Les macrogranges, l’engany del PP i les pors del PSOE

23 gener 2022 by

El primer que he de dir en encetar aquest article és que som molt conscient d’assumir un perill, perquè no m’agrada parlar de temes que no conec prou bé, i si em sembla indispensable fer-ho, intento consultar fonts que em semblen fiables i contrastades. És el que faré avui després que les declaracions del ministre de Consum d’Espanya, Alberto Garzón, al diari britànic “The Guardian” a finals del 2021 van obrir un debat polític al voltant de les macrogranges, que s’ha traslladat a la ciutadania: les seves paraules sobre les grans instal·lacions de ramaderia intensiva que acullen fins i tot milers de caps de bestiar en una àrea molt reduïda, unit a la idea que els espanyols haurien de menjar menys carn, han obert un debat en què tant defensors com detractors d’aquesta mena de ramaderia mantenen allunyades les seves postures.

Que les paraules del ministres haguessin aixecat discussió entre els ciutadans em semblaria un bon senyal, però no ha succeït exactament això. En plena campanya electoral de Castella-Lleó, que és una zona de gran producció ramadera, Pablo Casado i el PP han vist en les paraules del ministre un filó d’or per destrossar Pedro Sánchez, cosa que no ens hauria de sorprendre coneixent el personatge. 

Però què és una macrogranja segons la prestigiosa revista “National Geographic”? Aquesta seria la primera pregunta que qualsevol persona interessada en la matèria hauria de poder respondre. Segons la revista, “Una macrogranja és una instal·lació de ramaderia industrial on la densitat d’animals és molt gran, on poden tenir cabuda des de desenes de milers de caps de bestiar porcí o boví fins a xifres que arriben al milió en el cas de les macrogranges dedicades a la cria de pollastres.”

Ha afavorit aquest tipus d’explotacions l’augment del consum de carn que, a la dècada dels anys 70, se situava en un terç de la producció actual. En 50 anys, països com la Xina han passat de produir una mica menys de 10 milions de tones anuals a sobrepassar la barrera dels 80 milions el 2019. En el cas d’Espanya, el 1970 es produïa poc més d’un milió de tones anuals, mentre que actualment s’han sobrepassat els 7 milions, segons l’informe “Meat Atlas 2021”

En un món cada cop més poblat, els progressos tecnològics han fet sorgir noves tècniques per automatitzar processos que han permès que s’estabulin en granges milers de caps de bestiar per reduir els costos associats al manteniment i abaratir els preus de la carn que posteriorment es comercialitzarà. Però això té els seus problemes.

Segons l’informe que estic seguint, que signa David Miranda, un periodista especialitzat en política internacional i natura, Espanya no només és avui un dels majors productors de carn de la Unió Europea, sinó que també és un dels principals exportadors. Per aconseguir aquestes xifres, al territori espanyol conviuen nombrosos models que, lluny de ser estrictes, es diferencien en diversos detalls: “sabem que hi ha gradients entre producció extensiva, producció intensiva lligada al territori, i producció industrial, a més de varietats en la densitat d’animals. La diferència entre extensiva i intensiva és si els animals surten a pasturar o si passen la vida en un estable”, afirma Pablo Manzano en una entrevista a “National Geographic”.

Tenim, doncs, que segons afirma David González, cofundador de “Sustraiak Habitat Design” i expert en agricultura regenerativa i regeneració de sòls, la ramaderia intensiva -la de les macrogranges- és un lloc on es desenvolupa l’activitat sobre els processos industrials d’una ramaderia estabulada i on preval la rendibilitat màxima per quilogram de carn produït. I quins són els efectes perniciosos de la ramaderia intensiva, és a dir, el de les macrogranges? Són els següents:

1. L’impacte sobre el seu entorn, ja que la principal diferència entre una granja beneficiosa i una altra de perjudicial per al seu ecosistema és la densitat del bestiar. En comptes de ser un model arrelat al territori i on tots els factors es retroalimenten, la producció industrial sol dependre més de l’exterior, ja que requereix combustibles fòssils per fertilitzar, recol·lectar i transportar els elements que prenen part en la producció d’altres béns.

2. Un altre factor preocupant pel que fa a les granges de gran densitat és la gestió dels seus residus: “l’alta densitat d’animals és ambientalment problemàtica perquè les seves dejeccions, si bé són molt beneficioses i necessàries per als agroecosistemes en quantitats moderades, no poden ser processades ni assimilades pel conjunt de la fauna i la flora de la regió en altes quantitats, així que substàncies com els nitrats -i d’això a Menorca en sabem- es filtren a aqüífers i aigües superficials, contaminant-les. Una alta densitat d’animals també causa problemes d’olors que degraden el medi ambient de les zones rurals”, afegeix Pablo Manzano.

Tot i això, no només és el pla local el que es veu alterat, sinó que a nivell internacional el seu impacte també es deixa notar. “Més enllà de l’impacte local hi ha un impacte sobre altres ecosistemes del planeta en què s’externalitza la producció de pinsos amb què s’alimenta el bestiar. Per això, diversos ecosistemes locals són desforestats, per exemple, per convertir-los en àrees de producció de soja per als pinsos”, apunta David González.

3. L’impacte sobre la qualitat de la can també té importància perquè, a nivell nutricional, “els animals criats a alta densitat en règim industrial tindran productes de qualitat inferior als que s’exerciten cada dia, fonamentalment, pel seu perfil gras. Tenen pitjor perfil nutricional en termes d’àcids grassos poliinsaturats, àcids linoleics conjugats (ACLs) i una millor relació Omega 6/Omega. Les conseqüències d’un major nivell d’estrès crònic en les característiques del múscul”.

“National Geographic” descriu altres efectes nocius en els quals no entraré per qüestions d’espai, però davant el que ha succeït en aquest país a causa de les declaracions de Garzón, el que més m’ha dolgut han estat dues  impostures que em semblen inacceptables:

La primera, que en una campanya de propaganda televisiva, Pablo Casado i tots els seus correligionaris, hagin filmat les seves declaracions contra el govern de Pedro Sánchez per les paraules del ministre Garzón, no davant una macrogranja atapeïda de porcs, vaques o pollastres. No, ho han fet en un territori on s’estava practicant clarament -i sense cap dubte- una ramaderia extensiva (com la que, en general, es practica a Menorca). I això és, simplement, enganyar el personal.

Però la segona, encara m’ha dolgut més: que Pedro Sánchez i els ministres del PSOE, en tost de rebatre amb arguments les tesis del PP i dir que sí, que les macrogranges no són una bona solució i que res no tenen a veure amb la fotografia de Casado davant aquelles vaques que pasturaven tranquil·lament en un ample espai agrícola, sembla que les hagin comprat tot deixant el ministre Garzón als peus dels cavalls. Sánchez i el PSOE han demostrat que tenien pànic a plantar-li cara al PP en aquest moment no desmentint la falòrnia de Pablo Casado i els seus. 

Ara que, com apuntava també en aquest sentit Francesc-Marc Álvaro fent una mica de conya, “menció especial mereixen alguns barons socialistes que només es distingeixen dels conservadors en el fet que, pel que sembla, no van a missa els diumenges.” En efecte -i això ho dic jo-: amb uns personatges com Lambán o com García-Page, tan acomplexats davant l’adversari -o tan de dretes com la dreta-, el PSOE fa un trist paper.

L’exdiputat Alberto Rodríguez envida el Tribunal Constitucional

16 gener 2022 by

Potser alguns dels meus lectors em demanaran per què torno a parlar avui diumenge de la inhabilitació i consegüent pèrdua de la seva condició de parlamentari d’Alberto Rodríguez, un home que havia estat elegit diputat en la llista de Podemos, que no conec de res i amb el qual és molt possible que hi tingui serioses diferències ideològiques, però hi torno perquè el recurs d’empara que ha interposat davant del tribunal Constitucional el passat 4 de gener és important i pot tenir certa transcendència.

El primer pas, és, doncs que el tribunal l’admeti a tràmit, i seria una mica escandalós que no ho fes si tenim en compte que està en joc la presumpta lesió d’un dret fonamental d’un ciutadà que va guanyar el seu escó amb el vot de 64.000 electors de les Canàries i va ser cessat el passat 22 d’octubre del 2021 per decisió de la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet.

L’argument en favor de l’admissió a tràmit el sosté Alberto Ekaizer, un periodista molt ben informat que defensa el posicionament de Rodríguez tant per la presumpta lesió del dret fonamental de participació política, com per la seva transcendència constitucional, ja que no hi ha doctrina sobre una decisió que vagi més enllà de la que planteja la sentència que dictà la Sala Segona del Tribunal Suprem presidida pel ja famosíssim jutge Manuel Marchena.

En aquell article, que vaig publicar el passat mes d’octubre, deia que més enllà de les simpaties o el rebuig que ens provoqui el diputat en qüestió, els fets que es van produir eren francament criticables, perquè treure la condició de parlamentari a una persona que ha estat democràticament elegida i és membre del Congrés o del Senat no hauria de ser tan fàcil com ho va ser en aquell cas, sobretot després d’un procés que presentava molts dubtes i d’una resolució final del Tribunal Suprem que no tenia la claredat que exigeix un fet com aquest que priva de l’escó una persona que el va guanyar netament.

De fet, que la cosa no estava clara ho demostra que el judici es vagi resoldre amb una condemna ínfima del diputat. Concretament, amb una pena de 45 dies de presó que no va haver de complir perquè es va substituir per una multa de 540 euros, que el diputat va pagar religiosament tot i negar que els fets que se li imputaven fossin certs. A més, a la sentència, el tribunal va afegir una altra pena, accessòria en aquest cas: que el diputat no pogués ser elegit si hi havia eleccions durant aquell període de 45 dies de la condemna. I tots som conscients que durant els 45 dies que van seguir al fall no hi va haver al nostre país eleccions de diputats. 

Semblava, doncs, que la cosa havia de quedar morta en aquest punt, però Marchena va insistir i -com explica ara Ekaizer- el 20 d’octubre del 2021, va demanar per ofici a Batet “informe sobre la data d’inici del compliment de la pena d’inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu, imposada al senyor Alberto Rodríguez […] amb la finalitat de portar a efecte la pràctica de la corresponent liquidació de condemna”.

Va ser aleshores quan van començar les tribulacions de Meritxell Batet, la presidenta del Congrés dels Diputats, que, fins aquell moment, havia fet cas als lletrats de la institució, els quals sostenien que la pena privativa de llibertat no va arribar “a néixer en cap moment” en haver estat substituïda des del seu origen per una sanció econòmica. En efecte, l’informe concloïa que d’aquesta sentència “no es pot derivar conseqüència extra penal que afecti a la condició de diputat del Sr. Rodríguez”, perquè en aquest cas no concorre “ni la causa d’incompatibilitat sobrevinguda” prevista en l’apartat 2 en relació amb l’apartat 4 de l’article 6 de la Llei Orgànica de Règim Electoral General, ni cap dels supòsits que, en aplicació dels articles 21 i 22 de el Reglament de Congrés, comportarien “bé la suspensió dels drets, prerrogatives i deures el diputat” o bé la pèrdua de l’escó.

Òbviament, l’informe no era vinculant i els lletrats avisaven que les seves conclusions es podien “veure afectades per eventuals pronunciaments posteriors del Tribunal Suprem o de la Junta Electoral Central”.

Però què va succeir després? Doncs que la presidenta del parlament, davant els dubtes que havien sorgit i l’informe a què acabo de fer referència, es va dirigir a la Sala Segona del Tribunal Suprem demanant un aclariment de la sentència, ja que aquesta no deia explícitament que s’havia d’inhabilitar el diputat, sinó que era inhàbil durant uns dies per ser elegit (sufragi passiu) en unes eventuals eleccions. Però Marchena, en lloc de fer el que hauria de fer una persona amb ganes de col·laborar: dir expressament si amb la sentència el diputat havia de perdre la condició de diputat o bé podia conservar-la, es va limitar a respondre el següent: “Com vostè sap, la llei orgànica del Poder Judicial no inclou entre les funcions del Tribunal Suprem la d’assessorar altres òrgans”.

Estem d’acord que la llei orgànica no inclou aquesta funció, però prohibeix que, en un moment donat, per a aclarir un problema greu i un dubte important que afecta a drets fonamentals, el Tribunal Suprem no pugui esforçar-se una mica i ser més explícit? Li prohibeix col·laborar amb altres institucions de l’Estat?

De fet -raonava jo el passat mes d’octubre-, si la sentència havia estat ambigua (en el sentit de no ser prou clara), la resposta de Marchena encara ho era més, i l’únic que aconseguia era posar més pressió sobre la presidenta del Congrés i donar ales a la dreta que ja havia fet casus belli de l’expulsió del diputat de Podemos. I no ens hauríem de sorprendre que fos això, precisament, el que cercava Marchena, un home del qual em costa dir que és un jutge neutral.

I la pressió va tenir efecte perquè, l’endemà de la resposta de Marchena, la presidenta del Congrés demanava la substitució de Rodríguez a la Junta Electoral Central (JEC) sense esperar a rebre un eventual -i improbable (bé, potser no tant improbable coneixent el tarannà de Marchena)- requeriment directe i terminant del Tribunal Suprem, que hauria estat imprescindible perquè se la pogués imputar per desobediència. I això sempre que el Congrés hagués concedit el “suplicatori”, cosa que no estava garantida.

La novetat que revela ara el recurs d’empara interposat per Rodríguez davant del Tribunal Constitucional, que he conegut per la informació que Ekaizer ha fet pública, em sembla força intel·ligent -i preocupant per a Meritxell Batet-, ja que l’apunta com a única responsable de l’expulsió del diputat i evita implicar Marchena en la decisió que es va prendre, ja que ell simplement va dir que no tenia el deure d’assessorar-la.

“La senyora Batet, angoixada per algun temor desconegut per a aquesta part o moguda per alguna intenció igualment desconeguda -es diu en el recurs-, es va apartar no només de l’exhaustiu informe dels lletrats del Congrés sinó que, fins i tot, va anar molt més enllà del que el tribunal sentenciador li sol·licitava. El salt és massa gran com per tenir encaix constitucional; es va tractar d’un salt al buit que arrossega la caiguda esmentada dels drets fonamentals del meu representat i de tots els votants canaris que van confiar les seves respectives representacions a Alberto Rodríguez”. I rebla: “La senyora Batet no podrà fer caure la culpa del succeït en el Tribunal Suprem, que només li va demanar la data en què començaven a complir-se els 45 dies de prohibició de presentar-se a qualssevol eleccions a Alberto Rodríguez”.

Què farà ara el Tribunal Constitucional? L’admetrà a tràmit? I si l’admet, no es veurà obligat a d’adoptar la mesura cautelar urgent de restituir-li l’escó “per evitar el greu mal irreparable que al propi recurrent i a tercers provocaria mantenir la decisió?”

Com podeu veure, el rerefons de tot plegat va molt més enllà de la sort personal d’Alberto Rodríguez.

Causes i efectes de l’ànima radical del PP

9 gener 2022 by

En un estudi sociològic i polític alhora, el periodista Carles Castro ha publicat un llarg article a “La Vanguardia” que em sembla de gran interès, en el qual analitza com va sorgir el que ell denomina l’ànima radical del PP -referint-se a Vox- per convertir-se finalment en un partit rival amb qui ha de competir. I la qüestió no és banal perquè aquest fet ha implicat el naixement d’un fort partit d’extrema dreta al nostre país que, a més, està fent mutar el PP, també cap a la dreta, oblidant les etapes de moderació, que les ha tingut. Recordem, si més no -encara que a algú li pugui semblar estrany-, que José María Aznar va arribar a acords sòlids amb Convergència i Unió a l’època de Jordi Pujol i va traspassar a la Generalitat de Catalunya la competència sobre presons i sobre la policia autònoma. Per tant, poca broma.

La conversió de l’ànima radical del PP en partit rival és, segons raona Casals, un procés que distingeix “tres etapes associades a canvis en la mobilització de la dreta”. La primera correspondria a l’ascensió de l’ “ànima radical en l’última legislatura del govern de Felipe González (1993-1996)”. La segona etapa presenciaria la seva “cristal·lització en les mobilitzacions contra el Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero (2003-2008)”. I, finalment, la tercera etapa escenificaria la “fractura de les dues ànimes del PP arran del canvi d’estratègia que va imposar Mariano Rajoy” a partir del 2008.

En definitiva, segons Casals, “la irrupció de Vox no rau en una ultradreta suposadament amagada en el PP, sinó en l’escissió d’un sector de la seva ànima radical, que va mutar”. Però per arribar fins aquí -assegura Casals-, la dreta espanyola ha viscut una atribolada trajectòria. Al principi va ser Aliança Popular, una federació de grups conservadors que intentaven atreure el vot del “franquisme sociològic”, el d’aquells que van viure plàcidament durant la dictadura i desconfiaven de la transició.

Després del naufragi de la UCD centrista el 1982, AP “va aglutinar el vot antisocialista” mitjançant una oferta d’ampli espectre “en la qual coexistien” centre dreta, dreta i extrema dreta, així com liberals i democratacristians. A pesar d’aquesta ampliació, el partit no es va enlairar fins a l’arribada de José María Aznar, que es va proposar que el PP “ocupés de debò l’espai de centre”, tot i que això exigia “cohesió” i “no tenir ningú més a la seva dreta”.

En aquell escenari, i amb l’objectiu de derrotar un PSOE en declivi, el PP va protagonitzar la “legislatura de la crispació” entre el 1993 i el 1996. I, segons l’estudi de Casals, va ser en aquella legislatura quan es va produir la irrupció de l’ànima radical del PP, en “interioritzar els pactes entre PSOE i CiU” com un “sacrifici dels interessos nacionals” davant el “xantatge” de Pujol i els nacionalistes. Aquesta percepció també va generar tensions “en el PP arran de l’acord d’Aznar amb CiU” el 1997. I el partit va viure una certa crisi d’identitat que es va traduir en l’escissió dels que “se sentien espanyols i de dretes” contra un partit (el PP) que consideraven covard i que traïa les essències de la pàtria.

A més, la “sensibilitat més radical del PP va tornar a emergir amb el tripartit català” i la gestació del nou Estatut, el desembre del 2003. I aquella radicalitat es va veure reforçada per la derrota que sofrí el PP l’any 2004, després dels atemptats gihadistes de l’11-M, l’atribució dels quals a una fosca conspiració va constituir un del senyals més inequívocs de l’ànima radical del PP. De fet, i encara que la “teoria de la conspiració” s’ha comprovat que era una gran mentida, Santiago Abascal, avui líder de Vox, la manté.

Juntament amb l’ofensiva contra l’Estatut, el PP va trobar altres “línies de xoc” en el “republicanisme” del socialista Zapatero. Sobretot, quan el nou president socialista va impulsar l’ampliació de drets civils: matrimoni homosexual i lleis de violència de gènere, interrupció de l’embaràs o memòria històrica. Davant d’això, les reaccions d’ “afirmació nacionalista espanyola” van generar el naixement de Ciutadans i d’UPyD. Però la derivada bàsica van ser les grans manifestacions al carrer de la dreta sociològica contra el diàleg amb ETA i en “defensa de la unitat nacional”. Aquella etapa va consolidar en sectors del PP la imatge que l’esquerra representava la “anti Espanya”, aliada del “separatisme i el terrorisme”. Però aquesta “dreta combativa” no va evitar una nova victòria de Zapatero que va dur Rajoy a un canvi d’estratègia i a “fugir del radicalisme”. N’és un exemple que, després d’haver-ho promès, en guanyar les eleccions del 2011, no va modificar la llei de l’avortament.

El problema és que el centrisme de Rajoy va ser jutjat com una traïció dins del PP i el va enfrontar a figures rellevants de l’era d’Aznar -assegura Casals-. Sobretot perquè, en paral·lel, va esclatar el procés sobiranista català, que va afavorir els partidaris de la “recentralització”. Aquest va ser el punt clau que va fer néixer la idea de crear Vox “com un PP genuí”. És el que va fer Abascal en crear “una dreta nova i antèntica”.

Si contemplem el panorama polític actual, és provable que la dreta se senti forta i amb possibilitats de guanyar les properes eleccions, però el problema amb què es troba avui és que la pugna que s’està produint en els dos sectors que la conformen (PP i Vox) és molt més forta que la que també s’està produint dins l’esquerra entre PSOE i UP (a no ser que Yolanda Diaz  canviï el panorama, que no ho crec).

D’altra banda, Vox es mostra avui davant la ciutadania com un partit força més cohesionat i coherent que el PP pel que fa a la seva ideologia dretana i radical. No té crítica interna, a diferència del que succeeix al si del PP on hem vist com el president de la Junta de Galícia, Núñez Feijóo, reclamava a Pablo Casado que se centrés i abandonés la política d’enfrontament radical, que és la que du a terme -i de manera creïble- Santiago Abascal.

I mentre el gallec Núñez Feijóo i l’andalús Moreno Bonilla intenten mantenir aquella vella ànima centrista que en alguns moments el PP enarborà amb èxit, avui Pablo Casado s’ha d’enfrontar a veus que, dins el seu partit, són molt crítiques amb ell per la raó contrària, com les d’Isabel Díaz Ayuso i de Cayetana Álvarez de Toledo, que han desafiat -i desafien contínuament- la política de Casado, alhora que l’empenyen vers un radicalisme polític, la patent original del qual la té, però, Vox.

I els atacs que Casado ha sofert per part d’aquestes dues dones no és menor: La primera ha qüestionat l’aparell del partit. La segona ha posat en dubte la seva condició de líder. De fet, amb Ayuso, a Casado li ha passat com amb Vox. Ho ha intentat tot, sense resultats. Va començar l’any donant suport a la catastròfica gestió que va fer la presidenta del temporal de neu que va paralitzar Madrid, sense que aquesta li ho agraís, i va acabar el 2021 enredat en una enèsima baralla pels sopars de Nadal del partit que Ayuso volia celebrar per molt que l’òmicron tingués la sanitat madrilenya col·lapsada. Mal assumpte per a un polític que aspira a ser president del Govern i es mostra incapaç de posar en cintura qui s’empara en la ideologia de la llibertat per desafiar-lo cada dia des dels mitjans -ha sentenciat Andreu Claret-. Una actitud que la duquessa de Toledo va qualificar de “queda-bé amb pors” al llibre immisericordiós que va publicar fa uns mesos. De fet, Álvarez de Toledo ha burxat Casado on més li dol: la seva dificultat per definir una estratègia, per no fer batzegades entre les picades d’ullet al centre i les excentricitats populistes.

Rebolcada belga al Tribunal Suprem 

2 gener 2022 by

Vivim temps de pandèmia sanitària, però també de malaltia jurídica perquè, com he dit més d’un cop, anem camí que els Tribunals Europeus ens treguin els colors. N’he parlat reiteradament en referir-me al judici del Procés per més que sap el lector que som, per damunt de tot, una persona garantista i crec que les sentències dels tribunals s’han de complir perquè només respectant els mecanismes de l’Estat de Dret es pot conviure en democràcia. Ara bé, això no ens treu la llibertat de criticar la justícia, ni tampoc les institucions de l’Estat, encara que tota crítica té uns límits en el fons i en la forma i, més d’un cop, si aquests se sobrepassen, es pot incórrer en accions que poden ser objecte de sanció administrativa o penal.

De tota manera, sembla que algunes persones no s’hagin adonat encara que Espanya no és avui un país autàrquic des del punt de vista jurídic, sinó que forma part d’una Europa a la qual ha cedit importants segments de la sobirania nacional, i per tant, ha d’acceptar les lleis i les decisions dels organismes (polítics i jurisdiccionals) europeus. 

Fa uns mesos, referint-me encara a la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar els polítics catalans involucrats en el Procés, deia que ni aquest tribunal és, en moltes qüestions, una darrera instància inapel·lable, ni ho és tampoc el Tribunal Constitucional; i per més que això dolgui al nacionalisme carpetovetònic, el cert és que, una volta tancades totes les instàncies a nivell de l’Estat, les actuacions dels condemnats per la Sala que presideix el jutge Marchena, seran revisades en institucions europees, on es lliurarà la batalla jurídica final.

De fet, ja són molts els casos en què la justícia europea ha rebolcat per terra els tribunals espanyols en el cas dels polítics catalans i tenc la impressió que no hem arribat encara al final de l’obra. Però feta aquesta introducció, el que em dol és que la darrera rebolcada -que d’altra banda considero justa i merescuda- l’hagi rebut el Tribunal Suprem de mans del Tribunal d’Apel·lació de Gant que, dimarts passat, va rebutjar l’entrega a Espanya del raper Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, que havia estat condemnat per l’Audiència Nacional i pel Tribunal Suprem espanyol, per un delicte d’amenaces, després d’haver descartat extraditar-lo pels delictes d’injúries a la Corona i enaltiment del terrorisme, pels quals també estava condemnat i el reclamava la justícia espanyola.

És cert que la fiscalia belga podria encara recórrer el dictamen en cassació com a últim recurs -cosa que segurament farà-, però veig difícil que se’n surti després que va ser el Tribunal Constitucional belga qui va dir que, en el cas dels atacs al Rei, la norma belga de 1847 que protegia la figura del monarca era inconstitucional perquè col·lidia amb la llibertat d’expressió i “no satisfà una necessitat social urgent i és desproporcionada amb l’objectiu de protegir la reputació de la persona del Rei”. 

¿Significa això que jo defensi el raper Valtònyc i el consideri -com algú ho ha fet, una mena d’heroi nacional? No, difícilment puc deixar de tenir en compte qui és aquest personatge pirandelià que ha esdevingut una mena de màrtir amb cançons, la lletra de les quals he cercat a internet i em semblen abominables. En que traduiré algunes que he trobat en castellà perquè hauríem de ser conscients del nivell moral del personatge. Vegeu-les:

“Jorge Campos mereix una bomba de destrucció nuclear”; “Volem la mort per a aquests porcs”. “Arribarem a la nou del teu coll, cabró, trobant-nos al palau del Borbó, kalàixnikov”. “Li arrancaré l’artèria i tot el que faci falta”. “Volem la mort per a tots aquests porcs”. “Vull transmetre als espanyols un missatge d’esperança, ETA és una gran nació”. “Que no s’alarmi ningú, la justícia és simple, però està de vacances amb Publio Cordon al Carib”. “A veure si t’assabentes, com en el cas Bárcenas, perdo els papers i a les casernes crido GORA ETA”. “De Cospedal no riuria tant en un zulo a quaranta graus”. “Un tret al front del teu cap està justificat o sempre queda esperar que et segresti algun GRAPO”. “Volem que la por truqui a les portes amb flames o que exploti un bus del PP amb nitroglicerina carregada”. “Em cansa tant de silenci enmig d’aquesta guerra”. “Sofia en una moneda però afusellada”. “Puta policia, puta monarquia”. “A veure si ETA posa una bomba i explota”. “Per a tots aquells que tenen por quan arrenquen el seu cotxe, que sàpiguen que quan rebentin les costelles, brindarem amb xampany”. Etcètera, etcètera.

Crec que llegint aquests versos (amic Ponç, els podem definir com a versos?) ningú amb un mínim de respecte pels drets humans i, en definitiva, pels altres, pot experimentar un bri de simpatia per Valtònyc, que és, crec, un home digne de tot menyspreu. Ara bé, ¿mereixia per aquest conjunt d’obscenitats i d’amenaces teòriques, que només es movien en el camp verbal de la faràndula, una condemna de presó per terrorisme, amenaces i injúries al Rei?

Mentre l’Associació Professional de la Magistratura, de caire conservador, donà suport a la sentència del Tribunal Suprem que condemnava el raper a tres anys i mig de presó pels delictes que he esmentat, d’altres juristes van qüestionar-la assenyalant-ne alguns dèficits, que subscric.

Alberto López Basaguren, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat del País Basc, observava bàsicament tres problemes concrets a la sentència. El primer tenia a veure amb l’aplicació del delicte d’injúries al Rei. “Continuem tenint -deia- al Codi Penal una figura que contradiu el Conveni Europeu de Drets Humans”, entre d’altres raons perquè la doctrina del Tribunal d’Estrasburg en el cas Otegi i altres “reitera que aquest tipus d’institucions [la direcció de l’Estat] no pot tenir una protecció agreujada respecte de les persones ordinàries”. Per tant, segons el catedràtic, malgrat que la sentència citava nombrosa jurisprudència, no motivava de manera suficient com encaixa la conducta de Valtònyc en la doctrina d’Estraburg sobre les injúries a la Corona.

El segon defecte d’argumentació feia referència al delicte d’enaltiment del terrorisme. “La sentència no especifica quins fets provats per l’Audiència Nacional suposen una incitació directa a la realització d´actes de terrorisme”, simplement dona per fet que les frases barroeres i amenaçadores constitueixen, ja per se, una amenaça real i, per tant, es poden tipificar com a delicte.

Finalment, el catedràtic retreia que s’hagués obviat la sentència del Tribunal Constitucional 235/07, que va anul·lar un article del Codi Penal sobre delictes d’odi. “¿És el mateix que un cantant com aquest sense influència política faci una afirmació que si aquesta mateixa afirmació la fa un dirigent de Sortu? ¿És possible que les paraules de Valtònyc es puguin assimilar a les dites per un membre confés d’ETA (suposant que ETA encara existís) i siguin una incitació real al terrorisme? ¿Poden tenir la mateixa incidència les paraules d’un cantant pràcticament desconegut, que no té cap connexió directa amb grups polítics titllats de terroristes, que les que provenen de membres confessos d’aquests grups? “El Tribunal Suprem tenia el deure d’argumentar per què veu aquesta vinculació de Valtònyc amb els grups terroristes i no ho fa”, argüia  finalment el catedràtic. I penso que tenia raó.

Per tant, no m’ha sorprès que l’Alt Tribunal Belga hagi denegat l’extradició de Valtònyc dictaminat que la llei vigent al seu país que castiga els insults al Rei és inconstitucional perquè no respecta la llibertat d’expressió i atorga al Rei  un tipus de protecció en aquest camp que està per damunt de la que es dona a les persones ordinàries. I com a jurista que soc he de dir que em dol que els Tribunals espanyols facin el ridícul davant Europa, però més encara que amb les seves sentències donin vida i fama a un personatge com Valtònyc que, com a mínim, em sembla un trepalatrep.

Llengua i identitat ideològica. Un acarament suïcida

26 Desembre 2021 by

Després d’haver escoltat les reflexions que Núñez Feijóo va fer a Pablo Casado a la convenció que el seu partit va celebrar a Galícia dient-li que, avui, el més revolucionari era la moderació, vaig  pensar que no tot estava perdut en aquest país on la confrontació, la crispació i fins i tot l’insult barroer han passat a ser moneda de canvi en els discursos polítics, fins i tot en els que es fan a la tribuna del Congrés dels Diputats o del Senat.

Tanmateix, temo molt que les paraules assenyades del president gallec no siguin com batre en ferro fred, perquè Pablo Casado és un home que ha perdut aquest indispensable equilibri que ha d’intentar mantenir sempre un polític que pretén governar el país. Reconec que mai no m’ha convençut i crec, a més, que té un bagatge intel·lectual molt pobre a pesar que la paraula li brolla fàcilment (fins i tot per dir barbaritats o despropòsits), i tanmateix va tenir un moment brillant -segurament el seu millor moment en política- quan va intervenir en el Congrés per respondre a la moció de censura presentada per Santiago Abascal contra el Govern. Aquell va ser un discurs moderat, convincent i ple de seny, totalment allunyat del llenguatge de Vox. Però va ser un miratge, perquè d’aleshores ençà, Casado ha decidit -suposo que preocupat per les enquestes- intentar competir aferrissadament amb Abascal, i ho fa amb un discurs extremista més típic d’un usuari de les xarxes socials que d’un líder que vol governar Espanya. 

Afirmacions com la que ha fet recentment que la senyora Nadia Calviño és la “pitjor ministra de la història d’Espanya” y i la “pitjor ministra que ha tingut Europa” quan -pensi jo el que pensi de la seva vàlua- acaba de ser elegida per unanimitat dels membres que formen el Consell d’Afers Econòmics de la Unió Europea (ECOFIN) candidata d’Europa per presidir el Comitè Monetari i Financer Internacional, és absurd. Més encara, és ridícul, per més que tots els seus acòlits li riguin la gràcia.

Però Casado, en aquesta deriva que està seguint vers l’absurd -és a dir en la direcció que marca Vox-, ha trobat una via que mai no falla a la política espanyola: l’anticatalanisme, que s’esdevé encara més perillosa quan el que s’ataca no és ja una ideologia (posem per cas l’independentisme) sinó quan l’atac es concreta en la llengua catalana, aquesta que es parla en un conjunt de territoris espanyols (encara que això no sembla que Casado ho sàpiga) i que està protegida per la Constitució, ja que -si com a constitucionalistes n’hem de fer cas- ha de ser mimada i protegida per les institucions de l’Estat (art. 3.3). 

No sols és, per tant, inadmissible que faci les afirmacions que va fer al Congrés del seu partit a les Balears -que vaig recordar en un article publicat deu fer un parell de setmanes- sinó que converteixi un fet aïllat (encara que sigui cert -el que s’ha produït a Canet de Mar-) en una causa general i afirmi sense embuts que, a Catalunya, hi ha professors que no deixen anar al bany els fillets que parlen en castellà, que els omplen les motxilles de pedres o que a les Balears s’ha prostituït menors sota la tutela del Govern autonòmic.

Casado ha aprofitat, sens dubte, la polèmica generada arran de la sentència del Tribunal Suprem que exigeix que, a Catalunya, el 25 per cent de les classes es facin en castellà -una decisió arbitrària però que, en un estat de dret, obliga- i de les reaccions, val a dir que ben poc afortunades, dels polítics independentistes reclamant un cop més la desobediència civil -aquesta que tants estralls ha causat a la política i a l’economia catalanes des de 2017- per apujar el to en unes declaracions que no tenen cap ni peus en comparar el que passa a Catalunya amb la persecució nazi (amb camps de concentració i crematoris, cosa que no ha dit però que, òbviament, s’ha de pressuposar perquè hi va implícita) o bé amb l’apartheit sud-africà que -recordem-ho- va tenir empresonat 27 anys Nelson Mandela. I com és natural, no ha citat d’on treia la informació que verifiqui aquesta política nazi o d’apartheit, però l’atac ja estava fet i, com una cosa du l’altra, ha provocat una gran manifestació de protesta a Barcelona que coadjuva a augmentar l’espiral de divisió i confrontament que vivim.

Més enllà, però, del que jo pugui pensar de la política que està duent a terme Pablo Casado i de la que imposen també els polítics independentistes decidits a prescindir del que determinen els tribunals (que, dit de passada, no he deixat de criticar, però que crec que s’han d’obeir si no volem convertir el país en una selva), el que més em dol del que està succeint és la instrumentalització que els nacionalistes espanyols (que són legió encara que ho dissimulin) i els catalans (que, aquests sí, actuen a cara descoberta) fan de la llengua catalana, que -com a tal llengua- no deixa de ser un atribut de la persona, que s’estén a una col·lectivitat territorial, però que, intrínsecament, no té res d’ideològic, ja que amb la llengua catalana (i el mateix s’ha de dir de la castellana i de totes les altres llengües que es parlen al món) es poden defensar totes les ideologies, les més nobles i les més abjectes, es poden elaborar els parlaments més sublims com també els més vulgars, i es poden dir grans veritats i enormes mentides. La llengua és neutra ideològicament. Som les persones que tenim ideologia i l’expressem amb el llenguatge.

Penso, doncs, que el més greu que es pot fer amb una llengua -i el mateix hauria de dir amb la religió- és convertir-la amb element identitari d’una ideologia, perquè en el moment que això es produeix, de seguida reboten contra aquesta llengua -o aquesta religió- tots els que no la comparteixen. I això és absurd i, a més, fa entrar la societat en una dinàmica extraordinàriament perillosa.

Quan escoltes Pablo Casado, Abascal, Jiménez Losantos i tants altres acusant els independentistes catalans de nazis i aquests, potser sense adonar-se, fan de la llengua catalana el símbol més identitari de la seva ideologia, aleshores aquells assimilen el català a la ideologia independentista i fan que molts que no participen d’aquesta manera de pensar, però sí se senten catalans i estimen la seva llengua, puguin acabar rebotant-s’hi.

I encara que jo pensi que aquest fenomen succeeix en un menor grau entre el nacionalisme català que en l’espanyol, també hi és present, perquè és inacceptable que, des del món independentista, algú hagi qualificat de feixista la família de Canet per demanar l’ensenyament en llengua castellana per al seu fill o, simplement, que es compleixi la sentència del Tribunal Suprem.

Un lector em deia fa poc que els nacionalistes de banda i banda han tornat a fer del català un camp de batalla i en aquesta lluita hi perdem tots. Sobretot la llengua que estimem. I encara que algú pugui no compartir aquesta opinió meva, el que no podrà dir és que jo no estimo el català, una llengua en la que he publicat més de vint llibres, milers d’articles i considero la meva pàtria. Així de clar.

Penso tanmateix que quan aquests dos blocs nacionalistes (les idees dels quals podem no compartir però sí hem de respectar) que es confronten de fa temps en la política catalana per la qüestió lingüística exigint que l’escola s’organitzi en funció de la llengua que es triï, tots dos pretenen tractar l’altre bloc com a “minoria nacional”. I com ha dit penso que encertadament Albert Sáez, director d’ “El Periódico”, encara que aquests components no siguin majoritaris a cada bloc, es retroalimenten, ja que volen organitzar la política -allò que ens és comú- partint del que és singular: la identitat. I això fa que les dues parts es donin a una hipèrbole que els treu la raó que puguin tenir. Per això em sembla encertat que digui que no s’hauria de gastar ni una gota de tinta a demostrar que a les escoles catalanes no es deixa sense anar al lavabo els fillets que ho demanen en castellà, però tampoc a evidenciar que les famílies que reclamen un altre model escolar no són, necessàriament, feixistes o agents del CNI. Hi ha alguna cosa pitjor que les propostes polítiques que recorren a la identitat per irresponsabilitat, i són les que ho fan perquè no tenen cap idea pròpia.

Els canvis necessaris a la Constitució

19 Desembre 2021 by

Joan Oliver Araujo i Agustín Ruiz Robledo han dirigit un memorable estudi sobre la Constitució Espanyola de 1931 amb motiu del seu 90è aniversari, publicat pel Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. Qui el vulgui conèixer el pot imprimir sota demanda.

L’admiració i amistat que tenc amb n’Oliver des que, l’any 1993, el vaig conèixer quan es constituí el Consell Consultiu de les Illes Balears, fa que sempre l’hagi considerat el meu constitucionalista de capçalera i recomani els seus treballs, cosa que aprofito per fer també d’aquest, advertint, però, que, des del meu punt de vista, per mítica que ens pugui resultar aquella constitució, penso que no tenia més virtuts que l’actual de 1978, a pesar que s’escolten moltes veus entre els polítics més joves -sobretot en el camp de l’esquerra i del nacionalisme- per dir que és una constitució que no serveix per a les necessitats d’avui en dia.

Sense anar més lluny, Jaume Asens, portaveu de Podemos -que, dit de passada, considero una persona sensata-, l’ha infravalorada afirmant que la Constitució ja és un vestit vell, i Joan Tàpia, columnista que també admiro, li ha puntualitzat que potser sí que comença a ser vella, perquè ja té 43 anys, però alhora ha advertit a Asens que ningú no es pot canviar de vestit si no té prou diners (en aquest cas es tractaria de consensos) per pagar-ne un de nou. O si, a manca dels consensos, no té una força revolucionària suficient per fer caure el sistema. I hem de reconèixer que aquest segon supòsit no es dona (penso que sortosament), però tampoc el primer, cosa que sí lamento, perquè comparteixo l’opinió dels polítics, tractadistes i ciutadans que creuen que valdria la pena modificar algunes de les qüestions que regula la constitució de 1978, que jo vaig votar favorablement aquell 6 de desembre de 1978, cosa que, per cert, no van fer els polítics d’Alianza Popular ni tampoc un joveníssim José María Aznar, avui tan constitucionalista. I vaig votar “sí” perquè aquella llei era l’eina que ens feia sortir del franquisme i ens introduïa en una democràcia constitucional homologable a les que tenien els estats que admiràvem del nostre entorn.

Així, doncs, amb tots els respectes a la Constitució de 1931, que introduïa una república -règim que considero més modern i acceptable que la monarquia que jo vaig acceptar en donar el meu “sí” a la Constitució de 1978- crec que l’actual és força més acceptable, perquè aquella, que va aixecar grans esperances, tenia articles molt sectaris i allunyats del consens, com per exemple, el que prohibia impartir l’ensenyament als ordes religiosos a pesar que tinguessin l’adequada titulació. I no oblidem que, com apunta molt bé Joan Tàpia, coses com aquesta van ser el germen –molt abans del cop militar del 36– de greus errors com, per exemple, el d’impedir que la CEDA, amb 115 diputats sobre 453, entrés en el Govern de la República.

Tornant, però, a la nostra Constitució, m’ha agradat sentir dir a Aitor Esteban, portaveu del PNB al Congrés dels Diputats, que potser avui no votaria “sí” al text que vam aprovar el 1978, però que se sent obligat a respectar-la davant la impossibilitat manifesta de refer actualment un consens que permeti modificar-la. I tots som conscients que, si ens atenem als criteris que estableix la pròpia Constitució per ser modificada, és imprescindible obtenir, com a mínim -per iniciar el procediment-, l’acord dels dos partits més representatius de la ciutadania espanyola: PSOE i PP, sense els vots dels quals no es pot fer cap mena de reforma.

El més greu, però, del que està succeint és que el perill al qual avui s’enfronta la Constitució és que l’egoisme partidista dels qui podrien donar una mà per reformar-la es neguen a fer-ho i, a conseqüència d’aquesta actitud, coadjuven decididament a un envelliment no desitjat de la llei fonamental i, també, a la crisi del sistema.

Observem alhora que no sols posen pals a la roda per modificar la Constitució, sinó que fan també impossible que es compleixin alguns dels seus mandats, com els referents a l’elecció d’òrgans essencials pel funcionament adequat de les institucions. En aquest sentit, ¿és acceptable que el PP es negui a renovar el Poder Judicial si no es canvia abans el seu mode d’elecció? ¿És acceptable que des de la dreta es negui el dret de partits com Podemos a formar part d’aquestes institucions quan han estat elegits democràticament pels ciutadans? ¿Com podem pensar, doncs, en modificar aspectes que han quedat obsolets si fins i tot és impossible fer complir-ne alguns que estan vigents?

Tot i així -i encara que sigui llaurar sobre el mar- citaré algunes reformes que em semblen del tot necessàries.

1) La territorial i del Senat.- Aquesta no només ha de recollir al text constitucional la realitat espanyola actual de les 17 comunitats autònomes, sinó que hauria d’establir definitivament un Estat Federal a partir de les autonomies ja constituïdes, tot fixant-se tres objectius: delimitar i clarificar les competències entre Estat i Comunitats autònomes (es diguin com es diguin); detallar un sistema de finançament autonòmic basat en la justícia i la solidaritat; i reformar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial, que, de cara a la seva composició, implica oblidar-se de la representació igualitària per províncies avui constitucionalitzada, ja que són les comunitats autònomes els ens territorials dotats d’autonomia política. 

2) La dels Drets socials: A Espanya, els drets socials no estan reconeguts com a drets fonamentals de la persona, i per tant no disposen de les consegüents garanties de protecció jurisdiccional mitjançant el procediment especial sumari i preferent que dissenya la Constitució al seu art. 53.2. Aquesta situació és inacceptable tenint en compte el temps transcorregut des que es configurà la formulació de l’Estat social i democràtic de dret, i hauria de replantejar-se categòricament.

3) La de la Corona: Si es decideix mantenir la monarquia, cal acabar amb la discriminació per raó de sexe que estableix la Constitució, que en virtut de l’article 57.1, dóna prevalença a l’home sobre la dona en la successió al tron. També cal revisar la inviolabilitat del monarca, que no pot ser un dic contra tota mena d’accions.

4) El sistema electoral: Crec que hi ha força unanimitat en el desig de modificar un sistema electoral que és profundament injust, i això exigeix ​​que es creïn circumscripcions no necessàriament provincials i que es revisin alguns dels mecanismes tècnics -barreres electorals, sistema de llistes tancades, dificultats per als referèndums, etcètera-, que limiten enormement el dret de participació ciutadana. L’actual sistema d’elecció de senadors amb una quota igual per a cada província és aberrant i del tot injust.

5) El sistema actual de reforma.- Com és ben sabut, el canvi constitucional que regula el Títol X és molt rígid, gairebé impossible a la pràctica, quan afecta a una revisió completa del text o als seus capítols nuclears (el títol preliminar, els drets fonamentals del títol I i el títol II sobre la Monarquia). En aquest cas, cal seguir el procediment agreujat de l’article 168: majoria de dos terços al Congrés i al Senat, dissolució de les Corts, nova majoria de dos terços i referèndum de ratificació. Aquest és, doncs, un article que estableix un procediment que torna “intangible” bona part de la Constitució, incloent-hi la Monarquia. Tot i així, penso que l’explicació de per què no es modifica la Constitució no es pot limitar a constatar-ne la rigidesa del procediment establert.

6) Altres canvis.- La supressió dels aforaments que regula l’art. 71.2 i de l’apartat 3 del mateix article. També s’hauria de revisar i abolir l’article 15, que obre una escletxa favorable a la pena de mort, que poden regular les lleis penals militars en temps de guerra. 

La Llei de Memòria i els “crims del franquisme”

12 Desembre 2021 by

A l’article que vaig publicar fa quinze dies sobre el projecte de Llei de Memòria Democràtica, al qual el PP s’oposa frontalment, vaig dir que Podemos havia presentat una esmena que, a criteri seu, permetria jutjar els “crims del franquisme” amnistiats per la llei de 1977. La qüestió té, sens dubte, una gran transcendència per al futur de la llei, si s’acaba aprovant. Ara bé, és això possible?

Dir quin serà el veredicte dels tribunals (tant del Suprem com del Constitucional) sobre una qüestió que, sens dubte, els arribarà i hauran de resoldre, és molt agosarat, però tanmateix intentaré exposar com ho veig en aquest moment.

D’entrada, convé recordar que l’aprovació de la llei no està garantida ara per ara. El projecte que havia deixat gairebé a punt l’exministra Carmen Calvo, pactada entre PSOE i UP, tenia d’entrada 155 vots garantits -els que sumen aquests dos grups-, però és evident que, per ser aprovada, ha d’obtenir els vots de la investidura, i la norma està trobant un escull molt seriós en els plantejaments d’ERC, que s’ha aliat en aquest cas amb EH Bildu, partits que sumen en conjunt 18 escons i exigeixen per votar a favor que es derogui la Llei d’Amnistia de 1977.

Per què? Doncs perquè l’objectiu d’ERC és d’obrir la porta no sols a la reparació moral que planteja la llei en els termes aprovats pel Govern de coalició, sinó que també exigeix una certa reparació jurídica amb conseqüències econòmiques i penals pels responsables de crims durant el franquisme, objectiu que el Govern no preveia  fonamentant-se en la Llei d’Amnistia de 1977 que, a criteri seu, barra el pas a aquesta possibilitat.

Diguem que, fins avui, tots els processos iniciats a Espanya per jutjar els crims del franquisme han topat amb la barrera infranquejable de la Llei d’Amnistia de 1977 i del Tribunal Suprem, que té una jurisprudència clara sobre aquest punt. D’altra banda, també el Tribunal Constitucional va tancar les portes a la investigació penal d’aquests crims per mitjà d’una interlocutòria -no d’una sentència- que no va admetre a tràmit un recurs d’empara presentat per l’exsecretari general del PCE, Gerardo Iglesias, per les detencions i tortures que va sofrir entre 1964 i 1974. Cal, però, observar que aquesta interlocutòria va tenir tres vots particulars que reclamaven estudiar a fons la qüestió i veure les implicacions de la Llei d’Amnistia en la matèria sobre la qual s’havia de dirimir.

Si acudim a aquesta llei -la primera que aprovà el Parlament espanyol elegit democràticament l’any 1977-  que va ser indispensable per consolidar el canvi de règim i s’aprovà -no ho oblidem- amb el vot favorable de tots els partits tret d’AP, que es va abstenir, veurem que és una norma que extingeix qualsevol responsabilitat penal per “tots els actes d’intencionalitat política (…) qualsevol que fos el seu resultat” comesos abans del 15 de desembre de 1976 -data en què es va celebrar el referèndum sobre el projecte de llei per a la Reforma Política-.  Hi estiguem o no d’acord, el fet és que aquesta llei és vigent i va formar part del pacte constitucional que van tancar UCD, PSOE, PCE i els partits bascs i catalans que va fe possible la democràcia.

En realitat, doncs, la Llei d’Amnistia de 1977 és, ara per ara, un escull legal important a l’objectiu dels qui creuen indispensable que s’han d’enjudiciar els “crims del franquisme”. De fet, emparant-se en la llei, el Tribunal Suprem ha dit clarament que ningú no pot ser condemnat per aquesta mena de crims per vàries raons: la primera, perquè la Llei d’Amnistia extingeix la responsabilitat criminal pels delictes de motivació política comesos abans de 1976. La segona, perquè el principi de legalitat penal que recull l’article 9.3 de la Constitució garanteix, entre altres coses, “la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals”, i fa impossible d’aplicar retroactivament el dret penal internacional, que tipifica els delictes contra la humanitat, ja que aquestes normes no estaven vigents quan es van cometre aquells possibles crims. Més encara, el Suprem i el Constitucional han dit expressament que “aquesta exigència del principi de legalitat és aplicable al dret penal internacional, convencional i consuetudinari”.

És obvi que l’esmena presentada per Podemos al text actual pretén bàsicament superar aquests criteris jurisprudencials amb una fórmula que, si bé no anul·la ni deroga la Llei d’Amnistia de 1977 -que és l’objectiu d’ERC-, vol fer possible que, en el futur, tant el Suprem com, sobretot, el Constitucional canviïn de criteri.

L’esmena es basa en l’opinió d’un sector de la doctrina que, a partir del dret internacional vigent, creu que no es pot barrar el pas a investigar tots els “crims contra la humanitat”, entre els qual s’haurien d’incloure els del franquisme. Aquesta és l’opinió de l’advocat argentí Fabián Salvioli, relator especial de Nacions Unides per a la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició dels crims contra la humanitat. Ell creu que la llei hauria de deixar clar que no es pot aplicar una amnistia a la investigació d’aquesta mena de crims, a pesar del bloqueig que, fins avui, han establert el Suprem i el Constitucional. D’acord amb els estàndards internacionals, diu Salvioli que els Estats tenen l’obligació de fer rendir comptes per crims d’aquesta magnitud. I afegeix: a Alemanya s’acaba de jutjar una persona que participà en els camps de concentració i té 101 anys.

A casa nostra, Inés Herreros, presidenta de la Unió Progressista de Fiscals, recorda també que els “crims contra humanitat” no prescriuen, no es poden amnistiar i la seva persecució no depèn de la regulació del país en el moment en què es van produir. Ara bé, el cert és que, fins avui, tant el Suprem com el Constitucional no han acceptat aquestes tesis.

Diguem, però, que de tot el que està succeint aquestes darreres setmanes, el més remarcable -per esperpèntic- és que, des del Govern, el ministre Bolaños hagi contradit de manera absoluta les tesis de Podemos que van empènyer aquest partit a introduir l’esmena en qüestió. Segons ell -i segons el Govern del qual forma part Podemos, per això estic parlant d’esperpent-, l’esmena presentada no permetrà que es jutgin els crims del franquisme. I afegint-se a les tesis defensades fins avui pel Suprem i el Constitucional, creu que ho impedeixen la Llei d’Amnistia de 1977 i els tractats internacionals. “Des de 2002 -ha dit el Bolaños- Espanya ratificà els tractats internacionals sobre delictes contra la humanitat, però què succeeix amb la legislació penal? Doncs que no pot ser retroactiva. I aquesta és la raó que li permet afirmar que el projecte de Llei de Memòria Democràtica, ni que s’aprovi amb aquests canvis que ha proposat Podemos, no tocarà res essencial, ni tindrà les conseqüències que se cerca amb l’esmena, perquè no és una llei orgànica i, bàsicament, perquè les lleis penals no es poden aplicar retroactivament. 

En el fons, Bolaños pensa el mateix que pensen ERC i HE Bildu, quan anuncien que no donaran suport a la llei si no deroga expressament la Llei d’Amnistia de 1977, ja que creuen que, en efecte, aquesta és el principal obstacle per enjudiciar els responsables dels crims comesos durant la dictadura.

El panorama es mostra, per tant, força negre per aquesta llei que, com vaig dir l’altre dia, a pesar dels problemes que comporta, crec que és necessària. Però si oblidem que la matèria que regula és molt llenegadissa, no tenim en compte les sòlides raons que van empènyer els demòcrates de 1977 a aprovar la Llei d’Amnistia, i oblidem que l’objectiu de la memòria és, bàsicament, de conèixer la veritat dels fets i de restituir les injustícies que es van cometre, però no necessàriament la de condemnar penalment els seus responsables, difícilment resoldrem aquest gravíssim problema que gravita sobre les persones i sobre la història del nostre país.

Les arbitràries tesis de Pablo Casado sobre el català

5 Desembre 2021 by

És provable que, des de l’esquerra, algú pugui pensar que és una benedicció que Pablo Casado sigui el líder de la dreta, però si algú ho pensa està equivocat, perquè el país -i considero que el país és més important que les ideologies polítiques que hi puguin coexistir- reclama líders intel·ligents, documents i no dogmàtics. Tot el contrari del que és, com podem anar comprovant, Pablo Casado. I ho dic basant-me en les darreres manifestacions que ha fet sobre les llengües que a Espanya cohabiten amb el castellà. Especialment sobre el català, que és la llengua que veritablement li molesta.

Sé, en efecte, que la qüestió de l’idioma i, sobretot, de la coexistència d’idiomes diversos al sí de la pell de brau és sempre una qüestió polèmica que toca el voraviu de les persones i, per tant, aviat fa que es provoquin xocs i turmentes mediàtiques, a pesar que és una matèria que ve regulada per la Constitució. Al meu entendre, mal regulada, ja que les llengües que no són la castellana, dominant i oficial a tot l’estat, no gaudeixen dels mateixos drets que aquesta -ni tan sols en els territoris on el català, el basc i el gallec són també oficials-. Tanmateix, la qüestió té una regulació fixada a la Constitució espanyola, concretament a l’article 3 que, després  d’establir que el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat i de dir que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la, afegeix que les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. A més, considera aquestes llengües com una riquesa i un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Com he dit abans, a mi m’hauria agradat anar més lluny en el reconeixement de les llengües espanyoles diferents del castellà, però com a mínim tenim el que estableix la Constitució i, per tant, està fora d’òrbita posar-s’hi en contra. Ara bé, com que a un amplíssim sector del poble espanyol -i també a Pablo Casado- el que diu la Constitució no li agrada, perquè ho troben una concessió absurda al que ells denominen “llengües regionals” -aquestes que només serveixen per embolicar la troca-, aleshores cerquen la manera de vorejar-la buscant subterfugis que estan absolutament fora de lloc. És el que Pablo Casado va fer a la clausura del setzè congres del seu partit a les Balears en defensa -agafeu-vos fort- del que ell i molts dels seus qualifiquen de “llibertat lingüística de les illes”.

I com ho va fer Pablo Casado? Doncs com ho fan tots els qui, contràriament als plantejaments científics establerts per les universitats i acadèmies de les llengües neguen la unitat de la llengua catalana i malden per esquarterar-la, perquè són conscients que aquesta és la manera més eficaç de destruir-la fins a fer-la desaparèixer definitivament. Recordeu, sinó i a manera d’exemple, aquella memorable afirmació de Casado en ple congrés quan digué davant tothom que “No habláis catalán, habláis mallorquín, habláis menorquín, habláis ibicenco, habláis formenterés y esta cultura no es apéndice de nadie, no sois països catalans, sois las grandes islas baleares admiradas en todo el mundo”.

Més enllà que em sembli fantàstic que se’ns admiri a tot el món -que més voldria!- les afirmacions del líder popular són de les que et fan posar vermell, ja que fins i tot estan en contradicció amb els documents del PP de Balears, que sí reconeixen la importància del català a les illes. Si no vaig errat, en una de les ponències que en aquella mateixa assemblea partidista es discutien es feia referència al “coneixement i ús del català” com a “factor de millora de la comunicació”, que “ha de considerar-se com un mèrit en el procediment de selecció”, tot referint-se al Servei de Salut de les Illes Balears en relació amb els seus treballadors.

És cert que la senyora Prohens va haver de folrar-se la cara per desmentir discretament el seu cap de files, però Casado, immers en la carrera que està sostenint amb els ciutadans de Vox per demostrar que, a Espanya, no ens cal una dreta sectària, antifeminista, racista i negacionista com la que presideix Santiago Abascal perquè està convençut que, en cap d’aquests epítets, Vox el supera, creu -vaja, n’està convençut- que llençar invectives contra la llengua catalana és, al nostre país, una manera de guanyar adeptes en el gran món de parla castellana, ni que sigui a costa de marginar els ciutadans que tenen com a llengua mare el català, el basc o el gallec, i, per tant, a costa d’enfrontar també els espanyols. 

Aquesta és la causa que hagi prosseguit la seva creuada particular amb una altra afirmació de les que també fan avergonyir, ja que demostren no sols la seva mala fe sinó, pitjor encara, una supina ignorància.

En efecte, aprofitant la providència del Tribunal Suprem que confirma l’ordre d’impartir en castellà el 25% de les hores lectives a totes les escoles de Catalunya -providència que ha encès l’enèsima controvèrsia sobre la immersió lingüística i també ha provocat algunes desafortunades afirmacions de polítics catalans sobre la necessitat d’incomplir-la, cosa que tampoc no ajuda a resoldre d’una manera sensata el problema-, Casado, apuntant-se a les tesis defensades per la dreta que, contra tota evidència, afirma que, a Catalunya (i també a les Balears), els al·lots no aprenen el castellà i que la llengua oficial de l’Estat està essent marginada fins al punt que és a punt de perdre’s en veure’s suplantada en tots els camps pel català, ha formulat al país una pregunta retòrica en aquests termes: “¿Por qué a un médico en Cataluña se le obliga a hablar catalán y por qué, sin embargo, un catalán puede ejercer la Medicina perfectamente en León?”.

El primer que se m’ocorre per respondre la pregunta de Pablo Casado és de formular-li’n una altra: “Com és possible, senyor Casado, que un metge català conegui el castellà i, per tant, pugui exercir a Lleó, si, segons vostè afirma -i afirma gran part de la dreta-, a Catalunya -i a les Balears- només s’ensenya el català? 

Però si en lloc de refugiar-me en la ironia -que és el que pressuposa la pregunta que acabo de fer- he de respondre més seriosament la qüestió que Casado planteja, penso que la resposta que correspon és la següent: Els metges catalans, balears, bascs i gallecs no poden exercir la medicina a Lleó perquè parlin català, basc o gallec. No. Poden exercir-la a Lleó, i a Madrid i a Sevilla i a qualsevol territori de parla castellana perquè ells, a més del català, del basc o del gallec, també parlen -i escriuen- correctíssimament el castellà. Així de senzill.

Perquè hauria de saber Pablo Casado que, a diferència del que succeeix en el cas invers -em refereixo als metges de parla castellana que venen a exercir a Catalunya, a les Illes, a Galícia o al País Basc i es neguen a aprendre la llengua pròpia d’aquests territoris-, cap català, balear, basc o gallec mai no s’ha oposat a aprendre el castellà, una llengua que tots ells coneixen perfectament i, en general, accepten i estimen també com a llengua pròpia. Més encara, tots la coneixen tan bé com el català, el basc o el gallec (si és que no la coneixen millor, atesa la gran pressió legal i factual -sociològica, en definitiva- que el castellà està exercint sobre les llengües espanyoles minoritàries, que, contràriament al que Pablo Casado pressuposa, mai no han posat, ni posen, ni posaran en perill el castellà. Fins i tot en el supòsit que la immersió lingüística fos una realitat inqüestionable, que malauradament no ho és.

La Llei de la Memòria Democràtica

28 Novembre 2021 by

Aquests dies s’està discutint al parlament el  Projecte de Llei de Memòria Democràtica aprovat pel Consell de Ministres, al qual el PP s’oposa frontalment i Podemos ha present una esmena que, segons ells, permetrà jutjar els crims del franquisme que van quedar amnistiats per la llei de 1977 i que, segons assegura el ministre Bolaños, no tindrà cap conseqüència. 

Més enllà del que pugui succeir tenint en compte el marc constitucional espanyol i el Dret internacional -matèria en la qual avui no entraré, encara que és una qüestió transcendental de cara als efectes de la futura norma- deixeu-me que faci alguna reflexió sobre el “dret a la memòria”, que és el que, bàsicament, persegueix garantir aquesta llei.

Si acceptem que la democràcia ha assolit avui a Espanya la majora d’edat, ens haurem de felicitar perquè la nova llei ens ajudi a reconèixer una part de la història negada, oblidada o silenciada i ens permeti restituir la dignitat (ni que sigui simbòlicament, perquè la majoria de víctimes han mort) a tots aquells que van patir injustícies com a conseqüència de la Guerra civil.

D’altra banda, recordar és un dret i, per a molts, un deure per poder perdonar i tancar les ferides obertes. O això hauria de ser. Perquè la recuperació d’un passat que es va ocultar i silenciar permet que aquells que s’han sentit víctimes i mai no han pogut reclamar o reivindicar la seva història, puguin assumir un paper actiu en la reelaboració de la memòria col·lectiva. En aquest sentit, doncs, avui, segones i terceres generacions tenen l’oportunitat de redactar un nou discurs sobre el passat amb la distància emocional i les eines democràtiques de què disposem, fent un esforç perquè l’antiga confrontació doni pas a una pluralitat de relats que serveixin perquè, en el futur, es conegui el que, en el passat, va succeir realment.

Si més no a nivell teòric, és el que volia aconseguir la Llei 52/2007 de Memòria Històrica que aprovà el parlament a l’època de Rodríguez Zapatero, la qual, entre d’altres coses, va obrir el pas a l’obertura de fosses dels qui havien estat víctimes de la guerra (majoritàriament del bàndol dels vençuts), i durant més de seixanta anys havien estat silenciats i oblidats.

Convé, tanmateix, tenir en compte que no podem partir de zero i que ens cal saber com van afrontat la qüestió de la memòria els polítics que ens han precedit i, especialment, els protagonistes de la transició de la dictadura a la democràcia, els quals, provinguessin del bàndol vencedor o vençut, van avantposar el diàleg a la confrontació, el futur al passat i la convivència a la venjança, cosa que no sé si avui sabrem fer.

És cert que quan el 15 d’octubre de 1977 el Parlament espanyol aprovà la Llei d’Amnistia, al país tenia encara dempeus un exèrcit procliu al colpisme i pesava sobre la incipient democràcia una possibilitat real d’involució. Però si seguim els discursos d’aquella gent veurem que no ens és lícit afirmar que van actuar constrets per la por, sinó que ho van fer moguts per una convicció clara que, per damunt de qualsevol altre principi, ells avantposaven el de la “reconciliació nacional”.

Són exemples que ho confirmen el fet que, ja l’any 1956, el PCE de Santiago Carrillo i Jorge Semprún vagi apostar clarament per enterrar el 1936 en favor d’una Espanya sense certificats de conductes passades. Que uns anys més tard, el 1962, el famós “Contuberni de Munic” vagi implicar el retrobament de la dreta catòlica de Gil Robles, la de l’exfalangista Ridruejo, reconvertit en liberal integrador, amb l’esquerra del vençut PSOE, els quals van exigir que Espanya no entrés a Europa sense recuperar abans la democràcia. I de fet, és una prova indiscutible del que estic afirmant que la primera llei que aprovà el Parlament elegit el 15 de juny de 1977 vagi ser la Llei d’Amnistia, amb els vots de tota l’esquerra, de la UCD i dels grups basc i català. Només Aliança Popular es va abstenir. I qui més va insistir en la necessitat d’oblidar la Guerra civil va ser –com ha recordat molt bé Soledad Gallego-Díaz en un magnífic article a “El País”– Xabier Arzalluz, líder del PNB.

Més encara, en aquell debat, Marcelino Camacho, fundador de Comissions Obreres, que havia patit nou anys de presó a les presons franquistes, proclamà que la política de reconciliació nacional era una de les senyes polítiques d’identitat del PCE des de feia anys, i afirmà des de la tribuna del Congrés que “Nosaltres, precisament nosaltres, els comunistes, que tant hem patit, hem enterrat els nostres morts i les nostres rancúnies”.

Significa això que ara, el 2021, no ens podem replantejar les coses? És obvi que sí ho podem fer -i que ho hem de fer-, perquè aquella llei no ho va resoldre tot i és probable que, en alguns aspectes, no fos prou justa ni, sobretot, prou ampla, ja que va deixar fora aspectes que també cal contemplar, sobretot si creiem que l’oblit no és segurament la millor solució per tancar les ferides i som capaços de reconèixer les injustícies que les víctimes del bàndol vençut van sofrir i que el franquisme va silenciar expressament, alhora que feia una clara exaltació de les seves pròpies víctimes (els menorquins podem recordar, a tall d’exemple, les processons que es feien el 19 de novembre al cementiri des Castell i la missa solemne presidida pel bisbe que s’oficiava a la Catedral cada 8 de febrer). I entre les més remarcables qüestions que la nova llei ha de resoldre hi ha el referent a les fosses anònimes i la necessària restitució de l’honor perdut en uns judicis sumaríssims que el règim franquista va dur a terme sense cap garantia processal. 

Això obre, per tant, la porta a la possibilitat que la nova llei pugui ajudar a resoldre aquests punts que no va poder afrontar la Llei d’Amnistia de 1977, sense que el nou text legal hagi de comportar necessàriament -com afirma la dreta- accions de revenja. No és, doncs, un argument sensat afirmar que les coses estan bé com estan i que no cal remenar-les. Ara bé, tampoc no hauríem d’oblidar que aquesta és una matèria llenegadissa i que el problema de la reconciliació nacional mai no s’aconseguirà només amb una Llei de Memòria Democràtica, ja que la reconciliació depèn molt més del comportament ètic que, a nivell personal i col·lectiu, adoptem els ciutadans, que no d’una llei, per bona que sigui.

Pensem, si més no, en el que va succeir a Menorca on, a causa de la Guerra civil, es van perpetrar crims  en els dos bàndols, prescindint de quin dels dos pogués tenir en favor seu la legalitat. I si assumim aquest fet veurem que és molt perillós basar-nos només en la memòria dels uns o la dels altres, perquè la memòria és selectiva, sempre és personal i és, a més, plural, diversa i de vegades contradictòria. I gairebé sempre és incompleta. Per això l’historiador no es pot basar exclusivament en la memòria, perquè aquesta sempre ens deixa blancs que s’han d’emplenar amb la major objectivitat possible.

Basar-se exclusivament en la memòria té, a més, un altre perill: que ens entestem a cercar exclusivament les “víctimes”. I aquest s’agreuja encara més en el cas d’una guerra civil, perquè la memòria -aquesta memòria personal i selectiva a què m’he referit- sovint ens empeny a cercar màrtirs i, de retop, també assassins. 

En realitat, és el que hem viscut durant tots els anys del franquisme, on ens van presentar esbiaixadament una història de bons i dolents, de màrtirs i d’assassins. Per això ara hem d’anar molt en compte de no caure en el mateix parany. Sobretot, perquè no hauríem d’oblidar que, més d’un cop, les víctimes, amb les seves raons i els seus motius, també poden haver estat botxins en un altre moment. Per això apel·lo a l’ètica i al comportament moral, abans d’apel·lar exclusivament a una llei… que tanmateix considero necessària.

No es pot elegir els òrgans constitucionals a qualsevol preu

21 Novembre 2021 by

Un dels problemes més greus que té el sistema parlamentari en el qual els diputats s’elegeixen per llistes tancades, com succeeix en el cas espanyol, és que, si bé aquest reforça l’autoritat dels partits, menyscaba molt -de fet moltíssim- la qualitat dels diputats, perquè aquests no es deuen tant als electors -com succeeix en sistemes majoritaris com l’anglès o el francès, en els quals cada candidat es juga el tipus al seu districte-, sinó que els diputats es deuen bàsicament als dirigents nacionals de les formacions, que són els que tenen el poder de situar-los (o no) a les llistes.

Humanum est -i per tant comprensible- que els qui ostenten el poder dins els partits -un poder que sol ser gairebé omnímode- triïn personatges dòcils i de la seva corda, ja que no els interessen diputats amb una personalitat notable que, en un moment donat, els puguin fer ombra o, simplement, es neguin a votar allò que ordena el cap de files, ja sigui perquè va contra la deontologia del partit, els criteris racionals o la consciència del diputat. Ara bé, que sigui comprensible no significa que ho hàgim d’acceptar necessàriament, perquè és aquesta manera d’actuar la que produeix el desprestigi dels partits i dels diputats fins al punt que, avui, les enquestes qualifiquen la classe política com el segon o el tercer problema del país, alhora que s’estén entre els ciutadans l’opinió que els partits són, cada cop més, provocadors de conflictes que afavoridors de solucions.

No negaré que, perquè les coses funcionin bé dins un partit en la tasca que aquest ha de dur a terme en un hemicicle parlamentari, hi ha d’haver un mínim de disciplina i, per tant, és necessari que el grup voti cohesionadament, però d’aquí no s’ha de deduir que el diputat ha perdut del tot la seva autonomia a l’hora de prendre decisions i, per tant, la capacitat de votar d’acord amb la seva consciència, perquè si això acaba succeint, no sols s’incompleix el principi regulat a l’article 67.2 de la Constitució, que prohibeix el “mandat imperatiu” als membres de les Corts, sinó que degrada l’estatus dels diputats per convertir-los en persones menors d’edat i sense personalitat pròpia.

No és debades que l’article esmentat diu clarament que “Els membres de les Corts Generals no estaran lligats per mandat imperatiu”, ja que aquest precepte s’esdevé la resposta a una de les exigències estructurals vinculades al cor mateix dels Estats constitucionals i a la manera com aquests van sorgir oposats a l’Estat absolut que els va precedir. Per això, els teòrics liberals i els revolucionaris que van posar en pràctica la democràcia constitucional van fer de la supressió del mandat imperatiu un autèntic banderí d’enganxament dels nous temps. 

La conseqüència lògica no es va fer esperar: La prohibició del mandat imperatiu s’acompanyà immediatament de la configuració dels ciutadans com a cos electoral, als quals els correspon elegir la Cambra, però aquesta elecció no pot predeterminar de cap manera la lliure voluntat del representant a l’hora de votar, un cop aquest ha estat elegit. Encara més, el pensament liberal té la ferma convicció que el “lliure debat” al Parlament és conditio sine qua non per a l’adopció d’una decisió coherent amb l’interès nacional, i això exigeix ​​la llibertat més absoluta del representant a l’hora de votar, llibertat que de cap manera es pot veure coartada per apriorismes o mandats essencialment pertorbadors.

Doncs bé, si aquesta és la teoria, l’elecció dels quatre membres que havien de formar part del Tribunal Constitucional per substituir els que tenien el mandat caducat ha trencat aquests principis un cop hem vist que molts diputats socialistes s’han vist en el deure d’actuar a contra-cor per elegir els dos membres que proposava el PP, la capacitat tècnica dels quals no posaré en dubte, però sí la seva idoneïtat política. En el cas de Concepción Espejel perquè té moltes -massa- coincidències amb els interessos del PP, fins al punt que va ser apartada de l’Audiència Nacional quan aquesta havia de veure el cas Gürtel, que tant afectava als populars. I en el cas d’Enrique Arnaldo per haver dilapidat el seu prestigi intel·lectual i científic amb unes gens lloables activitats paral·leles i amb el seu menyspreu a les incompatibilitats.

Per què el PP s’entestà en aquests dos candidats quan, en els grans cossos de l’Estat -alguns dels quals conec prou bé-, podia trobar persones digníssimes de talant conservador que no estiguessis esquitxades per irregularitats flagrants com les que hem sabut del senyor Arnaldo? Perquè convé que tinguem molt clar que la no idoneïtat d’aquest no deriva de la seva ideologia conservadora, o del fet que hagi criticat en articles l’eutanàsia i la llei de l’avortament o que s’hagi mostrat escèptic davant la crisi climàtica, sinó del fet que hagi simultaneïtat descaradament càrrecs incompatibles i s’hagi mostrat indulgent amb la caixa B del PP, que és -sembla- la causa que l’ha encimbellat al Constitucional. El problema no és, per tant, que el senyor Arnaldo no hagi amagat la seva ideologia, sinó que hagi amagat les factures que ha emès per una sèrie de treballs (més d’un cop incompatibles amb els càrrecs que ostentava) a governs sempre de la mateixa condició.

Ara bé, el més greu no és, però, que el PP hagi proposat aquests candidats, sinó que els diputats del PSOE i d’UP s’hagin vist constrets -forçats- a actuar sota “mandat imperatiu”, contravenint el precepte constitucional. Em diran -i és cert- que era imprescindible trencar el xantatge del PP que ha paralitzat uns canvis que exigeix la Constitució en algunes de les grans institucions de l’Estat. I també que el segrest de les institucions que havia provocat aquell partit s’havia de resoldre i que, per tant, era un mal menor votar aquests candidats, encara que no fossi idonis, per salvar el mandat constitucional. Però temo molt que el mal que s’ha fet a la democràcia no és tan menor com apunta el president Sánchez, perquè hauríem de tenir molt clar que un magistrat desprestigiat desprestigia també el Tribunal Constitucional. I el risc següent és que aquest tribunal, peça substancial del sistema, perdi el respecte dels ciutadans, que les seves resolucions perdin credibilitat i que la mateixa Constitució sigui més difícil de respectar. Tot plegat és, doncs, poca broma.

Algú ha escrit aquesta dies que  accedir sense objeccions a votar una opció que vagi en contra dels principis més fonamentals del teu propi partit -que és el que han fet PSOE i UP-  hauria de ser considerat transfuguisme ideològic, i crec que té raó. Per això m’ha semblat notable que el socialista Odón Elorza i les diputades d’UP Gloria Elizo i Meri Pita s’hagin mantingut en el “no” a l’hora de votar Enrique Arnaldo, fent ús del principi consagrat a l’article 67.2 de la Constitució que els deslliurava d’acceptar cap mena de “mandat imperatiu”. Per tant, no crec que sigui a ells que se’ls ha de demanar explicacions, sinó en tot cas agrair-los el seu intent de mantenir la dignitat i de votar a consciència. 

D’altra banda, el fet que ERC, JxCat, PDECat, EH-Bildu, CUP, BNG i el PNV es vagin desmarcar de la votació i sortissin del Congrés a l’hora de votar demostra fins a quin punt ha estat errònia aquesta decisió. Com acabava dient “La Vanguardia” en un dels seus editorials, el fet que només 249 diputats de 350 vagin participar en aquella votació és un tràngol per al Govern. I jo afegiria que ho és també per a la democràcia.


%d bloggers like this: