Josep Maria Quintana

La sentència núm. 386/2026, dictada per la Sala Primera del Tribunal Suprem l’11 de març de 2026, representa un dels pronunciaments més rellevants dels darrers anys en matèria de patrimoni públic i memòria democràtica. La resolució confirma definitivament que el Pazo de Meirás no va ser mai una propietat privada de Francisco Franco ni dels seus hereus, sinó un bé que va pertànyer a l’Estat des del moment de la seva adquisició.

El litigi s’havia iniciat arran de la demanda presentada per l’Estat i diverses administracions gallegues contra els nets de Franco. L’objectiu era obtenir la declaració de nul·litat de les transmissions que havien consolidat la titularitat privada del Pazo i recuperar-ne la possessió per al seu legítim propietari: l’Estat. Tant el Jutjat de Primera Instància com l’Audiència Provincial van donar la raó a les administracions demandants, i ara el Tribunal Suprem confirma aquella decisió, tot desestimant els recursos presentats tant pels hereus de Franco com per les administracions, aquestes últimes únicament pel que fa a la liquidació de les despeses derivades de la possessió del bé.

La qüestió jurídica fonamental era determinar qui havia estat el veritable propietari i posseïdor del Pazo des de 1938. Els hereus de Franco sostenien que el dictador havia adquirit el domini mitjançant una escriptura de compravenda formalitzada el 1941 i que havia posseït la finca en concepte de propietari. Alternativament, afirmaven que, després de la mort de Franco el 1975, els seus hereus havien continuat posseint el Pazo durant prou temps per adquirir-ne la propietat per usucapió o prescripció adquisitiva.

El Tribunal Suprem rebutja de manera contundent aquesta tesi. La Sala considera acreditat que, des del primer moment, el Pazo va quedar destinat al servei públic de l’Estat. No es tractava simplement de la residència privada del cap de l’Estat, sinó d’un immoble utilitzat per desenvolupar funcions institucionals: s’hi celebraven Consells de Ministres, recepcions oficials, reunions amb autoritats i altres actes propis de l’activitat pública. A més, les obres de condicionament, manteniment i funcionament eren sufragades amb recursos públics i l’immoble era ocupat per funcionaris de l’Administració. Tots aquests elements demostren, segons el Tribunal, que qui exercia les facultats pròpies del propietari era l’Estat i no Francisco Franco a títol personal.

La sentència aprofundeix també en un dels conceptes clau del dret civil: la possessió en concepte de propietari. El Codi Civil exigeix que, perquè pugui produir-se la usucapió (adquisició de la propietat per l’ús exclusiu durant un temps determinat), la possessió sigui pública, pacífica, ininterrompuda i, sobretot, exercida com si el posseïdor fos realment el propietari. No n’hi ha prou amb la voluntat subjectiva de considerar-se amo del bé; cal que aquesta condició es manifesti externament mitjançant actes que només podria realitzar el titular del domini. Precisament aquests actes són els que, segons el Tribunal Suprem, va desenvolupar de manera continuada l’Estat entre 1938 i 1975.

Un altre dels arguments dels recurrents consistia a afirmar que determinades dades administratives demostraven la propietat privada de Franco, especialment perquè figurava com a titular cadastral i pagava els impostos corresponents sobre la finca. El Tribunal també desmunta aquesta pretensió. Recorda que el Cadastre té una finalitat exclusivament administrativa i tributària, però no acredita la titularitat dominical ni altera la possessió jurídica d’un immoble. El pagament de l’IBI o d’altres tributs tampoc constitueix una prova concloent de propietat, especialment quan existeixen altres indicis molt més sòlids que evidencien que era l’Estat qui exercia les facultats dominicals sobre el Pazo.

La resolució dedica una part especialment rellevant a analitzar la figura de la desafectació dels béns de domini públic. Els hereus de Franco sostenien que, després de la mort del dictador, el Pazo havia deixat de prestar un servei públic i havia passat automàticament a ser un bé patrimonial susceptible de ser adquirit per usucapió.

El Tribunal Suprem recorda que els béns de domini públic gaudeixen, per mandat constitucional, dels principis d’inalienabilitat, inembargabilitat i, especialment, imprescriptibilitat. Això significa que no poden adquirir-se pel simple transcurs del temps. Perquè un bé deixi de formar part del domini públic és necessari que es produeixi una desafectació. Tot i que la jurisprudència havia admès excepcionalment la desafectació tàcita en alguns supòsits històrics, aquesta només és possible quan existeixen actes administratius concloents i incompatibles amb el manteniment de la destinació pública. La mera inactivitat administrativa o el simple pas dels anys no són suficients. En el cas del Pazo de Meirás, el Tribunal conclou que no s’ha acreditat cap acte que permeti afirmar que l’Estat hagués decidit abandonar la seva naturalesa pública.

La sentència també respon a l’argument subsidiari dels hereus segons el qual haurien adquirit la propietat per usucapió extraordinària després de la mort de Franco. Encara que el Tribunal considera que aquesta qüestió resulta pràcticament irrellevant si s’accepta que el bé mai no va deixar de ser de domini públic, igualment analitza el motiu perquè havia estat plantejat en el recurs de cassació. La Sala conclou que la possessió dels hereus en concepte de propietaris no pot situar-se fins a l’inici dels anys noranta, de manera que quan es va presentar la demanda el juliol de 2019 encara no havia transcorregut el termini de trenta anys que exigeix l’article 1959 del Codi Civil per a la usucapió extraordinària dels béns immobles. A més, mentre el Pazo va estar afectat al servei públic, qualsevol termini de prescripció era jurídicament impossible.

Precisament aquest últim aspecte ha generat algun debat entre juristes. El registrador Joaquín Delgado Ramos ha assenyalat que, si el Tribunal afirma que el Pazo va romandre sempre dins del domini públic i mai no va existir una desafectació, no hauria estat necessari entrar a calcular si els hereus havien complert o no el termini de la usucapió, ja que els béns demanials són imprescriptibles. Álvaro José Martín Martín, també registrador, respon, tanmateix, que el Tribunal estava obligat a donar resposta a cadascun dels motius de cassació formulats pels recurrents, entre els quals figurava expressament aquesta qüestió. També destaca que resulta sorprenent que en una sentència de més de vuitanta pàgines no hi hagi pràcticament cap referència a la Llei Hipotecària (una llei per a la qual els registradors sentim debilitat), probablement perquè cap de les parts la va invocar durant el procediment.

En definitiva, la resolució del Tribunal Suprem transcendeix el cas concret del Pazo de Meirás. La sentència fixa una doctrina clara sobre la diferència entre la figura institucional del cap de l’Estat i el seu patrimoni personal, reforça la protecció dels béns de domini públic davant de possibles apropiacions privades i recorda que la titularitat cadastral o el pagament d’impostos no constitueixen proves suficients del dret de propietat. Més enllà del seu evident impacte històric i simbòlic, la decisió es converteix també en una resolució de gran transcendència jurídica sobre els límits de la usucapió, la possessió en concepte de propietari i el règim dels béns públics.

Hi ha catàstrofes naturals que, més que destruir un país, el despullen. El doble terratrèmol que ha sacsejat Veneçuela ha fet caure edificis, infraestructures i barris sencers, però també ha deixat al descobert una realitat molt més profunda: la incapacitat d’un Estat per protegir els seus ciutadans i la dificultat gairebé insuperable de reconstruir-se quan el propi destí nacional està condicionat pels interessos de potències estrangeres.

És fàcil atribuir tota la responsabilitat al fracàs de la revolució bolivariana. De fet, hi ha motius per fer-ho. Després de més d’un quart de segle de chavisme, un país que disposa de les reserves de petroli més grans del món presenta una administració feble, una burocràcia excessiva, serveis públics deteriorats i una enorme dependència dels subsidis. La promesa de construir un Estat fort al servei dels més humils ha acabat derivant, segons els seus crítics, en un sistema incapaç de respondre quan arriba la prova més exigent: salvar vides.

Però limitar-se a aquest diagnòstic seria explicar només una part de la història.

La Veneçuela d’avui no és únicament un Estat que arrossega les conseqüències de dècades de mala gestió. És també un país profundament condicionat per una intervenció exterior que respon molt més a interessos geopolítics i econòmics que a una voluntat sincera d’acompanyar la seva recuperació institucional.

Els Estats Units exerceixen una influència determinant sobre el govern veneçolà sorgit després de la caiguda de Nicolás Maduro. Aquesta tutela planteja una pregunta inevitable: quin és el projecte nord-americà per a Veneçuela?

Costa trobar-hi una resposta que vagi més enllà del petroli.

El mateix Donald Trump no ha fet gaires esforços per dissimular-ho. En diverses intervencions públiques ha continuat vinculant l’èxit de la seva política veneçolana a l’accés als recursos energètics del país. L’ajuda humanitària enviada després del terratrèmol és necessària i mereix ser reconeguda, però també arriba després que la mateixa administració nord-americana hagués reduït considerablement la seva estructura internacional d’assistència humanitària. És difícil no preguntar-se si aquesta solidaritat respon a una convicció moral o a la necessitat de preservar la credibilitat internacional dels Estats Units en un territori que considera estratègic.

La gestió de l’espai aeri durant els primers dies de la tragèdia constitueix un exemple revelador d’aquesta complexitat. Durant hores es va estendre la idea que era el govern veneçolà qui impedia l’arribada de rescatadors internacionals. Posteriorment van aparèixer informacions que atribuïen les restriccions a decisions adoptades des de Washington. Sigui quin sigui el grau de responsabilitat de cadascú, el més preocupant és comprovar fins a quin punt la batalla política va acabar eclipsant la prioritat absoluta: rescatar persones encara atrapades sota les runes.

Quan la propaganda ocupa el lloc de la informació, les víctimes passen a un segon pla.

En aquest escenari també emergeix la figura de María Corina Machado. Per a molts veneçolans representa l’alternativa democràtica després de dècades de chavisme. Per a altres (entre els quals jo m’incloc), representa una dreta liberal i conservadora alineada amb el corrent polític que avui encapçalen Javier Milei a l’Argentina, Keiko Fujimori al Perú i Abelardo de la Espriella a Colòmbia, tots ells favorables a una estreta relació amb els Estats Units. El seu discurs defensa una ruptura gairebé total amb l’herència bolivariana i aposta per una economia molt més liberal, amb una estreta sintonia amb Washington.

Tanmateix, fins i tot aquesta alternativa sembla topar amb les contradiccions dels seus propis aliats. Les informacions publicades aquests dies indiquen que les autoritats nord-americanes haurien desaconsellat el seu retorn immediat a Veneçuela perquè podia alterar l’estabilitat política durant la gestió de l’emergència. El fet resulta paradoxal: la dirigent considerada durant anys com la principal referència de l’oposició veu limitada la seva actuació precisament per aquells que, en teoria, comparteixen bona part del seu projecte polític.

Això posa de manifest una realitat incòmoda. Les grans potències acostumen a defensar principis democràtics mentre aquests coincideixen amb els seus interessos estratègics. Quan deixen de coincidir-hi, el pragmatisme acostuma a imposar-se.

Mentrestant, la societat veneçolana continua atrapada entre diverses decepcions. D’una banda, un model polític que prometia justícia social i que ha acabat mostrant greus limitacions institucionals. De l’altra, una tutela exterior que no sembla orientada a reconstruir una democràcia sòlida, sinó a garantir estabilitat suficient perquè continuï funcionant una determinada arquitectura d’interessos econòmics.

És una situació extraordinàriament difícil de revertir.

Cap reconstrucció serà possible si les institucions continuen sent febles. Però tampoc no serà viable si el futur del país continua decidint-se principalment en funció dels interessos energètics d’una potència estrangera. La reconstrucció física dels edificis serà molt més senzilla que la reconstrucció de la confiança dels ciutadans en les seves institucions.

Veneçuela necessita ajuda internacional. Probablement la necessitarà durant molt de temps. Però aquesta ajuda només serà realment útil si va acompanyada del respecte a la capacitat dels veneçolans per decidir el seu propi futur. Cap país pot reconstruir-se plenament mentre la seva política interior sigui percebuda com un simple apèndix dels interessos d’actors externs.

El terratrèmol ha destruït moltes ciutats. Però la tragèdia més profunda és una altra: la sensació que Veneçuela continua sense ser plenament propietària del seu destí. Entre les ruïnes del model bolivarià i els càlculs geopolítics dels Estats Units, el poble veneçolà corre el risc de tornar a quedar orfe. I aquesta és una devastació que cap equip de rescat no pot reparar.

La política té aquestes ironies que els novel·listes envegem. Un jutge que probablement considera que està posant contra les cordes el president del Govern podria acabar convertint-se en el seu millor aliat. No perquè canviï el sentit de les seves resolucions ni perquè deixi d’investigar el que considera investigable, sinó perquè, de vegades, la forma pesa tant com el fons.

En un Estat de dret, els jutges no només han de ser imparcials; també ho han de semblar. Aquest principi no és una frivolitat estètica, sinó una exigència jurídica. La confiança en la justícia no descansa únicament en l’encert de les seves decisions, sinó també en la percepció que aquestes s’han adoptat amb serenitat, proporcionalitat i una motivació estrictament jurídica.

És precisament aquí on la darrera interlocutòria del jutge Juan Carlos Peinado pot haver produït un efecte polític exactament contrari al que molts dels seus partidaris esperaven.

Durant dos anys, el relat dominant de l’oposició ha estat senzill: la justícia investiga i el Govern intenta desacreditar-la. Aquest esquema funcionava mentre la discussió girava al voltant dels indicis, les diligències o les decisions processals. Però la situació canvia quan el debat deixa de centrar-se en Begoña Gómez i passa a centrar-se en el mateix jutge.

La referència de la interlocutòria a la possibilitat que els policies encarregats de la seva protecció poguessin facilitar una eventual fugida ha provocat una reacció sorprenent, però lògica. No només han protestat el Govern i el PSOE. També ho han fet sindicats policials de sensibilitats molt diverses, inclosos alguns especialment crítics amb l’Executiu, que han qualificat aquestes afirmacions de desproporcionades i ofensives per al conjunt del cos policial.

Quan fins i tot els teus crítics habituals coincideixen amb els teus adversaris, no és que tots s’hagin posat d’acord; és que alguna cosa grinyola.

Encara més significativa és la reacció del mateix Consell General del Poder Judicial, que ha considerat prou rellevant la controvèrsia per estudiar si les afirmacions del magistrat poden justificar algun tipus d’actuació disciplinària. Que finalment hagi descafeïnat la qüestió i deixat la possible sanció en mans d’un jutge conservador, de la corda del mateix Peinado, no treu importància al fet. Simplement ens mostra com carrisquegen les frontisses de la justícia a Espanya, on el Tribunal Suprem ha condemnat l’exministre Ábalos a 24 anys de presó i, pràcticament, ha absolt el corruptor Aldama, que no anirà a la presó ni haurà de tornar els 3,7 milions adquirits fraudulentament. Creieu-me si us dic que fa basques llegir els paràgrafs de la sentència on el nostre més alt Tribunal intenta justificar la decisió que ha pres per “salvar el soldat Aldama”.

Tornat a l’actuació del jutge Peinado, analitzada des del punt de vista jurídic, el problema que presenta no és que hagi adoptat mesures cautelars. Aquestes hi són precisament perquè els jutges les puguin adoptar quan concorrin els requisits legals. El debat se situa en la motivació.

El dret processal exigeix que qualsevol limitació de drets fonamentals estigui sustentada en indicis objectius, sigui necessària i resulti proporcionada. La motivació no és un simple exercici literari; és la garantia que permet controlar la racionalitat de la decisió judicial.

Quan aquesta motivació incorpora hipòtesis extraordinàries sense una base fàcilment identificable —com ara la possibilitat que funcionaris policials actuïn il·legalment facilitant una fugida— el focus deixa de situar-se sobre el risc processal de la investigada i passa a concentrar-se en la solidesa argumental de la resolució.

Quan les resolucions judicials sorprenen fins i tot els professionals neutrals, el relat de Pedro Sánchez sobre la politització de la justícia guanya credibilitat. Això no fa que la ciutadania cregui automàticament en la innocència de Begoña Gómez, però sí que detecti un biaix ideològic en l’actuació d’un jutge que hauria de ser del tot imparcial.

Aquesta percepció és políticament molt valuosa per al president, perquè de seguida l’opinió pública desplaça el focus des de la investigada cap a la instrucció del jutge. I en política, canviar el subjecte del debat d’aquesta manera és la millor notícia possible per al Govern.

La força del Poder Judicial —no ho dubtin— depèn de la seva autocontenció i prudència. I quan aquesta sembla afeblir-se, la institució es ressent. Tot i que el jutge Peinado busqués reforçar la seva posició amb les decisions preses contra Begoña Gómez, la seva argumentació pot acabar oferint al Govern el millor argument polític disponible. Perquè en democràcia, les institucions són fortes quan coneixen els seus límits, i això inclou els jutges. Crec, per tant, que el principal favor polític a Sánchez no l’ha fet cap dels seus assessors, sinó el mateix jutge Peinado amb les seves excèntriques decisions.

Tot i així, i sense desdir-me de res del que acab de manifestar, vull recordar, però, que el primer ministre conservador anglès, Harold Mcmillan, va dimitir l’any 1963 a causa de l’escàndol sexual provocat pel seu ministre John Profumo,  i que el canceller socialdemòcrata alemany Willy Brand, també deixà voluntàriament el govern l’any 1974 per l’espionatge de Günter Guillaume, un dels seus col·laboradors. Dos casos, per cert, on va quedar provat que cap dels dos primers ministres va tenir responsabilitat directa en els fets. Tot i així, van assumir els errors dels seus col·laboradors i, per una clara exigència democràtica, van presentar la dimissió.

Vull dir amb això que, tengui o no Pedro Sánchez responsabilitat directa en els escàndols que l’envolten, el seu grau de culpa in eligendo és, sens dubte, prou elevat com per seguir l’exemple d’aquells dos polítics, que representaven ideologies diverses, però que, davant l’adversitat, van assumir un mateix principi ètic renunciant a la presidència dels seus respectius governs.

Us escric com a catòlic. No com a teòleg, ni com a expert en afers eclesials o polítics, sinó simplement com un creient que aquests dies ha escoltat amb atenció les vostres paraules durant la visita a Espanya.

Molts han posat l’accent en el vostre discurs al Congrés dels Diputats. És comprensible. Vivim temps convulsos. La polarització sembla haver substituït el debat, la sospita erosiona la confiança pública i la tecnologia avança amb una velocitat que sovint supera la nostra capacitat moral per governar-la. En aquest context, les vostres paraules sobre la dignitat humana, sobre la necessitat de posar la persona per damunt de qualsevol lògica de poder o de benefici, han ressonat amb força.

Però, si em permeteu dir-ho, el discurs que més m’ha interpel·lat no ha estat aquell que vau adreçar als representants polítics, sinó el que vau pronunciar davant dels bisbes espanyols.

Potser perquè allí no parlàveu tant del país com de l’ànima del país. Potser perquè allí no proposàveu solucions, sinó una mirada.

Mentre molts intentaven llegir els vostres discursos en clau ideològica, jo tenia la impressió que vós parlàveu d’una qüestió més profunda: de la necessitat de recuperar un cor capaç d’escoltar.

La metàfora del pelegrinatge que articula tot el vostre discurs em sembla d’una bellesa singular. No presenteu l’Església com una fortalesa assetjada ni com una institució obsessionada per conservar-se. La presenteu com un poble en camí. I en aquest camí apareix una pregunta que em sembla decisiva: què hem de conservar i què hem de deixar enrere?

Vivim en una època de simplificacions. Alguns creuen que tota tradició és una càrrega. Altres sospiten que qualsevol canvi és una traïció. Vós refuseu aquests dos extrems. Ens recordeu que hi ha equipatges inútils que dificulten l’avanç, però també tresors que no poden abandonar-se.

Aquest equilibri entre memòria i renovació és, al meu entendre, una de les aportacions més valuoses del vostre missatge.

També m’ha impressionat que no parleu gaire de xifres. No us lamenteu de la disminució de la pràctica religiosa ni convertiu la secularització en una mena d’apocalipsi cultural.

La vostra preocupació sembla una altra: Ens costa escoltar. Ens costa comprendre. Ens costa dialogar. Ens costa aprendre el llenguatge dels altres.

Potser aquesta és una de les malalties més profundes del nostre temps. No només dins de l’Església, sinó també en la societat. Tots parlem i pocs escoltem. Tots opinem i gairebé ningú intenta comprendre.

Per això em va semblar especialment suggeridora la vostra evocació de les planes castellanes (tan llunyanes del meu entorn vital). Aquells paisatges aparentment buits es converteixen en una metàfora d’una realitat que coneixem bé: pobles que perden habitants, comunitats envellides, parròquies que veuen reduir-se la seva presència. Però vós no contempleu aquest desert amb resignació. El contempleu amb esperança.

Recordeu que altres generacions cristianes també van haver d’aprendre a recomençar. Que els deserts poden esdevenir laboratoris. Que les perifèries sovint són llocs on l’Esperit obre camins nous.

Aquesta confiança és, probablement, allò que més m’ha agradat escoltar. Perquè sovint els cristians caiem en la temptació de la nostàlgia. Ens passem massa temps explicant allò que hem perdut i massa poc descobrint allò que Déu continua fent néixer.

També m’ha semblat especialment encertada la imatge del mosaic. En una societat esquinçada per les polaritzacions, on qualsevol diferència sembla destinada a convertir-se en conflicte, vós recordeu que la comunió no consisteix a eliminar les diferències, sinó a impedir que es converteixin en fractures.

És una lliçó que necessiten l’Església i la política. I és també una lliçó que necessita una Espanya cansada de viure instal·lada en una confrontació permanent.

Però hi ha un altre aspecte del vostre discurs que mereix ser destacat. Quan parleu de les víctimes d’abusos desapareixen les metàfores i només queden paraules netes: veritat, justícia, reparació, escolta. Em va semblar un gest d’honestedat espiritual. Hi ha ferides davant les quals qualsevol retòrica resulta insuficient. Precisament per això les vostres paraules resulten creïbles.

Finalment, Sant Pare, voldria agrair-vos una intuïció que travessa tots els vostres discursos, tant els dirigits a la societat com els dirigits a l’Església.

Vivim fascinats pels mitjans i oblidem els fins. Parlem de tecnologia, de política, d’economia, d’estructures, d’estratègies i de reformes. Però vós ens recordeu una veritat molt antiga: la renovació no comença en les institucions. Comença en les persones.

Per això m’enduc sobretot la pregària amb què vau concloure el vostre discurs als bisbes, aquella súplica de sant Joan d’Àvila: «Senyor, doneu-me el vostre cor».

Mentre llegia aquestes paraules vaig pensar que, en realitat, resumien tota la vostra visita.

Abans de preguntar-nos quin país volem construir, quin model tecnològic volem desenvolupar o quina Església volem ser, hauríem de preguntar-nos quin cor ens guia.

Perquè els mapes són necessaris. Però el cor és allò que decideix cap a on caminem.

Rebeu, Sant Pare, l’expressió del meu respecte, de la meva pregària i del meu afecte filial.

Aquesta setmana m’ha arribat una “carta oberta a Occident” escrita pel libanès Michel Bou Rjeily. És un text dur, acusador, fins i tot incòmode. No denuncia només les guerres, les bombes o els càlculs geopolítics. Denuncia una cosa més profunda: la nostra indiferència.

“Ho sabíeu”, escriu. “Ho sabíeu, i vau continuar viatjant, consumint, rient, fent el vermut, debatent sobre el preu del cafè i les destinacions d’estiu mentre d’altres comptaven els seus morts.”

Confesso que, en llegir-lo, la meva primera reacció va ser defensiva. Com la de tants altres europeus. És fàcil replicar que les coses són més complexes, que les responsabilitats són compartides, que els ciutadans no decidim les guerres ni la política internacional. Tot això és cert. Però també és una manera d’esquivar la pregunta essencial.

I la pregunta no és què podem fer davant de cada tragèdia del món. La pregunta és què ens està passant perquè siguem capaços de conviure-hi sense que gairebé ens alterin.

Durant segles, la ignorància va ser una coartada possible. Moltes atrocitats es produïen lluny, fora de la vista i de la consciència de la majoria. Avui ja no. Mai en la història de la humanitat havíem tingut tanta informació sobre el sofriment dels altres. Les guerres entren a les nostres cases a través del mòbil. Veiem els rostres dels infants sota les runes, els hospitals destruïts, els camps de refugiats, les famílies que ho han perdut tot. Ho sabem gairebé en temps real.

I, tanmateix, després de mirar-ho, continuem fent lliscar el dit sobre la pantalla.

Potser el problema més greu del nostre temps no és la manca d’informació. És l’excés. La successió interminable de tragèdies acaba produint un efecte paradoxal: no ens mobilitza, ens anestesia. Ens indignem durant unes hores, uns dies com a molt, i després arriba una altra notícia, una altra crisi, un altre escàndol. La compassió esdevé intermitent. La consciència, fatigada.

No crec que ens haguem tornat més cruels que les generacions anteriors. Potser ens hem tornat més impermeables. Per protegir-nos emocionalment hem après a establir una distància prudent amb el dolor dels altres. Una distància que sovint comença com un mecanisme de defensa i acaba convertint-se en una forma de vida.

Per això la carta de Bou Rjeily incomoda. No perquè tingui resposta per a tots els conflictes del món. No perquè tota la seva argumentació sigui incontestable. Incomoda perquè apunta cap a una contradicció que preferim no mirar.

Continuem parlant de drets humans. Continuem reivindicant la dignitat de la persona, la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Continuem evocant les lliçons de la Segona Guerra Mundial i repetint que certes barbaritats no es poden tornar a produir. Però cada vegada sembla més difícil passar de les paraules als costos que aquestes paraules comporten.

Els valors són fàcils mentre no exigeixen sacrificis. La prova arriba quan defensar-los té un preu polític, econòmic o personal.

Potser per això les societats occidentals viuen una mena de contradicció silenciosa. Mai no havíem proclamat amb tanta força determinats principis morals, però mai no havíem estat tan acostumats a conviure amb la seva vulneració. Ens horroritzen les injustícies, però les contemplem des de la comoditat de saber que continuarem sopant aquella mateixa nit.

No escric això des d’una superioritat moral. Al contrari. També formo part d’aquest món. També he llegit notícies terribles abans d’anar a treballar, abans de dinar o abans de sortir a passejar. També he experimentat aquella sensació estranya segons la qual el sofriment immens d’algú altre acaba coexistint amb la normalitat absoluta de la pròpia vida.

Potser aquesta és la qüestió més inquietant de totes.

No que siguem indiferents, sinó que ens hàgim acostumat a ser-ho.

La història jutjarà els governs, els exèrcits i els dirigents. Ho ha fet sempre. Però també acabarà jutjant les societats que van mirar sense fer-hi res. Les que sabien el dolor que s’estava causant i callaven. Les que tenien accés a les imatges, als testimonis i als fets i van preferir tancar els ulls.

No sé si Michel Bou Rjeily té raó en tot allò que escriu. Però sí crec que encerta en la pregunta final de la seva carta. Una pregunta que no va dirigida només als governs occidentals ni a les institucions internacionals. Va dirigida a cadascun de nosaltres.

Ell escriu: “Malgrat la ràbia, malgrat les ruïnes, malgrat l’abandonament, continuem sent humans. Vosaltres encara podeu dir el mateix?”

Potser la resposta no depèn del que pensem.

Depèn del que estiguem disposats a fer perquè els nostres valors siguin alguna cosa més que paraules.

Vivim temps de soroll. Potser totes les èpoques han tingut la temptació de pensar-se excepcionals, però hi ha alguna cosa especialment fatigant en la política contemporània: la incapacitat de mantenir la mesura. Cada escàndol és anunciat com la fi definitiva de l’adversari. Cada investigació judicial és presentada com una sentència irrevocable. Cada resposta és una esmena a la totalitat moral de l’altre. I així, dia rere dia, el ciutadà que intenta comprendre els fets amb serenitat acaba exhaust.

La política democràtica necessita conflicte; seria ingenu esperar unanimitats permanents. Però el conflicte només és fecund quan existeixen regles compartides, quan el desacord no implica la deshumanització de qui pensa diferent. El problema del nostre temps no és la discrepància, sinó la desaparició de qualsevol espai interior des d’on pensar-la amb prudència.

Els casos judicials que ocupen els titulars —les investigacions entorn de figures polítiques, les filtracions interessades, els escàndols de corrupció del passat i del present— haurien de ser motiu de reflexió pública seriosa. Però sovint es converteixen en munició emocional. El cas Kitchen, les actuacions polèmiques d’alguns jutges mediàtics, les acusacions recents que afecten antics dirigents o persones pròximes al poder: tot això és tractat no com a matèria jurídica sotmesa a garanties, sinó com a espectacle de confirmació ideològica. Uns hi veuen proves absolutes abans de judici; els altres, conspiracions absolutes abans d’examinar els fets. I així desapareix la possibilitat de discernir.

El dret, precisament, va néixer per protegir-nos d’aquesta pulsió tribal. L’Estat de dret no és només un conjunt de normes; és una pedagogia de la moderació. La presumpció d’innocència no existeix perquè els culpables ho mereixin, sinó perquè la societat necessita limitar la passió del càstig. Els procediments judicials són lents perquè la veritat humana és complexa. Les proves importen perquè les sospites, per si soles, poden destruir vides. Quan una societat oblida això, el tribunal mediàtic suplanta el tribunal legítim.

Però també seria irresponsable convertir la prudència en indiferència. La serenitat no consisteix a tancar els ulls davant la corrupció o davant els abusos de poder. Consisteix a resistir la temptació de jutjar abans d’entendre. El filòsof grec Aristòtil afirmava que la virtut es troba en el terme mig, però aquest “mig” no era tebiesa ni equidistància moral; era la recerca d’una resposta proporcionada a la realitat. Avui, la desproporció és constant. Tot és “històric”, “escandalós”, “definitiu”, “intolerable”. La hipèrbole ha devorat el llenguatge polític i, quan el llenguatge es trenca, també es trenca la nostra capacitat de pensar.

Les xarxes socials han accentuat aquest fenomen. L’algoritme recompensa la indignació instantània, no la reflexió lenta. El matís sembla sospitós. Qui dubta és acusat de connivència; qui demana prudència és titllat de covard. Però una democràcia madura necessita ciutadans capaços de suportar la incomoditat de no saber-ho tot immediatament. Necessita persones disposades a esperar les proves, a escoltar arguments oposats i a acceptar que els seus preferits també poden equivocar-se.

Hi ha, en aquest context, una forma de resistència cívica que sovint passa desapercebuda: mantenir el seny. No és una actitud passiva. Requereix disciplina interior. Exigeix desconfiar tant dels relats absoluts del propi bàndol com dels de l’adversari. Exigeix recordar que la realitat política és gairebé sempre més ambigua del que els eslògans permeten admetre.

Potser hauríem de recuperar una vella idea estoica: no tot depèn de nosaltres, però sí la manera com reaccionam davant els esdeveniments. No podem impedir que els partits exagerin, que els tertulians simplifiquin o que les xarxes amplifiquin la ira. Però sí podem decidir no contribuir-hi acríticament. Podem llegir amb més calma. Podem suspendre el judici fins tenir més informació. Podem evitar compartir una acusació només perquè confirma els nostres prejudicis.

També convindria recordar que les institucions democràtiques són imperfectes perquè els humans ho som. Hi haurà jutges amb protagonisme excessiu, polítics irresponsables, policies corruptes i periodistes sectaris. La qüestió no és imaginar una societat sense errors, sinó construir mecanismes que impedeixin que els errors es converteixin en arbitrarietat. El problema comença quan deixam de confiar en qualsevol procediment i només confiam en la tribu pròpia.

La serenitat, en definitiva, no és ingenuïtat ni desconnexió. És una forma de lucidesa moral. És entendre que una societat crispada permanentment acaba erosionant la seva convivència fins al punt que ja no sap distingir entre adversari i enemic. I quan això succeeix, la democràcia es debilita, perquè deixa de ser un espai compartit i es transforma en una guerra emocional interminable.

Potser no podem aturar les turbulències del nostre temps. Però encara podem decidir com habitar-les. I en una època dominada per l’excés, mantenir la calma, el respecte pels fets i el sentit de la proporció és ja, en si mateix, un acte de responsabilitat cívica.

Parafrasejant Shakespeare, Màrius Carol ens deia en un dels seus darrers articles publicats, que no s’ha de tenir pressa amb les males notícies perquè és millor esperar que aquestes es revelin soles.

En el cas de l’escàndol que ha implicat la imputació de Zapatero per un jutge que no es diu García Castellón, Peinado o, fins i tot, Marchena, sinó José Luis Calama, titular d’un dels jutjats de l’Audiència Nacional que no té cap historial de jutge estrella sinó el d’un professional seriós, cal dir que em sembla molt bé esperar al proper dia 2 de juny per emetre una opinió més fonamentada. Aleshores, després que l’expresident s’hagi pogut explicar en seu judicial, responent les preguntes de l’instructor i dels seus advocats, podrem parlar amb més fonament. Tot i així, és impossible no avançar una mínima opinió sobre aquest cas que afecta un home que, més enllà que combreguem o no amb les seves idees, va ser un president al qual, durant els seus vuit anys de mandat, no li va esclatar cap cas de corrupció i que va prendre decisions tan importants com la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq, l’aprovació del matrimoni homosexual, la Llei de dependència, l’Estatut de Catalunya de 2006 o les negociacions amb ETA que van precedir la seva dissolució.

També és cert que no va saber veure la gran crisi econòmica que va col·lapsar l’economia mundial l’any 2008, encara que és evident que ell no en va ser ni l’únic ni el principal responsable.

Dit això, i respectant la presumpció d’innocència que el nostre sistema constitucional atorga a tots els imputats d’un delicte, cal dir que la lectura de les vuitanta-cinc pàgines de la interlocutòria dictada pel jutge, inculpant-lo de delictes especialment greus, fa pensar que alguna cosa seriosa està afectant el nostre país i que, vist si més no des d’aquesta perspectiva encara primerenca, no pinta gens bé per a l’expresident i, de rebot, per al president del Govern, Pedro Sánchez, un home per al qual Zapatero no sols representava un suport indiscutible, sinó també un referent moral que, si les acusacions que acaba d’imputar-li el jutge Calama es consoliden, s’esfumarà absolutament.

He de dir, tanmateix, que més enllà de la joia que aquesta imputació ha provocat al si de la dreta espanyola, la interlocutòria, tot i que —ho repeteixo— és contundent, potser promet més del que dona, ja que, si la llegim amb cura —i no com ho fan alguns sectors que ja l’interpreten com una sentència condemnatòria—, haurem de concloure que el que exposa són tan sols sospites i conjectures, sens dubte amb un cert fonament, però encara no proves contundents i, per tant, inatacables.

A més, tot i respectar la feina de l’instructor, a qui difícilment se li pot atribuir una actitud pròpia dels jutges associats al lawfare, em sembla que, a la interlocutòria, aquest formula una sèrie de consideracions que, en la fase inicial en què es troba la instrucció, són com a mínim discutibles, ja que, en aquest moment encara embrionari, presenta Zapatero com el líder d’una trama de tràfic d’influències, i a més ho afirma de manera innecessàriament reiterada.

La meva formació jurídica no m’acredita com un expert en dret processal, però, pel que sé —i crec que no m’equivoco—, en el moment de la imputació, cal que el jutge instructor exposi tan sols els indicis racionals de criminalitat, que per a qualsevol familiaritzat amb l’antic dret romà canònic —del qual prové en gran mesura el nostre dret actual— signifiquen simplement dades que relacionen, d’alguna manera, una persona amb una sèrie de fets amb aparença delictiva. Per tant, no és el moment, ni molt menys, d’expressar-se com ho faria un tribunal que està dictant una sentència condemnatòria. I això darrer és el que sembla deduir-se de molts passatges de la interlocutòria.

En un article molt raonable, si més no des del meu punt de vista, publicat pel catedràtic de Dret Processal Jordi Nieva-Fenoll al diari El País, s’assenyala que, digui el que digui la interlocutòria del jutge Calama, l’imputat podrà defensar-se i explicar —el proper dia 2— si les operacions descrites en la resolució són, efectivament, pròpies d’un delicte de tràfic d’influències i obtenció il·legítima de fons que després intentarien desviar a paradisos fiscals, o bé es tracta d’operacions que tenen una explicació raonable dins les tasques d’assessorament pròpies de persones que gaudeixen d’una gran experiència institucional, com succeeix sovint en el cas dels expresidents de govern.

En aquest sentit, Nieva-Fenoll creu que la interlocutòria opta innecessàriament per la tesi incriminatòria en indicar que Zapatero participava en aquesta successió de fets delictius perquè tenia contactes d’alt nivell, cosa que, per consolidar-se, s’haurà de provar i distingir dels assessoraments que, de manera clara i notòria, duen a terme també al nostre país altres expresidents que, sense cap rubor, han passat a assessorar empreses que ells mateixos van privatitzar quan presidien el Consell de Ministres.

Tot i això, no hi ha dubte que, com ja he dit, la cosa no pinta bé per a Zapatero ni tampoc per al govern de Pedro Sánchez, que, de moment, s’ha limitat a no donar credibilitat a les imputacions que hem pogut llegir a la interlocutòria i ha aixecat la bandera de la presumpció d’innocència.

Sigui com vulgui, i seguint la tesi de Màrius Carol exposada al començament d’aquest article, més enllà de saber si Zapatero és o no culpable dels delictes que se li imputen, el que aquest cas —i d’altres que coneixem molt bé— demostra és la necessitat que té el nostre país de regular les activitats dels expresidents i dels alts càrrecs per protegir la qualitat democràtica i evitar els efectes negatius de les portes giratòries. Quan antics responsables polítics passen immediatament a ocupar càrrecs en grans empreses privades, especialment en sectors que abans regulaven o supervisaven, es genera una sospita legítima de conflicte d’interessos i d’aprofitament de contactes institucionals. Aquesta situació pot afavorir tractes de favor, deteriorar la confiança ciutadana en les institucions i transmetre la idea que l’exercici del poder públic es converteix en una plataforma d’enriquiment privat. Per això, cal establir períodes d’incompatibilitat més estrictes, mecanismes de transparència i controls independents que garanteixin la imparcialitat i la integritat de la funció pública.

La crisi del creuer MV Hondius ha acabat convertint-se en molt més que una operació sanitària delicada davant d’un brot d’hantavirus. Ha estat, sobretot, un retrat polític. Un mirall que ha deixat veure fins a quin punt una part de la dreta espanyola està disposada a sacrificar el rigor, la responsabilitat institucional i fins i tot la salut pública per obtenir rèdit partidista immediat. I el més greu és que ho ha fet assumint, cada vegada de manera menys dissimulada, els marcs mentals i discursius de Vox: por, confrontació territorial, nacionalisme excloent i desconfiança envers qualsevol organisme internacional. 

Fernando Clavijo ha estat el principal protagonista d’aquest despropòsit. Però no ha actuat sol. Al seu darrere hi havia Coalición Canaria, bona part del Partit Popular i tota una maquinària mediàtica i política disposada a transformar una emergència epidemiològica en un espectacle d’agitació emocional. Exactament allò que la dreta espanyola havia criticat durant anys quan acusava l’esquerra de “polititzar” qualsevol crisi.

Durant la pandèmia de la Covid-19, la dreta espanyola —especialment Ayuso i l’entorn madrileny del PP— va ridiculitzar moltes mesures preventives. Quan Barcelona va suspendre el Mobile World Congress el febrer del 2019, diversos dirigents conservadors van considerar aquella decisió exagerada i alarmista. Isabel Díaz Ayuso va arribar a dir que Madrid estaria encantada d’acollir el congrés perquè semblava absurd cancel·lar-lo per un virus que, aparentment, era “lluny”, a la Xina. La història posterior va demostrar fins a quin punt aquelles paraules eren imprudents.

Ara, en canvi, davant un brot d’hantavirus perfectament controlat, monitoritzat per l’OMS i gestionat amb protocols estrictes, la mateixa dreta ha reaccionat fomentant el pànic i convertint una operació humanitària en una suposada amenaça per a Canàries.

La contradicció és evident. Quan convenia defensar negocis i congressos, qualsevol precaució era “histerisme”. Quan convenia desgastar Pedro Sánchez, qualsevol risc mínim es convertia en una catàstrofe imminent.

L’article “Anatomía de un despropósito”, publicat per “elDiario.es”, descriu amb detall fins a quin punt Clavijo va actuar més mogut per la necessitat de confrontació política que no per criteris sanitaris. El govern canari participava en reunions constants amb el Ministeri de Sanitat —més de tres diàries— i estava perfectament informat del dispositiu. Però, malgrat això, va optar per construir un relat de “deslleialtat” i “ocultació” que ni tan sols podia recolzar en informes científics propis. El mateix portaveu del govern canari va admetre públicament que no existia cap informe mèdic o epidemiològic que justifiqués moltes de les afirmacions alarmistes difoses durant aquells dies. 

I aquí és on el cas entra en una dimensió especialment preocupant: la normalització del populisme desinformat. Quan un president autonòmic arriba a utilitzar textos generats per intel·ligència artificial sobre la capacitat natatòria de les rates per intentar justificar decisions polítiques en plena crisi sanitària, el problema ja no és només la demagògia. És la degradació mateixa de la cultura institucional. 

La dreta espanyola, especialment des de l’ascens de Vox, ha anat assumint progressivament una lògica política basada en l’emoció primària i la creació d’enemics interns i externs. Immigrants, organismes internacionals, governs europeus o l’OMS són presentats sovint com amenaces a la “sobirania” o a la “seguretat nacional”. El cas del Hondius encaixa perfectament dins d’aquest esquema.

Perquè què hi havia realment darrere l’oposició de Clavijo i del PP? No era només una discussió tècnica sobre protocols. Era la construcció deliberada d’un relat segons el qual “Madrid” imposava un risc sanitari a les Canàries sense importar-li la població local. Exactament la mateixa retòrica victimista que la dreta critica quan la utilitzen altres territoris.

Això explica també la rapidesa amb què el PP va convertir el cas en un espectacle parlamentari al Senat. No es tractava d’aclarir protocols ni de millorar la coordinació institucional. Es tractava de generar soroll, sembrar sospites i alimentar la idea que el govern espanyol amagava informació. Sense proves. Sense informes. Sense responsabilitat.

I és aquí on la dreta espanyola mostra fins a quin punt ha interioritzat les tesis de Vox sobre la “Prioridad Nacional”. Perquè el missatge de fons és inequívoc: primer els nostres, encara que això impliqui desentendre’s de responsabilitats internacionals o ignorar peticions de l’OMS.

La paradoxa és enorme. Espanya, gràcies a la seva capacitat sanitària i logística, va poder gestionar una operació complexa que Cabo Verde no podia assumir plenament. Això no debilitava Espanya: la reforçava internacionalment. Precisament allò que qualsevol país seriós hauria de voler projectar després del trauma de la Covid.

Però sectors de la dreta prefereixen explotar electoralment la por abans que assumir aquesta responsabilitat internacional. Pedro Sánchez va aprofitar la crisi per reivindicar el multilateralisme i la cooperació internacional davant els discursos trumpistes i ultranacionalistes. I, agradi o no Sánchez, tenia raó en una idea essencial: les pandèmies i les crisis sanitàries no entenen de fronteres.

El més trist és que aquesta deriva deteriora greument la qualitat democràtica. Quan dirigents públics escampen sospites sense proves, alimenten alarmes infundades o erosionen la confiança en institucions científiques, no només desgasten el govern de torn: desgasten la capacitat mateixa de la societat per reaccionar racionalment davant futures emergències.El cas Hondius no passarà a la història per l’hantavirus. Passarà com un exemple de com una part de la dreta espanyola ha decidit competir amb Vox en el terreny del populisme emocional i la política de la por.

Hi ha moments en què la realitat sembla voler competir amb la metàfora, i la supera. La imatge descrita per la periodista Almudena Ariza, la corresponsal de TVE —un pastís d’aniversari decorat amb una forca, regalat al ministre ultraconservador de Defensa,  Itamar Ben-Gvir, per la seva esposa— no és només una anècdota grotesca. És un símbol. Un resum inquietant d’un clima polític i moral que s’ha anat consolidant en determinats sectors del poder israelià.

El missatge escrit al pastís —“De vegades els somnis es fan realitat”— adquireix un significat que va molt més enllà de la provocació privada. Connecta amb una llei recent que introdueix la pena de mort per penjar el condemnat en determinats casos de terrorisme, una norma que, segons nombrosos observadors, s’aplicarà sobretot a palestins jutjats en tribunals militars. Però reduir la qüestió a una sola llei seria simplificar massa. El problema és més profund: és una manera d’entendre el conflicte, el poder i la vida humana.

Des de fa mesos, les operacions militars a Gaza han assolit una intensitat i una extensió difícils d’assumir fins i tot per analistes acostumats a la duresa del conflicte. Fonts israelianes mateixes han deixat entreveure el canvi de paradigma. Segons comentaris recollits en mitjans com Haaretz, comandaments militars han admès que mai abans s’havia arribat a aquest nivell de destrucció. No es tracta només de combats; es tracta de la dimensió d’aquests, de la sistemàtica amb què es duen a terme, de la voluntat d’alterar de manera irreversible la realitat sobre el terreny.

A Gaza, les imatges mostren barris sencers esborrats, infraestructures civils devastades i una població atrapada en una situació humanitària extrema. A Cisjordània, la pressió sobre les comunitats palestines continua a través d’operacions militars, detencions i expansió d’assentaments. I, més recentment, el patró sembla estendre’s cap al Líban, on diverses fonts descriuen pràctiques que van més enllà del bombardeig convencional: demolicions planificades d’edificis sencers, pobles reduïts a runa amb una metodologia que recorda més una operació d’enginyeria que una acció militar puntual.

Aquestes accions no es produeixen en un buit polític. Compten amb un context internacional que, com a mínim, les tolera. El suport explícit de figures com Donald Trump —que ha defensat polítiques molt alineades amb les posicions més dures del govern israelià— han contribuït a legitimar una línia d’acció basada en la força i en la transformació territorial. Paral·lelament, la Unió Europea ha mostrat una dificultat persistent per passar de les declaracions a les mesures concretes.

En aquest context, la proposta recent de Pedro Sánchez —orientada a impulsar accions més fermes dins de l’àmbit europeu— ha quedat sense el suport necessari. La manca de consens dins de la UE no és nova, però en moments com aquest adquireix un pes polític i moral considerable. El resultat és una sensació d’inacció que contrasta amb la rapidesa i la contundència dels esdeveniments sobre el terreny.

Cal evitar, tanmateix, caure en simplificacions o en llenguatges que deshumanitzin. El conflicte israelià-palestí és complex, amb arrels històriques profundes i amb responsabilitats compartides en diferents moments. Però reconèixer aquesta complexitat no pot servir d’excusa per relativitzar el patiment massiu ni per ignorar desequilibris evidents de poder.

Quan determinats discursos mediàtics parlen obertament de “canvi de població” o suggereixen aprofitar finestres d’oportunitat política per alterar la composició demogràfica de territoris sencers, el debat deixa de ser només militar o estratègic. Entra en el terreny dels principis fonamentals del dret internacional i dels drets humans. I és aquí on la crítica esdevé no només legítima, sinó necessària.

L’ús de la força per part d’un estat pot estar justificat en determinades circumstàncies, especialment en contextos d’autodefensa. Però aquesta força té límits. Límits jurídics, ètics i polítics. Quan aquests límits es difuminen, quan la destrucció esdevé sistèmica i quan el discurs públic comença a normalitzar-la, el risc és que el conflicte entri en una espiral encara més difícil de revertir.

El pastís amb la forca dibuixada damunt seu no és, en aquest sentit, una anècdota menor. És una imatge que condensa una manera de veure el món: la celebració d’una política que aposta per la màxima duresa, que redueix l’altre a enemic absolut i que troba en la humiliació simbòlica una forma d’afirmació. Davant d’això, la resposta internacional no pot limitar-se a la incomoditat o al silenci.

El futur de la regió —i, en bona mesura, la credibilitat de l’ordre internacional basat en normes— depèn de la capacitat de posar límits clars, d’exigir responsabilitats i de defensar, amb coherència, els principis que es proclamen. No es tracta de prendre partit de manera acrítica, sinó d’evitar que la força substitueixi completament el dret, i que la destrucció acabi sent acceptada com a llenguatge polític legítim.

Perquè quan això passa, no només es perd una guerra o una pau. Es perd alguna cosa més difícil de recuperar: la idea mateixa que hi ha línies que no s’haurien de creuar mai.

En els darrers mesos, la denominada doctrina de la “prioritat nacional”, defensada per Vox i assumida en part pel Partit Popular en diversos acords autonòmics, ha irromput amb força en el debat polític espanyol. El principi és aparentment simple: en l’accés a recursos públics —habitatge, ajudes socials, serveis— els ciutadans espanyols han de tenir preferència sobre els estrangers. Tanmateix, rere aquesta formulació de “sentit comú” (Abascal) s’amaga una tensió profunda amb els fonaments jurídics de l’Estat i, no menys important, amb una tradició moral que ha configurat durant segles la cultura europea.

Des del punt de vista constitucional, la “prioritat nacional” no és només discutible: és problemàtica. L’article 1.1 de la Constitució defineix Espanya com un “Estat social i democràtic de dret” que propugna la justícia i la igualtat. Aquest qualificatiu —“social”— no és ornamental. Implica que els poders públics tenen l’obligació de protegir els més vulnerables en funció de la seva necessitat, no de la seva procedència. Convertir la nacionalitat en criteri determinant per accedir a drets bàsics altera aquest principi i introdueix una jerarquia incompatible amb la idea mateixa de justícia social.

El conflicte es fa encara més evident quan es considera l’article 14, que estableix la igualtat davant la llei i prohibeix la discriminació per qualsevol “condició o circumstància personal o social”. Tot i que el text es refereix literalment als “espanyols”, la jurisprudència constitucional ha estès la protecció als estrangers en tot allò que afecta la dignitat i els drets fonamentals (STC 107/1984, de 23 de novembre). Negar o dificultar l’accés a ajudes essencials en funció de la nacionalitat pot constituir, per tant, una discriminació encoberta.

A això s’hi afegeix l’article 10.1, que situa la dignitat de la persona com a fonament de l’ordre polític. Aquest és potser el punt més decisiu: la dignitat no és graduable ni depèn del passaport. Qualsevol política que deixi persones en situació de vulnerabilitat extrema per la seva condició d’estranger erosiona aquest principi bàsic. En una democràcia constitucional, la dignitat és anterior a la ciutadania.

Els defensors de la “prioritat nacional” argumenten que els recursos són limitats i que l’Estat té el deure de protegir primer els seus ciutadans. És una idea que apel·la a una intuïció legítima: la proximitat genera responsabilitat. Però el problema apareix quan aquesta intuïció es transforma en un criteri excloent i absolut. L’Estat de dret no pot convertir la necessitat en competència entre pobres, ni legitimar una jerarquia de drets basada en l’origen.

És aquí on la reflexió moral, especialment la tradició cristiana invocada sovint per sectors conservadors, ofereix un contrapunt revelador. Sant Agustí va formular el concepte d’ordo amoris, l’ordre de l’amor, segons el qual una vida justa consisteix a estimar cada realitat segons el seu valor davant de Déu. Aquesta idea ha estat interpretada al llarg dels segles de maneres diverses, però recentment ha estat objecte d’una actualització significativa per part del magisteri pontifici.

El papa Francesc, en una carta de 2025, va advertir contra una lectura reductiva de l’ordo amoris que serveixi per justificar el tancament en cercles propers —família, nació, grup— en detriment dels altres. Per al pontífex, el model autèntic no és una jerarquia rígida d’afectes, sinó la paràbola del bon samarità: no es tracta de decidir qui és el nostre proïsme, sinó de fer-nos nosaltres proïsmes de qui trobem en el camí. L’amor ordenat, en aquesta perspectiva, no exclou, sinó que s’expandeix.

Aquesta línia ha estat reforçada pel papa Lleó XIV, que des de l’inici del seu pontificat ha estat contundent en la defensa dels migrants. En diversos pronunciaments, ha advertit del perill d’un “egoisme nacional” que posa en risc el bé comú global. Les seves paraules són clares: la dignitat humana no pot quedar subordinada a l’estatus legal ni a la pertinença nacional. Els migrants, recorda, “són criatures volgudes i amades per Déu” i no poden ser objecte de discriminació.

El contrast amb la “prioritat nacional” és evident. Allà on aquesta doctrina proposa prioritzar “els de casa”, el magisteri recent de l’Església insisteix que la proximitat no pot convertir-se en exclusió. Allà on es parla d’arrelament o identitat com a criteris d’accés, la tradició cristiana recorda que l’amor veritable no es limita a allò familiar, sinó que s’estén cap als més vulnerables, especialment quan són estranys.

Això no implica negar el dret dels Estats a regular la immigració ni a gestionar els seus recursos. El mateix papa Lleó XIV reconeix la legitimitat de protegir les fronteres. Però estableix un límit moral inequívoc: aquesta protecció no pot traduir-se en un tracte inhumà ni en la negació de drets bàsics. Quan això passa, ja no estem davant d’un exercici legítim de la sobirania, sinó d’una vulneració greu de la dignitat.

El debat, per tant, no és només tècnic o econòmic; és profundament ètic i constitucional. La “prioritat nacional” planteja una visió de la societat en què la pertinença defineix el valor de la persona. La Constitució espanyola i la tradició humanista europea, en canvi, parteixen d’una premissa diferent: totes les persones tenen una dignitat inherent que l’Estat ha de respectar i protegir.

En última instància, la qüestió és quin model de comunitat política volem construir. Una comunitat tancada, que es defineix per la defensa exclusiva dels seus membres, o una comunitat oberta, que reconeix la seva responsabilitat envers els altres, especialment els més febles. La resposta no és només jurídica, sinó també moral.

La temptació de la “prioritat nacional” és comprensible en temps d’incertesa i escassetat. Però convertir-la en principi rector de les polítiques públiques implica desfigurar tant l’Estat social com l’ètica que, paradoxalment, alguns dels seus defensors diuen reivindicar. Ni la Constitució espanyola ni l’ordo amoris avalen una política de l’exclusió.

Al contrari: ambdues tradicions —la jurídica i la moral— coincideixen en un punt essencial. La justícia comença quan es reconeix l’altre no com a competidor, sinó com a igual. I és precisament en el tracte a l’estranger on una societat revela la veritat dels seus principis.