Josep Maria Quintana

Enmig del soroll immediat de la guerra, sovint costa identificar els patrons de fons que realment expliquen cap on van els conflictes. Per això val la pena prestar atenció a l’anàlisi del politòleg nord-americà Robert A. Pape, que en un article publicat el 12 de març de 2026 descriu quatre patrons estratègics ja visibles en la guerra amb l’Iran.

No es tracta de presentar Pape com un oracle ni de donar per descomptat que tot evolucionarà exactament tal com ell apunta. Però sí d’entendre que moltes guerres modernes, sobretot quan comencen amb grans expectatives de rapidesa i control, tendeixen a repetir unes lògiques molt conegudes. I això és precisament el que, segons Pape, ja està passant.

1. La trampa de l’escalada

El primer patró contempla una seqüència coneguda: una operació militar inicial pot obtenir èxits tàctics molt visibles —destrucció d’objectius, morts de comandaments, col·lapse de defenses— però no assolir el resultat polític buscat. És a dir, es pot colpejar fort sense aconseguir que el règim caigui, capituli o perdi el control. Quan això passa, els dirigents no solen revisar l’estratègia; més aviat fan el contrari: hi insisteixen amb més intensitat. Més bombardejos, més objectius, més dies d’operacions. El problema és que aquesta confiança en la pròpia superioritat militar pot derivar en una falsa sensació de control sobre l’escalada. I la història, recorda Pape, mostra que és just aquí on les guerres sovint comencen a escapar de les mans dels qui les van iniciar.

2. L’ampliació del conflicte

El segon patró ens mostra una manera clàssica de reaccionar per part de l’actor més feble davant una coalició militarment superior. Si no pots derrotar el rival al centre del camp de batalla, intentes ampliar el conflicte geogràficament i repartir-ne els costos entre altres actors. Aquesta és la lògica que Pape veu en els moviments iranians al voltant de l’estret d’Ormuz i en les amenaces sobre infraestructures energètiques regionals. L’objectiu no seria tant derrotar directament els Estats Units o Israel, sinó tensionar els seus aliats, encarir-los la guerra, generar nerviosisme als mercats i erosionar la cohesió política de la coalició. Dit d’una altra manera: no cal vèncer militarment si aconsegueixes afeblir el vincle polític que manté units els teus adversaris.

3. La trampa de les bombes intel·ligents

La guerra moderna ha convertit els atacs de precisió en una demostració de potència gairebé hipnòtica. Quan els centres de comandament són destruïts, les bateries antiaèries neutralitzades i les instal·lacions militars colpejades amb una precisió espectacular, és fàcil concloure que la victòria és a prop. Però Pape recorda una idea fonamental: l’eficàcia militar no equival automàticament a èxit polític. Les bombes poden destruir objectius, però no necessàriament la voluntat de resistència, ni les estructures de poder, ni la capacitat de l’adversari per respondre allà on l’atacant és més vulnerable. El risc, aleshores, és que l’aparent eficàcia dels primers atacs alimenti una nova ronda de bombardejos que, lluny de tancar la guerra, n’esdevingui el motor principal d’expansió.

4. Els límits del poder aeri

El quart patró és probablement el més profund: la idea que el poder aeri, per si sol, rarament provoca un canvi de règim. Aquest és un dels arguments centrals de Pape. Des de fora, sovint es tendeix a pensar que un règim autoritari, corrupte o impopular s’esfondrarà si rep una pressió militar prou intensa. Però l’experiència històrica diu una altra cosa. Quan un país és atacat des de fora, la pregunta que es fa la població ja no és si estima o no el seu govern, sinó si accepta que un poder estranger decideixi el seu futur. I en aquest context, el nacionalisme acostuma a reforçar el règim, no a debilitar-lo. El govern deixa de ser només un poder intern discutible i passa a presentar-se com el defensor de la nació.

Pape hi afegeix encara un element especialment rellevant: matar dirigents no resol necessàriament el problema, i de vegades l’agreuja. La desaparició del líder pot obrir una crisi de successió en què el relleu tingui incentius per mostrar-se encara més dur i més disposat a escalar, precisament per consolidar la seva autoritat interna. En el cas iranià, això podria tenir implicacions particularment greus si, a més, es debiliten alguns dels frens doctrinals o religiosos que fins ara havien limitat certes opcions estratègiques, inclosa la nuclear.

Una guerra regional amb possibles efectes globals

El fons de la tesi de Robert A. Pape és clar: una guerra que es volia ràpida i controlable pot entrar en una dinàmica molt més perillosa del que semblava al començament. I en el cas de l’Iran hi ha un factor addicional que ho agreuja tot: la geografia estratègica. El Golf Pèrsic i l’estret d’Ormuz no són un escenari perifèric, sinó una peça central del sistema energètic mundial. Això vol dir que una escalada regional no tindria només conseqüències militars o humanitàries, sinó també econòmiques a escala global.

Per això crec que la principal aportació de Pape no és tant predir què passarà demà com oferir un marc per entendre què ja està passant avui. Els quatre patrons que descriu —trampa de l’escalada, l’escalada horitzontal, la trampa de les bombes intel·ligents i els límits del poder aeri per provocar canvis de règim— serveixen per llegir aquesta guerra amb una mica més de profunditat i una mica menys d’il·lusió tecnològica.

I, sobretot, serveixen per recordar una vella lliçó: les guerres comencen amb plans; però després són les seves pròpies dinàmiques les que manen.

La mort de l’aiatol·là Ali Khamenei en els primers bombardejos dels Estats Units i d’Israel contra l’Iran ha obert una nova fase de la guerra i, possiblement, una nova etapa de la política mundial. Perquè el conflicte s’ha desencadenat sobre una societat complexa, amb una estructura política, religiosa i nacional que difícilment encaixa en les categories simplificades amb què sovint s’analitza des de fora.

La successió al capdavant del règim n’és un bon exemple. L’Assemblea d’Experts ha designat Mojtaba Khamenei, fill de l’anterior líder suprem, en una decisió que només s’entén amb el suport decisiu de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, el veritable pilar militar i polític del sistema. I això perquè, en moments de crisi, els règims tendeixen a reforçar els sectors més cohesionats i disciplinats. I avui, a l’Iran, aquesta estructura és la que té més capacitat per organitzar la resistència.

I’Iran —no ho oblidem— és un estat amb institucions sòlides, una tradició nacional molt profunda i una identitat històrica compartida que travessa divisions polítiques i generacionals. I si bé és cert que les pressions externes poden debilitar el règim, també poden reforçar el sentiment nacional i consolidar els sectors més durs del poder. El nomenament de Mojtaba Khamenei respon, en bona part, a aquesta lògica de tancament davant una amenaça exterior percebuda com existencial.

Mentrestant, la guerra avança en un escenari cada vegada més dramàtic. Els bombardejos han colpejat infraestructures estratègiques de Teheran, inclosos dipòsits de petroli que han provocat grans incendis. Però el precedent de les últimes dècades obliga a una prudència estratègica evident. 

La guerra de l’Iraq continua sent un advertiment contundent. La caiguda de Saddam Hussein el 2003 no va portar estabilitat ni democratització, sinó un llarg període de desordre regional: desgovern, expansió del terrorisme jihadista, radicalització de les faccions islàmiques i un enorme patiment per a la població civil. Les conseqüències d’aquella intervenció es van estendre molt més enllà de les fronteres iraquianes. El conflicte sirià, en part alimentat pel caos regional posterior, va provocar centenars de milers de morts i milions de desplaçats.

A tot això cal afegir-hi el cost econòmic colossal de les guerres modernes. Cada míssil d’alta tecnologia pot costar milions de dòlars, i la factura final d’una guerra contra un país de la dimensió i complexitat de l’Iran (90 milions d’habitants) podria ser enorme, no només en termes humans sinó també financers.

Però el conflicte no és només regional. Les seves conseqüències són immediatament globals. I la Xina és probablement un dels actors més perjudicats per l’escalada. Durant anys, Pequín ha construït una estratègia d’influència a l’Orient Mitjà basada en la cooperació econòmica i energètica, i l’Iran hi ocupa una posició central, tant pel seu petroli com pels projectes vinculats a la Nova Ruta de la Seda. Una guerra prolongada podria desestabilitzar els mercats energètics i posar en risc inversions estratègiques clau per al model de creixement xinès.

En realitat, la guerra reflecteix una transformació profunda del sistema internacional. El món que emergeix ja no és el d’un ordre relativament estable basat en regles compartides, sinó el d’una competició permanent entre potències que es manifesta a través de crisis regionals cada vegada més explosives.

Algunes declaracions recents ho expressen amb una franquesa inquietant. Segons Peter Hegseth (l’home que comanda els exèrcits de l’era Trump), la guerra es planteja “en els nostres termes”, sense restriccions polítiques ni operatives, sense projectes de construcció nacional ni retòriques democratitzadores. L’objectiu, simplement, és guanyar. I aquesta formulació suggereix que el conflicte no busca tant un canvi de règim com una guerra de destrucció impulsada pels Estats Units i Israel.

Davant d’aquesta estratègia, la resposta iraniana apunta cap a una guerra de desgast: mantenir el règim dempeus, intensificar els atacs amb míssils balístics i drons contra països del golf Pèrsic i pressionar el comerç mundial bloquejant i amenaçant l’estret d’Ormuz, una de les principals vies de trànsit energètic del planeta.

En aquest context, la posició europea ha generat també un debat profund. Ursula von der Leyen ha adoptat un dels posicionaments més durs contra Teheran, afirmant que “no s’ha de plorar pel règim iranià” i defensant un nou realisme geopolític en un món dominat per líders forts com Donald Trump, Xi Jinping o Vladímir Putin. Tot i afirmar que Europa continuarà defensant un sistema internacional basat en normes, ha admès que ja no es pot confiar en aquest ordre com a única garantia de seguretat. 

Sortosament, aquest discurs ha provocat discrepàncies dins la mateixa Unió Europea que ha hboligat Von der Leyen a rectificar. El president del Consell Europeu, António Costa, ha recordat que els iranians han de poder decidir el seu futur i que “la llibertat i els drets humans no es poden aconseguir amb bombes”. Segons Costa, només el dret internacional, la protecció dels civils i la seguretat nuclear poden oferir una sortida legítima al conflicte.

Tot i així, el debat revela una preocupació de fons: el risc que Europa acabi adoptant la mateixa lògica de força que caracteritza altres grans potències.

Si això passés, la Unió Europea abandonaria el seu principal actiu polític: la defensa del dret internacional, del multilateralisme i de la Carta de les Nacions Unides. I en un moment en què el sistema global sembla desplaçar-se cap a la llei del més fort, renunciar a aquests principis podria contribuir encara més al desordre mundial.

La història recent de l’Orient Mitjà mostra fins a quin punt les intervencions militars poden desencadenar dinàmiques que ningú havia previst. L’Iraq, Síria o Líbia en són exemples clars. L’Iran, amb la seva dimensió territorial, el seu pes demogràfic i la seva complexitat política, podria generar conseqüències encara més profundes, que la intel·ligència nord-americana ha posat damunt la taula, a pesar de Trump.

Per tot això, la pregunta que plana sobre aquest conflicte continua oberta: fins a quin punt aquesta guerra transformarà realment l’Iran? El sotmetrà o acabarà reforçant el mateix sistema que pretén afeblir? La resposta, com tantes vegades en la història de l’Orient Mitjà, podria ser molt diferent de la que avui imaginen els qui han decidit iniciar-la.

La guerra oberta contra l’Iran ha arribat envoltada d’una retòrica familiar: impedir que Teheran esdevingui potència nuclear, contenir un règim autoritari i reforçar la seguretat regional. Però darrere d’aquest relat aparentment clar hi ha una realitat molt més ambigua. El problema no és només si el règim dels aiatol·làs mereix ser combatut —les seves vulneracions de drets humans i la seva política regional agressiva són indiscutibles— sinó si l’estratègia que s’ha posat en marxa té algun sentit polític i geopolític coherent.

El dubte principal és que aquesta guerra sembla tenir objectius diferents segons qui la miri. Per a Israel, la confrontació amb l’Iran forma part d’una estratègia llargament meditada. Per a l’administració Trump, en canvi, tot indica que es tracta d’una decisió molt més improvisada, inserida en una manera de fer política internacional basada en la pressió constant i la generació de caos.

Aquesta divergència és fonamental per entendre el moment actual.

Per a Israel, l’Iran ha estat durant dècades l’enemic estratègic central. L’objectiu d’afeblir o destruir el règim dels aiatol·làs no és nou: forma part d’una visió de seguretat que aspira a redibuixar l’equilibri regional. En aquesta lògica, neutralitzar Teheran significaria desarticular una xarxa d’aliances —milícies, actors estatals i paraestatals— que ha condicionat l’Orient Mitjà durant anys. També permetria consolidar altres projectes polítics que avui estan sobre la taula, des de la redefinició del conflicte palestí fins a la reorganització de les relacions amb els països àrabs.

En aquest sentit, Israel sí que té un pla: aprofitar la finestra d’oportunitat que ofereix el suport nord-americà per debilitar decisivament el seu rival principal. El problema és que el pla israelià no és necessàriament el pla dels Estats Units.

Donald Trump ha convertit la política exterior en una eina de pressió permanent. La seva manera d’actuar no consisteix tant a establir un ordre estable com a generar situacions de desordre que li permetin negociar des d’una posició de força. És una lògica de “xèrif” en un món sense regles: el més fort imposa el ritme i obliga els altres a posicionar-se.

Aquesta estratègia té una dimensió global que sovint passa desapercebuda. El veritable adversari sistèmic de Washington no és l’Iran, sinó la Xina. Des d’aquesta perspectiva, les crisis regionals poden convertir-se en peces d’un tauler més gran. Un conflicte al golf Pèrsic no només afecta l’equilibri de l’Orient Mitjà; també pot colpejar els interessos energètics xinesos, profundament dependents del petroli que transita per aquesta regió.

Si el trànsit pel golf Pèrsic es veu interromput o si el preu del cru es dispara (cosa molt probable), l’impacte econòmic no serà homogeni. Algunes economies poden absorbir millor el xoc que altres. I en aquest escenari, la vulnerabilitat energètica de la Xina esdevé un factor geopolític de primer ordre.

Això no significa que la guerra hagi estat planificada exclusivament amb aquest objectiu, però sí que encaixa amb una estratègia més ampla: pressionar Pequín i obligar-lo a reaccionar en un entorn d’inestabilitat.

El problema d’aquest enfocament és que juga amb foc en una regió que històricament ha demostrat una enorme capacitat d’escalada. L’Iran no és un actor menor. Té capacitats militars significatives, una xarxa d’aliats regionals i una llarga experiència en guerra asimètrica. Pensar que es pot colpejar el règim sense desencadenar conseqüències imprevisibles és, com a mínim, optimista.

A més, hi ha una qüestió política que sovint s’oblida. Les intervencions militars externes rarament generen els canvis polítics que prometen. Les dictadures poden debilitar-se per pressions internes, però quan es troben sota atac extern sovint reaccionen reforçant els sectors més durs del poder i mobilitzant el nacionalisme.

En lloc d’afeblir el règim, una guerra pot acabar consolidant-lo.

A tot això s’hi afegeix un tercer element: la debilitat europea. Davant d’una crisi que afecta directament els seus interessos energètics, econòmics i de seguretat, Europa torna a mostrar una incapacitat notable per articular una posició pròpia. Les reaccions dels governs europeus han oscil·lat entre l’alineament automàtic amb Washington i una prudència silenciosa que evita qualsevol confrontació política. (El silenci còmplice de Merz davant Trump i l’intent de corregir-lo després per defensar Espanya ha estat patètic i molt significatiu de l’actitud servil de la majoria de països europeus).

Aquest comportament revela fins a quin punt el projecte d’autonomia estratègica europea continua sent més una aspiració retòrica que una realitat. Però és del tot evident que si Europa vol jugar algun paper en un món multipolar, necessita alguna cosa més que declaracions ambigües: necessita capacitat per defensar els seus interessos i per actuar com a actor diplomàtic independent.

La paradoxa és que, en un context internacional cada vegada més fragmentat, aquesta veu pròpia seria més necessària que mai. Molts actors globals busquen interlocutors previsibles i espais de negociació estables. Però això exigeix coherència i voluntat política.

La història recent ofereix una lliçó que convindria recordar: les guerres iniciades amb objectius imprecisos acostumen a prolongar-se més del que ningú preveu. I quan els interessos dels aliats no coincideixen plenament, el risc d’una escalada fora de control augmenta encara més.

En un moment en què el sistema internacional ja es troba sotmès a tensions estructurals profundes, convertir l’Orient Mitjà en l’escenari d’una partida geopolítica global pot ser una aposta extraordinàriament arriscada. Perquè, com ha demostrat sovint la història, el caos pot ser una eina útil per començar una guerra, però rarament serveix per acabar-la.

En tota democràcia constitucional madura, la justícia no és només un poder de l’Estat: és, sobretot, el seu principal mecanisme d’autocorrecció. Aquesta setmana, dues decisions judicials molt diferents —una a Espanya i una altra als Estats Units— han tornat a situar al centre del debat el paper dels tribunals, els límits del poder i la credibilitat del sistema. I ho han fet en un moment en què la justícia, especialment l’espanyola, viu sotmesa a una pressió política i social considerable.

La primera decisió prové de l’Audiència Provincial de Madrid, que ha anul·lat novament la decisió del jutge Juan Carlos Peinado d’enviar a judici amb jurat popular Begoña Gómez, esposa del president del Govern. Més enllà de la dimensió política inevitable del cas, la resolució és jurídicament significativa perquè reafirma exigències bàsiques de l’Estat de dret: no n’hi ha prou amb sospites ni amb exposicions genèriques per sostenir una acusació penal.

L’Audiència recorda que, en delictes complexos com el tràfic d’influències o la malversació, cal justificar amb precisió la tipicitat, la il·licitud i la participació delictiva. I subratlla un punt especialment rellevant: després d’un any i mig d’instrucció, el jutge no ha transformat les sospites inicials en indicis racionals suficients. Aquesta decisió no absol ningú ni tanca el cas, però envia un missatge clar: la instrucció penal no pot convertir-se en un exercici d’especulació. És un recordatori saludable que el sistema judicial conté mecanismes interns de control i revisió.

La segona decisió, de molta més transcendència institucional, arriba del Tribunal Suprem dels Estats Units. En una sentència sobre els aranzels imposats per Donald Trump, el tribunal —malgrat la seva majoria conservadora— ha limitat el poder executiu i ha reafirmat la separació de poders. La pregunta era clara: pot el president imposar aranzels massius sense autorització del Congrés? La resposta majoritària ha estat negativa.

El Suprem nord-americà sosté que la llei invocada per l’Executiu, la International Emergency Economic Powers Act(IEEPA), permet “regular importacions”, però no crear impostos comercials il·limitats. Els aranzels, recorda el tribunal, formen part del poder fiscal atribuït constitucionalment al Congrés. Quan l’Executiu reclama un poder de gran transcendència econòmica i política, cal una delegació legislativa clara. Aquesta és la lògica de la denominada major questions doctrine: el poder extraordinari exigeix autorització inequívoca.

La decisió no és només jurídica. Té conseqüències econòmiques —possible devolució massiva de diners—, però sobretot institucionals: ni tan sols un president que ha influït decisivament en la composició del tribunal pot donar per descomptada la seva adhesió. El sistema de contrapesos funciona, fins i tot quan incomoda el poder.

Aquestes dues decisions, tan diferents, comparteixen una idea fonamental: la justícia és creïble quan actua amb autonomia, fins i tot contra expectatives polítiques. I aquest és precisament el punt més sensible en el debat actual sobre la justícia espanyola.

En els darrers anys, diverses resolucions de la Sala Segona del Tribunal Suprem han generat una controvèrsia jurídica profunda. El judici del procés, la interpretació del delicte de malversació en relació amb l’amnistia o altres decisions d’alt impacte institucional, com la condemna del Fiscal General de l’Estat, han estat objecte de crítica per part de nombrosos juristes, no només des de posicions polítiques concretes sinó també des d’anàlisis estrictament tècniques. Les crítiques se centren, sovint, en l’abast de determinades interpretacions penals, en la relació entre dret i política i en el risc que el poder judicial pugui aparèixer com a actor en conflictes polítics de primer ordre.

Aquesta percepció —justa o injusta segons qui la valori— té un efecte delicat: erosiona la confiança en la imparcialitat judicial. I sense confiança, la justícia perd part de la seva autoritat moral, que és la seva característica bàsica.

Tanmateix, seria un error concloure que aquesta situació implica la fallida del sistema. La fortalesa d’un Estat de dret no es mesura per l’absència d’errors, sinó per la capacitat de corregir-los. I aquí emergeix el paper del Tribunal Constitucional, cridat a pronunciar-se en assumptes de gran transcendència, inclosos els relacionats amb l’amnistia i els límits del legislador penal.

El Tribunal Constitucional no només resoldrà casos concrets; definirà l’equilibri entre legalitat, política i drets fonamentals. Si confirma determinades línies jurisprudencials, consolidarà un model. Si les matisa o corregeix, reforçarà la idea que el sistema conté mecanismes de revisió eficaços. En ambdós casos, el seu paper és essencial per preservar la coherència constitucional.

La credibilitat de la justícia no neix de la infal·libilitat, sinó de la independència, la motivació rigorosa i la capacitat d’autocontrol. L’Audiència de Madrid revisant una instrucció feble i el Suprem dels Estats Units limitant el poder presidencial són exemples d’aquesta funció correctora. També ho pot ser, si s’escau, la intervenció del Tribunal Constitucional espanyol.

En temps de polarització, és fàcil convertir la justícia en camp de batalla política. Però la seva funció no és confirmar expectatives, sinó aplicar el dret. I quan ho fa —encara que sigui amb tensions, errors o rectificacions—, manté viu el principi essencial de l’Estat de dret: cap poder està per sobre de la llei.

Potser aquesta és la lliçó comuna d’aquesta setmana judicial: la justícia pot equivocar-se, pot ser discutida i fins i tot qüestionada. Però mentre conservi la capacitat de corregir-se i de resistir pressions, continua sent —malgrat tot— una institució creïble.

Les declaracions recents de María Guardiola, presidenta de la Junta d’Extremadura, no deixen marge al dubte. El Partit Popular ha decidit normalitzar, sense complexos, el seu maridatge amb Vox. Quan afirma que “el feminisme que defenc és el feminisme que defensa Vox” o que no té cap línia roja per pactar amb el tercer partit del país, està fent molt més que assegurar una investidura: està consolidant un bloc ideològic que assumeix la polarització com a eina i com a projecte. Alberto Núñez Feijóo ho ha reforçat en la mateixa direcció, deixant clar que, més enllà de Bildu, no hi ha vetos per als acords amb Vox. La dreta espanyola, doncs, ha optat per la coherència interna encara que això accentuï la tensió política.

Aquest gir té conseqüències profundes. La primera és l’enduriment del debat públic. La segona, més rellevant electoralment, és la clarificació de blocs: PP i Vox es presenten com una alternativa compacta, sense fissures visibles, disposada a governar conjuntament allà on la suma ho permeti. La polarització, és cert, no és bona per a la qualitat democràtica; redueix els espais intermedis i empetiteix els consensos. Però també és una realitat que, quan un bloc es concentra i l’altre es fragmenta, el resultat acostuma a ser desequilibrat.

I aquí és on apareix el desconcert de l’esquerra situada a l’esquerra del PSOE. Hi ha un axioma que es repeteix des de la Transició: quan el PSOE és fort, l’esquerra alternativa s’encongeix; quan el PSOE flaqueja, aquesta esquerra creix. Va passar 2015-2016, quan el desgast socialista va permetre a Podemos i IU sumar 71 escons. Però des que aquesta esquerra alternativa participa en governs amb el PSOE, la contradicció és evident: com captar el vot crític amb el socialisme mentre se’n comparteixen responsabilitats?

La fórmula de “il·lusió” i “unitat” ha estat el motor electoral d’aquest espai. Il·lusió per mobilitzar; unitat per evitar que els vots es perdin en un sistema electoral que penalitza la fragmentació. Quan hi ha hagut lideratges carismàtics —Pablo Iglesias primer, Yolanda Díaz després— i una candidatura conjunta, els resultats han estat dignes. Quan la unitat s’ha esquerdat o la il·lusió s’ha esvaït, el retrocés ha estat implacable.

Avui, amb unes perspectives electorals adverses i amb un bloc de dretes cohesionat, l’esquerra alternativa viu un moment de dispersió preocupant. Les enquestes no conviden a l’optimisme, i la proposta de Gabriel Rufián d’una confederació d’esquerres més enllà del PSOE, sense el suport clar ni del seu partit ni de la resta de formacions, sembla més un gest mediàtic que una operació amb recorregut real. Sense unitat efectiva —llistes conjuntes, estratègia compartida i lideratge assumit— la crida a la coordinació queda en retòrica.

Tanmateix, més enllà de les grans xifres estatals, hi ha realitats territorials que exigeixen una lectura específica. Menorca n’és un exemple paradigmàtic. En el cas del Senat, on l’escó es decideix per majoria, la divisió de l’esquerra pot tenir conseqüències definitives —ja n’ha tingut a les darreres convocatòries—. No es tracta només de sumar sigles; es tracta d’entendre que el sistema electoral no perdona la fragmentació. Quan diverses candidatures progressistes competeixen entre elles, el vot es dispersa i pot acabar regalant l’escó a la dreta encara que el conjunt de l’electorat progressista sigui majoritari.

Per això, en un escenari de polarització creixent, és imprescindible que l’esquerra posi seny. No és una qüestió d’afinitats personals ni de disputes orgàniques; és una qüestió d’eficàcia política. A Menorca, això podria traduir-se en una candidatura independent al Senat, amb prestigi social i capacitat de generar consens, que compti amb el vistiplau del PSOE i el suport explícit de MÉS i de la resta de forces progressistes. Una candidatura que no sigui percebuda com a patrimoni exclusiu de cap partit, sinó com una aposta transversal per defensar interessos comuns.

Aquesta amplitud de mires no és fàcil. Requereix renúncies, generositat i una lectura freda del moment polític. Però l’alternativa és pitjor: la multiplicació de candidatures que, per sota d’un determinat percentatge, no es tradueixen en representació efectiva. El balafiament de vots no és només una expressió tècnica; és una realitat que pot decantar majories.

La dreta ha decidit que la seva prioritat és governar, encara que això impliqui abraçar sense matisos un soci incòmode per a una part del seu electorat tradicional, amb tot el seu bagatge ideològic de caire negacionista, que rebutja les polítiques verdes, tanca la porta als més desvalguts, sobretot si són emigrants, i bandeja la llengua pròpia maldant per esquarterar-la. I davant aquest panorama compacte, l’esquerra corre el risc de quedar atrapada en debats identitaris i en batalles internes mentre el tauler es redefineix davant seu. Si el PP i Vox consoliden el seu bloc, com estam veient, la resposta no pot ser la dispersió ni la improvisació.

No es tracta d’imitar la polarització ni d’assumir-ne el to agre, sinó d’entendre les regles del joc. En un sistema parlamentari amb circumscripcions provincials i amb un Senat de majoria directa, la unitat estratègica és una condició gairebé imprescindible per competir amb garanties. Sense il·lusió i sense unitat, l’esquerra alternativa difícilment revertirà la tendència descendent. Però sense una mínima coordinació amb el PSOE en territoris clau, pot fins i tot facilitar majories que diu voler evitar. I davant d’aquest fet, l’esquerra només té dues opcions: resignar-se a la fragmentació o practicar una intel·ligència col·lectiva que li permeti maximitzar la seva representació. 

En els moments de màxima incertesa, quan Europa afronta tensions geopolítiques, econòmiques i de seguretat que marcaran dècades, la política espanyola sembla haver escollit el camí més curt —i potser el més perillós— cap a la simplificació extrema. Un relat binari, emocional i excloent s’ha imposat: o jo, o el caos. Aquest és avui el principal error estratègic de Pedro Sánchez, però no és l’únic error greu sobre el tauler. A l’altra banda, Alberto Núñez Feijóo ha optat per una conquesta del poder que dilueix el seu perfil i l’acosta, equivocadament, als marcs de l’extrema dreta. I, mentrestant, l’esquerra a l’esquerra del PSOE s’ensorra en una lluita fratricida que l’empeny cap a la irrellevància. El resultat és una política atrapada en la polarització, incapaç de construir majories sòlides i projectes de país.

El càlcul de Sánchez: governar amb la por

Pedro Sánchez ha demostrat ser, sens dubte, un tàctic notable. Ha resistit crisis, ha reconfigurat aliances i ha sobreviscut quan molts el donaven per acabat. Però la seva aposta estratègica actual —convertir cada elecció en un plebiscit existencial entre democràcia i extrema dreta— comporta riscos profunds. La política del “mur” pot mobilitzar a curt termini, però erosiona la confiança institucional i alimenta exactament allò que pretén combatre: la radicalització del debat públic.

La construcció d’un escenari de confrontació absoluta redueix la política a emoció i por. El missatge implícit és simple: només hi ha dues opcions, i qualsevol alternativa és irresponsable o perillosa. Aquesta lògica pot cohesionar el vot progressista, però també consolida el bloc contrari i legitima la narrativa d’assalt i resistència que utilitzen els populismes. A llarg termini, la polarització no enforteix la democràcia; la fragmenta.

A més, l’estratègia de reforçar el contrast amb Vox —de vegades engrandint-lo indirectament— pot acabar sent un joc perillós. Convertir l’adversari radical en l’eix del debat li atorga centralitat política. I quan la política gira al voltant dels extrems, el centre s’aprima i el consens esdevé impossible.

Feijóo: el buit estratègic i el mimetisme erroni

Si Sánchez governa amb el risc de la polarització, Feijóo oposita amb el risc del buit. Encara avui es desconeix amb claredat què pensa sobre els grans debats europeus i internacionals que condicionaran el futur d’Espanya: la integració europea, l’autonomia estratègica, la relació transatlàntica, la redefinició de la seguretat continental. En un moment en què la política exterior és política interior, el silenci estratègic no és prudència: és absència.

Aquesta manca de relat s’ha combinat amb un error encara més greu: assumir parcialment el marc ideològic de l’extrema dreta per disputar-li espai electoral. La història política europea mostra que quan la dreta tradicional intenta copiar els postulats dels radicals, sovint acaba reforçant-los. L’electorat prefereix l’original a la còpia. El resultat és paradoxal: en lloc de frenar Vox, el PP contribueix a normalitzar-lo.

Feijóo sembla haver optat per una estratègia purament tàctica —derrotar Sánchez primer, definir el projecte després—, però un país no es governa només amb tàctica. Sense una proposta clara de model d’Estat, de paper a Europa i de projecte econòmic i social, la victòria pot ser buida. I quan el rumb no està definit, qui marca el camí acostuma a ser el soci més ideologitzat.

El suïcidi de l’esquerra a l’esquerra del PSOE

Mentre els dos grans partits es disputen el relat central, l’espai a l’esquerra del PSOE viu un procés d’autodestrucció política. La pugna entre Podemos i Sumar no és només una competició electoral: és la lluita per l’hegemonia d’un espai que, fragmentat, perd força, credibilitat i utilitat. El resultat és un progressisme dividit, incapaç de condicionar l’agenda i cada cop més percebut com a accessori.

La història recent ja havia advertit del risc: allò que podia haver estat un bloc transformador sòlid es va dissoldre en una constel·lació de sigles, lideratges i disputes internes. Ara, la repetició del conflicte condemna aquest espai a la marginalitat. Quan l’energia política es consumeix en batalles internes, desapareix la capacitat de construir projecte. I sense projecte, només queda el record del que hauria pogut ser.

Aquest suïcidi polític té conseqüències que van més enllà de les mateixes formacions: debilita el pluralisme progressista i redueix la capacitat d’articular majories socials alternatives. En un escenari polaritzat, la divisió penalitza doblement els petits.

Un país atrapat en la lògica del bloc

La política espanyola s’ha instal·lat, doncs, en una dinàmica de blocs rígids, on el rival és percebut com un enemic i el pacte com una traïció. Aquesta cultura política, alimentada per la comunicació emocional i la lògica dels “homes forts”, expulsa el matís i converteix el dubte en debilitat. Però governar societats complexes exigeix exactament el contrari: capacitat de dubtar, de negociar i de construir acords amplis.

Ni la polarització permanent de Sánchez, ni el mimetisme tàctic de Feijóo, ni la fragmentació de l’esquerra alternativa ofereixen una sortida sòlida. Al contrari, consoliden un escenari d’inestabilitat crònica, on cada elecció es viu com una batalla definitiva i cada legislatura com una trinxera.

I tant l’un com l’altre no haurien d’oblidar que la democràcia no es debilita només quan avancen els extrems; també quan el centre renuncia a liderar amb claredat i responsabilitat. La polarització pot donar victòries, però rarament construeix futurs. I la política, al capdavall, no hauria de consistir a guanyar l’endemà, sinó a fer possible el demà.

El fenomen conegut com a cristianisme MAGA no és una simple expressió conservadora de la fe, ni una variant culturalment contextualitzada del cristianisme nord-americà. És, sense ambigüitats, una corrupció teològica deliberada, una religió política que instrumentalitza el llenguatge cristià per legitimar el poder, la por i l’exclusió. El que està en joc no és un debat d’interpretacions, sinó la substitució de l’Evangeli per una idolatria nacionalista.

Com molt encertadament ha escrit Shlomo Ben Ami, allò que Samuel Huntington no va saber anticipar a la seva obra, no és tant el xoc entre civilitzacions, com el col·lapse moral intern del cristianisme occidental, quan una part significativa d’aquest abandona el Crist dels Evangelis i el reemplaça per un déu tribal, violent i identitari.

Un Déu reduït a bandera

El cristianisme MAGA parteix d’una premissa teològicament insostenible: que Déu està vinculat de manera privilegiada a una nació concreta, a una cultura concreta i a una majoria ètnica concreta. Aquesta idea no és cristiana; és pagana. És la reedició moderna dels déus nacionals de l’antiguitat, revestida amb cites bíbliques descontextualitzades.

El Déu de Jesucrist no pertany a cap Estat, no defensa cap frontera i no beneeix cap supremacia cultural. El Regne que anuncia Jesús no coincideix amb cap projecte polític, i encara menys amb un projecte basat en la por a l’altre, al que és diferent. El cristianisme MAGA, en canvi, confon Déu amb l’ordre, l’Evangeli amb la llei, i la fe amb la submissió identitària.

Donald Trump: el messies del no-Evangeli

La centralitat de Donald Trump en aquest sistema revela fins a quin punt ens trobem davant d’una religió pervertida. Trump no és un creient coherent, ni tan sols un hipòcrita pietós. És un cínic. I, tanmateix, ha estat elevat a figura providencial, a “instrument de Déu”, a salvador d’un ordre cristià imaginari.

Aquesta operació teològica és d’una gravetat extrema: eximeix el poder de qualsevol exigència moral. Mentir, humiliar, deshumanitzar, perseguir —tot queda justificat si serveix la “causa”. Això no és cristianisme. És exactament el contrari del que Jesús predica quan rebutja el poder, quan s’identifica amb els vençuts i quan mor executat per l’Estat.

El cristianisme MAGA no només tolera aquesta contradicció: la celebra. Ha construït una teologia on la immoralitat del líder és una prova de la seva eficàcia. Aquesta és la lògica de l’Anticrist, no del Crist.

Immigració: el pecat estructural convertit en doctrina

El camp on aquesta perversió es manifesta amb més claredat és la política migratòria. Les pràctiques impulsades pel trumpisme i executades per l’ICE —deportacions massives, detencions arbitràries, separació de famílies, tracte degradant— constitueixen un pecat estructural segons qualsevol criteri cristià mínimament honest.

I, tanmateix, líders del cristianisme MAGA han gosat afirmar que aquestes polítiques estan “inspirades en l’Escriptura”. Aquesta afirmació no és una diferència d’opinió: és una mentida teològica. La Bíblia és inequívoca en l’exigència d’acollir l’estranger. Jesús no només ho ordena: s’hi identifica.

El cristianisme MAGA inverteix el missatge: l’estranger ja no és el rostre de Crist, sinó el rostre de l’amenaça. Això no és una interpretació alternativa de l’Evangeli; és la seva negació conscient.

Un Evangeli amputat i un Crist armat

El resultat d’aquesta deriva és un “Crist” irreconeixible: armat, nacionalista, hostil als pobres, indulgent amb els rics, obsessionat amb l’ordre i indiferent al sofriment. Un Crist que beneeix murs, deportacions i autòcrates. Un Crist útil.

Aquest Crist no existeix als Evangelis. És una construcció ideològica, funcional a un projecte de poder. El cristianisme MAGA no anuncia la Bona Nova als pobres; els culpa. No proclama la pau; exalta la força. No predica la conversió; exigeix obediència.

El magisteri papal: una condemna implícita

Davant aquesta aberració, la posició del magisteri catòlic és clara. El papa Francesc va denunciar reiteradament el nacionalisme excloent, la cultura del descart i la instrumentalització de la fe. Insistí que no hi ha cristianisme sense opció pels pobres, sense misericòrdia i sense justícia social.

El papa Lleó XIV ha continuat aquesta línia, denunciant el tracte brutal als immigrants als Estats Units. La resposta del trumpisme —acusant l’Església de trair la nació— és reveladora: quan l’Evangeli entra en conflicte amb l’Estat, el cristianisme MAGA tria l’Estat.

Complicitats europees: el cas espanyol

Aquesta idolatria no és exclusiva dels Estats Units. A Europa, i també a Espanya, troba ressò en sectors episcopals que han assumit un discurs de por cultural i hostilitat envers la immigració. Partits com Vox i, el que és molt pitjor, figures com els bisbes Jesús Sanz Montes o José Ignacio Munilla reprodueixen, amb llenguatge piadós, la mateixa lògica: ordre abans que misericòrdia, identitat abans que Evangeli. Això no és fidelitat a la tradició cristiana. És nostàlgia autoritària amb mitra i sotana.

Conclusió: no és cristianisme, és idolatria

Cal dir-ho sense embuts: el cristianisme MAGA no és una expressió legítima del cristianisme. És una idolatria política que utilitza el nom de Déu per justificar l’exclusió, la violència institucional i la por. El seu déu no és el Pare de Jesucrist, sinó el reflex sacralitzat del poder.

El veritable xoc del nostre temps no és entre civilitzacions, sinó entre l’Evangeli i la seva falsificació ideològica. Callar davant el cristianisme MAGA no és neutralitat: és complicitat. Denunciar-lo no és una opció política, sinó una obligació teològica.

El discurs que el primer ministre canadenc Mark Carney va pronunciar al Fòrum Econòmic Mundial de Davos no va ser només una intervenció diplomàtica més en un calendari atapeït de cimeres i declaracions solemnes. Va ser, sobretot, un diagnòstic cru sobre l’estat del món i una advertència que incomoda: l’ordre internacional basat en normes, tal com l’hem conegut des de la fi de la Guerra Freda, ja no travessa una simple crisi de creixement, sinó una ruptura profunda. No és una transició suau cap a un altre equilibri; és el final d’una ficció que molts països, especialment les potències mitjanes, han preferit mantenir per inèrcia i comoditat.

Carney no va mencionar Donald Trump pel nom, però ningú no va dubtar de qui parlava quan va descriure un món on les grans potències utilitzen l’economia, els aranzels, les cadenes de subministrament i fins i tot les institucions multilaterals com a instruments de pressió política. La reacció del mateix Trump, amb desqualificacions públiques i amenaces comercials, va confirmar que el discurs tocava un nervi sensible. Però reduir l’episodi a un simple xoc personal entre líders seria un error. El que hi ha en joc és molt més profund: és la manera com s’està redefinint el poder en el segle XXI.

La tesi central de Carney és tan simple com inquietant. Durant dècades, molts països han viscut sota la idea que existia un “ordre basat en normes” que, amb totes les seves imperfeccions, garantia una certa previsibilitat, estabilitat i un marc comú per resoldre conflictes. Aquest ordre no era neutral ni perfectament just, però funcionava prou bé perquè la majoria hi trobés algun benefici. Avui, però, aquest marc s’esquerda. Les grans potències ja no se senten lligades per les mateixes regles que reclamen als altres, i el resultat és un retorn a una lògica més nua de força i de coerció.

Carney recorre a una idea poderosa, inspirada en Václav Havel: els sistemes injustos no només es mantenen per la força, sinó també per la participació, sovint resignada, dels qui saben que el relat és fals però prefereixen no qüestionar-lo. Aplicat a l’escena internacional, això significa que moltes potències mitjanes han acceptat durant anys un joc desigual amb l’esperança que, mostrant-se obedients o “pragmàtiques”, assegurarien la seva prosperitat i la seva seguretat. Segons Carney, aquesta estratègia ja no funciona. L’acomodació no protegeix; només aplana el camí perquè els més forts imposin encara més les seves condicions.

La proposta canadenca no és un retorn nostàlgic al passat ni una crida ingènua al multilateralisme clàssic. Carney parla d’una “geometria variable”: aliances flexibles, coalicions de països amb valors i interessos comuns per afrontar problemes concrets. És, en el fons, un intent de repensar el paper de les potències mitjanes en un món on ja no poden confiar plenament ni en la benevolència de les grans potències ni en la solidesa de les institucions existents. “Si no som a la taula, serem al menú”, va dir amb una frase que resumeix bé l’esperit del moment.

Aquest debat no és aliè a Europa; al contrari, la interpel·la de ple. El projecte europeu va néixer, precisament, com una resposta a la lògica de la força i del conflicte permanent. Durant dècades, la Unió Europea ha pogut permetre’s una certa comoditat geopolítica: protegida pel paraigua nord-americà en matèria de seguretat, beneficiària d’un comerç global relativament estable i confiant que les regles del joc, en essència, no canviarien. Avui, totes aquestes premisses estan en qüestió.

La guerra a Ucraïna, la creixent rivalitat entre els Estats Units i la Xina, l’ús obert del comerç i de l’energia com a armes polítiques, i ara també el retorn d’un enfocament agressivament unilateral a Washington, obliguen Europa a fer-se preguntes incòmodes. Pot seguir sent principalment un actor econòmic i normatiu en un món que torna a parlar el llenguatge del poder dur? Pot confiar indefinidament que altres garanteixin la seva seguretat i la seva capacitat de decisió?

El discurs de Carney suggereix que la resposta hauria de ser no. Si les potències mitjanes no s’organitzen, no cooperen entre elles i no assumeixen més responsabilitats, quedaran atrapades entre gegants que juguen una partida pròpia. Per a Europa, això implica avançar de manera molt més decidida cap a una veritable autonomia estratègica: no com a gest de confrontació, sinó com a condició mínima per poder defensar els seus interessos i els seus valors en un entorn molt més dur.

Aquesta autonomia no és només militar, tot i que la qüestió de la defensa és inevitable. També és tecnològica, energètica, industrial i, en última instància, política. Vol dir reduir dependències crítiques, diversificar aliances i acceptar que la geopolítica ja no és una anomalia temporal, sinó el marc permanent en què es prendran les grans decisions.

Alhora, Europa pot trobar en la idea de “coalicions de valors” una via per no quedar atrapada en una simple lògica de blocs. En lloc de resignar-se a un món dividit en esferes d’influència, pot intentar teixir xarxes de cooperació amb altres potències mitjanes —com el Canadà, el Japó, Austràlia o Corea del Sud— per defensar un mínim comú de normes, encara que ja no siguin universals ni automàtiques.

El conflicte verbal entre Carney i Trump és, en aquest sentit, simptomàtic. No es tracta només d’un desacord bilateral, sinó de dues visions del món que xoquen: una que assumeix obertament que la força i la pressió són eines legítimes i centrals, i una altra que, sense ingenuïtats, intenta encara salvar espais de cooperació i de regla compartida. La qüestió és quina d’aquestes visions acabarà predominant.

Potser la lliçó més important del discurs de Carney és la seva crida a l’honestedat. Reconèixer que el món ja no és com abans no significa rendir-s’hi, sinó començar a construir respostes adequades. Per a Europa, això implica abandonar certes comoditats intel·lectuals i polítiques, i assumir que el seu pes en el món dependrà cada cop més de la seva capacitat d’actuar unida, de prendre decisions difícils i de defensar activament el seu lloc en un sistema internacional cada vegada més competitiu.

El temps de la ficció s’acaba. La pregunta és si Europa vol ser un actor en el nou escenari o limitar-se a reaccionar, sempre un pas tard, a les decisions dels altres. El discurs de Carney no dona totes les respostes, però sí que posa sobre la taula una evidència incòmoda: en el món que ve, la passivitat ja no és una opció.

Hi ha moments en què una escena aparentment marginal adquireix, amb el pas del temps, un valor gairebé profètic. El debat celebrat a Santo Domingo en el marc del XI Congrés d’Acadèmies Jurídiques Iberoamericanes, al qual vaig ser convidat, va ser, per a mi, un d’aquests moments. Com vaig explicar en un article de fa dos mesos, allà, enmig de juristes i acadèmics reunits per discutir sobre eficiència judicial, democràcia i estat de dret, una intervenció va trencar sobtadament el to: un jurista veneçolà va afirmar que la situació del seu país era “irreversible sense una acció externa”. La frase va planar a la sala amb una gravetat que anava molt més enllà del llenguatge tècnic del dret.

Aleshores ja es va intuir que aquella no era només una opinió personal, sinó el símptoma d’una manera de concebre la política: la idea que, quan els resultats no arriben per les vies difícils de la democràcia, sempre queda l’opció de forçar la història des de fora. Més tard vaig saber que aquell ponent era una persona lligada molt directament a María Corina Machado. Tot plegat prenia un altre sentit.

Els fets posteriors han confirmat que aquella escena no era anecdòtica, sinó reveladora. L’operació militar de Donald Trump a Veneçuela, el segrest de Maduro i l’establiment d’un govern “de continuïtat” en mans del mateix aparell chavista han deixat al descobert una realitat incòmoda: ni la intervenció pretenia instaurar una democràcia, ni una part significativa de l’oposició veneçolana estava realment compromesa amb els principis que diu defensar.

Cal dir-ho clar: el règim de Maduro era un règim autoritari, responsable de greus vulneracions dels drets humans i de la destrucció sistemàtica de les garanties institucionals. Però d’aquesta veritat no se’n deriva automàticament que qualsevol acció contra ell sigui legítima. Precisament, el sentit del dret internacional és posar límits a la força, sobretot a la força de les grans potències. Quan aquests límits es trenquen, no s’obre un camí cap a la llibertat, sinó una porta cap a l’arbitrarietat.

El que hem vist a Veneçuela és això: una demostració de poder de Washington, no un projecte de democratització. Les primeres decisions, les primeres reunions i les primeres prioritats ho confirmen sense embuts: l’obertura del país a les empreses nord-americanes i l’explotació dels seus recursos energètics avancen molt més de pressa que qualsevol procés creïble de reconstrucció institucional. La democràcia, com tantes altres vegades en la història, ha estat el pretext retòric; el petroli, l’objectiu real.

En aquest context, l’actuació de María Corina Machado resulta particularment reveladora. Primer, perquè una part del seu entorn ja havia normalitzat obertament la idea d’una “acció externa” com a solució. Segon, perquè després de la intervenció ha buscat el suport de Trump amb una insistència que frega la humiliació, fins al punt de lliurar-li simbòlicament la medalla del Premi Nobel de la Pau que li havia estat concedit a ella. El gest, més enllà del seu component grotesc, té un valor profundament simbòlic: la renúncia explícita a qualsevol autonomia moral.

Encara més significatiu és que la mateixa administració Trump hagi acabat apostant pels successors del chavisme i deixant l’oposició en una mena d’hibernació política. Això demostra fins a quin punt Machado i els seus han confós el mitjà amb el fi: quan es demana ajuda a una potència que no creu en res més que en els seus interessos, el resultat mai no és l’emancipació, sinó la substitució d’una dependència per una altra.

Tot plegat obliga a fer una pregunta incòmoda: quin compromís real amb la democràcia pot tenir una oposició que justifica una intervenció militar estrangera i que, un cop produïda, accepta que el futur del seu país es decideixi en despatxos de Washington? La resposta no és agradable, però és difícil d’evitar: es tracta d’una concepció instrumental de la democràcia, bona només quan serveix per arribar al poder.

Aquesta deriva no es pot separar de la figura de Donald Trump. El seu historial és el d’un polític que ha mostrat un menyspreu sistemàtic pel dret, tant a l’interior com a l’exterior dels Estats Units. Les seves polítiques migratòries, l’ús de la força com a eina habitual, l’atac a les institucions multilaterals i el desprestigi del dret internacional dibuixen un patró clar: no hi ha principis, només relacions de força.

El cas de Veneçuela no és una excepció, sinó una peça més d’aquest esquema. I encara és més preocupant quan s’observa que Trump no amaga les seves ambicions respecte a altres territoris, com Groenlàndia o fins i tot el Canadà. Aquest tipus de declaracions i gestos no són només extravagàncies: erosionen la idea mateixa d’un ordre internacional basat en normes i donen arguments i coartades a les dictadures de Putin a Rússia o de Xi Jinping a la Xina. Si tot és qüestió de poder, per què ells haurien d’actuar de manera diferent?

En aquest panorama, Europa ha tornat a mostrar una debilitat gairebé estructural. Incapaç d’articular una veu pròpia, ha oscil·lat entre el silenci i la resignació. I això té conseqüències: quan el continent que es proclama hereu de l’estat de dret accepta de facto la llei del més fort, està contribuint a liquidar l’arquitectura moral i jurídica que es va intentar construir després de 1945.

Finalment, cal dir una paraula sobre el Premi Nobel de la Pau concedit a María Corina Machado. No es tracta de negar la duresa de la repressió que ha patit l’oposició veneçolana, ni el coratge personal que sovint exigeix enfrontar-se a un règim autoritari. Però un premi d’aquesta naturalesa no pot ignorar el projecte polític que hi ha al darrere. Quan es fa evident que una líder està disposada a prescindir dels principis democràtics en nom de l’eficàcia, o a demanar la intervenció d’una potència estrangera sense cap garantia, és legítim preguntar-se si el criteri de l’Acadèmia ha estat prou rigorós.

En La edad de la ira, l’assagista indi Pankaj Mishra descriu amb lucidesa un fenomen que travessa fronteres i règims polítics: el retorn del nacionalisme com a resposta emocional, ideològica i política a un món percebut com a caòtic, injust i mancat de sentit. Lluny de ser una simple reacció local o conjuntural, l’auge dels nacionalismes excloents és avui un fenomen global que afecta tant potències autoritàries com democràcies consolidades, i que posa en qüestió els ideals universalistes heretats de la Il·lustració.

Mishra observa com diverses elits polítiques —russes, xineses, turques o índies— construeixen relats de grandesa nacional basats en una suposada superioritat moral i espiritual davant d’Occident. Aquests discursos no només busquen legitimar el poder intern, sinó també oferir una alternativa simbòlica a un ordre liberal percebut com a decadent. Vladímir Putin apel·la a la “vida orgànica” d’un Estat fort i unitari; Xi Jinping invoca una civilització mil·lenària immune als valors occidentals; Recep Tayyip Erdogan presenta l’islam com a eix identitari i expansiu davant d’una Europa descrita com hostil. En tots aquests casos, la nació esdevé un cos viu, quasi sagrat, amenaçat per enemics interns i externs.

Tanmateix, Mishra subratlla que aquest antioccidentalisme no és patrimoni exclusiu de països no occidentals. A Europa i a Amèrica del Nord, el nacionalisme excloent també ha ressorgit amb força. Partits d’extrema dreta, obsessionats amb la puresa cultural, la identitat nacional i la seguretat, han trobat en el discurs de la por una eina política poderosa. La immigració, el multiculturalisme o fins i tot la diversitat racial són presentats com a amenaces existencials. El cas dels Estats Units és especialment revelador: després de l’elecció d’un president negre, el supremacisme blanc no només es va reactivar, sinó que va trobar en Donald Trump un altaveu polític disposat a banalitzar-lo, legitimar-ne els codis i normalitzar-ne la presència en l’espai públic. El cas d’Israel, cada cop més ancorat en una narrativa tribal i religiosa, il·lustra igualment com el nacionalisme pot degenerar fàcilment en exclusió i violència simbòlica.

Un dels aspectes més inquietants que destaca Mishra és la normalització d’aquests discursos en societats que es consideraven immunes a l’autoritarisme. Idees que fa només unes dècades semblaven grotesques —com la d’una Europa que hauria d’assumir un nacionalisme “bàrbar” per defensar-se d’una suposada invasió— avui formen part del discurs polític dominant en països com Hongria o Polònia. L’actual govern hongarès de Viktor Orban i l’anterior de Polònia que presidia Mateusz Morawiecki, es presenten com a guardians d’una Europa cristiana, reinterpretant de manera oportunista la història per justificar polítiques xenòfobes i il·liberals. La paradoxa és evident: en nom de la defensa de la civilització europea, es destrueixen els valors democràtics que la fonamentaven.

França ocupa un lloc central en aquesta reflexió. Bressol de la Il·lustració i de l’universalisme republicà, el país ha intensificat en els darrers anys una idolatria de l’Estat nacional que recorda les advertències de Nietzsche sobre el “monstre fred”. Davant del terrorisme i de la inseguretat, l’Estat reforça símbols, rituals i narratives d’unitat nacional homogènia: la bandera, la llengua, la història oficial. Aquesta estratègia, lluny de fomentar la cohesió real, tendeix a excloure aquells que no encaixen en el model identitari dominant, especialment les minories culturals i religioses.

Segons Mishra, el nacionalisme reapareix com un antídot seductor davant la sensació de desordre i buit de sentit que caracteritza la modernitat tardana. El projecte il·lustrat d’una civilització universal, laica i pacífica ha entrat en crisi, incapaç de complir les promeses de prosperitat i igualtat per a tothom. En aquest context, la nació ofereix una identitat clara, una comunitat imaginada i un relat de pertinença que consola davant la frustració i la humiliació. Però aquest remei és traïdor: en lloc de resoldre les causes profundes del malestar —desigualtat, alienació, manca de reconeixement—, les canalitza cap a l’odi i l’exclusió.

El problema dels nacionalismes excloents no és només que divideixin el món en “nosaltres” i “ells”, sinó que ho facin amb una càrrega emocional intensa, alimentada per mites, greuges històrics i fantasies de puresa. Aquest tipus de nacionalisme no admet la pluralitat ni el conflicte democràtic; exigeix lleialtat absoluta i silencia la dissidència, sovint sota l’acusació de traïció o d’estrangeria interna. Així, es debiliten les institucions, es restringeixen drets i es normalitza un clima de sospita permanent.

En definitiva, l’anàlisi de Pankaj Mishra ens obliga a mirar més enllà de les explicacions simplistes. L’auge dels nacionalismes excloents no és una anomalia passatgera, sinó el símptoma d’una crisi profunda del model polític i cultural que ha dominat els darrers dos segles. Enfrontar-lo requereix alguna cosa més que condemnes morals: cal repensar les bases de la convivència, recuperar formes de solidaritat no excloents i assumir que la identitat, com la història, és sempre plural i conflictiva. Només així es podrà evitar que el “monstre fred” del nacionalisme torni a imposar-se com a falsa solució als mals del nostre temps.

—–

N.B. Aquest article s’havia de penjar diumenge passat i per un error no va publicar-se.