Hi ha cap possibilitat per a una solució federal?

21 gener 2018 by

De vegades em demano per què una persona com jo, que des de sempre ha estat compromesa amb la defensa de la llengua i de la cultura catalanes; que ha lluitat per l’autonomia de les Balears, l’ha estudiada a fons i ha procurat perquè aquesta reconegués la pluralitat i la diversitat que hi ha entre les illes que integren la comunitat; que ingressà a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears amb un discurs sobre “Llengua i Dret” on es feia una clara defensa de la llengua pròpia; que ha publicat una vintena de llibres i centenars d’articles en llengua catalana; que ha estat ficada en tots els compromisos socials i culturals del que, temps enrere, se’n deia “la ceba”, no em consideri nacionalista, ni cregui tampoc que l’opció del nacionalisme independentista sigui el camí polític més adient per a nosaltres.

A l’origen de tots aquests compromisos meus hi rau el convenciment –que vaig adquirir de molt jove- que Espanya no era una “unidad de destino en lo universal” sinó una dictadura que ofegava la llibertat de pensament i els drets polítics més elementals, i també els legítims anhels de poder desplegar sense limitacions la nostra cultura, de conèixer la nostra literatura i d’emprar la nostra llengua catalana a tots els nivells. Aviat, doncs, em vaig adonar que Espanya no era una cosa tan coherent i única com a l’escola ens ensenyaven, i que d’ençà la Nova Planta (perquè el franquisme no té la culpa de tot) havia viscut d’esquena al reconeixement d’aquestes particularitats, d’aquesta pluralitat, que es troba a l’origen dels diversos moviments d’ordre cultural i polític que, des de finals del segle XIX, han intentat canviar, sense gaire èxit, les estructures de l’Estat.

La transició que Espanya va viure després de la mort de Franco, amb tots els seus clarobscurs, va trencar les ferrenyes i unitàries estructures de la dictadura i aconseguí per al país una reforma substancial del sistema polític, reforma que, a la fi, reconeixia als ciutadans les llibertats polítiques, i que fins i tot va permetre una clara descentralització política de l’Estat, tot donant a les comunitats territorials que ho volguessin un ample estatut d’autonomia, però barrant alhora el pas a l’autodeterminació d’aquestes comunitats, mentre optava per fer del castellà o espanyol la llengua comuna i oficial en tot l’Estat, per bé que reconeixia la possibilitat que el català i les altres llengües d’abast territorial poguessin ser també oficials als seus territoris respectius (art. 3 CE).

Així doncs, mentre s’admetia una ampla descentralització política, en matèria idiomàtica, la Constitució consagrava el principi de la desigualtat entre les diferents llengües que coexisteixen sobre el territori de l’Estat i establia per a tothom el dret i el deure de conèixer el castellà, alhora que reconeixia només el dret d’aprendre les llengües d’abast territorial limitat, però sense imposar el deure de fer-ho als ciutadans que vivien i/o treballaven als seus respectius territoris. I aquesta desigualtat d’origen no és -a pesar del que puguin opinar els partidaris de “la llengua no cura”- una bagatel·la. És una clara, injusta i volguda desigualtat.

Amb aquesta Constitució democràtica, els pares de la pàtria confonien un cop més els conceptes d’Estat i de Nació, i feien de la indissoluble unitat d’aquesta el principal fonament d’aquell (art. 2 CE), en definir la Nació –la d’Espanya- com la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, sense que el reconeixement que feia tot seguit la Constitució al dret a l’autonomia de les dites “nacionalitats i regions” (conceptes jurídics força indeterminats, perquè en referir-se després a les autonomies parlava de “territoris autònoms”) pogués alterar mínimament el sentit d’aquest concepte de “nació”, que ho engloba tot i esdevé clarament incompatible amb el de “nacionalitat”, si és que aquest darrer, en substantivar-se, vol dir també nació, com temia Fraga a l’època del debat constitucional i ara defensen els nacionalistes perifèrics (diguem-ho així per diferenciar-los dels espanyols).

I em demano: ¿té sentit lluitar contra aquest nacionalisme espanyol, que amara la ideologia de gairebé tots els ciutadans de parla castellana (i no només aquests), amb polítiques de caire també nacionalista, però de sentit contrari? I aquesta pregunta me’n suggereix una altra: ¿pot existir un nacionalisme que no pretengui transformar la seva nació en Estat? ¿És possible un  nacionalisme que no sigui independentista?

Encara que Eugeni d’Ors (home clarament venut al franquisme i d’escàs prestigi en aquesta matèria) va respondre a un periodista que li demanà que definís el concepte de nació dient que “ni Paul Valéry, ni el Papa, ni vostè, ni jo, sabem què és una nació”, no hi ha dubte que s’han produït grans construccions teòriques sobre la possibilitat de subsistència de nacions sense Estat. I atès que el paper ho aguanta tot, no dubto que aguanti també aquesta teoria, però em costa de creure que, a la pràctica, sigui possible de realitzar plenament. Fins i tot gosaria afirmar que és més fàcil que una federació d’Estats comparteixi un únic sentiment nacional (aquest seria el cas dels EEUU o d’Alemanya), que no el contrari: que puguin coexistir ordenadament dins un únic Estat sentiments nacionals diversos; vull dir sentiments que hagin culminat el seu desig d’autonomia i que, com que es troben ja plenament satisfets, no reivindiquen més poder per a ells. Vaja!, que això de construir una Espanya com una “nació de nacions”, on els nacionals de les nacions que s’hi enclouen se sentin satisfets de la seva nacionalitat pròpia i renunciïn a ampliar el seu àmbit de poder, més que una utopia, em sembla un impossible metafísic. I això perquè el nacionalisme polític (ja sigui espanyol, italià, francès, basc, català o balear) és per naturalesa insaciable, i aquesta característica fa que la coexistència de dos o més nacionalismes (que, a més, solen ser de força desigual) sigui pràcticament impossible, ja que l’hegemònic vol dominar el minoritari i tenir-lo subjugat, i aquest es vol imposar fins a independitzar-se del que el té sotmès.

D’aquí que novament em demani si el problema que avui viu Espanya es podria resoldre amb una reforma constitucional. Contemplant el panorama i el que, al llarg dels darrers temps, ha succeït a Catalunya -i que molt em temo hi seguirà succeint-, ho veig molt difícil, tret que, amb un esforç molt gran per part de tots -que ara per ara no puc tan sols preveure- orientéssim el canvi constitucional vers el federalisme (una mica en la línia que defensa el PSOE, per bé que tímidament). En realitat, l’únic camí que podria esdevenir viable és el que conduís l’Estat vers un federalisme integrador que, després d’establir un sistema de finançament equitatiu, aconseguís fer d’Espanya un Estat on cap comunitat no s’imposi a les altres i on tots puguem viure en plenitud els nostres drets polítics, lingüístics i culturals (cosa que ara no succeeix, perquè una llengua i una cultura determinada s’imposa constitucionalment i amb prepotència a les minoritàries).

Em direu, potser, que això és una utopia, i que el nacionalisme espanyol mai no renunciarà als seus privilegis. Segurament teniu raó i amb això afegireu més arguments al meu pessimisme. Però us asseguro que no és menys utòpica l’opció dels qui, des dels territoris perifèrics, han pres partit per un nacionalisme diguem-ne moderat, perquè el nacionalisme, o és independentista o no l’entenc (per a prova, el que ha succeït a Catalunya). I no crec que sigui un bon camí, el de la independència. I encara menys si l’observem des de les Balears, una comunitat on els nacionalistes-independentistes (que no necessàriament ho són tots els votants de MES) probablement no sobrepassen el 5 per cent dels electors (i potser faig llarg), mentre que una aclaparadora majoria –immensa!- de ciutadans se sent clarament –si és que no visceralment- espanyola. Per a mostra el que va succeir el 1983, quan els electors balears van situar en el poder els qui mai no havien mogut un dit per a l’autonomia. O el que és el mateix: l’únic partit que, al Congrés dels Diputats, s’havia abstingut en l’aprovació de l’Estatut. I aquest partit és el que, amb comptades excepcions, ha governat la nostra Comunitat autònoma.

Anuncis

Les declaracions del bisbe Conesa sobre laïcitat i laïcisme

14 gener 2018 by

He pogut llegir atentament l’entrevista que, el passat dia de Reis, feia el periodista i editor del diari Menorca, Josep Pons Fraga, al bisbe Conesa en complir-se un any del seu nomenament com a titular de la nostra diòcesi. No vaig poder assistir, en canvi, a la tertúlia que es va fer amb ell a l’Ateneu, atès que no era a l’illa, però em va semblar que era una bona notícia que l’Ateneu el convidés, tot i que és una institució on, per estatuts, no es pot fer proselitisme religiós ni polític, però sí parlar lliurement de política i de religió. Per tant, no hi ha cap inconvenient a l’hora de deixar que polítics i religiosos -en aquest cas el bisbe de Menorca- puguin exposar-hi lliurament els seus punts de vista amb l’únic límit que imposa el respecte a les idees dels altres.

Per la lectura de l’entrevista veig que monsenyor Conesa va fer una defensa de la laïcitat com a actitud oposada al laïcisme, tot afirmant -cito textualment- que debemos pasar de un laicismo excluyente a la laicidad positiva que, desde la aconfesionalidad, sostiene que el espacio público es lugar de diálogo, en el que tienen cabida tanto las expresiones religiosas como la increencia.

Estic absolutament d’acord amb aquesta afirmació, que quadra perfectament amb l’esperit constitucional que consagra la aconfessionalitat de l’Estat (“cap confessió tindrà caràcter oficial”), encara que alleugereix una mica aquest principi en dir tot seguit que “els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació́ amb l’Església catòlica i les altres confessions.” (art. 16.3).

Aquesta “consideració especial de favor” envers la “religió catòlica”, que la Constitució va recollir tenint en compte que, estadísticament i històricament, era la confessió més estesa entre els espanyols, va ser la que possibilità -i no és poca cosa- que es reconeguessin en favor de l’Església catòlica el gruix de privilegis de què gaudeix com a conseqüència dels “Acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu”, de 1979, mitjançant els quals es reformà el Concordat de 1953 -signat pel Govern franquista sota els principis del nacionalcatolicisme (que aleshores ho envaïa tot)-, per adequar-lo a la proclamació de la aconfessionalitat de l’Estat que proclamava, precisament, l’article 16 de la Constitució, per més que, en algun dels aspectes que es tracten, l’adequació es vagi fer molt in extenso, a qual cosa ha creat certs dubtes sobre si s’ajusta o no als principi constitucional.

Es tracta, en realitat, de quatre acords: el primer sobre “assumptes jurídics”; el segon “sobre ensenyament i assumptes culturals”; el tercer “sobre assistència religiosa a les Forces Armades i el servei militar dels clergues i religiosos; i el quart sobre “assumptes econòmics”. Acords, tots quatre, que tenen la consideració de “tractat internacional”, cosa que és possible perquè l’Església Catòlica manté encara viva, per a la “Ciutat del Vaticà”, la consideració d’Estat, al mateix nivell que França, Itàlia o els Estats Units d’Amèrica; i per al pontífex, la de cap de l’Estat, cosa que no es dóna en cap altra de les religions establertes.

Penso que no és el moment d’opinar sobre el contingut d’aquests acords ni sobre la bondat o no que l’Església mantingui aquesta “ficció” estatal en un territori de 44 hectàrees i 800 habitants -n’he parlat altres cops i hi tornaré qualsevol altre dia-, però sí de constatar que, ara per ara, l’Estat espanyol -com a tal Estat- no ha practicat ni fer-hi prop el “laïcisme”, sinó que ha optat, com a molt, per la laïcitat, i fins podríem dir que de manera molt tèbia, ja que, per poc que aprofundim en l’estudi d’aquests quatre acords, haurem de constatar que són molts els juristes -laics i fins i tot creients- que consideren que l’Església mantén encara incomptables privilegis derivats del franquisme, bàsicament en el camp dels assumptes jurídics, econòmics i d’ensenyament.

D’altra banda, només que mirem la realitat exterior, veiem també que, de manera continuada, l’Església catòlica -la universal i, també, la menorquina- mantenen vives força manifestacions que es duen a terme a l’espai exterior. Per a mostra, les processons (Sant Antoni, Setmana Santa, Maria Auxiliadora, Corpus, etc.), que, si bé van anar una mica a la baixa els anys posteriors al Concili, avui sembla que s’hagin reprès amb força amb la creació de noves confraries, cosa que no vull criticar, sinó tan sols constatar, per acabar confessant que m’ha sobtat -i molt- que en el mateix paràgraf a què ja m’he referit de l’entrevista, el bisbe Conesa hagi afirmat que té la sensació que muchas entidades y organismos están excluyendo a los creyentes de la vida pública al prohibir que en los espacios públicos se hagan presentes las creencias religiosas o vetando actuaciones, actos y actividades.

L’expressió pública d’aquesta “impressió personal del bisbe” deu respondre certament a alguns fets reals, ja que, d’altra manera, no l’hauria feta; però alhora és poc explícita, ja que no cita ningú ni concreta l’acusació contra cap institució determinada, i no citant ningú escampa encara més la sospita en fer-la genèrica, la qual cosa no deixa de ser estrany quan, precisament, una institució estatutàriament laica com l’Ateneu de Maó és l’entitat que el va convidar a parlar d’aquestes matèries, i amb aquesta convidava demostrava una obertura i una tolerància que mereix una absolut aplaudiment per a les dues parts: la que convidava i la que acceptava de ser convidada a parlar.

Certament no s’és neutral (des de l’Estat o bé des de les institucions públiques i privades) quan -com diu el bisbe- vaciamos (s’entén que activament i conscientment) el espacio de toda manifestación creyente”, o bé quan des de l’Estat es fomenta la increença, perquè aleshores l’Estat no és neutral o aconfessional sinó bel·ligerant, cosa que, a casa nostra, seria contrària a la Constitució.

Diguem, però, que, quan no parlem de l’Estat sinó d’institucions privades (associacions, fundacions, partits polítics…) el fet de mantenir i defensar principis laics, i fins i tot laïcistes, no és inconstitucional (com no ho és, per exemple, defensar la independència d’un territori), perquè això és una conseqüència de la llibertat de pensament, recollida a la Constitució (art. 20). És obvi que ni el bisbe ni jo, que professem la religió catòlica, no ens hi trobarem a gust, en aquest tipus d’institucions o partits, però haurem d’acceptar que existeixin, perquè els empara la Constitució (“L’exercici d’aquests drets -diu l’art. 20.3 en referir-se a la llibertat de càtedra i a la d’expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions- no pot ser restringit per mitjà de cap tipus de censura prèvia.”). Per tant, ens agradi o no, en una Espanya plural ideològicament, haurem d’aprendre a conviure amb persones, institucions i partits que utilitzin els seus “espais privats” i també els “espais públics” fins i tot per atacar l’Església, sempre que ho facin respectant les limitacions que estableix aquest mateix article 20. Tanmateix, no hi ha dubte que, com diu monsenyor Conesa i jo també crec, el més desitjable per a una convivència en llibertat seria que l’espai públic fos un lugar de diálogo, en el que tienen cabida tanto las expresiones religiosas como la increencia i les opinions s’expressessin amb respecte i cordialitat.

Cal, doncs, matisar molt en matèries com aquesta, que afecten als drets fonamentals de les persones i poden ferir sensibilitats molt a flor de pell. Potser és a causa d’això que m’han preocupat les paraules del bisbe, ja que -i voldria dir-ho amb tots el respecte i la veneració que li dec- em sembla perillós que un prelat manifesti públicament la seva inquietud  perquè muchas entidades y organismos están excluyendo a los creyentes de la vida pública al prohibir que en los espacios públicos se hagan presentes las creencias religiosas o vetando actuaciones, actos y actividades”. Aquesta és una acusació molt clara, prou explícita i força dura. Però és també una acusació genèrica i del tot inconcreta. Perquè si el fet que el bisbe denuncia és cert -que es veta els catòlics en determinats espais públics-, el més probable és que, per part d’aquestes institucions, s’estigui actuant contràriament a la Constitució. Per tant, poca broma. Més encara, en aquest cas, el bisbe no sols té el dret, sinó el deure de dir qui, quan i com es veta els catòlics. I si només és una impressió subjectiva que no es pot concretar o provar, o que, per les raons que sigui, ell no vol concretar ni provar, penso que aleshores faria bé de recordar aquella expressió de Ludwig Wittgenstein que, no per rebregada, deixa de ser certa, quan -diu el filòsof- que “d’allò que no es pot parlar, més val guardar-ne silenci”.

Les eleccions catalanes: quatre constatacions i una gran incògnita

7 gener 2018 by

He volgut complir el que m’havia imposat: detenir els meus articles entre el Nadal i el Cap d’Any, encara que les notícies seguien i Espanya continuava amb el seu principal contratemps sense resoldre, amb la ferida catalana que li sagnava per un costat i amb un problema afegit: que el Govern del senyor Rajoy havia sortit gran perdedor de l’envit que ell mateix va fer a la societat en demanar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i decidir -no sabem si constitucionalment o anticonstitucionalment- la destitució del Govern de la Generalitat i la dissolució del Parlament. De fet, serà interessant el veredicte del Tribunal Constitucional si acaba per pronunciar-se i dicta una sentència interpretativa sobre l’aplicació d’aquest polèmic i, fins avui, inèdit article. Caldrà que hi estiguem atents.

De tota manera, fos constitucional o no la decisió de Rajoy, la cosa ja està dada i beneïda, i molt em temo que no a gust del president del Govern, ja que, si se’m demanés de posar un títol sorollós al que va succeir a Catalunya el passat 21 de desembre, jo suggeriria aquest: “El 155 esclata a la cara de Rajoy”.

Dit això, i essent molt conscient que els resultats es poden llegir de maneres diverses -i sempre a gust del consumidor-, em sembla que hi ha quatre conclusions que són difícils de negar:

La primera: Que la participació d’un 82% indica que va votar tothom. Per tant, tot allò de “la minoria silenciosa” s’ha acabat. Si es pretenia comptar els catalans i enquadrar-los per grups ideològicament definits, ara tenim uns resultats inapel·lables, que, per a més inri, no ha modificat la situació que teníem abans: la suma dels independentistes assoleix el 47’49%, mentre que la dels grups que van propiciar l’aplicació de l’article 155 es queda en el 43’48%.

La segona: Que el 47’49%, tot i que és una xifra molt alta -la més alta-, no comporta una majoria absoluta de ciutadans i no permet als independentistes -com no els ho permetia abans- imposar el seus plantejaments als altres, encara que aquests vots els hagin donat la majoria absoluta de diputats al Parlament. Els permet governar, i bé (si es posen d’acord), però no aprovar unilateralment lleis que siguin contràries a l’Estatut d’Autonomia vigent i/o a la Constitució, ja que si ho fan, novament s’enfrontaran als tribunals i a un Estat que té rere seu la llei, el Govern, pràcticament tot el Parlament espanyol, la immensa majoria de ciutadans espanyols i totes -sí totes- les autoritats de la Unió Europea. Per tant, seria bo que s’oblidessin ja de frase fetes com el mantra del “mandat democràtic” o de “la voluntat del poble”, perquè ni el mandat que tenen ni la voluntat del poble que s’ha manifestat a les urnes exigeix –ni permet, ara per ara- la constitució de “la República de Catalunya”.

La tercera: L’enfrontament radical entre independentisme i antiindependentisme ha forjat la consolidació d’un projecte proespanyol sense fissures que és Ciutadans, un partit que va néixer precisament a Catalunya per lluitar contra la política nacionalista que ha dut a terme Convergència, que ells consideraven abusiva i invasora dels drets de molts ciutadans que, essent catalans, no són ni volen separar-se de l’Estat espanyol. I de la mateixa manera que jo no m’atreviria a dirimir quina és la ideologia del PdeCat des del punt de vista social o econòmic -sé que són independentistes i poca cosa més-, Ciutadans és també un partit que es mou de manera transversal. Passa de la socialdemocràcia al neoliberalisme com qui gira un calcetí, i ben poc li importa, perquè, com el PdeCat, és un partit obsedit ideològicament i el seu ADN és l’antinacionalisme català (i suposo que basc, gallec, etc.), i la defensa de l’ultranacionalisme espanyol, que ells no consideren un nacionalisme, sinó una manera clara de ser patriotes. I aquest partit és -no havia passat mai- el que, individualment, ha tret més vots a Catalunya.

La quarta: El PP ha quedat en braceroles. Ni tan sols ha obtingut prou diputats per formar grup parlamentari. És, doncs, la negació del no-res a Catalunya, i reflecteix el desprestigi d’un partit tacat per la corrupció i d’un president del Govern immobilista, que ha preferit humiliar l’enemic a resoldre el problema. I el fet que el Ministre de Cultura, en tant que conseller en funcions de la Generalitat, ordenés el trasllat dels objectes religiosos de Lleida a Sigena com si fos el rescat d’un botí de guerra, n’és, de la seva actitud, un exemple paradigmàtic. Si a això hi uníem la incompetència, la verbositat i l’estultícia d’un candidat impresentable com era el senyor Albiol (ben ajudat per la senyora Sáez de Santamaria), ens explicarem l’èxit del discurs de Ciutadans i de la seva candidata Inés Arrimadas (una dona amb gran projecció per a la política del futur, amb carisma, amb naturalitat i claredat d’idees), que ha deixat el PP com una antigalla, com un estri inútil que cal guardar en el baül dels records. Ara bé, tot i la gran victòria de Ciutadans, aquesta no deixa de ser pírrica, perquè Arrimadas serà incapaç -per la seva radicalitat antinacionalista- d’atreure vots per a la seva investidura. No dubto que el partit farà estralls a la política espanyola ben aviat, però no governarà per ara Catalunya. 36 escons són molt pocs al costat dels 66 que sumen Junts x Catalunya i ERC. Més 4 de la CUP.

La gran incògnita: A diferència d’aquestes quatre constatacions que em semblen poc discutibles, el que se’ns revela més difícil d’escatir en aquests moments a causa del comportament estrafolari que van prendre alguns dirigents de l’independentisme (em refereixo als qui, amb Puigdemont, es van “exiliar” a Brussel·les), i també a causa de l’empresonament de molts altres que, amb Oriol Junqueras, el líder d’ERC segueixen mancats de llibertat, és com es podrà constituir el Parlament i formar un nou govern. ¿Poden elegir Puigdemont si aquest no torna i, si torna, és encarcerat? ¿Podran, si de cas, elegir Junqueras si segueix a la presó? ¿Podran assumir els càrrecs de diputats els altres empresonats?

L’exili i les presons són, doncs, dos esculls importantíssims, tant per a Catalunya com per al Govern espanyol que, atesa la dinàmica que van prendre els fets amb l’actuació del Fiscal General (que -aquest sí- actuava amb clara connivència amb el Govern), han traslladat tot el pes de les decisions a la judicatura i, per tant, ni el Parlament ni el Govern espanyols poden ara fer res per evitar que els magistrats jutgin d’acord amb la llei i els seus criteris propis, perquè els jutges, encara que independents dels altres poders de l’Estat -que jo crec que ho són (contràriament al que pensa molta gent)-, també tenen ideologia, que pesa molt en les seves decisions quan aquestes es relacionen netament amb la política. I això es fa molt evident en la decisió d’aplicar o no la llibertat provisional a un imputat, perquè si en una cosa el jutge té un marge d’actuació amplíssim és, precisament, a l’hora de decidir entre la presó provisional i la llibertat sota fiança, i tots hem vist com han actuat fins ara la senyora Lamela i el senyor Llaneras. Ells han optat per mantenir a la presó diputats electes “no condemnats per cap tribunal”, tot i saber que, amb aquesta decisió, poden alterar greument la constitució del Parlament de Catalunya.

Continua essent, doncs, molt gran la nuvolada que enfosqueix el panorama polític de Catalunya. I no només per culpa del senyor Rajoy. Puigdemont (a causa de l’exili voluntari), i els magistrats Lamela i Llaneres (per la seva decisió d’aplicar la presó als imputats) hi tenen molt a veure.

“Estat Espanyol, Societat Anònima”, dels germans Rubió i Tudurí

17 Desembre 2017 by

Un lector, crític amb al meu darrer article, em diu tanmateix que el més interessant d’aquest és que mostra al lector que el problema polític “Catalunya-Espanya” és molt particular i té ja més d’un segle d’existència. Alhora em recomana que exposi altres moments d’aquesta confrontació pensant que poden fer llum sobre el moment actual.

Doncs bé, un altre moment és el que van protagonitzar els germans Nicolau i Marià Rubió i Tudurí (nascuts tots dos a Maó, fills de pare català i mare menorquina) l’any 1930, amb un originalíssim assaig titulat Estat Espanyol, Societat Anònima. Es tracta, sens dubte, d’un títol força suggeridor i provocatiu amb el qual, caigut Primo de Rivera, pretenen oferir el que ells qualifiquen com una “solució de conveniència” al problema del catalanisme.

Els Rubió parteixen, en realitat, d’un apriorisme dialèctic que formulen ja a la primera pàgina: “El catalanisme està paralitzat. Dues forces contradictòries el sol·liciten en sentits oposats, i el frenen. Sentimentalment, el catalanisme du al separatisme. Però els interessos materials dels catalanistes s’oposen a la disgregació de l’Estat Espanyol.” Aleshores es demanen: “Serà aquest el carreró sense sortida del catalanisme?”

És a partir d’aquesta pregunta que els autors desgranen el seu assaig sobre l’estat del catalanisme al seu temps. I el primer problema que constaten és que aquestes dues forces o maneres contraposades de sentir, inherents –l’una i l’altra- al moviment catalanista, es lliguen mútuament de tal manera que és impossible discernir si el catalanisme sentimental va a cavall del moviment econòmic catalanista, o si són les forces econòmiques les que aprofiten el motor i el gas del catalanisme sentimental. Però els Rubió no dubten que la coincidència dels dos corrents ha estat la causa eficient de “l’enorme propulsió del catalanisme que hem vist néixer, créixer i arribar a una edat adulta sota els nostres ulls”.

En una primera part del llibre, passen revista als fets que els permeten arribar a les conclusions esmentades. Són bàsicament dues: l’Exposició de Barcelona (1888) –que consideren fonamental en el desvetllament del nacionalisme català- i la reacció que entre els catalans acabà provocant la Dictadura de Primo de Rivera (de què jo parlava al meu anterior article). Perquè, curiosament, “sota la mà fèrria del Dictador, tots (els ciutadans de Catalunya) han sentit que són catalans.”

Tanmateix, la conjunció d’aquelles dues tendències oposades i complementàries situen els catalans davant un dubte metòdic que cal resoldre amb seny, perquè “si no es troba la manera de conciliar l’instint de separació sentimental amb la necessitat d’intervenir, la política catalanista no sortirà del marasme més que, o per suïcidar-se prescindint com d’una nosa de la seva més pura idealitat, o per suïcidar-se sacrificant la riquesa de Catalunya, per tal d’imposar el sentiment patriòtic català.”

Intel·lectuals del seu temps i cosmopolites europeus, els Rubió havien assimilat els valors del liberalisme i de la tolerància que apuntaven vers una “Europa de les nacions a la qual -diuen- hem necessàriament de lligar-nos.” Això els duu a creure que la independència no és, al seu temps, un ideal com ho podia haver estat anys endarrere. I encara menys en el cas de Catalunya perquè, més que cap altre país, aquesta ha experimentat intensament els avantatges de la política de cooperació amb altres organismes nacionals. “L’època de l’aïllament i de la independència ha passat”, afirmen.

Aquest argument “polític” lliga, a més, amb un altre d’ordre “històric”, ja que, en la seva opinió, si repassem acuradament la història de Catalunya, veurem aviat que aquesta només ha viscut isolada des del setge de Barcelona per Almansor, l’any 985 -setge que marca la seva independència pròpiament dita-, fins a la reunió de les dues corones de Catalunya i d’Aragó en la persona d’Alfons II d’Aragó, primer de Catalunya, l’any 1164. És a dir que, de dotze segles d’història catalana, només 179 anys han estat fets per Catalunya en solitari. Sembla, doncs, indubtable que la recerca de cooperació amb altres pobles és inherent a l’esperit català. De fet, fou cooperant amb Aragó, amb València, amb Mallorca i amb Sicília, quan Catalunya conegué –segons els Rubió- els moments més gloriosos de la seva història.

Ells disseccionen atentament l’època de col·laboració entre el Comtat de Barcelona i la monarquia aragonesa, que divideixen en dos períodes clars: El primer, és aquell en què la monarquia va recaure en els descendents de la família catalana, i abraça des del 1162 fins al 1412, data del compromís de Casp. El segon, arrenca amb aquest compromís pel qual s’atribuí la corona de la monarquia catalanoaragonesa a Ferran I d’Antequera, o sigui a un príncep de la dinastia de Castella, i conclou amb el matrimoni de Ferran amb Isabel la Catòlica. Els Rubió no interpreten, doncs, la sentència arbitral de Casp com una claudicació i, per tant, com l’indici d’una clara derrota catalana, sinó “com una conseqüència evident –i també inevitable- del pactisme català.” Afirmació aquesta que em sembla de gran calat.

Tot i així, reconeixen que Catalunya mai no s’ha vist afavorida per una correspondència col·laboradora de Castella, potència que acabà per annexionar-la a la seva manera de fer política amb els Decrets de Nova Planta, els quals determinaren el final de l’existència política de Catalunya i la mort de les seves llibertats.

Malgrat això, els Rubió no es deixen endur per la rauxa del catalanisme sentimental i separatista, ans al contrari s’aferren a la premissa que els interessos materials dels catalanistes s’oposen a la disgregació de l’Estat Espanyol, i mantenen aquesta opinió quan formulen la seva teoria política en favor d’un “catalanisme integral, fidel a si mateix i col·laborador alhora.”

Però quina és la fórmula política que proposen? Ells afirmen que en aquest conflicte entre sentiment de llibertat patriòtica i d’interès per a l’Estat hi ha dues fórmules radicals que, teòricament, podrien aplicar-se: Una –materialista- és la de sacrificar-ho tot a l’interès econòmic. L’altra –romàntica-, comporta sacrificar l’interès al sentiment. Ells, en realitat, no creuen que cap d’aquestes dues posicions radicals sigui viable, i s’adscriuen a una tercera via que permet assumir –sense abandonar-ne cap- ambdós sentiments i contribuir alhora a l’eficàcia de l’Estat. Aquesta posició és la que hauria de ser capaç de posar en marxa el catalanisme tot dirigint-la vers un objectiu clarament definit.

Els Rubió aposten, doncs, per una via d’equilibri racional que impliqui un catalanisme actiu i estimulant, que no sigui una “nosa” econòmica (és a dir, que no sacrifiqui l’interès material al sentiment), ni meni tampoc a l’antipatriotisme sentimental (el que sacrifica el sentiment a l’interès econòmic del país i dels ciutadans de Catalunya). “Quan el principi que guia una conducta política és la voluntat de construir un gran poble -afirmen-, el que mai no s’ha de fer és sacrificar aquest poble, obligant-lo a empobrir-se en nom d’aquell mateix principi. Per això adopten, amb una mirada freda i sincera, un símil que agafen de la vida real: Castella i Catalunya han de viure -diuen- “un matrimoni de conveniència”.

Els Rubió no temen que els titllin de cínics quan conviden els catalans a la conquesta de l’Estat Espanyol, ans creuen que serà precisament l’assalt d’aquest Estat allò que podrà transformar radicalment la política catalana. “Catalunya, doncs, a més d’una realitat, és una personalitat que es manifesta en un pacte amb l’Estat; per tant l’Estat ha de respondre, a través d’Espanya, a aquest pacte entre dos països.” Vet-ací que utilitzin el títol provocatiu d’Espanya, societat anònima, com a símbol d’un acord societari que defensa els interessos de tots.

Rajoy, Rivera… versus Primo de Rivera?

10 Desembre 2017 by

Escoltant aquests dies les proclames de Rajoy i de Rivera a la campanya electoral catalana, m’he recordat de Primo de Rivera quan, l’any 1923, suspesa ja la Constitució de 1876, el dictador va voler atreure’s importants sectors de la burgesia catalana per formar un moviment espanyolista que tingués el suport de la societat civil, i ho va fer en dues reunions que van tenir lloc a la seu de la Capitania General de Catalunya. (1)

El capità general de la regió, Emilio Barrera, es dirigí a una sèrie de personalitats influents en la política catalana (la majoria havien exercit el càrrec de diputat o senador), citant-los a una reunió que havia de tenir lloc a les 12 del migdia a la seu de Capitania. Foren convidats militants de la Unión Monárquica Nacional, de la Federació Monàrquica Autonomista i un bon grapat d’industrials, banquers i advocats de prestigi.

Després de la primera reunió preparatòria, dirigida pel general Barrera, que tingué lloc el 8 de gener de 1924, la de l’endemà va ser presidida pel mateix Primo de Rivera, el qual va manifestar que s’havia permès cridar a amics seus de diferents partits polítics per veure si era possible “arribar a una patriòtica concordança en bé d’Espanya i de Catalunya”. Puntualitzà d’entrada que “no es tractava de constituir un nou partit, sinó tan sols una organització de patriotes de bona voluntat que curessin els estralls que l’espanyolisme havia sofert a Catalunya”. I això perquè, en la seva opinió, “Catalunya estava excessivament catalanitzada” i no “convenia, per tant, fer cap propaganda perquè ho esdevingués més”.

Primo de Rivera deixà clar que, a parer del Directori, “el que convenia era precisament espanyolitzar-la i que, per a aconseguir-ho, el govern estava disposat a realitzar tota mena d’esforços”. I no amagà quins eren els principals agents d’aquest procés de catalanització que calia combatre. Ho eren “l’Escola i a l’Església”. De l’escola ja ens n’ocuparem nosaltres –va dir-, mentre que, per neutralitzar l’acció de l’Església, que atacà tot seguit fent-la culpable d’una prèdica regionalista “des de la trona” que havia donat uns fruits separatistes, va fer saber als presents que havien demanat la intervenció del Sant Pare, el qual –afegí- s’havia mostrat propens a complaure’ls.

En aquesta declaració de principis, Primo de Rivera seguí afirmant que “sols hi ha una Nació, que és Espanya, i, per tant, sols es podia tolerar una bandera, l’espanyola”. Era, doncs, rellevant que ningú deixés de conèixer el castellà, “que és la llengua espanyola”. Tanmateix, reconeixia condescendent l’interès del teatre i de la literatura en català, i confessava “que la llengua catalana és grata en llavis femenins”.

Afirmà que reconeixia la bona fe dels regionalistes que l’acompanyaven en aquella reunió en fer certes propagandes polítiques (de caire catalanista), però es veia forçat a reconèixer que el poble n’havia tret conseqüències exagerades que havien traspassat el límit del que era lícit.”.

Parlant de límits, defensà la impunitat del seu govern per haver “destituït d’una escola, per separatista, un professor, el nom del qual no recordava”, i justificà que acabessin de “nomenar Degà de Medicina a un senyor que no reunia les condicions legals, i per tant, faltant a la Llei, perquè els sis Srs. Catedràtics als quals per antiguitat els corresponia, no reunien les condicions necessàries de compenetració amb l’ideari espanyolista del Directori”. Dit això, afegí que no s’estava d’exposar-los aquests exemples perquè “entenguessin que d’igual manera estaven disposats a saltar per sobre de l’impediment legal, per a evitar que exercissin càrrecs d’influència en l’opinió pública persones que simpatitzessin amb les tendències condemnables”.

Tanmateix, el diàleg no va discórrer pels viaranys que havia pretès Primo de Rivera, ja que tret dels homes de la Unión Monárquica Nacional, la resta no va secundar cap de les propostes del dictador, el qual, abans de tancar la reunió, va dir que “es veia precisat a manifestar que Catalunya era una regió com les demés d’Espanya”. Per tant, les regions espanyoles “podien passar totes amb una llei igual”.

Per acabar, Primo de Rivera va treure unes quartilles escrites que havia redactat prèviament, el text de les quals –va dir- desitjava sotmetre a la consideració dels qui s’havien reunit en aquella sala perquè hi reflexionessin. I afegí que, en la seva opinió, “ningú que estimés Espanya i Catalunya es podia negar a firmar(-les)”. Constituïa un “Manifiesto al País” que glosava les manifestacions que Primo de Rivera els havia fet de viva veu. Però no les va signar ningú –diu la crònica publicada el setmanari La Rambla en l’edició del 17 de març de 1930 -. I “es va aixecar la sessió a tres quarts de sis de la tarda.

El 12 de gener de 1924, tres dies després d’aquesta darrera reunió, Primo de Rivera va dissoldre totes les diputacions provincials, excepte les forals basconavarresses, ja que, segons ell, el regionalisme podia contribuir a desfer la gran obra d’unitat nacional. Immediatament, van ser designats pels governadors civils els nous diputats provincials, tots ells espanyolistes, i Alfons Sala i Argemí, comte d’Egara i líder de la Unión Monárquica Nacional (únic col·lectiu polític que, a Catalunya, donà suport a la Dictadura), va passar a presidir la Mancomunitat. En el discurs de presa de possessió, Alfons Sala va dir: “Tenemos nosotros, como catalanes, el íntimo deber de conciencia de hacer todo lo posible para que, de una vez, se encaucen esos problemas que agitan todavía la vida de Cataluña y que han puesto muchas veces en conmoción la vida de España”. Tanmateix, pocs mesos després d’haver pres possessió del càrrec, les tensions entre el nou president i Primo de Rivera es van fer evidents i va dimitir. En el fons, Primo de Rivera no podia admetre l’existència d’aquella corporació perquè  temia que, en unes altres mans, pogués esdevenir “un petit Estat” capaç de fer mal a Espanya.

Quan el 20 de març de 1924 va entrar en vigor l’Estatut provincial dissenyat per Calvo Sotelo, les poques funcions de coordinació que encara assumia la Mancomunitat van passar a la Diputació de Barcelona, que va ser l’encarregada de  liquidar definitivament els darrers assumptes que ostentava la Mancomunitat. Així acabà la primera experiència autonòmica de Catalunya.

Confiem que no acabi així l’actual.

——

(1) Per qui tingui interès de conèixer aquests fets de manera més extensa pot fer-ho llegint el meu article “L’intent frustrat de Primo de Rivera per forjar un moviment espanyolista a Catalunya”, al darrer número (el 78) de  la revista RANDA.

Carta al Cardenal Cañizares

3 Desembre 2017 by

Eminència: Veig que no us heu emmordassat gens a l’hora de concedir unes sucoses declaracions al diari madrileny La Razón, on asegureu que “Cuando se genera odio, una violencia que no es simplemente violencia física sino agresión al contrario, eso no es ser cristiano”, afirmació que he de compartir com a persona i com a creient i membre de la vostra mateixa Església. Tanmateix he d’afegir que la frase em preocupa quan, pel que heu dit tot seguit, veig que pressuposeu que aquesta generació d’odi l’ha provocava el moviment independentista. No d’altra manera es pot entendre la contundent afirmació que “el independentismo ha suscitado odios que no existían”, la qual cosa deixa clar que, des del vostre punt de vista, tot l’odi que han manifestat els sectors nacionalistes espanyols més radicals contra qualsevol manifestació del catalanisme (penseu en els energúmens que van assaltar violentament el Centre Blanquerna de Madrid) és provocat pels independentistes. Si fa no fa, la vostra suposició es pot equiparar a la d’aquells jutges que pressuposen que la violació d’una dona sempre sol ser la conseqüència directa d’una falta de pudor de la mateixa violada. És allò de “si no hagués dut aquella falda tan curta…, si no s’hagués presentat amb aquell escot tan provocatiu…”

Heu acusat durament el líder d’ERC, Oriol Junqueras de recolzar-se en l’Església per defensar el secessionisme, cosa que jo no li he sentit ni llegit mai. Sí, en canvi, li he escoltat que no era partidari de la violència amb frases com aquesta que pronuncià davant la jutgessa de l’Audiència Nacional: “Violencia, nunca, jamás, por muchas razones. Soy creyente. Mis convicciones me alejan y me impiden cualquier acto violento de cualquier forma”. I no sols us heu despatxat a gust contra el senyor Junqueras, sinó també contra el vostre company en l’episcopat, monsenyor Novell, del qual heu dit que està “confós” i que “tergiversar la verdad histórica no es amar a Cataluña”.

Jo, eminència, no sóc independentista, ni devot del senyor Junqueras, ni conec tan sols monsenyor Novell, però cada vegada que us escolto em fa l’efecte que esteu molt a la vora de la concepció que Pius IX tenia de com els cristians havien d’exercir la política. Ho dic perquè recordo molt bé que, referint-vos a la política de Rodríguez Zapatero, afirmàreu el 2008 a Il Corriere della Sera que “el govern espanyol ha aprovat lleis que neguen l’evidència de la natura i de la raó, que confien a l’Estat la formació moral dels joves, que es proposen fundar una nova cultura sobre una concepció falsa de la llibertat”. Gruixudes paraules, certament. I el 2016 protagonitzàreu una sorollosa campanya de protesta i de desgreuge a València contra el col·lectiu de gais i lesbianes, el quals no em sorprendria que, en la vostra manera de comprendre el món, fossin també responsables de l’odi que provoquen en molts energúmens de la dreta radical espanyola, que sovint els assalten i ataquen perquè són diferents. I, des d’un punt de vista ben oposat, també recordo els grans elogis que vau dedicar a la darrera alcaldessa de València, la senyora Rita Barberà, de la qual vau dir, des de la vostra catedral metropolitana, que havia estat perseguida injustament com Jesucrist, tot referint-se a les crítiques que va rebre dels mitjans de comunicació.

M’he volgut referir a Pius IX, eminència, perquè aquell papa va ser el darrer dels pontífexs catòlics que, d’una manera clara i rotunda, va establir una clara trinxera ideològica entre el catolicisme i el liberalisme, trinxera que el prevere sabadellenc Sardà i Salvany va concretar en aquell famosíssim llibre “El liberalismo es pecado”, i que, des de la política, defensà don Cándido Nocedal, líder del Partit Carlista, el qual s’havia proposat fer un vertader monopoli de la religió, valent-se d’ella perquè prevalgués el principi que no hi havia més catòlics que els afiliats al seu bàndol i que aquests eren els únics que sostenien a Espanya el moviment religiós.

Don Antoni Maura -i us cito Maura perquè és un símbol d’aquest conservadorisme espanyol que tant estimeu, encara que, als seus inicis, va ser liberal-, quan va decidir d’entrar en política, va sofrir l’embat de l’integrisme papal i carlista, fins al punt que s’hagué d’enfrontar a l’oposició del seu germà Miquel, que era prevere i dirigia un diari carlí a Mallorca (El Áncora), perquè, en opinió d’aquest, el Partit Liberal de Sagasta era un partit clarament pecaminós. Ell, però, li va respondre amb serenitat i afecte, perquè Maura, eminència, entenia que “l’Església havia de ser imparcial” -són paraules seves-, i en una carta privada que va donar a conèixer el pare Amengual, li diu que el prestigi de l’Església no li vindrà de les aliances amb els que necessiten del seu auxili per a les seves causes polítiques, sinó “de l’equitat amb què vulgui tractar tothom” (i suposo que en aquest “tothom” també cal incloure-hi gais, lesbianes, independentistes, locutors de TV3 i… vaja!, tota aquesta gent que, segons el senyor Garcia Albiol, no mereix el qualificatiu de “normal”).

Diguem, però, que això que defensava Maura era difícilment acceptat pels sectors carlistes i integristes que, enemics acèrrims del liberalisme i de les noves llibertats que aquest proclamava, no tenien més que dos objectius: restaurar el poder temporal del pontificat i restablir la unitat religiosa a Espanya. Per això Maura escriu al seu germà: “Tu considerarás este Gobierno –el de Sagasta- como amparador de la irreligiosidad y enemigo de la Iglesia. Discurriendo por ahí, es muy natural que te apene el verme en camino de votar con este Gobierno”. I si bé es mostra del tot contrari a la irreligiositat dels liberals menjacapellans, actitud que ell no s’explica, aprofita per dir que tampoc entén per què “los adictos a la Iglesia (…) no cesan de pugnar contra las ideas políticas del tiempo; buenas o malas, pero del tiempo, y en sí propias, muy compatibles con el más austero espíritu religioso católico apostólico romano.”

Maura, doncs, s’avançà a Lleó XIII, que alterarà el posicionament ideològic del seu antecessor, i encara que demanarà presència de l’Església a l’escola, exigirà acció social, predicació i catequesi, afirmarà per primer cop que, la defensa dels drets del catolicisme s’ha de plantejar per mitjans legals (no lluitant contra els poders legalment constituïts). Aquest era, en efecte, un canvi de plantejament de gran transcendència, una novetat eclesiàstica i doctrinal que contradeia els principis del carlisme i de l’integrisme i canviava de manera rotunda el plantejament del conflicte ideològic. Per això mateix, al Congrés Catòlic celebrat a Saragossa l’octubre de 1890, els bisbes, seguint les directrius marcades per Lleó XIII, ratificaren la participació dels catòlics en la política, fins i tot en el supòsit què haguessin d’acatar una constitució no conforme als principis de l’Església, sempre, és clar, que no aprovessin el que en aquesta hi havia de dolent i es limitessin a treballar per transformar la gestió de les institucions i per posar-les al servei del bé públic.

Em comprendreu, doncs, si us dic, eminència, que jo no faria cap objecció al vostre pensament si diguéssiu a Oriol Junqueras o al bisbe Novell que la defensa de l’independentisme (que permet la Constitució, encara que això no us agradi) s’ha de fer per mitjans legals i no trencant la legalitat espanyola, com tan barroerament han fet ell Puigdemont i tants altres. Però no puc acceptar de cap manera que penseu -i menys encara que prediqueu-, com heu fet a “La Razón”, que no se puede ser independentista y buen católico”. Això, eminència, ho podia dir Sardà i Salvany, Cándido Nocedal i fins i tot Pius IX, però no un cardenal el 2017.

Esclaus de la Contrareforma

26 Novembre 2017 by

Menéndez Pelayo, que era un conservador, en analitzar el segle XVIII espanyol en la seva magna obra “Historia de los heterodoxos espanyoles”, el defineix com “un siglo nada teológico: las cuestiones canónicas se sobrepusieron a todo (…) la España del siglo XVIII apenas produjo ningún teólogo de cuenta, ni ortodoxo ni heterodoxo”.

Concorda aquesta afirmació amb la que fa un pensador força més progressista, el pare Evangelista Vilanova, a la seva “Història de la Teologia Cristiana”, quan en observar el pensament del XVIII, ens diu que als pensadors espanyols de l’època “els va costar molt deslligar-se d’una escolàstica cega i obstinada a ignorar que a Europa es discutia si calia continuar essent cristià en el marc de les esglésies o si calia seguir la religió natural, o, fins i tot, si es podia continuar creient en Déu”. Per tant, tot i els brots de recuperació intel·lectual que es duran a terme durant aquell segle, conclou l’assagista que “a casa nostra es visqué una il·lustració més aviat casolana, incapaç de remuntar la imparable decadència en la què el pensament filosòfic i teològic s’havia vist abocat”.

De fet, el que entre nosaltres va triomfar no va ser la Il·lustració, sinó la cultura de la Contrareforma, que sorgeix com a reacció a la ruptura que en el pensament cristià provocà el protestantisme, caracteritzada pel rearmament dogmàtic i moral d’un catolicisme amenaçat des del segle XVI i per la crisi del pensament renaixentista, que aboca els estudis filosòfics i teològics a un conservadorisme escolàstic, d’orientació tomista, en els quals la subordinació de la filosofia a la teologia (“philosophia est ancilla theologiae”, la filosofia és serva de la teologia) n’era un paradigma bàsic.

Un escriptor actual, Pedro Vallín, ha anat encara més lluny i ha escrit que “la Contrareforma és a Espanya el que la Il·lustració és a França, la revolució industrial al Regne Unit, el romanticisme a Alemanya o el liberalisme als Estats Units”. Hem estat, assegura, campions del pensament contrareformista, la qual cosa comporta que l’auto de fe sigui encara el mecanisme més genuí de l’acció política: contrició, confessió, abjuració.

Més que els fets en si, el que realment importa és la proclamació pública d’adhesió o de refús, fins al punt que -i és en aquest punt que Vallín baixa a l’arena- aquest mecanisme arriba a condicionar al nostre país qui surt en llibertat sota fiança i qui acaba amb presó incondicional.

En un llarg article que publicà a La Vanguardia -des del meu punt de vista, un dels més interessants que he llegit últimament-, Vallín analitza la realitat política i estructural d’Espanya a partir dels fets polítics més o menys recents, i conclou que la Contrareforma, amb els seus mecanismes de neteja de sang i d’adhesió provada, es deixa sentir encara avui en les formes culturals, a la política i també al periodisme. Així doncs, l’auto de fe, que obligava l’heretge, normalment per mitjà de tortures cruels, a renunciar al seu credo infidel, segueix -diu- molt present en formulacions contemporànies incruentes.

L’autor es fixa en la Llei de Partits de 2002 que José María Aznar va pactar amb José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta llei, que incomodà força al relator de Drets Humans de les Nacions Unides i que molts tractadistes sostenen que és manifestament inconstitucional, establí una clàusula de consciència que és impensable en una democràcia que es regeix per una Constitució com la nostra, que permet que es defensin finalitats polítiques que desborden la pròpia Constitució. En efecte, tots sabem que defensar la independència de Catalunya o d’Euskadi (fins i tot la de Menorca, com han fet alguns intrèpids joves militants de l’Esquerra nacionalista) és legítim. Ningú, doncs, no pot ser condemnat, no ja per pensar, sinó per defensar aquest postulat a viva veu, tot i que no el permet dur a terme l’article segon del text constitucional. I tanmateix, quan en base a aquesta Llei de Partits es va il·legalitzar Batasuna i Euskal Herritarrok, l’al·legació que es va fer en contra seva va ser -com recalca Vallín “el no refús de la violència com a forma de fer política”. La cosa és subtil, però important. Fins i tot dramàtica, perquè això significava que no es condemnava el fet de “donar suport” al terrorisme d’ETA, sinó el fet de “no condemnar els atemptats” de la banda.

La perspicàcia de Vallín l’ha dut a analitzar fets més recents, que responen al mateix principi, com són les acusacions fetes pel recentment desaparegut fiscal Maza, el qual enfocà els interrogatoris als presumptes sediciosos i rebels “exigint-los adhesió a la Constitució i renúncia als seus projectes polítics separatistes”. I no deixa de ser significatiu que els magistrats Pedro Llanera i Carmen Lamela fessin seu aquest argument sobre la puresa constitucional, cosa que van fer, perquè, com diu Vallín -i tots hem pogut comprovar-, “los conversos fueron mejor tratados, los silentes, a prisión.”

El periodista de La Vanguardia va encara més enllà quan, en referir-se a l’exercici de prestidigitació que va fer Puigdemont en proclamar, el passat 10 d’octubre, la suspensió d’una DUI que ningú no havia declarat (com molt bé li va observar Iceta en el discurs de rèplica). Perquè, qualsevol que sigui el criteri que ens mereixi l’actuació de Puigdemont aquell dia, és un fet jurídic incontrovertible que, el 10 d’octubre, no hi va  haver cap declaració d’independència al Parlament (en tot cas, la DUI s’aprovà el divendres 27 d’octubre, per bé que no es publicà al Butlletí Oficial i, per tant, no va ser mai proclamada). Això no obstant, sota l’amenaça de la suspensió de l’autonomia, l’endemà mateix, Rajoy va demanar per escrit a Puigdemont que proclamés aquesta evidència (la no declaració) del seu puny i lletra. I “como si todo el país viviera una alucinación colectiva -escriu Vallín-, periodistas y políticos se preguntaban, ante la hoguera hambrienta, por qué el president no lo decía y salvaba su alma y su carne”.

Així doncs, de la mateixa manera que Mariano Rajoy es negava a negociar amb Zapatero el final d’ETA mentre els seus membres “no renunciessin públicament a la violència”, també s’ha negat a parlar amb els catalans “mentre no renunciïn a fer un referèndum”. I ara que d’ETA fa temps que ha deixat de matar, es nega a les propostes de pacificació i de reconciliació que exigeix el PNV “en tanto que ETA no pida perdón”. Així doncs, penediment, renúncia pública, confessió -com remata Vallín-. Contrareforma!

Ara que no hem de ser parcials en la nostra manera de veure les coses, i per això mateix hem d’observar que, d’aquest esperit contrareformista, no n’estan lliures -ni fer-hi prop!- molts nacionalistes catalans. Observeu, si no, com van abjurar de Santi Vila –Vade retro, Satanas!– quan aquest abjurà de la DUI un dia abans d’aprovar-la i renuncià a formar part del Govern. I això que, ara, poques setmanes més tard, els mateixos que el van reprovar ens diuen que allò va ser poc més que un acte testimonial, i molts d’ells abjuren de seguir amb el procés o bé acaten l’aplicació del 155 de la Constitució, plegant-se a les exigència de la fiscalia. Si fa no fa com si visquéssim immersos en una solemne Auto de Fe.

 

Catalunya-Espanya: és l’hora de l’autocrítica

19 Novembre 2017 by

Hem estat molts els juristes que, des de la nostra independència de criteri, hem advertit al llarg d’aquesta darrera legislatura que el camí que seguien els diputats de la majoria al Parlament de Catalunya, coordinats amb el Govern de la Generalitat, conduiria a l’abisme. I ho dèiem no perquè ens sentíssim vinculats amb les teories del PP, del Govern de Rajoy o de la premsa madrilenya, monolítica i sempre incapaç d’observar els problemes reals que presenta la societat catalana, sinó perquè érem conscients que el camí que estaven seguint deixava de tenir en compte cinc qüestions fonamentals:

La primera, que la societat catalana és molt plural i que la majoria de què gaudien els independentistes al Parlament no bastava (ni fer-hi prop!) per imposar a tots els altres la independència.

La segona, que la proposta de independència (més encara si volia imposar-se unilateralment) xocava de manera frontal amb la legalitat espanyola, i era d’una ingenuïtat absurda creure’s que, pel sol fet de proclamar la República, la legislació emanada d’aquesta seria la vigent i aplicable al nou Estat. El pas “de la llei a la llei” -deien-, com si la publicació de la independència al Butlletí Oficial de la Generalitat tingués el valor taumatúrgic –o potser hauríem de dir màgic- de convèncer tothom.

La tercera, que semblaven oblidar el poder (legítimament) coactiu de l’Estat per fer observar les normes constitucionals i legals; poder que neix de la llei i que esdevé garantia de la seva defensa (això prescindint de si aquest poder s’usa o no correctament).

La quarta, la pobresa que mostraven els arguments que predicaven la solidesa de l’economia catalana davant la feblesa de l’economia estatal, quan, de fet, tots hem pogut comprovar que les forces econòmiques de Catalunya han actuat en defensa dels interessos propis, castigant durament amb la seva fugida les polítiques que predicaven la desconnexió amb l’Estat.

La cinquena, que era una fal·làcia l’afirmació que Europa (i el món) acolliria la nova república amb els braços oberts, quan hem pogut comprovar que el senyor Romeva no sols no havia aconseguit l’adhesió de cap Estat europeu als seus postulats, sinó que s’ha trobat amb l’oposició tancada i activa de totes les democràcies, que s’han posat del costat de la legalitat espanyola i del seu Govern.

Tots sabem què ha succeït d’ençà la trista votació en què el Parlament aprovava el naixement d’una nova República, que la presidenta de la cambra no s’atreví tan sols a declarar proclamada, i que el Govern de la Generalitat, contravenint el que era lògic en el discurs que havien sostingut fins aleshores, no va publicar al Butlletí Oficial: dissolució del Govern, empresonament de consellers, fugida del president amb alguns dels seus col·laboradors a Bèlgica, intervenció de la Generalitat i convocatòria d’eleccions per al 21 de Desembre. En definitiva, tot el contrari del que perseguien els dirigents polítics catalans.

Però tan lamentable com tot això han estat les actuacions posteriors dels principals responsables d’aquest desgavell, quan, després d’haver-se mostrat intransigents, incapaços d’observar el que una gran majoria de ciutadans vèiem i denunciàvem, després d’haver engrescat milions de persones de bona fe que defensen una causa legítima -la independència-, enganyant-los i fent-los veure que es podia aconseguir pels mitjans que ells havien arbitrat, estan fent unes declaracions que, si bé són positives pel que signifiquen d’autocrítica, no els eximeixen de responsabilitat. Perquè dir ara que “no estàvem preparats per a la constitució d’una nova república”, o “no teníem una majoria suficient”, o “la declaració de la independència tenia tan sols un valor simbòlic”, o “no esperàvem un estat autoritari i sense límits a l’hora d’aplicar la repressió i la violència”, dir tot això és d’un cinisme que, per irresponsable, hauria de ser suficient perquè els ciutadans -i amb més raó els qui sentim el catalanisme com una cosa pròpia- els desqualifiquéssim absolutament.

Més enllà, doncs, de com ha actuat el Govern de l’Estat, més enllà dels errors d’aquest a l’hora d’actuar amb violència, d’incitar a la revenja per mitjà d’un Fiscal General que no pretenia fer justícia sinó reprimir i humiliar els catalans, més enllà que les decisions de la jutgessa Lamela siguin força discutibles des del punt de vista processal, com s’està veient ara per com actua el Tribunal Suprem respecte dels mateixos presumptes delictes, més enllà que, d’una manera global, puguem afirmar que Espanya es mostra incapaç secularment d’entendre la realitat catalana per donar-li una solució viable que pugui satisfer les dues parts contendents… més enllà, dic, de tot això (que no és poc), qualsevol democràcia madura -i la catalana ho hauria de ser- demanaria responsabilitats polítiques als que han conduït el país a una situació tan amarga com aquesta, de la qual Puigdemont i el seus consellers (amb el suport increïble de la coalició Junts x Sí) en són responsables. Situació que ha comportat no sols la decepció de moltíssima gent de bona fe, sinó també la desfeta d’una institució, la Generalitat, que, amb tant d’esforç, es va recuperar el 1977 gràcies a la sensibilitat i l’audàcia d’Adolfo Suárez, de Josep Tarradellas i de les forces polítiques de la transició (avui tan injustament injuriades, blasmades i desacreditades per joves més aviat ignorants).

Molts hem estat els que, des del catalanisme, defensàvem que l’únic camí que podia proporcionar a Catalunya l’encaix que mereix en el marc constitucional espanyol s’havia d’arbitrar “des de la llei” i mai “contra la llei”; però, conscients com érem també de la dificultat atàvica que ha mostrat l’Estat espanyol per entendre aquesta realitat, hem criticat reiteradament i amb duresa la postura del Govern, intentant fer-li veure que el problema de Catalunya no  es podia resoldre tan sols “amb la Llei”, com si aquesta fos sagrada i immutable.

Des d’aquest posicionament, hem acusat de manera reiterada el comportament del Govern de Madrid i, per damunt de tot, la freda  insensibilitat del seu president, Mariano Rajoy, que -deixeu-m’ho dir amb paraules del catedràtic Anton Costa, gallec de naixement i auto confessat no independentista-, “s’ha negat a fer política durant anys, ha menyspreat un procés que afectava milions de persones, ha reduït a pura repressió el que era un conflicte territorial, i encara surt per ràdio i assegura que ha estat molt valent perquè ningú, des de la Segona Guerra Mundial, havia destituït un govern.” Sí, ho ha dit així i s’ha quedat tan ample! És clar que, enardit pel crit bèl·lic d’ “¡a por ellos!”, no en podíem esperar gran cosa.

En definitiva, que l’autocrítica que han fet els responsables catalans de la desfeta em sembla insuficient i més aviat patètica. Queda només superada per la insensibilitat del Govern de Rajoy i dels partits “espanyolitzadors” (aquests que confonen la defensa constitucional amb l’espanyolització de Catalunya), sempre incapaços de posar-se la mà al pit i dir: també nosaltres en som responsables.

 

“La memoria del cuerpo”, de Patricia Almarcegui

12 Novembre 2017 by

L’escriptora aragonesa, resident a Ciutadella, Patricia Almarcegui, acaba de publicar “La memòria del cuerpo” (Fórcola, 2017). Professora, assagista i viatgera, l’autora ens presenta aquesta novel·la que es pot molt bé definir com un bildugsroman, o el que és el mateix, com una novel·la de formació o d’aprenentatge que retrata la transició de la infantesa a la vida adulta, en aquest cas d’una noia de Saragossa que, apassionada pel ballet, aconseguirà ser acceptada a l’Acadèmia Vaganova, de Sant Petersburg, i, sota la batuta fèrria d’aquella escola de ball i d’una instructora seca i poc expressiva, però sàvia i fidel, acabarà sent la primera ballarina del Ballet Mariinski, que és, al costat del Bolshoi i del Ballet de l’Òpera de París, un dels millors i més reconeguts del món.

De qui parla Patricia Almarcegui a la novel·la? Parla d’un personatge que ha existit? Parla d’ella mateixa? Probablement cap resposta a aquestes preguntes seria exacta, però és molt possible que totes continguessin alguna cosa de veritat. Però com estem en el camp de la literatura i no de l’assaig o la biografia, el que Patricia Almarcegui construeix són, doncs, unes memòries fictícies en què l’autora es mostra capaç d’imaginar un món que va poder ser, encara que no ho va ser, mitjançant una faula, una quimera, una ficció que li permet, a través de l’escriptura, viure una vida que no va arribar a tenir, sentir el que significa ser ballarina, experimentar el goig indescriptible d’haver-ho estat, i transmetre al lector el plaer que se sent en el cos en escoltar música i ballar.

En realitat, l’autora ens descriu un món que no necessita tan sols d’un retrat, sinó més aviat d’un gran retaule, ja que el ballet -aquest món sensual i seductor, exigent fins a l’extenuació, suggestiu i complex-, no cap en un quadre. Necessita d’un enorme retaule en el qual es condensi la vida dels teatres, de les orquestres, del maquillatge, dels pianos a les sales d’assaig, dels tutús de gasa, de les sabatilles de punta, dels miralls, dels terres de fusta, de tot aquest marc immens i suggestiu on la ballarina es mou, balla i es converteix ella mateixa en música. En art, en definitiva.

L’estructura del llibre s’ajusta a quatre capítols a través dels quals Patricia Almarcegui fa l’efecte d’haver-se plantejat si seria capaç de sentir ella mateixa -de viure ella mateixa-, a través de la literatura que conté, una vida que no va arribar a tenir. I, més difícil encara, si seria capaç de fer que el lector que s’introdueix en les seves pàgines pogués també experimentar aquesta vida, aquest sentiment de ficció, com si fos real. I certament que ho ha aconseguit, alhora que ha permès al lector que no estigui versat en el ballet, endinsar-se en aquest art fet de música i moviment en el qual el cos humà, elevant-se a la seva més alta potència, n’és protagonista.

“La memoria del cuerpo” ve a ser una confessió apòcrifa de la relació que Patricia Almarcegui ha tingut amb la música i amb la dansa, confessió que ella estructura en quatre parts o moviments: “La llegada”, “El triunfo”, “El amor” i “El cuerpo”, a través dels quals retrata les emocions i vivències d’una estrella mundial de la dansa ja jubilada, que revisa a la vora del riu Neva la seva vida artística i personal, que ella lliga a quatre partitures que ha escoltat reiteradament mentre escrivia cada un d’aquests capítols.

“La llegada”, que contempla els primers passos a Saragossa fins a la seva arribada a Sant Petersburg per a ingressar en l’Acadèmia, se sent representada per un Nocturn de Claude Debussy. “El triomf”, que ens mostra el moment d’esplendor de la protagonista com a prima ballerina del Mariinski, per l’acte primer del “Llac dels cignes”, especialment el Pas a deux i el tempo di valse. “El amor”, on es narren les experiències en el camp de les relacions afectives de la protagonista -una cosa summament important, però a la vegada complexa i difícil d’articular en l’exigent vida d’una ballarina de elit-, ve acompanyat per unes partitures de piano de Johannes Brahms. I l’últim capítol, “El cuerpo” -segurament el més definitiu en la novel·la que, no ho oblidin, es titula “La memoria del cuerpo”, s’acompanya per l’ Allegro moderato de l’explosiu Piano Concerto d’Alexander Scriabin.

L’últim capítol, “El cuerpo”, és, sens dubte, el més vibrant i més intens de la novel·la. No debades comença amb una terrible confessió: “Aquell dia es va gravar per sempre i el seu record es va cobrir de color blau. Creia que el meu cos, la meva ment i la meva cara eren els mateixos i vaig fer el que portava fent des dels setze anys (…) Va ser només un segon, però va anunciar que la vida havia vençut. Ho vaig intentar de nou i no ho vaig aconseguir.” I va ser aquesta experiència amarga que la va empènyer a acceptar “el declivi del meu cos”, perquè “a mesura que el cos envelleix es cobreix per ocultar les seves mancances, al contrari que en la joventut, que es descobreix”.

Tot aquest descobriment creà a la protagonista un neguit profund, en haver de renunciar als primers papers en el Mariinski, però ella va saber reaccionar buscant una cosa que s’adaptés a la nova situació que estava experimentat, tot acostant-se a la dansa contemporània i al teatre, fins a configurar una coreografia que s’acomodés “al moment actual del meu cos”, ja que “la memòria del cos és l’últim que es perd”.

I el cos… aquest cos era el que seguia interessant a la protagonista, tot i la decadència, que, en la persona del ballarí, es cobra un costós i terrible tribut expropiatori. Expropiatori de la joventut, en primer lloc, però també de la bellesa i, sobretot, del domini del propi cos, que és la fita per la qual treballa intrèpidament el ballarí.

Patricia Almarcegui ha abordat tots aquests temes amb delicadesa i, al seu torn, amb profunditat, ja que ella intenta que el lector senti què significa aquesta pèrdua de joventut i de bellesa, de la mateixa manera com ho sent una ballarina. I certament que ho aconsegueix.

Aquesta última part de la novel·la, la més densa en sentiments i sensacions, és un pur treball d’encaix, que empeny el lector perquè també aquest percebi tot el que la protagonista experimenta, la qual cosa és un èxit literari important en aquesta novel·la que ens ensenya un món on l’art s’expressa a través del moviment; una novel·la que és, sens dubte, un homenatge al ballet i la música.

Sense reconèixer els errors, cap solució no és possible

5 Novembre 2017 by

Suposo que, per experiència pròpia –i qui no ha viscut aquest fenomen vital és perquè no té el mínim d’autocrítica-, sé que el primer que l’home ha de fer per expiar i corregir els propis errors és reconèixer-los. Prendre’n consciència. Si això no ho fa, segueix a la deriva repartint les culpes a tort i a dret, i el mal continua expandint-se.

Sol ser en moments de col·lapse, de fracàs personal, quan l’home té més propera l’oportunitat d’experimentar el seus errors, ja que això li permet redreçar la vida. Però és, en canvi, molt més difícil reconèixer les pròpies mancances quan el vent ens ve de popa i les coses ens acaben sortint bé, perquè l’embriagament que dóna l’èxit sol ser molt contrari a la introspecció, al retorn a l’interior de l’ànima, que és, com molt bé ens recordava sant Agustí, allí on habita la veritat.

Sigui com vulgui, en aquests mesos de bogeria que estem vivint a conseqüència del xoc polític i institucional entre Catalunya i Espanya, em fa l’efecte que vencedors i vençuts estan perdent l’oportunitat de fer aquest camí de retorn a l’interior que els permetria reflexionar sobre els propis errors, la qual cosa significa que, qualsevol que sigui la sortida momentània, a curt termini, que tingui aquest procés, no prefigurarà cap mena de solució al gravíssim problema polític que ha somogut el nostre marc constitucional i ha provocat una enorme crisi, ja que, a menys que les coses canviïn –i no em fa l’efecte que això hagi de succeir-, el mal seguirà latent, potser més enquistat encara, i tan aviat com sigui possible, emergirà de nou.

Del costat dels polítics catalans, l’esperpent que hem viscut aquesta darrera setmana ha empetitit el que havia succeït als darrers mesos, que no és poc. Perquè la vergonya que vaig experimentar els dies 6 i 7 de setembre, quan al Parlament de Catalunya es van conculcar tots els drets constitucionals de l’oposició “en nom de la democràcia”, no va ser poca. Com no ha estat tampoc gens alliçonador contemplar la trista declaració de la independència al mateix Parlament amb el tripijoc d’una votació secreta, que es va prendre amb el Parlament mig buit i sense la declaració explícita d’una república que ells mateixos –tots- sabien que no tenia cap mena d’operativitat.

Però l’esperpent no acabava aquí, sinó que prosseguia encara de manera més espectacular amb l’espantada dels set consellers que marxaren a Brussel·les, on, en una vergonyant roda de premsa, Puigdemont ha denunciat el sotmetiment dels jutges espanyols al poder polític i la seva voluntat de no plegar-se a la justícia fins que no se li asseguri un judici just.

Em sembla lamentable que tots aquests polítics que d’alguna manera han alimentat i fornit una il·lusió vàlida al poble de Catalunya, siguin incapaços de tenir un mínim d’autocrítica, tot posant-se davant del mirall de la seva pròpia consciència i reconèixer que han comès molts errors. I no, precisament, pel fet de voler dur Catalunya a la independència, que és una opció políticament vàlida –fins i tot constitucionalment-, encara que jo pugui pensar que és equivocada, sinó per mostrar-se negats a l’hora de veure que, amb la seva actuació sovint irresponsable, han malversat un capital polític enorme, han dilapidat l’esforç i el sacrifici de molts catalans, han dividit la societat en dues meitats que no seran fàcilment reconciliables, i han aconseguit que es retalli durament l’autonomia.

Però si els polítics catalans han demostrat que, ni en la derrota, són capaços de passar-se la mà pel pit, ¿què he de dir dels vencedors? ¿Què he de dir de com Rajoy està administrant la victòria? Més enllà de reconèixer la seva gran habilitat en dissoldre el Parlament (el Tribunal Constitucional potser ens dirà si tenia competències per fer-ho) i convocar eleccions el 21 de desembre, tot corregint els qui, del seu partit, encara volien fer més sang, ¿s’ha demanat algun cop si ell no té gran part de culpa en l’agreujament del problema que Espanya viu a Catalunya? ¿És possible que cregui que l’ha resolt només per la rabiosa ovació que va rebre dels seus coreligionaris al Senat després d’un discurs en el qual es va exculpar de tota responsabilitat i va insistir que el pecat era Puigdemont i només Puigdemont?

Em costa d’entendre que no s’adonés que ara, dissolt el Parlament i destituït el Govern, entrem a la part més dolorosa del problema, perquè imposada la legalitat amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, venen els inevitables judicis on tots els responsables dels potencials delictes contra les estructures de l’Estat, hauran de respondre penalment i civilment de les acusacions de rebel·lió i de sedició que ha fet un Fiscal designat per Rajoy –ell sap molt bé per què- però recusat pel Parlament Espanyol. Un fiscal que –“más grande será la caída”– amb la seva actuació, ha demostrat de sobres que creu més en la venjança que en la justícia.

Acostumats a una lentitud judicial que fa avergonyir (tots els de la Gurtel, amb els principals responsables del PP inclosos, segueixen passejant-se impunement per Madrid), la jutge de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, amb una celeritat enorme, ha decidit la presó provisional sense fiança (només la dóna al conseller Santi Vila) per tots els membres del Govern de Puigdemont, alhora que dictava una ordre de recerca i captura de l’expresident.

Sortosament, ella en serà només la instructora, d’aquest procés, i els encausats seran jutjats per un Tribunal de Justícia que jo he de pressuposar just i independent, perquè a diferència dels crits que, des del passat dijous, s’estan sentit per tot Catalunya, jo crec en la independència dels jutges, fins i tot amb la independència de la jutgessa Lamela, encara que dissenteixo profundament de la mesura que va prendre dijous passat, una mesura que contribueix innecessàriament a dibuixar un escenari de renovada agitació i, per tant, el pitjor possible davant les eleccions del 2-D –que es convertiran en un indubtable plebiscit contra el Govern de l’Estat-, oblidant-se d’aquell savi precepte que recull l’art. 3.1 del Codi civil, que mana interpretar les normes segons el sentit propi de les seves paraules “en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què han de ser aplicades”.

Tot el que està succeint ens condueix, sens dubte, al posicionament de Rajoy –“la ley, la ley, la ley”– però no resoldrà –ni de prop!- el problema polític. Només l’agreujarà. I basta veure la reacció irada de Catalunya davant els empresonaments per saber-ho del cert. Perquè amb més de dos milions de catalans partidaris de la independència, un judici contra els parlamentaris i els membres del Govern en els termes i en les condicions que s’està fent, s’entendrà –encara que no ho sigui- com un judici contra Catalunya. I els condemnats, si finalment se’ls condemna, no seran tinguts per presos comuns, sinó per presos polítics.

Ho hem dit i repetit a bastament, però l’eufòria dels qui, cecs, neguen el problema polític, els impedeix de veure-ho, fins al punt que un irresponsable Enric Millo, delegat del Govern a Catalunya, ha dit que, amb el 155, les institucions catalanes funcionen “amb tota normalitat”.

No hi ha dubte que la repressió dels delictes que determinats polítics poden haver comès repercutirà només en l’esfera personal dels acusats, però transcendirà tant i tant al problema polític, que serà aquesta la versió que finalment en tindrem, i la que serà exposada davant tot el món, fent que el problema de fons –el problema polític, aquest que exigeix un nou pacte constitucional (si és que encara hi som a temps, cosa que dubto)- s’engrandeixi cada cop més fins a fer-se irresoluble. I això implicarà el final polític de Mariano Rajoy. Però també és molt possible que sigui el final d’alguna cosa més, cosa que lamentarem llepant-nos les pròpies ferides.


%d bloggers like this: