Josep Maria Quintana

El passat 12 d’abril, pocs dies després de rebre el nomenament per part del president del Consell Insular del càrrec de president del Consell Científic de l’Institut Menorquí d’Estudis que, com sap el lector, és una institució pública que té com a missió la d’aglutinar, fomentar i general nou coneixement científic i cultural des de Menorca i per a Menorca, tot impulsant la investigació, la formació, l’intercanvi i el debat científic i cultural, vaig poder llegir a “La Vanguardia” un article francament preocupant en relació al moment pel qual està passant la cultura.

Val la pena detenir-nos-hi perquè, si observam el que està succeint als països del nostre entorn, veurem que el panorama que se’ns presenta no és certament optimista, tot i que som conscient que, al continent europeu, la cultura ha estat —i pens que ho segueix essent— un factor essencial de la seva identitat i, alhora, de la seva diversitat i desenvolupament. Europa, en efecte, ha estat bressol d’una rica varietat de tradicions, llengües, patrimonis artístics, filosofies i formes de govern que han exercit una profunda influència en la resta del món al llarg dels segles. Sens dubte, des de l’antiguitat clàssica de Grècia i Roma, passant pel Renaixement, la Il·lustració i fins a l’era moderna, Europa ha estat l’escenari d’importants avenços científics, literaris i artístics, com també ha estat el bressol de les ideologies que han guiat el món.

Hem de convenir, doncs, que, encara que, al llarg dels segles, i fins fa relativament poc, Europa també ha viscut en una permanent guerra civil, això no ha impedit que el que podríem definir com a “cultura europea” ha facilitat un diàleg entre els diferents pobles i nacions, ha promogut la pau, la comprensió mútua i també la col·laboració internacional. A més, ha contribuït significativament a l’economia del continent a través de la indústria creativa i l’educació.

Això no obstant, i si ens atenem a les dades actuals, no hi ha dubte que la cultura europea viu un moment de profunda incertesa en haver-se d’enfrontar a una cruïlla econòmica que impacta profundament en el seu teixit cultural. I això ho podem observar en els retalls pressupostaris que, com expliquen molt bé els diferents corresponsals de “La Vanguardia”, han arribat a les institucions culturals de França, el Regne Unit, Itàlia i Alemanya, amb una intensitat que ha sorprès els actors culturals i els ciutadans per igual.

Al Regne Unit, l’escena cultural s’enfronta a una crisi sense precedents. Amb retalls de més del 25%, grans teatres londinencs i l’English National Opera han hagut de reubicar-se o tancar les seves portes, deixant un llegat fosc després de catorze anys de mandat conservador que ha provocat un canvi dràstic en el paisatge cultural britànic, marcat per l’austeritat, que revela una tendència preocupant a la desvalorització de la cultura en temps de crisi econòmica.

Però no és només el Regne Unit que s’enfronta a la crisi, perquè la França de Macron, ha sacrificat 204,3 milions d’euros en subvencions culturals per equilibrar els seus llibres comptables. París, que com Madrid a Espanya, estava acostumada a la generositat estatal, ara veu com les seves icòniques institucions pateixen retalls significatius. I com a botó de mostra d’aquestes retallades podem observar la indignació de la ministra de cultura, Rachida Dati, que Macron havia pescat de les antigues files conservadores de Sarkozy, en veure’s obligada a retallar aquesta enorme xifra. I no hi ha dubte que aquest malestar a causa del retall reflecteix una tensió entre la necessitat d’austeritat i el reconeixement de la cultura com una faceta intrínseca de la identitat francesa.

Si passam a Itàlia, veiem que aquest país del sud també s’enfronta a la seva pròpia paradoxa cultural, ja que és un dels estats europeus que menys inverteix en aquest sector. En un intent de recentralitzar la cultura (perill que tenim a Espanya si l’avenç conservador es consolidés), Giorgia Meloni i el seu ministre de Cultura, el periodista Gennaro Sangiuliano, han plantejat dràstics retalls en el cinema i estan adoptant una estratègia política que cerca reformar la percepció cultural, sovint en detriment de la producció artística local.

El cas d’Alemanya que, com els països nòrdics, sent més proper l’alè de la guerra d’Ucraïna i veu, potser amb més preocupació que d’altres estats, els moviments que està duent a terme la Rússia de Putin, no és fàcil d’analitzar perquè, amb la seva estructura federal, presenta un panorama complex on cada land té la llibertat d’administrar el seu pressupost cultural. Tot i així, presenta com a realitat indiscutible un gran retall en la inversió cultural, ja que els pressupostos aprovats per aquest any inclouen un ajustament de la despesa en totes les partides tret de la dedicada a la defensa, que augmenta considerablement (no oblidem que els alemanys fins i tot s’estan plantejant el servei militar obligatori). Els retalls, doncs, en cultura, són també evidents, a pesar que el país intenta mantenir un delicat equilibri entre l’austeritat i el suport a la cultura, simbolitzat en la reducció del KulturPass, una quantitat individual de 200 euros que el Govern va donar als que feien 18 anys el 2023 per gastar en llibres, mitjans audiovisuals i entrades de cinema, concerts i teatre.

Val a dir, però, que la actual crisi cultural d’Europa no només posa de manifest la disminució de la despesa pública en art i patrimoni, sinó que també —i això és el més preocupant— fa créixer la tensió entre el valor intrínsec de la cultura i la dura realitat de la gestió fiscal en temps d’incertesa econòmica global. I el contrast és especialment marcat quan comparam aquestes retallades amb la inversió en defensa, que, a gairebé tots els països, roman intacta o fins i tot s’incrementa —aquest és el cas de França on Macron, davant el teló de fons de la guerra a Ucraïna i les amenaces de seguretat, no para de repetir que el país s’ha d’encaminar vers una “economia de guerra” que es tradueix en fets com la colossal inversió  en el nou portaavions nuclear que succeirà l’actual Charles de Gaulle el 2038, valorat en 10.000 milions d’euros.

Els canvis en el finançament cultural són, per tant, alguna cosa més que simples ajustos pressupostaris; són el reflex d’una política cultural que està redefinint el futur del sector. El desafiament, per tant, que té Europa és de trobar un equilibri entre la necessitat d’austeritat fiscal i el reconeixement de la cultura com un pilar essencial per a la societat. I en aquest reconeixement, els països haurien de considerar el valor a llarg termini de la cultura, que no només enriqueix la vida dels ciutadans sinó que és també un motor econòmic i un element clau en la diplomàcia i la suavitat del poder nacional.

La pregunta, doncs, que ens hauríem de fer és com Europa pot mantenir la seva herència cultural vibrant i dinàmica mentre navega per les aigües tumultuoses de la política fiscal en una era post-pandèmia. ¿És possible una “economia de guerra” que no sacrifiqui l’art i la cultura? I no hi ha dubte que la resposta a aquesta pregunta determinarà el llegat cultural d’una generació i la identitat europea en les dècades vinents.

L’escenari actual ens dona, per tant, una oportunitat per a la reflexió i per a l’acció. I aquesta acció exigeix un enfocament col·laborador que involucri governs, institucions culturals i la societat civil per idear estratègies sostenibles que protegeixin i promoguin la cultura. I no hem d’oblidar que la creativitat ha estat sempre una força resilient al llarg de la història europea, capaç de florir fins i tot en els moments més foscos. No hauríem, per tant, d’oblidar que vivim un moment fonamental per a Europa, que ha de tenir posat un ull en el present i un altre en l’herència del passat, per ser capaç de traçar un camí cap a un futur on la cultura continuï sent una columna vertebral de la seva identitat i un regal per al món. I és amb aquest objectiu que, al meu entendre, s’ha de moure l’Institut Menorquí d’Estudis en el moment que ens toca viure.

La notícia que, sobtadament, va aparèixer a la premsa dient que el port de Maó era un dels tres ports que el Govern espanyol havia destinat per servir d’escala a les flotes permanents de l’OTAN en cas de crisi ha causat un cert rebuig (no sé si molt majoritari, però sí dur i contundent, amb frases com “no a l’OTAN”, “no en el meu nom” o “Bases fora” etc., i amb una manifestació cívica que ha aplegat segons el diari unes 500 persones). A pesar d’això, com també va ressaltar una informació del diari Menorca, la notícia no era del tot sorprenent ja que, fa uns anys, quan l’aleshores comandant naval de Maó, Guillermo Coll Florit, va ser preguntat per la premsa sobre l’interès de l’OTAN per la rada maonesa com a enclavament estratègic de l’Armada al Mediterrani occidental, el marí va respondre afirmant que, de fet, el nostre port “duu més de 300 anys essent-ho, perquè Maó és el port de l’Estat situat més a l’est, fet que el converteix en la frontera oriental d’Espanya”.

No és l’objectiu d’aquest article pronunciar-me a favor o en contra de posar el nostre port al servei de l’OTAN, tot i que he de dir que no és gens estrany que un país que forma part de ple dret de l’Aliança Atlàntica des de fa quaranta anys, posi a disposició d’aquesta alguns dels seus ports, però sí voldria remarcar, com a historiador, un fet que, com a mínim, ens demostra que els sentiments, les voluntats i les percepcions canvien amb els anys, si és que, ara, el rebuig a l’OTAN és majoritari, cosa de la qual no n’estic gens segur.

En efecte, fa més o menys un segle, l’establiment al port de Maó del que aleshores es deia una “Base Naval Avanzada”va ser un desig molt generalitzat dels polítics i dels ciutadans menorquins que —ves per on!— contemplaven la decadència del port i enyoraven l’esplendor que havia tingut durant la primera meitat del segle XIX quan l’ocupaven, no ja navilis d’un club del qual Espanya formava part (com és cas de l’OTAN), sinó esquadres estrangeres com la del Mediterranean Squadron (EEUA), que hi va tenir una base naval entre 1815 i 1845, esquadres holandeses i, des de 1830, esquadres franceses que no sols hi entraven i sortien a plaer (deixant un bon rendiment econòmic), sinó que també utilitzaven l’hospital de l’illa del Rei per als seus malalts.

El primer gran lament de la decadència del port el va fer l’any 1885 Pere Riudavets Tudurí, capità de navili i gran historiador, nascut l’any 1804, fet que implica que, de jove, va ser testimoni dels anys d’esplendor, quan el port era seu de les esquadres a què m’he referit, que van arribar a tenir dins la nostra rada fins a 4.000 marins i un centenar de navilis. Escriu Riudavets: “Centro, en otro tiempo, de las operaciones de colosales escuadras, ya españolas, ya francesas o inglesas, convergencia de innumerables convoyes de todas naciones, y amparo y descanso de multitud de corsarios, que a principios de siglo surcaban el Mediterráneo, en todas direcciones, se halla hoy desierto y silencioso sin que se oiga ni un toque de diana, ni un saludo al cañón, ni una pitada de un contramaestre, ni un martillazo de un carpintero de ribera.”

Fruit d’aquest desencís causat per la “decadència” del port de Maó a partir de mitjan segle XIX (quan nord-americans, holandesos i francesos l’abandonen), polítics, militars i intel·lectuals dels primers anys del segle XX van intentar que, novament, el port de Maó  tingués un paper destacat a la història (com l’havia tingut al llarg dels segles XVIII i XIX), amb un projecte ambiciós: el de transformar l’antic Arsenal (de l’època anglesa) ubicat a l’illa Pinto en una important Base Naval.

El projecte sorgí quan, perdudes les naus amb la guerra contra els Estats Units de 1898, Espanya intentava refer la seva Marina incorporant-hi els hidroavions i un navili preparat per transportar-los que esdevingué mític: el Dédalo; per tant, en un moment que coincideix amb la decisió que va prendre el Govern espanyol, a instància del ministre de Marina, Augusto Miranda, d’impulsar tres grans bases navals, que decidí situar a Cartagena, El Ferrol i Maó, amb la idea de restaurar amb aquesta primera mesura la nostra malparada Marina de Guerra.

Creada la Base Naval de Maó per llei de 17 de setembre de 1915 (rebuda amb gran joia per la ciutadania maonesa —basta acudir, per confirmar-ho, a la premsa de l’època—), es designà com a comandant d’aquesta el capità de corbeta maonès, Pedro María Cardona (avui fill il·lustre de Maó), que de seguida amplià l’antic Arsenal per convertir-lo en una Base Naval a l’alçada de les circumstàncies. Per això, expropià 25 has de terreny, que uní a l’antic arsenal del segle XVIII, vorejà el terreny amb un mur de 3 metres d’alçada amb petites torres de vigilància incrustades al mateix mur, i va incloure-hi la torre vigia de Binissermenya, que quedà agregada al dispositiu d’alarma de la Base. També hi agregà la torre vigia de la Mola, que avisava de les embarcacions que s’aproximaven al port pel nord de l’illa, i la de Torret a la costa sud. Alhora, va fer muntar a l’interior del recinte una central elèctrica i una estació radiotelegràfica. A més, Cardona aconseguí que es destinessin a la Base quatre hidroavions, que li donaren aleshores una nova dimensió, ja que la base passava a ser aèria i naval al mateix temps, la qual cosa va fer que la visités de manera continuada el Dédalo, que era el gran porta-hidroavions de l’Armada.

D’alguna manera semblava que el port ressorgia emulant les velles glòries, com es remarcava en una carta que Francisco A. de Cienfuegos (que pretenia ser diputat pels conservadors) dirigí al president de l’Ateneu de Maó l’any 1915,  a la qual es queixava de la poca atenció que tenia l’Estat “al único beneficio positivo que encierra Menorca ¡oh grandioso Port-Mahón! (…) Y con razón se podrá afirmar ahora que cometería delito contra natura todo aquel que ose despojar a Mahón de su misión originaria de base naval.” La carta d’Álvarez Cienfuegos anava adreçada a Antoni Victory Taltavull, coronel retirat que era aleshores president de l’Ateneu de Maó.

Antoni Victory (1919), que representava sens dubte la institució cultural més remarcable de l’època, va acollir la proposta d’Álvarez Cienfuegos de bon grat i afegí encara noves raons per a la defensa d’aquesta idea. “Con esta Base y la de Cartagena —va escriure tot seguit—, y algunos puertos de refugio que puedan luego habilitarse tendrán nuestras escuadras y las de nuestros aliados a quienes nos convenga cederlas, los necesarios puntos de apoyo para poder dominar esta zona del Mediterráneo y ejercer en ella su acción, librando de ataques marítimos y de desembarcos al archipiélago balear y a la costa de la Península. La mejor garantía contra tales operaciones es dicha acción naval, completada con los campos de minas y los torpedos fijos y móviles, todo lo que ha de irradiar de aquellas Bases”. 

El somni de ressuscitar el port com a potència naval semblava, doncs, fa cent anys, un objectiu força desitjable, com es pot veure llegint els elogis que, des de la Revista de Menorca es van fer a la visita d’una esquadra de submarins espanyols l’any 1920, que també la premsa va destacar com una extraordinària notícia. Aleshores Maó vivia el somni en què el ministre Augusto Miranda li havia provocat amb la proposta de transformar el decaigut Arsenal en una “Base Naval avanzada”. No debades la ciutat li va erigir un monument i li dedicà una plaça que té les millors vistes sobre el port. I no hi ha dubte que va causar molta tristesa que el projecte acabés fracassant, i que el que havia estat una “Base Naval” es convertís amb els anys en una simple “Estació Naval”.  

Ja he dit que no em pronuncio sobre el que està passant. He cregut només que no era debades recordar, per tenir una certa perspectiva, quina ha estat la nostra història i la visió que els maonesos de fa cent anys tenien respecte d’un port que (no sé si encara ho és) però sí sé que ha estat la joia més preuada de la geopolítica menorquina i la que més ha incidit en la nostra història.

La guerra de Rússia contra Ucraïna, que dura ja més de dos anys, i l’exaltació de Vladimir Putin com a president de l’Estat per tercer cop, en un sistema que li permetrà ser al poder fins l’any 2036, ens endinsen en un món i una societat que els occidentals desconeixem. És per això que m’ha interessat molt la lectura del document acordat el passat 27 de març al “Congrés Mundial Rus del Poble” fet a la Sala dels Concilis Eclesiàstics del Temple del Crist Salvador a Moscou sota la presidència de Kiril, el Santíssim Patriarca de Moscou i de totes les Rússies, que duu com a títol “El present i el futur del Món Rus”.

El document eclesiàstic és llarg, però n’he fet una síntesi mantenint les paraules textuals perquè val la pena llegir-lo per entendre moltes de les coses que està passant avui en aquell gran país, el més extens del món.

1. L’Operació militar especial (OMS).- L’operació militar especial representa una nova etapa de la lluita nacional-alliberadora del poble rus contra el criminal règim de Kíev i el col·lectiu Occidental que el suporta, duta a terme a les terres del Sud-Oest de Rússia des de 2014. Durant l’Operació militar especial, el poble rus defensa amb armes a la mà la seva vida, llibertat, estat, identitat civilitzadora, religiosa, nacional i cultural, així com el dret a viure en la seva pròpia terra dins dels límits d’un únic Estat Rus. Des d’un punt de vista espiritual i moral, l’operació militar especial és una Guerra Sagrada, en la qual Rússia i el seu poble, protegint l’espai espiritual únic de la Santa Rússia, compleixen la missió d’ “El Redemptor”, protegint el món de la pressió de la globalització i la victòria de l’Occident caigut en el satanisme.

Després de la finalització de l’Operació militar especial, tot el territori de la Ucraïna moderna hauria d’entrar en la zona d’influència exclusiva de Rússia. La possibilitat de l’existència en aquest territori d’un règim rusòfob, hostil a Rússia i al seu poble, així com d’un règim polític controlat des d’un centre exterior hostil a Rússia, haurien de ser completament eliminats.

2. El món rus.- Rússia és la creadora, el suport i la defensora del Món Rus. Les fronteres del Món Rus com a fenomen espiritual i cultural-civilitzador són significativament més àmplies que les fronteres estatals, tant de la Federació Russa actual com de la gran Rússia històrica. A més dels representants del món rus dispersos per tot el món, el Món Rus inclou a tots aquells per a qui la tradició russa, les relíquies de la civilització russa i la gran cultura russa són el valor suprem i el sentit de la vida.

El sentit suprem de l’existència de Rússia i del Món Rus creat per ella és la seva missió espiritual: ser el “Redemptor” mundial, protegint el món del mal. La missió històrica consisteix a derrocar repetidament els intents d’establir una hegemonia universal en el món, intents de subordinar la humanitat a un únic principi malèfic.

3. Política exterior.- Rússia ha de convertir-se en un dels principals centres del món multipolar, que lideri els processos d’integració i procuri la seguretat i el desenvolupament estable en tot l’espai post soviètic. Essent un centre geopolític d’Euràsia, situat en la intersecció dels eixos globals Oest-Est i Nord-Sud, Rússia ha de regular el balanç d’interessos estratègics i actuar com a baluard de seguretat i ordre mundial just en el nou món multipolar. La reunificació del poble rus ha de ser una de les tasques prioritàries de la política exterior de Rússia. Rússia ha de tornar a la doctrina de més de tres segles de la trinitat del poble rus, segons la qual el poble rus abraça grans russos, petits russos i bielorussos, que són branques (subètniques) d’un sol poble, i el concepte de “rus” abasta tots els eslaus orientals, descendents de la històrica Rússia. A més del reconeixement i desenvolupament en la ciència nacional, la doctrina de la trinitat ha de rebre una consolidació legal, convertint-se en una part inseparable del sistema legal rus. La trinitat ha de ser inclosa en la llista normativa de valors espirituals i morals russos i rebre la corresponent protecció legal.

4. Política familiar i demogràfica.- La principal amenaça a l’existència i desenvolupament de Rússia és la catàstrofe demogràfica que el nostre país està experimentant. Per a la supervivència al segle XXI i la preservació de la sobirania i de la pròpia identitat civilitzadora de Rússia, és necessari un creixement natural estable, i també intensiu de la població. La solució d’aquesta tasca és impossible sense el renaixement a Rússia de la tradicional família nombrosa, així com dels valors familiars tradicionals.

L’Estat ha de prendre mesures exhaustives per protegir la família i els valors familiars de la propaganda de l’avortament, el llibertinatge sexual i la promiscuïtat, així com la sodomia i diverses perversions sexuals. La castedat i la virtut tradicionals del poble rus han de tornar a la societat russa. Tota la cultura nacional, sobretot la massiva, ha de treballar per crear a la societat el culte a la família, la fidelitat matrimonial, la paternitat responsable, així com l’atractiu de la vida familiar. 

L’actitud de la societat russa cap a l’avortament ha de ser canviada de manera fonamental. La justificació de l’avortament intencionat, que porta a l’epidèmia actual d’avortaments, ha de ser aturada. Han de ser desenvolupades i adoptades esmenes a la legislació federal que prohibeixin la propaganda, així com la incitació a l’avortament en absència d’indicacions mèdiques o socials. Per a la comissió dels actes esmentats, ha de ser introduïda la responsabilitat administrativa i penal. 

5. Política migratòria.- El flux massiu incontrolat de mà d’obra estrangera porta a la reducció dels salaris de la població autòctona i al seu posterior reemplaçament per emigrants en molts sectors de l’economia nacional. El flux massiu d’emigrants, que no parlen rus i no tenen les nocions adequades de la història i cultura russes, i per tant, no són capaços d’integrar-se a la societat russa, canvia l’aspecte de les ciutats russes, provocant la deformació de l’únic espai legal, cultural i lingüístic del país. 

Les principals prioritats de la nova política migratòria de la Federació Russa han de ser: la protecció de les famílies russes, els seus drets socioeconòmics i interessos; la creació de condicions que garanteixin l’ocupació dels ciutadans de la Federació Russa, així com un alt nivell d’ingressos de les famílies russes; la protecció de la identitat civilitzadora russa i la unitat de l’espai legal, cultural i lingüístic del país. 

6. Educació i criança.- Els programes educatius nacionals, així com els programes d’educació han de ser purificats de les concepcions i ideologies destructives alienes al poble rus i perjudicials per a la societat russa, sobretot dels occidentals. Ha de ser desenvolupada i implementat en l’ensenyament nacional de disciplines socials i humanístiques un nou paradigma social i humanístic que es basi en la identitat civilitzadora russa i els valors espirituals i morals tradicionals russos.

7. Desenvolupament econòmic.- Els principals objectius de l’economia nacional han de ser l’augment del benestar real de les famílies russes, l’augment del nombre de llocs de treball, assegurar l’augment de la natalitat, poblar i desenvolupar els vastos espais russos, assegurar la sobirania i la capacitat de defensa del país, així com la competitivitat de les tecnologies russes, béns i serveis tant en el mercat intern com en l’extern.

————-

Amb aquest panorama ideològic de l’Església russa, és evident que el maridatge entre l’altar i el tron —entre Kiril i Putin— és perfecte.

Us confesso que em va costar mantenir-me atent a la televisió contemplant la imatge d’un Carles Puigdemont mentre feia el seu discurs del segle, recentment pentinat i amb el cabell tallat com mai li havíem vist fins aleshores. Tenia els papers ben estudiats al faristol i estava davant d’un fons llis de color blau on només es podia llegir el seu nom i l’atribut de “president”. Cap referència a les sigles del partit que ell va fundar i en el qual no ostenta cap càrrec, però mou els fils al seu antull mentre una parella ben galdosa, la de Jordi Turull i Laura Borràs (secretari general i presidenta), li aplaudien les gràcies. Però no només eren ells i els seguidors més propers les persones que seguien el discurs del príncep, no, a l’auditori d’Elna, una població veïna a la frontera espanyola de la Catalunya Nord, s’hi van aplegar 1.400 persones i 70 periodistes acreditats. Poca broma! Ja voldria Pedro Sánchez tenir un acolliment tan gran! Perquè ens haurem de convèncer que no hi ha cap polític a l’Europa del sud que sigui capaç de suscitar l’expectació que ell desperta.

I què va dir? Doncs ho veureu en la versió que n’ha fet Martí Blanch, val a dir que força paròdica, però crec que encertada: “Restituïu-me! —exclamà Puigdemont—. Soc jo qui ha vençut l’Estat! Reconecteu mentalment amb octubre de 2017 i amb les meves obsessions. Valideu amb el vostre vot el que sempre he defensat: que no hi ha hagut ni un sol dia en què hagi deixat de ser el president de Catalunya. Restituïu-me! Soc el president original, el bo, el legítim, l’únic. No aquest home de cartó-pedra de nom Pere Aragonès, que ocupa una cadira que no li pertany perquè ERC es va rendir a canvi de certs indults que responien als interessos personals dels seus líders. Jo, en canvi, vaig resistir i vaig guanyar. I he forçat el PSOE, i amb ell l’Estat, a adoptar les nostres posicions sense cedir res a canvi. Els he vençut. I ara estem en el compte enrere del meu retorn. Per aquest motiu, renuncio a ser candidat a les eleccions europees i seré candidat a la Generalitat. Perquè quan es tracta de Catalunya, no prenc precaucions. I això encara que els jutges intentin boicotejar l’amnistia rebel·lant-se contra l’aplicació de la llei, encara que prevariquin, encara que moguin cel i terra per evitar-ho, jo estaré present en cos i ànima al Parlament el dia de la sessió d’investidura… si guanyo les eleccions. Ja estem en la compte enrere del meu retorn. I travessaré la frontera amb tots els honors que un president legítim i únic, és a dir, jo, continua mereixent.”

Val a dir que els acudits, les metàfores, les afirmacions arriscades…, tot era aplaudit com s’aplaudeix un ídol del rock, tothom disposat a lloar-lo com a adolescents encesos de passió que canten i dansen davant del cantant de moda. Cap crítica, cap objecció a la seva trajectòria. I hem de reconèixer que el líder té traça, i també astúcia, més de la que presumia Artur Mas quan era president, que es queda enrere al costat de la que mostra Puigdemont, el qual, a diferència de Junqueras, Romeva, Turull i tants altres, s’ha estalviat molts anys de presó, no ha trepitjat cap jutjat, desconeix com és la Sala de vistes del Tribunal Suprem i no ha tastat el fred ni la solitud de cap masmorra espanyola. Tot i així, Puigdemont es veu retornant a Catalunya amb tots els honors, ni més ni menys que el timbaler del Bruc, aquell que “només amb les seves pròpies forces, sense cavalleria, artilleria ni cap militar que el dirigís…” va marcar la victòria contra “el Francès”.

Tot i el to d’aquest article, he de dir que no soc dels qui pensen que l’estranyament d’aquests set anys a Brussel·les els consideri com d’un exili daurat. No, però em nego a denominar-los “exili”, ja que, de fer-ho, em semblaria que insulto els republicans espanyols que l’any 1939 han haver de fugir d’Espanya per salvar unes vides que, de romandre al nostre país, molt probablement haurien estat sacrificades per l’odi venjatiu del dictador que va guanyar la guerra. Accepto, per tant, que l’estada a Waterloo no ha estat plaent, a diferència del que diuen molts dels seus adversaris, però sé també que no ha estat tan dolorosa com la dels qui sí es van sotmetre a judici i van tastar la condemna i la presó… els quals, anys després, en nom de la convivència, han rebut l’indult per part d’un govern socialista que ha estat molt més sensible al sofriment del que ho va ser la dreta espanyola quan era al poder i quan, després, ha hagut de passar a l’oposició.

I tot comprenent que no deu haver estat fàcil viure estranyat, a pesar del caramel que ha pogut testar en obtenir un lloc al Parlament europeu que li ha servit d’escut davant la justícia i li ha propiciat un suport econòmic impagable, hem de reconèixer la seva habilitat per transformar la fugida (que deixà els seus companys a l’estacada) en un acte de geni, que li ha permès crear un espai simbòlic des d’on ha imitat el president Tarradellas i tots els exiliats de la postguerra. 

Li ho va retreure fa uns mesos Antoni Puigverd, i sé que li va doldre: “Has creat un santuari d’una catalanitat sectària, que mai no podrà aspirar al triomf col·lectiu perquè respon a una visió essencialista (…) una visió abstracta [que] molts van creure que es faria realitat. S’hi van il·lusionar i ara viuen en la desesperança”.

Però Puigdemont ha donat la volta a tot això en el discurs del passat 21 de març en afirmar que “res del que jo he fet i decidit al llarg d’aquests sis anys i mig no es pot entendre si no es té present —al marge de si es comparteix o no— què ens va impulsar a anar a l’exili. Ara cal recordar-ho especialment, perquè s’aprecia millor el sentit profund que ens hi va empènyer: davant d’una repressió que s’anunciava ferotge, llarga i omnívora, calia protegir per damunt de tot, fins i tot per damunt de les circumstàncies personals, les institucions del nostre país i la decisió sobirana del poble de Catalunya a través del seu Parlament, que n’és el legítim representant, de proclamar la independència. L’Estat espanyol va desencadenar una repressió general que buscava castigar el poble de Catalunya, tot sencer, per haver gosat votar per la llibertat; per això no ha escatimat esforços per perjudicar el nostre autogovern, la nostra economia, la nostra convivència, la nostra projecció al món, mentre va engreixant de manera accelerada i desacomplexada els ressorts del poder econòmic, judicial i mediàtic de Madrid.”

En aquest discurs gairebé escatològic, no sols va prescindir absolutament de Junts, el partit que Puigdemont va crear, sinó que va decidir connectar el present que tenia davant seu amb el 2017, i fer-ho li exigia haver d’humiliar l’adversari. Sens dubte va humiliar Esquerra Republicana, però sobretot el PSOE, el partit a qui deu els indults i l’aprovació de la llei de l’amnistia, i ho va fer afirmant que “reunir-se a la Moncloa és com jugar al Bernabeu amb l’àrbitre i el VAR a favor dels locals”. I no es tallà quan va dir que el president espanyol havia accedit a guanyar-se la investidura fora d’Espanya (això que tant li ha retret el PP). Alhora, es va encarregar de recordar-nos la seva gran victòria, la que li va permetre aconseguir que el PSOE acceptés l’amnistia sense cap concessió i assumint com a propi el discurs independentista.

Encara que sigui paradoxal, no hi ha dubte que Puigdemont ha tret més partit de la fugida que Junqueras de tots els anys de presó, perquè és un crack de l’escena, que domina com pocs; perquè sap enfervorir un públic fidel que vol escoltar només el que ja ha assumit com a propi, allò que el referma en el somni, per més que, un cop i un altre, entropessi amb la dura realitat. Perquè, a pesar de l’eufòria, no hem d’oblidar que, en les dues ocasions precedents, Puigdemont va perdre. Al 2017 es va imposar Cs i Puigdemont va quedar segon. Al 2020 va guanyar Illa, la segona posició va ser per ERC i Puigdemont va caure al tercer lloc.

Ara arribem a la tercera, aquesta que, des d’Elna, clama que el restitueixin. Però dubto que la realitat confirmi aquest desig, perquè fer la campanya des de l’exili no li serà fàcil. I sense la protecció que fins ara li ha donat l’escó europeu, el retorn es pot convertir en un calvari. Fins i tot a pesar de l’amnistia, un benefici en el qual ell sembla que hi confiï plenament i que, com vaig explicar el passat diumenge, serà un camí fressat de paranys, que ens ha d’oferir —n’estic ben segur— moltes sorpreses. 

És obvi que els qui comentem la realitat política del país ho fem des de la nostra perspectiva aprofitant els coneixements que hem adquirit. Respectant, doncs, els fets, les opinions són lliures, però han d’estar fonamentades i, de vegades, no és fàcil arribar a una conclusió segura. Això es veu molt clarament en matèria jurídica on, en tots els contenciosos, sol haver-hi dos posicionaments. Ho podem veure cada dia als tribunal on ens trobem amb casos en què el ministeri fiscal demana vint anys de presó per a un imputat mentre l’advocat defensor demana la plena absolució pels fets que es jutgen.

El mateix succeeix a la vida política davant algunes de les lleis que es discuteixen als parlaments, i no em refereixo a aquelles que poden provocar una divisió d’opinions sobre determinats aspectes o sobre l’abast de les qüestions que regulen, sinó aquelles altres respecte de les quals els legisladors manifesten un posicionament antagònic i fins i tot irreconciliable. I no tant perquè discrepin de la seva utilitat sinó perquè entenen que són netament inconstitucionals i, per tant, nul·les de ple dret.

Val a dir que això no succeeix en el debat de moltes lleis, però ara estam davant d’una que sí que provoca aquesta divisió radical d’opinions. Em refereixo a la llei que ha d’aprovar l’amnistia pels actes il·legals duts a terme a Catalunya durant el “procés”.

Aquesta és una llei que ha dividit el país en dos (desconec l’abast dels bàndols), però sens dubte l’ha dividit i dona lloc a dues manifestacions absolutament contradictòries. Per als seus defensors, la llei s’adapta escrupolosament a la Constitució. Per als detractors, la llei és manifestament inconstitucional.

Com a ciutadà puc comprendre aquests dos posicionaments tan radicals. En canvi, com a jurista, em costa decantar-me de manera contundent i segura en favor d’un o de l’altre bàndol, sobretot, perquè, diguem el que diguem —els ciutadans, els parlamentaris, els partits, els periodistes, els lletrats dels Parlament i fins i tot els membres del Consell General del Poder Judicial—, ningú de nosaltres té l’última paraula, que és reservada al Tribunal Constitucional, únic òrgan del país que té facultats per dirimir si una llei és o no és fidel a la Constitució. 

Tanmateix hi ha òrgans de caràcter internacional que, si bé no són diriments, poden fer llum sobre la qüestió i ajudar a posicionar-nos. I si bé el que diguin aquests no necessàriament ha de ser assumit pel Tribunal Constitucional (o en tot cas pels Tribunals Europeus que també hi poden dir la seva), el cert és que ens il·luminen, però nosaltres acollim els seus dictàmens de manera favorable o desfavorable segons que les tesis que propugnen coincideixin o no amb les nostres.

Això ho hem vist molt clarament aquestes darreres setmanes amb la llei de l’amnistia, sobretot després que, a instàncies dels senadors del PP, que tenen majoria absoluta al Senat, la Comissió de Venècia, a la qual van acudir pensant que confirmaria les seves tesis sobre la inconstitucionalitat radical de la norma, ha dit que si bé és cert que seria molt més apropiat que la llei tingués el suport d’una gran majoria dels ciutadans espanyols —cosa que no té, però sí dels diputats que conformen la majoria absoluta—, i a pesar que presenta problemes pel que fa al període massa ampli al qual ofereix cobertura —que la Comissió aconsella escurçar i acotar millor—, la llei que es discuteix és, a criteri seu, constitucional i no exigeix reformar prèviament la Constitució per aprovar-la, com defensava el PP. I ho és perquè respecta la separació de poders, ja que correspondrà als jutges la seva aplicació.

Més encara, la Comissió de Venècia, que, repeteixo, és un òrgan consultiu i per tant, no vinculant, no ha avalat les tesis dels populars i no ha dit el que ells esperaven que digués, a pesar que segueixen afirmant que els ha donat la raó. I uns dies després de pronunciar-se ha sortit al pas d’unes declaracions de Borja Semper a les quals assegurava que el seu partit, si un dia governava, derogaria la llei. Això —afirma la Comissió de Venècia— no seria possible, ja que la revocació no està permesa perquè un cop el legislador ha aprovat la llei, la seva revocació seria contrària al principi de seguretat jurídica i al principi d’irretroactivitat del dret penal.

A la vista d’aquesta interpretació, que no ha estat favorable als interessos del PP, aquest partit s’agafa ara a l’informe que han emès els lletrats del Senat, que, el passat dimarts, el diari ABC duia en portada amb el títol següent: “Los letrados del Senado denuncian que la amnistía «dinamita» la Constitución”. Títol expressiu com pocs, que es basa en un raonament del tot contrari al que ha fet la Comissió de Venècia. En efecte, els lletrats de la Cambra Alta exposen al seu dictamen una llista de raons per les quals la norma no sols contradiu la Carta Magna de 1978, sinó que “dinamita” el sentit de norma suprema que té aquesta. 

Els lletrats del Senat han conclòs, doncs, amb inequívoca rotunditat, que la llei d’amnistia és inconstitucional. Estem, per tant, a criteri seu, davant d’un text legal nul de ple dret per infracció de les regles essencials de formació de la voluntat a la Cambra Baixa. És a dir, que, segons creuen els lletrats, el seu informe no només impugna el contingut substantiu de la norma, sinó que la invalida, com també invalida la seva tramitació formal.

Són paraules gruixudes, d’un calibre tan gran que han fet que el Senat provoqui una crisi inaudita fins avui amb el Congrés dels Diputats que, si es confirma, involucrarà al Tribunal Constitucional que haurà de pronunciar-se.

Però alhora veiem que les conclusions a què han arribat els lletrats del Senat no s’ajusten a les que ha fet la Comissió de Venècia que, amb les prevencions que he esmentat, i sense pronunciar-se d’una manera radical en favor de la constitucionalitat, ja que, a diferència dels lletrats del Senat, els seus membres volen respectar la competència que, en aquest aspecte, té el Tribunal Constitucional, ha dit que “la unitat nacional i la reconciliació social i política són objectius legítims” i que, per tant, la llei d’amnistia, aprovada pel Congrés dels Diputats, és un instrument legítim, ja que busca la reconciliació i, també, perquè compta amb antecedents a altres països europeus.

No sé, doncs, com acabarà la tramitació d’aquesta llei. Sé que, ara, el Senat la retindrà durant dos mesos, ja que ha allargat (inconstitucionalment, des del meu punt de vista) el tràmit modificant el seu reglament, però després tornarà al Congrés, ja que no crec que el Tribunal Constitucional, si finalment ha de dirimir aquest conflicte entre Cambres legislatives abans d’aprovar la llei, la paralitzi. I el més provable és que el Congrés l’aprovi, no amb un gran suport parlamentari, com reclama la Comissió, però sí amb una majoria absoluta de vots que, des del punt de vista constitucional, és suficient.

Ara bé, el que ja em costa de dir és que passarà després d’aprovada, perquè no hem de descartar que, iniciats els recursos pertinents pels parlamentaris o bé formulades les qüestions d’inconstitucionalitat que poden promoure els jutges davant del Tribunal Constitucional o davant un tribunal de la Unió Europea, no sols podria suspendre’s cautelarment l’aplicació de la norma, sinó que aquestes instàncies superiors podrien acabar declarant la no conformitat de la llei amb la Constitució.

I tot plegat pot donar lloc a greus conseqüències, que no afectaran tan sols a Carles Puigdemont… encara que ell pretengui fer-nos-ho creure.

Del que no hi ha dubte és que, atesa la divisió existent entre la ciutadania, reflectida d’una manera perfecta i radical al nostre Parlament, es fa difícil apostar sobre quin serà el final d’aquesta discutida llei al nostre país.

És cert que en aquesta setmana que acabem de passar, després de moltes negociacions, canvis de relat i lluites internes entre els mateixos col·lectius independentistes, el Congrés dels Diputats ha aprovat el projecte de llei sobre l’amnistia. Els set vots de Junts han trigat a arribar, sempre pendents de mostrar al Govern (i de pas al seu adversari a Catalunya, l’Esquerra Republicana) que són ells els qui marquen la pauta en aquesta legislatura.

Mentre Oriol Junqueras, remant per a casa seva, afirmava que amb la negativa anterior de Junts a la llei l’únic que s’ha aconseguit és perdre dos mesos perquè els canvis que s’hi han introduït no són substancials, els de Puigdemont asseguren que sí s’han produït canvis, i que aquests son indispensables per garantir el resultat per a tots els afectats per possibles condemnes a causa de la seva actuació durant el “procés”.

El cert és que, de canvis, se n’han produït, començant pel lapse de temps que abraçarà els fets amnistiables, ja que ara la llei afectarà els actes que, realitzats entre l’1 de novembre de 2011 i el 13 de novembre de 2023, hagin estat declarats o estiguessin tipificats com a delictes o com a conductes determinants de responsabilitat administrativa o comptable, vinculats a la consulta celebrada a Catalunya el 9 de novembre de 2014 i al referèndum de l’1 d’octubre de 2017 (declarats ambdós inconstitucionals pel Tribunal Constitucional).

Més encara, l’amnistia no abastarà tan sols l’organització i celebració de la consulta i el referèndum, sinó també altres possibles il·lícits que guarden una profunda connexió amb aquells actes, com poden ser, a mode d’exemple, les actuacions preparatòries, les diferents accions de protesta per permetre la seva celebració o mostrar oposició al processament o condemna dels seus responsables, incloent-hi també l’assistència, col·laboració, assessorament o representació de qualsevol tipus, protecció i seguretat als responsables, així com tots els actes que acrediten una tensió política, social i institucional que aquesta norma aspira a resoldre d’acord amb les facultats que la Constitució confereix a les Corts Generals.

Perquè puguem tenir una idea més o menys completa dels canvis que aquesta setmana s’han pactat després que el PSOE assegurés que no es mouria del text que va sotmetre fa unes setmanes a la Comissió de Justícia i que va obtenir el no de Junts, podem destacar els referents a tres qüestions fonamentals, referents als delictes de terrorisme, traïció i malversació.

En primer lloc, conscient el legislador que el text seguirà prohibint amnistiar delictes de terrorisme i alta traïció, la llei d’amnistia es basarà en les definicions que, d’aquests dos delictes, es fa a normatives europees i internacionals en lloc d’acudir a les del Codi Penal espanyol. I això és rellevant si tenim en compte que el Tribunal Suprem ha interpretat certes accions del moviment Tsunami Democràtic, incloent l’ocupació de l’aeroport de El Prat al 2019, com a possibles actes de terrorisme sota una definició àmplia —la que fa el Codi Penal espanyol des de la reforma de 2015—. S’espera, per tant, que referir-se a la directiva europea de 2017 ajudarà a prevenir acusacions de “terrorisme de baixa intensitat” que són objecte de condemna al nostre codi.

En segon lloc, l’amnistia no s’aplicarà a actes de traïció tret que hi hagi hagut una amenaça real i efectiva i s’hagi produït l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política d’Espanya, seguint el que estipula la Carta de les Nacions Unides. D’aquesta manera, es respon a la intenció de l’Audiència Nacional d’investigar per alta traïció Carles Puigdemont i altres dirigents independentistes pels seus contactes amb presumptes espies russos per tal que aquest país donés suport a la secessió de Catalunya. El legislador intenta deixar clar que aquestes connexions no van suposar una “amenaça real i efectiva” per a la unitat d’Espanya. De fet, la sentència del “procés” subratlla que aquesta unitat mai va estar en perill.

A l’últim, la nova llei estableix que no hi haurà amnistia per a casos de malversació que impliquin enriquiment personal, però sí permetrà amnistiar l’ús de fons públics en l’organització del referèndum i la promoció de l’independentisme català.

Resol això tots els casos possibles? Quedarà immune Puigdemont? Els patrocinadors de la llei d’amnistia estan segurs que han trobat la pedra filosofal perquè tothom en surti beneficiat, i tanmateix està per veure que sigui així, ja que no hem d’oblidar que, una vegada que la llei d’amnistia es publiqui —després que passi la peripècia del Senat (dos mesos) i torni al Congrés per aprovar-se definitivament—, s’espera que el jutge instructor aixequi les mesures cautelars contra Puigdemont i alguns dels seus companys de l’exili, però el procés es veurà retardat per una consulta que, sens cap mena de dubte, farà la judicatura espanyola (que no rebrà la llei plàcidament) al Tribunal de Justícia de la UE, la qual cosa podria paralitzar l’aplicació de l’amnistia en el cas particular de l’expresident. A més, per la causa sobre terrorisme que el Tribunal Suprem ha adés a tràmit, Puigdemont podria ser cridat a declarar, però com a eurodiputat, la seva detenció requeriria un procediment addicional davant el Parlament Europeu, i això podria prolongar la incertesa legal sobre l’aplicació de l’amnistia, tant a Puigdemont com a d’altres acusats, encara que la majoria dels beneficiaris podran acollir-se a ella després de la seva publicació oficial.

Ah! I tot això podria veure’s paralitzat si el Tribunal Constitucional declarés la inconstitucionalitat de la llei, tal com pretén i defensa el PP, que l’endemà de publicar-se presentarà un recurs en aquest sentit.

Certament, l’escalada que ha provocat l’acció d’alguns jutges ha generat una reacció dels partits —bàsicament de Junts, perquè són ells els qui tenen a l’exili el seu santcristo gros— per anar blindant una llei que, ens agradi o no, presenta alguns problemes importants, més enllà de les exageracions del PP quan afirma —crec que sense raó— que aquesta “serà el principi del fi de la democràcia” i comportarà “l’abolició de l’Estat de Dret a Espanya”. I presenta problemes perquè no hem d’oblidar que l’amnistia no ve contemplada a la Constitució i que, quan es va discutir aquesta, es van rebutjar les esmenes que pretenien introduir-la. A més, també presenta problemes respecte de la igualtat dels espanyols davant la llei, i més encara quan el text que s’acaba d’aprovar s’ha estiregassat tant que només li manca el llistat de  noms que han de beneficiar-se’n.

Per altra banda, cal dir que no sols el PP està utilitzant l’artilleria més potent contra el Govern, també l’inefable Puigdemont contribueix irresponsablement a dificultar els seus propòsits, perquè anunciar, com va fer, que hi haurà amnistia i proclamar alhora que concentraria tots els seus esforços en la confrontació i en la via unilateral per aconseguir la independència, no sembla la millor de les estratègies. Tanmateix es comprèn que, després de fer el contrari del que sempre ha promès —pactar amb el PSOE—, havia de fer alguna cosa per apaivagar els ànims de la tropa, perquè alguns dels seus seguidors no han deixat de recordar-li que aquest pacte és una mena de rendició.

Ara que el mateix podem dir del costat del PSOE, ja que no ha trigat gens Emiliano García-Page a llançar un crit d’alerta per fer veure al Govern que, acordada l’amnistia amb els socialistes, Puigdemont no s’ha demorat ni un minut a fer un nou xantatge a Pedro Sánchez amb el referèndum d’independència. No hi ha dubte, per tant, que el govern es mou entre dos focs que amenacen cremar-lo: el del PP que no cessa, i el de Puigdemont que no deixarà de burxar. Ara que la vertadera incògnita respecte del futur és a mans dels jutges, que són els qui, d’acord amb la llei aprovada i amb la Constitució espanyola, hauran d’aplicar-la. I l’aplicació cas per cas donarà molt de joc… i més d’un disgust. Ho podeu ben creure.

Vaig conèixer la Disputa que, entre Mossé ben Nahman (Nahmànides) i Pau Cristià, va tenir lloc a Barcelona l’any 1263 a instància de Jaume I i sota la seva presidència, l’hivern de 1988 quan, en una llibreria de Carcassona, vaig trobar un llibret que es titulava així: La Dispute de Barcelone, d’Éditions Verdier, publicat l’any anterior. En aquest, després d’una llarga i profunda introducció escrita pels traductors de la versió en hebreu de la Disputa, l’obra de Nahmànides se’ns oferia traduïda al francès. El llibre es completava amb una explicació del “Procés Verbal” que va tenir lloc contra el rabí mesos després d’acabada la Disputa, seguit dels decrets que Jaume I va dictar posteriorment i de les dues Butlles papals de Climent IV que acaben forçant el rei a desterrar el rabí gironès.

Impactat per aquell descobriment, vaig creure que, per com s’havia desplegat el fet històric que s’hi relatava i pels efectes que aquests van provocar, podia ser objecte d’una novel·la, que tanmateix he trigat a escriure més de trenta anys, però que finalment he dut a terme (“La Disputa de Barcelona”, Pagès ediciones, 2024).

Tan aviat com vaig investigar un fet que fins aleshores jo desconeixia, vaig veure que existia una llarga bibliografia sobre aquesta matèria. Fins i tot —i no deixa de ser ben curiós— un obra de teatre de l’escriptor anglès Hyam Maccobi, The Disputation (2001), i una pel·lícula (1986), amb el mateix títol, dirigida per Geoffrey Sax, amb el guió de l’autor de l’obra de teatre, i amb Cristopher Lee en el paper del rei Jaume I. Totes aquestes en llengua anglesa. I em va sorprendre que una cosa que molts catalanoparlants desconeixíem —jo el primer— hagués despertat aquest interès en el món britànic.

Val a dir que les disputes teològiques entre jueus i cristians no eren estranyes a l’Alta Edat Mitjana ni havien alterat la seva convivència pacífica en territoris cristians com França, Castella o la Corona d’Aragó. Fins i tot els papes, fins a Calixte II (1050-1124), s’havien pronunciat en favor d’aquesta bona convivència, però a partir del Concili Laterà III  (1179) i, sobretot, del Quart (1215), els papes endureixen la seva política respecte dels jueus i empenyen els monarques cristians perquè els dificultin la vida i, fins i tot, els persegueixin. Aquesta actitud es correspon amb una idea de predomini papal sobre els monarques cristians, que exigia una actitud bel·ligerant d’aquests respecte dels musulmans (de fet, la Reconquesta es duu a terme contra les regnes musulmans), però també contra els jueus que, si bé no tenen poder polític de caire territorial, ocupaven càrrecs a moltes monarquies i ostentaven un important poder econòmic, que havien adquirit per la seva capacitat en els negocis, pel suport que havien tingut d’alguns monarques i, sens dubte, per la possibilitat legal que ells tenien en exclusiva de prestar amb interès, ja que la usura (en realitat qualsevol préstec amb interès) estava radicalment prohibida per l’Església.

Jaume I el Conqueridor va ser un dels monarques que es mostrà més beneficiós amb els jueus establerts als seus dominis. No sols perquè, des de ben jove, es va veure obligat a enfrontar-se amb l’aristocràcia catalanoaragonesa, molt refractària a perdre privilegis en favor de la monarquia —“al món no hi ha poble tan sobrer com són els cavallers” va dir en una ocasió—, sinó també amb la burgesia que, sobretot a partir del segle XII, aquesta anava conquerint parcel·les de poder i es mostrava refractària a l’autoritat reial.

El lligam estret dels reis de la dinastia de Barcelona amb els jueus venia ja dels Usatges, que sancionaven clarament que els jueus pertanyien personalment al rei, o el que és el mateix: estaven adscrits a la monarquia com a servus regis, i en dependre directament de la senyoria reial, formaven un cos apart de la societat. No influïen en la seva organització, és cert, ni tampoc participaven en el govern municipal, però més d’un cop el rei els utilitzava per dur a terme serveis directes a la Corona. Ho veiem quan, amb un llenguatge viu i expressiu, Jaume I prohibí que cap autoritat imposés exaccions al jueus, expressant com a motiu que en tot el món cristià els jueus es trobaven en estat de servitud, sotmesos directament al príncep.

Aquesta actitud protectora, que Jaume I va mantenir al llarg de tot el seu regnat, va fer que, en justa correspondència, des de les aljames de les ciutats, els jueus fessin valuoses aportacions al rei, que es van traduir en importants privilegis en favor seu.

Contràriament a les disposicions establertes als cànons 68 i 69 del Concili Laterà IV, que obligaven els jueus a vestir diferentment dels cristians, els ordenaven que romanguessin a casa durant la Setmana Santa i els prohibien exercir càrrecs públics que poguessin ser molests als cristians, Jaume I, si bé va dictar una constitució el 1228 en el sentit indicat pel concili, a causa de la pressió que damunt seu va exercir del cardenal llegat, mai no exigí que aquestes disposicions es complissin, ni tampoc va legislar mai contra la usura, sinó que va permetre que els jueus fessin préstecs, fins al punt que molts jueus rics van ser creditors de la mateixa Corona, sempre necessitada de diners per ampliar les conquestes.

Tampoc va fer cas a la prohibició que els jueus exercissin càrrecs públics, ja que durant el seu regnat molts d’ells seguien regint batllies reials i senyorials. I amb el pretext que l’ofici d’administrar rendes i patrimoni en un territori determinat no implicava pròpiament jurisdicció ni es podia considerar com una magistratura en el sentit ple de la paraula, Jaume I no es considerà obligat a remoure els jueus dels llocs de confiança en què servien. Més encara, el rei buscava contínuament entre la comunitat jueva grans tècnics perquè li servissin com a metges, com a economistes i com a diplomàtics, ja que el seu coneixement de l’àrab (llengua que normalment desconeixien els cristians) i de les pràctiques en ús dins les corts musulmanes, es feien necessaris a la darrera fase de la Reconquesta, fins al punt que, per a Jaume I, els jueus constituïen un grup difícilment reemplaçable.

Això explica per què Jaume I no era partidari de patrocinar les disputes publiques entre jueus i cristians, perquè sabia molt bé que, amb aquestes, l’Església no volia dur a terme un debat intel·lectual ni un diàleg entre iguals. Ben al contrari, pretenia exercir una posició de domini dels cristians sobre els jueus per tal de tallar-los les ales, reduir-los al silenci i, si s’esqueia, foragitar-los dels territoris cristians.

La primera gran disputa del segle XIII va ser la Disputa de París, l’any 1240, sota el regnat de Lluís IX (Sant Lluís), entre el jueus convers Nicolas Donin, franciscà, i diferents rabins francesos, que tenia com a únic objecte la condemna del Talmud i acabà amb un auto de fe i la crema de tots els llibres religiosos dels jueus.

Per això Jaume I es mostrava contrari a la disputa que, l’any 1263, li proposà Ramon de Penyafort entre el jueu convers Pau Cristià, que havia ingressat a l’ordre dels dominics, i el rabí (i metge) gironí Mossé ben Nahman, conegut també com Nahmànides, Ramban o Bonastruc ça Porta. Perquè sabia molt bé què cercava Ramon de Penyafort (exgeneral de l’ordre dels dominics, inquisidor i confessor del rei) sota la màscara de la disputa. Penyafort volia vèncer en aquell debat un dels rabins de major prestigi de terres cristianes, per ridiculitzar-lo i aprofitar aquesta derrota per exigir que tots els jueus del regne es convertissin al cristianisme. Però pressionant el rei i fins i tot acudint al que podríem descriure com un xantatge espiritual per evitar-li una possible excomunió, acabà cedint i, fins i tot, desterrant Nahmànides, un personatge de gran altura intel·lectual que avui té una avinguda a nom seu a Jerusalem.

És, doncs, en aquest marc històric, i amb aquests personatges que he construït la novel·la, però no ens quedem en la història, perquè aquesta és només això: el marc. El que importa en una novel·la, el que ens ha de fascinar és com passen les coses, és l’art de disposar-les en la pàgina d’un llibre; és, en definitiva, la sumptuositat de l’engany. I això només el lector podrà dir si ho he aconseguit.

Després de molta insistència del meu fill, he acabat llegint una obra —la darrera que acaba de publicar— Emmanuel Todd: “La Défaite de l’Occident”, el mateix títol que utilitzà Oswald Spengler en aquella obra que, en castellà, va traduir-se com “La decadencia de Occidente”, publicada en dues parts entre 1918 i 1923, a la qual presentava la història universal com un conjunt de cultures que es desplegaven independentment les unes de les altres, com si es tractés d’un ésser viu, que té un inici i un final, i aplicant un mètode que va denominar “morfologia” comparativa de les diverses cultures, proclamà que la que podríem denominar “cultura occidental” es trobava a la seva darrera etapa, la de la decadència. En definitiva, feia servir el mateix mot que Todd ha usat cent anys més tard, “défaite”, que ben podem traduir com a decadència, desfeta, o derrota.

El llibre és dens i toca de provocatiu, encara que tota la seva reflexió es recolza sobre dades, i té molt present —de fet, és el motiu que el va empènyer a escriure’l— la guerra de Rússia contra Ucraïna, de la qual aquesta setmana hem viscut el segon aniversari del seu inici. He afirmat que és provocatiu, sí, però no m’atreviria a dir que no té raó, perquè ens mostra el costat més fosc de l’Occident que ha donat suport a la causa d’Ucraïna, alhora que desfà molts dels apriorismes que nosaltres tenim sobre unes teòriques debilitats russes que, a mesura que passen els dies, veiem que no es confirmen com a tals (penseu, per exemple, en el poc efecte que han produït les sancions internacionals), i ens fa veure que una gran part del món no ha seguit o fins i tot s’ha manifestat contrari a l’actuació d’aquest bloc que definim com l’Occident. En aquest sentit no deixa de ser significatiu que, la setmana passada, ni Lula (Brasil), ni Xi Jinping (Xina) ni Modi (Índia), líders de tres països dels més grans del món, s’hagin pronunciat contra Rússia per la mort de Navalni. Alhora, Todd ens mostra també alguns punts molt criticables del que representa l’estat ucraïnès (sobretot en relació als ucraïnesos de parla russa) que difícilment hem avaluat o que, simplement, no hem vist.

No vull entrar pròpiament en la qüestió de la guerra conscient que no disposo de prou informació per fer-ho, però sí voldria referir-me a una reflexió de Todd que m’ha semblat molt lúcida i que cal tenir en compte. Em refereixo a les conseqüències que, per a l’Occident, ha tingut el procés desintegrador de la religió (en definitiva, del cristianisme).

Todd creu —i no crec que la seva opinió sigui discutible— que en aquesta part del món que coneixem com l’Occident, el cristianisme va ser la matriu religiosa original de totes les nostres creences col·lectives posteriors. Construïda lentament entre la fi de l’Imperi romà i l’Edat Mitjana, aquesta matriu religiosa va consolidar-se amb la Reforma protestant i la Contrareforma catòlica. Però el procés de secularització, que s’inicià bàsicament a partir del segle XVIII,  ha avançat de manera imparable fins als nostre dies afavorint, en una primera etapa, un gruix de creences col·lectives que podríem denominar de substitució. Són les ideologies polítiques fortes que van organitzar i estructurar els individus como abans ho havia fet la religió. A aquestes ideologies devem que arreu d’Europa es consolidés el concepte de “nació” i també el de “classe”, i apareguessin els grans corrents de pensament que tots coneixem. A França, Todd destaca el radical-socialisme, el socialisme, el comunisme i el gaullisme; a la Gran Bretanya, el laborisme i el conservadorisme; a Alemanya, la socialdemocràcia i el nazisme i, evidentment, la democràcia cristiana. I a Amèrica podem veure que la religió protestant ha estructurat la vida social en interacció amb el sentiment racial.

Aquest enfonsament lent però inexorable del que Todd qualifica com un estat religiós “actiu” ens va dur a un estat religiós que qualifica de “zombi”. És aquell en el qual la societat abandona de fet la pràctica religiosa —l’assistència al servei dominical com a mostra més significativa— però mantén els tres ritus de pas que l’acompanyen, ja que el naixement, el casament i la mort segueixen estant marcats per l’herència cristiana. Tenim aleshores una població cristiana zombi que ja no va a missa, però que, majoritàriament, encara bateja els seus fills, i això tant es pot aplicar al catolicisme com al protestantisme.

Doncs bé, durant aquesta etapa zombi de la religió, que sacsejà l’Occident per la desaparició lenta però progressiva de Déu, les societats resten tanmateix coherents, i són encara capaces d’acció empeses per la força de les ideologies que han substituït la força activa de la religió. Aquest és un moment en què els Estats-nació, sovint ferotgement nacionalistes, despleguen un paper important en l’estructura de l’Occident. 

Tot i així, l’estat zombi de la religió és només una primera fase de la secularització que encara no es pot descriure com un estat realment post-religiós. Aquest qualificatiu el podrem utilitzar en el següent estadi evolutiu de la secularització, quan els costums i els valors heretats de la religió, que les ideologies d’alguna manera havien assimilat en substituir-la, s’atenuen i acaben per desaparèixer. És aleshores quan sorgeix el que estem vivint avui, que Todd descriu com el “buit religiós absolut”, amb individus que no sols han abandonat la religió com a substrat de la seva existència, sinó que també acaben privats de tota creença col·lectiva de substitució, perquè les ideologies també han desaparegut. Entrem aleshores a l’estat “zero” de la religió. I és en aquest moment que l’Estat-nació també es desintegra i dona lloc a la globalització, que triomfa en unes societats atomitzades on ni tan sols es pot concebre que l’Estat pugui actuar eficaçment.

En aquest darrer estadi —l’actual a l’Occident segons Todd— l’individu es troba privat de tota creença col·lectiva. I diu “privat” i no “alliberat” (com algú segurament pot pensar) perquè, en la seva opinió, l’individu es troba disminuït més que engrandit pel buit, perquè l’arribada a aquest estat religiós zero acaba per fer desaparèixer molts sentiments que estaven vigents fins aleshores, com el sentiment nacional, l’ètica del treball, la noció d’una moralitat social coercitiva o la capacitat de sacrifici per a la col·lectivitat. I és —escriu Todd—l’absència de tots aquests valors que provoca la fragilitat de l’Occident.

Els valors, per tant, que proporcionava a l’individu la religió en el seu estat actiu i els que li oferien les ideologies vigents a l’estat que Todd qualifica de zombi, organitzaven la vida social, la moral i l’acció col·lectiva. Però a l’estat zero, aquests valors ja no importen. I l’espai social i moral que ocupaven abans afecta molts àmbits, no només el del treball o el de la nació, sinó que també afecta els comportaments familiars, sexuals i la relació de l’home amb els diners.

Una de les grans il·lusions dels anys 1960 —entre la revolució sexual angloamericana i el Maig del 68 francès— va ser de creure que l’individu seria més gran una vegada s’alliberés del col·lectiu. Però ha succeït tot el contrari, ja que l’individu només es pot fer gran dins una comunitat i per ella. I això perquè, un cop es troba sol, l’individu està destinat per naturalesa a encongir-se. I tan aviat com els homes ens alliberem en massa de les creences metafísiques —no sols de la religió sinó també de les fonamentals de substitució a què m’he referit—, experimenten el buit i l’individu s’arronsa. Aleshores els individus ens convertim en una multitud de nans mimètics que ja no ens atrevim a pensar per nosaltres mateixos, però que, curiosament, ens mostrem igual d’intolerants que els creients d’abans. I això perquè les creences col·lectives no són només idees que els individus compartim i ens permeten actuar junts. Les creences també ens estructuren. I en inculcar-nos normes morals aprovades per altres, ens transformen. Però la manca d’aquestes creences acaba abocant l’home en el nihilisme, que és avui omnipresent tant a Europa com a l’altra banda de l’Atlàntic. 

Vet-aquí per què Todd es mostra pessimista davant la resposta que, avui, l’Occident pugui donar a una crisi com la desfermada per Rússia amb la seva eufemística “operació militar especial”.

Als darrers temps, a Espanya vivim la política a cop de sensació. No intentem analitzar les dades, observar els perquès, cercar una anàlisi objectiva dels fets, sinó que ens movem per impulsos, de manera que un dia ens mostrem contents (o tristos) perquè tal polític és a punt de caure, i l’endemà ens aixequem  tristos (o contents) perquè no s’ha produït allò que esperàvem… però que teníem la sensació que succeiria.

És obvi que si l’essència de la política fos mostrar la joia o la pena que sentim davant un esdeveniment polític, no hi hauria res a dir, perquè tots podem tenir fòbies i fílies i res no ens impedeix de manifestar-ho. El que em resulta, però, menys comprensible és que avaluem un determinat fet polític partint d’aquestes fòbies o fílies i no d’una valoració fonamentada en paràmetres objectius.

El cas de les eleccions que van tenir lloc el passat diumenge a Galícia és un exemple clar del que estic descrivint, si ens atenem a les reaccions que, des de la mateixa nit electoral, han protagonitzat els uns i els altres.

En efecte, si fem un esforç de certa objectivitat haurem de veure que la gran victòria del PP (que ho va ser) només pot magnificar-se partint de la sensació que s’havia estès arreu del país que, aquesta vegada, era possible que perdés la majoria absoluta. Però si obviem aquesta sensació, que va fer que uns entressin en pànic i d’altres es mostressin exaltats, i observem les xifres absolutes, veurem que la victòria del PP no té res d’anormal i menys d’excepcional. Perquè aquest partit ha mantingut els nivells de votació de les passades autonòmiques, però ha perdut dos diputats (passant de 42 a 40). A més, és el que ve succeint des de fa 40 anys a Galícia, amb només dues excepcions.

El fet singular (i morbós) és que, en aquestes eleccions, s’havia estès la creença —val a dir que amb algun fonament— que si el PP perdia la majoria absoluta, perillava el lideratge nacional de Feijóo. Ara bé, per poc prim que filem, i més enllà del que hàgim pogut sentir en conèixer el resultat electoral de diumenge, penso que ens hauríem de formular aquesta pregunta: ¿és una victòria a Galícia el que pot marcar a la llarga la consolidació del seu lideratge? Ho dubto, de la mateixa manera que no crec que Feijóo pugui sortir molt perjudicat si el seu partit té una severa derrota a les properes eleccions autonòmiques d’Euskadi, un lloc on és habitual que el PP sigui gairebé irrellevant.

Altrament succeirà si, a les properes eleccions al Parlament europeu, Feijóo consolida i fa créixer la seva majoria davant del PSOE, perquè allí veurem —aquest cop sí a nivell nacional i, a més, en uns comicis que se celebren amb un districte únic— si realment és un líder amb futur. Som molts els qui creiem que el PP guanyarà bé aquestes eleccions (com va guanyar les generals, encara que amb no prou majoria per formar govern), però desconeixem ara quin serà l’abast d’aquesta victòria que, repeteixo, pot ser molt il·lustrativa de quin és el sentiment del país respecte dels conservadors i del seu líder nacional.

Del que no hi ha dubte, perquè els resultats són en aquest camp molt contundents, és que, a Galícia, Feijóo quadruplica els diputats trets pel PSOE, i això és no tant una notícia favorable a Feijóo (perquè el seu partit es troba, pràcticament, on ja era abans de les eleccions) com és desfavorable —extraordinàriament desfavorable—a Pedro Sánchez, que, imbuït d’aquest cesarisme que el caracteritza (com si el PSOE sigui ell i només ell), ha tornat a caure en el mateix parany de les eleccions municipals, on semblava que optava a la batllia de totes les ciutats espanyoles. 

Amb aquesta política de terra cremada (que calcina qualsevol candidat autonòmic i qualsevol polític que se li acosta), Sánchez ha experimentat una derrota contundent, que l’hauria de fer reflexionar.

Dit això, i obviant els mecanismes d’una llei electoral absolutament afavoridora dels municipis rurals, pensada fa quaranta anys per Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda, i amb un llindar del 5 per cent per entrar al parlament que serveix de tap a totes les minories —aquest establert per Manuel Fraga—, veurem que, fins i tot a Galícia, on sembla que la dreta guany per golejada, la diferència de vots entre els dos blocs no és tan gran com poden donar a entendre els resultats, ja que mentre el bloc conservador format per PP, Vox i Democracia Ourensana va sumar 748.296 vots (el 50’5%), el bloc progressista (format per PSOE, Sumar i Podemos) en va sumar 706.790 (el 47,7%). Per tant, entre un bloc i un altre hi ha només 41.596 vots, que, per mor de la llei electoral vigent, es tradueix en 41 diputats pel bloc conservador per 34 pel bloc progressista.

Això ens duu a una altra qüestió que, en aquestes eleccions, ha tingut molta importància. Em refereixo al gran resultat obtingut pel BNG, liderat per una dona, Ana Pontón, que, com ens recorden els qui han seguit la seva trajectòria política, duu vint anys al Parlament gallec i la gent coneix i identifica perfectament en el camp de la política autonòmica.

A diferència dels polítics socialistes que tan aviat com poden fan el salt a Madrid (mirin si no la nostra comunitat autònoma), Pontón ha estat sempre al peu del canó i és aquest picar pedra diari el que l’ha dut a guanyar la batalla de la proximitat. I de pas, explica el mal resultat del candidat socialista i de la de Sumar que venien del Parlament espanyol llançats a Galícia en paracaigudes.

Els populars, doncs, han mantingut el seu estatus, i això els consolida en el lloc que gairebé sempre han ocupat; i també l’esquerra, però amb un canvi molt significatiu, perquè si a les eleccions de 2020, BNG havia tingut 19 diputats i PSOE 14 (total 33 diputats), ara, el BNG en treu 25 i el PSOE 9 (total 34 diputats). Per tant, el més rellevant de les eleccions passades és precisament la caiguda del PSOE, no del bloc progressista, que guanya un diputat respecte de les passades eleccions.

Seria, però absurd no insistir en la qüestió que resulta la més evident: el gran enderrossall que ha protagonitzat el PSOE, que segurament no s’ha produït pels pactes amb Junts i ERC en favor de l’amnistia i, en definitiva, a causa dels acords presos amb els “enemics d’Espanya”, com assegura Feijóo. Sé que aquests acords han estat demonitzat per tota la dreta espanyola sense pietat, però el fet indiscutible és que els vots que ha perdut el PSOE no han anat a la dreta, sinó al BNG, que és un partit que ha defensat públicament la negociació dels socialistes amb Junts, però que, a més a més —i sobretot— s’ha dedicat a tractar les qüestions diàries que interessen als electors.

Per tant, crec que la dreta no a millorat, sinó que es troba pràcticament allí on ja era, però la qui ha sortit molt tocada d’aquestes eleccions és l’esquerra que podríem denominar “espanyola”, és a dir l’esquerra dels partits d’àmbit nacional, perquè a la gran caiguda del PSOE s’hi ha d’afegir l’enderroc total i absolut de Yolanda Díaz i de la seva gran aposta Sumar, que ha quedat molt per darrere de Vox. Per no parlar de Podemos que ha tingut menys vots que el Pacma (el partit animalista). Un absolut fracàs.

Dues persones utilitzen les mateixes paraules, la mateixa sintaxi, les mateixes expressions i les mateixes construccions gramaticals per entendre’s, però parlen llengües diferents. És obvi que sona a disbarat el que acabo de dir, però és el que, al mes de maig de 2013, va decidir el Parlament d’Aragó en establir que, a la Franja de Ponent d’aquella comunitat autònoma, la zona d’Aragó que limita amb Catalunya, on bona part de la població parla el català i pràcticament tothom l’entén, no es parlava català sinó “lapao”, acrònim de “lengua aragonesa propia del área oriental”. A més, també va decidir canviar el nom de l’aragonès que es conserva viu en determinades zones pirinenques del territori d’Aragó. Aquest, ja no es diria aragonès, sinó “lapapyp”, acrònim de “lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”.

Em vaig referir a tan extravagant decisió del Parlament aragonès en aquesta mateixa secció el 12 de maig de 2013, dient que, en explicar aquest fenomen, tenia la impressió que els meus lectors que desconeguessin la decisió política presa pel Partit Popular i el Partit Aragonès Regionalista (PAR) creurien que els estava prenent el pèl, però no, no els volia prendre el pèl ni tampoc confondre, perquè l’únic que estava fent era explicar la realitat, ja que aquella era una decisió que, si bé a la pràctica no va tenir cap repercussió i quedà com una ridiculesa política, el cert és que es va publicar al butlletí oficial i, de iure, va tenir valor de llei, la qual cosa feia un trist favor a la idea que tots podem tenir de la llei, perquè si bé sabem que aquesta potser justa o injusta, encertada o desencertada, constitucional o inconstitucional, la novetat d’aquella decisió dels aragonesos presa l’any 2013 ens feia veure que, a més a més, la llei també podia ser absurda, arbitrària, estúpida i, el que és encara pitjor, acientífica.

La decisió del Parlament presa l’any 2013 va ser una reacció contra la llei de llengües del PSOE i Chunta Aragonesa (CHA) de 2009, que incloïa el català i l’aragonès (amb aquestes denominacions admeses internacionalment) com a llengües pròpies de l’Aragó juntament al castellà, decisió que va ser novament presa el 2016 quan, altre cop, els socialistes van ocupar el poder. Però ara, després que ha assumit la presidència de l’Aragó el Partit Popular amb el suport de Vox, ha fet evident la seva obsessió anticatalana —en definitiva, de qualsevol cosa que, en la seva denominació contingui el mot “català”— emprenent una reforma de la política lingüística partint d’una afirmació, tan contundent com falsa, com la que ha fet pel president aragonès Jorge Azcón des de Brussel·les, en afirmar que “A l’Aragó no es parla català”, sentència que es complementa amb una altra encara més greu, quan afirma que a l’Aragó tampoc es parla aragonès. I és per això que està decidit a modificar la llei perquè el català i l’aragonès no estiguin reconeguts com a “llengües pròpies” de la comunitat autònoma.

En el fons, quan rasques una mica, t’adones que el president no és tan inculte com sembla, en el sentit que desconegui que a Fraga, a Mequinensa i a d’altres poblacions de la Franja es parla català. O bé que en algunes zones pirinenques i prepirinenques de l’Aragó encara és viu l’aragonès. El que li dol és el nom acadèmic d’aquestes llengües, el que li dol i no accepta de cap manera és que la denominació comunament acceptada de la llengua que es parla a Fraga i a Mequinensa sigui “llengua catalana”.

Òbviament, els plans del tàndem PP-Vox no és tant que a les regions amb una llengua pròpia diferent del castellà es deixi de parlar la llengua autòctona (encara que, probablement, no els sabria cap greu fer-la desaparèixer), com que aquesta llengua autòctona es digui “català” o bé “aragonès”, ja que ells, tot i que tenen un concepte global i unitari del “castellà o espanyol”, que pot ser aplicable sense fer distincions a qualsevol regió, comunitat o estat o es parla, val a dir que amb una gran riquesa de varietats dialectals (penseu no sols en Espanya sinó en Centre-Amèrica i Sud-Amèrica), el que de cap manera accepten és que la llengua catalana sigui una única llengua a tots els llocs en es parla, tot i que presenti (en això com totes les llengües) varietats dialectals que, per importants que siguin, no alteren el concepte unitari de la llengua. El mateix, en definitiva, que succeeix amb el castellà, l’anglès i, en general, amb totes les llengües.

Aquest cop, el president aragonès, després de fer l’afirmació contundent que he transcrit abans —“A l’Aragó no es parla català”— reconeix tanmateix que, a la seva comunitat, hi ha altres llengües vives, que difícilment pot enquadrar en la matriu castellana, ja que no són una varietat —unes modalitats— del castellà. Per això prefereix denominar-les patués, chistabín, ansotà, maellà o fragatí, entre d’altres, denominacions que no hi hauria cap inconvenient a mantenir vives —com nosaltres també podem dir que parlam menorquí, mallorquí o eivissenc (i, si tant voleu, maonès, o ciutadellenc), ja que podem distingir aquestes parles, sempre que no neguem que el menorquí, el mallorquí o l’eivissenc (i també les modalitats maonesa o ciutadellenca) són manifestacions vives de la llengua catalana.

Sortosament, no tothom ha acceptat sense queixar-se les manifestacions del president Azcón, i les quatre associacions més veteranes en la promoció i defensa de l’aragonès i el català a Aragó —Rolde d’Estudis Aragonesos, Consell d’a Fabla Aragonesa, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Associació Cultural del Matarranya— han presentat una queixa davant el Justícia (el Defensor del Poble autonòmic) per assenyalar la “desprotecció legal” en què quedaran totes dues llengües (el català i l’aragonès) si es suprimeixen els seus noms. A criteri d’aquestes associacions, això infringiria “la normativa estatal i internacional, especialment la Carta Europea de les llengües”.

El més preocupant d’aquesta política —que, sense tanta intensitat, però també amb convicció, és assumida a casa nostra per Vox i d’una manera no tan radical però val a dir que preocupant per alguns elements del PP, és que, amb la teòrica defensa de lo nostro, s’amaga la voluntat de reduir la llengua catalana a un argot d’estar per casa, que és en el que s’acabaria convertint si no disposés d’una gramàtica que vinculés totes les variants existents i no mantingués una varietat estàndard que permeti estudiar-la, ensenyar-la i practicar-la de manera genèrica, com fan totes les llengües cultes del món… començant pel castellà.

El més greu de tot plegat és que els diferencialistes lingüístics volen ignorar que, sense la varietat genèrica, una llengua es desfibra, es fragmenta en mil formes particulars de parlar-se i acaba perdent-se i reduint-se tan sols als usos domèstics i casolans. 

I diguem-ho clarament, amb aquests posicionaments sobre la llengua, tots els quals estan  fora dels consensos de les institucions acadèmiques d’abast internacional, el que es vol realment és llançar una llengua determinada (el català i l’aragonès en aquest cas) a les escombraries. I per fer-ho, no hi ha res millor que fragmentar-la i desfibrar-la. Per tant, no ens podem estranyar que les defenses més fervoroses de l’aïllament lingüístic (valencià, mallorquí, menorquí etc.) normalment es facin en llengua castellana. I si algun cop es fan en un format marcadament dialectal del català, no és tant per convenciment ni per amor a la llengua com per autojustificar-se.