Per un “Poder Judicial” independent dels polítics i dels jutges

18 Abril 2021 by

Del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) emanen els nomenaments dels principals òrgans judicials del nostre país. És, doncs, evident que la composició d’aquest Consell i el tarannà ideològic dels seus membres influeix de manera decisiva en la manera d’actuar dels tribunals, perquè, desenganyem-nos, per molt que parlem de la neutralitat dels jutges i proclamem que la justícia és igual per a tots, sabem que l’aplicació de la llei permet sovint interpretacions diverses, i en aquesta interpretació, la ideologia que puguin tenir els jutges i magistrats hi juga un paper. 

Fixada, doncs, la transcendència que per al funcionament del país tenen les institucions judicials, i tenint en compte que el CGPJ és qui decideix els principals nomenaments, no ens hem de sorprendre si els polítics tenen gran interès d’influir en la composició d’aquest òrgan, que no és, pròpiament un tribunal, però és qui té encarregada l’administració de l’Administració de la Justícia.

Actualment composen el CGPJ 21 membres: 20 vocals i 1 president. 10 els proposa el Congrés (6 d’entre jutges i magistrats i 4 d’entre juristes de reconeguda competència), i els altres 10 els proposa el Senat amb el mateix criteri i procedència. Aleshores, el Ple del CGPJ elegeix el president entre membres de la carrera judicial o juristes de reconeguda competència. Aquest és alhora president del Tribunal Suprem.

Tenim, doncs, que en l’actual sistema, són els parlamentaris els qui decideixen qui composa el CGPJ, però la llei no deixa aquesta elecció a una majoria simple, ni tan sols a una majoria absoluta, sinó que exigeix una majoria molt qualificada de vots: la de tres cinquenes parts dels diputats i dels senadors. I això, sobretot en èpoques com les que estem vivint amb un parlament molt fragmentat, exigeix l’acord de dos (i de vegades més) partits polítics, la qual cosa significa que un partit minoritari, com ho és avui el PP, pot ser indispensable per a l’acord i, en definitiva, té a la mà la possibilitat de bloquejar una elecció i fer que els membres del CGPJ s’eternitzin en el càrrec perquè, si bé són elegits per un període de cinc anys, el seu nomenament es prorroga mentre el Congrés i el Senat no arribin a un acord per a la seva substitució.

I aquest és el cas en què ens trobem avui. Tenim un CGPJ caducat de fa dos anys, però bloquejat per la simple raó que el PP i el seu dirigent Pablo Casado no volen propiciar l’acord, se suposa perquè els elegits per ell estarien en minoria dins la institució, mentre que ara disposen d’una clara majoria, ja que la seva elecció es va produir a l’època en què governava Rajoy i el PP era el partit majoritari al Congrés i al Senat.

Davant aquesta situació de bloqueig, i tenint en compte que la llei que regula el CGPJ és una Llei Orgànica i que aquestes es poden aprovar amb el 51% dels vots dels Diputats, PSOE i UP presentaren el passat mes de desembre una proposta de modificació de la llei actual que exigeix majoria de tres cinquenes parts per una altra en la qual fos suficient una majoria absoluta, que, si fem nombres de la composició actual del Congrés, veurem que es pot obtenir sense el suport de PP i de VOX.

La proposta va ser durament criticada no sols per l’oposició conservadora sinó també per les associacions de jutges i també per persones independents. Jo mateix vaig escriure que aquesta proposta posava en perill la independència del poder judicial i ens apropava a decisions tan criticables al sí de la Unió Europea com les que havia pres Polònia.

Davant aquest allau de crítiques, persistint el bloqueig que segueix imposant el PP (bloqueig que implica un incompliment greu dels preceptes constitucionals) i veient el Govern actual que un CGPJ (de majoria netament conservadora) caducat fa mes de dos anys seguia fent els nomenaments que per llei li corresponen, el passat mes de març, el Ple del Congrés va aprovar una proposta, també de PSOE i UP, no ja per dur a terme el seu antic projecte, sinó simplement per limitar les competències del Consell un cop aquest tingui expirat el mandat pel qual va ser elegit. Aquesta modificació va ser aprovada pel Congrés amb 196 diputats, ja que només van votar-hi en contra PP, C’s i VOX, i ara és a punt de ser aprovada pel Senat.

És evident que aquest canvi, un cop passi el tràmit del Senat, implicarà que l’actual CGPJ quedi absolutament nu, ja que només podrà dur a terme funcions administratives, però cap nomenament, i per tant, quedarà mancat de les competències que per a ell preveuen la Constitució i la Llei Orgànica que actualment el regulen.

Això ha fet que magistrats de l’Associació Professional de la Magistratura, de l’Associació Judicial Francisco de Vitoria i del Foro Judicial Independent, que representen més de 2.500 jutges, hagin remès un escrit a la vicepresidenta de la UE i al comissari europeu del ram denunciant el que ells consideren un “risc de violació greu” de l’estat de dret al nostre país, i reclamin que, des de l’àmbit de competència de la Comissió, s’insti al Govern d’Espanya perquè abordi les reformes legislatives que resultin compatibles amb les garanties que demanda l’article 49 del Tractat, en els termes en què les ve interpretant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Alhora, denuncien que, en el sistema actual, aprovat l’any 1985, els grans partits es reparteixen el CGPJ com si fos un gran pastís que només ells poden tastar. I tenen raó, perquè, com molts hem vingut denunciant de fa molt de temps, els partits no intenten elegir els millors, sinó els més fidels a les seves respectives ideologies, i això fa que la Justícia espanyola perdi independència i es trobi molt influïda per la ideologia dels partits que han tingut vot en l’elecció dels càrrecs judicials.

Sembla, doncs, que en opinió de molts juristes -i entre la gent del país que vol i reclama una independència absoluta del poder judicial dels partits polítics- el sistema que tenim d’elecció dels membres del CGPJ no és bo, com no ho seria la reforma proposada primitivament per PSOE i UP que permetia que un sol partit amb majoria absoluta o bé una coalició de partits (exclusivament d’esquerra o exclusivament de dreta) que l’aconseguissin, poguessin nomenar tots els membres del Consell sense l’acord de partits que no combreguen amb la mateixa ideologia. I també sembla evident que deixar un CGPJ sense que pugui exercir les competències que li assigna la Constitució i la Llei és un gran contrasentit.

Ara bé, haurem de convenir que és també un gran contrasentit i un atac flagrant a l’esperit de la Constitució que un sol partit (en aquest cas el PP) pugui, amb 88 diputats, fer impossible que el Parlament compleixi amb el deure constitucional d’elegir els membres del CGPJ, ja que, tancant-se en banda, no hi ha manera d’obtenir, sense ell, el vot reforçat dels tres cinquens que reclamar la llei.

Llegint la carta dels magistrats, tinc la impressió que ells voldrien que se’ls retornés la competència que, abans de 1985, havien tingut per elegir ells sols i no els parlamentaris els membres del CGPJ, però hem de reconèixer que aquesta decisió sostrauria a la sobirania nacional que s’encarna a les Corts un paper que crec que li correspon, perquè als jutges no els elegeix ningú mentre que sí elegim els diputats i senadors. 

Ara que, si s’acaba deixant l’elecció als mateixos jutges sense cap control parlamentari davant la impotència del Parlament per dur a terme la missió que li encomana la llei, haurem de concloure que tenim uns partits, uns diputats i uns senadors que mereixen tot el nostre menyspreu, perquè amb la seva inoperància per arribar a un acord per elegir el CGPJ amb unes majories reforçades ens demostren ben clarament que no creuen en la independència de la Justícia, ja que la volen manipular en benefici propi.

Laura Borràs purga Alonso-Cuevillas

11 Abril 2021 by

Tenc la impressió que, pel que duem vist fins avui, la recentment escollida presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, tindrà moments de glòria. D’entrada es va comprometre a continuar la feina on la va deixar Carme Forcadell (oblidant que, entre Forcadell i ella, havia presidit la cambra Roger Torrent, al qual no va fer tan sols menció, suposo que per covard o traïdor a la causa, ja que no va permetre l’elecció telemàtica de Puigdemont ni s’enfrontà al tribunal que va condemnar Torra a perdre l’acta de diputat) i al seu primer discurs d’investidura com a presidenta ha promès solemnement que “cap tribunal ni presó ens farà renunciar a les nostres idees”.

He de dir que és admirable aquesta fermesa. Tampoc les monges que descriu Bernanos a “Diàlegs de Carmelites” van cedir a les pressions dels tribunals revolucionaris francesos i van acceptar la mort abans de renunciar a les pròpies conviccions. És el que han fet tots els màrtirs davant la força d’uns adversaris cruels que els han volgut imposar una llei que atemptava contra la seva consciència.

Ara bé, a pesar que, avui, els militants de l’independentisme català tenen coll avall que Espanya és un estat repressor, el cert és que ella ha acceptat, si més no formalment, les normes de convivència que, com succeeix a tots els estats democràtics del món, estableixen les constitucions. I a Espanya, no ho oblidem, tenim una constitució que va aprovar un parlament democràtic elegit per sufragi universal, lliure i secret, i va ser sotmesa a referèndum dels espanyols, que la vam votar majoritàriament. Ni més ni menys que la de França, la d’Itàlia o la de Portugal, per citar estats propers i homologables.

En aquest sentit, doncs, la senyora Borràs, que ha estat elegida seguint les pautes de l’Estatut de Catalunya, aprovat també per majoria en el marc de la Constitució espanyola, és evident que ha acceptat viure (ni que sigui a contra-cor) en el marc constitucional que lliurement ens hem donat, el qual, entre altres coses, estableix el sotmetiment de tots a la llei i determina que cap autoritat ni cap institució en pot viure al marge.

Em sembla, doncs, molt bé que, defensora de l’autonomia que les lleis atorguen als parlaments, vagi garantir en aquell discurs que no permetria ingerències del poder executiu, ja que una de les funcions bàsiques del parlament és, precisament, controlar el poder executiu; però ella no s’aturà aquí, sinó que també afirmà que tampoc acceptaria cap ingerència del poder judicial, tot declarant que no s’han de “posar límits a la democràcia” perquè “l’únic límit” del Parlament de Catalunya és l’aspiració dels catalans. 

Ara bé, una cosa és no acceptar ingerències i l’altra voler viure al marge del control de la legalitat, que és el que succeiria si, davant una acció legalment punible, els tribunals de justícia no poguessin intervenir. I l’estat de dret, que és el més gran que, en política, ha aconseguit la humanitat, exigeix el sotmetiment de tothom a la llei (també dels parlamentaris) i la possibilitat que els tribunals intervinguin quan aquesta és burlada.

Dit això, i acceptant l’amplíssim marge de llibertat que la senyora Borràs reclama per als diputats del Parlament de Catalunya, no deixa de ser sorprenent que, a la primera declaració lliure i suposo que molt conscient que ha fet el diputat de JxCat Jaume Alonso-Cuevillas, afirmant que no té cap sentit que el Parlament aprovi declaracions contra la Monarquia, o a favor de l’autodeterminació, perquè són inútils i l’únic que aconseguiran és la seva anul·lació pel Tribunal Constitucional i la inhabilitació dels membres de la Mesa, hagi posat -ella sí- “límit a la llibertat d’expressió” del diputat i hagi decidit fer-lo fora de la Mesa.

De fet, el que va afirmar Jaume Alonso-Cuevillas, que no és certament un no-ningú, sinó un jurista de gran prestigi, expresident del Col·legi d’Advocats i catedràtic de Dret Procesal, que fou, a més, un dels lletrats de Carles Puigdemont després del seu exili a Waterloo, és el mateix que va dir Carme Forcadell en un dels entreactes que ha passat fora de la presó, i és, sembla, el que pensa avui ERC (i pensava Roger Torrent), que, a diferència de la senyora Borràs i dels purs de JxCat, són polítics que, encara que creguin com ella que el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem són òrgans que han comès grans errors -cosa que jo també crec-, no tenen, però, vocació de màrtir i saben que, en un estat com l’espanyol que avui no és capaç d’entendre mínimament els seus anhels, i en unes institucions europees que, ara per ara i a pesar dels esforços de Puigdemont per internacionalitzar els valors del “procés”, ha donat l’esquena als independentistes i ha manifestat  un rebuig absolut a les propostes separatistes, no consideren que s’hagi d’actuar com ho van fer el 2017 i el 2018, repetint com un mantra el “ho tornarem a fer”, perquè són molt conscients que aquesta actitud és insensata i no condueix sinó al dolor i a la frustració col·lectives.

Estic d’acord que, com ha dit el pur Josep Costa criticant durament Alonso-Cuevillas, “defensar la sobirania del Parlament no és cap tonteria i que ser empresonat o inhabilitat per fer-ho és una cosa digníssima…” i que “si algú no vol o no pot assumir aquest risc no hauria d’estar a la Mesa del Parlament”, però dubto molt que, per defensar la sobirania d’un Parlament democràtic en un estat de dret calgui conculcar les lleis i els drets de les minories com van fer d’una manera descarada i absolutament il·legal els diputats independentistes en aquelles sessions de setembre de 2017. 

Podem discutir si aquells comportaments i la manera com van actuar els avui condemnats per la justícia o exiliats voluntàriament mereixen les penes de presó a què els han sotmès els tribunals. I fins en podem discrepar. En aquest punt, penso que Josep Costa i Laura Borràs podrien concitar l’acord de moltes persones que, això no obstant, som crítics en la manera com es van comportar els polítics independentistes, però insinuar -com ha fet Josep Costa- que només diputats que estiguin disposats a sofrir el martiri són dignes de formar part de la Mesa d’un Parlament em sembla un insult a la intel·ligència que és el que, subtilment, els deia el diputat Alonso-Cuevillas a les seves declaracions.

Més encara, són molts els catalans i no catalans que creiem que no té cap sentit desgastar-se en inhabilitacions sense pena ni glòria que, per a més inri, no fan tan sol pessigolles a l’Estat espanyol que, desgraciadament, en tost de voler comprendre, no espera, sinó, la rendició total i absoluta de l’adversari. Però si fem un esforç per llegir entre línies i analitzar les diferents estratègies que avui semblen seguir JxCat i ERC arribarem a la conclusió que els republicans, en un esforç per comprendre la realitat, són conscients que, ara per ara, la independència de Catalunya no s’entreveu a l’horitzó i saben que és suïcida actuar com ho van fer el 2017 i el 2018.

En canvi, JxCat, amb Puigdemont a Waterloo i Laura Borràs al Parlament de Catalunya, conscients que es troben davant d’un món (espanyol i europeu) que, de moment, no els comprèn, han decidit que dirigirien tots els seus esforços a soscavar la credibilitat democràtica de l’Estat espanyol intentant demostrar que Espanya és un estat repressor. I en aquesta demostració, es comprèn que el “martiri per la causa” s’esdevingui un camí a tenir en compte.

La democràcia radica en el Parlament, no en el Consell per a la República

4 Abril 2021 by

És realment poc alliçonador contemplar el panorama polític català per qualsevol persona que consideri el valor intrínsec de l’acció política, i ho és encara més per a persones que, com jo mateix, hem militat sempre en el catalanisme (entès aquest concepte en un vessant polític i cultural ampli i, per tant, no lligat a cap partit polític determinat). Confesso, doncs, que, d’un temps ençà, em costa entendre el que està passant i la incapacitat de diàleg que tenen els partits catalans (de dreta o d’esquerra) marcats decididament pel nacionalisme. I encara em sembla més incomprensible la incapacitat que demostren per arribar a acords estables i sòlids entre ells, a pesar que s’omplen la boca per dir que el seu objectiu final és clar i unívoc: la independència de Catalunya respecte de l’Estat espanyol.

L’espectacle que van donar al llarg de la darrera legislatura presidida per Torra, que des del primer dia va acceptar el paper de vicari de Puigdemont, va ser lamentable pels desacords permanents entre ells, pels retrets continuats i per les desconfiances mútues mai dissimulades. Fins al punt d’impedir la dissolució del Parlament després que Torra afirmés que la legislatura estava esgotada.

Les coses no s’han resolt amb les eleccions del passat 14 de febrer que, més enllà de provocar una ressorgiment del Partit Socialista (PSC) després de molts anys d’enfonsament electoral, van deixar les coses amb la mateixa composició pel que fa a l’independentisme, ja que les tres forces que es declaren partidàries de la ruptura amb l’Estat, no sols van mantenir el percentatge de vots, sinó que fins i tot el van augmentar lleugerament fins a un 51% dels electors que van acudir a les urnes, però amb una diferència respecte de la situació anterior: Esquerra Republicana (ERC), el partit històric creat per Francesc Macià, per primer cop en democràcia va superar la dreta nacionalista hereva del pujolisme, encapçalada avui per Carles Puigdemont, exiliat a l’estranger o fugat de la justícia (segons quin sigui el punt de vista de qui parla), però el va superar amb un percentatge tan minso, tan curt, que els perdedors no es consideren com a tals i han decidit jugar fort per imposar els seus criteris.

El resultat de l’enfrontament entre aquests dos grans partits que persegueixen una finalitat única però que s’odien mútuament, altre cop ha comportant la paralització de la política, l’oblit de les necessitats diàries del país i el bloqueig parlamentari, com acabem de veure després que, en una primera i una segona votació al Parlament, Junts per Catalunya (JxCat) s’ha negat a votar la investidura de Pere Aragonès, que va ser el candidat dels republicans.

Els retrets (expressats o callats públicament) entre Puigdemont i Junqueras ja formen part del paisatge català per a desgràcia de tots. Puigdemont no pot oblidar que va ser Junqueras qui li va impedir convocar eleccions la tardor de 2017 amb l’acusació que, de fer-ho, trairia la causa, i qui a les eleccions convocades per Mariano Rajoy després de l’1-O li negà la investidura telemàtica. I tampoc li perdona que, ara, a pesar que l’avantatge que li ha tret en vots i en diputats sigui curta, hagi preferit negociar primer amb la CUP abans de fer-ho amb els seus 32 diputats, que li són imprescindibles si -com ha dit i repetit- rebutja una majoria d’esquerres (amb PSC i Comuns) i opta per una majoria formada exclusivament per nacionalistes partidaris de la independència.

Per la seva banda, Junqueras i Aragonès no veuen amb bons ulls que l’acord amb JxCat passi per mantenir el Consell per la República (CxR), un òrgan privat sense cap lligam constitucional o estatutari que Puigdemont va constituir quan, exiliant-se a Waterloo el 2017, decidí que la seva missió en aquest món era d’ “internacionalitzar el procés”. 

Per poc que analitzem aquest organisme, veurem que va ser una creació exclusiva de Puigdemont, que va dur a terme amb la pretensió d’esbossar un “govern legítim” per damunt del “govern legalment constituït” que presidia Torra i, posteriorment, Aragonès. No negaré que, si escoltem Puigdemont, aquest CxR pretén reunificar l’independentisme, però sempre que aquest s’agomboli sota el seu lideratge. De fet, la CUP va tancar des d’un inici la porta a formar-hi part, justificant que no volien contribuir amb “iniciatives que parteixen d’una lògica simbòlica, que no tenen com a objectiu central la ruptura democràtica amb l’Estat i que no disposen de mecanismes de control democràtic i popular”. Ni tan sols van acudir a la inauguració, tot i que, mesos després, Poble Lliure –que forma part de la candidatura– es va unir a Puigdemont.

Tampoc va entusiasmar ERC, que va descartar la participació de les seves primeres espases en l’organigrama i fins i tot va plantar Puigdemont el desembre del 2020 quan es va certificar la fundació de l’assemblea de representants –l’òrgan de govern de l’esmentat Consell– en considerar-lo “partidista i interessat” per la proximitat de les eleccions del 14-F, on Puigdemont encapçalaria (des de l’exili) la llista de JxCat.

Diguin el que vulguin Puigdemont i els actuals dirigents de la seva formació política, se’m fa molt difícil acceptar l’existència “oficial” d’un organisme privat sense cap suport institucional que, de fet, pretén tutelar i dirigir l’estratègia política de la Generalitat, encara que se’l vulgui justificar dient que és “un òrgan imprescindible perquè treballa al marge de la justícia-injustícia espanyola” (Elsa Artadi). Comprenc que, com a ideologia, l’independentisme necessiti demostrar que Espanya és un Estat repressor i sense futur (Sergi Pàmias), però temo molt que, més enllà de justificacions d’aquesta mena, l’acceptació d’organismes com el CxR és democràticament inacceptable.

Convindria no perdre de vista que les eleccions del passat 14 de febrer es van celebrar a Catalunya per elegir els representants legítims dels catalans al Parlament, no per proveir un òrgan “alegal” -des del punt de vista de les institucions constitucionals i estatutàries (democràtiques, en definitiva)- que no pretén res més que donar el poder a Puigdemont, que no sols va ser el candidat del partit que va quedar en tercer lloc, sinó també una persona que no ha pogut ser parlamentari perquè optà per l’exili. Tot plegat és, des del meu punt de vista, un contrasentit, una exigència que no es pot sostenir en democràcia.

És cert que, dilluns passat, després que el portaveu de JxCat anunciés que s’abstindria en la segona votació i, per tant, faria impossible l’elecció d’Aragonès com a president de la Generalitat, s’oferí per dur a terme un diàleg per debatre “des de la lleialtat i la confiança” una reformulació de la governança del CxR, i per facilitar una direcció col·legiada de la seva estructura institucional. D’aquesta manera, l’organització liderada per Puigdemont s’obriria a articular una direcció en la qual poguessin participar tots els partits -i entitats civils (Omnium i ANC, que el poble no ha elegit)- de l’independentisme.

Sembla, doncs, que, de sobte, Puigdemont ha decidit mostrar-se generós. Però la pregunta que qualsevol demòcrata s’ha de fer -i un demòcrata no pot menystenir les persones i els partits que no participen de la seva filosofia (en aquest cas, les persones que no militen en l’independentisme)- és, crec, la següent: ¿Quin sentit té crear un òrgan al marge de les institucions constitucionals i estatutàries destinat a aglutinar només el parer dels nacionalistes quan tenim un Parlament elegit per tots els electors de Catalunya, amb la facultat per legislar i per controlar al govern, on es poden debatre totes les proposicions i els projectes de llei que es presentin? ¿Què hi pot haver més democràtic i representatiu que un Parlament elegit per sufragi universal, lliure i secret?

Del no a l’amnistia a les dificultats de l’indult

28 Març 2021 by

ERC, JxCat, la CUP i el PDECat van registrar a mitjan març a la Cambra Baixa una proposició de llei per demanar l’amnistia de tots els processats i condemnats a causa del ‘procés’ des de 2013. Es tractava d’una iniciativa que els partits independentistes van prometre el mes de desembre passat, abans de la dissolució del Parlament de Catalunya, i que des del Govern d’Espanya s’ha titllat d’inconstitucional. 

Com era previsible, dimarts passat, la Mesa del Congrés va rebutjar la tramitació de la proposta de llei. Així doncs, la iniciativa no es podrà debatre en el ple perquè el PSOE, PP i Vox l’han tombat complint amb la recomanació dels lletrats del Congrés, que en un informe apostaven per no tramitar-la ja que també la consideraven inconstitucional.

Tot i així, Unides Podem -soci del PSOE en el govern- es mostrà a favor de l’admissió a tràmit. I també el PNB, en nom del qual, el diputat Aitor Esteban ha defensat que el debat de la proposició de llei era possible. Esteban s’ha referit a l’informe dels lletrats afirmant que, en la seva opinió i en la de molts catedràtics “de colors polítics diferents”, la Carta Magna “no prohibeix una llei d’amnistia” si més no “en moments excepcionals”, “de refundació política” o “en situacions de greu conflicte”.

Per curar-se en salut, el portaveu del PNB ha precisat que l’amnistia no afectaria els principis de la justícia universal, “però no hi ha inconvenient” perquè es refereixi a qualsevol altre tipus de delicte tipificat en el Codi Penal i, en particular, als “delictes de caire polític”. Per això, entenia que la llei d’amnistia s’havia de debatre en el Parlament.

És molt difícil saber si seria o no possible al nostre país una llei sobre una matèria que la Constitució tan sols no esmenta. Però del que no hi ha dubte és que, en el camp jurídic, trobem opinions molt fonamentades en un sentit i en un altre (encara que són majoritàries les que opinen en contra). De tota manera, potser s’ha perdut la possibilitat de mantenir un debat intel·lectual seriós sobre la matèria encara que tots sabem molt bé que, avui, mantenir aquesta mena de debats s’esdevé gairebé impossible en un parlament esquarterat, dividit i dominat per les visions tactistes i a curt termini de la major part dels nostres polítics que, en tost de parlar, criden; en tost de raonar, pontifiquen; i en tost de dialogar s’insulten i s’amenacen. Estem, per tant, davant d’un debat impossible, que, si es fes, acabaria per força en un recurs al Constitucional i en una sentència d’aquest. Per tant, “lasciate ogni speranza”, perquè els problemes reals del país avui no es tracten i alguns dels que són objecte de debat -com el de la relació Catalunya-Espanya- no tenen una solució a la vista.

Per què? Doncs perquè, com raonava molt sàviament no fa gaire Francesc-Marc Àlvaro, l’independentisme català és impotent per tirar endavant un procés de secessió unilateral i l’Estat és també impotent (encara que no ho vulgui acceptar) per dissoldre (malgrat la judicializació compulsiva) l’existència d’uns partits i entitats independentistes que tenen el suport –amb oscil·lacions– de la meitat de la societat catalana. 

I aquesta realitat comporta una cronificació de la crisi. Però dit això, Àlvaro reconeixia dues impotències majors encara, que, per a una major complexitat, romanen ocultes: que uns -els independentistes- ho tenen pràcticament impossible per fer prosperar un referèndum pactat a l’estil escocès (sempre seran una minoria nacional en el tauler del poder espanyol), i els altres -els partits d’àmbit espanyol que s’han trobat en el govern de l’Estat- demostren que són incapaços de fer una oferta de reconeixement de Catalunya (finançament, cultura i reforçament de bilateralitat) prou seriosa per competir amb el projecte de la independència.

Així les coses, l’únic camí que podria tenir certa viabilitat si el PSOE s’atrevís a jugar-se-la, seria el d’aprovar uns indults per als processats i d’aprovar també una reforma del Codi penal per donar al delicte de “secessió” un sentit força més adequat a la idea que avui en tenim molts ciutadans, a pesar que no sé si som tampoc majoria els que voldríem que això es fes, si observem que els fiscals del Tribunal Suprem, no sols semblen ben convençuts que aquest tipus penal està ben regulat, sinó que fins i tot consideren que el que es va produir a Catalunya no va ser una “sedició” sinó una “rebel·lió” en tota regla. Per tant, la cosa no és fàcil. I ho és encara menys si tenim en compte la debilitat de l’actual sistema de partits que, un cop desballestat el bipartidisme espanyol l’any 2015 (amb les poques variabilitats que provocaven els partits nacionalistes perifèrics), el que va substituir aquest no és, pròpiament, un “nou sistema de partits”, sinó un “escenari complex i força inestable”.

Un analista amb el qual solc estar d’acord, Ignacio Sánchez Cuenca, reflexionava sobre la urgència, més personal que política, i sobre el carrusel de decisions a què hem assistit recentment que -com deia jo al meu passat article- ens aboca a una mena de ficció que difícilment podria imaginar un guionista de sèries, i arribava a la conclusió que, avui, la política ens recorda més un joc de driblatge curt que un plantejament d’estratègia a llarg termini, ja que la tònica general és que els polítics prenen decisions ràpides i irreflexives per salvar situacions difícils, sense calcular les conseqüències.

Tornant, doncs, a l’amnistia, és comprensible que, si tenim en compte els dubtes que genera la possibilitat constitucional d’aquesta i els arguments que han argüit els lletrats del parlament, alguns partits la puguin rebutjar, però això no hauria de succeir respecte de l’indult, que sí és constitucionalment possible. Però amb la realitat actual del “tots contra tots” i amb la situació que s’ha creat a partir de la fracassada moció de censura contra el president de Múrcia, és impossible que el govern socialista es plantegi la possibilitat d’un indult, conscient que, si ho feia, tota la dreta (i no només la dreta) política i mediàtica espanyola se li tirarà a sobre i fins podria fer perillar l’estabilitat d’una legislatura que, d’altra banda, no deixa de ser un miracle que segueixi dempeus.

Tot i així, convindria que no oblidéssim que, en el cas hipotètic que el govern es revestís de coratge i acabés indultant els polítics catalans, aquest indult només es podria donar respecte dels polítics que han estat jutjats i condemnats. Vull dir amb això que no podria afavorir els qui, com Puigdemont, Comín i Ponsatí, es van expatriar i, per tant, no han estat jutjats ni condemnats.

Aquests tres, des que el Parlament europeu els va treure la immunitat -sempre que aquesta resolució es confirmi- ja no es podran passejar lliurement per tota Europa, i suposant que segueixen a Bèlgica i que els tribunals d’aquest país adoptin la mateixa decisió que van prendre respecte de Luís Puig, hauran de seguir en aquell país, ja que no tenen cap garantia que, en un altre estat europeu on estigui vigent l’euroordre, no se’ls detingui i se’ls deporti (ja que hauran perdut la immunitat). 

Però el que voldria que quedés molt clar és que un indult només pot tenir efectes sobre un jutjat i condemnat, però no sobre un “no jutjat”, i això significa que, per acollir-s’hi, primer s’haurien de sotmetre a un judici a la seu del Tribunal Suprem.

Vet-aquí per què els independentistes reclamen l’amnistia: perquè aquesta seria l’única forma que els “no jutjats” poguessin tornar a Espanya sense haver-se sotmès al judici pertinent.

De Madrid al caos (passant per Múrcia)

21 Març 2021 by

Davant la coincidència de dues actuacions contradictòries -la dissolució de l’Assemblea de Madrid per la presidenta regional i la presentació per Más Madrid i pel PSOE de dues mocions de censura contra Díaz Ayuso- el Tribunal Superior de Justícia de Madrid s’ha vist forçat a prendre una decisió i ho ha fet per declarar la prioritat de la dissolució a la moció de censura, al·legant que, si ens ateníem a la literalitat de les normes, que no donaven efectivitat a la dissolució fins que hagués estat publicada en el Butlletí Oficial, alhora que la presentació de les mocions ja la tenien des que van ser presentades als serveis de la Cambra, avalaríem una mena de filibusterisme que impediria que cap president pogués exercir el seu dret de dissoldre un parlament, i això seria, en el fons, un frau de llei.

Més enllà, doncs, de la valoració política que em mereixi la dissolució i la presentació de les mocions de censura, crec que la decisió del tribunal, saltant-se d’alguna manera la literalitat de la norma, és una decisió encertada i ajustada plenament a dret. Així sembla que ho han considerat també els lletrats del parlament que, pronunciada la resolució judicial, han renunciat a recórrer-la al Tribunal Suprem. Aquesta és, però -que els jutges hagin actuat correctament-, l’única notícia positiva de la setmana.

D’altra banda, he de reconèixer que, per a qualsevol observador polític, la realitat del que està succeint aquests dies supera la ficció: Moció de censura a Múrcia orquestrada per Ciudadanos i PSOE contra el govern del PP; resposta sorpresa de Díaz Ayuso dissolent l’Assemblea de Madrid mentre atreia damunt seu tota l’atenció del país; contraatac de la direcció nacional del PP convencent (comprant?) tres diputats de Ciutadans al parlament de Múrcia que havien signat la moció de censura perquè es desdiguessin del que van signar i es passessin a les files del PP entrant en el govern regional; terratrèmol dins Ciudadanos que ha vist com se li esberlava tot l’edifici a causa de la moció i de les dimissions que ha vingut darrere (i seguiran venint); i per acabar repicant la gran festa tenim la dimissió de Pablo Iglesias de la vicepresidència segona del govern de l’Estat per ser candidat d’Unides Podem a l’autonomia madrilenya contra Díaz Ayuso, decisió que, de moment, s’ha topat amb la negativa de Más Madrid per convergir amb ell. 

Si posàvem tots aquest ingredients en el cap d’un guionista de sèries televisives, difícilment aquest hauria pogut escriure un guió tan complet i bigarrat, però -i segur que no estem sinó al principi del que pot venir encara-, un cop més, hem pogut comprovar com la realitat del nostre país supera la ficció, sense que això sigui necessàriament positiu, perquè -i ara entro a la valoració dels fets- temo molt que Espanya s’ha decidit per una dinàmica de confrontació i de radicalitat que recorda molt la que va viure el país durant els anys trenta del segle XX. I tots sabem molt bé com solen acabar aquestes dinàmiques: que els extrems es mengen les posicions moderades i són, finalment, els qui ocupen els pols oposats els que acaben dirimint les seves diferències en un xoc frontal que trenca els ponts de la concòrdia.

I per si tot això fos poc, ho hem de compaginar amb la crisi permanent que es viu a Catalunya, on la moderació fa temps que ha saltat pels aires. Ja que, a la realitat dels presos i a la dels fugats de la justícia, allí hem d’afegir-hi no sols la pugna cada cop més declarada entre dues meitats de la població, sinó també entre una Esquerra Republicana que haurà de presidir el govern i uns JuntsxCat que, des de la presidència del Parlament, intentarà fer-li la vida impossible, tot i que participarà també en el govern de la comunitat autònoma. De tal manera que es farà molt difícil el diàleg entre ells i també amb el govern de l’Estat, ja que, per mor del que està succeint, el president Sánchez es veurà exigit a prioritzar la lluita electoral per evitar una possible victòria del bloc de dretes a Madrid, a la resolució dels problemes de Catalunya. Acomiadem-nos, doncs, dels indults, de la reforma del Codi penal i de la Taula de diàleg.

Sigui com vulgui, el panorama general del país se’ns presenta cada cop més tèrbol. I això perquè, després del que hem viscut als Estats Units amb els quatre anys de trumpisme, amb la victòria que va tenir Bolsonaro al Brasil, amb l’auge dels partits dretans a països de la vella Europa, com Hongria o Polònia, i amb el despertar dels populismes de dreta ultra arreu del món -dels quals, per cert, no es troba allunyada certa esquerra, com la que representa Podemos entre nosaltres, m’estic convencent que la meva visió del que deuria ser la política no és -ni fer-hi prop!- majoritària, i això m’aboca a un pessimisme crònic, perquè em fa la impressió que estem abocats a una dinàmica que no serà bona de revertir.

Per què ho dic? Doncs perquè jo penso que, en un país amb certa solvència democràtica, dirigents com Isabel Díaz Ayuso haurien de ser considerades com a caricatures de sainet, per les seves hilarants intervencions públiques, per aquella inquietant inexpressivitat facial i aquell etern rictus de contrarietat que sempre mostra, que no mereixerien sinó alguns comentaris de pena o de rebuig. Més encara. Jo no em puc explicar que algú com ella presideixi una comunitat autònoma com la de Madrid, mostrant com sempre ha mostrat una inqualificable tossuderia oposant-se a la legalitat i als acords nacionals i a les recomanacions científiques, mentre presenta les pitjors xifres de morts i contagiats i un menyspreu olímpic a la sanitat i a l’educació públiques. Sí, a mi em sembla impossible que una dona com ella continuï gaudint d’un suport massiu que amenaci fins i tot a estendre’s fora de Madrid i acabi essent general a Espanya. És clar que tampoc puc entendre que Trump segueixi tenint més de setanta milions de vots als Estats Units, però veig que aquesta és una realitat incontestable.

Tornant, doncs, a Díaz Ayuso, el que em sembla més greu no és que hagi convocat unes eleccions en plena pandèmia sense necessitat de fer-ho, sinó que ho hagi fet perquè sap -i si més no ho espera- que amb aquesta decisió no sols pot acabar amb el partit d’Arrimadas, sinó que també pot dur el seu partit -el PP- al terreny de Vox, boicotejant d’aquesta manera els esforços que sembla que volia fer Pablo Casado per separar-se de la dreta extrema, cosa que, tret que l’estratègia de Díaz Ayuso fracassi, ja no li serà possible. Aquell “hasta aquí hemos llegado” que adreçà Casado a Abascal, ha passat a ser “entre usted en mi gobierno”, com veiem que succeirà a Múrcia.

Citaré per acabar a Antoni Puigverd, que ha fet de la realitat que tenim davant nostre una descripció que em glaça, perquè tinc la impressió que és la exacta del tot, quan ens diu que, en un conjuntura que no podia ser més difícil per al PP, una dona jove i, aparentment, sense molts fonaments ideològics, aprofitant les febleses dels seus rivals, està en condicions de refundar la dreta. Sota quina inspiració? Doncs sota la de Trump. I com es fa això? És molt simple, segons escriu Puigverd: “Si busques l’èxit, conrea l’excentricitat. En l’era de les xarxes socials i de la cridòria sense pausa, no fa falta una visió del món. Ni tan sols una ideologia és necessària: amb quatre banalitats discursives basta. Això sí: cal tenir-les-hi diàriament amb l’enemic interior (i portar-li sempre la contrària, que és el que ha fet Ayuso amb Sánchez durant l’any de pandèmia). I, per descomptat: cal cridar l’atenció a cada moment. Si un polític compleix aquestes dues regles: negació de l’altre i exaltació de la pròpia excentricitat, ja només ha d’esperar l’oportunitat.”

El fi justifica els mitjans? -es demana finalment Puigverd. “No, ja no és necessari: ara els mitjans són el fi”. Una resposta demolidora.

No es pot homenatjar els assassins ni silenciar les víctimes

14 Març 2021 by

Joan Pons Moll ha publicat el passat 8 de març un article al diari «Menorca» que hauria de ser modèlic per a tothom que vulgui reflexionar seriosament sobre el nostre passat i vulgui extreure’n una lliçó per a la vida, perquè el passat és memòria, sí!, però també és història, i ens és indispensable que, a cada moment, intentem saber d’on venimon som i on anem, i això només es pot aconseguir des del rigor. I el rigor no sempre és un atribut de la memòria, que sovint es mostra massa selectiva, i això pot dur a fets com els que han succeït recentment, que mai no s’haurien d’haver produït perquè, com destaca i critica Joan Pons Moll, «a Menorca, els dos bàndols [el republicà i el franquista], successivament, foren víctimes i botxins, uns i altres tenen morts i assassins. I això, precisament, hauria de facilitar la reconciliació sincera, perquè no es poden homenatjar mai més assassins, siguin del bàndol que siguin, ni silenciar tampoc totes les víctimes».

L’any 2008 vaig publicar un llibre que intentava furgar alhora en la memòria i en la història del nostre país: “Les revolucions perdudes” (Proa), on, des de la ficció que comporta sempre una novel·la, vaig intentar reflexionar sobre dos fets històrics: la revolta franquista iniciada el juliol de 1936 i la revolta estudiantil de la qual París en va ser epicentre el 1968.

La particularitat d’aquell llibre radica en el fet que l’esclat revolucionari de 1936 s’hi explica en tant que fet objectiu que estudia un home de la meva generació, progressista, recentment llicenciat en dret, amb inquietuds literàries, fill i nét de notaris monàrquics i catòlics (ell mateix arribarà a magistrat), el qual es troba a París el maig de 1968 i viu l’experiència revolucionària pels mateixos dies en què va descobrint els fets (també revolucionaris) de la guerra civil. 

Escrivint aquesta novel·la jo perseguia objectius diversos: en primer lloc, em volia mostrar crític amb els defensors de la Segona República, que no van saber estar a l’alçada del que la democràcia els exigia en aquells moments de guerra. En segon terme, volia fer una dura autocrítica de la meva pròpia generació sense haver de passar-me necessàriament de bàndol (vull dir sense adoptar un posicionament de dretes).

Això va comportar que el llibre fos una novel·la sobre el desencís i el fracàs: desencís perquè, com ja he dit, els republicans de 1936 no van saber estar a l’alçada i cometeren gravíssims errors, i també fracàs perquè la revolució de maig del 68 va acabar donant pas a una esquerra fatxenda i edulcorada, hedonista i poc compromesa, de la qual molts homes i dones de la meva generació n’hem format part.  

La presentació d’aquesta novel·la, que va tenir lloc a l’Ateneu de Maó, la va fer el periodista català, Francesc-Marc Álvaro, amb el qual vaig tenir un llarg diàleg sobre la memòria (feia molt poc que el Parlament espanyol havia aprovat la Llei 52/2007, coneguda popularment com la “Llei de Memòria Històrica”, a instàncies del govern de Rodríguez Zapatero).

«Ai, la memòria històrica! –s’exclamà el periodista en iniciar la conversa-. Com t’agraeixo que hi hagis aprofundit amb una manca absoluta de lligams i prejudicis, en el sentit de no pretendre només quedar bé o escriure una obra políticament correcta. I t’ho dic perquè aquesta és una qüestió que m’apassiona. He escrit molt respecte d’això i he tingut fins i tot polèmiques amb historiadors. I abans de seguir, deixa’m dir algunes coses sobre la memòria per tornar després, ràpidament, a la novel·la. Des del meu modest punt de vista, la memòria és una cosa i la història n’és una altra. Aquesta és una distinció que els historiadors haurien de tenir molt clara des d’un primer moment. Perquè la memòria té a veure amb l’experiència i la història amb la voluntat d’explicar d’una manera total i científica els fets del passat i les seves causes. I aquesta confusió entre memòria i història és una batalla molt actual. Però la memòria sempre és personal i, a més, és plural, és diversa, és contradictòria, és inexacta, és incompleta, i està lligada als detalls, a les petites coses, a les sensacions i a les imatges. 

»Ryszard Kapuściński, de tot aquest món de sensacions i de detalls, de tot aquest món que no està en els documents escrits, en deia la imponderabília, el món d’allò que no es pot registrar d’una manera documental com fan els científics de la història. Doncs bé, aquest és el món de la memòria. Cada individu, cada família, cada generació, cada grup, cada poble té, si m’ho permets, la seva memòria. I aquesta memòria de cada col·lectiu és una suma de flashos, una suma d’instants sovint sense sentit, sovint més emocional que racional. I és aquí, en aquest terreny, on es permet trastocar i alterar la realitat, perquè la memòria, com que no pretén la ciència, permet el joc literari.»

Aquest punt de vista va dur Francesc-Marc Álvaro a referir-se tot seguit al que era per a ell, un absurd metafísic: «el que es produeix quan un govern, un país, vol legislar la memòria. Diguem que legislar la història és quelcom que han fet sempre els règims dictatorials. Però el que esdevé estrany és que un sistema democràtic la vulgui legislar. Però en tot cas, legislar la memòria –que és aquest món de sensacions, etcètera, etcètera- és irrealitzable i, per tant, quan algú diu que legislarà sobre la memòria, pretén, de fet, una cosa impossible i fa el ridícul.»

Dit això, alabà de la novel·la que jo no hagués volgut il·luminar els fets de què tracta cercant una veritat políticament correcta, ni tampoc cap veritat oficial. «Més aviat -va dir- la teva novel·la és una llum del dubte que vol atansar-se a l’altre; no només a l’adversari, també a l’enemic. Hi ha un moment a la novel·la -continuà dient- en què el narrador-personatge, es demana per què, en lloc de triar el trenta-sis, no va triar el trenta-nou o l’any quaranta quan es va decidir a escriure-la. Per què, doncs, es va entestar a saber què havia passat l’any trenta-sis un cop observa que allò que està descobrint (els assassinats de la Mola del 2 i el 3 d’agost, o al vaixell-presó Atlante el 18 de novembre) no és com ell pensava. Tot i així, decideix seguir amb el trenta-sis, i l’important és que aquesta petita decisió altera absolutament la complexitat dels fets. »

Aquest dubte em fa pensar -digué- en aquella pel·lícula d’en Woddy Allen, “Match point”, on tenim una bola que no sabem a quin costat de la xarxa caurà. Doncs bé, el personatge és, amb la memòria, com una pilota que no sabem tampoc de quin costat caurà, i en caure del costat del trenta-sis, on acaba caient a la teva novel·la, el que troba és una determinada veritat. Si hagués caigut a l’any quaranta, n’hauria trobat una altra. I això fa que el personatge es plantegi unes qüestions i no unes altres. Per tant, l’elecció de la mirada ja és un compromís, i això ens duu al debat actual sobre les memòries, i a la decisió de posar el focus sobre unes coses i no sobre les altres. És a dir, els responsables de la “Memòria històrica” trien parlar d’unes coses i no d’unes altres. I d’alguna manera se’ns proposen de vegades memòries oficials que no fan l’operació honesta que fa en Gabriel, el personatge de la teva novel·la, que diu: “Alerta, hi ha blancs!”».

La història és, doncs, complexa, i aprofundint-hi, sempre et trobes amb blancs que s’han d’emplenar. I va ser parlant d’aquests blancs i de la complexitat de la història, que la conversa ens va dur a parla de les «víctimes de la història», en el sentit més ple de la paraula. No dels màrtirs o dels herois (que és del que sempre ens van parlar esbiaixadament durant el franquisme i ara correm el perill de fer el mateix des de l’esquerra). I això, perquè les víctimes esdevenen l’únic element capaç de trencar el mite idíl·lic del que ens pensàvem que havia estat la veritat. Ja que -no ho oblidem- les víctimes, amb les seves raons i els seus motius, també poden haver estat botxins en un altre moment. Vet-aquí, doncs, l’assenyada advertència que ens ha fet Joan Pons Moll.

Dels embolics del rei emèrit a la crisi institucional

7 Març 2021 by

El mariscal Philippe Pétain (1856-1951) va participar en la Primera Guerra Mundial, actuació que li va valer ser conegut com “El vencedor de Verdun”. Nomenat cap de l’Estat Major, va adquirir un gran prestigi de cara a la societat francesa fins el punt de ser considerat un heroi nacional. Iniciada la seva carrera política, va ser ministre de Guerra el 1934, ambaixador a Espanya el 1939, primer ministre el 1940 i, perduda la guerra després de la invasió nazi el 1940, acceptà ser cap d’Estat titella del règim de Vichy a la França ocupada pels homes de Hitler, amb els quals va mantenir una política de col·laboració. Aquesta actuació implicà que, guanyada pels aliats la Segona guerra mundial, fos jutjat a França, degradat i condemnat a mort. Segurament, el record que un dia havia estat un heroi de la pàtria, va fer que li fos commutada la pena capital per la cadena perpètua, però Pétain morí a la presó. 

Recordo això sabent que el “crim” que va cometre Pétain col·laborant amb el nazisme té una envergadura penal i moral molt més greu que l’anarquia de les finances del rei Joan Carles i els seus presumptes delictes fiscals, però un país on, dia sí i dia també, hem d’escoltar que tots som iguals davant la llei i on se’ns assegura que l’imperi de la llei és el garant d’un bon funcionament democràtic (que ho és), el que no es pot admetre si no es vol acabar perdent la credibilitat, és deixar d’aplicar aquest rigor de la llei a un exmonarca pel fet -que no ho discutim- d’haver prestat un gran servei a Espanya en col·laborar decididament a la democratització del país després de la dictadura franquista i pel fet que vagi ser decisiu en l’avortament del cop d’Estat que va intentar un sector de l’Exèrcit pel febrer de 1981, ara ha fet quaranta anys.

Ser agraïts amb el que un dia va fer el rei Joan Carles no ens obliga, però, a ser còmplices de les seves trapelleries comeses anys després d’aquells fets, trapelleries que durant molts anys s’han mantingut en silenci per part de tots (premsa i polítics especialment, i no només dels qui militen en el camp de la dreta conservadora i monàrquica), però respecte de les quals no podem seguir actuant com si res no succeís, quan la realitat és que tot el que estem descobrint en aquest profund i obscur rerefons del rei emèrit és d’una gravetat tan descoratjadora com manifesta.

Escoltar del ministeri fiscal que encara no ha arribat el pertinent informe de l’Agència Tributària sobre la primera regularització de 678.393 euros feta el passat mes de desembre i assabentar-nos alhora que n’acaba de fer una altra de més de 4 milions d’euros sense que, entremig, s’hagin dut a terme actuacions clares per part de la mateixa Agència Tributària -sempre tan atenta a les irregularitats dels contribuents ordinaris- i sense que coneguem tampoc cap actuació declarada i pública de la fiscalia tret de la que va requerir informació a Jersey i a Mònaco perquè responguessin a una sol·licitud d’interrogar el cosí del monarca retirat, Álvaro de Orleans, que és el suposat creador de la Fundació Zagatka, no és tan sols sospitós, és, penso -o hauria de ser- objecte d’una crítica clamorosa.

Encara que des de les institucions s’escolten veus -cada cop més dèbils, és cert- que intenten defensar el comportament de l’emèrit, hi ha avui una clara consciència que pel fet que l’Agència Tributària no vagi iniciar una investigació en el moment oportú, la confrontació per les autoritats d’Hisenda dels comptes presentats per Joan Carles I i firmats pel seu cosí Álvaro de Orleans no podrà tenir efecte punitiu, ja que només el tindria si la declaració del monarca no ha estat espontània, completa i veraç. El fet, doncs, que Joan Carles s’hagi avançat amb la seva regularització pot desinflar, no només qualsevol indagació d’Hisenda, sinó també del ministeri públic, ja que haurà decaigut la possibilitat del delicte fiscal que, al nostre país, pot ser-ho quan la quantitat defraudada és superior a 120.000 euros, xifra molt inferior als 4 milions llargs que Joan Carles I acaba de satisfer de manera voluntària.

Més enllà del comportament de l’anterior monarca, més enllà de l’opinió que ens mereixi tot el que estem descobrint de la seva vida privada, l’efecte que ha produït aquesta segona regularització fiscal supera de molt els aspectes tributaris i judicials que pugui comportar respecte de la seva persona -cap fins avui-, però sí sembra gravíssims dubtes respecte de la credibilitat institucional. Perquè qui pot creure a Espanya a hores d’ara que l’Agència Tributària no ha donat un tracte de favor al rei emèrit? Qui pot alçar la veu per assegurar-nos que tots som iguals davant el fisc? No us sembla una obscenitat escoltar, encara avui, polítics que defensen la persona del vell monarca dient que no té cap requeriment per part dels tribunals i que, per tant, no tenim cap argument per criticar-lo?

Em fa la impressió que en un camp cada cop més extens de la ciutadania, a l’afartament social que està generant la pandèmia, s’hi està afegint un descrèdit institucional francament perillós ja que, en política, les coses no són el que són, sinó el que la gent percep, i en aquest camp, la gent percep que algú -l’Agència Tributària? la fiscalia? els magistrats dels més alts tribunals?- ens estan prenent el pel.

Jo no sé,  per tant, quin serà el recorregut de les querelles que em consta que s’han presentat per part d’Izquierda Unida, el Partido Comunista de España i el Foro de Abogadas y Abogados de Izquierda contra Joan Carles I, ni si, aquest cop, el Tribunal Suprem desestimarà novament les seves pretensions que ara van seguides d’una demanda de recusació d’alguns membres de la sala segona -la penal- de l’alt tribunal -concretament de Manuel Marchena, Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral, Andrés Palomo y Ana Ferrer- en dubtar de la seva imparcialitat pels “vincles jeràrquics” que, segons al·leguen ells querellants, manté la judicatura amb la figura del rei.

Jo, a pesar del judici que em mereixin aquests magistrats, dubto que aquests “vincles jeràrquics” existeixin. Ara bé, també em sobta que en una interlocutòria recent del 15 de febrer passat, el tribunal desestimés una anterior querella afirmant que els querellants eren uns professionals de l’acció popular que, amb el seu exercici, l’estaven degradant pel fet de convertir les notícies en delictes.

Seguirà mantenint ara el T.S. aquest criteri quan, els querellants afirmen que la prova més evident perquè el rei emèrit ha de ser investigat radica en un comunicat “oficial, públic i notori” del seu advocat on es reconeix que el monarca ha abonat a les autoritats tributàries més de 4 milions d’euros en un intent de regularització fiscal?

I no és aquesta, només, la incògnita que presenta la regularització, perquè, segons s’ha explicat públicament, el rei ha recollit aquests més de 4 milions de “préstecs” que li han fet amics de confiança.

Carai! Això són amics! Però més enllà de l’agraïment que mereix una acció tan generosa, de la qual no tenim per què dubtar, el que també cal dir és que, si es tracta de “préstecs” aquests estan subjectes a un impost, que suposo que el rei haurà satisfet a Hisenda com a prestatari. A més, han de generar uns interessos lògics (ja que d’altra manera camuflarien una donació) i un dia o altre els haurà de tornar als generosos prestadors. Com els tornarà? De quins comptes personals sortiran aquests diners ara rebuts sembla que per sortir del pas i evitar la realització d’un delicte?

La immatriculació dels béns de l’Església: massa inexactituds

28 febrer 2021 by

El diari “El País”, a l’edició del 17 de febrer deia el següent:

El Gobierno ya dispone de la primera fotografía nítida de los bienes que posee la Iglesia en España gracias a la reforma de José María Aznar, tras años de polémicas por el modo en que había inmatriculado (registrado por primera vez) algunos de ellos, como la mezquita de Córdoba o la Giralda de Sevilla, además de catedrales y otras propiedades que no son templos, sino edificios y fincas. El informe que este martes llega al Consejo de Ministros, para ser luego remitido al Congreso, da las cifras: la Iglesia inmatriculó un total de 34.961 fincas entre 1998 y 2015, el paréntesis legal que abrió una ley del Gobierno del PP de José María Aznar para que pudiera hacerlo con una certificación. (…) La vicepresidenta del Gobierno, Carmen Calvo, ha hablado del informe en la rueda de prensa del consejo de ministros y ha subrayado que esos 30.335 bienes inscritos “lo han sido en virtud de certificación eclesiástica, lo que la modificación de la ley de 1996 permitía en la ley hipotecaria es lo que ha hecho posible que con la fe de la autoridad eclesiástica correspondiente se pudieran hacer estas inmatriculaciones al amparo de la legalidad”. “Discrepándose o no de lo que propició la reforma de Aznar, se produce a la luz de la legalidad”, ha apuntado. “Ahora esa legalidad puede ser contestada, como es lógico, y estará la vía de los tribunales (…) si se discrepa del conocimiento que hoy se tendrá de ese listado”.

Doncs bé, aquesta afirmació no és correcta. Conté, com gairebé totes les que he llegit, massa inexactituds. I qualsevol que sigui l’afinitat o antipatia que es pugui tenir al Partit Popular i a José María Aznar, o l’afinitat o l’antipatia que ens mereixi l’Església Catòlica, el que no es pot fer és tergiversar les coses, ja que la possibilitat d’immatricular béns propietat de la Església per “certificació de l’autoritat eclesiàstica” no procedeix del PP ni de José María Aznar.

Atès que quan es va crear el Registre de la Propietat (1861) interessava al legislador que s’hi inscrivissin la major part dels immobles existents al nostre país, i partint del fet que la inscripció era voluntària, la primera Llei Hipotecària, que es deu al Reial Decret d’11 de novembre de 1864, va donar facilitats immatriculadores, alhora que va excloure alguns immobles de la possibilitat de ser inscrits (els de domini públic i els temples catòlics). Aquesta facilitat va continuar mitjançant la incorporació de les disposicions d’aquest Reial decret al Reglament Hipotecari de 1915 i va culminar amb la Reforma Hipotecària de 1944-1946, que va incloure aquesta facilitat immatriculadora a l’article 206 de la Llei Hipotecària, article que va desenvolupar, juntament amb l’exclusió d’immobles de domini públic o temples de l’Església, el Reglament hipotecari de 1947.

Així doncs, l’article 206 de la LH aprovada el 1946 establia que “el Estado, la Provincia, el Municipio y las Corporaciones de Derecho público o servicios organizados que forman parte de la estructura política de aquél y las de la Iglesia Católica, cuando carezcan de título escrito de dominio, podrán inscribir el de los bienes inmuebles que les pertenezcan mediante la oportuna certificación librada por el funcionario a cuyo cargo esté la administración de los mismos, en la que se expresará el título de adquisición o el modo en que fueron adquiridos”.

D’aquí hem col·legir el següent:

1) La possibilitat legal que l’Església hagi immatriculat els seus béns mitjançant una certificació acreditativa de la seva propietat emesa pel bisbe no la va introduir el govern d’Aznar sinó la llei hipotecària de 1946, acollint precedents anteriors; possibilitat que, per cert, no va suprimir ni modificar el Parlament espanyol durant els anys de democràcia presidits per Felipe González, José María Aznar o  José Luis Rodríguez Zapatero.

2) Fins a l’any 1998, el Reglament Hipotecari de 1947 exceptuava d’inscripció en el registre de propietat els béns de domini públic i els temples destinats al culte catòlic (no els altres béns de l’Església, que també es podien inscriure per certificació), se suposa que perquè el legislador va creure que les normes que regulaven el domini públic ja eren prou garants de la seva protecció i perquè hi havia un consens general que els temples catòlics eren propietat de l’Església.

3) Va ser la reforma reglamentària que va fer el govern d’Aznar l’any 1998 (RD 1867/1998) la que va suprimir aquestes dues excepcions, i va permetre la seva inscripció registral, per dos motius:

a. Quant als béns de domini públic, perquè es va estimar que la seva titularitat, a pesar de ser constitucionalment inalienable, imprescriptible i inembargable, quedava, però, millor protegida si s’inscrivien davant les possibles usurpacions o invasions de particulars o d’altres administracions. I

b. Quant als temples destinats al culte catòlic, perquè essent aquests béns de domini privat, i en  estar reconeguda constitucionalment la legalitat d’altres religions, que sí podien inscriure els seus béns, no hi havia cap raó objectiva per impedir la inscripció dels temples que eren de l’Església catòlica.

4) L’any 2015, una reforma legal durant el govern del PP sota la presidència de Mariano Rajoy (Llei 13/2015) va suprimir la possibilitat legal que existia, des de 1946, que l’Església immatriculés els seus béns mitjançant un certificat del bisbe -la permesa pel article 206 de la Llei-, per considerar que era un privilegi discriminatori en favor seu que no es podia sostenir, i va regular un procediment immatriculatori (per a tothom) molt més segur, rigorós i fiable. És de destacar, doncs, que la supressió de l’article 206 i dels termes en què estava redactat en la llei de 1946 no la va decidir el Parlament espanyol amb majoria del PSOE sinó del PP, a instàncies del govern de Mariano Rajoy.

Així doncs, partint de com estava regulada la immatriculació fins l’any 2015, l’Església Catòlica (com també les Administracions Públiques) va aprofitar la possibilitat d’immatricular legalment els béns que considerava de la seva propietat mitjançant la certificació prevista a l’article 206 de la Llei Hipotecària (que, a partir de 1998, es va estendre als temples), quan, sense tenir un títol públic d’adquisició, consideraven que li pertanyien per constar relacionats als seus registres privats.

A partir d’aquí poden haver succeït dues coses:

a) Que l’Església vagi actuar rectament i immatriculés béns que sens dubte li pertanyien. 

b) Que, per error o cometent alguna falsedat, l’Església immatriculés alguns béns (temples o finques ordinàries) que no fossin realment de la seva propietat.

Doncs bé, avui, disposem dels llistat dels béns inscrits per aquest procediment legal fins l’any 2015, i si algú considera que l’Església Catòlica va inscriure al seu nom béns de propietat privada aliena, tenint en compte que les inscripcions del Registre de la Propietat estan subjectes a la presumpció “iuris tantum” (és a dir que admeten la prova en contrari), qualsevol persona que es consideri perjudicada les podrà impugnar davant la jurisdicció civil. Òbviament, perquè el jutge ordeni la cancel·lació de les inscripcions existents, el qui les impugni haurà de demostrar mitjançant un títol probatori que es va procedir erròniament.

Catalunya: tot segueix igual… o potser no tant

21 febrer 2021 by

Què difícil és dir alguna cosa interessant i original set dies després de les eleccions! I tanmateix ho he d’intentar.

Uns dies abans de celebrar-se, Andreu Claret, després d’apuntar les diverses possibilitats que es podien donar, escrivia: “Si guanya Esquerra Republicana, i JuntsxCat arriba en segon lloc, el lògic és que Junqueras advoqui per un Govern independentista liderat per Aragonès. Però Puigdemont vendrà molt car el seu recolzament, per tapar la seva derrota, i la unitat necessària per tornar-hi quedarà feta miques.” I tot seguit afegia: “Si Borràs quedés en tercer lloc, pitjor encara. La derrota de l’expresident seria de tal magnitud, que el més probable és que JuntsxCat es llancés a la muntanya, a remolc del Consell per la República, fent miques qualsevol unitat. Aquest és el més aspre dels escenaris, i posaria en un compromís ERC. També podria ser, paradoxalment, el que més afavorís un acord d’esquerres.” Doncs bé, aquest darrer escenari és el que s’ha produït: victòria pírrica del PSC (33), i victòria d’ERC dins l’independentisme (33), molt poc superior al resultat de JuntsxCat (32).

És evident que, per analitzar el que pot succeir, no podem obviar el sorprenent i atípic pacte que, uns dies abans de les eleccions, van signar totes les forces independentistes. I el defineixo com a sorprenent i atípic perquè, si bé és cert que en el panorama de les democràcies consolidades europees trobem cordons sanitaris respecte a la ultradreta –no certament a Espanya fins ara–, en aquest cas, el cordó sanitari no es feia a un partit feixista, sinó a una força política de la família socialdemòcrata que, a Catalunya, ha estat lligada -si més no des de Joan Raventós fins a Pasqual Maragall- al catalanisme.

Per què, doncs, aquell pacte que tancava possibles solucions alternatives? La resposta és clara: El pacte anti PSC mostrava de manera indubtable la voluntat explícita de perpetuar la situació de divisió sobre la base de la idea que ser independentista és el que habilita per ser català. D’aquesta manera, si algunes forces polítiques no són independentistes, no es reconeixen com a integrants de la comunitat nacional. I això -fixeu-vos hi bé- prescindint del que es pugui pensar des del punt de vista social, ja que el pacte incloïa un partit conservador com el PDeCat i també un col·lectiu anticapitalista com la CUP. Ni que es tracti, doncs, de partits que són tan incompatibles com l’aigua i l’oli, l’independentisme els acull i els beneeix perquè “són dels nostres”. I ben poc li importa que membres de JuntsxCat puguin haver fet -i seguiran fent- discursos excloents i xenòfobs: perquè només si es manté la idea que la prioritat segueix sent la independència i, a més, ho fan de manera confrontativa, els altres partits independentistes poden justificar la seva col·laboració.

I això no deixa de presentar algun problema de fons en la situació que finalment s’ha produït, perquè, per molt que tots els independentistes vulguin acusar Sánchez, Illa i el PSOE en ple com a “espanyolistes recalcitrants” o com a “representants de la monarquia corrupta” (frase textual de Junqueras), comparant-los a la gent del PP o fins i tot de Vox, penso que no s’ajusta a la realitat objectiva, perquè, per molt que diguin el contrari, no hauria de ser el mateix, ni fer-hi prop, per a l’independentisme, tenir davant com a formació més votada a Catalunya un partit de llarga tradició catalanista com el PSC, que veure-se-les amb una formació com Ciutadans, que va fer del nacionalisme espanyol la seva única arma d’oposició política.

Més encara, des del meu punt de vista, el veto exprés al PSC, enllà dels càlculs electorals, té un efecte pervers: expulsa del nucli de la catalanitat una força que ha estat central del catalanisme polític. Com ha dir el meu antic professor i bon amic Isidre Molas, CiU, des del centre de pertinença català, i el PSC, des del centreesquerra dual, van conformar durant molts anys el centre de gravetat del catalanisme a Catalunya. Ara ja no és així. Ara, l’independentisme el foragita per “espanyol” i per “impur”. Què, doncs, podem esperar dels resultats del passat diumenge?

Penso que ben poc, encara que la situació no sigui la mateixa que teníem uns dies abans. D’entrada, hem de veure què succeirà en la formació de la Mesa del Parlament, on el junter Josep Costa, que ha mantingut durant la passada legislatura duríssims enfrontaments amb l’esquerrà Roger Torrent, desconeixem quin to mantindrà per a les negociacions que, per complicar-ho més, hauran de comptar amb la CUP, que és el grup que té la clau de la investidura i és enemic declarat de JuntsxCat.

Després d’aquest primer round vindrà l’elecció de president. És obvi que, amb la composició que ha quedat del Parlament, hi ha dues possibilitats teòriques, les dues encapçalades per Pere Aragonès: una seria el tripartit d’esquerres (ERC-PSC-Comuns) amb 74 diputats. Però aquesta possibilitat l’ha descartada d’entrada Esquerra amb la signatura de l’acord preelectoral contra el PSC. És, doncs, impossible si els de  Junqueras no volen escoltar els crits de “traïdors” des d’un primer moment. De fet, aquesta possibilitat només s’hauria pogut intentar amb un resultat més contundent d’Esquerra sobre JuntsxCat, però no amb un sol diputat de diferència.

L’altra, és la majoria que poden formar ERC, JuntsxCat i CUP, també amb 74 diputats, però no ens enganyem, la llarga trajectòria d’enfrontaments que han tingut durant la passada legislatura, que forçà Torra a dir fa més d’un any que estava exhaurida davant la impossibilitat de treballar conjuntament, no augura un futur gaire brillant per un govern coherent perquè, com molt bé ha observat Francesc-Marc Álvaro, republicans i junters representen dues estratègies contraposades i defineixen vies que són de difícil cohabitació. Si a això hi afegim l’actitud absolutament contrària que mantenen ERC i JuntsxCat a Madrid respecte del govern de coalició del PSOE i UP, aleshores veurem que la cosa es posa encara més difícil.

No vull acabar aquesta reflexió sense una referència a la dreta, perquè el que potser s’esdevé la pitjor notícia de diumenge passat és que Vox s’hagi convertit en l’únic representant sòlid de la dreta a Catalunya, després d’haver deixat K.O a Pablo Casado (que ha perdut 1 diputat, quedant-se només amb 3), i a Inés Arrimadas que n’ha perdut 30, quedant-se només amb 6.

A pesar d’aquestes xifres terribles, penso tanmateix que el més preocupant no és la desfeta de Ciutadans, perquè aquest no és un partit amb una sòlida estructura a Espanya que, probablement, acabarà per desaparèixer. El que sí és realment greu és que Pablo Casado, que encapçala el primer partit de l’oposició al Parlament espanyol,  perdi -i de molt- amb Vox a Catalunya. Ell, obsessionat per l’avenç de l’extrema dreta, ha estat incapaç de prendre una posició pròpia i moderada contra el govern socialista i ha volgut emular les estridències de Vox. Doncs bé, amb aquests resultats obtinguts (i amb els que va treure al País Basc), és obvi que ho té molt malament per un dia liderar el país, perquè és impensable que una força política que sigui irrellevant a Catalunya i a Euskadi pugui aspirar al govern d’Espanya i afrontar amb possibilitats els conflictes dels nacionalisme basc i català. I això perquè la primera premissa que s’exigeix per trobar una solució a aquest gravíssim problema és la de fer un esforç per comprendre -i acceptar- que, a pesar que els independentistes siguin molt poc dialogants, l’independentisme és una realitat gran, sòlida i permanent. I el govern d’Espanya no tindrà més remei que cedir en moltes coses que, ara per ara, no s’ha volgut tan sols plantejar.

Bárcenas i els mals endèmics del sistema democràtic

14 febrer 2021 by

El judici que s’inicià dilluns passat, on es juga molt el Partit Popular, ha despertat un gran interès mediàtic pel canvi d’estratègia de l’extresorer del partit, Luís Bárcenas, el qual ha declarat que la policia va aconseguir sostreure-li, quan ja era a la presó, la seva agenda personal, documents de la comptabilitat del PP, notes sobre el finançament irregular de les campanyes a Madrid (ja investigats en l’operació Púnica) i apunts relacionats amb la tresoreria nacional del partit.

Per als qui confiem en el sistema judicial espanyol tot i les crítiques que pot merèixer el Consell General de Poder Judicial (CGPJ), aquest serà un cas més dels que es resolen als tribunals, encara que pot tenir repercussió política, ja que passarà pel Raigs-X alguns aspectes molt importants de l’actual primer partit de l’oposició. A més, per si la cosa no tingués ja prou força per se, en aquestes revelacions, Luís Bárcenas ha afirmat que trencarà el silenci promès als dirigents de PP que  li havien assegurat que Rosalía Iglesias, la seva dona, mai no ingressaria a la presó, cosa que no ha estat així, ja que aquesta senyora va ser condemnada pel Tribunal Suprem a 12 anys i 11 mesos en reconèixer que ha tingut un paper “actiu” en l’ocultació, al costat del seu marit, dels diners que s’obtenien il·legalment gràcies a l’extensa xarxa de corrupció que va niar en el PP i que tenia com a eix les empreses de Francisco Correa.

És evident que les declaracions que pugui fer un pres condemnat per corrupció a 29 anys de presó poden no ser creïbles en la seva integritat ja que, en fer-ho, sens dubte pretén congraciar-se amb la justícia, però tampoc podem desestimar d’entrada el que acabi afirmant, ja que els punts que de moment ha fet púbics són francament greus i versemblants. 

En efecte, Bárcenas ha avançat que el PP: a) durant vint anys ha tingut un finançament sota mà; b) ha usat presumptament a un grup de policies, pagats amb fons reservats de l’Estat, per intentar apoderar-se de les proves que ell posseïa; i c) ha usat fons en negre per ajudar a difondre la mentida sobre la participació d’ETA en els atemptats de l’11-M, convertint Espanya en l’únic país del món en el qual s’ha desplegat una poderosa campanya d’intoxicació per negar l’autoria gihadista d’un salvatge atemptat.

És evident que, si alguna cosa del que s’ha afirmat es pot provar, no només demostrarà la corrupció sistèmica en què ha viscut el PP en els últims 27 anys, sinó que implicarà greus acusacions de polítics que han tingut gran importància en el partit, com José María Aznar, Mariano Rajoy i Dolores de Cospedal entre altres. Per tant, poca broma.

Sortosament, no em correspon dirimir ni, menys encara, vaticinar sobre els fets que es provaran en aquest judici, ni sobre les conseqüències que tindran les declaracions de Bárcenas en el veredicte final, però sí considero interessant analitzar un dels elements que em semblen més remarcables del cas: el que, segons afirma Bárcenas, l’obliga a parlar. En efecte, ell, que al llarg de tot el judici a què es va sotmetre va decidir callar i, per tant, menjar-se personalment el marró de les acusacions, ha afirmat ara que havia obtingut la promesa dels màxims dirigents del PP que, si callava, la seua dona, Rosalía Iglesias, no trepitjaria la presó, però en haver-la incomplert els seus antics amics i companys, se sentia deslligat del seu compromís i faria públic tot el que sap, qualssevulla que siguin les conseqüències de la seva declaració.

Davant això, forçosament he de formular una pregunta: ¿Com és possible que, en un sistema democràtic com el nostre, presidit per la Constitució de 1978, que consagra la divisió de poders, els dirigents d’un partit com el PP s’atrevissin a assegurar a Bárcenas que la seva esposa mai no trepitjaria la presó, qualsevol que hagués estat la seva conducta?

Cal dir d’entrada que, com a demòcrates, ens hem d’alegrar que aquesta promesa, si és que la van fer, no fos tinguda en compte pel Tribunal Suprem, perquè això significa que, a pesar del seu desprestigi, no ha actuat com a corretja de transmissió d’una opció política determinada. Ara bé, del que no ens podem deslliurar és del dubte que se’ns presenta respecte de si els líders del PP creien realment que ells tenien una incidència clara sobre els tribunals.

Tret que es demostri per una gravació o per qualsevol altre mitjà de prova, és evident que els líders del PP a què es refereix Bárcenas, podran assegurar-nos que mai del món li van prometre que la seva dona no seria condemnada si ell mantenia els secrets del partit ben guardats. Però hi ha algun fet significatiu que pressuposa el contrari. Perquè, que volia dir Mariano Rajoy quan -sempre tan enigmàtic- li va dir “Luís, sé fuerte. Hacemos lo que podemos”? Què significava en aquest cas “hacemos lo que podemos”? Es referia a voler controlar el Tribunal Suprem per la porta de darrere, com va afirmar Ignacio Cosidó que, per cert, segueix ocupant com si res un escó al Senat pel PP? 

Formulades aquestes preguntes, penso que, tractant la qüestió que ens ocupa, sens fa molt difícil deslligar l’intent de manipulació de la justícia per part del PP de la seva decisió de boicotejar la renovació del CGPJ. Si realment el partit no volgués manipular la justícia, ¿creieu que s’oposaria tan aferrissadament a la renovació -constitucionalment exigida- d’aquest organisme? ¿No és aquesta intransigència un indici clar que no creu -o no vol- la independència dels jutges? ¿No és una prova que l’actual composició d’aquest òrgan presidit -no ho oblidem- per un home que va ser director general durant els vuit anys del govern d’Aznar, està ideològicament aviciada?

D’altra banda, fa patent la gran hipocresia del president Rajoy que, -com ha ressaltat molt agudament Antoni Puigverd- parlant amb Puigdemont, contestava un i altre cop que ell no podia fer “el que la llei no permet”, i resulta que, si es confirmen les afirmacions de Bárcenas, va ser ell qui triturà personalment els documents que evidenciaven actuacions econòmiques prohibides per la llei que el beneficiaven a ell personalment i també al seu partit. I mentrestant, seguia donat lliçons de constitucionalisme.

Tot aquest panorama és realment greu perquè, d’una manera descarnada, presenta uns mals que són  intrínsecs a la política espanyola actual, que reverteixen indubtablement en el descrèdit d’aquesta i que, de no resoldre’ls favorablement, acabaran per obrir un divorci entre els electors i els elegits, que significarà un descrèdit del sistema democràtic.

De tota manera, i per acabar, no puc deixar de referir-me a un mal endèmic que no es deu només al PP, sinó també -i per igual- al PSOE, com a partits que han estat els principals responsables de l’elecció del CGPJ, els quals mai no s’han preocupat de cercar candidats susceptibles de generar consens. No, ells -tots dos-, en comptes de retirar els candidats que l’altre partit pogués considerar inacceptables per buscar-ne a continuació d’altres que suscitessin un autèntic consens, sempre han optat per una altra via més senzilla: el compromís mutu de votar tots els candidats, propis i aliens. I és així com han acabat per col·locar a cada vocal l’etiqueta identificativa dels seus proponents i per donar la imatge d’una institució colonitzada pels partits. I desenganyem-nos: mentre les propostes semblin mogudes per la lògica partidista i estiguin mancades de sentit institucional no hi haurà res a fer i en sortirà greument ferit el sistema democràtic.


<span>%d</span> bloggers like this: