Catalunya-Espanya: és l’hora de l’autocrítica

19 Novembre 2017 by

Hem estat molts els juristes que, des de la nostra independència de criteri, hem advertit al llarg d’aquesta darrera legislatura que el camí que seguien els diputats de la majoria al Parlament de Catalunya, coordinats amb el Govern de la Generalitat, conduiria a l’abisme. I ho dèiem no perquè ens sentíssim vinculats amb les teories del PP, del Govern de Rajoy o de la premsa madrilenya, monolítica i sempre incapaç d’observar els problemes reals que presenta la societat catalana, sinó perquè érem conscients que el camí que estaven seguint deixava de tenir en compte cinc qüestions fonamentals:

La primera, que la societat catalana és molt plural i que la majoria de què gaudien els independentistes al Parlament no bastava (ni fer-hi prop!) per imposar a tots els altres la independència.

La segona, que la proposta de independència (més encara si volia imposar-se unilateralment) xocava de manera frontal amb la legalitat espanyola, i era d’una ingenuïtat absurda creure’s que, pel sol fet de proclamar la República, la legislació emanada d’aquesta seria la vigent i aplicable al nou Estat. El pas “de la llei a la llei” -deien-, com si la publicació de la independència al Butlletí Oficial de la Generalitat tingués el valor taumatúrgic –o potser hauríem de dir màgic- de convèncer tothom.

La tercera, que semblaven oblidar el poder (legítimament) coactiu de l’Estat per fer observar les normes constitucionals i legals; poder que neix de la llei i que esdevé garantia de la seva defensa (això prescindint de si aquest poder s’usa o no correctament).

La quarta, la pobresa que mostraven els arguments que predicaven la solidesa de l’economia catalana davant la feblesa de l’economia estatal, quan, de fet, tots hem pogut comprovar que les forces econòmiques de Catalunya han actuat en defensa dels interessos propis, castigant durament amb la seva fugida les polítiques que predicaven la desconnexió amb l’Estat.

La cinquena, que era una fal·làcia l’afirmació que Europa (i el món) acolliria la nova república amb els braços oberts, quan hem pogut comprovar que el senyor Romeva no sols no havia aconseguit l’adhesió de cap Estat europeu als seus postulats, sinó que s’ha trobat amb l’oposició tancada i activa de totes les democràcies, que s’han posat del costat de la legalitat espanyola i del seu Govern.

Tots sabem què ha succeït d’ençà la trista votació en què el Parlament aprovava el naixement d’una nova República, que la presidenta de la cambra no s’atreví tan sols a declarar proclamada, i que el Govern de la Generalitat, contravenint el que era lògic en el discurs que havien sostingut fins aleshores, no va publicar al Butlletí Oficial: dissolució del Govern, empresonament de consellers, fugida del president amb alguns dels seus col·laboradors a Bèlgica, intervenció de la Generalitat i convocatòria d’eleccions per al 21 de Desembre. En definitiva, tot el contrari del que perseguien els dirigents polítics catalans.

Però tan lamentable com tot això han estat les actuacions posteriors dels principals responsables d’aquest desgavell, quan, després d’haver-se mostrat intransigents, incapaços d’observar el que una gran majoria de ciutadans vèiem i denunciàvem, després d’haver engrescat milions de persones de bona fe que defensen una causa legítima -la independència-, enganyant-los i fent-los veure que es podia aconseguir pels mitjans que ells havien arbitrat, estan fent unes declaracions que, si bé són positives pel que signifiquen d’autocrítica, no els eximeixen de responsabilitat. Perquè dir ara que “no estàvem preparats per a la constitució d’una nova república”, o “no teníem una majoria suficient”, o “la declaració de la independència tenia tan sols un valor simbòlic”, o “no esperàvem un estat autoritari i sense límits a l’hora d’aplicar la repressió i la violència”, dir tot això és d’un cinisme que, per irresponsable, hauria de ser suficient perquè els ciutadans -i amb més raó els qui sentim el catalanisme com una cosa pròpia- els desqualifiquéssim absolutament.

Més enllà, doncs, de com ha actuat el Govern de l’Estat, més enllà dels errors d’aquest a l’hora d’actuar amb violència, d’incitar a la revenja per mitjà d’un Fiscal General que no pretenia fer justícia sinó reprimir i humiliar els catalans, més enllà que les decisions de la jutgessa Lamela siguin força discutibles des del punt de vista processal, com s’està veient ara per com actua el Tribunal Suprem respecte dels mateixos presumptes delictes, més enllà que, d’una manera global, puguem afirmar que Espanya es mostra incapaç secularment d’entendre la realitat catalana per donar-li una solució viable que pugui satisfer les dues parts contendents… més enllà, dic, de tot això (que no és poc), qualsevol democràcia madura -i la catalana ho hauria de ser- demanaria responsabilitats polítiques als que han conduït el país a una situació tan amarga com aquesta, de la qual Puigdemont i el seus consellers (amb el suport increïble de la coalició Junts x Sí) en són responsables. Situació que ha comportat no sols la decepció de moltíssima gent de bona fe, sinó també la desfeta d’una institució, la Generalitat, que, amb tant d’esforç, es va recuperar el 1977 gràcies a la sensibilitat i l’audàcia d’Adolfo Suárez, de Josep Tarradellas i de les forces polítiques de la transició (avui tan injustament injuriades, blasmades i desacreditades per joves més aviat ignorants).

Molts hem estat els que, des del catalanisme, defensàvem que l’únic camí que podia proporcionar a Catalunya l’encaix que mereix en el marc constitucional espanyol s’havia d’arbitrar “des de la llei” i mai “contra la llei”; però, conscients com érem també de la dificultat atàvica que ha mostrat l’Estat espanyol per entendre aquesta realitat, hem criticat reiteradament i amb duresa la postura del Govern, intentant fer-li veure que el problema de Catalunya no  es podia resoldre tan sols “amb la Llei”, com si aquesta fos sagrada i immutable.

Des d’aquest posicionament, hem acusat de manera reiterada el comportament del Govern de Madrid i, per damunt de tot, la freda  insensibilitat del seu president, Mariano Rajoy, que -deixeu-m’ho dir amb paraules del catedràtic Anton Costa, gallec de naixement i auto confessat no independentista-, “s’ha negat a fer política durant anys, ha menyspreat un procés que afectava milions de persones, ha reduït a pura repressió el que era un conflicte territorial, i encara surt per ràdio i assegura que ha estat molt valent perquè ningú, des de la Segona Guerra Mundial, havia destituït un govern.” Sí, ho ha dit així i s’ha quedat tan ample! És clar que, enardit pel crit bèl·lic d’ “¡a por ellos!”, no en podíem esperar gran cosa.

En definitiva, que l’autocrítica que han fet els responsables catalans de la desfeta em sembla insuficient i més aviat patètica. Queda només superada per la insensibilitat del Govern de Rajoy i dels partits “espanyolitzadors” (aquests que confonen la defensa constitucional amb l’espanyolització de Catalunya), sempre incapaços de posar-se la mà al pit i dir: també nosaltres en som responsables.

 

Anuncis

“La memoria del cuerpo”, de Patricia Almarcegui

12 Novembre 2017 by

L’escriptora aragonesa, resident a Ciutadella, Patricia Almarcegui, acaba de publicar “La memòria del cuerpo” (Fórcola, 2017). Professora, assagista i viatgera, l’autora ens presenta aquesta novel·la que es pot molt bé definir com un bildugsroman, o el que és el mateix, com una novel·la de formació o d’aprenentatge que retrata la transició de la infantesa a la vida adulta, en aquest cas d’una noia de Saragossa que, apassionada pel ballet, aconseguirà ser acceptada a l’Acadèmia Vaganova, de Sant Petersburg, i, sota la batuta fèrria d’aquella escola de ball i d’una instructora seca i poc expressiva, però sàvia i fidel, acabarà sent la primera ballarina del Ballet Mariinski, que és, al costat del Bolshoi i del Ballet de l’Òpera de París, un dels millors i més reconeguts del món.

De qui parla Patricia Almarcegui a la novel·la? Parla d’un personatge que ha existit? Parla d’ella mateixa? Probablement cap resposta a aquestes preguntes seria exacta, però és molt possible que totes continguessin alguna cosa de veritat. Però com estem en el camp de la literatura i no de l’assaig o la biografia, el que Patricia Almarcegui construeix són, doncs, unes memòries fictícies en què l’autora es mostra capaç d’imaginar un món que va poder ser, encara que no ho va ser, mitjançant una faula, una quimera, una ficció que li permet, a través de l’escriptura, viure una vida que no va arribar a tenir, sentir el que significa ser ballarina, experimentar el goig indescriptible d’haver-ho estat, i transmetre al lector el plaer que se sent en el cos en escoltar música i ballar.

En realitat, l’autora ens descriu un món que no necessita tan sols d’un retrat, sinó més aviat d’un gran retaule, ja que el ballet -aquest món sensual i seductor, exigent fins a l’extenuació, suggestiu i complex-, no cap en un quadre. Necessita d’un enorme retaule en el qual es condensi la vida dels teatres, de les orquestres, del maquillatge, dels pianos a les sales d’assaig, dels tutús de gasa, de les sabatilles de punta, dels miralls, dels terres de fusta, de tot aquest marc immens i suggestiu on la ballarina es mou, balla i es converteix ella mateixa en música. En art, en definitiva.

L’estructura del llibre s’ajusta a quatre capítols a través dels quals Patricia Almarcegui fa l’efecte d’haver-se plantejat si seria capaç de sentir ella mateixa -de viure ella mateixa-, a través de la literatura que conté, una vida que no va arribar a tenir. I, més difícil encara, si seria capaç de fer que el lector que s’introdueix en les seves pàgines pogués també experimentar aquesta vida, aquest sentiment de ficció, com si fos real. I certament que ho ha aconseguit, alhora que ha permès al lector que no estigui versat en el ballet, endinsar-se en aquest art fet de música i moviment en el qual el cos humà, elevant-se a la seva més alta potència, n’és protagonista.

“La memoria del cuerpo” ve a ser una confessió apòcrifa de la relació que Patricia Almarcegui ha tingut amb la música i amb la dansa, confessió que ella estructura en quatre parts o moviments: “La llegada”, “El triunfo”, “El amor” i “El cuerpo”, a través dels quals retrata les emocions i vivències d’una estrella mundial de la dansa ja jubilada, que revisa a la vora del riu Neva la seva vida artística i personal, que ella lliga a quatre partitures que ha escoltat reiteradament mentre escrivia cada un d’aquests capítols.

“La llegada”, que contempla els primers passos a Saragossa fins a la seva arribada a Sant Petersburg per a ingressar en l’Acadèmia, se sent representada per un Nocturn de Claude Debussy. “El triomf”, que ens mostra el moment d’esplendor de la protagonista com a prima ballerina del Mariinski, per l’acte primer del “Llac dels cignes”, especialment el Pas a deux i el tempo di valse. “El amor”, on es narren les experiències en el camp de les relacions afectives de la protagonista -una cosa summament important, però a la vegada complexa i difícil d’articular en l’exigent vida d’una ballarina de elit-, ve acompanyat per unes partitures de piano de Johannes Brahms. I l’últim capítol, “El cuerpo” -segurament el més definitiu en la novel·la que, no ho oblidin, es titula “La memoria del cuerpo”, s’acompanya per l’ Allegro moderato de l’explosiu Piano Concerto d’Alexander Scriabin.

L’últim capítol, “El cuerpo”, és, sens dubte, el més vibrant i més intens de la novel·la. No debades comença amb una terrible confessió: “Aquell dia es va gravar per sempre i el seu record es va cobrir de color blau. Creia que el meu cos, la meva ment i la meva cara eren els mateixos i vaig fer el que portava fent des dels setze anys (…) Va ser només un segon, però va anunciar que la vida havia vençut. Ho vaig intentar de nou i no ho vaig aconseguir.” I va ser aquesta experiència amarga que la va empènyer a acceptar “el declivi del meu cos”, perquè “a mesura que el cos envelleix es cobreix per ocultar les seves mancances, al contrari que en la joventut, que es descobreix”.

Tot aquest descobriment creà a la protagonista un neguit profund, en haver de renunciar als primers papers en el Mariinski, però ella va saber reaccionar buscant una cosa que s’adaptés a la nova situació que estava experimentat, tot acostant-se a la dansa contemporània i al teatre, fins a configurar una coreografia que s’acomodés “al moment actual del meu cos”, ja que “la memòria del cos és l’últim que es perd”.

I el cos… aquest cos era el que seguia interessant a la protagonista, tot i la decadència, que, en la persona del ballarí, es cobra un costós i terrible tribut expropiatori. Expropiatori de la joventut, en primer lloc, però també de la bellesa i, sobretot, del domini del propi cos, que és la fita per la qual treballa intrèpidament el ballarí.

Patricia Almarcegui ha abordat tots aquests temes amb delicadesa i, al seu torn, amb profunditat, ja que ella intenta que el lector senti què significa aquesta pèrdua de joventut i de bellesa, de la mateixa manera com ho sent una ballarina. I certament que ho aconsegueix.

Aquesta última part de la novel·la, la més densa en sentiments i sensacions, és un pur treball d’encaix, que empeny el lector perquè també aquest percebi tot el que la protagonista experimenta, la qual cosa és un èxit literari important en aquesta novel·la que ens ensenya un món on l’art s’expressa a través del moviment; una novel·la que és, sens dubte, un homenatge al ballet i la música.

Sense reconèixer els errors, cap solució no és possible

5 Novembre 2017 by

Suposo que, per experiència pròpia –i qui no ha viscut aquest fenomen vital és perquè no té el mínim d’autocrítica-, sé que el primer que l’home ha de fer per expiar i corregir els propis errors és reconèixer-los. Prendre’n consciència. Si això no ho fa, segueix a la deriva repartint les culpes a tort i a dret, i el mal continua expandint-se.

Sol ser en moments de col·lapse, de fracàs personal, quan l’home té més propera l’oportunitat d’experimentar el seus errors, ja que això li permet redreçar la vida. Però és, en canvi, molt més difícil reconèixer les pròpies mancances quan el vent ens ve de popa i les coses ens acaben sortint bé, perquè l’embriagament que dóna l’èxit sol ser molt contrari a la introspecció, al retorn a l’interior de l’ànima, que és, com molt bé ens recordava sant Agustí, allí on habita la veritat.

Sigui com vulgui, en aquests mesos de bogeria que estem vivint a conseqüència del xoc polític i institucional entre Catalunya i Espanya, em fa l’efecte que vencedors i vençuts estan perdent l’oportunitat de fer aquest camí de retorn a l’interior que els permetria reflexionar sobre els propis errors, la qual cosa significa que, qualsevol que sigui la sortida momentània, a curt termini, que tingui aquest procés, no prefigurarà cap mena de solució al gravíssim problema polític que ha somogut el nostre marc constitucional i ha provocat una enorme crisi, ja que, a menys que les coses canviïn –i no em fa l’efecte que això hagi de succeir-, el mal seguirà latent, potser més enquistat encara, i tan aviat com sigui possible, emergirà de nou.

Del costat dels polítics catalans, l’esperpent que hem viscut aquesta darrera setmana ha empetitit el que havia succeït als darrers mesos, que no és poc. Perquè la vergonya que vaig experimentar els dies 6 i 7 de setembre, quan al Parlament de Catalunya es van conculcar tots els drets constitucionals de l’oposició “en nom de la democràcia”, no va ser poca. Com no ha estat tampoc gens alliçonador contemplar la trista declaració de la independència al mateix Parlament amb el tripijoc d’una votació secreta, que es va prendre amb el Parlament mig buit i sense la declaració explícita d’una república que ells mateixos –tots- sabien que no tenia cap mena d’operativitat.

Però l’esperpent no acabava aquí, sinó que prosseguia encara de manera més espectacular amb l’espantada dels set consellers que marxaren a Brussel·les, on, en una vergonyant roda de premsa, Puigdemont ha denunciat el sotmetiment dels jutges espanyols al poder polític i la seva voluntat de no plegar-se a la justícia fins que no se li asseguri un judici just.

Em sembla lamentable que tots aquests polítics que d’alguna manera han alimentat i fornit una il·lusió vàlida al poble de Catalunya, siguin incapaços de tenir un mínim d’autocrítica, tot posant-se davant del mirall de la seva pròpia consciència i reconèixer que han comès molts errors. I no, precisament, pel fet de voler dur Catalunya a la independència, que és una opció políticament vàlida –fins i tot constitucionalment-, encara que jo pugui pensar que és equivocada, sinó per mostrar-se negats a l’hora de veure que, amb la seva actuació sovint irresponsable, han malversat un capital polític enorme, han dilapidat l’esforç i el sacrifici de molts catalans, han dividit la societat en dues meitats que no seran fàcilment reconciliables, i han aconseguit que es retalli durament l’autonomia.

Però si els polítics catalans han demostrat que, ni en la derrota, són capaços de passar-se la mà pel pit, ¿què he de dir dels vencedors? ¿Què he de dir de com Rajoy està administrant la victòria? Més enllà de reconèixer la seva gran habilitat en dissoldre el Parlament (el Tribunal Constitucional potser ens dirà si tenia competències per fer-ho) i convocar eleccions el 21 de desembre, tot corregint els qui, del seu partit, encara volien fer més sang, ¿s’ha demanat algun cop si ell no té gran part de culpa en l’agreujament del problema que Espanya viu a Catalunya? ¿És possible que cregui que l’ha resolt només per la rabiosa ovació que va rebre dels seus coreligionaris al Senat després d’un discurs en el qual es va exculpar de tota responsabilitat i va insistir que el pecat era Puigdemont i només Puigdemont?

Em costa d’entendre que no s’adonés que ara, dissolt el Parlament i destituït el Govern, entrem a la part més dolorosa del problema, perquè imposada la legalitat amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, venen els inevitables judicis on tots els responsables dels potencials delictes contra les estructures de l’Estat, hauran de respondre penalment i civilment de les acusacions de rebel·lió i de sedició que ha fet un Fiscal designat per Rajoy –ell sap molt bé per què- però recusat pel Parlament Espanyol. Un fiscal que –“más grande será la caída”– amb la seva actuació, ha demostrat de sobres que creu més en la venjança que en la justícia.

Acostumats a una lentitud judicial que fa avergonyir (tots els de la Gurtel, amb els principals responsables del PP inclosos, segueixen passejant-se impunement per Madrid), la jutge de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, amb una celeritat enorme, ha decidit la presó provisional sense fiança (només la dóna al conseller Santi Vila) per tots els membres del Govern de Puigdemont, alhora que dictava una ordre de recerca i captura de l’expresident.

Sortosament, ella en serà només la instructora, d’aquest procés, i els encausats seran jutjats per un Tribunal de Justícia que jo he de pressuposar just i independent, perquè a diferència dels crits que, des del passat dijous, s’estan sentit per tot Catalunya, jo crec en la independència dels jutges, fins i tot amb la independència de la jutgessa Lamela, encara que dissenteixo profundament de la mesura que va prendre dijous passat, una mesura que contribueix innecessàriament a dibuixar un escenari de renovada agitació i, per tant, el pitjor possible davant les eleccions del 2-D –que es convertiran en un indubtable plebiscit contra el Govern de l’Estat-, oblidant-se d’aquell savi precepte que recull l’art. 3.1 del Codi civil, que mana interpretar les normes segons el sentit propi de les seves paraules “en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què han de ser aplicades”.

Tot el que està succeint ens condueix, sens dubte, al posicionament de Rajoy –“la ley, la ley, la ley”– però no resoldrà –ni de prop!- el problema polític. Només l’agreujarà. I basta veure la reacció irada de Catalunya davant els empresonaments per saber-ho del cert. Perquè amb més de dos milions de catalans partidaris de la independència, un judici contra els parlamentaris i els membres del Govern en els termes i en les condicions que s’està fent, s’entendrà –encara que no ho sigui- com un judici contra Catalunya. I els condemnats, si finalment se’ls condemna, no seran tinguts per presos comuns, sinó per presos polítics.

Ho hem dit i repetit a bastament, però l’eufòria dels qui, cecs, neguen el problema polític, els impedeix de veure-ho, fins al punt que un irresponsable Enric Millo, delegat del Govern a Catalunya, ha dit que, amb el 155, les institucions catalanes funcionen “amb tota normalitat”.

No hi ha dubte que la repressió dels delictes que determinats polítics poden haver comès repercutirà només en l’esfera personal dels acusats, però transcendirà tant i tant al problema polític, que serà aquesta la versió que finalment en tindrem, i la que serà exposada davant tot el món, fent que el problema de fons –el problema polític, aquest que exigeix un nou pacte constitucional (si és que encara hi som a temps, cosa que dubto)- s’engrandeixi cada cop més fins a fer-se irresoluble. I això implicarà el final polític de Mariano Rajoy. Però també és molt possible que sigui el final d’alguna cosa més, cosa que lamentarem llepant-nos les pròpies ferides.

Catalunya i Espanya, o la derrota del seny

29 Octubre 2017 by

Si al llarg de la nostra existència hi ha un temps per viure i un temps per morir, hi ha també uns moments on s’ha de parlar i uns altres on cal que guardem silenci. Saber administrar aquests moments és un atribut del virtuós, de l’home de seny, de l’home prudent, si entenem la prudència com l’entenia Aristòtil: no com una actitud covarda i a la defensiva, ans com la virtut de la phrónesis, que ens obliga a dir i a fer allò que cal dir i que cal fer a cada moment, sigui o no oportú, sigui o no (com diem avui) políticament correcte.

Aristòtil distingeix la sophia –la saviesa- de la phrónesis –el seny, la prudència-, d’ací que l’home prudent, l’home de seny, no és aquell que abdica de la llibertat i s’amaga o calla per no ferir, sinó l’home que excel·leix en la virtut de la phrónesis, que l’obliga a parlar o a actuar (o a deixar d’actuar) quan així li ho exigeix un imperatiu ètic. És, doncs, comprensible que no sigui fàcil excel·lir en aquesta virtut, perquè sovint indisposa l’home de seny amb el món de la intolerància, aquell que ha fet del fanatisme (religiós o polític) la seva raó de ser.

El refús a viure d’acord amb la phrónesis es pot donar per una simple i voluntària deserció moral, però en molts casos no és sinó el resultat (o la conseqüència) d’una acció fanàtica i violent (per tant, imprudent i forassenyada) d’aquells que viuen d’esquena a l’esperit de les Llums i que es mostren incapaços d’acceptar la llibertat dels altres; actitud que els aboca al fanatisme i els duu a exercir la violència (física o moral) contra l’adversari (a qui sovint titllen d’infidel o traïdor), perquè aquest –l’adversari- ha ferit, diuen, les seves sensibilitats de caràcter religiós, cultural o polític.

Són molts els ciutadans que, al llarg d’aquests mesos, han actuat d’acord amb la virtut de la phrónesis, maldant per dir clarament, raonadament, que l’actitud d’absoluta intransigència que seguia el Govern de la Generalitat no era encertada, perquè no és possible que cregui, a ulls clucs, que tenia un “mandat democràtic” (paraula que els polítics catalans repeteixen com un mantra, però que no deixa de ser una falsedat) per dur a terme la independència, quan tots sabem -també ells- que els vots de què disposaven al Parlament de Catalunya representaven el 47% dels catalans, que actuaven contràriament a la legalitat que comporten la Constitució i l’Estatut d’autonomia, i que, davant la impossibilitat de fer un referèndum legal (que hauria estat el més desitjable), havien dut a terme una consulta popular (dita referèndum) que no reunia les mínimes condicions per reconèixer-ne els resultats d’acord amb els paràmetres universalment admesos en qualsevol sistema democràtic.

També són molts els ciutadans que, al llarg d’aquests mesos, han actuat d’acord amb la virtut de la phrónesis, i han denunciat clarament, raonadament, l’actitud d’absoluta intransigència que seguia el Govern de l’Estat en negar-se a escoltar mínimament les poderoses veus que, des de Catalunya, reclamaven un canvi en el sistema polític, exigien més poder per a les seves institucions i demanaven un referèndum legal i pactat perquè, lliurement i amb totes les garanties, poguessin decidir sobre el seu futur, com han fet al llarg d’aquests darrers anys, Quebec al Canadà, i Escòcia al Regne Unit.

Però la intransigència dels uns no ha estat sinó contestada amb la mateixa intransigència pels altres, encara que les dues parts hagin dit, des del primer moment, que estaven disposades a dialogar. Això no obstant, un sector gens menyspreable de la societat catalana i espanyola els ha advertit que, si seguien obcecats en aquest desacord, en aquest no-diàleg, i a dur a terme els seus objectius més extrems sense dubtar mínimament dels seus plantejaments, portarien el país a la confrontació, molt probablement al xoc frontal, al caos amb tota seguretat i, que Déu no ho vulgui, a la violència (que pot ser física i també moral).

Molts els hem dit i repetit, i ells (tant els uns com els altres) en són conscients, que el mal que, amb la proclamació de la Declaració Unilateral de la Independència i amb l’aplicació radical d’aquest article 155 de la Constitució, que és terra ignota, s’acostava un desastre social, econòmic i polític que condicionarà la resta de les nostres vides. I això perquè, en aquesta concepció radical i indubtable, obcecada i contrària a tot discerniment i al mínim de generositat que sempre hauria de comportar la política, allò que és un bé suprem per als uns, esdevé un mal radical per als altres.

Aquestes actituds han fet que el nucli dur de l’independentisme hagi empès Puigdemont (que dijous passat va viure unes hores de lucidesa però no sabé suportar que li diguessin “traïdor”) a prendre una drecera absurda, que ha excitat momentàniament d’emoció a potser uns milions de catalans, però que ha deixat a l’estacada uns altres milions de catalans i ha posat tot el pes de la força a mans de l’Estat, que podrà dur a terme la repressió de l’independentisme amb la llei i el dret del seu costat, i sense que ningú a Europa reconegui la non-nata República catalana.

És, en el fons, el que esperava i desitjava el nucli dur de l’irredentisme constitucional, que, joiós, s’ha apercebut que aquesta era l’ocasió llargament anhelada de fer una correcció dura i radical de la catalanitat per emmotllar-la a la visió essencialista d’Espanya que comparteixen el PP i Ciutadans.

Així doncs, han guanyat els radicals d’una i altra banda, els essencialistes del catalanisme i de l’espanyolisme, entesos com a conceptes antagònics que no poden coexistir pacíficament en un mateix sistema constitucional, cosa que seria possible només que, amb bona voluntat i diàleg, ens ho proposéssim seriosament.

La responsabilitat dels polítics de JxSí i de la CUP és, doncs, extrema, en haver oblidat que –com els va dir divendres al Parlament la diputada Marta Ribas (CSQEP)- “quan no es pot guanyar, l’important és no perdre”, i en deixar-se endur per la passió i no per la phrónesis, com si estiguessin convençuts que el que ara vindrà fos la solució. Perquè, ¿de veritat creuen els dirigents catalans que la solució pot venir d’una resistència pacífica i gandhiana a la repressió?, ¿creuen que la gent llançada al carrer acabarà per fer intervenir en favor seu els agents internacionals d’una Europa que tem tant els trencaments interns dels seus Estats com perdre l’aire que respira?

I també és molt gran la responsabilitat del Govern de l’Estat, en afavorir amb la seva intransigència que s’arribés a aquest punt. Perquè ¿tan segurs estan Rajoy y Santamaría que l’activació del 155, amb la destitució del Govern de la Generalitat, la dissolució del Parlament, la convocatòria d’eleccions i la designació d’un govern des de Madrid per dirigir l’autonomia catalana comportarà una restauració de la legalitat, la solució de la crisi i una “normalització” de la convivència a Catalunya?

Sigui com vulgui, haurem de reconèixer que Mariano Rajoy ha estat molt més hàbil que Puigdemont, ja que, en no fer cas al sector més “ultra” del seu partit, que volia furgar durament en la ferida catalana allargant la intervenció estatal per no deixar pedra sobre pedra a l’edifici independentista, ha decidit convocar de seguida les eleccions tot posant en un gran destret els seus adversaris. Com escrivia ahir mateix Juliana, si aquests van a la cita electoral, d’alguna manera abjuren o relativitzen la república, que cap país estranger de moment no reconeix. Si boicotegen el 21-D, poden quedar fora de joc.

De tota manera, que ningú no cregui –tampoc Mariano Rajoy- que la sortida del laberint on, entre tots, ens han ficat, té una fàcil sortida.

L’error històric de Puigdemont i Rajoy

22 Octubre 2017 by

Aquestes setmanes, a casa, hem visionat alguns capítols de la sèrie que ofereix Movistar amb el títol “Upstairs & Downstairs” (“Dalt i baix”), que ve a ser la continuació d’una sèrie antiga que es va emetre per la televisió espanyola als anys vuitanta (“Arriba y abajo”) amb molt d’èxit, ja que reflectia les peripècies d’una família semi aristocràtica de Londres, amb el pare diputat i el fill membre de l’exèrcit britànic, i aprofundia en les relacions internes i externes d’aquella família que vivia al barri de Belgravia, en una casa on els senyors ocupaven la planta i el pis de dalt, mentre el servei vivia a la planta menys u, amb entrada independent des del carrer.

Dic que la sèrie que ara s’emet no és un remake sinó una continuació perquè els esdeveniments que s’hi conten comencen, precisament, en el moment en què acabaven els de la sèrie anterior i tenen lloc -si més no als primers capítols- als anys previs a la segona guerra mundial, quan el Govern britànic i el francès, davant la pressió bèl·lica que estava exercint Adolf Hitler sobre Europa, intenten evitar l’esclat de la guerra.

M’ha fet pensar en això el magnífic article que Lluís Foix publicava a La Vanguardia el passat dimecres, en el qual comparava la situació política que viuen Espanya i Catalunya amb aquella situació prebèl·lica, no tant per destacar aquesta possibilitat de guerra (que ningú no preveu, sortosament), sinó per remarcar la irresponsabilitat (potser hauríem de dir la incompetència) dels polítics quan actuen d’una manera previsiblement errònia.

Diu Foix: “La història és plena d’exemples de personatges públics que sabien perfectament el que no havien de fer i, tot i això, ho feien per a la seva pròpia perdició i per a la perdició dels seus pobles. Els grans conflictes del segle passat van ser errors de càlcul dels seus màxims dirigents. (…) Neville Chamberlain i Édouard Daladier van anar a Munic el 1938 per apaivagar Hitler i van tornar a la Gran Bretanya i a França amb la seguretat que havien evitat una segona guerra mundial amb un pacte que autoritzava Hitler a ocupar la terra dels sudets de Txecoslovàquia. Sabien que no es podien fiar de Hitler, però no van tenir el coratge de plantar-li cara aquell setembre del 1938. Churchill va sentenciar el futur polític de Chamberlain al tancar el seu discurs al Parlament dient-li que havia anat a Munic per salvar l’honor i evitar la guerra i perdria l’honor i tindria la guerra. Així va ser.”

La lliçó de la història és, sens dubte, aplicable a la situació actual, en aquest enfrontament entre Catalunya i Espanya en què Puigdemont i els seus aliats apliquen la lògica sentimental, que és del tot contrària al dret, i Rajoy s’obceca a aplicar exclusivament el dret quan aquest contravé els sentiments de gran part del poble de Catalunya. Com en el cas anterior, Puigdemont salvarà l’honor, però perdrà la guerra, i Rajoy guanyarà la guerra -vencerà!- però haurà agreujat amb el seu comportament (no només el d’ara, també amb el què ha tingut al llarg dels darrers anys) el principal problema d’Espanya, que no tindrà només repercussions a Catalunya, sinó també en la convivència entre els espanyols, i arrossegarà conseqüències de tipus econòmic i de trencament de la pau social. Perquè ni l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, ni la via penal contra els responsables polítics del que està succeint a Catalunya resoldran un problema que tots els agents han anat deteriorant, conscients que el xoc frontal podia dur a la catàstrofe, però que, tot i així, han preferit defensar els seus criteris abans de sacrificar-se per trobar una solució. I la solució, si és que existeix (cosa que jo he d’admetre), només pot partir del diàleg, i és segur que ha de comportar no sols un “retorn a la legalitat”, sinó també canvis substancials en el marc jurídic i polític existent.

En el moments més crus dels conflictes polítics, el primer que se sacrifica és la veritat, aquest desideràtum conceptual a què tots aspirem, però que sempre decidim immolar en benefici propi, i estic convençut que la veritat no és avui patrimoni de cap dels dos contendents. Tant com crec també que la veritat no pot imposar-se per la força perquè no es pot identificar amb la llei ni -i això que jo el defenso!- amb l’Estat de dret; ja que tant la llei com l’Estat de dret poden ser injustos o, simplement, esser concebuts com a injustos per milers o fins i tot per milions de persones, com és ara el cas dels catalans que lluiten decidits per la independència.

Des del primer dia en què l’enfrontament entre Madrid i Barcelona agafà cos de manera seriosa per mor dels passos que, sense aturall, anava fent la Generalitat, he cregut que els seus dirigents conduïen els catalans vers el precipici, perquè provocaven el pitjor que aquests processos poden provocar: la divisió del poble, donant en aquest punt la raó a un dels polítics que més desconsideració em provoquen: José María Aznar, que va fer de la divisió i del xoc la seva divisa política. Però l’Estat, amb tots els seus ressorts del poder i amb la divisió periodística capitalina del seu costat, no és menys responsable de com estan les coses, perquè l’enorme càrrega ideològica nacionalista que ha impregnat des del segle XVIII la construcció de l’Estat espanyol és un fet (per mi indiscutible) que marca, d’aleshores ençà, els governants espanyols, que han imposat com a veritat inqüestionable l’existència d’una única nació, la seva. I en funció d’això han articulat una sèrie de lleis i de tècniques administratives i jurídiques que han configurat l’exercici del poder. I d’aquesta actuació se n’ha derivat un discurs oficial que considera il·legal i punible qualsevol qüestionament de la sobirania única. De fet, els polítics espanyols mai no han entès que la identitat no pot imposar-se.

L’historiador Borja de Riquer ha denunciat -i ho subscric- la intransigència dels polítics espanyols, incapaços de negociar res perquè tot pacte implica fer concessions. I ells això no ho entenen. Mostren l’altivesa dels qui sempre han controlat el poder i no el volen compartir. De fet, posseeixen una concepció patrimonial de l’Estat i estan convençuts que són els gestors idonis del poder i els seus administradors permanents. “¡Cataluña es nuestra!” deia un dels manifestants que va entrevistar la televisió el 10 d’octubre. De fet, és el mateix que deien de Cuba el 1898. “España hizo América -va escriure Emilio Castelar (un republicà!)-, como Dios hizo el mundo… América será española eternamente.” Alhora que un conservador com Cánovas afirmava que “ningún partido español abandonará jamás la isla de Cuba” perquè “en la isla de Cuba emplearemos, si fuera necesario, el último hombre y el último peso.”

I que ningú no cregui que pretenc amb això comparar Cuba amb Catalunya. Pretenc tan sols denunciar el concepte patrimonial que els polítics espanyols han tingut de tot el que configurava el territori “nacional”. I res no ha canviat des de fa tres segles. Som allí mateix. I si depèn d’ells, hi serem per omnia saecula saeculorum.

La llàstima és que un PSOE dividit i anul·lat pels vells elefants que la vida, els diners i la política han malmès, compri íntegres les tesis de Rajoy i deixi la sensatesa i el progressisme a mans de Podem, en lloc d’intentar construir, amb els progressistes i amb la Constitució (que pot donar molt més de si del que assegura Rajoy), un discurs propi, allunyat d’aquest nacionalisme espanyol, ranci, prepotent i decimonònic

Optar per la victòria o per la solució

15 Octubre 2017 by

Com centenars o milers de persones, aquesta setmana em vaig passar el capvespre del dimarts davant la televisió, esperant que succeiria a la sessió del Parlament de Catalunya en què s’havia de debatre –segons la versió oficial del Govern d’Espanya i de molts governs europeus- “un conflicte intern espanyol”, conflicte que, tanmateix, desperta interès i preocupació a tot el món, que tots els mitjans de comunicació duen a primera plana i que, aquell mateix dimarts, havia fet desplaçar a Barcelona centenars de corresponsals per informar-ne. Potser sí, doncs, que fos un “afer intern”, però ningú no em negarà que les preocupacions que desperta a totes les cancelleries i les repercussions que poden derivar-se’n van molt més enllà del que podria qualificar-se com una querella menor, com un assumpte de família.

Expectació inusitada, però comprensible; ajornament d’una hora a l’inici del ple i, finalment, aparició de Puigdemont, que va fer un discurs mesurat, hàbil i sibil·lí fins al punt que em va semblar que érem davant una escena del Parlament italià a l’època dorada de la Democràcia Cristiana i que el portaveu de la Generalitat era el mateix Giulio Andreotti.

I no és estrany, perquè Puigdemont tenia com a missió fer la quadratura del cercle, és a dir, havia d’aconseguir un impossible: acontentar els centenars de milers de persones que l’havien acompanyat fins al precipici amb la il·lusió que, saltant al buit, assolirien el paradís, acontentar també la CUP, que ha estat la guia i conductora més decidida del procés vers la independència, i alhora havia de tranquil·litzar molts dels seus (em refereixo a la gent del PdeCat –un partit que, o molt m’equivoco o està condemnat a desaparèixer-) i conjurar el vertigen de molts catalans (i quan dic molts no em refereixo als militants del PP ni de Ciutadans), que tremolen en veure com el país es divideix en dues meitats, com es dessagna econòmicament amb la fugida de totes les principals empreses, i com l’adversari –que és força més potent-, amb el suport inequívoc de tota la premsa de Madrid i de dos partits “nacionals” clau (PSOE i Ciutadans), no cedirà un sol mil·límetre en els seus plantejaments. Entre d’altres raons perquè, amb la llei formal del seu costat i, per tant, amb l’inequívoc suport del Tribunal Constitucional, dels Tribunals de Justícia i d’una gran part del poble espanyol (motivat emocionalment tant com el català, però en sentit invers), ho té tot al seu favor per assolir una victòria que –i aquí rau el problema- significarà un gran esbrell en el teixit social d’Espanya i un retrocés en la convivència dins l’Estat.

Puigdemont va fer el que només un prestidigitador sap fer. I així li ho va reconèixer el líder del PSC, Miquel Iceta, que, en un discurs admirable –sens dubte va ser el millor del capvespre- li recordà el mèrit que tenia deixar en suspens una resolució que ningú no havia pres.

Però més enllà del to que va tenir el debat –a mi em va sorprendre (o potser no) l’alt nivell de respecte i d’educació que tothom va mostrar al llarg del ple de dimarts-, tots sabem que les accions dels prestidigitadors són, d’entrada, admirables, sorprenents i fantàstiques, però que són també il·lusòries. El “sí però no”, “ho dic però no ho dic”, “ho proclamo (de manera confusa) però, per si de cas, ho deixo sense efecte” tot esperant que aquest joc de mans permeti l’obertura d’un diàleg o afavoreixi una mediació, ens va deixar a tots momentàniament calmats, convençuts que, de moment, ningú no havia saltat pel precipici. Però, coneixent Rajoy, sabent com pensa el PP, com pensa el PSOE, com pensa Ciutadans, com pensa tota –repeteixo “tota”- la premsa “nacional”, sabent també que el dijous d’aquesta mateixa setmana Rajoy havia de presidir la gran desfilada de “la Hispanitat”, aquesta festa que moltíssims espanyols celebren amb gran fervor (a les 8 del matí del dijous entrava al port de Maó un vaixell de guerra espanyol amb un disc a tota pastilla que entonava la cançó “banderita, tu eres roja, banderita tu eres gualda…”), coneixent, dic, tot això, és impensable que algú pogués creure que Rajoy s’apartaria un sol mil·límetre del seu plantejament inicial.

Tot el que està succeint ens demostra que el diàleg és una paraula molt bonica, un esquer que tothom empra però que, en el fons, ningú no vol. Perquè no ens enganyem: el crit d’ “ho farem tan si com no” de Puigdemont i dels independentistes, no es diferencia poc ni gens d’aquell de Rajoy que proclama “la ley, la ley y la ley”. L’oli i l’aigua pot semblar en un primer moment que es barregen, però mai no ho fan. Tots dos elements de seguida se separen. I com ha escrit molt agudament Sergi Pamias, “potser per seduir els comuns, Puigdemont va parafrasejar el Manifest comunista quan va dir que ‘un prec de diàleg recorre Europa’ i Rajoy li va correspondre a la manera de Grouxo preguntant-li que li aclareixi si la part contractant de la primera part serà considerada la part contractant de la primera part.”

No penso, doncs, que m’equivoqui si afirmo que els principals actors del drama que viu Catalunya i Espanya no cerquen la solució. Cerquen imposar el seu criteri, cosa que justifiquen, és cert, amb un seguit important de raons. I així hem aconseguit que Puigdemont i tot el bloc independentista hagin dut els seus plantejaments polítics (i la gent que els ha seguit convençuda, emocionada i sincera) a un punt que, de manera voluntària i no traumàtica, ja no té retorn. I que Rajoy, tot pensant en la seva parròquia, ficant la por al cos dels estadistes europeus que temen la desestabilització i mirant de reüll el líder de Ciutadans, que s’està convertint en la gran esperança blanca de l’extrema dreta (recordeu que Pablo Iglesias va dir dimecres passat a Rajoy que Rivera era realment l’home de José María Aznar), tampoc no té cap interès de moure’s d’allí on és.

Cap dels dos són, em penso, part de la solució. Ben al contrari, són part del problema. La llàstima és que, avui per avui, un PSOE que no s’ha guarit encara de les ferides internes que li va suposar la lluita entre Sánchez (amb la base) i Díaz (amb els barons) –basta veure les grans diatribes contra el diàleg que han fet personatges com Guerra, González, Bono et reliqua…- no pugui capitanejar una alternativa creïble i sòlida que permeti als ciutadans que no combreguem amb les tesis de Rajoy ni amb les de Puigdemont d’albirar una solució digna i respectuosa per al futur d’Espanya.

No puc saber com respondrà Puigdemont al requeriment in extremis de Rajoy per evitar (o endegar) el mecanisme de l’article 155 de la Constitució, que li permet prendre el timó de l’autonomia catalana. A jutjar pel comentari que va fer via twitter un cop el va rebre, no cal esperar res de bo. Però tampoc no podem esperar res d’una victòria aclaparant i humiliant de Rajoy (ni que vengui disfressada amb la pomposa vestimenta de l’Estat de Dret) sobre el catalanisme independentista, que agrupa uns milions de catalans.

Amb la derrota, aquests catalans no desapareixeran del mapa per un afecte taumatúrgic de la llei. Per això jo em quedo amb l’advertiment que va fer a Rajoy el portaveu del PNV al Parlament, Aitor Esteban: “Vostè –va dir- ha de triar entre la victòria i la solució”, convençut com està (i també jo ho estic) que la victòria no serà la solució a aquest gravíssim problema.

Vertigen

8 Octubre 2017 by

Poques paraules com aquesta reflecteixen el moment actual que viu Espanya atès l’enfrontament irreductible que hi ha entre dos posicionaments polítics antagònics, sense que cap dels seus mentors sigui capaç de fer un mínim d’autocrítica i de cedir per a trobar, per mitjà del diàleg (digui’s diàleg, digui’s mediació), una sortida que pugui satisfer, ni que sigui una mica, les dues parts i eviti que tot acabi saltant pels aires: que la gent es divideixi, que l’economia peti, que la repressió retorni, que la convivència sigui tan sols un bell record.

Després dels fets de diumenge, que comentava al meu anterior article, s’han produït dos posicionaments capitals: el discurs del rei als espanyols la nit del dimarts, i la resposta de Puigdemont, dirigida també a tots els espanyols, el dimecres. Decebedor el primer, més conciliador el segon, però igual de ferm en la intransigència.

Crec honestament que el rei va perdre l’oportunitat històrica d’exercir un paper moderador davant una crisi gravíssima que pot condicionar el futur del país. El rei, oblidant-se de l’article 56 de la Constitució que li encarrega “arbitrar i moderar” les institucions, assumí íntegrament, sense alterar una sola coma, les tesis del Partit Popular i del seu president, Mariano Rajoy, sense oferir la més petita escletxa per a una sortida dialogada; sense cap referència a les mobilitzacions i a la brutal repressió que féu la policia a Barcelona; sense cap compassió pels ferits… No, el rei, dimarts passat –són paraules de Daniel Innerarity-, amb el seu discurs, “ha renunciat a exercir la mediació i ja no simbolitza cap unitat per damunt de les parts i s’ha situat fora de l’abast emocional de la meitat dels catalans”. Més encara, també de molts espanyols que li han perdut el respecte.

I no ho dic perquè al seu discurs defensés fermament el marc constitucional davant l’amenaça independentista. No. Aquest era, sens dubte, un deure que ell tenia, i va fer bé de posar-se al costat de la llei; però davant el greu problema polític que afecta Espanya, davant la desafecció de tots els qui no accepten (perquè el consideren injust) aquest marc constitucional, no els podia dir, només: lluiteu per modificar la Constitució amb els mecanismes que preveu la mateixa norma; perquè ell sap, o hauria de saber, que els catalans, ni que tots votessin un únic partit, no tindrien mai prou vots per modificar la Constitució. Per modificar-ne una sola coma, sempre serà necessari que els grans partits espanyols en facilitin la tasca. I a això s’hi nega absolutament el PP.

Més encertat va estar Puigdemont l’endemà. No sols per la fermesa amb què s’oposà al discurs parcial i sectari del rei, sinó perquè -segurament a causa del vertigen que deu sentir per tot el que ell i els seus correligionaris han dut a terme- insistia en la necessitat d’una mediació per a resoldre el conflicte polític. Ara bé, ¿és creïble el discurs de Puigdemont quan alhora proclamava que no s’apartaria un mil·límetre de l’acord pres al Parlament, que no significa, sinó, proclamar unilateralment la independència?

Durant mesos, els independentistes han proclamat contra tota raó que “no sortirem d’Europa”, que “res no canviarà”, que “serem més rics que mai”, etc. etc., però la realitat acaba imposant-se, i no en aquest sentit. De fet, la Comissió Europea va emetre dilluns passat el seu primer pronunciament institucional sobre l’assumpte, un text que feia –això sí!- un crida al diàleg, però que alhora declarava il·legal l’1-O i reiterava que el respecte a la Constitució espanyola és innegociable. Certament que feia també un inèdit i incòmode toc d’atenció al Govern de Rajoy: “La violència no pot ser mai un instrument en política”, afirmava; i això va fer creure a molts que la posició europea bascularia en favor de la Generalitat i que pressionaria sobre el Govern espanyol perquè aquest acceptés algun tipus de mediació europea. Però va succeir exactament el contrari. El debat va ser un autèntic bany de realitat respecte d’allò que preocupa realment Europa: el respecte a les lleis i a la Constitució, la defensa de l’imperi de la llei i el seu rebuig als qui se la salten. Fins i tot els Verds-Aliança Lliure Europea (grup on conviuen ERC i ICV) i Esquerra Unitària Europea van renunciar a defensar la validesa de l’1-O, encara que sí van demanar a la Comissió que intervingués. Però la resta de l’arc parlamentari europeu es va mantenir ferm en afirmar que res no havia canviat en aquest “afer intern d’Espanya”.

Davant aquest panorama, proclamar unilateralment la independència seria un gest suïcida, a més de contrari al dret, i abocaria el país a una dinàmica que ara difícilment podem avaluar, que situaria Catalunya fora de la comprensió internacional i d’una bona part de la mateixa societat catalana. I encara més, de l’espanyola.

Fóra bo, doncs, que els qui segueixen predient que una DUI faria entrar Catalunya al paradís, observessin les conseqüències que –cautelarment!- ha provocat ja la sospita que podria declarar-se la independència: Banc Sabadell i CaixaBank han decidit canviar les seus corporatives a un territori indubtablement espanyol davant la insostenible incertesa que s’estava posant en perill aquestes entitats i evitar així quedar-se fora del paraigua del Banc Central Europeu. També Gas Natural ha decidit traslladar la seu a Madrid, i s’ho estan pensant (que sapiguem) Abertis, Freixenet, Dogi, Arquia o el banc Mediolanum. I això perquè, només el fet entreveure una DUI, suposa ja una frenada en sec de les inversions, una ocupació turística més baixa i el trasllat d’empreses a un recer més segur. I si s’arribés a fer efectiva la independència, la sortida de la UE seria una catàstrofe. I que no se n’alegrin els irresponsables espanyols del “¡a por ellos!”, perquè la desgràcia no seria, només –ni fer-hi prop!-, per a Catalunya.

De fet, que s’esdevingui el caos és el que vol la CUP des del primer dia, perquè res no ve més a tomb als seus interessos que un daltabaix del sistema polític, econòmic i social que presideix l’esperit constitucional i estatutari vigents a Espanya i a Catalunya. D’ací que em sembli incomprensible que la menestralia catalana que ha votat Junts-pel-Sí no se n’adoni. I això a pesar que Rajoy, el rei, i una bona part del poble espanyol segueixin encegats en la seva niciesa, i siguin incapaços d’entendre que, a l’inici del segle XXI, no es pot negar el dret a decidir al·ludint a “la sagrada unidad de la patria” i la “legislación vigente”. Perquè en una democràcia madura, capaç de generar crítica i autocrítica, quan la legislació entra en contradicció amb l’exercici d’un dret natural i universal, no és prohibeix aquest dret, sinó que, de comú acord, es modifica la llei. Només cal la voluntat política de negociar per fer-ho possible.

Aquests dies s’han produït crides al diàleg i a la contenció que van des de la comissió de Drets Humans de l’ONU fins la portada de The Economist, passant pels Col·legis d’Advocats i per l’Església Catòlica. I han exhortat també a la moderació la premsa internacional i nombroses personalitats polítiques i intel·lectuals europees. El Govern de la Generalitat, no sé si per convenciment o pel vertigen que està sentint davant la contundència dels fets, demana i accepta aquesta mediació, però el Govern de Rajoy es nega a accedir-hi si abans la Generalitat no renuncia a tots els seus plantejaments. O dit d’una altra manera, si abans les autoritats catalanes no s’humilien públicament davant de tots els espanyols, potser oblidant que una solució definitiva mai no passa per la humiliació i per la imposició d’una legalitat que mai no podrà perdurar –per gran que sigui la victòria dels uns sobre els altres- si no perviu en la ment dels ciutadans. I si d’una cosa estic convençut és que la legalitat constitucional espanyola vigent no gaudeix avui d’aquesta acceptació que la faci perdurable.

 

 

Catalunya: Després de la tempesta no sempre ve la calma

5 Octubre 2017 by

Més enllà del que cadascú de nosaltres pugui pensar sobre què va succeir a Catalunya diumenge passat i de les raons jurídiques i legals que emparaven o desemparaven les actuacions dels uns i dels altres, més enllà del que jo mateix he escrit sobre el “procés” en uns textos dels què avui no rectificaria una sola coma, penso que s’escau fer una afirmació que sol ser vàlida en el camp polític: “En política, els grans fets que produeixen un impacte visual i emocional a la gent, acaben valorant-se no pel que són, sinó pel que semblen”. Vull dir amb això que no s’estudien amb la fredor de l’analista asèptic que escodrinya els fets i els avalua d’acord amb la legalitat a què s’han de subjectar, sinó que l’impacte emocional adquireix una dimensió tal en les persones, que ofusca el rerefons; i el que era només un element secundari (que no afectava, per tant, al nucli de la qüestió), passa a ser un element substancial, que determina el veredicte. No dels jutges, certament que no!, però sí del ciutadà, que és, finalment, qui té la darrera paraula en política. Perquè no ho oblidem, en un procés de caire revolucionari que vol trencar, per tant, amb una legalitat que es considera injusta (ho sigui o no per a tothom), els jutges, encara que hi juguen un paper, no juguen el definitiu, perquè és el poble que, al final, amb el seu suport o el seu rebuig, converteix els revolucionaris en herois o en traïdors.

Els plantejaments revolucionaris no els guanyen, per tant –ni necessàriament-, els qui tenen la llei de la seva banda, sinó els qui acaben obtenint el favor del poble. En definitiva, els qui guanyen el “relat” –aquest relat de què parlava Joan Pons en un article de fa setmanes-. Doncs bé, aquest relat, prescindint de si tenen o no la “raó legal”, la nit del diumenge 1 d’Octubre, el van guanyar els independentistes catalans. I Rajoy el va perdre. De fet, el va perdre l’Estat espanyol, a causa d’una actuació policial desproporcionada, maldestra i fora de lloc, que, si bé anys enrere s’hauria pogut amagar a l’opinió pública, avui en dia l’ha visionada tothom, per la immediatesa i l’objectivitat de les xarxes i dels mitjans de comunicació.

Mirem-ho, si no. Uns dies abans, Rajoy havia fet una roda de premsa televisada per assegurar a l’opinió pública que: “No hi haurà referèndum”. “No hi haurà urnes”. “No hi haurà paperetes”. “No hi haurà votació”.

Tota Espanya, en canvi, va poder veure en directe que, a Catalunya –a tots i cadascun dels pobles de Catalunya (més de nou-cents municipis!)-, hi va haver referèndum, hi va haver urnes, hi va haver paperetes, i també hi va haver votacions. I a més, de regal, hi va haver una gran i injustificable violència exercida per les forces públiques de l’Estat, que van dur a terme una gran repressió contra una gent que, amb les mans aixecades, demanava només “volem votar”; una gent que no duia armes, que no atacava ningú i que només defensava l’exercici d’un dret que, sens dubte, conculcava la llei vigent, però que no comportava cap mena de violència física.

Que el referèndum no té valor jurídic, això és evident, no sols perquè no estava emparat per la llei, sinó perquè, en les condicions que es va fer, ningú no podia garantir els seus resultats, i s’equivocaria molt la Generalitat si pretengués que, en aquestes circumstàncies (confiscació d’algunes urnes, impossibilitat de gaudir d’un cens vàlid, manca de jutges que poguessin avalar els resultats, no participació de les forces opositores, etc. etc.) pretengués –com sembla que pretén Puigdemont- que el resultat és vàlid i, per tant, imperatiu. Però, més enllà del que acabo de dir, el passat diumenge, els independentistes van guanyar el “relat moral” davant l’opinió pública i davant tot el món, com ho proven els articles i les informacions que, l’endemà dilluns, publicava ja la premsa internacional i recollia el diari Menorca.

Entre els més durs amb l’actuació de l’Estat trobem el francès Libération: “No és la unitat d’Espanya la que està sent atacada a cops de porra, és la democràcia”; “¿què ha pogut passar pel cap del president espanyol per pensar que una neutralització violenta dels vots solucionaria els problemes?”. Le Monde optava per una peça més informativa i destacava les càrregues policials, els trets de bales de goma (per cert, prohibides a Catalunya per una llei vigent), i les imatges d’ “homes i dones, alguns ancians, víctimes d’abusos durant les evacuacions”.

També mostrava el seu rebuig a la contundència de les càrregues policials la CNN nord-americana, que obria la secció d’internacional amb un missatge diàfan: “La vergonya d’Europa”; alhora que el diari britànic The Guardian afirmava nítidament: “L’Estat espanyol ha perdut” i, després de criticar també el bloc independentista per fer un referèndum contra llei, demanava una sortida dialogada.

El diari financer britànic Financial Times obria la seva edició de dilluns destacant els “centenars de ferits” que van deixar les càrregues i desallotjaments policials, i recalcava les paraules d’Ada Colau demanant la dimissió de Mariano Rajoy. I també ens podríem referir a The Telegraph, a l’escocès The National, que titllava la jornada com “El dia de la vergonya d’Espanya”, el Süddeutsche Zeitung alemany, o l’italià La Stampa, que obria l’edició denunciat l’ “onada de violència unidireccional que ha travessat Catalunya”, etcètera, etcètera.

Més contundent encara, The New York Times, dilluns qualificava els fets com “una de les proves més serioses a la democràcia espanyola des del final de la dictadura de Franco en els anys setanta”. I el dimarts, després de qualificar Rajoy i Puigdemont d’intransigents, afirmava que Rajoy ha quedat davant l’opinió pública com un “matón”, i comparava la qüestió catalana amb les peticions d’independència de Txetxènia, Kosovo, País Basc o Kurdistan.

He de dir, però, que “guanyar el relat” no comporta necessàriament “vèncer” en una batalla tan desigual. A més, de la manera que el govern de Rajoy el va perdre amb l’actuació brutal de la policia, també la Generalitat el pot perdre fàcilment si, com afirma Puigdemont, fa una declaració unilateral d’independència, que només té el suport emocional d’un importantíssim sector de la societat catalana (no de tota, ni fer-hi prop!), i que, a més, no té tampoc cap suport legal i que, per això mateix, no obtindrà d’entrada, cap reconeixement internacional. I això perquè, ara per ara, a diferència de la premsa, que s’ha manifestat com hem vist, els governs dels estats –especialment dels que formen part de la Unió Europea- s’han posat del costat de Rajoy. No només perquè aquest té la Constitució espanyola de la seva part, sinó perquè tots ells tremolen davant una desestabilització d’Espanya, que comportaria ben segur la desestabilització d’Europa en uns moments en què aquesta és amenaçada pels populismes creixents a molts dels seus estats membres.

Ara bé, encara que les emissores d’abast estatal destaquin aquest suport, no haurien d’oblidar que tots aquests mateixos caps d’Estat han condemnat la violència amb què Rajoy ha intentat aconseguir frenar el referèndum. I per a més inri, sense aconseguir-ho!. De fet, això darrer és el que, des del meu punt de vista, ha esdevingut un gran oprobi per al president, que –no en tinc cap dubte- ha començat el compte enrere de la seva carrera política.

I ara què?, Doncs tots sabem –bé, tots no, perquè hi ha qui encara continua amb la matraca de “la ley, la ley, la ley”- que això només es pot intentar resoldre amb diàleg, generositat, i transigència. Comportaments, aquests, molt bonics i lloables, però que, segons crec, no són patrimoni de Mariano Rajoy ni de Carles Puigdemont. I és una llàstima.

Davant el fracàs del nostre sistema constitucional

1 Octubre 2017 by

¿Té sentit pensar en una solució per Catalunya quan totes les vísceres s’han desfermat i no és possible posar la raó al centre els nostres passos? ¿És possible cercar un punt de trobada entre aquells que acusen Joan Manuel Serrat de feixista per no compartir el seu plantejament i aquells altres (concretament el ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis) que ha qualificat els sobiranistes de nazis? Tot s’ha tret de mare i no penso que tingui molt de sentit cercar culpables, perquè culpables ho són tots, començant pel Tribunal Constitucional que, excitat per l’oposició que exercia aleshores el PP dirigit per l’actual president del Govern, dictà una sentència contra un estatut, el de Catalunya, que havia estat aprovat (amb grans retalls) pel Parlament espanyol i acceptat pels catalans en referèndum.

Ens ho recordava fa poc el catedràtic sevillà de Dret Constitucional Javier Pérez Royo que, ja el 2007, després de la sentència (prèvia la recusació del magistrat Pérez Tremps, necessària per decantar els vots en favor dels conservadors), anuncià una escalada de tensió inevitable i argumentà que s’estava produint un cop d’Estat amb aquestes paraules: “El TC rompió el pacto constitucional al desautorizar el pacto entre parlamentos e ignorar el referéndum”. De fet, emparant-se en una interpretació de la llei més que dubtosa, el fall del Tribunal desautoritzava amb la sentència de 2010 el pacte entre el Parlament i el Congrés dels Diputats i, a més, ignorava el resultat del referèndum. Les dues garanties en què descansava el text estatutari.

“Por eso, desde entonces -segueix dient Pérez Royo-, el desorden jurídico es total en Catalunya y ya se está extendiendo a todo el Estado. Y, por eso, el contencioso con Catalunya, ahora mismo, ya no tiene solución jurídicamente ordenada. Hay que inventarse una salida porque la que ofrecía la Constitución del 78 se la cargó el TC. Dicho de otro modo, lo que ha conseguido la sentencia, y en eso estamos ahora, es trasladar el referéndum de punto de llegada a punto de partida. Un disparate monumental.”

I ara, quan tot ha anat a mal borràs, el Govern de Rajoy, en veure que el sidral català vessava per tots costats i preveient que el país anava directe a les penyes, ha intervingut a Catalunya fent veure que no volia intervenir; ha aplicat, de fet i per la porta de darrere, l’article 155 de la Constitució sense aplicar-lo formalment; ha sotmès els mossos a la jurisdicció estatal amb l’eufemisme que els enviava un reforç (com si els ciutadans fóssim beneits), i ha fet que el Ministeri Fiscal actués durament contra el que no és, sinó -perquè això no podem negar-ho-, un desafiament polític al marc legal vigent. I no ens en podem escandalitzar, perquè, com escrivia no fa molt un comentarista, si et jugues l’autogovern a la ruleta russa –que és el que ha fet el president Puigdemont-, jugues a totes. I el Govern de la Generalitat, després de les lamentables sessions del 6 i 7 de setembre al Parlament, va decidir jugar a tot o res i, com havia reiterat per activa i per passiva, va iniciar el compte enrere del referèndum unilateral d’independència.

Escric aquests article uns dies abans de l’1 d’octubre, que és quan veurà la llum, i, per tant, no puc predir amb certesa què passarà aquest dia. I encara menys a què ens enfrontarem l’endemà si el referèndum no s’ha dut a terme, o si s’hi ha dut en males condicions, o si el president, posats a aconseguir el martiri, ha decidit proclamar la independència a l’estil Companys, però sí sé que el preu que els uns i els altres estan disposats a pagar per aquest referèndum -la Generalitat per fer-lo i el Govern de l’Estat per reprimir-lo- és altíssim.

Un observador imparcial, lúcid i sensible com és l’escriptor portuguès Magalhaes, lamentava amb raó el perquè de tot plegat. “El Govern espanyol -deia- s’està equivocant: encasellar-se en una Constitució sens dubte democràtica, però nascuda al final d’una dictadura no enderrocada i, per això, condicionada per aquell principi, és una manera de destruir el futur del país. Es tracta d’un error greu. La millor manera d’honrar la Constitució seria fer-la evolucionar en un aspecte que el text assenyala, però que no va aconseguir solucionar: el de l’existència de nacions a Espanya. Això no obstant, i pesar del caràcter aparentment angelical del procés català, hi ha coses que no quadren. El que es veu, des de fora, és una majoria molt significativa, però no absoluta, que es mou per prendre el poder. Que juga el seu joc. No som davant el setè cel ètic que els seus dirigents intenten presentar. No és tot un poble, la tornada que es repeteix: és una part molt considerable d’un col·lectiu que intenta arrossegar i comprometre la resta. I hi ha molta gent que se sent empesa, forçada per aquests àngels amb espases de foc moral.”

Estic molt d’acord amb les dues observacions que fa el pensador portuguès, i també estic convençut que el sistema constitucional del 78 s’ha anat degradant perquè, en lloc d’actualitzar-se, s’ha deixat corrompre per una trama d’interessos partidistes i econòmics que s’escuda sota paraules molt boniques però que no respon sinó a una idea d’una Espanya caduca i uniformitzadora que, dia rere dia, es rebel·la contra tot el que no segueix el patró que marca la ideologia del Partit Popular.

I som allí on som. Desgraciadament. No hi ha dubte, per tant, que Puigdemont i els qui l’han empès a actuar amb la irresponsabilitat que ho ha fet hauran de donar comptes dels seus actes, perquè no es pot forçar la màquina fins el punt que ells l’han forçada amb la representació de què disposaven. Però també el president del Govern haurà de respondre per les seves accions i, sobretot, per les seves inaccions, després d’haver deixat podrir el problema, mentre usava sense rubor les clavegueres policials, com va dictaminar el Parlament espanyol, però sense cap conseqüència; un Parlament, per cert, que pinta ben poc des que Rajoy s’ha adonat que no hi té majoria i que li tomba qualsevol decisió d’envergadura que vol prendre, només recolzat per un partit, Ciutadans, que no va néixer sinó per forçar la involució centralitzadora de l’Estat.

Prescindint, doncs, del què passarà realment a partir d’avui, penso que són brillants les paraules que Jordi Amat ha escrit parlant d’aquesta realitat que ens burxa: “La qüestió de fons -escriu- no és si el Govern espanyol en té prou amb la llei per blindar l’Estat del 1978. Si fos així, hauria fet escac i mat. La qüestió afecta la cultura política que sustenta l’Estat i la seva fortalesa institucional. Perquè l’Estat, desbordat pel procés, s’ha despullat. ¿I què hem vist? Una màquina antiga que no gradua l’abast de decisions que encara posen en més perill la seva estabilitat perquè sabotegen l’Estat de dret descaradament. Si davant mobilitzacions sostingudes només sap reforçar-se detenint persones, cal abandonar tota esperança. Acceptar a la fi que és una màquina avariada perquè, malgrat els senyals i advertiments de tota mena, ha estat incapaç de reformar-se.”

Intentar, doncs, resoldre el problema només amb la repressió -per greu que sigui (que ho ha estat) l’actuació dels poders autonòmics catalans- es probable que aconsegueixi apagar el foc de manera momentània (i segurament dolorosa), però els calius que en resultin no s’extingiran i de nou el foc tornarà a renéixer. I serà a costa de la convivència a tot el país, no sols a Catalunya.

1917 – 2017. Dues grans crisis constitucionals

24 Setembre 2017 by

Després del bienni liberal de 1915 a 1917 que presidiren respectivament el Comte de Romanones i Manuel García Prieto, el conservador Eduardo Dato assumí novament el poder. Però el seu mandat, que va tenir lloc entre l’ 11 de juny i el 3 de novembre de 1917, es va veure contorbat per una gran crisi que es produí a causa de tres desafiaments diferents i consecutius, esdevinguts entre el juny i l’agost de 1017, que posaren de relleu la debilitat del règim.

El primer desafiament provingué del malestar de l’Exèrcit a causa de l’escassetat dels pressupostos amb què se’l finançava i per la manca de perspectives d’ascens dels militars que, descontents, organitzaren les dites Juntes de Defensa i acabaren per fer un ultimàtum (1-VI-1917) al Govern perquè acceptés les seves reivindicacions. A aquest en va seguir un altre (25-VI. 1917), en què demanaven la regeneració de la vida política i un Govern de concentració.

El segon desafiament va provenir del catalanisme després que Dato decidís el tancament de les Corts. Decisió que acompanyà amb la suspensió de les garanties constitucionals i la implantació de la censura de premsa. Davant aquests fets, els partits de l’oposició reclamaren la seva reobertura i la Lliga Regionalista de Catalunya convocà els parlamentaris catalans per tal de prendre mesures conjuntes. Tot seguit, Francesc Cambó, líder de la Lliga, va llançar un manifest al juny de 1917 en el qual criticava les escassetats democràtiques de la Constitució de 1876 alhora que reclamava un nou text constitucional i el reconeixement de les diferents identitats regionals. Dato, però, s’hi va negar.

Cambó va reunir llavors els diputats i senadors catalans perquè reafirmessin el seu compromís amb l’autogovern català i amb la reobertura de les Corts en clau constituent. Prou recolzat, llançà tot seguit un ultimàtum a Eduardo Dato, i com aquest no en va fer cas, convocà tots els diputats i senadors per reunir-se a Barcelona en una Assemblea estatal de parlamentaris de caràcter informal i regeneracionista. En termes catalans, l’objectiu de Cambó no era, però, la independència de Catalunya, sinó que el catalanisme prengués un paper protagonista en la modernització política d’Espanya, i també perquè l’Estat reconegués la identitat catalana.

La reunió es va produir el 19 de juliol a Barcelona, ​​al palau del parc de la Ciutadella. Els assistents van ser majoritàriament catalans, però l’Assemblea comptà amb la presència de Giner de los Ríos, Pablo Iglesias i Alejandro Lerroux. També hi va assistir Frederic Llansó, aleshores diputat liberal per Menorca, encara que no Antoni Maura, el qual Cambó esperava. Aquests van exigir unes Corts constituents.

Dato considerà la reunió “separatista i revolucionària”, la va dissoldre i féu detenir tots els diputats, que, tot i això, van ser posats en llibertat poques hores més tard. Tanmateix, el rei Alfons XIII –que tenia més poders constitucionals que Felip VI (això ho hem de tenir en compte)-, en una entrevista publicada a Londres, es mostrà més caut que el seu primer ministre: “El meu Govern –va dir- està disposat a discutir d’una manera amistosa totes les peticions formulades d’una manera legal (el mateix, doncs, que han fet els governs de la Generalitat fins fa uns mesos, val a dir que inútilment).” I afegí: “El Govern es proposa donar satisfacció a totes les peticions que semblin justes i fer veure el caràcter poc raonable de les altres.”

El tercer desafiament de què parlava va ser la vaga general d’agost de 1917, que es dugué a terme sota els auspicis del PSOE i la UGT, que van capitalitzar els grans conflictes socials que havien esclatat a tot el país. Un cop més, Dato es mostrà incapaç d’afrontar els greus problemes polítics, i, com en els dos casos anteriors, en lloc d’optar pel diàleg i la política, optà per la repressió. Va recórrer a l’Exèrcit per sufocar la vaga, que deixà dos centenars de morts i molts ferits, alhora que es produïen més de dues mil detencions. Va ser aleshores quan el Rei li exigí la dimissió.

El 30 d’octubre, encara en plena crisi, Cambó va reunir novament l’Assemblea de parlamentaris, aquest cop a l’Ateneu madrileny. A mitja reunió, Alfons XIII cridà el líder catalanista per parlamentar amb ell i acceptar una part de les seves exigències. L’endemà, 1 de novembre, nomenava el primer govern de concentració de la Restauració, en el qual es van integrar membres de la Lliga Regionalista, els conservadors (encara que no Eduardo Dato) i els liberals, amb Manuel García Prieto al capdavant, com a president del Consell de Ministres.

De fet, l’esforç no va bastar per resoldre els problemes. Era ja massa tard i el règim constitucional de la Restauració estava ferit de mort, per més que es va allargar fins la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

Sense voler comparar els dos règims (el de la Restauració i el de la Constitució de 1978), ni les dues situacions polítiques (la de 1917 i la de 2017), no hi ha dubte que, avui, Espanya passa també per una crisi constitucional molt greu amb el desafiament que li ha llençat Catalunya i amb les crítiques constants que rep des de l’esquerra de Podem i dels partits nacionalistes. És cert que el PSOE no ho veu igual que aquests darrers i es posiciona al costat de Rajoy davant la crisi, però alhora considera periclitats molts aspectes de l’actual sistema. Per això demana amb insistència un canvi substancial de la Constitució.

No em sorprèn, doncs, que, davant la greu crisi que ens afecta, Pablo Iglesias hagi volgut promoure un fòrum informal de càrrecs electes (parlamentaris i alcaldes) perquè impulsin una solució dialogada al problema català i que inciti el govern del PP a aturar el gir autoritari i de restricció dels drets polítics que està duent a terme.

Segurament, la proposta no arribarà enlloc, perquè tindrà el rebuig frontal del PP i també del PSOE, que veu amb recel tot el que proposa el seu més directe contrincant. Però, sense voler assimilar els fets de 2017 als de 1917, sí que val la pena observar la incapacitat dels nostre governants per trobar una “solució política” als problemes reals del país.

Em direu que Rajoy no ha tret l’Exèrcit al carrer (com va fer Dato), però el camí que ha emprès no és, precisament, el del diàleg. Des de l’oposició i des del poder, ha dit que no a tot -s’ha negat a qualsevol mena de reivindicació-, i ha optat per un enfrontament radical amb l’adversari, demostrant que no vol sinó vèncer-lo per damunt de qualsevol altre objectiu. Que ho faci per defensar –com diu- el règim constitucional és molt lloable; però potser no sigui aquesta la millor manera d’aconseguir allò que diu que pretén.


%d bloggers like this: