Sobre la inconstitucionalitat de l’impost de Plusvàlua (i d’altres impostos)

22 Juliol 2018 by

La STC 59/2017 va suposar un autèntic terratrèmol per a les hisendes locals quant va anul·lar determinats preceptes del TRLHL (Text Refós de la Llei d’Hisendes Locals) relatius a l’IIVTNU (Impost sobre l’Increment del Valor dels terrenys de naturalesa urbana, anomenat vulgarment “plusvàlua”) en sancionar que perquè es pugui gravar amb un impost una plusvàlua ha d’existir aquesta plusvàlua i que és el legislador qui ha de definir els elements fonamentals de la relació tributària de manera que sigui compatible amb la Constitució, tasca que no pot assumir TC.

La sentència constitucional va deixar a l’aire una qüestió fonamental que ha estat resolta de manera obertament dispar pels Tribunals Superiors de Justícia i que és, ni més ni menys, si la declaració d’inconstitucionalitat exigeix que els ajuntaments tornin el percebut per l’impost sempre que no hagi prescrit en favor seu i si esdevé inexigible l’impost mentre es legisla per definir bé el fet imposable i altres elements d’aquest.

Per això és tan important la recent STS. núm. 1.163/2018 de la Secció Segona de la Sala del Contenciós-Administratiu, dictada el 9 de juliol de 2018, per tal d’unificar els diferents criteris seguits pels tribunals inferiors, la doctrina de la qual es pot resumir dient que, encara que no s’hagi aprovat la reforma legislativa, l’IIVTNU segueix sent exigible sempre que hi hagi una plusvàlua real, perquè el TC ha declarat inconstitucionals i nuls els articles 107.1, 107.2.a) del TRLHL només parcialment, a diferència de l’article 110.4, anul·lat íntegrament.

D’aquesta manera queda fixada la doctrina:

F.D. QUINTO. – De la interpretación del alcance de la declaración de inconstitucionalidad contenida en la STC 59/2017 que acabamos de efectuar (parcial en lo que se refiere a los artículos 107.1 y 107. 2 a) del TRLHL y total en relación con el artículo 110.4 del TRLHL) resultan, en esencia, tres corolarios: (1) primero, anulada y expulsada definitivamente del ordenamiento jurídico la prohibición que tenían los sujetos pasivos de probar la inexistencia de incrementos de valor en la transmisión onerosa de terrenos de naturaleza urbana ex artículo 110.4 del TRLHL, puede el obligado tributario demostrar que el terreno no ha experimentado un aumento de valor y, por ende, que no se ha producido el nacimiento de la obligación tributaria principal correspondiente al IIVTNU; (2) segundo, demostrada la inexistencia de plusvalía, no procederá la liquidación del impuesto (o, en su caso, corresponderá la anulación de la liquidación practicada o la rectificación de la autoliquidación y el reconocimiento del derecho a la devolución); y (3) tercero, en caso contrario, habrá de girarse la correspondiente liquidación cuantificándose la base imponible del impuesto de conformidad con lo previsto en los artículos 107.1 y 107. 2 a) del TRLHL (que, según hemos dicho, han quedado en vigor para los casos de existencia de incremento de valor).

F.D. SÉPTIMO. – Criterios interpretativos sobre los artículos 107.1, 107.2 a) y 110.4, todos ellos del TRLHL, a la luz de la STC 59/2017. Conforme a lo hasta aquí expuesto, y según ordena el artículo 93.1 LJCA, procede fijar la siguiente interpretación de los preceptos legales concernidos en este litigio:

1º) Los artículos 107.1 y 107.2 a) del TRLHL, a tenor de la interpretación que hemos hecho del fallo y del fundamento jurídico 5 de la STC 59/2017, adolecen solo de una inconstitucionalidad y nulidad parcial. En este sentido, son constitucionales y resultan, pues, plenamente aplicables, en todos aquellos supuestos en los que el obligado tributario no ha logrado acreditar, por cualquiera de los medios que hemos expresado en el fundamento de derecho Quinto, que la transmisión de la propiedad de los terrenos por cualquier título (o la constitución o transmisión de cualquier derecho real de goce, limitativo del dominio, sobre los referidos terrenos), no ha puesto de manifiesto un incremento de su valor o, lo que es igual, una capacidad económica susceptible de ser gravada con fundamento en el artículo 31.1 CE.

2º) El artículo 110.4 del TRLHL, sin embargo, es inconstitucional y nulo en todo caso (inconstitucionalidad total) porque, como señala la STC 59/2017, “no permite acreditar un resultado diferente al resultante de la aplicación de las reglas de valoración que contiene”, o, dicho de otro modo, porque “impide a los sujetos pasivos que puedan acreditar la existencia de una situación inexpresiva de capacidad económica (SSTC 26/2017, FJ 7, y 37/2017, FJ 5)”. Esa nulidad total de dicho precepto, precisamente, es la que posibilita que los obligados tributarios puedan probar, desde la STC 59/2017, la inexistencia de un aumento del valor del terreno ante la Administración municipal o, en su caso, ante el órgano judicial, y, en caso contrario, es la que habilita la plena aplicación de los artículos 107.1 y 107.2 a) del TRLHL.

Indubtablement la STS 1163/2018 és una bomba d’oxigen per als ajuntaments espanyols (no tots, la competència del TS no s’estén a tot Espanya en aquesta jurisdicció) perquè en aquests temps que corren demanar una reforma legal en matèria tan sensible i amb la relació de forces que hi ha a les Corts es diu més fàcil que es fa.

Així que, ja posats a opinar, jo afegiria:

1.- El TC en la seva sentència es va fonamentar en el principi constitucional que només es pot gravar la capacitat econòmica efectiva, i no la fictícia. Doncs bé, la Constitució, a més d’aquest límit, també prohibeix els impostos amb “abast confiscatori”. Per tant, a manera d’exemple, si la plusvàlua real és de 5.000 euros, però la plusvàlua teòrica o fictícia (base imposable) és superior per aplicació de les normes vigents (com ve a dir el TS), el TC també hauria de declarar inconstitucional per confiscatori un impost que acabi gravant una plusvàlua real amb un percentatge tan elevat que pugui ser considerat confiscatori. ¿I què s’entén per confiscatori? Aquesta és una altra qüestió …. L’única pista és que actualment hi ha un límit en renda (crec que el 56%) i un altre límit conjunt IRPF + Patrimoni, que és el 70%), i el TC no els ha considerat confiscatoris (encara).

2.- Si el TC ha declarat inconstitucional gravar en un impost local una suposada plusvàlua presumida per la llei (ficció legal) quan no hi ha realment plusvàlua, per la mateixa raó hauria de declarar inconstitucional gravar en un impost estatal (IRPF) un suposat rendiment de capital immobiliari per la tinença d’immobles urbans diferents de l’habitatge habitual (una altra ficció legal) quan en realitat no hi ha tals rendiments.

3.- I l’IBI que grava el ser propietari d’immobles, també pressuposa gravar rendes presumptes (altre supòsit inconstitucional per ser una ficció legal) quan en realitat està gravant la mera tinença o propietat (una altra inconstitucionalitat doncs, ja que això es declara i grava en l’Impost de Patrimoni).

I així podríem seguir amb molts altres impostos, que són igual o més inconstitucionals que l’ IIVTNU, encara que no ho vulguem veure. Però el TC és un òrgan de l’Estat, i no farà l’harakiri al finançament del mateix Estat i de les altres administracions que l’integren.

Anuncis

El tancament del sumari: rebel·lió i inhabilitació dels diputats

15 Juliol 2018 by

El sumari que ha dut a terme el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, ha arribat a la seva fi. No hi ha dubte que aquest marcarà una fita important a la història processal del nostre país, no sabem si per la seva pulcritud, per la seva genialitat o pels errors que hagi pogut cometre. Tot dependrà de com es tanqui el judici oral que, probablement, podrà tenir lloc durant la propera tardor.

Si d’una cosa pot presumir el jutge Llarena és d’haver estat coherent amb ell mateix i tossut fins al final, ja que no ha cedit pràcticament en res. I si d’entrada accedí a deixar en llibertat provisional sota fiança determinats d’aquests polítics, ben aviat rectificà al·legant la possibilitat de fugida i de reiteració del presumpte delicte comès.

L’eix sobre el qual ha carregat el jutge el pes de les seves decisions ha estat en el fet que en l’actuació dels polítics processats va haver-hi violència, element que li ha permès de fixar -i mantenir fins al final– el delicte de rebel·lió, delicte gravíssim, que les defenses i una gran part de la ciutadania rebutja perquè entenen que no és cert que es generés el grau de violència que exigeix el Codi Penal per a aquest delicte, però que tant el Ministeri Fiscal, com el partit Vox, d’extrema dreta, que han formulat acusació, sostenen, i també sosté el jutge instructor.

Un cop tancat el sumari serà, doncs, interessant veure què farà el Ministeri Fiscal (Vox, òbviament, mantindrà l’acusació), perquè al front d’aquesta institució ja no hi ha el fiscal Maza, ni tampoc el que el va substituir arran de la seva mort inesperada, sinó la nova fiscal, María José Segarra, recentment nomenada pel govern de Pedro Sánchez, la qual no s’ha pronunciat encara -no era el moment processal de fer-ho-, però que d’immediat haurà de començar a prendre cartes en la qüestió. I no hi ha dubte que la possible recomposició de la Secretaria Tècnica de la fiscalia pot oferir noves pistes sobre quina orientació vol donar Segarra al procés.

De tota manera, el que en aquests moments representa una novetat sorprenent (al menys per a mi) és l’última decisió presa per Llarena d’inhabilitar els processats que ostenten el càrrec de diputat al Parlament de Catalunya -inhabilitació que només era possible si es mantenia el càrrec de rebel·lió-, que implicarà, si acaba essent efectiva, la suspensió dels drets com a diputats del Parlament a l’expresident Carles Puigdemont, de l’exvicepresident Oriol Junqueras, i dels exconsellers Josep Rull, Jordi Turull i Raül Romeva, a més de l’expresident de l’ANC Jordi Sànchez. La disposició no afecta, en canvi, al també diputat Antoni Comín, que de moment en queda al marge perquè el jutge entén que el seu processament encara no és ferm.

La decisió d’inhabilitar provisionalment els diputats té dos tipus de conseqüències: la primera afecta al seu estatus personal, ja que el reu queda sense la possibilitat d’exercir el dret de vot al Parlament. La segona, d’ordre polític, implica que els grups parlamentaris als què estan adscrits perden pes ja que, en no poder votar els diputats suspesos, disminueix la seva força a l’hora de decidir les qüestions que se sotmeten al vot dels parlamentaris. Altera, per tant, el joc de majories i falseja la representació que va sorgir de les eleccions del passat 21 de desembre al Parlament de Catalunya.

Sabent el jutge Llarena que seria acusat d’alterar aquest joc de majories i, per tant, de falsejar la democràcia, i conscient també que les mesures dictades per ell van directament en contra de sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, quan aquest diu que “cap sentència judicial no pot alterar la voluntat popular”, ha pres una decisió que no dubto de qualificar d’insòlita per evitar això, consistent a permetre la substitució provisional dels inhabilitats pels qui els segueixen a la llista electoral del partit o coalició amb la qual es van presentar a les eleccions del passat 21 de desembre. Substitució que duraria mentre durés la inhabilitació dels titulars.

Curiosament, res d’això no està previst a la llei: ni al reglament del Parlament, ni a la llei electoral, ni a l’article 384 bis del Codi Penal, que és el que aplica el jutge i en virtut del qual ha acordat la mesura de presó provisional i ara la suspensió dels diputats com a càrrecs públics mentre es mantinguin les circumstàncies esmentades, ja que si deixessin d’estar acusats de rebel·lió, el fet d’una renúncia definitiva als càrrecs implicaria un greuge d’impossible tornada enrere.

¿Te facultats un jutge instructor per habilitar provisionalment com a diputats persones que no ho són? No ho sé, però si pot fer això sense un suport legal clar, haurem de reconèixer que el poder del jutge instructor (no del Tribunal que sentencia!) és gairebé omnímode, i això em sembla extraordinàriament perillós. No em sorprèn, doncs, que aviat hagin sortit veus discrepants, com la del Síndic de Greuges a Catalunya, el qual considera que “els diputats provisionals no existeixen i la suspensió que es pot argumentar així és inviable”. En la seva opinió, “mai una mesura cautelar pot entrar sobre el fons i per temps indefinit”, que és el que està fent Llarena.

Què en dirà el Parlament? Ho desconec, encara que, de moment, a l’hora d’escriure aquest article, la Mesa del Parlament ajornava la suspensió dels diputats i demanava un informe jurídic als lletrats de la cambra sobre la resolució del jutge. No deixa de ser una actitud prudent. No em sorprendria, però, que s’oposés a fer una cosa que no preveu el reglament de la Cambra, encara que l’experiència també els diu que, de no obeir, incorreran en un delicte de desobediència, i els jutges, com hem vist, no estan per filigranes.

En definitiva, que després que el president Rajoy vagi deixar el mort a mans dels jutges, el retorn a la política de què parlaven Sánchez i Torra a la seva reunió de dilluns passat a La Moncloa no deixa de ser una alternativa difícil de reconduir.

—-

P.S. ¿Com deixa a la justícia espanyola la resolució del tribunal alemany de Schsleswig-Holstein, que aprova extradir Puigdemont exclusivament per “malversació”, i nega que hagi comès no sols el delicte de rebel·lió sinó també el de sedició? ¿Pot seguir el Tribunal Suprem despistant com si res? ¿Renunciarà a l’euro ordre per no haver de fer el ridícul?

 

El difícil diàleg Sánchez-Torra sobre Catalunya

8 Juliol 2018 by

No hi ha dubte que el canvi de govern a Espanya, sorprenent i impensable uns dies abans que es produís, ha significat una alenada d’aire fresc per al nostre país, ja que la incapacitat absoluta del govern de Rajoy per donar sortida als principals problemes que l’Estat tenia plantejats significava una veritable barrera per avançar, tot i que avançar no és fàcil quan una possible resolució de la principal qüestió que té plantejada el país -el futur de la relació entre Catalunya i Espanya- exigeix un debat entre plantejaments absolutament oposats que, a més, comprometen aspectes legals de primera magnitud, ja que la Constitució (que és, per descomptat, modificable, però que no es pot modificar fàcilment), impedeix prendre decisions contràries a la mateixa, a risc que la justícia faci caure tot el pes de la llei (i més encara, ja que, com hem vist, els jutges també tenen ànima i ideologia, tot i ser independents del govern), i des del govern de l’Estat tampoc es poden fer impossibles, ja que, no només no es contempla el problema des del mateix angle que l’observen els polítics independentistes catalans, sinó que no hem d’oblidar que té un molt fràgil suport parlamentari i dos partits enemics (PP i Ciutadans) que li tenen jurada.

El de Rivera, des que el partit va néixer, ja que va sorgir per trencar i batre el catalanisme polític; i pel que fa al PP, perquè a més de no haver sabut gestionar la crisi catalana, després que ha perdut el poder s’han llançat a la muntanya, com ho demostra la ja famosa frase de Sáenz de Santamaría dient que “no hi haurà prou paracetamol al món per curar el mal de cap que li donarem a Sánchez”, o bé les declaracions de Cospedal, que compara l’independentisme català a les accions de l’ETA basca en el passat, i fins les acusacions del jove (i masteritzat per la Joan Carles I) Pau Casado, quan diu que a Catalunya s’adoctrina a totes les escoles i que una reforma constitucional no significarà més competències per Catalunya perquè “el model de transferències ja està culminat”. Per tant, “la reforma constitucional mai podrà ser una proposta per acontentar els independentistes”. Amb aquests vímets, comprendrà el lector que difícilment es pot confeccionar un bon cistell.

Ara que si observem la qüestió des del costat català, la situació tampoc no ens permet ser molt optimistes. És cert que els passos que està fent Sánchez -l’últim i principal fins avui és el de l’acostament dels polítics presos a les presons de Catalunya- poden ajudar molt a apaivagar els ànims (per bé que, en sentit contrari, estan crispant els seus enemics situats a la dreta espanyola, que, en lloc de tirar aigua al foc el ruixen amb gasolina i critiquen el president per “estar cedint al xantatge dels terroristes”.

I dic que poden apaivagar els ànims i afavorir l’apropament de posicions a pesar que els catalans no demanen només un acostament dels presos sinó la seva llibertat. En aquest sentit ha estat molt gràfica la coordinadora de l’PdeCat, Marta Pascal quan ha afirmat que “la presó preventiva és una salvatjada” (jo, més prudent, em limito a creure que és un error i, possiblement, una injustícia processal), però això no treu que estigui convençut que el fet d’haver traslladat a Catalunya a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, d’una banda, i Carme Forcadell i Dolors Bassa de l’altra, pot consolidar el clima de distensió en la relació que s’obre entre les administracions catalana i espanyola en vigílies de la propera reunió a la Moncloa entre Quim Torra i Pedro Sánchez.

Tot i que el president de la Generalitat, que va visitar els presos a les presons catalanes tan aviat com hi van arribar, va voler explícitament desvincular el trasllat d’aquests a la seva trobada amb Sánchez, afirmant que “aquest trasllat no és cap gest” del Govern espanyol “ni és cap concessió política, i en cap cas forma part d’una negociació”, afirmacions que, unes hores més tard, va compartir íntegrament el president del Parlament català, Roger Torrent, no tinc cap dubte que aquest acostament pot no sols afavorir el diàleg amb Madrid, sinó alguna cosa més, que ha destacat Mayka Navarro a “la Vanguardia”, en afirmar que el trasllat dels presos a Catalunya facilitarà, sens dubte, el contacte d’aquests amb les seves respectives formacions polítiques i entitats, i reforçarà previsiblement la seva autoritat i ascendència, que molts vaticinen que guanyarà punts respecte al paper secundari que s’han vist obligats a exercir en comparació amb la línia marcada, per exemple, per Carles Puigdemont des de Bèlgica i Alemanya. I a partir d’aquí, la previsió és que el protagonisme dels empresonats en el dia a dia del nou moment polític que viu Catalunya vagi progressivament en augment.

Però entre Sánchez i Torra, entre Madrid i Barcelona, ​​s’obre de moment un abisme, i abans que “negociar” hauran de “parlar” llargament, ja que, si contemplem de manera objectiva el panorama polític, arribarem molt aviat al convenciment que, ara per ara, no estem davant un escenari apte per poder desenvolupar una negociació política en termes complexos. I això perquè, com ha escrit sàviament Francesc-Marc Álvaro, també a “La Vanguardia”, el bloc independentista no ha aconseguit fixar una estratègia clara i compartida, mentre el Govern de Catalunya tampoc ha estat capaç fins avui de construir un discurs que vagi més enllà d’exigir la llibertat dels presos, recordar el referèndum de l’1 d’octubre i posar el dret d’autodeterminació en el primer lloc de la llista.

Al seu torn, el Govern de Sánchez haurà de desmarcar-se clarament de l’etapa de Rajoy, però ho haurà de fer sense que sembli que canvia del tot la lògica que ha seguit l’Estat durant el procés, la qual cosa li exigirà una reorientació lenta de la nau. En aquest sentit, el paper que dugui a terme la nova Fiscal General de l’Estat, María José Segarra, serà molt il·lustratiu.

“Fa falta temps -escriu Francesc-Marc Álvaro- per arribar a convertir les paraules en diàleg i el diàleg en possible negociació. El temps és l’oxigen de la política, un principi que en aquest escenari trontolla per dos motius: Sánchez disposa només de dos anys per consolidar-se i les bases independentistes continuen influïdes per la consigna ‘tenim pressa’, una idea que els dirigents només repliquen amb la boca petita.”

Als 50 de la “Humanae Vitae”

1 Juliol 2018 by
Cap decisió papal havia estat esperada amb tanta expectació i tant d’interès per part de les consciències com la que va prendre Pau VI respecte dels mètodes per a la regulació de la natalitat. Aquest mes de juliol farà 50 anys que aparegué per fi l’encíclica “Humanae Vitae” per mitjà de la qual el Papa deia no a la píndola i als mètodes anticonceptius. Per a molts matrimonis catòlics representà una gran desil·lusió. Als científics els provocà una gran preocupació pel que feia referència al problema de l’explosió demogràfica. Als no creients i ateus,  aquesta va ser una ocasió per riure’s de la estreta visió mental del problema. Després que Karl Rahner, un dels més grans teòlegs catòlics del segle XX, exposés la seva opinió “Sobre l’encíclica Humanae vitae” en un article aparegut a “Stimmen der Zeit” pel setembre de 1968 –que fou traduït a totes les llengües-, la revista “Der Spiegel” li va fer una entrevista (“Der Spiegel” 22, 1968, núm. 39, de 23 de setembre, pp. 166-176), de la qual en faré un extret perquè el lector sàpiga què n’opinava en calent aquest teòleg fa 50 anys.

 

Spiegel (S): Doctor Rahner, el Papa ha dit no a la píndola i molts catòlics no han estat conformes amb aquesta decisió. ¿Què li sembla a vostè?

Rahner (R): Com a catòlic tinc l’obligació de prendre’m seriosament la posició que pren l’autoritat suprema de l’Església. Però per altra banda, també tinc com a catòlic el dret i la obligació de no considerar aquesta postura com si fos l’última paraula, sinó que he de seguir reflexionant i elaborant la posició personal que responsablement hagi pres.

S: ¿Vers quina postura vostè més aviat s’inclina?

R: D’acord amb el pensament del Papa, jo diria que l’ús lliure de la píndola no està d’acord amb el que, històricament, ha estat la concepció fonamental catòlica. Però no puc dir que estigui absolutament convençut d’això ni que ho vegi d’una manera clara i evident.

S: Si vostè pondera així els arguments, ¿es pot dir que la seva posició no és igual a la del Papa?

R: Si de mi hagués depès, jo hagués deixat el problema obert. Amb la qual cosa no vull dir que tingui una seguretat absoluta que aquesta actitud hagués està pràcticament i objectivament la millor.

S: ¿Creu vostè que qualsevol catòlic té el dret de reflexionar sobre el contingut de l’encíclica, diferir-ne amb la seva pròpia decisió i, si és possible, arribar a una postura contrària a la de la mateixa encíclica?

R: Per suposat. Em remeto a la declaració de l’episcopat alemany anterior a l’encíclica. Allí es diu que una declaració del magisteri eclesiàstic no pretén ser definitiva, encara que apel·la a la consciència dels catòlics; si és autèntica, ha de deixar oberta la discussió i la possibilitat que es pugui prendre en consciència una altra postura.

S: Però Pau VI –de la mateixa manera que abans Pius XII- ha pretès donar per acabada la discussió i no remoure més l’assumpte.

R: No penso el mateix que vostè. Naturalment una declaració del magisteri eclesiàstic pretén tenir raó i vol que sigui acceptada. Un catòlic no pot dir sense aprofundir-hi més: l’assumpte està exactament com abans. Però també aquest tipus de declaracions suposa, formalment o tàcitament, que és susceptible de reforma i que mai es dóna per acabada del tot la discussió sobre el tema de què es tracta.

S: ¿No ha pres el Papa una actitud anticol·legial, per dir-ho així, quan fins i tot Pius IX consultà els bisbes abans de promulgar el dogma de la infal·libilitat pontifícia el 1870 i Pius XII també ho va fer abans de definir la assumpció corporal de Maria als cels el 1950?

R: Hi ha una gran diferència entre una definició papal ex cathedra, o sigui, la promulgació d’un dogma, i l’exposició d’una doctrina –com és ara el cas de Pau VI-, que pot ser verdadera però reformable. Amb tot, repeteixo que el Papa tenia dret a procedir com ho ha fet. Una altra qüestió és si era la millor forma de fer-ho o la més objectiva. A això no sabria què respondre. El meu desig hagués estat, ho dic sincerament, que el modus procedendi del Papa en aquest assumpte hagués estat col·legial.

S: ¿Davant aquesta discrepància entre doctrina i vida es pot afirmar seriosament que el poble de l’Església catòlica –com diu el Concili- “reconeix amb veneració el que ensenya la jerarquia i tributa una sincera fidelitat al que ella dictamina”?

R: Davant una doctrina que pot ser vertadera, però susceptible de reforma, un catòlic pot prendre de fet dues actituds crítiques diferents, fins i tot en el cas que no l’accepti: dir que li és del tot indiferent el que digui Roma, la qual cosa no és una actitud catòlica, o considerar-la en el seu just valor. Perquè aquí no es tracta d’acceptar una decisió definitiva, sinó de considerar seriosament el que es diu  respecte d’aquest tema amb la possibilitat de posar-ho en dubte o de mirar-lo amb reserva. I això no està en contradicció amb la doctrina del Concili.

S: ¿Creu aleshores vostè que un matrimoni catòlic pot usar la píndola i, això no obstant, pensar que segueix essent obedient al Papa?

R: Sí. Una dona pot pensar així subjectivament. Si objectivament té raó, ja és un altre problema.

S: ¿Per tant, per a aquesta dona, com per a l’Església, és suficient aquesta opinió subjectiva?

R: Sí. Quan algú està subjectivament convençut que ha procedit rectament i d’acord amb la seva consciència, aquests actes no són en principi matèria de confessió.

S: Un antic criteri de l’Església catòlica és que només decideix un: el Papa, i que els altres han d’obeir.

R: La interpretació justa de l’encíclica no permet l’aplicació d’aquest criteri, perquè no es tracta d’una decisió absoluta i definitiva sinó –si vostè vol- d’una declaració provisional que cadascú ha de confrontar i considerar en la seva consciència.

S: ¿Aleshores és reformable l’opinió del Papa?

R: Sí.

S: Vostè ha insistit i destacat, com mols altres teòlegs catòlics, el caràcter provisional i susceptible de reforma d’aquesta encíclica. ¿No és més aviat tot el contrari: que, després de Pius XI i Pius XII, ara el tercer Papa estableix ja amb tota seguretat aquesta doctrina i treu la possibilitat d’una revisió?

R: No. Prenguem per exemple la prohibició de l’interès. Sobre això hi ha molts més papes que van prendre una actitud negativa durant molt més temps que els trenta o trenta-cinc anys que duem de l’actitud de la Santa Seu respecte a la regulació de la natalitat. Si ens fixem en aquest període molt més llarg, potser la realitat ens semblarà diferent.

Les barreres electorals i l’ocurrència pro separatista de Rivera

24 Juny 2018 by

El catedràtic de Dret constitucional Joan Oliver defineix la barrera electoral com “aquella clàusula establerta per la llei, que fixa el percentatge mínim de vots que ha d’assolir una candidatura per poder participar en el repartiment dels escons en joc en una determinada circumscripció”. No és, doncs, un element sense importància, ja que marca un tall en el recompte de vots que esdevé determinant perquè la candidatura en qüestió sigui tinguda en compte o, ben al contrari, perquè els vots que aquesta ha obtingut siguin menyspreats. Poca broma, per tant, en això de la barrera, perquè, com Oliver ha escrit citant el professor Martínez Sospedra, si s’apliqués als partits polítics la legislació sobre la competència que s’aplica a les societats mercantils és molt probable que la qualificació d’un institut com la barrera electoral oscil·lés entre l’abús de posició dominant i les pràctiques restrictives de la competència. I a ningú no se li escapa que, si bé l’existència de barreres electorals s’explica i justifica com una manera de racionalitzar el nombre de partits amb accés al Parlament i d’evitar la fragmentació que podria fer-lo ingovernable, no hi ha dubte que les majories amb capacitat per fixar aquesta barrera a les lleis electorals, poden també utilitzar-la –encara que mai no ho confessaran obertament- per deixar fora de l’assembla partits minoritaris que els són incòmodes.

Les eleccions al Congrés dels Diputats venen regulades a la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny del “Régimen Electoral General”,que estableix una barrera electoral del tres per cent a la circumscripció electoral, que a Espanya és la província. Això significa que el partit que, en el còmput total de la província, no obté aquest tres per cent, els seus vots no computen i, per tant, no podrà tenir cap diputat.

Encara que sembli molt limitativa dels drets, aquesta barrera no ho és tant a la pràctica, ja que, com ha estudiat Oliver, només és efectiva en una circumscripció que tingui assignats més de vint-i-quatre escons (per tant, només produeix efectes limitatius a províncies com Madrid o Barcelona, que elegeixen més de 30 diputats), però no hi ha dubte que si aquest percentatge mínim es fa créixer o bé s’exigeix no ja als vots trets a la província, sinó a tot l’Estat, aleshores la cosa canvia radicalment, perquè d’entrada tots els partits que limiten la seva actuació a una única comunitat autònoma, difícilment el podran obtenir i quedarien fora del Congrés.

Al llarg de tots aquests anys hi ha hagut diferents propostes d’ampliar i endurir el sistema electoral. En essència, se n’han formulat, bàsicament, tres tipus: la primera, d’elevar la barrera del tres al cinc per cent dels vots vàlids emesos en la circumscripció; la segona, de mantenir la barrera del tres per cent però realitzant el còmput en el conjunt del territori de l’Estat (el càlcul del percentatge es realitzaria, per tant, a nivell estatal en comptes de provincial); i la tercera esdevé una suma de les dues mesures anteriors, en situar la barrera al cinc per cent dels vots vàlids emesos a tot l’Estat (encara que amb clàusules específiques per als partits polítics que limiten la seva actuació a una comunitat autònoma concreta).

Per poc entès que sigui el lector en aquestes matèries, comprendrà ràpidament que si la barrera mínima (sigui el tres o el cinc per cent) s’exigeix a tot l’Estat i no, només, a la província on es presenti el partit o la candidatura en qüestió, aquest partit o candidatura no tindrà manera humana d’obtenir el percentatge i, encara que tregui un resultat boníssim a la seva circumscripció (posem per a exagerar un 40 per cent o més), ni amb aquest bon resultat assoliria el mínim exigit a tot l’Estat i, per tant, no obtindria representació al Congrés.

Per dir-ho més clarament, si es prengués aquesta mesura (a menys que s’establissin clàusules específiques per als partits polítics que limiten la seva actuació a una comunitat autònoma concreta, cosa difícil de fer -i més de ser acceptada), els partits nacionalistes (aquests que a Madrid els agrada denominar “perifèrics” en el millor dels casos, ja que últimament el qualificatiu que priva és el de “separatistes”), no entrarien al Congrés dels Diputats. Tindríem, doncs, que ni el PNB, ni Bildu, ni el PdeCat, ni ERC asseurien cap diputat al Congrés.

Doncs bé, aquesta és la darrera ocurrència d’aquest personatge pirandellià que es diu Albert Ribera, el qual demana que es reformi la llei electoral vigent establint que, per a tenir representació parlamentària al Congrés, s’ha d’obtenir un tres per cent dels vots a tot el territori nacional. El personatge contempla i desitja -tampoc no ens hem d’estranyar venint d’ell- un Congrés dels Diputats sense diputats dels partits nacionalistes, aquests que ell tant odia i que tan de mal fan, al seu entendre, al concepte de l’Espanya única que el jove polític i els seus corifeus tenen al cap.

Es tracta, doncs, d’expulsar de la política que es fa a Madrid els sobiranistes, els nacionalistes i els regionalistes (siguin de dretes, siguin d’esquerres, que això poc importa, ja que tots ells són demoníacs) per tal que el joc polític depengui exclusivament dels que ells denominen “partidos nacionales”, que són els que, al seu entendre, representen tot l’Estat i, per tant, els únics que s’han de tenir en compte.

Després de criticar dia i nit els partits nacionalistes perquè, en opinió de Rivera, només pensen amb els seus votants i menystenen els altres, el personatge ens surt ara amb una proposta que deixaria fora de joc -sense representació al Congrés- tots els col·lectius que, en matèria nacional, no pensen com ell, ja que tenen un concepte plural d’Espanya i han decidit presentar candidats només a les seves respectives comunitats autònomes.

No hi ha dubte que la moció de censura que ha significat la sortida del PP del govern de l’Estat i l’accés a aquest del PSOE, amb el suport de tots els partits (incloent-hi els nacionalistes) tret del PP i C’s, ha descol·locat fins a tal punt el personatge que és capaç de presentar una proposta que, sens dubte, agreujaria molt més el problema polític que Espanya està vivint, ja que des del Congrés, aquests partits nacionalistes participen vivament en la política espanyola i sovint han contribuït a la governabilitat. Deixar-los fora no sols seria deixar l’Espanya real infrarepresentada, sinó que esdevindria una invitació clara i definitiva a aquests col·lectius per a optar per un independentisme sense fre i, a més, amb tota la raó de part seva.

Referint-se a aquesta qüestió, l’amic Francesc-Marc Álvaro recomanava a Rivera que llegeixi Gaziel (del qual dubto molt que conegui tan sols unes pàgines), i potser llegint aquell gran director que va ser de La Vanguardia, descobriria el que, durant la Segona República, el periodista definia com “l’expusionisme”, que no és sinó la doctrina que practica Rivera i que, com deia Gaziel, justifica i encoratja el separatisme.

 

El Papa Francesc davant els pecats de l’Església catòlica a Xile

17 Juny 2018 by

La visita que va fer el Papa Francesc a Xile el passat mes de gener va estar marcada per l’escàndol d’abusos sexuals a menors per part de diversos ordres religiosos catòlics. Les protestes que es van produir suposaren fins i tot la crema de nou parròquies a tot el país. El fet és que la confiança en l’Església havia disminuït considerablement als últims anys a Xile i la valoració del mateix Papa Francesc per part de la societat xilena era la més baixa de tots els països de l’Amèrica Llatina.

Al seu primer discurs al Palau de La Moneda, el Papa Francesc no va esquivar la qüestió que planava sobre la seva visita, tot i que no va mencionar explícitament la paraula ‘abusos’. “Em vull unir als meus germans de l’episcopat, ja que és just demanar perdó i donar suport amb totes les forces a les víctimes, al mateix temps que hem d’esforçar-nos perquè no es torni a repetir”, va dir aleshores.

Als dies següents, Francesc intentà recuperar l’afecte dels que havien mostrat molt de malestar envers l’Església catòlica i demanaven -la petició era bastant generalitzada- la destitució del bisbe d’Osorno, Juan Barros, que havia estat nomenat pel mateix Francesc, per la seva vinculació amb l’encobriment dels abusos sexuals del sacerdot Fernando Karadima.

L’ambient d’aquella visita va ser molt hostil, ja que poques hores després de l’arribada del Papa, tres esglésies foren objecte d’atacs incendiaris. Dos van afectar les parròquies de la localitat de Cunco, a uns 700 kilòmetres de Santiago, que van acabar totalment calcinades.

D’altra banda, a Puente Alto, una localitat propera a Santiago, un altre atac incendiari afectà una parròquia on es van produir “danys de consideració” segons explicà la policia. Mentrestant, algunes persones disconformes o crítiques amb la visita papal van llançar bombes incendiàries contra la porta de la parròquia i van cremar una bandera de Xile i una del Vaticà.

A Xile, una investigació de la ONG nord-americana “Bishop Accountability” detallava un llistat amb 80 càrrecs religiosos acusats d’abusos sexuals. La majoria dels casos estaven relacionats amb sacerdots diocesans, encara que més d’una vintena feien referència a professors o directors de col·legis catòlics, segons informà el diari local “La Tercera”. Els principals ordres religiosos afectats eren la congregació salesiana, els germans maristes i l’ordre de la Mercè. També n’hi havia d’altres d’implicats, com la Companyia de Jesús, el moviment Schöenstatt o els Missioners de Sant Francesc de Sales.

Segons aquesta ONG, els abusos contra menors s’haurien produït durant molts anys, sobretot des del 2000, i haurien comptat amb la complicitat d’una part de l’Església que ajudava a silenciar aquests casos. Qualsevulla que fos l’abast d’aquesta conducte negligible i intolerable, el més greu és que l’Església no actués contra els acusats -només en va sancionar alguns, molt pocs- cosa que indignà els xilens i va fer que la gent d’aquell país perdés la confiança  que podia tenir en l’Església.

Després d’una actuació més aviat confusa i poc convincent en defensa dels bisbes xilens, el Papa ha rectificat posteriorment i ha iniciat una profunda renovació de l’Església a Xile. En un primer moment aconseguí que els 34 bisbes de la seva Conferència Episcopal es reunissin amb ell al Vaticà i posessin el càrrec a la seva disposició, fet mai vist fins aleshores, i finalment ha decidit acceptar tres renúncies de manera irrevocable, entre aquestes la del bisbe d’Osorno, Juan Barros, que en aquella visita va defensar.

Aquesta decisió papal s’ha produït després dels informes que, per decisió seva, han elaborat l’arquebisbe de Malta, Carles Scicluna, i el sacerdot català Jordi Bartomeu, informes que han fet que Francesc reconegués “greus errors de valoració” respecte del que passava a Xile.

Tenim, doncs, que el Papa, que al gener va titllar de “calúmnies” les acusacions contra Barros, ha demanat perdó personalment a les víctimes i ha assegurat que no havia tingut una bona informació després de llegir els 64 testimonis recollits a l’informe Scicluna, de 2.300 pàgines. La lectura d’aquest testimoni va ser la causa que Francesc convoqués tots els bisbes xilens al Vaticà per conèixer la seva versió dels fets i els va lliurar un document en el qual anunciava que prendria mesures per posar fi a aquesta crisi.

Doncs bé, les primeres han arribat. Destituït Barros (i també els bisbes de Valparaíso, Gonzalo Duarte García de Cortázar, i el de Puerto Montt, Cristián Caro Cordero, el primer per motius d’edat i el segon per haver comès abusos sexuals amb un seminarista), el bisbe Barros, en un comunicat ha demant perdó per les seves “limitacions” i ha agraït al Papa la seva preocupació pel bé comú. “Reso perquè un dia tota la veritat surti a la llum”, ha dit.

No hi ha dubte que Francesc ha fet el que havia de fer -i que cap dels anteriors papes havia gosat fer fins ara-, i que amb la seva decisió ha iniciat un temps d’esperança per a l’Església xilena, com ha reconegut Juan Carlos Claret, que duu anys lluitant per la destitució del bisbe d’Osorno. També ho veu així Juan Carlos Cruz, una de les víctimes de Karadima, que es va reunir personalment amb el Papa al Vaticà. Però la restitució del prestigi de l’Església no serà fàcil, perquè aquest ha estat un escàndol enorme que ha sacsejat els fonaments d’aquesta a Xile.

Per a alguna premsa del país, que havia estat molt crítica amb la no actuació papal fins ara, “del que faci Francesc a Xile en depèn el seu papat”. Això serà o no serà. No ho podem saber ara. Tanmateix, de moment es respira una certa satisfacció per les decisions que acaba de prendre, però hem de ser conscients que aquestes no bastaran per a refer el prestigi d’una institució que -ho dic amb gran dolor- ha sofert un descrèdit generalitzat, amb centenars de casos de pederàstia que apareixen com una taca d’oli al seu historial, ha deixat una jerarquia catòlica desprestigiada i en xoc, i una societat que es debat entre la genuïna fe i la més genuïna indignació.

—-

P.S. La decisió ràpida i contundent que ha pres Pedro Sánchez de cessar Màxim Huerta ha estat la correcta. Àgil i encertada. Tanmateix destapa un parell de dèficits inicials: el primer, per part de l’exministre: ¿Per què, sabent el llistó que havia posat Sánchez per als càrrecs públics, no va confessar al president aquesta condemna que tenia per haver defraudat a Hisenda? La segona és aplicable a Sánchez: Elegir Huerta era optar per la cosa mediàtica, per la frivolitat, i això no va ser una decisió sensata. La prova és que l’ha substituït per una persona amb un perfil cultural i humà que és l’antítesi de l’anterior ministre.

Un Partit Popular a la cruïlla

10 Juny 2018 by

En un sistema parlamentari de representació proporcional com l’espanyol en els termes que fixa la Constitució i desplega la llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, no hi ha partits guanyadors i perdedors. Hi ha, simplement, partits que obtenen més diputats que els altres, cosa que els sol facilitar la presidència de les institucions, però que no la garanteix, ja que són els parlamentaris els qui elegeixen el president de l’executiu, i bé es pot donar el cas que la suma de dos o més partits no guanyadors puguin concitar més acords, reuneixin més vots i acabin per elegir un president que no sigui el cap del partit que més escons ha obtingut a la cambra.

Això ho hem vist no sols al Congrés, sinó també als Ajuntaments, als Consells Insulars i als Parlaments autonòmics, i ens hauríem d’acostumar a acceptar-ho com a normal (tret que decidim modificar la Constitució). Per tant, em sembla del tot fora de lloc que el portaveu del PP, senyor Hernando, en un discurs que vessava ràbia per tots costats, parlés de robatori i assegurés que el nou president del govern difícilment té legitimitat per a exercir un càrrec que corresponia a Mariano Rajoy.

D’altra banda, la moció de censura prevista per la Constitució és un mecanisme vàlid i democràtic. Tant com difícil de fer reeixir, com ho demostra el fet que les tres anteriors que s’han presentat des de 1978 no havien assolit els objectius pretesos. González contra Suárez, Hernández Mancha contra González i Iglesias contra Rajoy s’havien topat amb la gran dificultat que estableix la Constitució perquè la censura progressi, ja que, presa del sistema alemany, els constituents de 1978 van exigir que l’aspirant a president que vol desbancar qui ostenta el càrrec obtingui la majoria absoluta de vots en favor seu. Per tant, perquè triomfi una moció de censura s’exigeix molt més que per elegir un president de govern en circumstàncies ordinàries, ja que en aquest darrer cas basta la majoria simple en una segona votació.

Per tant, si Pedro Sánchez ha aconseguit desbancar Rajoy de la presidència del govern no ha estat per casualitat, sinó perquè, a criteri dels nostres parlamentaris, s’imposava fer fora Rajoy i el PP del govern d’Espanya, ja que ha pogut reunir els vots necessaris a pesar de la seva heterogeneïtat. No tot, doncs, pot ser fruit d’una estratègia ben plantejada. Hi ha d’haver forçosament raons de pes que hagin abonat aquesta decisió, sens dubte transcendent, que d’altres havien intentat, però mai havien aconseguit dur a bon terme.

Més enllà, doncs, que la sortida de Rajoy ha estat prou elegant i que ha comportant no sols la renúncia (en aquest cas forçosa) a la presidència del govern, sinó també l’abandó voluntari de la presidència del PP i, en definitiva, la seva retirada política sense haver sucumbit a la temptació de designar la persona que l’ha de succeir -cosa que el dignifica i el distingeix dels seus antecessors-, el que em sembla preocupant és que al seu partit li costi tant girar els ulls enrere per fer examen de consciència respecte de la corrupció que l’ha afectat, corrupció que, sens dubte, és a la base de la moció de censura; perquè sense la sentència de la Gürtel -que condemnava el partit com a responsable civil subsidiari i qüestionava clarament el testimoni que feu Rajoy en seu judicial- difícilment s’haurien conjurat tots els astres per fer que partits tan oposats com Podemos, PdeCat i PNB coincidissin en la decisió de foragitar Rajoy del govern.

El problema per al PP és que aquesta sentència no és, ni fer-hi prop la darrera que hauran d’engolir, ja que afecta a la primera època de les activitats de la trama corrupta (entre 1999 i 2005). Està encara per veure la corresponent a la segona part de la trama, que farà referència als papers de Bárcenas, que és la que, de manera clara, afectarà a la comptabilitat B del partit.

Com ha escrit el corresponsal a Madrid de La Vanguardia, la importància d’aquesta causa és que la seva sentència pot arribar a conclusions sobre dos extrems clau. En primer lloc, si hi va haver concessions a empreses a canvi de finançament per al PP, amb un percentatge per al seu extresorer. I en segon terme, si Bárcenas va atendre les butxaques de dirigents del seu partit, a més d’alimentar la seva i facilitar el creixement dels seus comptes a Suïssa, on va arribar a tenir 48 milions d’euros.

Però Gürtel no acaba aquí, ja està pendent encara el judici pels negocis fets en ocasió de la visita del Papa el 2006. L’última peça la va aixecar el líder de la xarxa, Francisco Correa, en plena vista sobre la primera època, quan va dir que el PP va rebre diners de diverses constructores a canvi de contractes. El jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata va obrir altres diligències, i la investigació continua en curs. També està pendent la sentència sobre les activitats d’Orange Market, el vessant valencià de la Gürtel, acabada de jutjar a l’Audiència Nacional. Aquesta és la vista en què l’exsecretari general del PP de València, Ricardo Costa, va reconèixer pagaments d’empresaris al partit.

I a tot plegat caldrà tenir presents altres casos que també afecten directament al PP, com el cas Púnica, el cas Lezo (que afecta a personalitats molt conegudes del partit) i veurem com acaba la investigació de l’exministre Eduardo Zaplana, que serà acusat de delictes de malversació i blanqueig de capitals.

Massa bagatge per a tan poca autocrítica, senyor Rajoy! De cara al futur, el perill que jo hi veig radica en el fet que, davant aquest negre futur, el partit intenti actuar mogut pel ressentiment i aboqui la seva ràbia sobre tot l’arc parlamentari, ressentiment del qual el discurs d’Hernando va ser una bona mostra. Com també ho és la decisió d’impugnar al Senat els pressupostos que ells mateixos van aprovar al Congrés.

I què farà el PP en el tema de Catalunya? Poc o res de bo podem esperar després d’una gestió tan desafortunada, que ha oblidat l’acció política i ha optat per descarregar la responsabilitat sobre l’esquena dels jutges. El que ara temo és que, per reconquerir el lideratge de la dreta, que li disputa Rivera, el PP exacerbi l’opció anticatalanista amb l’objectiu de dividir el PSOE, que no deixa de ser un partit on trobem gent que pot comprendre la diversitat territorial i també jacobins de regla estricta. L’exacerbació seria el que, sens dubte, faria Aznar si pogués tornar al poder (com sembla que desitja, si ens hem d’atendre al que va dir el passat dimarts a la presentació d’un llibre). De fet, la temptació és gran perquè l’anticatalanisme dóna molts vots arreu d’Espanya, encara que mai no serveixen per resoldre res sinó per complicar una mica més la realitat i per fer créixer el problema.

Adéu, adéu, Rajoy!

3 Juny 2018 by

Eren una mica més de les 4 del capvespre de dijous quan Aitor Esteban, l’intel·ligent parlamentari del PNB al Congrés dels Diputats, decidida prémer el botó nuclear. Les cares dels populars, que havien iniciat la jornada amb somriures al rostre i sarcasmes a la boca, es van glaçar. No és que no ho temessin. De fet ho temien, però s’aferraven a l’esperança que “el sentit comú” de Rajoy i aquesta necessitat que sembla que tinguin de fer sempre les coses “como Dios manda” els afavoriria un cop més, però no va ser així. I l’èxit que havien aconseguit una setmana abans amb l’aprovació dels pressupostos gràcies als vots del PNB (que era qui en sortia més afavorit), es transformava en fracàs, en un terrible desastre que no podien -més aviat no volien- imaginar. Pedro Sánchez, el discutit Pedro Sánchez per la vella guàrdia del seu partit i per més d’un dels actuals barons socialistes, l’home que no semblava moure’s, que jo mateix havia acusat d’actuar com a crossa de Rajoy (vegeu el meu article del passat diumenge) i al qual exhortava a sortir d’una letargia que l’anul·lava i, per tant, a prendre la iniciativa en una Espanya que Rajoy i el PP (amb l’impagable ajut de Cs) duien al precipici, Pedro Sánchez, doncs, ha estat el que, en un cop de força ben traçat i valent, ha aconseguit el que semblava impossible: foragitar Rajoy i el seu partit de la Moncloa amb un vot de censura que, més enllà de l’èxit obtingut, ens aboca a una situació nova, forjada sens dubte d’esperança, però també plena d’incògnites. No ens hem d’enganyar.

Ningú no dubta que ha estat el vot del PNB el que ha fet tombar la balança, però aquest no ha respost a una decisió del tot gratuïta, sinó forçada també per les circumstàncies. En efecte, després de l’èxit que significà l’aprovació dels pressupostos, i en observar que els partits independentistes catalans havien decidit donar suport a Pedro Sánchez (a pesar de les grans diferències ideològiques que els separen del PSOE), el PNB no volia -ni podia!- aparèixer davant els seus votants nacionalistes com el “salvador” de Rajoy. De fer-ho, se situava en una conjuntura impossible, ja que no sols hauria donat suport a un partit que acabava de ser durament condemnat per una sentència (no ferma) per corrupció, sinó que -pitjor encara- se situava al costat de Cs, el partit que és, sens dubte, l’enemic número u de l’Espanya plural, de les autonomies basca i catalana, i també del “cupo”, un sistema especial de finançament d’aquella comunitat d’autònoma al qual els bascs no pensen renunciar.

També hi ha una altra raó que va empènyer els bascs a donar suport a la moció de censura: la decisió presa per Pablo Iglesias d’unir-se a Cs per a presentar tot seguit una moció de censura instrumental amb la idea exclusiva de convocar immediatament les eleccions generals si fracassava la de Pedro Sánchez. I no hi ha dubte que, de materialitzar-se, hauria situat Cs al capdavant dels resultats, si hem de fer cas a les enquestes, i res no desitja menys el PNB que una possible victòria del partit de Rivera.

Amb aquesta decisió que ha unit en un mateix objectiu partits molt diversos que tenien, però, en comú la convicció que treure Mariano Rajoy i el PP de la Moncloa era una necessitat imperiosa per al sanejament polític del país i per a intentar un desencallament (veurem si això és possible) de la crisi catalana, s’han aconseguit vàries coses que no podem menysprear:

  1.  Els nacionalistes bascs s’enduen la caixa dels pressuposts a casa (la decisió que ha pres Sánchez de respectar-los ha estat, doncs, intel·ligent i, alhora, inevitable), així com també aconsegueixen un extra de temps fins a les properes eleccions generals (que no sabem quan seran, encara que acabaran sent inevitables), extra que, amb Cs a l’oposició, pot causar problemes a Rivera.
  2. Els independentistes catalans han aconseguit una promesa de diàleg. Diàleg que serà molt difícil, que ningú no ho dubti, però és molt més del que prometia i donava l’immobilista Rajoy que, no ho oblidem, era part del problema, ja que va ser ell qui, descaradament, inicià l’anticatalanisme amb la recollida insensata de signatures a tota Espanya i amb el recurs interposat contra l’Estatut davant el Tribunal Constitucional.
  3. Certament que Sánchez ha estat fins ara una crossa de Rajoy en l’aplicació del 155 i en l’enfrontament amb els polítics de Catalunya (fa pocs dies acusà Torra de ser el “Le Pen” espanyol). Però també és cert que el passat dijous s’arriscà novament a parlar de “nació” i de “sobiranies compartides”, tot recuperant la llista de 46 reivindicacions que Puigdemont va dur a la Moncloa, i fins s’oferí a negociar les lleis socials catalanes que Rajoy va dur al Constitucional i han quedat suspeses. A més, s’ha atrevit a reconèixer el “dolor i la indignació” de Catalunya. I això no és poc.
  4. Per últim, ha descol·locat Albert Rivera, l’únic objectiu del qual era la dissolució del Parlament per a batallar en unes eleccions que li eren favorables. D’ací que aquest vagi fer un discurs terriblement amargat, repetint els seus eslògans de sempre, menyspreant els qui no pensen com ell amb qualificacions impresentables, i embolcallant-se un cop més amb la bandera espanyola. Tot plegat fent ús d’un llenguatge que hauria agradat a José Antonio Primo de Rivera i era més propi del 1935 que del 2018.

¿Aclareix aquesta victòria de Sánchez totes les incògnites? Ni fer-hi prop. El panorama del país segueix essent nebulós i difícil. El mateix Aitor Esteban ho va preconitzar en dir a Sánchez, amb una frase feta molt significativa, que “no le arriendo la ganancia”, ja que difícilment pot aquest emprendre -com sembla que vol- una aventura en solitari. 84 quatre parlamentaris difícilment poden sostenir el govern en un parlament de 350.

Podemos, que ha estat clar des del primer moment, ha dit que està disposat a entrar al govern, però tampoc són suficients 147 diputats. I és evident que els vots d’Esquerra Republicana, del PdeCAT i del PNB, que ara han servit per guanyar la moció de censura, no són vots incondicionals. Sánchez se’ls haurà de guanyar a pols mentre alguns dels seus companys (Susana Díaz, García Page, Lambán, i no en parlem dels González, Guerra, Rodríguez Ibarra, Bono, etc.) sembla que res no desitgin més que una nova derrota de l’actual líder socialista. Per tant, no ho té fàcil, i més si tenim en compte que, per no tenir, no té tan sols majoria a la Mesa del Parlament.

Molt dependrà, doncs, del nou govern que nomeni. És molt probable que, quan surti aquest article, ja el coneguem. Però d’això en parlarem un altre dia. Avui, el que importa és referir-nos al tsunami que, al Congrés dels Diputats, s’ha produït.

Per últim m’agradaria donar un consell a Pedro Sánchez, que agafaré prestat del discurs que dijous va fer el diputat Campuzano: Recordi sempre que no es pot governar contra Catalunya. És el que ha fet Rajoy.

Els incomprensibles errors de Pedro Sánchez

27 Mai 2018 by

En aquell debat parlamentari en què Rajoy criticà durament Rivera dient d’ell que era un aprovetxategui, féu un elogi de Pedro Sánchez que vingué a ser allò que en castellà en diuen el abrazo del oso(demostració d’afecte que, en el fons, amaga una trampa) quan reclamà a Rivera que es comportés amb la mateixa lleialtat que es comporta el PSOE perquè “hacer política es arriesgar y Ciudadanos no lo hace”.

Sabem de fa temps que Rivera no arrisca, sinó que ha decidit jugar-ho tot a una sola carta, i conscient que l’independentisme crea anticossos en el votant espanyol (de Catalunya i de fora Catalunya) i, a més, radicalitza els posicionaments, ha decidit situar-se en l’anticatalanisme extrem per tal d’acabar polaritzant el vot a les futures eleccions per tal que el dit “vot útil” dels electors es reparteixi entre el seu partit i l’independentisme, amb perjudici de totes les altres candidatures i, sobretot, de les més moderades.

De fet, Rivera no està sinó imitant Rajoy quan, a finals de la primera dècada d’aquest segle, va recórrer tota Espanya en nom del PP demanant signatures contra l’Estatut de Catalunya, sabent que això, per més denostable que fos èticament i políticament, donava bons rèdits electorals al seu partit. El que passa ara és que l’alumne està superant al mestre i no em sorprendria que l’acabés vencent.

Però la meva intenció d’avui no era parlar de Rajoy, ni de Rivera, sinó de Pedro Sánchez, que fa un any retornà vencedor a Ferraz per fer-se càrrec del partit després d’una dura crisi que l’enfrontà a l’aparell. Amb clars posicionaments ideològics d’esquerra, Sánchez va superar la gran pressió dels poderosos barons del seu partit, es va recolzar en les bases i aconseguí situar-se al front del que durant molts anys ha estat el primer partit espanyol, però que va perdre la primacia i no sembla que vagi camí d’aconseguir-la, perquè si bé a les dues darreres eleccions, Sánchez aconseguí frenar i superar Podemos, que semblava el gran enemic dins el seu mateix sector ideològic, el desfonament d’aquest a les enquestes no sembla que li doni el rèdit que ell esperava, perquè, el que ens diuen aquestes prospeccions del vot és que a Espanya només puja Ciutadans, ja que PP i PSOE (més encara Podemos) perden posicionaments.

Què fa que Sánchez hagi perdut força entre l’electorat? Suposo que no és una única causa la que provoca aquest descens d’expectatives, però del que no hi ha dubte és que el líder socialista ha fet un gir considerable en els seus plantejament, sobretot des que va esclatar la crisi a Catalunya, i aquell eslògan que tant l’ajudà (“Ahora somos la izquierda”) sembla que s’hagi diluït, perquè, per poc que vostès hagin seguit la trajectòria d’aquest líder al llarg del darrer any, hauran advertit que on deia “España plurinacional y nación de naciones”, ara diu “sigamos aplicando el 155”; on deia “reforma constitucional”, ara diu “reforma del Codi Penal” per endurir-lo i actualitzar el delicte de rebel·lió; on deia “fem fora Rajoy”, ara diu “cal donar suport a Rajoy per sentit d’Estat”; i fins sembla disposat a trencar tots els ponts amb els independentistes perquè en titllar Torra de racista, xenòfob, feixista i supremacista, no sembla sinó que hagi iniciat un concurs amb Ribera per a veure qui dels dos és més espanyol.

Recordem, perquè tot passa molt ràpidament al nostre país, que la nit de l’ 1-O, Sánchez instava a dialogar amb el sobiranisme sense escatimar -és cert- crítiques al referèndum, i fins afirmà que pensava dur al Congrés una reprovació a la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría, per la intervenció dels cossos policials a Catalunya. Però no va fer res d’això sinó tot al contrari, fins al punt que sembla que s’hagi convertit en la crossa de Rajoy.

No em sembla malament que, com assegura Sánchez, vulgui ser lleial a l’Estat -és el que s’espera d’un líder polític-, però potser no s’adona que amb aquesta manera d’actuar està frustrant tots els esforços que, per a crear ponts, està fent el líder socialista català Miquel Iceta, que sempre ha intentat mantenir un perfil catalanista en el camp polític del constitucionalisme i que està fent declaracions molt sensates i, probablement, els millors discursos d’oposició al Parlament de Catalunya, però que contínuament es veu desdit pel líder nacional, que ja el va fer tornar enrere quan insinuà -recordin-ho- que si els polítics catalans eren condemnats, s’hauria de pensar en un indult. En realitat, aquell vell esperit republicà que impregnava els socialistes de 1977, està molt lluny de semblar-se a la pràctica política de Sánchez, a pesar que les joventuts socialistes apostin encara per recuperar aquest republicanisme que, anys enrere, els va dur a defensar fins i tot l’autodeterminació.

En realitat, Iceta em fa pena, perquè sofreix el bombardeig continu de l’independentisme, que en cap moment valora la seva contenció i l’ataca sense misericòrdia, alhora que també ha de patir l’irredentisme, no sols de Rivera i Rajoy, sinó també de Sánchez, cada dia més acòlit d’aquest. Els independentistes critiquen el PSC per traïdor pel sol fet de voler acatar la legalitat vigent, mentre PP, Ciutadans i PSOE semblen decidits a eliminar tots els espais de confluència que hi pugui haver a Catalunya, un dels quals és, sens dubte, el PSC i el seu líder, Miquel Iceta.

Dit això, no voldria acabar aquest article sense referir-me a la proposta de Sánchez de modificar el Codi penal “porque -he extret la citació del diari El País- es evidente que el delito de rebelión tal y como está tipificado en el año 1995 no corresponde al tipo de rebelión que se ha sufrido durante estos últimos meses. Tenemos que defender el bien jurídico que es la Constitución, frente a responsables públicos que están valiéndose de su institución y su posición política para violentar el orden constitucional”.

En opinió, doncs, de Pedro Sánchez, el tipus penal de rebel·lió actualment “está vinculado a golpes militares”. Es fa, per tant, necessari modificar-lo si volem que hi encaixin millor els delictes en què ha incorregut el separatisme català aquests mesos. “No queremos inmiscuirnos en la instrucción del juez Llarena”, ha afirmat Pedro Sánchez, “pero desde el punto de vista del legislador es evidente que tenemos que actualizar este delito a hechos que eran inimaginables hace años”.

¿No s’ha adonat Pedro Sánchez que, en afirmar el que acabo de transcriure, està dient que els polítics catalans no han pogut cometre el delicte de rebel·lió si aquest, com ell assegura, “está vinculado a golpes militares”. A Catalunya no s’ha produït cap revolta militar, com per exemple la que va tenir lloc el 1981 amb el segrest del Congrés per Tejero i la Guàrdia Civil. ¿On és, doncs, la rebel·lió?

També jo crec que aquest delicte no s’ha produït, entre d’altres raons perquè no es generà la violència necessària que reclama el Codi Penal en tipificar-lo, per més que -sempre ho he reconegut- aquells dies de setembre i octubre, a Catalunya es va violar la Constitució i l’Estatut. Però ara parlàvem del delicte de rebel·lió. I si Pedro Sánchez està convençut que, a l’actual Codi Penal, la rebel·lió  està vinculada a cops militars, què espera per a proclamar en veu alta que Llarena s’equivoca i que tot el processament per rebel·lió és, per tant, clarament injust?

—-

P.S. Aquest article es va escriure el passat dijous abans de conèixer la macrosentència de la Gürtel. Enviat al diari després de coneguda, he decidit no tocar-lo però sí que vull formular dues preguntes: ¿Reaccionarà a la fi Pedro Sánchez? ¿No creu que ha arribat el moment de deixar de ser la crossa de Rajoy?

 

Quim Torra: un sectari il·lustrat que presagia un futur incert

20 Mai 2018 by

Com la majoria de persones que no vivim a Catalunya (i no em sorprendria que com també moltes de les que hi viuen) he conegut Quim Torra aquests dies, un cop Puigdemont l’ha designat com a successor. Per tant, poca cosa puc opinar del que és i de com actuarà un cop ha assumit la presidència de la Generalitat de Catalunya, encara que estem fent un curs accelerat respecte del que ha fet, del que ha dit o del que ha escrit. Però no hi ha dubte que els textos escrits i publicats, encara que fàcilment poden ser trets de context, són el que són, diuen el que diuen i d’alguna manera ens mostren un aspecte innegable del personatge que -reconeguem-ho clarament- no és fàcil de defensar. I a la vista d’aquests antecedents, no crec que sigui erroni afirmar que Quim Torra, que ha assumit una posició vicària respecte de Puigdemont -“Investirem Puigdemont” van ser algunes de les seves primeres paraules- difícilment es podrà treure del damunt la pesada llosa d’aquests textos publicats, que fan olor dels anys trenta (anys de preguerra, no ho oblidem), i reflecteixen una innegable xenofòbia que no es diferencia gaire de la de l’exassessor de Donald Trump, Steve Bannon, cosa que no deixa de ser preocupant.

Normalment estic en desacord amb tot el que fa i representa la senyora Arrimadas, ja que sempre he militat en el catalanisme, però després de llegir escrits com “La llengua i les bèsties”(que desconeixia), penso que Arrimadas té raó quan qualifica el text de “xenòfob, racista, excloent i populista”. I no va ser ella l’única parlamentària que atacà directament a la jugular de Torra. També ho va fer Iceta (amb el qual em costa molt menys coincidir) quan, referint-se a un altre escrit -“El PSC i la cabra catalana”, replicà a Torra que ningú del PSC no ha posat “qüestions identitàries per sobre de la ciutadania”.

És cert que Torra va reconèixer el seu error. De fet va demanar perdó més d’un cop “per si amb les meves paraules he ferit algú. Em sap greu, no tornarà a passar”, digué més o menys; però la solució no és excusar-se davant l’agreujat i dir-li que sent molt haver-lo ferit, sinó reconèixer l’error de les seves paraules per a tot seguit abdicar-ne, cosa que ell en cap moment ha fet. I entenc que no ho faci, perquè com ha escrit Puigverd, aquests textos són l’espina dorsal de la seva visió del món. Per si fos poc, en l’article que parla de “bèsties”, s’inspira, literalment!, en el mecanisme que, segons Primo Levi, permetia als nazis actuar com ho van fer: bestialitzant els jueus. També com Puigverd, jo no crec que Torra sigui nazi, però sí un essencialista que té por a la desaparició de la seva identitat. D’ací que aquells articles seus siguin tan obscens, cosa que el fa indigne de presidir la Generalitat.

De tota manera, i més enllà del que hagi dit en el passat, el que no deixa de ser preocupant és el que també ha dit ara, al discurs d’investidura, perquè o molt m’equivoco -cosa que em satisfaria- o Torra ha reptat clarament l’Estat espanyol. ¿Com hem d’entendre, si no, que la seva obediència es limita al Parlament i al mandat del referèndum de l’1-O per a “construir un Estat independent en forma de república”?. ¿Com hem d’interpretar la decisió programàtica de recuperar les 16 lleis suspeses pel Tribunal Constitucional en l’anterior legislatura com a punt de partida?. I si no el repta, no hi ha dubte que tracta de mantenir mobilitzades les bases sobiranistes per a evitar que es digui (i que sembli) que els dirigents s’han rendit i han traït el mandat que van rebre amb aquell referèndum.

Potser l’objectiu de Torra són les dues coses alhora, perquè si hem de fer cas als rumors -avalats per algunes declaracions de gent que li és propera- pareix que anem a una legislatura molt curta, l’interruptor de la qual deia a les mans de Puigdemont, que resta a Berlín agotzonat a la recerca d’un moment d’esquerda, que podria arribar quan, a la tardor -i dic la tardor perquè no és possible legalment dissoldre el Parlament fins al 27 d’Octubre-, coincidint amb el macro judici que els mediatitzats jutges espanyols estan fent als polítics catalans processats, potser serà un moment molt favorable per a provocar unes eleccions a cara de perro on, com sempre passa en aquests casos, les posicions moderades es desfiguraran i només els plantejaments radicals (tot l’independentisme contra Ciudadanos) jugaran un paper tan decisiu com preocupant.

Després d’escoltar el discurs d’investidura (suaviter in modo, fortiter in re) que Torra tancà demanant a la CUP que estigui alerta per “si caiem en l’autonomisme” (desconec si perquè realment vol això o perquè els estava agraït per l’abstenció), i de llegir que Rajoy ha pactat amb el PSOE “una respuesta proporcional en la defensa de la legalidad constitucional y estatutaria frente a cualquier eventual desafío”, seguir escoltant en boca de Torra les seves constants referències a la “república” i al “procés constituent”, no augura res de bo, encara que no hem d’oblidar que Torra no ha especificat aquests conceptes, que no deixen de moure’s en l’ambigüitat.

Lola Garcia, en una anàlisi brillant, mostrava les contradiccions que hi ha en aquest joc de paraules. “La república -escriu- prolonga el miratge de la proclamació d’independència del 27 d’octubre, ignorant que no va obtenir cap reconeixement que l’avali. Però alhora Torra (…) descriu un sistema basat en una ciutadania crítica i activa com a veritable controlador del poder polític, molt atractiva en els temps que corren, però que grinyola amb el pensament excloent reflectit a molts dels seus escrits, mentre oblida que aquesta filosofia basada en mecanismes de pesos i contrapesos institucionals casa malament amb una presidència segrestada per l’arbitri d’una sola persona que, des de fora del Parlament, marcarà l’agenda política. Quant al procés constituent, Torra sembla que proposa una externalització del que hauria de ser la principal tasca d’una Cambra legislativa: la redacció d’una Constitució. No només perquè es recullin suggeriments ciutadans o es discuteixi el seu contingut en entitats i associacions, sinó perquè l’assemblea de regidors i alcaldes independentistes es presenta com el lloc on debatre aquesta pretesa Carta Magna catalana. Una pràctica molt poc pròpia del republicanisme que es predica.”

De totes maneres, el que potser no ha pensat Puigdemont en l’elecció del seu pupil, Quim Torra, és una cosa que el sempre perspicaç Enric Juliana publicava a Telegram: “Els assaigs i articles de Torra, un home obsessionat per les energies descontrolades dels ans trenta, conté un llenguatge impresentable en les actuals coordenades europees. Un llenguatge que l’aproxima, per a posar un exemple, a la dreta nacionalista polonesa. El dossier Torra, que aviat circularà per la UE, si no ho esta fent ja, perjudicarà políticament el sobiranisme català i fins i tot pot complicar-li la vida a Puigdemont. En política, les coses mai no estan del tot controlades. Com a la mateixa vida.”

Tant o més dur encara ha estat Antoni Puigverd quan ha escrit que “ni els adversaris més conspicus de l’independentisme esperaven un regal d’aquest calibre: un president que confirma –per escrit!– el pitjor dels prejudicis amb què el nacionalisme espanyol descriu el català. Que Torra es vegi obligat a demanar perdó vol dir que sap que aquestes seves idees no són compartides pel gruix de l’independentisme. Però, estratègicament, l’errada és monumental. Un tret al peu. A Madrid no s’han cregut el regal fins que ho han llegit a la premsa europea: la revolució dels somriures amagava un ou de serp.”

 


%d bloggers like this: