Espanya reclama una sensatesa que els polítics li neguen

11 Novembre 2018 by

La formulació provisional per part de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat de les acusacions contra els polítics catalans empresonats pel “Procés” ha produït una infinitat de declaracions que, des del meu punt de vista, han estat molt desafortunades, bàsicament perquè no corroboraven sinó l’estat de crispació (fins i tot diria d’odi i de voluntat de venjança) que batega avui a la societat espanyola, que es troba profundament dividida i sense que puguem albirar una possible solució, que -desenganyeu-vos- mai no vindrà per les sentències que, al seu dia, puguin recaure al macroprocés que s’iniciarà el proper mes de gener i que promet durar moltes setmanes.

Com era de preveure, la Fiscalia general de l’Estat -que és un organisme autònom, no dependent del Govern, encara que sigui aquest qui nomena el fiscal general-, ha mantingut l’acusació de rebel·lió que es va formular als inicis i demana 25 anys de reclusió per al que considera principal capitost de la revolta, el líder d’ERC, Oriol Junqueras, que sofreix la pena de presó provisional al costat dels altres processats, per als quals reclama penes que, en conjunt, superen els dos-cents anys de presó. Com molts havíem predit, era difícil que la Fiscal general rectifiqués sense provocar una rebel·lió dels fiscals i, especialment, dels quatre encarregats del cas -Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena i Jaime Moreno- que sempre han mantingut als seus escrits que els fets investigats constituïen un delicte de rebel·lió.

La novetat més destacable ha provingut de l’acusació formulada per l’Advocacia de l’Estat (aquesta sí dependent del Govern) que ha deixat de mantenir l’acusació per rebel·lió i els acusa de sedició (delicte que comporta també llargs anys de presó) i de malversació, cosa que ha provocat la ira del Partit Popular i de Ciutadans, que acusen sense rubor Pedro Sánchez d’haver-se “venut” als independentistes, d’estar preparant-se per concedir-los un indult si se’ls condemna i de força coses més. El curiós de tot això és que, mentre aquests partits de la dreta espanyola formulen tan dures acusacions, i ho fan, a més, amb un llenguatge que em sembla impresentable, també des de l’independentisme s’acusa el president Sánchez d’haver comès la més gran de les indignitats alhora que el president-vicari, Quim Torra, que no pot sinó acceptar l’ “absolució” dels acusats, decideix trencar amb ell i li fa saber que els seus diputats al Congrés no aprovaran els pressupostos, decisió que, com tots sabem, podria molt bé fer caure el fràgil govern socialista .

Mantenint, doncs, el que he dit de la dreta espanyola, em sembla, però, que al món de l’independentisme català s’està vivint aquests dies una esquizofrènia preocupant, de la qual seria un clar exemple la presentació solemne al Palau de la Generalitat del “Consell per la República”, un ens privat que impulsa l’expresident Carles Puigdemont des del seu exili belga, i que, malgrat la solemnitat de l’acte, aglutina tan sols una part del PdeCat i no ha obtingut l’adhesió d’ERC, ni de la CUP, ni, per descomptat, la dels Comuns i del PSC, fet que revela l’aïllament cada vegada més gran de Puigdemont a Waterloo, el qual però disposa de la fidelitat absoluta de Torra (home sense cap autoritat pròpia) i, per tant, del botó nuclear que li permet dissoldre el Parlament català en qualsevol moment i provocar unes noves eleccions.

Un segon exemple d’aquesta esquizofrènia el revela el fet que, mentre Torra proclama als quatre vents la seva ruptura amb Pedro Sánchez, homes del seu govern negocien amb els ministres del Govern central la retirada dels recursos d’inconstitucionalitat contra algunes de les importants lleis que va aprovar el Parlament català i Rajoy va impugnar davant del Tribunal Constitucional, que les va suspendre provisionalment. L’acord en aquest sentit entre la ministra Batet i el conseller Maragall, amb foto inclosa, és un clar exemple d’aquesta incoherència, com ho és també que Jordi Sánchez, líder actual del grup parlamentari JuntsxCat, tot i que segueix a la presó de Lledoners, argumentés que els escons independentistes a Madrid serien útils a l’hora de negociar els pressupostos si permetien posar sobre de la taula “la retirada de tots els recursos que el govern de Rajoy va portar al Constitucional per tal d’aturar la capacitat legislativa del Parlament”.

Amb això voldria destacar que, davant l’irredemptisme de PP i de C’s, que acusen els sobiranistes catalans de tots els mals possibles, davant l’obcecació dels fiscals, que segueixen mantenint la rebel·lió sense dubtar-ho, davant les amenaces que Torra ha fet al president del Govern i davant la incapacitat que mostra l’independentisme en general de reconèixer que alguna cosa il·legal van fer el seu Govern i el seu Parlament, m’han semblat d’una gran lucidesa les declaracions  que ha fet la magistrada Montserrat Comas, portaveu a Catalunya de” Juezas y Jueces para la Democracia “.

Amb una serenitat admirable, la magistrada ha titllat de “tècnicament errònia” la qualificació de rebel·lió que ha inclòs la Fiscalia al seu escrit d’acusació contra els líders del procés sobiranista català. I ha raonat aquesta afirmació explicant que el Codi Penal “exigeix” que hi hagi un “aixecament públic que sigui violent”, perquè es pugui acusar d’aquest delicte. “Em sorprèn -ha afegit- l’enrocament de la Fiscalia a mantenir la rebel·lió, tenint en compte que tampoc ara, a l’escrit de qualificació, es defineix quan es va produir aquest aixecament públic (…) Sorprèn, a més, que es digui que, des de l’any 2012 i sobretot des de l’any 2015, amb la primera declaració que es va fer al Parlament, hi ha hagut actes insurreccionals i que això seria l’aixecament públic,” la qual cosa ens empeny a “preguntar-nos si és veritat que l’aixecament pot fer-se de manera diferida durant dos anys, i com és que l’Estat no va reaccionar i va permetre que es fessin actes insurreccionals de rebel·lió”.

Ha afirmat finalment que “no hi ha hagut violència” i ha recalcat: “Tots el que hem viscut a Catalunya sabem que hi ha hagut en aquest temps una sèrie d’il·legalitats, d’actes il·legals, d’això no tinc cap dubte, però no violents” .

I dit això, també ha sortit al pas de les acusacions que s’aboquen des de l’independentisme contra el Tribunal Suprem acusant-lo d’ “un judici injust i d’una sentència que ja està escrita”. “L’última pàgina del procés judicial al ‘Procés’ encara no està escrita -ha puntualitzat-, ja que encara s’ha de celebrar un judici oral, que serà llarg”.

Montserrat Comas ha volgut deixar clar que “hi ha garanties als judicis orals que es fan a Espanya”, i que no té “cap raó” per pensar que no n’hi haurà en aquest judici al Tribunal Suprem. “Tenen una responsabilitat molt important”, ha subratllat abans de recordar que els correspon “definir si efectivament en la jurisprudència dictada pel Tribunal Suprem, i tenint en compte que només hi ha una sentència per rebel·lió, la del senyor [Antonio] Tejero, accepten que els fets que van succeir a Catalunya poden integrar aquest gravíssim delicte”.

 

Anuncis

L’Església catòlica i els béns immatriculats

4 Novembre 2018 by

El Registre de la Propietat compta amb un procediment que es denomina d’immatriculació,mitjançant el qual una finca neix a la vida registral amb l’obertura d’un foli específic al Llibre d’Inscripcions en el qual necessàriament ha de constar el domini de l’esmentada finca. En accedir, doncs, la finca a la vida registral, el registrador li adjudica un número i va recollint al foli en qüestió totes les modificacions (transmissions, drets reals, etc.) que, al llarg del temps, vagin afectant-la.

Fins l’aprovació de la Llei 13/2015, de 24 de juny, que va reformar la Llei Hipotecària de 1944, l’article 199 enunciava, amb caràcter general, que les vies legalment establertes per procedir a la immatriculació de les finques eren tres: a) L’expedient de domini, pensat per als qui no disposaven de cap títol però podien demostrar davant un jutge que n’eren propietaris. b) El títol públic d’adquisició, complementat per acta de notorietat quan no podien acreditar de manera fefaent el títol amb què van adquirir la finca. I c) La certificació a què es referia l’article 206, només per als casos que en aquell article s’indicaven.

L’article 206 LH -bàsic per a la qüestió que ens ocupa- establia que “el Estado, la Provincia, el Municipio y las Corporaciones de Derecho público o servicios organizados que forman parte de la estructura política de aquél y las de la Iglesia Católica, cuando carezcan del título escrito de dominio, podrán inscribir el de los bienes inmuebles que les pertenezcan mediante la oportuna certificación librada por el funcionario a cuyo cargo esté la administración de los mismos, en la que se expresará el título de adquisición o el modo en que fueron adquiridos.” Completava aquest article el Reglament Hipotecari de 1947,  que desenvolupava el procediment d’immatriculació. I mentre l’article 303 RH es referia al contingut formal de la certificació, l’article 304 RH afirmava que “tratándose de bienes de la Iglesia, las certificaciones serán expedidas por los Diocesanos respectivos.”

A la dècada dels noranta, el T.S. es qüestionà si la certificació diocesana com a mitjà d’immatriculació vulnerava el principi constitucional d’igualtat. A la sentència de 18 novembre 1996 va assenyalar que l’Església Catòlica no es troba en cap setial especial o de preferència que justifiqui objectivament la seva posició registral i tractament desigual respecte a les altres confessions, de manera que la redacció de l’article 206 LH no semblava conciliable amb l’article 14 CE. Però deu anys més tard, en una altra sentència de 16 de novembre 2006, el T.S. canvià d’opinió i va admetre la seva constitucionalitat.

El cert és que, a pesar d’aquesta sentència, molts juristes vam creure que el precepte registral de l’art. 206 era poc conciliable amb la igualtat proclamada a l’article 14 de la Constitució, ja que podia molt bé representar un privilegi per a l’Església Catòlica que trencava el principi d’igualtat. Amb els dies, aquest punt de vista agafà força i va empènyer el Govern a modificar diferents i importants aspectes de la Llei. Un dels reformats va ser el procediment immatriculador pel que fa a l’article 206 LH, que, en la versió actual, permet tan sols que immatriculin per certificació “las Administraciones Públicas y las entidades de Derecho público con personalidad jurídica propia vinculadas o dependientes de cualquiera de aquéllas.” No l’Església catòlica.

Des d’aquesta reforma, l’Església ja no ha pogut immatricular cap dels seus béns mitjançant una certificació emesa pel diocesà, sinó que ha de fer-ho com qualsevol ciutadà o institució de caràcter civil.

El cas especial dels tempes o esglésies dedicades al culte

És obvi que l’Església catòlica pot posseir i ser titular registral de béns immobles, com qualsevol altre ciutadà o institució. ¿Però què passava amb els temples i les esglésies dedicades al culte? Doncs que la Llei Hipotecària de 1944 prohibia la immatriculació dels temples seguint una tradició que venia de lluny. En aquest sentit, l’article 3 del RD d’1 de novembre de 1864 ja establia questa prohibició, que també afectava als béns de domini públic. I per coherència amb la norma legal, l’article 5, 4 del RH de 1947 barrà la inscripció dels temples i esglésies al Registre de la Propietat.

Per què? Doncs perquè considerava que els temples tenien per sepublicitat més que suficient i, per tant, no necessitaven la protecció registral, amb la qual cosa assimilava els llocs de culte catòlic (temples i esglésies) als béns de domini públic, que, com he dit, també estaven exclosos de la inscripció al Registre (art. 5, l i 2 RH de 1947).

El fet és que, durant la vigència d’aquesta legislació, els registradors de la propietat a Espanya no admetien la inscripció dels temples i capelles dedicats al culte, que, com és lògic, tampoc no es podien hipotecar. Com a dada curiosa diré que, a la diòcesi de Saragossa, l’arquebisbe Rigoberto Doménech va pretendre inscriure la Basílica del Pilar i la catedral de la Seu els anys 1929 i 1934, però va obtenir com a resposta la negativa del registrador competent. De fet, al Registre només s’acceptava la immatriculació d’ermites o esglesietes que fossin de propietat particular i tinguessin, per tant, un ús privat i no estiguessin obertes al culte.

La ràtio inspiradora de l’excepció d’inscriure temples i església va perdre, però, vigència a causa de l’aconfessionalitat de l’Estat i també davant la possibilitat que tenien les altres confessions religioses d’inscriure els seus llocs de culte. En aquest sentit, doncs, l’Església catòlica resultava discriminada respecte de les altres confessions religioses. D’ací que el Reial Decret 1867/1998, de 4 de setembre, que reformà diversos articles del RH, vagi permetre que l’Església catòlica pogués inscriure els béns immobles de la seva propietat (i els drets reals que els afectaven), sense excepció, tot equiparant aquestes titularitats a les de les altres confessions i particulars.

Va ser aleshores quan, ja sigui per garantir la titularitat de les esglésies o bé davant els possibles conflictes sobre la propietat d’ermites i d’altres llocs de culte, la majoria de diòcesis van demanar la inscripció dels temples que els pertanyien, i ho van fer utilitzant l’article 206 LH, que, com hem vist, aleshores permetia que l’Església pogués immatricular aquests béns per mitjà d’una certificació del diocesà. I de fet, són moltíssimes les immatriculacions de béns immobles (no sols d’esglésies o capelles) que, entre 1998 i 2015, s’han fet per certificació del diocesà corresponent.

Tenim, doncs, que, en principi, totes aquestes immatriculacions s’han de presumir legals (amb presumpció iuris tantum -que permet la demostració en contrari- en virtut del “principi de legitimació”). Això significa que, per enervar aquesta presumpció, qui no estigui d’acord amb la titularitat eclesiàstica d’algun bé inscrit, haurà de provar que les certificacions emeses per l’autoritat diocesana no responien a un registre “real” de béns de la diòcesi o que l’accés dels béns a aquest registre eclesiàstic es va fer amb un títol il·legítim que el dret no pot emparar.

Les greus conseqüències de la sentència del T.S. sobre les hipoteques

28 Octubre 2018 by

Des de fa uns anys, esperonats per la crisi econòmica que va afectar molts països europeus i, de manera especial, el nostre, s’han posat en qüestió pels tribunals alguns dels elements que afectaven a les hipoteques (aquests drets reals amb què es grava una fica, normalment en favor d’un banc, pel préstec que rep el propietari per adquirir-la o bé per fer-hi alguna inversió que amb els seus diners no pot afrontar).

La jurisprudència que s’ha produït fins ara ha afectat dos tipus de qüestions (ambdues relacionades amb tota hipoteca): les clàusules contingudes al text de constitució, clàusules que sempre redacta el prestador (el banc) en un “contracte d’adhesió” en què el prestatari (el client) no pot dir-hi pràcticament res (per tant, l’agafes o el deixes); i les que fan referència al cost de l’operació, que són, bàsicament, els costos de taxació de l’habitatge; les despeses causades per la contractació dels serveis d’una gestoria quan la imposa el banc; els honoraris de la notaria on es firma l’escriptura de la hipoteca; els honoraris d’inscripció al Registre de la Propietat; i l’Impost d’Actes Jurídics Documentats (AJD).

Una primera jurisprudència va afectar molt directament algunes de les clàusules que els bancs posaven al text del contracte. D’aquestes, les més remarcables eren les dites “clàusules sòl”, que exigien fixar un mínim a pagar en les quotes dels interessos ordinaris acordats, encara que aquests estiguessin per sota d’aquell mínim o en baixessin més tard.

Durant els anys del boom immobiliari, la major part de les hipoteques van subscriure’s a un tipus d’interès variable, generalment fixat per l’Euríbor, però subjectes a aquest tipus de clàusules sòl, que van acabar sent denunciades per l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (ADICAE), i el Tribunal Suprem les va considerar abusives, en entendre que els consumidors no havien estat informats de la càrrega econòmica i jurídica que se’ls imposava, però va fixar el 9 de maig del 2013 com a data màxima per a la retroactivitat, per tal que la decisió només tingués efectes de cara al futur. Uns anys més tard, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va concloure que aquesta limitació era contrària a la normativa comunitària i, per tant, les entitats financeres havien de reintegrar als afectats la totalitat de l’import que s’havia cobrat de més per les clàusules sòl, des de l’inici de cada contracte hipotecari, i no únicament a partir del 2013.

Pel que fa a les despeses originades per la constitució d’aquest dret real, també s’ha pronunciat darrerament el T.S. Concretament, i fins la darrera sentència del passat 16 d’octubre, aquest havia dictaminat que:

  1. les despeses per a la constitució del préstec havien d’anar a càrrec del prestatari (el consumidor), el qual també havia de fer-se càrrec de l’impost que s’ha de pagar per l’operació (l’Impost d’Actes Jurídics Documentats).
  2. les despeses dels documents notarials s’havien de pagar a parts iguals entre el prestador (el banc) i el prestatari (el consumidor). I pel que fa a les altres còpies notarials que es demanessin posteriorment, aquestes havien d’anar a càrrec de qui les sol·licitava. I
  3. respecte de les despeses de la inscripció al Registre de la Propietat, de moment no havia dit res; però molts vam entendre (també els bancs) que havien d’anar a càrrec del prestador (el banc), que és qui es beneficia de la inscripció registral del préstec hipotecari, en crear una càrrega en el Registre de la Propietat sobre la finca adquirida pel consumidor; i més essent, com és, la inscripció registral necessària per a l’efectivitat de la hipoteca (ja que la inscripció és constitutiva del dret).

Així estant les coses, el passat dijous, 16 d’octubre, el T.S. ha donat una passa més en favor dels consumidors en declarar la nul·litat de l’article 62.2 del Reial Decret 828/1995, de 25 de maig, que aprovà el Reglament de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats -article que, després d’establir a l’apartat primer que será sujeto pasivo el adquirente del bien o derecho y, en su defecto, las personas que insten o soliciten los documentos notariales, o aquellos en cuyo interés se expidan”, afegeix a l’apartat segon que“cuando se trate de escrituras de constitución de préstamo con garantía se considerará adquirente al prestatario.”És a dir que, en el cas de constitució d’una hipoteca, el Reial Decret determinava que corresponia al client (no al banc) el pagament de l’impost. De fet, fins avui, tots els reglaments que han regulat la constitució de les hipoteques havien establert que era el consumidor el subjecte passiu d’aquest impost.

Doncs bé, la sentencia de 16 d’octubre del T.S. -que és ferma i, per tant, irrevisable-, canvia absolutament les tornes en declarar nul l’article 62.2 del reglament i afirmar que és el prestador (el banc) qui ha de pagar l’impost, ja que el negoci que s’inscriu al Registre de la Propietat és la hipoteca i l’únic interessat en l’elevació a escriptura pública i ulterior inscripció d’aquesta és el prestador (el banc), ja que només a partir de la inscripció podrà exercitar l’acció executiva i privilegiada que se’n deriva.

¿És aquesta una bona decisió judicial? Probablement ho és, perquè el raonament em sembla vàlid i es troba en la línia de la jurisprudència d’aquests darrers anys sobre les hipoteques en defensa dels consumidors. Ara bé, en no haver estat més explícit el tribunal, els problemes que se’n deriven són enormes, no tant per les hipoteques que es constitueixin a partir d’ara, sinó respecte del que s’ha de fer amb les ja constituïdes, que van implicar el pagament d’un impost per una persona que no l’havia de pagar (ja que l’article que l’obligava a fer-ho s’ha declarat nul). Però alhora no podem oblidar que el banc no ha tingut cap comportament irregular en aquests casos, perquè la legislació vigent obligava el consumidor (no el banc) a pagar l’impost. Difícilment, doncs, ara se’l podrà castigar per haver actuat d’acord amb la normativa vigent.

És, per tant, evident que el consumidor que ha pagat (veiem que impròpiament) l’impost, podrà reclamar a l’Administració (que és qui el va cobrar) els diners que va pagar d’acord amb una legislació que s’ha declarat nul·la. ¿Però fins on podrà reclamar? ¿Fins quatre anys endarrere, que serien els no afectats per la prescripció ordinària? ¿Podrà fer-ho sense límit de temps, com ja han defensat alguns?

I pel que fa al bancs, ¿es pot obligar els bancs a pagar retroactivament un impost que no van satisfer perquè la llei no els obligava? Jo ho dubto, perquè no és el mateix declarar la nul·litat d’unes clàusules contractuals imposades pel banc al prestador (les clàusules sòl, per exemple), que declarar la nul·litat d’un article del Reial Decret que regula l’impost, ja que, en aquest cas, l’únic responsable d’haver actuat contra legem i aprovat aquest article és Govern de l’Estat, no el banc, que no ha fet, sinó, complir amb el que establia la norma en acordar la hipoteca.

Tots sabem que, contra els bancs, la demagògia és molt fàcil. Ens encanta fer de Robin Hood. Però la qüestió no és simple, sinó complexa, i feina tindrà el T.S. per resoldre-la equitativament el proper dia 5 de novembre. Però el que ja no podrà resoldre és el desprestigi que implica haver de reunir el ple per revisar una sentència ferma per l’ “enorme repercussió econòmica i social” que provoca, com ha raonat el seu president, ja que això obre la porta a qualsevol tipus de revisió en una justícia que presumeix de ser cega i, per damunt de tot, independent, però que, com he dit tants cops aquestes darreres setmanes, no ho és. No us estranyeu, doncs, si davant això algú demana ben aviat que se revisin les sentències que el T.S. pronunciarà contra els polítics catalans processats per l’1-O per l’ “enorme repercussió política i social” que ben segur provocaran al si de la societat catalana.

Pot seguir mantenint el TS l’acusació de rebel·lió i la presó preventiva?

21 Octubre 2018 by

Des de la detenció i l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez ara fa un any, els jutges a qui ha correspost actuar contra ells i els altres polítics processats han mantingut de manera unànime que aquests han comès un delicte de rebel·lió, criteri del qual també participen amb joia una gran majoria d’espanyols no catalans, la premsa de Madrid i els polítics del PP i de C´s. En realitat, un cop el jutge Pablo Llarena assumí la instrucció del procediment després que el cas va passar al Tribunal Suprem, les diferents peticions d’excarceració que han dut a terme els advocats dels acusats sempre han estat rebutjades tot argumentant el risc de fuga i la possibilitat de destrucció de proves, i fins al·ludint en algun cas a l’ “ideari sobiranista” dels acusats pel fet d’haver concorregut a les eleccions al Parlament del 21 de desembre de l’any passat en una llista independentista, fet que -segons argumentava el jutge- “resulta constitucionalment vàlid, però impossibilita el convenciment d’impossible reiteració delictiva que es tindria respecte de qui professi la ideologia contrària”.

Pel que hem vist, doncs, en les accions dutes a terme pel jutge instructor i pels magistrats que han format part de la Sala d’Apel·lacions del T.S., sembla que els magistrats no dubtin respecte del gravíssim delicte de rebel·lió que s’imputa als acusats, criteri que també defensen els mitjans periodístics madrilenys, els partits a què he fet referència i molts altres personatges de la vida política espanyola. I dic això perquè no fa gaire, un bon amic em va dir que acabava de sopar amb un exministre socialista a qui no va poder convèncer respecte de l’error que, a criteri seu, era imputar el delicte de rebel·lió als encausats. Però la resposta d’aquest va ser inequívoca: “Presó, presó i presó”, sense contemplacions de cap casta.

Aquest sembla ser també el posicionament dels fiscals del Tribunal Suprem, ja que els quatre encarregats del cas –Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena i Jaime Moreno– tots els quals fa un any que treballen sobre l’afer (tot i que no van elaborar la querella que va donar origen al procediment), sempre han mantingut als seus escrits que els fets investigats van constituir un delicte de rebel·lió. I no sembla  que estiguin disposats a canviar de criteri, cosa complica certament l’actuació de la Fiscal General, senyora Segarra, que, si bé podria donar-los instruccions en aquest sentit, difícilment ho farà, ja que, de fer-ho, segurament quedaria molt sola i enfrontada a la majoria de companys de carrera. I això explica que la ministra de Justícia, que en teoria podria també incidir sobre la Fiscal General, hagi assegurat que la Fiscalia exercirà la seva tasca sense influències externes i no donarà instruccions sobre què s’ha de fer en el cas 1-O.

En aquest sentit, doncs, es evident que la ministra ha decebut als que desitjarien que el Govern central fes una interpretació extensiva de les seves possibilitats de comunicació amb els fiscals, fins al punt de demanar-los “gestos” coherents amb la voluntat de distensió política amb les institucions catalanes. Més encara, sembla evident que l’executiu que presideix Pedro Sánchez, per més que estigui convençut que la presó preventiva de tots els encausats no ajuda a resoldre el gravíssim problema polític que té Espanya amb Catalunya, no farà res en aquest sentit, encara que això impliqui un “no” als pressupostos dels grups del PdeCat i d’ERC al Congrés.

Tanmateix, no deixa de ser indicatiu que cada dia siguin més les persones i els col·lectius que, sense tenir res a veure amb els catalans partidaris de la independència, qüestionen aquest procés, començant per la presó preventiva decretada, no sols contra els polítics, sinó també contra els dits Jordis, que no exercien cap tipus de responsabilitat política i eren només presidents de dues entitats de caràcter civil, i critiquen també alhora que es mantingui per part de la judicatura l’acusació de rebel·lió (que és a la base de la presó preventiva i que pot comportar penes de 30 anys de presó si es confirma a la condemna).

Deixant de banda les resolucions dels jutges alemanys, belgues i escocesos, que no han acceptat d’extradir els pròfugs al·legant que no constataven la possibilitat d’acusar-los de rebel·lió o de traïció, d’altres institucions independents, com Amnistia Internacional, també s’han pronunciat de manera clara en aquest sentit. Amnistia, en efecte, acaba de distribuir un comunicat a la premsa internacional, signat pel director adjunt a Europa, Fotis Filippou, en el qual afirma que els delictes que s’imputen al líder d’Òmnium i a l’ara president del grup parlamentari de Junts per Catalunya són “infundats i han de ser retirats”, i que, en tot cas, si s’arriba a demostrar que van fer una crida a impedir l’acció policial el 20 de setembre del 2017 davant la Conselleria d’Economia, aquest acte “podria constituir un delicte de desordres públics”, però no de rebel·lió ni sedició.

No em sorprendria que la judicatura, els polítics del PP i de C’s, així com la premsa espanyola amb seu a Madrid decidissin menysprear l’opinió d’Amnistia Internacional acusant-la de ser una organització radical, tot i que jo pugui pensar que en l’única cosa que és radical és en la defensa dels drets humans, però tinc la impressió que se’ls ha de fer molt més difícil pair l’opinió que, fa només uns dies, acaba d’expressar Pascual Sala, en una entrevista que se li va fer a l’emissora catalana RAC1.

Pascual Sala no és, certament un no-ningú. I no és tampoc un company de viatge, ni un amic, ni un parent dels polítics catalans empresonats. Pascual Sala és un magistrat de gran prestigi personal, que va ser president del Tribunal Suprem i, després, del Tribunal Constitucional, i que interrogat sobre el procés, no ha dubtat de manifestar la seva opinió, tot i que, lògicament, ha puntualitzat que no volia esmenar la plana a ningú.

“Para mí -ha dit- es muy difícil –por no decir imposible– que exista un delito de rebelión, por no decir que me parece problemático que exista un delito de sedición”.

Com és lògic, Sala ha apel·lat al respecte degut a les institucions judicials, però no s’ha tallat un pèl en afirmar que“sin perjuicio del derecho que se tiene para opinar de sus decisiones, (…) las prisiones no ayudan a resolver los problemas políticos”. I ha tancat la seva intervenció dient que el que està succeint a Catalunya “es una cuestión eminentemente política, aunque tiene derivas judiciales. Pero no son los jueces quienes deben resolver ese tema”.

De la prosa inflamada de Vox a la tragicomèdia de Torra

14 Octubre 2018 by

Analitzant la trajectòria de Vox, Sebastià Alzamora ens advertia de com l’extrema dreta es retroalimenta: “cada vegada que una formació d’aquesta corda apuja l’aposta -escrivia al diari Ara-, l’altre la dobla, i així successivament, en una espiral populista i antipolítica que es desencadena amb una gran facilitat i que quan ja està en funcionament és molt difícil d’aturar.”

Ho hem vist, sens dubte, contemplant el míting que, el passat diumenge, aquest partit d’ultradreta va fer a Vista Alegre, recolzat per milers de persones que s’han apuntat a la dialèctica feridora i extremista d’un moviment que té els dos partits de dreta espanyols francament preocupats i que, el que és encara pitjor, influeix de manera decisiva damunt ells per tal que es radicalitzin cada dia més. Això fins al punt que aviat no sabrem si els dirigeixen Casado i Rivera o estan ja en mans de José María Aznar y, ves a saber, si del mateix Steve Bannon. I em refereixo a Bannon perquè, després de fer guanyar Trump als Estats Units, aquest ideòleg ara sembla que pul·luli per Europa per incitar totes les polítiques d’extrema dreta que, en alguns estats, han assolit el poder i ha esdevingut també el referent del partit de  Santiago Abascal, que no es tallà un pèl i proclamà una sèrie de principis en línia amb el que segurament subscriurien Francisco Franco o José Antonio Primo de Rivera si el poguessin escoltar.

De fet, davant de milers de seguidors, el passat diumenge es va dur a terme a Vista Alegre un acte important i farcit de retòrica filofeixista, on s’anuncià que Vox tenia la intenció de competir per l’electorat conservador i reaccionari espanyol davant “la dretona covarda” (el PP) i “l’oportunista taronja” (C’s). I això perquè, segons Santiago Abascal, president de Vox, estem vivint en una Espanya malalta.

Tanmateix, si intentem aprofundir en aquest missatge, aviat ens adonarem que, potser sense tanta parafernàlia, els discursos d’Abascal no són gaire diferents dels que estan fent darrerament Pablo Casado i Albert Rivera quan parlen del desafiament separatista i de la immigració, per més que les receptes d’Abascal siguin força més expeditives, ja que ha demanat la supressió de les comunitats autònomes i la necessitat de fer deportacions massives, cosa que ni Casado ni Rivera han dit… encara.

Observem que al míting no hi mancà tampoc el recurs a l’èpica patriòtica, aquesta que tant ha agradat sempre als feixistes espanyols, ja que el secretari general de la formació, Javier Ortega Smith, va recórrer fins i tot al mite de Lepant (1571) en intentar desmentir que ells no estan contra Europa. ¿Com hi hem d’estar -va dir- si la vam salvar a Lepant, si vam salvar la civilització de la barbàrie?”.

Casado i Rivera no s’han atrevit a tant, però s’acosten cada dia més al discurs d’Abascal, perquè sense demanar la dissolució de les comunitats autònomes, el jove president del PP ha advocat per treure a la Generalitat la competència sobre les presons (transferida el 1983, però que ell, curiosament, veu com un tribut que està pagant Pedro Sánchez als independentistes), i el president de C’s repeteix cada dia la necessitat d’invocar una nova LOAPA unificadora que, entre altres coses, acabi amb el que ell defineix com una clara discriminació lingüística dels castellanoparlants.

Sense anar més lluny, durant la clausura del congrés del PP de Castella-La Manxa, en què María Dolores de Cospedal es va acomiadar de la presidència del partit, Pablo Casado va centrar el seu discurs en la necessitat que hi hagi eleccions i guanyi el PP per posar en marxa de nou el 155 a Catalunya. Conscient que el PSOE no reactivarà aquest article si no hi ha un trencament constitucional clar, ell reclama la intervenció del Govern de la Generalitat simplement per guanyar-se l’electorat més a la dreta i arrabassar aquesta bandera a C’s, que també l’ha assumit en defensa de la unitat d’Espanya com el seu objectiu polític més apreciat. Encara més, si guanya les eleccions i governa, Casado assegura que aplicarà immediatament el 155 “sense esperar el PSOE i C’s”, i sense tantes consideracions com va tenir Rajoy perquè la seva aprovació fos per consens. S’ha acabat, doncs, el mirament en aquest pas cap a la dreta, que -agafeu-vos fort- li va permetre de comparar Oriol Junqueres amb el tinent coronel Tejero sense despentinar-se.

Diguem, però, que tot aquest moviment podria esdevenir anecdòtic i fins menyspreable si no fos perquè, cada dia que passa, l’independentisme català esdevé més i més absurd i surrealista. Perquè surrealista va ser l’ultimàtum que Torra va fer a Pedro Sánchez en seu parlamentària, seguit immediatament d’una carta on, sense cap referència a aquesta amenaça, li demanava una reunió per a parlar dels problemes que afecten al seu país. Com surrealista és també l’ultimàtum que ha fet l’ANC (un col·lectiu que ningú no ha elegit) al govern de Torra, a no ser que, com diu Joaquín Luna amb ironia, tingui com a finalitat aixecar una altra cortina de fum per guanyar temps i evitar que s’escampi el desengany “al poble”, que s’ho empassa tot perquè es necessita fe per no veure que aquest conte s’ha acabat. I malament. Potser, doncs, té raó el periodista quan conclou que, del pas que anem, acabarà sent més suportable el mandat de Trump que el de Torra.

En realitat, no cal ser de la corda de Casado, de Rivera o d’Abascal per veure amb claredat el desastre d’aquest govern vicarial de Torra que, empès per la seva obsessió de “fer república” s’oblida fins i tot d’assistir a la magna reunió d’empresaris i polítics que, des de València, es van traslladar a Catalunya per defensar la necessitat del “Corredor Mediterrani”, una reivindicació crucial del llevant espanyol (i, naturalment, de Catalunya). Però no, a Torra, això ben poc l’amoïna, ja que ell preferí d’anar a un col·legi per reivindicar uns professors independentistes, deixant de banda aquesta reunió fonamental per a l’economia del país.

No ens hem d’estranyar, doncs, que pensadors catalanistes (però lúcids) com Antoni Puigverd parlin no sols d’una tardor còmica, sinó tragicòmica en contemplar les inextricables accions de la majoria parlamentaria independentista que causen vergonya aliena. Perquè… ¿com hem de qualificar que el Parlament hagi estat tancat dos mesos i que, quan es torna a obrir per a un ple, s’hagi de suspendre la sessió perquè els grups independentistes no estan d’acord respecte del que s’ha de fer?

En paraules d’aquest pensador gironí que tant aprecio, els independentistes “tot ho bloquegen. El Govern és un rellotge aturat; suspenen el Parlament com qui apaga la llum a casa seva; i, per descomptat, tenen el país abandonat. Continuen sense reconèixer els catalans que no combreguen amb la independència. Ni una paraula per a ells! Exactament el mateix que, al revés, feia Rajoy. Ignoren tot allò que no forma part del cercle independentista. Obliguen a tot el país a contemplar les seves comèdies d’embolics, però prescindeixen olímpicament dels que no voten o no comparteixen les seves emocions o excitacions. I tot això amb una majoria parlamentària tan minsa que no els serviria per canviar la llei electoral. Una majoria que, pressionada arbitràriament pel jutge Llarena, queda fàcilment en minoria.”

Sobre la dubtosa independència del Poder Judicial

7 Octubre 2018 by

És possible que alguns dels meus lectors diguin que tinc una certa fixació a criticar el poder judicial i, especialment, la cúpula del Tribunal Suprem. Ho he fet en diversos articles, però repassant el que he escrit no crec que hagi de corregir-me gaire ja que estic convençut que, des de l’arribada al poder de José María Aznar el 1996, l’executiu espanyol va treballar intrèpidament en la configuració d’un Tribunal Suprem francament escorat a la dreta, conservador i incapaç d’entendre mínimament la diversitat ideològica que hi ha al nostre país i, menys encara, els contraposats punts de vista existents pel que fa al model territorial. Alhora, és incapaç d’entendre res del que demana Catalunya.

L’actuació del jutge Llarena com a instructor del que serà un judici de gran transcendència per als polítics presos acusats del greu delicte de rebel·lió, les confirmacions que, de les seves actuacions processals, ha fet en tot cas la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem, així com la denegació constant de qualsevol petició per part dels processats perquè s’aixequi la presó provisional que pateixen des de fa ja gairebé un any, contrasta amb la laxitud mantinguda davant de gravíssims casos de corrupció que han afectat a membres del PP i d’altres menys greus, però francament sorollosos, com els referits als twits que magistrats en exercici crítics amb el “Procés” s’intercanviaven per mitjà del correu professional, o bé el cas del màster de Pablo Casado, el qual s’ha pogut escapar de la imputació pel fet de ser aforat, mentre que les seves companyes d’estudis segueixen processades per l’Audiència Nacional per uns fets anàlegs.

El cas dels magistrats twiters és particularment greu ja que, a l’entorn del referèndum de l’1 d’octubre, diversos jutges van compartir, a través d’un xat intern, correus electrònics en què asseguraven que “amb colpistes no es negocia ni es dialoga” i comparaven el que ha passat la tardor passada a Catalunya amb “el que va passar a Alemanya en èpoques remotes”.

Tot i la gravetat (i impropietat) de tals manifestacions quan qui les fa és algú que ha de ser absolutament imparcial i independent de qualsevol posicionament polític, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha entès que les manifestacions dels jutges podien quedar emparades pel dret a la llibertat d’expressió, atès que es van abocar en un xat intern. I en el cas que poguessin constituir una falta, ha decidit no actuar contra ells ja que aquesta hauria prescrit. Més encara, el CGPJ no preveu mesures per controlar l’ús del xat professional dels jutges per intercanviar missatges i opinions perquè això suposaria una forma de censura.

Una cosa semblant ha passat en el cas del màster de Casado, el qual, per la seva condició de diputat, no ha estat enjudiciat per la jutge Carmen Rodríguez-Medel, magistrada titular del Jutjat d’Instrucció Número 51 de Madrid, que ja va instruir el cas del màster que acabà amb la imputació de l’expresidenta de la Comunitat, Cristina Cifuentes, per falsificació documental i suborn, i que, després d’observar prevaricació administrativa i suborn impropi en el “regal” del màster a Casado, va posar el líder popular contra les cordes, però no va poder prosseguir la instrucció atès que aquesta corresponia al Tribunal Suprem a causa de l’aforament, tribunal que s’ha oposat a investigar el president del Partit Popular després de rebre l’informe de la Fiscalia, per a la qual es tractava d’una investigació prospectiva i entenia que no es donaven els delictes de suborn ni prevaricació apreciats prèviament per la jutge de Madrid. No obstant això, després d’exculpar absolutament Casado, l’alt tribunal ha accedit fer un retret “moral”, que no jurídic, en reconèixer que s’aprecien “indicis de tracte de favor” que poden merèixer “un altre tipus de consideracions alienes al Dret Penal”.

Ara bé, ¿ens podem estranyar que el Tribunal Suprem actuï com ho està fent quan està presidit per un magistrat, Carlos Lesmes Serrano, que en accedir al poder José María Aznar el 1996 va estar al servei de la seva activitat política, primer com a director general d’Objecció de Consciència, sent ministra de Justícia Margarita Mariscal de Gante, i després com a director general de Relacions amb l’Administració de Justícia, sent ministre Ángel Acebes Paniagua, l’home que va intoxicar l’opinió pública en succeir l’atemptat d’Atocha, el 2004, intentant fer creure a la ciutadania que el causant del mateix havia estat ETA sabent que la notícia era falsa? ¿Ens podem, doncs, estranyar?

Amb l’arribada de Rajoy a la Moncloa amb majoria absoluta conservadora pel desembre de 2011, el PP va redoblar el seu interès per dominar el Tribunal Suprem, conscient que, de ser-li afins els seus membres, aquest seria molt més benvolent amb els procediments que podien afectar-lo i que, al llarg d’aquests anys, s’han anat desenvolupant (Operació Púnica, Lezo, Gürtel…), la qual cosa comporta, en sentit contrari, que seria implacable amb els polítics catalans que intentessin desafiar la llei en el que s’ha vingut a denominar el “Procés per a la independència”.

Per aquest motiu, la cúpula política que dirigia el país des de Gènova 13 i des de la Moncloa llençà una ofensiva sense precedents per controlar (i en alguns casos reforçar) la seva presència al poder judicial. En realitat va entrar fins al fons de la Sala II del Tribunal Suprem (la Sala Penal) situant-hi com a president un jutge conservador com Manuel Marchena, que els va obrir les portes de bat a bat. Immediatament van situar al capdavant de la Sala Penal de l’Audiència Nacional Concepción Espejel, una magistrada recusada per les seves entusiastes complicitats amb el PP, que van catapultar fins a llocs que per currículum mai hagués pogut imaginar. També hi van introduir Enrique López, un jutge que, després de la seva lamentable episodi de carrer embolicat en litres d’alcohol, va haver de dimitir com a magistrat del Tribunal Constitucional i va tornar a l’Audiència Nacional. I per si això no bastava, van posar el ja desaparegut José Manuel Maza al capdavant de la Fiscalia General de l’Estat, amb l’objectiu de nomenar Manuel Moix, frustrat fiscal en cap d’Anticorrupció i així poder desactivar el treball d’anònims fiscals que estaven qüestionant l’actuació que es duia a terme des de Gènova 13. I finalment, han anat reubicant jutges afins en molts altres llocs de la carrera judicial, incloses la major part de les presidències dels Tribunals Superiors de Justícia. I tot això sota l’atenta mirada de Carlos Lesmes, aquest jurista compromès durant vuit anys amb la política de José María Aznar, que, des l’11 de desembre de 2013 (amb Mariano Rajoy al poder), presideix el Consell General del Poder Judicial i ostenta la Presidència del Tribunal Suprem.

Sobre la necessària reforma constitucional

30 Setembre 2018 by

El catedràtic de Dret Constitucional de la UIB i acadèmic, Joan Oliver Araujo, ha fet arribar als qui compartim amb ell plaça a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears un interessant article del doctor Vicente Juan Calafell Ferrà sobre “La reforma constitucional de les comunitats autònomes”, en el qual, com tants altres juristes, aborda la necessitat urgent de modificar la Constitució Espanyola de 1978. Addueix raons sociopolítiques, jurídiques i tècniques i també motius econòmics, tot indicant el perill que amenaça la nostra Llei fonamental si no s’aborda seriosament la seva reforma, ja que, en els quaranta anys de vigència, només ha patit dues modificacions puntuals (les dels articles 13 i 135) de poc calat. Per aquest motiu conclou que “la reforma de la Constitució és l’assignatura pendent de la democràcia espanyola”, opinió que, també jo, he manifestat reiteradament des d’aquestes mateixes pàgines.

Concretant més la seva proposta, el professor Calafell posa el seu principal accent en la reforma del Títol VIII, que regula el que avui coneixem com “estat autonòmic” que -diu- travessa una crisi profunda, bàsicament perquè la Constitució recull una escassa regulació d’aquest, alhora que conté nombroses argumentacions oposades, encara que complementàries entre si. Es refereix en aquest sentit als articles 148 a 153, que possibiliten -diu citant el constitucionalista Jorge de Esteban- “la creació d’un Estat de les Autonomies que no estableix de forma clara les competències de l’Estat i les pròpies de les diferents comunitats autònomes, les quals es basen en el principi anomenat dispositiu. Principi que significa que el nombre de comunitats autònomes i les competències que cadascuna inclogui al seu respectiu estatut depèn en gran part del propi voluntarisme de cadascuna d’elles, fins al punt que poden sobrepassar, com succeí primer al País Basc i després a Catalunya, els límits competencials que teòricament permet la pròpia norma fonamental”.

D’aquí dedueix, amb Javier Tajadura, que “l’Estat autonòmic actual és inviable jurídicament i econòmicament. Jurídicament, perquè la indefinició del marc competencial ha donat lloc a un autèntic caos normatiu i a una inseguretat jurídica que dificulta greument el funcionament eficaç de l’Estat. Econòmicament, perquè ha generat disset estructures que reprodueixen l’aparell institucional del poder central i generen una despesa estructural a la qual no es pot fer front; a unes duplicitats que generen igualment ineficàcia i sobrecostos; i a una fragmentació del mercat que, per ser contrària a les economies d’escala, incideix greument en la competitivitat.”

És, doncs, en base a aquestes consideracions que proposa un canvi de la Constitució en sentit “federal”, convençut que el Dret Constitucional Comparat ens posa de manifest que el federalisme és el millor expedient per garantir el pluralisme territorial al si de l’Estat Constitucional. A més, si s’abordés una reforma des del legislatiu, s’evitaria la gran anomalia que s’ha produït fins avui, ja que hem assistit a una veritable mutació constitucional causada per les sentències que, al llarg dels anys, ha anat dictant el Tribunal Constitucional en interpretar els articles de la nostra Carta Magna.

Concretant, el professor Calafell proposa una renovació dinàmica de l’equilibri federal que produeixi integració política mitjançant la participació de les entitats territorials. El que implica parlar amb claredat en els debats identitaris, com va recomanar Stéphane Dion aprenent de l’experiència canadenca. Per tant, més multilateralitat que bilateralitat i diferencialitat, tot i que alguns fets diferencials són innegables a Espanya, sobretot pel que fa a les llengües pròpies i a la insularitat; una major seguretat en les regles competencials, on és essencial que s’aclareixi la Constitució territorial; una millor i més justa solidaritat financera mitjançant mecanismes de compensació molt mesurats; un Senat territorial que actuï com a cambra de coordinació de polítiques i de seriosa participació en l’elaboració de les lleis; i sobretot, una Constitució federal prou detallada a l’hora de distribuir competències -i el marc general de les finances- per governar els processos polítics de presa de decisions. En definitiva, una proposta federal és una assenyada alternativa a les propostes independentistes i una explicació racional -en comptes d’exagerada i desproporcionada- per a unes societats adultes on algunes forces nacionalistes dramatitzen i simplifiquen els conflictes. Estem, doncs, davant d’una crida al sentit comú i a la integració, i també a la necessitat de pactar.

Cal, però, advertir que la reforma constitucional que es reclama no pot verificar-se, en opinió del professor Calafell (opinió que, per descomptat, comparteixo) mitjançant reformes legislatives parcials, ja que, com s’ha posat de manifest, només mitjançant una reforma constitucional és possible aclarir i equilibrar el sistema de distribució de competències i convertir el Senat en una genuïna via de participació de les comunitats autònomes en l’aprovació de les lleis de l’Estat que configuren el model territorial.

Una reflexió original és, al meu parer, la que fa el professor Calafell quan, davant l’opinió molt estesa entre els polítics (fonamentalment en el camp de la dreta espanyola) de no abordar la reforma constitucional si no s’aconsegueix abans un consens semblant al de 1978, en subratllar que, a diferència de llavors, que estàvem davant d’un veritable “procés constituent” (del no-res s’elaborava una constitució), ara no estem en aquesta tessitura, sinó davant una “reforma de la Constitució”, per dur a terme la qual, aquesta exigeix una determinada majoria: 3/5 o 2/3 del Congrés i del Senat, segons s’apliqui el procediment ordinari de reforma (article 167) o l’agreujat (article 168), i aquestes majories són les úniques vinculants. A més -apunta- el consens no cal que existeixi al principi del procés de reforma, sinó que apareixerà, en tot cas, com a conseqüència de les negociacions que s’han de realitzar durant el seu desenvolupament. Abans de començar la tramitació no pot estar acordat el resultat. Aquest serà, en tot cas, el fruit de molta feina i del debat entre posicions inicialment no coincidents. El consens de partida ha de referir-se tan sols a la voluntat d’iniciar i culminar la reforma.

Del que es tracta, doncs, és de reformar la Constitució per enfortir-la abans que es produeixi el desastre, perquè -en paraules de Jorge de Esteban- “en un món que canvia tan de pressa com l’actual és necessari revisar la Constitució de tant en tant. I, finalment, quan els pilars de la convivència s’esquerden, com passa ara, la millor manera de recuperar-los és a través de la reforma de la norma que obliga a tots”.

Val a dir, però, que el professor Calafell no és innocent i reconeix les dificultats de la proposta “federal” que ell defensa per recollir un cert estatus singular per a Catalunya i per al País Basc, ja que el principal problema que susciten aquestes solucions específiques per a unes concretes comunitats autònomes és la seva dubtosa compatibilitat, d’una banda, amb un sistema territorial que ha de seguir estant basat en la igualtat substancial de tots els seus components (de manera que qualsevol diferència de tracte hauria de obeir a raons objectives); i, d’altra banda, amb el mateix fonament de la Constitució “en la indissoluble unitat de la Nació espanyola” (article 2), que és -segons entén la doctrina- un dels valors superiors del nostre ordenament jurídic vigent. D’ací que si la reforma permetés qüestionar o desfer aquesta unitat (que és el que, en realitat, demanen els independentistes catalans) no podria ser considerada un simple canvi en la Constitució de 1978 i seria, més aviat, un canvi de l’actual Constitució per una altra.

El cas Valtònyc: nova garrotada a la justícia espanyola

23 Setembre 2018 by

El cert és que em dol escriure aquest article perquè, pel poc que he vist i sentit, no em sembla que el cantant mallorquí conegut pel nom artístic de Valtònyc sigui un exemple de gaire cosa. Dubto que es tracti d’un músic brillant, d’un escriptor atractiu i d’un intèrpret de primera fila. Encara més, les lletres de les cançons que l’han fet famós em semblen pura gasòfia. Lletres insultants per al rei i moltes altres persones, lletres provocadores i barroeres, lletres sovint amenaçants…

En definitiva, que és ben trist que un personatge d’aquest nivell hagi posat novament en entredit la justícia espanyola. I quan parlo de la justícia no em refereixo tan sols als magistrats de l’Audiència Nacional que el van condemnar a tres anys i mig per -cito textualment- “delitos de enaltecimiento del terrorismo, calumnias e injurias graves a la Corona, y amenazas no condicionales”, sinó també al Tribunal Suprem, que va confirmar íntegrament la sentència dictada per l’Audiència.

De fet, el Tribunal Suprem s’expressà amb contundència en refusar els arguments de l’acusat, que defensava haver actuat en exercici dels seus drets a la llibertat d’expressió i a la creació artística, i subratllava que el llenguatge del “rap” és extrem, provocador, al·legòric i simbòlic. Contràriament al parer de Valtònyc, el Tribunal Suprem va dir que “los referidos contenidos (de les cançons) no quedan amparados por la libertad de expresión o difusión de opiniones invocada por el acusado y su defensa” i adoptant els criteris de l’Audiència Nacional, va reiterar que aquesta havia tingut en compte que “la pluralidad de mensajes contenidos en las canciones (…) tienen un indudable carácter laudatorio de las organizaciones terroristas GRAPO y ETA y de sus miembros”, fins al punt que “comporta una alabanza, no ya de los objetivos políticos sino de los medios violentos empleados por la citadas organizaciones terroristas y por sus miembros”.

No cal dir que la decisió del Tribunal Suprem que, com veiem, va considerar que les lletres de les cançons de Valtònic constituïen un “delicte d’enaltiment del terrorisme”, a més “d’injúries greus i d’amenaces”, va ser defensada fèrriament per l’Associació Professional de la Magistratura, que encarna -en línia amb el Tribunal Suprem- una trajectòria de pensament conservador, que els permet actuar de manera arbitrària, ideològica i sense mecanismes de control, com explicava jo fa quinze dies en un article que intitulava “Catalunya/Espanya: no a l’autocrítica i sí a la postveritat”.

Dic això perquè, en nom d’aquesta Associació professional, que és la majoritària entre els jutges espanyols, Celso Rodríguez Padrón considerava que la decisió del Suprem no resultava digna de cap crítica, perquè simplement aplicava el Codi Penal, opinió que argumentava dient que els delites d’odi i d’enaltiment del terrorisme tenen una via de comissió que no és altra que “l’expressió d’idees o missatges”, i recordava que la llibertat d’expressió “no és un dret absolut i il·limitat”.

Uns dies més tard, el representant de “Jueces y Juezas para la Democracia” (associació minoritària de caràcter progressista dins la judicatura), afirmava que el delicte d’enaltiment del terrorisme hauria de reformar-se perquè no sigui tan obert ni doni lloc a interpretacions contradictòries. Per a aquesta associació de jutges, la seva aplicació deuria limitar-se a aquells supòsits en què es produeix “una incitació directa a la violència”. Considerava alhora que es tracta d’un delicte excessivament castigat, amb penes de fins a tres anys de presó, i advocava per substituir a la llei la privació de llibertat per sancions econòmiques.

Baixant a l’arena, el magistrat considerava que l’aplicació d’aquesta mena de delictes d’odi avui està actuant com “una pluja fina que va calant” i que està aconseguint una important restricció a la llibertat d’expressió. D’ací que suggerís que els jutges interpretin els articles del Codi Penal en clau constitucional, és a dir, tenint en compte que “la llibertat d’expressió és un dret fonamental i ha de prevaler sobre altres bens jurídics”.

I no es detenia aquí, ja que també defensava la conveniència de despenalitzar les injúries greus a la Corona (delicte pel qual Valtònic ha estat condemnat a un any de presó), recordant-nos que “el Tribunal Europeo de Derechos Humanos dice que el jefe del Estado no debe ser merecedor de especial protección, el Rey ya es inviolable por la Constitución, en lo demás debe tener una protección como el resto de los ciudadanos, y la fórmula actual da lugar a interpretaciones muy variadas y contradictorias”. A més, en estar incorporat aquest delicte al capítol de delictes de terrorisme, la seva aplicació suposa una estigmatització afegida de l’acusat en equiparar la seva conducta a delictes tan greus com el d’assassinat o de segrest. I això em sembla un disbarat.

Comparteixen també aquesta opinió representants del PSOE, de Podemos i d’Esquerra Unida. També el portaveu de “Juezas y Jueces para la Democracia”, el qual creu que el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH) anul·larà la sentència imposada per l’Audiència Nacional, ratificada pel Tribunal Suprem contra Valtònyc. Ben al contrari, el Partit Popular i Ciutadans segueixen defensant que aquest tipus penal és un bon instrument per a la lluita antiterrorista.

Ara per ara no podem dir que passarà en el futur, però sabem que el TEDH determinà en una de les seves sentències que el fet de cremar fotografies del Rei forma part de la llibertat d’expressió, i obligà a Espanya a indemnitzar al dirigent abertzale Arnaldo Otegui amb 20.000 euros l’any 2011, després que aquest fos condemnat a un any de presó pel Tribunal Suprem per haver dit que el Rei Joan Carles I era “jefe de los torturadores”.

Però el que sí hem vist aquests dies és que el Tribunal belga que s’havia de pronunciar sobre l’euroordre d’extradició de Valtònyc ha desestimat la petició feta per Espanya. El jutge en qüestió ha establert que no es dóna la doble incriminació que havien observat els més alts tribunals espanyols. Per tant, que els fets pels quals el músic va ser sentenciat a Espanya entren en el camp de la llibertat d’expressió i no són delicte a Bèlgica.

Certament que la decisió no és ferma, ja que la fiscalia belga ha recorregut el fall poc després d’haver-lo conegut. Per tant, ho haurà de resoldre la Cort d’Apel·lacions belga o bé, en última instància, el Tribunal de Cassació d’aquell estat. Però del que no hi ha dubte és que aquesta sentència posa novament en entredit la justícia espanyola, com ha succeït en tots els casos coneguts fins ara dels polítics catalans que decidiren emigrar a l’estranger.

Diguem, però, finalment, que el procés continuarà. I no sols per l’apel·lació del fiscal a què acabo de fer referència, sinó també perquè els advocats de Valtònyc, crescuts pels seus èxits, no s’aturaran fins arribar al TEDH d’Estrasburg, convençuts que, un cop més, aquest tribunal europeu pot treure els colors a un Tribunal Suprem que no està a l’alçada del que demana avui una societat moderna, lliure, avançada i respectuosa amb els Drets humans.

 

Podem confiar en polítics que falsifiquen el seu currículum acadèmic?

16 Setembre 2018 by

D’ençà que s’ha obert la veda dels uns contra els altres en aquesta mena de joc diabòlic que estan duent a terme els nostres polítics, joc que ha substituït el que hauria de ser l’habitual, consistent a fer propostes positives per al futur dels ciutadans, elaborar projectes i definir estratègies de futur tendents a millorar la qualitat de vida dels seus representats, els nostres diputats s’han adonat que una de les accions que els estan reportant més rèdits a curt termini, no perquè col·laborin a crear llocs de treball, millorar la competitivitat, disminuir l’atur o bé provocar un progrés intel·lectual a la ciutadania, és la de cercar les misèries de l’adversari per tal de fer-les públiques, magnificar-les, provocar l’escàndol social i aconseguir una dimissió d’aquest, ni que sigui a costa de devaluar la credibilitat política del conjunt i eixamplar la desconfiança de la ciutadania en els polítics.

Ho hem vist darrerament en els casos de la presidenta de la Comunitat autònoma de Madrid, Cristina Cifuentes, que després de negar qualsevol mena d’irregularitat al seu currículum universitari, es va veure abocada a dimitir (per més que, en aquest cas, la decisió va venir forçada per un vídeo que algú guardava on es veia la senyora Cifuentes furtant unes cremes de bellesa en un supermercat). Ho hem vist fa pocs dies en el cas de la ministra Carmen Montón, que no ha resistit la pressió mediàtica que denunciava irregularitats en un màster que cursà els anys 2011 i 2012. I està per veure en el que s’ha dit del nou i flamant líder del PP, Pablo Casado, al qual també s’han denunciat irregularitats en l’acabament de la seva carrera de dret i en la realització d’un màster.

Curiosament, en els tres casos, el denominador comú és la Universitat Rei Juan Carlos I, de Madrid, que s’ha convertit ja en una mena de calaix de sastre on les irregularitats han arribat a un extrem que bé mereix ser sotmesa a una avaluació per les autoritats acadèmiques de l’Estat i, molt possiblement, a una condemna pública per unes pràctiques que molt em temo que superen l’acció personal d’alguns professors i que tenen un caràcter sistèmic. ¿Haurem ara d’afegir a aquesta Universitat la privada Camilo José Cela a causa de la denúncia de plagi feta per Albert Ribera en la tesi doctoral del president del Govern?

Val a dir que aquestes pràctiques irregulars (algunes evidents i d’altres que, en tot cas, s’hauran de demostrar) han donat lloc a nombrosos acudits com el que em permeto inserir en aquest article, que serien francament entretinguts si no fessin plorera, ja que mostren la misèria d’un sistema corrupte i d’uns polítics sense escrúpols ni dignitat personal.

Tant la senyora Cifuentes, com la senyora Montón, com el senyor Casado (afegim-hi ara el president del Govern) neguen que hagin comès irregularitats i afirmen que ells van cursar els màsters (i elaborar la tesi doctoral) tal com Déu mana. Segons asseguren, tot són acusacions falses i malintencionades. Bé, potser tenen raó i són víctimes d’una persecució mediàtica sense precedents que no em correspon a mi jutjar. Deixem que siguin els tribunals (o el pas temps) que facin llum respecte de tots aquests casos. Però més enllà del fet anecdòtic concret, em sembla interessant reflexionar sobre què hi ha darrere d’aquestes pràctiques francament condemnables.

Una primera cosa que se m’acut és que, salvant honroses excepcions, són molts els polítics en actiu que, entre nosaltres, presenten un currículum intel·lectual i acadèmic força pobre. És cert -i no em sembla malament- que no s’exigeix cap mena d’estudis per accedir al Congrés dels Diputats, al Senat o a una Cambra legislativa autonòmica. Tampoc per ser ministre o conseller, però dubto molt que, sense una base intel·lectual sòlida, es pugui exercir dignament un càrrec electiu i, encara menys, un càrrec executiu.

Recordo que, a l’inici de la democràcia, vaig criticar públicament l’acció d’un conseller (crec que era d’economia) del CIMe per com estava actuant, i la seva resposta (que també va fer pública per mitjà de la premsa) va consistir en un duríssim atac ad hominem mentre es justificava afirmant que ell, fill d’una família humil, no havia pogut tenir estudis. Aleshores, la meva resposta a l’atac va ser de dir-li que lamentava molt que no hagués pogut accedir a un Institut d’Ensenyament Mitjà ni a la Universitat, però també que ningú no l’obligava a acceptar ser nomenat Conseller d’economia del CIMe si no disposava dels coneixements mínims que el càrrec exigeix, ja que només amb una preparació adequada es podia exercir una funció executiva com la seva amb un mínim de dignitat i eficàcia.

Però més enllà que, en molts casos, ens trobem amb polítics que no tenen els coneixements mínims requerits per desplegar dignament el seu càrrec, el que resulta encara més greu és veure que, conscients de la seva pobresa intel·lectual, alguns d’ells intenten disfressar el seu pobre bagatge amb l’elaboració de currículums falsejats, presumint de títols universitaris que no tenen, o d’estudis de grau superior que no han cursat o que han aconseguit amb flagrants irregularitats, simplement per poder presumir d’uns diplomes que probablement no els serveixen de res, però que consideren indispensables per vestir (més aviat hauríem de dir per disfressar) les seves despulles intel·lectuals.

He dit més amunt que no considero indispensable gaudir de títols universitaris per ser un bon polític, per més que, si més no estadísticament, és probable que una persona amb una sòlida formació intel·lectual (científica, tècnica o cultural) estigui més preparada per exercir un càrrec que el qui es troba mancat d’aquesta formació. De fet, hi ha hagut casos reconeguts de polítics que han arribat a les més altes magistratures sense haver passat per la Universitat. A Espanya, Largo Caballero va ser Conseller d’Estat durant la dictadura de Primo de Rivera, Ministre de Treball i de Previsió Social entre el 1931 i el 1933, Ministre de la Guerra el 1936 i president del Consell de Ministres el 1936 i el 1937 sense posseir cap títol universitari. A la Gran Bretanya, el laborista James Callaghan va ser ministre d’Hisenda entre 1964 i 1967, va ocupar diferents secretaries d’Estat i fou elegit primer ministre l’any 1976, càrrec que ocupà fins el 1979 sense haver trepitjat mai una Universitat. I més recentment, José Luis Corcuera va ser Ministre de l’Interior amb Felipe Gonzalez de 1988 a 1993 sense posseir tampoc estudis universitaris.

Però el més remarcable és que cap d’aquests personatges que, sense passar per la Universitat, van assolir responsabilitats polítiques de primera magnitud, va intentar presumir del que no era; en cap moment cap d’ells va voler exhibir un currículum falsificat. Tots, doncs, cadascú al seu nivell, van assumir les responsabilitats polítiques sense engany ni mentida, i això els va fer dignes en l’exercici de la seva funció. Ho van fer millor o pitjor (d’això, cadascú en pot tenir una opinió formada), però tots van actuar sense engany, i això és el que realment importa. Perquè… ¿podem confiar en un polític que ens menteix respecte del que és realment? ¿Podem confiar en un polític que malda per engreixar el seu currículum falsificant els seus estudis o bé aconseguint títols que realment no mereix perquè els ha obtingut amb engany o a causa de la prevaricació de les autoritats acadèmiques?

 

 

Catalunya/Espanya: no a l’autocrítica i sí a la postveritat

9 Setembre 2018 by

Parlant d’aquest enfrontament entre les dues Espanyes que no sembla que tingui solució, acabava el meu darrer article (“Franco, la memòria històrica i la reconciliació”), afirmant que la lògica del conflicte entre els d’un bàndol i els de l’altre només canviaria si els líders de cadascun d’aquests reconeguessin els errors dels seus avantpassats directes i fessin el possible per reparar les víctimes de l’altre, cosa que no veiem per enlloc.

La realitat majoritària d’avui és que els polítics han abolit l’autocrítica del seu codi ètic. Res del que fan pot ser erroni, ja que l’equivocació és sempre patrimoni de l’altre que, per això mateix, mereix ser criticat, vilipendiat i, si és possible, fet fora del lloc de poder que ocupa. I no només han abolit l’autocrítica del seu esquema mental, sinó que en planificar la seva acció no els importa tant aconseguir l’equitat, la justícia, el benestar i el respecte a les idees, com construir el futur a partir d’uns paràmetres que els permetin justificar tot el que ells prediquen. I si per aconseguir això han de fonamentar el seu programa en afirmacions inexactes i fins en falsedats manifestes, doncs ben poc els importa, ja que els fins que s’han marcat justifiquen tots els mitjans que tenen a l’abast.

Un exemple clar del que estic dient és el mètode que van utilitzar els principals promotors del “brexit” a la Gran Bretanya. Boris Johnson i Neil Farage van muntar la seva campanya en afirmacions que, després de la votació, van reconèixer que eren falses, però l’objectiu ja s’havia aconseguit i, per tant, ben poc importava. Però no cal anar a la Gran Bretanya o a la Nord-Amèrica de Trump per trobar-se amb això, perquè el triomf d’aquesta política fonamentada en les “fake news” és també present a casa nostra, on sovint els polítics fonamenten tot el seu programa en una mentida, sense que, ni per un moment, se’ls ocorri reflexionar sobre la possible falsedat de l’afirmació primera en què es basa el seu discurs polític.

La “qüestió catalana”, que no és sinó un conflicte polític de primera magnitud entre els mateixos catalans i, alhora, entre Catalunya i Espanya, és avui un banc de proves evident del que acabo d’afirmar, ja que Puigdemont, Torra i, en general, els independentistes, fonamenten la seva política en suposats principis jurídics, com per exemple el dit “mandat democràtic” que, segons ells asseguren, han rebut del poble català, oblidant que aquest, si és que es produí, es va fer burlant la Constitució i l’Estatut d’autonomia vigents, i que les lleis aprovades el 6 i el 7 de setembre de 2017 pel Parlament de Catalunya ho van ser en una sessió plenària que, per poc críticament que l’observem, s’ha de definir com un escarni per a la democràcia. De la mateixa manera que les majories que aprovaren la realització del referèndum de l’1-O no reunien el mínim que exigeixen les més elementals normes democràtiques, com tampoc la realització d’aquest s’ajustà als requisits indispensables que, per a la validesa d’un referèndum, exigeix la teoria constitucional (per més que, en això darrer, hi hagi tingut molt a dir la intransigència i el mal obrar del Govern de l’Estat).

El problema és que la manca d’autocrítica i l’abonament a la postveritat no és, només, patrimoni dels independentistes, ja que s’ha instal·lat també avui en la major part dels polítics espanyols, de molts intel·lectuals de renom i de gairebé en tots els mitjans de comunicació dits nacionals. I el que és encara pitjor, en els jutges que conformen la més alta Magistratura.

Són pocs, en efecte, els intel·lectuals espanyols que s’atreveixen a dissentir de la “veritat oficial” que s’ha instal·lat a pler a l’Espanya no catalana, on s’està produint una disputa terrible entre els dos grans partits de dreta (PP i C’s) per assumir una patent d’espanyolitat que ells han decidit eixamplar engrandint el problema de Catalunya i empenyent la ciutadania al xoc i a la confrontació visceral. Potser per això em sembla admirable la denúncia que, sense tallar-se un pèl, està fent l’escriptor Ignacio Sánchez Cuenca per desemmascarar aquesta actitud dels polítics, dels mitjans i dels jutges espanyols, que s’esdevé tant o més perillosa que la que estan duent a terme els independentistes, perquè -si més no els jutges- tenen en la seva mà la facultat de decidir sobre el futur de les persones que han desafiat la legalitat vigent.

En un article demolidor, publicat a “La Vanguardia” el passat 1 de setembre, Sánchez Cuenca definia la postveritat com la conseqüència d’un “aïllament epistèmic”: un grup de persones, més o menys ampli -escriu l’autor- comparteix unes determinades idees sense sotmetre’s al principi de realitat. Com més tancat és el grup, més refractari es torna a enfrontar-se a la veritat. I les raons d’aquest entossudiment són molt variades, i van del sectarisme ideològic a l’esperit corporatiu, en el qual la confiança no transcendeix els límits d’un cos professional.

Dit això, Sánchez Cuenca afirma que, en aquests moments, la postveritat corporativa i ideològica s’encarna de manera excel·lent en el nostre Tribunal Suprem i el seu afany de mantenir l’acusació de rebel·lió contra els líders polítics del moviment independentista català. I ho afirma perquè, en la seva opinió (que és també la meva), provar d’encaixar les conductes de la “tardor calenta” del 2017 en el tipus penal de rebel·lió és contrari a la lògica, al sentit comú i al mateix dret espanyol. D’aquí que l’estratègia seguida en la instrucció del cas suposi, des del nostre punt de vista, una degradació profunda del nostre sistema legal: “poques vegades -escriu- s’ha vist amb tanta claredat com els prejudicis ideològics i polítics s’imposen sobre una consideració racional i imparcial dels fets”.

Tots els juristes estan d’acord que el tipus penal de rebel·lió requereix un “alçament violent i públic”. I això ha fet que, per poder parlar de rebel·lió en el cas català, s’hagi hagut d’acudir a un símil que no és altre que el de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Però nosaltres creiem que, mentre que els cops d’Estat sempre comporten violència (de facto o en forma d’amenaça coactiva), el que va passar els mesos de setembre i octubre del 2017 no encaixa, de cap de les maneres, en un “alçament violent”, com ha dit el tribunal alemany de Schleswig-Holstein que ha tractat de l’extradició de Puigdemont, i anaven a dir segurament els de Bèlgica i d’Escòcia que havien de decidir sobre la sort d’altres exconsellers fugats si, tement el seu veredicte, el jutge Llarena no hagués retirat l’euroordre d’extradició d’aquests.

Sánchez Cuenca fa, doncs, afirmacions contundents que també jo subscric, a pesar que continuo essent molt crític amb el que han fet els independentistes. “Si els raonaments dels magistrats sobre la rebel·lió catalana es desposseïssin de la seva autoritat institucional -assegura- no resistirien un mínim examen lògic en l’esfera pública”. I això perquè “l’acusació de rebel·lió resulta tan extravagant que fins i tot podria ser motiu de mofa si no fos perquè hi ha polítics empresonats”. I acusa tot seguit el Tribunal Suprem de ser “una de les institucions més conservadores del sistema constitucional espanyol”, perquè “els seus membres són elegits en moltes ocasions en funció de criteris polítics abans que per mèrit i capacitat professional. El Partit Popular -segueix dient Sánchez Cuenca- ha controlat el Consell General del Poder Judicial durant molts anys i ha aconseguit que el Suprem estigui molt escorat a la dreta. A més, el clima de la política espanyola permet que els magistrats estiguin actuant de manera arbitrària i ideològica, ja que els mecanismes que indueixen un cert autocontrol per part del Tribunal no són operatius.” D’ací que, en la seva opinió -que és també la meva-, si el Tribunal Suprem segueix mantenint aquest corporativisme acrític amb la instrucció de Llarena, deteriorarà la reputació democràtica d’Espanya davant dels espanyols i davant d’una Europa que, un dia o altre, ho acabarà denunciant.


%d bloggers like this: