El Papa Francesc davant els pecats de l’Església catòlica a Xile

17 Juny 2018 by

La visita que va fer el Papa Francesc a Xile el passat mes de gener va estar marcada per l’escàndol d’abusos sexuals a menors per part de diversos ordres religiosos catòlics. Les protestes que es van produir suposaren fins i tot la crema de nou parròquies a tot el país. El fet és que la confiança en l’Església havia disminuït considerablement als últims anys a Xile i la valoració del mateix Papa Francesc per part de la societat xilena era la més baixa de tots els països de l’Amèrica Llatina.

Al seu primer discurs al Palau de La Moneda, el Papa Francesc no va esquivar la qüestió que planava sobre la seva visita, tot i que no va mencionar explícitament la paraula ‘abusos’. “Em vull unir als meus germans de l’episcopat, ja que és just demanar perdó i donar suport amb totes les forces a les víctimes, al mateix temps que hem d’esforçar-nos perquè no es torni a repetir”, va dir aleshores.

Als dies següents, Francesc intentà recuperar l’afecte dels que havien mostrat molt de malestar envers l’Església catòlica i demanaven -la petició era bastant generalitzada- la destitució del bisbe d’Osorno, Juan Barros, que havia estat nomenat pel mateix Francesc, per la seva vinculació amb l’encobriment dels abusos sexuals del sacerdot Fernando Karadima.

L’ambient d’aquella visita va ser molt hostil, ja que poques hores després de l’arribada del Papa, tres esglésies foren objecte d’atacs incendiaris. Dos van afectar les parròquies de la localitat de Cunco, a uns 700 kilòmetres de Santiago, que van acabar totalment calcinades.

D’altra banda, a Puente Alto, una localitat propera a Santiago, un altre atac incendiari afectà una parròquia on es van produir “danys de consideració” segons explicà la policia. Mentrestant, algunes persones disconformes o crítiques amb la visita papal van llançar bombes incendiàries contra la porta de la parròquia i van cremar una bandera de Xile i una del Vaticà.

A Xile, una investigació de la ONG nord-americana “Bishop Accountability” detallava un llistat amb 80 càrrecs religiosos acusats d’abusos sexuals. La majoria dels casos estaven relacionats amb sacerdots diocesans, encara que més d’una vintena feien referència a professors o directors de col·legis catòlics, segons informà el diari local “La Tercera”. Els principals ordres religiosos afectats eren la congregació salesiana, els germans maristes i l’ordre de la Mercè. També n’hi havia d’altres d’implicats, com la Companyia de Jesús, el moviment Schöenstatt o els Missioners de Sant Francesc de Sales.

Segons aquesta ONG, els abusos contra menors s’haurien produït durant molts anys, sobretot des del 2000, i haurien comptat amb la complicitat d’una part de l’Església que ajudava a silenciar aquests casos. Qualsevulla que fos l’abast d’aquesta conducte negligible i intolerable, el més greu és que l’Església no actués contra els acusats -només en va sancionar alguns, molt pocs- cosa que indignà els xilens i va fer que la gent d’aquell país perdés la confiança  que podia tenir en l’Església.

Després d’una actuació més aviat confusa i poc convincent en defensa dels bisbes xilens, el Papa ha rectificat posteriorment i ha iniciat una profunda renovació de l’Església a Xile. En un primer moment aconseguí que els 34 bisbes de la seva Conferència Episcopal es reunissin amb ell al Vaticà i posessin el càrrec a la seva disposició, fet mai vist fins aleshores, i finalment ha decidit acceptar tres renúncies de manera irrevocable, entre aquestes la del bisbe d’Osorno, Juan Barros, que en aquella visita va defensar.

Aquesta decisió papal s’ha produït després dels informes que, per decisió seva, han elaborat l’arquebisbe de Malta, Carles Scicluna, i el sacerdot català Jordi Bartomeu, informes que han fet que Francesc reconegués “greus errors de valoració” respecte del que passava a Xile.

Tenim, doncs, que el Papa, que al gener va titllar de “calúmnies” les acusacions contra Barros, ha demanat perdó personalment a les víctimes i ha assegurat que no havia tingut una bona informació després de llegir els 64 testimonis recollits a l’informe Scicluna, de 2.300 pàgines. La lectura d’aquest testimoni va ser la causa que Francesc convoqués tots els bisbes xilens al Vaticà per conèixer la seva versió dels fets i els va lliurar un document en el qual anunciava que prendria mesures per posar fi a aquesta crisi.

Doncs bé, les primeres han arribat. Destituït Barros (i també els bisbes de Valparaíso, Gonzalo Duarte García de Cortázar, i el de Puerto Montt, Cristián Caro Cordero, el primer per motius d’edat i el segon per haver comès abusos sexuals amb un seminarista), el bisbe Barros, en un comunicat ha demant perdó per les seves “limitacions” i ha agraït al Papa la seva preocupació pel bé comú. “Reso perquè un dia tota la veritat surti a la llum”, ha dit.

No hi ha dubte que Francesc ha fet el que havia de fer -i que cap dels anteriors papes havia gosat fer fins ara-, i que amb la seva decisió ha iniciat un temps d’esperança per a l’Església xilena, com ha reconegut Juan Carlos Claret, que duu anys lluitant per la destitució del bisbe d’Osorno. També ho veu així Juan Carlos Cruz, una de les víctimes de Karadima, que es va reunir personalment amb el Papa al Vaticà. Però la restitució del prestigi de l’Església no serà fàcil, perquè aquest ha estat un escàndol enorme que ha sacsejat els fonaments d’aquesta a Xile.

Per a alguna premsa del país, que havia estat molt crítica amb la no actuació papal fins ara, “del que faci Francesc a Xile en depèn el seu papat”. Això serà o no serà. No ho podem saber ara. Tanmateix, de moment es respira una certa satisfacció per les decisions que acaba de prendre, però hem de ser conscients que aquestes no bastaran per a refer el prestigi d’una institució que -ho dic amb gran dolor- ha sofert un descrèdit generalitzat, amb centenars de casos de pederàstia que apareixen com una taca d’oli al seu historial, ha deixat una jerarquia catòlica desprestigiada i en xoc, i una societat que es debat entre la genuïna fe i la més genuïna indignació.

—-

P.S. La decisió ràpida i contundent que ha pres Pedro Sánchez de cessar Màxim Huerta ha estat la correcta. Àgil i encertada. Tanmateix destapa un parell de dèficits inicials: el primer, per part de l’exministre: ¿Per què, sabent el llistó que havia posat Sánchez per als càrrecs públics, no va confessar al president aquesta condemna que tenia per haver defraudat a Hisenda? La segona és aplicable a Sánchez: Elegir Huerta era optar per la cosa mediàtica, per la frivolitat, i això no va ser una decisió sensata. La prova és que l’ha substituït per una persona amb un perfil cultural i humà que és l’antítesi de l’anterior ministre.

Anuncis

Un Partit Popular a la cruïlla

10 Juny 2018 by

En un sistema parlamentari de representació proporcional com l’espanyol en els termes que fixa la Constitució i desplega la llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, no hi ha partits guanyadors i perdedors. Hi ha, simplement, partits que obtenen més diputats que els altres, cosa que els sol facilitar la presidència de les institucions, però que no la garanteix, ja que són els parlamentaris els qui elegeixen el president de l’executiu, i bé es pot donar el cas que la suma de dos o més partits no guanyadors puguin concitar més acords, reuneixin més vots i acabin per elegir un president que no sigui el cap del partit que més escons ha obtingut a la cambra.

Això ho hem vist no sols al Congrés, sinó també als Ajuntaments, als Consells Insulars i als Parlaments autonòmics, i ens hauríem d’acostumar a acceptar-ho com a normal (tret que decidim modificar la Constitució). Per tant, em sembla del tot fora de lloc que el portaveu del PP, senyor Hernando, en un discurs que vessava ràbia per tots costats, parlés de robatori i assegurés que el nou president del govern difícilment té legitimitat per a exercir un càrrec que corresponia a Mariano Rajoy.

D’altra banda, la moció de censura prevista per la Constitució és un mecanisme vàlid i democràtic. Tant com difícil de fer reeixir, com ho demostra el fet que les tres anteriors que s’han presentat des de 1978 no havien assolit els objectius pretesos. González contra Suárez, Hernández Mancha contra González i Iglesias contra Rajoy s’havien topat amb la gran dificultat que estableix la Constitució perquè la censura progressi, ja que, presa del sistema alemany, els constituents de 1978 van exigir que l’aspirant a president que vol desbancar qui ostenta el càrrec obtingui la majoria absoluta de vots en favor seu. Per tant, perquè triomfi una moció de censura s’exigeix molt més que per elegir un president de govern en circumstàncies ordinàries, ja que en aquest darrer cas basta la majoria simple en una segona votació.

Per tant, si Pedro Sánchez ha aconseguit desbancar Rajoy de la presidència del govern no ha estat per casualitat, sinó perquè, a criteri dels nostres parlamentaris, s’imposava fer fora Rajoy i el PP del govern d’Espanya, ja que ha pogut reunir els vots necessaris a pesar de la seva heterogeneïtat. No tot, doncs, pot ser fruit d’una estratègia ben plantejada. Hi ha d’haver forçosament raons de pes que hagin abonat aquesta decisió, sens dubte transcendent, que d’altres havien intentat, però mai havien aconseguit dur a bon terme.

Més enllà, doncs, que la sortida de Rajoy ha estat prou elegant i que ha comportant no sols la renúncia (en aquest cas forçosa) a la presidència del govern, sinó també l’abandó voluntari de la presidència del PP i, en definitiva, la seva retirada política sense haver sucumbit a la temptació de designar la persona que l’ha de succeir -cosa que el dignifica i el distingeix dels seus antecessors-, el que em sembla preocupant és que al seu partit li costi tant girar els ulls enrere per fer examen de consciència respecte de la corrupció que l’ha afectat, corrupció que, sens dubte, és a la base de la moció de censura; perquè sense la sentència de la Gürtel -que condemnava el partit com a responsable civil subsidiari i qüestionava clarament el testimoni que feu Rajoy en seu judicial- difícilment s’haurien conjurat tots els astres per fer que partits tan oposats com Podemos, PdeCat i PNB coincidissin en la decisió de foragitar Rajoy del govern.

El problema per al PP és que aquesta sentència no és, ni fer-hi prop la darrera que hauran d’engolir, ja que afecta a la primera època de les activitats de la trama corrupta (entre 1999 i 2005). Està encara per veure la corresponent a la segona part de la trama, que farà referència als papers de Bárcenas, que és la que, de manera clara, afectarà a la comptabilitat B del partit.

Com ha escrit el corresponsal a Madrid de La Vanguardia, la importància d’aquesta causa és que la seva sentència pot arribar a conclusions sobre dos extrems clau. En primer lloc, si hi va haver concessions a empreses a canvi de finançament per al PP, amb un percentatge per al seu extresorer. I en segon terme, si Bárcenas va atendre les butxaques de dirigents del seu partit, a més d’alimentar la seva i facilitar el creixement dels seus comptes a Suïssa, on va arribar a tenir 48 milions d’euros.

Però Gürtel no acaba aquí, ja està pendent encara el judici pels negocis fets en ocasió de la visita del Papa el 2006. L’última peça la va aixecar el líder de la xarxa, Francisco Correa, en plena vista sobre la primera època, quan va dir que el PP va rebre diners de diverses constructores a canvi de contractes. El jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata va obrir altres diligències, i la investigació continua en curs. També està pendent la sentència sobre les activitats d’Orange Market, el vessant valencià de la Gürtel, acabada de jutjar a l’Audiència Nacional. Aquesta és la vista en què l’exsecretari general del PP de València, Ricardo Costa, va reconèixer pagaments d’empresaris al partit.

I a tot plegat caldrà tenir presents altres casos que també afecten directament al PP, com el cas Púnica, el cas Lezo (que afecta a personalitats molt conegudes del partit) i veurem com acaba la investigació de l’exministre Eduardo Zaplana, que serà acusat de delictes de malversació i blanqueig de capitals.

Massa bagatge per a tan poca autocrítica, senyor Rajoy! De cara al futur, el perill que jo hi veig radica en el fet que, davant aquest negre futur, el partit intenti actuar mogut pel ressentiment i aboqui la seva ràbia sobre tot l’arc parlamentari, ressentiment del qual el discurs d’Hernando va ser una bona mostra. Com també ho és la decisió d’impugnar al Senat els pressupostos que ells mateixos van aprovar al Congrés.

I què farà el PP en el tema de Catalunya? Poc o res de bo podem esperar després d’una gestió tan desafortunada, que ha oblidat l’acció política i ha optat per descarregar la responsabilitat sobre l’esquena dels jutges. El que ara temo és que, per reconquerir el lideratge de la dreta, que li disputa Rivera, el PP exacerbi l’opció anticatalanista amb l’objectiu de dividir el PSOE, que no deixa de ser un partit on trobem gent que pot comprendre la diversitat territorial i també jacobins de regla estricta. L’exacerbació seria el que, sens dubte, faria Aznar si pogués tornar al poder (com sembla que desitja, si ens hem d’atendre al que va dir el passat dimarts a la presentació d’un llibre). De fet, la temptació és gran perquè l’anticatalanisme dóna molts vots arreu d’Espanya, encara que mai no serveixen per resoldre res sinó per complicar una mica més la realitat i per fer créixer el problema.

Adéu, adéu, Rajoy!

3 Juny 2018 by

Eren una mica més de les 4 del capvespre de dijous quan Aitor Esteban, l’intel·ligent parlamentari del PNB al Congrés dels Diputats, decidida prémer el botó nuclear. Les cares dels populars, que havien iniciat la jornada amb somriures al rostre i sarcasmes a la boca, es van glaçar. No és que no ho temessin. De fet ho temien, però s’aferraven a l’esperança que “el sentit comú” de Rajoy i aquesta necessitat que sembla que tinguin de fer sempre les coses “como Dios manda” els afavoriria un cop més, però no va ser així. I l’èxit que havien aconseguit una setmana abans amb l’aprovació dels pressupostos gràcies als vots del PNB (que era qui en sortia més afavorit), es transformava en fracàs, en un terrible desastre que no podien -més aviat no volien- imaginar. Pedro Sánchez, el discutit Pedro Sánchez per la vella guàrdia del seu partit i per més d’un dels actuals barons socialistes, l’home que no semblava moure’s, que jo mateix havia acusat d’actuar com a crossa de Rajoy (vegeu el meu article del passat diumenge) i al qual exhortava a sortir d’una letargia que l’anul·lava i, per tant, a prendre la iniciativa en una Espanya que Rajoy i el PP (amb l’impagable ajut de Cs) duien al precipici, Pedro Sánchez, doncs, ha estat el que, en un cop de força ben traçat i valent, ha aconseguit el que semblava impossible: foragitar Rajoy i el seu partit de la Moncloa amb un vot de censura que, més enllà de l’èxit obtingut, ens aboca a una situació nova, forjada sens dubte d’esperança, però també plena d’incògnites. No ens hem d’enganyar.

Ningú no dubta que ha estat el vot del PNB el que ha fet tombar la balança, però aquest no ha respost a una decisió del tot gratuïta, sinó forçada també per les circumstàncies. En efecte, després de l’èxit que significà l’aprovació dels pressupostos, i en observar que els partits independentistes catalans havien decidit donar suport a Pedro Sánchez (a pesar de les grans diferències ideològiques que els separen del PSOE), el PNB no volia -ni podia!- aparèixer davant els seus votants nacionalistes com el “salvador” de Rajoy. De fer-ho, se situava en una conjuntura impossible, ja que no sols hauria donat suport a un partit que acabava de ser durament condemnat per una sentència (no ferma) per corrupció, sinó que -pitjor encara- se situava al costat de Cs, el partit que és, sens dubte, l’enemic número u de l’Espanya plural, de les autonomies basca i catalana, i també del “cupo”, un sistema especial de finançament d’aquella comunitat d’autònoma al qual els bascs no pensen renunciar.

També hi ha una altra raó que va empènyer els bascs a donar suport a la moció de censura: la decisió presa per Pablo Iglesias d’unir-se a Cs per a presentar tot seguit una moció de censura instrumental amb la idea exclusiva de convocar immediatament les eleccions generals si fracassava la de Pedro Sánchez. I no hi ha dubte que, de materialitzar-se, hauria situat Cs al capdavant dels resultats, si hem de fer cas a les enquestes, i res no desitja menys el PNB que una possible victòria del partit de Rivera.

Amb aquesta decisió que ha unit en un mateix objectiu partits molt diversos que tenien, però, en comú la convicció que treure Mariano Rajoy i el PP de la Moncloa era una necessitat imperiosa per al sanejament polític del país i per a intentar un desencallament (veurem si això és possible) de la crisi catalana, s’han aconseguit vàries coses que no podem menysprear:

  1.  Els nacionalistes bascs s’enduen la caixa dels pressuposts a casa (la decisió que ha pres Sánchez de respectar-los ha estat, doncs, intel·ligent i, alhora, inevitable), així com també aconsegueixen un extra de temps fins a les properes eleccions generals (que no sabem quan seran, encara que acabaran sent inevitables), extra que, amb Cs a l’oposició, pot causar problemes a Rivera.
  2. Els independentistes catalans han aconseguit una promesa de diàleg. Diàleg que serà molt difícil, que ningú no ho dubti, però és molt més del que prometia i donava l’immobilista Rajoy que, no ho oblidem, era part del problema, ja que va ser ell qui, descaradament, inicià l’anticatalanisme amb la recollida insensata de signatures a tota Espanya i amb el recurs interposat contra l’Estatut davant el Tribunal Constitucional.
  3. Certament que Sánchez ha estat fins ara una crossa de Rajoy en l’aplicació del 155 i en l’enfrontament amb els polítics de Catalunya (fa pocs dies acusà Torra de ser el “Le Pen” espanyol). Però també és cert que el passat dijous s’arriscà novament a parlar de “nació” i de “sobiranies compartides”, tot recuperant la llista de 46 reivindicacions que Puigdemont va dur a la Moncloa, i fins s’oferí a negociar les lleis socials catalanes que Rajoy va dur al Constitucional i han quedat suspeses. A més, s’ha atrevit a reconèixer el “dolor i la indignació” de Catalunya. I això no és poc.
  4. Per últim, ha descol·locat Albert Rivera, l’únic objectiu del qual era la dissolució del Parlament per a batallar en unes eleccions que li eren favorables. D’ací que aquest vagi fer un discurs terriblement amargat, repetint els seus eslògans de sempre, menyspreant els qui no pensen com ell amb qualificacions impresentables, i embolcallant-se un cop més amb la bandera espanyola. Tot plegat fent ús d’un llenguatge que hauria agradat a José Antonio Primo de Rivera i era més propi del 1935 que del 2018.

¿Aclareix aquesta victòria de Sánchez totes les incògnites? Ni fer-hi prop. El panorama del país segueix essent nebulós i difícil. El mateix Aitor Esteban ho va preconitzar en dir a Sánchez, amb una frase feta molt significativa, que “no le arriendo la ganancia”, ja que difícilment pot aquest emprendre -com sembla que vol- una aventura en solitari. 84 quatre parlamentaris difícilment poden sostenir el govern en un parlament de 350.

Podemos, que ha estat clar des del primer moment, ha dit que està disposat a entrar al govern, però tampoc són suficients 147 diputats. I és evident que els vots d’Esquerra Republicana, del PdeCAT i del PNB, que ara han servit per guanyar la moció de censura, no són vots incondicionals. Sánchez se’ls haurà de guanyar a pols mentre alguns dels seus companys (Susana Díaz, García Page, Lambán, i no en parlem dels González, Guerra, Rodríguez Ibarra, Bono, etc.) sembla que res no desitgin més que una nova derrota de l’actual líder socialista. Per tant, no ho té fàcil, i més si tenim en compte que, per no tenir, no té tan sols majoria a la Mesa del Parlament.

Molt dependrà, doncs, del nou govern que nomeni. És molt probable que, quan surti aquest article, ja el coneguem. Però d’això en parlarem un altre dia. Avui, el que importa és referir-nos al tsunami que, al Congrés dels Diputats, s’ha produït.

Per últim m’agradaria donar un consell a Pedro Sánchez, que agafaré prestat del discurs que dijous va fer el diputat Campuzano: Recordi sempre que no es pot governar contra Catalunya. És el que ha fet Rajoy.

Els incomprensibles errors de Pedro Sánchez

27 Mai 2018 by

En aquell debat parlamentari en què Rajoy criticà durament Rivera dient d’ell que era un aprovetxategui, féu un elogi de Pedro Sánchez que vingué a ser allò que en castellà en diuen el abrazo del oso(demostració d’afecte que, en el fons, amaga una trampa) quan reclamà a Rivera que es comportés amb la mateixa lleialtat que es comporta el PSOE perquè “hacer política es arriesgar y Ciudadanos no lo hace”.

Sabem de fa temps que Rivera no arrisca, sinó que ha decidit jugar-ho tot a una sola carta, i conscient que l’independentisme crea anticossos en el votant espanyol (de Catalunya i de fora Catalunya) i, a més, radicalitza els posicionaments, ha decidit situar-se en l’anticatalanisme extrem per tal d’acabar polaritzant el vot a les futures eleccions per tal que el dit “vot útil” dels electors es reparteixi entre el seu partit i l’independentisme, amb perjudici de totes les altres candidatures i, sobretot, de les més moderades.

De fet, Rivera no està sinó imitant Rajoy quan, a finals de la primera dècada d’aquest segle, va recórrer tota Espanya en nom del PP demanant signatures contra l’Estatut de Catalunya, sabent que això, per més denostable que fos èticament i políticament, donava bons rèdits electorals al seu partit. El que passa ara és que l’alumne està superant al mestre i no em sorprendria que l’acabés vencent.

Però la meva intenció d’avui no era parlar de Rajoy, ni de Rivera, sinó de Pedro Sánchez, que fa un any retornà vencedor a Ferraz per fer-se càrrec del partit després d’una dura crisi que l’enfrontà a l’aparell. Amb clars posicionaments ideològics d’esquerra, Sánchez va superar la gran pressió dels poderosos barons del seu partit, es va recolzar en les bases i aconseguí situar-se al front del que durant molts anys ha estat el primer partit espanyol, però que va perdre la primacia i no sembla que vagi camí d’aconseguir-la, perquè si bé a les dues darreres eleccions, Sánchez aconseguí frenar i superar Podemos, que semblava el gran enemic dins el seu mateix sector ideològic, el desfonament d’aquest a les enquestes no sembla que li doni el rèdit que ell esperava, perquè, el que ens diuen aquestes prospeccions del vot és que a Espanya només puja Ciutadans, ja que PP i PSOE (més encara Podemos) perden posicionaments.

Què fa que Sánchez hagi perdut força entre l’electorat? Suposo que no és una única causa la que provoca aquest descens d’expectatives, però del que no hi ha dubte és que el líder socialista ha fet un gir considerable en els seus plantejament, sobretot des que va esclatar la crisi a Catalunya, i aquell eslògan que tant l’ajudà (“Ahora somos la izquierda”) sembla que s’hagi diluït, perquè, per poc que vostès hagin seguit la trajectòria d’aquest líder al llarg del darrer any, hauran advertit que on deia “España plurinacional y nación de naciones”, ara diu “sigamos aplicando el 155”; on deia “reforma constitucional”, ara diu “reforma del Codi Penal” per endurir-lo i actualitzar el delicte de rebel·lió; on deia “fem fora Rajoy”, ara diu “cal donar suport a Rajoy per sentit d’Estat”; i fins sembla disposat a trencar tots els ponts amb els independentistes perquè en titllar Torra de racista, xenòfob, feixista i supremacista, no sembla sinó que hagi iniciat un concurs amb Ribera per a veure qui dels dos és més espanyol.

Recordem, perquè tot passa molt ràpidament al nostre país, que la nit de l’ 1-O, Sánchez instava a dialogar amb el sobiranisme sense escatimar -és cert- crítiques al referèndum, i fins afirmà que pensava dur al Congrés una reprovació a la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría, per la intervenció dels cossos policials a Catalunya. Però no va fer res d’això sinó tot al contrari, fins al punt que sembla que s’hagi convertit en la crossa de Rajoy.

No em sembla malament que, com assegura Sánchez, vulgui ser lleial a l’Estat -és el que s’espera d’un líder polític-, però potser no s’adona que amb aquesta manera d’actuar està frustrant tots els esforços que, per a crear ponts, està fent el líder socialista català Miquel Iceta, que sempre ha intentat mantenir un perfil catalanista en el camp polític del constitucionalisme i que està fent declaracions molt sensates i, probablement, els millors discursos d’oposició al Parlament de Catalunya, però que contínuament es veu desdit pel líder nacional, que ja el va fer tornar enrere quan insinuà -recordin-ho- que si els polítics catalans eren condemnats, s’hauria de pensar en un indult. En realitat, aquell vell esperit republicà que impregnava els socialistes de 1977, està molt lluny de semblar-se a la pràctica política de Sánchez, a pesar que les joventuts socialistes apostin encara per recuperar aquest republicanisme que, anys enrere, els va dur a defensar fins i tot l’autodeterminació.

En realitat, Iceta em fa pena, perquè sofreix el bombardeig continu de l’independentisme, que en cap moment valora la seva contenció i l’ataca sense misericòrdia, alhora que també ha de patir l’irredentisme, no sols de Rivera i Rajoy, sinó també de Sánchez, cada dia més acòlit d’aquest. Els independentistes critiquen el PSC per traïdor pel sol fet de voler acatar la legalitat vigent, mentre PP, Ciutadans i PSOE semblen decidits a eliminar tots els espais de confluència que hi pugui haver a Catalunya, un dels quals és, sens dubte, el PSC i el seu líder, Miquel Iceta.

Dit això, no voldria acabar aquest article sense referir-me a la proposta de Sánchez de modificar el Codi penal “porque -he extret la citació del diari El País- es evidente que el delito de rebelión tal y como está tipificado en el año 1995 no corresponde al tipo de rebelión que se ha sufrido durante estos últimos meses. Tenemos que defender el bien jurídico que es la Constitución, frente a responsables públicos que están valiéndose de su institución y su posición política para violentar el orden constitucional”.

En opinió, doncs, de Pedro Sánchez, el tipus penal de rebel·lió actualment “está vinculado a golpes militares”. Es fa, per tant, necessari modificar-lo si volem que hi encaixin millor els delictes en què ha incorregut el separatisme català aquests mesos. “No queremos inmiscuirnos en la instrucción del juez Llarena”, ha afirmat Pedro Sánchez, “pero desde el punto de vista del legislador es evidente que tenemos que actualizar este delito a hechos que eran inimaginables hace años”.

¿No s’ha adonat Pedro Sánchez que, en afirmar el que acabo de transcriure, està dient que els polítics catalans no han pogut cometre el delicte de rebel·lió si aquest, com ell assegura, “está vinculado a golpes militares”. A Catalunya no s’ha produït cap revolta militar, com per exemple la que va tenir lloc el 1981 amb el segrest del Congrés per Tejero i la Guàrdia Civil. ¿On és, doncs, la rebel·lió?

També jo crec que aquest delicte no s’ha produït, entre d’altres raons perquè no es generà la violència necessària que reclama el Codi Penal en tipificar-lo, per més que -sempre ho he reconegut- aquells dies de setembre i octubre, a Catalunya es va violar la Constitució i l’Estatut. Però ara parlàvem del delicte de rebel·lió. I si Pedro Sánchez està convençut que, a l’actual Codi Penal, la rebel·lió  està vinculada a cops militars, què espera per a proclamar en veu alta que Llarena s’equivoca i que tot el processament per rebel·lió és, per tant, clarament injust?

—-

P.S. Aquest article es va escriure el passat dijous abans de conèixer la macrosentència de la Gürtel. Enviat al diari després de coneguda, he decidit no tocar-lo però sí que vull formular dues preguntes: ¿Reaccionarà a la fi Pedro Sánchez? ¿No creu que ha arribat el moment de deixar de ser la crossa de Rajoy?

 

Quim Torra: un sectari il·lustrat que presagia un futur incert

20 Mai 2018 by

Com la majoria de persones que no vivim a Catalunya (i no em sorprendria que com també moltes de les que hi viuen) he conegut Quim Torra aquests dies, un cop Puigdemont l’ha designat com a successor. Per tant, poca cosa puc opinar del que és i de com actuarà un cop ha assumit la presidència de la Generalitat de Catalunya, encara que estem fent un curs accelerat respecte del que ha fet, del que ha dit o del que ha escrit. Però no hi ha dubte que els textos escrits i publicats, encara que fàcilment poden ser trets de context, són el que són, diuen el que diuen i d’alguna manera ens mostren un aspecte innegable del personatge que -reconeguem-ho clarament- no és fàcil de defensar. I a la vista d’aquests antecedents, no crec que sigui erroni afirmar que Quim Torra, que ha assumit una posició vicària respecte de Puigdemont -“Investirem Puigdemont” van ser algunes de les seves primeres paraules- difícilment es podrà treure del damunt la pesada llosa d’aquests textos publicats, que fan olor dels anys trenta (anys de preguerra, no ho oblidem), i reflecteixen una innegable xenofòbia que no es diferencia gaire de la de l’exassessor de Donald Trump, Steve Bannon, cosa que no deixa de ser preocupant.

Normalment estic en desacord amb tot el que fa i representa la senyora Arrimadas, ja que sempre he militat en el catalanisme, però després de llegir escrits com “La llengua i les bèsties”(que desconeixia), penso que Arrimadas té raó quan qualifica el text de “xenòfob, racista, excloent i populista”. I no va ser ella l’única parlamentària que atacà directament a la jugular de Torra. També ho va fer Iceta (amb el qual em costa molt menys coincidir) quan, referint-se a un altre escrit -“El PSC i la cabra catalana”, replicà a Torra que ningú del PSC no ha posat “qüestions identitàries per sobre de la ciutadania”.

És cert que Torra va reconèixer el seu error. De fet va demanar perdó més d’un cop “per si amb les meves paraules he ferit algú. Em sap greu, no tornarà a passar”, digué més o menys; però la solució no és excusar-se davant l’agreujat i dir-li que sent molt haver-lo ferit, sinó reconèixer l’error de les seves paraules per a tot seguit abdicar-ne, cosa que ell en cap moment ha fet. I entenc que no ho faci, perquè com ha escrit Puigverd, aquests textos són l’espina dorsal de la seva visió del món. Per si fos poc, en l’article que parla de “bèsties”, s’inspira, literalment!, en el mecanisme que, segons Primo Levi, permetia als nazis actuar com ho van fer: bestialitzant els jueus. També com Puigverd, jo no crec que Torra sigui nazi, però sí un essencialista que té por a la desaparició de la seva identitat. D’ací que aquells articles seus siguin tan obscens, cosa que el fa indigne de presidir la Generalitat.

De tota manera, i més enllà del que hagi dit en el passat, el que no deixa de ser preocupant és el que també ha dit ara, al discurs d’investidura, perquè o molt m’equivoco -cosa que em satisfaria- o Torra ha reptat clarament l’Estat espanyol. ¿Com hem d’entendre, si no, que la seva obediència es limita al Parlament i al mandat del referèndum de l’1-O per a “construir un Estat independent en forma de república”?. ¿Com hem d’interpretar la decisió programàtica de recuperar les 16 lleis suspeses pel Tribunal Constitucional en l’anterior legislatura com a punt de partida?. I si no el repta, no hi ha dubte que tracta de mantenir mobilitzades les bases sobiranistes per a evitar que es digui (i que sembli) que els dirigents s’han rendit i han traït el mandat que van rebre amb aquell referèndum.

Potser l’objectiu de Torra són les dues coses alhora, perquè si hem de fer cas als rumors -avalats per algunes declaracions de gent que li és propera- pareix que anem a una legislatura molt curta, l’interruptor de la qual deia a les mans de Puigdemont, que resta a Berlín agotzonat a la recerca d’un moment d’esquerda, que podria arribar quan, a la tardor -i dic la tardor perquè no és possible legalment dissoldre el Parlament fins al 27 d’Octubre-, coincidint amb el macro judici que els mediatitzats jutges espanyols estan fent als polítics catalans processats, potser serà un moment molt favorable per a provocar unes eleccions a cara de perro on, com sempre passa en aquests casos, les posicions moderades es desfiguraran i només els plantejaments radicals (tot l’independentisme contra Ciudadanos) jugaran un paper tan decisiu com preocupant.

Després d’escoltar el discurs d’investidura (suaviter in modo, fortiter in re) que Torra tancà demanant a la CUP que estigui alerta per “si caiem en l’autonomisme” (desconec si perquè realment vol això o perquè els estava agraït per l’abstenció), i de llegir que Rajoy ha pactat amb el PSOE “una respuesta proporcional en la defensa de la legalidad constitucional y estatutaria frente a cualquier eventual desafío”, seguir escoltant en boca de Torra les seves constants referències a la “república” i al “procés constituent”, no augura res de bo, encara que no hem d’oblidar que Torra no ha especificat aquests conceptes, que no deixen de moure’s en l’ambigüitat.

Lola Garcia, en una anàlisi brillant, mostrava les contradiccions que hi ha en aquest joc de paraules. “La república -escriu- prolonga el miratge de la proclamació d’independència del 27 d’octubre, ignorant que no va obtenir cap reconeixement que l’avali. Però alhora Torra (…) descriu un sistema basat en una ciutadania crítica i activa com a veritable controlador del poder polític, molt atractiva en els temps que corren, però que grinyola amb el pensament excloent reflectit a molts dels seus escrits, mentre oblida que aquesta filosofia basada en mecanismes de pesos i contrapesos institucionals casa malament amb una presidència segrestada per l’arbitri d’una sola persona que, des de fora del Parlament, marcarà l’agenda política. Quant al procés constituent, Torra sembla que proposa una externalització del que hauria de ser la principal tasca d’una Cambra legislativa: la redacció d’una Constitució. No només perquè es recullin suggeriments ciutadans o es discuteixi el seu contingut en entitats i associacions, sinó perquè l’assemblea de regidors i alcaldes independentistes es presenta com el lloc on debatre aquesta pretesa Carta Magna catalana. Una pràctica molt poc pròpia del republicanisme que es predica.”

De totes maneres, el que potser no ha pensat Puigdemont en l’elecció del seu pupil, Quim Torra, és una cosa que el sempre perspicaç Enric Juliana publicava a Telegram: “Els assaigs i articles de Torra, un home obsessionat per les energies descontrolades dels ans trenta, conté un llenguatge impresentable en les actuals coordenades europees. Un llenguatge que l’aproxima, per a posar un exemple, a la dreta nacionalista polonesa. El dossier Torra, que aviat circularà per la UE, si no ho esta fent ja, perjudicarà políticament el sobiranisme català i fins i tot pot complicar-li la vida a Puigdemont. En política, les coses mai no estan del tot controlades. Com a la mateixa vida.”

Tant o més dur encara ha estat Antoni Puigverd quan ha escrit que “ni els adversaris més conspicus de l’independentisme esperaven un regal d’aquest calibre: un president que confirma –per escrit!– el pitjor dels prejudicis amb què el nacionalisme espanyol descriu el català. Que Torra es vegi obligat a demanar perdó vol dir que sap que aquestes seves idees no són compartides pel gruix de l’independentisme. Però, estratègicament, l’errada és monumental. Un tret al peu. A Madrid no s’han cregut el regal fins que ho han llegit a la premsa europea: la revolució dels somriures amagava un ou de serp.”

 

Contra l’arbitrarietat judicial i la hipocresia política

13 Mai 2018 by

Cs va recórrer el passat divendres 4 de maig al Tribunal Constitucional per demanar que suspengués els acords de la Mesa del Parlament de Catalunya quan va aprovar la delegació de vot dels diputats Carles Puigdemont i Toni Comín respectivament. Al recurs, la formació de Rivera s’emparava en l’article 56.6 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC), que estableix que en el supòsit d’urgència excepcional “l’adopció de la suspensió i de les mesures cautelars i provisionals podran efectuar-se en la resolució de l’admissió a tràmit”. Però contràriament al que pretenia Rivera, el ple, per unanimitat, va acordar admetre a tràmit el recurs sense dictar cap mesura cautelar. Per tant, el vot delegat dels dos diputats residents a Bèlgica i Alemanya continua vigent.

En el recurs, Cs defensava que “l’especial transcendència constitucional” emana del fet que el recurs va més enllà del perjudici causat als parlamentaris, perquè “s’està violentant el dret fonamental dels ciutadans a la participació en els assumptes públics”. Els magistrats, en canvi, van entendre que “no s’aprecia la urgència excepcional” que requereix la Llei del TC per a dictar mesures cautelaríssimes.

A la providència, aquest donava deu dies al Parlament perquè remetés els acords a què feia referència el recurs de Cs i també fixava el mateix termini perquè comparegués en el cas tothom que ho volgués, excepte la part recurrent. Alhora, obria una peça separada i fixava un termini de tres dies a la Fiscalia i al recurrent perquè presentessin al·legacions.

Cs, indignat amb la decisió, va demanar al govern de Mariano Rajoy que fes també aquest pas davant el TC, conscient que, en el cas dels recursos que presenta el govern espanyol, aquest pot demanar la suspensió automàtica d’un acord en el moment que el tribunal l’admet a tràmit. Aquesta potestat és exclusiva del poder executiu, però aquesta vegada Mariano Rajoy no va moure peça. I la negativa de Rajoy a demanar la suspensió ha estat la gota que ha fet vessar el got, ja que, així les coses, el vot delegat de Puigdemont, que és a Berlín, i el de Toni Comín, que resideix a Brussel·les, es podran comptar a la investidura, perquè tant l’un com l’altre tenen permís del jutge del Suprem, Pablo Llarena, que instrueix la causa del Procés, per a delegar el seu vot en un altre parlamentari en els plens que celebri la Cambra catalana. Així doncs, sempre que no es produeixi abans del 14 de maig l’acte de processament d’alguns dels diputats -cosa que pot succeir i que provocaria la seva inhabilitació temporal- el Parlament podrà triar un nou president (que, per més que Puigdemont el consideri interí, serà efectiu constitucionalment i estatutàriament).

Per poc que intentem esbrinar el perquè de tota aquesta manera de procedir, veurem ben aviat que és expressiva dels interessos polítics d’uns i altres, que sobresurten descaradament per sobre dels interessos del país i, per descomptat, dels d’una adequada (neutra i imparcial) administració de justícia. I ho dic a consciència, perquè, després que el Govern de Rajoy, el jutge Llarena, la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional hagin fet tot el possible perquè siguin a la presó els capitostos del Procés, i amb les seves decisions (tinguin o no aquestes un suport legal justificat) han aconseguit evitar que Carles Puigdemont, Jordi Sánchez i Jordi Turull poguessin ser investits com a presidents de Catalunya, ara els urgeix políticament que es triï un candidat i es tanqui el cicle infernal que Puigdemont i els seus han administrat al seu gust (val a dir que també amb l’únic objectiu d’afavorir els seus interessos i per a deslegitimar l’actuació de les institucions espanyoles), d’aquí que Rajoy hagi decidit no impugnar el vot delegat de Puigdemont i de Comín, tot provocant la indignació de Rivera, l’únic objectiu del qual no és tampoc la justícia, sinó ser més espanyol que ningú, superar el PP en antinacionalisme i elevar-se com el nou gran líder jacobí d’una Espanya única i, a més, uniforme. Com ha dit gràficament Rajoy, són els interessos d’un “aprovetxategui”.

Vivim, doncs un conflicte dialèctic en el qual no hi ha bons i dolents; en el qual a ningú no interessa trobar la veritat ni impulsar la raó. Menys encara aconseguir l’enteniment. Sinó imposar el propi criteri, que per això és propi i, per tant, és el bo.

Per descomptat, no seré jo qui defensi l’actuació cesarista de Puigdemont, entorn del qual està ballant tota la societat catalana, amb greu perjudici dels interessos polítics, econòmics i de convivència en aquella comunitat; però tampoc seré tan innocent de creure que els interessos de Rajoy, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem són els d’impartir una justícia cega, igual per a tots, i allunyada dels interessos polítics, ja que només cal veure com i en quin sentit es prenen les decisions per saber que no és així.

Com a mostra del que dic -i ara em referiré exclusivament al jutge Llarena que, per cert, acaba d’obrir la porta a la possibilitat d’acusar els processats de sedició i no de rebel·lió!- val la pena citar el duel dialèctic que va mantenir dimarts passat amb l’exdiputada de la CUP, Mireia Boya, durant la declaració indagatòria en què li va ser comunicat el seu processament per desobediència.

En el transcurs de la declaració, una Mireia Boya desinhibida i valenta va retreure al jutge el que, segons ella, constituïa una “paradoxa de parcialitat” en l’actuació judicial, que feia parts i quarts segons quins fossin els seus interessos. Si hem de creure l’exdiputada -i jo la crec-, aquesta va preguntar a Llarena: “Com és que, a mi, que com a presidenta del grup parlamentari de la CUP vaig entrar a registre (a la Cambra) una sèrie de lleis i iniciatives que responien al programa electoral, només m’imputa un delicte de desobediència i a la persona que ha permès el debat (Carme Forcadell) se l’acusa de rebel·lió i se li demanen 30 anys de presó?”. La resposta de Llarena va tenir un to de rèplica en demanar a Boya si la seva intenció era que li canviés el delicte de desobediència pel de rebel·lió. “Jo li he dit que no -va respondre Mireia Boya-, ben al contrari, la meva intenció era demostrar que (Forcadell) és innocent i que se l’està jutjat de manera parcial per un delicte que no existeix perquè no hi ha hagut violència” .

Davant incidents com aquest, que revelen l’arbitrarietat judicial, no ens hauria d’estranyar que els representants de la justícia europea (en aquest cas de Bèlgica, d’Escòcia i d’Alemanya) tinguin greus dubtes sobre els procediments que s’estan seguint a Espanya i sobre algunes de les premisses que, sense haver-se provat, s’han establert com a segures en el marc de la nostra jurisdicció.

El “sentit comú” de Rajoy o la degradació de la vida política

6 Mai 2018 by

Parlava fa tres setmanes d’una Espanya que es descompon mentre els ministres de Rajoy anaven cantant absurdament “soy el novio de la muerte”, símptoma inequívoc de la irresponsabilitat d’un govern que, si bé és possible que s’aguanti fins al 2020, deixarà una Espanya en ruïnes, endeutada fins al coll, amb les arques de la Seguretat Social buides i absolutament dividida.

Curiosament, el president Rajoy apel·la sempre que pot al “sentit comú” com si ell en fos un paladí, per bé que, com ens recordava Iñaki Gabilondo en una entrevista a TV3, confon aquest sentit comú amb la seva manera de veure les coses que, per a molts de nosaltres, no deixa de ser una manera esbiaixada de contemplar el món, ja que és un home incapaç d’avançar-se als esdeveniments, que contempla la vida passivament i amb una enervant parsimònia, que deixa que els problemes es degradin i que, si pot, se’ls treu materialment del damunt, com assumint aquella tesi d’acord amb la qual, en política, la meitat de les coses no tenen solució i l’altra meitat s’arrangen soles.

Però les coses no s’arrangen soles gairebé mai. D’aquí que al nostre país tinguem darrerament contínues manifestacions de protesta ciutadana. I no parlo només de Catalunya, sinó de coses que no tenen res a veure amb el problema polític català, com per exemple les pensions, que han posat en peu de guerra centenars de milers de persones grans que, després de suportar estoicament els anys de crisi, s’han adonat que el Govern deixava gairebé sense tocar els seus emoluments, a pesar d’omplir-se la boca amb la notícia de la gran recuperació econòmica.

Però Rajoy no ha estat només indolent en matèria de pensions o en el problema de Catalunya, també s’hi ha mostrat davant els gravíssims casos de corrupció a les files del seu partit. Hàbil, és cert, a l’hora destruir a martellades els ordinadors del seu tresorer, amb prou feines ha tingut res a dir en els processos judicials per al cas Gurtel, l’operació Púnica, l’escàndol de les targetes Black, els papers de Bárcenas o bé el cas Lezo, i hem vist com a la darrera gran crisi a l’Assemblea de Madrid, Rajoy, després de donar suport a la senyora Cifuentes, ha anat posant-se de perfil, com si la cosa no anés amb ell, tot deixant que la crisi s’allargués més de trenta dies per a fer-la acabar de la manera més sòrdida i ridícula, ja que la presidenta no ha dimitit per les mentides i falsedats manifestades en seu parlamentària, sinó per uns petits furts efectuats en uns magatzems l’any 2011, que tots hem conegut per unes filmacions que algú (ai, del foc amic!) havia guardat, però que legalment havien hagut de ser esborrades feia temps.

Per si això fos poc, diguem que, tant en el camp social com en el territorial, Rajoy no ha actuat amb sentit de la justícia i equilibri. Tampoc amb patriotisme, perquè com ens recordava Antoni Puigverd, el patriotisme no consisteix a defensar la nació amb banderes espanyoles més grosses que les estelades, o amb policies i magistrats inclements, sinó proposant un horitzó comú, inclusiu, que permeti a la ciutadania entendre que el país avança de manera col·lectiva, que no selectiva, vers la prosperitat comuna.

Lluny de fer això darrer, el govern de Rajoy s’ha limitat a deixar que els problemes es manifestessin i que la gent que s’hi sentia compromesa s’esbravés defensant-los al carrer, però sense que ell fes mai res per a resoldre’ls, tot limitant-se a derivar les responsabilitats als jutges i als policies, com si aquests tinguessin una vareta màgica per a salvar el país. I això no sols no ha aportat cap solució adequada als problemes d’Espanya, sinó que sovint els ha complicat, com hem vist en el cas de Catalunya, on el descrèdit de la judicatura està fent estralls, no només perquè molts discrepem (i discrepen també els jutges alemanys) d’algunes resolucions que han compromès greument la judicatura, sinó també perquè han fet que el Tribunal Constitucional, des de la reforma de 2015 propiciada per Rajoy, ha de dur a terme funcions de policia que no li corresponen, fet que sovint l’obliga a rentar la roba bruta de l’Executiu afonant el desprestigi de la institució.

Amb aquesta manera d’actuar, Rajoy ha convertit la justícia en una mena de Parlament on es remata el que no s’aconsegueix amb la política. I si a tot això hi afegim el complex “teorema” del jutge Llarenas, amb interlocutòries en què es criminalitza la ideologia dels líders polítics que està encausant mentre utilitza les mesures preventives com a arma de pressió, no ens hem d’estranyar que la justícia espanyola visqui un constant procés de descrèdit.

Per a reblar el clau, només ens quedava la sentència de l’Audiència de Pamplona sobre “la Manada”, que ha provocat una reacció popular contrària de dimensions fins avui desconegudes, que ha comportat una reacció gairebé unànime de les associacions professionals de la magistratura i del ministeri fiscal en defensa de la independència del Poder Judicial. Fins el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes ha sortit al pas en defensa d’uns jutges que -diu- “han valorat minuciosament tots els elements de prova aportats per les parts d’acord amb el que s’estableix en la llei i de conformitat amb la jurisprudència que resulta d’aplicació”. Doncs bé, si han fet això que diu Lesmes, és evident que alguna cosa falla en el marc legal i jurisprudencial espanyol, perquè la sentència em sembla del tot contrària al “sentit comú” de què ens parla Rajoy, per molt que tots s’esforcin a defensar-la.

De fet, la reacció ciutadana, contundent i unànime, contra aquesta és tot un símptoma del clima existent a l’Espanya d’avui. D’una manera general, podríem dir que la gent està farta i ha dit prou. I és així com l’opinió pública ha volgut fer sentir la seva veu contra els jutges de l’Audiència de Navarra, i com, al cap de pocs minuts de publicada la sentència, les xarxes van servir caldo de cultiu a la indignació tot provocant concentracions als carrers contra la decisió judicial.

Permeteu-me, doncs, que digui al president Rajoy que plou sobre mullat, i que tinc el convenciment que no s’adona del desert encès que deixarà en abandonar la política, a pesar del “sentit comú” que tan sovint evoca als seus discursos. Però no l’hauria de sorprendre que molts de nosaltres trobem dissociats el “sentit comú” de Rajoy de la realitat fàctica d’un país com el nostre on una camiseta groga es pot conceptuar per la policia i pel ministeri de l’Interior com a incitació a la violència; on les siulades pacífiques al rei són també conceptuades com a actes violents pel Ministeri Fiscal; on les protestes en una carretera que paralitzen temporalment la circulació o forcen l’obertura gratuïta de les barreres en un control d’autopista són conceptuades com a “actes de terrorisme”; on les declaracions (no provades) de violència i de malversació per part de la policia són causa suficient per a empresonar polítics acusant-los de rebel·lió; i on -no n’oblidem la guinda- quan cinc borratxos arraconen una jove en un portal i la penetren tant com volen, aquest acte infame no constitueix tan sols un delicte de violació, sinó un simple abús, perquè, segurament, ella s’ho deuria cercar de manera irresponsable.

Macron convida els catòlics a rompre amb la lògica del confinament

29 Abril 2018 by

En un discurs inèdit davant dels bisbes francesos, el passat 9 d’abril, el president Emmanuel Macron declarà que desitjava “reparar” el “lligam trencat” entre l’Església i l’Estat. Vinculat d’un temps ençà a la seva visió de la laïcitat, el cap d’Estat francès ha precisat que aquesta “no té la funció de negar l’espiritualitat” i ha fet una crida als catòlics “profundament descontents” amb les polítiques que s’han dut a terme a “intervenir novament en l’escena política, tant nacional com europea”. No cal dir que un sector de l’esquerra s’ha posat ràpidament en guàrdia contra tot risc de qüestionar la causa de la laïcitat i s’ha interrogat sobre el sentit del mot “lligam” que Macron utilitza per a restaurar la relació Església-Estat a França.

Tot i que comprenc que el discurs hagi provocat una sorollosa polèmica a França, ja que no és habitual que un president de la República gosi emprar en un discurs mots com “transcendència” o “salvació”, jo, que he estat sempre un defensor de la laïcitat de l’Estat sense abdicar de la militància catòlica, penso que el posicionament de Macron és molt positiu per més que hàgim de de reconèixer que el seu discurs es va sortir del que és habitual a la República de França.

Què pretenia, doncs, Macron? El tret principal del discurs -i el més sorprenent per a molts- va ser l’afirmació que l’Església catòlica no és reductible a un “col·lectiu de pensament” convidat a viure en una bombolla en el món que l’envolta. Lluny de creure això, Macron integrà la idea segons la qual tota fe religiosa participa, pel qui se’n reclama seguidor, en la construcció de la seva relació amb el món, i testimonià al llarg del discurs que el catolicisme -com tota religió, implica, segons Max Weber- una “manera d’actuar comunitàriament”. I dir això té conseqüències, perquè comporta desterrar la idea -avui molt estesa-  d’una necessària “privatització” del fet religiós, perquè creure no és, sinó, un element d’aquesta relació singular amb el món a la qual la fe introdueix el fidel.

Significa això faltar a la laïcitat? No, perquè la laïcitat no va ser establerta per anular la religió, sinó per impedir que la manera d’ “actuar comunitàriament” que la religió comporta pugui prevaler d’alguna manera sobre les regles que els ciutadans es donen ells mateixos en un sistema democràtic. I això val no sols per als catòlics, sinó per a totes les altres confessions que són presents a França.

Tanmateix, en una França on durant un segle i mig l’Església va intentar oposar-se a les conquestes de la Revolució i volgué exercir els seus privilegis i la seva primacia, escoltar com el president reconeix a aquesta Església el dret a expressar-se, encara que sense privilegis, al si d’una societat que ha sortit majoritàriament de la disciplina normativa de l’Església i fins i tot del cristianisme, té el seu què.

En efecte, Macron ha afirmat la legitimat d’aquest dret a expressar-se de dues maneres. Independentment de posicionar-se sobre la referència formal a les “arrels cristianes” de la societat francesa actual, ha reconegut aquest fet tot afirmant que, desconèixer-lo, significava desconèixer un dels trets bàsics del nostre esperit comú. Ara bé, el president no s’ha limitat a fer aquesta invocació llunyana. També ha fet referència al compromís dels catòlics en el teixit d’aquestes associacions que han pres cos en molts camps, però sobretot en favor dels més fràgils, d’aquells que la vida abandona a la vora dels camins.

D’altra banda, ningú no ignora -tampoc el president-, que aquest compromís no és el d’un exèrcit en ordre de batalla conduït pels bisbes, sinó un lloc on es creuen una pluralitat de vies (algunes fins i tot contradictòries) d’acord amb les quals el catolicisme es veu concretament com una manera d’habitar el món.

És a la vista d’aquesta pluralitat de vies que cal prendre la crida del president als catòlics perquè facin sentir la seva veu en el debat públic en temes que els són propers (ell va citar qüestions complexes com les migracions, la bioètica o la filiació). I algú -no és sorprenent- s’ha pres aquesta crida com una invitació (ben o mal vinguda, segons el punt de vista que s’adopti) a “entrar en política”. I sens dubte es tracta d’això: de pensar en veu alta i, si s’escau, d’entrar en politica. Entre d’altres raons, perquè la renovació de la mateixa política reclama avui una renovació de la confrontació pública de les conviccions.

Però aquesta “entrada en política” troba immediatament, del costat dels catòlics, dos límits que no es poden creuar. El primer l’ha indicat el mateix president d’una manera clara: la veu dels catòlics, com qualsevol altra expressió d’una ètica de conviccions en el debat públic, no té dret a imposar-se a tota la societat. La segona es troba implícitament continguda en l’evocació de la diversitat dels compromisos catòlics: no hi ha avui la possibilitat que una única veu catòlica pugui pretendre ser la veu autoritzada del catolicisme en el registre polític, i això a pesar que la Conferència episcopal de França pugui pensar el contrari. (Per cert, i com a excursus, ¿què en pensa, d’això, la Conferencia episcopal espanyola?)

¿Quina és, doncs, la novetat del reconeixement sostingut pel president als catòlics en tant que actors de l’escena política? Doncs que en avaluar la seva contribució en la nostra vida en comú, no s’acontenta a posar una mica de bàlsam en un sector de la població pertorbat per la descoberta de la seva condició minoritària en una societat en la qual, durant segles, comptava amb una gran majoria. No, ell va més enllà i convida els catòlics a rompre la lògica del confinament que empeny alguns sectors catòlics a tancar-se damunt d’ells mateixos i a constituir una mena de contracultura de la resistència al si d’un món del qual creuen haver perdut els codis que els permetin d’interpretar-lo.

El discurs del president -que ha rebut moltes crítiques des de sectors militantment laïcistes- penso que l’hem de tractar com un fet positiu en la llarga i difícil trajectòria per a reconfigurar el catolicisme francès (i el mateix podríem dir del catolicisme espanyol) que no deixa de ser (ho acceptem o no, ens agradi o no) una minoria religiosa al si d’una societat plural, i per aconseguir que aquest escapi al risc del sectarisme.

Patriarques cristians s’oposen al bombardeig de Síria

22 Abril 2018 by

He intentat acostar-me sense prejudicis a la crisi siriana i a l’atac conjunt que han fet els nord-americans, els britànics i els francesos sobre objectius del govern d’Assad, i veig que la posició dominant que circula pels nostres verals manté el convenciment que hi ha només un principal responsable: el president sirià que, en els més de 7 anys que ja dura la guerra, ha llançat nombrosos barrils bomba contra la població civil, ha ordenat bombardeigs sobre diferents localitats, ha comès execucions sumàries, detencions arbitràries, tortures i fins i sembla que diversos atacs químics anteriors al de Duma de fa tot just una setmana. De fet, han estat aquests darrers atacs que han mobilitzat els Estats Units, França i el Regne Unit, en una ofensiva aèria de les tres potències occidentals sobre el règim sirià que ha sorprès perquè fins ara cap d’aquests factors havia estat una línia vermella per Trump, Macron o May.

L’escenari internacional viu una polarització en la qual apareixen clarament definits dos bàndols que tenen a Síria el seu gran tauler de joc (i en menor mesura al Iemen). D’una banda, hi ha Rússia i Iran, grans suports del règim d’Assad i responsables, gràcies a la seva ajuda militar i econòmica, que el president sirià hagi estat capaç d’anar recuperant territoris en els últims mesos fins arribar a la posició avantatjosa en què avui es troba (té en el seu poder les principals ciutats i regions del país i la seva oposició cada vegada és més residual).

Davant seu, se situen els Estats Units, l’Aràbia Saudita i les principals potències europees, que des del començament del conflicte -no oblidem això- han armat i entrenat els opositors i que, des de fa mesos, tenen com a objectiu primordial la desaparició de l’ISIS, que va arribar a ocupar grans franges de territori i que ara ocupa un lloc secundari. Val a dir que mentre Rússia i els Estats Units lluiten per una influència a nivell global, l’Iran i l’Aràbia Saudita busquen el predomini regional, de manera que diversos experts ja han categoritzat el conflicte a Síria com una nova Guerra Freda.

Malgrat que la política de Trump ha estat fins ara la de no intromissió en conflictes regionals, la veritat és que l’atac sobre les instal·lacions d’Assad com a represàlia al presumpte atac químic de Duma mostra que l’Administració nord-americana no està disposada a permetre que Rússia i l’Iran es moguin al seu gust a l’Orient Mitjà i actuïn com vulguin. Això suposaria que EUA perd influència a nivell internacional, cosa impensable per a ells.

Fins al moment, tots han ensenyat les seves cartes. Rússia i l’Iran volen mantenir per ara a Assad, i els Estats Units i la resta volen posar una sèrie de límits en el terreny que mostrin que, en qualsevol moment, poden fer ús de la seva força si els aliats del Govern sirià creuen la ratlla. Els primers saben que un nou atac químic (si donem per bo el de la setmana passada) pot provocar una ofensiva de major intensitat per part dels Estats Units, i els segons coneixen que el manteniment del règim sirià és ara mateix una línia vermella per a l’eix Moscou-Teheran. Potser per això, ja només demanen amb la boca petita la marxa d’Assad i s’entesten a endolcir els bombardeigs contra aquest amb una gran ofensiva diplomàtica.

Davant això m’ha sorprès la “Declaració conjunta” que, l’endemà de l’atac, van fer els patriarques grec-ortodox, siríac-ortodox i grec-melquita catòlic d’Antioquia i de tot l’Orient sobre el bombardeig de Síria, contrària a l’atac i negant clarament l’ús d’armes químiques pel règim d’Assad. Jo dubto que estimin Assad, però sóc conscient -i ells més- que si desapareix aquest i guanyen els rebels, imposaran un règim islàmic i ells -cristians- seran massacrats. Com a mínim, la contundència del seu manifest i el fet que es faci des del cor mateix de Síria, ens hauria de fer reflexionar sobre el nostre punt de vista. Potser els occidentals no tenim tota la raó, a pesar de l’opinió que ens mereixin Assad, Putin i l’actual règim de Teheran.

Diu el manifest (traduït del francès): (1)

  1. Aquesta agressió brutal és una clara violació de les lleis internacionals i de la Carta de l’ONU, ja que és una agressió injustificada contra un país sobirà, membre de l’ONU.
  2. Ens sentim tristos en constatar que aquests bombardeigs van ser comesos per països poderosos als quals Síria no va causar prejudicis de cap mena.
  3. Les al·legacions dels Estats Units i en altres països d’acord amb les quals l’exèrcit sirià utilitza armes químiques i que Síria és un país que té i utilitza aquestes armes, són injustificades i no és compatible amb proves suficients i clares.
  4. El calendari d’aquesta agressió injustificada contra Síria soscava el treball de la Comissió internacional de consulta internacional, que està a punt de visitar Síria.
  5. Aquesta agressió brutal destrueix les possibilitats d’una solució política pacífica i provoca una escalada de violència i complicacions posteriors.
  6. Aquesta agressió injusta afavoreix les organitzacions terroristes i els dóna impuls per continuar amb els seus actes bàrbars.
  7. Demanem al Consell de Seguretat de les Nacions Unides que exercirà el seu paper a l’hora de portar la pau en lloc de contribuir a l’escalada de les guerres.
  8. Fem una crida a totes les esglésies dels països que van participar en els bombardeigs, per complir els seus deures cristians, d’acord amb els ensenyaments de l’Evangeli, per condemnar aquesta agressió i cridar els seus governs a participar en la protecció de la pau internacional.
  9. Saludem el coratge, l’heroisme i els sacrificis de l’Exèrcit Àrab sirià, que protegeix coratjosament Síria i garanteix la seguretat de la seva gent. Preguem per les ànimes dels màrtirs i la curació dels ferits. Estem convençuts que l’exèrcit no es farà enrere davant els atacs terroristes externs o interns; continuarà lluitant amb valentia contra el terrorisme fins que cada pols de terra siriana es netejada de terrorisme. També acollim amb beneplàcit la posició valuosa dels països aliats de Síria i la seva gent.

Oferim les nostres oracions per la seguretat, la victòria i l’alliberament de Síria de tot tipus de guerres i terrorisme. També preguem per la pau a Síria i arreu del món, i una crida a enfortir els esforços nacionals de reconciliació per tal de protegir el país i preservar la dignitat de tots els sirians.”

————–

(1) https://orthodoxie.com/declaration-conjointe-des-patriarcats-grec-orthodoxe-syriaque-orthodoxe-et-grec-melkite-catholique-dantioche-et-tout-lorient/

Espanya es dissol mentre els ministres canten “soy el novio de la muerte”

15 Abril 2018 by

Parlava fa poc de l’esperpent valle-inclanesc i em trobo amb les declaracions incendiàries contra Alemanya de l’eurodiputat valencià Esteban González Pons, un dels polítics més anticatalanistes del PP (i dels que més s’escolten en parlar), declaracions que Rajoy es va veure força a reconduir perquè no vol un conflicte amb la senyora Merkel. (González Pons acabà comparant Puigdemont amb el “Manneken Pis” oblidant, potser, que aquella estàtua és símbol de Brussel·les en homenatge al fillet que, segons una llegenda que molts independentistes catalans compartirien, orinà sobre la pólvora dels explosius que instal·laren els invasors de la ciutat i, amb i això, va salvar-la).

Amb prou feines havia escoltat aquestes declaracions de González Pons, quan conec per la premsa que, per ordre d’un jutge de l’Audiència Nacional, s’ha detingut una membre dels CDR (Comitès per a la Defensa de la República) a Viladecans, a la qual se li imputen -endevini-ho, amic lector!- els delictes de “rebel·lió i terrorisme” pels talls de carreteres i l’aixecament de peatges que es van fer aquesta Setmana Santa, després de la detenció a Alemanya de Carles Puigdemont.

Un lector força més crític que jo amb el Procés, després de dir-me confidencialment que “no s’entén que un estat com Alemanya o Bèlgica puguin contradir de manera tan contundent un alt tribunal d’un altre país de la UE, tot provocant una situació clarament insatisfactòria des del punt de vista democràtic”, em torna a escriure i, referint-se a aquestes darreres acusacions, afirma: “Estan sonats. Tant a la fiscalia com a la policia estan embriagats de nacionalisme.”

Certament, el que estan fent els CDR amb la seva acció anarquitzant i de protesta (talls de carreteres, cremades de pneumàtics, aixecades de barreres de peatges, etc.), no està gens bé ni ajuda a la pacificació ni al diàleg, però no és terrorisme. El meu interlocutor em diu també que, aquest dies, a França s’estan produint moltes manifestacions, amb accions d’aquesta mena, que violenten la convivència ciutadana. Una amiga seva, comunista, que investiga a la Universitat, li ha explicat que se sent violentada cada dia a l’hora d’acudir a la feina, perquè tota acció coercitiva és d’alguna manera violenta, però a cap autoritat francesa se li ha acudit d’acusar els manifestants de terroristes. D’ací que el meu lector acaba el seu comentari afirmant: “L’Estat no ens ajuda gens. Entre uns i altres acabarem tots ben enfonsats. És depriment. Estem perduts.”

Però aquí a Espanya, tots sembla que s’hagin begut l’enteniment, perquè ni els uns ni els altres ajuden amb les seves accions forassenyades a resoldre el problema. I fins m’ha fet sentir vergonya veure com alguns ministres de Rajoy gaudien cantant emocionats que ells eren “¡novios de la muerte!”, parodiant amb aquests mots absurds al general-carnisser Millán Astray, aquell que  cridà “¡Viva la Muerte!” al paranimf de la Universitat de Salamanca, des d’on el seu rector, Miguel de Unamuno, li va respondre afirmant (inútilment): “¡Venceréis pero no convenceréis!”.

Rajoy i els seus ministres segueixen tancant els ulls a la realitat, defugen el gravíssim problema que té Espanya, abdiquen de la política i prefereixen seguir el guió del jutge Llanera (i dels Tribunals en general) -d’aquest guió, Enric Juliana en diu agudament el “teorema”-, convençuts que la solució segueix essent “exclusivament” judicial i, per tant, penal. No em sorprendria que pensessin que la qüestió només es resoldrà quan puguin posar entre reixes els dos milions de catalans que han empès els seus representants a dur a terme actuacions presumptament i lamentablement delictives -que, en un Estat de Dret, han de ser jutjades-, però que té un rere fons clarament polític i que els jutges estan instruint amb una actitud de duresa i d’humiliació tan gran que no sé de què s’estranyen quan un tribunal independent d’un dels estats federals alemanys, abans d’accedir a lliurar Puigdemont a la justícia espanyola a causa d’una “euro ordre” que va i ve -ara la poso, ara la trec, ara la torno posar perquè em sembla que “políticament” és el moment adequat de fer-ho-, s’ho ha volgut pensar molt bé i ha acabat donant una sonora bufetada a la Justícia i al Govern d’Espanya.

Antoni Puigverd, que com jo mateix, ha estat també molt crític amb els polítics impulsors del Procés a Catalunya, ha fet una afirmació categòrica terrible, que subscric. “La manierista prosa del jutge suprem estava destinada a construir una postveritat de manual: convertir la desobediència independentista en violència. Les imatges i els fets demostren fefaentment que, amb tots els seus defectes, el moviment independentista és vocacionalment pacífic. Però la postveritat no consisteix a propagar genèricament mentides, sinó només aquelles que algú necessita escoltar. Espanya vol escoltar que l’independentisme és el diable. És la condició prèvia a l’execució de la venjança. Gràcies als jutges alemanys, potser el jutge Llarena deixarà de tenir la clau suprema d’un cas que només pot tenir solució política.”

Jo, que no sento eufòria per la decisió de la justícia alemanya ni em dol tampoc que s’hagi produït, tinc la impressió que ni la detenció de Puigdemont ni el seu empresonament suposaven el triomf de les tesis del Govern espanyol, ni penso tampoc que la seva posada en llibertat implica la victòria definitiva de Puigdemont enfront de l’Estat. Perquè segueixo observant la incapacitat d’uns i d’altres per a mantenir una ment freda i rigorosa davant els esdeveniments que els permeti prendre distància i garantir una anàlisi amb esperit crític sobre el que està passant.

Catalunya necessita un govern urgentment. Un govern possible que permeti una normalització institucional, una recuperació de l’autogovern i una acció política que no l’allunyi dels problemes que afecten als ciutadans. Aquesta situació seria la que millor serviria i ajudaria a la recerca de solucions polítiques que projectessin a l’escenari judicial un clima de distensió. Però la decisió del president del Parlament de proposar Jordi Sánchez (un home que és a la presó acusat de rebel·lió i malversació) a la presidència de la Generalitat, no va, per descomptat, en la línia de facilitar les coses.

Té raó, doncs, el meu interlocutor quan, desesperat, em diu que tot això que vivim és depriment. I ho és perquè la manca de concordança entre realitat i ficció és el corc del règim del 78. Ho diem tots els que reclamem una profunda reforma constitucional, que la majoria de polítics actuals no creuen necessària. El més greu és que, per molt que ells no ho vegin, arribarà un dia en que l’edifici sencer de la Constitució esclatarà i aleshores no sé qui en podrà recollir les engrunes.


%d bloggers like this: