Josep Maria Quintana

La resolució que acaba de dictar el Tribunal Suprem, de la qual ha estat ponent Manuel Marchena, té alguna cosa de paradoxal. Finalment, després d’anys de controvèrsia, la Sala Segona ha aplicat la llei d’amnistia a Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Jordi Turull i Raül Romeva, i ha declarat extingida la seva responsabilitat penal. Ho ha fet en compliment de la sentència del Tribunal Constitucional, que havia considerat vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva per la interpretació que el Suprem havia fet de la llei. Però allò que hauria pogut ser una resolució destinada a tancar un conflicte s’ha convertit en una nova manifestació de l’enfrontament entre dues de les més altes institucions jurisdiccionals de l’Estat.

No és el compliment de la sentència constitucional el que sorprèn, ja que el Suprem estava obligat a fer-ho. El que crida l’atenció és la duresa amb què expressa la seva disconformitat. La resolució parla de la «grandiloqüència innecessària» del Tribunal Constitucional, li atribueix un raonament «invasiu» de l’àmbit jurisdiccional que correspon al Suprem i arriba a suggerir que s’ha apartat de la Constitució i de la seva pròpia jurisprudència. Difícilment es podria expressar amb més contundència una discrepància entre institucions que haurien de contribuir, cadascuna des de les seves competències, a preservar la confiança dels ciutadans en l’Estat de dret.

Naturalment, els magistrats tenen dret a discrepar. La independència judicial empara la llibertat d’interpretació, i el debat jurídic és indispensable per al progrés del dret. Però una cosa és discrepar raonadament i una altra convertir l’acatament d’una sentència en una reivindicació gairebé bel·ligerant de la pròpia posició. Sobretot quan allò que es discuteix no és una qüestió menor, sinó la interpretació d’una llei destinada a superar les conseqüències penals d’un conflicte polític que ha marcat profundament la vida espanyola.

Per entendre la gravetat d’aquesta actitud convé recordar d’on venim. El procés independentista català va donar lloc, inicialment, a una acusació de rebel·lió que exigia, segons el Codi penal aleshores vigent, un alçament violent i públic. Aquella qualificació va tenir conseqüències extraordinàries per als encausats, alguns dels quals van patir una llarga presó preventiva i importants restriccions en l’exercici dels seus drets polítics. Finalment, la sentència del 2019 descartà la rebel·lió i condemnà els principals acusats per sedició, un delicte que posteriorment seria derogat.

No pretenc sostenir que els fets del 2017 fossin jurídicament irrellevants ni que els tribunals haguessin de romandre indiferents davant actuacions contràries a l’ordenament constitucional. Però una democràcia madura ha de saber distingir entre la defensa de la legalitat i una resposta penal que, per la seva intensitat i conseqüències, pot acabar aprofundint el conflicte que pretén resoldre. I també hauria de ser capaç de revisar críticament les decisions adoptades quan el temps i les circumstàncies permeten contemplar-les amb més perspectiva.

La controvèrsia sobre la malversació és especialment reveladora. La llei d’amnistia excloïa determinats supòsits en què hi hagués hagut un propòsit d’enriquiment personal de caràcter patrimonial. El Suprem va considerar que els dirigents independentistes havien obtingut aquest benefici perquè l’ús de recursos públics els havia estalviat despeses que, d’una altra manera, haurien hagut d’assumir personalment. Era una interpretació possible de defensar en termes argumentals, però difícilment conciliable, al meu entendre, amb el sentit de la norma (la mens legislatoris), que precisament pretenia incloure les actuacions vinculades a l’organització del procés independentista sempre que no hi hagués un veritable enriquiment patrimonial.

El Tribunal Constitucional ha rebutjat aquesta interpretació, no perquè li correspongui substituir ordinàriament el Suprem en la interpretació de la legalitat penal, sinó perquè ha considerat que, en aquest cas, la lectura efectuada vulnerava el dret fonamental a obtenir una resolució judicial raonable. És una distinció important. El Suprem és l’òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres, però ho és amb l’excepció expressa de les garanties constitucionals, que corresponen al Constitucional. La independència judicial no equival a una immunitat davant el control dels drets fonamentals.

Tampoc no sembla irrellevant que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en les sentències del passat 16 de juliol, hagi avalat la compatibilitat de l’amnistia amb el dret europeu en els aspectes examinats, inclosa la protecció dels interessos financers de la Unió. No es tracta d’afirmar que Luxemburg hagi resolt exactament la mateixa qüestió interpretativa plantejada davant el Constitucional, però sí de constatar que l’amnistia ha rebut un suport jurídic significatiu més enllà de les nostres fronteres.

Tanmateix, allò que més em preocupa transcendeix aquesta discussió. La resolució de Marchena posa de manifest fins a quin punt la polarització que domina la política espanyola ha penetrat també en les institucions encarregades d’administrar justícia. Vivim en un país on els dos grans blocs polítics semblen incapaços de reconèixer cap raó a l’adversari, on el diàleg es confon amb la rendició i on qualsevol rectificació és interpretada com una derrota. Que aquesta mateixa disposició d’ànim sembli traslladar-se als òrgans jurisdiccionals superiors és especialment inquietant.

No afirm, naturalment, que els magistrats actuïn seguint instruccions partidistes, ni que les discrepàncies jurídiques siguin necessàriament ideològiques. Però les formes també tenen importància institucional. Quan una resolució judicial sembla més preocupada per defensar el prestigi dels qui havien sostingut una determinada interpretació que per assumir amb serenitat la decisió de l’òrgan constitucionalment competent, la imatge que es transmet és perjudicial per a la credibilitat de la justícia.

L’amnistia, amb totes les objeccions legítimes que pugui suscitar, ha contribuït a rebaixar la tensió política a Catalunya i a recuperar espais de convivència que semblaven perduts. No ha resolt totes les discrepàncies, ni era aquesta la seva finalitat. Ha permès, però, que un conflicte essencialment polític retorni progressivament al terreny on hauria de ser abordat: el de la deliberació democràtica.

Per això resulta decebedor que, quan finalment s’imposa una solució jurídica que facilita aquesta normalització, alguns dels seus protagonistes institucionals semblin incapaços d’assumir-la sense deixar constància d’un retret profund.

La democràcia espanyola necessita recuperar una virtut avui massa escassa: la disposició a reconèixer que l’altre pot tenir raó. La necessiten els partits polítics, però també les institucions de l’Estat. I la necessita especialment una justícia que només podrà conservar plenament la confiança ciutadana si és capaç de situar la defensa del dret per damunt de qualsevol temptació d’autoafirmació corporativa.

Perquè el problema que revela aquesta resolució no és únicament que els nostres tribunals discrepin. És que, fins i tot quan el dret obliga a posar punt final a una controvèrsia, sembla que ens hàgim acostumat a mantenir-la oberta. I un país que no sap tancar els seus conflictes difícilment podrà avançar amb serenitat.

Hi ha textos que, tot i haver estat escrits per a una comunitat determinada, transcendeixen els seus destinataris i adquireixen un valor universal. És el cas de la carta pastoral que el cardenal Pierbattista Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem, ha adreçat als cristians de Terra Santa. Escrita enmig de la tragèdia que viu aquella regió, conté una reflexió profunda sobre el món contemporani, la degradació de les relacions humanes i la necessitat de recuperar els fonaments morals de la convivència.

Pizzaballa no pretén fer una anàlisi política ni oferir solucions diplomàtiques al conflicte entre israelians i palestins. La seva preocupació és més profunda: es pregunta com podem continuar vivint humanament en una societat dominada per la violència, la desconfiança i la por. I, encara que les seves respostes parteixin de la fe cristiana, moltes de les qüestions que planteja afecten qualsevol persona que cregui en la dignitat humana.

El primer advertiment és especialment inquietant. El cardenal considera que la tragèdia de Terra Santa no és simplement un conflicte local, sinó el símptoma d’una transformació de l’ordre mundial. Durant dècades, les societats occidentals han defensat, almenys formalment, un sistema internacional fonamentat en el dret, els tractats i les institucions multilaterals. Avui, aquest sistema mostra una extraordinària feblesa. La força militar torna a presentar-se com l’instrument decisiu per resoldre els conflictes, mentre que les grans potències actuen sovint més guiades pels seus interessos estratègics que no per la justícia.

La conseqüència és terrible: la guerra deixa de considerar-se un fracàs de la política i comença a acceptar-se com un instrument normal de les relacions internacionals. Els civils, que haurien de ser protegits, es converteixen en peces d’una estratègia militar. Pizzaballa adverteix, a més, dels nous interrogants morals que planteja la intel·ligència artificial aplicada a la guerra: què succeeix quan un algoritme participa en la decisió sobre qui ha de viure i qui ha de morir?

Tanmateix, la degradació més profunda no es produeix únicament en les institucions, sinó en les consciències. La violència destrueix ciutats, però també destrueix els vincles que fan possible la vida en societat. El dolor acumulat genera ressentiment; el ressentiment alimenta l’odi, i l’odi acaba deshumanitzant l’adversari. Quan l’altre és percebut exclusivament com un enemic, qualsevol agressió pot arribar a semblar justificada.

El cardenal introdueix aquí una distinció moral important. Reconèixer el sofriment de totes les víctimes no significa equiparar totes les responsabilitats. No és el mateix exercir el poder que patir-lo, ni ocupar que ser ocupat. La reconciliació no es pot construir ignorant aquestes diferències, perquè la pau necessita la justícia i la veritat.

Un altre dels fenòmens que denuncia és la fragmentació progressiva de les societats. Cada vegada vivim més tancats en comunitats de persones que pensen com nosaltres, comparteixen les nostres pors i confirmen les nostres conviccions. Les xarxes socials accentuen aquest procés mitjançant algoritmes que reforcen els prejudicis i dificulten el contacte amb opinions diferents. Acabem definint la nostra identitat no tant per allò que som com per allò que rebutgem.

Així desapareix la possibilitat d’un «nosaltres» que inclogui tothom. I aquesta és, probablement, una de les observacions més pertinents de la carta: una societat no pot subsistir indefinidament si els seus membres només saben reconèixer-se en identitats contraposades.

Pizzaballa també reflexiona sobre el desgast de les paraules. Conceptes com diàleg, convivència, justícia, drets humans o bé comú han estat repetits tantes vegades, sense conseqüències visibles, que moltes persones han deixat de creure-hi. Però renunciar-hi significaria acceptar que la violència és l’únic llenguatge possible. Per això sosté que, quan les paraules perden credibilitat, cal recuperar-ne el significat mitjançant els actes.

La segona part de la carta utilitza una imatge bíblica carregada de significat: Jerusalem com una ciutat amb les portes sempre obertes. Per al cardenal, aquesta ciutat representa un ideal de convivència en què la pluralitat de pobles, religions i cultures no constitueix una amenaça, sinó una riquesa. La identitat pròpia no exigeix necessàriament l’exclusió de l’altre. Ben al contrari, una identitat madura hauria de permetre reconèixer-lo i acollir-lo.

Aquesta reflexió condueix a una altra qüestió fonamental: la relació entre la memòria històrica i la violència. Els pobles necessiten recordar el passat, especialment les injustícies que han sofert. Però la memòria pot esdevenir destructiva quan es transforma en una narració tancada que nega el sofriment dels altres. Pizzaballa parla aleshores de «memòria tòxica»: aquella que, en lloc d’ajudar a comprendre la història, perpetua el ressentiment i impedeix imaginar un futur diferent.

La solució no consisteix a oblidar ni a tergiversar els fets, sinó a revisar honestament les interpretacions que els converteixen en instruments d’enfrontament. Aquí atribueix una responsabilitat especial a les escoles, les universitats, els centres culturals i els mitjans de comunicació.

És precisament en l’educació i en les institucions dedicades a tenir cura de les persones on el cardenal identifica els fonaments d’una esperança possible. Les escoles haurien de ser laboratoris de convivència, llocs on els infants aprenguin a respectar les diferències i a resoldre els desacords sense odi. Els hospitals i les organitzacions socials ofereixen ja un exemple d’aquesta actitud: metges, infermers i voluntaris que atenen persones sense preguntar-los quina religió professen o a quin poble pertanyen.

El mateix principi inspira la seva defensa dels ancians, la dignitat dels quals no depèn de la productivitat, i dels joves, que necessiten oportunitats reals per construir el futur. Una societat humana es reconeix, sobretot, en la manera com tracta els més vulnerables.

Finalment, Pizzaballa reivindica el perdó i la confiança. No ignora que, després de tanta violència, aquestes paraules poden semblar ingènues. Però insisteix que perdonar no significa oblidar ni justificar el mal, sinó impedir que el passat condemni indefinidament les generacions futures. I confiar no equival a negar la realitat, sinó a rebutjar que l’escepticisme i la desesperança acabin paralitzant qualsevol iniciativa.

La carta del patriarca de Jerusalem és, en definitiva, una invitació a resistir la cultura de l’odi. No ofereix receptes fàcils ni promet solucions immediates. Ens recorda, simplement, que cap societat no pot construir un futur digne sobre la deshumanització de l’adversari, la manipulació de la memòria o l’exaltació de la força.

Des de Jerusalem, una ciutat que concentra algunes de les ferides més profundes de la humanitat, Pizzaballa defensa una convicció que hauria de poder ser compartida per creients i no creients: la convivència no és una ingenuïtat, sinó una necessitat; i la pau no començarà a ser possible mentre no siguem capaços de reconèixer en l’altre, fins i tot en aquell que considerem adversari, un ésser humà.

——–

«Van tornar a Jerusalem amb gran alegria». Card. Pierbattista Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem. [Font: Documents d’Església, n. 1178, agost-setembre de 2026]

Hi ha una manera molt eficaç de deteriorar una democràcia sense necessitat d’assaltar cap parlament ni suspendre cap constitució: convèncer els ciutadans que només són legítims els governs quan governen els nostres. Que quan guanyen els altres hi ha frau, engany, traïció o alguna conspiració que converteix una majoria parlamentària legal en una anomalia que cal extirpar. És exactament el terreny al qual una part molt significativa de la dreta espanyola ha decidit conduir-nos.

José María Aznar acaba d’advertir que, si Pedro Sánchez torna a governar després de les eleccions del 29 de novembre, estaran en perill la Constitució, la unitat d’Espanya i la monarquia parlamentària. Ha afirmat que aquestes seran les eleccions «més importants des del començament de la Transició», que Sánchez pretén donar-los un caràcter gairebé constituent i que la continuïtat de l’actual majoria podria acabar conduint Espanya cap a una república. I ha anat encara més lluny: ha insinuat que Sánchez seria capaç d’«alterar el cens electoral» per obtenir avantatges per al PSOE.

No està sol. Isabel Díaz Ayuso ha demanat directament als ciutadans que no votin per correu, després de suggerir la possibilitat d’un «pucherazo», i ha arribat a afirmar que Sánchez «no és un demòcrata». Santiago Abascal, per la seva banda, ha recomanat també votar presencialment perquè, diu, no es fia «absolutament de res» i considera que Sánchez «és capaç de qualsevol cosa». Mesos abans, Vox ja parlava de manipulació del cens i Feijóo d’«enginyeria electoral» en relació amb l’adquisició de nacionalitat per descendents d’espanyols emigrats. Les insinuacions van provocar fins i tot la protesta de representants de la carrera diplomàtica, que reivindicaren la professionalitat dels funcionaris consulars i recordaren que són les juntes electorals, no els consolats, les que efectuen el recompte dels vots de l’exterior.

Tot això seria simplement grotesc si no fos profundament greu.

Perquè es pot criticar Pedro Sánchez. I molt. Es pot considerar equivocada l’amnistia, censurar els seus canvis de criteri, denunciar els casos de corrupció que afectin el seu entorn polític, reprovar els seus pactes parlamentaris o sostenir que la legislatura ha estat dolenta per a Espanya. Aquesta és precisament la funció d’una oposició democràtica. Però hi ha una frontera que no s’hauria de traspassar: convertir l’adversari polític en un enemic de la nació i presentar preventivament unes eleccions com a sospitoses per si no produeixen el resultat desitjat.

Aquesta frontera és la que s’està esborrant.

La paradoxa és extraordinària perquè els qui diuen defensar la Constitució semblen oblidar què diu la Constitució. El seu article 1 proclama el pluralisme polític com un dels valors superiors de l’ordenament. L’article 6 estableix que els partits expressen aquest pluralisme i contribueixen a formar la voluntat popular. I l’article 99 disposa una cosa elemental: president del Govern és qui obté la confiança del Congrés, no necessàriament qui encapçala la candidatura més votada. Pedro Sánchez va ser investit d’acord amb aquest procediment. Es podia detestar la majoria que el sostenia; el que no es podia fer honestament era negar-ne la legitimitat constitucional.

Però això és precisament el que es va començar a fer des del principi. El novembre de 2023, abans fins i tot de la investidura, la secretària general del PP, Cuca Gamarra, ja la qualificava de «frau electoral». Admetia que Sánchez seria elegit amb els escons exigits per la llei, però sostenia al mateix temps que la seva investidura constituïa un frau perquè l’amnistia no havia figurat en el programa electoral socialista. És una concepció sorprenent de la democràcia parlamentària: les majories són legals però il·legítimes si els acords que les fan possibles no agraden a l’oposició.

Això no és defensar el sistema. És sotmetre el sistema a una condició prèvia: només l’acceptaré si em dona la raó.

I aquí apareix una contradicció que convindria recordar a Aznar cada vegada que invoqui solemnement la Constitució. El Consell General del Poder Judicial va mantenir el mandat caducat des del 4 de desembre de 2018. El mateix CGPJ va arribar a qualificar aquella situació de «greu anomalia en el funcionament de les institucions». La renovació no es va desbloquejar fins al juny de 2024, després de més de cinc anys de paràlisi i amb mediació de la Comissió Europea entre PSOE i PP. Una formació que converteix la Constitució en arma llancívola hauria de ser especialment prudent abans de repartir certificats de constitucionalisme.

Per això potser cal invertir l’acusació. El PP no és, evidentment, un partit antisistema en el sentit convencional del terme. Governa comunitats autònomes i ajuntaments, participa en totes les institucions i aspira legítimament a governar Espanya. Però una part de la seva estratègia política ha adquirit trets inequívocament antisistema: qüestionar la legitimitat del Govern quan no governa la dreta, considerar fraudulenta una investidura constitucional, insinuar manipulacions electorals sense aportar proves i sembrar preventivament la desconfiança sobre el vot per correu.

El procediment és conegut: primer es diu que l’adversari és il·legítim; després, que les institucions que l’emparen estan ocupades; finalment, que si guanya les eleccions potser és perquè les eleccions no han estat netes. Arribats aquí, ja no queda gaire espai per a la democràcia: només queda la victòria pròpia.

El més inquietant és que Aznar pronuncia aquestes paraules mentre anuncia una «reconstrucció» d’Espanya després de Sánchez. Reconstruir? Espanya no és un edifici en ruïnes. El 29 de novembre se celebraran unes eleccions convocades d’acord amb l’article 115 de la Constitució i la Llei Electoral, com certifica el decret publicat al BOE (a pesar que alguns, des de la dreta, havien proclamat que Sánchez mai no les convocaria per imposar la seva dictadura). Però hi haurà eleccions. Hi haurà candidatures, campanya, urnes, meses electorals, juntes electorals i recompte. I després passarà el que en democràcia ha de passar: governarà qui pugui formar una majoria constitucional.

Pot guanyar Feijóo. Pot governar amb Vox. Pot tornar a governar Sánchez. Qualsevol d’aquestes possibilitats pot agradar-nos o horroritzar-nos. Però cap d’elles, per si mateixa, destrueix la democràcia.

La democràcia comença justament aquí: acceptant que l’altre té dret a guanyar.

I qui no és capaç d’acceptar-ho potser hauria de deixar de donar lliçons de constitucionalisme.

Quan Lleó XIV, en el recent viatge a França, va advertir a Metz (vora la frontera alemanya) que «cal anar amb compte amb la il·lusió del rearmament», no formulava una ocurrència pacifista ni una simple objecció moral davant l’augment de la despesa militar europea. Tocava una qüestió molt més profunda: si la seguretat d’un país pot fonamentar-se indefinidament en l’acumulació d’armes o si, arribat un punt, aquesta mateixa acumulació contribueix a alimentar la inseguretat que pretén combatre.

La pregunta és antiga. I és especialment europea.

Després de la Segona Guerra Mundial, els fundadors de la nova Europa van partir d’una intuïció radical: no n’hi havia prou amb evitar una nova guerra; calia construir unes condicions polítiques que la fessin cada vegada més improbable. Robert Schuman ho va expressar amb una claredat extraordinària quan va proposar posar en comú el carbó i l’acer de França i Alemanya. No es tractava d’una operació econòmica, sinó política. Els instruments materials de la guerra havien de convertir-se en instruments d’interdependència. La pau no seria només fruit de la bona voluntat, sinó d’una arquitectura que obligués els antics enemics a cooperar.

Aquesta idea conté una filosofia de la seguretat molt diferent de la que sembla imposar-se avui. La seguretat no es construeix únicament contra l’altre, sinó també amb l’altre.

Joan XXIII va aprofundir aquesta intuïció a Pacem in terris, l’any 1963. En plena Guerra Freda, quan el món vivia sota l’amenaça nuclear, va denunciar el mecanisme pervers de la cursa d’armaments: cada Estat augmenta la seva força per sentir-se més segur; els altres interpreten aquest augment com una amenaça i responen de la mateixa manera. Tots acaben més armats, però no necessàriament més segurs. La pau, afirmava, no pot descansar sobre l’equilibri de les armes, sinó sobre la confiança recíproca.

Dos anys després, el Concili Vaticà II insistia en la mateixa idea. La pau no és la simple absència de guerra ni l’equilibri entre forces adversàries. És una construcció positiva, fonamentada en la justícia, el dret, la cooperació i la confiança entre els pobles.

Aquesta distinció és important perquè permet evitar una simplificació habitual. Criticar el rearmament no significa negar el dret dels Estats a defensar-se. Tampoc implica defensar un desarmament unilateral davant una amenaça real. El mateix pensament catòlic ha reconegut sempre la legitimitat de la defensa. El problema és un altre: convertir l’armament en l’únic llenguatge possible de la seguretat.

Europa es troba avui precisament davant aquest dilema.

La invasió russa d’Ucraïna ha destruït moltes de les certeses sobre les quals s’havia construït l’ordre europeu posterior a 1989. Ha reaparegut la guerra convencional a gran escala, s’ha recuperat el vocabulari de la dissuasió i els pressupostos militars creixen a una velocitat que hauria semblat impensable fa només una dècada. La resposta és comprensible. Però la pregunta que planteja Lleó XIV continua essent pertinent: fins on pot arribar aquesta dinàmica?

La teoria política coneix bé aquest problema. L’anomena «dilema de seguretat». Un Estat adopta mesures que considera defensives; el seu veí les percep com una amenaça i adopta mesures equivalents. La seguretat d’un genera la inseguretat de l’altre, que alhora produeix noves decisions defensives. Ningú no vol necessàriament la guerra, però tots es preparen per a ella. I aquesta preparació pot acabar fent-la més probable.

Kant ja ho havia intuït a finals del segle XVIII quan, a La pau perpètua, advertia contra els exèrcits permanents i defensava la necessitat d’un ordre jurídic entre els Estats. Dos segles després, durant la Guerra Freda, aquesta intuïció reapareixeria sota el concepte de «seguretat comuna»: en un món capaç de destruir-se mútuament, ningú no pot aspirar a una seguretat absoluta basada en la inseguretat dels altres.

Aquesta és també la lògica que inspira l’OSCE i bona part de l’arquitectura internacional creada després de 1945: la seguretat és indivisible, cooperativa i no estrictament militar. Inclou institucions, normes, tractats, verificació, diplomàcia i interdependència.

Hi ha encara una altra idea que convé recuperar: la de «seguretat humana». Durant dècades hem identificat seguretat amb fronteres, exèrcits i armament. Però una societat insegura també és aquella que no pot garantir energia, aliments, sanitat, infraestructures, cohesió social o estabilitat institucional. La seguretat d’un país es mesura també per la fortalesa de la seva societat.

Això no converteix les armes en inútils. Les situa, simplement, en el seu lloc.

El risc actual seria pensar que cada increment de despesa militar equival automàticament a un increment de seguretat. No sempre és així. Les armes poden dissuadir, però no creen confiança. Poden contenir una agressió, però no resolen els conflictes que l’han originada. Poden comprar temps, però difícilment construeixen per elles mateixes un ordre polític estable.

Potser aquesta és la qüestió que Lleó XIV volia plantejar a Metz, a la ciutat de Schuman: si Europa, nascuda de la voluntat de substituir la rivalitat per la cooperació, no corre el risc de tornar a confiar excessivament en aquella mateixa lògica de força que els seus fundadors volien superar.

La paradoxa és inquietant: Europa augmenta la seva despesa militar per sentir-se més segura just quan torna a sentir-se profundament insegura.

No es tracta de preguntar si Europa ha de defensar-se. És evident que ha de poder fer-ho. La pregunta més difícil és una altra: si les armes, per elles mateixes, poden proporcionar la seguretat que prometen.

En política, les frases simples tenen una força considerable. «Que els tornin tots», «retorn immediat», «el cent per cent». Davant la situació creada a Ceuta després de l’entrada massiva dels dies 30 i 31 de juliol, PP i Vox han convertit aquestes expressions en una de les seves reivindicacions. El secretari general del PP, Miguel Tellado, va reclamar l’11 de setembre que retornàs al seu país «el 100%» dels qui havien entrat irregularment; Vox ha exigit igualment la devolució de «tots aquells que entraren il·legalment». Dies després, Alberto Núñez Feijóo va precisar que el retorn havia de fer-se «de conformitat amb la legislació nacional i europea».

Aquesta darrera precisió és essencial (encara que contradiu les anteriors). Perquè la pregunta no és si Espanya pot retornar persones que han entrat irregularment. Evidentment que ho pot fer. La pregunta és si pot decidir per endavant que seran retornades totes. I aquí la resposta de la legislació és molt més clara del que suggereixen els eslògans.

La Llei orgànica 4/2000, d’estrangeria, disposa a l’article 58 que no cal un expedient d’expulsió per a la devolució de les persones que «pretenguin entrar il·legalment al país». El Reglament d’estrangeria vigent concreta que s’hi inclouen els interceptats «a la frontera o en les seves immediacions» i estableix que han de ser conduïts a dependències policials perquè siguin identificats i, «si escau», retornats. Tenen, a més, dret a assistència jurídica i a intèrpret.

Per tant, seria fals sostenir que l’entrada irregular dona, per si mateixa, dret a quedar a Espanya. No en dona. Però tampoc l’entrada irregular permet prescindir de totes les altres normes que integren l’ordenament jurídic. I és aquí on la pretensió de retornar anticipadament «el cent per cent» topa amb la llei.

La primera excepció és evident: la protecció internacional. El mateix article 58 de la Llei d’estrangeria estableix que, si la persona formalitza una sol·licitud de protecció internacional, no podrà ser retornada fins que s’hagi decidit almenys sobre l’admissió de la petició. La Llei 12/2009 d’asil ho reforça: una vegada sol·licitada la protecció, l’estranger no pot ser objecte de retorn, devolució o expulsió mentre no es resolgui la seva sol·licitud o se’n declari la inadmissió.

Des del 12 de juny de 2026 hi afegeix una garantia encara més explícita el Reglament europeu 2024/1348, directament aplicable als estats membres. Una petició de protecció existeix des del moment en què la persona expressa davant una autoritat el desig de rebre protecció internacional. Ni tan sols és necessari que pronunciï la paraula «asil». I, si l’autoritat té dubtes sobre el sentit de les seves paraules, té l’obligació de preguntar-li expressament si vol protecció. El principi europeu de no-devolució impedeix, a més, enviar ningú a un país on corri un risc greu de pena de mort, tortura o tracte inhumà o degradant.

La segona qüestió, encara més sensible, és la dels menors no acompanyats. Aquí no hi ha cap marge per a una devolució automàtica. L’article 35 de la Llei d’estrangeria obliga, primer, a determinar l’edat i a posar el menor a disposició dels serveis de protecció. Després, abans d’una eventual repatriació, l’Estat ha d’obtenir informació sobre les seves circumstàncies familiars, escoltar-lo si té prou maduresa, recaptar informes dels serveis de protecció i del Ministeri Fiscal i decidir si el seu interès superior exigeix el retorn o la permanència a Espanya. El Reglament vigent desenvolupa un autèntic expedient individual de repatriació: la decisió final ha de prendre’s d’acord amb el principi de l’interès superior del menor. No hi ha, jurídicament, una resposta col·lectiva possible.

I això no és teoria. El Tribunal Suprem ja ho va establir arran de la devolució al Marroc dels menors que havien entrat a Ceuta el maig de 2021. En la sentència confirmada el gener de 2024, va declarar aquelles devolucions il·legals perquè s’havien realitzat amb «absoluta inobservança» del procediment previst legalment: faltaven expedients individuals, informació sobre la situació de cada menor, audiència i intervenció del Ministeri Fiscal. El Suprem recordà, a més, que el Protocol núm. 4 del Conveni Europeu de Drets Humans prohibeix les expulsions col·lectives. I va deixar una idea que convindria no oblidar: ni tan sols l’aquiescència del Marroc dispensa les autoritats espanyoles de sotmetre’s a la Constitució i a les lleis.

La Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea completa aquest marc: garanteix el dret d’asil, prohibeix les expulsions col·lectives i estableix que, en tota actuació pública relativa als infants, el seu interès superior ha de constituir una consideració primordial.

Així doncs, el debat es pot plantejar sense demagògia en cap sentit. Espanya té dret a controlar les seves fronteres i a retornar les persones que no tenguin dret a romandre-hi, sempre que es compleixin els requisits legals. Però el que no pot fer és decidir primer que retornarà tothom i examinar després —o no examinar— si alguns són menors, si demanen asil, si necessiten protecció o si concorre alguna altra causa que impedeixi la devolució.

Per això, quan Feijóo afirma que vol el retorn de tots «de conformitat amb la legislació nacional i europea», aquesta clàusula canvia necessàriament el sentit de la paraula «tots»: jurídicament només pot significar tots aquells que, després de l’examen que exigeix la llei, resultin efectivament retornables. I quan Tellado i Vox reclama la devolució de tots els qui entraren irregularment, aquesta formulació, entesa literalment, no contempla les excepcions i els procediments obligatoris que acabem de veure.

L’Estat de dret té, precisament, aquesta incomoditat: la llei també obliga quan dificulta la solució que políticament ens agradaria aplicar. En una democràcia no és l’eslògan qui decideix qui se’n va i qui es queda. Ho decideix la llei, persona per persona.

Per això em deman: Si Feijóo un dia governa, respectarà aquestes lleis o farà com Trump que no té cap mena de recança a l’hora de saltar-se les lleis nacionals i internacionals?

El discurs pronunciat per Isabel Perelló en l’obertura de l’Any Judicial contenia afirmacions difícilment discutibles en una democràcia constitucional. La independència dels jutges no és un privilegi corporatiu, sinó una garantia dels ciutadans; les resolucions judicials han de poder adoptar-se sense pressions del Govern, dels partits o dels mitjans de comunicació; i la crítica a una sentència no hauria de degenerar en la desqualificació personal del jutge que l’ha dictada.

Fins aquí, poca cosa a objectar. El problema apareix quan aquesta defensa, impecable en els principis, transmet una concepció massa unilateral de les amenaces que avui afecten la credibilitat de la Justícia.

Perelló advertí, amb raó, que atribuir motivacions polítiques o ideològiques als jutges pel simple fet de discrepar de les seves resolucions erosiona l’Estat de dret, especialment quan ho fan responsables institucionals. També reclamà prudència i mesura als mateixos jutges. Però aquesta apel·lació a l’autocontenció ocupà un espai menor que la defensa del Poder Judicial davant les crítiques externes.

La controvèrsia sorgida aquests dies entorn de l’anomenada «llei de nets» ajuda a entendre per què aquesta mirada resulta insuficient.

El Tribunal Suprem ha suspès cautelarment determinats efectes electorals de les inscripcions en el Cens Electoral de Residents Absents de ciutadans que adquiriren la nacionalitat espanyola a l’empara de la Llei de memòria democràtica. La mesura es justifica pel «perill fundat, real i seriós» que l’increment extraordinari del cens podria representar per a l’objectivitat i la transparència de futurs processos electorals.

Es tracta d’una mesura cautelar, no d’una sentència definitiva. Però afecta un dret fonamental: el sufragi.

Podria semblar que les objeccions a la resolució procedeixen només del Govern o de sectors polítics interessats. No és així. Jutgesses i Jutges per a la Democràcia i la Unió Progressista de Fiscals han expressat una profunda preocupació per la decisió, tot començant per manifestar el seu respecte a la independència del Tribunal Suprem. Aquesta dada és essencial: demostra que es pot defensar sense reserves la independència judicial i, alhora, formular una crítica severa a una actuació jurisdiccional concreta.

Les objeccions són rellevants. S’ha qüestionat que unes mesures cautelars adoptades en un recurs contra una actuació de la Junta Electoral Central acabin incidint sobre una instrucció de 2022 que no constituïa directament l’objecte del procediment. També s’ha recordat que els afectats són ciutadans espanyols en virtut d’actes que continuen essent vàlids i que no han estat part en el procés.

Hi ha, a més, un problema de proporcionalitat. El risc que el Tribunal pretén evitar es projecta sobre unes eleccions futures que ni tan sols han estat convocades; la restricció, en canvi, ja opera jurídicament sobre els efectes electorals de determinades inscripcions. Quan el dret afectat és el sufragi, aquesta asimetria exigeix una ponderació especialment rigorosa.

Dins la mateixa Sala del Suprem, a més, la magistrada María Alicia Millán formulà un vot particular contrari a la decisió majoritària. Però la novetat més significativa s’ha produït a la mateixa Junta Electoral Central. La JEC ha acordat complir la resolució del Suprem, com institucionalment li correspon, però ha rebutjat per només set vots contra sis la possibilitat de recórrer-la. 

Aquesta divisió interna és molt reveladora. Mostra que no ens trobem simplement davant polítics que qüestionen jutges, sinó davant una autèntica controvèrsia jurídica dins les mateixes institucions.

Acatar una resolució judicial no significa compartir-ne els fonaments. Aquesta distinció és fonamental. L’obediència institucional a una decisió judicial no la converteix en jurídicament indiscutible. Si gairebé la meitat dels membres de la JEC consideraven que existien raons per recórrer; si hi ha un vot particular dins el mateix Suprem; i si jutges i fiscals plantegen objeccions sobre proporcionalitat, abast de la cautelar i afectació del sufragi, la discussió ja no pot despatxar-se com una ofensiva política contra la judicatura.

I aquí és on el discurs de la presidenta del Tribunal Suprem mereix, al meu entendre, una revisió crítica.

Naturalment, no correspon a Perelló desautoritzar públicament els magistrats que han dictat una resolució ni actuar com una instància revisora de les seves decisions. Però entre interferir en una resolució i limitar-se a advertir contra els qui qüestionen els jutges hi ha un ampli espai per a l’autocrítica institucional.

La confiança en la Justícia no es deteriora només quan un ministre acusa imprudentment un jutge de fer política. També pot deteriorar-se quan un tribunal adopta mesures extraordinàriament invasives sobre drets fonamentals; quan ciutadans que no han estat escoltats veuen restringits els efectes d’un dret essencial; o quan una resolució suscita fortes discrepàncies dins la mateixa comunitat jurídica.

Admetre-ho no debilita la independència judicial. La fa més creïble.

Perelló afirmà que el Poder Judicial és un «veritable contrapès» dels altres poders de l’Estat. És cert. Però precisament perquè és poder, també necessita límits. La independència no pot convertir-se en un argument suficient per legitimar qualsevol actuació. Els jutges disposen d’una enorme capacitat per controlar l’Administració, suspendre decisions i afectar drets; aquesta responsabilitat exigeix independència, però també motivació rigorosa, proporcionalitat i consciència dels límits del propi poder.

Existeix el risc d’identificar la defensa de la independència judicial amb la defensa de qualsevol resolució judicial. No són la mateixa cosa. Una sentència o una interlocutòria poden ser discutibles, revocables i fins i tot equivocades sense que la crítica amenaci la separació de poders. El sistema de recursos parteix precisament d’aquesta evidència: els jutges són independents, però no infal·libles. I el respecte institucional no exigeix silenci.

La presidenta té raó quan reclama prudència, respecte i lleialtat institucional als responsables polítics. Però aquesta exigència guanyaria autoritat si fos acompanyada d’una altra igualment clara dirigida cap endins: els tribunals també han de preguntar-se si la manera com exerceixen el seu poder reforça o erosiona la confiança que reclamen dels ciutadans.

La independència judicial és indispensable. Però no és autosuficient. Necessita imparcialitat, prudència, bona argumentació, respecte escrupolós als drets i consciència dels límits del propi poder.

I, sobretot, necessita una virtut que cap institució democràtica no s’hauria de permetre perdre: la capacitat d’exercir l’autocrítica abans d’exigir-la als altres.

El passat 17 de gener, festa de Sant Antoni i Diada del Poble de Menorca, el Consell Insular va confiar la conferència institucional a Marcos de Quinto, empresari, antic alt directiu de Coca-Cola i exdiputat de Ciutadans. L’elecció ja havia despertat perplexitat abans de l’acte, però aquesta sensació va créixer quan el convidat va començar reconeixent, amb una franquesa gairebé provocadora, que no coneixia el problema de l’habitatge a Menorca. De fet, la crònica de l’endemà constatava que la seva intervenció va contenir molt poques al·lusions a l’illa.

No es tracta de negar a ningú el dret d’opinar. Marcos de Quinto pot defensar el liberalisme més radical, combatre els impostos, denunciar la regulació del mercat o considerar que l’Estat interfereix massa en l’economia. El problema és un altre: si aquesta era la persona adequada per pronunciar la conferència institucional del dia en què Menorca se celebra a si mateixa. Fins i tot Miquel Fèlix, que va criticar el boicot de Més per Menorca i va defensar que calia escoltar De Quinto abans de jutjar-lo, admetia després que aquella intervenció «no era la més idònia per celebrar la festa de tots els menorquins».

El títol ja era prou revelador: Una mirada liberal al tema de l’habitatge. I el contingut encara ho fou més. De Quinto va sostenir que als anys setanta «tot era més fàcil», va carregar contra els impostos, la burocràcia i la regulació i va presentar la llibertat del propietari gairebé com un principi sense contrapès. En un dels escassos exemples menorquins, es preguntà per què qui hereta una finca ha de ser titllat d’especulador si la ven a un francès, i ho resolgué amb una fórmula contundent: «Això és llibertat, no impedir a la gent que faci el que vol». També ridiculitzà la conversió dels desitjos en drets i culminà la defensa del mèrit individual preguntant-se per què, si ell s’havia matat a estudiar i treballar i havia guanyat molts diners, «l’únic que s’ha de repartir és el que és meu».

És una manera de veure el món, sens dubte. Però no és precisament una mirada concebuda per interpretar la complexitat d’un problema col·lectiu, i menys encara per ocupar la tribuna central d’una diada institucional. La qüestió no és que fos liberal; la qüestió és que el Consell va convertir una celebració que hauria d’aspirar a representar sensibilitats molt diverses en l’aparador d’una tesi ideològica concreta, defensada, a més, per algú que confessava no conèixer la realitat sobre la qual parlava.

Set mesos després, Ceuta ens ha ofert una mena d’epíleg grotesc d’aquella elecció. Enmig d’una crisi migratòria i política d’una gravetat extraordinària, De Quinto ha aparegut com un dels promotors i rostres més visibles de l’autodenominada «Armada de la Solidaridad», una flotilla d’embarcacions privades que arribà a Ceuta carregada de banderes espanyoles amb la pretensió de proclamar que «Ceuta no se toca». La imatge que ha fet fortuna és prou expressiva: Marcos de Quinto compareix davant les càmeres amb un botellín de cervesa a la mà. Isabel Garcia Pagan ho descriu a La Vanguardia amb una paraula difícil de millorar: esperpèntic.

Però el més revelador no és el botellín. És la naturalitat amb què De Quinto transforma una situació dramàtica en escenari per a la seva pròpia representació política. Va demanar que es declaràs l’estat de setge i que es convocassin eleccions. Quan Nicola Cecchi, conseller del PP a Ceuta, va mostrar el seu desacord amb alguns comentaris durant un àpat, De Quinto reaccionà indignat a les xarxes i acusà el popular de representar «la incapacitat del PP de connectar amb el sentit comú». És a dir: qui arriba de fora en iot i bevent cervesa, s’erigeix en portaveu d’una ciutat en crisi, dicta què s’hauria de fer a Espanya i no tolera que l’amfitrió faci mala cara.

Encara hi ha un detall més significatiu. De Quinto mateix va afirmar que l’àpat havia estat sufragat pel govern de Ceuta i va emprar aquest fet per retreure a Cecchi que pretengués condicionar el que ell podia dir; posteriorment, el Govern de Ceuta va negar haver-ne assumit el cost. I quan li van retreure el caràcter de la flotilla, ell mateix va establir la diferència amb altres mobilitzacions marítimes amb una frase que retrata millor que qualsevol comentari el rerefons del personatge: «Nosotros ni tomamos porros, ni vamos con rastas, ni hacemos batucadas». Als seus vaixells, explicà, sonava el Viva España de Manolo Escobar.

Tot això podria quedar en una anècdota pintoresca si no revelàs un estil: una barreja d’autosuficiència, provocació, menyspreu per la complexitat i extraordinària seguretat a l’hora de donar lliçons als altres. El problema no és només el que pensa Marcos de Quinto. El problema és la seva manera d’ocupar l’espai públic com si qualsevol tribuna —la sala de plens del Consell de Menorca o el port de Ceuta— fos adequada per convertir-la en escenari de les seves certeses.

Per això val la pena recordar Sant Antoni. Aquell dia molts vam sortir de l’acte preguntant-nos què hi feia aquell home allà. No perquè no pogués pensar com pensa, sinó perquè una institució ha de saber distingir entre convidar una veu al debat públic i lliurar-li la tribuna solemne d’una celebració que pertany a tothom. La Diada de Menorca mereix persones capaces d’entendre què representa, de parlar-nos des del coneixement o, almenys, des del respecte a la singularitat de l’illa.El que hem vist ara a Ceuta no rectifica aquella impressió; la confirma. Els qui vam pensar que el Consell Insular de Menorca havia comès un error greu convidant Marcos de Quinto a pronunciar la conferència institucional de Sant Antoni, senzillament, no ens vam equivocar.

La crisi de Ceuta ha deixat al descobert una incapacitat del Govern de Pedro Sánchez que resulta difícil de justificar. Davant una situació excepcional, que des del primer moment desbordava manifestament les possibilitats de la ciutat autònoma, l’Estat no va reaccionar amb la rapidesa, la coordinació i l’autoritat que calia esperar. Durant massa dies, les decisions han arribat després dels problemes, com si el Govern hagués necessitat que cada dificultat es fes evident abans d’intentar resoldre-la.

No es tracta de negar que s’hagin pres mesures. S’han reforçat dispositius de seguretat, s’ha negociat amb el Marroc, s’han mobilitzat recursos i s’ha intentat donar resposta a una situació migratòria i humanitària extraordinàriament complexa. Però enumerar les actuacions d’un govern no basta per acreditar una bona gestió. Cal preguntar-se quan es van adoptar, si responien a una estratègia definida i, sobretot, si van arribar a temps.

Ara, gairebé un mes després dels fets del 30 de juliol, el Govern ha decidit declarar la situació d’interès per a la Seguretat Nacional i establir un comandament únic sota la direcció d’Ángel Víctor Torres. Són decisions que poden ser encertades. Però la mateixa necessitat d’adoptar-les avui obliga a preguntar-se per què no es van prendre quan la dimensió de la crisi ja era perfectament visible.

El problema és aquest «gairebé un mes després».

Perquè governar no consisteix només a prendre les decisions adequades. Consisteix també a prendre-les quan encara són útils per evitar que els problemes es converteixin en crisis. I aquesta és, al meu entendre, la principal responsabilitat que es pot exigir al Govern de Sánchez: haver anat massa sovint darrere dels esdeveniments.

El que va succeir a Ceuta no era una crisi municipal ni autonòmica. Era una entrada massiva de persones a través d’una frontera exterior de la Unió Europea. Com recordava Lluís Foix, les fronteres de l’espai Schengen són europees i no només espanyoles. Per tant, allò tenia des del primer moment implicacions de seguretat, immigració, política exterior, protecció de menors i relacions amb el Marroc. Era, en definitiva, un problema d’Estat i també un problema europeu.

Per això costa d’entendre que hagin calgut més de tres setmanes per arribar a una conclusió que semblava evident des del primer dia: davant una crisi en què intervenen Interior, Exteriors, Defensa, Migracions, Sanitat, Infància, els serveis d’intel·ligència i l’Administració de Ceuta, algú havia d’assumir-ne la coordinació política. Que Ángel Víctor Torres sigui la persona adequada és perfectament defensable. Té experiència en crisis migratòries i coneix els mecanismes de cooperació territorial. El que resulta difícil de defensar és que aquesta coordinació no s’establís immediatament.

Però hi ha una altra qüestió que em preocupa encara més. Durant massa dies, el Govern ha semblat obsessionat a no donar arguments a la dreta. I un govern no pot dirigir un país pendent de no confirmar el relat dels seus adversaris.

Reconèixer que a Ceuta existia un problema greu de seguretat no significava assumir el discurs de Vox. Reclamar control sobre una frontera no és xenofòbia. Exigir al Marroc que compleixi les seves obligacions no és marroquinofòbia. I afirmar que l’Estat ha de saber qui entra al seu territori és una exigència elemental de qualsevol democràcia.

De la mateixa manera, però, seria irresponsable acceptar la solució aparentment senzilla que alguns proposen: retornar immediatament tothom al Marroc. Un Estat democràtic està sotmès a la llei també quan la llei resulta incòmoda. Hi ha sol·licitants d’asil, persones vulnerables i, sobretot, milers de menors, els drets dels quals no desapareixen perquè la seva presència plantegi un problema formidable a l’Administració. Les devolucions, particularment les dels menors, exigeixen garanties i procediments individualitzats. Defensar aquestes garanties no és feblesa: és defensar l’Estat de dret.

Precisament per això la resposta havia de ser més ràpida.

Perquè com més temps es deixa podrir una situació, més difícil resulta compatibilitzar eficàcia i garanties. Quan milers de persones s’amunteguen durant setmanes en condicions precàries; quan els serveis públics d’una ciutat de vuitanta mil habitants es veuen sotmesos a una pressió extraordinària; quan els ciutadans tenen la sensació que ningú controla completament la situació, el problema deixa de ser només migratori. Es converteix en un problema de confiança en les institucions.

I aquí l’esquerra democràtica hauria de ser especialment exigent.

Durant molts anys hem defensat —amb raó— que només un Estat fort pot garantir la igualtat, protegir els més febles i assegurar els drets de tots. Però un Estat fort no és un Estat autoritari. És un Estat que funciona. Que preveu. Que coordina. Que explica. Que compareix davant el Parlament. I que, quan una administració no disposa dels mitjans necessaris, no es pregunta primer de qui és la competència, sinó què ha de fer perquè el ciutadà no quedi abandonat.

Ceuta planteja, a més, un problema especialment delicat: el Marroc. Espanya necessita la seva cooperació en matèria migratòria, comercial, antiterrorista i de seguretat. Seria pueril ignorar-ho. Però cooperar amb el Marroc no pot significar quedar políticament condicionats per Rabat. La bona diplomàcia exigeix prudència; no submissió.

I seria convenient que el Govern expliqués amb claredat què va succeir a la frontera el 30 de juliol, quin paper hi van tenir les autoritats marroquines i què sabien els serveis espanyols. Lluís Foix ho resumia amb una disjuntiva difícil d’esquivar: si el Govern ho sabia, malament; i si no ho sabia, encara pitjor.

No per alimentar teories conspiratives, sinó exactament per evitar-les.

El Govern ha començat finalment a prendre decisions que probablement hauria hagut de prendre durant les primeres quaranta-vuit hores. Cal reconèixer-ho sense dificultat. Però també cal dir que arriba tard.

I aquesta crítica no hauria de fer-la només l’oposició. Hauríem de poder fer-la també els qui pensem que una democràcia necessita serveis públics forts, respecte als drets humans, solidaritat amb qui fuig de la misèria i una política migratòria digna.

Perquè precisament si creiem en l’Estat hem de ser els primers a exigir que funcioni.

I perquè cada vegada que l’Estat democràtic es mostra impotent, els qui no creuen gaire en la democràcia troben un argument més per convèncer els ciutadans que la solució és una altra.

No hi ha dubte que l’article 3 de la Llei 18/2019, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears, permet declarar BICIM les modalitats i particularitats lingüístiques, com vaig raonar al meu darrer article de dimarts passat. Però una cosa és que la llei permeti aquesta protecció i una altra, molt més complicada, definir jurídicament quin és el bé concret que es declara BICIM. Aquí és on, al meu entendre, el Consell es trobarà amb les principals dificultats. Vegem-ho.

L’article 2 de la llei defineix el patrimoni cultural immaterial com els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques que les comunitats o grups reconeixen com a part del seu patrimoni. I afegeix que aquest patrimoni es transmet de generació en generació i que les comunitats el «recreen constantment».

La primera pregunta és, doncs, inevitable: què és exactament el rallar en pla que es vol declarar BICIM? ¿Tot el català que es parla avui a Menorca? ¿El menorquí tradicional? ¿El que parlaven els nostres avis? ¿Determinats trets fonètics, morfològics o sintàctics? ¿Un repertori de paraules i expressions? ¿L’article salat? ¿L’article literari en les moltes paraules i expressions que l’empram?¿Les formes verbals pròpies? ¿Tot açò conjuntament?

Aquesta no és una qüestió menor perquè l’article 15.5 obliga que l’expedient contengui una descripció del bé i, a més, una enumeració dels «usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques» que comporta. També n’ha de precisar l’àmbit geogràfic, els portadors i els riscos i amenaces que l’afecten.

Per tant, no bastarà una formulació sentimental o genèrica segons la qual «el menorquí és la nostra manera de parlar». L’Administració haurà d’establir amb precisió què queda inclòs dins el bé protegit i què en queda fora.

I aquí apareix una paradoxa. Una llengua és, per definició, canviant. Cada generació abandona unes formes, n’incorpora d’altres i rep influències de les varietats amb què està en contacte. La mateixa Llei 18/2019 ho assumeix. L’article 8 proclama expressament el «dinamisme inherent al patrimoni cultural immaterial», que defineix com un patrimoni viu, recreat en el present i sotmès a «pràctiques en canvi continu».

¿Com es protegeix, idò, administrativament una realitat, que la mateixa llei obliga a considerar dinàmica, sense acabar fossilitzant-la?

Si una paraula emprada tradicionalment a Menorca desapareix, podem documentar-la, estudiar-la i intentar-ne fomentar el coneixement. Però ¿podem determinar que la forma que la substitueix ja no forma part del rallar en pla? ¿I què succeeix amb un jove menorquí que empra formes procedents del català general, de Mallorca o de Catalunya? ¿Parla o no parla el bé protegit?

Aquesta dificultat no és només filològica. És jurídica, perquè l’Administració haurà d’identificar l’objecte exacte sobre el qual desplegarà les mesures de salvaguarda.

Una segona dificultat deriva dels portadors del bé. L’article 5 considera portadors les comunitats, grups o persones que reconeixen la manifestació com a part integrant del seu patrimoni i la mantenen viva. Però l’article 15.5 va més enllà: exigeix identificar-los (lletra d) i aportar el testimoni del seu consentiment previ, lliure i informat (lletra h).

Qui són, en aquest cas, els portadors? ¿Tots els menorquins? ¿Només els que parlen català? ¿Els nascuts a Menorca? ¿Qualsevol persona que hagi après català a l’illa i empri formes menorquines? ¿Una persona nascuda a Mallorca però resident aquí des de fa trenta anys? I, sobretot, ¿com s’acredita el consentiment d’una comunitat de desenes de milers de persones que no constitueix un col·lectiu organitzat ni té representants naturals?

Aquest serà un punt que l’expedient haurà de resoldre convincentment, i dubt que ho pugui fer.

Tampoc no serà senzill aplicar les característiques que reclama l’article 6. La llei, en efecte, exigeix pertinença, representativitat, rellevància, identitat col·lectiva i vigència, però també interculturalitat, equitat i sostenibilitat. I estableix que el bé ha de tenir capacitat d’adaptar-se, recrear-se i reinterpretar elements procedents d’altres comunitats.

Açò sembla incompatible amb qualsevol concepció purista del menorquí segons la qual s’hagi de conservar un determinat model lingüístic davant les influències modernes. La mateixa llei exigeix que el bé que es protegeix continuï evolucionant (art. 8, g).

Hi ha, finalment, una frontera especialment delicada: la que separa la protecció patrimonial de la normativització lingüística.

L’article 4.3 parla d’identificar, documentar, investigar, preservar, promocionar, transmetre i revitalitzar el patrimoni. Tot açò es pot fer amb el menorquí: elaborar corpus, enregistrar parlants, estudiar lèxic i fraseologia, divulgar les formes pròpies o potenciar-ne el coneixement escolar.

Però una cosa molt diferent seria que, sota la cobertura d’un BICIM, una administració acabàs determinant com s’ha de parlar menorquí, quines formes són genuïnes i quines no, quin model lingüístic s’ha de privilegiar, o bé definís el «rallar en pla» per oposició al català normatiu o com una realitat lingüística autònoma. Aleshores ja no parlaríem estrictament de patrimoni, sinó de normativa o política lingüística, i la discussió ja no seria només etnològica. Si això succeís entraria en conflicte amb el marc estatutari i legal de la llengua catalana i amb la distribució de competències en matèria lingüística. En aquest cas, la qüestió ja no es podria resoldre només amb la Llei 18/2019; exigiria creuar-la amb l’Estatut d’Autonomia, la Llei de normalització lingüística, la normativa sobre competències dels consells insulars i, probablement, la jurisprudència constitucional i contenciosa.

Tornant, idò, a l’expedient, no oblidem que el Consell necessitarà tres informes favorables. La llei exigeix el del Consell Assessor del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca, el del Consell Assessor autonòmic i el d’una institució científica, tècnica o universitària reconeguda per l’article 33 (art. 15.7). Aquesta institució pot ser la UIB, l’Institut d’Estudis Baleàrics, l’Institut Menorquí d’Estudis, l’Institut d’Estudis Eivissencs, l’Obra Cultural Balear de Formentera o les entitats de vàlua i capacitat que el Consell Assessor del Patrimoni Cultural Immaterial de les Illes Balears hagi qualificat com a tals. Dubt, per tant, que entre aquestes, hi trobem la senyora Sili Pons Sabater.

La conclusió és, doncs, paradoxal. La possibilitat legal de declarar BICIM el rallar en pla és clara. Però veig mol difícil que el Consell pugui definir i aïllar aquesta parla d’una manera que satisfaci les exigències de la mateixa llei, perquè haurà d’establir: 1) què es protegeix exactament; 2) qui són portadors del bé que es protegeix; 3) com obté el consentiment d’aquests portadors; 4) quins trets formen el bé protegit (no basta una declaració genèrica); 5) quines amenaces justifiquen la declaració; i 5) com salvaguardarà el bé protegit sense convertir en estàtic allò que la llei defineix com a viu i canviant.

La iniciativa del Consell Insular de Menorca de declarar Bé d’Interès Cultural Immaterial (BICIM) el que popularment coneixem com a rallar en pla, és a dir, les modalitats i particularitats tradicionals del català parlat a Menorca, planteja una qüestió que convé abordar sense apriorismes: és jurídicament possible una declaració d’aquesta naturalesa?

La resposta, d’acord amb la legislació vigent, és afirmativa. Però que sigui possible no significa necessàriament que sigui convenient ni que qualsevol manera de formular-la resulti jurídicament inatacable. La qüestió decisiva no és tant si es pot protegir el parlar menorquí, sinó què es pretén protegir exactament, com es defineix el bé, amb quina finalitat i quins efectes pot produir la declaració.

La norma fonamental és la Llei 18/2019, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears. La llei protegeix tradicions, coneixements, usos socials i expressions orals transmeses de generació en generació i preveu, per a les manifestacions d’especial rellevància, la categoria de BICIM. I, significativament, inclou expressament entre els àmbits susceptibles de protecció «la llengua i les seves modalitats i particularitats lingüístiques».

Per tant, les característiques fonètiques, morfològiques, sintàctiques, lèxiques o fraseològiques pròpies del català tradicionalment parlat a Menorca poden ser objecte de protecció patrimonial.

Ara bé, que una realitat pugui ser protegida no significa automàticament que hagi de ser declarada BICIM. La llei exigeix representativitat, rellevància, vinculació amb la identitat col·lectiva, reconeixement social, transmissió generacional i vigència. Un expedient d’aquesta naturalesa ha d’identificar rigorosament quin és el bé cultural, qui en són els portadors, quins elements el caracteritzen i quines amenaces justifiquen una protecció especial.

I aquí apareix la primera dificultat.

Què és exactament el rallar en pla que es pretén declarar BICIM?

L’expressió té una indubtable força popular i sentimental, però no constitueix per ella mateixa una categoria lingüística precisa. ¿Parlam de tot el català actualment parlat a Menorca? ¿Del menorquí tradicional? ¿D’un conjunt determinat de trets fonètics, morfològics i lèxics? ¿De quina època? ¿S’hi integren les diferències entre Ciutadella, Maó i els altres pobles? ¿Com distingim allò que s’ha de conservar d’allò que és simplement conseqüència de l’evolució natural d’una llengua viva?

No són qüestions acadèmiques. Una declaració administrativa necessita delimitar l’objecte que protegeix.

I això ens condueix a un segon problema: protegir no pot significar fossilitzar.

Una llengua no és una peça arqueològica. Cada generació incorpora paraules, n’abandona d’altres, modifica pronúncies i rep influències externes. El patrimoni immaterial existeix precisament perquè una comunitat el manté viu i el recrea constantment. Pretendre fixar administrativament el menorquí d’una determinada època com el menorquí «autèntic» entraria en contradicció amb aquesta naturalesa dinàmica.

La declaració pot afavorir l’estudi, la transmissió i el coneixement de les nostres particularitats lingüístiques. Difícilment, però, podria justificar la construcció d’un codi lingüístic immutable o alternatiu.

Tampoc sembla discutible, en principi, que el Consell Insular tengui competència per tramitar l’expedient. La legislació balear atribueix als consells insulars la declaració dels BICIM. Per tant, una eventual crítica no s’hauria de centrar tant en la competència patrimonial del Consell com en fins on pot arribar aquesta competència quan allò que es protegeix és una “parla” (el rallar en pla).

I és aquí on apareix la qüestió fonamental.

Per damunt de la legislació patrimonial hi ha l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. I l’Estatut no deixa indefinida la naturalesa lingüística dels parlars de les Illes. Estableix que la llengua pròpia és la catalana i qualifica expressament els parlars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera com a «modalitats insulars del català», que han de ser objecte d’estudi i protecció «sens perjudici de la unitat de la llengua».

Aquestes darreres paraules són capitals.

La legislació permet protegir les particularitats menorquines. Però l’Estatut determina simultàniament dins quin marc s’han de protegir: són particularitats d’una modalitat insular del català i la seva protecció no pot perjudicar la unitat de la llengua.

Per tant, no hem de caure en la falsa disjuntiva d’haver d’escollir entre defensar el menorquí o defensar el català. L’ordenament jurídic ens obliga precisament a fer compatibles les dues coses.

Podem i hem de conservar paraules, expressions, pronúncies i construccions menorquines que corren el risc de desaparèixer. Hem de documentar-les, estudiar-les, transmetre-les i prestigiar-les. La riquesa dialectal no empobreix una llengua: l’enriqueix.

Però una qüestió completament diferent seria utilitzar una figura de protecció patrimonial per construir, explícitament o implícitament, una individualitat lingüística menorquina separada del conjunt de la llengua catalana.

Aquí és on passa la línia que no hauríem de traspassar.

Una cosa és protegir el menorquí i una altra separar-lo del català. La primera no sols és jurídicament possible, sinó que l’Estatut mateix l’ordena. La segona plantejaria problemes jurídics, competencials i científics d’una naturalesa molt diferent.

Per això, abans de jutjar definitivament la iniciativa, caldrà conèixer l’expedient: què es declara exactament BICIM, com es defineix el rallar en pla, quina relació s’estableix entre el menorquí i el català i, sobretot, quines mesures concretes de salvaguarda es preveuen.

Serà aleshores quan podrem saber si ens trobam davant una legítima actuació de conservació del patrimoni lingüístic de Menorca o davant una iniciativa que, sota la voluntat de protegir-lo, pugui acabar qüestionant la unitat de la llengua de la qual forma part.

Perquè aquesta és, en definitiva, la qüestió essencial: protegir el menorquí, sí; convertir la seva protecció en un instrument per separar-lo del català, no.