Josep Maria Quintana

Hi ha silencis que són una forma de prudència i n’hi ha que acaben convertint-se en una forma de complicitat. La diferència no sempre és fàcil d’establir, perquè callar pot respondre a la por, a la ignorància o al desig legítim de no afegir renou a una discussió enverinada. Però arriba un moment en què els fets són tan greus i tan visibles que el silenci deixa de ser neutral. Aleshores, allò que no deim també ens defineix.

Aquesta és la reflexió que m’ha suscitat la lectura de Timothy Garton Ash sobre el discurs que Philippe Sands pronuncià en rebre el Premi de la Pau dels Llibreters Alemanys a la Fira del Llibre de Frankfurt. L’historiador britànic presenta la intervenció del jurista i escriptor com una resposta valenta als silencis de l’Alemanya oficial davant la devastació de Gaza. Sands, que prové d’una família marcada per la persecució nazi, no reclama cap indulgència per als crims de Hamàs del 7 d’octubre de 2023. Reclama una cosa més exigent: que les normes destinades a protegir la vida humana s’apliquin també quan els responsables de vulnerar-les són els nostres aliats.

Aquest és el nucli moral del problema. Si el dret internacional serveix per condemnar la invasió russa d’Ucraïna, però esdevé incòmode quan s’han de jutjar les actuacions d’Israel a Gaza, deixa de ser un principi universal i es transforma en un instrument de conveniència. Cap memòria històrica, per dolorosa que sigui, no hauria de justificar una excepció permanent. Precisament perquè Europa coneix les conseqüències de sofrir la deshumanització de pobles sencers, hauria de ser especialment rigorosa a l’hora de defensar els drets de tothom.

No ignor les dificultats del dret internacional. Els tribunals són lents, depenen sovint de la cooperació dels estats i no sempre aconsegueixen fer complir les seves decisions. Però la seva fragilitat no és cap argument per renunciar-hi. Al contrari: si acceptam que la força determini allò que és just, tornam a un món en què les víctimes només poden esperar la misericòrdia dels poderosos. Sands recorda que després de la catàstrofe europea del segle XX juristes com Hersch Lauterpacht i Raphael Lemkin varen ajudar a convertir l’horror en categories jurídiques capaces d’exigir responsabilitats. Aquell esforç no fou una garantia contra nous crims; fou una conquesta civilitzadora que no ens podem permetre abandonar.

Tanmateix, el discurs de Sands apunta més enllà dels tribunals. Hi ha una pregunta que m’interessa especialment: què han de fer els escriptors quan les institucions callen, tergiversen els fets o administren les condemnes segons la identitat dels culpables? La literatura no pot dictar sentències ni substituir una investigació judicial. La seva força és una altra. Pot rescatar una persona de l’anonimat de les estadístiques, reconstruir una experiència que el llenguatge oficial ha reduït a un expedient i obligar-nos a mirar allò que preferiríem no veure.

Sands evoca Xile, on durant anys la literatura contribuí a mantenir viva la memòria dels crims de la dictadura de Pinochet quan els tribunals no hi responien. És una lliçó que ultrapassa aquell episodi. Els poders autoritaris no es conformen a controlar els cossos; volen controlar el relat. Necessiten decidir quines morts mereixen dol, quines víctimes tenen nom i quins fets poden ser explicats. Per això els incomoda tant una novel·la, un poema o una crònica capaços de retornar complexitat humana a allò que la propaganda voldria simplificar.

Ara bé, defensar la responsabilitat pública de l’escriptor no equival a exigir-li que converteixi cada obra en un manifest. La literatura perd bona part de la seva veritat quan es limita a confirmar consignes, fins i tot si aquestes ens semblen justes. El compromís més profund de qui escriu és amb la llibertat de mirar, de dubtar, de contradir els seus i de resistir la temptació de fabricar innocents i culpables sense matisos. Una obra literària no ha de donar-nos sempre la raó. A vegades compleix millor la seva funció quan ens lleva les certeses amb què ens protegíem.

Hi ha, a més, una altra raó per no callar. Sands estableix un paral·lelisme inquietant entre els industrials que pactaren amb Hitler, evocats per Éric Vuillard a L’ordre del dia, i els magnats tecnològics reunits a la presa de possessió de Donald Trump. No es tracta d’afirmar que les dues situacions siguin idèntiques, sinó de reconèixer una continuïtat perillosa: la facilitat amb què la riquesa busca la protecció del poder i el poder cerca els recursos de la riquesa. Quan les grans plataformes controlen bona part de la circulació de les paraules i les imatges, aquesta aliança també pot condicionar allò que una societat veu, discuteix o oblida.

Davant aquesta concentració d’influència, la independència intel·lectual és més necessària que mai. No basta denunciar la censura explícita. Cal estar atents a les formes més subtils de submissió: l’autocensura, la por de perdre prestigi, la necessitat de pertànyer a un bàndol, la comoditat de repetir allò que el nostre entorn espera sentir. Un escriptor que només s’atreveix a censurar els adversaris del seu grup potser intervé en el debat públic, però difícilment contribueix a eixamplar-ne la llibertat.

Garton Ash i Sands m’han fet pensar que el deure de la paraula no consisteix a parlar de tot, ni a pronunciar-se precipitadament sobre allò que desconeixem. Consisteix a no convertir la prudència en coartada quan disposam de fets suficients per reconèixer una injustícia. I consisteix, sobretot, a preservar un espai on les víctimes no siguin reduïdes a peces d’una estratègia política.

Les lleis necessiten institucions que les defensin; la societat necessita veus que li recordin per què varen ser creades. Aquest és el lloc insubstituïble dels escriptors. No salvaran el món amb una pàgina, però poden impedir que ens acostumem a la seva degradació. I quan el silenci és el que reclama el poder, trobar les paraules adequades ja és una manera de resistir.

Divendres passat, Santiago Abascal va celebrar un míting a Maó en el qual, entre altres propostes del seu programa polític, defensà la «remigració» i el principi de «prioritat nacional». No són conceptes nous en el discurs de Vox, ni tampoc en el de la dreta radical europea, però sentir-los proclamar a Menorca té una significació especial. Perquè aquesta illa, que avui rep immigrants, ha estat durant segles una terra d’emigrants. I em costa d’entendre que es pugui parlar del fenomen migratori sense tenir present aquesta història que forma part de la nostra memòria col·lectiva.

L’any 1768, centenars de menorquins abandonaren l’illa per traslladar-se a la Florida, atrets per les promeses d’una vida millor. Sota la direcció d’Andrew Turnbull, s’establiren a New Smyrna, on hagueren de suportar unes condicions de treball duríssimes, properes a l’esclavitud. Molts hi moriren. Els supervivents acabaren fugint, el 1777, cap a Sant Agustí, on els seus descendents conservaren durant generacions el record dels orígens menorquins. Aquells homes i dones no havien partit per caprici. Cercaven allò que no trobaven a casa seva: una oportunitat de viure dignament.

La història es repetí durant el segle XIX. Després de la incorporació definitiva de Menorca a la monarquia espanyola, les dificultats econòmiques empenyeren milers de menorquins a cercar feina a l’Algèria ocupada pels francesos. Entre 1830 i 1850 hi emigraren milers de persones, una quantitat extraordinària per a una illa que aleshores tenia poc més de trenta mil habitants.

A Algèria, aquells menorquins treballaren la terra, fundaren poblacions, construïren cases i conservaren la llengua i els costums. Molts arrelaren definitivament en aquella societat. Eren immigrants europeus dins un territori sotmès a la colonització francesa, una circumstància que no hem d’oblidar perquè també hi havia una població autòctona amb drets i una història pròpia. Però aquesta complexitat no lleva res al fet essencial: els nostres avantpassats havien hagut d’abandonar ca seva perquè les condicions de vida els empenyien a fer-ho.

Més endavant, la Guerra Civil tornà a convertir l’exili en una realitat dolorosa. Menorquins compromesos amb la República, o simplement temorosos de les conseqüències de la derrota, hagueren de cercar refugi a França o a diversos països americans. Ja no es tractava només de fugir de la pobresa, sinó també de salvar la llibertat i, de vegades, la vida.

Aquesta és una part substancial de la nostra història. I és per això que em sorprèn la facilitat amb què determinats discursos polítics presenten avui l’immigrant com una amenaça per a la identitat nacional o com una persona que hauria d’ocupar un lloc subordinat pel simple fet d’haver nascut fora de les nostres fronteres.

Naturalment, qualsevol Estat té el dret i el deure de regular els fluxos migratoris. La immigració planteja problemes reals d’habitatge, de serveis públics, de convivència i d’integració que seria irresponsable ignorar. Però una cosa és governar aquests problemes amb criteris racionals, i una altra convertir l’origen de les persones en el principi que determina la seva dignitat o el tracte que mereixen.

Donald Trump ha convertit aquesta darrera concepció en un dels eixos de la seva presidència. Les operacions de detenció i deportació impulsades per l’ICE, el servei federal d’immigració, amb actuacions d’una duresa que ha provocat una profunda controvèrsia, mostren fins on pot arribar una política que presenta l’immigrant com una amenaça. No es tracta de negar el dret dels Estats a controlar les fronteres, sinó de recordar que cap objectiu polític no hauria de justificar el menyspreu de la dignitat humana. I és inquietant que aquestes polítiques trobin ressò en una Europa on alguns dirigents semblen disposats a seguir el mateix camí.

Hi ha, a més, una contradicció que mereix un comentari. Trump, com diversos dirigents de la dreta radical europea, invoca sovint el cristianisme com un element essencial de la identitat que diu defensar. Encara tenim present aquella imatge del president assegut al Despatx Oval de la Casa Blanca, envoltat de pastors evangèlics que li imposaven les mans mentre pregaven per ell. L’escena contrastava vivament amb la política de deportacions del seu govern. No pretenc jutjar la sinceritat de les creences de ningú, però costa de conciliar aquella exhibició pública de religiositat amb el tracte dispensat a tants immigrants. Sobretot si recordam què diuen els Evangelis sobre aquells que arriben de fora.

A l’Evangeli de Mateu trobam unes paraules de Jesús extraordinàriament clares: «Era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35). I quan els qui l’escolten li demanen quan el varen veure en aquella situació, respon: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Mt 25,40).

Certament, l’Evangeli no és un programa legislatiu sobre immigració. Però tampoc no es pot reivindicar honestament la tradició cristiana i ignorar-ne el manament d’acollida i de misericòrdia. La fe cristiana no estableix una jerarquia de dignitats basada en la nacionalitat, l’origen o el color de la pell.

No pretenc, amb aquestes reflexions, negar el dret de ningú a defensar polítiques migratòries restrictives. El debat és legítim i necessari. I, precisament perquè ho és, voldria fer una consideració sobre la manifestació contrària a Vox que es produí a Maó. Protestar contra les idees d’Abascal és un dret democràtic indiscutible; impedir que ell o els seus seguidors puguin exercir el seu dret de reunió i d’expressió és una altra cosa. Rosa Luxemburg escrigué a La revolució russa (1918): «La llibertat només per als partidaris del govern, només per als membres d’un partit, per nombrosos que siguin, no és llibertat. La llibertat és sempre la llibertat de qui pensa diferent.» Perquè la superioritat moral de la democràcia consisteix, precisament, a garantir la llibertat fins i tot a aquells que, si arribassin al poder, ens la negarien.

Dit això, allò que qüestion del discurs d’Abascal és la manca de memòria històrica i de sensibilitat humana que acompanya determinades proclames. Perquè els menorquins sabem, o hauríem de saber, què significa haver de partir, deixar enrere la família, la llengua i el paisatge estimat, i començar de bell nou en una terra desconeguda.

Potser alguns dels qui divendres aplaudien Abascal són descendents directes d’aquells emigrants de la Florida, d’Algèria o de l’exili republicà. No hi ha cap contradicció necessària entre aquesta ascendència i la defensa d’una política migratòria exigent. Però sí que n’hi hauria si oblidàssim que els nostres avantpassats també necessitaren que qualcú els obrís una porta.

La memòria històrica no ens obliga a repetir les decisions del passat, però sí a comprendre’l i a extreure’n les conseqüències morals. I una d’aquestes conseqüències és que cap poble que hagi conegut l’emigració hauria de contemplar amb indiferència el sofriment dels qui avui es veuen obligats a recórrer el mateix camí.

Menorca fou una terra d’emigrants abans de convertir-se en terra d’acollida. Oblidar-ho no ens fa més fidels a la nostra identitat. Ens fa, senzillament, menys conscients de qui som.

La resolució que acaba de dictar el Tribunal Suprem, de la qual ha estat ponent Manuel Marchena, té alguna cosa de paradoxal. Finalment, després d’anys de controvèrsia, la Sala Segona ha aplicat la llei d’amnistia a Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Jordi Turull i Raül Romeva, i ha declarat extingida la seva responsabilitat penal. Ho ha fet en compliment de la sentència del Tribunal Constitucional, que havia considerat vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva per la interpretació que el Suprem havia fet de la llei. Però allò que hauria pogut ser una resolució destinada a tancar un conflicte s’ha convertit en una nova manifestació de l’enfrontament entre dues de les més altes institucions jurisdiccionals de l’Estat.

No és el compliment de la sentència constitucional el que sorprèn, ja que el Suprem estava obligat a fer-ho. El que crida l’atenció és la duresa amb què expressa la seva disconformitat. La resolució parla de la «grandiloqüència innecessària» del Tribunal Constitucional, li atribueix un raonament «invasiu» de l’àmbit jurisdiccional que correspon al Suprem i arriba a suggerir que s’ha apartat de la Constitució i de la seva pròpia jurisprudència. Difícilment es podria expressar amb més contundència una discrepància entre institucions que haurien de contribuir, cadascuna des de les seves competències, a preservar la confiança dels ciutadans en l’Estat de dret.

Naturalment, els magistrats tenen dret a discrepar. La independència judicial empara la llibertat d’interpretació, i el debat jurídic és indispensable per al progrés del dret. Però una cosa és discrepar raonadament i una altra convertir l’acatament d’una sentència en una reivindicació gairebé bel·ligerant de la pròpia posició. Sobretot quan allò que es discuteix no és una qüestió menor, sinó la interpretació d’una llei destinada a superar les conseqüències penals d’un conflicte polític que ha marcat profundament la vida espanyola.

Per entendre la gravetat d’aquesta actitud convé recordar d’on venim. El procés independentista català va donar lloc, inicialment, a una acusació de rebel·lió que exigia, segons el Codi penal aleshores vigent, un alçament violent i públic. Aquella qualificació va tenir conseqüències extraordinàries per als encausats, alguns dels quals van patir una llarga presó preventiva i importants restriccions en l’exercici dels seus drets polítics. Finalment, la sentència del 2019 descartà la rebel·lió i condemnà els principals acusats per sedició, un delicte que posteriorment seria derogat.

No pretenc sostenir que els fets del 2017 fossin jurídicament irrellevants ni que els tribunals haguessin de romandre indiferents davant actuacions contràries a l’ordenament constitucional. Però una democràcia madura ha de saber distingir entre la defensa de la legalitat i una resposta penal que, per la seva intensitat i conseqüències, pot acabar aprofundint el conflicte que pretén resoldre. I també hauria de ser capaç de revisar críticament les decisions adoptades quan el temps i les circumstàncies permeten contemplar-les amb més perspectiva.

La controvèrsia sobre la malversació és especialment reveladora. La llei d’amnistia excloïa determinats supòsits en què hi hagués hagut un propòsit d’enriquiment personal de caràcter patrimonial. El Suprem va considerar que els dirigents independentistes havien obtingut aquest benefici perquè l’ús de recursos públics els havia estalviat despeses que, d’una altra manera, haurien hagut d’assumir personalment. Era una interpretació possible de defensar en termes argumentals, però difícilment conciliable, al meu entendre, amb el sentit de la norma (la mens legislatoris), que precisament pretenia incloure les actuacions vinculades a l’organització del procés independentista sempre que no hi hagués un veritable enriquiment patrimonial.

El Tribunal Constitucional ha rebutjat aquesta interpretació, no perquè li correspongui substituir ordinàriament el Suprem en la interpretació de la legalitat penal, sinó perquè ha considerat que, en aquest cas, la lectura efectuada vulnerava el dret fonamental a obtenir una resolució judicial raonable. És una distinció important. El Suprem és l’òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres, però ho és amb l’excepció expressa de les garanties constitucionals, que corresponen al Constitucional. La independència judicial no equival a una immunitat davant el control dels drets fonamentals.

Tampoc no sembla irrellevant que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en les sentències del passat 16 de juliol, hagi avalat la compatibilitat de l’amnistia amb el dret europeu en els aspectes examinats, inclosa la protecció dels interessos financers de la Unió. No es tracta d’afirmar que Luxemburg hagi resolt exactament la mateixa qüestió interpretativa plantejada davant el Constitucional, però sí de constatar que l’amnistia ha rebut un suport jurídic significatiu més enllà de les nostres fronteres.

Tanmateix, allò que més em preocupa transcendeix aquesta discussió. La resolució de Marchena posa de manifest fins a quin punt la polarització que domina la política espanyola ha penetrat també en les institucions encarregades d’administrar justícia. Vivim en un país on els dos grans blocs polítics semblen incapaços de reconèixer cap raó a l’adversari, on el diàleg es confon amb la rendició i on qualsevol rectificació és interpretada com una derrota. Que aquesta mateixa disposició d’ànim sembli traslladar-se als òrgans jurisdiccionals superiors és especialment inquietant.

No afirm, naturalment, que els magistrats actuïn seguint instruccions partidistes, ni que les discrepàncies jurídiques siguin necessàriament ideològiques. Però les formes també tenen importància institucional. Quan una resolució judicial sembla més preocupada per defensar el prestigi dels qui havien sostingut una determinada interpretació que per assumir amb serenitat la decisió de l’òrgan constitucionalment competent, la imatge que es transmet és perjudicial per a la credibilitat de la justícia.

L’amnistia, amb totes les objeccions legítimes que pugui suscitar, ha contribuït a rebaixar la tensió política a Catalunya i a recuperar espais de convivència que semblaven perduts. No ha resolt totes les discrepàncies, ni era aquesta la seva finalitat. Ha permès, però, que un conflicte essencialment polític retorni progressivament al terreny on hauria de ser abordat: el de la deliberació democràtica.

Per això resulta decebedor que, quan finalment s’imposa una solució jurídica que facilita aquesta normalització, alguns dels seus protagonistes institucionals semblin incapaços d’assumir-la sense deixar constància d’un retret profund.

La democràcia espanyola necessita recuperar una virtut avui massa escassa: la disposició a reconèixer que l’altre pot tenir raó. La necessiten els partits polítics, però també les institucions de l’Estat. I la necessita especialment una justícia que només podrà conservar plenament la confiança ciutadana si és capaç de situar la defensa del dret per damunt de qualsevol temptació d’autoafirmació corporativa.

Perquè el problema que revela aquesta resolució no és únicament que els nostres tribunals discrepin. És que, fins i tot quan el dret obliga a posar punt final a una controvèrsia, sembla que ens hàgim acostumat a mantenir-la oberta. I un país que no sap tancar els seus conflictes difícilment podrà avançar amb serenitat.

Hi ha textos que, tot i haver estat escrits per a una comunitat determinada, transcendeixen els seus destinataris i adquireixen un valor universal. És el cas de la carta pastoral que el cardenal Pierbattista Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem, ha adreçat als cristians de Terra Santa. Escrita enmig de la tragèdia que viu aquella regió, conté una reflexió profunda sobre el món contemporani, la degradació de les relacions humanes i la necessitat de recuperar els fonaments morals de la convivència.

Pizzaballa no pretén fer una anàlisi política ni oferir solucions diplomàtiques al conflicte entre israelians i palestins. La seva preocupació és més profunda: es pregunta com podem continuar vivint humanament en una societat dominada per la violència, la desconfiança i la por. I, encara que les seves respostes parteixin de la fe cristiana, moltes de les qüestions que planteja afecten qualsevol persona que cregui en la dignitat humana.

El primer advertiment és especialment inquietant. El cardenal considera que la tragèdia de Terra Santa no és simplement un conflicte local, sinó el símptoma d’una transformació de l’ordre mundial. Durant dècades, les societats occidentals han defensat, almenys formalment, un sistema internacional fonamentat en el dret, els tractats i les institucions multilaterals. Avui, aquest sistema mostra una extraordinària feblesa. La força militar torna a presentar-se com l’instrument decisiu per resoldre els conflictes, mentre que les grans potències actuen sovint més guiades pels seus interessos estratègics que no per la justícia.

La conseqüència és terrible: la guerra deixa de considerar-se un fracàs de la política i comença a acceptar-se com un instrument normal de les relacions internacionals. Els civils, que haurien de ser protegits, es converteixen en peces d’una estratègia militar. Pizzaballa adverteix, a més, dels nous interrogants morals que planteja la intel·ligència artificial aplicada a la guerra: què succeeix quan un algoritme participa en la decisió sobre qui ha de viure i qui ha de morir?

Tanmateix, la degradació més profunda no es produeix únicament en les institucions, sinó en les consciències. La violència destrueix ciutats, però també destrueix els vincles que fan possible la vida en societat. El dolor acumulat genera ressentiment; el ressentiment alimenta l’odi, i l’odi acaba deshumanitzant l’adversari. Quan l’altre és percebut exclusivament com un enemic, qualsevol agressió pot arribar a semblar justificada.

El cardenal introdueix aquí una distinció moral important. Reconèixer el sofriment de totes les víctimes no significa equiparar totes les responsabilitats. No és el mateix exercir el poder que patir-lo, ni ocupar que ser ocupat. La reconciliació no es pot construir ignorant aquestes diferències, perquè la pau necessita la justícia i la veritat.

Un altre dels fenòmens que denuncia és la fragmentació progressiva de les societats. Cada vegada vivim més tancats en comunitats de persones que pensen com nosaltres, comparteixen les nostres pors i confirmen les nostres conviccions. Les xarxes socials accentuen aquest procés mitjançant algoritmes que reforcen els prejudicis i dificulten el contacte amb opinions diferents. Acabem definint la nostra identitat no tant per allò que som com per allò que rebutgem.

Així desapareix la possibilitat d’un «nosaltres» que inclogui tothom. I aquesta és, probablement, una de les observacions més pertinents de la carta: una societat no pot subsistir indefinidament si els seus membres només saben reconèixer-se en identitats contraposades.

Pizzaballa també reflexiona sobre el desgast de les paraules. Conceptes com diàleg, convivència, justícia, drets humans o bé comú han estat repetits tantes vegades, sense conseqüències visibles, que moltes persones han deixat de creure-hi. Però renunciar-hi significaria acceptar que la violència és l’únic llenguatge possible. Per això sosté que, quan les paraules perden credibilitat, cal recuperar-ne el significat mitjançant els actes.

La segona part de la carta utilitza una imatge bíblica carregada de significat: Jerusalem com una ciutat amb les portes sempre obertes. Per al cardenal, aquesta ciutat representa un ideal de convivència en què la pluralitat de pobles, religions i cultures no constitueix una amenaça, sinó una riquesa. La identitat pròpia no exigeix necessàriament l’exclusió de l’altre. Ben al contrari, una identitat madura hauria de permetre reconèixer-lo i acollir-lo.

Aquesta reflexió condueix a una altra qüestió fonamental: la relació entre la memòria històrica i la violència. Els pobles necessiten recordar el passat, especialment les injustícies que han sofert. Però la memòria pot esdevenir destructiva quan es transforma en una narració tancada que nega el sofriment dels altres. Pizzaballa parla aleshores de «memòria tòxica»: aquella que, en lloc d’ajudar a comprendre la història, perpetua el ressentiment i impedeix imaginar un futur diferent.

La solució no consisteix a oblidar ni a tergiversar els fets, sinó a revisar honestament les interpretacions que els converteixen en instruments d’enfrontament. Aquí atribueix una responsabilitat especial a les escoles, les universitats, els centres culturals i els mitjans de comunicació.

És precisament en l’educació i en les institucions dedicades a tenir cura de les persones on el cardenal identifica els fonaments d’una esperança possible. Les escoles haurien de ser laboratoris de convivència, llocs on els infants aprenguin a respectar les diferències i a resoldre els desacords sense odi. Els hospitals i les organitzacions socials ofereixen ja un exemple d’aquesta actitud: metges, infermers i voluntaris que atenen persones sense preguntar-los quina religió professen o a quin poble pertanyen.

El mateix principi inspira la seva defensa dels ancians, la dignitat dels quals no depèn de la productivitat, i dels joves, que necessiten oportunitats reals per construir el futur. Una societat humana es reconeix, sobretot, en la manera com tracta els més vulnerables.

Finalment, Pizzaballa reivindica el perdó i la confiança. No ignora que, després de tanta violència, aquestes paraules poden semblar ingènues. Però insisteix que perdonar no significa oblidar ni justificar el mal, sinó impedir que el passat condemni indefinidament les generacions futures. I confiar no equival a negar la realitat, sinó a rebutjar que l’escepticisme i la desesperança acabin paralitzant qualsevol iniciativa.

La carta del patriarca de Jerusalem és, en definitiva, una invitació a resistir la cultura de l’odi. No ofereix receptes fàcils ni promet solucions immediates. Ens recorda, simplement, que cap societat no pot construir un futur digne sobre la deshumanització de l’adversari, la manipulació de la memòria o l’exaltació de la força.

Des de Jerusalem, una ciutat que concentra algunes de les ferides més profundes de la humanitat, Pizzaballa defensa una convicció que hauria de poder ser compartida per creients i no creients: la convivència no és una ingenuïtat, sinó una necessitat; i la pau no començarà a ser possible mentre no siguem capaços de reconèixer en l’altre, fins i tot en aquell que considerem adversari, un ésser humà.

——–

«Van tornar a Jerusalem amb gran alegria». Card. Pierbattista Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem. [Font: Documents d’Església, n. 1178, agost-setembre de 2026]

Hi ha una manera molt eficaç de deteriorar una democràcia sense necessitat d’assaltar cap parlament ni suspendre cap constitució: convèncer els ciutadans que només són legítims els governs quan governen els nostres. Que quan guanyen els altres hi ha frau, engany, traïció o alguna conspiració que converteix una majoria parlamentària legal en una anomalia que cal extirpar. És exactament el terreny al qual una part molt significativa de la dreta espanyola ha decidit conduir-nos.

José María Aznar acaba d’advertir que, si Pedro Sánchez torna a governar després de les eleccions del 29 de novembre, estaran en perill la Constitució, la unitat d’Espanya i la monarquia parlamentària. Ha afirmat que aquestes seran les eleccions «més importants des del començament de la Transició», que Sánchez pretén donar-los un caràcter gairebé constituent i que la continuïtat de l’actual majoria podria acabar conduint Espanya cap a una república. I ha anat encara més lluny: ha insinuat que Sánchez seria capaç d’«alterar el cens electoral» per obtenir avantatges per al PSOE.

No està sol. Isabel Díaz Ayuso ha demanat directament als ciutadans que no votin per correu, després de suggerir la possibilitat d’un «pucherazo», i ha arribat a afirmar que Sánchez «no és un demòcrata». Santiago Abascal, per la seva banda, ha recomanat també votar presencialment perquè, diu, no es fia «absolutament de res» i considera que Sánchez «és capaç de qualsevol cosa». Mesos abans, Vox ja parlava de manipulació del cens i Feijóo d’«enginyeria electoral» en relació amb l’adquisició de nacionalitat per descendents d’espanyols emigrats. Les insinuacions van provocar fins i tot la protesta de representants de la carrera diplomàtica, que reivindicaren la professionalitat dels funcionaris consulars i recordaren que són les juntes electorals, no els consolats, les que efectuen el recompte dels vots de l’exterior.

Tot això seria simplement grotesc si no fos profundament greu.

Perquè es pot criticar Pedro Sánchez. I molt. Es pot considerar equivocada l’amnistia, censurar els seus canvis de criteri, denunciar els casos de corrupció que afectin el seu entorn polític, reprovar els seus pactes parlamentaris o sostenir que la legislatura ha estat dolenta per a Espanya. Aquesta és precisament la funció d’una oposició democràtica. Però hi ha una frontera que no s’hauria de traspassar: convertir l’adversari polític en un enemic de la nació i presentar preventivament unes eleccions com a sospitoses per si no produeixen el resultat desitjat.

Aquesta frontera és la que s’està esborrant.

La paradoxa és extraordinària perquè els qui diuen defensar la Constitució semblen oblidar què diu la Constitució. El seu article 1 proclama el pluralisme polític com un dels valors superiors de l’ordenament. L’article 6 estableix que els partits expressen aquest pluralisme i contribueixen a formar la voluntat popular. I l’article 99 disposa una cosa elemental: president del Govern és qui obté la confiança del Congrés, no necessàriament qui encapçala la candidatura més votada. Pedro Sánchez va ser investit d’acord amb aquest procediment. Es podia detestar la majoria que el sostenia; el que no es podia fer honestament era negar-ne la legitimitat constitucional.

Però això és precisament el que es va començar a fer des del principi. El novembre de 2023, abans fins i tot de la investidura, la secretària general del PP, Cuca Gamarra, ja la qualificava de «frau electoral». Admetia que Sánchez seria elegit amb els escons exigits per la llei, però sostenia al mateix temps que la seva investidura constituïa un frau perquè l’amnistia no havia figurat en el programa electoral socialista. És una concepció sorprenent de la democràcia parlamentària: les majories són legals però il·legítimes si els acords que les fan possibles no agraden a l’oposició.

Això no és defensar el sistema. És sotmetre el sistema a una condició prèvia: només l’acceptaré si em dona la raó.

I aquí apareix una contradicció que convindria recordar a Aznar cada vegada que invoqui solemnement la Constitució. El Consell General del Poder Judicial va mantenir el mandat caducat des del 4 de desembre de 2018. El mateix CGPJ va arribar a qualificar aquella situació de «greu anomalia en el funcionament de les institucions». La renovació no es va desbloquejar fins al juny de 2024, després de més de cinc anys de paràlisi i amb mediació de la Comissió Europea entre PSOE i PP. Una formació que converteix la Constitució en arma llancívola hauria de ser especialment prudent abans de repartir certificats de constitucionalisme.

Per això potser cal invertir l’acusació. El PP no és, evidentment, un partit antisistema en el sentit convencional del terme. Governa comunitats autònomes i ajuntaments, participa en totes les institucions i aspira legítimament a governar Espanya. Però una part de la seva estratègia política ha adquirit trets inequívocament antisistema: qüestionar la legitimitat del Govern quan no governa la dreta, considerar fraudulenta una investidura constitucional, insinuar manipulacions electorals sense aportar proves i sembrar preventivament la desconfiança sobre el vot per correu.

El procediment és conegut: primer es diu que l’adversari és il·legítim; després, que les institucions que l’emparen estan ocupades; finalment, que si guanya les eleccions potser és perquè les eleccions no han estat netes. Arribats aquí, ja no queda gaire espai per a la democràcia: només queda la victòria pròpia.

El més inquietant és que Aznar pronuncia aquestes paraules mentre anuncia una «reconstrucció» d’Espanya després de Sánchez. Reconstruir? Espanya no és un edifici en ruïnes. El 29 de novembre se celebraran unes eleccions convocades d’acord amb l’article 115 de la Constitució i la Llei Electoral, com certifica el decret publicat al BOE (a pesar que alguns, des de la dreta, havien proclamat que Sánchez mai no les convocaria per imposar la seva dictadura). Però hi haurà eleccions. Hi haurà candidatures, campanya, urnes, meses electorals, juntes electorals i recompte. I després passarà el que en democràcia ha de passar: governarà qui pugui formar una majoria constitucional.

Pot guanyar Feijóo. Pot governar amb Vox. Pot tornar a governar Sánchez. Qualsevol d’aquestes possibilitats pot agradar-nos o horroritzar-nos. Però cap d’elles, per si mateixa, destrueix la democràcia.

La democràcia comença justament aquí: acceptant que l’altre té dret a guanyar.

I qui no és capaç d’acceptar-ho potser hauria de deixar de donar lliçons de constitucionalisme.

Quan Lleó XIV, en el recent viatge a França, va advertir a Metz (vora la frontera alemanya) que «cal anar amb compte amb la il·lusió del rearmament», no formulava una ocurrència pacifista ni una simple objecció moral davant l’augment de la despesa militar europea. Tocava una qüestió molt més profunda: si la seguretat d’un país pot fonamentar-se indefinidament en l’acumulació d’armes o si, arribat un punt, aquesta mateixa acumulació contribueix a alimentar la inseguretat que pretén combatre.

La pregunta és antiga. I és especialment europea.

Després de la Segona Guerra Mundial, els fundadors de la nova Europa van partir d’una intuïció radical: no n’hi havia prou amb evitar una nova guerra; calia construir unes condicions polítiques que la fessin cada vegada més improbable. Robert Schuman ho va expressar amb una claredat extraordinària quan va proposar posar en comú el carbó i l’acer de França i Alemanya. No es tractava d’una operació econòmica, sinó política. Els instruments materials de la guerra havien de convertir-se en instruments d’interdependència. La pau no seria només fruit de la bona voluntat, sinó d’una arquitectura que obligués els antics enemics a cooperar.

Aquesta idea conté una filosofia de la seguretat molt diferent de la que sembla imposar-se avui. La seguretat no es construeix únicament contra l’altre, sinó també amb l’altre.

Joan XXIII va aprofundir aquesta intuïció a Pacem in terris, l’any 1963. En plena Guerra Freda, quan el món vivia sota l’amenaça nuclear, va denunciar el mecanisme pervers de la cursa d’armaments: cada Estat augmenta la seva força per sentir-se més segur; els altres interpreten aquest augment com una amenaça i responen de la mateixa manera. Tots acaben més armats, però no necessàriament més segurs. La pau, afirmava, no pot descansar sobre l’equilibri de les armes, sinó sobre la confiança recíproca.

Dos anys després, el Concili Vaticà II insistia en la mateixa idea. La pau no és la simple absència de guerra ni l’equilibri entre forces adversàries. És una construcció positiva, fonamentada en la justícia, el dret, la cooperació i la confiança entre els pobles.

Aquesta distinció és important perquè permet evitar una simplificació habitual. Criticar el rearmament no significa negar el dret dels Estats a defensar-se. Tampoc implica defensar un desarmament unilateral davant una amenaça real. El mateix pensament catòlic ha reconegut sempre la legitimitat de la defensa. El problema és un altre: convertir l’armament en l’únic llenguatge possible de la seguretat.

Europa es troba avui precisament davant aquest dilema.

La invasió russa d’Ucraïna ha destruït moltes de les certeses sobre les quals s’havia construït l’ordre europeu posterior a 1989. Ha reaparegut la guerra convencional a gran escala, s’ha recuperat el vocabulari de la dissuasió i els pressupostos militars creixen a una velocitat que hauria semblat impensable fa només una dècada. La resposta és comprensible. Però la pregunta que planteja Lleó XIV continua essent pertinent: fins on pot arribar aquesta dinàmica?

La teoria política coneix bé aquest problema. L’anomena «dilema de seguretat». Un Estat adopta mesures que considera defensives; el seu veí les percep com una amenaça i adopta mesures equivalents. La seguretat d’un genera la inseguretat de l’altre, que alhora produeix noves decisions defensives. Ningú no vol necessàriament la guerra, però tots es preparen per a ella. I aquesta preparació pot acabar fent-la més probable.

Kant ja ho havia intuït a finals del segle XVIII quan, a La pau perpètua, advertia contra els exèrcits permanents i defensava la necessitat d’un ordre jurídic entre els Estats. Dos segles després, durant la Guerra Freda, aquesta intuïció reapareixeria sota el concepte de «seguretat comuna»: en un món capaç de destruir-se mútuament, ningú no pot aspirar a una seguretat absoluta basada en la inseguretat dels altres.

Aquesta és també la lògica que inspira l’OSCE i bona part de l’arquitectura internacional creada després de 1945: la seguretat és indivisible, cooperativa i no estrictament militar. Inclou institucions, normes, tractats, verificació, diplomàcia i interdependència.

Hi ha encara una altra idea que convé recuperar: la de «seguretat humana». Durant dècades hem identificat seguretat amb fronteres, exèrcits i armament. Però una societat insegura també és aquella que no pot garantir energia, aliments, sanitat, infraestructures, cohesió social o estabilitat institucional. La seguretat d’un país es mesura també per la fortalesa de la seva societat.

Això no converteix les armes en inútils. Les situa, simplement, en el seu lloc.

El risc actual seria pensar que cada increment de despesa militar equival automàticament a un increment de seguretat. No sempre és així. Les armes poden dissuadir, però no creen confiança. Poden contenir una agressió, però no resolen els conflictes que l’han originada. Poden comprar temps, però difícilment construeixen per elles mateixes un ordre polític estable.

Potser aquesta és la qüestió que Lleó XIV volia plantejar a Metz, a la ciutat de Schuman: si Europa, nascuda de la voluntat de substituir la rivalitat per la cooperació, no corre el risc de tornar a confiar excessivament en aquella mateixa lògica de força que els seus fundadors volien superar.

La paradoxa és inquietant: Europa augmenta la seva despesa militar per sentir-se més segura just quan torna a sentir-se profundament insegura.

No es tracta de preguntar si Europa ha de defensar-se. És evident que ha de poder fer-ho. La pregunta més difícil és una altra: si les armes, per elles mateixes, poden proporcionar la seguretat que prometen.

En política, les frases simples tenen una força considerable. «Que els tornin tots», «retorn immediat», «el cent per cent». Davant la situació creada a Ceuta després de l’entrada massiva dels dies 30 i 31 de juliol, PP i Vox han convertit aquestes expressions en una de les seves reivindicacions. El secretari general del PP, Miguel Tellado, va reclamar l’11 de setembre que retornàs al seu país «el 100%» dels qui havien entrat irregularment; Vox ha exigit igualment la devolució de «tots aquells que entraren il·legalment». Dies després, Alberto Núñez Feijóo va precisar que el retorn havia de fer-se «de conformitat amb la legislació nacional i europea».

Aquesta darrera precisió és essencial (encara que contradiu les anteriors). Perquè la pregunta no és si Espanya pot retornar persones que han entrat irregularment. Evidentment que ho pot fer. La pregunta és si pot decidir per endavant que seran retornades totes. I aquí la resposta de la legislació és molt més clara del que suggereixen els eslògans.

La Llei orgànica 4/2000, d’estrangeria, disposa a l’article 58 que no cal un expedient d’expulsió per a la devolució de les persones que «pretenguin entrar il·legalment al país». El Reglament d’estrangeria vigent concreta que s’hi inclouen els interceptats «a la frontera o en les seves immediacions» i estableix que han de ser conduïts a dependències policials perquè siguin identificats i, «si escau», retornats. Tenen, a més, dret a assistència jurídica i a intèrpret.

Per tant, seria fals sostenir que l’entrada irregular dona, per si mateixa, dret a quedar a Espanya. No en dona. Però tampoc l’entrada irregular permet prescindir de totes les altres normes que integren l’ordenament jurídic. I és aquí on la pretensió de retornar anticipadament «el cent per cent» topa amb la llei.

La primera excepció és evident: la protecció internacional. El mateix article 58 de la Llei d’estrangeria estableix que, si la persona formalitza una sol·licitud de protecció internacional, no podrà ser retornada fins que s’hagi decidit almenys sobre l’admissió de la petició. La Llei 12/2009 d’asil ho reforça: una vegada sol·licitada la protecció, l’estranger no pot ser objecte de retorn, devolució o expulsió mentre no es resolgui la seva sol·licitud o se’n declari la inadmissió.

Des del 12 de juny de 2026 hi afegeix una garantia encara més explícita el Reglament europeu 2024/1348, directament aplicable als estats membres. Una petició de protecció existeix des del moment en què la persona expressa davant una autoritat el desig de rebre protecció internacional. Ni tan sols és necessari que pronunciï la paraula «asil». I, si l’autoritat té dubtes sobre el sentit de les seves paraules, té l’obligació de preguntar-li expressament si vol protecció. El principi europeu de no-devolució impedeix, a més, enviar ningú a un país on corri un risc greu de pena de mort, tortura o tracte inhumà o degradant.

La segona qüestió, encara més sensible, és la dels menors no acompanyats. Aquí no hi ha cap marge per a una devolució automàtica. L’article 35 de la Llei d’estrangeria obliga, primer, a determinar l’edat i a posar el menor a disposició dels serveis de protecció. Després, abans d’una eventual repatriació, l’Estat ha d’obtenir informació sobre les seves circumstàncies familiars, escoltar-lo si té prou maduresa, recaptar informes dels serveis de protecció i del Ministeri Fiscal i decidir si el seu interès superior exigeix el retorn o la permanència a Espanya. El Reglament vigent desenvolupa un autèntic expedient individual de repatriació: la decisió final ha de prendre’s d’acord amb el principi de l’interès superior del menor. No hi ha, jurídicament, una resposta col·lectiva possible.

I això no és teoria. El Tribunal Suprem ja ho va establir arran de la devolució al Marroc dels menors que havien entrat a Ceuta el maig de 2021. En la sentència confirmada el gener de 2024, va declarar aquelles devolucions il·legals perquè s’havien realitzat amb «absoluta inobservança» del procediment previst legalment: faltaven expedients individuals, informació sobre la situació de cada menor, audiència i intervenció del Ministeri Fiscal. El Suprem recordà, a més, que el Protocol núm. 4 del Conveni Europeu de Drets Humans prohibeix les expulsions col·lectives. I va deixar una idea que convindria no oblidar: ni tan sols l’aquiescència del Marroc dispensa les autoritats espanyoles de sotmetre’s a la Constitució i a les lleis.

La Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea completa aquest marc: garanteix el dret d’asil, prohibeix les expulsions col·lectives i estableix que, en tota actuació pública relativa als infants, el seu interès superior ha de constituir una consideració primordial.

Així doncs, el debat es pot plantejar sense demagògia en cap sentit. Espanya té dret a controlar les seves fronteres i a retornar les persones que no tenguin dret a romandre-hi, sempre que es compleixin els requisits legals. Però el que no pot fer és decidir primer que retornarà tothom i examinar després —o no examinar— si alguns són menors, si demanen asil, si necessiten protecció o si concorre alguna altra causa que impedeixi la devolució.

Per això, quan Feijóo afirma que vol el retorn de tots «de conformitat amb la legislació nacional i europea», aquesta clàusula canvia necessàriament el sentit de la paraula «tots»: jurídicament només pot significar tots aquells que, després de l’examen que exigeix la llei, resultin efectivament retornables. I quan Tellado i Vox reclama la devolució de tots els qui entraren irregularment, aquesta formulació, entesa literalment, no contempla les excepcions i els procediments obligatoris que acabem de veure.

L’Estat de dret té, precisament, aquesta incomoditat: la llei també obliga quan dificulta la solució que políticament ens agradaria aplicar. En una democràcia no és l’eslògan qui decideix qui se’n va i qui es queda. Ho decideix la llei, persona per persona.

Per això em deman: Si Feijóo un dia governa, respectarà aquestes lleis o farà com Trump que no té cap mena de recança a l’hora de saltar-se les lleis nacionals i internacionals?

El discurs pronunciat per Isabel Perelló en l’obertura de l’Any Judicial contenia afirmacions difícilment discutibles en una democràcia constitucional. La independència dels jutges no és un privilegi corporatiu, sinó una garantia dels ciutadans; les resolucions judicials han de poder adoptar-se sense pressions del Govern, dels partits o dels mitjans de comunicació; i la crítica a una sentència no hauria de degenerar en la desqualificació personal del jutge que l’ha dictada.

Fins aquí, poca cosa a objectar. El problema apareix quan aquesta defensa, impecable en els principis, transmet una concepció massa unilateral de les amenaces que avui afecten la credibilitat de la Justícia.

Perelló advertí, amb raó, que atribuir motivacions polítiques o ideològiques als jutges pel simple fet de discrepar de les seves resolucions erosiona l’Estat de dret, especialment quan ho fan responsables institucionals. També reclamà prudència i mesura als mateixos jutges. Però aquesta apel·lació a l’autocontenció ocupà un espai menor que la defensa del Poder Judicial davant les crítiques externes.

La controvèrsia sorgida aquests dies entorn de l’anomenada «llei de nets» ajuda a entendre per què aquesta mirada resulta insuficient.

El Tribunal Suprem ha suspès cautelarment determinats efectes electorals de les inscripcions en el Cens Electoral de Residents Absents de ciutadans que adquiriren la nacionalitat espanyola a l’empara de la Llei de memòria democràtica. La mesura es justifica pel «perill fundat, real i seriós» que l’increment extraordinari del cens podria representar per a l’objectivitat i la transparència de futurs processos electorals.

Es tracta d’una mesura cautelar, no d’una sentència definitiva. Però afecta un dret fonamental: el sufragi.

Podria semblar que les objeccions a la resolució procedeixen només del Govern o de sectors polítics interessats. No és així. Jutgesses i Jutges per a la Democràcia i la Unió Progressista de Fiscals han expressat una profunda preocupació per la decisió, tot començant per manifestar el seu respecte a la independència del Tribunal Suprem. Aquesta dada és essencial: demostra que es pot defensar sense reserves la independència judicial i, alhora, formular una crítica severa a una actuació jurisdiccional concreta.

Les objeccions són rellevants. S’ha qüestionat que unes mesures cautelars adoptades en un recurs contra una actuació de la Junta Electoral Central acabin incidint sobre una instrucció de 2022 que no constituïa directament l’objecte del procediment. També s’ha recordat que els afectats són ciutadans espanyols en virtut d’actes que continuen essent vàlids i que no han estat part en el procés.

Hi ha, a més, un problema de proporcionalitat. El risc que el Tribunal pretén evitar es projecta sobre unes eleccions futures que ni tan sols han estat convocades; la restricció, en canvi, ja opera jurídicament sobre els efectes electorals de determinades inscripcions. Quan el dret afectat és el sufragi, aquesta asimetria exigeix una ponderació especialment rigorosa.

Dins la mateixa Sala del Suprem, a més, la magistrada María Alicia Millán formulà un vot particular contrari a la decisió majoritària. Però la novetat més significativa s’ha produït a la mateixa Junta Electoral Central. La JEC ha acordat complir la resolució del Suprem, com institucionalment li correspon, però ha rebutjat per només set vots contra sis la possibilitat de recórrer-la. 

Aquesta divisió interna és molt reveladora. Mostra que no ens trobem simplement davant polítics que qüestionen jutges, sinó davant una autèntica controvèrsia jurídica dins les mateixes institucions.

Acatar una resolució judicial no significa compartir-ne els fonaments. Aquesta distinció és fonamental. L’obediència institucional a una decisió judicial no la converteix en jurídicament indiscutible. Si gairebé la meitat dels membres de la JEC consideraven que existien raons per recórrer; si hi ha un vot particular dins el mateix Suprem; i si jutges i fiscals plantegen objeccions sobre proporcionalitat, abast de la cautelar i afectació del sufragi, la discussió ja no pot despatxar-se com una ofensiva política contra la judicatura.

I aquí és on el discurs de la presidenta del Tribunal Suprem mereix, al meu entendre, una revisió crítica.

Naturalment, no correspon a Perelló desautoritzar públicament els magistrats que han dictat una resolució ni actuar com una instància revisora de les seves decisions. Però entre interferir en una resolució i limitar-se a advertir contra els qui qüestionen els jutges hi ha un ampli espai per a l’autocrítica institucional.

La confiança en la Justícia no es deteriora només quan un ministre acusa imprudentment un jutge de fer política. També pot deteriorar-se quan un tribunal adopta mesures extraordinàriament invasives sobre drets fonamentals; quan ciutadans que no han estat escoltats veuen restringits els efectes d’un dret essencial; o quan una resolució suscita fortes discrepàncies dins la mateixa comunitat jurídica.

Admetre-ho no debilita la independència judicial. La fa més creïble.

Perelló afirmà que el Poder Judicial és un «veritable contrapès» dels altres poders de l’Estat. És cert. Però precisament perquè és poder, també necessita límits. La independència no pot convertir-se en un argument suficient per legitimar qualsevol actuació. Els jutges disposen d’una enorme capacitat per controlar l’Administració, suspendre decisions i afectar drets; aquesta responsabilitat exigeix independència, però també motivació rigorosa, proporcionalitat i consciència dels límits del propi poder.

Existeix el risc d’identificar la defensa de la independència judicial amb la defensa de qualsevol resolució judicial. No són la mateixa cosa. Una sentència o una interlocutòria poden ser discutibles, revocables i fins i tot equivocades sense que la crítica amenaci la separació de poders. El sistema de recursos parteix precisament d’aquesta evidència: els jutges són independents, però no infal·libles. I el respecte institucional no exigeix silenci.

La presidenta té raó quan reclama prudència, respecte i lleialtat institucional als responsables polítics. Però aquesta exigència guanyaria autoritat si fos acompanyada d’una altra igualment clara dirigida cap endins: els tribunals també han de preguntar-se si la manera com exerceixen el seu poder reforça o erosiona la confiança que reclamen dels ciutadans.

La independència judicial és indispensable. Però no és autosuficient. Necessita imparcialitat, prudència, bona argumentació, respecte escrupolós als drets i consciència dels límits del propi poder.

I, sobretot, necessita una virtut que cap institució democràtica no s’hauria de permetre perdre: la capacitat d’exercir l’autocrítica abans d’exigir-la als altres.

El passat 17 de gener, festa de Sant Antoni i Diada del Poble de Menorca, el Consell Insular va confiar la conferència institucional a Marcos de Quinto, empresari, antic alt directiu de Coca-Cola i exdiputat de Ciutadans. L’elecció ja havia despertat perplexitat abans de l’acte, però aquesta sensació va créixer quan el convidat va començar reconeixent, amb una franquesa gairebé provocadora, que no coneixia el problema de l’habitatge a Menorca. De fet, la crònica de l’endemà constatava que la seva intervenció va contenir molt poques al·lusions a l’illa.

No es tracta de negar a ningú el dret d’opinar. Marcos de Quinto pot defensar el liberalisme més radical, combatre els impostos, denunciar la regulació del mercat o considerar que l’Estat interfereix massa en l’economia. El problema és un altre: si aquesta era la persona adequada per pronunciar la conferència institucional del dia en què Menorca se celebra a si mateixa. Fins i tot Miquel Fèlix, que va criticar el boicot de Més per Menorca i va defensar que calia escoltar De Quinto abans de jutjar-lo, admetia després que aquella intervenció «no era la més idònia per celebrar la festa de tots els menorquins».

El títol ja era prou revelador: Una mirada liberal al tema de l’habitatge. I el contingut encara ho fou més. De Quinto va sostenir que als anys setanta «tot era més fàcil», va carregar contra els impostos, la burocràcia i la regulació i va presentar la llibertat del propietari gairebé com un principi sense contrapès. En un dels escassos exemples menorquins, es preguntà per què qui hereta una finca ha de ser titllat d’especulador si la ven a un francès, i ho resolgué amb una fórmula contundent: «Això és llibertat, no impedir a la gent que faci el que vol». També ridiculitzà la conversió dels desitjos en drets i culminà la defensa del mèrit individual preguntant-se per què, si ell s’havia matat a estudiar i treballar i havia guanyat molts diners, «l’únic que s’ha de repartir és el que és meu».

És una manera de veure el món, sens dubte. Però no és precisament una mirada concebuda per interpretar la complexitat d’un problema col·lectiu, i menys encara per ocupar la tribuna central d’una diada institucional. La qüestió no és que fos liberal; la qüestió és que el Consell va convertir una celebració que hauria d’aspirar a representar sensibilitats molt diverses en l’aparador d’una tesi ideològica concreta, defensada, a més, per algú que confessava no conèixer la realitat sobre la qual parlava.

Set mesos després, Ceuta ens ha ofert una mena d’epíleg grotesc d’aquella elecció. Enmig d’una crisi migratòria i política d’una gravetat extraordinària, De Quinto ha aparegut com un dels promotors i rostres més visibles de l’autodenominada «Armada de la Solidaridad», una flotilla d’embarcacions privades que arribà a Ceuta carregada de banderes espanyoles amb la pretensió de proclamar que «Ceuta no se toca». La imatge que ha fet fortuna és prou expressiva: Marcos de Quinto compareix davant les càmeres amb un botellín de cervesa a la mà. Isabel Garcia Pagan ho descriu a La Vanguardia amb una paraula difícil de millorar: esperpèntic.

Però el més revelador no és el botellín. És la naturalitat amb què De Quinto transforma una situació dramàtica en escenari per a la seva pròpia representació política. Va demanar que es declaràs l’estat de setge i que es convocassin eleccions. Quan Nicola Cecchi, conseller del PP a Ceuta, va mostrar el seu desacord amb alguns comentaris durant un àpat, De Quinto reaccionà indignat a les xarxes i acusà el popular de representar «la incapacitat del PP de connectar amb el sentit comú». És a dir: qui arriba de fora en iot i bevent cervesa, s’erigeix en portaveu d’una ciutat en crisi, dicta què s’hauria de fer a Espanya i no tolera que l’amfitrió faci mala cara.

Encara hi ha un detall més significatiu. De Quinto mateix va afirmar que l’àpat havia estat sufragat pel govern de Ceuta i va emprar aquest fet per retreure a Cecchi que pretengués condicionar el que ell podia dir; posteriorment, el Govern de Ceuta va negar haver-ne assumit el cost. I quan li van retreure el caràcter de la flotilla, ell mateix va establir la diferència amb altres mobilitzacions marítimes amb una frase que retrata millor que qualsevol comentari el rerefons del personatge: «Nosotros ni tomamos porros, ni vamos con rastas, ni hacemos batucadas». Als seus vaixells, explicà, sonava el Viva España de Manolo Escobar.

Tot això podria quedar en una anècdota pintoresca si no revelàs un estil: una barreja d’autosuficiència, provocació, menyspreu per la complexitat i extraordinària seguretat a l’hora de donar lliçons als altres. El problema no és només el que pensa Marcos de Quinto. El problema és la seva manera d’ocupar l’espai públic com si qualsevol tribuna —la sala de plens del Consell de Menorca o el port de Ceuta— fos adequada per convertir-la en escenari de les seves certeses.

Per això val la pena recordar Sant Antoni. Aquell dia molts vam sortir de l’acte preguntant-nos què hi feia aquell home allà. No perquè no pogués pensar com pensa, sinó perquè una institució ha de saber distingir entre convidar una veu al debat públic i lliurar-li la tribuna solemne d’una celebració que pertany a tothom. La Diada de Menorca mereix persones capaces d’entendre què representa, de parlar-nos des del coneixement o, almenys, des del respecte a la singularitat de l’illa.El que hem vist ara a Ceuta no rectifica aquella impressió; la confirma. Els qui vam pensar que el Consell Insular de Menorca havia comès un error greu convidant Marcos de Quinto a pronunciar la conferència institucional de Sant Antoni, senzillament, no ens vam equivocar.

La crisi de Ceuta ha deixat al descobert una incapacitat del Govern de Pedro Sánchez que resulta difícil de justificar. Davant una situació excepcional, que des del primer moment desbordava manifestament les possibilitats de la ciutat autònoma, l’Estat no va reaccionar amb la rapidesa, la coordinació i l’autoritat que calia esperar. Durant massa dies, les decisions han arribat després dels problemes, com si el Govern hagués necessitat que cada dificultat es fes evident abans d’intentar resoldre-la.

No es tracta de negar que s’hagin pres mesures. S’han reforçat dispositius de seguretat, s’ha negociat amb el Marroc, s’han mobilitzat recursos i s’ha intentat donar resposta a una situació migratòria i humanitària extraordinàriament complexa. Però enumerar les actuacions d’un govern no basta per acreditar una bona gestió. Cal preguntar-se quan es van adoptar, si responien a una estratègia definida i, sobretot, si van arribar a temps.

Ara, gairebé un mes després dels fets del 30 de juliol, el Govern ha decidit declarar la situació d’interès per a la Seguretat Nacional i establir un comandament únic sota la direcció d’Ángel Víctor Torres. Són decisions que poden ser encertades. Però la mateixa necessitat d’adoptar-les avui obliga a preguntar-se per què no es van prendre quan la dimensió de la crisi ja era perfectament visible.

El problema és aquest «gairebé un mes després».

Perquè governar no consisteix només a prendre les decisions adequades. Consisteix també a prendre-les quan encara són útils per evitar que els problemes es converteixin en crisis. I aquesta és, al meu entendre, la principal responsabilitat que es pot exigir al Govern de Sánchez: haver anat massa sovint darrere dels esdeveniments.

El que va succeir a Ceuta no era una crisi municipal ni autonòmica. Era una entrada massiva de persones a través d’una frontera exterior de la Unió Europea. Com recordava Lluís Foix, les fronteres de l’espai Schengen són europees i no només espanyoles. Per tant, allò tenia des del primer moment implicacions de seguretat, immigració, política exterior, protecció de menors i relacions amb el Marroc. Era, en definitiva, un problema d’Estat i també un problema europeu.

Per això costa d’entendre que hagin calgut més de tres setmanes per arribar a una conclusió que semblava evident des del primer dia: davant una crisi en què intervenen Interior, Exteriors, Defensa, Migracions, Sanitat, Infància, els serveis d’intel·ligència i l’Administració de Ceuta, algú havia d’assumir-ne la coordinació política. Que Ángel Víctor Torres sigui la persona adequada és perfectament defensable. Té experiència en crisis migratòries i coneix els mecanismes de cooperació territorial. El que resulta difícil de defensar és que aquesta coordinació no s’establís immediatament.

Però hi ha una altra qüestió que em preocupa encara més. Durant massa dies, el Govern ha semblat obsessionat a no donar arguments a la dreta. I un govern no pot dirigir un país pendent de no confirmar el relat dels seus adversaris.

Reconèixer que a Ceuta existia un problema greu de seguretat no significava assumir el discurs de Vox. Reclamar control sobre una frontera no és xenofòbia. Exigir al Marroc que compleixi les seves obligacions no és marroquinofòbia. I afirmar que l’Estat ha de saber qui entra al seu territori és una exigència elemental de qualsevol democràcia.

De la mateixa manera, però, seria irresponsable acceptar la solució aparentment senzilla que alguns proposen: retornar immediatament tothom al Marroc. Un Estat democràtic està sotmès a la llei també quan la llei resulta incòmoda. Hi ha sol·licitants d’asil, persones vulnerables i, sobretot, milers de menors, els drets dels quals no desapareixen perquè la seva presència plantegi un problema formidable a l’Administració. Les devolucions, particularment les dels menors, exigeixen garanties i procediments individualitzats. Defensar aquestes garanties no és feblesa: és defensar l’Estat de dret.

Precisament per això la resposta havia de ser més ràpida.

Perquè com més temps es deixa podrir una situació, més difícil resulta compatibilitzar eficàcia i garanties. Quan milers de persones s’amunteguen durant setmanes en condicions precàries; quan els serveis públics d’una ciutat de vuitanta mil habitants es veuen sotmesos a una pressió extraordinària; quan els ciutadans tenen la sensació que ningú controla completament la situació, el problema deixa de ser només migratori. Es converteix en un problema de confiança en les institucions.

I aquí l’esquerra democràtica hauria de ser especialment exigent.

Durant molts anys hem defensat —amb raó— que només un Estat fort pot garantir la igualtat, protegir els més febles i assegurar els drets de tots. Però un Estat fort no és un Estat autoritari. És un Estat que funciona. Que preveu. Que coordina. Que explica. Que compareix davant el Parlament. I que, quan una administració no disposa dels mitjans necessaris, no es pregunta primer de qui és la competència, sinó què ha de fer perquè el ciutadà no quedi abandonat.

Ceuta planteja, a més, un problema especialment delicat: el Marroc. Espanya necessita la seva cooperació en matèria migratòria, comercial, antiterrorista i de seguretat. Seria pueril ignorar-ho. Però cooperar amb el Marroc no pot significar quedar políticament condicionats per Rabat. La bona diplomàcia exigeix prudència; no submissió.

I seria convenient que el Govern expliqués amb claredat què va succeir a la frontera el 30 de juliol, quin paper hi van tenir les autoritats marroquines i què sabien els serveis espanyols. Lluís Foix ho resumia amb una disjuntiva difícil d’esquivar: si el Govern ho sabia, malament; i si no ho sabia, encara pitjor.

No per alimentar teories conspiratives, sinó exactament per evitar-les.

El Govern ha començat finalment a prendre decisions que probablement hauria hagut de prendre durant les primeres quaranta-vuit hores. Cal reconèixer-ho sense dificultat. Però també cal dir que arriba tard.

I aquesta crítica no hauria de fer-la només l’oposició. Hauríem de poder fer-la també els qui pensem que una democràcia necessita serveis públics forts, respecte als drets humans, solidaritat amb qui fuig de la misèria i una política migratòria digna.

Perquè precisament si creiem en l’Estat hem de ser els primers a exigir que funcioni.

I perquè cada vegada que l’Estat democràtic es mostra impotent, els qui no creuen gaire en la democràcia troben un argument més per convèncer els ciutadans que la solució és una altra.