La “successió contractual” i la “definició” ja són aplicables a l’Illa de Menorca

23 Juliol 2017 by

El Parlament de les Illes Balears aprovà el passat dimarts una reforma de la nostra Compilació de Dret Civil que comporta un canvi substancial pel que fa al dret successori aplicable a Menorca, i també ha aprovat una modificació de l’article que aquest mateix cos legal dedica al “Contracte d’amitges” (la dita “Societat Rural Menorquina”) per tal d’adaptar-lo a les exigències d’avui. Les dues modificacions són importants pel que fa al Dret civil que afecta als menorquins. Em referiré avui al canvi en matèria de successions.

En realitat, entre Mallorca i Menorca no hi havia fins ara grans diferències en matèria successòria, ja que, per aplicació de l’article 65 (coordinat amb els articles 6, 7, 14 i 15 de la Compilació), regien a les dues illes dos principis successoris bàsics: la successió per via de testament era –i continua essent- incompatible amb la intestada (que es dóna quan una persona mor sense haver atorgat testament en vida-, i s’exigia –i se segueix exigint- la institució d’hereu (o d’hereus) per a la validesa del testament. A més, el sistema legitimari que s’aplica a les dues illes (que determina els béns sobre els quals el testador no pot disposar lliurement perquè han d’anar destinats forçosament a algunes persones concretes) era i seguirà essent el mateix.

L’única diferència substancial en dret de successions radicava en el fet que, per circumstàncies d’evolució històrica, la “successió contractual” –és a dir la transmissió, amb efectes successoris, feta en vida, de tot o de part del patrimoni que té una persona- era inaplicable a Menorca, mentre que era possible a Mallorca. Aquest tipus de “successió contractual” –es diu així perquè es fa mitjançant un contracte signat entre el titular dels béns i el qui en resultarà hereu ja en vida d’aquell- venia contemplada a la Compilació per diverses institucions jurídiques. Concretament, la donació universal de béns presents i futurs –Capítol II del Títol II, articles 8 a 13-, i la definició o renúncia a la llegítima futura –articles 50 i 51-). La “donació universal” implica, per tant, transmetre en vida tot o part del patrimoni; la “definició” comporta transmetre al legitimari (o hereu forçós), també en vida, el que li correspondria per llegítima, cosa que s’aparta d’un principi que regeix al Codi civil (aplicable fins ara a l’illa de Menorca), d’acord amb el qual no és possible la renúncia a la llegítima en vida del testador.

Els conceptes, encara que complexos per als no avesats al coneixement del Dret, haurien, però, de quedar clars: No és que les “donacions ordinàries” passaran a partir d’ara a tributar per un tipus reduït, diferent del que fins avui és –i continuarà essent-les- aplicable (el 7%); no. Perquè no estem parlant de “donacions ordinàries”, sinó de la “donació universal” que causa el mateix efecte que produeix l’obertura d’un testament després de mort el causant. En aquest cas, la “donació universal” equival a la testamentària, però es produeix en vida, no després de la mort. Per això és irrevocable i substitueix a la transmissió dels béns que el causant podria fer per testament. I és aquesta la causa que les “donacions universals” tributin com la “successió testamentària o intestada”, a les qual, com sabem, s’apliquen uns tipus impositius inferiors als que graven les donacions diguem-ne ordinàries (1% fins a 700.000€).

Suposant que tothom hagi entès el concepte –cosa important-, cal desfer un altre equívoc al qual han pogut donar lloc algunes de les informacions publicades: La no aplicació a Menorca dels articles dedicats a la “successió contractual” i a la “definició” no es devia a una imposició discriminatòria de Mallorca respecte a Menorca. No. Si aquests articles de la Compilació de 1961 no eren aplicables a la nostra illa és perquè els menorquins que, en el moment oportú, van tenir la possibilitat d’opinar sobre la qüestió, es van decantar per la no seva aplicabilitat, cosa que van fer al·legant arguments sòlids i molt respectables.

El primer a oposar-s’hi quan es començà a debatre la possibilitat de tenir un règim civil propi i diferenciat del Codi civil, va ser l’advocat maonès Pere Ballester (persona per la qual jo sento una veneració indiscutible) a la dècada dels vuitanta del segle XIX. Aquest jurista va considerar que, tant la “donació universal” com la “definició”, eren institucions que no es practicaven a Menorca des de temps immemorial, i va creure que era molt millor acceptar les tesis unificadores del Codi civil que fer reviure aquestes institucions antigues.

Quan, als anys cinquanta del segle XX, es posà novament en marxa la idea de reconèixer un Dret civil propi a algunes regions que n’havien tingut abans de la Nova Planta, es tornà sobre la “successió contractual” i va ser aleshores el registrador de Maó, Marcial Rivera Simón (un jurista molt reconegut i implicat en la societat menorquina –va ser president de l’Ateneu de Maó-) la persona que va mantenir les mateixes tesis de Pere Ballester, tot considerant que es tractava d’institucions mortes, respecte de les quals els menorquins no en tenien memòria, i que, per això mateix, no valia la pena de ressuscitar.

Finalment, quan s’estava elaborant la Compilació que s’aprovà el 1961, el qui era llavors advocat de l’Estat en cap a les Illes Balears, l’admirat i reconegut jurista Miquel Coll Carreras, va optar –com els seus antecessors- per un posicionament més proper al Codi Civil espanyol. Per aquells dies, Miquel Coll no va veure amb bons ulls la possibilitat de ressuscitar a Menorca la “successió contractual”, i no sols per la seva nul·la pràctica a l’illa des de feia molts anys, sinó també per la complexa i, al seu entendre (i amb raó), desencertada redacció d’alguns dels articles que la Compilació dedicava a aquestes institucions.

Tot i la veneració que sempre he sentit per l’obra de tots aquests juristes, fa uns anys, en un article publicat a la revista “Missèr” (que edita el Col·legi d’Advocats), jo em vaig formular dues preguntes: ¿Té sentit mantenir avui el criteri que va seguir la Compilació de 1961 d’excloure l’aplicació a Menorca de les institucions relacionades amb la “successió contractual”? ¿No seria millor rectificar aquest criteri perquè, en el futur, fossin també d’aplicació a Menorca els articles referents a aquest tipus de successió?

He de dir que em vaig formular aquestes preguntes perquè, al meu entendre, les necessitats jurídiques havien canviat amb el pas del temps, i em va semblar que l’aplicabilitat d’aquestes institucions podria ser profitosa als menorquins pel fet que els podia aportar força avantatges i cap inconvenient. De fet, el canvi legislatiu no obliga ningú a fer ús de la “successió contractual” ni de pactar la “definició”, però no hi ha dubte que aquestes són figures jurídiques que consonen molt bé amb la complexa i variada dinàmica que presenta la societat i l’economia d’avui. I són alhora institucions que es poden adaptar sense problemes a la realitat jurídico-civil de Menorca.

Uns mesos després vaig elevar aquesta proposta a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears, de la qual en sóc membre, i aquesta es va fer seva la proposició, que elevà al Govern, el qual la va incloure en el projecte de llei que ha discutit el Parlament i que, el passat dimarts, ha aprovat. D’ací que em mostri molt satisfet de la modificació legislativa que, en aquest punt, s’ha dut a terme. Ara convé que els menorquins reflexionin si els és útil i, els que així ho creguin, doncs que la posin en pràctica. Però cal que s’ho ben pensin, perquè el “testament” sempre és revocable en vida, mentre que la “donació universal” i la “definició” són (en principi) irrevocables. I és molt important de tenir-ho en compte.

El “Petit orgue de Santa Maria” a l’església del Carme de Maó

16 Juliol 2017 by

L’any 1751 s’acabà la construcció de l’església dels frares carmelites de Maó, on ens hem reunit avui, la qual constitueix com tots sabem una notable obra de l’arquitectura neoclàssica menorquina. Acabat l’interior del temple –la façana, com també sabem, no s’ha completat mai- els frares el van voler dotar d’un instrument musical adient a la seva magnitud i importància. Es posaren en contacte amb l’orguener suís Ludwig Scherrer, que aleshores treballava a Catalunya i acordaren els tractes per a la construcció d’un orgue nou per un pressupost de 1.106 lliures catalanes, que venien a ser unes 1.659 lliures menorquines. Alguns anys més tard, l’instrument fou ampliat amb un registre de campanes per valor de 225 lliures. L’instrument estava acabat al març de 1783, i disposava l’Orgue Major, Cadireta, Orgue d’Ecos i pedaler, amb aproximadament uns 1.500 tubs. Perquè us feu una idea comparativa, l’orgue de Santa Maria, que és la joia més apreciada que té la ciutat de Maó, té un total de 3.200 tubs.

Ha escrit el professor Julià –que és de qui he pres totes aquestes dades- que l’orgue fou instal·lat al fons de l’església, al mig del cor construït sobre el portal major. Els testimonis orals recorden que eren molt apreciats els seus registres de flautats i els solistes; trompes i Ecos, per la seva claredat i puresa. Fou beneït i inaugurat oficialment el 19 d’abril de 1783. Però l’estiu de 1936 –ara fa exactament 81 anys- fou destruït i cremat totalment, i, per a desgràcia de tots, no n’ha quedat –que sapiguem- cap mostra fotogràfica o dibuixada de com era.

De fet, la major part dels orgues històrics que tenien les esglésies menorquines –alguns de gran valor- van ser destruïts, i d’aquell temps de follia se’n va salvar només –val a dir que miraculosament- l’orgue de Santa Maria de Maó, que és, sens dubte, un dels més grans monuments que configuren el patrimoni històric i cultural de tota Menorca, el qual ha merescut la lloança dels més grans organistes i l’elogi de tots els qui estimen la música, la cultura i les arts.

Doncs bé, vinculat a aquest instrument extraordinari s’han succeït al llarg dels anys diverses agrupacions de persones que, amb la directa col·laboració de l’Església de Menorca i, en concret, dels rectors d’aquella parròquia, s’han preocupat de conservar l’instrument en la mesura de les seves possibilitats.

Però de poc ens serviria tenir aquell gran instrument –i també tenir-ne d’altres- si no aconseguim que una nova saba de joves músics es dediqués a l’estudi de l’orgue per transformar-se més tard en organistes i, per què no?, en compositors, seguint l’estela dels grans organistes del segle XIX, entre els quals hem d’esmentar Mn. Jaume Alaquer i Mn. Benet Andreu, i, ja dins el segle XX, els també preveres Mn. Damià Andreu i Mn. Gabriel Salord. Entrat el segle XXI, podem ressaltar la figura del jove organista Tomé Olives.

Tanmateix, per potenciar els estudis d’orgue ens feia falta un instrument adequat que estigués a l’abast dels professors i dels alumnes, ubicat en unes dependències que en facilitessin l’ús. És per això que una sèrie de persones que estimen la música i, especialment, aquest gran instrument que el rector Alenyar va regalar als maonesos, van fer construir un nou orgue de més petites dimensions amb motiu del bicentenari de l’orgue de Santa Maria. Aquest nou orgue és certament més petit –i també més petit que l’antic orgue del Carme- però és alhora un instrument molt complet, amb dos teclats i pedaler, que disposa d’Orgue Major (dit també Orgue de taula), de Positiu (dit també Orgue d’arca), de Pedal, i d’acoblaments entre l’Orgue d’arca i l’Orgue Major i entre l’Orgue d’arca i el Pedaler. Té un total aproximat d’uns 500 tubs.

Encarregat a l’orguener barceloní Joan Carles Castro, una de les principals característiques d’aquest orgue és que disposa d’una registració que permet tenir separats els registres principals ubicats a l’Orgue de taula a diferència dels tapats i nasards a l’orgue d’arca.

Però on radica la peculiaritat d’aquest instrument és en la possibilitat de separar l’Orgue Major del Positiu convertint-se en dos orgues independents entre ells mateixos i la tarima on esta ubicada tota la formació. El moble esta proveït d’uns tancaments en les seves quatre façanes amb uns dispositius que permeten graduar la projecció del so a l’orientació que vulgui l’organista, pel faldó, pels costats o per darrere de l’orgue. Per afavorir l’acompanyament de música antiga l’orguener ha creat un dispositiu transpositor que permet obtenir dues tessitures en el seu repartiment de l’afinació: 440 Hz. o 415Hz.

Tenim, per tant, un orgue que no serveix tan sols per a fer-hi concerts, sinó també –i especialment- perquè els joves que sentin una especial vocació per dur a terme els estudis d’orgue, puguin disposar d’un instrument a l’abast que reuneixi totes les característiques bàsiques per a aquest propòsit.

La idea primigènia dels promotors va ser que l’instrument fos transportable (encara que no és fàcil de traslladar íntegrament -ho és més transportar només l’Orgue d’arca-), i que es posés al servei del Conservatori de Música. Per això mateix, els seus responsables van decidir, d’acord amb l’orguener constructor, que l’orgue s’estructurés pensant bàsicament en la pedagogia. Aquest va ser el motiu perquè s’iniciés un diàleg amb les autoritats educatives de la CAIB per tal de posar el nou instrument al servei del Conservatori i dels menorquins que volguessin cursar estudis d’orgue. Tanmateix, davant el retard en la construcció de la nova seu, i atès el desconeixement que tenim de si el nou edifici disposarà finalment d’unes instal·lacions adequades per ubicar aquest instrument, els promotors del nou orgue han decidit que, mentrestant, seria útil situar-lo en un lloc on, no sols pugui estar a disposició dels músics que decideixin especialitzar-se en aquest instrument –i aquest és el compromís que ha pres el rector de la parròquia- , sinó que pugui també coadjuvar al culte i a la litúrgia.

Atès que l’Església del Carme no disposava d’un orgue de tubs des de la malaurada desaparició de l’orgue de Ludwig Scherrer, i atesa també la voluntat del rector de posar l’orgue a disposició de tots els qui, seriosament, vulguin estudiar, s’ha cregut que era el lloc més adequat per ubicar-lo, amb l’esperança que, no sols servirà d’al·licient als joves que estimen la música, sinó que dignificarà les celebracions religioses que es duguin a terme en aquesta parròquia.

Als 40 anys del Pacte del Toro

13 Juliol 2017 by

El “Pacte del Toro” és, sens dubte, una fita rellevant en la història de la transició política de la dictadura a la democràcia per a l’illa de Menorca. Aquell any de 1977 va ser decisiu per fer aquest trànsit després que, a nivell de l’Estat, personatges que han esdevingut clau en la transformació de les estructures polítiques i institucionals del nostre país, com Adolfo Suárez, Felipe González i Santiago Carrillo (també Manuel Fraga, però no amb el mateix convenciment que els anteriors) decidissin acordar la celebració d’unes eleccions lliures amb caràcter constituent que permetessin al poble espanyol decidir quin havia de ser el seu futur. Tanmateix, l’acord no era fàcil perquè acabàvem de deixar enrere la dictadura amb l’oposició d’importants (i poderosos) sectors de la societat, i també perquè implicava l’acceptació dels uns i dels altres i el perdó –en això consistí l’amnistia- dels qui havien col·laborat amb la dictadura i dels qui arrossegaven estigmes greus derivats encara de la Guerra civil.

A pesar d’això, aquell any de 1977 el país sencer va decidir mirar cap endavant, cosa que cadascú va fer des de la seva pròpia ideologia, però també amb la convicció que, per assegurar la convivència en llibertat, calia posar-se d’acord en una Constitució que, si bé ningú reconeixeria com “la seva”, tots la poguéssim assumir.

També a nivell illenc es produí aquest pacte. Les eleccions del 15 de juny de 1977 van decidir quines eren les forces polítiques que tenien el recolzament de la ciutadania i, aclarit aquest primer punt, tots sense excepció, assumint els resultats electorals, vam creure que valia la pena d’arribar a un acord sobre quin havia de ser el futur de l’illa de Menorca en el marc de les Illes Balears, tot i ser conscients que ens movíem en una nebulosa, perquè el Parlament espanyol encara no havia començat tan sols a discutir quin seria el marc constitucional que, democràticament, ens donaríem.

Tanmateix, nosaltres sabíem que Menorca havia de conquerir la personalitat política i representativa que sempre se li havia negat, i érem conscients que això només es podria intentar amb èxit si, més enllà de la ideologia pròpia, sabíem forjar una unitat d’acció en la defensa dels nostres interessos. Això és el que aconseguí el Pacte del Toro: que amb l’aixopluc del partit que havia guanyat les eleccions i sota la presidència del senador Guillermo d’Olives –únic polític que aleshores podia ostentar la representació de tots els menorquins que havíem acceptat la democràcia- acordéssim les premisses bàsiques que havíem d’assumir conjuntament per defensar la nostra personalitat col·lectiva en el marc que definís, en un futur, la Constitució que el Parlament havia decidit elaborar.

Entenc que l’acord pres –encara que vague perquè no podia ser més explícit quan tot encara estava per fer- representa un dels fets més lúcids de la nostra història política contemporània, perquè pocs moments s’han donat posteriorment on s’hagi mostrat tanta generositat per part dels polítics, oberts tots com estàvem a les posicions dels altres, i amb una clara voluntat de posar els interessos generals per damunt dels personals que, per legítims i necessaris que siguin, han de cedir quan ho exigeix el bé comú.

I no voldria acabar aquesta curta reflexió sense un record a les persones que, signants del pacte, ja no són entre nosaltres. Per a ells el meu record i un sincer agraïment.

“La vuitena caixa”, de Dory Sontheimer

9 Juliol 2017 by

Fa aproximadament una setmana que, en una tertúlia d’estiu convocada per l’Ateneu de Maó, es presentà el darrer llibre de Dory Sontheimer, “La vuitena caixa”, llibre que, juntament amb l’anterior, “Les set caixes”, ens conta una uns història dramàtica que ens podria resultar inversemblant si no fos perquè coneixem avui, setanta anys mes tard, què va ser el règim nazi que s’imposà a Alemanya el 1933, què va implicar per a Europa l’esclat de la Segona Guerra Mundial i quines foren les terribles conseqüències que tingué la política d’extermini que, contra els jueus, decretà el III Reich.

Després d’aquell primer llibre, en que l’autora ens confessa el terrible impacte que li va implicar el fet de descobrir, després de la mort dels seus pares –alemanys i catòlics, com catòlica havia estat la seva formació-, que, en realitat, eren jueus i que pràcticament tota la seva família paterna (alemanya) i materna (txeca) havia estat víctima de l’holocaust-, ha prosseguit ara el seu treball literari decidida a recuperar la memòria, convençuda que havia assumit un deure respecte dels seus i de la societat.

En el pròleg del llibre, obra d’Eduardo Martín de Pozuelo Dauner, un periodista espanyol, redactor en cap del diari La Vanguardia, que el 2009 va rebre el Premi Internacional Fundació Raoul Wallenberg per haver desvetllat la relació real i desconeguda del franquisme amb l’Holocaust mitjançant documents secrets trobats a Londres, es diu de manera contundent i clara que “la millor venjança davant l’odi nazi és recuperar la memòria, la dignitat i l’amor que ells van voler esborrar per sempre més”.

És, en definitiva, el que ha fet Dory Sontheimer amb prou mèrit i encert perquè no era fàcil escriure tot el que ha escrit després d’assumir que trenta-sis membres de la teva família foren brutalment assassinats pel règim de Hitler. Tanmateix, el llibre no es presenta com una venjança, ni s’ha escrit emparat pel ressentiment. No és tampoc –ni vol ser- una lliçó d’història, sinó un intent reeixit d’aprofundir de manera descarnada en el drama humà de les persones que en van ser protagonistes, víctimes totes d’un temps amarg que semblava decidit a provocar l’enfrontament entre els homes i la destrucció de qualsevol esperança.

A “La vuitena caixa”, Dory Sontheimer ens diu que, amb el primer llibre, creà la seva pròpia i primera menorà, que, com sabeu, és un dels símbols més estesos del judaisme –em refereixo a aquell canelobre de set braços que representa els arbustos en flames que va veure Moisès al Mont Sinaí, de què ens parla el llibre de l’Èxode-, canelobre que vol significar (com explica la Dory i jo ho desconeixia) el coneixement, el consell, la saviesa, la intel·ligència, el poder i el temor. I afegeix que, amb aquest nou llibre, ha creat la seva segona menorà, també de set braços, cinc dels quals estan dedicats a la memòria de cinc fillets, tots ells cosins, procedents de la família de Praga, que van sofrir directament les urpes del nazisme.

“La vuitena caixa” és, en aquest sentit, un llibre sobre els perdedors, però no en el sentit polític, sinó en el sentit moral, ja que ens mostra com tots aquells nens, per petits que fossin, van veure com les seves perspectives es degradaven, com el món que havien imaginat i com les il·lusions que es començaven a formar, s’enrunaven inexorablement i es malmetien d’una manera implacable. I si això ja és cruel pensant en qualsevol persona humana, ho és encara més quan les víctimes –i aquest és el cas de les què tracta el llibre- són fillets que tenen tot un món per davant, tota una vida per forjar-se. I és això el que fa que el relat de Dory Sontheimer sigui encara més despietat i aboqui la nostra reflexió vers una matèria que esborrona, que no és sinó la fascinació per la maldat humana.

No sé si els homes hem sentit sempre una atracció especial per la maldat o si aquesta té un caràcter patològic. ¿És una qüestió de naturalesa o bé s’aprèn en contacte amb la societat humana? No ho sabria dir, però sí sé que les cinc històries dels cosins que ocupen el gruix del llibre, són totes històries tràgiques, encara que algunes no acabin amb la mort del protagonista; són, per tant, històries que ens podrien dur a reflexionar sobre la “banalitat del mal” de què ens parla Hannah Arendt en aquella obra cabdal on la filòsofa es pregunta quines són les motivacions que duen a produir un tan gran horror, i s’interroga per la responsabilitat del que va passar als camps de concentració, que no foren sinó la maquinària de producció de “cadàvers vius”, on es va demostrar que fins i tot és possible aniquilar els éssers humans sense que sigui necessària la seva eliminació física i van privar a la mort del seu significat com a final d’una vida.

Els testimonis que l’autora ha recollit referents als cinc personatges són, doncs, un exemple indiscutible d’això que descriu Hannah Arendt i estan contats de manera diversa, per mitjà de veus diferents, la qual cosa implica un encert literari que dóna riquesa a aquest llibre, amb el qual no pretén sinó –i aquest seria el braç central de la segona menorà que l’autora s’ha forjat-, construir un homenatge a totes les víctimes innocents del passat i del present, amb l’esperança que res de semblant no torni a succeir.

De tota manera, i recomanant-vos la lectura del llibre, no voldria acabar aquesta ressenya sense oferir-vos un text molt curt que Primo Levi ens deixà a la seva corprenedora “Trilogia d’Auschwitz”. Els seus mots terribles sintetitzen tot aquest horror que Dory Sontheimer ha anat relatant en parlar de la seva família a “Las set caixes” i, ara, a “La vuitena caixa”. I alhora impliquen una extraordinària definició del no-res a què tota aquella gent que sofrí la ira dels nazis es va veure abocada:

“Aleshores –escriu Primo Levi-, per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per expressar aquesta ofensa, la destrucció d’un home. En un instant, amb intuïció gairebé profètica, ens ha estat revelada la realitat: hem arribat al fons. Més avall ja no es pot anar: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells; si parlem no ens escoltaran, si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem abans.”

Les vergonyes d’Europa i Espanya en la crisi dels refugiats

2 Juliol 2017 by

La crisi endèmica dels refugiats que, des de les zones més recòndites d’Àfrica, es juguen la vida per entrar a Europa s’amplià considerablement a partir de les guerres de Síria i l’Iraq. Per tal de posar-hi un mínim remei, la Unió Europea i Turquia signaren un acord el 2015 per controlar les arribades d’immigrants a Europa, alhora que els Estats europeus acceptaven donar refugi a un número (val a dir que ridícul) d’aquestes persones que, desesperades per la misèria i els horrors de la guerra, no temen morir i donen tot el que posseeixen a les màfies per tal d’arribar a un continent que els rebutja.

L’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), Filippo Grandi, criticà fa uns mesos aquest acord tancat entre la Unió Europea i Turquia per deportar a aquest país tots els immigrants irregulars que arribessin a Grècia, inclosos els demandants d’asil sirians, a canvi de reubicar als Estats membres un nombre equivalent de refugiats ja instal·lats a Turquia.

En una intervenció molt aplaudida davant el ple del Parlament Europeu a Estrasburg (França), Grandi expressà la seva “profunda preocupació” per un pacte que apuntava a la tornada sistemàtica d’immigrants a Turquia, posant en dubte el respecte del dret internacional que assisteix a les persones que necessiten protecció.

El màxim responsable d’ACNUR advertia que un demandant d’asil només pot ser deportat a un tercer país si aquest “assumeix la responsabilitat en essència” de tramitar la seva sol·licitud i és capaç de complir els estàndards internacionals en matèria d’asil, inclòs l’accés dels refugiats a l’educació, la sanitat i l’assistència social i l’ocupació.

Per això, reclamava als mandataris europeus que exhibissin un “lideratge polític valent” tant per buscar solucions als conflictes que forcen als refugiats a escapar dels seus països, com per garantir vies legals de fugida que no els obliguin a recórrer a màfies “que abusen (d’ells) i els exploten”.

Fa uns dies, Amnistia Internacional denunciava que l’Estat espanyol viola els drets humans dels refugiats i l’acusa de formar part del grup de 36 països de tot el món que “se salten constantment” el dret d’asil expulsant de manera il·legal les persones que fugen de conflictes armats o de situacions d’extrema pobresa. Amnistia Internacional assenyalava el cas de la frontera sud -amb les tanques de Ceuta i Melilla- i l’incompliment dels compromisos d’acollida com a exemples “flagrants” de la actitud contrària de l’Estat respecte al compliment dels drets humans.

A l’informe anual que publica per avaluar la situació dels drets fonamentals a tot el planeta, Amnistia Internacional alerta de l’auge del discurs de l’odi i de “demonització de l’estranger”. En concret, l’entitat acusa polítics com el president nord-americà, Donald Trump, o el primer ministre hongarès, Víktor Orban, d’impulsar “una agenda tòxica que persegueix, converteix en bocs expiatoris i deshumanitza grups sencers de persones”. “La retòrica del nosaltres contra ells afavoreix l’acceptació de les atrocitats massives”, alerta Amnistia Internacional en un comunicat.

Fixant-se en el cas espanyol, Amnistia Internacional diu que, dels 159 països analitzats, el nostre no sols forma part dels 36 que han “violat el dret d’asil retornant els refugiats de manera il·legal”, sinó que també “impedeix que els refugiats i els migrants cursin amb normalitat les seves peticions d’asil i es pugui estudiar el seu cas”.

El passat més de maig, el diari digital Vila-Web anunciava que la Comissió Europea havia demanat al govern espanyol que es comprometés a rebre més refugiats mensualment des dels camps de Grècia i Itàlia. En un informe de seguiment de la resposta europea a la crisi dels refugiats, la CE (no Amnistia Internacional, sinó la CE) situa Espanya, juntament amb Bèlgica i Croàcia, entre els estats que haurien d’augmentar els seus compromisos de reubicació. Fins ara, l’Estat ha rebut –deia l’informe- 886 persones dels camps grecs i italians. A més, a la UE encara hi ha tres estats, Hongria, Polònia i Àustria, que no han reubicat cap refugiat dels 160.000 que es van comprometre a repartir-se els líders europeus ara fa més d’un any i mig. Per això mateix, per boca del comissari d’Interior, Dmitris Avramopoulos, la CE advertia que si la situació no millora abans del juny (que no ha millorat) “la Comissió no dubtarà en utilitzar el seu poder per obrir un procediment d’infracció.

En total, els estats europeus s’han repartit, segons aquestes dades, 18.418 persones des dels camps de refugiats de Grècia i Itàlia. I mentre Espanya n’acollia 886, com ja s’ha dit, d’altres estats han estat més generosos. França n’ha acollit 3.404, Alemanya 4.478, Finlàndia 1.443, Portugal 1.302, Holanda 1.776. Pitjor que nosaltres s’han comportat Bèlgica, que només n’ha acollit 551, i Hongria, Polònia i Àustria, que no han reubicat cap refugiat dels 160.000 que es van comprometre a repartir-se.

És per això que l’Alt Comissionat de les Nacions Unides ha demanat “renovar el significat d’humanitat”, respectar els drets humans i avançar amb solidaritat i responsabilitat compartida entre Estats membres per contenir la crisi actual. “Europa –advertia- afronta el moment de la veritat, és el moment de reafirmar els valors sobre els quals va ser construïda”.

En un món amb conflictes, els desplaçaments massius són una realitat. Crear tanques i murs no és una solució, perquè només augmenta el patiment de la gent que ja ha patit l’inimaginable, i és en aquest sentit que el tancament de les fronteres de països com Àustria i altres en la ruta dels Balcans que impedeixen avançar cap a la UE milers de refugiats és un crim contra la humanitat. I més encara quan sabem que són les màfies les qui operen en aquest tràfic internacional, com en segles anteriors eren els negrers que traficaven amb esclaus. No és tanta la diferència.

El representant d’ACNUR, a més, ha volgut cridar l’atenció sobre l’especial vulnerabilitat de les dones i els fillets, que superen al nombre d’homes refugiats i que solen viatjar sense acompanyants masculins, cosa que els “exposa al risc d’abusos i explotació” per part de les màfies que trafiquen amb persones.

També ha criticat als Estats membres perquè altres països d’altres continents, “amb molts menys mitjans” han assumit més esforços que la Unió Europea a l’hora d’acollir refugiats.

I per si tot el que s’ha dit fins ara ens sembla poc, podem afegir que les ONG’s –com per exemple Metges sense Fronteres, Metges del Món i altres- asseguren que les condicions dels refugiats a Europa són molt dolentes, i han afirmat que això no és negligència, sinó que es fa intencionadament, ja que “Europa volia desincentivar l’arribada de refugiats a través de la manca de serveis”.

Crec que tots hauríem de sentir una mica de vergonya.

És sensat dur Catalunya a una situació límit?

25 Juny 2017 by

Els experts en qüestions bancàries solen dir una frase que, analitzada fredament, no té lògica però que, de fet, respon a una realitat: “Si deus mil cinc-cents euros al banc, el problema és teu. Però si li deus quinze milions d’euros, el problema és del banc”.

És probable que una cosa semblant passi en la relació entre Espanya i Catalunya, encara que la metàfora no sigui perfecta per explicar el problema real. Ho dic perquè ens trobem amb uns governs de l’Estat que no s’han pres seriosament les reivindicacions d’aquella comunitat autònoma i s’han mostrat incapaços d’escoltar-la quan aquesta li reclamava un règim jurídic especial que podia encabir-se dins la Constitució. Aleshores, els governs de l’Estat (del PP, especialment) sempre van menysprear aquesta possibilitat per dues raons, les dues equivocades: la primera, perquè van creure que posar fre a Catalunya li era rendible electoralment; la segona, perquè sempre s’han mostrat convençuts que l’independentisme era una mena de suflé poc consistent que acabaria desinflant-se. Però han vingut un, dos, tres i quatre onzes de setembre, cadascun més crescut que l’anterior; i ha vingut després la consulta popular amb més dos milions de vots favorables a la independència; tot i així, l’Estat ha seguit tancant els ulls i afirmant que allò era, simplement, una farsa. I ara es troba davant la convocatòria verbal per a l’1 d’Octubre de 2017 d’un referèndum per decidir si Catalunya vol esdevenir una república independent. És arribats a aquest punt que em sembla vàlid el símil del banc, perquè ara el problema és tant o més greu per a l’Estat que per a Catalunya.

Tots els meus lectors saben què en penso, de la qüestió. N’he parlat per activa i per passiva, i per tant són conscients que no puc aprovar que es trenqui la llei de manera unilateral. Però saben també que, des del meu punt de vista, només aplicant la llei i utilitzant la Fiscalia no es resolen els problemes polítics. I aquí estem! A punt de veure com el gran vaixell de l’Estat i el més petit (però fort) de la Generalitat s’estavellen, sense saber molt bé què en quedarà, de les restes del naufragi.

Dit això afegiré que, en la meva opinió, molts espanyols són conscients que una qüestió de tanta transcendència només es pot resoldre dialogant i arribant a un pacte, més enllà de qui pugui tenir formalment la raó. I són també majoria els catalans convençuts que només un referèndum fet amb totes les garanties (per tant, amb la participació d’igual a igual dels qui defensin el sí que dels qui defensin el no) seria vàlid i acceptable. Però tots sabem que un referèndum homologable als estàndards acceptats pel nostre entorn europeu només es podria aconseguir mitjançant un acord amb el Govern central, cosa que, ara per ara, és impossible.

A pesar d’això, observem que aquesta “impossibilitat” no paralitza Puigdemont, i que el govern de la Generalitat està cercant alternatives per saltar-se les traves que la Moncloa posarà a la celebració de la consulta. Si no pot recórrer a funcionaris, diu que sol·licitarà voluntaris, i si no li és possible constituir una junta electoral, aleshores demanarà a un grup de politòlegs que exerceixin d’àrbitres…, per més que, aleshores, no serem davant d’un referèndum homologable.

Davant aquesta complexa realitat, s’alcen veus de tota mena que ajuden a confondre encara més el panorama. D’una banda, tenim el Govern central que, dia sí i dia també, afirma que els catalans no posaran les urnes, però no diu –no ho ha dit fins ara- com ho impedirà. Tanmateix, procura que el Fiscal General s’avanci als esdeveniments i amenaci amb les penes de l’infern tothom que participi en l’organització d’una consulta que, de fer-se, seria delictiva. Probablement té raó, però… ¿què passarà si en la comissió dels delictes hi està implicat tot el govern de la Generalitat? Què passarà si aquest té el suport de setanta-dos diputats? Què passarà si hi ha milers de ciutadans (funcionaris o voluntaris) que decideixen jugar-s’ho tot i participen en l’organització del referèndum o ocupen la Ciutadella?

Aleshores haurem d’aplicar novament el símil del problema bancari, perquè si bé no és impossible detenir el president de la Generalitat i la presidenta del Parlament, sí que comença a ser problemàtic detenir tot el Govern, un munt de parlamentaris i milers de ciutadans per jutjar-los d’una manera pacífica davant la contemplació estoica i resignada dels milions de catalans que han apostat decididament per dur a terme la separació.

Sabem també que la “mà dura” és el que demana, no sols un important sector del partit majoritari, sinó també aquest personatge, altre temps poderós, que es diu Alfonso Guerra. L’exvicepresident del Govern creu, en efecte, que l’Executiu de Mariano Rajoy hauria d’explicar per què no està aplicant ja l’article 155 de la Constitució per frenar “els excessos dels secessionistes a Catalunya (…) perquè cada dia es fa més difícil entendre la seva paràlisi davant la manifesta rebel·lia del nacionalisme català contra les lleis”.

Com era d’esperar, el jacobí Guerra ha posat el crit al cel cavant la idea d’una Espanya entesa com a “nació de nacions” (que no és, certament, el que volen els independentistes), però que, curiosament –i no deixa de ser una important novetat-, no sols defensa Podem sinó també Pedro Sánchez, el líder del nou PSOE. És evident que, a Guerra, això li importa un rave, i rebat el concepte preguntant-se “de quantes nacions” està compost el nostre país, per desqualificar tot seguit la resposta dels nacionalistes que és, assegura, “una solemne bajanada”. Però resulta que fins i tot Patxi López, aquell que demanà a Sánchez “¿Pero sabes tú lo que és una nación?” ara ha estat designat secretari de política federal del nou PSOE.

Tenim, doncs, que el terra és força menys sòlid del que creu Alfonso Guerra i del que també assegura Mariano Rajoy, als qual els faria una pregunta: ¿S’han qüestionat si, arribats on som, i davant la complexitat de la qüestió, no resulta versemblant suposar que Puigdemont i els catalans que li donen suport, més que assegurar el referèndum, el que pretenen realment és situar Rajoy en la tessitura d’haver d’actuar contra Catalunya?

Perquè… ¿creu algú que la supressió de l’autonomia de Catalunya que propugna Guerra seria acceptada pels catalans com si res? ¿Creu algú que el processament de milers de catalans (membres del Govern, parlamentaris, funcionaris i voluntaris deixaria en silenci els altres catalans que, no sent independentistes, afirmen, però –i ho afirmen honestament- que el Govern central els ha marginat i maltractat fent-se el sord davant les seves reivindicacions polítiques?

La moció de censura no ha estat un debat inútil

18 Juny 2017 by

He seguit, val a dir que fragmentàriament, les intervencions que han tingut els diputats a la moció de censura que, contra el Govern de Rajoy, van interposar els parlamentaris de Podem. Moció que, com era previsible, s’ha resolt negativament i només ha obtingut els vots favorables del grup que la proposava, d’Esquerra Republicana de Catalunya, de Compromís i de Bildu. Per tant, ben poc suport ha aconseguit de la Cambra legislativa, encara que no és precisament això el que pretenia Pablo Iglesias. Ell havia organitzat tot aquest esdeveniment per posicionar-se com a líder de l’oposició, per ferir (fins on fos possible) el president del Govern i per denunciar des de la més important tribuna que se li pot oferir a un polític la “maldat” i la “perversitat” del PP, a qui considera un partit essencialment corrupte.

És obvi que Iglesias, no podia preveure totes les circumstàncies que girarien entorn del debat, encara que el seu bon nas per triar els moments en política li deia que aquest era un moment òptim per dur a terme la iniciativa. Dues raons objectives l’afavorien: que el PP es trobi immers en greus i nombrosos procediments judicials per causes de corrupció obertes -fins i tot el partit és objecte d’una imputació en qualitat de responsable civil subsidiari-, i que el seu contrincant més directe per liderar l’esquerra –el PSOE de Pedro Sánchez- es trobi en hores baixes i sense que el seu líder ocupi un escó al Parlament, la qual cosa l’impedia d’intervenir.

Alhora, diverses circumstàncies inesperades l’han afavorit: una, el fracàs de com es va dur a terme l’intent de moció de censura contra Cristina Cifuentes al Parlament de la Comunitat autònoma de Madrid, que l’ha ajudat a modificar l’estratègia a seguir, i també dues sentències que li han vingut com a aigua de maig: la del Tribunal Constitucional que anul·lava (encara que sense efectes pràctics) l’amnistia fiscal propiciada per Montoro l’any 2012 –que Iglesias ha interpretat com una amnistia forjada per Rajoy per ajudar “als seus”- i la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg que anul·lava la condemna per desobediència a Juan María Atutxa i dos membres més de la Mesa del Parlament basc, dictada ara fa nou anys pel Suprem, que el va inhabilitar (sentència que, també a Catalunya, s’ha rebut amb exultant alegria, pensant segurament que aquest pot ser un camí contra la judicialització del procés independentista que està duent a terme la fiscalia per decisió del Govern).

Quan vaig escoltar la introducció d’Irene Montero, amb aquell parlamentarisme vibrant, incisiu, dur i punyent, em vaig témer el pitjor, però he d’acceptar que, a mesura que passava el temps, jo mateix vaig veure que la portaveu de Podem encertava, ja que (deixant les exageracions de banda) l’acusació contenia un missatge entenedor i versemblant contra el PP, amb el qual una gran part del poble espanyol sintonitzava.

No vaig escoltar el discurs del candidat perquè la meva tasca professional m’ho impedia, però sí la rèplica de Rajoy i el debat que, entre els dos polítics, va tenir lloc entre les dues i les cinc del capvespre de dimarts, i d’aquest xoc dialèctic he de dir que, si bé Rajoy no en va sortir vençut –la seva decisió inesperada de ser ell qui sortís a la palestra va ser un encert- tampoc no doblegà Iglesias que, en un to gairebé desconegut (sembla que, finalment, ha fet cas a Íñigo Errejón), anava forjant afirmacions, acusacions i denúncies que no es poden desqualificar al·ludint simplement al “populisme” del líder de Podem. Perquè moltes d’aquestes acusacions tenien un indiscutible marxamo de veritat.

És cert que Iglesias sol tenir una manera força maniquea de plantejar els problemes, que l’empeny a dibuixar un panorama de bons i dolents, o de combat permanent entre el bé i el mal, situant en aquest darrer camp “els altres” (per tant el PP), tot ubicant-se ell a l’altre costat com a defensor, gairebé únic, del bé. Li és fàcil, doncs, parlar dels malvats i depredadors (els altres) en oposició al poble, a la “gent” (ells), però més enllà d’això, Iglesias ha dit en aquest debat moltes coses que la gent ha entès –o podia entendre-, i dubto que n’hagi sortit tocat. Més encara, crec que ha reforçat el seu posicionament polític i que d’alguna manera ha ferit el PP i també Rajoy encara que aquest, intel·ligentment, en intuir el que li queia a sobre, va tenir prou reflexos per canvia d’estratègia i, en lloc de seguir menyspreant la moció de censura, s’oblidà de tot allò “del circo, del espectáculo, etc. etc.” i va veure que no havia d’enviar els seus diputats i ministres al cos a cos, sinó que l’havia d’assumir ell mateix.

D’altra banda, l’argument utilitzat dies abans pel PP (i també pel PSOE) que destacava la improcedència d’una moció de censura quan els números la condemnaven al fracàs, no era prou sòlid quan, tant un partit com l’altre, l’havien utilitzat en circumstàncies semblants: Felipe González contra Adolfo Suárez i Hernández Mancha contra Felipe González, encara que amb resultats oposats; perquè mentre González en sortí reforçat, Hernández Mancha en va sortir abatut. I com ha dit algú respecte de la moció de censura que recull l’article 113 de la Constitució, no sembla políticament inadequat usar-la a la manera de l’impeachment americà, que pretén, per damunt de tot, deixar en evidència les misèries d’un president.

I per més que Rajoy ha demostrat al país que era un polític molt forjat i amb recursos per defensar “els seus” i la seva política, i fins ha estat capaç de posar contra les cordes Iglesias en obligar-lo a pronunciar-se clarament en relació al procés independentista català, respecte del qual aquest intenta nadar i guardar la roba (de fet, l’actitud d’Iglesias respecte de Catalunya no ha agradat als populars ni als independentistes), i ha intentat exalçar la recuperació econòmica del país, de la qual ell se’n reclama l’agent principal, a pesar, dic, de tot això, el president ha sortit debilitat de la moció. No sé fins a quin punt, ni tampoc si això es traduirà en un auge visible d’Iglesias quan el PSOE torni a recuperar el protagonisme perdut, però estic d’acord amb Zarzalejos quan, en una anàlisi d’urgència del debat, afirmava que el retrat psicològic que va fer Rajoy en el discurs de rèplica al censor Iglesias va ser “en alguns trams, brillant i encertat, però, en gairebé totes les altres coses, el president arrossegava massa rèmores per alçar el vol. I se li notaven perquè, tot i que l’economia permet respirar, no oxigena un clima viciat per al Govern del PP”.

Comparteixo, per tant, aquesta conclusió: “fins i tot sortint-ne viu, Mariano Rajoy –assetjat pel context advers– s’està apagant, s’està marcint. Treu forces de flaquesa, però ja fluixeja.” Ara que, per ser objectius –si és que s’ho pot ser en política- hauríem també de reconèixer que, si el debat va servir per mostrar un president dèbil, també ens va demostrar que, ara per ara, no hi ha un candidat que tingui possibilitats de substituir-lo.

La pretesa “Llei de desconnexió” unilateral és un despropòsit

11 Juny 2017 by

Encara que molt poc convençut de la seva viabilitat, al meu darrer article de diumenge parlava de la tercera via que, per a Catalunya, pregonava un sector de juristes entre els quals hi havia el catedràtic Xavier Arbós. Curiosament, el mateix diumenge, sortia a “La Vanguardia” un article d’aquest professor, alhora que el diari dedicava el seu editorial –“Encara hi som a temps”- al mateix assumpte tot mostrant una preocupació molt crítica respecte del futur immediat que, si no s’hi posa remei –i no sembla que els qui podrien fer-ho en tinguin cap ganes- pot conduir el país –no només Catalunya- a un cul-de-sac de difícil pronòstic.

Tant el meu article com els altres dos altres esmentats criticaven la política de la Generalitat –que és la que duu la iniciativa en aquesta qüestió-, però també criticaven durament l’actitud del Govern d’Espanya, cosa que no trobem diaris de Madrid –i m’imagino que, en general, als de la resta d’Espanya-, per als quals els únics responsables del desencontre són els catalans. Però la cosa no és tan simple com ells creuen, perquè l’únic que fins ara ha ofert Rajoy és fum: Que Puigdemont acudi al Parlament a presentar una oferta que, “en nom de la llei”, se li negarà sense cap concessió, com si aquesta fos immutable.

Comprenc que, davant el posicionament tancat i barrat que ha decidit mantenir l’home que, des de l’època Aznar, en què ja era ministre, no ha fet sinó burxar contra Catalunya, impugnar la reforma de l’Estatut per fer-lo descarrilar i negar-se a concedir fins i tot allò que l’Estatut reconeix com un deure de l’Estat envers aquella comunitat autònoma, comprendreu –dic- que aquest home no creï gens d’empatia i que el seu recurs a la llei (i a la consegüent judicialització del problema) com a únic referent per resoldre una qüestió tan complexa, negant-se a la via política (que vol dir negociació amb possibilitat i voluntat de trobar acords), condueixi a un desencontre absolut.

Rajoy, doncs, no ha volgut en cap moment fer política en el millor sentit de la paraula, perquè no ha tingut cap interès a arribar a un punt de trobada amb els catalans, convençut (potser erròniament) que, en el fons i a la llarga, això l’afavoria –i afavoria també el seu partit- per consolidar posicions en una Espanya que aboca la seva simpatia als polítics de manera proporcional a la negació que aquests fan de la diferència que pugui significar Catalunya respecte dels altres territoris espanyols.

Ara bé, la defensa que, a ultrança, està fent el Govern de la Generalitat i els parlamentaris que el sustenten de respondre al “no diàleg” de Rajoy amb l’amenaça de proclamar la independència de manera unilateral i, per tant, contravenint tots els principis jurídics que sostenen la Constitució, són clarament rebutjables perquè trenquen els fonaments del sistema, violen l’Estat de Dret i fan saltar pels aires la seguretat jurídica.

L’argument dels independentistes d’acord amb el qual la “Llei de transitorietat” (que secretament elaboren) implicarà un pas “de la llei a la llei” sense problemes, era analitzat molt críticament per Xavier Arbós tot afirmant de manera contundent que, lluny d’aconseguir això que pretenen, “La llei de transitorietat jurídica, o com sigui que es digui en el moment en què la treguin del seu amagatall, equival a un salt al buit”, i això perquè no pot haver-hi seguretat jurídica si s’ignoren els procediments que regulen la reforma del dret vigent en un moment donat.

Els independentistes que defensen el pas sense acord amb l’Estat afirmen –val a dir que molt ingènuament- que, proclamada la República Catalana, només la legislació que emani d’aquesta serà la vigent i aplicable. Serà, diuen, el pas “de la llei a la llei”, com si la publicació de la independència al Butlletí Oficial de la Generalitat tingués el valor taumatúrgic –o potser hauríem de dir màgic- de convèncer tothom –funcionaris i ciutadans- que se sotmetran immediatament a la nova legalitat i abandonaran l’antiga; i creuen també que les institucions fins ara vigents de l’Estat donaran l’esquena, de cop i de bon grat, al Butlletí Oficial de l’Estat i se sotmetran exclusivament i sense dubtar-ho al de la Generalitat.

Creu algú que això pot succeir sense traumes? La garantia última de qualsevol sistema jurídic és la capacitat de coerció de l’Estat del qual emanen les normes –ens recorda Xavier Arbós-. Considerem, doncs, de passada i per un moment, el desequilibri que, a l’hora de poder coercir, hi hauria entre el Regne d’Espanya i la nounada República catalana. Però abans d’arribar a aquest nivell de conflicte, anguniós i de resultats previsibles (a menys que vulguem tancar els ulls), es produirien altres situacions menys dramàtiques en les quals la falta de seguretat jurídica apareixeria com a efecte inevitable de la desconnexió unilateral. ¿Acceptaran sense pipellejar els magistrats, els jutges, els notaris, els registradors, la policia dita nacional, la Guàrdia civil i els militars una legislació emanada d’un Parlament que trenca amb la Constitució que han jurat defensar i aplicar en l’exercici de les seves funcions? ¿Deixarà l’Agència Tributària estatal d’enviar requeriments i d’ordenar embargaments per impagament dels deutes tributaris? ¿Es comportarà també així l’Institut Nacional de la Seguretat Social? És probable algunes institucions i alguns funcionaris segueixin la consigna catalana, però em sembla evident molts altres es negaran a fer-ho. I què succeiria aleshores? D’entrada, una completa inseguretat jurídica; i de sortida… bé, de sortida no ho vull pensar.

La proclamació unilateral de la independència per uns diputats que tenen majoria al Parlament de Catalunya (encara que ells saben que no representen tan sols el 50 per cent dels catalans) no ens conduirà, com asseguren, “de la llei a la llei”. Ens conduirà “de la llei al buit”, com assegura Arbós. I per molta que hagi estat la irresponsabilitat de Rajoy i del PP en aquest camí de despropòsits, la il·lusió no ens hauria d’obnubilar ni fer-nos veure blanc el que és negre.

I veure blanc el que és negre és el que acaba de fer Puigdemont quan afirma que la Comissió de Venècia, organisme dependent del Consell d’Europa, que havia empès molt sensatament al diàleg entre les institucions de Catalunya i les d’Espanya, els dóna la raó. No, la lectura de la carta que Gianni Buquicchio ha dirigit a Puigdemont en resposta a la que aquest li va adreçar el passat 29 de maig –que els diaris han publicat íntegra-, comença agraint la informació que li remet Carles Puigdemont en relació als acords adoptats pel Parlament i “pren nota” de la intenció del Parlament de cooperar amb la Comissió de Venècia sobre les modalitats d’ “un referèndum pactat” per al qual remet al codi de bones pràctiques de la mateixa Comissió. No obstant això, Buquicchio subratlla que “la cooperació (del Govern o el Parlament) amb la Comissió s’ha de fer amb l’acord de les autoritats espanyoles”. I recorda finalment que la Comissió de Venècia “ha posat especial èmfasi en la necessitat que qualsevol referèndum es faci amb el ple compliment de la Constitució i la legislació aplicable”.

Per tant, un canvi radical per a Espanya i Catalunya com el pretès no el pot fer una “llei de desconnexió” que, per a més inri, els partits de l’oposició catalana desconeixen i que es vol aprovar per sorpresa. No, això no és viable ni acceptable democràticament. És, simplement, un despropòsit.

Kerensky, Catalunya i el probable fracàs de la tercera via

4 Juny 2017 by

Al maig de 1917, després d’una sèrie de tumults contra les mesures bèl·liques adoptades pel Govern de Rússia, que van provocar la caiguda de diversos ministres, Aleksandr Kerensky va ser nomenat ministre de Guerra i de Marina. Però la caiguda del tsarisme havia desfet l’estructura jeràrquica de l’exèrcit rus, i això va acabar amb qualsevol expectativa de refer-lo.

Cridat Kerensky al poder, va presidir una precària coalició de socialistes moderats i liberals i va intentar unir –en una espècie de tercera via- les diferents forces polítiques de la Duma per estabilitzar la situació política. Però aviat es va guanyar l’oposició dels liberals i de l’exèrcit, i també dels socialistes radicals davant la negativa a adoptar les mesures econòmiques i socials que aquests li exigien.

Kerensky no van aconseguir, doncs, refrenar el deteriorament de la situació política i social, cosa que va permetre que els bolxevics ataquessin el prestigi del Govern provisional i assumissin el control dels soviets d’obrers, soldats i camperols que sorgien en tota Rússia, fins a convertir-se en un poder paral·lel que escapava al control del Govern. Alhora que, des de la dreta, Kerensky patia també els continus envits del partit monàrquic i dels diversos grups tradicionalistes i liberals, que reclamaven una repressió immediata del moviment revolucionari.

El general Kornilov, líder dels monàrquics, va dirigir aleshores una marxa de la cavalleria contra el Govern, en un intent de proclamar una dictadura militar amb el suport dels liberals. I Kerensky, aïllat al Kremlin, va ser incapaç de prendre mesures eficaces contra l’intent colpista, que només va ser sufocat gràcies a la intervenció dels bolxevics. Tot seguit, aquests l’acusaren de complicitat amb la rebel·lió militar de Kornilov (cosa que no era certa) i ben aviat es feren amb el control del Soviet de Petrograd i de la majoria dels soviets del país.

En un darrer esforç per evitar el que avui en diem reiteradament un “xoc de trens”, Kerensky va convocar un pre-parlament amb representació dels principals partits i sindicats. Però Lenin va boicotejar l’intent, convocant al seu lloc un Congrés dels Soviets de tota Rússia sota el lema “tot el poder per als soviets”. La tercera via va sofrir, doncs un fracàs irremeiable, el tsar i la seva família van ser executats, Kerensky pogué fugir als Estats Units i els soviets imposaren a Rússia la dictadura del proletariat.

A què ve tot això? Doncs ve a tomb del xoc de trens que estem a punt de veure a Catalunya entre l’Estat i la Generalitat, un cop m’he convençut que una tercera via –que tanmateix hauria de ser possible- fracassarà irremissiblement perquè, davant aquesta mena de xocs, les terceres vies, que solen ser sensates des d’un punt de vista racional, sempre fracassen estrepitosament, ja que aquests enfrontaments no pretenen aconseguir cap acord, sinó la imposició a ultrança del criteri propi. Arribats, doncs, a aquest punt, les terceres vies sobren. Fan nosa. I s’imposa la força per damunt de la raó.

Baixant a l’arena, diguem que, davant les dues línies paral·leles que han traçat el Govern de la Generalitat i el Govern de Rajoy (“referèndum ja i, si no, proclamació unilateral de la independència”, en el primer cas; i “no hi haurà referèndum ni proclamació de la independència perquè l’Estat no pot aprovar una mesura inconstitucional”, en el segon), la tercera via que ha proclamat un grup notable de juristes, entre els quals destaca el catedràtic de dret constitucional Xavier Arbós i l’exconsellera de justícia amb Artur Mas i advocada de l’Estat Pilar Fernández Bozal, podria sintetitzar-se en el següent eslògan: “Contra la Llei, no. Només amb la Llei, tampoc”.

Segons els seus impulsors, la via que proposen parteix de la base que “la llei és el producte jurídic de la democràcia”. En aquest sentit, doncs, carreguen les tintes contra la desobediència. “Una societat democràtica –diuen- no pot ni elogiar ni banalitzar la desobediència si no vol posar en risc, precisament, tota legitimitat democràtica”. I això és, des del meu punt de vista, impecable. Ara que també ho és l’afirmació que, si “el camí de saltar-se la llei no du enlloc (…), la simple veneració a la llei tampoc és suficient”. I és amb aquesta premissa que el manifest reclama “començar de nou pel principi”.

Per això requereixen al Govern de Rajoy que iniciï ràpidament la negociació de competències pendents i concreti l’execució de les inversions pendents de l’Estat a Catalunya. I al Govern de Puigdemont li reclama, no sols que suspengui el referèndum  i renunciï explícitament a la desobediència del marc legal, sinó que s’incorpori a la negociació d’un nou finançament autonòmic i treballi per a la concreció d’un acord a Catalunya per a una sortida acordada de l’actual crisi política.

En conclusió, el manifest no condemna la judicialització del conflicte, però assegura que aquesta “no aporta res de positiu” i advoca per una “reforma del marc institucional que, finalment, pugui comptar amb l’aval democràtic del conjunt de la ciutadania”.

Convençut, però, que aquesta tercera via –que jo també voldria sostenir- no tindrà recorregut perquè ni el Govern de Rajoy ni el de Puigdemont volen cedir en cap dels seus pronunciaments, m’he de manifestar francament pessimista davant del futur immediat –cada cop més immediat-, que apunta al pitjor dels escenaris possible. I si l’actitud inamovible de Rajoy em sembla inacceptable, encara m’intranquil·litza més de la Puigdemont quan diu que el “Govern no farà salvatjades”.

Més val així. I més val també que sigui creïble el president de la Generalitat quan ens assegura que la proposta de text legal que el diari “El País” va filtrar per a l’endemà de la declaració unilateral de la independència no és el definitiu, però no ens pot negar que, com a mínim, confirma els avenços que ens havien fet l’exjutge Vidal i el diputat Lluís Llach –que cap autoritat del Govern va desmentir rotundament-. I no és poca broma que al text filtrat hi figuri que el Govern de la Generalitat podrà suspendre la separació de poders –no ho diu així, però això és el que una lectura honesta ens dóna a entendre-, alhora que posarà en marxa una etapa (és, també, el que va dir Primo de Rivera l’any 1923) amb un control governatiu total de la justícia, mentre canalitza políticament els continguts dels mitjans de comunicació i efectua un filtratge (a la turca?) dels actuals funcionaris.

Negar-se a trobar una solució raonable al problema –cosa a la qual ha coadjuvat sens dubte Rajoy des que inicià la campanya de recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya- és un signe de molt mal govern. Però considerar que, si l’Estat no aprova un referèndum d’autodeterminació, això dóna dret a la Generalitat a decidir unilateralment la separació d’Espanya i a fer-la de la manera que s’indica al text que s’ha filtrat a la premsa, és encara molt pitjor.

Per això defenso la tercera via, conscient, però, que, com ens demostra l’experiència de Kerensky i tantes altres que podríem també adduir, aquesta difícilment es podrà dur a terme.

Sánchez o la creació d’un mite… que el vot haurà de consolidar

28 Mai 2017 by

Les eleccions internes del PSOE a l’hora d’elegir el seu secretari general i la victòria clara i contundent de Pedro Sánchez sobre els seus dos contrincants poden ser analitzats des de molts punts de vista: el dels militants socialistes; el dels no militants que se senten (o s’han sentit propers durant els anys passats) a les tesis socialdemòcrates que el partit ha encarnat; i els dels adversaris ideològics del PSOE, sigui perquè el troben un partit poc compromès amb l’esquerra o perquè el consideren massa esquerrà. Segurament n’hi pot haver d’altres, de punts de vista, però a mi m’interessa el segon, que és on jo em trobo, ja que, si bé no formo part de la família íntima –els dos-cents mil militants que ahir tenien dret al vot-, m’integro en els molts milions de ciutadans (em sembla que van arribar a més de deu) que, durant molt de temps, han donat la seva confiança a aquest partit a les eleccions generals (les autonòmiques i locals sovint les he vist des d’un altre paràmetre).

A l’article que vaig publicar el passat diumenge m’arriscava a dir algunes coses que s’han produït: intuïa que Sánchez podia guanyar; afirmava que, a pesar de la seva defenestració –que jo reconeixia com feta de molt mala manera- havia sabut reconstruir un discurs efectiu ancorat en posicionaments d’esquerra que abans no havia defensat mai; també que el seu nou discurs tenia clares contradiccions amb el fet per ell mateix en un passat recent; però creia que que havia sabut connectar amb unes bases del partit, que molt bé podien donar-li la victòria.

De Susana Díaz deia que no era valorada fora de la seva pròpia terra; que em semblava absolutament mancada del bagatge intel·lectual i ideològic que és indispensable per liderar un partit com aquest, que pretén governar Espanya, i assegurava que era un subproducte dels qui han exercit fins ara el poder en el partit i no volien deixar d’ostentar-lo.

De Patxi López afirmava que, si bé havia dut una campanya molt sensata, era evident que jugava de cul de bòtil i que, per tant, no calia insistir en les seves nul·les possibilitats.

En síntesi, doncs, jo no em mostrava fan de Sánchez perquè havia donat massa bandades en qüestions ideològiques que em semblaven importants, i em feia por l’esperit de revenja que podia provocar la seva reelecció. Però molt pitjor encara era la meva concepció de Susana Díaz.

Vist ara des del resultat que s’ha produït –un resultat d’altra banda inapel·lable- felicito els socialistes perquè, com a mínim, aquest no permet discussió i haurà tancat a Susana Díaz (i als seus, que són forts i poderosos) la possibilitat de discutir la victòria del contrincant, cosa a la qual hauria estat temptada si no hi hagués hagut tanta diferència entre l’un i l’altra, i això és molt bo per al partit, que precisa com mai refer una unitat que, entorn d’un líder clar i indiscutit, és més fàcil d’obtenir, però no oblidem que el sanedrí format per Felipe González, Alfredo Pérez Rubalcaba, José Luis Rodríguez Zapatero i Javier Fernández, que són els causants principals de la destitució de Sánchez i han estat els qui han tutelat i volgut enlairar Susana Díaz, presentada com la garantia d’estabilitat del sistema, no són enemics menors.

Un segon aspecte francament positiu per al PSOE és que Sánchez ha mobilitzat les bases com mai i ha aconseguit que guanyés la il·lusió sobre el desànim d’una gent que estava temptada d’abandonar el carro –molts ja ho havien fet- per donar suport a posicionaments més radicals i més clars per a la gent que, víctima de la crisi de tots aquests anys, s’ha mostrat directament ferida i maltractada per la política que inicià Zapatero forçat per les exigències d’Europa, i ha continuant després Rajoy.

Però no oblidem que el suport enardit dels militants socialistes (en aquest cas del cinquanta per cent) no és res al costat dels gairebé sis milions de votants que el partit ha perdut des del 2011. També el britànic James Corbin obté victòries aclaparants dins el partit, i tot fa preveure que obtindrà una derrota de proporcions colossals –així, si més no, ho prediuen les enquestes- a les properes eleccions. En aquest sentit, la gran victòria que obtingué Sánchez el passat diumenge pot esdevenir pírrica si, novament, perd les properes eleccions generals.

Dic això perquè emmirallar-se en els resultats de Podem potser no és el camí més bo, ja que aquest partit, si bé ha obtingut un vot considerable, no ha aconseguit ni de prop el que volia (i pronosticava) Pablo Iglesias, ja que els seus resultats demostren que, enllà de la militància estricta, hi ha un electorat de centreesquerra que es nega a canviar radicalment els principis socialdemòcrates del partit i no veu amb bons ulls la idea –que defensa Podem- de canviar-ho tot com qui gira una truita. A més, no s’oblidi tampoc que, a causa d’optar per una solució radical, ha hagut de sostenir ja una important lluita interna.

I si tornem a la qüestió de la unitat, és cert que aquesta va ser una de les paraules que més es van escoltar la nit del passat 21 de maig, però recordeu que, quan Sánchez es mostrà cordial i generós envers els seus contrincants, el fet de citar Susana Díaz va provocar sonores protestes dins la sala on ell es dirigia al partit i, d’alguna manera, a la nació. Tanta rancúnia s’han professat els dos grans contrincants, que, a pesar de les bones paraules d’avui, és impossible predir si s’esdevindrà un desenllaç pacífic o viurem una tragèdia. No debades Lola García, a “La Vanguardia”, esmentava el Macbeth de Shakeespeare, i afirmava: “Ha estat un combat de reminiscències caïnites que ha arrasat amb l’herència rebuda. Això ja és irreparable.”

Bé, no sé si és irreparable (de fet no voldria que ho fos), però sí que és difícil de reparar el mal que s’han fet, i si bé Sánchez ha rebut dels militants la confiança i aquest fet li permet afrontar una segona oportunitat per mor d’haver sostingut, al llarg d’aquests darrers vuit mesos, un discurs coherent que l’ha convertit en una mena de màrtir del tot poderós aparell del partit, no podem oblidar que la coherència en el discurs no ha estat la qualitat més evident de la seva trajectòria política. Ha canviat de criteri diverses vegades en qüestions fonamentals (el seu ancorament actual en posicions esquerranes i el seu posicionament respecte de Catalunya no s’assemblen als que mantenia només fa un any), tot i que ha assegurat als militants que ha après la lliçó i ha promès esmenar-se.

Jo acabava el meu darrer article desitjant sort i ventura al guanyador. És el que mantinc avui convençut que l’haurà de menester.

 


%d bloggers like this: