L’elecció del CGPJ reclama als partits un canvi d’actitud

25 Octubre 2020 by

És cert que són molts els problemes reals i palpables -aquells que fereixen directament les persones- que tenim al nostre país: bàsicament els que ha provocat i engrandit la pandèmia de la Covid-19, que afecten no sols la salut, provocant dolor i mort, sinó també l’economia, que se n’està ressentit fins a uns extrems preocupants perquè ha deixat moltes persones sense feina, amb una feina precària o amb una manca preocupant de mitjans econòmics per sobreviure amb dignitat.

No deixa de ser greu, doncs, que en un marc tan complex i preocupant com aquest, la darrera enquesta del CIS hagi permès deduir a alguns analistes (aquest era, si més no, el parer d’Ignacio Varela en un article publicat a “El Confidencial”) que els polítics siguin el primer problema per als espanyols, per damunt del coronavirus i de la crisi econòmica.

Si els qui tenen el deure d’afrontar els problemes i endegar polítiques per resoldre’ls constitueixen, a parer dels ciutadans, “el problema” més greu -i són, per tant, un contratemps encara més gran que els que estan cridats a resoldre-  és evident que ens trobem en una situació molt difícil que limita l’esperança que ha de tenir tota persona per afrontar dignament la seva vida.

Certament que la situació deu ser extremadament greu quan un diari conservador alemany, però de prestigi internacional, com és el “Frankfurter Allgemeine Zeitung”, ha publicat que, si bé Espanya no és encara un estat fallit, sí l’hem de considerar fracassat i bloquejat perquè els bàndols polítics sempre es barallen feroçment, i des que es clausurà l’estat d’alarma no han estat capaços de trobar cap estratègia comuna davant la pandèmia, a pesar que n’és el país europeu més afectat.

Tots hem pogut veure amb estupor el que ha succeït -i segueix succeint- a Madrid entre el Govern de l’Estat i el de la Comunitat autònoma. Sense anar més lluny, el passat dissabte, Julio Llamazares publicava un article a “El País”  que no m’agradà especialment, perquè em va semblar despectiu per a Catalunya, però en el qual deia una cosa molt significativa en afirmar que “Si uno cambia Madrid por Cataluña comprobará que muchas declaraciones de Isabel Díaz Ayuso y de algunos de sus consejeros podría suscribirlas Torra o cualquiera de los independentistas catalanes presos por sedición”. I tenia raó perquè, si analitzem les coses que han dit aquella senyora i alguns dels seus consellers conclourem que no desmereixen dels atacs que, al llarg dels darrers anys, s’han creuat els independentistes catalans amb els seus adversaris espanyolistes.

I no hi ha dubte que, en aquesta Espanya en procés de fallida, el tema de la Justícia (o potser hauríem de dir de la Judicatura), del qual he parlat als dos darrers articles, continua latent i està incidint, gràcies a l’actuació dels polítics, en el descrèdit del país en el marc internacional, fins al punt que, amb la proposta que ha fet el govern de Pedro Sánchez, avalat pels ministres de Podem, el mal que patíem es pot agreujar encara més ja que, com tem la Comissió Europea, si es duu endavant, donarà ales als governs il·liberals de Polònia i Hongria, que fa temps que estan minant la independència del Poder Judicial dels seus estats, ficant-se de ple en el nomenament dels jutges per tal que el poder executiu acabi tenint damunt del judicial una puixança evident i aquest tingui respecte d’aquell una submissió gairebé absoluta.

Com tots sabem, el xantatge indecent (i netament inconstitucional) que està duent a terme el PP sobre el Govern i, en definitiva, sobre la sobirania nacional que representa el Parlament negant-se a renovar un Consell General del Poder Judicial (CGPJ) caducat des de fa dos anys per tal de no perdre la incidència que té sobre la Judicatura, fent que sigui impossible que s’aconsegueixi una majoria de tres cinquenes parts de les Cambres per elegir els membres que l’han de composar, ha suggerit al Govern de prendre una drecera que eximiria de cercar aquesta majoria tan reforçada per elegir 12 dels 20 membres de l’esmentat Consell, que ho podrien ser per majoria absoluta de parlamentaris.

Això implicaria que 8 dels 20 membres del CGPJ  haurien de continuar sent elegits per tres cinquenes parts, mentre que 12 només ho serien per majoria absoluta, la qual cosa és d’una gran incoherència i, el que és encara pitjor, lamina la necessitat d’un consens majoritari entre totes les forces polítiques per preservar la independència del Poder Judicial.

Que sigui incoherent i gens recomanable, no crec, però, que fos inconstitucional, a pesar del que opinen els líders populars. En efecte, la Constitució determina (art. 122.3) que hi ha 8 membres que han de ser advocats i juristes de reconeguda competència amb més de 15 anys d’exercici. 4 són elegits pel Congrés i 4 pel Senat, en cada cas per majoria de tres cinquens. Però pel que fa als altres 12, que han de ser necessàriament jutges i magistrats, es remet, pel que fa a la seva elecció, al que digui una llei orgànica. Aquesta és avui la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) aprovada l’any 1985, que ara (art. 567) disposa que tots seran elegits per la majoria de tres cinquens. Però res no impedeix al Parlament de modificar aquesta llei orgànica i determinar que s’elegeixin per majoria absoluta. De fer-ho, penso que la decisió seria constitucionalment vàlida però s’esdevindria un gran error.

Últimament, les recomanacions que ens arriben des del Consell d’Europa apunten a la necessitat que el CGPJ tingui una composició en la qual l’elecció per part dels jutges sigui fonamental. Això significa que, en opinió d’aquest organisme, el Parlament no hauria de tenir tanta veu -ni ser tan decisiu- en la decisió del Consell com ho es ara en els termes que regula la Llei Orgànica a què he fet referència. Però al meu entendre, el problema que estem patint no prové tant de qui decideixi l’elecció de les persones que configuraran el CGPJ, com de la irresponsabilitat dels partits polítics, que no han entès en general que la Justícia ha de ser independent del poder executiu i que, per tant, no poden intentar dominar-la ideològicament, ni que sigui per la porta de darrere.

Una de les persones que més encertadament ha vist això és el catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós, el qual, analitzant aquesta realitat, ha publicat a “El Periódico” un article modèlic on diu -la citació és llarga però val la pena de ser divulgada- el següent:

“Cal recordar als partits les seves pròpies responsabilitats, que vénen de lluny. Que el PP hagi bloquejat la renovació del CGPJ em sembla molt greu. Però tant al PP com al PSOE, com partits protagonistes que són d’acords anteriors, els cal reprotxar el seu comportament del passat, que ens ha dut a la situació actual. En lloc de buscar candidats susceptibles de generar consens, van donar la impressió d’acontentar-se cobrint les vocalies que a cadascun li corresponia en cada renovació. En comptes de retirar els candidats que l’altre partit pogués considerar inacceptables per buscar-ne a continuació d’altres que suscitessin un autèntic consens, van optar per una altra via més senzilla: el compromís mutu de votar tots els candidats, ‘propis’ i ‘aliens’ . Així es va acabar per col·locar a cada vocal l’etiqueta identificativa dels seus proponents i per donar la imatge d’una institució colonitzada pels partits. Arribats a aquest punt, la millora del prestigi del CGPJ no crec que depengui tant de la fórmula triada com del comportament dels electes i dels seus proponents. Sobretot d’aquests últims. Mentre les propostes semblin mogudes per la lògica partidista i estiguin mancades de sentit institucional no hi haurà res a fer, sigui quina sigui la fórmula d’elecció dels vocals.”

Qui vigila el Poder Judicial?

18 Octubre 2020 by

O dit d’una altra manera seguint la pregunta de Juvenal: “Quis custodiet ipsos custodes?”

Fa poc hem conegut l’informe emès per la Comissió Europea per alertar de possibles derives en el funcionament de l’Estat de dret entre els seus membres, que ha estat francament dur amb Espanya en constatar els retards continuats en la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), la creixent lentitud dels procediments judicials, la relació entre la Fiscalia General de l’Estat i el Poder executiu, i el registre de les comunicacions amb el Ministeri de Justícia. De fet, ningú en surt ben parat: Els partits, per les traves que posen per renovar l’òrgan dels jutges, i el Govern per instrumentalitzar i polititzar la Fiscalia, cosa que han fet més o menys tots els governs, però que Sánchez va maximitzar descaradament en posar-hi al capdavant la que fins el dia abans havia estat la seva ministra de Justícia. El resum de tot plegat és el desprestigi de les institucions que configuren la Judicatura.

Si comencem pel Tribunal Suprem (TS), és obvi que ben poc favor li va fer el seu president, Carlos Lesmes, en destapar el disgust del Rei per no ser convidat a l’acte de jurament de la darrera promoció de jutges, situant-se -ho volgués o no- al costat dels diputats de la dreta que van criticar el veto del Govern, alhora que amb aquesta revelació posava en entredit la neutralitat del monarca. I poc favor ha fet també aquest president al prestigi de la Justícia no paralitzant els nomenaments de les vacants del TS que ha decidit el CGPJ, a pesar de trobar-se en una situació de caducitat des de fa dos anys i responent, per tant, en la seva composició, al joc de majories que aleshores conformaven el Parlament.

Diguem que també va fer un trist favor al TS  el partit de Pablo Casado quan, per una indiscreció, tots els espanyols vam saber que proposava Manuel Marchena per presidir-lo, convençut -són paraules textuals del senador popular Ignacio Cosidó- que “així dominarem el tribunal per la porta de darrere”. I més, si tenim en compte, que, quan es destapà aquesta maniobra, Marchena presidia la Sala que estava jutjant els polítics catalans acusats de rebel·lió, per cert amb una gran crítica per part del món independentista que, amb afirmacions com aquesta, es carregava de raons.

Cap favor va fer tampoc al TS la condemna d’inhabilitació dictada per aquest contra el qui havia estat president del Parlament Basc, Juan Maria Atutxa, que va ser anul·lada pel Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). I ben poc favor li han fet les actuacions que ha dut a terme en privar del tercer grau els polítics catalans condemnats després que els l’hagués concedit el jutge de vigilància penitenciària, cosa que, sense conculcar la llei, afavoria el diàleg i la convivència. 

¿I què hem de dir de l’Audiència Nacional quan condemnà el diputat Arnaldo Otegi a sis anys de presó, que va complir íntegrament, en veure després que el TEDH anul·lava la sentència per parcialitat de la presidenta de la Sala, la magistrada Ángela Murillo, que, per cert, segueix exercint el seu càrrec com si res no hagués succeït?

Haurem de convenir també que poc favor va fer a l’Audiència Nacional la jutgessa Carmen Lamela quan, sense cap mirament, va ordenar la presó preventiva de l’expresident del FC Barcelona, Sandro Rosell, i del seu soci Joan Besolí, els quals obligà a romandre 643 dies engarjolats i van ser finalment absolts. I no és irrellevant la inflexibilitat que ostentà aquesta magistrada durant la instrucció de la causa, fins al punt que denegà totes les peticions de llibertat de Rosell i de Besolí, a qui va impedir que sortís per visitar el seu fill després que va quedar paraplègic en un accident de trànsit.

I seguim amb aquesta mateixa magistrada, que ben poc favor va fer a l’Audiència Nacional i a la causa de la justícia en acusar Jordi Cuixart i Jordi Sánchez dels delictes de rebel·lió i de sedició. És cert que, finalment, van ser condemnats per sedició, però el fet és que va ser l’acusació de rebel·lió la que va afavorir que entressin en presó preventiva i fossin suspesos de tots els seus drets polítics. I el més lamentable des del meu punt de vista és que aquesta magistrada, a pesar d’actuacions tan discutibles com les que acabo d’esmentar, va ser promocionada a la Sala Segona del TS. I allí campa com si res!

¿I què n’hem de dir del que li ha succeït darrerament a la jove Tamara Carrasco, que acaba de ser absolta per una jutgessa de Barcelona després que va ser detinguda fa dos anys i mig acusada de terrorisme i de rebel·lió? 

És evident que, en aquest cas, la justícia ha acabat triomfant i ens n’hem d’alegrar, però això no deixa de mostrar un conjunt d’actuacions que no sols demostren moltes esquerdes en el seu funcionament; esquerdes que van des de l’acció policial fins a l’actuació d’alguns jutges que, amb el seu comportament, posen en entredit la independència i la neutralitat de la judicatura. 

El cas de Tamara Carrasco és il·lustratiu perquè va ser detinguda per ordre d’un magistrat de l’Audiència Nacional a partir d’una denúncia presentada per la Fiscalia, que l’acusà de terrorisme i rebel·lió (delictes que comporten penes de presó gravíssimes). Traslladada a Madrid, el jutge va decidir confinar-la a casa seva, a Viladecans, fins a la celebració del judici. I allí ha passat més de dos anys sense poder sortir del seu terme municipal. Però en arribar l’hora del judici, aquest darrer setembre, la Fiscalia va decidir acusar-la tan sols -com si el canvi no tingués importància- d’un delicte de “distribució o difusió pública de consignes que inciten a la comissió d’un delicte de desordres públics”. L’acusació de terrorisme i de rebel·lió van desaparèixer.

Sortosament, la sentència l’ha absolt, i no per dubtes provocats per l’absència de proves, sinó perquè totes les accions que ella havia dut a terme -ens agradin o no- eren perfectament legals. Per això, en unes frases molt dures contra la Guàrdia Civil i la Fiscalia, diu la sentència que “resulta poc seriós que en una investigació policial per delictes tan greus com terrorisme, rebel·lió i sedició no s’indiqui la font per la qual es va obtenir un missatge que és la base de tota la investigació i de l’acusació penal” i retreu a la Fiscalia que no hagi aportat “cap prova” sobre el fet que, en les accions de protesta dels dies 26 i 27 de març de 2018, “es cometessin delictes d’alteració de l’ordre públic”.

No hi ha dubte, per tant, que els recels que aporten totes aquestes actuacions judicials sobre el recte procedir de la Justícia Espanyola, així com l’intent de manipulació dels tribunals pels partits i l’ús que aquests han fet -i segueixen temptats de fer- per resoldre els problemes polítics del país, creen en la ciutadania un estat de gran desconfiança que acaba per malbaratar-ho tot. Vet-aquí, doncs, la pregunta formulada al començament: A Espanya, quis custodiet ipsos custodes? ¿Qui ha de vigilar els nostres vigilants?.

Ara bé, em sembla evident que la solució que proposen Sánchez i Iglesias de modificar el sistema d’elecció del CGPJ reduint l’actual majoria de tres cinquenes parts de les Cambres per la majoria absoluta d’aquestes no és, però, una solució, ja que, de fet, posarà en mans del Govern de torn la seva elecció. És, per tant, un disbarat majúscul. El remei serà pitjor que la malaltia. Ara bé, ¿no s’adonarà Pablo Casado que són ell i el Partit Popular els qui, amb el xantatge que estan fent per no renovar les institucions, han provocat que s’acabi duent a terme aquesta proposta que malmetrà encara més la divisió de poders i reforçarà el desprestigi a la Judicatura? 

Trump, Casado i la vulneració de l’esperit de les lleis

11 Octubre 2020 by

A l’article del passat diumenge em referia, tot lloant-lo, a l’article 3.1 del Codi civil espanyol, que conté una norma general per a l’aplicació de les lleis que em sembla modèlica, perquè defuig la dictadura literalista dels textos legals, que de vegades pot fer que una norma esdevingui injusta. Diu: “Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas.” 

Sense oblidar que la lletra textual de les lleis té una gran importància, el legislador espanyol ha previst que, quan els Tribunals de Justícia es veuen compel·lits a aplicar-les, han de tenir en compte l’esperit i la finalitat amb què van ser dictades, ja que les circumstàncies que determina el pas del temps poden conduir a interpretacions diverses d’un mateix text.

Aquest principi val per a totes les lleis. També per a la Constitució. Per això té sentit que els òrgans que han d’interpretar-les dictin una jurisprudència que, amb els anys, va canviant, ja que, molts cops, sense tocar la lletra escrita d’una norma, la justícia demana una interpretació diferent per al cas concret a què s’ha d’aplicar.

Aquest punt de vista, si bé és avui majoritari en el Dret Internacional, no és, però, compartit per tothom. No ho és especialment per sectors jurídics ultraconservadors que tenen una gran influència al país que segueix essent el més poderós del món: els Estats Units d’Amèrica, com hem pogut constatar quan, a causa de la mort de la jutgessa del Tribunal Suprem, Ruth Bader Ginsburg, el president Trump, que és qui, constitucionalment, té la potestat de proposar-ne la substitució, s’ha decantat per la magistrada Amy Coney Barrett. Aquesta dona, de 48 anys, és, pel que hem pogut llegir, l’antítesi de la jutgessa morta. Mentre la desapareguda era una icona feminista i progressista, la que proposa Trump es defineix com a catòlica ultraconservadora, antiavortista i fèrria defensora del dret a dur armes. Però tot això, no és el que més em preocupa. Considero encara més perillós que s’hagi declarat partidària del corrent dit “originalista”, contrari al que nosaltres defensem com a “constitucionalisme viu” (el que deriva del text citat, que permet interpretar les lleis tenint en compte les noves circumstàncies i els canvis en els costums socials), i defensa la seva aplicació basant-se en el literalisme d’uns textos constitucionals que, com succeeix amb la Constitució nord-americana, es van escriure fa més de dos-cents anys.

Per tant no ens hauria de sorprendre que aquesta concepció originalista del dret la dugui a pensar que les decisions que ha pres el Tribunal Suprem sobre temes que els constituents de 1787 no podien tan sols preveure, com per exemple, la despenalització de l’avortament, que es va produir l’any 1973, la limitació de l’ús de les armes, la defensa de la Seguretat Social mèdica o la defensa dels drets dels immigrants, han de tornar enrere perquè no s’ajusten al criteri textual dels legisladors de 1787.

És evident que la decisió presa per Trump a un mes de les eleccions presidencials no és innocent, ja que consolidarà una gran majoria conservadora (de 6 a 3) al Tribunal Suprem dels EEUU, que el marcarà durant molts anys, ja que allí els jutges del Suprem son vitalicis. És, doncs, molt provable que generi una jurisprudència ultraconservadora i ves a saber si no acabarà donant la mà a Trump -és, almenys, el que ell pretén- en les impugnacions que assegura que farà dels comicis si perd, ja que no deixa d’acusar els demòcrates de preparar un frau electoral.

De tota manera, si bé podem considerar poc ètica la decisió de Trump, el que no podem qüestionar és la seva legalitat, ja que allí correspon al president promoure els jutges del Tribunal Suprem quan es produeix una vacant. I és el que ell ha fet.

El cas espanyol

A Espanya, en canvi, tenim un sistema d’elecció dels membres del Tribunal Suprem més democràtic, en la qual té un paper clau el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Un òrgan que està compost per vint membres designats per les Corts Generals (no pel Cap de l’Estat o pel President del Govern), els quals elegeixen després el president, que ho serà també del Tribunal Suprem, d’entre membres de la carrera judicial o de juristes de reconeguda competència. A més, a Espanya, els jutges del TS no son vitalicis, sinó que jubilen en assolir l’edat reglamentària, alhora que els membres del CGPJ tenen un mandat només de cinc anys.

Teòricament, doncs, tenim un sistema força més democràtic que el dels Estats Units d’Amèrica, però la realitat és crua i veiem que, si bé la llei, per evitar que un partit pugui decidir ell sol els nomenaments, exigeix que els candidats obtinguin el vot de tres cinquenes parts de les Cambres, la realitat és que, a la pràctica, si un dels grans partits es tanca en banda, pot boicotejar la renovació del CGPJ.

Això és el que està passant a Espanya, on el PP es nega a pactar amb el PSOE la renovació del CGPJ, que té avui una clara majoria conservadora, ja que va ser elegit quan el PP també la tenia a les Corts. ¿I per què es nega? Si escoltem a Casado, ho fa per patriotisme, perquè no pot permetre que una coalició com UP tingui representants en aquest organisme, ja que -diu Casado- aquesta coalició atempta contra la Monarquia i posa en perill les institucions del país.

Òbviament, la raó veritable no és aquesta. El PP -amb Pablo Casado al capdavant- es nega a renovar el CGPJ (i el Tribunal Constitucional, i el Tribunal de Comptes i el Defensor del Poble) perquè sap que, si en permet la renovació, no disposarà d’una majoria en aquestes institucions bàsiques per al bon funcionament constitucional de país, mentre que, si en boicoteja la renovació, serà un Consell General caducat -on té majoria- el que farà -en realitat ja els ha fet- els nomenaments de les vacants del Tribunal Suprem, que és l’òrgan -no ho oblidem- que haurà de jutjar no sols els “malèfics independentistes catalans” sinó els seus correligionaris -em refereixo els del PP- que s’han vist involucrats en les gravíssimes trames de corrupció que s’han desvetllat últimament dins el partit.

Estem, doncs, assistint a una gran batalla que es lliura al cor de l’Estat entre els qui volen que s’apliqui el que mana la Constitució respecte d’aquests alts organismes i els que,  sense cap pudor i mentint-nos descaradament, han decidit bloquejar els mecanismes constitucionals.

La diferència entre Trump i Casado és, per tant, molt clara. Aquell, en designar Amy Coney Barrett prescindeix dels principis ètics però es mou dins la legalitat. Aquest, al·legant que defensa Espanya, s’hi posa al marge.

La inhabilitació de Quim Torra

4 Octubre 2020 by

Escriure de manera serena i ponderada sobre la sentència que inhabilita el president Torra per a l’exercici de càrrec públic durant un any i mig és, francament, molt difícil, perquè en una matèria com aquesta on prevalen els sentiments i les emocions (que van des del “que se pudran en la prisión estos independentistas” que hem escoltat a molts polítics (sobretot, però no exclusivament, de la dreta) fins al “no hem fet res d’il·legal i hem estat condemnats per venjança” que he escoltat a alguns dels qui són a la presó o a l’exili, hi ha un abisme. És, doncs, pràcticament impossible que la meva opinió -i, en general la de qualsevol que intenti analitzar els fets des del rigor jurídic, optant per una hermenèutica política desapassionada- satisfaci tothom. I tanmateix cal que opinem i que, sense voler ofendre ningú, diguem el que, de bona fe, pensem sobre aquesta darrera resolució judicial.

En un article publicat el dia 1 de desembre de 2019 sobre la sentència del Tribunal Suprem (TS) que va condemnar els polítics catalans, vaig concloure -coincidint amb l’informe que havia emès Amnistia Internacional- que ens havíem enfrontat amb un judici dut a terme amb totes les garanties legals, si ens ateníem a la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), però també davant una sentència que considerava injusta per mor d’una interpretació extensiva del delicte de sedició per part del Tribunal, delicte que, al meu entendre -i també a criteri d’Amnistia Internacional-  està contemplat al Codi Penal espanyol de manera inadequada. Òbviament, totes aquestes conclusions venien prèviament raonades. Anem, doncs, ara a veure la sentència que acaba de condemnar el president. 

D’entrada, convé no oblidar que, des del primer dia que assumí la presidència de la Generalitat, Torra va adoptar un criteri que podríem definir com d’anormalitat institucional. De fet, no ocupà el despatx presidencial de Puigdemont, de qui es considerava vicari, i va fer bandera d’aquesta anormalitat com a principi, maldant per capitalitzar-la, convençut que això conduiria el país a la independència i a la república per ell desitjades. I com a primera presa de posició inequívoca va penjar una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat amb el lema “Llibertat presos polítics i exiliats”.

Per més que els partits no independentistes sempre van protestar d’aquesta pancarta, el problema greu -en termes de legalitat i no d’ètica política- va sorgir quan, iniciat el període electoral que aleshores va tenir lloc, la Junta Electoral Central (JEC), que és un òrgan superior de l’Administració Electoral a Espanya que, d’acord amb la Llei Orgànica 5/1985, del Règim Electoral General (LOREG), té com a funció de “garantir la transparència del procés electoral i supervisar l’actuació de l’Oficina del Cens Electoral”, ordenà a Torra que, per imperi de la llei, havia de retirar els símbols grocs i la gran pancarta que penjava al balcó de la Generalitat durant els dies de campanya.

Aquesta era, sens dubte, una ordre molt discutible que, com totes les resolucions d’un òrgan administratiu, podia ser recorreguda davant dels Tribunals, però del que no hi ha dubte és que era una ordre d’un òrgan competent per donar-la, i Torra es negà a obeir adduint algunes raons, que exposà públicament; desoint fins i tot el síndic de greuges de Catalunya, a qui va acudir demanant l’opinió, el qual li va suggerir que obeís. 

En negar-se a fer-ho, la JEC li donà un termini de 15 hores perquè complís l’acordat, alhora que remetia testimoni a la Fiscalia General de l’Estat per la responsabilitat penal en què el president havia pogut incórrer en desobeir. Curiosament, aquest darrer acord sí que va ser recorregut per la defensa del president davant del TS, al qual sol·licità que suspengués cautelarment l’ordre rebuda, però la petició li va ser denegada. Aleshores, ja tard i fora del termini que se li havia dat, Torra claudicà, i el 22 de març ordenava la retirada dels símbols independentistes dels edificis públics i també la pancarta vetada.

La desobediència flagrant a la JEC i, després, al TS, implicà, com era previsible, un acte de processament de Torra davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que, d’acord amb l’article 70.2 de l’Estatut de Catalunya, és l’òrgan competent per jutjar-lo, davant el qual va al·legar que havia desobeït a consciència perquè l’ordre rebuda era il·legal i nul·la. A més, la va qualificar d’atemptat a la llibertat d’expressió.

Qualsevol que sigui el concepte que ens mereixi la decisió de la JEC -i jo no m’amago de dir que crec que actuà de manera desproporcionada i que era molt millor que s’oblidés de la pancarta, de la mateixa manera que Alfredo Pérez Rubalcava, essent ministre de l’Interior, va deixar que s’anés a votar amb la Puerta del Sol i la Plaça de Catalunya plenes de manifestants del 15-M (cosa que també prohibia la LOREG)-, a pesar, dic, que jo i molts altres -fins i tot el mateix Torra- penséssim el que acabo de dir, el cert és que, no despenjant la pancarta, Quim Torra va cometre un acte de desobediència penat per la llei. Desobediència a la JEC i, després, a la resolució del TS. I és per aquesta desobediència de no despenjar la pancarta en període electoral que se l’ha jutjat, no pel lema que estava proclamava. Per tant, afirmar que els tribunals li han conculcat la llibertat d’expressió pot ser molt interessant des del punt de vista polític per criticar els tribunals i dibuixar un negre panorama de la justícia espanyola, però no s’ajusta a la veritat dels fets.

Ara bé, dit això, cal també afirmar que tot plegat no deixa de ser un gran despropòsit. En primer lloc, perquè, com ja he dit, quan la JEC ordenà que es despengés la pancarta havia de saber que iniciava un procés que podia ser molt més costós per a la convivència a Catalunya que si deixava que seguís penjada. En segon terme, perquè condemnar a la inhabilitació el president de Catalunya per despenjar dos dies tard una pancarta (que acabà despenjant), comporta, al meu entendre, imposar una pena absolutament desproporcionada. I més si tenim en compte -i els tribunals ho haurien de saber- que no actuen des d’un Olimp, on no hi arriba el vent ni el fred d’aquest món, i que les seves decisions incideixen de manera indubtable en l’estabilitat política d’Espanya. 

Com diu el refrany, “no es poden matar mosques a cops de canó”, i la JEC, el TSJC i després el TS, és el que han fet.  Penso, doncs, que si bé els tribunals han actuat d’acord amb la llei, s’han equivocat en no tenir en compte aquell principi que recull l’article 3.1 del Codi civil espanyol quan afirma que, en l’aplicació de les lleis, cal tenir en compte no sols la seva lletra, sinó també “la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas”. Els tribunals, doncs -sempre des del meu punt de vista- s’han passat pel folre aquest principi i també el de la proporcionalitat en l’aplicació de les penes. I alhora han fet un magre favor al país, encara que la seva decisió satisfaci plenament tota la dreta política i mediàtica espanyola que, a casa nostra, és extremadament forta i poderosa.

Tot i així, no he d’estalviar tampoc retrets a Quim Torra que, des del primer moment, ha actuat menyspreant tothom que no pensava com ell, perquè era conscient -ho havia de ser per força- del que podia succeir si no obeïa la JEC i el TS, arrogant-se una superioritat absoluta per damunt de tots els organismes constitucionals, i enfrontant-se irresponsablement i conscientment a la llei i als qui, en un Estat de dret, tenen la potestat de jutjar.

Sempre obsedit pel simbolisme i pel desig d’esdevenir màrtir, Torra avantposà el seu interès personal a l’interès del país, oblidant els seus deures amb tots els catalans, i traçant una línia vermella entre els seus (que considera els bons) i els altres (que ha decidit proscriure), com ho demostra que, en el discurs d’adéu fet des de la Generalitat, hagi demanat al país que les properes eleccions siguin un plebiscit “entre repressió i democràcia”, donant a entendre que, qui no està amb ell i vota el que ell demana se situa entre els “repressors”, mentre que només són “demòcrates” els qui, amb ell, opten per situar-se al costat independentista. I això és aberrant, xenòfob i supremacista.

Torra o la irresponsabilitat d’un governant vicari

27 Setembre 2020 by

És lamentable que al si del catalanisme polític els posicionaments dels qui pretenen concentrar en ells mateixos les essències de la veritat -em refereixo bàsicament a Carles Puigdemont, Quim Torra i els qui, ulls clucs, els segueixen-, estiguin convençuts que tot ho han fet bé i que són els únics que ho seguiran fent bé. Perquè això comporta també la convicció que, si alguns d’ells han hagut d’abraçar l’exili o han estat condemnats a la presó, és a causa únicament del gran dèficit democràtic que pateix Espanya com a Estat, de la corrupció dels tribunals i de la passió repressora que informa tots els actes del Govern espanyol, sigui qui sigui la persona i el partit que l’ostenti. De fet, Torra ho ha deixat molt clar, per a ell, el president del Govern d’Espanya és, simplement, “un tros de quòniam”.

Quan escric aquest article estem a punt d’assistir a la possible (i gairebé inevitable) inhabilitació de Torra pel Tribunal Suprem, després que ell mateix hagi reconegut i confessat que va desobeir a consciència, i afirmat tot seguit que els “Tribunals espanyols” no tenen competència per inhabilitar-lo. I això a pesar que l’article 70.2 de l’Estatut de Catalunya diu textualment: “Correspon al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decidir sobre la inculpació, el processament i l’enjudiciament del president o presidenta de la Generalitat i dels consellers. Fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem.” Suposo, doncs, que si aquest article no té cap valor, això significa que, com Franco, Torra respon només “davant Déu i la Història”.

Pel que sembla, estem, doncs, a punt d’assistir a un nou acte de martiri, que culminarà el Tribunal Suprem en la persona de l’innocent Quim Torra. I això serà així, no tant perquè jo exageri, sinó perquè és el que ell realment creu i vol que nosaltres també creguem, d’altra manera no hauria dedicat una gran part del seu discurs de la vigília de l’11 de setembre a Lluís Companys, cosa que va fer, òbviament, per comparar-s’hi.

En realitat, com agudament ha escrit Andreu Claret a “El Periódico”, l’objectiu explícit d’aquell discurs, va ser “d’acusar Espanya del magnicidi”, alhora que també perseguia dos objectius implícits: “d’identificar Companys amb l’independentisme actual i d’arrabassar la seva figura a la tradició d’esquerres associant-la al nacionalisme català conservador” (que és, els agradi o no, el nacionalisme que representa JxCat, com abans el representava CiU).

Em permetreu, doncs, que manllevi els raonaments de Claret perquè són tan evidents com sucosos i val la pena aportar-los aquí, ja que cap de les afirmacions de Torra respon a la veritat històrica. En efecte, no va ser “Espanya” qui va detenir Companys a França i l’afusellà a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Va ser Franco. Va ser, per tant, un dictador, que s’havia apropiat del país després d’una dura guerra civil contra d’altres espanyols. Diu Claret: “Els que sostenen que va ser Espanya [la que va afusellar Companys] redueixen injustament la guerra civil a un conflicte entre Catalunya i Espanya. Com si Madrid no hagués patit el setge franquista durant tota la contesa. Com si Queipo de Llano no hagués massacrat milers d’andalusos durant la desbandada de Màlaga. Com si no hi hagués hagut catalans en els dos bàndols…”

Segona falsedat: associar Companys amb l’independentisme català, ja que això implica oblidar la complexitat del personatge. És cert, diu Claret, que Companys va celebrar gojós la proclamació per Macià de la República catalana l’any 1931 i va ser protagonista dels fets d’octubre de 1934, però també hi ha d’altres Companys, per exemple, el que va cridar: “Madrilenys, Catalunya us estima!’, a la Monumental de Madrid, el març de 1937. El que es va enfrontar a Estat Català i als independentistes del seu propi partit fins a l’extrem de ser objecte d’un complot que va anticipar els enfrontaments del nacionalisme català 80 anys després. I també el Companys injuriat pels independentistes durant la retirada i el primer any d’exili. “Ningú no té dret -conclou el periodista- d’acaparar un personatge oblidant la ambivalència recorre tota la seva biografia.”

La tercera falsedat és la que oblida que Companys sempre va ser un home d’esquerres, lligat als sindicats i al moviment obrer. Companys va ser l’amic de Layret, a qui va substituir al Parlament quan aquest va ser assassinat (fet, per cert, que li va permetre abandonar la presó de La Mola, a Menorca, on estava reclòs). Va ser, doncs, un home clarament compromès amb la classe obrera, cosa que no podem afirmar de JxCat.

Sigui com vulgui, és evident que l’apropiació de Lluís Companys per part de Torra l’hem de situar en la batalla plantejada pel conservador Puigdemont per arravatar els vots progressistes d’Esquerra Republicana. I és també d’aquest intent que neix la negativa del president a convocar els comicis, ja que espera poder titllar ERC de traïció a l’independentisme si no es posa al costat -i a les ordres- de Torra després que hagi assolit l’aurèola més gran del martiri a causa de la previsible sentència del Tribunal Suprem.

Esclar que Torra justifica tota la seva actuació (contradient el que va afirmar a primers d’any, quan declarava que la legislatura estava ja exhaurida) en les dificultats que han sorgit a causa de la pandèmia: tant les d’ordre sanitari com econòmic, que demanen -diu ell- una intensa activitat de govern; que és, precisament, el que no ha fet des que assumí la presidència, on els arbres li han impedit de veure el bosc, ja que preocupat exclusivament pel desig de “fer República”, ha oblidat els deures més elementals i diaris que li corresponien com a cap de l’administració.

¿I què persegueix negant-se a convocar eleccions? Doncs, simplement, lliurar el calendari electoral al Tribunal Suprem, ja que, un cop sigui inhabilitat, serà la llei que, en els termes que determina l’Estatut, posarà en marxa el mecanisme electoral, com ha confirmat el president del Parlament de Catalunya, senyor Torrent, que, per això mateix, també serà titllat de traïdor.

Té, doncs, molta raó el periodista d’ascendència menorquina, Marçal Sintes, quan ens diu sense tallar-se un pèl que Quim Torra ha ficat els catalans en un embolic a consciència. I té raó, perquè l’únic que perseguia en desobeir la Junta Electoral i, després, els Tribunals de Justícia, era incórrer en un possible delicte de desobediència, cosa que revela aquesta inclinació que té al simbolisme i a una irreprimible pulsió sacrificial.

Sintes comenta el fet i escriu parafrasejant Max Weber: “Quan les conseqüències d’una acció realitzada d’acord amb una ètica de la convicció són dolentes, qui la duu a terme no se sent responsable d’elles, sinó que responsabilitza el món, l’estupidesa dels homes o la voluntat de Déu que els va fer així”. I això l’empeny a concloure que el que Torra va fer [en desobeir els Tribunals] va ser una irresponsabilitat, un caprici gens patriòtic, perquè els efectes d’aquell acte van molt més enllà de la seva persona.” De fet, afecten a tots els catalans. No només als que li donen suport partidari.

No tots els mals són causats per la Covid

20 Setembre 2020 by

Sense oblidar la gran corrupció sistèmica que es va viure en el PSOE andalús, jutjada i sentenciada amb greus condemnes per als seus principals responsables, alguns dels quals -potser els més destacats- van ser presidents de la Junta d’Andalusia i ministres del Govern d’Espanya presidit per Felipe González, avui, el nostre país, sense poder defugir les greus urgències que ha provocat la pandèmia de la Covid-19 en l’ordre sanitari, econòmic i educatiu (hospitals col·lapsats, morts incomptables, paralització de la indústria i del turisme, augment de l’atur, ERTOS que ajuden a suportar el dolor però no solucionen la malaltia, escoles que han de treballar molt precàriament a pesar del gran esforç de professors i governants per donar-li una certa normalitat, etcètera), a més, dic, de tot això, que és greu i ens afecta a tots, el país s’ha acarar a fronts que no tenen res a veure amb l’atzar -com succeeix amb l’epidèmia- els quals dificulten molt la trobada de solucions per afrontar amb èxit la governabilitat diària.

Per citar-ne alguns, segurament els més importants, podem esmentar la debilitat del Govern PSOE-UP, que només es manté dempeus perquè la dreta no té, encara que ho vulgui, prou diputats per enderrocar-lo.

Un altre el conforma la crisi institucional catalana, que enfronta els independentistes entre sí, divideix la societat en aquella terra i presenta una difícil sortida, no sols a causa d’aquesta divisió interna sinó també per fet que les institucions de l’Estat (Govern, Parlament, Tribunal Constitucional i Tribunal Suprem especialment) han demostrat que no han entès (ni segurament volen entendre) que el rerefons polític del problema no es podrà mai resoldre amb la repressió i amb l’aplicació d’una llei que ells tracten com si fos immutable, sinó a partir d’un diàleg obert que exigirà grans cessions d’una i altra banda.

Ens agradi o no, també ha obert un tercer front l’espantada del rei emèrit, de qui no coneixem encara prou bé les seves actuacions corruptes en matèria econòmica, ja que disposem tan sols d’informacions de part interessada, però que, només amb la seva actitud de marxar de la manera que ho ha fet, ja ens demostra que està ficat en un bon embolic.

I en darrer terme, the last but not least,  ens trobem amb l’escàndol que s’ha descobert amb la dita operació Kitchen, que afecta el PP de Mariano Rajoy i que, els agradi o no als seus afiliats, difícilment podran deslligar (si més no per les conseqüències) dels qui avui estan al capdavant d’aquesta formació política.

És cert que també podríem esmentar l’embolic que afecta a Podemos i al seu president a causa de les acusacions que (sense gaire consistència probatòria) els va fer un advocat que treballava al partit, però, si ens quedem a nivell d’importància, trobo molt més greu el que està succeint al si del PP perquè, si més no pel que hem pogut saber després que el jutge de l’Audiència Nacional ha aixecat el secret del sumari, en temps de Mariano Rajoy (podríem dir que ahir mateix, si em permeteu la metàfora), l’alta administració de l’Estat utilitzava la policia per “robar” -aquesta seria la paraula exacta- a un dels seus afiliats, -extresorer i exsenador- documents que contenien informacions comprometedores sobre el que coneixem com la “caixa B” del partit, intentant que aquesta informació mai no arribés al jutge.

Estem, doncs, parlant d’una corrupció tan organitzada com sistèmica, que utilitzava fons reservats no sols en benefici propi, sinó per tapar vergonyes i possibles delictes que afecten a un partit que ha estat molts anys en el Govern. Per tant, poca broma.

Certament que Pablo Casado ha condemnat els fets alhora que demanava respecte a la presumpció d’innocència, i ha dit que no li tremolarà el pols si ha de fer sang a casa, però no sembla que això sigui suficient perquè la institució pugui deslliurar-se de les esquitxades que segurament es deduiran de les actuals imputacions que afecten, entre d’altres, al qui era ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, al seu número dos, Francisco Martínez i a l’exsecretària general i exministra, Dolores de Cospedal, alhora que aixequen dubtes més que seriosos respecte de l’actuació de Mariano Rajoy.

Força més prudent i raonable que Casado ha estat l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, que, amb un gran sentit comú, afirmà que “el PP no pot no assumir el que sembla que va produir-se”. Una cosa és que Pablo Casado no tingui una responsabilitat directa en els fets, que probablement no la té, i una altra que, després d’haver exercit alts càrrecs dins el partit per indicació de Rajoy i obtingut el suport per a la seva elecció de Dolores de Cospedal, ens vulgui fer creure que les persones sobre qui recauen greus sospites són estranyes en la seva trajectòria política.

Ara bé, més enllà de la crisi institucional que pot afectar al PP i dels gravíssims problemes que tindrà el Govern per aprovar els pressupostos i poder seguir governant el país, el que demostra fins a quin punt el patriotisme de Casado és de pandereta i que el seu respecte a la Constitució és fals, és la negativa reiterada que manifesta a complir amb el mandat que fa la nostra llei fonamental de substituir els membres d’algunes institucions que són bàsiques per a l’exercici de la vida democràtica: concretament del Consell General del Poder Judicial, del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional, òrgans col·legiats que demanen un vot molt reforçat del Parlament, que no es pot assolir mai si no hi col·laboren els dos grans partits majoritaris (PP i PSOE).

No cal referir-me a la importància que ha tingut el Tribunal Constitucional, avui de clara majoria conservadora, en algunes sentències de gran transcendència política; com també el Tribunal Suprem, el president del qual ho és del Consell General del Poder Judicial, que té el càrrec caducat de fa gairebé dos anys i, ell mateix, ha reclamat de ser substituït per respecte al que la Constitució ordena.

Però no, Casado no creu en la independència del Poder Judicial, creu que l’important per al país és que ells -el seu partit- el pugui manipular. Tots sabem que s’havia arribat a una solució pactada posant Manuel Marchena al capdavant del Tribunal Suprem i que la indiscreció d’un senador popular va fer malbé aquell acord en dir públicament que, amb Marchena, dominarien el Tribunal Suprem per la porta de darrere.

Avui, Casado argumenta el seu no a renovar aquestes institucions al·legant que no pot acceptar que participi en la decisió un partit -Podemos- que, com el seu, ha obtingut el suport democràtic de la ciutadania. És obvi que l’argument cau pel seu propi pes i amaga el que realment tem el jove líder popular: no poder dominar, manipular (directament o per la porta de darrere) aquests alts organismes, o bé mantenir la familiaritat que ara té amb els responsables dels tribunals dels casos que l’afecten. I això és gravíssim.

Antoni Puigverd, en un article recent, parlant de la crisi institucional que vivim, en citava un altre que José A. Zarzalejos havia publicat a “El Confidencial” pensant bàsicament en Catalunya, on demanava un “heroi de retirada” que actués a la manera de Suárez o de Gorbachov per reconduir l’independentisme vers el pragmatisme. Amb molta raó, Puigverd li deia que això era impossible mentre hi hagués líders polítics a la presó (opinió que subscric plenament, encara que la majoria d’espanyols no catalans, entre els quals incloc el Govern de Sánchez, semblen incapaços d’entendre). I afegia que no tenim necessitat només d’un “heroi de retirada”, perquè el que necessiten tots els partits, tots els territoris i totes les institucions i poders de l’Estat és esdevenir conscients de la gravíssima crisis social i institucional que patim i siguin capaços de conjurar-se per reformar aquest vaixell que en diem Espanya, que navega en plena turmenta, i evitar així que una ona de fatalisme provoqui el seu naufragi definitiu.

Torra tria la confrontació, Junqueras proposa el diàleg

13 Setembre 2020 by

Que, seguint les consignes de Puigdemont de qui n’és vicari, Quim Torra ha decidit endegar el camí de la confrontació, d’això no hi ha dubte. En realitat, és el que ha fet des que accedí a la presidència de la Generalitat després que, en un enfrontament encara més gran, el qui era llavors president hagués convocat el referèndum de l’1-O i declarat unilateralment la independència, declaració que no va ser publicada al Butlletí Oficial i mai no ha tingut cap valor jurídic.

La confrontació, convençuts que l’Estat es plegaria de mans i tota Europa donaria suport a les accions polítiques que aleshores es van dur a terme, no sols no produí l’anhelat desig d’independència, sinó que va causar grans desperfectes en molts camps: a l’entramat jurídic (Rajoy, d’acord amb l’article 155 de la Constitució, es va permetre dissoldre el Parlament i convocar unes noves eleccions menyscabant així l’autonomia catalana), a l’estatus personal dels polítics (ja que els principals membres del govern, la presidenta del Parlament i dos dirigents d’associacions ciutadanes foren condemnats a molts anys de presó i d’altres han seguit el camí de l’exili), i també de caràcter econòmic (basta esmentar en aquest sentit la fugida a la Comunitat Valenciana de la Caixa i del Banc de Sabadell).

Èxits, doncs, cap, o molt pocs, ha provocar una confrontació amb l’Estat que ara, però, Torra ha decidit continuar “de manera intel·ligent” (creient, potser, que la seguida fins ara no ho era) i, per això mateix, ha decidit treure del seu govern alguns consellers que podien fer-li ombra -estic parlant bàsicament de la senyora Chacón, membre del PDeCAT- per tal de no tenir dificultats quan el Tribunal Suprem l’inhabiliti i no pugui seguir al capdavant del Govern.

Sembla, pel que podem col·legir de les manifestacions i de les informacions que s’han fet públiques, que l’estratègia de Torra, si és definitivament inhabilitat, serà de seguir a la presidència de la institució com si res no hagués succeït, però evitant signar cap document oficial, ja que si ho fes, incorreria en un nou delicte -el d’usurpació de funcions-, i ell -intel·ligent com es considera- vol desobeir, però fins un cert punt, no sigui que els mecanismes de la justícia se li tornin novament en contra i acabi també a Lledoners.

Aquesta estratègia no és innocent per més que sigui perversa i condueixi la política (i l’economia) catalana pel camí del caos, que és allí con Torra es mou amb més desimboltura, perquè, com ens recordava no fa gaire a les pàgines del diari “Ara” l’exconseller Mas-Culell (un dels cervells econòmics més reconeguts del país, que estigué al timó de la Hisenda catalana a l’època del president Mas) “s’enganya qui pensa que la política de confrontació no interfereix en les perspectives econòmiques i socials del país”. En efecte, davant la confrontació, Mas-Colell defensava la necessitat d’acordar polítiques amb el Govern central, única cosa que els permetria avançar (o no retrocedir, que no és poc, segons ell apuntava). I això mateix és el que, si llegim amb deteniment l’enquesta que entre diumenge i dilluns passat va publicar “La Vanguardia”, demana el gruix de ciutadans de Catalunya.

En efecte, d’acord amb el sondeig elaborat per GAD3, la solució al conflicte català passa pel diàleg dins la legalitat. Una aclaparadora majoria de la societat catalana aposta, doncs, per aquest tipus de sortida negociada mentre que, només un de cada quatre ciutadans, s’aferra al referèndum d’autodeterminació com a única resposta a la crisi territorial. El sondeig reflecteix que gairebé un 30% dels catalans defensa una reforma de la Constitució, un altre 26% preferiria una millora en el sistema de finançament i només un 10% reclama un nou Estatut. En total, un 65,3% dels consultats s’inclina per solucions acordades, davant el 26,1% que prefereix el dilema entre ruptura i continuïtat que plantejaria la consulta.

Tanmateix, acordar res amb el Govern actual de l’Estat s’esdevé avui una quimera. Segurament, perquè les majories que maneja Pedro Sánchez no són prou grans per donar-li una gran estabilitat i també perquè dins el PSOE són molts encara els que no veuen clar que cal negociar amb els catalans i endegar canvis seriosos a la política que s’ha dut fins ara (i això implica segurament parlar d’amnistia o, si més no, d’indults, entre altres coses), però també -i sobretot- s’esdevé una quimera perquè el Govern de Torra no té cap interès a negociar, ja que la política de “confrontació intel·ligent” per la qual ha optat no té altra intenció que soscavar la força del seu principal contrincant, que no és el PSOE, ni el PP, ni encara menys C’s, sinó l’altra força catalana independentista, ERC, i embrancats com està en aquesta guerra civil no es pot permetre el diàleg amb l’Estat.

Per poca atenció que hàgiu prestat a la política parlamentària catalana, haureu vist que, des de fa dos anys, cada cop que el president del parlament, senyor Torrent, desactivava les “desobediències” de Torra per preservar la seguretat jurídica de la Cambra, rebia els atacs directes del president i de tots els seus corifeus de JxCat. El darrer exemple el tenim en la petició que fos cessat el cap dels serveis jurídics per no publicar una resolució que era il·legal i estava prohibida per una decisió prèvia del Tribunal Constitucional.

De fet, conscient de la poca cintura de les institucions espanyoles (fonamentalment del T.C. i del T.S) , que, malauradament per a tots, han preferit la repressió al diàleg, Torra ha decidit aprofitar aquesta actitud per desgastar el seu adversari local, ERC, acusant-la de traïdora o de botiflera. I en això estem novament, perquè si després de la inhabilitació, ERC no es presta al joc de Torra (recolzat per la CUP) de seguir al capdavant del Govern (sense signar cap document, però exercint com a tal en una clara provocació a la justícia), aleshores titllarà Aragonès, Torrent i tots els seus correligionaris de traïdors, intentant posar en contra seu la massa de votants independentistes que, segons sembla, avui opten majoritàriament per ERC i no per JxCat.

Dura tasca, doncs la de Junqueras que, des de la presó, ha elaborat un document d’estratègia política amb l’exiliada Marta Rovira (si n’és, de complicat, actuar en aquestes circumstàncies!), en el qual tots dos admeten, fent autocrítica, que insistir en la conflictivitat “simbòlica” (l’adjectiu és textual i molt significatiu) amb l’Estat no els ha dut enlloc. Per això mateix ara proposen que la millor estratègia política és de posar l’accent en governar i en “governar bé”. “Hem de guanyar eleccions i governar -han escrit-. I allí on governem, hem de prioritzar governar bé per damunt del conflicte simbòlic, per molt golós que aquest pugui ser”. “Nosaltres -conclouen- fem política per millorar la vida de la gent, no per empitjorar-la.”

En aquest document programàtic, Junqueras i Rovira reconeixen, per tant, que l’1-O va ser el punt àlgid del “procés”, però també que, alhora, va marcar una inflexió. D’aquell moment ençà “l’independentisme ha anat perdent gas i l’Estat guanyant terreny”. Per això, l’estratègia de “no confrontació” que ara proposen és, diuen, “l’únic camí realista, seriós i viable per construir la república catalana”. “És -conclouen- el que considerem, amb els peus a terra”.

Benvinguts siguin a la realitat!

Euskadi pacta. Catalunya tria la confrontació

6 Setembre 2020 by

Ho he dit més d’un cop: quan una persona o un col·lectiu estan convençuts de trobar-se al costat bo de la història no dubten que tots els qui no pensen com ells estan en un lloc equivocat, i aquest convenciment, tan absolut com primari, que divideix el món en bons i dolents, els permet condemnar els adversaris al foc etern o -per no posar-nos transcendents i restar dempeus al món terrenal on vivim- els permet estigmatitzar-los, marginar-los i deixar-los fora del camp dels bons, que és des de l’únic lloc on es poden prendre les decisions.

Això, quan es dona en una dictadura establerta (o simplement encoberta, que n’hi ha) fa que els qui tenen el poder bandegin els adversaris, els depurin o, simplement, deixin d’escoltar-los com si la seva opinió no tingués cap valor. I, a més, ho fan creient-se amb tot el dret de fer-ho perquè no dubten que posseeixen la veritat.

Quan ens trobem, en canvi, amb persones i col·lectius amb una ideologia -la que sigui- que estan disposats a defensar, però que també són conscient que no tothom pensa com ells i que potser en la ideologia dels altres pot haver-hi també qüestions respectables i aprofitables per a la societat, aleshores sorgeix la possibilitat del diàleg, de la confrontació dialèctica i -per què no?- fins i tot de l’acord.

Molt d’això darrer és el que s’ha vist fa poc al País Basc quan hem confirmat que la coalició PNB-PSE seguirà governant Euskadi. Allí, doncs, tenim dos partits que presenten no sols una ideologia econòmica diferent sinó també una visió molt diversa del nacionalisme, posicionaments que tots dos sacrifiquen una mica per configurar una majoria que els permeti governar des de la centralitat que els uneix.

No hi da dubte que el PNB i Urkullo han preferit l’estabilitat amb el PSOE a l’aventura amb Bildu, amb qui també haurien pogut formar una majoria. Vull dir amb això que Euskadi s’ha mostrat pactista, a diferència de Catalunya, on l’independentisme marca els límits de tot i no sols es mostra incapaç de pactar amb l’adversari (i fins i tot d’escoltar-lo), sinó que duu a terme una guerra tan cruel com absurda entre sí: la de JxCat contra ERC i -més absurda encara- la de JxCat (que podem sintetitzar en Puigdemont) contra el PdeCAT, és a dir contra el partit del qual tots provenen, que l’acaba de dur als jutjat a causa -diuen- d’un apoderament en frau de la marca.

Així doncs, mentre Euskadi tria estabilitat, Catalunya s’encamina a unes properes eleccions des de la confrontació (la d’ells contra ells i la d’ells contra els altres).

Només que feu una mica de memòria, tots recordareu que el president Torra havia afirmat a primers d’any que les properes eleccions serien convocades un cop s’hagués aprovat el pressupost “perquè el Govern no dona més de sí” (són paraules textuals que reflecteixen una realitat més que constatable). Però ai! Sembla que això no és el que ara pensa qui mana per damunt de tot i de tots en el món de JxCat, l’autoexiliat Puigdemont, que tem encara que ERC el sobrepassi en vots i està decidit a evitar de totes-totes aquesta possibilitat. Conseqüentment, ha ideat una estratègia diabòlica -suposo que en això consisteix la “confrontació intel·ligent” de què ha parlat a la Universitat Catalana d’estiu celebrada a Prada- perquè Torra no dissolgui el Parlament abans d’esser inhabilitat pel Tribunal Suprem, sinó que, obligat a deixar la presidència del Govern autonòmic quan la inhabilitació es produeixi, els diputats catalans es vegin forçats a elegir un altre president (designat per ell, com és obvi), la qual cosa provocarà segurament la rebel·lió d’ERC, a la qual podrà titllar de “traïdora” (no serà el primer cop), acusació que -és el que ell creu i desitja- pot donar-li vots i deixar-la un cop més en segon lloc. Més encara, fa pocs dies, Torra ha dit que, si se l’inhabilita, ningú no ha de presentar candidats perquè “un tribunal espanyol” no pot decidir què s’ha de fer Catalunya. Afirmació amb la qual suposo que duu a l’extrem l’exercici de “confrontació intel·ligent” que predica.

En uns moments on l’Estat en el seu conjunt (i, naturalment, les Comunitats autònomes) han de fer front a una crisi econòmica sense precedents, a una crisi sanitària que a tots ens supera i que no sols posa en perill l’estabilitat de moltes famílies, de les empreses i de tot el món de l’ensenyament que és a punt de començar el curs i té davant seu grans incògnites respecte de com es podran fer les classes, de què succeirà amb els fillets que es vegin obligats a quedar-se a casa seva, de com repercutirà això en els pares que hagin de tenir-ne cura etcètera, etcètera, en uns moments, dic, de tanta inseguretat, Puigdemont i Torra han decidit dur a terme aquesta “confrontació intel·ligent” amb l’Estat que l’únic que pretén és que el Govern de Catalunya segueixi immers en el caos, eviti que unes eleccions puguin donar més estabilitat al país, lliuri una batalla tan dura com soterrada contra els seus socis de govern i ho subordini tot a la seva estratègia personal, aquesta que Puigdemont ha convertit  en un “univers propi”, o el que és el mateix, en una “realitat paral·lela” que ell, però, considera com l’única existent i per a la qual val la pena lluitar. Això fins al punt que, com ha escrit Andreu Ferret a “El Periódico”, llegint el llibre que acaba de publicar Puigdemont, podem comprovar aquest allunyament de la realitat en què es mou el “president legítim”, ja que al llibre es permet parlar teòricament de tot, però sense dir res dels hospitals, de les escoles o de les empreses de Catalunya.

Bons corifeus de l’estratègia del “tan com pitjor millor” i de l’exaltació d’aquest món paral·lel fora del qual sembla que no hi pot haver vida pel fet de trobar-se al costat erroni de la història, els membres de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, partint de la base (també assumida per Torra) que no es pot negociar res amb el Govern de Pedro Sánchez, han decidit demostrar la seva “bona disposició” de diàleg assetjant l’Onze de Setembre els edificis emblemàtics de l’Estat a Barcelona, alhora que la senyora Paluzie, presidenta d’aquesta assembla d’abanderats de l’independentisme i de la veritat, suggereix el que, d’acomplir-se, esdevindria de fet una depuració: exigir que a les Universitats de Catalunya els rectors no puguin ser el que ella en diu “unionistes”, o el que és el mateix, exigir que els rectors siguin dels seus.

A diferència, doncs, d’Euskadi, on el diàleg s’ha preferit a la confrontació, Catalunya avança amb les cucales posades cap a l’abisme. I això que, com molt bé ha dit Oriol Junqueras, “si iniciem una confrontació amb l’Estat en les condicions actuals, anirem a perdre, i nosaltres el que volem és guanyar.”

¿Quins són els límits de la immunitat del rei?

30 Agost 2020 by

Si diumenge passat tractava la qüestió referent al delicte d’injúries i calúmnies al rei a què es refereix l’article 490.3 del Codi Penal i al desplaçament que aquest ha sofert per mor de la doctrina jurisprudencial provinent dels tribunals europeus, avui em referiré a un altre aspecte que presenta forts interrogants: el referent a la inviolabilitat del rei que s’està qüestionant en alguns aspectes arran de la conducta diguem que irregular del monarca emèrit, Joan Carles I.

Diu l’article 56.3 de la Constitució que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l’article 65.2” (que fa referència a la llibertat que té el rei de fer els nomenaments i els relleus dels membres civils i militars de la seva Casa).

¿Què significa que el rei és inviolable? Encara que avui estem molt lluny d’interpretar aquest concepte unànimement, el recurs que han fet moltes constitucions, tant de monarquies com de repúbliques, de decretar la inviolabilitat i la manca de responsabilitat del cap de l’Estat s’ha entès com una protecció d’aquesta alta magistratura que impedeix que sigui jutjada pels tribunals i que assumeixi cap mena de responsabilitat pels seus actes. I aquesta irresponsabilitat no sols se li ha atribuït quan actua per raó del seu càrrec (ja que en aquests supòsits totes les seves decisions han d’anar referendades per membres del poder executiu, que són els qui, en realitat, n’assumiran la responsabilitat), sinó que també l’han estès als àmbits civil i penal. D’acord amb aquesta interpretació, mai no es podria perseguir criminalment el monarca.

A pesar d’aquest article i de la força de la tradició en defensa de la irresponsabilitat absoluta del rei, avui molts juristes opinem que, en un sistema social i democràtic, aquesta irresponsabilitat no es pot estirar fins a l’infinit i que s’hauria d’estendre tan sols als actes que hagi comès en l’exercici de les seves funcions -les pròpies del seu càrrec-, perquè seria absurd (i també injust) que la immunitat seguís vigent per a actes delictius (o simplement lesius) que no tenen cap relació amb les funcions constitucionals que li corresponen.

Val a dir que la inviolabilitat i la impunitat del rei ja van ser posades en qüestió quan Espanya va subscriure l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional, de 17 de juliol de 1998 (ratificat per Espanya el 2002). Aleshores, el Govern es va veure obligat a renunciar legalment a la inviolabilitat del cap de l’Estat en relació a delictes de “lesa humanitat” (genocidi, tortura i crims de guerra), ja que la inexistència de qualsevol mena de privilegi o immunitat sobirana o de qualsevol altre tipus dels caps d’Estat en relació a aquests delictes és un principi de dret internacional. De tota manera, i més enllà de l’Estatut de Roma, el cert és que tinc la impressió que comença a ser majoritària entre els juristes l’opinió que, avui, no es pot acceptar que, en un Estat constitucional, la inviolabilitat serveixi per crear espais d’impunitat. Més encara, la irresponsabilitat personal del rei (o del president de a República) no es pot concebre sense el seu corol·lari essencial: la responsabilitat de qui referenda l’acte en qüestió.

Sigui com vulgui, i atès que en parlar d’aquesta matèria no estem tractant només un assumpte teòric, ja que tots tenim al cap la figura de Joan Carles I, el problema se’ns complica a l’hora de determinar no sols si la immunitat abraça “tots els actes” del monarca, siguin o no duts a terme en l’exercici del seu càrrec, sinó també a resoldre què succeeix amb els actes que el rei ha comès després d’abdicar. ¿Respecte d’aquests, segueix essent immune i irresponsable?

Sembla que no, però cal no oblidar que el Govern de Mariano Rajoy va introduir una reforma exprés a la Llei del Poder Judicial per protegir l’ex monarca amb un fur penal i civil que abraça també la seva vida privada. Don Joan Carles, per tant, no és immune, però només por ser jutjat a Espanya pel Tribunal Suprem. ¿Però què passa quan el possible acte lesiu del dret s’ha produït en territori estranger?

Tampoc aquesta pregunta és només teòrica, perquè en el cas que ens ocupa, el rei emèrit està essent investigat en un tribunal estranger, concretament de Suïssa, per l’origen d’una part de la seva fortuna que s’hauria pogut adquirir irregularment. A més, si es concreten les amenaces efectuades per la senyora Corinna Larsen, també serà demandat en el Regne Unit per les presumptes amenaces que ella va rebre perquè no revelés els “secrets d’Estat” que conserva.

En aquests supòsits, sembla evident que el rei emèrit no gaudeix de cap immunitat o privilegi que impedeixi l’apertura d’una causa penal contra ell fora d’Espanya, ja que, en abdicar el 2014 va perdre la immunitat de jurisdicció de la qual gaudeixen els caps d’Estat estrangers segons el dret internacional.

És, doncs, molt possible que, fins al juliol de 2014, aquest privilegi d’immunitat pogués impedir a tribunals d’un altre país d’enjudiciar els actes presumptament il·lícits comesos durant el seu regnat, però aquesta restricció ja no opera un cop va cessar en el càrrec i en no tractar-se d’actes realitzats en l’exercici de les funcions públiques (sempre que no hagin prescrit). I pel que fa als actes lesius comesos a Espanya després de la seva abdicació, serà competent el nostre Tribunal Suprem.

El cas Trump

Per més que els supòsits no són directament comparables, és molt interessant veure com evoluciona als EEUU la pugna entre el president Trump i la justícia nord-americana davant la negativa d’aquest a lliurar a la fiscalia de Manhattan les seves declaracions d’impostos dels últims vuit anys. Fa uns dies, el jutge federal Víctor Marrero ha refusat el darrer intent dels advocats del president de no presentar els documents que el fiscal reclama.

Cal, a més, tenir en compte, que en una sentència històrica, el Tribunal Suprem dels Estats Units es va posicionar del costat de la fiscalia i declarà que el president del país “no és immune” a les investigacions penals. Desplegant aquesta sentència, el jutge federal Marrero ha justificat la seva decisió i ha afirmat que “en el fons [el fet de no exigir els documents que es demanen a Trump] seria com donar-li immunitat absoluta per la porta de darrere”. ¿Per què? Doncs perquè tant la fiscalia com la magistratura creuen que els documents que Trump es nega a donar-los no contenen cap possible acte lesiu que el president hagi comès en l’exercici de les seves funcions com a cap d’Estat, sinó perquè presumptament amaguen falsificacions dels seus registres interns per ocultar pagaments amb els quals va comprar el silenci de dues dones just abans de les eleccions de 2016. Més encara, la fiscalia creu que Trump ha dut a terme “una conducte criminal extensa”, que inclouria possibles delictes de frau bancari i a pòlisses d’assegurances.

Aquest és, doncs, un supòsit que ens il·lumina a l’hora d’interpretar la immunitat i la irresponsabilitat del rei a què es refereix l’article 56.3 de la Constitució. Crec fins i tot que, en el cas d’un monarca regnant, aquesta s’hauria de limitar als fets que dugui a terme en l’exercici del càrrec, no als que afectin a la seva vida privada, ja siguin de naturalesa civil o penal.

“Con los idus de marzo”, un fruit positiu de la Covid-19

28 Agost 2020 by

Crec que va ser al marquès de Mondéjar que, en deixar de ser “Jefe de la Casa del Rey”, li van demanar si no escriuria una memòries sucoses i va respondre que no ho faria. ¿La raó? Doncs perquè -va dir- de les coses que veritablement interessen no en puc parlar i aquelles de les quals podria fer-ho no tenen cap interès.

Doncs bé, publicant “Con los Idus de Marzo. Diario de una cuarentena” (Ediciones del Genal 2020), el catedràtic de zoologia jubilat de la Universitat de Barcelona, Adrià Casinos, no ens ha ofert certament les seves memòries, però sí ens ha llegat un diari amb cinquanta entrades -tantes com dies va durar el confinament que s’inicià el 15 de març (d’ací el perquè del títol)-, on contempla la realitat que està vivint amb una gran atenció i clarividència, ni que sigui des de l’aïllament que va passar amb la seva esposa al pis on viu a Barcelona, i ens l’exposa d’una manera tan pulcra com intel·ligent.

Com és obvi, llegint el llibre seguim els esdeveniments que passen cada dia relacionats amb la pandèmia, però lluny de quedar-se en el que podria ser una crònica notarial sense ànima en la qual se’ns oferís les dades amb què ens bombardejaven diàriament els telediaris, Casinos ens mostra, en realitat, la seva concepció del món, i ho fa amb molta profunditat, ja que a totes les entrades trobem no sols una lúcida referència als fets sanitaris, sinó també grans dosis de crítica política pel que fa al comportament del govern i dels partits en general -en aquest sentit, l’avaluació del comportament de la Generalitat de Catalunya, dels col·lectius nacionalistes i del president Torra en particular és tan dura en el fons com exquisida en les formes- i també nombroses referències de tipus científic i cultural de gran interès, que evoquen moments de la història del pensament i de la ciència -també de la literatura- que només un savi pot evocar amb la mestria que ho fa l’autor.

En un moment de l’obra es refereix elogiosament al “Quadern Gris” de Josep Pla on el recordat escriptor exposa en un diari personal el que va viure entre el 13 d’octubre de 1918 i el 25 de maig de 1919. Però tots sabem avui que aquell diari -que no va ser publicat fins l’any 1966- té trampa (cosa que no li treu cap mena de valor des del punt de vista literari), perquè és evident que no el va escriure com Adrià Casinos ha escrit el seu -aquest sí fet dia a dia-, sinó que va ser producte d’una llarga elaboració que li va permetre refer-lo, manipular-lo i ampliar-lo al llarg de molts anys.

A “Con los Idus de marzo” això no succeeix, ja que el text es forja al llarg de cada jornada amb els coneixements, la ciència i les idees que Adrià Casinos duu dedins i plasma en un text que, com he dit, va molt més enllà de la crònica diària i té, d’alguna manera, molt de memòria personal, la de tota una vida dedicada a la ciència, a la lectura i a la investigació, alhora que manifesta d’una manera palpable que el seu interès, el seu coneixement del món, la seva concepció de la política i els seus ideals van molt més enllà de la zoologia, a la qual ha dedicat 49 anys de docència a la Universitat.

Concís, ben escrit, culte i atractiu per a qualsevol lector obert a la crítica, el diari que acaba de publicar Adrià Casinos és una obra fresca, profunda i intel·ligent que ha d’interessar al lector que defugi el sectarisme tan de moda avui en el món polític i periodístic que ens ha tocat viure.


%d bloggers like this: