Josep Maria Quintana

La iniciativa del Consell Insular de Menorca de declarar Bé d’Interès Cultural Immaterial (BICIM) el que popularment coneixem com a rallar en pla, és a dir, les modalitats i particularitats tradicionals del català parlat a Menorca, planteja una qüestió que convé abordar sense apriorismes: és jurídicament possible una declaració d’aquesta naturalesa?

La resposta, d’acord amb la legislació vigent, és afirmativa. Però que sigui possible no significa necessàriament que sigui convenient ni que qualsevol manera de formular-la resulti jurídicament inatacable. La qüestió decisiva no és tant si es pot protegir el parlar menorquí, sinó què es pretén protegir exactament, com es defineix el bé, amb quina finalitat i quins efectes pot produir la declaració.

La norma fonamental és la Llei 18/2019, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears. La llei protegeix tradicions, coneixements, usos socials i expressions orals transmeses de generació en generació i preveu, per a les manifestacions d’especial rellevància, la categoria de BICIM. I, significativament, inclou expressament entre els àmbits susceptibles de protecció «la llengua i les seves modalitats i particularitats lingüístiques».

Per tant, les característiques fonètiques, morfològiques, sintàctiques, lèxiques o fraseològiques pròpies del català tradicionalment parlat a Menorca poden ser objecte de protecció patrimonial.

Ara bé, que una realitat pugui ser protegida no significa automàticament que hagi de ser declarada BICIM. La llei exigeix representativitat, rellevància, vinculació amb la identitat col·lectiva, reconeixement social, transmissió generacional i vigència. Un expedient d’aquesta naturalesa ha d’identificar rigorosament quin és el bé cultural, qui en són els portadors, quins elements el caracteritzen i quines amenaces justifiquen una protecció especial.

I aquí apareix la primera dificultat.

Què és exactament el rallar en pla que es pretén declarar BICIM?

L’expressió té una indubtable força popular i sentimental, però no constitueix per ella mateixa una categoria lingüística precisa. ¿Parlam de tot el català actualment parlat a Menorca? ¿Del menorquí tradicional? ¿D’un conjunt determinat de trets fonètics, morfològics i lèxics? ¿De quina època? ¿S’hi integren les diferències entre Ciutadella, Maó i els altres pobles? ¿Com distingim allò que s’ha de conservar d’allò que és simplement conseqüència de l’evolució natural d’una llengua viva?

No són qüestions acadèmiques. Una declaració administrativa necessita delimitar l’objecte que protegeix.

I això ens condueix a un segon problema: protegir no pot significar fossilitzar.

Una llengua no és una peça arqueològica. Cada generació incorpora paraules, n’abandona d’altres, modifica pronúncies i rep influències externes. El patrimoni immaterial existeix precisament perquè una comunitat el manté viu i el recrea constantment. Pretendre fixar administrativament el menorquí d’una determinada època com el menorquí «autèntic» entraria en contradicció amb aquesta naturalesa dinàmica.

La declaració pot afavorir l’estudi, la transmissió i el coneixement de les nostres particularitats lingüístiques. Difícilment, però, podria justificar la construcció d’un codi lingüístic immutable o alternatiu.

Tampoc sembla discutible, en principi, que el Consell Insular tengui competència per tramitar l’expedient. La legislació balear atribueix als consells insulars la declaració dels BICIM. Per tant, una eventual crítica no s’hauria de centrar tant en la competència patrimonial del Consell com en fins on pot arribar aquesta competència quan allò que es protegeix és una “parla” (el rallar en pla).

I és aquí on apareix la qüestió fonamental.

Per damunt de la legislació patrimonial hi ha l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears. I l’Estatut no deixa indefinida la naturalesa lingüística dels parlars de les Illes. Estableix que la llengua pròpia és la catalana i qualifica expressament els parlars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera com a «modalitats insulars del català», que han de ser objecte d’estudi i protecció «sens perjudici de la unitat de la llengua».

Aquestes darreres paraules són capitals.

La legislació permet protegir les particularitats menorquines. Però l’Estatut determina simultàniament dins quin marc s’han de protegir: són particularitats d’una modalitat insular del català i la seva protecció no pot perjudicar la unitat de la llengua.

Per tant, no hem de caure en la falsa disjuntiva d’haver d’escollir entre defensar el menorquí o defensar el català. L’ordenament jurídic ens obliga precisament a fer compatibles les dues coses.

Podem i hem de conservar paraules, expressions, pronúncies i construccions menorquines que corren el risc de desaparèixer. Hem de documentar-les, estudiar-les, transmetre-les i prestigiar-les. La riquesa dialectal no empobreix una llengua: l’enriqueix.

Però una qüestió completament diferent seria utilitzar una figura de protecció patrimonial per construir, explícitament o implícitament, una individualitat lingüística menorquina separada del conjunt de la llengua catalana.

Aquí és on passa la línia que no hauríem de traspassar.

Una cosa és protegir el menorquí i una altra separar-lo del català. La primera no sols és jurídicament possible, sinó que l’Estatut mateix l’ordena. La segona plantejaria problemes jurídics, competencials i científics d’una naturalesa molt diferent.

Per això, abans de jutjar definitivament la iniciativa, caldrà conèixer l’expedient: què es declara exactament BICIM, com es defineix el rallar en pla, quina relació s’estableix entre el menorquí i el català i, sobretot, quines mesures concretes de salvaguarda es preveuen.

Serà aleshores quan podrem saber si ens trobam davant una legítima actuació de conservació del patrimoni lingüístic de Menorca o davant una iniciativa que, sota la voluntat de protegir-lo, pugui acabar qüestionant la unitat de la llengua de la qual forma part.

Perquè aquesta és, en definitiva, la qüestió essencial: protegir el menorquí, sí; convertir la seva protecció en un instrument per separar-lo del català, no.

Hi ha una paradoxa incòmoda en la política migratòria europea. Com més necessitada està Europa d’immigració per raons demogràfiques i laborals, més difícil resulta políticament defensar-la. I com més invoquen els governs europeus els valors democràtics davant Rússia, la Xina o qualsevol règim autoritari, més temptats semblen de relativitzar-los quan els qui truquen a la porta són migrants pobres. Espanya es troba avui al centre d’aquesta contradicció.

La crisi de Ceuta ho ha tornat a demostrar. Seria ingenu analitzar-la exclusivament com un episodi migratori. La relació entre Espanya i el Marroc és profundament asimètrica perquè Rabat disposa d’un conjunt de palanques de pressió que qualsevol govern espanyol, sigui del PSOE o del PP, es veu forçat a tenir en compte.

La primera és la immigració. El Marroc controla una de les principals portes africanes d’entrada a Europa i sap que qualsevol relaxació de la vigilància fronterera repercuteix immediatament sobre Ceuta, Melilla o les Canàries. Però Espanya necessita també la cooperació marroquina contra el jihadisme, el narcotràfic i el crim organitzat. Hi ha, a més, importants interessos comercials, pesquers i energètics. I sobre aquesta relació planen permanentment Ceuta, Melilla i el Sàhara Occidental.

Això no justifica necessàriament l’acció del govern, però si més no l’explica. En política exterior, acusar un altre Estat —el Marroc en aquest cas— exigeix calcular què s’obté i què es posa en perill. I quan l’interlocutor pot convertir unes hores de passivitat fronterera en una crisi política espanyola, la llibertat de moviments és limitada.

Antoni Puigverd situa el que ha succeït dins una estratègia marroquina molt més àmplia. Rabat vol consolidar definitivament el seu domini sobre el Sàhara Occidental, reforçar-se com a potència atlàntica nord-africana, ser determinant a l’Estret, augmentar la pressió sobre Ceuta i Melilla i convertir la immigració i la cooperació amb Europa en instruments de negociació. Tot això mentre els Estats Units reforcen Mohamed VI com un dels seus aliats estratègics a la zona.

D’aquí la pregunta de Puigverd, que és probablement la més important: sabem què vol el Marroc; ¿sabem, però, què vol Espanya?

La resposta és difícil perquè Espanya ja no discuteix només amb Rabat. Ho fa també, indirectament, amb una Europa que està canviant acceleradament la seva concepció de la immigració.

Que Giorgia Meloni defensi una política migratòria restrictiva no sorprèn. És coherent amb la seva trajectòria ideològica. Molt més significatiu és que Mette Frederiksen, primera ministra socialdemòcrata de Dinamarca, comparteixi amb ella el lideratge d’una iniciativa destinada a crear fora de la Unió Europea centres per gestionar la repatriació de migrants.

I encara ho és més que totes dues justifiquin aquesta política apel·lant a la defensa dels “valors i el patrimoni cultural cristià d’Europa”.

Aquí s’ha travessat una frontera política important. El populisme ja no necessita arribar al govern per imposar una part del seu programa. Li basta aconseguir que els partits tradicionals acceptin les seves preguntes, les seves pors i, finalment, el seu vocabulari.

És difícil separar aquesta evolució del que està significant Donald Trump per al món d’avui. No perquè els dirigents europeus obeeixin Washington, sinó perquè Trump ha convertit en extraordinàriament rendible una determinada manera d’entendre la política: la nació com una fortalesa assetjada, la frontera com a símbol d’identitat i l’immigrant com a explicació senzilla de problemes socials molt més complexos. El seu èxit ha legitimat un llenguatge polític que fa pocs anys difícilment hauria assumit una part del centredreta europeu i encara menys la socialdemocràcia.

És aquí on les dades que fa uns dies ha publicat Vicenç Fisas resulten particularment útils, perquè obliguen a separar els problemes reals de la seva explotació política.

A Espanya hi ha uns 14.000 menors estrangers no acompanyats tutelats: aproximadament un per cada 3.600 habitants. Durant el darrer any, 1.750 han estat traslladats a la Península des de Ceuta, Melilla i les Canàries. Representen el 0,003% de la població espanyola. Mentrestant, el país disposa d’1,64 milions de places hoteleres i espera rebre aquest any prop de cent milions de turistes.

Certament, un turista i un menor desemparat no són magnituds administrativament comparables. El segon necessita tutela, educació, allotjament, integració i recursos públics durant anys. Precisament per això una política responsable ha de distribuir els esforços, evitar concentracions insostenibles i dotar les administracions dels recursos necessaris.

Però les proporcions també formen part de la veritat. I aquestes xifres no descriuen un país materialment incapaç d’acollir aquests menors. Descriuen una societat en la qual resulta políticament cada vegada més difícil convèncer una part de la població que ha d’acollir-los.

Aquest és el veritable problema.

Defensar els drets humans no significa practicar una política de fronteres obertes. Un Estat té el dret i l’obligació de controlar-les. Espanya necessita cooperar amb el Marroc, combatre les màfies, ordenar els fluxos, facilitar vies legals d’immigració, retornar les persones que legalment hagin de ser retornades i impedir que determinats territoris suportin en solitari una pressió que correspon administrar al conjunt del país i, en darrera instància, a Europa.

Tot això és compatible amb una política de drets humans.

No ho és, en canvi, convertir l’immigrant en una amenaça abstracta. Un menor que arriba sol a Canàries o a Ceuta continua essent un menor, encara que la seva presència provoqui un conflicte entre governs. Una persona utilitzada pel Marroc per pressionar Espanya no deixa per això de tenir drets. Acceptar-ne la deshumanització significaria concedir a qui la instrumentalitza una victòria suplementària.

Espanya té aquí una batalla política difícil, però digna de ser lliurada. Pot defensar que controlar la immigració irregular no exigeix criminalitzar l’immigrant; que protegir les fronteres no obliga a convertir Europa en una fortalesa moral, i encara menys en nom del cristianisme; i que acollir uns milers de menors desemparats no posa en perill una societat de gairebé cinquanta milions d’habitants.

Segurament aquesta posició serà més difícil de sostenir demà que ahir. Ho serà davant el Marroc, davant alguns socis europeus i davant uns populismes reforçats per l’Amèrica de Trump. 

També pot tenir fins i tot un cost electoral. Això no ho dubt, però aquesta és precisament la prova dels principis polítics: saber si continuen essent principis quan defensar-los deixa de resultar còmode.

Hi ha una manera molt senzilla de mesurar la qualitat moral d’una societat: observar com parla dels més vulnerables. No de com els ajuda quan les coses van bé, sinó de com els contempla quan la por s’instal·la entre nosaltres.

És precisament aleshores quan apareix la temptació més antiga de la política: transformar les persones en problemes. Ja no veiem homes, dones o infants; veiem allaus, invasions, efectes crida, amenaces, riscos per a la seguretat. El llenguatge no és mai innocent. Quan canviam les paraules, acabam canviant també la mirada.

La crisi de Ceuta és, sens dubte, un problema de seguretat. També és un problema diplomàtic. Potser fins i tot és una crisi de sobirania, si es confirma que el Marroc ha utilitzat el control de la frontera com un instrument de pressió política. Tot això haurà de ser aclarit amb serenor.

Però, abans de ser res de tot això, Ceuta és una tragèdia humana.

I aquest és el primer fet que desapareix quan el debat públic queda segrestat per la confrontació política.

Encara no sabem exactament què ha passat aquests dies. És probable que el Govern espanyol hagi comès errors. També és possible que el Marroc hagi actuat amb una calculada voluntat d’obtenir avantatges polítics. Hi haurà temps per exigir responsabilitats. El que resulta més inquietant és la rapidesa amb què una part del debat europeu ha deixat de preguntar-se per les causes del drama per concentrar-se exclusivament en la recerca de culpables.

Aquest canvi de perspectiva és revelador.

Durant molts anys, el projecte europeu va descansar sobre una convicció molt simple: la dignitat humana no depèn del lloc on una persona ha nascut. Aquesta idea, que avui ens sembla gairebé evident, és una de les conquestes morals més extraordinàries de la nostra civilització. Després de dues guerres mundials, Europa va decidir que la defensa dels drets humans havia de formar part de la seva identitat.

Ara, en canvi, sembla que aquesta convicció es va afeblint.

No perquè Europa hagi deixat de parlar de drets humans, sinó perquè cada vegada els subordina més fàcilment a la por. La immigració ha deixat de ser percebuda com un fenomen humà complex per convertir-se gairebé exclusivament en un problema d’ordre públic.

Fa vint anys, Bernard Kouchner, fundador de Metges Sense Fronteres i ministre d’Afers Exteriors i Europeus en el govern de Nicolas Sarkozy, advertia d’aquest error. «Tancar la porta no serveix de res. Entraran per la finestra. Si cal, trencaran la porta.» No era una invitació a obrir les fronteres sense control. Era el reconeixement d’una realitat que la història confirma una vegada i una altra: quan milions de persones fugen de la fam, de la guerra o de la desesperança, les tanques només poden retardar el moviment, però no eliminar-lo.

La resposta, deia Kouchner, no podia ser únicament policial. Calia actuar sobre les causes profundes de les migracions, cooperar amb els països d’origen i construir una relació més justa entre el nord i el sud del planeta.

Vint anys després, aquesta reflexió sembla haver estat substituïda per una altra de molt més simple: reforçar fronteres, augmentar controls i atribuir qualsevol política d’integració a un suposat «efecte crida».

És legítim discutir qualsevol decisió concreta dels governs. També la regularització extraordinària impulsada aquests mesos a Espanya. Però el debat no pot ignorar una realitat elemental: regularitzar no significa crear immigrants. Significa reconèixer jurídicament persones que ja viuen entre nosaltres, que treballen, que sostenen sectors sencers de la nostra economia i que, precisament perquè romanen en la clandestinitat, són més vulnerables a l’explotació i a les màfies.

La paradoxa és enorme.

Europa necessita aquesta immigració. La seva demografia la necessita. La seva economia la necessita. El seu sistema de pensions la necessita. Els hospitals, les residències, el camp, la construcció o el turisme la necessiten. I, tanmateix, una part creixent del discurs polític continua presentant els immigrants gairebé exclusivament com una amenaça.

És aquí on el debat deixa de ser polític per convertir-se en moral.

Cap societat no pot renunciar a controlar les seves fronteres. Però tampoc no pot renunciar als principis que justifiquen la seva existència. La seguretat és imprescindible. La legalitat també. Però cap de les dues no pot convertir-se en una coartada per deixar de veure les persones.

Quan la política només parla de fronteres, acaba oblidant què és allò que les fronteres haurien de protegir.

No protegeixen únicament un territori. Protegeixen una determinada idea de civilització.

I aquesta idea es fonamenta en una convicció molt antiga: que tota persona té una dignitat que cap passaport no pot concedir ni retirar.

Si Europa acaba oblidant aquesta veritat, potser conservarà les seves fronteres.

Però haurà començat a perdre la seva ànima.

Hi ha una temptació molt humana davant dels grans personatges de la història: reduir-los a una caricatura. Napoleó és l’ambició. Hitler és la bogeria. Stalin és la crueltat. Trump és el pallasso. Aquesta temptació ens ajuda a simplificar la història i, sobretot, a tranquil·litzar la consciència. Si els problemes tenen nom i cognoms, sembla que desapareixeran quan desaparegui qui els encarna. Donald Trump s’ha convertit en un d’aquests monstres útils. L’hem qualificat de boig, de pallasso, de narcisista, d’histrió. Potser és una mica de tot això. Però potser que, precisament per això, deixem d’entendre allò que realment representa.

Aquest és el gran mèrit del dossier que la revista El Temps (juliol 2026) ha dedicat al segon mandat de Trump. Tant l’article d’Àlex Milian, En mans de l’histrió, com l’entrevista al periodista i analista internacional Néstor Prieto, autor de Imperio herido. Trump y la transición a un nuevo orden mundial, parteixen d’una idea que obliga el lector a abandonar la comoditat dels tòpics: Trump no és una excepció. És un símptoma.

Milian dibuixa un panorama inquietant. Les opinions de Mariano Aguirre, Riccardo Alcaro i Reed Brody descriuen uns Estats Units on els contrapoders s’afebleixen, les institucions es desgasten, la desigualtat augmenta i la política exterior esdevé cada vegada més agressiva. Però el seu article evita caure en la temptació més fàcil: convertir Trump en l’únic responsable de tot plegat. Al contrari, suggereix que el president és la manifestació més visible d’un procés molt més profund, d’una democràcia que fa anys que acumula fractures.

És Néstor Prieto, però, qui formula la idea més suggeridora de tota la sèrie quan afirma que “Trump desentona, però la partitura és la mateixa”. Costa resumir millor una realitat tan complexa.

Durant dècades, Europa ha preferit pensar que existien dos Estats Units: el de la diplomàcia elegant i el de la força bruta. El de Kennedy, Obama o Biden davant del de Trump. Prieto obliga a revisar aquesta comoditat intel·lectual. Trump no inventa la rivalitat amb la Xina, ni la voluntat de controlar els grans recursos estratègics, ni la doctrina Monroe, ni l’ambició d’hegemonia global. Tot això existia abans. La diferència és que ell ha decidit deixar de dissimular-ho. Ha substituït els eufemismes diplomàtics per una franquesa grollera que escandalitza perquè fa visible allò que durant molts anys s’havia revestit del llenguatge de la democràcia, dels drets humans o de la llibertat.

Potser aquesta és la paradoxa més desconcertant de Trump. La seva vulgaritat acaba revelant amb més nitidesa els interessos permanents de l’imperi que la sofisticació dels seus predecessors.

També resulta estimulant la manera com Prieto qüestiona una altra idea molt arrelada: la del declivi inevitable dels Estats Units. Fa mig segle que anunciem la seva decadència. Després del Vietnam havia de venir el Japó; més tard, Europa; després la Xina. I, tanmateix, els Estats Units continuen determinant bona part de la política mundial. No amb la comoditat de fa trenta anys, certament, però encara amb el dòlar, amb centenars de bases militars, amb Hollywood, amb Silicon Valley i amb una capacitat tecnològica que cap altre estat pot igualar. L’imperi no és invulnerable, però tampoc és moribund. És, com resumeix magníficament el títol de l’entrevista, “un animal ferit però no agònic”.

Potser és aquí on tots dos textos deixen la reflexió més útil. Ens hem acostumat a interpretar el món com si la història avancés inevitablement cap al multilateralisme, la cooperació i la progressiva desaparició de la força. Però Ucraïna, Gaza, Veneçuela o l’Iran recorden que la geopolítica mai no havia desaparegut. Érem nosaltres qui havíem decidit mirar cap a una altra banda.

La novetat, de fet, no és la guerra, sinó la tecnologia. Els exèrcits continuen existint, però ara comparteixen protagonisme amb algoritmes, intel·ligència artificial i corporacions capaces d’acumular més informació que molts governs. Quan Prieto descriu l’aliança entre Trump i els grans magnats de Silicon Valley no està parlant només d’una coincidència política, sinó de l’aparició d’una nova forma de poder. Els antics imperis necessitaven acer, petroli i soldats; el nou també necessita dades, capacitat de càlcul i empreses privades capaces de decidir, gairebé en temps real, què es veu, què es compra, què es pensa i, fins i tot, com es fa una guerra.

Potser algunes tesis dels entrevistats admeten matisos. És saludable que sigui així. Però el valor del treball d’Àlex Milian consisteix precisament a obligar-nos a pensar més enllà de les simpaties o les antipaties que desperta Trump. En un temps dominat pels titulars instantanis i per les opinions de cent quaranta caràcters, resulta gairebé revolucionari recordar que la història no acostuma a explicar-se a través dels temperaments, sinó de les estructures.

Per això potser la pregunta més important no és quant temps continuarà Donald Trump ocupant la Casa Blanca. La qüestió és una altra: quan Trump desaparegui, desapareixeran també les fractures socials que l’han fet possible? Desapareixerà la nova aliança entre tecnologia i poder, i aquella vella lògica imperial que, com recorda Néstor Prieto, existia molt abans que ell arribés a la presidència? Si la resposta és negativa, haurem de reconèixer que Trump mai no ha estat l’excepció. Només ha estat el mirall en què un imperi ha deixat de fingir qui era.

La política contemporània s’ha convertit en un exercici de funambulisme on la paraula donada té la mateixa caducitat que un missatge efímer a les xarxes socials. Vivim en un ecosistema públic on la coherència es penalitza com una feblesa i el canvi sobtat de criteri es disfressa d’un pragmatisme buit, sovint batejat amb eufemismes com el “sentit d’Estat”. Aquesta realitat, lluny de ser una simple anècdota de la gestió diària, està covant una crisi de credibilitat profunda que afecta les línies de flotació de les nostres institucions i, el que és pitjor, del propi imaginari col·lectiu.

No es tracta només d’incomplir promeses electorals —fet que pot ser inevitable quan la realitat imposa rectificacions—, sinó d’assistir a girs polítics que, pocs dies abans, eren presentats com a absolutament impossibles. Pactes descartats amb solemnitat que acaben essent imprescindibles, línies vermelles que s’esborren sense cap explicació convincent o decisions justificades amb arguments exactament oposats als defensats mesos enrere. Quan aquestes contradiccions deixen de requerir una explicació pública, el missatge implícit és que la memòria dels ciutadans és massa curta perquè valgui la pena retre comptes.

Un dels símptomes més evidents d’aquesta degradació és la facilitat amb què es normalitzen discursos que, fins fa poc, formaven part dels marges inacceptables del sistema. L’espectacle de veure líders polítics cedir posicions ideològiques o de tensar la corda negociadora mostra una pressa alarmant per aconseguir el poder a qualsevol preu. Quan els partits tradicionals assumeixen de manera gairebé automàtica el marc mental de la ultradreta, no només claudiquen davant d’eslògans buits que esquiven la legalitat constitucional; també esdevenen responsables directes del seu creixement. La responsabilitat de frenar la radicalització de l’espai públic no pot recaure mai en una sola formació. És un deure col·lectiu que s’està abandonant per pura conveniència aritmètica, obrint la porta a una transformació subtil però perillosa de la societat que ens fa oblidar qui som realment.

A l’altre costat de l’espectre, la resposta institucional a les pròpies flaqueses no és gaire més encoratjadora. S’ha instal·lat una perversa cultura de la inacció que confia en el pas del temps —sovint esperant que el parèntesi estival o el soroll mediàtic dilueixin l’impacte de les crisis— com a principal estratègia de supervivència. Els casos de corrupció i les investigacions judicials que afecten alts càrrecs de l’administració reben sovint el silenci o la minimització com a única resposta política. Aquesta actitud xoca frontalment amb les lliçons d’exemplaritat que els mateixos governants exigien en el passat quan ocupaven els bancs de l’oposició.

Recordar l’hemeroteca no és un exercici de nostàlgia, sinó un deure democràtic. Quan es proclamava amb contundència que la corrupció destrueix la fe en les institucions i devalua la qualitat de la presidència si no hi ha una reacció ferma, es fixava un llistó ètic molt alt. Aplicar avui una tebiesa calculada davant de situacions similars destrueix la legitimat moral del discurs públic. Els ciutadans assisteixen a una doble vara de mesurar que alimenta el cinisme social: allò que ahir era motiu immediat de dimissió o de moció de censura, avui es converteix en un assumpte menor que cal contextualitzar o esperar que s’oblidi.

L’hemeroteca, tanmateix, no només desemmascara contradiccions; també evidencia que el llenguatge polític ha anat rebaixant progressivament el seu nivell d’exigència. Conceptes com responsabilitat, transparència o regeneració institucional, que havien ocupat el centre del debat públic, sovint queden reduïts a eslògans de campanya sense traducció efectiva quan arriba l’hora de governar. Aquesta erosió del significat de les paraules és especialment nociva perquè converteix la desconfiança en una actitud permanent de la ciutadania.

El gran perill d’aquest escenari és que el problema de fons no desapareix quan s’acaba la temporada política o quan canvia el focus de l’actualitat. Les imputacions queden escrites, la feblesa institucional es cronifica i la desconfiança ciutadana es va acumulant de manera silenciosa. La pèrdua de fe en la vigència de l’Estat de dret no es produeix de cop, sinó per un desgast constant provocat per la manca d’una resposta política d’acord amb el dany ocasionat. Quan els governants confien la seva continuïtat a la fatiga de l’electorat, estan jugant amb un foc que pot cremar els fonaments del sistema compartit.

Ens trobem, doncs, davant d’un mirall incòmode. Per un costat, una dreta disposada a normalitzar l’extremisme amb una rapidesa que espanta per tal de lligar governs; per l’altre, una esquerra que s’aferra al càrrec rebaixant l’exigència ètica que un dia va utilitzar com a bandera per arribar-hi. Aquest és el món real que vivim: un espai on la veritat i la coherència s’han devaluat fins a esdevenir simples béns de consum polític intercanviables segons les necessitats del moment.

Escriure sobre la realitat actual implica, necessàriament, denunciar aquest buit generalitzat i assenyalar que la responsabilitat és compartida. Si la política es redueix a un joc tàctic on ningú assumeix les conseqüències dels seus actes ni de les seves aliances, la qualitat de la nostra democràcia seguirà caient en picat. La democràcia no es deteriora només quan es vulneren les lleis; també s’afebleix quan es banalitzen els compromisos, quan els principis esdevenen negociables i quan la ciutadania acaba assumint que tots els actors polítics actuaran igual davant les mateixes circumstàncies. És aleshores quan la resignació substitueix l’exigència cívica, i aquest és, probablement, el cost més alt que una societat pot pagar. El pas del temps pot apaivagar els titulars de premsa, però la ferida en la credibilitat de les institucions trigarà molt més temps a tancar-se, si és que realment hi ha voluntat de curar-la des de la base de l’exemplaritat.

La polèmica suscitada per les paraules de l’arquebisbe Luis Argüello a la clausura de l’Escola d’Estiu 2026, organitzada conjuntament per la Conferència Episcopal Espanyola, la Universitat Pontifícia de Salamanca i la Fundación Pablo VI, era probablement previsible. En afirmar que “quan un Estat oblida l’ètica es converteix en una banda de lladres”, i afegir tot seguit “als fets em remeto”, feia gairebé inevitable que la seva reflexió, inspirada en sant Agustí, fos llegida en clau política, encara que després precisés que no pretenia referir-se explícitament al Govern. Un president de la Conferència Episcopal Espanyola no pot ignorar que les seves paraules seran interpretades en aquest context.

Dit això, cal també advertir que també s’ha produït un fenomen preocupant: la reducció del pensament d’Argüello a unes poques frases descontextualitzades. És el que s’ha vist, per exemple, en algunes interpretacions de les seves paraules sobre immigració. És cert que va afirmar que els immigrants tenen deures d’integració, que va criticar una cultura assistencialista i que va advertir que l’Estat no pot convertir-se en una “Càritas laica”. També és cert que va denunciar una democràcia que, segons ell, corre el risc de fabricar ciutadans passius a força de subvencions.

Aquestes afirmacions existeixen i és legítim discutir-les. Però el que potser ja no és tan just és presentar-les com si resumissin la seva posició sobre la immigració. Perquè el mateix Argüello ha estat un dels bisbes espanyols que amb més claredat ha defensat la regularització de centenars de milers de migrants en situació irregular (contradient els posicionaments ideològics de Vox en aquest camp i també els que ha sostingut el PP oposant-se a l’acció del Govern), ha denunciat que aquestes persones no poden romandre jurídicament en una “terra de ningú” i ha reiterat, en sintonia amb els papes Francesc i Lleó XIV, que la dignitat de la persona migrant és innegociable.

Quan es prescindeix d’aquest context, el retrat d’Argüello queda inevitablement esbiaixat. No és una imatge falsa, la que se’n fa; és una imatge parcial. I les imatges parcials acostumen a alimentar més la polarització que la comprensió.

Tanmateix, seria un error atribuir tota la responsabilitat als comentaristes o als mitjans. Perquè qui presideix la Conferència Episcopal Espanyola sap —o hauria de saber— que les seves paraules difícilment seran percebudes com les opinions d’un intel·lectual o d’un bisbe més. Ho vulgui o no, parla amb una autoritat institucional que exigeix una prudència especial, no només en el llenguatge, sinó també en els escenaris que escull per intervenir.

En aquest sentit, probablement no va ser un encert acceptar la clausura, l’estiu del 2024, d’un curs d’ISSEP, una escola de formació ideològica on compartia programa amb diversos referents pròxims a Vox. Tampoc va contribuir a preservar aquesta necessària distància institucional la presentació, al costat de Santiago Abascal, d’un llibre de Miguel Ángel Quintana Paz, un dels intel·lectuals vinculats a la Fundación Disenso. És cert que cap d’aquests actes converteix Argüello en participant del think tank oficial de Vox ni permet identificar-lo amb el seu projecte polític. Però també és cert que aquests gestos projecten una determinada imatge pública i condicionen la manera com després són llegides les seves paraules.

Quan, a més, s’hi afegeixen expressions tan contundents com la referència a l’Estat convertit en una “banda de lladres”, el risc és que el conjunt del seu missatge quedi atrapat en una lectura partidista que acaba eclipsant altres aportacions seves molt més matisades, especialment en matèria social i migratòria. És una llàstima, perquè algunes de les seves reflexions mereixerien una atenció més serena. La insistència que els drets comporten també deures, o la prevenció davant una cultura que afebleixi la responsabilitat personal, formen part d’una llarga tradició de la doctrina social de l’Església i són perfectament discutibles en una societat democràtica.

Però quan aquestes idees apareixen associades a escenaris i expressions que es perceben com a intervencions partidistes, acaben perdent força i credibilitat. El debat deixa de centrar-se en el seu contingut i deriva cap a una confrontació política que ningú no sembla interessat a superar.

Potser aquesta és la principal lliçó que ofereix aquesta controvèrsia. Els crítics d’Argüello haurien d’evitar caricaturitzar un pensament més ric i matisat del que sovint es presenta. Però Argüello també hauria de ser conscient que la seva autoritat eclesial reclama una contenció que va més enllà del dret, indiscutible, a expressar opinions sobre la vida pública.

La prudència és una virtut clàssica del cristianisme. Com ens explicava López Aranguren a la seva “Ética”, seguint en això a Aristòtil, la phrónesis (que és com en deien els grecs de prudència), no consisteix a callar, sinó en la capacitat de discernir què convé fer en una situació concreta per assolir el bé. És, en definitiva, la virtut de saber on i com convé parlar perquè el missatge no quedi devorat pel soroll. Quan això no passa, no només se’n ressent la credibilitat d’una persona; també la de la institució que representa. I això és un preu massa alt per a una Església que aspira a ser escoltada més pel que anuncia que per les polèmiques que suscita.

La sentència núm. 386/2026, dictada per la Sala Primera del Tribunal Suprem l’11 de març de 2026, representa un dels pronunciaments més rellevants dels darrers anys en matèria de patrimoni públic i memòria democràtica. La resolució confirma definitivament que el Pazo de Meirás no va ser mai una propietat privada de Francisco Franco ni dels seus hereus, sinó un bé que va pertànyer a l’Estat des del moment de la seva adquisició.

El litigi s’havia iniciat arran de la demanda presentada per l’Estat i diverses administracions gallegues contra els nets de Franco. L’objectiu era obtenir la declaració de nul·litat de les transmissions que havien consolidat la titularitat privada del Pazo i recuperar-ne la possessió per al seu legítim propietari: l’Estat. Tant el Jutjat de Primera Instància com l’Audiència Provincial van donar la raó a les administracions demandants, i ara el Tribunal Suprem confirma aquella decisió, tot desestimant els recursos presentats tant pels hereus de Franco com per les administracions, aquestes últimes únicament pel que fa a la liquidació de les despeses derivades de la possessió del bé.

La qüestió jurídica fonamental era determinar qui havia estat el veritable propietari i posseïdor del Pazo des de 1938. Els hereus de Franco sostenien que el dictador havia adquirit el domini mitjançant una escriptura de compravenda formalitzada el 1941 i que havia posseït la finca en concepte de propietari. Alternativament, afirmaven que, després de la mort de Franco el 1975, els seus hereus havien continuat posseint el Pazo durant prou temps per adquirir-ne la propietat per usucapió o prescripció adquisitiva.

El Tribunal Suprem rebutja de manera contundent aquesta tesi. La Sala considera acreditat que, des del primer moment, el Pazo va quedar destinat al servei públic de l’Estat. No es tractava simplement de la residència privada del cap de l’Estat, sinó d’un immoble utilitzat per desenvolupar funcions institucionals: s’hi celebraven Consells de Ministres, recepcions oficials, reunions amb autoritats i altres actes propis de l’activitat pública. A més, les obres de condicionament, manteniment i funcionament eren sufragades amb recursos públics i l’immoble era ocupat per funcionaris de l’Administració. Tots aquests elements demostren, segons el Tribunal, que qui exercia les facultats pròpies del propietari era l’Estat i no Francisco Franco a títol personal.

La sentència aprofundeix també en un dels conceptes clau del dret civil: la possessió en concepte de propietari. El Codi Civil exigeix que, perquè pugui produir-se la usucapió (adquisició de la propietat per l’ús exclusiu durant un temps determinat), la possessió sigui pública, pacífica, ininterrompuda i, sobretot, exercida com si el posseïdor fos realment el propietari. No n’hi ha prou amb la voluntat subjectiva de considerar-se amo del bé; cal que aquesta condició es manifesti externament mitjançant actes que només podria realitzar el titular del domini. Precisament aquests actes són els que, segons el Tribunal Suprem, va desenvolupar de manera continuada l’Estat entre 1938 i 1975.

Un altre dels arguments dels recurrents consistia a afirmar que determinades dades administratives demostraven la propietat privada de Franco, especialment perquè figurava com a titular cadastral i pagava els impostos corresponents sobre la finca. El Tribunal també desmunta aquesta pretensió. Recorda que el Cadastre té una finalitat exclusivament administrativa i tributària, però no acredita la titularitat dominical ni altera la possessió jurídica d’un immoble. El pagament de l’IBI o d’altres tributs tampoc constitueix una prova concloent de propietat, especialment quan existeixen altres indicis molt més sòlids que evidencien que era l’Estat qui exercia les facultats dominicals sobre el Pazo.

La resolució dedica una part especialment rellevant a analitzar la figura de la desafectació dels béns de domini públic. Els hereus de Franco sostenien que, després de la mort del dictador, el Pazo havia deixat de prestar un servei públic i havia passat automàticament a ser un bé patrimonial susceptible de ser adquirit per usucapió.

El Tribunal Suprem recorda que els béns de domini públic gaudeixen, per mandat constitucional, dels principis d’inalienabilitat, inembargabilitat i, especialment, imprescriptibilitat. Això significa que no poden adquirir-se pel simple transcurs del temps. Perquè un bé deixi de formar part del domini públic és necessari que es produeixi una desafectació. Tot i que la jurisprudència havia admès excepcionalment la desafectació tàcita en alguns supòsits històrics, aquesta només és possible quan existeixen actes administratius concloents i incompatibles amb el manteniment de la destinació pública. La mera inactivitat administrativa o el simple pas dels anys no són suficients. En el cas del Pazo de Meirás, el Tribunal conclou que no s’ha acreditat cap acte que permeti afirmar que l’Estat hagués decidit abandonar la seva naturalesa pública.

La sentència també respon a l’argument subsidiari dels hereus segons el qual haurien adquirit la propietat per usucapió extraordinària després de la mort de Franco. Encara que el Tribunal considera que aquesta qüestió resulta pràcticament irrellevant si s’accepta que el bé mai no va deixar de ser de domini públic, igualment analitza el motiu perquè havia estat plantejat en el recurs de cassació. La Sala conclou que la possessió dels hereus en concepte de propietaris no pot situar-se fins a l’inici dels anys noranta, de manera que quan es va presentar la demanda el juliol de 2019 encara no havia transcorregut el termini de trenta anys que exigeix l’article 1959 del Codi Civil per a la usucapió extraordinària dels béns immobles. A més, mentre el Pazo va estar afectat al servei públic, qualsevol termini de prescripció era jurídicament impossible.

Precisament aquest últim aspecte ha generat algun debat entre juristes. El registrador Joaquín Delgado Ramos ha assenyalat que, si el Tribunal afirma que el Pazo va romandre sempre dins del domini públic i mai no va existir una desafectació, no hauria estat necessari entrar a calcular si els hereus havien complert o no el termini de la usucapió, ja que els béns demanials són imprescriptibles. Álvaro José Martín Martín, també registrador, respon, tanmateix, que el Tribunal estava obligat a donar resposta a cadascun dels motius de cassació formulats pels recurrents, entre els quals figurava expressament aquesta qüestió. També destaca que resulta sorprenent que en una sentència de més de vuitanta pàgines no hi hagi pràcticament cap referència a la Llei Hipotecària (una llei per a la qual els registradors sentim debilitat), probablement perquè cap de les parts la va invocar durant el procediment.

En definitiva, la resolució del Tribunal Suprem transcendeix el cas concret del Pazo de Meirás. La sentència fixa una doctrina clara sobre la diferència entre la figura institucional del cap de l’Estat i el seu patrimoni personal, reforça la protecció dels béns de domini públic davant de possibles apropiacions privades i recorda que la titularitat cadastral o el pagament d’impostos no constitueixen proves suficients del dret de propietat. Més enllà del seu evident impacte històric i simbòlic, la decisió es converteix també en una resolució de gran transcendència jurídica sobre els límits de la usucapió, la possessió en concepte de propietari i el règim dels béns públics.

Hi ha catàstrofes naturals que, més que destruir un país, el despullen. El doble terratrèmol que ha sacsejat Veneçuela ha fet caure edificis, infraestructures i barris sencers, però també ha deixat al descobert una realitat molt més profunda: la incapacitat d’un Estat per protegir els seus ciutadans i la dificultat gairebé insuperable de reconstruir-se quan el propi destí nacional està condicionat pels interessos de potències estrangeres.

És fàcil atribuir tota la responsabilitat al fracàs de la revolució bolivariana. De fet, hi ha motius per fer-ho. Després de més d’un quart de segle de chavisme, un país que disposa de les reserves de petroli més grans del món presenta una administració feble, una burocràcia excessiva, serveis públics deteriorats i una enorme dependència dels subsidis. La promesa de construir un Estat fort al servei dels més humils ha acabat derivant, segons els seus crítics, en un sistema incapaç de respondre quan arriba la prova més exigent: salvar vides.

Però limitar-se a aquest diagnòstic seria explicar només una part de la història.

La Veneçuela d’avui no és únicament un Estat que arrossega les conseqüències de dècades de mala gestió. És també un país profundament condicionat per una intervenció exterior que respon molt més a interessos geopolítics i econòmics que a una voluntat sincera d’acompanyar la seva recuperació institucional.

Els Estats Units exerceixen una influència determinant sobre el govern veneçolà sorgit després de la caiguda de Nicolás Maduro. Aquesta tutela planteja una pregunta inevitable: quin és el projecte nord-americà per a Veneçuela?

Costa trobar-hi una resposta que vagi més enllà del petroli.

El mateix Donald Trump no ha fet gaires esforços per dissimular-ho. En diverses intervencions públiques ha continuat vinculant l’èxit de la seva política veneçolana a l’accés als recursos energètics del país. L’ajuda humanitària enviada després del terratrèmol és necessària i mereix ser reconeguda, però també arriba després que la mateixa administració nord-americana hagués reduït considerablement la seva estructura internacional d’assistència humanitària. És difícil no preguntar-se si aquesta solidaritat respon a una convicció moral o a la necessitat de preservar la credibilitat internacional dels Estats Units en un territori que considera estratègic.

La gestió de l’espai aeri durant els primers dies de la tragèdia constitueix un exemple revelador d’aquesta complexitat. Durant hores es va estendre la idea que era el govern veneçolà qui impedia l’arribada de rescatadors internacionals. Posteriorment van aparèixer informacions que atribuïen les restriccions a decisions adoptades des de Washington. Sigui quin sigui el grau de responsabilitat de cadascú, el més preocupant és comprovar fins a quin punt la batalla política va acabar eclipsant la prioritat absoluta: rescatar persones encara atrapades sota les runes.

Quan la propaganda ocupa el lloc de la informació, les víctimes passen a un segon pla.

En aquest escenari també emergeix la figura de María Corina Machado. Per a molts veneçolans representa l’alternativa democràtica després de dècades de chavisme. Per a altres (entre els quals jo m’incloc), representa una dreta liberal i conservadora alineada amb el corrent polític que avui encapçalen Javier Milei a l’Argentina, Keiko Fujimori al Perú i Abelardo de la Espriella a Colòmbia, tots ells favorables a una estreta relació amb els Estats Units. El seu discurs defensa una ruptura gairebé total amb l’herència bolivariana i aposta per una economia molt més liberal, amb una estreta sintonia amb Washington.

Tanmateix, fins i tot aquesta alternativa sembla topar amb les contradiccions dels seus propis aliats. Les informacions publicades aquests dies indiquen que les autoritats nord-americanes haurien desaconsellat el seu retorn immediat a Veneçuela perquè podia alterar l’estabilitat política durant la gestió de l’emergència. El fet resulta paradoxal: la dirigent considerada durant anys com la principal referència de l’oposició veu limitada la seva actuació precisament per aquells que, en teoria, comparteixen bona part del seu projecte polític.

Això posa de manifest una realitat incòmoda. Les grans potències acostumen a defensar principis democràtics mentre aquests coincideixen amb els seus interessos estratègics. Quan deixen de coincidir-hi, el pragmatisme acostuma a imposar-se.

Mentrestant, la societat veneçolana continua atrapada entre diverses decepcions. D’una banda, un model polític que prometia justícia social i que ha acabat mostrant greus limitacions institucionals. De l’altra, una tutela exterior que no sembla orientada a reconstruir una democràcia sòlida, sinó a garantir estabilitat suficient perquè continuï funcionant una determinada arquitectura d’interessos econòmics.

És una situació extraordinàriament difícil de revertir.

Cap reconstrucció serà possible si les institucions continuen sent febles. Però tampoc no serà viable si el futur del país continua decidint-se principalment en funció dels interessos energètics d’una potència estrangera. La reconstrucció física dels edificis serà molt més senzilla que la reconstrucció de la confiança dels ciutadans en les seves institucions.

Veneçuela necessita ajuda internacional. Probablement la necessitarà durant molt de temps. Però aquesta ajuda només serà realment útil si va acompanyada del respecte a la capacitat dels veneçolans per decidir el seu propi futur. Cap país pot reconstruir-se plenament mentre la seva política interior sigui percebuda com un simple apèndix dels interessos d’actors externs.

El terratrèmol ha destruït moltes ciutats. Però la tragèdia més profunda és una altra: la sensació que Veneçuela continua sense ser plenament propietària del seu destí. Entre les ruïnes del model bolivarià i els càlculs geopolítics dels Estats Units, el poble veneçolà corre el risc de tornar a quedar orfe. I aquesta és una devastació que cap equip de rescat no pot reparar.

La política té aquestes ironies que els novel·listes envegem. Un jutge que probablement considera que està posant contra les cordes el president del Govern podria acabar convertint-se en el seu millor aliat. No perquè canviï el sentit de les seves resolucions ni perquè deixi d’investigar el que considera investigable, sinó perquè, de vegades, la forma pesa tant com el fons.

En un Estat de dret, els jutges no només han de ser imparcials; també ho han de semblar. Aquest principi no és una frivolitat estètica, sinó una exigència jurídica. La confiança en la justícia no descansa únicament en l’encert de les seves decisions, sinó també en la percepció que aquestes s’han adoptat amb serenitat, proporcionalitat i una motivació estrictament jurídica.

És precisament aquí on la darrera interlocutòria del jutge Juan Carlos Peinado pot haver produït un efecte polític exactament contrari al que molts dels seus partidaris esperaven.

Durant dos anys, el relat dominant de l’oposició ha estat senzill: la justícia investiga i el Govern intenta desacreditar-la. Aquest esquema funcionava mentre la discussió girava al voltant dels indicis, les diligències o les decisions processals. Però la situació canvia quan el debat deixa de centrar-se en Begoña Gómez i passa a centrar-se en el mateix jutge.

La referència de la interlocutòria a la possibilitat que els policies encarregats de la seva protecció poguessin facilitar una eventual fugida ha provocat una reacció sorprenent, però lògica. No només han protestat el Govern i el PSOE. També ho han fet sindicats policials de sensibilitats molt diverses, inclosos alguns especialment crítics amb l’Executiu, que han qualificat aquestes afirmacions de desproporcionades i ofensives per al conjunt del cos policial.

Quan fins i tot els teus crítics habituals coincideixen amb els teus adversaris, no és que tots s’hagin posat d’acord; és que alguna cosa grinyola.

Encara més significativa és la reacció del mateix Consell General del Poder Judicial, que ha considerat prou rellevant la controvèrsia per estudiar si les afirmacions del magistrat poden justificar algun tipus d’actuació disciplinària. Que finalment hagi descafeïnat la qüestió i deixat la possible sanció en mans d’un jutge conservador, de la corda del mateix Peinado, no treu importància al fet. Simplement ens mostra com carrisquegen les frontisses de la justícia a Espanya, on el Tribunal Suprem ha condemnat l’exministre Ábalos a 24 anys de presó i, pràcticament, ha absolt el corruptor Aldama, que no anirà a la presó ni haurà de tornar els 3,7 milions adquirits fraudulentament. Creieu-me si us dic que fa basques llegir els paràgrafs de la sentència on el nostre més alt Tribunal intenta justificar la decisió que ha pres per “salvar el soldat Aldama”.

Tornat a l’actuació del jutge Peinado, analitzada des del punt de vista jurídic, el problema que presenta no és que hagi adoptat mesures cautelars. Aquestes hi són precisament perquè els jutges les puguin adoptar quan concorrin els requisits legals. El debat se situa en la motivació.

El dret processal exigeix que qualsevol limitació de drets fonamentals estigui sustentada en indicis objectius, sigui necessària i resulti proporcionada. La motivació no és un simple exercici literari; és la garantia que permet controlar la racionalitat de la decisió judicial.

Quan aquesta motivació incorpora hipòtesis extraordinàries sense una base fàcilment identificable —com ara la possibilitat que funcionaris policials actuïn il·legalment facilitant una fugida— el focus deixa de situar-se sobre el risc processal de la investigada i passa a concentrar-se en la solidesa argumental de la resolució.

Quan les resolucions judicials sorprenen fins i tot els professionals neutrals, el relat de Pedro Sánchez sobre la politització de la justícia guanya credibilitat. Això no fa que la ciutadania cregui automàticament en la innocència de Begoña Gómez, però sí que detecti un biaix ideològic en l’actuació d’un jutge que hauria de ser del tot imparcial.

Aquesta percepció és políticament molt valuosa per al president, perquè de seguida l’opinió pública desplaça el focus des de la investigada cap a la instrucció del jutge. I en política, canviar el subjecte del debat d’aquesta manera és la millor notícia possible per al Govern.

La força del Poder Judicial —no ho dubtin— depèn de la seva autocontenció i prudència. I quan aquesta sembla afeblir-se, la institució es ressent. Tot i que el jutge Peinado busqués reforçar la seva posició amb les decisions preses contra Begoña Gómez, la seva argumentació pot acabar oferint al Govern el millor argument polític disponible. Perquè en democràcia, les institucions són fortes quan coneixen els seus límits, i això inclou els jutges. Crec, per tant, que el principal favor polític a Sánchez no l’ha fet cap dels seus assessors, sinó el mateix jutge Peinado amb les seves excèntriques decisions.

Tot i així, i sense desdir-me de res del que acab de manifestar, vull recordar, però, que el primer ministre conservador anglès, Harold Mcmillan, va dimitir l’any 1963 a causa de l’escàndol sexual provocat pel seu ministre John Profumo,  i que el canceller socialdemòcrata alemany Willy Brand, també deixà voluntàriament el govern l’any 1974 per l’espionatge de Günter Guillaume, un dels seus col·laboradors. Dos casos, per cert, on va quedar provat que cap dels dos primers ministres va tenir responsabilitat directa en els fets. Tot i així, van assumir els errors dels seus col·laboradors i, per una clara exigència democràtica, van presentar la dimissió.

Vull dir amb això que, tengui o no Pedro Sánchez responsabilitat directa en els escàndols que l’envolten, el seu grau de culpa in eligendo és, sens dubte, prou elevat com per seguir l’exemple d’aquells dos polítics, que representaven ideologies diverses, però que, davant l’adversitat, van assumir un mateix principi ètic renunciant a la presidència dels seus respectius governs.

Us escric com a catòlic. No com a teòleg, ni com a expert en afers eclesials o polítics, sinó simplement com un creient que aquests dies ha escoltat amb atenció les vostres paraules durant la visita a Espanya.

Molts han posat l’accent en el vostre discurs al Congrés dels Diputats. És comprensible. Vivim temps convulsos. La polarització sembla haver substituït el debat, la sospita erosiona la confiança pública i la tecnologia avança amb una velocitat que sovint supera la nostra capacitat moral per governar-la. En aquest context, les vostres paraules sobre la dignitat humana, sobre la necessitat de posar la persona per damunt de qualsevol lògica de poder o de benefici, han ressonat amb força.

Però, si em permeteu dir-ho, el discurs que més m’ha interpel·lat no ha estat aquell que vau adreçar als representants polítics, sinó el que vau pronunciar davant dels bisbes espanyols.

Potser perquè allí no parlàveu tant del país com de l’ànima del país. Potser perquè allí no proposàveu solucions, sinó una mirada.

Mentre molts intentaven llegir els vostres discursos en clau ideològica, jo tenia la impressió que vós parlàveu d’una qüestió més profunda: de la necessitat de recuperar un cor capaç d’escoltar.

La metàfora del pelegrinatge que articula tot el vostre discurs em sembla d’una bellesa singular. No presenteu l’Església com una fortalesa assetjada ni com una institució obsessionada per conservar-se. La presenteu com un poble en camí. I en aquest camí apareix una pregunta que em sembla decisiva: què hem de conservar i què hem de deixar enrere?

Vivim en una època de simplificacions. Alguns creuen que tota tradició és una càrrega. Altres sospiten que qualsevol canvi és una traïció. Vós refuseu aquests dos extrems. Ens recordeu que hi ha equipatges inútils que dificulten l’avanç, però també tresors que no poden abandonar-se.

Aquest equilibri entre memòria i renovació és, al meu entendre, una de les aportacions més valuoses del vostre missatge.

També m’ha impressionat que no parleu gaire de xifres. No us lamenteu de la disminució de la pràctica religiosa ni convertiu la secularització en una mena d’apocalipsi cultural.

La vostra preocupació sembla una altra: Ens costa escoltar. Ens costa comprendre. Ens costa dialogar. Ens costa aprendre el llenguatge dels altres.

Potser aquesta és una de les malalties més profundes del nostre temps. No només dins de l’Església, sinó també en la societat. Tots parlem i pocs escoltem. Tots opinem i gairebé ningú intenta comprendre.

Per això em va semblar especialment suggeridora la vostra evocació de les planes castellanes (tan llunyanes del meu entorn vital). Aquells paisatges aparentment buits es converteixen en una metàfora d’una realitat que coneixem bé: pobles que perden habitants, comunitats envellides, parròquies que veuen reduir-se la seva presència. Però vós no contempleu aquest desert amb resignació. El contempleu amb esperança.

Recordeu que altres generacions cristianes també van haver d’aprendre a recomençar. Que els deserts poden esdevenir laboratoris. Que les perifèries sovint són llocs on l’Esperit obre camins nous.

Aquesta confiança és, probablement, allò que més m’ha agradat escoltar. Perquè sovint els cristians caiem en la temptació de la nostàlgia. Ens passem massa temps explicant allò que hem perdut i massa poc descobrint allò que Déu continua fent néixer.

També m’ha semblat especialment encertada la imatge del mosaic. En una societat esquinçada per les polaritzacions, on qualsevol diferència sembla destinada a convertir-se en conflicte, vós recordeu que la comunió no consisteix a eliminar les diferències, sinó a impedir que es converteixin en fractures.

És una lliçó que necessiten l’Església i la política. I és també una lliçó que necessita una Espanya cansada de viure instal·lada en una confrontació permanent.

Però hi ha un altre aspecte del vostre discurs que mereix ser destacat. Quan parleu de les víctimes d’abusos desapareixen les metàfores i només queden paraules netes: veritat, justícia, reparació, escolta. Em va semblar un gest d’honestedat espiritual. Hi ha ferides davant les quals qualsevol retòrica resulta insuficient. Precisament per això les vostres paraules resulten creïbles.

Finalment, Sant Pare, voldria agrair-vos una intuïció que travessa tots els vostres discursos, tant els dirigits a la societat com els dirigits a l’Església.

Vivim fascinats pels mitjans i oblidem els fins. Parlem de tecnologia, de política, d’economia, d’estructures, d’estratègies i de reformes. Però vós ens recordeu una veritat molt antiga: la renovació no comença en les institucions. Comença en les persones.

Per això m’enduc sobretot la pregària amb què vau concloure el vostre discurs als bisbes, aquella súplica de sant Joan d’Àvila: «Senyor, doneu-me el vostre cor».

Mentre llegia aquestes paraules vaig pensar que, en realitat, resumien tota la vostra visita.

Abans de preguntar-nos quin país volem construir, quin model tecnològic volem desenvolupar o quina Església volem ser, hauríem de preguntar-nos quin cor ens guia.

Perquè els mapes són necessaris. Però el cor és allò que decideix cap a on caminem.

Rebeu, Sant Pare, l’expressió del meu respecte, de la meva pregària i del meu afecte filial.