Ressentits, Llarena i el TS contraataquen

22 gener 2023 by

Alguns lectors m’han fet saber que els meus articles, quan toquen temes jurídics —cosa que succeeix tot sovint, ja que vivim en un estat on la judicatura està duent a terme una acció que va força més lluny del que seria desitjable— no sempre són bons d’entendre.

És provable que si no ho són la culpa sigui meva, perquè com a primera lliçó que vaig rebre del qui va ser el meu preparador quan vaig decidir opositar per ingressar en el cos dels registradors de la propietat (d’això fa quaranta-cinc anys) va ser d’inculcar-me la idea que qualsevol de les matèries, per abstrusa que fos,  s’havia d’exposar davant del tribunal de manera clara i concisa, fins al punt que la pogués entendre una persona no versada en el Dret.

Certament que ho he intentat, però és provable que no sempre hagi reeixit en l’intent, i avui em trob altre cop davant la necessitat d’explicar una qüestió jurídicament enrevessada, que ho és sobretot perquè el jutge Llarena, instructor de la causa que s’obrí contra els polítics catalans que foren condemnats a conseqüència del que hem conegut com “el Procés”, ha fet un gir en la seva manera d’enfocar les coses que ha deixat el govern descol·locat tot provocant reaccions molt diverses.

La qüestió no és, doncs, senzilla, i tot lamentant haver de dir el que diré tot seguit, respon a una reacció de Llarena que, al meu entendre, més que administrar justícia, pretén refer-se dels desenganys que ell i el Tribunal Suprem han hagut de patir al llarg de tot aquest enrevessat procediment.

Que el magistrat Llarena estigui decebut per com li han anat les coses fins avui és comprensible, perquè res no ha sortit com ell volia. Recordem que, per a ell —i per al primer fiscal general que va intervenir en el Procés, José Manuel Maza—, l’acció que havien dut a terme els polítics catalans durant el 2017 havia de tipificar-se com un “delicte de rebel·lió”. I gràcies a optar per aquest gravíssim tipus penal, es va poder decretar la presó preventiva dels acusats, als quals també se’ls va prohibir (abans de la condemna) presentar-se a les eleccions, cosa que no era una bagatel·la i afectava directament als drets humans. Tanmateix, el tribunal presidit per Marchena no va acabar comprant aquesta teoria, un cop va comprovar, en previsió de mals majors davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, que difícilment podia sustentar-se la l’acusació per rebel·lió perquè l’acció que els polítics catalans havien dut a terme no reunia l’element fonamental d’aquest tipus delictiu: la violència.

És evident que els polítics van cometre molts errors durant el 2017, alguns dels quals podien tipificar-se com a delicte, però mai no van actuar amb violència. L’única violència real la va cometre la policia espanyola l’1-O per reprimir el referèndum il·legal que Puigdemont havia convocat.

Així doncs, tal com es deia literalment en  un paràgraf de la sentència, “La instrucció ha reflectit que la intenció dels encausats va ser desbordar l’ordre constitucional i aconseguir, directament o indirectament, però fora de les vies legals, un nou ordre territorial i polític”. El resultat final del procés implicà, doncs, que als principals dirigents catalans fossin condemnats per “sedició”, delicte que va comportar duríssimes penes, de fins a 13 anys per alguns dels processats. 

Aquest va ser el primer disgust de Llarena: que el Tribunal Suprem no li comprés la rebel·lió i condemnés els polítics per sedició, “en concurs medial amb un delicte de malversació” agreujat per raó de la seva quantia (superior, segons la sentència a 250.000 euros).

Que cap dels estats europeus no donés suport a l’acció dels polítics catalans en favor de la independència —contràriament al que ells pensaven i asseguraven que succeiria— no vol dir, però, que acceptessin ulls clucs la tesis de Llanera perquè, com vam poder comprovar molt abans de dictar-se la sentència, els tribunals estrangers que van intervenir en el procediment (Bèlgica, Escòcia i Alemanya), van desestimar les ordres d’extradició dels processats que s’havien expatriat (Puigdemont i alguns altres) perquè no van apreciar en els fets l’existència del delicte de rebel·lió que Llarena sustentava. Això va quedar meridianament clar, en el cas de Puigdemont, en la resolució del tribunal alemany de Schleswig-Holstein el 2018, que va negar-se a extraditar l’expresident acusat de rebel·lió encara que sí va oferir-se a remetre’l a Espanya perquè fos processat per malversació. Però Llarena no va acceptar la proposta. De fet, no va acceptar que un “colpista” (un home al qual ell acusava de rebel·lió) fos empresonat només per malversació i desobediència.

D’aleshores ençà han succeït moltes coses. En primer lloc, la sentència que els condemnà per sedició; en segon terme, els indults que van posar els condemnats en llibertat encara que han restat inhabilitats temporalment per a l’exercici de càrrecs públics; i per últim, la reforma del Codi penal que va treure d’aquest el delicte de sedició i el va substituir pel de “desordres públics agreujats”, amb una redacció que, per poc que ens hi fixem, està inspirada en el text de la sentència del Suprem de 2019, alhora que es retocava també el delicte de malversació.

Feta la reforma, el govern de Pedro Sánchez, supòs que de bona fe, va creure que la condemna que aplicaria en el futur el Tribunal Suprem a Carles Puigdemont si tornava voluntàriament o bé era extraditat seria per aquest nou delicte de desordres públics agreujats, que comporta una pena de sis mesos a tres anys de presó (molt menor, per tant a l’antic delicte de sedició), cosa que beneficiaria Puigdemont i d’altres polítics no jutjats.

Aquest convenciment va fer que Pedro Sánchez afirmés que, si Puigdemont tornava a Espanya, seria jutjat. I és obvi que, tant ell con la ministra de justícia, pensaven que els encara no processats serien castigats per aquest delicte de “desordres públics agreujats”, a pesar que la dreta hagi afirmat fent catastrofisme que, amb els canvis introduïts al Codi Penal, “l’Estat està sent desguarnit” i, per tant, “veurem coses que ens glaçaran la sang” (Díaz Ayuso).

Qui ho havia de dir que aquesta reforma que, segons assegura la dreta, deixava l’estat desguarnit, havia de ser observada d’altra manera pel jutge Llarena que, en una interlocutòria, que segurament reflecteix el pensament del Tribunal Suprem i gaudeix del vistiplau de Manuel Marchena, ha abandonat la reconeguda teoria del “concurs medial de la malversació respecte del delicte de sedició”, que implicaria que la malversació decaigués, ja que era conseqüència derivada de la comissió d’un delicte de sedició que ha deixat de ser delicte, i sol·liciti ara l’extradició de Puigdemont per “malversació” —el delicte pel qual accedia extraditar Puigdemont el tribunal alemany de Schleswig-Holstein el 2018 i que Llarena aleshores no va voler acceptar–, i digui que, en virtut de la malversació comesa, se li podria aplicar una pena de fins a 12 anys de presó! ¿Té sentit això? ¿No havíem quedat que la malversació havia quedat en un no-res? ¿Com s’explica que Llarena, que menyspreava la malversació per poca cosa, ara demani a Puigdemont una condemna de 12 i l’ingrés immediat en presó preventiva?

Comprenc que Llarena estigui indignat pel ridícul que ha fet fins avui. Però aquesta reacció final en una resolució on fa reiteradament una crítica ben poc velada a la política del Govern (cosa insòlita en una resolució judicial) flaira a revenja personal injustificable. Cosa que ha fet que algú com Ernesto Ekaizer hagi titllat el Tribunal Suprem de “partit que censura les autoritats”. Segurament exagera, però l’acusació és tan preocupant com simptomàtica. 

La fallida jugada mestra dels conservadors 

15 gener 2023 by

El constituent de 1978, en introduir el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) com a òrgan de l’Estat encarregat de vetllar per la independència de Jutges i Magistrats, va establir a l’apartat tercer de l’art. 122 el règim d’elecció dels vocals. Dotze dels vint membres havien de ser elegits en els termes d’una Llei orgànica, i només els vuit restants es proposaven sota criteri d’ambdues cambres per majoria reforçada de tres cinquens. 

La primera Llei orgànica, aprovada el 10 de gener de 1980, establia que dotze dels vocals serien elegits d’entre jutges pels jutges, però aquest no era un criteri establert per la Constitució, i el PSOE, que des de 1982 governava Espanya amb 202 diputats, convençut que els jutges espanyols eren majoritàriament conservadors (de fet, ho segueixen essent si hem de creure el que ha declarat fa ben poc l’expresident del Tribunal Constitucional, González Trevijano), va modificar la llei, i el 1985 establí que aquells dotze membres que s’havien d’elegir d’entre els jutges també fossin escollits per les Cambres. Tenim, doncs, que el Congrés i el Senat elegeixen avui els vint vocals que composen el CGPJ.

Val a dir que aquesta regulació va ser objecte d’un recurs d’inconstitucionalitat, resolt a la STC 108/1986, de 29 de juliol. Els recurrents argumentaren que la nova forma de nomenament no respectava el tenor de l’art. 122 de la Constitució i, per tant, el legislador orgànic s’atribuïa competències del poder constituent. Tot i això, l’FJ 11 de l’esmentada sentència va argumentar que la reforma era constitucional.

Tanmateix, el canvi va tenir conseqüències i comportà que, d’aleshores ençà, tots els vocals del CGPJ (no només els vuit que, des de sempre, elegien les cambres) passessis a considerar-se adscrits de fet (que no de dret) a un dels dos grups que es van formar: el conservador (els proposats pel PP) i el progressista (els proposats pel PSOE), bàsicament perquè aquests dos partits majoritaris —i aquí rau el problema— en lloc de cercar els candidats que suscitessin un consens dels tres cinquens dels membres del Congrés o del Senat, van decidir repartir-se’ls tenint en compte la composició de les cambres. Cadascú, doncs, triaria els seus i tots els diputats i senadors —del PP i del PSOE— votarien els proposats per un partit i per l’altre.

Per tant, no és que el sistema sigui dolent o pervers, ho és la pràctica que han adoptat els partits majoritaris, que han renunciat a triar els més bons per triar els que eren dels seus. I això ha provocat darrerament que el Partit Popular (que mentre governava s’havia aprofitat del sistema), un cop va perdre les majories que tenia a les cambres, hagi cercat una excusa rere l’altra per no perdre el poder “dels seus” en el CGPJ. 

En realitat, i per poc objectius que siguem, haurem de concloure que els arguments presentats pel PP per oposar-se a la renovació d’aquest òrgan (i duem més de 4 anys de pròrroga!) són ja tants i tan variats que fa vergonya tan sols contemplar-los, ja que cada nou argument resta credibilitat a si mateix i, més encara, als anteriors, fins al punt que s’està consolidant la sensació que el PP actua impunement i de manera injustificable contra el mandat constitucional. 

Atenent-nos, doncs, al marc que s’acaba de definir, i tenint en compte que corresponia al CGPJ l’elecció de dos dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional (TC) que tenien el mandat caducat (l’elecció dels altres dos corresponia al Govern), la majoria conservadora que es mantén il·legítimament i amb contumàcia en aquell òrgan, trencant el costum viciós (acceptat pels uns i pels altres) d’elegir només un dels seus i deixar que la minoria progressista elegís l’altre, va concebre una jugada mestra: proposar no sols el seu candidat sinó també el dels progressistes —concretament la magistrada María Luisa Segoviano— que, tot i que era progressista, veien amb més bons ulls que José Manuel Bandrés, que era el que candidat que volien proposar aquests—, convençuts que amb això fracassaria l’elecció i el TC seguiria governat in aeternum per magistrats afins, amb González-Trevijano al capdavant.

Per sorpresa dels conservadors, els progressistes deixaren fora Bandrés i votaren el candidat conservador i també Segoviano, amb la qual cosa es van poder renovar els quatre magistrats del TC que tenien el mandat caducat. Fet, aquest, de gran transcendència, perquè comportava un canvi molt important en la composició del tribunal, que passava de tenir una minoria conservadora a tenir-la progressista, de set a quatre.

Veient, doncs, que se li acabava el poder dins el TC, la minoria conservadora va idear aleshores una nova jugada d’estratègia per tal de barrar el pas a la presidència del qui era el candidat natural del sector progressista: el magistrat Cándido Conde-Pumpido, exfiscal general a l’època de Rodríguez Zapatero. La jugada (francament perversa) consistia a donar el vot a la magistrada del sector progressista María Luisa Balaguer (que ells preferien a Conde-Pumpido), tot argumentant que, d’aquesta manera, si els progressistes s’hi sumaven, l’elecció de president del TC s’esdevindria per unanimitat, la qual cosa —deien els conservadors— aniria en benefici de la institució.

La veritat és que, d’aconseguir-ho, haurien repetit la jugada del CGPJ, on els conservadors, com hem vist, van designar la magistrada progressista que preferien en lloc del candidat que proposava el PSOE. I alhora, pensaven cobrant-se el suport donat a Segoviano amb el vot que aquesta, agraïda, donaria a Balaguer.

De fet, els conservadors van pensar que novament havien dut a terme una jugada mestra, ja que la magistrada Balaguer va caure en el parany traçat pels ells i acceptà la proposta de ser candidata a la presidència de la institució, de manera que, si a més del vot d’aquesta per ella mateixa, atreien el de Segoviano, aleshores ells resultaven guanyadors per sis a cinc, encara que la magistrada elegida pertanyés al sector progressista. Però la majoria progressista no va picar l’ham i tampoc la magistrada Segoviano, que no havia obert la boca en tot aquest procés, la qual es va decantar per Conde-Pumpido, que sortí elegit president per sis vots contra cinc. No els va bastar als conservadors que la magistrada Balaguer votés amb ells.

Per tant, els conservadors, que no volien brou, en van beure dues tasses, ja que, per manca d’acord, el sector progressista elegí també la vicepresidenta, càrrec que va caure en la magistrada Immaculada Montalbán, trencant d’aquesta manera el costum no escrit d’elegir un vicepresident del sector minoritari.

Fet i fet, tot podria ser molt divertit si, en realitat, no fos pervers, pesat i fastigós, perquè, per poca sensibilitat que tinguem, hauríem d’avorrir aquesta política de bàndols que marca la vida del CGPJ i del TC, dos òrgans que haurien d’estar per damunt de tota sospita partidista i que, malauradament, no ho estan.

I això que al TC li espera una tasca ben àrdua, perquè entre les qüestions que haurà de resoldre hi ha els recursos contra les ultimes reformes que afecten el CGPJ que li prohibeixen de fer els nomenaments a la cúpula judicial i les que posen un termini legal per a les renovacions del mateix TC. També la llei catalana que elimina la quota del 25% de castellà a les aules, la llei d’educació i la reforma laboral. I altres recursos interposats contra lleis de gran transcendència social, com la que regula l’avortament —pendent de resoldre des de fa gairebé 13 any—, o la llei d’Eutanàsia. I és provable que també s’hagi de pronunciar sobre la reforma que del Codi penal en matèria de sedició i malversació. Com veieu, poca broma.

Instal·lats en el despropòsit constitucional

24 Desembre 2022 by

Un dels pares de la Constitució de 1978, Miquel Roca, escrivia dilluns passat aquestes paraules: “Estem en plena crisi. Una crisi institucional de gran rellevància. La sobirania popular no és respectada; els poders de l’Estat viuen una confrontació inèdita, la polarització ho envaeix tot. Ha estat una setmana que voldríem oblidar i que, per contra, temem que s’allargui perillosament.”

No es pot definir de manera més clara el que Espanya ha viscut aquestes darreres setmanes que ha acabat amb una resolució del Tribunal Constitucional, inèdita en democràcia, de paralitzar la tramitació parlamentària de la reforma que pretenia canviar el sistema per elegir dos dels seus magistrats.

Podem enfocar l’anàlisi (i les crítiques) a qualsevol de les institucions que han intervingut en aquesta comèdia dels horrors: el Tribunal Constitucional (TC), el Parlament, el Govern o el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), però el cert és que tots han fallat d’una manera o altra. De fet, la primera actuació sensata i positiva (a més de netament constitucional), ha vingut de la mà de la presidenta del Congrés i del president del Senat que, no escoltant alguns diputats que reclamaven que les Corts no acatessin la resolució presa pel TC, han dit clarament que l’acataven, encara que no la compartissin, evitant així que la Constitució es trenqués en mil bocins i els ciutadans quedéssim a mercè del caos.

No tenc cap dubte que a l’inici de la crisi hem de situar la decisió del PP de negar-se a renovar el CGPJ, caducat des de fa quatre anys, incomplint d’aquesta manera un mandat de la Constitució que tant diuen defensar. De fet, si fem memòria, el PP ha paralitzat la renovació d’aquest òrgan que té al seu càrrec el govern dels jutges i està presidit pel president del Tribunal Suprem, tres cops: el 1995 (quan governava Felipe González), el 2006 (quan governava Rodríguez Zapatero) i el 2018 (després que Rajoy perdés el poder per una moció de censura). Emparant-se en el fet que la llei exigeix una majoria de tres cinquens per nomenar els vuit jutges que han d’elegir el Congrés i el Senat, el PP ha boicotejat, des del desembre de 2018, una renovació que, d’haver-se dut a terme, hauria implicat que l’òrgan tingués una majoria progressista, d’acord amb l’actual composició de les Cambres elegides democràticament. Ho podran vestir com vulguin, podran aportar més o menys arguments, però, en el fons, el que el PP no ha acceptat és perdre la majoria al si del CGPJ conculcant amb la seva actitud el mandat constitucional.

Diguem, però, que la contumàcia del PP en aquest punt -impresentable en un sistema democràtic- ha dut al Govern de Pedro Sánchez a prendre algunes decisions que, al meu entendre, són també criticables. D’entrada, va aprovar una llei que prohibia al CGPJ fer nomenaments, la qual cosa ha comportat que, avui, una quarta part de les places de magistrats del Tribunal Suprem estiguin vacants, cosa que ha irritat els jutges i ha anat en detriment de l’Administració de Justícia. I en veure que, tot i així, el PP no donava el braç a tòrcer i els magistrats elegits per aquest partit tampoc no cedien, va decidir modificar la normativa perquè el CGPJ pogués designar els dos candidats que havien de formar part del TC (que té, de fet quatre magistrats amb el mandat caducat: els dos que correspon designar el Govern i els dos que ha de designar el CGPJ). ¿I per què el Govern va decidir modificar la llei? Doncs perquè d’aquesta manera el TC passaria d’una majoria conservadora a una majoria (de 7 a 5) favorable als progressistes. Per tant, el Govern va optar per fer una legislació ad hoc, amb una clara intencionalitat política. El pecat és, sens dubte, més lleu que el boicot sistemàtic del CGPJ, però hem de convenir que no és la manera més lloable de legislar.

Tot i així, els vocals conservadors del CGPJ, sempre a les ordres del PP, es van mantenir en el “no és no”, emparant-se en la majoria dels tres cinquens que exigeix la llei i en la necessitat de renovar el TC per terços (els quatre magistrats amb el càrrec caducat). Aleshores, el Govern, fart de sentir-se boicotejat, decidí emprendre una drecera per modificar la legislació vigent per a l’elecció dels magistrats del TC, i aquesta drecera tenia un defecte de fons i un altre de forma, i en dret, si el fons és important, també ho són les formes, ja que si no es respecten aquestes es poden conculcar drets, en aquest cas del legislador.

Aprofitant, doncs, que el PSOE i UP havien registrat al Congrés una proposició de llei orgànica per reformar al Codi Penal els delictes de sedició i de malversació, en un tràmit parlamentari exprés, els dos partits del Govern, avalats pels seus socis parlamentaris habituals, van introduir mitjançant esmenes dues disposicions addicionals que pretenien també reformar el sistema d’elecció dels magistrats del Constitucional. Una d’aquestes implicava reformar la Llei Orgànica 6/1985 del Poder Judicial per canviar la majoria de tres cinquens per una majoria simple en la designació dels dos vocals del TC que ha d’elegir el CGPJ.

Val a dir que aquesta decisió no seria inconstitucional, ja que, en aquest cas, la majoria de tres cinquens no l’estableix la Constitució sinó la llei orgànica reguladora del CGPJ. Però seria, des del meu punt de vista, un error, ja que, de dur-se a terme, posaria en mans d’un únic partit (si té majoria absoluta al Congrés) o d’una coalició de partits (ja siguin progressistes o conservadors) la designació del dos magistrats que ha d’elegir el CGPJ, els quals, sumats als dos que elegeix el Govern, donaria a aquest un control també absolut de la institució, la qual cosa és contrària a la separació de poders. Fins i tot des de les institucions europees s’ha advertit que aquesta no és una bona solució. Per això he dit que la qüestió de fons era criticable, encara que fos constitucional i encara que l’actuació contumaç del PP ens indueixi a justificar-la.

Quant al defecte de forma, aquest radica en el fet d’haver-se arbitrat la reforma al Congrés dels Diputats mitjançant dues esmenes que no tenien cap connexió amb la proposta original de reforma del Codi Penal, incomplint així l’anomenat dogma de l’homogeneïtat de les lleis i la coherència del seu contingut; una manera de legislar que tanmateix s’ha utilitzat reiteradament durant aquests darrers quaranta anys amb el vistiplau del TC, que avui, però, no veu amb bons ulls, ja que, com ha dit a la Sentència de 12 de desembre de 2019, les anomenades “lleis òmnibus” -que és així com es coneix aquesta mena de lleis-, tot i que podrien ser causa d’inseguretat jurídica, no son inconstitucionals, però responen a una tècnica legislativa errònia. A més, encara que no estan expressament prohibides per la Constitució, algunes clàusules poden esdevenir inconstitucionals si contravenen lleis bàsiques de l’Estat.

Tenim, doncs, que, tot i els errors de fons i de forma que jo he indicat, la matèria no deixava de ser controvertida i és fins i tot discutible que comporti una inconstitucionalitat. Per això mateix no ha deixat de sorprendre a molts juristes la decisió -inèdita fins avui- presa pel TC d’acceptar, sense entrar al fons de la matèria, la petició del PP d’interrompre cautelarment la llei que estava en tramitació com a conseqüència d’un recurs d’empara interposat per uns diputats que han considerat vulnerats els seus drets fonamentals a l’exercici del càrrec públic representatiu que ostenten, tot al·legant que les esmenes fetes en la tramitació del Codi penal per modificar el sistema d’elecció dels membres del TC no complirien el requisit de guardar un mínim de connexió amb la proposició de llei orgànica a què es van incorporar.

Estam, doncs, davant  d’una decisió  del màxim intèrpret de la Constitució que aboca el nostre sistema de justícia constitucional a una crisi sense precedents. I això perquè, actuant com ho ha fet, el TC ha abandonat la seva funció de legislador negatiu, mitjançant la qual assenyala i fa explícits els límits constitucionals que les lleis han de respectar (tot declarant la inconstitucionalitat un cop estan aprovades), per convertir-se en un actor determinant de l’esdevenir legislatiu. 

Subscric, per tant, l’opinió de la catedràtica de Dret Constitucional de Sevilla, Ana Carmona, quan diu que, amb aquesta decisió, el TC no ha actuat com a àrbitre que expulsa de l’ordenament normes contràries a la Constitució, sinó com a part que intervé activament en el procés de gestació de les normes esmentades. I això comporta, sempre a criteri meu i de molts altres juristes, una fallida clamorosa d’un principi bàsic que regeix el nostre ordenament jurídic: la presumpció de constitucionalitat que acompanya les lleis aprovades pel Parlament, on resideix la sobirania popular. “Una presumpció -afirma Carmona- que només es pot desvirtuar una vegada que les lleis han entrat en vigor -amb l’única excepció del control preventiu dels projectes de reforma dels estatuts d’autonomia- i només quan s’activa alguna de les vies de control existents davant del TC. Amb la decisió adoptada, aquest axioma salta pels aires i ens endinsem en un terreny ignot.”

A més a més, no podem menystenir que, abans de prendre una decisió tan greu, el TC rebutgés, per sis vots contra cinc, les recusacions que PSOE i UP van fer del president i d’un altre membre del tribunal amb el mandat caducat, rebuig que no va tenir en compte un precedent: el contemplat a la interlocutòria 387/2007, de 16 de octubre, a la qual, el ple va acceptar les abstencions de María Emilia Casas i Guillermo Jiménez (aleshores presidenta i vicepresident del TC), per resoldre un recurs contra la nova redacció que es donava a l’art. 16.3 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional en relació, precisament, amb la durada del mandat de la presidència i la vicepresidència. 

El Constitucional va dir aleshores que “l’aparença d’imparcialitat ha de ser especialment exigible quan allò que el Tribunal jutja és la seva pròpia Llei Orgànica, atesa la molt singular i rellevant posició que ocupa aquesta Llei al nostre Ordenament per garantir l’efectivitat de l’ordre constitucional”. I va afegir que “rebutjar que les abstencions [el mateix valdria per a les recusacions] estiguin justificades basant-se en el caràcter abstracte de l’enjudiciament, en la hipotètica i futura possible afectació a la resta de membres del Tribunal i a la conservació de la composició d’aquest, suposaria, a més d’un formalisme excessiu, donar prioritat a la garantia institucional de l’Òrgan sobre la garantia d’imparcialitat real i aparent a favor de les parts en el procés”. A més -apuntà- “seria difícilment comprensible per a la ciutadania”. Per tant, és clar que tenint l’objecte del procés un impacte directe evident en les seves persones, els dos magistrats recusats tenien el deure inexcusable d’abstenir-se a l’empara de l’art. 219.10 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, com ha sostingut també el Ministeri Fiscal del mateix TC. Si qualsevol jutge ordinari en situació anàloga no s’hagués abstingut, hauria incorregut en falta molt greu a l’empara de l’art. 416.8 de la mateixa llei.

Sigui com vulgui, amb aquesta decisió, el TC ha fet política (cosa que li està vetada), ha interromput il·legítimament el procés legislatiu (vulnerant l’autonomia del Parlament) i dos dels seus membres no han respectat l’exigència d’imparcialitat que la llei els reclamava. Alhora, ha fet que el país entrés en una dimensió desconeguda que, atès l’actual ambient polític de crispació i de no diàleg pot tenir conseqüències funestes per al futur de la democràcia.

El sudoku de la malversació

18 Desembre 2022 by

Una bona amiga, professora de matemàtiques, constatava l’altre dia davant uns altres amics amb qui compartíem la taula menjant unes perdius amb col, que jo no havia fet mai un sudoku. I tenia raó. Mai no n’he resolt cap. I és potser per això que em costa d’entendre (o potser sí que ho entenc, però no m’agrada) el sudoku que aquests dies han maldat per resoldre de manera conjunta el president del Govern, els seus socis a l’Executiu (encara que algun d’aquests s’hagi mostrat crític) i els representants d’Esquerra Republicana de Catalunya amb la reforma del Codi penal sobre la malversació.

Quant al delicte de sedició ja m’he manifestat molts cops i he dit que la tipificació d’aquest havia de modificar-se perquè -ho vaig raonar fa unes setmanes- no formava part dels delictes contra la Constitució, a diferència del de rebel·lió (que seguirà vigent), sinó contra l’ordre públic, i no eren pocs els penalistes que afirmaven que el seu redactat, producte d’un temps molt diferent de l’actual, feia que la sedició s’assemblés a una mena de “rebel·lió en petit format”. Per tant -i essent el delicte que el Tribunal Suprem va decidir que havien comes els polítics catalans amb els seus actes de 2017-, calia revisar-lo per adaptar-lo als estàndards europeus.

Molt diferent és el cas del delicte de malversació que, des de la reforma que va dur a terme el govern de Mariano Rajoy el 2015 (pensada, entre altres coses, per punir Artur Mas –“en todas partes cuecen habas”-), s’aplicava no sols quan hi havia lucre personal sinó també quan s’afavoria a tercers. Però sigui en un article o en diversos articles, el que em sembla indiscutible és que el Codi penal ha de penar la malversació en els dos casos. Provablement, és més reprovable que un polític robi diners públics per al seu patrimoni privat que no que els destini a afavorir els seus correligionaris o els desviï per una causa política en la que creu -i més encara si aquesta és il·legal-, però tant en un cas com en l’altre, el fet ha de ser punible.

Tanmateix, la reforma exprés que estan duent a terme el Govern i Esquerra Republicana és un sudoku dels que, probablement, fins i tot jo som capaç d’entendre, perquè per molt que s’hagin intentat explicar els portaveus del Govern, en aquest cas, les coses no són el que diuen sinó el que semblen, com ha observat García Page, un home que em sol irritar amb els seus comentaris, però amb el qual -si més no en aquest punt- avui coincidesc.

És cert que el PSOE va negar durant dies, de manera insistent, que estigués preparant una reforma de la malversació per rebaixar les penes associades a aquest delicte per beneficiar els encausats pel ‘procés’. Alhora, membres del Govern també desmentien que hi hagués cap mena d’interlocució sobre aquest assumpte amb Esquerra Republicana. Però mentre els portaveus de l’Executiu afirmaven això, els republicans assenyalaven en privat que el disseny del canvi ja estava fet i que les converses que mantenien amb el Govern s’encaminaven a bon port. I va ser dilluns passat quan amb les intervencions que uns i altres van fer al Congrés dels Diputats, tots vam poder comprovar que el partit de Pere Aragonès no mentia.

Aquell dia, socialistes i republicans van assolir un acord sobre la malversació basat en una transaccional dels primers a una proposta dels segons. Ho vam poder comprovar dimarts a la Comissió de Justícia i la reforma es consolidà dijous al ple de la Cambra baixa a pesar dels dubtes que han mostrat d’alguns sectors de l’esquerra, començant per una part d’Unidas Podemos, que no acabaven de veure amb bons ulls una rebaixa de fins a vuit anys de presó en aquest tipus de delictes, que passaran  a estar penats amb un màxim de quatre (ERC en proposava tres), en lloc dels dotze actuals amb el tipus més agreujat.

S’ha actuat, doncs, a contrarellotge per posar un floc ben elegant al paquet de mesures en favor de la desjudicialització que han negociat la Moncloa i Esquerra Republicana, encara que l’aplicació concreta dels canvis quedarà a mercè dels tribunals. 

Concretant, diguem que s’ha proposat una nova figura: el “desviament pressupostari irregular”, amb una pena d’entre un i quatre anys de presó i de dos a sis d’inhabilitació. I no cal ser molt intel·ligent per veure que aquestes xifres estan pensades perquè puguin aplicar-se als organitzadors catalans de l’1-O, ja que la modificació suposarà una rebaixa de la pena per als encausats del ‘procés’, que ara se situa en sis anys de presó i deu d’inhabilitació -12 en els casos més agreujats-.

De fet, les converses amb els republicans també han girat a l’entorn de la reducció de penes que podrien ser aplicades als dirigents catalans que seran jutjats properament -com Josep Maria Jové i Lluís Salvadó- i, sens dubte, als líders del ‘procés’ que van fugir i resideixen fora de l’Estat.

A més -i no és precisament això que critic-, a la reforma del delicte s’inclou el concepte de “malversació apropiatòria” per quan hi hagi lucre personal o de tercers, amb les mateixes penes que tenien fins ara, i la “malversació d’ús” per castigar qui destini patrimoni públic a una finalitat privada, tot i que no hi hagi enriquiment. Aquest segon delicte segueix, doncs, la mateixa línia que l’esmena d’Esquerra Republicana i recull el mateix rang de penes: de sis mesos a tres anys de presó. Pel que fa als atenuants, la devolució de patrimoni s’haurà de produir abans de l’inici del judici oral i la col·laboració amb la justícia haurà de ser “eficaç”, és a dir que haurà d’oferir resultats tangibles.

Tots els que em coneixen saben pel que he escrit al llarg d’aquests anys (som, doncs, esclau de les meves paraules), que jo no tenc dels polítics catalans que van propiciar els fets que van conduir a l’1-O el mateix concepte que en tenen els dirigents del PP, que encara parlen de “cop d’estat” quan el Tribunal Suprem no els va condemnar per rebel·lió sinó per sedició, i fins he criticat raonadament aquesta sentència. Ni he utilitzat mai la paraula “criminals” per definir-los, com sí que ho fa la dreta habitualment, però sí he dit que van actuar contràriament a la Constitució i que, d’una manera o altra, el que van fer era punible.

D’altra banda, compartesc amb el Govern la necessitat de desinflamar Catalunya i de desjudicialitzar l’acció política. Per això vaig donar suport als indults de què van ser objecte els polítics condemnats pel ‘procés’, contràriament al que opinava el Tribunal Suprem i van criticar amb la màxima duresa els líders del PP i també la dreta mediàtica madrilenya, però desconfiï clarament de les polítiques legislatives fetes exprés i, per tant, sense els controls indispensables per fer una bona llei (vegeu, si més no, el que ha succeït amb la coneguda com del “sí és sí”) i, per tant, sense els informes del Consell d’Estat o del Consell General del Poder Judicial, encara que aquesta darrera institució no em mereixi cap crèdit perquè, dominada per la dreta, està actuant indignament i conculcant tots els principis constitucionals pels quals hauria de regir-se. I desconfiï sobretot del legislador quan no legisla pensant en “tothom” sinó en unes persones determinades, ja sigui perquè creu que és aquest un camí que pot ser beneficiós per al país (aquest seria el cas menys dolent) o bé perquè li cal obtenir els vots dels que en sortiran privilegiats. I la reforma de la malversació, per la manera que s’ha dut a terme, sona a això darrer. 

Així, doncs, crec que no m’equivoc si afirm que el sudoku de la malversació és el que sembla. El problema és que Feijóo i el PP s’han instal·lat des de fa molt de temps en un escenari de sobreactuació tan fora de lloc (“¡golpe de estado!”, “gobierno ilegítimo”, etc. etc.), que fan de mal creure i escoltar. Sembla mentida que un home com Feijóo no s’adoni que la inflamació el desdibuixa i que la seva actuació forma part del problema que té Espanya amb el descrèdit dels polítics i no de la solució.

11 Desembre 2022 by

N.B. L’article que es publica a continuació al blog s’havia inserit, per error, de manera parcial. El text vàlid és el que ve a continuació.

Els menorquins hem d’atendre les reivindicacions d’Eivissa

11 Desembre 2022 by

L’article 152.1 de la Constitució espanyola, bàsic per reflexionar sobre el sistema electoral de les Comunitats autònomes, estableix d’entrada que “En els Estatuts (…), l’organització institucional autonòmica es basarà en una Assemblea Legislativa elegida per sufragi universal d’acord amb un sistema de representació proporcional que asseguri també la representació de les diverses zones del territori”. Veiem amb això que la distribució d’escons entre les circumscripcions que es creïn, si bé reclama el principi de la proporcionalitat, no contempla només el criteri demogràfic (“una persona un vot”), sinó que admet que aquest es pugui matisar en favor d’una adequada distribució que asseguri que tots els territoris tenguin una representació adequada.

La mateixa Constitució i la jurisprudència constitucional admeten barreres electorals (algunes prou altes de fins el 6%) que deixen fora de les assemblees legislatives els partits o coalicions que no les superin, alhora que determina (art. 68.2) que es fixi una representació mínima en les eleccions al Congrés dels diputats (que desvirtua la proporcionalitat en favor de províncies poc poblades), i prescindeix de la proporcionalitat en les eleccions al Senat, assignant 4 senadors per província (art. 69.2), que després es completa amb els senadors autonòmics amb un sistema que no desvirtua bàsicament aquesta desproporció inicial.

Això ha donat peu a articular diferents mecanismes de sobre representació de les circumscripcions menys poblades (i a la consegüent infra representació de les més poblades), amb la qual cosa es corregeix el mandat d’establir un sistema de representació proporcional en favor de criteris territorials. 

Diguem d’entrada que no hi ha cap norma constitucional que determini quin ha de ser el nombre de parlamentaris d’un Parlament autonòmic. Per tant, l’han de establir els estatuts de cada Comunitat autònoma. Alguns ho fan directament. D’altres es remeten a una Llei electoral pròpia. I en el panorama espanyol trobam sistemes molt diversos: algunes lleis electorals concreten el nombre de diputats per cadascuna de les circumscripcions; d’altres opten per una forquilla màxima i mínima; n’hi ha que fixen només un mínim o bé un màxim, i en trobam que determinen el nombre de diputats d’acord amb l’evolució demogràfica de la Comunitat autònoma. 

El que vull remarcar amb el que acab de dir és que, en tots els casos, d’una manera o altra, les lleis electorals combinen el criteri poblacional amb el territorial, tret de l’Estatut basc que atorga un nombre igual de diputats (25) a cadascuna de les tres províncies que conformen la Comunitat autònoma, amb un Parlament que té, per tant, 75 diputats, trencant d’aquesta manera el principi de la representació proporcional. 

Un altre sistema no tan extrem en favor de la territorialitat és, precisament, el nostre, on l’Estatut determina 4 circumscripcions electorals (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) i remet a la Llei electoral la composició del Parlament, que (art. 12) fixa en 59 diputats distribuint-los irregularment: 33 per Mallorca, 13 per Menorca, 12 per Eivissa i 1 per Formentera.

Dit això, convé tenir en compte dues qüestions que afecten al sistema que els habitants de les Illes Balears ens vam donar l’any 1986: La primera, que el criteri seguit no respon a cap fórmula matemàtica que el relacioni amb la demografia (encara que la té en compte), sinó a un acord pres entre tots, és a dir a un consens que van forjar les forces polítiques que estaven representades al Parlament l’any 1986. La segona, que el sistema fixat va ser declarat constitucional per la sentència 45/1992, que desestimà un recurs d’inconstitucionalitat contra la norma, tot i que la distribució d’escons entre les quatre circumscripcions no respectava la proporcionalitat amb la població de cadascuna d’elles. 

Fetes aquestes dues observacions, crec tanmateix que no podem obviar els 30 anys que han passat des de la sentència, ja que, d’aleshores ençà, s’han alterat alguns paràmetres que ens conviden a reflexionar sobre una necessària reforma de la llei electoral en allò que afecta, precisament, a la distribució d’escons. Des del meu punt de vista, s’han produït tres fets cabdals que no podem menystenir:

1er) S’ha separat el càrrec de diputat al Parlament del de conseller al Consell Insular respectiu. Ara, cada illa elegeix els seus consellers per sufragi universal i directe (art. 64.1 EA) perquè governin un Consell Insular que, des de l’Estatut de 2007, és considerat com a “institució autonòmica” (al mateix nivell que el Parlament, el Govern i el President de la Comunitat (art. 39 EA), alhora que tots s’han dotat -i s’han de seguir dotant- de moltes més competències per tal d’esdevenir vertaders “governs” de cadascuna de les illes (arts. 70 a 74 EA).

2n) S’ha disgregat el Consell d’Eivissa-Formentera en dos: Eivissa i Formentera (art. 39 i 41.3 EA), encara que sense alterar la representació global al Parlament (13 diputats), però assignant-ne 12 a Eivissa i 1 a Formentera (art. 12.2 de la llei electoral). I

3r) S’ha modificat substancialment el pes demogràfic entre Menorca i Eivissa. Concretament -i en xifres rodones-, el 1986 Eivissa tenia 65.000 h. i Menorca 60.000. Per tant, Eivissa tenia 5.000 h més que Menorca, una diferència que podíem considerar com a no substancial. Avui, en canvi, Eivissa en té 152.000 i Menorca 96.000. Per tant, Eivissa té 56.000 h més que Menorca. No és broma. Però  a l’hora d’avaluar la bondat del sistema, també hauríem de tenir en compte el creixement que ha experimentat Mallorca, encara que no assoleixi la dimensió del que ha tingut l’eivissenc. Mallorca tenia 550.000 h el 1986 i en té 940.000 el 2022. Estam parlant de xifres que l’any 1986 eren impensables.

¿Són, doncs, suficients aquests tres grans canvis per plantejar-nos una reforma de la Llei electoral de 1986 per ajustar la representativitat al Parlament que conjugui de manera més equitativa els principis de proporcionalitat i el de representativitat dels respectius territoris illencs? La meva resposta és sí. 

¿I com es podria concretar la reforma? Per dur-la a terme cal, d’entrada, complir amb un imperatiu legal: que l’acordi un mínim de 40 diputats (2/3 dels parlamentaris). Però, sobretot, hauríem també de complir un imperatiu que definiria com de “bona política”: que l’acord sigui pres per totes les forces polítiques, com ho va ser el de 1986 que -ho repetesc- no respon a cap mena de fórmula matemàtica lligada a la demografia. Simplement tots els partits van creure que aquella era una bona redistribució, encara que, si tenim en compte la població de les Illes Balears l’any 1986, Mallorca (amb 33 diputats) tenia 1 diputat per cada 16.666 habitants; Menorca (amb 13 diputats) en tenia 1 per cada 4.615; Eivissa (amb 12) en tenia 1 per cada 5.417; i Formentera (amb 1) en tenia 1 per cada 5.000. Acceptada la desproporció que infra representava Mallorca -que tots van acceptar per afavorir el principi de la territorialitat-, veiem, però, que aleshores la desproporció entre les illes menors era molt petita i per tant assumible (a més de constitucional, si tenim en compte la sentència de 1992).

Avui, però aquesta desproporció s’ha engrandit de manera molt considerable. Tenim, doncs, que, en xifres aproximades, Mallorca té 1 diputat per cada 27.000 h; Menorca 1 per cada 7.432; Eivissa 1 per cada 12.326; i Formentera 1 per cada 12.110.

Com es pot resoldre l’equació de manera satisfactòria?

D’entrada vull afirmar que la fórmula no pot ser la de disminuir el nombre de diputats al Parlament, ja que, si ho fèiem, el “llindar electoral” (cast. umbral) augmentaria fins al punt que -com ha assenyalat el professor Oliver Araujo-  podria deixar fora del Parlament partits polítics que superin fins i tot el quinze o el vint per cent dels vots en una illa. És, de fet, el que pretenia el govern de José Ramón Bauzà, que proposava un Parlament amb 43 diputats en total; 24 per Mallorca, 9 per Menorca, 9 per Eivissa i 1 per Formentera), sota la màscara d’abaratir el cost polític i afavorir l’austeritat. Sens dubte que l’abaratiria, però a costa de desnaturalitzar el sistema, que deixaria de ser proporcional per esdevenir, a la pràctica, un sistema majoritari corregit, on només dos partits tindrien possibilitats reals d’obtenir representació en cada circumscripció.

Crec, doncs, que una fórmula que podria refer mínimament l’equilibri sense trencar el consens de 1986, seria la d’augmentar el nombre de diputats del Parlament, que passaria de tenir-ne 59 a tenir-ne 62. Aquesta proposta, que va obtenir un principi de consens entre els components de la taula rodona que, organitzada per la Fundació Rubió, va tenir lloc a Maó el passat 5 de desembre (taula a la qual hi participava un militants de Mes, un del PSOE i un del PP -tots ells menorquins-, encara que actuaven a títol personal i, per tant, no involucraven amb la seva opinió el parer del partit al qual pertanyien), és la següent: assignar un diputat més a Mallorca, que quedaria amb 34 diputats; assignar-ne dos a Eivissa, que restaria amb 14; i mantenir els 13 de Menorca i el diputat per Formentera.

Som ben conscient que, amb aquesta fórmula, el desequilibri en favor de la territorialitat que afavoreix les illes menors continuarien existint -com existia en la fórmula adoptada el 1986, que va ser acceptada per tots-, però Eivissa es veuria força més ben representada i Mallorca no hauria de cedir encara més representativitat de la que, generosament, va cedir el 1986.

L’acarnissada lluita per dominar el Poder Judicial

4 Desembre 2022 by

No crec que ens hàgim de considerar pessimistes si constatam avui que la realitat política del nostre país passa sovint pels Tribunals de justícia, i això no és bo per a ningú. D’entrada, no ho és per als mateixos Tribunals que, davant la incapacitat manifesta de diàleg parlamentari, es converteixen més d’un cop en una mena de tercera cambra, que es veu forçada a decidir sobre qüestions que mai no haurien d’arribar a la seva consideració. Però temps era temps quan els polítics podien debatre i assentir o discrepar des de la tribuna sense necessitat d’insultar-se i permetien que el diàleg fluís, conscients que calia respectar el joc de les majories i les minories, convençuts que no era bo per a ningú afirmar que tot allò que fa el govern, quan no hi estem d’acord, ha d’acabar als Tribunals.

Crec, sense temor d’equivocar-me, que aquesta pràctica aviciada és un element que ha contribuït a la politització de la justícia, que és el pas anterior al trencament de l’Estat de dret, el qual es fonamenta -no cal dir-ho- en la separació de poders. Però quan l’executiu i el legislatiu són incapaços d’exercir les funcions que la Constitució els imposa i, subvertint les premisses que haurien de regir el debat parlamentari, es neguen a perdre i amenacen de dur totes  les qüestions amb les quals no estan d’acord als Tribunals (ja sigui als de Justícia o bé al Constitucional), aleshores ben aviat cauen en la temptació de convertir aquestes instàncies en crosses que donin suport als partits per així assegurar-se el seu favor.

El fet que el govern de Pedro Sánchez vagi nomenar Fiscal General de l’Estat Dolores Delgado l’endemà que era cessada com a Ministra de Justícia i que ara proposi Juan Carlos Campo, també exministre del ram, per ocupar una plaça al Tribunal Constitucional és la prova més llampant d’aquesta voluntat de fer-se amb el Poder Judicial i treure-li aquella imparcialitat que és indispensable per impartir justícia o interpretar adequadament la Constitució. Però aquest no és un pecat exclusiu del Partit Socialista, ja que el Partit Popular ha jugat la mateixa carta de manera gens dissimulada. Podem posar com a exemple el nomenament per al Tribunal Constitucional d’Enrique Arnaldo, un jurista que es va lliurar d’una investigació penal perquè els fets havien prescrit i els principals mèrits del qual era la lleialtat més absoluta al Partit Popular i haver participat en tots els passos més polèmics de la carrera acadèmica del llavors president del partit, Pablo Casado. Com també fa uns anys va nomenar per al Tribunal Constitucional Enrique López, avui conseller de Justícia de la Comunitat de Madrid, que va ser interceptat per la Policia Nacional mentre conduïa la seva moto sense casc i ebri el diumenge 1 de juny del 2014 a les 7.30 del matí. Més encara, en el passat, el PP va tenir un president del TC que era militant del partit -Francisco Pérez de los Cobos- i un magistrat -Andrés Ollero- que havia estat diputat. I darrerament, va nomenar magistrada del TC Concepción Espejel, que els populars havien dut primerament al Consell General del Poder Judicial després que va ser apartada -juntament amb Enrique López- de l’Audiència Nacional quan jutjava el cas Gürtel -on estaven enfangats capitostos del PP- un cop van ser denunciats pels fiscals per haver ostentat càrrecs en aquest partit.

Estam, doncs, davant uns fets respecte dels quals les paraules de Jesús -“qui estigui net de pecat, que llenci la primera pedra”- es poden aplicar als dos grans partits que, en actuar com ho estan fent, coadjuven sens dubte a la degeneració del sistema democràtic.

Tot i així -no tot ha de ser necessàriament negatiu-, voldria avui destacar una actuació judicial que val la pena tenir en compte: la que ha protagonitzat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb la sentència que ha dictat sobre la Mesa del Parlament d’aquella comunitat en la qual s’afirma que Roger Torrent, que la presidia l’any 2019, i tres dels seus excompanys, no van desobeir el Tribunal Constitucional quan van tramitar l’octubre d’aquell any dues resolucions en les quals es reivindicava el dret d’autodeterminació i es reprovava el Rei Felip VI.

Pens que és interessant entrar en el fons de la sentència exculpatòria, que es fonamenta tècnicament en l’absència d’un mandat “clar i específic” de les providències del Tribunal Constitucional que advertissin la Mesa de vulnerar el seu mandat. 

Si ens atenem, doncs, a la sentència, veiem que la interpretació majoritària del TSJC va considerar que allò que realment estava prohibint el Tribunal Constitucional era “continuar amb el procés polític d’independència”, que va culminar en l’1-O -cosa lògica si tenim en compte que aquesta era una acció netament inconstitucional-, però no contradeia la Constitució el fet de “parlar de l’autodeterminació com a mera proclama política” ni ho era tampoc la reprovació del Rei.

Val a dir que la resolució incorpora la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre la primacia de la llibertat d’expressió, sobretot quan ens enfrontam a qüestions d’ “interès públic” com són la independència de Catalunya i la monarquia. La sentència, a més, puntualitza que “és important posar de manifest” que les actuacions de la Mesa del Parlament, dirigida per Torrent, se situaven en el pla deliberatiu, i això les feia “absolutament diferents” de les que al seu dia va adoptar la Mesa presidida per Carme Forcadell, que va permetre la proclamació de la independència, aquella que, uns minuts després, va deixar sense vigor l’inefable Puigdemont.

Sentències com aquesta que estic comentant ens ajuden a creure en la Justícia, una Justícia que, en aquest cas, va estimar que la Mesa podia admetre, com ho va fer, les propostes de resolució de què estic parlant, per més que el seu contingut pogués alarmar molts dels que creuen fermament en la unitat d’Espanya. I això perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans i fins i tot el nostre Tribunal Constitucional avalen aquesta mena de debats polítics que han d’emparar-se en el lliure exercici de la llibertat d’expressió.

És, doncs, important que siguem conscient d’una cosa: que als parlaments la llibertat d’expressió és molt ample, i que, per això mateix, la resolució que va prendre la Mesa del Parlament de Catalunya de permetre aquell debat, no contradeia cap principi constitucional per fortes que fossin les crítiques al Rei, ja que ni pretenien aprovar la independència ni tampoc derrocar la monarquia. Només permetia que en el debat s’expressés un desig polític -el que propugnava la independència i alhora criticava durament el Rei-, dues qüestions que segurament podien ferir moltes sensibilitats i fins i tot pot irritar molta gent, però que eren matèries sobre les quals els diputats tenien dret a parlar.

Si una cosa deixa clara la sentència que estic lloant és que als parlaments es pot debatre sobre qualsevol qüestió política que tengui repercussió sobre la la vida dels ciutadans, i, per tant, sobre possibles reformes constitucionals, ja que no és possible debatre sobre una possible reforma sense criticar aspectes -ni que siguin fonamentals- de la llei que pretén reformar-se. Llàstima que, avui, molts parlamentaris confonguin la llibertat d’expressió amb l’insult, la injúria o la calúmnia més barroeres.

I dit això, el que voldria destacar és que el procés iniciat contra la Mesa del Parlament de Catalunya, que ha acabat en un no-res, probablement no s’hauria produït si no visquéssim en una situació tan radicalment enfrontada dels uns contra els altres. Simplement, va arribar als tribunals perquè els polítics contraris a la independència de Catalunya, en veure’s impotents per impedir un debat parlamentari que els molestava i amb el qual no estaven legítimament d’acord, van ser incapaços d’acceptar que eres en minoria i van acudir al Poder Judicial perquè els donés una mà i condemnés els processats. Per això els polítics volen dominar el Poder judicial, oblidant que, si ho acaben aconseguint, enfonsaran el sistema democràtic.

Les indesitjades conseqüències d’una llei que s’havia de fer

27 Novembre 2022 by

La Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual, coneguda popularment com a Llei de Llibertat Sexual i, sobretot, com a llei de “només sí és sí”, va tenir un llarg tràmit de més d’un any i va ser aprovada l’agost passat pel Congrés dels Diputats amb 205 vots a favor i 141 en contra. Va entrar en vigor el 7 d’octubre.

Inspirada per la ministra d’Igualtat, Irene Montero, la llei -no us oblideu- va ser una iniciativa del Govern de coalició, el qual va assegurar que era una de les més avantguardistes del món en favor dels drets de les dones, cosa que probablement és cert, a pesar que els seus crítics (PP i Vox, que van votar-hi en contra i la Cup que es va abstenir) van afirmar que vulnerava la presumpció d’innocència i la igualtat davant la llei, afirmacions que no subscric.

El fet que va esperonar el govern per elaborar-la va ser el polèmic cas de “la manada”, format per aquells cinc homes que van violar una jove de 18 anys en un portal durant les festes de Sant Fermí a Pamplona el 2016. La justícia espanyol els va condemnar per “abús sexual” en entendre que no hi va haver violència ni intimidació -cosa que va provocar gran escàndol a la ciutadania-, però més tard va rectificar i el Tribunal Suprem va acabar elevant les penes de 9 a 15 anys de presó per “violació”.

El cas va generar manifestacions a tot el país i l’exigència de part de la societat espanyola de reformar les lleis per protegir les dones d’atacs sexuals i endurir els càstigs per als qui els perpetressin, i l’actual govern, declarant-se obertament feminista, va començar llavors a dissenyar una nova llei que implicava canvis importants en el tractament dels delictes sexuals i l’atenció a les víctimes.

La innovació més important de la llei de què estic parlant feia referència al consentiment abans de qualsevol interacció sexual. “Només s’entendrà que hi ha consentiment quan s’hagi manifestat lliurement mitjançant actes que, tenint en compte les circumstàncies del cas, expressin de manera clara la voluntat de la persona”, exposa el text legal. Per això considera les conductes sexuals sense consentiment com a agressions i les castiga amb diferents penes que depenen de les circumstàncies i dels agreujants del cas.

El canvi suposava que una agressió sexual no implicava necessàriament l’ús de la força o que la víctima hagués intentat resistir-se, ja que la passivitat podria estar condicionada per una intimidació ambiental o per la ingesta d’alcohol o altres substàncies.

Una de les característiques bàsiques de la llei rau en el fet de suprimir la distinció entre abús i agressió sexual i convertir el consentiment exprés en la clau per jutjar aquesta mena de delictes. D’aquí que la seva principal valedora -Irene Montero- manifestés el dia de la seva aprovació que “cap dona haurà de demostrar que hi va haver violència o intimidació en una agressió perquè sigui considerada com a agressió. Reconeixem totes les agressions -va dir- com a violències masclistes”.

Estam, doncs, davant una llei que ha promogut una esquerra molt ideologitzada, la qual cosa, en principi, no ha de ser necessàriament un defecte, però tota llei té necessitat de respondre a una tècnica impecable, cosa que exigeix ​​un coneixement que no s’aconsegueix tan sols amb la ideologia, sinó amb una preparació jurídica que no sempre adorna els polítics que la promouen. Per això, en el procediment legislatiu s’estableixen una sèrie de controls per evitar efectes indesitjats, controls que, en el cas de la “llei del sí és sí” van fallar, no sé si per les presses, per la supèrbia o per l’excés d’ideologització dels seus promotors, convertint-la en un problema polític que ara afecta tot el govern i ha provocat alarma social, ja que, un cop vigent, nombrosos advocats de condemnats per delictes contra la llibertat sexual sota l’anterior Codi Penal han obtingut l’aplicació automàtica de la rebaixa de penes que, en alguns supòsits, preveu la nova llei. I els jutges, que actuen en compliment del mandat de retroactivitat favorable al reu del Codi Penal, s’han vist obligats a aplicar amb caràcter retroactiu la norma que més afavoreix els condemnats.

El problema, per tant, no sorgeix -si més no des del meu punt de vista- pel fet d’haver unificat el concepte d’abús amb el d’agressió sexual, per aconseguir que tot acte sexual contra una persona sense permís fos un delicte d’agressió. Més encara, crec que era urgent que la violació mai no pogués ser considerada abús, com va passar en la primera sentència contra els joves de la manada, però precisament perquè la intenció era bona i era també important el canvi legislatiu per protegir les víctimes, la reforma s’havia de fer amb el màxim rigor jurídic i amb una impecable precisió tècnica.

Pilar Rahola -amb que moltes vegades discrep- formulava fa poc i amb raó les següents preguntes des de les pàgines d “El Periódico”: Com és possible que, després del duríssim informe del Ministeri de Justícia [regentat aleshores per Juan Carlos Campo] contra el text, avisant que “afectaria la reducció de penes d’alguns condemnats per abús i agressions”, no es retirés el projecte per estudiar i calibrar de debò els danys que podia provocar? Com és possible que no s’escoltés l’alarma que va disparar el CGPJ en la mateixa direcció dels perills de la llei? L’avís dels jutges era inequívoc: “La reducció dels límits màxims de les penes comportarà -deia- la revisió de les condemnes allà on s’hagin imposat les penes màximes d’acord amb la regulació vigent”. És a dir, el CGPJ avisava del greu risc de la llei: que els beneficis de què gaudirien els agressors sexuals ja condemnats, comportaria una reducció de penes que, com ha passat, podia implicar la sortida de la presó.

Per descomptat, no accept ni combreg amb l’atac que ha dut a terme Abascal contra la llei, que l’ha tractada d’ “infame” i la ministra de “criminal”, però sí que he de criticar Pedro Sánchez per cedir davant Podem quan la llavors vicepresidenta Carmen Calvo va advertir dels problemes que podria provocar aquesta llei i es va oposar a iniciatives com la “llei trans” que, sens dubte, donarà també força motius de controvèrsia.

Però si arribam a la conclusió que, en aquest cas, la ideologia ha perjudicat una llei que en molts aspectes era necessària, el pitjor no ha estat l’alarma social que ha creat en veure que alguns presos condemnats veien reduïdes les seves condemnes, ja que, en part, aquesta realitat podrà ser reconduïda per les disposicions que ha adoptat el Fiscal General de l’Estat i, probablement, adoptarà el Tribunal Suprem quan unifiqui la doctrina. El pitjor ha estat que la ministra Irene Montero, en un rampell de supèrbia, incapaç de la menor autocrítica, hagi apuntat al Poder Judicial -als jutges en conjunt- acusant-los d’aplicar malament la llei i de dictar sentències emparades en la seva ideologia masclista, tot suggerint -o millor, exigint- que aquests jutges havien de ser reeducats.

No crec que sorprengui ningú si afirmam que, en conjunt, els jutges espanyols responen majoritàriament a una ideologia conservadora (en aquest aspecte, és probable que només els registradors de la propietat els superem), però afirmar que han aplicat malament la llei perquè són masclistes, no només és un insult, sinó una acusació que bé es podria entendre que els titlla de prevaricadors. O sigui, és un despropòsit. En definitiva, que la llei no va saber blindar-se per evitar els seus defectes, i el que toca ara és assumir l’error i cercar la manera de posar-hi remei per impedir que es lesioni la confiança de la ciutadania en la capacitat de la justícia per protegir les víctimes de la violència sexual. I això no és fàcil.

—–

N.B. I dit això, vull manifestar la meva solidaritat amb Irene Montero pels atacs inqualificables que ha sofert des de la bancada de la dreta reaccionaria espanyola. El que li han dit no és tolerable ni es pot emparar en la llibertat d’expressió.

Sobre la sedició i la malversació al Codi Penal

20 Novembre 2022 by

L’únic que sabem de cert a hores d’ara és que s’ha presentat una proposició de llei al Congrés dels diputats  per iniciativa del PSOE i d’Unides Podem que elimina del Codi Penal el delicte de sedició -la pena màxima de la qual avui és de 15 anys de presó i va servir per condemnar els líders del procés a penes de 9 a 13 anys-, que serà substituït per un altre de desordres públics agreujats, amb una condemna límit de cinc anys. 

Si la proposició acaba convertint-se en llei orgànica (que exigeix un majoria absoluta que Sánchez pot obtenir sense PP, Vox ni C’s), suprimirà completament el capítol I del títol XXII del Codi Penal, amb sis articles que detallen el delicte de sedició, i canviarà l’article 557, que regula els desordres públics. En el cas, doncs, d’aprovar-se en aquests termes, incorreran en aquest darrer il·lícit de nova creació -penat amb presó de sis mesos a tres anys- els qui amb violència i intimidació o al si d’una multitud alterin l’ordre públic i impedeixin l’aplicació de lleis o resolucions judicials. Si el delicte el cometen autoritats, la pena d’inhabilitació absoluta arribarà als vuit anys.

El canvi és, doncs, substancial respecte dels textos fins ara vigents i ha provocat una reacció duríssima de dos col·lectius que res no tenen res a veure: PP i JuntsxCat, és a dir de Feijóo i de Puigdemont, òbviament per raons tan diverses com oposades, que d’alguna manera ens poden induir a pensar que la reforma no està mal enfocada i cal mirar-la amb bons ulls.

El passat 30 d’octubre vaig escriure que, en el nostre marc legal, el delicte de sedició no formava part dels delictes contra la Constitució -a diferència del de rebel·lió (que seguirà vigent)-, sinó contra l’ordre públic. I que no eren pocs els penalistes que afirmaven que el seu redactat, producte d’un temps molt diferent de l’actual, feia que la sedició s’assemblés a una mena de “rebel·lió en petit format”. Per tant, calia revisar-lo per adaptar-lo als estàndards europeus.

De fet, aquesta “rebel·lió en petit format” es dedueix clarament de la sentència de 2019, amb la qual es condemnava el polítics catalans a molts anys de presó (13 en el cas de Junqueras), alhora que la majoria dels processats eren també condemnats pel delicte de malversació, en el sentit que aquesta havia estat necessària per assolir el delicte principal, que va ser el de sedició, un cop el mateix tribunal va desestimar el de rebel·lió, del qual els acusava el Ministeri Fiscal.

Encara que Sánchez va dir fa temps que calia modificar el delicte de sedició al Codi Penal, difícilment hauria donat aquest pas en els termes que ho ha fet sense la contumàcia que ha mostrat el PP a l’hora de renovar el Consell General del Poder Judicial. En efecte, aquella negativa de Feijóo en aquest punt -que no va saber aguantar la pressió de l’extrema dreta mediàtica i la que té dins el seu partit- ho va precipitar tot i va empènyer els socialistes a optar per la reforma de la sedició; i a Esquerra, a sumar-se a la proposta.

Cal dir que la fórmula seguida -proposició de llei i no projecte de llei, que hauria estat el més adequat- accelera encara més el procediment, perquè així el govern s’estalvia els informes preceptius del Consell d’Estat i del Consell General del Poder Judicial que, tal com estan les coses, hauria fet encallar la reforma. La decisió és, sens dubte, criticable, però també comprensible amb un CGPJ il·legítimament segrestat pel PP.

Convé d’altra banda remarcar que, segurament, la reforma de la sedició tindrà un efecte secundari important en aplicar-se als condemnats pel Procés, la majoria dels quals ho van ser “per sedició en concurs amb malversació” (que és un delicte diferent), perquè, si tenim en compte la sentència, veiem que el Tribunal Suprem no va tractar la malversació per se, sinó com a mitjà per cometre la sedició. I això significa que si la reforma treu del Codi Penal la sedició, (cosa amb la qual estic d’acord), la Sala Segona del Tribunal Suprem -la mateixa que els va condemnar- haurà de plantejar-se la revisió de les penes imposades a cadascun dels condemnats, i decidir si, entenent (com va entendre) la malversació com a mitjà per cometre la sedició, aquella no hauria també de decaure en desaparèixer el delicte principal, fet que alhora tindria conseqüències pel que fa a la inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics, ja que, molt probablement, també la inhabilitació decauria.

No és, doncs, estrany que la reforma hagi provocat un gran malestar no sols en les files de la dreta, sinó també en el Tribunal Suprem, que -si la interpretació que faig del que pot succeir es confirma- haurà de beure’s la seva pròpia medicina. Un Tribunal Suprem bel·ligerant que -no ho oblidem- fins i tot va fer un informe contrari als indults, que han estat segurament la decisió del govern que més ha desinflamat la situació a Catalunya i ha facilitat el diàleg i la convivència, a pesar que la dreta espanyolista i Puigdemont segueixin atrinxerats en el no a tot i al “cuanto peor, mejor” per als seus interessos que, probablement, no són els de la majoria de catalans ni dels espanyols no catalans.

És cert que Pedro Sánchez ha dit públicament, en anunciar la reforma, que aquesta no tindria conseqüències per a Puigdemont ni per als fugats que no han estat jutjats, els quals, tant sí com no, hauran de comparèixer davant la justícia; però aquesta afirmació, encara que contundent, pot ser contradita si acaba imposant-se la tesi d’acord amb la qual, desapareguda la sedició, també desapareix la malversació (si no hi ha hagut enriquiment personal, com demana Esquerra) pel fet d’haver estat entesa pel Tribunal Suprem com un mitjà per dur a terme el primer delicte.

Desconec que succeirà en el debat que tindrà lloc al Parlament, però la primera lliçó que podem treure del que està succeint és que la judicialització d’un fet polític en la forma que va dur a terme el govern de Mariano Rajoy va ser un gran error, com també ho va ser la duríssima (i al meu entendre, desproporcionada) sentència del Tribunal Suprem.

El passat 30 d’octubre -abans, per tant, que aquesta proposició de llei entrés al Parlament- deia també que les dificultats a què ens enfrontàvem es podien complicar encara més si teníem en compte que la sentència del Tribunal Suprem havia estat impugnada davant d’institucions europees i que estàvem pendents d’un no gaire llunyà pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió sobre si la justícia espanyola, en la persecució dels líders independentistes catalans, va vulnerar (o no) drets fonamentals, com d’altra banda afirmen Amnistia Internacional, el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides i fins l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa.

No és, doncs, estrany que ara, els magistrats que van signar aquella sentència i hauran de revisar-la a la llum del canvi que es produirà al Codi Penal si aquest arriba a bon port, mostrin un gran malestar, perquè del que no hi ha cap dubte és que l’exposició de motius de la proposició de llei presentada al Congrés dels diputats posa als peus dels cavalls la sentència del Suprem de cara als recursos presentats davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans per la manca de proporcionalitat existent entre les penes imposades i la conducta castigada. I aquest principi és tan important com el de legalitat.

Sigui com vulgui, voldria, però, acabar dient que una cosa és que la malversació per la qual van ser condemnats els líders del Procés decaigui pel fet que el Tribunal Suprem la va entendre com a un mitjà per cometre un delicte que haurà deixat de ser-ho (la sedició), i una altra molt diferent que el delicte de malversació sigui foragitat del Codi Penal quan no hi hagi lucre personal, com sembla que demana Esquerra. Crec que això seria gravíssim perquè la malversació va directament lligada a penar la corrupció econòmica, i el delicte s’ha de mantenir com a tal delicte encara que el beneficiat per l’acció delictiva no sigui el qui la practica, sinó un tercer (el partit, el sindicat, el concessionari d’una obra pública, etc.). La malversació, doncs, ha de ser penada hi hagi o no lucre personal.

Feijóo o la manca de lideratge

13 Novembre 2022 by

Feia poc que havia mort Franco quan es començaren a organitzar els moviments polítics que acabarien formant els partits que es van consolidar durant la transició. Alguns, com el PSOE i el PC, existien de feia molts anys i es movien en la clandestinitat, però tenien poca activitat exterior per motius del tot comprensibles i va ser després de la mort del dictador quan tota la maquinària en favor de la democràcia es va posar en marxa.

En aquell context polític vaig conèixer molts homes que ens van ajudar a fer possible que Menorca participés en la lluita pacífica que vam dur a terme per consolidar un sistema de llibertats. Un d’ells va ser Ernest Lluch, que va passar uns dies a casa meva, ja que havia d’intervenir en un dels primers grans mítings que es van fer a la nostra illa, amb el Teatre Principal ple de gom a gom. L’organitzava el Moviment Socialista de Menorca.

Aquells dies vaig mantenir llargues converses amb Ernest Lluch amb qui vaig forjar una amistat que perdurà fins a la seva mort a mans d’ETA. De fet, durant la seva estada a Menorca vam parlar de moltes coses alienes a la matèria per a la qual havia vingut, alguna de les quals explicaré en un dels capítols que tindrà el llibre que, sota el títol de “Les màscares del jo” publicarà aviat Edicions Tres i Quatre. Però ara no toca parlar d’aquest llibre -temps hi haurà de fer-ho- sinó d’una confidència que em va fer Ernest Lluch referent a Josep Tarradellas, després que el va visitar quan encara vivia exiliat a Saint-Martin-le-Beau (França).

Corprès per la personalitat d’aquell polític, Lluch em va dir que, a parer de Tarradellas, una de les virtuts més grans -i difícils de sostenir- per un líder polític era saber dir “no” als seus quan, a criteri d’ell, aquests s’equivocaven. Amb això volia dir, simplement, que és el líder qui ha de marcar el temps i el pas, i no s’ha de plegar als cants de sirena dels seus quan aquests el poden induir a cometre un error.

De fet, tot i que la contundència de l’afirmació va impactar Ernest Lluch, el cert és que, si llegim amb deteniment els fets històrics, molts polítics de talla han contrariat, en moments crítics, algunes veus poderoses del seu partit. Sense anar més lluny, Winston Churchill s’oposà rotundament a la política de contemporització amb Hitler que pregonava el primer ministre anglès Neville Chamberlain a pesar que el mateix dia que ell s’enfrontà al primer ministre, començava la conquesta hitleriana d’Europa occidental i pintaves bastos per a Anglaterra, que va haver de sofrir les conseqüència d’un avanç germànic cap a Dunkerque, que provocà la retirada franco-britànica a la costa atlàntica.

En un moment força menys dramàtic però important per a la política del nostre país, Felipe González va decidir, contrariant el que havia estat la política del seu partit que ell mateix havia defensat, l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Va tenir moltes veus en contra, però ell explicà i defensà el canvi de criteri alhora que anunciava la seva dimissió si el referèndum que va convocar l’any 1986 es resolia amb un “no” del espanyols.

Uns anys abans, el 1979, Felipe González ja havia donat proves fefaents del seu lideratge enfrontant-se també a una majoria del seu partit quan proposà que aquest renunciés al marxisme, que fins aleshores havia assumit el PSOE al seu programa ideològic. De fet, va ser en el XXVIII Congrés del partit, que va tenir lloc l’any 1979, quan Felipe González advocà per abandonar les tesis marxistes. La majoria s’hi oposà i ell renuncià al càrrec de secretari general. La dimissió, feta per coherència amb les seves pròpies idees, va provocar una forta crisi en el PSOE, que va ser dirigit per una gestora que convocà finalment un congrés extraordinari en el qual va vèncer la tesi del seu líder. El partit deixava de ser marxista i acceptava el socialisme democràtic com a ideologia. González, doncs, se la va jugar i va vèncer. Podem estar o no d’acord amb la seva tesi, però el que no podem negar és que, seguint el criteri de Tarradellas que em va explicar Ernest Lluch, González demostrà que era un líder. Havia sabut dir “no” als seus.

Molt més proper als nostres dies tenim el cas de Pedro Sánchez que, l’any 2016, va ser expulsat de la secretaria general del PSOE només dos anys i tres mesos des que va ser elegit. Després d’una jornada dramàtica, amb crits, plors i insults, Sánchez va acceptar que els membres del comitè federal votessin a mà alçada la seva proposta de celebrar unes primàries per triar el secretari general. Va ser derrotat per 132 vots en contra i 107 a favor. Un minut després va anunciar la dimissió. Però un any més tard, contra el parer de gairebé tots els líders històrics del partit, que van donar suport a Susana Díaz, Sánchez, sense abandonar els seus posicionaments ideològics, guanyava les primàries i era reelegit secretari general del PSOE. Òbviament, com en el cas de González, podrem estar d’acord o no amb la política que, d’aleshores ençà ha dut a terme, però, el que no podrem negar és que, també ell, va se un líder que va saber dir “no” als seus quan va creure que havia de fer-ho.

Podem dir el mateix de Núñez Feijóo? Ni de prop. L’expresident gallec assumí la direcció del PP després del pèssim mandat de Pablo Casado presentant-se com un home d’Estat que es mostrava dispost a arribar a acords amb Sánchez, alhora que deixava caure que, per la seva banda, no hi hauria cap problema per renovar el Consell General del Poder Judicial, que du en funcions quatre anys, contravenint el que, en aquest punt, mana la Constitució. Però aquesta afirmació ha quedat desmentida pels fets, agafant-se ara a una excusa -quantes ja n’han fet servir els populars per incomplir el mandat constitucional?- que no té cap mena de suport: la possibilitat de modificar el delicte de sedició al Codi Penal, després de justificar que, fer-ho, implicava cedir al xantatge dels independentistes, tot i que, dos dies abans, la seva número dos, Cuca Gamarra, havia declarat públicament a la televisió que la sedició i la renovació dels membres del CGPJ no tenien res a veure.

Analitzant els fets des de fora, estic convençut que Feijóo volia tancar el pacte sobre la renovació del CGPJ perquè aquest pas el reforçava davant Brussel·les -des d’on s’ha afirmat reiteradament que la situació espanyola és en aquest punt insostenible-. Però finalment es retractà. Per què? Doncs és ben simple: perquè la dreta madrilenya no va acceptar la jugada. Enric Juliana ho ha dit molt clarament: ” Hi ha molt guirigall al voltant d’Isabel Díaz Ayuso. A la dreta madrilenya li agrada el perreo, ball sensual que pren un significat molt intens en els escenaris de poder. Manem i provoquem: hegemonia reforçada. Quan es va veure perreado pel radiofonista Federico Jiménez Losantos i amonestat pel diari El Mundo (100% propietat italiana), a Núñez Feijóo li van tremolar les cames. La seva marxa enrere en el pacte judicial ha descompost el personatge. L’ha desdibuixat.”

Més encara, Feijóo ha volgut justificar-se afegint-se a una campanya que intenta distingir entre el “sanchisme” i un “PSOE veritable” que, com apuntava encertadament Rosa Paz, només existeix al cap dels qui busquen deslegitimar el líder del Govern. Però al meu entendre ha fet una cosa encara més greu quan, en treure Queipo de Llano de la basílica de la Macarena a Sevilla en compliment de la Llei de Memòria democràtica, en lloc de reconèixer que la sepultura en una basílica catòlica d’aquell general responsable de milers d’assassinats que pronuncià discursos que avui ens gelen la sang, era una humiliació per als que van perdre la guerra, Feijóo s’ha posicionat clarament al costat de l’extrema dreta afirmant que calia “deixar els morts en pau”, la qual cosa, traduïda a un llenguatge que tots hauríem d’entendre, significa prolongar els honors per als criminals de guerra i perdurar en el menyspreu els vençuts.

¿Seria admissible la tomba d’un genocida nazi en un temple de l’Alemanya democràtica? No, i Feijóo ho sap i té el deure moral de trencar definitivament els llaços que la dreta encara manté amb el franquisme. Però Ayuso, que acaba d’afirmar sense cap fonament que Pedro Sánchez ataca el Rei, vol proclamar la república i tancar tots els opositors a la presó, com a Nicaragua, el té agafat pel ganyot. Per tant, és un líder vulnerable. Vaja, no és un líder. És un covard.


A %d bloguers els agrada això: