Andalusia, França i Colòmbia. Una setmana d’infart

26 Juny 2022 by

Aquesta setmana hi ha molt per triar, però ja que és indispensable escollir, crec que les tres notícies més rellevants de la política -deixem la qüestió d’Ucraïna i Rússia de banda, que m’ha ocupat la reflexió de les dues setmanes anteriors- són les eleccions autonòmiques a Andalusia, les eleccions generals a França i les eleccions presidencials a Colòmbia, cadascuna perquè representa alguna novetat que ha de tenir transcendència en el futur dels territoris que han acudit a les urnes.

Començant per Andalusia, pens molt seriosament que el resultat és el millor que podia esperar-se i, segurament, el millor per al país, no sols perquè la victòria per majoria absoluta del PP provocarà una gran estabilitat a la política andalusa, sinó també perquè, amb aquesta victòria, el PP dona un gir crec que decisiu en la manera de governar. Si fins avui la ruta de l’èxit amb la qual el partit intentava consolidar-se era la que havien marcat Pablo Casado i, sobretot, Díaz Ayuso a Madrid, que fregà la majoria sense aconseguir-la en un territori que, per moltes raons, és molt més propici a les polítiques de dretes que Andalusia (tradicionalment governada per l’esquerra socialista), a partir d’ara, és provable que molta gent vegi que pot ser més exitosa la política que ha dut a terme Moreno Bonilla que Díaz Ayuso. Mentre aquesta ha seguit una fórmula que s’emmirallava en les tesis de Vox, i per tant, en una confrontació que perseguia l’assetjament i l’enderroc de l’adversari -de fet, és la que havia seguit fins aleshores Pablo Casado-, Moreno Bonilla ha basat la seva política en la mà estesa, la moderació, el diàleg i la bona governabilitat, i açò forçosament havia d’atraure els votants que havien confiat en Ciutadans fa quatre anys, i també molts votants socialistes, farts de la corrupció sistèmica que el PSOE va dur a terme durant els seus llarguíssim anys de govern, on l’escàndol dels ERE -segurament el cas de corrupció més gran que s’ha viscut al nostre país- havia fet perdre la confiança dels ciutadans en un partit que ho ha estat tot a Andalusia i que ha acabat amb condemnes de presó contra dos dels seus expresidents (que alhora havien estat exministres).

La campanya socialista, amb un missatge basat en el vot útil per aturar Vox, ha estat un gran regal per a Moreno Bonilla, que els andalusos han percebut com el veritable vot anti Macarena Olona. A més, la victòria dels populars no ha implicat un canvi (ni serà tampoc un parèntesi, com sí que ho va ser a Extremadura), sinó la consolidació del partit, en gran  part per demèrit dels socialistes.

D’altra banda -i a diferència del que va passar a Castella i Lleó-, Moreno Bonilla ha frenat en sec les aspiracions ultres de Vox, i d’alguna manera ha consolidat la política que intenta marcar Núñez Feijóo a nivell nacional. A més -i la cosa no és menor- ha frenat també la carrera que acabava d’emprendre Yolanda Díaz, aquesta dona que, quan camina (políticament parlant), no acabam de saber si puja o baixa, la qual, haurà d’assumir el fracàs de la seva candidata de “Por Andalucía” i, per a més inri, haurà d’acceptar que la imputació de Mònica Oltra a València i la dimissió de tots els seus càrrecs, serà també un llast que dificultarà i no poc l’anunciada proposta de “Sumar” que, de moment, comença restant.

La segona gran notícia, en aquest cas europea, ha estat el més que relatiu fracàs del president Macron a la segona volta de les eleccions franceses, que han donat un resultat molt difícil d’aconseguir en un sistema majoritari: aquest que sempre havia deixat els extrems fora de joc. Però aquest cop, la força de l’extrema dreta que representa Le Pen ha obtingut un suport que semblava increïble. Tot i que Mélenchon li ha arrabassat el lideratge de l’oposició, la sorpresa de la nit va ser el bon resultat de la ultradreta, clarament superior del pronosticat pels sondejos. L’RN va aconseguir 89 diputats, multiplicant per 10 i escaig els vuit escons que tenia en l’última legislatura. La formació ultradretana es converteix així en la tercera força a l’Assemblea Nacional. Algú ha dit -i possiblement encerta- que, amb aquests resultats, Le Pen havia trencat el seu sostre de vidre, cosa -repetesc- que no és fàcil en un sistema electoral de districtes relativament petits on s’imposa el diputat que treu més vots.

Pel que fa a la França Insubmisa, que liderava Mélenchon i que havia ajuntat al seu grup el PSF (qui els ha vist i els veu!), cal dir que ha tingut un gran resultat, amb 131 diputats, que el convertiran amb el líder de l’oposició, però sense possibilitat d’aconseguir el que pretenia: derrotar Macron i obligar-lo a la cohabitació en el Govern com a primer ministre.

La clau de la cambra la tindran, sens dubte, els antics republicans -descendents del gaullisme- que s’han convertit en la quarta força parlamentària amb 74 escons, que sumats als 249 que ha obtingut la coalició macronista, superen la majoria absoluta de la Cambra, però que vendrà molt cars el seu líder Christian Jacob, que de cap manera ha promès un suport al president del partit guanyador.

La realitat, doncs, s’imposa en una França no acostumada a la fragmentació electoral a causa del sistema polític implantat per De Gaulle. I el que no podem dubtar és que s’ha produït un vot de càstig al president francès, Emmanuel Macron tot just dos mesos després de la seva victòria en les eleccions presidencials, ja que la coalició macronista s’ha quedat lluny de la majoria absoluta a l’Assemblea. En definitiva, que França s’assembla ja una mica a Espanya i a Itàlia, a pesar del sistema electoral, i Macron -a diferència de Moreno Bonilla- s’ha vist castigat segurament perquè li costa conjugar verbs com pactar, cedir, mercadejar o transaccionar. Pot ser exagerant una mica, Andreu Claret ha dit que el seu fort ha estat durant els darrers cinc anys d’exercir la presidència com si la república francesa fos una monarquia de les d’abans. Bé, jo pens que més aviat ha volgut actuar com De Gaulle sense ser-ho.

Passem finalment a Colòmbia, on, per primera vegada a la història d’aquest país, ha guanyat netament l’esquerra, amb un home, Gustavo Petro, amb un passat de militant a les FARC, és a dir a la guerrilla, que tindrà molt difícil superar l’etapa de violència i pobresa en què ha viscut el seu país de fa anys i més anys.

Petro, que ha obtingut una victòria incontestable sobre el seu rival -que ja havia desbancat a la primera volta la dreta tradicional colombiana i aspirava a ser un altre Trump o Bolsonaro- tindrà molt difícil redreçar un país on les màfies no dubten matar els seus adversaris. Perquè una cosa és que els candidats de l’oposició atreguin a les urnes els colombians descontents i una altra molt diferent és la de governar aquest país fracturat en un moment en què les finances públiques són molt fràgils, les institucions democràtiques estan deteriorades i el país es troba dividit a causa de la gran desigualtat econòmica dels seus habitants. 

Els problemes amb què Petro s’enfronta són, per tant, molt profunds. Colòmbia, com Xile, ha estat durant molt de temps una història d’èxit neoliberal, però el progrés no s’ha distribuït equitativament, i aquests fracassos es van fer encara més evidents durant la pandèmia quan es va reduir la classe mitjana i les famílies van caure a la pobresa. No oblidem que, l’any passat, després d’una reforma tributària fallida, el malestar va desbordar-se i les protestes generalitzades van provocar la mort de desenes de persones.

Quan Déu serveix d’excusa per a la guerra

19 Juny 2022 by

D’ençà el món és món els homes ens hem batut els uns contra els altres i sovint hem disfressat els nostres arguments d’ambició personal o política amb l’excusa de Déu o de la religió. I fins potser ho hem fet convençuts, però per poc que ho raonem, podem advertir que el perquè de tot plegat sempre respon a motius força més espuris.

El professor Sastre Moll explica (per posar un exemple que no surti de Menorca) que hi ha unanimitat entre els historiadors del corsarisme que el primer corsari menorquí documentat és Llorenç Beltran (1323), el qual armà una barca de 14 rems per anar contra els “enemichs de la Creu”, és a dir, contra musulmans. Un gran argument! I el mateix havia servit per justificar les Croades, és a dir, aquella sèrie de guerres religioses impulsades per l’Església catòlica a l’Edat Mitjana, que tenien com a objectiu declarat recuperar per a la Cristiandat la regió del Pròxim Orient coneguda com a Terra Santa, la qual es trobava sota el domini de l’Islam des del segle VII. Ara bé, convé no oblidar que aquestes accions no sols estaven beneïdes per l’autoritat eclesiàstica, sinó que els qui hi participaven, coneguts com a croats, prenien vots religiosos de manera temporal i se’ls concedia indulgència pels seus pecats.

I tampoc oblidem que també els cristians ens hem esbatussat entre nosaltres. Pensem, si més no, en “la guerra dels Trenta Anys”, que va ser lliurada a l’Europa Central (principalment al Sacre Imperi Romà Germànic) entre els anys 1618 i 1648, en la qual van intervenir la majoria de les grans potències europees de l’època. Tot i que inicialment es tractava d’un conflicte politicoreligiós entre Estats partidaris de la reforma i la contrareforma dins del mateix Sacre Imperi Romà Germànic, és indubtable que la intervenció gradual de les diferents potències va convertir el conflicte en una guerra general per raons no necessàriament relacionades amb la religió, sinó més aviat per obtenir l’hegemonia en l’escenari europeu.

Vist des del costat de l’Islam, també s’ha actuat de la mateixa manera. Sense anar més lluny, estudiant fa uns dies el perquè els Estats Units van acabar per establir una base naval al port de Maó al segle XIX, vaig veure que el motiu bàsic va ser defensar-se dels atacs barbarescs provinents de Tunis, Alger o Trípoli que sofrien els seus vaixells mercants en navegar pel Mediterrani. Uns anys abans, concretament el 1786, Thomas Jefferson i John Adams (tots dos van ser presidents dels Estats Units) van viatjar a Londres per negociar amb l’enviat de Trípoli, l’ambaixador Sidi Haji Abdrahaman, a qui van preguntar, pens que ingènuament, per què feien la guerra a nacions que no els havien fet cap mal. I aquest els va respondre que estava escrit a l’Alcorà que totes les nacions que no reconeixen el Profeta eren pecadores, i que era dret i deure dels fidels saquejar-les i esclavitzar-les. 

I molt més proper de nosaltres tenim el gihadisme, nom que els occidentals aplicam per denominar les branques més violentes i radicals de l’islamisme polític, les quals es caracteritzen per la freqüent i brutal utilització del terrorisme, en nom d’una suposada gihad, en la qual els seus seguidors criden a una “guerra santa” en el nom de Déu.

En definitiva, que el segon dels deu manaments -“no prendràs el nom de Déu en va”- no ha deixat de ser gairebé sempre una quimera.

De fet, tot aquest preàmbul ve a tomb per la sorpresa que m’han produït l’entrevista que publicà “La Vanguardia” a Ciril Hovorum, exsecretari del Patriarca de Moscou, Kiril I, arximandrita i actualment professor de Teologia al University College d’Estocolm, el qual hem de considerar com una autoritat a les esglésies ortodoxes.

Hovorum confirma que Kiril ha omplert el buit ideològic postsoviètic i s’ha aliat amb Putin. Per això, la guerra d’Ucraïna no és sinó la que lliura “la Santa Rússia contra l’impiu Occident”. De fet, Hovorum començà a treballar amb Kiril quan aquest era a punt d’assolir el poder religiós i pensà en noves formes d’existència i funció de l’Església russa en l’espai públic rus. Va ser aleshores quan se li va ocórrer la idea de promoure una ideologia que servís de guia a una societat russa que estava fragmentada i continua estant-ho. Aquesta necessitava alguna mena de cohesió, alguna mena de grapa que la cosís i, de fet, Kiril va decidir que la “grapa espiritual” era la més adient perquè la societat russa es mantingués unida.

Tant Kiril com Putin s’havien desil·lusionat en veure que Rússia havia perdut el paper de potència mundial de primer ordre que mantenia quan era la Unió Soviètica (encara que Kiril odiava els comunistes). Però mentre Putin es mostrava incapaç de provocar cap mena de substitució de la ideologia comunista, Kiril en va construir una que combinava els elements de l’antiga ideologia imperial russa -la dels Romanov-, amb alguns elements de la comunista. I també alguns altres provinents del cristianisme ortodox. La seva idea implicava una combinació de diferents elements del passat, que Kiril va saber enganxar en un de sol per a la societat russa. I Putin ho va acceptar en adonar-se que això podia funcionar com a instrument de cohesió.

Afirma Hovorum que Kiril i Putin es complementen. El patriarca necessita els recursos de Putin, com són els diners i el poder, i Putin necessita les idees de Kiril. Putin és -assegura- un home limitat amb una ment molt limitada. No podia pensar en gran. Kiril, en canvi, sí. De fet, Putin va començar a pensar com ho està fent després d’involucrar-se amb l’Església i que aquesta li proporcionés les grans idees. I és amb aquestes que ara Putin pensa en termes còsmics, com una persona de significat universal i amb una missió especial de Déu que considera Occident com l’encarnació del mal, que ha d’expurgar de la faç de la terra. I per això creu Hovorun que va de debò quan amenaça Occident amb les bombes nuclears, perquè, per a ell, Occident és -ho repetesc- l’encarnació del mal. I aquest mal mai no es penedirà per ell mateix. Per tant, cal eliminar-lo.

A l’entrevista, el corresponsal de “La Vanguardia” demana a Hovorun si aquesta croada de Putin no té algun paral·lelisme amb la política i els moviments evangèlics de la dreta dels EUA i Trump. Ell no ho nega i reconeix que, als EUA, hi ha alguns evangèlics i alguns catòlics, com el cardenal Raymond Burke (tots contraris al papa Francesc) que formen el que Hovorum qualifica d’aliança impia. Reconeix, doncs, que la societat nord-americana està fragmentada i dividida. En això com la russa. Ara bé, la diferència entre la guerra cultural dels Estats Units i la guerra cultural russa és que, a Rússia, aquesta ja ha conduït a la guerra, a la guerra real. I això perquè, a Rússia, imaginen aquesta guerra -la de Putin a Ucraïna- com una santa operació especial contra l’impiu Occident, però també com una croada global dels conservadors contra els liberals. Putin i els seus creuen que Ucraïna ha estat presa pels liberals i necessiten que sigui alliberada d’aquests. De fet, estam davant una retòrica semblant a la guerra cultural que es lliura als EUA… però que ja ha passat a les armes.

Tanmateix, el que a mi m’ha sorprès més és la resposta que dona Hovorum quan se li demana com se’n pot sortir d’aquest atzucac. La situació -diu- no només exigeix construir una narrativa oposada a l’actual, sinó desconstruir aquesta narrativa tan important per als russos; desconstruir la propaganda sobre la base de la teologia de la religió. De fet -reconeix Hovorum-, es va utilitzar i es va abusar de la teologia per construir la propaganda russa i les narratives russes de la guerra. Per tant, la teologia també s’ha de fer servir per desconstruir-la. D’aquest procés, ell en diu “desputintizació de la psique russa, de l’ànima russa”, i en aquest procés de desputinizació la teologia ha d’exercir un paper principal. El mateix que va dur a terme la teologia alemanya després de la “Deutsche Christen”, que havia fet costat als nazis. Allí, la teologia va ser utilitzada per desconstruir la teologia nazi. I aquesta és -creu Hovorun- l’única manera d’erradicar realment la raó de la guerra a Rússia i evitar que es repeteixi.

Els malabarismes de Borràs i l’enteresa de Litvinenko

12 Juny 2022 by

El passat cap de setmana, el col·lectiu que dona suport al projecte de Puigdemont, que ara es denomina “Junts” (sense cap de connotació que expliqui la necessitat d’aquest esforç de replegament), ha començat l’inici d’un calvari que vist, si més no, des de fora, se li farà llarg.

El discurs de Puigdemont en el seu comiat com a president d’aquest col·lectiu ha estat dur. No podíem esperar una altra cosa. Sense cap mena d’autocrítica, el seu combatiu parlament ha martellejat tots els que no estan amb ell, i, sobretot, un “Estat de repressió que no ha parat d’accelerar-se des de l’infaust discurs del rei del 3 d’octubre en el qual es va donar llum verda a la repressió”. I ha descrit tots els Governs espanyols com a mentiders perquè “ens consideraran sempre ciutadans de segona o de tercera” i estan malalts de “corrupció política i moral”. Ha posat com a exemple l’espionatge, el català a l’escola i l’incompliment de les inversions a Catalunya en comparació amb el que s’inverteix a Madrid. “¡Collons, ja n’hi ha prou!”, etzibà finalment. I en dir això, tots els delegats es van posar dempeus aplaudint-lo.

Tanmateix, aquet “Junts” s’ha descompost ben aviat, perquè ni tan sols presentant una única candidatura ha pogut evitar la divisió. D’entrada, només van votar una mica més del 30% dels qui tenien dret a fer-ho, i això que s’havia habilitat un sistema telemàtic que ho facilitava. I amb prou feines havien transcorregut 48 des que es van tancar les urnes per renovar la cúpula directiva i transmetre unitat al voltant del tàndem que formaven Laura Borràs (presidenta) i Jordi Turull (secretari general), quan hem pogut comprovar que el recel continua instal·lat entre tels dos sectors que Puigdemont pretenia aglutinar. Així ho demostren, sens dubte, les baixes xifres de recolzament als ‘borrasistes’ que han comportat que el secretari d’organització proposat, David Torrents, quedés fora de l’equip, segons el reglament. 

Aquest, que només havia d’aconseguir que la meitat dels que van votar marqués el seu nom, no va aconseguir el mínim requerit. I el mateix li va passar a la diputada Ester Vallès, també fidel a Borràs. Per pocs vots, però tots dos han quedat fora. De la mateixa manera que hauria quedat fora la vicepresidenta del partit, Aurora Madaula, si no fos perquè el 50% necessari per entrar a la direcció s’ha tingut en compte en relació amb el conjunt obtingut pels quatre vicepresidents.

Madaula, que com Torrents no es mossega la llengua, ha culpat els desafectes afirmant a Twitter que “hi ha qui ha tancat la carpeta de la independència i els que no ho fem, molestem”. I amb una mostra evident de fatxenderia, ha afegit: “Malgrat que alguns han maniobrat perquè jo no fos, hi soc”. 

Per poc que analitzem els resultats d’aquest congrés de Junts, la primera cosa que es comença a veure clara és que l’ambiciosa Laura Borràs està perdent els papers. De fet, els va perdre quan, aspirant a presidir la Generalitat, després de treure pit i d’impulsar la desobediència del Parlament en el cas del diputat Juvillà (condemnat per la justícia a la pèrdua del seu escó), va acatar la sentència i acusà després els funcionaris de la cambra d’haver actuat impròpiament. A més, Borràs està imputada pels contractes presumptament irregulars que va signar quan era la directora de l’Institut de les Lletres Catalanes, cosa que ella mai no ha acceptat i que -com a únic argument en la seva defensa- ha al·legat  que aquest és un cas flagrant de “persecució política”.

No seré jo qui beneeixi l’actuació dels tribunals en el procés que es va seguir contra els independentistes catalans ni tampoc el discurs del rei del 3 d’octubre de 2017 (que vaig criticar durament en aquesta mateixa columna), però això no m’impedeix veure els malabarismes de la senyora Borràs, a la qual se li comencen a descobrir els trucs del joc que duu a terme, trucs que, pel que sembla, fins i tot “els seus” també han copsat de manera evident, si hem de fer cas al resultat del Congrés celebrat a Argelés (França) el passat cap de setmana.

I ho dic perquè si tenim en compte que, en el comiat de Puigdemont com a líder de l’agrupació política, aquest havia ungit Laura Borràs com a presidenta i Jordi Turull com a secretari general, no deixa de ser significatiu que, a pesar dels aplaudiments dedicats a l’exiliat de Warterloo, es produís un participació tan minsa dels seus partidaris i que Borràs quedés relegada al tercer lloc en les preferències dels qui van votar, i que les dues persones proposades per Borràs no vagin aconseguir els vots necessaris per entrar a l’executiva (una altra cosa és que, a la fi, acabin per formar-ne part per la porta del darrera).

¿Acusaran ara a Jonqueres, Aragonès i a Esquerra d’aquest fracàs? No us sorprengui que ho facin. Junts (no sabem molt bé per a què) són així.

—— 

Si bé és aquesta la notícia política més propera que he volgut destacar a l’article d’avui, he de reconèixer que el que més m’ha impressionat del que he llegit aquesta setmana han estat les declaracions que concedí a “La Vanguardia” Marina Litvinenko, la vídua de l’agent del KGB assassinat fa uns anys a Londres amb “poloni”, sembla que pels serveis d’espionatge russos.

Ella creu que, amb la invasió ucraïnesa, Putin ha fet el primer pas cap a la destrucció del seu propi país. Remarca, per sostenir aquesta opinió, que el líder rus és un personatge fonamentalment insegur, i que el seu únic interès és perpetuar-se en el poder. De fet, cada vegada que Putin i la seva gent necessiten enfortir-se, van a la guerra. El 1999, per guanyar les eleccions a la presidència, atacà Txetxènia; el 2008, Geòrgia; el 2014, Crimea i l’est d’Ucraïna. Ara ha envaït Ucraïna indiscriminadamente. Sempre per ocultar la seva pèssima gestió. Així, si l’economia va malament, la culpa és dels “agressors”, no d’ell ni dels qui, amb ell, han robat diners al seu Estat criminal.

Assegura Litvinenko que a Rússia t’obliguen a conviure amb la mentida. La gent ha après a quedar-se callada: si no, et maten; el meu marit -diu- n’és l’exemple. La gent sap que no li diuen la veritat però ho accepta com a veritat. Avui i sempre, a Rússia el silenci és un mecanisme defensiu per sobreviure, o com a mínim per no perdre la feina. L’individu no té poder, està a mercè de l’Estat. I ho sap tothom -assegura Litvinenko.

Quan va caure la Unió Soviètica calia una nova ideologia. El control del poder va quedar, però, en mans de gent del KGB, com Putin, que van optar per la ideologia del nacionalisme. Si sents els discursos de Putin durant aquests 20 anys, veuràs que sempre repeteix el mateix: “som un país fort, som un país gran, però Occident no ens respecta, ens odia perquè som russos”. L’objectiu ha estat crear la sensació que ser rus és ser víctima i fer que la gent senti ràbia per això. Putin, com més ha anat limitant la llibertat de la gent, més ha propagat el nacionalisme, dia rere dia, gota a gota. I aquesta és l’arma més tòxica perquè contamina les ments. Un s’arriba a convèncer que aquesta visió ressentida i paranoica del món no és idea d’altres, sinó que l’ha experimentada ell mateix.

I amb una seguretat que colpeix i emociona, ha assegurat: “soc optimista, malgrat que les coses hauran d’empitjorar abans que millorin. Les sancions econòmiques faran efecte. I arribarà el dia que els que van lluitar a Ucraïna entendran que els van trair. Tornaran a casa volent acabar amb els que van abusar d’ells. Hi haurà una guerra civil a Rússia.”

Vox o el discurs disfressat de l’odi

5 Juny 2022 by

Contemplant el panorama polític, tenc la impressió que la força electoral que està adquirint Vox al nostre país (que no difereix gaire de la que obtenen partits semblants als estats veïns) i el discurs basat en l’odi i l’escopinada als “altres” que no pensen com ells, està creixent de manera exponencial fins al punt que volen fer passar per respectable el seu pensament tot al·legant que és producte de la llibertat d’expressió. Com a botó de mostra del que dic, pensem en aquell “yo le voy a tratar a Vd. como si fuera normal” que etzibà el vicepresident de Casella-Lleó a una diputada socialista que té una discapacitat física que, òbviament, no afecta gens ni mica a la seva personalitat, encara que l’obliga a viure en una cadira de rodes.

De fet, aconseguir que percebem com a natural i acceptable el seu llenguatge és el primer pas que han donat els de Vox i cal dir que amb força èxit, perquè són molts els que comencen a veure’ls com uns demòcrates més, que simplement manifesten opinions que difereixen, però que no són problemàtiques per a la convivència ciutadana, quan, per poc que gratem en els seus arguments, veiem que s’han abonat a un discurs que intenta fer difícil la vida a les persones emigrants, feministes, antifeixistes o LGTBI, utilitzant, en definitiva, un llenguatge xenòfob i excloent que pressuposa la seva superioritat.

No fa gaire mesos, vaig escoltar un discurs del secretari general de l’ONU, António Guterres que denunciava, precisament, fins a quin punt el discurs de l’odi està penetrant en les institucions mundials. “Estam presenciant -deia- una inquietat onada de xenofòbia, racisme i intolerància, amb un augment de l’antisemitisme, l’odi contra els musulmans i la persecució dels cristians. S’estan explotant els mitjans socials i altres formes de comunicació com a plataformes per promoure la intolerància. Els moviments neonazis i en favor de la supremacia blanca estan avançant, i el discurs públic s’està convertint en una arma per aconseguir guanys polítics amb una retòrica incendiària que estigmatitza i deshumanitza les minories, els immigrants, els refugiats, les dones i tots aquells etiquetats com els altres”.

I faríem bé d’advertir-ho perquè el discurs de l’odi no exigeix que vagi seguit necessàriament d’una violència física. No. “Ho és -segons l’ha definit l’ONU- qualsevol forma de comunicació (…) que sigui un atac o utilitzi un llenguatge pejoratiu o discriminatori en relació a una persona o un grup sobre la base de qui són o, en altres paraules, per raó de la seva religió, origen ètnic, nacionalitat, raça, color, ascendència, gènere o qualsevol altre factor d’identitat”. (En aquest sentit, la definició de la nacionalitat espanyola de García de Cortázar que vaig transcriure en el meu article de diumenge passat és un exemple clar de supremacisme i, per tant, del discurs d’odi que ha assumit Vox).

Per tant, és discurs d’odi qualsevol declaració que negui el que coneixem (no gaire afortunadament des del punt de vista semàntic) com a “violència de gènere”. I ho és també l’atac contra els menors no acompanyats, els famosos “menas” a què es va referir la senyora Monasterio des del Congrés dels diputats, en demanar el tancament dels centres d’acollida després d’associar la immigració amb la delinqüència i avivar la fòbia contra les persones immigrants.

El drama que vivim al nostre país és que, a diferència d’altres, com Alemanya o França, els partits que configuren la dreta democràtica denuncien aquestes maneres de pensar i d’actuar, mentre que la nostra dreta els fa el llit i no li sap greu, si és necessari, d’ajeure’s amb ells.

El desprestigi de la política, la crisi que viu molta gent a causa de la desigualtat, la por a perdre la feia (si és que ja no l’ha perduda) o bé les dificultats de trobar-ne, han estat un brou de cultiu on el discurs de l’odi ha pogut calar a pler i, en lloc de crear una barrera amb arguments ideològics clars, fonamentats en principis democràtics i de tolerància, la ciutadania i una gran part de la premsa espanyola ha preferit treure-li ferro i, com hem vist darrerament a Castella-Lleó, no ha rebutjat el pacte amb Vox sinó que l’ha deixat entrar en el govern posant als seus peus una estora vermella.

Deman amb açò limitar la llibertat d’expressió? No, però estic convençut -seguint en aquest punt els consells que ha donat l’ONU-, que els demòcrates no hem fet prou per impedir que aquesta mena de discurs degeneri en alguna cosa més perillosa encara, com la incitació a la discriminació, a la hostilitat i a la violència, que impliquen un atac a la persona i, com tots sabem, són accions prohibides pel dret internacional.

Sense anar més lluny i per no limitar-nos als temes estrella de Vox que ja he esmentat (immigrants, refugiats, feministes, LGTBI…), aquesta darrera setmana, quan s’ha fet públic el programa  de Vox per a les eleccions andaluses, hem vist que, entre les mesures que ha decidit prendre, si governa Andalusia hi ha la de “suspendre l’autonomia catalana fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme”. Òbviament, els de Vox reclamen depuració de responsabilitats civils i penals per als líders independentistes, però no sols açò, també plantegen la il·legalització de partits, associacions i oenagés que “persegueixin la destrucció de la unitat territorial” de l’Estat, així com acabar també amb l’Estat de les autonomies per convertir-lo en “un Estat de dret unitari” i suspendre les policies autonòmiques fins que es faci efectiva “l’equiparació salarial real” entre tots els cossos policials. És a dir, en aquest darrer cas utilitzen l’argument econòmic per disfressar el que realment volen: que desapareguin les policies autonòmiques, maldant d’atreure’s així la policia nacional i la guàrdia civil, que són -segons tenc entès- els que menys cobren.

Però tornem al llenguatge que empren, que és cada cop més desacomplexat i més propici a l’odi: Ha dit Abascal a l’acte de presentació de la candidatura de Macarena Olona a la presidència andalusa que en aquesta comunitat començarà el canvi de rumb polític per expulsar Pedro Sánchez del Govern i “netejar en quinze minuts la porqueria de la legislació de l’esquerra”. Més encara, ha insistit -i la citació és textual- que “amb la majoria que Espanya necessita, tot açò serà només un malson llunyà; ens durarà 15 minuts la porqueria de Podem i del PSOE, des de Zapatero fins a Sánchez”.

Òbviament, és legítim voler desfer l’estat de les autonomies i modificar la Constitució (com ho és també voler modificar-la per declarar la independència d’alguna comunitat), però tractar “els altres” de porqueria no és llibertat d’expressió, és discurs d’odi. En realitat, Vox ha introduït la idea que pot parlar obertament de la manera que ho fa al·legant la llibertat d’expressió, quan el que està duent a terme és un atac en tota regla contra els drets dels altres.

I no voldria tancar aquest article sense denunciar la idea que Vox té de la dona, que -incomprensiblement per a mi- han comprat moltes de les seves militants i sembla que s’hi trobin còmodes. Ho dic perquè, aquesta setmana passada, quan al Congrés dels Diputats s’estava debatent la Llei Orgànica de Garantia de la Llibertat Sexual, coneguda vulgarment com la llei del “sí és si” -sobre la qual no em vull pronunciar perquè no l’he llegida-, la diputada de Vox Carla Toscano va afirmar, lamentant-se, que d’aprovar-se la llei, les dones ja no tornarien a escoltar floretes (cast. “piropos”) al carrer. “A mí me da pena -va afirmar- no volver a oír ciertas cosas por la calle. ¿Recuerdan ese ‘dime cómo te llamas y te pido para Reyes’ o ‘eso es un cuerpo y no el de la Guardia Civil’?”. I acabà el seu memorable discurs afegint: “Es una pena que su odio a la belleza y al hombre nos hagan perdernos esas muestras de admiración e ingenio popular”.

I em deman: ¿és comprensible que sigui una dona la que hagi fet aquest gran homenatge al masclisme?

Una visita de vergonya

29 Mai 2022 by

La visita privada de Joan Carles I, exrei d’Espanya des de la seva abdicació el 2014, m’ha produït un inevitable desassossec, no tant perquè després de dos anys d’absència hagi decidit tornar a passar uns dies d’esbarjo al seu país en un jet privat, com per la desimboltura que ha mostrat, quan tots els ciutadans -fins i tot els militants de Vox i del PP- saben perfectament que el que hem conegut de la seva persona en els darrers temps és qualsevol cosa menys un exemple de patriotisme i d’honestedat.

És cert, com diuen i repeteixen a l’uníson tots els portaveus de la dreta, que l’exrei no té comptes pendents amb la justícia espanyola després que s’hagin arxivat les possibles imputacions de delicte que se li atribuïen, però un mínim de rigor exigeix ​​reconèixer que, emparat per la inviolabilitat que la Constitució espanyola atorga al Cap de l’Estat, no s’han pogut avaluar judicialment les més que dubtoses actuacions que va dur a terme durant el seu regant, les quals, imputades a qualsevol ciutadà vulgar, molt probablement haurien implicat condemnes greus.

Sabem, com a mínim, que, després d’haver abdicat, al febrer del 2021, Joan Carles va realitzar una segona regularització fiscal per rendes no declarades durant diversos exercicis que sumaven més de vuit milions d’euros de pagaments en espècie, pels quals va abonar més de quatre milions a l’Agència Tributària. I dic segona regularització perquè l’exrei, expatriat a Unió dels Emirats Àrabs, ja va abonar al fisc, al desembre del 2020, 678.393 euros, corresponents a un deute tributari del 2016 al 2018, quan havia abdicat i perdut la inviolabilitat. Amb aquest pagament, Joan Carles reconeixia el frau però, en avançar-se a presentar la regularització abans que se li comuniqués l’obertura de la investigació, aconseguia eludir el delicte fiscal.

Vam saber aleshores que el tinent fiscal del Tribunal Suprem que investigava la fortuna que tenia l’exrei a l’estranger, va notificar-li formalment l’obertura de cadascuna de les tres investigacions que havia emprès la Fiscalia sobre el seu patrimoni, però aquestes notificacions no van tenir cap efecte legal, malgrat que jo tenia entès que, d’acord amb la legislació vigent, quan l’investigat té “coneixement formal” que la Fiscalia ha obert diligències, ja no pot regularitzar la seva situació amb Hisenda i, si ho fa, aquesta no té l’efecte d’exonerar-lo del delicte presumpte. Però segons sembla estava equivocat, ja que res no va passar, i l’exrei va poder regularitzar la seva situació i saldar els comptes pendents de la curta etapa en què podia ser investigat.

Sabem també que Corinna Larsen, la seva examiga, va assegurar a la justícia suïssa que el seu examant li va transferir 64,8 milions d’euros el 2012 “no per desfer-se dels diners”, sinó “per gratitud i per amor” i per garantir “el seu futur i el dels seus fills” (els d’ella, s’entén), cosa que no deixa de ser un acte de generositat francament lloable, sabent que l’exrei seguia -i segueix- casat amb l’exreina Sofia, que pel que ha hagut d’aguantar, no només mereix el cel –que també– sinó l’admiració de tots els espanyols. Quina gran professional!

I podríem seguir, ja que tot això és de sobres conegut, però a pesar que els fets transcrits fins ara sembla que no comporten cap il·lícit penal –esperem que també succeeixi el mateix davant la justícia anglesa, que encara no s’ha pronunciat sobre la demanda de l’examant-, no hi ha dubte que tots aquests actes són el reflex d’un comportament moral que, si més no, hauria de preocupar els honrats i probes ciutadans espanyols que s’autodeclaren de dretes, patriotes i catòlics, a més de monàrquics.

D’altra banda, dubt que Felip VI hagi estat el ciutadà espanyol més feliç al llarg de la setmana passada, contemplant des de Madrid el xou (mereix un altre qualificatiu?) muntat pel seu pare a Sanxenxo, passejant amb els amics, navegant en el “Bribó” -quina meravella de nom!- i responent a aquella ciutadana que li va preguntar si pensava excusar-se d’alguna cosa amb un “excusar-me de què?”

Era, sens dubte, la resposta que tots podíem d’esperar, ja que l’exrei, malgrat el seu populisme alegre i trempat, forma part d’aquesta classe espanyola que ha assumit una mena de supremacisme moral que li permet menysprear els qui, des d’una altra perspectiva ideològica, defensen una idea diferent del concepte d’Espanya. És, en realitat, el supremacisme que reflecteix la sentència llançada per l’historiador i ideòleg de la dreta, García de Cortázar -gran assessor que va ser de José María Aznar- quan va afirmar -com ens ha recordat recentment l’amic Francesc-Marc Álvaro- que “La nación española refundada manifiesta su superioridad moral sobre la concepción étnica y tribal de los nacionalismos, los criterios nacionalizadores de los cuales sobre raza, idioma o ámbito geográfico suponen una visión regresiva del individuo y están faltos de la grandeza ética de los principios constitucionales”.

Jo, que no soc un nacionalista militant, encara que sí un acèrrim defensor de la Constitució espanyola que va reconèixer -més malament que bé, però va reconèixer, que no és poc- l’autonomia de les nacionalitats en el seu propi text, em sent profundament ofès quan llegesc textos com el que acab de transcriure, un text que no hauria de ser acceptat sense reserves per la dreta, però que, conscientment o inconscientment, ha decidit mostrar-se amnèsica respecte dels abusos morals i tributaris de l’exrei.

Puc entendre que es mostri amnèsic el conseller de justícia de la Comunitat de Madrid, que va ser jutge, membre del Consell General del Poder Judicial i després del Tribunal Constitucional, del qual va haver de dimitir en ser interceptat per la Policia Nacional mentre conduïa la moto sense casc un diumenge de juny de 2014 i va donar positiu a la primera prova d’alcoholèmia amb 1,10 mil·ligrams d’alcohol per litre d’aire espirat, i a la segona va baixar a un mil·ligram, a pesar que el límit legal estava fixat en 0,25 mil·ligrams per litre, havent-se saltat un semàfor en vermell. I ho comprenc perquè el mateix personatge també va rebutjar inhibir-se en el cas Gürtel tot i que tenia una estreta vinculació amb el PP, fins al punt que, finalment, va ser apartat de la causa per la mateixa Audiència Nacional, juntament amb la seva companya concepció Espejel, avui magistrada del Tribunal Constitucional a proposta del PP. 

D’un home amb aquest currículum es pot comprendre que hagi afirmat sense ruboritzar-se que l’exrei “no tiene que dar ninguna explicación, puesto que la justicia ha hablado y lo que tienen que hacer aquellos que le piden explicaciones es respetar lo que ha dicho la justicia”. Però no puc entendre que cap persona de pes que militi a la dreta -si més no cap que jo conegui-, s’hagi atrevit tan sols a qüestionar públicament els termes de aquesta visita quan, amb el seu comportament, l’exrei ha posat en un greu compromís el seu fill, i ho ha fet a més sense cap rubor.

Pens per això que qualsevol argument en favor de la monarquia parlamentària -aquella que amb gran circumspecció intenta encarnar Felip VI- s’esvaeix davant l’exhibició de la deshonestedat desmesurada amb què ha actuat el seu pare.

Com bé assenyalava Emma Riverola, aquell “lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir”, que Joan Carles va pronunciar fa poc més de deu anys, s’ha fet realitat aquests últims dies en negar-se a demanar disculpes tot causant un greu desprestigi a la monarquia, encara que Vox i PP no ho vulguin veure.

“Nura”

22 Mai 2022 by

El passat dimarts vaig tenir el gust de presentar a l’Ateneu la novel·la “Nura” de Josep Lluís Barona, metge, historiador de la ciència i catedràtic de la Universitat de València, una novel·la que, només pel títol, sabem que tindrà -i té de fet- una profunda relació amb l’illa de Menorca,

“Nura” és una novel·la, perquè és un text de ficció. Però és alguna cosa més que una novel·la: és la reflexió que fa un intel·lectual sobre la vida i sobre la llibertat: la que es troba només quan es viatja al món interior. Dividida en dues parts, a la primera ens presenta un professor que havia viscut a Palma, on torna convidat a impartir una conferència després d’uns anys de treballar a la universitat d’Oslo. 

De fet, potser la decisió de partir a Oslo no va ser meditada, però sap ara molt bé que la va prendre per abandonar un ambient que l’ofegava, cansat de viure en un lloc on l’acció precedia el pensament i la reflexió, i el món intel·lectual es trobava en perill d’extingir-se.

Però ha tornat, ni que sigui provisionalment, decidit -un cop ha fet la conferència- a tancar-se en un lloc aïllat per construir una novel·la que serà en tot moment un monòleg interior, i ha triat un far de Menorca, el d’Artrutx, on, uns anys abans va preparar la memòria que havia de presentar per ser admès a la universitat.

Ha intitulat provisionalment la novel·la que ha d’escriure com “El refugio del dibujante”,  i sap que s’ha d’enfrontar a la tensió interior que provoca la lluita entre la soledat radical i el dolorós part creatiu, conscient tanmateix que la novel·la és una idea vaga que un dia s’il·luminà entre el far i l’illa, i que durant un temps l’ha salvat dels seus dimonis interiors.

Però no ens enganyem, tan aviat com es posa a escriure en la soledat del far, en un capítol que és un assaig sobre què és literatura, l’escriptor, davant la banalitat dels temps que vivim,  sap que escriure no és només indagar i despullar-se, sinó també resistir-se a l’oblit, i que la vida només és comprensible com un exercici absurd i impossible de resistència a la mort. Per això els qui escriuen  estableixen, diu Barona, un monòleg sanador contra la mort i es resisteixen al desgast destructiu del temps.

Els personatges seran un artista sense terra (el dibuixant), una illa, un faroner que viu en la realitat del que és quotidià (Miquel), i la seva dona (Violeta), dolguda i arrelada al seu petit món terrenal.

Sap que serà una novel·la realista per a l’autor, però que tindrà un tint oníric per al lector i que l’escenari serà justament aquell lloc, la casa del far i el mar; amb Miquel, el faroner que va conèixer quan escrivia el seu treball per a la Universitat, i també Violeta, la seva dona.

Violeta, que, amb el dibuixant, configurarà un dels dos personatges clau de la novel·la, és una al·lota que, des que va néixer aprengué el que significa ser una dona sensible en un món amenaçant i que, quan va créixer, també descobrí l’univers temible dels adults i es tancà silenciosa al seu refugi.

Es coneixen quan apareix el dibuixant, un personatge estrany, molt major que ells, que arriba al far en una bicicleta a l’època en què Miquel i Violeta hi viuen. Un home que ho ha deixat tot per comprar-se un llaüt de fusta on pensa viure-hi. 

En un paràgraf que em sembla brillant, escriu Barona que “la belleza que desvela la naturaleza se va transformando en el interior de los ojos que la admiran, y en ocasiones desborda la sensibilidad de quien goza de ella. La belleza del mar, la belleza de aquella mujer -Violeta- que se eleva ahora sobre la punta de los pies mientras tiende la ropa y el viento le azota el cabello. Ninguna forma de arte puede igualarlo, por eso el dibujante se había dejado arrastrar por su vocación artística, consciente de que su obra estaba de antemano condenada al fracaso y a generarle impotencia y frustración. (…) Jamás lograría detener ese instante efímero.” I això perquè “la belleza (potser com la llibertat) está dentro del artista, tangible, natural, humana. La obra solo es un acto inútil de rebeldía frente a la frustración de no poder retener lo efímero y lo intangible.”

Serà a partir d’aleshores quan el dibuixant es trobarà més d’un cop amb Violeta per conversar. De sobte, aquella dona tímida i introvertida, que no havia gosat parlar d’ella mateixa a ningú i només havia estat capaç de dur a terme soliloquis incomunicables, descobrirà que potser no havia après a parlar perquè ningú -tampoc el seu marit- mai no havia fet l’esforç d’escoltar-la.

Li confessa haver viscut trenta-vuit anys de la seva vida sense pèrdues ni decepcions, sense aventures frustrades, sense ruptures sentimentals, sense dolor. Però hi ha alguna cosa en la seva mirada que expressa un esquinçament profund, perquè estimar és essencialment compartir. I en conformar-nos amb el que ens envolta sense qüestionar-nos-ho, ens fa tornar petits i resignats i hi ha persones que fan de la insatisfacció permanent la seva manera de viure.

El dibuixant l’increpa: havies d’haver sortit nua i sense sarró a recórrer el món perquè els teus peus inventessin el camí pas a pas; havies de bolcar-te en el fang i sobreviure a la felicitat fugaç, al fracàs i a la decepció; però Violeta ha crescut com una bella al·lota de barri, fidel als seus orígens, no contaminada pel que considerava ambicions vanes. En definitiva, no ha optat per ser lliure.

Curiosament, aquells diàlegs oberts i sense racons abscòndits, no són només sanadors per a Violeta, ho són també per al dibuixant. Violeta i el dibuixant han descobert la màgia de la paraula i la seva capacitat sagrada de sanar, que és una forma de recrear el món i viure’l amb major plenitud. Unes setmanes abans, el dibuixant, sol, vell, abatut, no tenia amb qui parlar. A partir de la seva trobada amb Violeta -un ésser preciós a qui parlava i l’escoltava- també ell s’haurà despullat com no ho havia fet mai fins aleshores.

Quan jo vaig començar la lectura del llibre, vaig creure que la primera frase definia tota la novel·la: “Quisiera comprender -hi diu el professor que, teòricament, escriu el llibre- los motivos de esta melancolía. Sé que es absurdo pretenderlo, pero también sé que intentarlo es inevitable”. I en arribar al darrer capítol m’he sentit una mica confús, i potser s’hi mostra també el mateix autor, quan el titula “derrotero” i ens aclareix que aquesta paraula fa referència al rumb, al camí, al sender, però també pot significar simplement derrota tot adquirint un caire més ambigu que es carrega d’altres possibles significats.

 De fet, el final de la novel·la marcarà “derrotes” diferents per a tots els personatges i el mateix autor s’acaba demanant si el que ha estat fent és o no és o no és una novel·la. Potser és un assaig, diu, potser un poema èpic, potser una diàleg coral o un esbós imaginari d’un refugi fictici. I aquesta reflexió el duu a la malenconia -i això sí ens retrotreu a la frase del principi-. Encara que ell no pot saber prou bé si és malenconia o bé és nostàlgia. O simplement és que les paraules s’han exhaurit. Però acaba concloent que no, que no és malenconia, l’estat en què es troba, ni és tampoc enyorança d’una casa que mai no ha existit, d’un far impossible que l’il·lumini, ni cansament del viatge o bé enyor d’una memòria irreal que recrea el que s’ha perdut i potser intoxica el més profund de la seva ànima. Però sap també que la seva “derrota” -vull dir la de l’autor- és dubtosa: “Odiseo regresó a Ítaca -escriu Barona-, pero yo tomaré el barco para regresar a un futuro incierto.” I en aquest futur incert, “Penélope no espera.” Per això, “sentado frente al mar escucho en mi cabeza la paz infinita del Requiem de Fauré.” I és conscient que “cualquiera que sea el regreso hacia el futuro, sé que lo vivido permanece intacto y libre en el interior de la sima.”

Putin i Díaz Ayuso ens prenen per imbècils

15 Mai 2022 by

Hi havia gran expectació a tots els països europeus per veure què diria Putin al discurs que, a la Plaça Roja, havia de fer per commemorar la victòria contra el nazisme a la Segona Guerra Mundial. Aquest acte massiu és un espectacle que es reprodueix any rere any -de fet, els russos van contribuir molt (amb un incomptable nombre de morts) a la victòria contra el nazisme, i és lògic que ho celebrin amb un espectacle que, encara que a mi no m’atreu, veig que segueix agradant molt a la gent en general: una desfilada militar per demostrar el gran poder i la força dels exèrcits que donen seguretat al país i, fins i tot, li permeten mostrar-se agressiu amb els seus adversaris. 

Aquest any era especial perquè molts crèiem que Putin esperava aquest dia per declarar alguna cosa definitiva, i, de fet, l’única definitiva que no podia decebre l’auditori fidel era la victòria sobre l’enemic. No de la guerra -perquè segons ell no n’ha feta cap- sinó d’aquesta gran operació especial que ha dut a terme “per desnazificar Ucraïna”. I dic que molts esperàvem el discurs perquè, fins i tot el papa Francesc havia comentat públicament que Víctor Orban li va fer saber que, el 9 de maig, l’operació militar russa -diguem-ho així- hauria acabat.

Però res d’això ha succeït, ja que, a pesar dels morts, de la destrucció i del desplaçament de centenars de milers de famílies que ho han perdut tot, Putin encara no ha aconseguit el que volia, que era ocupar Kiev en un parell de dies, i posar-hi un govern titella, com els té a Grozni o a Damasc (per no parlar de Bielorússia, d’Abjàcia i Osètia del Sud). En realitat, el que esta aconseguint, encara que molt lentament, és ocupar tota la zona oriental d’Ucraïna maldant per tancar la seva sortida al mar, i obtenint així un pas naval fins al Mediterrani (emulant el somni de Caterina la Gran). A pesar d’això, la dura realitat li demostra que, si s’hagués decidit per predicar els seus somnis imperials el passat dilluns, és provable que ni els seus -i mira que els té a la butxaca!- l’haurien cregut, perquè la situació en el terreny, a pesar dels avenços indubtables, és moltíssim més lenta del que havia previst, i és conscient que, gràcies a l’ajut d’Occident i de l’alta moral dels ucraïnesos, fins i tot s’ha vist obligat a replegar-se als encontorns de Járkoz i Izium i ha perdut -segons dades contrastades de fonts independents- entorn d’un millar de tancs blindats, una vintena d’avions i més de quaranta helicòpters, a més de veure destruïts uns 70 llocs de comandament, als quals s’han de sumar unes 30.000 baixes entre morts, ferits i presoners, que superen les capacitats de qualsevol potència mitjana europea.

Contemplar, com vaig fer per la televisió, les imatges de la desfilada davant del Kremlin on Putin, vorejat de vells generals i de veterans de la guerra, estava absolutament sol, ja que cap mandatari estranger l’acompanyava -ni tan sols aquells l’amistat dels quals conserva-, era una mica patètic i molt significatiu.

Per tant, Putin no podia proclamar la victòria desitjada, i això va fer que recorregués al seu argument bàsic, el que ha exhibit des del primer moment i que van repetint les persones que, a peu de carrer, també semblen creure ulls clucs: que està aconseguint la desnazificació d’Ucraïna, de la mateixa manera que els seus avis van aconseguir vèncer les tropes de Hitler.

Llegia fa poc en un editorial de “La Vanguardia” que totes les conteses bèl·liques exigeixen un argumentari -això que avui denominam relat-. I s’entén, perquè quan un president –o un tirà– envia a la mort milers de joves soldats o reclama sacrificis a la població, té l’obligació d’argumentar les raons i ha de fer-ho de manera convincent. Ha d’aconseguir que els ciutadans facin seus els raonaments del líder com un bé col·lectiu superior, com un bé primordial que justifica els sacrificis i penalitats que comporta. Si no, la guerra es torna, tard o d’hora, en contra dels qui la van declarar. Per això Vladímir Putin s’aferra a la tesi que Ucraïna és un cavall de Troia de l’OTAN i un niu de nazis, que urgeix imperativament “netejar”, ​​al preu que sigui, de la mateixa manera que van fer els seus pares i avis amb l’invasor alemany. 

Ara bé, ¿algú amb dos dits de front pot creure que els ucraïnesos són nazis? Que al país n’hi ha, no ho dubto, com n’hi ha a tots els estats europeus, però els fet objectiu és determinar quin pes tenen aquests, i cal tenir en compte que, a les darreres eleccions legislatives, avalades pels observadors europeus, que van tenir lloc l’any 2019, mentre a l’Europa occidental avançaven -i no poc!- les formacions d’extrema dreta, els votants ucraïnesos van donar l’esquena a les formacions identificades amb el nazisme. Svoboda, el principal partit d’extrema dreta, va tenir el 2,5% dels vots. En definitiva, que només Putin veu nazis a Ucraïna i ens pren per imbècils.

És a causa d’açò que, davant una realitat tan crua com evident, el paper d’Europa ha de ser fonamental. Fa uns dies, Javier Solana ho explicava en una conferència a Maó organitzada per la Fundació Rubió i Tudurí, i ens ho confirmava als que vam tenir el privilegi de sopar després amb ell, tot i que no s’estava de dir que hem de parar atenció i ser prudents, perquè no tot el món -a pesar de les votacions que es van donar al plenari de l’ONU contra Rússia- veu les coses com les veiem nosaltres.

I tenia raó, perquè si observam Europa -la nostra, la d’avui mateix- veurem que més enllà que siguem molts els qui estam decidits a potenciar-la i ens declaram convençudament europeistes, no podem oblidar -ni menystenir- que les veus antieuropeistes cada cop són més cridaneres i més agres a molts estats. De fet, els populismes irresponsables troben en la crítica a Europa un element decisiu de la seva ideologia. I no estic pensant només en els populismes d’extrema dreta, que són, segurament, els majoritaris, perquè si observam la veïna França, veurem que, en algun punt, coincideixen, per exemple, Le Pen i Mélenchon, d’aquí que em preocupi que el Partit Socialista Francès (supòs que empès per la seva gran debilitat) hagi acabat (encara que molt dividit) acceptant el pacte per acudir plegats a les properes eleccions legislatives. 

No voldria exagerar en referir-me al cas francès, però sí vull remarcar el problema, perquè no crec que hàgim d’apuntar-nos a aquesta tendència que amenaça el progrés, la pau i la llibertat. Entre d’altres raons, perquè, com apuntava fa poc Miquel Roca Junyent, “el populisme, serveix la causa del totalitarisme”.

Però no voldria referir-me només al populisme i al discurs “fake” que Putin va fer el passat dilluns a la Plaça Roja. Perquè altres populismes -i discursos plegats de falsedats- els tenim ben a prop de ca nostra. Per confirmar-ho, basta escoltar el que va dir la gran líder madrilenya del PP al discurs del 2 de maig, per veure que, també aquí, algú que es creu intel·ligent i hàbil -ella, en aquest cas-, ens pren per imbècils amb el vistiplau i l’aplaudiment de diaris, periodistes i empresaris afins.

Sense anar més lluny, segons denunciava Ernest Folch- la gran líder va dir que “a Madrid no hi ha classes socials”. I ho va dir sense immutar-se. No li negaré que la seva comunitat autònoma tengui la segona renda mitjana més alta d’Espanya, perquè açò és cert, però té alhora més d’un milió de persones que viuen en el llindar de la pobresa. Potser aquestes no compten, o no entren en el seu relat, com no entren en el de Putin els desastres de la guerra que, segons ell, mai no ha ordenat.

Entre d’altres coses, Díaz Ayuso va dir que “Napoleón   estuvo   ciego   cuando   intentó   invadir una nación con dos milenios de Historia: desde la romanización, la monarquía  visigótica, la España  perdida  por la  invasión musulmana, que nos hace perseverar durante casi ocho siglos para seguir siendo europeos, libres, occidentales”. I acabà afirmant que una de les grans coses que ens uneix és “la monarquía católica”, que la fa universal. Sens dubte un gran i sòlid argument per a l’intel·lecte. En definitiva, que no cal sortir d’Espanya i acudir a Rússia per veure que Putin no és l’únic que ens pren per imbècils.

És possible passar de la confrontació al pacte?

8 Mai 2022 by

A algun dels meus lectors potser li sembli impossible que aquesta setmana el tema del meu article no tracti sobre espies, però no ho faré ja que, malgrat les declaracions dels uns i dels altres, dels atacs que s’han abocat, de les denúncies i querelles interposades als jutjats i -el que és indubtable- de la immensa i preocupant fallada que s’ha produït en la seguretat de les comunicacions -sigui de mala fe o perquè al govern li ha colat un gol no sabem qui-, la veritat és que el país ha entrat en una crisi de confiança difícil de resoldre.

Però no seguiré amb això ja que no puc aportar res de nou a la qüestió tret de demanar autocrítica als responsables de la seguretat i assossec els que veuen l’ocasió d’atacar l’adversari despietadament quan encara no sabem qui, com i per què ha passat el que ha passat.

Són, sens dubte, menys cridaneres, però dubto que siguin menys important per al futur del país, dues qüestions també recents a les quals em vull referir: una és el vot d’ERC contrari a la convalidació del Decret de mesures econòmiques especials per fer front a les conseqüències de la guerra a Ucraïna, que s’ha aprovat gràcies a EH Bildu (i a d’altres partits com el Nacionalista Basc i fins i tot Compromís); l’altre apunta a les declaracions de Feijóo oferint-se a Pedro Sánchez perquè, en aquest país, s’acordi cedir el govern al partit que obtingui la llista més votada; proposta que no és nova -Rajoy va voler aplicar-la a les administracions locals- però que no és innocent, ja que no sols persegueix facilitar la governabilitat dels partits grans, sinó també menystenir les minories.

La primera qüestió a què m’he referit -que ERC hagi votat “no” a la convalidació del decret- és, sens dubte, difícil de comprendre des d’un punt de vista racional, però és fàcil entendre per què ho ha fet. Els republicans han optat per castigar el Govern a causa de la falta de respostes de l’Executiu en el cas d’espionatge que va afectar sembla que a més de 60 persones independentistes a través del programari Pegasus. “El vot d’ERC”, ha justificat aquest partit, “és un primer avís al Govern espanyol, que ha d’assumir responsabilitats i garantir tota la transparència en el cas Pegasus, un nou cas de repressió política. Per començar, la ministra responsable d’aquest escàndol ha de dimitir. Res d’això no ha passat fins ara”.

Cal reconèixer que la ministra de Defensa va estar molt desencertada al Parlament, ja que, amb la seva sortida de to, va donar a entendre que, en efecte, el Govern “havia” d’expiar els que se salten la constitució, intenten declarar la independència o promouen actuacions il·legals al seu territori. Cito de memòria, però crec que no distorsion el missatge que ella va donar, cosa que donava entenent que el responsable de l’espionatge als independentistes era el CNI, per tant, el Govern de Sánchez. Després la cosa s’ha complicat amb l’espionatge al president i a la ministre de Defensa, i ha fet un gir que, per descomptat, és difícil d’interpretar, però que, com a mínim, demostra que la qüestió és complexa.

Però tornem al “no” d’Esquerra. Què hauria passat si els diputats de Bildu, tan vilipendiats per la dreta espanyola, no haguessin donat un sí crític, però responsable, al decret? Totes les mesures que aquest recollia s’haurien perdut i ara aprofundirien en una crisi que la guerra d’Ucraïna no ha fet més que agreujar quan a penes trèiem el cap després de la pandèmia del Coronavirus.

Però Esquerra no només va votar “no” el decret, també havia votat “no” la reforma laboral –un gran objectiu de la legislatura– pactada amb fòrceps amb la CEOE, CCOO i UGT. El seu vot va ser desconcertant. ¿Per ventura exigia el progressisme votar contra el Govern i els sindicats quan aquests havien aconseguit un pacte amb els empresaris en una cosa tan essencial com el marc laboral al país líder de l’atur a Europa? Sort que, en aquella ocasió, un diputat del PP va prémer el botó equivocat i l’atzar va salvar la norma.

Jo no entenc d’economia, però llegint les dades que s’han publicat recentment per Eurostat, veiem que, amb un 0,2% de creixement el primer trimestre (Espanya un 0,3; França un 0, i Itàlia un -0,2), i una inflació del 7,5% (8,3% Espanya), Europa és a prop de la temuda estanflació (preus alts i poc creixement). Per això la vicepresidenta Calviño ha rebaixat l’augment previst del PIB del 7 al 4,3% i aposta per una inflació del 6,1%, perillosa i, a més, difícil d’aconseguir. I com que el BCE deixarà de comprar deute públic a l’estiu, Itàlia i Espanya ho notaran immediatament. I encara més si els tipus d’interès comencen a pujar, cosa que ja no pot descartar-se. De fet, la Reserva Federal de EEUU ha pujat els tipus d’interès un 0,25% i anticipa més pujades dins aquest mateix any.

Amb aquest panorama, que es pot agreujar molt més amb la guerra a Ucraïna si aquesta no acaba -que no ho sembla- i Europa veu com es tanca la clau del gas rus, ¿pot Esquerra actuar amb el mateix tarannà que mostren PP i Vox contra un Govern que, per a més inri, pateix fins i tot els atacs gairebé diaris de Podem a través de la ministra Ione Belarra?

Però deixem això aquí i anem a la proposta de Feijóo per governar Espanya. En realitat, la proposta ha estat motivada per la seva aversió –almenys és el que ha assenyalat– a haver de governar amb Vox. Per evitar-ho, diu, “el millor per al nostre país és un pacte entre els dos grans partits perquè governi la llista més votada”.

No deixaria de ser una solució, però crec que n’hi ha d’altres més assenyades, com que el partit gran que no pot formar govern (perquè l’adversari ha aconseguit fer pactes amb altres), en lloc de tancar-se en el “no” a tot, doni també la mà al que governa en qüestions d’estat.

En el cas de Castella-Lleó, crec que va ser l’alcalde de Valladolid, del PSOE, que va aconsellar una abstenció dels seus perquè Mañueco pogués governar sense Vox, però l’estat de confrontació en què Pablo Casado havia situat el PP (i la poca o nul·la voluntat de Sánchez a col·laborar en aquest sentit) ho van impedir. En realitat, no hauria estat la primera vegada que el PSOE cedís, ja que, l’octubre del 2016, es va abstenir al Congrés -certament que contra la voluntat de Pedro Sánchez- perquè governés el PP, que havia estat el més votat. Per contra, després de les autonòmiques del 2019, el PSOE va ser la llista més votada a Madrid, Castella-Lleó i Múrcia i el PP va preferir els vots de C’s i Vox perquè el PSOE no pogués governar. 

I em deman: si Bildu no hagués salvat el decret anticrisi amb els seus vots, ¿ho hauria fet el PP abstenint-se? ¿Per què no ho va fer? Era, per descomptat, una oportunitat única perquè Feijóo demostrés que creu certament el que predica, perquè en mantenir-se en el “no” podia molt bé condemnar el decret. De fet, va actuar exactament com ERC.

Són molts els que creuen que Sánchez no ha estat fi a Castella-Lleó i que actua amb prepotència (encara que, de moment, ha tingut sort), però tampoc Feijóo ha donat exemple votant “no” al decret anticrisi quan bastava que s’abstingués per evitar que el Govern depengués de Bildu, que ell considera una amenaça per a la integritat d’Espanya.

Aviat, però, tindrem un cas que posarà a prova els dos líders: les eleccions andaluses. Les enquestes diuen que el PP guanyarà, però que no tindrà majoria si no forma coalició amb Vox (com a Castella-Lleó), o si no arriba a un pacte (d’alguna manera) amb el PSOE. ¿Què decidiran Feijóo i Sánchez? Tots dos hauran de retratar-se.

Macron

1 Mai 2022 by

El fracàs del Parti Socialiste a França  quan, fa cinc anys (tot i que tenia Hollande a l’Elisi), va treure menys vots que el partit de Marie Le Pen a la primera volta, va deixar Emmanuel Macron com a únic candidat possible per als qui consideraven el Rassemblement National i la seva candidata un perill per a les conquestes socials i democràtiques que presideixen la República Francesa i la Unió Europea. 

Macron era una experiència nova, un home que havia estat ministre d’Hollande però que mai no havia exercit cap càrrec públic d’elecció directa, cosa estranya a França, on tots els grans polítics han passat per alcaldies i/o per l’Assemblea Nacional. Aleshores, tot i que l’extrema dreta a França fa anys que va guanyant adeptes (crec que com a tota Europa), una gran majoria de francesos van votar per ell i obtingué el 66,10% del vots, mentre la seva contrincant es feia amb un 33’9%. Era una diferència de 33 punts que, aquest cop s’ha reduït pràcticament a la meitat. Ara, en una França molt més dividida i fragmentada, Macron ha superat Le Pen per 17 punts de diferència. No és una xifra menor, però és, sens dubte, menys folgada que la de fa cinc anys.

Sigui com vulgui, no podem menystenir aquest resultat tan crescut de Le Pen, que s’ha fet amb el 41’5% del vots emesos. Això significa que l’han votada més de 13 milions de persones (recordeu que, als Estats Units, el perdedor Donald Trump va obtenir 70 milions de vots). Per tant, poca broma. Tot i així, no hi ha dubte que, de moment, i a pesar que La France insoumise de Jean-Luc Mélenchon no ha donat en bloc el seu vot a Macron (només un 42% dels qui el van votar a la primera volta s’han decidit per Macron, mentre que un 41% s’han abstingut i un 17% han votat Le Pen), a pesar, dic, d’aquesta circumstància que demostra fins a quin punt n’és, de gran, el cabreig de molts francesos, l’anomenat “front républicaine” (quina enveja!) ha barrat el pas a l’extrema dreta.

I dic “quina enveja” contemplant l’espectacle des d’Espanya, on no sols és impossible formar un “front republicà”, ja que vivim en monarquia, sinó -i sobretot- perquè aquí la dreta espanyola creu, a ulls clucs, que Vox no és un perill, sinó la crossa amb la qual ha d’assolir el poder -en realitat ja ha començat l’assaig d’aquesta teoria- oblidant que la mateixa crossa en la qual ara es vol sostenir, Vox la convertirà en garrot, que no dubtarà d’abatre sobre la seva esquena tan aviat com ho cregui convenient i li sigui possible. I dic això perquè, a pesar que molts columnistes dels diaris madrilenys no amaguen el seu interès per blanquejar Vox i fan mans i mànigues per explicar que Le Pen s’ha modernitzat i ja no espanta, jo pens -com Màrius Carol i parodiant el refrany castellà- que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”.

Tret, doncs, dels blanquejador de la ultradreta, les autoritats europees i els líders dels grans estats (fins i tot Boris Johnson que no pertany a la UE) han respirat alleugerits, perquè són conscients que, amb els problemes que acumula darrerament Alemanya (sobretot des que hem vist com depenia del gas rus), els propers anys, el president francès serà el líder natural dels Vint-i-set en qüestions fonamentals com la relació amb la Rússia de Vladímir Putin, la transició energètica i l’estratègia financera comuna davant l’eventualitat de noves crisis com la provocada per la pandèmia de la covid o la guerra d’Ucraïna. A més, no oblidem que França és l’únic membre de la UE que disposa d’armes atòmiques i que ocupa un seient permanent –amb dret de veto– al Consell de Seguretat de l’ONU. Cap de les dues coses són una bagatel·la.

Posar el país en les mans de Le Pen era, doncs, un perill gravíssim. Sense anar més lluny, a l’article que acab d’esmentar, publicat uns dies abans de la segona volta, Màrius Carol citava el professor Mudde, del Centre d’ Investigació de l’Extremisme a la Universitat d’Oslo: “la ultradreta -escrivia- concep el món en què vivim com una mena de selva on les relacions internacionals són un joc de suma zero: tothom persegueix el seu propi èxit particular i, quan un guanya, perden els altres. L’extrema dreta desconfia de les organitzacions supranacionals, ja sigui la UE o l’ONU. Si Trump es refugiava en l’eslògan America first, Le Pen insisteix que els francesos han de tenir preferència. Preferència, per exemple, en els llocs de treball, cosa que seria la fi del mercat únic laboral europeu. Debilitar la UE només facilitaria els interessos de la Rússia de Putin, amb qui la ultradreta s’ha fotografiat fins que va començar la invasió d’Ucraïna. Segur que hem de perdre la por? Algú creu que surt de franc votar la dreta més extrema?

Tanmateix, la victòria de Macron no minimitza els problemes amb què aviat es trobarà. Sobretot a partir del mes de juny quan haurà d’afrontar les eleccions legislatives, per a les quals el xenòfob Zemmour va fer una crida a la unitat del “camp nacional” el mateix vespre de les eleccions. Eleccions que també esmentà Mélenchon, que va quedar tercer a la primera volta amb un 22% dels vots i somia amb un triomf que li permeti cohabitar, com a primer ministre, amb Macron de president de la República. Cosa que no és insòlita a França, perquè li va succeir a Mitterrand, que va haver de nomenar primer ministre el conservador Chirac (1986) i el també conservador Édouard Balladur (1993), alhora que Chirac, quan va ser president de la República, es va veure forçat a nomenar el socialista Lionel Jospin per presidir el Govern.

És el que també espera Marine Le Pen, que ja ha començat la campanya per a aquestes eleccions; i sens dubte Mélenchon, que no s’ha estat de dir que Macron “és el president pitjor elegit de la V República”, és a dir, amb menys suport popular.

Macron sap que ha estat elegit amb molts vots prestats -cosa que va reconèixer públicament la mateixa nit electoral, i és conscient del cabreig en què estan vivint molts francesos que se senten desplaçats i abandonats. A aquests -als desfavorits per la fortuna (penseu amb la gran revolta dels “armilles grogues”)- no els serveix de consol els bons resultats econòmics que Macron pot presentar. D’altra banda certs, perquè el seu balanç està per sobre de la mitjana de la UE: l’atur francès ha caigut al nivell més baix en més d’una dècada (7’4%) i l’IPC va pujar el març passat només el 4,5% (la meitat del que va pujar a Espanya).

D’altra banda, el desconcert -i la gairebé desaparició en aquestes eleccions- dels dos grans partits que havien monopolitzat el panorama polític fins fa poc (les Républicains i el Parti Socialiste) i el fet que Macron no tengui pròpiament un partit, ja que La République en Marche és més aviat un moviment que un partit polític, fan més difícils les prediccions. Aleshores no seran Macron, Le Pen o Mélenchon les persones que els francesos hauran de votar, sinó els candidats que es presentin per les seves circumscripcions, encara que -no ens enganyem- el pes dels grans líders influirà de manera indubtable.

I la volatilitat del vot s’ha vist molt clarament en algunes circumscripcions, que van votar per Mélenchon a la primera volta i ho han fet per Le Pen a la segona, sobretot en territoris empobrits com els d’Ultramar.

Europa, per tant -si més no aquella en la qual jo crec-, va respirat profundament la nit del passat dia 24 d’abril, però el perill segueix existint, i aquest també ens ateny a nosaltres, els espanyols, que no podem gaudir d’un “front républicaine” i tenim l’amenaça de l’extrema dreta potser més a prop del que pensam i voldríem.

Ucraïna: mort i legítima defensa 

24 Abril 2022 by

Quan l’any 1992, sota el papat de Joan Pau II s’aprovà el nou “Catecisme de l’Església Catòlica”, em va decebre molt que continués defensant la pena de mort en determinats casos, en reconèixer -article 2266- “el fonament just del dret i el deure de l’autoritat pública legítima de castigar amb penes proporcionades a la gravetat del delicte, sense excloure la pena de mort en casos d’una extrema gravetat”. En canvi, vaig creure que encertava quan seguia afirmant que “els qui exerceixen l’autoritat tenen el dret de rebutjar amb les armes els agressors de la societat que tenen encomanada.”

Sabia que darrerament s’havien produït canvis i, després d’acudir a la versió actual del Catecisme, he pogut comprovar a la pàgina web oficial del Vaticà, que l’Església ja no manté vigent el text que he transcrit. L’actual versió -només he trobat l’oficial en castellà-, rectifica i diu avui -art. 2267- que “la Iglesia enseña, a la luz del Evangelio, que «la pena de muerte es inadmisible, porque atenta contra la inviolabilidad y la dignidad de la persona, y se compromete con determinación a su abolición en todo el mundo.”

Barrant, doncs, el pas a la pena de mort, el Catecisme segueix mantenint el mateix criteri sobre la legítima defensa, en reconèixer -art. 2265- que la defensa armada “puede ser no solamente un derecho, sino un deber grave, para el que es responsable de la vida de otro. La defensa del bien común exige colocar al agresor en la situación de no poder causar prejuicio. Por este motivo, los que tienen autoridad legítima tienen también el derecho de rechazar, incluso con el uso de las armas, a los agresores de la sociedad civil confiada a su responsabilidad.”

M’ha empès a recordar què diu l’Església catòlica després de llegir un article que Xavier Mas de Xaxàs, enviat especial a Kíev, ha publicat a “La Vanguardia” amb un títol francament dur: “Matar amb perdó de Déu”. Perquè enllà del drama que la guerra comporta per ella mateixa a causa de la destrucció que està provocant i el cost de vides humanes que implica, veiem que darrere les “raons polítiques o estratègies”, també s’hi amaguen aspectes que la moral no pot defugir, encara que parlar de moral no és un dels objectius que es vegin més reflectits a les agendes dels polítics.

Mas de Xaxàs explica simplement que la guerra sovint comporta destrosses que no sols transcendeixen els desastres físics, sinó que també tensen la fe i tergiversen els manaments de la llei de Déu que -si més no per als creients- haurien de ser el nord i guia de les persones. I en aquest cas, els tergiversen tant a Moscou com a Kíev. 

Diu el periodista que, el passat diumenge, el pare Lourens Jivtxik, ortodox, reconeixia a la catedral de Sant Miquel, seu del patriarcat d’Ucraïna, que “matar no és pecat quan matem per defensar la pàtria, per protegir-nos del mal”. En aquest cas, considerant que l’atac injustificat procedia de Rússia, el seu raonament estaria d’acord amb el que proclama el Catecisme catòlic. 

Tenim, però, que, alhora, Kiril I, el patriarca de l’Església ortodoxa russa, afirmava el mateix emparant-se en la doctrina de la seva fe, però des del punt de vista rus. Kiril I (que és la màxima autoritat religiosa ortodoxa de l’església russa) no sols beneïa la guerra de Putin, sinó que es negava expressament a condemnar la mort de civils. I explicava per què. En opinió de Kiril I, la violència (exercida per Rússia contra Ucraïna) és en aquest cas necessària perquè “parlem de la salvació de l’home”. És a dir que el patriarca rus creu que allò que fa Putin és “defensar els ucraïnesos”. I jo des d’aquí em deman: ¿Pot, certament, creure això un home de Déu?

En un afany d’expressar la seva desolació amb sinceritat, un altre religiós, el pare Andrí Kluixev, rector de Sant Nicolau, a la ciutat d’Irpín, al nord de Kíev, amb les ferides de l’ocupació russa ben obertes, confessava que, aquests dies, la seva fe ha penjat d’un fil. “No sé quantes vegades he cridat a Déu durant les últimes setmanes. Li cridava ple d’ira i d’incomprensió, abatut, veient com els soldats russos mataven dones, nens i vells, aquí mateix, a dues passes d’aquesta església”.

El pare Andrí -explica el periodista- oficia dos i tres enterraments diaris i no creu que sigui capaç de perdonar. “Hi ha pecats que no es poden perdonar. És molt difícil. Segur que Déu perdonarà els assassins dels meus feligresos, però jo no crec que pugui”. De fet, és el mateix dilema al qual s’enfronta el pare Laurens  Jivtxik. “Han de passar almenys cinquanta anys -afirma- abans que puguem parlar de reconciliació. No hi pot haver perdó sense penediment i no crec que els russos reconeguin els seus crims”.

Tenim, per tant, dos enemics i un mateix Déu -observa Mas de Xaxàs-, una altra contradicció religiosa que no sorprèn al pare Andrí. “La Bíblia –diu– ha servit per justificar totes les guerres. Els violents sempre s’han amagat darrere l’esquena de Jesús. Ara ho fa Kiril. Justificant l’horror –afegeix el pare Laurens–, Kiril no serveix Nostre Senyor, sinó el seu oponent, el diable”. “No pot ser un home de Déu –insisteix Andrí– qui pertany a un món diabòlic, aquell que serveix un poder tan abjecte com el de Putin, que ordena matar per un messianisme nacionalista”.

L’entrellat de la qüestió és, per tant, molt complex, perquè més enllà del que nosaltres veiem per la televisió o llegim als diaris, no hauríem d’oblidar que, entre les justificacions de la guerra (aquesta que Putin encara no reconeix com a tal), el president rus hi va afegir una dimensió espiritual, perquè Kíev -va dir- “és el bressol de l’església ortodoxa eslava”. I el patriarca Kiril I dona suport a aquesta narrativa. En la seva opinió, es tracta d’una guerra santa per “alliberar del patiment els germans i germanes d’Ucraïna”. Per tant, no em sorprèn que, quan el pare Andrí el va veure per televisió beneint les tropes russes i va comprendre que aquell acte era més polític que religiós, afirmés que Kiril ja no era el seu pare en la fe.

L’església de Sant Nicolau a Irpín pertany al patriarcat de Moscou. Hi ha -explica Mas de Xaxàs- unes 12.000 esglésies a Ucraïna, moltes als voltants de Kíev, que hi pertanyen. Però el pare Andrí i els seus feligresos han demanat l’adhesió a l’església ucraïnesa, que el 2019 es va escindir de Moscou. “Fins ara no ens ho havíem plantejat. Era una formalitat. No només creiem en el mateix Déu, sinó que compartim la litúrgia, però ja no podem continuar sota la tutela de Kiril”, ha afirmat. A poc a poc, el patriarcat de Moscou es queda sense parròquies a Ucraïna. Ja ha perdut la meitat de les que tenia i el pare Laurens assegura que cada setmana arriben desenes de peticions per canviar de patriarcat.

Tot aquest drama succeeix, a més, durant la Setmana Santa dels ortodoxos que, com per als catòlics, és la més important de l’any en commemorar el misteri de la mort i resurrecció de Jesús. Veiem, doncs, que tant russos com ucraïnesos pensen que lluiten contra el mal, però tenc la impressió que hi ha fets objectius que són indiscutibles. En aquesta guerra hi ha clarament un agressor i un agredit. I com assegura el pare Andrí, “el mal està de part de Rússia no d’Ucraïna”. Tot i això, tant ell com el pare Lourens resen pel poble rus. “Demanem la comprensió mútua i la pau”. 

Tanmateix, el periodista observa una diferència entre el desig que expressen els dos religiosos: mentre el pare Laurens idealitza una Ucraïna eminentment bona, lliure i sobirana, el pare Andrí no va tan lluny. En tindria prou, diu, que la justícia s’obrís pas, i que els soldats russos culpables de crims de guerra s’asseguessin un dia davant de les víctimes i reconeguessin l’atrocitat dels seus actes.


%d bloggers like this: