L’Informe d’Amnistia Internacional sobre el judici del Procés

1 Desembre 2019 by

Davant les postures radicalitzades a favor o en contra de la Sentència dictada per la Sala Penal del Tribunal Suprem en la causa seguida contra els 12 líders catalans pels fets succeïts al voltant del referèndum celebrat l’1 d’octubre de 2017, considero de gran interès, encara que no tingui efectes pràctics, l’anàlisi que, d’aquesta sentència, ha efectuat Amnistia Internacional, ja que no és un informe partidista sinó un treball independent que mereix ser observat amb atenció.

Després d’avaluar totes i cadascuna de les sessions del judici i de fer una lectura minuciosa de la sentència, Amnistia Internacional fa algunes afirmacions que mereixen ser destacades. Les més importants són, al meu parer, les següents:

En primer lloc, considera que, segons la jurisprudència de Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i en virtut dels documents als quals l’organització ha tingut accés i a l’observació del procés en el seu conjunt, no ha trobat elements per afirmar que el procés judicial seguit contra els 12 líders catalans hagi vulnerat les garanties d’un judici just, opinió que sempre he subscrit i que rebat totes aquelles que, amb més o menys duresa, han afirmat el contrari.

En segon lloc, i després d’analitzar la definició del delicte de sedició continguda en l’article 544 del Codi Penal i la interpretació que el Tribunal Suprem ha fet el mateix, Amnistia Internacional considera que el tipus penal de sedició es troba definit de manera molt general, i, per tant, vulnera el principi de legalitat contingut en l’article 7 del Conveni Europeu de Drets Humans. Segons la seva anàlisi -que em sembla summament important en aquest punt- la manca de claredat de la definició del delicte de sedició en la legislació espanyola permet la imposició de restriccions indegudes als drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica i criminalitza una àmplia gamma d’accions directes no violentes protegides pel dret internacional dels drets humans. A diferència d’altres delictes contra l’ordre públic, la sedició no recull explícitament en la seva definició el recurs a la violència o l’amenaça de violència -com sí que passa, per exemple, en els delictes d’atemptat o desordres públics- sinó que preveu que la acció s’executi “per la força o fora de les vies legals”, obrint així la porta per a la criminalització d’un ampli ventall de tàctiques pacífiques, incloent el desacatament conscient i deliberat d’una llei per protestar o expressar dissidència política o social.

Acudint a les indicacions fetes per institucions com l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i el TEDH, les accions directes no violentes, incloent-hi els actes de desobediència civil, es troben protegides pels drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica -fins i tot quan suposin una vulneració de la llei- sempre que no es cometin de forma violenta. Per aquest motiu, Amnistia Internacional no comparteix l’afirmació del tribunal en què s’afirma que “les actuacions dels dies 20 de setembre i 1 d’octubre de 2017 van estar lluny d’una pacífica i legítima manifestació de protesta”. El tribunal considera acreditada l’existència d’alguns fets violents -sense que cap d’ells sigui atribuït de manera directa als acusats- però no es basa en aquest element per a la condemna, ja que afirma que la violència no és necessària per al tipus penal de sedició.

Segons la sentència, els fets s’ajusten a el tipus penal de sedició pel mer “anunci pels congregats [a les forces de seguretat] d’una determinada actitud d’oposició a possibilitar la seva actuació, fins i tot mitjançant fórmules de resistència -si es vol, resistència no violenta (…) “o pel fet que els agents hagin “de claudicar i desistir de complir l’ordre judicial de la qual són portadors davant la constatada actitud de rebel·lia i oposició a la seva execució per un conglomerat de persones en clara superioritat numèrica”. La sentència afegeix que “davant aquest aixecament multitudinari, generalitzat i projectat de manera estratègica, no és possible eludir la tipicitat de la sedició”, si bé “una oposició puntual i singularitzada exclouria alguns ingredients que potser podrien derivar-se a altres tipicitats”.

Contràriament a aquestes apreciacions del tribunal, Amnistia Internacional considera que impedir el compliment d’una ordre judicial de manera pacífica podria justificar la imposició de certes restriccions a l’exercici del dret a la llibertat de reunió pacífica, però, creu que el tribunal s’equivoca en afirmar que l’aplicació del delicte de sedició i la imposició de sancions penals de tanta severitat siguin mesures previsibles, necessàries i proporcionals davant de fets que, com la mateixa sentència reconeix, van ser eminentment pacífics.

En tercer lloc, analitza les condemnes per sedició de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents d’Òmnium i de l’ANC respectivament, i entén que, com a ciutadans particulars i presidents de sengles organitzacions de la societat civil, les autoritats tenen l’obligació de garantir el seu dret a expressar les seves opinions contràries a la decisió de Tribunal Constitucional que prohibia la celebració del referèndum i a organitzar reunions pacífiques de suport al referèndum i a la independència de Catalunya, sempre que no s’utilitzi la violència o s’inciti a l’ús de violència o discriminació. Així doncs, en opinió d’Amnistia Internacional, segons els fets provats en la sentència, cap dels missatges atribuïts a ambdós líders en la manifestació del 20 de setembre i en el referèndum de l’1 d’octubre es poden considerar com una incitació directa a la violència, com d’altra banda reconeix el mateix tribunal. A més, Amnistia Internacional reitera que les accions directes no violentes, incloent actes de desobediència civil, es troben protegides pels drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica.

En quart lloc, i pel que fa als exmembres de la Generalitat i del Parlament, Amnistia Internacional reconeix que aquests sí que van poder cometre algun delicte legítimament enjudiciable en virtut del càrrec oficial que exercien en aquell moment. De fet, la sentència els atribueix responsabilitats per fets que no es trobarien emparats per l’exercici de la seva llibertat de reunió i expressió o de la desobediència civil i, per tant, poden ser legítimament sancionables de conformitat amb els estàndards internacionals de drets humans, sense que correspongui a Amnistia Internacional determinar quin tipus de sanció s’ha d’imposar a aquests actes. Tot i així, veu amb preocupació la condemna pel delicte de sedició en contra dels exmembres de la Generalitat i de Parlament, en estar basada en un delicte que, com ha raonat anteriorment, està vagament definit i es fonamenta en una interpretació extensiva d’aquest, en vulneració del principi de legalitat.

Per tot això, Amnistia Internacional recomana a les autoritats espanyoles que:

1r) Revisin substancialment la definició del tipus penal de sedició per garantir que no criminalitzi indegudament actes de desobediència civil pacífica, ni imposi penes desproporcionades per a accions relacionades amb l’exercici de les llibertats d’expressió i reunió pacífica.

2n) Assegurin que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart siguin posats en llibertat de forma immediata i garanteixin un procés que permeti anul·lar la condemna per sedició en contra seva, ja que aquesta pena suposa una sanció excessiva i desproporcionada que es deriva de l’exercici dels seus drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica.

3r) Assegurin que, en els eventuals recursos legals que puguin plantejar les persones condemnades per sedició, es tingui degudament en compte la vulneració del principi de legalitat que suposa la condemna per un delicte, la definició i interpretació del qual resulten contràries al dret internacional dels drets humans. En particular, Amnistia Internacional insta el ministeri fiscal perquè davant del Tribunal Constitucional, en l’exercici de les funcions que la llei li atribueix en els processos d’empara, adopti una postura que defensi el respecte del principi de legalitat, d’acord amb els estàndards internacionals de drets humans.

En definitiva, en opinió d’Amnistia Internacional, que comparteixo plenament, estem davant d’un judici just, que s’ha desplegat amb totes les garanties d’un Estat de Dret, però també davant una sentència injusta per mor d’una interpretació extensiva del delicte de sedició per part del Tribunal, delicte que està contemplat al Codi Penal de manera inadequada.

¿Per què Torra diu que desobeí si acabà obeint?

24 Novembre 2019 by

“Diàlegs de carmelites” és una obra dramàtica que va escriure Georges Bernanos el 1948 basant-se en una novel·la de Gertrud von Le Fort, “L’última al cadafal”, on es recrea l’execució de les carmelites de Compiègne, guillotinades en el que avui és la “Place de la Nation” durant el Terror de la Revolució Francesa. L’obra és molt coneguda perquè, a més del text de Bernanos, el compositor Francis Poulenc va compondre una òpera homònima, que s’estrenà a Milà el 1957, alhora que Philippe Agostini duia la mateixa història a la gran pantalla l’any 1960, cinta que es pot trobar a internet encara que amb una qualitat no gaire bona.

El fet real es basa, doncs, en l’execució d’unes monges carmelites que foren condemnades per “maquinar contra la República” per haver-se negat a renunciar als seus vots monàstics, tal com ordenaven les autoritats revolucionàries franceses quan manaven els jacobins.

Es tracta, doncs, d’un cas molt clar de “desobediència civil”: les monges se senten vinculades per uns vots i consideren que l’ordre política que reben és clarament injusta. I abans de faltar a la promesa feta davant de Déu, decideixen desobeir els homes i accepten el martiri. De fet, l’Església catòlica va reconèixer el seu gran sacrifici i el papa Pius X les beatificà el 27 de maig de 1906.

Tant el film, com el text de Bernanos, com l’òpera de Poulenc, volen ser una condemna de la pena de mort i de la repressió de les llibertats, un al·legat contra el despotisme, la tirania i les dictadures de tots els signes, i una reprovació clara de l’ús del terror per imposar les idees, fer callar la dissidència i sotmetre als ciutadans.

Penso, però, que més enllà de tot això, Bernanos cerca bàsicament de fer un elogi clar de la coherència de la persona (en aquest cas de les monges carmelites de Compiègne) quan, davant l’acatament d’una llei que es considera injusta, la persona prefereix morir a abdicar de la seva fe. Realitat que podríem estendre també a la seva ideologia, a la seva manera de pensar, al compromís que ha pres davant de Déu i/o, simplement, dels homes.

He pensat en aquesta obra després de contemplar el judici a què s’ha hagut de sotmetre el president Torra per haver desobeït la Junta Electoral de Catalunya (JEC) quan aquesta li ordenà que, per imperi de la llei, havia de retirar els símbols grocs i la gran pancarta que penjava al balcó de la Generalitat durant la campanya electoral del passat mes de març.

Aleshores, el president es negà a obeir adduint algunes raons, que exposà, desoint fins i tot el síndic de greuges de Catalunya, a qui va acudir demanant l’opinió, el qual, però, li va suggerir que obeís les ordres de la JEC.

En negar-se a fer-ho, aquesta li donà un termini de 15 hores perquè complís l’acordat, alhora que remetia testimoni a la Fiscalia General de l’Estat per la responsabilitat penal en què havia pogut incórrer. Aquest darrer acord fou, però, recorregut per la defensa del president davant del Tribunal Suprem, al qual sol·licità que suspengués cautelarment l’ordre rebuda, petició que li va ser denegada. Aleshores, ja tard i fora del termini que se li havia dat, Torra claudicà, i el 22 de març ordenava la retirada dels símbols independentistes dels edificis públics i la substitució de la pancarta vetada, que demanava la “llibertat dels presos polítics i dels exiliats” per una altra que defensava la “llibertat d’expressió”.

Òbviament, Torra, que ha estat jutjat aquesta setmana pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) no s’enfronta a una pena de mort, sinó a una possible inhabilitació, que, si acabés agafant fermesa, l’obligaria a abandonar el càrrec que ostenta. Déu n’hi do les conseqüències polítiques que aquesta decisió tindria!

Però més enllà d’aquestes possibles conseqüències i de valorar el fet en sí de la desobediència, el més remarcable de tot són, des del meu punt de vista, els arguments que Torra i els advocats han fet valer en la seva defensa davant el Tribunal.

En efecte, Torra, que -no ho oblidem-, a diferència de les monges franceses, acabà claudicant i, doncs, acatant l’ordre que havia rebut de la JEC (i el mateix va fer a les darreres eleccions de novembre), un cop s’ha assegut davant del tribunal, ha argüit  que, des del seu punt de vista, la JEC pretenia fer-lo caure en prevaricació política del mandat parlamentari i social que ell tenia amb una “ordre taxativa”, que ha qualificat d’ “il·legal”, de “nul·la” i, per tant, d’autèntic “acte de censura”, després de qüestionar el mateix tribunal i els membres de la JEC -organisme que, segons ha dit, no tenia dret a enviar-li ordres perquè no és “un òrgan superior jeràrquic al president de la Generalitat”. Més encara, ha afirmat “sí, vaig desobeir”, perquè era impossible complir una ordre il·legal, ja que “tots els membres de la Sala saben que era una ordre il·legal”, una ordre “dictada per un òrgan que no tenia la competència.” En la seva opinió, desobeint, “vaig complir amb el meu deure com a president” en defensa dels drets i llibertats dels conciutadans, “que ens hem hagut de guanyar centímetre a centímetre, i no permetré mai que siguin vulnerats ni trepitjats”.

Tot i el respecte que em mereix aquest posicionament, el que a mi em sobta és que Torra asseguri que va desobeir quan la realitat és que va obeir, encara que tard i malament, d’aquí que se’l jutgi ara. Però si com ell assegura, tenia el deure de desobeir -en això com les monges de Compiègne- una ordre que considera il·legal, nul·la i arbitrària, dictada per un òrgan incompetent amb l’únic propòsit de fer-lo prevaricar, ¿per què acabà plegant-se i despenjant la pancarta en aquella ocasió? ¿Per què ho ha tornat a fer durant la darrera campanya després de rebre novament la mateixa ordre?

Amb això no vull judicar l’ordre de la JEC que, de fet, considero absurda, encara que legal, com també em sembla absurd que actuï com ho fa, en lloc de temperar, com seria desitjable, els seus criteris a la realitat i a les complexes circumstàncies del moment en què vivim, tot evitant així problemes innecessaris. Però ara no parlem d’això, sinó de l’actitud de Torra. I si Torra considera, com ha afirmat, que se’l volia fer caure en prevaricació, i que el mandat rebut contrariava el seu compromís ineludible amb el Parlament i la majoria social de Catalunya, la qual considera que és una injustícia la judicialització de la política (cosa que jo també crec), si aquest és, doncs, el nucli del seu pensament i de la seva ideologia,  ¿per què va acabar obeint… ni que fos a deshora?

És obvi que ningú no pot ser obligat a acceptar el martiri, però penso que hi havia molt més coherència en les carmelites de Compiègne, aquestes que Bernanos ha immortalitzat amb la seva obra, que en el comportament polític del president en un tema tan banal com el de la famosa pancarta. Ara que, la parafernàlia del judici s’ho ha valgut de cara a engreixar el martirologi independentista, perquè acabar dient al tribunal que “la nostra condemna serà la vostra condemna” em sembla el producte d’una manca d’autocrítica i d’una arrogància estratosfèriques.

Pactes: més difícil encara

17 Novembre 2019 by

El primer que se’m va ocórrer per treure’m l’espina que, no per esperada, em va provocar el resultat de les eleccions del passat diumenge, és que si, com sembla, Pedro Sánchez aconsegueix ara de formar govern (cosa que, d’altra banda, tots volem i el país necessita), es mereix un sonora bufetada, perquè, ¿com així el formarà ara quan, objectivament, era molt més fàcil formar-lo amb els resultats del passat mes d’abril?

¿Per què, doncs, ara sí i llavors no? ¿Per culpa d’Iglesias? ¿Per culpa de Rivera? No hi ha dubte que tant l’un com l’altre han d’assumir part de les culpes del que ha succeït, però el vertader culpable, el culpable per excel·lència de no formar govern va ser Pedro Sánchez, ja que, pel nombre de diputats, li corresponia a ell propiciar els acords per formar-lo, ja que, com tots sabem -també ell, encara que ho negui- va ser Sánchez el primer responsable del fracàs quan, atenent interessos egoistes propis i basant-se en previsions que han resultat errònies, va fer tots els possibles per provocar unes noves eleccions un cop es va convèncer que els ciutadans castigarien Iglesias i Ciutadans i ell es faria amb la part més grossa del pastís. Però els electors no són estúpids i hi veuen més enllà del que Sánchez pensava que hi veien, i el resultat de les eleccions ha estat molt altre del que ell havia previst i desitjava. Ha aconseguit, això sí, debilitar Podemos, que perd dotze diputats, i Ciutadans que, perdent-ne 47, s’enfonsa en la misèria, però també ell s’ha afeblit perdent-ne tres, fent saltar pels aires la possibilitat que aleshores tenia de formar un govern en minoria amb Podemos amb el suport de 170 diputats, o un de diferent amb Ciutadans, que hauria assolit la majoria absoluta de 180.

Puc comprendre que cap de les dues alternatives li agradés, però la composició del Parlament que tenia davant seu era la que havien decidit els ciutadans amb el seu vot, i un polític d’alçada i amb talent ha de ser capaç d’adaptar-se a la voluntat del poble. Però no, ni ell, ni Iglesia ni Rivera van tenir el coratge (ni la humilitat) de posar-se d’acord a pesar de les lògiques discrepàncies.

¿I quin ha estat el resultat? Doncs que ara tenim un parlament força més fragmentat, amb un PSOE més dèbil, un Podemos també més afeblit, i un trist grapat de diputats de C’s que no podran formar tan sols grup parlamentari, alhora que ens enfrontem a un gran reforçament de la dreta, amb un PP que disposa de 23 escons més dels que tenia, i un partit d’extrema dreta, Vox, amb tics autoritaris, amb 52 parlamentaris disposats a carregar-se tot l’esquema territorial que va fer possible la Constitució de 1978 i que farà impossible que Casado es moderi si no vol acabar essent engolit, tot dificultant així acords amplis sobre els grans temes que el país té pendents de resoldre: una economia en retrocés, unes pensions que no estan assegurades, una Espanya rural que perd població i el secessionisme a Catalunya. Tot un èxit de Pedro Sánchez!

Tenim, però, un altre factor a tenir en compte, perquè al llarg d’aquests mesos, el president del govern en funcions no sols ha aconseguit el que acabo d’exposar, sinó que ha sofert personalment un procés evident de dretanització i ha assumit un perfil propi del nacionalisme espanyol més intolerant, com ho demostren les constants desacreditacions que ha fet d’Iglesias per la seva comprensió del “problema polític de Catalunya”, per la defensa que ha fet aquest de l’Estat plurinacional i per la crítica que ha dut a terme de tot el procés judicial contra els polítics catalans que han estat objecte d’una duríssima condemna. I aquest procés d’espanyolització forçat i interessat bàsicament per raons electorals, no sols no li ha donat cap resultat positiu, doncs ha perdut tres diputats, sinó que ha musculat encara més els partits catalans partidaris de la independència, que han tret dos diputats més del que van treure el mes d’abril. I aquesta musculació no ha vingut precisament de la mà d’ERC que, a pesar del seu nom i de la seva trajectòria històrica, és avui el partit més moderat dels nacionalistes catalans, sinó de la mà de JuntsxCat, un partit que, ideològicament, ha perdut el nord i és avui la jugueta favorita de Puigdemont, i també de la CUP, una agrupació antisistema que no havia tingut fins ara accés al parlament de Madrid.

¿No és tot això suficient perquè Pedro Sánchez fes, com a mínim, una mica d’autocrítica? Però no ha estat així, sinó que, expert “triler” com és, Sánchez, a menys de 48 hores de conèixer el fracàs del seu propòsit electoral, ha signat ja un preacord amb Pablo Iglesias, tot acceptant que aquest ocupi la vicepresidència segona del govern, oferta que completarà amb diverses carteres que, de moment, no sabem si s’han concretat. El text del preacord per a un “Govern progressista de coalició” és, si més no a nivell teòric, força important, perquè es compromet a “garantir la convivència a Catalunya” i la “normalització” de la vida política fomentant el diàleg “sempre dins de la Constitució”. No seré jo, per tant, qui m’hi oposi. I diu, també que persegueix situar Espanya com a “referent de la protecció dels drets socials a Europa, tal com els ciutadans han decidit a les urnes”. I això no és tot, perquè les dues formacions afirmen compartir “la importància d’assumir el compromís en defensa de la llibertat, la tolerància i el respecte als valors democràtics com a guia de l’acció de govern” i asseguren que el nou Executiu “es regirà pels principis de cohesió, lleialtat, i solidaritat governamental, així com pel d’idoneïtat en l’exercici de les funcions”.

Fins aquí tot perfecte, però és evident que les dues formacions no sumen la majoria necessària per aconseguir la investidura del líder del PSOE com a president del govern, ja que si als 120 diputats socialistes i als 35 de Unides Podem sumem els 3 de Més País i Compromís i el diputat del PRC (Partit Regionalista de Cantàbria), tenim aleshores 159 escons. Estem, doncs, encara molt lluny de la majoria absoluta, fixada en 176.

¿Com la complementarà, doncs, aquesta majoria fins arribar als 176 diputats en primera convocatòria o a una majoria simple en una segona votació? ¿Aconseguirà fer-ho sense el suport, actiu o passiu dels independentistes com havia (interessadament) promès? ¿Obtindrà el suport del C’s que segurament navegarà entre el dubte i l’error fins que trobi (si la troba) una sortida per a la seva subsistència política?

Atesa la volatilitat de Pedro Sánchez penso que farà tot el possible per aconseguir el suport del PNV basc, sempre compromès amb la governabilitat del país, el qual, a més, sol treure sucosos rèdits d’aquests pactes, i crec que també intentarà d’aconseguir un acord amb ERC, si aquest es necessari, encara que això li costi el rebre ben fort des de la dreta, que l’assetjarà com un lleó amb ganes de devorar-lo. Però, ben al costat d’això, Pedro Sánchez tindrà també l’oposició més absoluta d’aquest partit desnortat ideològicament que és JuntsxCat, que es forneix d’una gent que és sociològicament i econòmicament de dretes, però que es diferencia ja ben poc de les CUP i  s’ha convertit darrerament en una titella del guru de Waterloo, l’objectiu del qual és convertir Espanya en un país ingovernable i, com ha augurat darrerament Enric Juliana, durant les properes setmanes farà tot el possible, i fins l’impossible, perquè tot rebenti.

Sigui com vulgui, el camí no és gens fàcil, per més que jo voldria que Sánchez se’n sortís i tingués èxit. Però no hem d’oblidar que, com molt bé retolava el nostre diari Menorca a la porta del passat dilluns, després del 10-N, tot és “més difícil encara”.

Anem tanmateix a votar

10 Novembre 2019 by

Amb poques ganes i corprès per aquesta mena de desafecció general a què ens ha dut la política espanyola aquests darrers anys, tan pobra en genialitats i tan rica en llocs comuns, dilluns passat em vaig seure còmodament davant del televisor. Era una nit molt ventosa, on a través dels finestrals de la saleta d’estar del meu apartament a Ciutat de Mallorca, es podia escoltar el brogit dels plàtans que voregen l’avinguda, cosa que, a Palma, és poc habitual. No sé, em vaig dir, si això és premonitori del que podré escoltar tot seguit, i no ho va ser perquè, tret de moments molt concrets, el debat fou més aviat cortès, si exceptuem la ja esperada sobreactuació de Rivera, que fins es va treure de la butxaca un bocí de rajola (que ell va anomenar impròpiament llamborda (“adoquín” en castellà) volent denunciar amb aquest gest tan gràfic la violència que es viu a Barcelona, la seva estimada ciutat.

Penso que no podíem esperar gran cosa dels cinc candidats que ahir havien de polemitzar. Entre altres raons perquè un debat a cinc no pot tenir mai la força d’un debat a dos, com succeeix a les presidencials americanes o franceses, i també perquè ja els coneixem a tots i sabem molt bé què poden donar de sí en un enfrontament dialèctic on el més important per a ells no és dir el que pensen sinó dir allò que els convé i callar el que els perjudica.

No va ser, però, un debat insuls, perquè cap dels cinc contendents era beneit, però van abundar força més els “déjà vu” que les sorpreses o les genialitats, si exceptuem potser Pablo Iglesias que, amb molta diferència, va ser l’únic capaç de segmentar les diferents matèries que es van tractar i no va tenir cap por d’encadenar el seu pensament polític en un verb ordenat, precís, eficient i entenedor, sense cap rerefons amagat, cosa que no es pot dir del president en funcions, que es va mostrar presidencial, això sí (fins i tot ens va avançar el nomenament d’una vicepresidenta econòmica per al seu proper govern), però no va tenir el coratge de mantenir opinions que havia proclamat en altres moments respecte d’Espanya (per exemple, aquella amb la qual argumentava que és una nació de nacions), ni tampoc va dir en cap moment amb qui podria col·ligar-se per formar govern, per més que sí va assegurar, davant la insistència d’Iglesias, que no ho faria mai amb el PP, tot i que el que més fàcilment podíem deduir per la seva manera de parlar és que estaria encantat d’accedir a la presidència amb l’abstenció de la dreta, si aquesta es prestava a una acció que no sembla, però, que agradi gens als conservadors.

Davant el problema català -que és sens dubte el principal problema que Espanya afronta- només Pablo Iglesias va dir coses que a mi em van semblar sensates. Deixant Vox de banda, que ho resoldria tot carregant-se les Comunitats autònomes, emmanillant Torra, fustigant Puigdemont i sembrant de sal tota Catalunya, Casado i Rivera no van defraudar als seus, convençuts també que l’únic camí que els cal emprendre és el de la repressió i de la mà dura (mà dura que, no ho oblidem, també va mostrar l’espanyolitzat Pedro Sánchez en presentar-nos una reforma del Codi penal per tipificar novament com a delicte la convocatòria d’un referèndum). Però la dreta està tan convençuda que disparar contra Catalunya pot donar-los tants vots, que és impensable que cap dels seus líders pugui afrontar el problema pensant en la política o bé en el diàleg, política i diàleg que, d’altra banda, els independentistes reclamen però no fan res perquè aquest es pugui practicar.

De fet, només Iglesias va presentar el camí de la política i del diàleg com l’únic sender per mitjà del qual el país pot trobar solucions al gravíssim problema de Catalunya, cosa que va fer amb brillantor quan, davant la negativa de Sánchez a respondre a Casado què era per a ell una nació, no sols va proclamar que dins el marc constitucional hi cabien altres nacions, a més de l’espanyola, sinó que li va retreure el seu gir ordenancista sobre Catalunya i li va recordar les seves pròpies paraules del 2016: “Competint amb la dreta per veure qui té la mesura més dura contra Catalunya no anem enlloc -digué. I afegí-: Pedro Sánchez s’equivoca si busca la dreta com a aliada per intentar resoldre el problema català.” (Per tant) no ens hem d’empetitir davant aquesta dreta ignorant i agressiva que diu que no hi ha països plurinacionals.

En el segment en què es va parlar d’economia, la dreta de seguida va treure -no podia ser d’altra manera- el seu tema preferit, i anuncià com a gran solució la rebaixa d’impostos, únic camí eficient que, segons ella, pot arribar a resoldre la crisi en què sembla que estem entrant. Eliminació, per tant, de l’impost de successions i també del de patrimoni, que són -no hi ha dubte- impostos sobre béns que ja han contribuït al fisc en adquirir-se i que, per això mateix, els considera injustos. I rebaixa també de l’IRPF, que Abascal crec que va dir que tindria com a tipus màxim el 30 per cent. És clar que, per a aquest quixot del franquisme, la cosa no té secret, perquè eliminant les comunitats autònomes tot es recomposarà per si sol, però ¿creu vertaderament la dreta que aquesta rebaixa impositiva produirà per ella sola una dinamització de l’economia que ens permetrà sortir endavant?

Aquesta és una teoria que la dreta no abandona, perquè sap que pot captivar tots aquells que creuen que en poden resultar beneficiats, però a mi em sona a tramposa, a esquer per pescar incauts que, després, quan es troba al front del vaixell i veu que aquest sotsobra, difícilment posa en pràctica. Recordeu-vos de Rajoy, que arribà al poder prometent les mateixes rebaixes que Casado i, a la primera reunió del seu govern, inundà el BOE amb pujades d’impostos. D’ací que les paraules d’Iglesias parlant de la necessitat de contribuir progressivament d’acord al nivell econòmic del ciutadà, de dur una política antifrau que sigui seriosa, de demanar als bancs que retornin el que l’Estat -és a dir tots nosaltres- els vam donar per reflotar-los quan estaven en crisi, i de prendre consciència de l’article 128 de la Constitució quan afirma que “tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l’interès general”, no em semblen paraules buides, sinó ben sinceres i carregades de seny. Com tampoc em semblen vanes les seves paraules quan diu que “per abaixar la factura de la llum, hem de posar fi a les portes giratòries que fan que exministres i expresidents acabin als consells d’administració́ d’aquest oligopoli”.

En definitiva, potser que el debat aportés més llum sobre els personatges que sobre les idees, però alguna cosa em vam treure en net: Pedro Sánchez, tot i que es mostrà presidencial, penso que va quedar com el vertader responsable últim de provocar aquestes eleccions, i això no és bo. Però tot i així, no va perdre el debat, i dubto molt que perdés cap vot, encara que no sé si va aconseguir guanyar els indecisos. Pel que fa a Pablo Casado, penso que es mostrà més eficient que el passat mes d’abril. A més, no va perdre el to moderat i constructiu que ha volgut mostrar des de les passades eleccions, però crec que no es va saber desmarcar prou d’Abascal, per tal de situar-se en una posició més centrada, cosa que només en part aconseguí. Santiago Abascal es mostrà tal com és, d’ací que no abandonés el seu argumentari tot fet de monòlegs antidemocràtics i carregat de mentides. Tot això mentre Albert Rivera demostrava clarament que no sap ja on es troba i quedà desdibuixat a la recerca d’un protagonisme que no va saber acompanyar de propostes solvents. Pablo Iglesias, en canvi, sí que sabé estar on volia, i aprofità el debat per proposar idees amb les quals podem estar o no d’acord, però que no tenien res d’amagat i que tots podíem entendre.

¿Què podem esperar de les properes eleccions?

3 Novembre 2019 by

Acabem d’iniciar la campanya electoral per a les eleccions del proper diumenge, que és formalment la campanya més curta de les que haurem viscut, encara que això sigui només un miratge perquè estem, de fet, en campanya des de fa mesos, després que els partits i els seus dirigents vagin ser incapaços de trobar una fórmula plausible per formar govern.

El més lamentable de tot és que, si amb perdó de Tezanos, els pronòstics es compleixen, ens trobarem en una situació que no serà molt diferent de la que volem deixar enrere, ja que, qualssevulla que siguin les diferències que es produeixin respecte de l’anterior, les dificultats per formar govern subsistiran i és possible que un PSOE guanyador trobi les mateixes barreres que no va poder creuar quan decidí egoistament conduir-nos a unes noves eleccions.

Si aquesta hipòtesi es confirma, ¿s’adonarà Pedro Sánchez que no va jugar prou net quan, preveient una victòria sonora, es va decidir per posar novament les urnes? ¿S’adonarà Pablo Iglesias que no va ser la decisió més brillant de la seva carrera política negar-se a entrar al govern de Pedro Sánchez amb una vicepresidència i tres ministeris? ¿Veurà finalment Albert Rivera que no ha estat una bona pensada la d’ambicionar tant la supremacia hegemònica de la dreta fins al punt de negar el pa i la sal al PSOE per formar un govern de coalició, que hauria estat possible?

El panorama no és, doncs, gaire encoratjador si tenim en comte que el principal problema polític que té el país, que és sens dubte la crisi catalana, a més del que marca una desacceleració econòmica que no hauríem de menysprear, no serà fàcil de resoldre amb un parlament espanyol mot fragmentat, sense un guanyador clar que pugui jugar-se el tipus en decisions que són sempre difícils de dur a terme i fàcilment criticables per l’oposició, i més si tenim en compte que, després de la sentència del Tribunal Suprem, el panorama que presenta Catalunya és més complicat del que teníem abans de la sentència, amb uns partits independentistes que es fan la guerra l’un a l’altre, amb una societat fracturada en dues meitats difícilment reconciliables, amb un govern que no governa, i amb un president que, en lloc de posar-se al front del timó d’una nau que sotsobra, creu que ha d’acontentar els menys dialogants, insisteix en el “ho tornarem a fer”, sorprèn als propis i als estranys anunciant que hi haurà un nou referèndum en el que queda de legislatura, i si bé afirma que condemna la violència, critica tant o més durament la policia de la Generalitat, que depèn del seu govern.

De fet, Torra ha criticat més els mossos que els provocadors dels gravíssims disturbis que han dut a terme grups sense control que beuen de les consignes que, dia rere dia, tracen els CDR, un fantasmagòric Tsunami Democràtic i institucions com l’ANC, la presidenta de la qual ha vingut a elogiar el desordre perquè, diu, situa Catalunya en el mapa davant la comunitat internacional. I en lloc de maldar per assuavir la situació, Torra propicia una moció parlamentària en defensa de l’autodeterminació i es posa al capdavant del manifest de la Llotja de Mar, on es critica el sistema constitucional espanyol com a antidemocràtic juntament amb altres partís nacionalistes, val a dir que amb les destacades absències del PNV i de Compromís.

Tot això és ben trist perquè les eleccions del 10-N, com també les que ben aviat s’hauran de fer a Catalunya, podrien ser una ocasió per renovar els dirigents polítics que han demostrat sobradament la seva incompetència i apropar posicions que, desenganyem-nos, només seran possibles si els uns i els altres acaben descobrint que el camí és el de reflexionar sobre la nostra Constitució per tal d’adaptar-la a les necessitats que reclama avui la plural i complexa societat espanyola.

Potser se’m titllarà d’il·lús, però sempre he cregut que, a pesar dels brots de jacobinisme que sovint mostra el PSOE, aquest era el partit que podria -si ho vol- iniciar una reconciliació de l’Estat amb els nacionalistes perifèrics, cosa que mai no podem esperar de la dreta, que té assimilat un concepte únic i unívoc de l’Estat. De fet, en temps no massa llunyans, el PSOE ha assumit conceptes (val a dir que poc definits) com el d’una Espanya federal, i tots hem sentit parlar Pedro Sánchez de l’ “Espanya plural” i fins d’una “Espanya nació de nacions”, i temps era temps quan dins les files socialistes es defensava la possibilitat d’acceptar l’autodeterminació dels pobles, donant a aquest darrer concepte no el sentit que li dóna l’ONU, sinó el que entenen avui els independentistes bascos i catalans, d’ací que, no hauria de ser metafísicament impossible per a aquest partit capitanejar una aproximació de posicions amb els nacionalistes. Ara bé, mentre aquests considerin que l’autodeterminació és un dret fonamental al qual cap comunitat no pot renunciar i el PSOE afirmi que l’autodeterminació no existeix (ni és un dret que pugui existir o del qual se’n pugui parlar democràticament i raonadament, com sembla que creu la senyora Calvo), el diàleg i l’aproximació esdevindrà impossible.

I aquest és el punt on ens trobem ara, amb uns partits independentistes que es mostren convençuts d’aprofitar la indignació que ha provocat la sentència -una sentència que jo, com molts altres, he titllat d’injusta- per obtenir un bon resultat electoral, i uns partits estatals que també estan convençuts que els desordres i la violència que s’ha produït aquests dies a Catalunya són un bon combustible per a les seves aspiracions, cosa que ha provocat un procés d’espanyolització accelerat de Pedro Sánchez, que no perd ocasió d’embolicar-se amb la bandera nacional per mostrar-se implacable amb els nacionalistes perifèrics. Fet aquest que l’han dut a cometre accions tan sectàries com les de Torra, el qual acusa de governar només per a la meitat dels catalans, mentre ell acut a Barcelona i visita els membres ferits de la policia nacional espanyola tot oblidant-se dels mossos d’esquadra també ferits, que són els qui, aquestes setmanes, han rebut les majors pedrades en intentar contenir els avalots.

¿Què podem esperar, doncs, de les eleccions? Crec que poca cosa, perquè, si els resultats són els que sembla que es donaran (tret que Tezanos tingui raó), ens trobarem amb una serrada victòria dels independentistes a Catalunya, que donarà fins i tot diputats a la CUP, que dificultarà molt el govern d’un PSOE dèbil que necessitarà de l’espanyolització com de l’aire que respira, i és evident que, així, al país li serà molt difícil superar la crisi.

+ + +

P.S. Qualsevol que sigui el criteri de la legislació europea que regula les “euroordres” (legislació que jo no considero encertada), les manifestacions de la vicepresidenta del govern, senyora Calvo, a les quals afirma que Espanya no entendria que la justícia belga no extradités Puigdemont, tot amenaçant l’Estat belga amb “conseqüències” si no ho feia, són d’una gravetat tal que la posen a l’alçada de Torra, ja que impliquen una clara immissió del poder executiu en el judicial i alhora donen força a l’argument defensat pels advocats de Puigdemont i, en general, per l’independentisme, que no estem davant d’un judici promogut per infraccions de tipus penal sinó davant una causa política que fomenta la persecució d’una “minoria” (els independentistes catalans) al marge que hagin comès o no de delictes.

Les declaracions de Xavier Melero sobre la Sentència

27 Octubre 2019 by

A l’article que vaig publicar el passat diumenge sobre la sentència del Tribunal Suprem en la qual es condemnava els processats per sedició i se’ls imposava unes penes molt altes (entre 9 i 13 anys de presó), vaig arribar a dues conclusions, que ja havia apuntat durant el judici, que crec que val la pena recalcar: 1) Espanya és un estat de dret homologable als del nostre entorn on preval la llei i es respecten els drets de les persones, a pesar dels defectes que, a la pràctica, es puguin observar. 2) Els Tribunals de Justícia espanyols són òrgans independents del poder executiu i del legislatiu, que actuen amb criteris jurídics i apolítics. Per tant, les decisions que prenen podran ser encertades o desencertades, perquè són obra humana; i podran ser justes o injustes, segons el nostre criteri, però no responen a cap directriu política o ideològica, d’ací que, respecte de la sentència que ens ocupa, jo hagi afirmat que, al meu entendre, les condemnes per sedició són molt discutibles perquè és dubtós que es produís l’aixecament tumultuari que els jutges han vist, i que, a més, són injustes per la imposició d’unes penes que em semblen excessives (tot i que molta gent d’aquest país les troba massa lleus). Ara bé, que jo discrepi de la sentència, això no m’impedeix d’afirmar que el judici ha estat un judici just i amb totes les garanties, on s’ha dictat una sentència que, per bé que definitiva, serà revisada pel Tribunal Constitucional i pel Tribunal Europeu de Drets Humans, ja que Espanya se sotmet a aquestes dues jurisdiccions i n’acceptarà el veredicte.

Ho dic perquè no puc acceptar afirmacions com les que asseguren que les decisions preses pel Poder Judicial i, per tant, pel Tribunal Suprem, són producte de “tribunals obsolets, arbitraris i afinats per criteris polítics”, ni penso tampoc que són decisions “dels oligarques de sempre”. I entenc també que, qualsevol que sigui l’opinió que em mereixi la sentència dictada contra els polítics catalans, sempre correspon al Poder Judicial la competència de jutjar, perquè seria del tot arbitrari acceptar que “en un Estat que respecta els drets de la ciutadania en llibertat, són els ciutadans els que decideixen i no uns senyors amb ínfules i togues negres, tan negres com l’odi que desprèn el seu supremacisme i set de venjança contra tothom que no pensi com ells”, frase aquesta -com totes les que he posat entre guionets- que trec d’un manifest que, contra la sentència, es va signar el passat 14 d’octubre a Ciutadella de Menorca. Manifest que empeny a acatar les sentències només quan el ciutadà, d’acord amb el seu criteri subjectiu, les considera justes i a desacatar-les en el cas contrari. És a dir que, en aquest estat de dret virtual que defensa el manifest, som jo -cada ciutadà pel seu compte- la mesura de totes les coses.

Davant crítiques tan desafortunades com aquesta m’ha semblat de gran interès l’entrevista que Andreu Barnils, un periodista de VilaWeb, simpatitzant de l’independentisme, ha fet a Xavier Melero, el defensor de Joaquim Forn, publicada el passat dia 19 d’octubre a aquell diari digital.

Barnils, com molts independentistes, no pot entendre que Melero, segurament el més brillant dels advocats defensors que van actuar al judici, hagi afirmat rotundament que, a pesar que discrepa de la sentència, que ell considera injusta, asseguri que el judici s’ha de considerar just. D’ací que el critiqui durament: “Quan l’advocat de la defensa diu: ‘Som en un estat de dret, i aquest és un judici just’, converteix el judici en just. Podíeu haver sortit a dir: ‘Això no és un judici just, no es jutgen fets, i es fa un atac polític contra el meu client.’ ” Però l’advocat no s’arrufa i respon sense dubtar-ho: “No. Aquest és un estat de dret homologable, i pot ser sotmès a totes les crítiques a què poden ser sotmesos estats del nostre entorn. I el judici, en la dimensió formal, de conducció del debat, i de l’ordenació de la pràctica de la prova, ha estat un judici just”.

Així, doncs, esteu d’acord amb les condemnes -ve a dir el periodista, que mostra d’aquesta manera la seva discrepància amb l’opinió de l’advocat. “No”, respon Melero, perquè ell (com jo) no creu que la sentència hagi estat justa. Ell creu que ha estat injusta “com tantes i tantes que es produeixen a tots els tribunals d’Espanya i d’Europa, cada dia”, però això no és suficient, diu, per deslegitimar l’Estat democràtic de dret, ni el sistema judicial espanyol. Si ho féssim -em demano jo-, ¿quina alternativa judicial defensaríem? ¿La d’uns tribunals conformats per “ciutadans que decideixen” -quins ciutadans?- “i no per uns senyors amb ínfules i togues negres”, com propugna el manifest a què m’he referit?

Indignat, el periodista demana a Melero per què creu que han condemnat Joaquim Forn a deu anys i mig de presó, i l’advocat respon: “Perquè consideren que la violència que va venir a conseqüència de dificultar l’activitat de la comissió judicial el 20-S, i els impediments als agents de l’autoritat el primer d’octubre va ser incitada pels membres del govern, que sabien que això podia portar a enfrontaments, i que acabessin en violència. Els han condemnat per això.”

“Al·lucino que penseu que els han tancat a la presó per fets. És política”, contraataca el periodista. Respon l’advocat: “Darrere de tot això segur que, en algun moment, a la ment d’algú en els seus cenacles, hi ha hagut contaminacions polítiques. Però del meu punt de vista això són conjectures, i amb això no hi puc treballar.”

Gens convençut, el periodista critica Melero: “Si l’advocat defensor considera bo aquest estat de dret, dóna força al rival”. Respon Melero: “No. Jo no defenso un procés revolucionari del qual no participo. I en el qual no crec. Jo defenso la posició del meu client, d’acord amb ell.”

Així, doncs, us conformeu amb la sentència -ve a dir el periodista-. No, respon Melero, el qual assegura que immediatament posarà en marxa  “un tràmit que es diu de nul·litat, davant el Suprem mateix (per tal de denunciar) vulneracions de drets fonamentals, que afloren amb la sentència. La més evident -diu- és la limitació del dret de manifestació, del dret d’expressió, amb què s’amplien extraordinàriament els límits del delicte de sedició.” “Acudireu a Europa?”, li demana Barnils, i Melero respon:Aniré on faci falta en benefici del meu client.”

Tot seguit pregunta l’advocat si ha anat o anirà a les manifestacions que s’estan fent i es faran en favor de la llibertat dels presos. Respon Melero:  “No. No hi aniré. Jo no vull manifestar-me. Jo treballo per la llibertat d’aquests presos. Em resisteixo a utilitzar els qualificatius de polítics. Són presos. Tots els presos tenen la mateixa dignitat i els mateixos drets. (…). I no participaré en aquestes manifestacions que tenen contingut ideològic complementari –més enllà de la solidaritat amb els presos– que no comparteixo. I molt menys quan aquestes manifestacions serveixen de cobertura i coartada d’abusos de dret de manifestació que redunden molt perillosament en els interessos dels mateixos presos.”

Barnils contraataca novament i es refereix als “abusos policials”. Respon Melero: “La policia és la que té, per disposició democràtica, el monopoli de l’ús de la força. Amb la seva normativa i reglamentació. Si ho fan correctament, estan justificats. I si no, són subjectes de responsabilitat. Com tothom.

Per últim, el periodista denuncia l’Estat. “Hi ha estats injustos, senyor Melero. Es pot intentar canviar d’estat.” “¿Canviaré d’estat i què? -respon Melero-. Per l’amor de Déu, home! No sigueu il·lusos. ¿Us penseu que Croàcia és un estat millor que l’antiga Iugoslàvia? ¿Amb més garanties? (…) La mera escissió no garanteix la felicitat.” “I el mer trencament tampoc no l’empitjora -li replica el periodista, que demana tot seguit: “¿Quin problema hi veieu, que Espanya es trenqui?” Respon Melero: “A mi m’és igual que Espanya es trenqui. Però així, no. Contra la meitat dels ciutadans de Catalunya, no. Contra qui no participa de la ideologia, no.”

Tenim la sentència. ¿I ara què?

20 Octubre 2019 by

La pregunta que tots hauríem de fer-nos uns dies després que s’hagi conegut la sentència que ha condemnat durament els polítics catalans processats és: ¿i ara què? I aquesta ens hauria de dur a un terreny en el qual, tancada la fase judicial (que no ha acabat del tot, ja que s’obrirà ben segur la via del Tribunal Constitucional i després la del Tribunal Europeu de Drets Humans, el TEDH), hauria de conduir-nos novament a la política, que és d’on mai hauríem d’haver sortit, però a la qual s’haurà de tornar si desitgem que el gravíssim conflicte que viu l’Estat (no sols la societat catalana) trobi un dia o altre una via de solució.

En aquest sentit podem concloure fàcilment i amb tristesa que la duríssima sentència que ha dictat el Tribunal Suprem contra els processats no aportarà res positiu a la solució del conflicte, sinó que, com era previsible, l’agreujarà encara més, ja que, a les discordances evidents que existien, ara hi hem afegit, com a mínim, grans dosis de dolor que aprofundiran el ressentiment i la ira; i si bé els qui han vist amb satisfacció la duresa de les condemnes podran dir ingènuament que “s’ha fet justícia”, de cap manera aconseguiran curar les ferides i refer la pau social, ja que la majoria de gent que fa costat als condemnats no veu sinó en la sentència -i cito com a mostra la declaració institucional de Quim Torra, “un insult a la democràcia” provocat per una resolució judicial a la qual acusa d ‘ “inventar-se els fets” i de ser “hereva de la dictadura”.

No m’estranyaria, doncs, que amb la sentència a la mà, els espanyols estiguéssim avui pitjor que ahir i també que demà, ja que, en la vida política, tot i que els analistes especialitzats poden reflexionar sobre els fets per desvetllar el seu autèntic sentit i les conseqüències reals que produeixen, les coses acaben essent per al conjunt de la ciutadania el que la gent percep de manera subjectiva. D’ací no m’hagi sorprès gens que, pocs minuts després de conèixer el veredicte, Oriol Junqueras hagi afirmat que “Això no és justícia, és venjança, tothom ho sabia que no tindríem un judici just. S’hi han acarnissat, perquè qualsevol sentència que no fos absolutòria seria injusta”; i que Albert Rivera, paladí de la “rebel·lió”, del “cop d’estat”, i de tantes coses més, tot i que decebut per la “debilitat” de les penes, es mostri cofoi perquè “hem guanyat els bons”, persistint, doncs, en aquesta idea maniquea (que no és, només, pròpia de l’espanyolisme) que, divideix la societat en “bons i dolents”, i que, en fer-ho, tanca tota possibilitat d’aproximació i de diàleg.

I dit això, ¿què penso jo de la sentència? Doncs que, a causa del joc d’equilibris en què es mou, es fa difícil que pugui considerar-la justa, però tampoc podria afirmar que és del tot injusta, com s’assegura des de l’independentisme radical. D’entrada -i no és poc- els jutges s’han tret de damunt el mantra de la rebel·lió, defensat amb totes les seves forces pel Ministeri Fiscal. En aquest sentit, doncs, el tribunal deixa ben clar que “no n’hi ha prou amb la constatació d’indiscutibles episodis de violència per proclamar que els fets integren un delicte de rebel·lió”. I això perquè “la violència ha de ser instrumental, funcional, preordenada de forma directa, sense passos intermedis, als fins que animen l’acció dels rebels”, cosa que no va succeir. “Tots els que ara són objecte d’enjudiciament -sosté la sentència- eren conscients de la manifesta inviabilitat jurídica d’un referèndum d’autodeterminació, que es presentava com la via per a la construcció de la República de Catalunya”, fet que convertia l’eventual propòsit independentista “en una simple quimera “de la qual n’eren conscients els acusats.” ¿Ens podem estranyar d’aquesta qualificació quan teníem ja les declaracions de l’exconsellera d’educació, la fugada, Clara Ponsetí, que va confessar sense cap rubor que “jugàvem de farol“?.

Ara bé, mentre descarta la tesi de la rebel·lió desautoritzant així els fiscals i tota la dreta espanyola més recalcitrant, condemna els processats pel delicte de sedició (com defensava l’advocacia de l’Estat a instàncies del govern socialista), tot aplicant penes molt severes (de 9 a 13 anys), que considero desproporcionades i, en aquest sentit, injustes, perquè en res no afavoriran la pau social.

Dels especialistes en dret penal que he seguit aquests dies, el més crític en la qualificació d’aquest tipus punible ha estat el fiscal i magistrat emèrit del Tribunal Suprem José A. Martín Pallín, que, segons ha declarat, no ha vist la sedició per enlloc, perquè la sedició -diu- exigeix “un aixecament públic i tumultuari que impliqui un nivell de violència important i ha d’estar relacionat amb l’assoliment d’un fi, que seria l’incompliment de les lleis”.

En el mateix sentit, també a mi em sembla molt discutible que a Catalunya es produís el que el Codi penal defineix com un “aixecament tumultuari”, que no deixa de ser un concepte difícil de precisar. D’ací que els independentistes afirmin que l’únic que va haver-hi aquells dies van ser grans manifestacions pacífiques, amb poquíssims episodis aïllats de violència. Però menys em costa de veure la segona part del condicionant que defineix el tipus penal, que seria “l’incompliment de les lleis”, perquè, a diferència de la major part dels independentistes, els quals consideren que “cap dels processats no va fer res punible”, jo crec, amb el Tribunal Suprem, que en un “estat de dret” presidit per una Constitució democràtica, que vam votar lliurement els ciutadans, no poden ser considerades com a “no punibles” les accions que tendeixin a derogar la Constitució (de fet, les lleis transitòries per a la independència la deixaven sense efecte a Catalunya) o declarar unilateralment la independència d’una part del territori. Per tant, és lògic, des del punt de vista jurídic, que el Tribunal Suprem manifesti que “no podem fer nostre un malentès principi d’insignificança, que recondueixi a la total impunitat comportaments que, inútils per a les finalitats determinants del tipus de rebel·lió”, encaixen, en canvi, a “les previsions” d’altres tipus penals, “com en aquest cas, el delicte de sedició”.

Així doncs, tot i que considero injustes les penes, per excessives, un aspecte molt positiu de la sentència és que s’hagi negat a prohibir l’accés al tercer grau de presó fins que els acusats hagin servit almenys la meitat de la seva sentència, com demanaven els fiscals, la qual cosa permetrà que sigui l’administració penitenciària catalana la que actuï en aquest camp, per bé que les seves decisions podran ser recorregudes davant el jutge de vigilància penitenciària i apel·lables davant el Tribunal Suprem, com a Tribunal sentenciador.

Qualsevol que sigui doncs, el nostre criteri actual davant la sentència, no hi ha dubte que seran tants els fils que, amb els dies, podrem anar estirant, que segurament n’haurem de parlar durant molt de temps. Però hauríem de tenir molt clar que, de res no haurà servit aquest dolorosíssim procés judicial, si els uns i els altres no acceptem revisar el nostre posicionament mitjançant una sincera autocrítica. Només així podrem afrontar el futur amb una mica d’esperança i tornar a la política de la qual el conflicte mai no hauria d’haver sortit. Perquè si optem per seguir la via de l’enfrontament, del menyspreu absolut a l’adversari i de la confrontació social i política -ho dic especialment pels avalots que s’han produït aquests dies, on el president de la Generalitat ha estat actuant de piròman i bomber alhora, empenyent els ciutadans a la lluita i enviant els mossos a sufocar-la-, no avançarem sinó cap al precipici.

Quim Torra, Bonhoeffer i la pregària pels presos a Montserrat

13 Octubre 2019 by

El monestir de Montserrat va acollir el dissabte 5 d’octubre una vetlla pels dotze líders polítics encausats per l’1-O. La nit anterior, un portaveu autoritzat dels monjos havia emès un comunicat en què es desmarcava de les motivacions de la vetlla i subratllava que no n’era el promotor ni s’hi adheria. Demanava tan sols que no hi hagués “discursos partidistes” ni s’utilitzessin “símbols polítics” i que la vetlla no es convertís “en un acte a favor de la independència”.

Tot i que es van guardar les formes, difícilment podia deixar de tenir un caire polític en favor de la independència un acte -ni que fos de pregària- al qual va assistir el president de la Generalitat, Quim Torra, alguns dels seus consellers, l’expresident Pujol amb la seva esposa, i d’altres personalitats, encara que oficialment es feia en solidaritat amb els “presos polítics” i els “exiliats”, així com amb tots els encausats per l’1-O.

Durant la pregària, celebrada a pocs dies de la publicació de la sentència del Tribunal Suprem, dos familiars dels polítics empresonats van llegir una carta que els havien fet arribar des de la presó i en què els líders independentistes demanaven poder dialogar amb algú “que no tingui por de l’escrutini de les urnes”, frase que no vaig acabar d’entendre, però que és evident que es referia a les properes eleccions, i asseguraven que els “dèbils” es refugien “en l’arrogància” i “només imposen”. I afegien que el “patiment” d’estar tancats no els faria callar. “Ens mantenim ferms i serens (…) i no permetrem que la més mínima espurna d’odi colonitzi els nostres cors i ànimes”. Acabaven, doncs, amb una afirmació certament lloable, que fou seguida d’un llarg aplaudiment.

Però el punt fort de l’acte va ser protagonitzat pel president de la Generalitat, Quim Torra, que recità un fragment de “Cartes des de la presó”, del pastor alemany Dietrich Bonhoeffer (1906-1945), document que el teòleg va escriure l’any 1943 quan era a la presó acusat de participar en un complot contra Hitler, i a l’espera de ser executat. El text de la citació és francament bell i ple de sentit, obra d’un home de fe que es veu en el destret d’haver de morir injustament. “Senyor -diu-, jo escolto la teva trucada i la segueixo. Ajuda’m. Sa esperit, dóna’m la fe que em preservi de la desesperació, de les passions i del vici. Dóna’m l’amor cap als altres i cap a tu, que destrueix tot odi. Dóna’m l’esperança que m’alliberi de la por”.

Hores després de l’acte, que omplí la gran basílica montserratina, Torra va piular a Twitter: “Gràcies a tots els que heu vingut a Montserrat a la vetlla en solidaritat amb els presos polítics i exiliats. He llegit un fragment de Cartes des de la presó de Bonhoeffer: “Dóna’m l’esperança que m’alliberi de la por i del descoratjament”.

Si bé la notícia d’aquell aplec religiós em va sorprendre i fins em va fer dubtar de si són o no correctes aquest tipus de pregàries fetes amb un rerefons tan polític, m’abstindré de criticar-lo perquè no tenc una resposta clara, i sobretot perquè sé que no m’és permès entrar en el cor de les persones i fer-ne un judici d’intencions pel que fa a la seva relació amb Déu.

Tanmateix, la referència a Bonhoeffer m’ha dut a la memòria una reflexió que féu el bisbe anglicà John A.T. Robinson en un llibre que va ser famós els anys seixanta, “Sincer envers Déu”, que aleshores jo vaig llegir sense entendre’l i al qual he tornat el passat hivern.

En aquest, Robinson feia referència al mateix llibre d’on Torra va extreure la citació recitada a Montserrat i deia, parafrasejant Bonhoeffer, que, fins aleshores, l’Església havia basat la seva predicació de l’Evangeli apel·lant al sentiment religiós universal, al fet que, en el seu fons últim, cada home sent la necessitat d’una o altra forma de religió, la necessitat d’un Déu al qual donar-se, d’un Déu que pugui subministrar-nos una explicació del món. Però tot seguit es demanava: ¿i si suposéssim que els homes arriben a tenir la convicció que poden seguir vivint tranquil·lament sense “religió”, sense cap desig de salvació personal, sense cap sentit del pecat i sense cap necessitat d’acceptar aquella hipòtesi? ¿Ha de quedar confinat el cristianisme als que encara conserven aquest sentit de la seva pròpia insuficiència, aquest “buit que només Déu pot omplir”, o als que poden ser induïts a tenir-lo? La resposta de Bonhoeffer -assegurava Robinson- era de dir que, al segle XX (i jo afegiria que encara més al segle XXI), Déu ens crida deliberadament a una forma de cristianisme que no depèn ja de la premissa de la religió, de la mateixa manera que sant Pau cridava els homes, al segle I, a una forma de cristianisme que no depenia de la premissa de la circumcisió.

Si ens hi fixem, la frase de Bonhoeffer citada per Torra sembla que es dreci a aquest Déu que el teisme ha explicat com una persona celeste, completament perfecta, que resideix damunt el món i la humanitat, d’una bondat i un poder infinits, l’ajut del qual podem invocar, ja que estableix amb nosaltres una relació comparable a la d’una persona humana amb una altra persona humana; però en realitat, a l’obra esmentada, Bonhoeffer critica aquest Déu de la “religió” (al qual ell tanmateix invoca) com un deus ex machina, que ha de ser “allí” per proporcionar-nos respostes i explicacions quan arrabassem el punt en què fallen la nostra comprensió i les nostres capacitats.

No, ell creu que, en parlar de Déu, hauríem de ser prou agosarats per descartar “l’a priori religiós”, de la mateixa manera que sant Pau va tenir el valor de refusar la circumcisió com una pre-condició de l’Evangeli, i per acceptar, doncs, “l’arribada del món a l’edat adulta” com un fet, donat per Déu. “No podem ser honestos -escriu Bonhoeffer” sense reconèixer que hem de viure en un món “etsi deus non daretur, -fins i tot en el cas que Déu no fos “allí”-; com els fills que, en créixer, arraconen per inservible la ferma estructura religiosa, moral i intel·lectual de la seva llar, a la qual el “papà” estava sempre a punt per acudir en la seva ajuda. Perquè és en aquest món privat de la necessitat individual on –diu Bonhoeffer- conserva un “últim lloc secret” el Déu que, a cops de colze ha estat expulsat de totes les altres esferes.

Repeteixo que amb aquest article no vull criticar Torra, ni els polítics del seu govern, ni la jornada de pregària pels presos i els exiliats. Que quedi clar. I menys encara la citació de Bonhoeffer que féu el president per dirigir-se a Déu en forma de pregària. Només he volgut recordar la comprensió “no religiosa” de Déu que tenia el teòleg jueu alemany, comprensió que Robinson concreta afirmant que “La troballa amb el Fill de l’Home es realitza penosament per mitjà d’una sol·licitud totalment secular : pel sosteniment, per l’aigua, per l’allotjament, pels hospitals i les presons, de la mateixa manera com Jeremies havia definit abans el coneixement de Déu per la pràctica de la justícia amb els pobres i necessitats.”

Estar al cantó bo de la història

6 Octubre 2019 by

Joan Pons, a qui admiro com a persona i com a escriptor, però amb el qual no combrego plenament pel que fa al discurs ideològic que exposa als seus articles, terriblement crític amb els polítics “espanyols” i del tot acrític amb la política que s’ha dut a terme pels col·lectius independentistes, acabava el seu de fa quinze dies (“Lledoner”) assegurant que tenia l’absoluta seguretat de trobar-se “al cantó correcte de la història”. Més enllà d’alegrar-me perquè tingui aquest sentiment, que ha de ser força gratificant, he de dir que aquesta mena d’afirmacions em preocupen molt ja que demostren que l’autocrítica no sols continua brillant per la seva absència a les files de la dreta espanyola i fins en molts dels qui s’autonomenen “constitucionalistes”, sinó també en el camp de l’independentisme. De fet, afirmar que, ideològicament, s’està al cantó bo de la història, implica desacreditar “els qui no són allí on jo estic”, i demostra que seguim immersos en una dinàmica maniquea on només hi ha bons i dolents, i això ens aboca a un enfrontament irreductible on el diàleg, la reflexió i els matisos no són possibles.

I tot seguit em demano: ¿On m’he de situar en aquest món on només hi ha bons i dolents i on tan sols pots estar al cantó correcte o a l’incorrecte de la història?

Curiosament, si repasso el meu passat, veig que he militat en el catalanisme des que tenia catorze anys. D’aleshores ençà i un cop vaig descobrir que la nostra llengua era una llengua plena de cultura, de literatura i de tradició, he defensat la seva unitat i el seu ús com un dret inalienable; he publicat vint llibres en català; he criticat durament la incomprensió del nacionalisme espanyol respecte del que és Catalunya i el catalanisme; he denunciat la política frontista del president Aznar i tantes i tantes coses que han provocat la ira dels qui es mostren incapaços d’entendre que Espanya no és una unitat de destí en l’universal, com defensava el franquisme, sinó una comunitat plural, que té la necessitat imperiosa de reconèixer aquesta diversitat si vol acabar subsistint com a tal d’una manera respectuosa amb les llibertats, la democràcia i els drets humans de les persones.

Davant la crisi catalana, he criticat durament la repressió policial de 1-O, així com l’actuació del rei Felip VI el 3 d’octubre de 2017, però per ser honest amb la meva concepció del dret, de la política i de la democràcia, també he escrit que els partits declaradament independentistes (PdeCAT, ERC i CUP) i, especialment, les institucions catalanes (Parlament, Govern i els organismes que aquests controlen, com per exemple TV3) no han cregut realment que la independència fos -en el fons i en la forma- una qüestió de democràcia (tot i que no s’han estat d’afirmar que actuaven en virtut d’un “mandat democràtic”), sinó que han cregut i afirmat que és una “causa justa” (potser l’única “causa justa” -d’ací que considerin indiscutiblement que estan al cantó bo de la història-) i que, per tant, s’ha de dur a terme “tant sí com no”, encara que tots ells plegats representin no més del 47% dels catalans (per bé que tenen una lleugera majoria al Parlament de Catalunya), i que, per això mateix, la llei ha de cedir davant aquest fet “de justícia” i “de necessitat” indiscutible.

¿Per pensar això, per ser crític amb ells, estic ja al cantó incorrecte de la història?

Que jo estigui convençut que Espanya, en general, no comprèn Catalunya i no respecta mínimament molts dels seus anhels, que pensi que les declaracions d’Albert Ribera quan parla de Catalunya són vomitives i consideri immoral que Lorena Roldan tregui una fotografia de l’atemptat d’ETA a Vic de fa molts anys per lligar-lo a la política independentista, i declari que, si més no fins avui -veurem què en surt de les darreres detencions del CDR-, el moviment ha estat absolutament pacifista, no necessàriament implica que hagi d’estar d’acord amb tot el que l’independentisme ha dut a terme. Però el que mai no faria és afirmar que “els dirigents espanyols duen inscrit en les molècules del seu ADN la informació que els impossibilita pactar”, com afirmava Joan Pons a l’article del passat diumenge. Perquè quan acudim als arguments de l’ADN (abans, quan es desconeixia l’ADN es parlava de la raça), es voreja un precipici extremadament perillós.

Vaig escriure no fa molt -i ho he de mantenir- que, qualsevol que sigui el concepte que puguem tenir del paper que, davant el poble de Catalunya, està duent a terme l’Estat -i el meu concepte n’és extremadament crític-, el drama a què ens enfrontem radica bàsicament en el fet que el secessionisme unilateralista no sigui capaç de reconèixer cap dels seus errors. I és aquesta incapacitat  d’entendre que és indispensable “respectar la llei i els drets dels altres” que fa dir a Torra que no acceptarà cap sentència que no sigui absolutòria, i critiqui durament el govern actual de Pedro Sánchez per no parar els peus als jutges, com si en un Estat de dret el govern tingués la possibilitat d’esmenar la plana al Poder Judicial que -dit sigui de passada-, a Espanya, no és el poder judicial de Veneçuela, sinó el d’un Estat de dret de veritat, com han reconegut totes les cancelleries europees. A la nostra Constitució, tan criticada avui per l’indepententisme, el Poder Judicial també pot merèixer crítiques -i fins podem discrepar legítimament d’algunes sentències-, però no depèn de l’Executiu de torn, a diferència del que preveia el règim transitori de constitució del nou poder judicial català on el president del Tribunal Suprem de Catalunya havia de ser nomenat pel president de la Generalitat a proposta d’una Comissió Mixta on tenia absoluta preponderància el govern.

En definitiva, que siguem molt crítics amb un Estat que, oblidant la via del diàleg, ha actuat com si, en política, només existís la llei, això no justifica que els independentistes catalans hagin actuat com si la llei no existís. Perquè el respecte a la llei, quan aquesta s’ha aprovat per un parlament democràtic, lliurement elegit per la ciutadania, és indispensable per no perdre la raó i no caure en la desobediència i en la il·legalitat. I això ho sap molt bé el president Torra, que promet a crits desobediència i assegura que “ho tornarem a fer”, però, ni que sigui a darrera hora, es plega finalment davant la decisió dels Tribunals que li ordenen que tregui la pancarta del balcó de la Generalitat.

Des del meu punt de vista, prosseguir per la via unilateral no sols és poc democràtic, sinó que és també impossible sense tenir un suport popular que sigui rotundament majoritari, i sense obtenir cap reconeixement internacional tàcit ni explícit, reconeixement que no s’ha vist enlloc. I em costa entendre que encara ningú dels qui propicien aquest camí no s’adoni que la secessió de Catalunya avui és vista des de Brussel·les com a clarament antieruopea. D’ací que no em sorprengui que un periodista com Daniel Fernández temi “que Waterloo sigui ja simbòlicament el nostre Waterloo”. I aquest podria ser ben bé el dramàtic final del “procés” si es prossegueix en declaracions com les que, fa uns mesos, va concedir Carles Puigdemont a un canal de la televisió israeliana, on afirmà -segons ha denunciat Màrius Carol- que la Unió Europea era “un club de països decadents i obsolescents”. Esclar que si creu això, tampoc no ens ha de sorprendre que plantegi la necessitat d’una futura consulta a Catalunya sobre la seva continuïtat en la institució.

¿Hi ha camí per a l’esperança?

29 Setembre 2019 by

Al llarg de la passada setmana s’han publicat enquestes, cosa previsible un cop el president Sánchez renuncià a formar govern i les Corts van quedar dissoltes després de poc més de cent dies de vigència, circumstància que ens ha costat als espanyols molts milers d’euros per no-res.

De les publicades, la majoria fan referència a com quedarà repartit el pastís després del 10-N, però tot i que aquest resultat és extremadament important per al país, a mi m’ha interessat especialment el sondeig de GAD3 per a “La Vanguardia” sobre el posicionament de l’opinió publica espanyola davant el conflicte territorial, i suposo que ha estat així perquè, a més del problema que presenten els polítics actuals en tant que polítics, crec que el principal problema que té el país és la qüestió territorial i, especialment, el conflicte plantejat a Catalunya.

La bona notícia de l’enquesta -no tot ha de ser negatiu- és que una majoria clara dels espanyols s’inclinen pel diàleg entre els  governs per resoldre el conflicte català, mentre que menys d’un 33% aposten per aplicar l’article 155 de la Constitució i suspendre l’autonomia de Catalunya. No deixa de ser una xifra important, aquest 33% que nega el diàleg, però que la xifra sigui minoritària ja és un pas. Naturalment, les posicions sobre aquest punt en concret són diferents a un costat o altre de l’Ebre, tot i que també es registren algunes coincidències esperançadores com el fet que més d’un 60% dels catalans i del conjunt dels espanyols assenyalin la reforma constitucional i un nou Estatut com la proposta més encertada per resoldre el problema català.

Sabem que això -un nou estatut- no satisfà als independentistes, que volen rompre totalment amb Espanya i proclamar la República, però ja és un pas important que hi hagi una majoria a l’Estat que pensi que una reforma constitucional podria ajudar a resoldre una crisi que ha anat creixent amb els anys fins a enquistar-se.

En realitat, si ens atenem als resultats de l’estudi en qüestió, veiem que tres són les fórmules que es barregen quan es vol concretar la proposta. Però el més remarcable és que hi ha un visible acord en la necessitat d’oferir una sortida al problema català, ja que tan sols un 12% dels espanyols s’inclinen per “no fer res” –taxa que cau a un 5% a Catalunya–. La sortida que té més suport a tot Espanya és, com acabo de dir, una reforma constitucional que propiciï un nou Estatut, amb competències ben delimitades, ja que fins un 62% dels espanyols –i la majoria dels votants de tots els partits, incloent-hi Vox– assenyalen aquesta via, que té més d’un 65% de suport a Catalunya (i això vol dir que, al Principat, aquesta possible camí obté un suport més gran que la secessió).

La segona fórmula escollida pels enquestats passaria per un nou sistema de finançament. Aquesta proposta té molt de suport entre els catalans (66%), però cau fins a un 54% entre el conjunt de la ciutadania espanyola. De fet, els votants dels tres partits conservadors estan dividits en proporcions semblants pel que fa a la proposta.

La tercera possibilitat seria la convocatòria d’un referèndum com a solució al conflicte, però aquesta via només té el suport d’un 41% del conjunt dels espanyols en relació a un 51% que s’hi mostren en contra. Quan concretem la procedència d’aquests percentatges veiem, com era previsible, que aquesta sortida té un alt suport a Catalunya –ja que arriba a un 64% dels consultats–, però cau a un 37% a la resta d’Espanya. Val a dir, per concretar encara més, que, d’acord amb sondeig, el rebuig de la consulta és aclaparador entre els electors del PP (70%), Cs (72%) o Vox (80%). Però també una lleugera majoria d’electors socialistes (47% enfront d’un 43%) s’oposen al referèndum, que només té el suport clar dels votants de Podem (80%), i d’Esquerra i JxCat (més d’un 90%).

Pensem que d’aquí a les eleccions del 10-N, al nostre país passaran moltes coses. Jo apuntava la possibilitat que un cert declivi econòmic hi pogués tenir incidència, però el que més em preocupa són les conseqüències que es derivaran de la sentència pel judici de l’1-O, que des de l’independentisme i -el que és encara més greu- des de la Generalitat, no serà acceptada si no és absolutòria, segons ha dit i repetit el president Torra. ¿Què vol dir això? ¿Que hi haurà una desobediència civil i institucional? ¿Que podrà implicar una reacció violenta? Hem de confiar que no sigui així, però, tornant a les enquestes, alguna de les publicades darrerament ens diu que, enfrontat a aquest posicionament de l’independentisme, decidit a no acceptar el veredicte si no és d’absolució, el 55% dels espanyols considera que estaria justificada una condemna per rebel·lió dels dirigents independentistes “perquè -asseguren- hi va haver violència”, alhora que el 56,7% està en contra d’un possible indult.

L’acord d’opinions no és, doncs, gens fàcil, i només ens pot animar aquella dada que he donat al principi, d’acord amb la qual entorn d’un 60% d’espanyols aposta per al diàleg. ¿Serà capaç el guanyador de les eleccions d’aconseguir un govern que aposti per aquest 60% i posi en marxa la via del diàleg per arribar a un acord majoritari?

No sembla fàcil perquè, si més no fins ara, els polítics que tenim no mereixen gaire confiança per part nostra, però potser hauran de fer de la necessitat virtut i això els obligarà a prendre decisions que haurien d’anar en aquesta direcció, que és la que sembla que reclama una majoria de ciutadans que veiem amb impotència la degradació constant i progressiva de la política al nostre país.

—-

Dues preguntes:

1ª) Té sentit organitzar unes detencions amb tanta parafernàlia i amb acusacions de terrorisme (però no aplicant la llei antiterrorista) i de rebel·lió, quan els informes policials estan plens de verbs en condicional i circumloquis hipotètics (“sembla que…” “podria ser que…” etc.)

2ª) Té sentit que des de la Generalitat es condemni amb tanta contundència l’operació sense esperar a saber una mica més què ha succeït realment?


%d bloggers like this: