Josep Maria Quintana

No és fàcil escriure un article que mostri algun aspecte original després d’una setmana de vertigen on hem pogut llegit tota mena de comentaris sobre les eleccions autonòmiques i municipals del passat diumenge. 

Sé, doncs, que no diré res de nou si afirmo que l’esquerra d’aquest país ha sofert els efectes d’un tsunami (aquest sí vertaderament democràtic) que ha foragitat el PSOE del poder a molts ajuntaments i comunitats autònomes per donar-lo al PP que, en no pocs indrets, per consolidar les places guanyades haurà d’arribar a un acord amb VOX, de la mateixa manera que el PSOE es va veure obligat a pactar amb UP i, com ara hem vist, en el remei ha trobat la malaltia. 

Sé de sobres que els resultats electorals es presten a moltes lectures, però no es poden discutir algunes veritats que em semblen incontestables: La primera, que el PP ha tenyit de blau  el panorama espanyol amb una gran victòria. La segona, que el PSOE no ha perdut tan de suport com sembla (uns 400.000 vots en total), perquè fins i tot en comunitats autònomes on deixarà de governar, ha tret més vots que el 2019 (València i Balears, per exemple). Tercera, que l’esquerra d’UP s’ha enfonsat (no tant com Ciutadans, però gairebé) i és la causa de la gran derrota de l’esquerra. I a l’últim, que VOX ha posat “una pica en Flandes” i segurament donarà molt de poder al PP, però serà un llast del qual als populars els costarà desprendre-se’n. I si l’acull amb els braços oberts, no em sorprendria que els acabés passant el mateix que ara li ha passat al PSOE: que l’acció radical de VOX (com ara l’acció radical de Podem en algunes lleis molt controvertides) acabi per malbaratar el que podria ser una acció intel·ligent i centrada del PP.

Juliana deia, fent una imatge metafòrica, que el PP ha conquerit tots els antics territoris de la Corona d’Aragó (tret de Catalunya). Jo hi afegiria que les eleccions han estat una mena de Nova Planta per a aquests territoris que s’han “borbonejat” –o potser hauríem de dir “aznaritzat”—, ja que han retornat a l’Espanya que, en molts casos, s’emmiralla en la filosofia política d’Aznar, que tan bé segueix Díaz Ayuso, la presidenta de Madrid, que ha consolidat —i com!— la tan desitjada majoria absoluta. De fet, ella serà una de les poques líders autonòmiques que, per consolidar-se en el poder, no haurà de cedir res a VOX. Potser perquè ella sola encarna prou bé el que VOX representa.

Si baixem la vista a la nostra terra veiem que el tsunami democràtic del PP gairebé aconsegueix els resultats de 2011, que donaren la victòria a José Ramon Bauzá, que ara milita a les files d’un partit fantasma (Ciutadans), i conservarà l’escó al Parlament europeu fins l’any vinent. De tota manera, encara que no conec a fons Marga Prohens, que serà la nova presidenta de la Comunitat autònoma, penso, pel que li he escoltat, que, tant en el camp personal com en el polític, és molt superior a Bauzà. Vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-la i de 3parlar amb ella a l’Ateneu de Maó, amb motiu de la conferència que va fer abans de la campanya electoral, i el seu discurs, propi d’una candidata de dreta (treure impostos, treure traves administratives, eliminar prohibicions, facilitar les coses als ciutadans en les seves relacions amb l’Administració pública etc. etc.) va ser molt raonable i respectuós. Després d’escoltar-la vaig pensar que, si guanyava, el govern que ella presidiria no seria un revival del que va constituir Bauzà, encara que m’agradarà veure com es concreta la supressió de l’impost de successions, la reducció o, en alguns casos, supressió de l’impost de transmissions patrimonials, i no sé —perquè no recordo que ho digués— què farà amb l’impost sobre el patrimoni (molt més injust encara que el de successions). Però confio que serà prudent i que no deixarà que VOX li marqui el pas, cosa que no li ha de ser impossible perquè ella sola disposa de més diputats que tota l’esquerra, i això li pot servir de bàlsam a l’hora de governar… tret que a l’interior del grup parlamentari tengui diputats “voxiferants”, cosa que desconec.

Baixant al Consell de Menorca, he de confessar que no esperava el canvi. Intuïa que la cosa aniria molt disputada, però creia que el diputat que ha tret VOX aniria a parar a UP. Veig que anava errat i això modifica força el panorama polític a la nostra illa, perquè difícilment el PP podrà governar sense un suport, ni que sigui passiu, de VOX. De tota manera, és provable que, en el camp de la cultura, no el necessiti, perquè ja té en el seu grup algú que no ha d’aprendre res de VOX i que, ben al contrari, en matèria lingüística i cultural, pot donar lliçons a l’expert canonista que la vida ha transformat en diputat… i regidor. Tot i així, confio que la força de la realitat s’imposarà i que, si bé hi haurà intents de fer safareig, passarà com a la legislatura de 2011: molta llet i poc formatge.

Potser arribats aquí hauria d’acabar la meva reflexió, però la decisió presa per Pedro Sánchez de dissoldre el Parlament i convocar eleccions per al proper mes de juliol, m’obliga a referir-m’hi, ja que es tracta d’una decisió sorprenent i agosarada, però també molt sensata i crec que intel·ligent, qualssevol que siguin els resultats que donin les urnes. 

Dic això perquè Pedro Sánchez havia assumit a les eleccions del passat diumenge un protagonisme absolut, impropi d’un president del Govern en unes eleccions locals i autonòmiques. Segurament, impulsat pel seu ego personal i, també, pel caire de moció de censura en què havia convertit els comicis Núñez Feijóo que, des del minut u, va demanar als seus partidaris que “deroguessin el sanchisme”. 

Un cop, doncs, Pedro Sánchez va assumir aquest rol de candidat a tots els ajuntaments i comunitats autònomes, era coherent que encaixés el resultat de la votació com si s’hagués enfrontat a una moció de censura i, derrotat, ha decidit convocar eleccions generals.

A més, hi havia arguments de pes que justificaven aquesta decisió, que ell mateix ha exposat en la compareixença feta per sorpresa davant dels mitjans de comunicació: “Asumo en primera persona —va dir Pedro Sánchez— los resultados y creo necesario dar una respuesta y someter nuestro mandato a la voluntad popular. El Gobierno ya ha sacado adelante las grandes reformas comprometidas. Nuestro país se dispone a desempeñar una responsabilidad muy importante como es la presidencia de turno del Consejo de la UE. Todo esto aconseja una clarificación de los españoles sobre las fuerzas políticas que deben liderar esta fase y las políticas a aplicar. Solo hay un método infalible, que es la democracia. Lo mejor es que los españoles tomen la palabra para definir sin demora el rumbo político del país”.

Molt clar. Ara bé, aquests mots no ho diuen tot, perquè rere els arguments que Sánchez esmenta, n’hi ha d’altres que no són menors, com el fet que les eleccions se celebrin en una data plenament estival. Més encara, en un moment en què el PP estarà en plenes negociacions amb VOX pel repartiment del poder territorial a tots els ajuntaments i comunitats en què aquest partit és decisiu per donar-li el poder; i alhora s’evitarà —ens evitarà a tots— sis mesos d’atacs i desqualificacions continuats que, molt provablement, enfonsarien el país en un fangar dialèctic del qual ja n’hem experimentat una primera sessió.

I una cosa més. No sé si la idea que té d’ell mateix Pedro Sánchez és encertada o fruit d’un miratge que no es correspon amb la realitat, però tot fixant l’atenció en els qui han estat els seus socis, ell sap que la baixa participació —51,48%— ha afavorit la dreta i dut Podemos a la irrellevància política. És, doncs, conscient que Yolanda Díaz i l’aparell polític dels morats tenen només deu dies per assolir un acord per així pal·liar els estralls que ha produït la disputa interna. I pel que fa a l’adversari de dreta, tenc la impressió que Sánchez, a pesar de la gran derrota, se sent més fort que Núñez Feijóo com a dirigent nacional, i cerca tallar-li les ales perquè tengui menys temps per preparar l’assalt a la Moncloa. El que no sabem és si encertarà o no, però la decisió de dissoldre el Parlament, qualsevol que sigui el resultat que es produeixi el 23 de juliol, és bona per a Espanya.

En el moment en què aquest article veurà la llum el ciutadà espanyol que tengui un mínim de divuit anys podrà acudir a la mesa electoral que li correspongui per dipositar el seu vot. Tindrà davant seu un molt extens nombre de paperetes amb llistes tancades i bloquejades dels diferents partits i ell n’haurà d’escollir una, o dues, o tres, en el cas dels ciutadans que votam a les Balears, perquè hem d’elegir els regidors que composaran el consistori del nostre municipi, els consellers que integraran el Consell Insular i els parlamentaris que formaran part de l’Assemblea legislativa de la nostra Comunitat autònoma.

És, sens dubte un dret, un deure i una gran responsabilitat, la que tenim els que ens trobam en aquesta situació perquè vivim en democràcia i és essencial en aquest sistema de govern demanar als ciutadans que votin cada quatre anys per decidir la composició d’aquestes institucions destinades a fer política: a legislar i a governar, ja que és en ells que nosaltres, els que tenim dret a vot, dipositam la confiança i delegam el poder.

Cada país, d’acord amb la seva Constitució i amb les lleis que regulen el règim electoral, ho fa a la seva manera. Uns han optat per sistemes majoritaris, a una o dues voltes, que conformen governs forts i monolítics des del punt de vista ideològic. No és el nostre cas. Nosaltres vam optar en el moment constituent per un sistema proporcional, de manera que la representativitat de les diverses ideologies està més ben defensada, però aquest sistema comporta que les institucions, a causa de la seva pluralitat, difícilment puguin ser governades per un sol partit (que hauria d’obtenir la majoria absoluta), i el més normal és que ho siguin per coalicions de partits que es formen després de cada elecció tenint en compte quins han estat els resultats obtinguts.

No hi ha dubte que, per qui ha de governar, obtenir una majoria absoluta li posa les coses més fàcils que si ha de pactar el repartiment del poder amb altres partits, però també és cert que aquest sistema —el proporcional— produeix una distribució del poder més equitativa i dona veu i vot a moltes més opcions polítics, encara que no facilita l’opció de govern del qui presideix l’executiu que, en gairebé totes les decisions, ha de dialogar i pactar.

El blindatge constitucional del nostre sistema impedeix, doncs, dreceres per via d’una llei electoral. Entre nosaltres, el sistema es podrà matisar una mica per desviar la proporcionalitat (així tenim els dos diputats mínims per província a les eleccions generals, o bé el reforçament de la representativitat de les illes menors respecte de la major que, en les eleccions autonòmiques afavoreix Menorca, Eivisssa i Formentera en relació a Mallorca), però tot i aquestes correccions, així com també les fórmules a què s’ha d’ajustar el repartiment d’escons a causa de la llei d’Hondt que s’aplica en els recomptes, no hi ha dubte que la proporcionalitat és la norma que presideix el nostre sistema.

No és estrany, doncs, que sovint els polítics intentin dreceres per evitar-la, sempre amb ben poca sort, perquè la reforma de la llei electoral demana majories reforçades i, a més, la Constitució s’esdevé un parapet que ho impedeix.

Mariano Rajoy —i, després d’ell, el ja desaparegut Casado— havien parlat de rectificar el sistema vigent donant un plus de diputats al partit que guanyava les eleccions. Aquesta és una fórmula que aplica el sistema electoral grec, que dona 50 diputats de regal al partit guanyador (encara que només hagi tingut un vot més que el segon). Curiosament, a les eleccions que van tenir lloc el passat diumenge, aquest plus no ha bastat perquè la dreta formés govern i les eleccions s’hauran de repetir. A més, em sembla una fórmula poc democràtica que distorsiona la representativitat, com també la distorsiona el sistema majoritari que està vigent a democràcies consolidades com la britànica o la francesa, sense anar més lluny.

Hi ha, però, una altra fórmula per distorsionar la proporcionalitat i afavorir el govern del partit guanyador. És la que, des del minut u que assumí la direcció del PP, defensa el líder popular, Núñez Feijóo. Em refereixo a la provinent d’un pacte entre els dos partits majoritaris (a casa nostra seria entre PP i PSOE) per donar el govern al partit que guanya les eleccions. És a dir, al partit que obté més diputats, més consellers o més regidors, encara que el nombre obtingut no impliqui la majoria de la cambra en qüestió.

Aquest sistema no distorsionaria la composició dels parlaments, dels consells insulars o dels ajuntaments, i facilitaria l’elecció dels presidents de les institucions que elegim, però alhora taparia la boca dels grups petits que, amb el sistema vigent, poden formar coalició de govern amb un altre partit (no guanyador) sumant-se al qual formen una majoria.

No ens ha de sorprendre, per tant, que Núñez Feijóo hagi llençat la proposta de donar el govern a la llista més votada, perquè, emparant-se en les enquestes que el donen com a guanyador al Congrés, a moltes Assemblees legislatives, a alguns Consells insulars i també a no pocs Ajuntaments (però molt distant de l’absoluta), sap que és l’única manera que té de governar sense haver d’acudir necessàriament a l’extrema dreta, alhora que impedeix pactes d’esquerres com el que tantes vegades s’ha produït, sense anar més lluny, al Consell Insular de Menorca, on molts cops el PP ha estat el partit més votat però no ha pogut formar govern perquè la suma de PSOE i MES, o PSOE, MES i IU-PODEMOS han copat la majoria.

Núñez Feijóo ha fet la seva petició de pacte al PSOE perquè governi la llista més votada amb gran convicció i està disposat a defensar-la fins a les darreres conseqüències. I això a pesar que sap molt bé que aquesta proposta aixeca ampolles entre molts dels seus candidats territorials, especialment aquells que no tenen garantida la primera plaça la nit del 28-M, però podrien governar amb VOX.

El líder popular pensa en parlaments com el de Balears o bé el de València, on totes les enquestes el donen com a cavall guanyador, però on pot acabar perdent la possibilitat de governar per una coalició d’esquerres. I cerca complicitats en líders regionals socialistes, com García Paje, a Castella-La Manxa, o bé Fernández Vara, a Extremadura, els quals es podrien veure afavorits en sentit invers, ja que, si bé en aquests casos, les enquestes consideren guanyadors els socialistes, ben podria ser que el PP i VOX sumats obtinguessin la majoria absoluta d’aquelles comunitats autònomes. 

No crec que el PSOE doni aquest pas que distorsionaria el conjunt del sistema electoral i no és tan clar que facilités governs estables, ja que, un cop format aquest, l’executiu continuaria sense gaudir d’una majoria necessària per governar durant els quatre anys que dura la legislatura. A més, és dubtós que els barons del PP que podrien quedar sacrificats per aquesta fórmula, s’hi mostrin favorables. De fet, ja ha aixecat la veu la totpoderosa Díaz Ayuso, que, segons sembla, aspira a treure ella sola la majoria absoluta a l’Assemblea de Madrid o, si no la treu, ben poc li faltarà, i podrà formar govern amb VOX, cosa que no li treu la son. D’aquí que, aprofitant un cop més l’ocasió per marcar territori davant Núñez Feijóo s’hagi pujat al carro del refús i hagi proclamat que, en la seva opinió, el debat de la llista més votada “no té recorregut”.

També jo crec que no en té. A més, Díaz Ayuso no està per afavorir pactes amb el PSOE. Ella en té prou a defensar el “neomadrilenyisme” (el mot l’ha encunyat Manel Pérez) i confonent Espanya amb la capital, ha volgut donar-nos a entendre que l’escut protector de la dreta espanyola  es construeix fent “gran i lliure” Madrid, encara que no se sàpiga què coi significa això de “gran i lliure” que, per cert, a mi em recorda el pensament del més remarcable propulsor del feixisme espanyol de fa noranta anys.

El comunicat que ha fet públic la Comissió Executiva de la Conferència Episcopal Espanyola davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre la Llei de l’avortament m’empeny a fer un comentari sobre aquesta espinosa qüestió després d’observar que els dos documents són tan radicals com contraposats.

Començant pel text que signen els bisbes he de dir que s’hi fa una afirmació que, com a mínim, caldria matisar: que el concebut i no nascut és “persona” (“¿Cómo es posible hablar todavía de dignidad de toda persona humana, cuando se permite matar a la más débil e inocente? […] “El no nacido no es una cosa, es un ser humano”). 

Sempre que la ciència no acabi demostrant el contrari, accepto —com els bisbes— que el principi de vida que hi ha en el concebut però no nascut m’obliga a posicionar-me del seu costat, acceptant que “La vida humana s’ha de respectar i protegir d’una manera absoluta des del moment de la concepció.” (art. 2270 del Catecisme). Però com a jurista no puc oblidar que, per al nostre Codi civil, els drets inherents a la “personalitat” no es reconeixen fins al naixement: “La personalidad se adquiere en el momento del nacimiento con vida, una vez producido el entero desprendimiento del seno materno.” (art. 30). Això sens perjudici que “el concebido se tiene por nacido para todos los efectos que le sean favorables, siempre que nazca con las condiciones que expresa el artículo siguiente.” (art. 29).

El matís, doncs, existeix des que es va publicar el Codi civil (encara que la redacció d’aquest article hagi sofert algunes variacions amb els anys). Per tant, a l’embrió hi ha vida i és objecte de drets i de protecció, però no és encara “persona”, no és encara un “ésser humà”, de la mateixa manera que una llavor no és l’arbre que podrà ser un cop s’hagi plantat, germinat i crescut.

Aquest matís “jurídic” es pot menystenir pels qui, des de la moral cristiana, creiem que la vida s’ha de respectar des de la concepció fins a la mort, però és, sens dubte, el que permet que d’altres que no pensen com nosaltres i que no accepten els nostres dogmes ni combreguen amb la nostra moral, adoptin un posicionament ben divers. És, en definitiva, el que, a nivell polític, ha permès als estats regular l’avortament en una forma més o menys amplia.

Si fem memòria, veurem com, al 1985, a Espanya s’arribà a un ampli consens sobre aquesta matèria, encara que per la via dels fets (i sempre —això sí— amb l’oposició radical de l’Església). I dic ampli perquè el PP, que va dir que modificaria els supòsits legals d’avortament establerts pel govern de Felipe González, no els va tocar quan Aznar accedí al poder, contràriament al que demanava l’Església. La dreta acceptà, per tant, l’avortament “fins a cert punt” i es va desentendre de la doctrina de l’Església. Només va aixecar novament la veu quan, al 2010, el govern de Rodríguez Zapatero va ampliar els supòsits d’avortament que acaba de beneir el TC.

Fixant-me ara en la sentència del TC, he de dir que aquesta és tan radical com l’opinió dels bisbes, però en sentit contrari, ja que no diu només que l’avortament “por decisión libre de la mujer dentro de las primeras catorce semanas de gestación” és constitucional. Diu molt més: afirma que és un “dret fonamental” de la dona que avorta. Vegeu si no: “El sistema de plazos es conforme a la Constitución por cuanto reconoce a la mujer embarazada el ámbito razonable de autodeterminación que requiere la efectividad de su derecho fundamental a la integridad física y moral, en conexión con su derecho a la dignidad y libre desarrollo de su personalidad. Derechos constitucionales que exigen del legislativo el respeto y reconocimiento de un ámbito de libertad en el que la mujer pueda adoptar razonablemente, de forma autónoma y sin coerción de ningún tipo, la decisión que considere más adecuada en cuanto a la continuación o no de la gestación”.

Com podem veure, el TC ve a dir que aquests “drets constitucionals de la dona” exigeixen del legislador que protegeixi el seu dret a avortar lliurement. I amb això pretén vetar una possible llei restrictiva de l’avortament en el futur.

A continuació, el TC rebutja la crítica dels qui afirmen que aquest sistema desprotegeix la vida del no nascut afirmant que “el sistema de plazos garantiza el deber estatal de protección de la vida prenatal, ya que existe una limitación gradual de los derechos constitucionales de la mujer en función del avance de la gestación y el desarrollo fisiológico-vital del feto”. Això significa que, per al TC, es compleix el deure constitucional de protegir la vida del nasciturus que podrà ser avortat durant les seves primeres 14 setmanes de vida. Fa, doncs, una interpretació molt particular del “Todos tienen derecho a la vida” que proclama l’article 15 de la Constitució. I ho fa, crec, perquè no accepta que, en aquesta primera etapa, el concebut però no nascut gaudeixi de tots els drets inherents a la persona. O dit d’una altra manera: el TC pressuposa que el “dret de la dona a avortar” durant les primeres 14 setmanes preval al dret que pugui tenir a néixer el concebut però no nascut.

Tanmateix hem de convenir que aquest plantejament ideològic —que l’avortament és un “dret de la dona”— no és nou. Recordo que l’any 1985 el va defensar amb força la qui era aleshores ministra d’Afers Exteriors de Suècia, Birgitta Ohlsson, la qual afirmà que “el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos és extremadament important. “És —deia— un dret humà [que] s’emmarca a més en les polítiques d’igualtat, que formen part del discurs europeu.” Si fa no fa, el mateix que ara diu el TC.

Convé, però, tenir en compte que la ministra sueca raonava el perquè del seu posicionament ideològic: “La nostra experiència —assegurava— ens diu que si no es permet l’avortament de forma legal, les dones no deixen d’avortar. Simplement es veuen obligades a fer-ho de manera il·legal i en condicions poc segures.” 

Tenim, doncs, que la complexitat dels efectes d’avortar —de fer-ho legalment i, més encara, si es tracta d’avortaments il·legals duts a terme d’amagat i sense condicions higièniques ni sanitàries—, així com també la indubtable confrontació dels posicionaments ideològics i morals que es donen al si de la societat davant aquest fet, determina que els governs hagin de prendre decisions que no sempre concorden amb el que nosaltres creiem o voldríem.  I això perquè un estat no confessional té autonomia per decidir —i ha de decidir— democràticament, en el marc de la Constitució, els supòsits en què l’avortament ha de ser penalitzat i aquells altres en què s’ha de permetre, ja sigui perquè el considera un “dret de la dona” o bé un “mal menor” que pot evitar-ne d’altres que el legislador (hi estiguem o no d’acord els cristians) considera prioritaris al d’assegurar la viabilitat del concebut.

Discrepo, doncs, de la sentència del TC en els termes tan radicals que ha adoptat, però no puc deixar de tenir en compte que la convivència en el marc d’una societat plural on els cristians som minoria, m’obliga a tenir present que, ben al costat del meu posicionament ideològic, n’hi ha d’altres que són radicalment contraris, amb els quals he de cohabitar en un país que té el deure de regular el marc legal de la nostra convivència. És el que han fet la major part d’estats amb les lleis —més o menys àmplies— que regulen l’avortament. Per això mateix considero fora de lloc que els bisbes, en posicionar-se contra l’avortament —per així proclamar els seus principis morals, cosa que tenen el dret i el deure de fer—, afirmin alhora que “de este modo la democracia, a pesar de sus reglas, va por un camino de totalitarismo fundamental”. Aquesta afirmació no deixa de ser agosarada provenint, com prové, dels representants més qualificats d’una institució que és estructuralment i radicalment jeràrquica.

Divendres passat es presentà a la Fundació Rubió “Francesc Cambó. L’últim retrat” (Ed. 62, Barcelona 2022), un d’aquests llibres que s’escriuen només de tant en tant i que, després que hom l’ha llegit, sap que no li serà fàcil trobar-ne un altre que pugui comparar-se-li. En aquest cas, perquè s’ajuntaven dues circumstàncies que el feien ser un punt apart en la historiografia: l’objecte historiat —la persona de Francesc Cambó— i el mètode analític que el seu autor, Borja de Riquer, ha fet servir per dur a terme aquesta biografia.

Certament que no tots els objectes d’estudi donen de sí el que dona la biografia d’aquest home que reunia en la seva persona molts caires alhora, tots dignes de ser estudiats: el de polític (que abraça tant la seva militància en el catalanisme —essent, com va ser, una peça fonamental del partit que més pes va tenir a Catalunya en el primer terç del segle XX, i, dels partits catalans, el que més paper va representar en la política espanyola—); el de mecenes, fins al punt que no té parió com a col·leccionista d’art, que acaba cedint gran part de les seves col·leccions a institucions públiques; el de protector del pensament, ja que són poques les cultures que puguin oferir una col·lecció dels autors clàssics com ha fet la “Bernat Metge” que ell va finançar; i la de l’home de negocis capaç de crear una multinacional que el va fer multimilionari: la CHADE; tot sense descurar l’home de món —o bon vivant— com el descriu gràficament Borja de Riquer. 

Estem, doncs, davant d’una persona que difícilment pot comparar-se a cap altra del panorama polític espanyol, i davant d’una obra que, el fet de llegir-la, permet aprofundir en la figura del personatge i de tot l’univers que l’envolta, de tal manera que el lector no sols acaba la lectura amb un coneixement profund i força objectiu de qui era, de com era, de què va fer i de com ho va fer, el personatge estudiat —sens dubte el polític espanyol més modern i més ben informat de la seva època, en paraules de Borja de Riquer—, sinó també del món sobre el qual va actuar, ja que el llibre és, com pocs, una història de la Catalunya i de l’Espanya del seu temps; un llibre que ens permet observar com era, és i seguirà essent molt difícil que Catalunya trobi aquest enyorat i tants cops cercat “encaix” dins Espanya, que amb tant d’esforç intentà Cambó, el qual, tot i que era un dels més brillants polítics del seu temps, no va reeixir en aquest punt i va haver d’escoltar d’Aniceto  Alcalá Zamora que havia de triar entre ser el Bolívar de Catalunya o bé el Bismarck d’Espanya. La qual cosa significava que Alcalá Zamora era incapaç d’imaginar-se una Espanya diferent del que havia estat fins aleshores.

La recerca que ha dut a terme l’autor és tan extensa que difícilment se li escapa cap element dels que no havien estat tractats a les obres publicades fins avui. A més, cap d’aquestes abraça tota la vida de Cambó, cosa que sí que fa el llibre de Borja de Riquer: des que Cambó comença a treballar com a passant de Narcís Verdaguer fins al final dels seus dies.

En llegir el llibre aviat veiem que amb el jove Cambó es forjà un polític nou, que el va dur a construir un catalanisme que Borja de Riquer qualifica de “revolucionari”, que farà d’ell un home de govern, que, anys més tard, acceptarà d’integrar-se en el Govern d’Espanya com a ministre d’Hisenda (on Cambó prendrà decisions de gran transcendència per al futur del país). I és per aquests anys quan un rei, Alfonso XIII, que mai no va entendre què significava el catalanisme, oferirà a Cambó el govern de l’Estat sempre que deixi de banda la seva raó de ser en la vida política: la defensa de Catalunya. 

Borja de Riquer observa amb deteniment el paper de Cambó durant la dictadura de Primo de Rivera i ens mostra de manera descarnada com l’adveniment de la Segona República deixà Cambó fora de joc, no sols perquè el vencedor a Catalunya va ser Francesc Macià, ans també perquè Cambó, absent i autoexiliat a París, no va adonar-se que, amb el nou règim republicà, s’havia accelerat el procés de democratització i de socialització de la vida política catalana, cosa que obligava a configurar nous partits de masses, amb afiliacions àmplies i estructures força més articulades. 

És cert que la Lliga no col·laborà amb el cop d’Estat de 1936, però tant Cambó com la Lliga —i molts altres— es van veure desbordats per uns esdeveniments que no controlaven ni desitjaven. Més encara, Cambó —diu Borja de Riquer— havia intentat durant la República trobar el seu lloc polític dins un règim que no li agradava, encara que l’acceptava, però el suport que ell acabà donant a la causa dels militars rebels durant la Guerra Civil esdevingué, sens dubte, l’episodi més controvertit de la seva vida política. I això perquè la concentració de poders en la persona del general Franco i la creixent influència dels grups més feixistes, que eren els més anticatalanistes, van situar Cambó en una posició cada cop més incòmoda, que li acabà provocant angoixa i, fins i tot, certa vergonya, però no pas penediment.

L’estudi que fa de Cambó a partir de la Guerra ha estat per a mi —i suposo que per a molts dels lectors del llibre— el més nou, ja que Borja de Riquer intenta penetrar sense engany en els posicionaments d’un Cambó que —diu— mai no rectificà, ni va lamentar, l’opció política de donar suport als militars revoltats, tot i la repugnància que sentia envers molts dels seus valors ideològics. De fet, va considerar la victòria de Franco “un mal menor”,  pel fet que estava convençut que era l’únic camí per salvar el model de societat en el qual ell creia. I com tants altres que també van equivocar-se, Cambó estava convençut que el règim que instaurarien els militars guanyadors de la guerra seria dur i repressor, però políticament feble, un fet que permetria que els catalans s’unissin i es reforcessin. És evident que anava errat.

La victòria de Franco allunyarà definitivament Cambó de Catalunya i d’Espanya. I aquesta serà una època de reserva, d’abstenció i de silenci polític, però molt fructífera en el món dels negocis. En aquest sentit, crec que Borja de Riquer aprofundeix com ningú havia fet fins avui en el paper de Cambó al capdavant de la CHADE. I no deixa de ser curiós que fos la derrota alemanya a la Gran Guerra la que va propiciar una complexa operació d’enginyeria financera que acabaria amb la constitució a Berlín d’aquesta companyia, amb una xifra de cent-vint milions de pessetes de capital social, que les circumstàncies polítiques de l’època —i, especialment, per la forta desvalorització del marc alemany davant la pesseta— van fer que l’empresa passés a ser espanyola, i que, des del 1926, amb la mort del marquès de Comillas, fos presidida per Francesc Cambó. 

La CHADE viurà, doncs, episodis complicats i, en la seva peripècia a l’Argentina, serà acusada amb fonament de dur a terme martingales econòmiques i corrupteles, però sempre acabarà obtenint la protecció de les autoritats —fins i tot de Perón—, quan aquest assumí el poder. Sens dubte, la CADE —que així va denominar-se a l’Argentina— van fer passar a Cambó moments de gran desassossec, però també el va fer multimilionari. I els diners el convertiran en un gran inversor en valors borsaris i en un financer a escala internacional que li permetrà convertir-se en el gran mecenes de la cultura i de l’art que va ser. 

Borja de Riquer dedica un llarg capítol a la seva acció de mecenatge, on veiem les relacions que va mantenir amb Joan Estelrich, que posà al capdavant de la Fundació Bernat Metge, i ens detalla la seva actuació a París amb el Centre d’Études de l’Art Catalan et de la Civilisation Catalane de la Sorbone. També la relació amb Ferran Soldevila, a qui va impulsar perquè dugués a terme la seva “Història de Catalunya”. I el mateix s’ha de dir de les relacions que va mantenir amb Bosch i Gimpera, o amb l’Abadia de Montserrat per a  l’edició de la Bíblia.

Estam, en definitiva, davant d’una obra fonamental per a la historiografia espanyola, la lectura de la qual és, sens dubte, molt recomanable.

El passat cap de setmana vaig assistir a algunes de les conferències i diàlegs que es van dur a terme a Sant Lluís amb motiu de les “Trobades & Premis Mediterranis Albert Camus” que, en aquesta ocasió, es van fer sota el títol genèric “Els llocs del món”, o dit més clarament, per “impedir que el món es desfaci”. 

Aquest cop, els debats s’havien de desplegar —segons deia el programa— sota el signe de Sísif, pel fet que Sísif es projecta sense desesperació cap a un futur al qual sempre haurà de tornar a començar. En efecte, Sísif, davant el “desordre del món”, no desisteix en el seu intent de remuntar el pendent, i aquest fet, pres de la mitologia —i dels textos de Camus— s’esdevé una bona metàfora perquè els homes també siguem capaços de remuntar, cosa que no farem si no estem disposats a arriscar-nos.

Moratinos, en el parlament inicial, després de recordar-nos que vivíem en un món multipolar on les experiències de guerra ens demostren que, a diferència del que proclamava Clausewitz, aquesta no és la continuació de la política per altres mitjans sinó el final de la política, com havia preconitzat Hanna Arent, va fer una proclama en favor d’un diàleg que sigui capaç d’aixecar ponts en favor del respecte, de la consciència i de la solidaritat, en un món on avui vivim empaitats pels avenços de la intel·ligència artificial; i va assegurar que les trobades que s’iniciaven amb el seu parlament havien de ser una inversió en la intel·ligència humana i espais de resistència i d’imaginació, convençut que no són els algoritmes els qui ens propiciaran la llibertat, ja que més d’un cop aquests ens ajudaran a coartar-la. 

De les conferències que vaig escoltar, potser la que més interès em va despertar va ser la que, en forma de diàleg, va tenir lloc a primera hora del capvespre de dissabte, entre l’escriptora i periodista Laura Fernández i el també escriptor i acadèmic Antonio Muñoz Molina. Aquest, sis anys més jove que jo, és però, de la meva generació i va viure intensament l’auge de la dita “literatura del compromís” tan en voga als anys setanta, i va dir coses molt interessants, algunes a partir de la lectura de Camus, com l’afirmació que tota la seva obra ens empeny a la rebel·lia, i no el sentit que hàgim de ser revolucionaris, sinó en un altre força més interessant: aquell que ens dona la llibertat de dissentir contra el que l’entorn (la societat, els poderosos, els ben pensats i, de vegades, fins i tot els amics…) consideren indiscutible. Aquest —va dir— és el repte de l’escriptor i, en definitiva, de l’intel·lectual.

A manera d’exemple destacà la figura de Montaigne, un home que, quan escriu en favor de la tolerància, del diàleg i en recerca de la llibertat, ho fa en un món que s’està dessagnant en unes terribles guerres de religió. En un món on la força dominant i el dogma que es considera indiscutible, contradiuen el que és l’essència del seu pensament.

Curiosament, no sortí en el diàleg l’enfrontament intel·lectual entre Sartre i Camus, que és, tanmateix, molt il·lustratiu de les tesis que els conferenciants defensaven, però aquest el sobrevolava, sobretot quan Muñoz Molina denuncià que hi havia formes de submissió molt poderoses que sovint ens empenyien a callar injustícies manifestes provocades per la ideologia que volem defensar.

Aquest seria el cas de Sartre quan, als anys de la guerra freda, assegurava que les protestes dels intel·lectuals occidentals contra el poder que exercia a la URSS el Partit Comunista eren “actes de guerra”, i quan afirmava que els intel·lectuals francesos que comentaven en aquest sentit els esdeveniments que es desplegaven a l’altra costat del teló d’acer no feien sinó el joc als burgesos contra la Unió Soviètica. Per a Sartre, l’opció per la seva veritat —la ideologia comunista— exigia callar les injustícies que eren el pa de cada dia a l’URSS.

I no ens hem d’enganyar. El raonament de Sartre era, sens dubte, el resultat d’una decisió meditada: calia acceptar els mals del comunisme soviètic per participar en el projecte de transformació del món que aquesta ideologia projectava. I tanmateix, Sartre no podia ignorar les revelacions sobre els camps de treballs forçats existents a l’URSS i sobre els processos amb finalitats propagandístiques que es repetien als països satèl·lits de l’Europa de l’Est, o sobre la repressió contra els treballadors a Berlín o a Praga.

Aquesta fou, però, una actitud contrària a la que adoptà Camus que, a diferència de Sartre, va negar-se a acceptar l’inacceptable. Per a Sartre, comprometre’s políticament no implicava fer l’elecció moral correcta cas per cas, sinó saber quina era la font de les malalties del món —el sistema capitalista— i optar clarament per les forces que eren capaces de superar-lo, la qual cosa implicava posicionar-se amb el PCF, acceptar-ne el costat desagradable, incloent-hi la violència, i suportar els costos de l’acció política. Per a Camus, en canvi, l’honestedat total requeria invertir la fórmula, ja que l’home mai no pot optar per una política amb la qual es destrueix la moralitat. Per això, Camus sempre va estar al costat de la llibertat i dels qui volien exercir-la, fos on fos que estigués amenaçada.

Fidel, doncs, al seu pensament, després que els tancs soviètics irrompessin a Hongria el 1958, Camus dirà en un discurs: “Els homes de la meva generació tenien vint anys quan Hitler va prendre el poder i quan s’organitzaven els primers processos de Moscou. Durant deu anys vàrem haver de lluitar primer contra la tirania hitleriana i contra la gent de dretes que li donava suport. I durant els altres deu anys, vàrem haver de combatre la tirania estalinista i els sofismes dels seus defensors d’esquerres. Avui en dia, malgrat les successives traïcions i les calúmnies amb què molts intel·lectuals l’han cobert, la llibertat, abans que cap altra cosa, resta la nostra raó de viure.”

Aquesta manera d’enfrontar-se a la vida és la que reclamà Muñoz Molina en el diàleg amb Laura Fernández, conscient que la veritat no procedeix de la ideologia sinó dels fets, i això ens condueix a l’afirmació que l’ésser humà és sagrat i no pot ser destruït en nom de cap ideologia ni de cap poder superior.

Val a dir que, en el diàleg, que no sols va ser una defensa de la llibertat i de la dignitat de l’home, es va parlar també de la cultura, en favor de la qual òbviament hem de treballar, a fi d’estendre-la al màxim de les nostres possibilitats, però essent molt conscients que, per ella mateixa, la cultura no garanteix res. “Hay una gran cantidad de canallas que han tenido una cultura extraordinaria” —va dir Muñoz Molina—, i mentre ell citava Heidegger per la relació que va tenir amb el nazisme, jo recordava aquell passatge de “La llista de Schindler”, la pel·lícula que Spielberg va dirigir el 1993, en què, mentre les forces de les SS estaven metrallant tots els jueus que s’havien aixoplugat en un edifici, un dels oficials nazis s’asseia davant d’un piano i, aliè a la massacre que es produïa entorn seu, interpretava les “Variacions Goldberg” de Bach, una de les partitures més sublims de la sensibilitat musical. 

Per tant —concloïen—,l’únic que certament importa no és el que es diu —o la ideologia en nom de la qual es parla—, sinó el que es fa. El que importa és com ens apliquem al que és concret. Al cas que ens constreny a actuar.

Finalment, es van referir a l’obra d’art que crea l’artista, en el sentit que aquesta pot acabar tenint una ressonància que va més enllà de la que sent l’autor que l’ha creada. És —va dir Muñoz Molina per posar un exemple del que acabaven d’afirmar— el que succeí amb la literatura de Balzac, un escriptor que, essent profundament monàrquic, creà amb els seus llibres una obra que acabà esdevenint, sense ell proposar-s’ho, un monument a la burgesia del seu temps.

Amb motiu de l’ordenació episcopal del prevere Gerard Villalonga a la Catedral de Menorca el passat 23 d’abril, s’ha dit reiteradament que era el primer menorquí designat bisbe de Menorca després d’Antoni Vila Camps (1747-1807), i l’afirmació és certa, però tret d’algunes poques coincidències (els dos són menorquins, els dos són experts en Dret Canònic i els dos han estat successors del bisbe Sever), els seus pontificats difícilment es podran semblar. No debades han passat més de dos segles entre l’un i l’altre, i aquest fet distorsiona qualsevol comparació. Tot i així, permeteu-me que avui us parli una mica del bisbe Vila, ja que, del bisbe Villalonga, aquests dies se n’ha parlat abastament… i molt bé.

El primer designat com a bisbe de Menorca un cop restituïda la diòcesi per la butlla de Pius VI Innefabilis Dei (1797) va ser, en efecte, Antoni Vila Camps, natural de Ciutadella, el qual havia cercat apassionadament els favors del rei per obtenir un càrrec eclesiàstic. Coneixem en aquest sentit una carta dirigida al monarca on es postulava per a un benefici que li permetés dur a terme els seus projectes intel·lectuals, i coneixem també la seva postulació per assumir la pabordia de Menorca. No l’aconseguí, és cert, però sí una canongia a la Seu de Mallorca, tot i que mai no va residir a l’illa veïna sinó que, amb un permís reial (i amb gran disgust dels canonges mallorquins), s’establí a Madrid. Va ser, doncs, a la capital on va ser autor d’una obra escrita que esdevé un compendi d’idees de caire absolutista. 

Un dels seus treballs més coneguts és “El noble bien educado”, que va escriure quan exercia el càrrec de preceptor del fill primogènit dels comtes de Villapaterna. Es tracta d’un llibret que vol ser una “Instrucción Político-Moral de un maestro a su discípulo, en que en un compendio de la Moral-Christiana se dan solidísimos documentos para la perfecta educación de un caballero, con muchas máximas importantes y utilísimas reflexiones”.

A Madrid escriu també la “Vida y Virtudes del invicto-mártir de Christo y grande abogado de la honra san Juan Nepomuceno” (1777), i “El vasallo instruido en las principales obligaciones que debe a su legítimo monarca” (1792). Publica alhora el suplement espanyol a la “Biblioteca Portátil de los Padres de la Iglesia”, de Mr. Tricalet, i tradueix el missal siríac-àrab imprès a Roma, a partir del text llatí d’Eusebi Rinaudot, que publicà amb el títol “Divina Liturgia de la Iglesia Católica y Apostólica de Siria o la Santa Misa del Apóstol Santiago” (desconeixem la data). Deixà també inèdites una Novena de Santa Juana Francisca Fremiot de Chantal, i “La ciencia del sacerdote, ó conocimiento completo de quanto deben saber y practicar los que se dedican, ó están ya dedicados al Servicio y culto de Dios”. A l’últim, deixà inacabada i inèdita la que pretenia ser la seva obra senyera: el “Diccionario Enciclopédico”, que es conserva a la Biblioteca Episcopal d’Albarrasí.

Tot i que residint fora de Menorca, sembla que Vila coneixia, però, molt bé el rerefons polític de la realitat menorquina perquè, segons creu Terrón, no seria estrany que els informes tan precisos que posseïa el comte de Floridablanca abans fins i tot d’haver-los rebut del marquès de Solleric (els que van propiciar la conquesta espanyola el 1782) procedissin de Vila. I si és així, no seria estrany que el suport donat al monarca espanyol per conquerir Menorca dels britànics l’hagués ajudat a aconseguir l’enyorada mitra.

Designat finalment bisbe de Menorca el 1797, Vila, com a primera actuació, lliurà una carta al degà del Capítol de canonges de Mallorca per comunicar-los aquesta notícia, carta que provocà un agre debat sobre si calia o no repicar les campanes de la Catedral de Mallorca. De fet, els seus companys de capítol no devien apreciar-lo poc ni gens, com es pot deduir de la reunió que van tenir el 29 de maig de 1797, a la qual van decidir no cantar un Te Deum solemne d’acció de gràcies, com era costum en aquests casos, perquè, si ho feien, el Capítol “se exponía á que la ciudad no quisiese entrar con aquellas demostraciones, que acostumbra y que esto seria un desayre para el Cabildo”. De tota manera, les pressions a què els canonges es van veure sotmesos determinaren finalment que, el 18 de juliol d’aquell mateix any, el Te Deums’acabés cantant a la Catedral de Palma.

Com és comprensible, Vila no devia rebre gens bé el que era, sens dubte, un clar menyspreu dels canonges mallorquins, als quals —la vendetta è un piatto che se serve fredo— decidí visitar oficialment abans de venir a Menorca a prendre possessió, en una clara acció de revenja al “desayre” que d’ells havia rebut prèviament. 

Aquests —quin remei!— es van veure obligats a rebre’l a la Sala capitular el 28 de juliol de 1798 on, els agradés o no, li van retre homenatge, tot afirmant que —segons diu la crònica de la reunió— “el Cabildo tenia particular satisfacción que su Magestad hubiese distinguido á uno de sus hermanos elevándole á la Dignidad episcopal; Que quedaría eternamente reconocido á las atentas expresiones que acabava de merecer á su Ilma y que podía disponer sin reserva de todo quanto dependiese del Cabildo (…) para el arreglo de su Santa Iglesia que iva á fundar”.

Antoni Vila no va venir, per tant, a Menorca fins uns mesos més tard, concretament el 2 d’agost de 1798. I amb ell començà la represa històrica de la diòcesi de la qual ha pres possessió el bisbe Villalonga —aquest sí— el mateix dia de la seva ordenació episcopal.

Gabriel Julià explica que, malgrat les clàusules del tractat vigent amb la Gran Bretanya, que prometien la llibertat de culte catòlic, el fet de coincidir la presa de possessió del bisbe Vila amb la darrera dominació anglesa de Menorca, les relacions amb els governadors van ser molt difícils, cosa gens estranya en un bisbe de mentalitat absolutista, netament partidari dels espanyols i lligat del tot amb l’aristocràcia espanyola fidel a la monarquia dels Borbó. Primerament, va topar amb el governador Stuart, després amb Fox, i les relacions entre l’altar i el tron es van deteriorar ràpidament. No debades aquells volien intervenir en l’administració de les rendes i els béns de l’Església, exigien que es retés comptes dels diners i de les inversions d’aquesta, volien prendre part en qüestions d’ordre i disciplina eclesiàstiques, i alhora anunciaren la publicació d’un reglament secularitzador que, de dur-se a terme, hauria deixat a l’arbitri del governador anglès l’autoritat i la jurisdicció eclesiàstica, despullant el clergat de la immunitat de què gaudia sota domini espanyol, subjectant-lo a l’autoritat civil.

Per intentar endreçar el que no era endreçable, Vila va decidir viatjar a Londres l’any 1802 amb la voluntat de presentar una queixa formal al Govern britànic, i deixà el govern de la diòcesi al canonge Bartomeu Taltavull. Ja no tornaria a l’illa, perquè essent fora de Menorca, va ser destinat a Albarrasí (Terol), on morí el 1807.

Amb tot el que he dit, i si bé és cert que tant el bisbe Vila com el bisbe Villalonga són especialistes en Dret Canònic, cosa que segurament els apropa, les diferències que marquen (sobretot) els temps en què l’un i l’altre han estat elegits, així com el tarannà amb què l’un i l’altre han afrontat el seus pontificats, ens fan veure que aquests seran per força diferents. Però el repte seguirà essent el mateix, perquè si el bisbe Vila va haver de lluitar contra l’actitud desafiant dels governadors britànics, contraris a l’autonomia de l’Església catòlica; el bisbe Villalonga haurà de fer front a un desafiament potser encara més greu: el provocat per una secularització cada cop més gran de la societat menorquina que —cal només llegir les estadístiques— ens fa veure que la laïcitat és, entre nosaltres, un fenomen real, que no desmenteix la concorreguda i brillant cerimònia que va tenir lloc el passat 23 d’abril a la Catedral de Ciutadella. 

A començaments dels anys vuitanta del segle XVIII, Friedrich Von Schiller (1759-1805) va definir el segle en què havia nascut com “el segle tacat de tinta” en observar que mai fins aleshores s’havia llegit hi escrit tant. L’elevació del rang de la literatura, la seva importància per a la vida, havia augmentat de manera colossal. De fet, la irrupció del romanticisme que ja s’estava insinuant estarà marcada per aquesta època àvida de lectura i lliurada a l’escriptura de manera furiosa.

Rüdiger Safranski, que ha estudiat a fons el Romanticisme, ens diu que, a finals del segle XVIII, l’excés de lectures es convertí gairebé en una epidèmia, és clar que en els reduïts cercles de la gran i la petita burgesia. Fins i tot pedagogs i crítics culturals començaven a queixar-se d’aquest fet conscients que es fa difícil controlar què li succeeix a la persona que es lliura a la lectura, una activitat que, segons creien els retrògrads i pusil·lànimes, podia provocar en el lector excitacions i fantasies. La jove que llegeix asseguda al sofà —deien—, que devora novel·la rere novel·la, no és, per ventura empesa secretament a cometre excessos? I si ens fixem en els alumnes que s’aficionen a la lectura, no és possible que es vegin empesos a participar en aventures que ni de bon tros se’ls acudiria als professors?

No és sobrer recordar preguntes com aquestes que acabo de transcriure, perquè la lectura —que, més que cap altra acció humana contribueix a despertar l’intel·lecte i a obrir els horitzons del món a qui la practica—, no sempre ha estat ben vista pels qui pretenen controlar la vida dels homes i sotmetre’ls a la seva voluntat. De fet, només cal girar-nos al que encara està succeint a l’Afganistan o bé a l’Aràbia Saudita, per veure com en aquests territoris es fa tot el possible per sotmetre les dones a una ignorància absoluta, negant-les el dret a l’educació i, en definitiva, a la lectura, conscients els talibans que aquesta desperta l’esperit i els ajudarà a empodrar-se, a prendre consciència dels seus drets i, per tant, a esdevenir senyores del seu propi destí.

Si fem una mirada enrere, veurem que entre 1750 (any en què neix a Maó Antoni Roig i Rexart, un dels grans il·lustrats menorquins del segle XVIII) i el 1800, es duplica el nombre dels qui, al món (potser hauríem de reduir aquest món a Europa), saben llegir. A finals de segle, aproximadament el 25 per cert de la població europea constitueix ja un públic potencial de lectors. Assistim, doncs a un canvi d’hàbits i de lectura: ja no es llegeix molts cops un mateix llibre —com succeïa amb la Bíblia, els devocionaris o els almanacs—, sinó que es llegeixen molts llibres alhora.

Veiem, doncs, com desapareix l’autoritat dels grans llibre importants (i amb això no vull dir que la Bíblia no s’hagi de seguir llegint) mentre es difon l’exigència d’una major quantitat de material de lectura, és a dir de llibres de molt diversa temàtica que comencen a ser llegits amb interès i devoció.

Segons ens diu Safranski, entre 1790 i 1800 apareixen al mercat uns 2.500 títols de novel·les, és a dir que, en aquests deu anys, se’n publiquen la mateixa quantitat que durant els noranta anteriors. I això significa que la oferta arriba al gran públic, que aprèn l’art de llegir, el valora i li dedica molt de temps, de manera que la lectura arriba a emplenar molts moments del dia que fins aleshores es dedicaven a l’oci.

I com que una cosa en duu una altra, l’augment de l’afició de llegir duu també lligada la pulsió per escriure, ja que són molts els autors que, durant aquests anys, es dediquen a escriure llibres, i això fa que es progressi de manera ràpida en el coneixement mentre la societat avança i les persones assoleixen posicions de llibertat cada cop més àmplies.

Safranski fixa la seva atenció bàsicament en el món preromàntic alemany —el de Shiller, de Schlegel, de Novalis o de Schelling— però nosaltres, els menorquins, també ens podem fixar en el desplegament cultural que, basat en la lectura i en l’escriptura, es desplega en el darrer terç del segle XVIII, quan observem que Maó no es troba aquests anys amb escriptors aïllats, ans al contrari, experimenta un fort moviment col·lectiu que és conscient de formar part del corrent cultural europeu. 

Es tracta —com molt bé han dit els professors Pons i Salord— d’una nova classe social burgesa que ha bastit uns propis esquemes culturals, la qual intentarà expressar la seva vinculació amb l’Europa il·lustrada del moment. Doncs bé, la primera fornada d’intel·lectuals i escriptors maonesos, que esdevenen sens dubte els més representatius del seu temps, tots nascuts a mitjan segle XVIII, és la que va crear la Societat Maonesa de Cultura (1778–1785), síntesi de tots els afanys enciclopedistes de l’època, d’acord amb l’objectiu de crear una biblioteca que satisfés tota la curiositat del saber i contribuís també a generar discursos, traduccions, obres de creació literària i debats que palesaven la seva vitalitat cultural. 

D’aquesta Societat Maonesa de Cultura en parlà Francesc Hernández Sanz l’any 1921 en un article modèlic. Setanta anys més tard, els professors Pons i Salord van desvetllar tots els seus “registres”, fent-los públics amb una introducció completa i ajustada. La Societat, doncs, pretenia, en primer lloc, formar una biblioteca (“nos som units en Societat amb lo intent de formar una Biblioteca”, diu la divisió preliminar del Registre de la societat), és a dir, es proposava reunir una col·lecció de llibres per tal que aquests es poguessin llegir.

Pons i Salord ens expliquen que cal cercar els referents de la Societat Maonesa de Cultura en l’àmbit capdavanter anglès on —com succeïa en el món alemany de què ens parla Safranski—, també al llarg del segle XVIII es va configurar el que Arnold Hauser anomenà “el nou públic lector”, resultat d’un anivellament cultural que es va traduir en l’existència d’un cercle relativament ampli de persones que comprava i llegia llibres, i que va fer de la lectura un costum i una necessitat des de l’aparició de periòdics com The Tatler (1709-1711) i The Spectator (1711-1712).

També, doncs, a Anglaterra trobem ja a principis del segle XVIII societats de lectura burgeses que difondran àmpliament la lectura i el saber. No ens hem, per tant, de sorprendre que, a Menorca, un grup de persones inquietes encapçalat per Joan Ramis i David Cause (aquest de nacionalitat britànica) s’aglutinessin al voltant de la Societat Maonesa de Cultura, un fet que —segons ens expliquen els esmentats professors— palesa la connexió amb aquest ampli corrent renovador, l’estendard del qual són els llibres i la premsa periòdica; és a dir la lectura, d’acord també amb els interessos d’un nou i ascendent públic burgès com el que es va formar dins la Menorca de les dominacions britàniques i francesa; un públic àvid de fer-se amb les obres clau que havien de formar part de la biblioteca de qualsevol il·lustrat —neoclàssic i preromàntic— europeu.

Penso que venia a tomb avui, diada de Sant Jordi, un article com aquest, quan joiosos celebrem la festa del llibre, una jornada que ens convida a comprar, a llegir i, per què no?, també a escriure. Cadascú al nivell per al qual es cregui dotat, fent tanmateix un esforç per progressar en l’afany d’aprendre i de conèixer, perquè estic convençut que, qui llegeix i escriu, especula al voltant d’una revolució personal, d’una transformació que li fa possible que les coses ordinàries de la seva vida brillin sota una nova llum i es vegin des de perspectives que, sense la lectura, no seria possible tan sols besllumar. Per això he afirmat en el títol que “llegir ens fa més lliures”.

Va ser el professor Jordi Castellanos el qui, quan jo estava escrivint la meva tesi doctoral sobre Nicolau M. Rubió i em plantejava com va afrontar  el que coneixem com “la crisi de l’esperit europeu” —una idea que va preocupar a pensadors tan remarcables de l’època com Oswand Spengler o Henri Massis—, em va recomanar la lectura de Nicolás Berdiaev, i més en concret la seva obra Una nueva edad Media, que jo vaig llegir en una traducció espanyola de 1937.

Berdiaev (1874-1948) va ser un escriptor i filòsof rus, les profundes conviccions religioses del qual i l’oposició a l’autoritarisme van marcar la seva obra i la seva vida. Als vint-i-cinc anys, va patir el desterrament al nord de Rússia, condemnat pel règim tsarista. A Alemanya va efectuar estudis de postgrau i, posteriorment, va ser professor a la Universitat de Moscou (1919-1920), però va ser expulsat de la seva pàtria en oposar-se radicalment al comunisme.

A París, per intermediació del filòsof i escriptor catòlic Léon Bloy , va conèixer Jacques Maritain, amb el qual va mantenir una interessant i rica correspondència que, recentment, ha treballat Bernard Hubert a Nicolas Berdiaev et Jacques Maritain: Un dialogue d’exception (1924-1948), Editions du Pavillon de l’Arsenal. 

Berdiaev trobà, doncs, Maritain un cop abandonà l’URSS, i observà que, a París, el pensament rus havia interessat a Occident gràcies sobretot a la recepció dels grans novel·listes eslaus (bàsicament Tolstoi i Dostoievski) i a l’exili d’intel·lectuals russos que es van establir a França després de la revolució bolxevic. També s’adonà que Maritain es mostrava particularment sensible al que succeïa a Rússia, d’on eren originàries la dona i una nora del pensador francès. I d’aquest encontre amb molts punts en comú va sorgir un diàleg fecund que abordà la filosofia, la teologia, la mística, la poesia, l’eclesiologia i els problemes socials.

Maritain, catòlic de pedra picada, i Berdiaev, ortodox militant, es van plantejar en aquest diàleg quin era el futur del cristianisme en un moment en què l’ortodòxia estava amenaçada a Rússia pel comunisme ateu i, a Europa, avançava a passos de gegant la secularització. Maritain, filòsof tomista, s’enfrontava a un cristianisme afeblit i considerava providencial que la Revolució d’Octubre hagués expulsat bona part de la intel·lectualitat russa. En això hi veia l’oportunitat de fer un nou cristianisme. 

Alhora, Berdiaev havia observat detingudament els motius del triomf de la revolució bolxevic i exposà al seu interlocutor la seva visió de la història russa. A El destino del hombre contemporáneo, Berdiaev creu trobar el declivi de la cultura europea en  la difusió de la ideologia burgesa i dels seus valors i s’inscriu en la tradició de pensadors russos com Dostoievski i Leontiev, tot reivindicant en aquest punt l’herència de Léon Bloy, que odiava l’aburgesament del món, una realitat que considerava contrària i incompatible amb una existència cristiana autèntica.

A Una nueva Edad Media, Berdiaev desenvolupa altres temes coherents amb les aspiracions i algunes de les tesis de Maritain: així la del desdoblament de l’home que apareix al Renaixement i va empitjorant a l’Edat Moderna, tot afirmant que és en aquesta etapa quan “l’home sense Déu deixa de ser home”. Alhora, observa que la naturalesa del socialisme i el significat del comunisme rus han esdevingut una mena de “religió atea” que s’ha fet possible per l’acció dels cristians infidels als ensenyaments de Jesucrist.

Maritain i Berdiaev van discutir molts temes que poques vegades dissociaven la raó i la fe i van treballar per a una millor comprensió de les diferents confessions cristianes entre elles. La primera reunió entre els dos filòsofs va tenir lloc el 1925, any marcat per la creació a Roma de la comissió “Pro Rússia”, sota la supervisió directa del Papa, és a dir, en un context que convidava els catòlics “a un descobriment i un esforç per entendre l’espiritualitat ortodoxa”. Esperonats, doncs, per aquesta idea, Berdiaev i Maritain van organitzar a partir de gener de 1926 reunions interconfessionals públiques que reunien catòlics, ortodoxos i protestants, que finalment van resultar decebedores per als organitzadors i van acabar el 1928 a causa de l’encíclica Mortalium Animos, de Pius XI, que, en el fons —i també en la forma—, era una clara diatriba contra la unitat dels cristians després de proclamar que només una sola religió —la catòlica— podia ser la vertadera. I aquesta actitud papal va provocar la retirada dels teòlegs catòlics del debat per obediència al Papa. Tot i així, les trobades, a pesar del seu fracàs final, van permetre alliberar d’alguna manera el pensament religiós en la mesura que aquest ja no va estar reservat només als eclesiàstics. Com assenyala Berdiaev al seu Essai d’autobiographie spirituelle,: “Per primera vegada, els cristians de diferents confessions podien parlar de religió entre ells”, i això va fer que tant Maritain com Berdiaev organitzessin a Clamart (França), entre 1929 i 1932, reunions privades per tractar de temes espirituals i místics. 

La importància de l’intercanvi epistolar entre aquests dos pensador cristians radica sobretot en l’empremta que va deixar en la ment d’aquells que, aleshores joves, maldaven per forjar el seu pensament en l’àmbit temporal i espiritual en la crisi de les ideologies dels anys trenta, i rebutjaven tant el model capitalista desenfrenat com el comunista, que consideraven desproveïts de consideració espiritual. No ens hem d’estranyar, per tant, que fins a cert punt, Maritain i Berdiaev fossin reconeguts poc després com a pares del personalisme. 

Bernard Hubert creu que Maritain s’interessà per Berdiaev en veure que reflexionava sobre uns problemes socials que ell encara no havia considerat, però que ja l’afectaven, com és el de la justícia econòmica o el de l’aplicació de la moral cristiana a les classes treballadores, és a dir sobre unes matèries que van contribuir a l’adveniment i difusió de l’humanisme cristià.

És, doncs, tota la gènesi del moviment personalista reunit al voltant d’Emmanuel Mounier i de la revista Esprit el que s’aclareix amb aquest intercanvi de cartes, ja que és en el moment de la creació d’Esprit, que Mounier dialoga amb Maritain i Berdiaev. De fet, és a l’article que Berdiaev publica al primer número de la revista —“Veritat i mentida del comunisme”—, on hem de buscar la pauta de la revisió que Mounier farà del comunisme. I serà després de les reserves manifestades per Maritain sobre Esprit i el comunisme que Mounier es dirigirà a Berdiaev dient que “Els personalistes reconeixen en ell [Berdiaev] una de les seves fonts d’inspiració, tant per les seves perspectives filosòfiques com per la seva voluntat  d’alliberar el sentit del comunisme, en la història universal, de la política partidista”.

Aquesta correspondència mostra, per tant, que més enllà de diferències religioses específiques, hi ha una gran proximitat entre Maritain i Berdiaev, tant pel seu vincle comú —Léon Bloy—, com per la seva cultura filosòfica, així com també pel seu gust per la mística i la reiterada demanda que tots dos fan de justícia social. De fet, aquesta proximitat provocà que Action Française (partit d’extrema dreta) acusés Maritain d’haver “caigut sota el control” de Berdiaev. Però més que un veïnat de creences o de conviccions, el que es va produir va ser un recorregut comú que van dur a terme els dos pensadors, des del socialisme al catolicisme fervent en Maritain, i des de la proximitat del comunisme fins al retorn a la fe ortodoxa en Berdiaev. I en aquest viatge, tant l’un com l’altre van ser companys en una lluita comuna contra el món burgès i el món comunista que calia dur a terme per mitjà una revolució política i espiritual alhora.

Amb el títol que encapçala aquest article d’avui acabo de publicar una novel·la (Nova Editorial Moll, col·lecció Raixa nº 212) que, en línia amb les moltes que ja duc publicades amb la intenció de fer literatura a partir de fets cabdals de la història de Menorca, aborda el problema del comerç d’esclaus que tant important va ser en la realitat espanyola i va involucrar no pocs personatges menorquins que es van enriquir amb aquesta mena de negoci.

Si bé l’esclavitud és tan antiga com la humanitat, la boja carrera pel tràfic es disparà l’any 1789 en esdevenir legal per dos anys a les illes del Carib, lapse de temps que es va anar perllongant i estenent a d’altres colònies.

Curiosament, els britànics, que havien estat campions de l’esclavatge, van declarar il·legal el tràfic l’any 1807 tot incitant els països europeus perquè també fessin el mateix. El 1817, els govern britànic i l’espanyol van signar a Madrid el tractat d’abolició del tràfic d’esclaus pactant que no entraria en vigor fins al 1820. Tot i així, va ser consentit entre 1820 i 1845 i només aleshores començà a reprimir-se amb disposicions legals i, bàsicament, per l’actuació naval del West Africa Squadron, que, si es topava amb un vaixell esclavista el confiscava i el conduïa a Freetown (Sierra Leone) per jutjar la tripulació i alliberar els negres esclavitzats.

A Espanya, l’any 1836 s’establí la llibertat de tots els esclaus que arribessin a la península, però l’esclavitud va seguir ben viva a Cuba i Puerto Rico on va seguir practicant-se il·legalment durant molts anys a pesar de les lleis repressores del tràfic. De fet, a mitjan segle XIX, la base més fèrria de l’estructura social cubana era, precisament, la formada pels esclaus, que representaven una tercera part de la població, l’única que treballava a l’agricultura i l’única que conreava els ingenios i els cafetars, sense que les diferents constitucions espanyoles que van regir al llarg del segle —i les lleis aplicables a les colònies— els haguessin reconegut mai cap dret individual. Aquestes xifres ens mostren la doble moral de la política espanyola que prohibia l’esclavitud a la metròpoli però la mantenia a les seves colònies. 

Les Corts del Sexenni Revolucionari van intentar parar el negoci del tràfic sense aconseguir-ho, i també la Primera República, novament amb poc èxit, perquè mentre el govern metropolità lluitava per la llibertat dels esclaus, l’oligarquia insular cubana ho feia per perpetuar l’esclavitud.

Finalment, no es va poder evitar l’inevitable, perquè Espanya (amb el Brasil) s’havia quedat sola davant del món en la seva numantina defensa de l’esclavatge. Fou l’any 1879 quan es va decidir l’abolició, però amb una fórmula tan poc clara que va permetre que l’esclavitud subsistís fins el 1886, sempre defensada amb obstinació pels hisendats cubans.

El llibre Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (XVI-XIX), editat per Icària (2017), aprofundeix en la trajectòria de diversos personatges clau en el tràfic. Des d’alguns comercials barcelonins que van finançar desenes d’expedicions sense trepitjar cap vaixell, fins a indians que van emigrar pobres i van tornar rics, passant pels capitans de les embarcacions negreres i mariners que, a poc a poc, van amassar importants capitals amb les seves expedicions.

Martín Rodrigo i Lizbeth Chaviano, que en són coordinadors, expliquen que van ser moltes les famílies que es van enriquir amb el tràfic d’esclaus. No hem de fixar-nos tan sols amb la d’Antonio López, que va acabar sent marquès de Comillas i Senador. Podem també esmentar grans sagues de la burgesia barcelonina com els Xifre i Casas, els Biada i Bunyol, els Güell i Ferrer (comte de Güell), els Sama, els Plandolit, els Torrents i Serramalera, o elsVidal-Quadras, entre molts altres. I també madrilenyes com la del marquès de Manzanedo, i un reguitzell de polítics de la Restauració. Fins i tot la reina regent Maria Cristina cobrava del tràfic d’esclaus.

Menorca, i especialment Maó, també es va beneficiar econòmicament del tràfic d’esclaus al segle XIX. Així ens ho explicava l’antropòleg i professor universitari Gustau Nerín al llibre Traficants d’ànimes, d’Editorial Pòrtic (2015). La influència britànica del segle XVIII, el coneixement de l’idioma, la tècnica marinera i el treball amb les patents de cors van fer dels maonesos uns traficants de gran relleu.

Per a Gustau Nerín, és sorprenent l’alt percentatge de menorquins implicats en aquest negoci respecte d’altres llocs d’Espanya. La llista de capitans de vaixell negrers de Menorca que ell ens ofereix és àmplia. Esmenta Joan Sagrera, Joan Costa, Joaquim Andricaín, Antoni Capó, Josep Germà, Mariano Sintes, Joan Bufo, Miquel Abella i Vicente de la Torre entre d’altres.

Alguns maonesos, com Joan Pons i Francesc Vinent, tenien fins i tot factories a Guinea Equatorial on podien carregar fins a 100 esclaus en un vaixell cada hora. Per a ells era un negoci més. Francesc Vinent Vives, un home molt respectable, fins i tot va ser tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Maó.

La meva novel·la narra “l’afortunada vida” d’un d’aquests traficants: Martí Olivar. Es tracta d’una persona creada per la meva imaginació, però inspirada en un personatge maonès, també traficant, Antoni Vinent Vives (germà petit de Francesc), un prohom que va fer fortuna als anys trenta del segle XIX com a capità de vaixells negrers que traficava entre el golf de Guinea i les possessions espanyoles a les Antilles. Ell i els seus germans van arribar a establir una factoria negrera a l’illa de Corisco, fins que la persecució de la marina britànica contra el tràfic d’esclaus els va forçar a abandonar aquesta activitat.

Antoni Vinent, com el més conegut Antonio López, va ser també designat senador vitalici i premiat amb el títol de Marquès de Vinent per la reina Isabel II. Alhora, col·laborà amb el seu gran amic, el marquès de Comillas i altres prohoms en la creació del Banco Hispano Colonial, un negoci rodó que propicià el govern de Cánovas per finançar la Guerra dels deu anys a Cuba (1868-1878).

Més enllà de la inspiració que em va evocar aquest personatge, la història que es conta a la novel·la és pura invenció meva, però transcorre molt fidelment en el marc de la política espanyola del seu temps, de manera que el lector pot seguir, tot llegint els avatars de Martí Olivar, el procés de l’esclavisme a España i les complicitats dels polítics espanyols i dels terratinents cubans en el manteniment del tràfic fins gairebé a finals del segle XIX. 

El lector, doncs, que se senti atret per aquesta història es trobarà a la novel·la amb un empresari d’èxit maonès, que és també un polític ambiciós, un cristià exemplar i un sortós pare de família, el qual sap que ha aconseguit tot allò que somniava des que, essent molt jove i com molts altres menorquins, va decidir cercar la fortuna a l’altra banda del món. És a Cuba, terra promesa sota domini espanyol, on es convertirà en un dels darrers senyors de l’esclavatge, una indústria que poc a poc s’apropava a la seva abolició. I serà en el tram final de la seva vida quan, ennoblit pel rei i pel papa, el Marquès de Casa Olivar mirarà enrere i no podrà esquivar els records dolorosos, els tripijocs en la desesperada carrera per l’ascens social o, fins i tot, els episodis d’un passat fosc que ben podria malmetre la seva imatge pública. La malmetrà? Per saber-ho haureu de llegir la novel·la.

Avui diumenge és l’hora D del dia H per a Yolanda Díaz, la gran promesa de la política situada a l’esquerra del PSOE, que el mateix PSOE sembla impulsar —el paper que se li va donar Sánchez a la moció de censura ho demostra— per aconseguir novament un tàndem de govern en el qual Díaz pesi més que l’altre tàndem que continua asseient-se al banc blau del Parlament —el format per Ione Belarra i Irene Montero—, molt més vociferants, molt més tossudes i molt més problemàtiques per a l’actual president del Govern.

La posada de llarg de Yolanda Díaz, encara que ha aixecat expectació no ha deixat de presentar certes incògnites al llarg d’aquests últims mesos, no només perquè, com molt gràficament ha escrit Enric Juliana, de tant elevar-se corre el risc d’acabar levitant, i de tant posar-se de perfil davant els esdeveniments —cosa que no han fet les dues ministres de Podem— ja se li ha posat cara d’egípcia, cosa que no deixa de ser problemàtica perquè un líder ha d’acabar mullant-se en els temes crucials de la política i no pot sempre defugir-los amb bones paraules o amb silencis que acaben sent còmplices de la inacció.

I ja que acabo de parlar d’inacció crec necessari referir-me a la que ha protagonitzat Núñéz Feijóo durant la moció de censura que ha dut a terme Vox utilitzant la figura de Ramon Tamames, un personatge que s’ha sumat al xou polític organitzat per la bancada de Abascal tot demostrant que haver arribat a la senectut no li ha fet perdre una vanitat extrema. És cert que els seus 89 anys han despertat a l’hemicicle una certa tendresa entorn de la seva persona, però crec que si ser jove no és garantia d’encert en la política (encara que molts pretenguin fer-nos-ho creure), el fet de ser vell no ens ha d’impedir que jutgem el que hem vist amb severitat, ja que l’actuació del professor ha fregat el ridícul i l’esperpent.

És clar que ha servit per a alguna cosa: demostrar-nos que, amb la seva intervenció, la portaveu del Partit Popular, Cuca Gamarra, confirmava que el Partit Popular no està en condicions de renegar —menys encara de violentar— la seva possible relació amb Vox en un futur proper, perdent l’oportunitat de marcar les diferències, de la mateixa manera que el seu cap de files, Núñez Feijóo, imitant en aquest cas Yolanda Díaz, ha decidit també posar-se de perfil, conscient que potser ha de suplicar a Santiago Abascal els vots del seu partit per formar un govern de coalició, aquesta estructura política que els conservadors consideren abominable quan la practica l’esquerra, però que es revela com a adequada i meravellosa quan la duu a terme la dreta, com ha dit la senyora Díaz Ayuso referint-se al govern de Castella i Lleó presidit per Fernández Mañueco, que és, segons ella, un exemple per al futur d’Espanya.

És, doncs, possible que la moció de censura que Vox ha dut a terme hagi estat innòcua per al país, però no per a Núñez Feijóo, que està lliurant amb afany una batalla que no és fàcil: sumar al seu projecte polític el vot que fins avui s’havia decantat en favor de Ciutadans, i, alhora, arrabassar vots de Vox, a fi d’aconseguir la majoria absoluta dels diputats. Per descomptat que aquest escenari no és impossible, però si ens referim a la moció de censura, cal dir que ha estat, sens dubte, una pedra a la sabata del PP, ja que, si alguna cosa ha aconseguit Ramon Tamames ha estat curar (ni que sigui externament) les profundes ferides que les dirigents de Podem han causat al govern de Sánchez, que és, potser, l’únic beneficiat de la posada d’escena que hem pogut contemplar a l’hemicicle del Congrés dels Diputats.

Això explica l’esforç que duu a terme el PP per desprestigiar la política exterior del president del Govern, conscient que aquesta és la principal carta que està jugant Pedro Sánchez, carta que continuarà jugant durant el proper semestre que ha de presidir la Unió Europea, un fet que condiciona tot el seu calendari electoral. Per això, Núñez Feijóo ha iniciat una campanya que no pretén sinó desacreditar la política del president del Govern, a qui Díaz Ayuso ha anomenat “liberticida” (per descomptat que l’acusació és de gran calibre) mentre ell l’acusava de “rendir homenatge als autòcrates” i de ser amic de “quasi dictadors”, tot referint-se amb aquests greus qualificatius als líders progressistes d’Amèrica Llatina amb els quals s’ha reunit la setmana passada a la cimera Iberoamericana que s’ha celebrat a la República Dominicana, oblidant, però, Núñez Feijóo que a la mateixa cimera també hi va assistir el rei Felip VI.

¿És de rebut que el líder de l’oposició, aprofiti aquests intercanvis internacionals entre caps d’Estat i presidents de govern, prescindint de quina sigui la ideologia dels participants, per dir “Jo em sento orgullós de no rendir homenatge a governants aprenents d’autòcrates, ni a autòcrates que utilitzen el seu poble” fent retronar d’aplaudiments amb aquestes acusacions els militants que assistien a l’acte electoral que el líder del PP  duia a terme, acompanyat de l’alcalde de Madrid i de la presidenta d’aquella comunitat autònoma?

Però no només això ha fet Núñez Feijóo. El líder popular ha aprofitat els dies de la moció de censura per acudir a Brussel·les per manifestar la seva protesta a Ursula von der Leyen (política que procedeix de la CDU alemanya, és a dir, d’un partit soci del PP al Parlament Europeu) per l’oxigen que, al seu parer, la Comissió Europea està subministrant al Govern espanyol de coalició d’esquerres. Més encara, el líder popular s’ha mostrat molest per les lloances (o si més no per l’aprovació sense matisos) que el comissari Paolo Gentiloni ha fet al pla de reforma de les pensions negociat pel ministre José Luís Escrivá amb els alts funcionaris d’aquest departament de la Comissió Europea.

És cert que el pla de pensions l’ha pactat el Govern només amb els sindicats, ja que la patronal va preferir donar l’espantada per resposta, i que, per això mateix, el suport que ha rebut de la Comissió europea ha caigut com un gerro d’aigua freda sobre el cap del Partit Popular. Però estic convençut que, si bé un acord que englobés més forces polítiques hauria estat desitjable, haver aconseguit tancar un pacte que garanteix la pau social ha estat un encert indiscutible del Govern de Sánchez, que la Comissió Europea ha valorat, sobretot després d’observar com crema París de fa dues setmanes davant la incapacitat manifesta de Macron de tancar un acord amb els agents socials, fet que l’ha dut a aprovar la reforma de les pensions per decret i, per tant, al marge del Parlament.

Prescindint, doncs, de les raons que pogués tenir el president francès que li han impedit implementar la seva política en aquest camp, la veritat és que s’ha mostrat incapaç de trobar aliats polítics i ha evidenciat la solitud del seu Govern. La fractura política i social a França és, doncs, molt profunda, i —com afirmava en un dur editorial La Vanguardia el diumenge passat—, Macron, cada cop més sol, ha optat per governar com un emperador.

Tenint tan a la vora el que succeeix a França, ¿s’estranya Núñez Feijóo que la Comissió Europea lloï la política d’acords a què ha arribat Pedro Sánchez? I més encara: ¿És una mostra de patriotisme criticar les relacions del president del Govern amb els líders d’Iberoamèrica (tot i que alguns siguin d’esquerra) i desplaçar-se a Brussel·les per desprestigiar-lo davant les institucions d’aquesta mateixa Comissió?