Un Poder Judicial segrestat pels polítics

23 febrer 2020 by

¿Per què és tan important el Consell General del Poder Judicial (CGPJ)? Ho és perquè d’ell emanen els nomenaments dels principals òrgans judicials del nostre país. Des dels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats autònomes fins a les audiències nacional i provincials incloent-hi els d’alguns membres del Tribunal Suprem. És, doncs, evident que la composició d’aquest Consell i el tarannà ideològic dels seus membres influeixin de manera decisiva en la manera d’actuar dels tribunals, perquè, desenganyem-nos, per molt que parlem de la neutralitat dels jutges i proclamem que la justícia és igual per a tots, sabem que l’aplicació de la llei permet sovint interpretacions diverses, i en aquesta interpretació, la ideologia que puguin tenir els jutges i magistrats té un paper força important. I si bé en els primers graus de la justícia -la dels jutjats de primera instància i instrucció- les qüestions que s’hi dirimeixen solen tenir una rellevància política menor, encara que no sempre -pensin, sinó, en el joc que ha donat el Jutjat número 13 de Barcelona en la qüestió del Procés-, no hi ha dubte que les decisions de l’Audiència Nacional, que coneix dels delictes contra la Corona o els alts organismes de la Nació, falsificació de moneda, defraudacions i maquinacions per alterar el preu de les coses, tràfec de drogues i estupefaents, o delictes comesos fora del territori nacional, etcètera, i les decisions dels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats autònomes, als quals, en matèria penal els correspon conèixer de les causes contra determinades persones que pel seu càrrec són considerades aforades, solen tenir una rellevància política força més gran, i no parlem del Tribunal Suprem, que és la darrera instància judicial al nostre país i dicta, a més, jurisprudència, és a dir, marca la pauta de com s’han d’interpretar les lleis.

Doncs bé, fixada la transcendència que per al funcionament del país tenen les institucions judicials, i tenint en compte que el CGPJ és qui decideix els principals nomenaments, no ens hem de sorprendre si els polítics tenen gran interès d’influir en la composició d’aquest òrgan, que no és, pròpiament un tribunal, però és qui té encarregada l’administració de l’Administració de la Justícia.

Actualment composen el CGPJ 21 membres: 20 vocals i 1 president. 10 els proposa el Congrés (6 d’entre jutges i magistrats i 4 d’entre juristes de reconeguda competència), i els altres 10 els proposa el Senat amb el mateix criteri i procedència. Aleshores, el Ple del CGPJ elegeix el president entre membres de la carrera judicial o juristes de reconeguda competència. Aquest és alhora president del Tribunal Suprem.

Tenim, doncs, que en l’actual sistema, són els parlamentaris els qui decideixen qui composa el CGPJ, però la constitució no deixa aquesta elecció a una majoria simple, ni tan sols a una majoria absoluta, sinó que exigeix una majoria molt qualificada de vots, ja que l’acord ha d’abastar tres cinquenes parts dels diputats i dels senadors. I això, sobretot en èpoques com les que estem vivint amb un parlament molt fragmentat, exigeix l’acord de dos (i de vegades més) partits polítics, la qual cosa significa que un partit minoritari, com ho és avui el PP, pot ser indispensable per a l’acord i, en definitiva, té a la mà la possibilitat de bloquejar una elecció i fer que els membres del CGPJ s’eternitzin en el càrrec perquè, si bé són elegits per un període de cinc anys, el seu nomenament es prorroga mentre el Congrés i el Senat no arriben a un acord per a la seva substitució.

I aquest és el cas en què ens trobem avui. Tenim un CGPJ caducat però bloquejat, per la simple raó que el PP i el seu dirigent Pablo Casado no volen proporcionar l’acord si no és modificant el sistema d’elecció actual per tornar al primitiu, que atorgava als jutges (per mitjà de les seves associacions) l’elecció dels seus membres, proposta que no agrada al PSOE perquè, avui per avui, les associacions de jutges tenen un caire marcadament conservador, i perquè els actuals grans càrrecs de la magistratura provenen de l’època en què governava Rajoy.

Aquest component conservador és clar en el Tribunal Suprem, però també en l’actual CGPJ, presidit per Carlos Lesmes, que va ser director general dels dos governs que presidí José María Aznar. En aquest òrgan, 10 dels seus membres ho són a proposta del PP, 7 del PSOE, 1 de Convergència i Unió, 1 del PNV i 1 d’Esquerra Unida. Com podem veure, el PP hi té una majoria absoluta (10 més el president) que avui no li correspondria.

També gaudeix d’una majoria conservadora a la Junta Electoral Central (JEC), que, com hem vist, s’ha irrogat unes competències més que dubtoses en el cas dels llaços grocs a Catalunya i en la inhabilitació del president Torra. I gaudeix també d’una majoria conservadora en el Tribunal de Comptes, un òrgan administratiu que dicta, però, resolucions de gran transcendència, com hem pogut veure també en les que ha pres imposant multes milionàries als polítics catalans involucrats en el Procés.

¿Quina sortida tenim, doncs, si els dos grans partits són incapaços d’arribar a acords sobre la composició d’unes institucions que tanta transcendència tenen en la política del país, com hem vist darrerament amb tot el que ha succeït a Catalunya? ¿Pot acceptar-se que el PP bloquegi la renovació d’aquestes institucions?

Ben al costat de la judicatura trobem també els fiscals que, potser encara més que els jutges, han mostrat que tenien un caràcter extremadament conservador. Ho demostra la seva insistència a mantenir l’acusació per rebel·lió dels polítics catalans, que van ser condemnats finalment per sedició, fet aquest que va tenir greus conseqüències, ja que va permetre les presons preventives i la impossibilitat dels polítics acusats de prendre possessió dels càrrecs electes quan encara no havien estat condemnats. I segueixen mostrant el seu conservadorisme amb la fèrria voluntat d’insistir encara en el mateix delicte en el procediment contra el major Trapero a l’Audiència Nacional, quan el Tribunal Suprem ja ha deixat clar que la rebel·lió no es va produir.

Tot el que acabo de dir demostra que estem davant d’un cos francament escorat a la dreta que dificulta molt la possibilitat d’arribar a solucions polítiques, ja que impugna qualsevol decisió presa per les autoritats penitenciàries que sigui favorable als polítics presos, sempre amb el suport del PP, que no perd calada a l’hora de dur als tribunals qualsevol actuació que li sembla inadequada i s’oposa a tota casta de diàleg amb els partits independentistes, uns partits que, ens agradi o no, són molt majoritaris a Catalunya i que, si bé han estat en gran part els causants del problema, forçosament hauran de formar part de la solució.

Davant aquesta situació de bloqueig, que hem de considerar molt greu, ¿ha estat una bona pensada la decisió de Sánchez de nomenar Fiscal General de l’Estat Dolores Delgado, fins ara diputada del PSOE i ministre de Justícia de l’anterior Govern?

Ho dubto, perquè si el nomenament es confirma, tindrem que la fiscal, a causa de la reforma de l’article 351 de la llei orgànica del Poder Judicial, aprovada quan ella era ministra, s’haurà d’abstenir en nombroses situacions i, a més, tindrà prohibit donar ordres i no podrà prendre cap tipus de decisió sobre aspectes que afectin als partits polítics o els seus membres. Ara que, això sí, podrà nomenar el Tinent Fiscal del Tribunal Suprem, càrrec que agafarà una gran rellevància, ja que li correspondrà actuar en tots aquells casos de ressonància política en què la Fiscal General s’haurà d’abstenir.

En definitiva, que les institucions que conformen el Poder Judicial, fonamentals sens dubte per al bon funcionament de l’Estat de dret, presenten un futur gens prometedor si hem de jutjar pel comportament dels principals polítics del país, que viuen un gran desencontre i no semblen capaços d’avantposar l’interès general als seus interessos polítics i ideològics.

Més adeptes que contraris a la Monarquia

9 febrer 2020 by

L’acte solemne d’obertura del Parlament que va tenir lloc dilluns passat va ser, sens dubte, una bassa d’oli per a Felip VI, ja que va poder comprovar que, amb l’absència dels diputats de  JxCat, ERC, EH Bildu, BNG i CUP, als quals, amb una gran ironia, Mariàngels Alcázar ha definit com “aquells que no volen compartir taula amb el seu cunyat, però es duen a casa el menjar que ha fet la sogra”, i tenint en compte que els ministres d’UP van aplaudir al monarca tot i que no ho van fer els diputats de base que ocupaven els seus escons, el discurs del rei no va tenir contrarèplica.

Per descomptat que no la va tenir de l’única parlamentària que va poder parlar, la presidenta de Congrés, la catalana Meritxell Batet, que després de citar Joan Margarit, que és un poeta dels grans, va dir que “la democràcia no és ni pot ser exclusió. Al Parlament, no existeix l’enemic. Perquè a cada diputat correspon la representació de tots els ciutadans i, per tant, també dels que van votar a qualsevol de les altres formacions.” I de la mateixa manera que Hemó ho recorda a Creont, Batet va afegir que: “només en un desert podràs governar perfectament en solitari”, al·ludint així a un passatge de l’Antígona de Sòfocles, per concloure que “al Parlament no hi ha l’enemic”. Una bella frase que reflecteix sens dubte el que hauria de ser aquesta institució democràtica, però que possiblement no s’ajusta a la realitat, tot i que Felip VI, en actitud de gran moderador (cosa que no ha estat sempre -certament que no ho va ser el 3 de octubre de 2017-) també va dir que “Espanya no pot ser dels uns contra els altres. Espanya ha de ser de tots i per a tots “.

Aquest “uns contra els altres” va ressonar sens dubte a l’hemicicle i ha estat el més vistós d’un discurs molt mesurat, en què Felip VI ha cridat els partits a recuperar la confiança dels ciutadans en les institucions i ha reclamat “acords” al Parlament més polaritzat i fragmentat de l’actual etapa democràtica, amb 17 forces polítiques. Això, mentre en un altre lloc de Madrid, els dissidents a què abans m’he referit, llegien un manifest, el títol del qual era “No tenim rei. Democràcia, llibertat i repúbliques”, en el qual es diu, com van explicitar alguns dels que van desglossar aquesta teoria, que la monarquia espanyola no els representa, entre d’altres raons perquè la consideren hereva del franquisme.

L’endemà, el sempre atent Enric Juliana destacava en un interessant article que va ser al novembre de 1967 quan la Unió Soviètica va aconsellar als comunistes espanyols que acceptessin una restauració monàrquica en la figura de Joan de Borbó, i afegia que, set anys més tard, Carrillo feia arribar la següent proposta a don Joan: el PCE estaria disposat a acceptar-vos com a regent d’un període de transició que podria culminar amb una consulta als espanyols sobre la forma d’Estat. Si don Joan acceptava, es crearia una plataforma amb les principals forces d’oposició amb aquest programa.

Tot i la divisió d’opinions entre els seus consellers, apunta Juliana que don Joan va optar per preservar el seu fill. I al cap d’unes setmanes, el príncep Joan Carles va enviar dos emissaris a París per transmetre el següent missatge a Carrillo: “La monarquia comptarà amb el PCE i aquest haurà d’ajudar a fer una transició pacífica”, que és en realitat el que va succeir.

El 1984 vaig tenir ocasió de reunir-me personalment amb Santiago Carrillo després que aquest acceptés una invitació de l’Ateneu de Maó que, en aquell temps, jo presidia. He de reconèixer que, juntament amb Josep Tarradellas, el cardenal Tarancón i José María de Areilza, als quals vaig poder tractar també amb motiu de les visites que, seguides de la corresponent conferència, van fer a Menorca convidats per l’Ateneu, Santiago Carrillo va ser una de les persones que més em va impactar. Obert a parlar de tot, vam comentar privadament el paper que el rei Joan Carles havia exercit durant la transició. Al llarg de la conversa, jo vaig recordar a Carrillo una gravíssima denúncia que, contra Joan Carles, ell havia fet en aquella emissora de ràdio clandestina que escoltàvem els joves (i no tan joves) demòcrates durant la dictadura franquista, sempre entre sorolls i interferències que moltes vegades ens dificultaven l’audició. Fou arran de les últimes execucions efectuades per la dictadura quan Carrillo va acusar durament no sols el “caudillo”, sinó també l’aleshores príncep d’Espanya, Joan Carles de Borbó, el qual va fer copartícip dels fets que condemnava, afirmant que mai seria una solució per a una democràcia futura.

Santiago Carrillo va respondre dient-me que, en efecte, recordava molt bé aquella denúncia, però de seguida va afegir que no tenia més remei que reconèixer que els fets posteriors i l’actitud del rei Joan Carles l’havien desmentit.

Els anys han passat i, avui, la monarquia segueix sent una institució que mereix comentaris molt diversos. I si fem cas d’una enquesta publicada el passat mes de juny per IMOP Insights, S.A. per a Vanitatis amb motiu de el cinquè aniversari del regnat de Felip i Letizia, que es complia el 19 de juny, hem de concloure que Espanya segueix sent monàrquica gràcies als andalusos i malgrat els catalans i bascos. L’estudi s’elaborà a partir de 1.031 entrevistes realitzades a Espanya, entre el 28 de maig i el 3 de juny, respectant en el mostreig totes les variables sociodemogràfiques necessàries. El marge d’error era de 3,1 punts percentuals.

Concretament, segons aquestes dades, el 50,8% dels espanyols es confessa monàrquic, a escassa distància dels qui prefereixen la república (46,1%). Si ens centrem en l’anàlisi de les dades per comunitats autònomes, són aquelles en les quals està més arrelat el sentiment nacionalista les que mostren un major rebuig a la Corona, que només obté l’aprovació del 21,6% dels enquestats a Catalunya i del 24,7% al País Basc. El 74% dels ciutadans catalans i el 70,6% dels bascos es defineixen com a republicans. Per contra, els andalusos (75,1%) i els madrilenys (62%) són els pilars geogràfics de la institució.

Finalment, no hi ha dubte que els votants de PP són els garants de la monarquia (90,7%), seguits pels simpatitzants de Ciutadans (82,7%) i de Vox (82,2%). Per contra, amb prou feines trobem republicans entre els electors de les anomenades tres dretes. Només el 7,8% dels simpatitzants de PP, el 17,3% dels de Ciutadans i el 17,8% dels de Vox es declaren republicans a l’enquesta.

Els votants socialistes són els més dividits en aquest punt, amb un 44,5% de monàrquics confessos i un 51,6% de republicans. I els votants de Unides Podem no ho poden tenir més clar: només el 9,3% dels seus votants és partidari de la continuïtat de l’actual model d’Estat i el 86% es confessa republicà. És a dir, s’inverteixen exactament els percentatges en relació amb els votants del Partit Popular, tot i que Pablo Iglesias i els seus ministres dilluns passat aplaudissin el rei des del banc del Govern.

Catalunya, del laberint a l’esperpent

2 febrer 2020 by

Fa uns dies, un comentarista polític afirmava que hi ha a Catalunya un punt de coincidència entre independentistes i constitucionalistes, un punt que passa per sobre de la fractura social i es cenyeix a la incompetència del Govern. Revela aquest punt de coincidència la darrera estadística publicada pel CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat), quan diu que el 61,6% dels catalans considera que el Govern de Quim Torra no sap com resoldre els problemes, i només el 1,6% -reteniu, per favor, aquesta xifra- opina que els està resolent. El punt de coincidència no és, doncs, altre que la fatiga que produeix l’estancament desprès de cinc anys en què tota l’energia social disponible ha estat devorada sense clemència pel forat negre del Procés.

I sortir-ne no s’esdevé senzill perquè, més enllà de la bona voluntat que pugui demostrar l’actual govern de Pedro Sánchez (que no sabem si es deu a un convenciment sincer o a la necessitat que té dels vots d’Esquerra per sostenir-se en el poder), els poders fàctics de l’Estat i, de manera més concreta el Poder Judicial, on la dreta espanyola més conservadora i centralista ha dominat pràcticament sempre, actuen de manera tan diàfana com implacable contra qualsevol sortida política del diguem-ne “conflicte català”, com acabem de veure amb la decisió presa per la Junta Electoral Central (JEC) de treure l’escó a Torra, decisió que estava destinada a aconseguir el que finalment ha aconseguit: desestabilitzar absolutament la política a Catalunya.

Però si per a molts juristes que seguim amb atenció els avatars de la justícia ens resulta difícil d’admetre que la JEC, que és un òrgan administratiu i no judicial, basant-se en un article de la Llei Electoral de dubtosa aplicació al cas, tingui competència suficient per treure l’escó a un diputat electe, el que ja ens resulta incomprensible és que, recorreguda la decisió davant la Sala tercera del Tribunal Suprem (la del Contenciós administratiu), aquesta confirmi i avali per la via ràpida la decisió de la JEC sense esperar que la Sala segona (la Penal) del mateix òrgan, hagi dictat una sentència definitiva sobre els fets pels quals Torra va ser jutjat i condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, confirmant la condemna i la inhabilitació o bé exonerant el president de tota culpa. Aquests fets demostren per si sols que Espanya té pendent una indispensable reforma judicial, com n’hi va haver al seu dia una de política i una altra de militar.

Ara bé, dit això, cal afegir que, veient com actuen els partits independentistes catalans, veient com han entrat en una dinàmica de guerra civil sense quarter, lluitant cos a cos i sense cap voluntat de dissimular-ho, amb l’únic objectiu d’assolir el poder (ERC) o de conservar-lo (JxCat) sigui com sigui, peti qui peti, caigui qui caigui, val a dir que no els cal tenir enemics forans per autodestruir-se, ja que, per fer-ho, es basten ells sols.

Dic això tan cruament perquè l’espectacle que van protagonitzar en el ple del Parlament el passat dilluns és d’aquests que fan vergonya i degraden la concepció que puguem tenir de la política fins a uns extrems insospitats. És cert que, des de molts punts de vista -el meu inclòs- l’expulsió de Torra en els termes que s’ha produït em sembla, com he dit més amunt, intolerable. Però si prou dolent és per a la vida política i constitucional tenir uns tribunals tan polititzats i tendenciosos com els nostres, pitjor és encara abonar-se a la desobediència de les lleis i de les resolucions judicials, perquè aleshores l’Estat de dret es trenca de manera irremeiable i fa que els rebels perdin la raó i molts altres valors, per exemple la llibertat, com podem comprovar amb els polítics que avui són a la presó o bé a l’exili.

Per injusta que creguin que sigui la decisió de la JEC i de la Sala tercera del TS, desobeir la resolució judicial i seguir reconeixent Torra com a diputat, no sols hauria comportat l’acció d’un fet il·legal i punible, amb totes les conseqüències que aquests fets comporten, ans hauria també esdevingut un gest inútil que només podia causar més dolor i frenar els tímids avenços que el Govern del PSOE ha posat en marxa per resoldre el conflicte, cosa que intenta -no ho oblidem- amb l’oposició frontal de tota la dreta espanyola i de la major part de la premsa nacional; és a dir, amb l’oposició d’una gent que, negant-se a cercar una sortida política, només demana presó i presó, venjança i venjança.

Era, doncs, lògic que la Mesa del Parlament, amb Roger Torrent al capdavant, s’oposés a deixar votar el president Torra si no volia córrer la mateixa sort que els seus antecessors i, en especial, la de la senyora Forcadell. Però Torra i JxCat, embolcallant-se en declaracions altisonants i d’una pretesa superioritat moral referides a l’honor maculat de Catalunya -la paraula “traïdor” no va sortir, però planava visiblement sobre la cambra-, aprofitaren l’ocasió per atacar Esquerra, val a dir que amb l’ajuda inestimable de la CUP.

L’espectacle que vam veure va ser desolador per a qualsevol catalanista. Tant que fins la mateixa Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), que és, segurament, la institució independentista més radical, reconeixia davant del Parlament que no veia un projecte per a la independència ni a curt ni a llarg termini. A més, la seva convocatòria per protestar contra la decisió de la Mesa amb prou feines va reunir 300 persones, algunes de les quals -els diaris diuen que una cinquantena, amb menors d’edat inclosos- van acabar cremant uns quants contenidors a la Plaça Urquinaona.

No hi ha dubte, per tant, que JxCat, aquest grup desnortat que es mou al dictat de l’estratega de Waterloo, ha iniciat una lluita desaforada per no perdre el poder que ostenta a la Generalitat, i sap que el seu enemic més fort és, ara per ara, Esquerra Republicana, i farà el que sigui per batre aquest enemic.

La impressió que molts teníem fins ara és que Puigdemont, Torra i una part important de JxCat estaven maniobrant per posar fi a la legislatura, cosa que va confirmar el president a la roda de premsa que va fer el passat dimecres, tot i que afirmà que abans s’aprovaria els pressupostos, una mesura del tot necessària per sortir, ni que sigui mínimament, del marasme en que la Generalitat es mou.

Ara bé, aquesta promesa de convocar eleccions sense precisar la data, no deixa de ser també una manera d’afavorir el boicot a la mesa de negociació entre governs, que és, precisament, l’objectiu en què estant treballant els republicans i el govern de Pedro Sánchez. Perquè tots sabem molt bé que, si les eleccions es convoquen aviat, a l’Esquerra Republicana li serà molt difícil seguir negociant amb el PSOE i, més encara, donar el seu vot positiu als pressupostos de l’Estat, l’aprovació dels quals és també indispensable per a l’estabilitat del Govern d’Espanya.

I un apunt final que no hem de menysprear. El fet que Torra hagi quedat sense escó comporta una situació inèdita en el marc constitucional i estatutari de Catalunya. L’estatut vigent diu que cal ser diputat per accedir al càrrec de President de la Generalitat, però no es pronuncia -perquè ningú no va pensar que la situació podia donar-se- sobre què passa si un president elegit perd l’escó. Avui, tant JxCat, com ERC, com el Govern de Pedro Sánchez, opinen que la pèrdua de l’escó no implica el cessament com a President de la Generalitat, i afegeixen amb raó que, ara per ara, no hi ha cap sentència ferma que inhabiliti Torra per seguir en el càrrec. Però PP, C’s i Vox mantenen la tesi contrària, i el seu raonament no és, a priori, cap disbarat. Aquesta opinió és, si més no, tan versemblant com la contrària, i no em sorprendria que, si interposen una querella contra l’actuació de Torra en qualitat de president, tal com està el Poder Judicial, ben aviat tinguéssim una resolució que confirmés aquest punt de vista. Aleshores el caos seria absolut, ja que podria implicar la nul·litat de les accions que, des del passat dimarts, Torra haurà dut a terme.

 

Les dificultats de Pedro Sánchez i de Pablo Casado

26 gener 2020 by

S’ha posat en marxa una nova etapa en la vida política del nostre país un cop el president Sánchez, líder del partit que va obtenir més escons al Congrés dels Diputats, ha aconseguit formar govern decantant-se per l’única alternativa que li era possible, després que els conservadors del PP, l’extrema dreta de Vox i els centristes (centristes?) de Ciutadans s’han tancat en banda i han negat als socialistes el pa i la sal.

En realitat, aquests tres grups de l’oposició han aconseguit una mica el que volien: que el PSOE es veiés forçat a pactar amb els homes i dones de Podemos (que la dreta sempre titlla de comunistes, conscient de la càrrega ideològica i històrica que té aquest concepte) i, per damunt de tot, depengués del suport indirecte d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), perquè aquesta dependència els permet acusar els socialistes de “vendre Espanya” als qui la volen destruir. És, doncs, comprensible que titllin sovint de “traïdor” Pedro Sánchez i el fustiguin com l’enemic número u del país. Val a dir que molt ben recolzats pels diaris madrilenys que, tot i que no se n’adonen i mai no ho reconeixeran, són força més partidistes que TV3, que ja és dir.

Sigui com vulgui, Pedro Sánchez no ho té fàcil a pesar de la mal·leabilitat ideològica i política de què és capaç, que l’ha dut a canviar el discurs dur, intransigent i molt crític amb els independentistes durant la campanya electoral, on va negar reiteradament el “conflicte polític” de Catalunya tot parlant sempre d’una “crisi de convivència”, a assumir plenament que estem davant un conflicte que només políticament es podrà resoldre, però mai per mitjà d’una actuació exclusiva dels tribunals, cosa que ara li fa dir sense embuts que cal “desjuidicialitzar” la política, com si això fos possible respecte de tot el que ja s’ha fet en aquest camp i segueix en marxa. Perquè no hem d’oblidar que ni ell ni el Govern poden revisar les sentències judicials, ni corregir tan sols els procediments iniciats. I per molt que Sánchez s’ho proposi, per molt que, per mitjà de Dolores Delgado, pretengui que el Ministeri Fiscal dugui una política menys repressiva -cosa que és de lloar-, no pot assegurar que el “conflicte polític” català no serà objecte de cap intervenció judicial més en el futur si persisteix en la via unilateral, via a la qual, de manera clara i inequívoca, ningú no ha renunciat encara.

No dic això perquè jo consideri que el camí emprès és inviable. No, doncs era, crec, l’únic viable i, a més, també era l’únic obert a l’esperança si observem el panorama polític i veiem el tarannà erràtic d’un Pablo Casado que, emmirallat en el rostre de Vox, esta actuant amb una gran dosi d’incoherència i, probablement, d’irresponsabilitat.

I aquesta no és una crítica banal o sense fonament, ja que basta observar com ha actuat aquestes darreres setmanes per dubtar que tingui una línia clara de conducta en el camp ideològic i polític, cosa que sens dubte, acabarà causant-li problemes en el seu propi partit.

Una d’aquestes actuacions erràtiques és la que ha tingut lloc en la crítica al nomenament de Dolores Delgado com a Fiscal General. No perquè jo cregui que aquesta elecció ha estat un encert de Pedro Sánchez, ni molt menys, sinó perquè un cop va saber la notícia, i abans que es reunís el Consell General del Poder Judicial per dictaminar sobre la idoneïtat de la candidata, Casado va cridar a alguns membres d’aquest organisme per demanar-los que impedissin el nomenament de la fiscal, en un intent d’influir en aquest òrgan. En definitiva, en un intent de “polititzar la justícia” que és tan o més perillós que “judicialitzar la política”.

Si d’Espanya passem ara al Parlament Europeu i contemplem què ha fet el PP en aquesta institució al llarg de la passada setmana, seguirem observant el grau d’incoherència en què es mou. I no ho dic pels discursos de Dolors Montserrat i de González Pons dirigits contra Puigdemont i Comín, acusant-los d’haver “robat”, paraula molt vistosa i entenedora, però que no s’ajusta exactament al delicte de “malversació”, que és un dels possibles delictes de què se’ls acusa, sinó perquè quan a l’eurocambra es debatia una possible condemna a Polònia pels atacs de l’Executiu polonès a la independència de la justícia en aquell país -recordeu que la reforma del Poder Judicial que ha dut a terme el govern ultraconservador polonès sotmet radicalment els tribunals al Govern de l’Estat, contradient tots els principis de la separació de poders-, quan això, dic, es discutia, els diputats del PP, en clara contradicció amb el seu discurs a Espanya, no van donar suport a aquella condemna, sinó que van votar-hi en contra, desmarcant-se fins i tot del posicionament del Grup Popular Europeu (PPE). Increïble!

Si tornem a la política espanyola, veurem també com Pablo Casado, un cop Pedro Sánchez ha format el seu govern, ha promès públicament que, sempre que li sembli oportú, recorrerà les seves decisions davant la justícia. Que és com dir que passarà a la justícia tot allò que no pugui aconseguir amb els seus vots. Doncs bé, aquesta actitud de bloqueig no és tan sols un despropòsit, doncs és també una manera clara de crear suspicàcies sobre la independència del Poder Judicial, sobretot, després que Pablo Casado hagi afirmat que es negarà a pactar la renovació del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional, que, com sabem, tenen caducats molts dels seus càrrecs. I per què s’hi nega? No serà perquè cregui en la independència del jutges, sinó perquè és conscient que la composició d’aquests dos alts òrgans respon actualment a la majoria conservadora que el seu partit tenia al Congrés i al Senat quan es van elegir, majoria que ara no té i sap que una modificació de la composició d’aquests organismes li seria perjudicial, la qual cosa -i és ben trist haver-ho de reconèixer- demostra fins a quin punt ens és lícit dubtar de la independència d’aquestes institucions que, d’altra banda, són fonamentals per a la vida de l’Estat.

I a l’últim, ens queda el “pin parental” que, per decisió de Vox, s’ha imposat a la Comunitat autònoma de Múrcia, que Pablo Casado, suposo que per desfer-se de l’acusació d’estar sotmès a les tesis del partit d’Abascal, ha defensat com una idea pròpia “porque mis hijos son míos y no va a venir ningún buròcrata, ningún socialista ni ningún comunista a decir cómo tengo que educar a mis hijos”, frase contundent amb la qual pretenia contradir aquella afirmació (val a dir que no molt afortunada) de la ministra d’Educació, Isabel Celáa, quan digué que els fills no pertanyen als pares.

Però el fet és que, una setmana després d’haver fet aquestes afirmacions contràries a la llibertat de càtedra i a l’autonomia dels centres docents en el marc de la legislació vigent, alguns líders regionals del PP com el gallec Alberto Núñez Feijó, l’andalús Juana Manuel Moreno i el castellanolleonès Alfonso Fernández Mañueco han sortit al pas d’aquelles afirmacions assegurant que el to de Casado en aquest punt els ha grinyolat, perquè consideren que amb aquest tipus d’actuacions “es legitima el discurs de Vox”. Més clar, aigua.

El taló d’Aquil·les de la Justícia Espanyola

19 gener 2020 by

Vaig acabar el meu darrer article amb una Nota Bene per deixar constància de la interlocutòria del Tribunal Suprem (TS) on aquest establia que si un candidat electe adquireix la condició de diputat quan ja s’ha procedit a l’apertura del judici oral, decau el fonament de la seva immunitat com a conseqüència de l’actuació de la justícia. Per això desestimava la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) referent a Oriol Junqueras, denegava la petició de nul·litat de la sentència que havia dictat condemnant-lo i el mantenia en presó, no permetent que acudís a Estrasburg per prendre possessió de l’acta d’eurodiputat. Dit això, afegia que, si bé estàvem davant d’una resolució lògica des del punt de vista del TS, no em sorprendria que, a la llarga, aquesta decisió causés problemes greus al sistema espanyol d’administració de justícia. ¿Per què vaig fer aquesta afirmació?

Doncs perquè tot i que he recalcat sovint l’esforç que va fer la Sala Segona del TS per demostrar la seva independència en el judici del Procés, que va acabar amb dures condemnes, hi ha certes actuacions del nostre més alt tribunal que poden tenir conseqüències no desitjades, ja que, contràriament al que estàvem acostumats a pensar, avui no és aquest tribunal el que tindrà la darrera paraula en la qüestió que ens ocupa, ja que acabarà tenint-la el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg, que és un tribunal que no té res a veure amb el TJUE, ni és tampoc un tribunal que dirimeixi sobre els fets que ja ha jutjat un altre tribunal. No, el TEDH és una instància internacional davant la qual pot acudir qualsevol persona que consideri haver estat víctima d’una violació dels seus drets reconeguts pel “Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals” (CEDH) o qualsevol dels seus Protocols addicionals, mentre es trobava legalment sota la jurisdicció d’un Estat membre del Consell d’Europa, un cop ha esgotat sense èxit els recursos judicials disponibles en aquest Estat.

Dic això perquè tots sabem avui que els independentistes catalans acabaran per lliurar la seva darrera batalla davant aquest tribunal que, com ja ha succeït en altres casos, ha anul·lat sentències fermes, com aquella que condemnava Juan María Atutxa, expresident del Parlament basc, després de declarar que la sentència que l’havia condemnat vulnerava el seu dret a un procediment just.

Doncs bé, ¿quines falles -o possibles falles- veig jo en el judici del Procés que podrien tenir conseqüències en ser denunciades davant del TEDH?

La primera afecta a la presidència de la Sala Segona per haver desestimat la recusació que es va fer de Manuel Marchena després que un senador del PP, Ignacio Cosidó, va revelar al seu grup parlamentari que havien arribat a un acord perquè Marchena passés a presidir el TS, desvetllant així un moviment que els beneficiaria perquè els permetria -va dir Cosidó- “controlar la Sala Segona des de darrere”. Aquesta afirmació podia ser falsa o certa, però es va fer pública i, sens dubte, posava en entredit la imparcialitat del magistrat. Doncs bé, aquesta sospita de manca d’imparcialitat podria tenir conseqüències en una denúncia final davant el TEDH.

Un segon fet que podria incidir sobre el judici és la sentència del TJUE on aquest resolia la qüestió prejudicial presentada pel propi Manuel Marchena en la qual demanava que fixés el moment en què s’iniciava la immunitat dels elegits eurodiputats. Com tots sabem, el TJUE, després de declarar que tot eurodiputat -Junqueras en aquest cas- és immune des de la mateixa nit de l’elecció i de dir que “esta inmunidad implica el levantamiento de la medida de prisión provisional impuesta, al objeto de permitir al interesado desplazarse al Parlamento Europeo y cumplir allí las formalidades requeridas”, va veure que el seu veredicte no tenia conseqüències perquè, en tost de suspendre el judici fins tenir la resposta del TJUE, la Sala Segona va procedir a jutjar-lo mantenint-lo a la presó, i quan la sentència arribà, Junqueras ja estava condemnat per sentència ferma i inhabilitat per a l’exercici del càrrec.

Com apuntava jo a l’article anterior, la decisió que finalment va prendre el TS entra dins la seva lògica, però no hi ha dubte que, actuant com ho va fer, va conculcar el dret que Junqueras tenia de sortir de la presó i anar a Estrasburg quan va ser elegit, ja que aleshores només estava en presó preventiva i era encara presumptament innocent. Doncs bé, és molt probable que l’al·legació que Junqueras farà ben segur davant el TEDH en aquest sentit, pugui tenir conseqüències.

Una tercera actuació que pot donar joc en el futur és la presó preventiva que els tribunals espanyols van ordenar des del primer moment, tant als Jordis -que no tenien cap mena de càrrec polític- com als altres processats, per mor d’haver estat acusats tots ells de rebel·lió pel fiscal Mena, delicte que, com sabem, no s’ha reconegut a cap dels processats. ¿Estava prou fonamentada aquesta acusació o era una argúcia per privar-los d’uns drets que haurien tingut de no ser acusats d’aquest gravíssim delicte? D’altra banda, és evident que va ser a causa d’aquestes acusacions que els reus van ser empresonats i no van poder accedir als càrrecs públics a què aspiraven. A més, aquesta acusació també va determinar que fossin jutjats pel TS i no pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). ¿S’actuà de bona fe? Està per veure.

Desconec què succeirà en el futur, però del que estic segur és que la matèria que ens ocupa donarà joc, sobretot perquè, amb totes aquestes actuacions a què acabo de fer referència, la justícia espanyola ha pres decisions que afectaven greument als drets humans dels processats: el de la llibertat, que va ser conculcat per les presons preventives, i el de participació política, dret aquest que tot ciutadà pot exercir si no està inhabilitat. I són, precisament, aquesta mena de qüestions les que han estat reiteradament analitzades en altres causes pel TEDH, les sentències del qual acostumen a ser restrictives i crítiques.

No hi ha dubte, per tant, que aquest serà el cavall de batalla de les defenses quan, tancades totes les vies nacionals, recorrin  a Estrasburg contra la sentència del procés. Predir què succeirà és, ara per ara, impossible, però val la pena pensar-hi perquè, en uns moments com el que estem vivint, on la judicialització dels fets polítics és i serà (així ho han promès els partits de l’oposició), el cavall de batalla per destruir el govern de Sánchez, els recursos que es faran davant el TEDH poden acabar dinamitant el sistema judicial espanyol, sistema que es troba molt anquilosat, amb institucions com el Consell General del Poder Judicial o el Tribunal Constitucional amb els càrrecs caducats, que no serà possible renovar si, com han amenaçat per activa i per passiva els partits de la dreta, no cedeixen, conscients que la composició actual d’aquests, marcadament conservadora, els afavoreix.

I acabo amb un comentari que cal fer. Certament, és molt discutible que sigui una bona decisió de Sánchez la de nomenar Fiscal General de l’Estat Dolores Delgado, que fins ara ha estat Ministra de Justícia i diputada del PSOE, ja que, per molt que ell prediqui la seva independència de criteri, aquesta és molt mala de creure. Ara bé, que digui això Pablo Casado quan va ser el PP el partit que va fer possible que Carlos Lesmes presidís -i segueixi presidint amb el càrrec caducat- el Tribunal Suprem després d’haver estat director general d’Objecció de Consciència (1996-2000) i director general de Relacions amb l’Administració de Justícia (2000-2004), dos alts càrrecs polítics durant el govern de José María Aznar, i situà Francisco Pérez de los Cobos, un militant amb carnet del PP, a la presidència del Tribunal Constitucional (2013-2017), no és només incoherent, és d’una gran hipocresia.

Un govern amenaçat pel catastrofisme de la dreta

12 gener 2020 by

Tenc la impressió que, des del cop d’estat del 23 de febrer de 1981, Espanya no s’havia mostrat tan dividida i tan enfrontada amb ella mateixa com hem pogut constatar aquests dies amb motiu de la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern després de més de 250 dies d’interinitat i paràlisi governativa.

La diferència entre un moment i l’altre és, però, clara i preocupant alhora, perquè l’any 1981, els protagonistes del cop no eren demòcrates, sinó partidaris de la dictadura militar que havia governat el país durant els quaranta anys que van seguir a la Guerra civil, mentre que ara, els genets de l’apocalipsi, els profetes de la desgràcia, els trompeters de la fi del món i predicadors de la catàstrofe, són teòricament demòcrates i constitucionalistes, per més que la seva actitud, tan bel·ligerant com arbitrària, ho sembli desmentir. Perquè ¿en quin article constitucional es recolzen per afirmar que el govern que es constituirà és un “govern il·legítim”? ¿En quin article constitucional es basen per afirmar que Sánchez és un traïdor? ¿Quin precepte ètic pot justificar la incitació al transfuguisme que han dut a terme mitjançant la coacció i l’insult fins al punt que alguns diputats, com el representant de “Teruel existe”, han hagut de sol·licitar protecció policial?

Sens dubte, l’excés i la gesticulació forçada acaben sempre per desmentir i denigrar qui els practica, però mentrestant, aquesta actitud desafiadora i deslegitimadora d’uns acords que, ens agradin o no, s’han pres amb un respecte escrupolós a la legalitat, altera la pau social, crea incerteses i pretén injustament monopolitzar el patriotisme vituperant l’adversari, tot oblidant que, com ha dit Pedro Sánchez citant Manuel Azaña, “ningú no té dret a monopolitzar el patriotisme”.

Tant o més lamentable ha estat també la instrumentalització del rei en aquest debat parlamentari, un rei que la dreta vol aliè a tota crítica, com si fos un esperit seràfic quan, en realitat, és un agent actiu de la vida política al nostre país que no sempre ha estat tan escrupolós com deuria en l’exercici de la seva funció moderadora i arbitral. I la llibertat d’expressió de què gaudim tots gràcies a la Constitució de 1978 i, especialment, els nostres parlamentaris en l’exercici de la seva funció, els ha de permetre dir clarament i educadament allò que pensen. I si analitzem les paraules de crítica que va fer la representant de Bildu aviat haurem de concloure que van ser força més suaus que les que hem escoltat de la boca d’alguns parlamentaris de la dreta en cridar “colpistes!” a oradors que feien ús de la paraula a la tribuna del Congrés o enviant twits com el que va rebre la diputada i exministra Beatriz Corredor, companya meva de carrera, dient-li “¿cómo puedes ser tan puta para apoyar la investidura de un traïdor?”.

Brillant, en el seu discurs parlamentari, Pablo Iglesias ha recordat a aquesta dreta irredempta i casposa que ens ha tocat en sort, que el pitjor favor que poden fer al rei és d’intentar monopolitzar-lo en benefici propi, però ells no són capaços de veure-ho, ofuscats per aquesta dura realitat que ha fet del PP actual un partit acomplexat per l’èxit de Vox, un col·lectiu que, a França i Alemanya, seria exclòs de qualsevol coalició, però que, aquí, cada dia més, arrossega els populars cap al seu terreny, amb el perill que -com ja ha succeït amb Ciutadans- acabi sent un apèndix de les hosts d’Abascal i del seu discurs homòfob i xovinista, ple de mitges veritats i farcit de grans mentides.

Ara bé, ¿significa això que he dit fins ara que el futur govern de Pedro Sánchez ha de néixer lliure de tota crítica i amb l’aplaudiment de tothom? No, evidentment que la cosa no va per aquí, perquè si bé mereix que li donem un vot de confiança, ja que, davant la intransigència de la dreta, no hi havia cap solució alternativa a la que finalment s’ha produït, no cal ser molt espavilats per veure que, si bé estarem davant d’un govern legítim des del punt de vista constitucional, aquest serà extremadament fràgil, ja que haurà obtingut un suport parlamentari força escàs i s’haurà consolidat amb l’abstenció d’Esquerra Republicana, que no ha escatimat crítiques als socialistes i, concretament, a Pedro Sánchez, que -dit sia de passada- no és, precisament, un model de coherència en el seu discurs polític i ideològic.

Sense anar més lluny, haver obtingut el suport d’un partit que, des de la tribuna, la diputada que el representava ha acusat els socialistes de ser responsables d’haver enviat a la presó els presos catalans i ha estat capaç d’afirmar, ni que sigui sense la aquiescència de la direcció, que la governabilitat d’Espanya li importa un rave, no és, certament, una sòlida garantia de durabilitat d’un govern que, fàcilment, pot fer aigües.

De tota manera, i a pesar d’aquesta fragilitat, el nou govern de coalició PSOE-Podemos no deixa de generar una certa esperança de redreçament, esperança que seria del tot vana si qui hagués de prendre el timó del país hagués estat Pablo Casado amb el suport de Santiago Abascal, aquest personatge de fira –“¡Santiago y cierra España!”- que, dia rere dia, qüestiona l’adscripció europea del nostre país amb un llenguatge cada cop més desinhibit i sense complexos.

I ho creguem o no, ens agradi més o menys, les institucions europees són, ara per ara, la gran esperança per al nostre futur, ja que, com ha dit molt encertadament Enric Juliana, Europa és el marc en el qual es pot trobar una lenta millora de la qüestió de Catalunya davant l’atzucac en què s’han convertit la política i la justícia espanyoles, com ho demostren les darreres notícies del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a què em vaig referir en el meu darrer article, i també les decisions que ha pres la presidència de l’eurocambra en reconèixer sense dubtar-ho el caràcter d’eurodiputats de Puigdemont, Comín i Junqueras.

No deixa de ser, doncs, molt significatiu que d’Europa, d’on l’independentisme català mai no ha rebut cap mena de suport polític (contràriament al que profetitzaven Artur Mas i els altres dirigents que endegaren el procés unilateral de desafecció d’Espanya), arribin mostres clares de desaprovació de la via repressiva i judicial espanyola. I això perquè Europa -com ha escrit fa uns dies Antoni Puigverd- reclama una sortida política al conflicte català. I tot apunta a creure que el nou govern pensa cercar-la.

I és en aquest mateix sentit -el de trobar una solució al conflicte polític- que s’explica la decisió d’Esquerra Republicana i del seu principal dirigent, Oriol Junqueras, de fer possible el nou govern, tot demostrant amb aquesta actitud col·laboradora que estan disposats a pagar un preu polític pel diàleg, preu que, en canvi, no volen pagar ni Puigdemont ni JxCat; i aquesta actitud possibilista dels republicans mereix ja, al meu entendre, que li fem confiança.

Ara bé, no som innocents i seria bo que tots -tant els qui són independentistes com els qui no ho som- fóssim conscients que un acord com el que han signat PSOE i Podemos, amb el suport del PNV, d’ERC i d’altres partits, exigeix per donar fruits que el govern que es constitueixi sigui efectiu i tengui molt clar cap on dirigeix el país que els ciutadans espanyols els hem confiat.

—–

N.B. Un cop tancat aquest article, he conegut la interlocutòria del TS, a la qual s’estableix que si un diputat electe adquireix aquesta condició quan ja s’ha procedit a l’apertura del judici oral, decau el fonament de la immunitat com a conseqüència de l’actuació de la justícia. Desestima per tant el fall de la sentència del TJUE, denega la petició de nul·litat de la sentència que va dictar condemnant Oriol Junqueras i manté la presó d’aquest tot negant que pugui acudir a prendre possessió de l’acta d’eurodiputat.

Penso que estem davant d’una resolució lògica des del punt de vista del TS, però no em sorprendria que, a la llarga, aquesta decisió causés problemes greus al sistema espanyol d’administració de justícia.

La JEC dinamita la sentència del TJUE

5 gener 2020 by

La sentència que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha pronunciat arran de la qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal Suprem (TS) espanyol, en la qual se li sol·licitava que expliqués l’abast de l’article 9 del Protocol nº 7 sobre els privilegis i immunitats de la Unió Europea (UE), on es declara que la immunitat protegeix els eurodiputats “mentre el Parlament Europeu estigui en període de sessions”, ha donat pas a una sèrie d’incògnites que haurà de resoldre el TS en breu, així com també a un cúmul d’opinions i de decisions oposades (segons els interessos de cadascú) que no faciliten certament la formulació d’un criteri ponderat.

Oriol Junqueras (que és la persona respecte de la qual el TS va elevar la consulta al TJUE), en els moments en què aquesta es va fer era -no ho oblidem- un «pres preventiu» acusat d’haver comès delictes greus amb anterioritat a la seva elecció, pres al qual ni la Junta Electoral Central (JEC) ni el TS van permetre complimentar els requisits que el dret nacional espanyol exigeix per adquirir la condició plena de parlamentari, atesa la seva situació de manca de llibertat.

La resposta del TJUE ha trigat, i s’ha produït finalment quan Oriol Junqueras ja havia estat condemnat en ferm a 13 anys de presó i a inhabilitació per a càrrecs públics per uns fets -ho repeteixo- comesos abans d’haver estat elegit europarlamentari, circumstància aquesta que, per descomptat, complica les coses, però tot i així, la sentència és molt clara ja que, a diferència del que va afirmar la JEC el passat mes de maig, diu que la condició d’eurodiputat no s’adquireix després de recollida l’acta i jurada la Constitució, com exigeix ​​la legislació espanyola, sinó amb la proclamació dels resultats electorals, sense necessitat d’emplenar cap requisit addicional del “dret nacional”.

Diu concretament la sentència que:

goza de inmunidad en virtud del párrafo segundo de dicho artículo (art. 9) una persona que ha sido oficialmente proclamada electa al Parlamento Europeo cuando se encontraba en situación de prisión provisional en un proceso penal por delitos graves, pero que no ha sido autorizada a cumplir ciertos requisitos previstos por el Derecho interno tras la proclamación ni a desplazarse al Parlamento Europeo para participar en su primera sesión;

esta inmunidad implica el levantamiento de la medida de prisión provisional impuesta, al objeto de permitir al interesado desplazarse al Parlamento Europeo y cumplir allí las formalidades requeridas. Si el tribunal nacional competente estima, no obstante, que debe mantenerse la medida de prisión provisional tras la adquisición por el interesado de la condición de miembro del Parlamento Europeo, ha de solicitar a la mayor brevedad al Parlamento Europeo que suspenda dicha inmunidad, conforme al artículo 9, párrafo tercero, del mismo Protocolo.

Cal advertir que la sentència no entra en el fons del judici, la validesa del qual no qüestiona en absolut, però sí que és clara pel que fa a la immunitat parlamentària de què gaudia Oriol Junqueras des del moment en què va ser elegit, immunitat que exigia l’aixecament de la presó provisional imposada perquè pogués acudir al Parlament Europeu i complir-hi les formalitats requerides.

Queda, doncs, molt clar que, tant la JEC com el TS, no van actuar correctament en negar a Oriol Junqueras el seu dret d’acudir a Estrasburg per prendre possessió i exercir d’eurodiputat mentre aquest Parlament no suspengués la seva immunitat, circumstància que, per obtenir-se, exigeix que el TS ho sol·liciti al Parlament i aquest ho acordi, permetent que se’l jutgi pels presumptes delictes comesos; sol·licitud que, molt possiblement, d’haver-se produït en temps i en forma, hauria estat acceptada, ja que no hem d’oblidar que la inviolabilitat que reconeix l’Eurocambra als seus membres està vinculada exclusivament als actes, vots, decisions i declaracions realitzades com a eurodiputats. I no és per cap d’aquests actes que es jutjava Oriol Junqueras.

Rebuda la sentència del TJUE, el TS donà trasllat a les parts abans de decidir què calia fer per executar-la. I aquestes s’han pronunciat de molt diversa manera: La Fiscalia ha demanat, ras i curt, que s’executi ja la inhabilitació de Junqueras i que se li impedeixi obtenir l’acta d’eurodiputat. I en la mateixa línia s’ha pronunciat l’acusació popular de Vox. En canvi, la defensa del líder d’ERC ha demanat la seva immediata posada en llibertat i l’anul·lació del judici.

Davant d’aquests dos pronunciament completament oposats, l’Advocacia de l’Estat, després de subratllar que la sentència del Suprem “és plenament vàlida i de cap manera procedeix la seva anul·lació”, proposa a la Sala presidida pel jutge Marchena que apliqui les mesures d’assegurament més adequades per garantir la seva missió [la de Junqueras] com a representant i, a el mateix temps, el compliment de la sentència del ‘Procés’. Per això sosté que “caldria permetre tant el seu desplaçament a la Junta Electoral Central com a la seu de Parlament Europeu per complir amb els tràmits necessaris”, així com per a “l’exercici de la seva funció representativa mentre conservi el seu estatus parlamentari”. Aquesta situació de llibertat i d’exercici dels seus drets polítics es mantindria, per tant, fins que el Parlament Europeu aixequés la immunitat de Junqueras, tràmit que l’Advocacia considera que el Suprem ha d’activar “el més aviat possible”.

¿Què decidirà el TS? La resposta no és fàcil, ja que, com reconeix l’escrit de l’Advocacia de l’Estat, l’alt tribunal va dictaminar el passat mes de maig que “no calia obtenir cap suplicatori quan ja s’havia iniciat el judici oral”, però la sentència del TJUE apunta certament en un antre sentit. Tenim, però, que divendres passat, la JEC (que no és sinó un tribunal administratiu, no judicial) ha decidit per una majoria escassa, a instàncies del PP, de C’c i de Vox, no fer cas a la sentència del TJUE, al·legant que Junqueres és «inelegible per causa sobrevinguda» i que, per tant, ha perdut ja la seva condició d’eurodiputat. Tot queda, doncs, en mans del TS i obre la porta a Junqueras -si és que ja no la tenia oberta- per denunciar la justícia espanyola davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) per vulneració de drets fonamentals.

Si a això hi afegim l’agosarada decisió, presa també per la JEC, d’inhabilitar Torra (per set vots contra sis) quan encara no és ferma la sentència d’inhabilitació dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ja que està recorreguda davant el TS, vulnerant així, des del meu punt de vista, la presumpció d’innocència d’una manera flagrant, haurem de concloure que estem a les portes d’un cataclisme d’enormes dimensions que pot fer petar els fonaments de l’estat de dret. I més encara en uns moments com els que estem vivint, a mig debat d’investidura de Pedro Sánchez, l’èxit de la qual depèn, entre d’altres coses, de l’abstenció d’Esquerra Republicana.

No hi ha dubte que l’Espanya irredempta s’ha posat novament en marxa i, com tantes vegades al llarg de la nostra història, ha decidit que les passions i els sentiments ofusquin els codis de la raó, que són els únics que s’ haurien de ponderar en l’exercici de la justícia.

Quaranta anys del Consell insular de Menorca (i II)

29 Desembre 2019 by

Més enllà de l’obra política que ha dut a terme el Consell, el que vull destacar en aquest article són les grans novetats que, com a institució, el van afectar per mor de l’Estatut vigent, aprovat per la llei 1/2007, de 28 de febrer. Aquesta llei orgànica de l’Estat ha implicat canvis substancials desplegant els que ja va introduir la Llei 8/2000, de 27 d’octubre, de consells insulars, perquè el nou Estatut insereix els consells en l’organització institucional autonòmica (art. 39), ubicant-los en el capítol IV del títol IV, “De les institucions de la Comunitat autònoma de les Illes Balears”, atribuint-los directament competències pròpies (art. 70), executives o de gestió, incloent-hi també la potestat reglamentària sobre aquestes competències (art. 72). A més, possibilita que el Parlament els transfereixi facultats executives o de gestió en altres competències que podem denominar transferides o delegades (art. 71), els dona iniciativa legislativa (art. 47.2), generalitza la fórmula organitzativa del Consell Executiu com a òrgan necessari en tots els consells, amb membres lliurement nomenats pel president, tot i que no siguin electes (art. 63 a 66), i els faculta per exercir les funcions administratives i la gestió ordinària de les competències de la Comunitat Autònoma (art. 80).

Amb aquesta nova regulació de l’article 61, l’Estatut ha volgut subratllar que estem davant d’institucions que gaudeixen d’un elevat poder polític, que, a més, poden implementar polítiques pròpies en l’àmbit de les seves competències (art. 73), que, lògicament, poden ser diferents d’un consell a l’altre.

Sens dubte, el més cridaner d’aquesta reforma és la partició que l’Estatut fa del “poder executiu” originari de la Comunitat Autònoma entre el Govern autonòmic i els consells insulars. Així doncs, des del moment en què aquests tenen certes competències d’execució atribuïdes directament per l’Estatut (les de l’art. 70), sobre les quals ostenten fins i tot la potestat reglamentària, es pot afirmar que els consells disposen també d’una part d’aquest poder executiu originari de la Comunitat Autònoma. Idea que expressa molt bé l’article 84.2 quan diu que “Corresponen al Govern de la Comunitat Autònoma i als consells insulars la funció executiva, incloses la potestat reglamentària i la inspecció, i l’actuació de foment de les competències que els són pròpies”. Per tant, la “funció executiva” (o, el que és el mateix, el poder executiu originari) de la Comunitat Autònoma es distribueix ara entre el Govern autonòmic i els consells insulars.

Tenim, doncs, avui una institució molt millorada des del punt de vista de la seva estructura legal, que té oberts davant seu reptes importants en el doble marc en què ha d’actuar, atenent-nos a la seva doble naturalesa jurídica: el d’Administració local i el d’Administració autonòmica.

Així doncs, des del vessant d’Administració local, el Consell té les competències atribuïdes per la legislació de règim local (estatal i autonòmica), que es corresponen bàsicament amb les atorgades a les diputacions provincials (les de art. 36 de la Llei 7/1982, de 2 d’abril, reguladora de es Bases del Règim Local), com aclareix l’art. 41.3 d’aquesta mateixa llei de bases. En línies generals, es tracta de la coordinació dels serveis municipals entre sí per a la prestació adequada d’aquests.

No és poc, encara que, per exercir algunes d’aquestes competències, els  consells es troben amb certes dificultats derivades de la mateixa Llei de Bases, que, en consagrar el principi d’autonomia municipal, estableix també el de cooperació voluntària entre municipis, deixant en mans d’aquests la decisió d’integrar-se o no en les mancomunitats, consorcis o convenis propiciats per una Administració de rang superior, com pot ser la dels consells, cosa que sovint dificulta la intermunicipalització. I això no és bo, perquè si bé la intermunicipalització dels serveis no gaudeix per sed’una força taumatúrgica que resolgui tots els problemes (perquè també des del consells es pot actuar deficientment), estic convençut que és una possibilitat que la legislació bàsica no sols hauria de permetre, sinó que hauria de forçar, sobretot per a illes de petites dimensions com Menorca, en el ben entès que pot esdevenir una peça indispensable per racionalitzar els serveis, abaratir-los i fer-los més eficients per a tots els ciutadans.

Això en el vessant d’Administració local. Però penso que, com Administració autonòmica, hi ha molt de camí per córrer i no hauríem de dubtar ni un moment a l’hora d’anar reduint les competències que avui ostenta el govern de la Comunitat per fer créixer de manera proporcional les dels consells insulars. ¿Per què, sense anar més lluny, no s’ha transferit encara el “règim d’aigües i aprofitaments hidràulics, canals i regadius. Aigües minerals i termals. Ordenació i concessió de recursos i aprofitaments hidràulics” (art. 30.8)?

Alhora, em fa l’efecte que s’hauria d’aconseguir una major lleialtat en el desenvolupament de les competència pròpies. Ho dic perquè el Consell té, per exemple, competència en l’ordenació turística des de 1996. Doncs bé, si és així, ¿per què no pot decidir els objectius de l’impost turístic? ¿Per què dels recursos de la promoció turística es bestreuen els costos de l’Agència de Turisme de les Balears i no es planteja una encomana al Consell d’aquesta agència per a determinades actuacions promocionals? El Consell té també transferida l’ordenació territorial des de 2001. ¿Per què, doncs, en les noves lleis d’urbanisme i de projectes industrials, els informes del Consell no són preceptius ni vinculants? Més encara, ¿per què l’ordenació del territori no s’amplia a l’habitatge, tenint en compte que, per proximitat, el Consell podria dur a terme una gestió més eficient en matèria de gestió d’habitatges buits, o en tot el que fa referència als ajuts al lloguer?

Però més enllà del que acabo de dir, el Consell té la possibilitat de fer moltes coses més, ja que, en haver-se reconegut a la Comunitat autònoma competència per crear i organitzar una administració pròpia (art. 79), l’Estatut preveu que aquesta administració s’exerceixi no sols mitjançant els ens i organismes que depenen del Govern de les Illes Balears, sinó també per mitjà dels consells i dels municipis, tot establint el que la doctrina ha definit com a mecanismes d’Administració instrumental i d’Administració indirecta.

Un exemple de la dita Administració instrumental és l’ens públic “Ports de les Illes Balears” (al qual els menorquins, amb raó, no hem escatimat crítiques). Res a dir, doncs, sobre la legalitat d’aquest ens, però hauríem de recordar que l’Estatut dona suport a la idea que l’Administració autonòmica dependent del Govern de la Comunitat s’hauria de reduir a la mínima expressió en el que fa referència a les estructures de caràcter territorial i perifèric, facilitant que les funcions que han de ser exercides en el territori de cada illa, ho siguin a través del consell insular respectiu. ¿No exigeix aquest principi que es replantegin ens com aquest que he esmentat atorgant-ne als consells la funció executiva?

I això implica també una adequada reestructuració de l’Administració Perifèrica de la pròpia Comunitat autònoma en benefici, si més no, dels Consells de Menorca i d’Eivissa, ja que aquestes institucions han estat pensades, creades i disposen avui d’una estructura suficient i d’un marc legal adequat per convertir-se en una eficaç Administració indirecta de la Comunitat. D’ací que em vegi constret a formular una pregunta: ¿Per què, encara avui, les competències que té el govern de la Comunitat autònoma en matèria d’Educació -i en molts altres camps- les exerceix a Menorca i Eivissa mitjançant delegacions que depenen directament de les conselleries i no ho fa per mitjà del consells?

Per últim, i perquè tot això que estic reivindicant no es transformi en un castell construït sobre l’arena, crec que és imprescindible repensar el sistema de finançament, ja que si les institucions no estan justament dotades, qualsevol reforma es vana. I dubto molt que l’actual Llei 3/14, de 17 de juny, del sistema de finançament definitiu dels Consells Insulars, que desplega els principis estatutaris dels articles 137 i 138 de l’Estatut d’Autonomia, estableixi els mecanismes adequats, equitatius i justos per garantir l’exercici de les competències atribuïdes a aquests.

 

 

Quaranta anys del Consell Insular de Menorca (I)

22 Desembre 2019 by

Amb  motiu dels quaranta anys de la constitució del Consell Insular de Menorca, el nostre diari convidà fa uns mesos diverses persones significatives de la societat menorquina perquè exposessin el que pensaven respecte d’aquesta institució. Gairebé tots els articles que es van publicar van fer una lectura positiva de la trajectòria del Consell, més enllà dels criteris que els seus autors poguessin tenir respecte de les persones que han tingut la responsabilitat de gestionar-lo, i van coincidir en afirmar que aquesta era una institució necessària per a la bona administració politicoadministrativa de la nostra illa. També és aquest el meu criteri, que pretenia exposar en una conferència que m’havia encarregat la presidència del Consell per a un acte oficial commemoratiu que es va suspendre tres dies abans de la data fixada. Se’m va dir aleshores que es posposava per a més endavant i, fa poc més d’una setmana, se m’ha fet saber que l’acte no es duria a terme. Atès que jo tenia la feina feta, exposaré, ni que sigui de manera molt sintètica, alguns aspectes que em semblen rellevants d’aquesta institució en dos articles.

A la conferència programada tenia interès a fer una mica d’història de la gènesi del Consell -interessant i rocambolesca alhora- d’ençà que la nostra illa s’obrí a la vida democràtica i participativa, amb l’aprovació de l’Estatut el 1983 i, posteriorment, amb la Llei de Consells de 1989, però aquí no hi ha espai per fer-ho i hauré de passar per alt aquest punt. Diré tan sols que, des de l’aprovació de la Llei 8/2000, es configurà un nou model d’estructura organitzativa per a aquestes peculiars institucions a partir de dues idees centrals: 1) Que, definitivament, els consells tenen una doble naturalesa (són institucions autonòmiques i alhora ens locals); i 2) Que la Comunitat autònoma té potestat d’autoorganització de les seves pròpies institucions, l’estructura de les quals calia retocar perquè l’organització administrativa local era clarament insuficient per gestionar de manera adequada el gruix de competències transferides (especialment en el cas de les illes menors), en què la majoria governant podia estar formada tan sols per set membres electes (els del partit o de la coalició que hagués format govern).

Tot i així, ja sigui amb la més limitada i deficient estructura prevista a l’estatut de 1983, o bé amb la molt més eficaç de l’actual Estatut de 2007, a què em referiré en el proper article, no hi ha dubte que el Consell Insular de Menorca començà a treballar amb més eficàcia i compromís que l’antiga Diputació Provincial que, de manera frustrant, es va oblidar sistemàticament de la nostra illa. Així doncs, des de la transferència d’Urbanisme i Habitabilitat efectuada per la Llei 9/1990, de 27 de juny, fins a les dues últimes transferències rebudes en virtut dels Decrets 46 i 47/2018, de 21 de desembre, en matèria de polítiques de gènere i dona, i de polítiques LGTBI, la institució s’ha anat revestint d’importants competències executives sobre matèries clau per al desenvolupament del país, com l’urbanisme, la cultura, el patrimoni històric, les activitats classificades, els transports per carretera, l’agricultura, la ramaderia, pesca i artesania, els serveis socials i, sobretot, l’ordenació del territori, que va culminar amb l’aprovació del Pla Territorial Insular -el controvertit i discutit (però indispensable) PTI- que, amb més llums que ombres, cercà d’establir un model de desenvolupament sostenible en el territori insular. Instrument que era -i segueix sent- del tot necessari renovar si es pretén consolidar polítiques adequades per mantenir vigent el mateix objectiu que es proposà l’any 2003. Som conscient que s’està treballant en aquest sentit, però també cal dir que els anys perduts de les passades legislatures pesen com una llosa en el capítol de responsabilitat dels nostres polítics.

Al llarg d’aquests quaranta anys, el Consell ha actuat també sobre altres matèries transferides o delegades, com carreteres i camins, joventut i lleure, caça i recursos cinegètics, i també en matèria de promoció turística; competències que, per primera vegada a la nostra història, el Consell va poder exercitar com a vertader govern de Menorca, d’acord amb l’Estatut i la Llei de Consells Insulars vigent, en el ben entès que, des de 2007, les ha pogut desplegar amb molta més eficàcia, perquè avui el Consell és, com explicaré en el proper article, la institució de govern de la nostra illa i exerceix, per tant, el govern, l’administració i la representació d’aquesta, gaudint de plena autonomia en la gestió dels seus interessos” (art. 61).

Per poc que repassem la trajectòria de la nostra institució, val a dir que, fins i tot sota el deficient règim legal que establí l’Estatut de 1983, el Consell de Menorca ha dut a terme una tasca encomiable en molts aspectes, que no puc desplegar aquí. Però no deixa de ser significatiu el canvi que s’ha verificat en els seus pressupostos, ja que d’aquells 157 milions de pessetes (menys d’un milió d’euros) en què consistia el pressupost de 1979, hem passat als gairebé 98 milions d’euros, que eren els previstos per al pressupost en curs, dels quals, més de 22 milions s’havien de dedicar a inversions i més de 10 a transferències de capital.

Un segon aspecte, potser poc vistós, però que jo considero rellevant, és el de la cooperació institucional que ha dut a terme tots aquests anys i, sobretot, arran de la creació, el gener de 2002, del Servei de Cooperació i Assistència Municipal. Així mateix ha promocionat Consorcis amb els Ajuntaments, alguns de tanta importància com el de Residus Urbans i Energia, el de Protecció de la Legalitat Urbanística al Sòl Rústic, o bé el Sociosanitari, i endegat plans insulars de cooperació, gestió del litoral i neteja de platges, servei d’assessorament lingüístic, xarxa de biblioteques, etc. etc.

També ha creat organismes autònoms de caràcter administratiu, com l’Institut Menorquí d’Estudis, que tant està fent per la cultura, i el Consell Econòmic i Social de Menorca, entès com una eina de planificació, coordinació, debat i gestió que ajudi en el disseny del full de ruta econòmic, ambiental i social de l’illa, i ha constituït empreses públiques com l’Institut de la Joventut de Menorca. I mereix una especial menció la Sindicatura de Greuges, creada el 2015, com una fórmula de participació ciutadana, amb la missió de recollir les queixes dels menorquins i, per tant, de vetllar pel bon funcionament del Consell en la seva relació amb tots els habitats de l’illa.

No ens oblidem tampoc de les entitats que es troben adscrites al Consell d’acord amb el Sistema Europeu de Comptes, com la Fundació Foment del Turisme de Menorca, la Fundació per a Persones amb Discapacitat, la Fundació Menorquina de l’Òpera, el Servei d’Informàtica Local o el Fons Menorquí de Cooperació. Alhora, el Consell forma part com a ens associat d’entitats pròpies de la societat civil, i d’altres públiques com la Federació Espanyola de Municipis i Províncies o la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears.

Un tercer aspecte que no podem tampoc silenciar avui és el reconeixement de l’illa de Menorca com a Reserva de la Biosfera, procés que s’inicia l’any 1993 amb l’acord del Comitè Internacional del Programa “Man and Biosphere” de la UNESCO, que culminà amb el lliurament del diploma oficial, pel maig de 1994, i que, el 2008, es concretà amb la creació de l’Agència Menorca Reserva de Biosfera, organització amb personalitat jurídica pròpia adscrita al Departament d’Economia, Medi Ambient i Caça, que centra les seves activitats desenvolupant els objectius de la declaració de Menorca com a Reserva de Biosfera pel Programa MaB de la UNESCO amb un projecte realment ambiciós, al qual el Consell ha dedicat per a aquest any un pressupost superior als 9 milions d’euros.

Els esculls legals de l’autodeterminació

15 Desembre 2019 by

El dret d’autodeterminació segueix sent la base del conflicte polític a Catalunya. Però ara és també un dels obstacles que troba el president en funcions, Pedro Sánchez, per formar govern, ja que necessita, com a mínim, un acord amb ERC, partit que demana que es parli seriosament del dret d’autodeterminació. Però, ¿què és aquest dret? ¿És aplicable a Catalunya?

L’origen de l’autodeterminació es troba en el Dret Internacional. En primer lloc, hi ha la resolució 1514, del 14 de desembre de 1960, de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Aquesta es considera la “Carta Magna de la Descolonització” en contemplar per primera vegada que “tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. “En virtut d’aquest”, afegeix el text, “(els pobles) determinen lliurement la seva condició política i persegueixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”.

Això sí, també cal dir que la Carta parla de “territoris en fideïcomís i no autònoms” i aquells que no havien aconseguit llavors “la seva independència” respecte els estats que els havien colonitzat. I aquest matís -no menor- és en el qual es basa el Govern per rebutjar que aquest dret es pugui aplicar a Catalunya. A més, invoca l’article 2 de la nostra Constitució (“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola…”), que, indirectament, prohibeix l’autodeterminació.

Però el dret d’autodeterminació no es queda aquí. També es recull a la resolució 2200 de l’ONU, amb la qual es va obrir el procés per a l’aprovació del “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”, amb pràcticament la mateixa literalitat que fixa la Carta. I, finalment, és igualment important per entendre aquest dret la resolució 2625 de l’Assemblea General de l’ONU de 1960, a la qual s’afirma que “tots els pobles tenen el dret de determinar lliurement, sense ingerència externa, la seva condició política i de prosseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”, així com que “tot Estat té el deure de respectar aquest dret” . I és arran d’aquesta declaració que els independentistes basen el seu argumentari en la defensa de la condició de Catalunya com a “poble” que té dret a autodeterminar-se.

Sense anar més lluny, en un text publicat l’abril de 2017 per a Diplocat per Josep Costa, vicepresident primer de la Mesa del Parlament, es defensa que Catalunya pot ser (i és) un poble en el sentit del Dret Internacional perquè “no hi ha una definició jurídica del que és un poble”. Més encara, segons raona Costa, “no hi ha ningú per decidir objectivament qui ho és i qui no ho és”. “Amb la qual cosa, la qualitat de poble ha de tenir una flexibilitat per definició”. En conseqüència, conclou que “Catalunya podria apel·lar legítimament al dret d’autodeterminació per declarar la independència”, ja que “la seva condició política li és imposada i no pot desenvolupar-se lliurement a Espanya”.

Malgrat tot, l’actual govern espanyol (i tots els anteriors) sempre han rebutjat de ple el dret a l’autodeterminació de Catalunya. En aquest sentit, Sánchez ha marcat el límit en l’ “autogovern” de la comunitat catalana. En aquest mateix sentit, pel febrer de 2014, el Ministeri d’Afers Estrangers del govern del PP publicà un informe en què s’assegurava que el dret d’autodeterminació no es pot aplicar a Catalunya perquè el Dret Internacional només es refereix “a la població dels Estats, els fideïcomisos i els territoris no autònoms “. És a dir, a un escenari diferent al de la comunitat catalana, que “s’insereix en un Estat democràtic, àmpliament descentralitzat i amb ple respecte de les exigències derivades de l’Estat de Dret i de la protecció dels drets humans”.

En altres paraules, des del Govern espanyol sempre s’ha defensat -i aquesta, ens agradi o no, és també la interpretació majoritària en el context internacional- que “el dret de separació com a plasmació del principi de lliure determinació dels pobles tan sols es pot donar en supòsits de situació colonial, pobles annexionats per conquesta, dominació estrangera o ocupació i pobles oprimits per violació massiva i flagrant dels seus drets”. I aquest, s’argumenta, no és el cas de Catalunya.

Tot i que aquesta és, dic, la interpretació majoritària, vegem què passaria si acceptéssim la contrària i entenguéssim que Catalunya té dret a autodeterminar-se d’acord amb els Pactes de 1966, ratificats per Espanya el 27 d’abril de 1977. ¿Seria suficient en aquest cas l’article 2 de la Constitució per impedir l’autodeterminació?

Segons l’article 27 del Conveni de Viena sobre Dret dels Tractats, “una part no pot invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat”, la qual cosa implica dotar aquest tractat d’una aplicabilitat preferent pel que fa a el Dret intern. I això perquè obrar en sentit contrari significaria una vulneració del propi ordenament nacional, ja que la violació del Dret internacional incorporat al sistema intern per voluntat d’aquest dret intern és, en si mateix, una contravenció del dret propi.

Seguint aquest raonament, no hi ha dubte que, si els “Pactes de 1966” van ser ratificats per Espanya el 27 d’abril de 1977 i la Constitució Española va entrar en vigor el 29 de desembre de 1978, l’article 1 dels Pactes gaudiria d’aplicabilitat preferent sobre el article 2 de la Constitució, amb el qual entra en contradicció pel fet de reconèixer aquell un dret d’autodeterminació que aquest article prohibeix. No obstant això -i en aquest punt rau la clau de l’assumpte-, aquesta circumstància -la contradicció- no habilita qualsevol particular o qualsevol poble (posem per cas Catalunya) que estimi vulnerat el seu dret a reclamar-lo, ja que el dret internacional no considera self-executing el particular ni tampoc el poble en qüestió, ja que cada Estat signant estableix les seves obligacions “davant de la comunitat internacional”, no davant dels “seus ciutadans individuals”.

Així doncs, per més que alguns especialistes (i els partits que independentistes) es mostrin satisfets amb el valor jurídic dels informes del Comitè de Drets Humans de l’ONU -que citen contínuament però que no són vinculants, encara que tampoc son merament declaratius-, el problema rau en el fet que aquests informes no tenen eficàcia pràctica rellevant. Tenim, doncs, que no serveix de res que algun particular, o que algun partit, o que algun govern autonòmic, al·legui davant l’esmentat Comitè de Drets Humans de l’ONU l’incompliment que l’Estat du a terme dels seus compromisos internacionals en matèria de drets humans, especialment si l’infractor (l’Estat espanyol en aquest cas) ostenta un poder hegemònic en el context global, per més que Amnistia Internacional o Human Rights Watch, als seus informes anuals, dediquin un monogràfic de denúncia als abusos que l’Estat en qüestió ve realitzant. Aquesta és la conseqüència -trista conseqüència- de la manca de força pròpia del Dret internacional.

Espanya, per tant, en prohibir el dret d’autodeterminació a l’article 2 de la Constitució, segurament incompleix les obligacions que va assumir en ratificar els “Pactes de 1966”. No obstant això, cap altre Estat ha procedit a denunciar la violació -potser perquè els estats comparteixen els criteris del govern espanyol i s’ajusten a la interpretació majoritària dels Pactes a què he fet referència-, i això fa que aquest article 2 de la Constitució continuï desplegant la seva eficàcia plena. D’ací el gran escull que ens trobem per resoldre el problema de l’autodeterminació com voldrien els independentistes catalans.


%d bloggers like this: