però amb un canvi de pes entre les formacions polítiques. El PSOE va treure 123 diputats (com el PP el 2015), el PP baixava estrepitosament de 137 a 66 diputats, C’s obtenia 57 escons, cosa que va vendre com una gran victòria, però que en realitat no ho va ser perquè el que Ribera volia era superar el PP (de la mateixa manera que Iglesias volia superar el PSOE el 2016), i ens trobem, doncs, que els obstacles per formar govern són grans.

Davant això, ara és Pedro Sánchez (el del “no es no” a Mariano Rajoy) qui demana que, per “raons d’estat”, PP i C’s s’abstinguin i el deixin formar govern. Fins i tot demana que el voti Podemos, que estaria decidit a fer-ho si Sánchez acceptava un govern de coalició amb ells, però, aquest pensa que les “raons d’estat” no li permeten constituir un govern de coalició amb Iglesias; raons que tanmateix no coincideixen amb les “raons d’estat” de PP i de C’s, que, encegats per obtenir la preeminència dins la dreta (que ara, a més, té l’al·licient de Vox), es neguen a permetre que Sánchez pugui formar govern.

El que no és discutible és que, a la present legislatura, el tripartit de dretes (PP, C’s i Vox) no suma de cap manera per formar govern. 66 + 57 + 24 són 147 diputats, una xifra que està lluny de la majoria absoluta, però, empesos per unes fonamentades “raons d’estat”, aquests prefereixen que Sánchez s’estavelli, que el país estigui sense govern, i que novament hàgim d’acudir a votar, tot esperant que els resultats els siguin més favorables.

Tenim, doncs, que si el tripartit de dretes es manté ancorat en les seves fonamentades “raons d’estat”, l’única possibilitat matemàtica perquè Pedro Sánchez, com a líder del PSOE (123) formi govern és que, en una segona votació (dono per suposat que no podrà assolir la majoria absoluta), arribi a un acord, sigui el que sigui, amb Unides Podem (42), i obtingui també el suport del PNV basc (6), del valencià Compromís (1) i del Partit càntabre (1), que farien 173 diputats, però -“ara ve lo bo”-  necessitaria indispensablement que els nacionalistes catalans, és a dir ERC (15) i JuntsxCat (7) s’abstinguessin i, per tant, no votessin en contra.

¿Permetrien, en aquest cas, les “raons d’estat” de Pedro Sánchez ser elegit amb l’abstenció dels independentistes? Jo crec que sí, de la mateixa manera que va acceptar els seus vots per a la moció de censura. Però tots sabem que, immediatament, PP i C’s, evocarien les seves “raons d’estat” per dir que Sánchez s’ha venut als que volen trencar Espanya, etcètera, etcètera, cosa que, com un disc ratllat, no han deixat de dir des d’abans de les darreres eleccions.

Ara que també és interessant de veure què passa amb les “raons d’estat” dels nacionalistes catalans, ja que, mentre ERC sembla clarament decidida a abstenir-se perquè la situació es desbloquegi i pugui formar-se govern, el líder suprem de JuntsxCat, Carles Puigdemont, creu que, per “raons d’estat” s’ha de votar no, ja que, com pitjor vagin les coses, és millor per a ell i la seva causa. Però ai!, mentre ell, des de Brussel·les, defensa aquest posicionament, els diputats de JuntsxCat que són a la presó (Sánchez, Rull i Turull, més Forn, que no és diputat, però també es troba a la garjola) creuen que “per raons d’estat”, han de permetre que Sánchez pugui formar govern, tot enfrontant-se, per tant, dialècticament a Puigdemont i a la seva portaveu Laura Borràs. ¿Què passarà? Ves a saber-ho, però el xoc de “raons d’estat” (perquè és evident que ningú no es mou per “raons de conveniència”) estan cridades a donar molt de joc les properes setmanes.

L’error mai reconegut del secessionisme unilateral

30 Juny 2019 by

No és cap secret que, en la segona dècada del segle XXI, el catalanisme polític ha mudat en gran part de l’autonomisme al secessionisme, i és probable que no li hagin mancat raons per fer aquest canvi ja que l’Estat -sobretot el regit pel PP- no sols no ha fet mai cap esforç per entendre la diferència i per cercar solucions que donin una resposta intel·ligent a la diversitat, sinó que ha fet tot el contrari (recordeu la recollida de signatures contra Catalunya dirigida pel mateix Mariano Rajoy, la sentència del T.C. de 2010 a instàncies del PP, la negativa a donar una sortida política basada en el diàleg, etc. etc.), i tot aquest desencontre ha acabat produint un decantament de l’autonomisme vers el secessionisme que, com a ideologia o projecte polític, és legítim i es troba emparat per la Constitució.

Ara bé, aquesta mutació ha anat evolucionant cada cop més fins al punt que un sector molt majoritari del secessionisme ha deixat d’actuar seguint el procediment democràtic, que mai no pot defugir tres premisses: el diàleg, el respecte al posicionament dels altres i la subjecció a la llei, i ha optat (irresponsablement des del meu punt de vista) per l’unilateralisme, tot pensant (val a dir que ingènuament) que l’Estat es plegaria als seus plantejaments sense tan sols pipellejar.

¿Hi havia un altre camí? És evident que sí, encara que llarg i difícil, però més segur i, per damunt de tot, més democràtic. Pau Luque l’ha descrit molt bé. El camí de  l’independentisme democràtic és -diu- el que duen a terme els que saben que una cosa és fer la independència comptant, en els procediments, ambels catalans anti-independentistes, i una altra cosa molt diferent és fer la independència contraels catalans anti-independentistes. I això significa que, per als primers -per als que volen seguir el camí de l’independentisme democràtic-, els mitjans (és a dir el procediments per dur-lo a terme) són tan importants com l’objectiu. I això no sols perquè sempre cal  actuar respectant la democràcia i, en definitiva, “els que no pensen com ells”, sinó també perquè, en tot moment, cal evitar que el país es trenqui en el camí cap a la independència, ja que no és possible iniciar un “nou país” on la meitat d’aquest no s’identifiqui amb el nou Estat, o que fins i tot estigui disposat a combatre’l perquè creu que aquest és un Estat que s’ha construït “contra ells”.

Des de fa dos anys hem vist, però, com aquesta mutació del catalanisme polític vers l’independentisme democràtic ha estat minoritària, ja que els partits declaradament independentistes (PdeCAT, ERC i CUP) i, especialment, les institucions catalanes (Parlament, Govern i els organismes que aquests controlen, com per exemple TV3) no han cregut realment que la independència fos -en el fons i en la forma- una qüestió de democràcia (tot i que no s’han estat d’afirmar que actuaven en virtut d’un “mandat democràtic”, sinó que han cregut i afirmat que és una “causa justa” (potser l’única “causa justa”) i que, per tant, s’ha de dur a terme “tant sí com no”, encara que tots ells plegats representin no més del 47% dels catalans (per bé que tenen una lleugera majoria al Parlament), i que, per això mateix, la llei ha de cedir davant aquest fet “de justícia” i “de necessitat” indiscutible.

Luque, en un raonament molt ben articulat, diu que si algú creu que la seva és una “causa justa” (Torra ho ha dit més d’un cop en aquests termes i és el que han vingut a afirmar els processats en els al·legats finals davant del Tribunal Suprem quan han ratificat que tornarien a fer el que van fer), i que, com a conseqüència d’aquesta valoració, està convençut de trobar-se  al costat correcte de la història, també creu que tots els altres van errats i, per això mateix, considera que és innecessària la aquiescència d’aquests altres (ni que aquests siguin la meitat dels catalans) respecte dels seus plantejaments. S’explica, doncs, plenament, que l’independentisme unilateralista -el que va proclamar la DUI i ara té la meitat dels seus dirigents a la presó i l’altra meitat a l‘exili- menystingui les formes i els mitjans per dur a terme el seu propòsit i hagi decidit dur-lo a terme sense mirar prim.

És cert que, en l’exercici d’aquesta actuació tan irresponsable, no és només l’independentisme unilateralista el responsable únic (encara que sí el més important) del que ha succeït, perquè, per a desgràcia de tots, hem tingut també un Estat incapaç de fer res per evitar la catàstrofe i això ens ha dut a un diàleg de sords en el qual, com ha escrit aquest bon constitucionalista que és Xavier Arbós, des del Govern central s’ha actuat com si només existís la llei i des del Govern de la Generalitat com si la llei no existís.

Però el drama a què ens enfrontem radica bàsicament en el fet que el secessionisme unilateralista no sigui capaç de reconèixer cap dels seus errors. I és aquesta incapacitat  de veure que és indispensable “respectar la llei i els drets dels altres” que fa dir a Torra que no acceptarà cap altra sentència que no sigui absolutòria, i critiqui durament el govern actual de Pedro Sánchez per no parar els peus als jutges, com si en un Estat de dret el govern tingués la possibilitat d’esmenar la plana al Poder Judicial que -dit sigui de passada-, a Espanya, no és el poder judicial de Veneçuela, sinó el d’un Estat de dret de veritat, com han reconegut totes les cancelleries europees, encara que un gran sector de gent (l’ANC, per exemple) s’entesti a no voler-ho creure i, obcecats,  segueixin insistint en la via unilateral (“ho tornarem a fer!”), oblidant que els més elementals principis democràtics impedeixen endegar un legítim programa polític de separació unilateral d’Espanya sense tenir un suport popular que sigui rotundament majoritari, sense obtenir cap reconeixement internacional tàcit ni explícit, sense un preparació institucional adient que el faci viable (no actuant “de farol”, com va reconèixer la consellera Clara Ponsetí), i, més important encara, sense respectar democràticament la llei i els drets, les opinions, la legitimitat i fins i tot la mateixa existència de més de dos milions de votants catalans que han donat el seu suport a partits que no volen la independència.

I un apunt final pel que fa a això que jo he definit com “un suport rotundament majoritari”. Fa dos-cents cinquanta anys, Jean-Jacques Rousseau escrivia que quan es tracta d’ harmonitzar la voluntat particular i la voluntat general en les deliberacions públiques, cal tenir en compte una pauta que mai no s’hauria d’oblidar: que com més greus i importants són les deliberacions, més s’ha d’aproximar a la unanimitat de l’opinió dominant. I no hi ha dubte que són decisions greus les que afecten al contracte social, i per tant, al sistema constitucional i estatutari. I no hi ha dubte que la secessió d’un territori determinat d’un Estat afecta clarament la Constitució espanyola i l’Estatut de Catalunya.

Més encara: si la simple modificació de l’Estatut exigeix el suport de dos terços de Parlament, ¿no cal primer obtenir una majoria que assoleixi com a mínim aquest nivell per posar en marxa els mecanismes democràtics que puguin conduir a la secessió?

¿Podran ser diputats europeus Puigdemont, Comín i Junqueras?

23 Juny 2019 by

Si tenim en compte que en l’exercici de l’última paraula que es concedí als acusats del Procés, cap d’ells no va mostrar penediment pels seus actes ni va realitzar cap mena d’autocrítica, ans més aviat van mostrar tots ells una ferma decisió de tornar sobre els mateixos passos si tenien ocasió de fer-ho, haurem de convenir que estem davant d’un gravíssim problema que no resoldrà la sentència, ja que la bel·ligerància dels catalans s’anirà engrandint amb les decisions que anirà prenent el Tribunal Suprem fins i tot abans de dictar el fall definitiu.

El primer escull s’ha produït ja aquesta setmana quan la Junta Electoral Central (JEC) i el mateix Tribunal Suprem han impedit que Carles Puigdemont, Antoni Comín o Oriol Junqueras recollissin l’acta de diputat europeu després d’haver estat elegits en unes eleccions lliures a les quals es van presentar amb l’autorització del mateix tribunal, tot i que alguns partits, com Ciutadans, s’hi van oposar. En aquella ocasió, el Suprem va convenir que tots els candidats podien presentar-se als comicis ja que no pesava damunt seu cap condemna que els inhabilités.

Elegits, doncs, per sufragi universal, Puigdemont, Comín i Junqueras han intentat recollir dilluns passat l’acta de diputat, però no ho han aconseguit ja que, en el cas dels dos primers, la JEC no ha accedit que ho fessin a través d’un representant legal (ells no hi ha volgut anar personalment per por de ser detinguts); i en el cas de Junqueras, perquè el mateix Tribunal Suprem li ho ha impedit, en negar-li permís per sortir de la presó.

Com veiem, els supòsits no són idèntics. En el cas de Puigdemont o Comín, el jutge Llarena, encarregat de la instrucció, ha desestimat les seves peticions de jurar per mitjà d’un representant amb poders notarials i els ha recordat que els eurodiputats només adquireixen la immunitat després de jurar personalment, que és quan accedeixen al càrrec de forma efectiva, cosa que no ha succeït. En canvi, en el cas de Junqueras -respecte del qual el jutge Llarena ja no té res a dir perquè ha estat jutjat pel Suprem-, ha estat aquest que li ha impedit d’acudir a la seu de la JEC per prometre o jurar la Constitució.

Tenint en compte que l’article 224.2 de la Llei de Règim Electoral General estableix que “en el termini de cinc dies des de la proclamació, els candidats electes hauran de jurar o prometre acatament a la Constitució davant la Junta Electoral Central”, i afegeix que “transcorregut aquest termini, la Junta Electoral Central ha de declarar vacants els escons corresponents als diputats del Parlament Europeu que no haguessin acatat la Constitució i suspeses totes les prerrogatives que els puguin correspondre per raó del seu càrrec, tot això fins que es produeixi l’acatament”, la qüestió juridicopolítica es complica, ja que la JEC ha decidit deixar vacants els escons que els corresponien.

Tenim, doncs, que en haver acudit presencialment l’advocat de Puigdemont i de Comín a la JEC sense èxit, s’han conclòs els tràmits davant la jurisdicció espanyola, fet que els permet apel·lar directament al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUD), cosa que han fet per la via del procediment d’urgència. No ha estat així en el cas d’Oriol Junqueras, que ha presentat un recurs de súplica davant el Tribunal Suprem després de la decisió d’aquest d’impedir que l’eurodiputat electe pogués acudir el passat dilluns al Congrés dels Diputats per completar els tràmits necessaris i acreditar-se com a europarlamentari davant la Junta Electoral Central prometent o jurant la Constitució.

En el supòsit de Puigdemont i Comín, tot i els raonaments esgrimits pel seu advocat, Gonzalo Boye, en defensa de les seves pretensions, em sembla difícil que acabin aconseguint l’objectiu que persegueixen (tot i que hi ha opinions que defensen el contrari); però en el cas de Junqueras, considero que les seves pretensions són força més raonables, ja que l’únic argument que va esgrimir el TS per denegar-li permís per complimentar els tràmits per obtenir l’acta de diputat, és que el desplaçament de Junqueras a Brussel·les per completar els tràmits (després de jurar el càrrec davant la JEC) posaria en un “irreversible perill” les finalitats del procés judicial que ha quedat vist per a sentència.

Lògicament, Junqueras ha recorregut la decisió del Suprem en considerar que aquesta “s’aparta de precedents anàlegs sense raó, contravé la normativa que regula la participació de ciutadans a les eleccions al Parlament Europeu i fa inefectius drets constitucionals”. Per als lletrats que el representen, la interpretació de les lleis electorals i del reglament del Parlament Europeu realitzada per impedir que l’exvicepresident de la Generalitat pogués assistir a la promesa de la Constitució i a la recollida de l’acta d’eurodiputat “pot suposar una interpretació de la normativa incompatible amb el dret de la Unió”. I han demanat que el tribunal resolgui la qüestió en un tràmit d’urgència per, si és denegada, acudir a la justícia europea.

És cert que el Suprem va al·legar que la pèrdua del dret de participació de Junqueras per impedir la seva acreditació com a europarlamentari “no és irreversible sinó temporal”, però la defensa del republicà considera que es tracta d’ “una suspensió indefinida i generalitzada del dret de participació política” i, a més, suposa “una indirecta afectació del dret a la presumpció d’innocència i a la llibertat d’expressió”.

És molt interessant llegir aquest recurs en què Junqueras pregunta al Suprem “quin sentit tindria la participació en les eleccions i el vot ciutadà si no pot ni tan sols atendre el primer tràmit establert en la seva condició de parlamentari electe”. En aquest es queixa, a més, que la resolució judicial “no explicita prou ni dóna raons” sobre per què els drets de participació i representació política han de ser suspesos en el cas d’un parlamentari europeu quan aquesta protecció la donà el mateix tribunal per a les eleccions generals al Congrés.

Davant l’opinió del Suprem, alguns juristes de probitat reconeguda han afirmat que les normes relatives a l’elecció dels parlamentaris europeus no poden deixar de ser obeïdes per tots els Estats membres. En aquest sentit, doncs, un cop s’han convocat les eleccions i els ciutadans han votat i s’han proclamat les candidatures, no es pot impedir que els candidats elegits ocupin l’escó corresponent. Segons aquesta interpretació, ni el Dret Europeu, ni el Dret dels Estats membres, ni concretament el Dret espanyol, contemplen una sola circumstància que permeti impedir que els candidats electes es converteixin en diputats.

Desconec si serà aquesta interpretació la que acabarà triomfant o la contrària davant la Justícia Europea, on tot acabarà, però estic convençut que la “crisi catalana”, aquesta que s’havia d’haver tractat en el camp polític i no només en el judicial, donarà encara molta feina als jutjats amb la consegüent (i inevitable) inestabilitat política. I això, per al país, no és certament una bona notícia.

Vist per a sentència

16 Juny 2019 by

Aquests dies ha acabat la llarga vista oral del judici que se sustenta davant del Tribunal Suprem pel que hem denominat “el procés”, en què un bon grup de polítics catalans van desobeir les lleis del país i van desafiar l’estat de dret vigent emparant-se en el que ells han definit com un “mandat democràtic” de la ciutadania. Ja he dit en més d’una ocasió què penso d’aquest mandat i del valor que pot tenir quan es pren contra la legislació democràtica vigent i per unes majories importants però no suficientment aclaparadores (en el cas de Catalunya, per diputats que representaven una mica més del 47 per cents dels vots obtinguts a les eleccions al Parlament, que ostentaven, però, la majoria absoluta de la cambra).

Tot i així, no hi ha dubte que, encara que critiquem el que van fer i siguin jutjats per la seva conducta, el cert és que no van actuar amb armes i no van usar la violència física contra ningú, però és incontestable que no van guanyar ni reeixir en el seu intent de proclamar i consolidar el que ells van definir com la República catalana, ja que ni arriaren la bandera espanyola, ni demanaren que cap estat estranger els reconegués, ni res va canviar per a la integritat d’Espanya i per a la posició d’aquesta en el context internacional. El fet és que el Govern de la Generalitat va renunciar voluntàriament a qualsevol dels mecanismes d’independència. Es va acatar tot.

Hem vist aquests dies que, a l’acusació final, els fiscals ha decidit no rebaixar un sol grau els seus plantejaments inicials i els han mantingut en el seu grau màxim (rebel·lió, sedició, malversació i desobediència), acusacions que han d’alguna manera condicionat fins ara la Sala del Suprem que, en cap moment, ha cedit a deixar sense efecte la presó preventiva dels acusats, tot mostrant-se des del primer dia extremadament garant dels drets dels “altres” (entenent per “altres” els espanyols que, teòricament, podíem sortir perjudicats per la segregació d’una part del territori nacional de manera il·legítima), i molt dura amb els presumptes infractors de la llei, que estan privats de llibertat sense que pesi encara contra seu cap sentència ferma.

Les defenses, en canvi, totes sense excepció, han argumentat amb un gran convenciment la impossibilitat d’acreditar la concurrència d’alguns elements que configuren els delictes de què s’acusa als processats. I de manera especial, per la seva importància i gran transcendència jurídica, el que fa referència a la violència imprescindible en el delicte de rebel·lió, així com també han negat l’aixecament tumultuós, que és la característica bàsica del de sedició. Alhora han intentat demostrar que no hi va haver cap mena de malversació en tot el que van fer per organitzar el referèndum de l’1-O. Només accepten que hi va haver desobediència.

No tinc una bola de vidre per saber què acabarà dient la sentència, però davant la persistència dels fiscals per elaborar la teoria del “cop d’estat”, acudint a les tesis de Kelsen perquè se’ls fa difícil utilitzar tan sols les circumstàncies que determina el Codi penal per tipificar el delicte de rebel·lió, m’han semblat molt interessants els plantejaments que les defenses han fet durant tot el judici i, especialment, els al·legats finals, que desbrossaren el passat dimarts davant el silenci atent de la Sala i dels acusadors.

Del que jo he pogut veure i escoltar dels al·legats de la defensa, el que més interessant (i intel·ligent) m’ha semblat és que tots els defensors, a diferència dels fiscals, que van farcir el seu discurs de connotacions polítiques per decorar i revestir penalment el “cop d’estat”, abonant-se a la “via política”, s’han apuntat a la “via tècnica” i, per tant, a les tipificacions penals, conscients que, com pensem molts juristes, aquest judici mai no s’havia d’haver dut a terme, i -sobretot- mai amb els càrrecs que han dibuixat les acusacions.

El més brillant dels advocats ha estat, al meu entendre, Xavier Melero, que, des del primer moment fins al darrer, ha intentat fer veure al Tribunal que no estàvem davant d’un judici polític sinó penal, d’ací que finalitzés el seu al·legat plantejant com n’era, d’absurda, la situació, si teníem en compte l’absurditat dels càrrecs demanats per la fiscalia. Melero, reconduint les coses al camp estrictament penal i defugint el polític, no s’ha estat de dir que el Govern de la Generalitat i els acusats van mentir públicament a la ciutadania en prometre l’impossible, però és evident que aquests posicionaments polítics, que podran tenir la consideració negativa que vulguem des del punt de vista moral o de credibilitat política, no són un delicte. És delicte el que, com a tal, tipifica el Codi penal. I partint d’aquest plantejament tècnic, Melero ha posat contra les cordes la fiscalia.

L’advocat ha descrit els fets de manera pedagògica i -com ha observat Carlos Zanon a “La Vanguardia”-, encara que ni a la Fiscalia ni a Puigdemont no els agradi escoltar-ho, Melero ha dit alt i clar que els fets indiquen que el Govern va renunciar voluntàriament a qualsevol dels mecanismes d’independència. Es va acatar tot. De la mateixa manera que es va acatar el 155. “Condemnin, doncs, els acusats per desobeir el TC, pels delictes de desordres públics, però res més, perquè no hi va haver res més”, ha estat la seva conclusió amb la qual tancava una hàbil defensa.

Correspondrà, doncs, a la Sala determinar el significat global del que va succeir a Catalunya durant els mesos de setembre i octubre de 2017. I segons quina sigui la seva versió dels fets provats, tindrem una sentència o en tindrem una altra. Ara, doncs, no ens queda altra cosa que esperar aquesta en un procés que és -hauria de ser- estrictament un “judici penal”, però que molts (tant d’un costat com de l’altre) han intentat vendre com un “judici polític”. Per tant, la sentència no serà bona de posar ni serà rebuda dòcilment per tota la ciutadania.

I no puc acabar aquest escrit sense referir-me, ni que sigui succintament, als al·legats finals dels acusats, que no poden deixar indiferents a ningú. D’aquests diré -sumant-me al seu criteri- el que n’ha escrit un dels més reputats penalistes catalans d’avui, l’advocat Marc Molins: “Des de l’impacte que a mi personalment m’han provocat les enormes dosis d’honestedat i de dignitat amb què s’han dirigit al tribunal, voldria concloure remarcant que si volem donar una passa al front en la resolució d’aquest conflicte que ha fracturat la convivència hem de comprendre que la sentència que s’ha de dictar no és un punt final, sinó, precisament, el punt d’origen des del qual els independentistes han de seguir lluitant pels seus ideals sense cometre errors, i els constitucionalistes han d’iniciar una reflexió que els permeti comprendre fins a quin punt han contribuït a crear aquesta situació”.

La internacionalització del conflicte català entre el dret i la propaganda

9 Juny 2019 by

El passat 24 de febrer em demanava si, com s’opina des de l’independentisme, la democràcia és superior a la llei, i concloïa negant l’afirmació, com també hem de negar que la llei pugui subsistir sense democràcia, ja que aleshores estaria mancada de la raó per la qual, en un estat democràtic de dret, les decisions que pren el poble, que ostenta la sobirania nacional, legitimen la llei que, una volta aprovada, tots hem de respectar. Val a dir també que, en una democràcia, les lleis no tenen un valor absolut, que, per això mateix, es poden interpretar i modificar, però del que no tinc cap dubte és que no pot haver-hi democràcia sense que es compleixin les lleis.

Aquesta reflexió preliminar ve a tomb arran dels fets que s’han produït durant les darreres setmanes i, especialment, amb motiu de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que ha desestimat la demanda presentada per Carme Forcadell i altres 75 diputats del Parlament de Catalunya pel fet que el Tribunal Constitucional suspengués el ple del 9 d’octubre de 2017. Si feu memòria (que tot ho esborra el temps), aquest ple no es va dur a terme, però sí el dia 10, on s’acceptà la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) que va ser paralitzada per Carles Puigdemont als pocs segons d’haver-se aprovat.

La sentència és molt important perquè podem ja donar per fet que la que pronunciarà el Tribunal Suprem en el judici del Procés que és a punt d’acabar la fase oral, serà recorreguda al TEDH, i aquest primer tast no deixa de ser interessant, ja que posa els punts sobre les is, i segurament no haurà deixat satisfet els independentistes.

La demanda va ser interposada l’11 d’octubre de 2017 pels parlamentaris catalans, els quals van al·legar que, amb la decisió de suspendre el Ple i amb la sentència del Tribunal Constitucional que va seguir a aquesta decisió, el T.C. vulnerava els drets polítics dels diputats nacionalistes, protegits pel Conveni Europeu de Drets Humans. En concret, els drets a la llibertat d’associació i a la llibertat d’expressió, ja que el Parlament, actuant com ho feia, acatava -deien- la voluntat dels ciutadans que van participar al referèndum de l’1-O. Com podeu veure, l’argument de fons és el que he criticat al primer paràgraf d’aquest article. Segons Forcadell, Puigdemont i els altres diputats, l’únic que feien era respectar el principi democràtic, que els empenyia a violar la llei perquè així ho havia decidit el poble de Catalunya.

Doncs bé, el TEDH ha estat tan clar com contundent, ja que la Cort europea argumenta que la suspensió era “necessària en una societat democràtica” per “el manteniment de la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la protecció dels drets i llibertats dels altres” -cal remarcar aquest “dels altres”-, en línia amb el que estipula l’article 11 del Conveni, i que la base jurídica del Constitucional es recolza en la legislació espanyola.

D’altra banda, el Tribunal observa que la decisió de la Mesa del Parlament de convocar una sessió plenària va suposar un “incompliment manifest de les sentències anteriors del Tribunal Constitucional, que tenien per objecte protegir l’ordre constitucional”. I conclou que “els tribunals constitucionals poden adoptar mesures apropiades per garantir el compliment de les seves sentències.

No cal dir que la sentència del TEDH va ser rebuda amb goig pels representats de l’Estat i amb un gran sentiment de frustració pels independentistes, sentiment que va provocar fins i tot una sèrie d’invectives entre l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, i el d’Oriol Junqueras, Andreu Van den Eynde, ben poc exemplars, per cert. Mentrestant, el govern de Torra va intentar passar-hi com de puntetes mentre la seva consellera portaveu, Meritxell Budó, assegurava que acataven la decisió del TEDH alhora que vaticinava victòries futures de l’independentisme, tot esperant -va dir amb sorna- que quan aquestes els siguin favorables, també seran respectades pels que ella va definir com a “unionistes”.

Poques hores després de rebre aquesta dutxa d’aigua freda, des de l’independentisme -TV3 en va fer un ample reportatge a les notícies del vespre- es va destacar l’informe que a l’ONU s’havia emès tot exigint la llibertat dels presos a la recta final del judici. El conseller Alfred Bosch, d’ERC, va dir que aquest provenia d’un organisme oficial de les Nacions Unides, institució garant dels drets humans que havia elaborat “un informe molt contundent”, un “dictamen” d’obligat compliment per a Espanya que, si aquesta no el tenia en compte, es veuria forçada a abandonar l’ONU.

Més enllà de dir que, des del meu punt de vista, l’Estat ha actuat molt parcialment en el procés de què estem parlant, no sols per les penes que demana el Ministeri Fiscal sinó també per haver exigit que, des del primer moment, els imputats estiguessin en presó preventiva, i continua mostrant-se del tot contrari a la possibilitat que els dirigents polítics que han estat elegits a les darreres eleccions puguin exercir els seus càrrecs mentre no tinguin en contra seva cap mena de condemna ferma, més enllà, dic, de tot això, el que no té cap sentit i forma part d’una premeditada estratègia d’estendre tinta de calamar per confondre el personal, és que des de la Generalitat es menyspreï la sentència del TEDH i es lloï aquest dictamen de l’ONU que, com hem pogut saber, no sols no és d’obligat compliment, sinó que té molts trumfos perquè diguem que és parcial i dictat pràcticament a instància de part.

En realitat, el presumpte dictamen no és tal, i no mereix tan sols el caràcter d’informe, sinó que es tracta d’una simple opinió de les persones que el signen. Aquestes, que s’autodenominen “experts” (i no seré jo que digui que no ho són, perquè no els conec) no fan sinó traslladar el seu criteri personal al Comitè de Drets Humans, que -aquest sí- és un òrgan oficial de l’ONU, per si el vol tenir en compte.

No vull anar més enllà, però pel que he pogut llegir, temo molt que sigui molt difícil qualificar aquests “experts” de persones neutrals i independents de criteri, ja que, segons sembla -ningú no ho ha desmentit- els seus autors estan vinculats a Ben Emmerson, un influent advocat britànic que ha estat contractat per la Assemblea Nacional Catalana (ANC) i per Òmnium Cultural per a internacionalitzar la causa dels presos, cosa que segurament faran molt bé i que és fins i tot necessària. Però el pes d’aquest “informe” i la “sentència” del TEDH no admeten cap mena de comparació.

Les eleccions municipals i autonòmiques, una mirada.

2 Juny 2019 by

Després del gran desplegament informatiu que va fer el diari “Menorca” dels resultats electorals a les nostres illes, i dels ajustats comentaris que ens van oferir els seus periodistes, poca cosa podem dir els qui, setmanalment,  posem la nostra mirada sobre la realitat i exposem la nostre manera d’interpretar el món. Per tant, i atès que alguna cosa he d’opinar del que va succeir a les eleccions del passat diumenge, intentaré fer-ho parlant de les europees, municipals i autonòmiques, prescindint del que ha succeït a les Balears.

Europa.- La principal novetat de les eleccions al Parlament europeu és que, si bé el domini absolut que conservadors i socialdemòcrates havien tingut els darrers quaranta anys s’ha acabat, els pitjors auguris sobre un possible triomf dels euròfobs no s’ha produint al nivell que molts temíem, ja que més enllà de les victòries de Le Pen a França i de Salvini a Itàlia, els euroescèptics i populistes han aconseguit uns 171 diputats, és a dir un 23% dels escons. No és poc, certament, però en quedar aquests repartits en tres grups diferents, segurament tindran una capacitat d’influència limitada.

El major grup serà el popular, amb 180 diputats (en tenia 217), i el seguirà el socialista, amb 145 diputats (en tenia 187). Són els dos col·lectius que més han perdut, mentre que ha augmentat molt el grup liberal gràcies als diputats que hi ha aportat el president Macron. Aquest en tindrà 109 (abans en tenia 69), els quals es convertiran en la frontissa indispensable per a molts dels acords que s’haurà de prendre. També cal remarcar l’auge dels Verds, impulsat especialment per l’èxit que han tingut a Alemanya, que els permetrà obtenir 69 diputats. Aquests seran, doncs, els grups més importants. Si a tots hi afegim els 171 obtinguts pels euròfobs i els que no responen a cap d’aquests grups, tindrem un parlament molt plural, que avui és tendència general a Europa des que les majories absolutes han pràcticament desaparegut. El diàleg, doncs, serà absolutament necessari.

Espanya.- Gran victòria socialista si ens atenem al que acabem de dir: que les majories absolutes han pràcticament desaparegut i que els governs que s’hauran de formar a ajuntaments i comunitats autònomes seran, com a norma, governs de coalició o en minoria amb suports parlamentaris d’altres partits. No hi ha dubte, per tant, que el PSOE de Sánchez ha sabut capitalitzar el govern del país que ostenta des de fa un any i l’èxit de les passades generals, que el situa en una posició de privilegi, per bé que amb un cert sabor agredolç si tenim en compte que la divisió del país en dos blocs i l’opció de Ciutadans de situar-se clarament en el de dreta, dificulta acords cap al centre, la qual cosa sembla que implicarà que els socialistes perdin l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid a mans d’una dreta que, si les coses no canvien (que podrien canviar atesa la volatilitat de Rivera) necessita forçosament pactar amb Vox.

El PP de Pablo Casado, que havia perdut més de la meitat dels diputats a les eleccions generals d’abril no ha tret un bon resultat. Molt per sota del PSOE, ha aconseguit tanmateix frenar la caiguda gràcies a dues dades que poden ser suficients (si més no per una temporada) perquè el jove líder es mantingui en el càrrec: la possibilitat de governar l’Ajuntament i al Comunitat de Madrid. Ara que, com va succeir a Andalusia, Madrid no pot ser de dretes si no és amb la foto de Colón. Per això mateix, auguro que li serà molt complicat seguir venent que és de centre si pacta amb els que ha considerat durant la campanya com a radicals de dretes. I vendre que emprendrà una refundació del partit en semblant posició de debilitat, em sembla que només pot ser vist com un exercici temerari.

Centrant-nos ara en Ciutadans, el fet que fa quatre anys no tingués presència als municipis espanyols no catalans i tampoc a les comunitats autònomes, ha implicat que els seus líders expliquin els resultats obtinguts com una gran victòria. Estan en el dret de fer-ho, però per poc que observem críticament les dades, veurem de seguida que la victòria no és tal, ja que si bé és cert que han obtingut 7 diputats a les europees (en tenien 2), baixen del 16% de vots que van obtenir el 28-A a un 12’2% ara. I la major decepció (i preocupació) és el que ha passat a Catalunya, on Ciutadans puja en nombre de regidors, òbviament!, però es queda molt lluny del milió de vots que va obtenir el 21-D, ja que no arriba als 280.000 a les municipals. A la província de Barcelona, per exemple, bastió de la victòria d’Arrimadas a les autonòmiques catalanes, Ciutadans ha quedat relegada a cinquena força. A més, Rivera s’ho havia jugat tot (també la seva ideologia primigènia, si és que mai n’ha tinguda cap) a fer el dit “sorpasso” al PP i ha quedat molt per davall d’aquest, tant a Europa com a les autonòmiques i generals, i això, per més que ara ho dissimuli, acabarà per passar-li factura.

Quant a Podemos, és sens dubte el gran derrotat després de perdre diverses alcaldies del canvi. A més de Madrid capital, els morats s’han deixat pel camí la Barcelona d’Ada Colau (encara que en aquesta pot haver-hi sorpreses), i la Saragossa de Pedro Santiesteve. Només els alcaldes del canvi José María González, ‘Kichi’, a Cadis, i Joan Ribó, a València (tot i que aquest és, pròpiament, de Compromís, no de Podemos), han sobreviscut.

Catalunya.- En aquesta comunitat, que tanta influència està tenint darrerament en l’esdevenir polític d’Espanya, hi ha hagut uns perdedors clars: Ada Colau (amb l’advertiment que acabo de fer); Manuel Valls, per qui havien apostat les elits econòmiques; Junts per Catalunya, que ha perdut centenars de regidors, encara que és el qui en té més a tot el país, però ha passat a ser tercera força; la CUP, que ha perdut la meitat dels vots; i Vox, que ha obtingut només 3 regidors a tota la comunitat. (En això, els menorquins encara els hem guanyat, en no donar-los cap regidoria ni cap lloc al Consell ni al Parlament. És una gran notícia).

També hi ha hagut guanyadors. Aquest són ERC, gran vencedora a tot Catalunya, amb victòries importants, com la de Barcelona, Lleida o Manresa, i essent una alternativa clara a Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Badalona o Sabadell. També el Partit dels Socialistes PSC, que ha quedat segon a les municipals traient cap a Barcelona i recuperant posicions a l’àrea metropolitana o a Girona. De fet, el PSC ha recuperat molts dels vots que li va prendre Ciutadans a les darreres autonòmiques. I per últim, contra molts pronòstics i amb l’impagable ajut de la Junta Electoral Central, també resulta vencedor Carles Puigdemont, que ha recollit, ell sol, un milió de vots (cent mil de fora de Catalunya) tot superant els obtinguts per Oriol Junqueras, la qual cosa li donarà força per seguir internacionalitzant la causa catalana a Europa, pugui o no recollir l’acta de diputat (ell diu que sí encara que, mirant la llei, sembla impossible, però parlant de Puigdemont ja no m’atreveixo a dir res) i seguirà, doncs, essent una veu imprescindible en el diàleg que algun dia s’haurà d’encetar, i també un enorme maldecap per a l’Estat, dels que no es curen amb dues aspirines.

Iceta & Marchena

26 Mai 2019 by

Iceta-. A pesar que Pedro Sánchez es va equivocar en no tenir en compte les mínimes regles de procediment quan va decidir que Miquel Iceta seria el seu candidat a la presidència del Senat, regles de cortesia que havia de respectar ja que el nomenament com a senador depenia, com a qüestió prèvia, del Parlament de Catalunya; a pesar també que el govern de Sánchez no va fer possible que Oriol Junqueras participés en el debat dels europarlamentaris a Catalunya -quan aquest cop l’autorització no depenia del Tribunal Suprem, sinó de la Direcció General de Presons, integrada en el Ministeri de Justícia-; fins i tot a pesar que els adversaris “nacionals espanyols” del PSC-PSOE (Ciutadans i PP, per tant, no només els independentistes) també decidiren trencar la cortesia parlamentària per primer cop en la història i barrar el pas a Miquel Iceta com a senador; a pesar, dic, de tots aquests errors que no demostren sinó com n’està d’enverinada la política espanyola i mostren a plena llum la dificultat que tindrà el país per tornar a una via de normalitat i de convivència cívica i pacífica, considero que la decisió presa pels independentistes catalans -els d’Esquerra i els de Puigdemont- de vetar Iceta és un error monumental. Pitjor encara, perquè revela el gran temor que tenen aquests dos col·lectius a trobar solucions que tinguin algun cost polític i la por (una vegada més) que se’ls digui “traïdors” des de les files més integristes (que no mereixen altra qualificació) de l’independentisme.

Algú ha escrit aquests dies que si no fos perquè l’únic que sembla que pretén ERC és distanciar-se i guanyar a Pugidemont l’hegemonia de l’independentisme -decisió respectable però que, quan s’esdevé única o principal, empetiteix moltíssim els objectius polítics de la formació-, no hauria actuat com ho ha fet. En realitat és com si en aquest darrer viatge, ERC hagués perdut el pragmatisme que havia decidit assumir als darrers mesos i que tants bons propòsits augurava.

D’altra banda, aquesta decisió revela una gran miopia, ja que, si Iceta és l’enemic, o bé l’independentisme no està ben informat o no ha entès el més evident. És clar que, si parlem de miopia, també podem destacar la de la candidata europea del PP, Dolors Montserrat, que ha qualificat la negativa a Iceta de “puro teatro”, afegint que l’acord de Sánchez amb els independentistes és indiscutible. Teoria que, amb unes altres paraules, també ha defensat la senyora Arrimadas, suposo que inconscient que, amb aquest tipus d’afirmacions, no fa més que reforçar el PSOE de Pedro Sánchez perquè, davant les acusacions que aquest ha rebut darrerament de la dreta de ser poc menys que un submarí de Torra, res no li ha anat millor que el vet dels independentistes a Iceta, que el deixen com el que sempre ha dit que és: un polític sense hipoteques amb els nacionalistes.

Marchena.- Sóc dels qui he escrit (potser un dia me’n penediré) que la sentència dels enjudiciats pel Procés no estava escrita abans d’iniciar-se la vista oral, contràriament al que han opinat i opinen molts ciutadans, sobretot entre els militants de l’independentisme. També sóc dels qui, des del primer dia, he opinat que tots els enjudiciats havien comès algun tipus de delicte, ja que és evident que van desobeir el Tribunal Constitucional i els Tribunals de Justícia, i està per veure si van malversar diners públics i si van cometre rebel·lió o sedició, delictes que, en tot cas, s’hauran de provar, cosa que no resulta gens fàcil. Però, més enllà que la presó preventiva a què se’ls ha sotmès m’ha semblat una injustícia perquè era innecessària en persones que es van sotmetre voluntàriament als tribunals (no així en el cas dels fugats), és evident que alguna pena els ha de caure en dictar la sentència perquè van violentar l’Estatut i la Constitució.

També he cregut que, més enllà d’algunes vicissituds discutibles de procediment, l’actuació de Marchena em semblava força correcta, tot i que, aquestes darreres setmanes, ha adoptat certes actituds de to altiu que no condueixen enlloc i que, pitjor encara, infonen temor i frustració, ja que són perjudicials per a un correcte procedir en l’etapa de les testificals.

Al meu entendre, el punt més discutible de la seva actuació s’ha esdevingut durant el testimoni de la filòsofa Marina Garcés, quan no li va permetre que expressés el seu “sentiment de por” que, segons afirmà el magistrat, no té rellevància jurídica, quan és evident que en té, ja que en el procés s’està intentant determinar l’element de la “violència” per al delicte de rebel·lió, cosa que fa imprescindible conèixer com es van sentir aquelles persones que la van sofrir. I més si tenim en compte que Marchena va permetre que, en testificar els policies, aquests poguessin exposar sense cap restricció els sentiments que havien experimentat (alguns -molts- van assegurar que havien sentit més odi a Catalunya que durant el terror d’ETA al País Basc, encara que no n’havien estat testimonis directes). I recordeu els sentiments de por que va exposar la lletrada del Jutjat 13 de Barcelona, que va dir tot el que va voler sobre el seu estat anímic.

Però el més greu ha estat el frec-a-frec que Marchena ha tingut amb l’advocat Benet Salellas quan, després de queixar-se que no se’l deixava preguntar lliurement i d’afirmar que no faria més preguntes, Marchena li va respondre: “Correcto, mucho mejor”. Doncs bé, he de dir sense recança que aquest “mucho mejor” em sembla terrible, perquè revela, si no la parcialitat del jutge, sí, com a mínim, una consciència prèvia pejorativa respecte de les defenses i dels processats.

En aquest sentit no estaria de més recordar que, en un judici contra Otegi per enaltiment del terrorisme, en negar-se a respondre a la jutgessa de l’Audiència Nacional Ángela Murillo quan aquesta li va demanar si condemnava el terrorisme d’ETA, la magistrada va comentar en veu alta: “Ya sabía yo que no me contestaría a esa pregunta”, i aquest sol comentari, del tot fora de lloc, va provocar que, el 2011, el Tribunal Suprem anul·lés la sentència dictada i obligués a repetir el judici.

Més encara, quan Otegi i altres quatre acusats per pertinença a ETA, en un judici conegut com el cas Bateragune, van apel·lar al TC perquè Ángela Murillo formava part del tribunal de l’Audiència Nacional que els havia condemnat, el Constitucional va rebutjar el seu recurs tot considerant que aquest incident no llançava dubtes sobre la parcialitat de la magistrada a l’hora de jutjar-los, però uns anys més tard, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va sentenciar que vulnerava el dret dels acusats a un judici just per falta de parcialitat de la magistrada de l’Audiència Nacional. Convé tenir-ho en compte.

 

La transcendència del vot europeu

19 Mai 2019 by

El passat 24 de març vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un article titulat “Europa: cal barrar el pas a l’extrema dreta”. Doncs bé, avui ens trobem a una setmana justa del dia assenyalat per a elegir els diputats que ocuparan un lloc en nom nostre al Parlament Europeu en unes eleccions que la majoria de ciutadans menyspreen o, tot en gros, no tenen gaire en compte, a pesar que són més transcendents per al futur de tots nosaltres que les eleccions als Ajuntaments, al Consell i al Parlament autonòmic, sense menystenir, és clar, la importància (bàsicament per la proximitat) d’aquestes darreres.

En un article de gran profunditat, com tots els seus, Manuel Castells ens deia que “la Unió Europea és el projecte polític més audaç̧ de la història contemporània. Unir en les seves decisions econòmiques i socials 28 països amb un passat compartit que va estar dominat per guerres i hostilitat, particularment al segle XX, semblava missió impossible.” I potser ho és, però ja són vàries les generacions de polítics i ciutadans que han intentat que no ho fos. En l’origen de la Unió, es van combinar un projecte defensiu per reconstruir l’Europa devastada davant l’hegemonia dels Estats Units, l’amenaça soviètica i la visió voluntarista d’alguns líders europeus que van somiar amb una Europa unida que posaria fi a les guerres i assoliria una prosperitat solidaria, i Schuman, De Gasperi i Adenauer van tenir el coratge de superar les ferides encara obertes del nacionalisme i endinsar-se per un camí inèdit que va dur a Brussel·les, a Maastricht i a Schengen.

Aquest gran projecte s’ha trobat, però, amb forts entrebancs els darrers anys, quan, sobretot a causa de la crisi econòmica, els europeus ens hem tornat insolidaris i han aparegut novament els nacionalismes aïlladors cridant en defensa de “lo nostro”. La feble identitat europea va motivar que quan es van fer necessàries polítiques de solidaritat amb les economies més castigades per la crisi, els ciutadans dels països rics vagin oposar-s’hi i els dels països pobres (o mal gestionats) van interpretar com a dictadura brussel·lo-germànica les polítiques d’austeritat imposades a canvi del seu rescat financer, i a conseqüència d’això, molts estats van decidir atrinxerar-se. A la crisi hem d‘afegir-hi també la crisi de les persones refugiades, el descrèdit de la classe política tradicional, afí al capital i tacada per la corrupció, el fracàs de l’esquerra a molts països i la desconfiança en unes institucions europees còmplices de les polítiques d’austeritat que han torpedinat l’estat del benestar, sobretot als estats del sud d’Europa. Una tempesta perfecta de la qual també s’han aprofitat les forces externes a la UE.

El perill, doncs, de regressió és evident ja que, avui dia, els partits ultres són presents en la major part dels parlaments dels països comunitaris. Més encara, són socis de govern a Àustria (on es preveu que els euròfobs treguin un 30%), a Itàlia (on es preveu que treguin un 36%), han crescut molt a Finlàndia, Eslovàquia, Letònia i Bulgària (països dels quals no conec les enquestes per a aquestes eleccions), també a Hongria, Txèquia i Polònia (on trauran un 40%), i a França (on el FN de Le Pen pot guanyar amb un 22%, per tant, amb un percentatge superior al que pot treure el partit del president Macron). Mai abans forces polítiques nacionalistes, xenòfobes i populistes havien arribat tan lluny al continent, si exceptuem els convulsos anys trenta del segle passat.

Els estats que aporten més europarlamentaris són Alemanya (96) França (79), Itàlia (76), Espanya (59) i Polònia (52), si no comptem el Regne Unit que, a causa de no haver sortit encara de l’UE, n’elegirà 76, on s’augura possiblement un gran resultat de l’euroescèptic Neil Farage.

Dels grans estats europeus tenim, doncs, que, en molts d’ells, els partits contraris a un major aprofundiment de la unitat europea (per no dir contraris a aquesta) tenen una gran força, si tenim en compte les previsions de vot que he apuntat més amunt. Per tant, el perill és real, i en aquest punt cal destacar que, on potser les coses presenten un millor resultat per als partidaris de prosseguir el projecte integrador europeu, és a Alemanya, on als antieuropeus se’ls pronostica un 10%; a Espanya, on Vox probablement no passarà també del 10%; i a Portugal, d’on no tinc dades però sí puc dir que és l’únic país europeu on encara cap partit d’extrema dreta ha entrat al parlament nacional i on, per tant, s’espera que els euròfobs assoleixin un resultat força magre.

Això fa que Alemanya per un costat (encara que la desaparició d’Angela Merkel de la primera línia política és una mala notícia, perquè aquests darrers anys ha estat un bastió proeuropeu i, probablement, l’única persona amb autoritat moral i poder executiu capaç d’influir en l’àmbit de l’UE) i també la Península Ibèrica (Espanya i Portugal, que en conjunt elegeixen 80 diputats) siguin el baluard de la defensa del projecte que, fa setanta anys, endegaren Schuman, De Gasperi i Adenauer.

D’altra banda, és significatiu que, tant Espanya com Portugal, siguin també una excepció a Europa amb presidents de govern socialdemòcrates. De fet, tot i que va ser rebut amb moltes crítiques, el govern d’Antonio Costa, amb el suport del Bloco de Esquerda, comunistes i verds, ha aconseguit captivar les inversions nacionals i internacionals a Portugal, les dades econòmiques del país han estat lloades per les institucions europees i les enquestes diuen que tornarà a guanyar les eleccions. A més, el fet que Antonio Costa hagi estat l’únic dignatari estranger que ha acudit fa uns dies al sepeli d’Alfredo Pérez Rubalcaba, demostra la gran sintonia que té amb el nou govern espanyol i pot ser un gran aliat del president Pedro Sánchez, que, a la vista de com està el panorama, penso que està cridat a convertir-se en un dels més importants líders europeus dels propers anys, i un dels pocs que ho pot aconseguir des de la defensa de la socialdemocràcia, avui en franca decadència a la majoria d’estats.

Tornant, doncs, al que deia al principi, estem davant d’unes eleccions que poden ser decisives (per a bé i per a mal) per al futur d’Europa i, en definitiva, per a gestionar els problemes econòmics, socials i mediambientals entorn d’interessos comuns. El projecte d’integració europea és, sens dubte, un gran projecte, i els qui avui s’hi oposen són polítics incapaços de fer un esforç per a la solidaritat que s’apunten a les polítiques més egoistes. Penso, doncs, que té raó Manuel Castells quan, a l’article que he citat al començament, ens empeny a lluitar en favor del projecte europeu perquè -diu- no hi ha res que la voluntat humana, individual i col·lectiva, no pugui abordar, si hi ha coratge, intel·ligència i coneixement al voltant d’aquella voluntat.


%d bloggers like this: