Josep Maria Quintana

Les eleccions internes del PSOE a l’hora d’elegir el seu secretari general i la victòria clara i contundent de Pedro Sánchez sobre els seus dos contrincants poden ser analitzats des de molts punts de vista: el dels militants socialistes; el dels no militants que se senten (o s’han sentit propers durant els anys passats) a les tesis socialdemòcrates que el partit ha encarnat; i els dels adversaris ideològics del PSOE, sigui perquè el troben un partit poc compromès amb l’esquerra o perquè el consideren massa esquerrà. Segurament n’hi pot haver d’altres, de punts de vista, però a mi m’interessa el segon, que és on jo em trobo, ja que, si bé no formo part de la família íntima –els dos-cents mil militants que ahir tenien dret al vot-, m’integro en els molts milions de ciutadans (em sembla que van arribar a més de deu) que, durant molt de temps, han donat la seva confiança a aquest partit a les eleccions generals (les autonòmiques i locals sovint les he vist des d’un altre paràmetre).

A l’article que vaig publicar el passat diumenge m’arriscava a dir algunes coses que s’han produït: intuïa que Sánchez podia guanyar; afirmava que, a pesar de la seva defenestració –que jo reconeixia com feta de molt mala manera- havia sabut reconstruir un discurs efectiu ancorat en posicionaments d’esquerra que abans no havia defensat mai; també que el seu nou discurs tenia clares contradiccions amb el fet per ell mateix en un passat recent; però creia que que havia sabut connectar amb unes bases del partit, que molt bé podien donar-li la victòria.

De Susana Díaz deia que no era valorada fora de la seva pròpia terra; que em semblava absolutament mancada del bagatge intel·lectual i ideològic que és indispensable per liderar un partit com aquest, que pretén governar Espanya, i assegurava que era un subproducte dels qui han exercit fins ara el poder en el partit i no volien deixar d’ostentar-lo.

De Patxi López afirmava que, si bé havia dut una campanya molt sensata, era evident que jugava de cul de bòtil i que, per tant, no calia insistir en les seves nul·les possibilitats.

En síntesi, doncs, jo no em mostrava fan de Sánchez perquè havia donat massa bandades en qüestions ideològiques que em semblaven importants, i em feia por l’esperit de revenja que podia provocar la seva reelecció. Però molt pitjor encara era la meva concepció de Susana Díaz.

Vist ara des del resultat que s’ha produït –un resultat d’altra banda inapel·lable- felicito els socialistes perquè, com a mínim, aquest no permet discussió i haurà tancat a Susana Díaz (i als seus, que són forts i poderosos) la possibilitat de discutir la victòria del contrincant, cosa a la qual hauria estat temptada si no hi hagués hagut tanta diferència entre l’un i l’altra, i això és molt bo per al partit, que precisa com mai refer una unitat que, entorn d’un líder clar i indiscutit, és més fàcil d’obtenir, però no oblidem que el sanedrí format per Felipe González, Alfredo Pérez Rubalcaba, José Luis Rodríguez Zapatero i Javier Fernández, que són els causants principals de la destitució de Sánchez i han estat els qui han tutelat i volgut enlairar Susana Díaz, presentada com la garantia d’estabilitat del sistema, no són enemics menors.

Un segon aspecte francament positiu per al PSOE és que Sánchez ha mobilitzat les bases com mai i ha aconseguit que guanyés la il·lusió sobre el desànim d’una gent que estava temptada d’abandonar el carro –molts ja ho havien fet- per donar suport a posicionaments més radicals i més clars per a la gent que, víctima de la crisi de tots aquests anys, s’ha mostrat directament ferida i maltractada per la política que inicià Zapatero forçat per les exigències d’Europa, i ha continuant després Rajoy.

Però no oblidem que el suport enardit dels militants socialistes (en aquest cas del cinquanta per cent) no és res al costat dels gairebé sis milions de votants que el partit ha perdut des del 2011. També el britànic James Corbin obté victòries aclaparants dins el partit, i tot fa preveure que obtindrà una derrota de proporcions colossals –així, si més no, ho prediuen les enquestes- a les properes eleccions. En aquest sentit, la gran victòria que obtingué Sánchez el passat diumenge pot esdevenir pírrica si, novament, perd les properes eleccions generals.

Dic això perquè emmirallar-se en els resultats de Podem potser no és el camí més bo, ja que aquest partit, si bé ha obtingut un vot considerable, no ha aconseguit ni de prop el que volia (i pronosticava) Pablo Iglesias, ja que els seus resultats demostren que, enllà de la militància estricta, hi ha un electorat de centreesquerra que es nega a canviar radicalment els principis socialdemòcrates del partit i no veu amb bons ulls la idea –que defensa Podem- de canviar-ho tot com qui gira una truita. A més, no s’oblidi tampoc que, a causa d’optar per una solució radical, ha hagut de sostenir ja una important lluita interna.

I si tornem a la qüestió de la unitat, és cert que aquesta va ser una de les paraules que més es van escoltar la nit del passat 21 de maig, però recordeu que, quan Sánchez es mostrà cordial i generós envers els seus contrincants, el fet de citar Susana Díaz va provocar sonores protestes dins la sala on ell es dirigia al partit i, d’alguna manera, a la nació. Tanta rancúnia s’han professat els dos grans contrincants, que, a pesar de les bones paraules d’avui, és impossible predir si s’esdevindrà un desenllaç pacífic o viurem una tragèdia. No debades Lola García, a “La Vanguardia”, esmentava el Macbeth de Shakeespeare, i afirmava: “Ha estat un combat de reminiscències caïnites que ha arrasat amb l’herència rebuda. Això ja és irreparable.”

Bé, no sé si és irreparable (de fet no voldria que ho fos), però sí que és difícil de reparar el mal que s’han fet, i si bé Sánchez ha rebut dels militants la confiança i aquest fet li permet afrontar una segona oportunitat per mor d’haver sostingut, al llarg d’aquests darrers vuit mesos, un discurs coherent que l’ha convertit en una mena de màrtir del tot poderós aparell del partit, no podem oblidar que la coherència en el discurs no ha estat la qualitat més evident de la seva trajectòria política. Ha canviat de criteri diverses vegades en qüestions fonamentals (el seu ancorament actual en posicions esquerranes i el seu posicionament respecte de Catalunya no s’assemblen als que mantenia només fa un any), tot i que ha assegurat als militants que ha après la lliçó i ha promès esmenar-se.

Jo acabava el meu darrer article desitjant sort i ventura al guanyador. És el que mantinc avui convençut que l’haurà de menester.

Em sembla que no podem dubtar sobre la bondat del sistema de primàries per elegir els candidats als càrrecs, tant els interns dels partits (aquest seria el cas del secretari general del PSOE) com també aquells a què opten per ocupar les institucions polítiques com són el Congrés, el Senat, el Parlament autonòmic, els Consells i els Ajuntaments.

Estàvem acostumats a veure-ho en el sistema nord-americà i també en alguns altres i cal dir que, des de la puritat democràtica, és aquest segurament el millor dels sistemes perquè tots els militants hi poden participar i el candidat no és elegit per mitjà del filtre d’institucions intermèdies a les quals l’aparell orgànic dels partits hi sol tenir molt a dir (i més encara a fer).

Tanmateix és curiós recordar que quan, fent un esforç titànic, el PSOE adoptà aquest sistema l’any 1998, la provatura li va sortir malament. Molt malament. Recordem una mica la història. González havia deixat la secretaria general del PSOE el 1997 a favor d’un dels seus, Joaquín Almunia, a qui va donar suport públicament a les primàries de 1998 per ser candidat a la presidència del Govern el 2000, però les guanyà Josep Borrell amb el vot de la militància. Aquesta era, certament, una victòria contra pronòstic i amb l’aparell i els pesos pesants del partit en contra, que –diguem-ho clarament- van acceptar la derrota a contracor. Però l’alegria durà a Borrell només 13 mesos. De fet, el candidat va dimitir quan el diari prosocialista El País, després d’esventar l’escàndol d’uns inspectors d’hisenda corruptes –Aguiar i Huget- va reclamar la renúncia de Borrell a ser candidat del PSOE. El diari reconeixia que en l’actuació de Borrell com a ministre d’Hisenda no hi havia hagut res de reprotxable des un punt de vista penal, civil o ètic, però el fet que la seva exdona participés en un fons d’inversions al costat d’un d’aquests antics col·laboradors seus, convertits aleshores en símbol màxim del desvergonyiment, reforçava la impressió que no es tractava només de funcionaris deslleials, sinó de persones de la seva total confiança. Per això –assegurava El País-, “la seva decisió de renunciar és prudent, i segurament sàvia. Encara que s’hagi vist afavorida per altres factors”.

Això va comportar que el resultat de les primàries no servís per res i que Almunia -l’home de González i també el perdedor davant Borrell-, heretés el cap de cartell i recollís, el 2000, el pitjor resultat que fins aleshores havia obtingut el PSOE, amb 125 escons, mentre que Aznar aconseguia la majoria absoluta de 183 diputats.

El PSOE va quedar curat d’espant amb aquella experiència i la realitat és que no va tornar a convocar primàries fins l’any 2014, mètode pel qual Pedro Sánchez es va imposar a Eduardo Madina i a José Antonio Pérez Tapias com a secretari general del partit.

Ara no estem davant de l’elecció de candidat a la presidència del Govern, sinó davant unes primàries com les de 2014 a què acabo de fer referència, que tenen lloc després que, a causa de les dues derrotes que havia assolit el PSOE amb Sánchez a la secretaria general del partit (les pitjors de l’historial socialista des de 1977), el Comitè Federal, que és l’òrgan suprem de direcció del partit entre Congressos, decidí de males maneres fer-lo fora i constituir una gestora que preparés en uns mesos la renovació de càrrecs.

Aquella decisió que fa vuit mesos van prendre els socialistes provocà, sens dubte, la major crisi que ha viscut el PSOE en molts anys, ja que el va dividir en dues meitats. Una d’aquestes, l’oficial (amb el suport de totes les velles glòries i de l’actual direcció), s’ha bolcat amb la candidatura de la presidenta d’Andalusia, Susana Díaz, pensant que arrasaria. Però ai! Mentre això creien els seus patrocinadors, un nombre cada cop més gran de militants s’ha posat al costat de l’exsecretari que, amb tenacitat, ha sabut fer de la debilitat virtut aferrant-se a un argument que està fent estralls: el d’assegurar per activa i per passiva que els seus adversaris –els que el van fer fora- han estat la crossa de Rajoy, és a dir, els responsables últims (i també imperdonables) del fet que avui tinguem un president del govern conservador en lloc de tenir un govern d’esquerres.

No oblidem que, en política, les coses són sempre el que semblen –no el que són-, i cal reconèixer que Sánchez ha sabut vendre tan bé aquest argument, alhora que s’aixecava com el gran candidat de l’esquerra més esquerra (aquesta que, segons ell, mai no havia d’haver deixat de ser el PSOE), que no em sorprendria gens que acabés imposant-se a una Susana Díaz que –dit sigui de passada- té molt poc atractiu polític fora d’Andalusia, i de la qual desconeixem quin és el seu bagatge intel·lectual (al meu entendre no en té cap) i ideològic, ja que basa la seva campanya en “guanyar, guanyar i guanyar” (sempre cridant, com si fóssim sords o estúpids), però sense que sapiguem com es fa això, ni què comportaria la seva victòria.

Ara que, tornant a Sánchez, també no deixa de ser curiós que ens prediqui un nou socialisme (suposo que “a la Melénchon), quan ell ha dirigit el partit durant els darrers tres anys (si exceptuem els vuit mesos que han passat des de la seva destitució) en un to més aviat socialdemòcrata, i, després d’haver-se embolcallat amb la bandera espanyola de la madrilenya plaça de Colón, que utilitzà per a la campanya electoral de desembre de 2015, tot assegurant que el dret a decidir de Catalunya era inacceptable, ara proclama que Catalunya és una nació i que Espanya és, per tant, una nació de nacions, val a dir que amb gran alegria dels militants del PSC, partidaris primer del dret a decidir, després del dret a no decidir i ara… la veritat és que no sé que defensen ara, però sí sé que són corda i poal d’aquest nou Sánchez decidit a situar el PSOE a l’esquerra de l’esquerra, a mantenir el “no és no”, i a deixar Pablo Iglesias com un moderat.

En el que sí sembla prudent Pedro Sánchez –molt més que Susana Díaz- és en el fet de no prometre que vencerà Rajoy (cosa que Díaz assegura, a pesar de les enquestes), però passa com de puntetes sobre el fet que, essent ell secretari general i amb el partit unit, va ser el responsable que el PSOE passés de 110 diputats (el 2011) a 90 (el 2015) i a 85 (el 2016).

Al meu entendre –i estant a favor de les primàries- hem assistit aquestes setmanes a un espectable polític que, cada dia que passava, m’ha semblat més lamentable; un espectacle que ha enfrontat dos candidats i dues maneres de entendre el PSOE (és evident que Patxi López ha jugat tot el temps de cul de bòtil, encara que s’ha mostrat com el més sensat dels tres), amb unes formes –de fet, Sánchez i Díaz no es parlen, ni es veuen, ni crec que se suportin- que han provocat en el país la morbositat de veure com estaven destruint el poc que hi queda del que va ser un dels pilars de la transició a la democràcia –el PSOE-, cosa que dic amb sentiment.

I com a tot espectacle de terror –o deixeu-m’ho de novel·la negra- no hi ha mancat també la col·laboració malèfica d’aquell estrany que passava per allí sense que ningú l’hagués cridat, però que ha decidit participar a la malifeta. Em refereixo a Podem que, amb la seva contraprogramació per fer el major dany possible al seu “enemic”, que és el PSOE (Rajoy i el PP, per molt que els denigrin, no deixen de ser l’adversari), ha aportat a l’espectacle la dosi de maldat que mai no ha de faltar en aquesta mena de pel·lícules.

Així doncs, guanyi qui guanyi, sort i ventura, que els farà molta falta per seguir endavant.

Les eleccions de fa quinze dies van confirmar a França la recomposició del panorama polític francès. Per primera vegada els dos partits que han dirigit la política i s’han alternat en el poder durant mig segle, socialistes i conservadors, no van passar a la segona volta. La descomposició del Partit Socialista fou manifesta (el seu candidat va rebre el 6,3% dels vots) i el fracàs de Fillon (entorn del 19,7%) anunciava una cosa semblant als “republicans”. Qualsevol dels quatre contendents amb possibilitats a la competició, si només comptessin els vots propis hauria estat un president fràgil, amb un suport del 25% i tres quartes parts de l’electorat en la seva contra. I aquests són, a les eleccions franceses, els suports reals, els indiscutibles, perquè els vots que els candidats reben a la segona volta reflecteixen sobretot la voluntat d’impedir la victòria de l’altre. Per tant, és evident que, si a aquesta segona volta Macron va obtenir el 66% dels vots, això significa que hi ha un  41% de francesos que han votat Macron bàsicament perquè l’elegida no fos Marine Le Pen.

El suport, doncs, que el nou president haurà rebut és més virtual que real, i en el cas que ens ocupa presenta, a més, un problema afegit: Macron ha anat per lliure, amb un moviment –En Marche!- que li ha donat suport, però sense l’estructura d’un partit al darrere.

No se li presenta, doncs, un panorama fàcil al guanyador, menys encara si tenim en compte el canvi sociològic que s’ha produït a França al llarg d’aquests darrers cinc anys i si també contemplem els resultats que han tingut els partits perdedors. I no ho dic, només, pel fet que els republicans de Fillon i els socialistes d’Hollande hagin hagut de contemplar l’elecció final des de casa seva, sinó perquè, a més de la força del guanyador, els dos partits que s’han aixecant a França com a forces en auge són dos partits que ocupaven el tercer i el quart lloc fins fa una setmana, i ara, si més no pels resultats de la primera volta, estan en condicions fins i tot de tossir al clatell del vencedor.

Sense anar més lluny, fa 15 anys, el 2002, el Front Nacional va ser derrotat per Jacques Chirac per una diferència de 60 punts a la segona volta. Ara Marine Le Pen ha estat derrotada per 20 punts de diferència. Això significa que, en aquestes eleccions Le Pen ha guanyat un milió de vots més respecte a 2012. I la pregunta que sorgeix és inevitable: ¿Com evolucionarà aquesta distància en els propers anys si el sistema no canvia? ¿Podrà Macron fer-lo canviar perquè el suflé populista de Le Pen es desinfli?

I no és només Le Pen. Ja que si analitzem el resultat de fa 15 dies, veurem que una altra plataforma de ruptura amb el sistema s’ha consolidat –o ha semblat que es consolidava-. Em refereixo, com podeu comprendre, a l’èxit que obtingué la “França insubmisa” de Jean-Luc Mélenchon, que obtingué el 19,2% dels vots, és a dir més de vuit punts  el 2012, plataforma que ha deixat com una deixalla el Partit Socialista (el del president Hollande), que va recollir només un 6,3% dels vots, i del qual, el seu darrer primer ministre, Manuel Valls, n’ha certificat la mort en decidir passar-se a les files de Macron (que, per cert, no l’ha rebut precisament amb les mans obertes).

Algú ha dit que l’alternativa de Mélenchon no és destructiva sinó transformadora, i segurament té raó, perquè si les coses no canvien –cosa que no sembla fàcil- a partir d’ara l’esquerra francesa serà la de Mélenchon, que, per reivindicar aquest canvi, s’ha abstingut de recomanar als seus el vot a Macron, a diferència del que van fer d’entrada Fillon i Hamon, com feren, el 2002, els socialistes i els comunistes de l’època en favor de Chirac.

Diumenge passat, el dia de l’elecció definitiva, el corresponsal de La Vanguardia a Paris, Rafel Poch, publicava un article molt interessant que titulava “Preguntes a un President atípic”, on recollia l’opinió de molts pensadors francesos sobre el futur, donant per segur que Macron sortiria vencedor. La que més m’agradà va ser la que donava el sociòleg nonagenari Edgar Morin: “Macron –deia- simbolitza la renovació i la revitalització més enllà d’un sistema corcat”. I em va semblar que la frase era feliç, entre d’altres raons perquè potser també la podríem aplicar a Espanya, encara que, per molt que s’hi afanyi, no em sembla que Rivera pugui equiparar-se a Macron en el panorama espanyol.

Tot i així, Morin no és optimista avant la lettre, ha vist massa món per ser-ho, i observa que els fonaments del macronisme (si ho podem dir així) són fràgils: “el mite d’Europa és feble -deia i afegia- el de la mundialització feliç és igual a zero”, com podem veure per l’auge dels nacionalismes, fins i tot al si de la mateixa França. L’ideal, per a Morin seria que el futur president, “qüestionés els marcs clàssics en què sembla situar-se naturalment: la subordinació de la política a l’economia, la reducció de l’economia a l’escola neoliberal, el tumor del poder dels diners”. I cal reconèixer que, de moment, Macron “no ha proposat res semblant a una nova via econòmica, social i política”. (Més aviat jo diria que Macron és un producte clar i net d’aquesta via econòmica, social i política). No obstant això, mai cal insultar el futur i Morin concedeix a Macron el que s’anomena el benefici del dubte.

“No és impossible –concloïa Morin- que si esdevé president, aparegui un neo-Macron”. Al cap i a la fi, “Joan Carles va ser elegit per Franco perquè regnés com a franquista, i tan aviat com va obtenir el poder, optà per la democràcia. També Gorbatxov, pur producte de l’estalinisme, va esdevenir el destructor del sistema del qual va sortir. Què succeirà, doncs, amb el President Macron?” Aquesta és, sens dubte, una bona pregunta.

Elegit amb el 66% dels vots, Emmanuel Macron sap que molts francesos li han donat suport per bloquejar el camí a l’extrema dreta. Aquests vots anomenats d’ “eliminació” i no de “convicció” no asseguren, per tant, l’elecció dels candidats de “Republicans en Marxa” per a les eleccions legislatives de juny. I que ningú no dubti que el seu primer objectiu serà obtenir una majoria als comicis de l’11 i el 18 de juny que li donin un suport suficient per dur a terme les reformes que ha promès.

Tenim, doncs, que a la cursa presidencial, Macron ha superat els partits tradicionals, tant de dreta com d’esquerra, amb la voluntat de crear una nova majoria a les legislatives de juny que se situï al centre polític, i sembla convençut que els francesos sabran donar-li de nou la seva confiança gràcies a la dinàmica de la presidència. Però la dreta conservadora dóna per fet que s’aixecarà després de l’humiliant fracàs del seu candidat François Fillon en la primera volta de les presidencials i li imposarà la cohabitació. I no oblidem que, a l’esquerra de l’arc polític, amb un Partit Socialista que està fet engrunes, s’hi troba un candidat de l’esquerra radical, Jean-Luc Mélenchon, que, emparat en el seu 19’6% de la primera volta, la nit del 7 de maig, en sortir a la televisió, va declarar-li la guerra amb un programa que és radicalment contrari al de Macron en pràcticament tots els camps: el social, abocat a un socialisme ortodox, i en l’europeu, perquè, com Le Pen, Mélenchon és també antieuropeista.

Sens dubte, d’ací al 18 de juny, França haurà de resoldre moltes incògnites.

El president de Veneçuela, Nicolás Maduro, ha fet aquesta setmana una crida al “poder constituent originari” perquè “la classe obrera” convoqui una Assemblea Nacional Constituent, tot al·legant que no té cap altra alternativa i que d’aquesta manera s’aconseguirà la pau i serà vençut “el cop d’Estat”.

Maduro ha explicat que la nova Assemblea Nacional estarà conformada per “constituents” elegits per vot popular per “enfortir la constitució pionera, la sàvia, la bolivariana de 1999” que va ser impulsada per Hugo Chávez (1999-2013) quan va arribar al poder.

No hi ha dubte que la decisió de Maduro es troba en la línia d’aquelles polítiques que els dictadors, en veure’s sobrepassats per la voluntat dels ciutadans, intenten dur a terme per consolidar un poder que deixa de fonamentar-se en el vot lliure i directe del poble i cerca el seu fonament en la voluntat subjectiva de perpetuar-se en el poder.

La pèrdua de les eleccions legislatives per golejada i, per tant, la constitució d’un Parlament que li era del tot contrari, ha llençat Maduro vers una espiral que només pot fonamentar-se en una dictadura que durarà mentre l’Exèrcit no se li giri en contra, ja que els ciutadans opositors només poden emplenar els carrers de protestes des que els poders del Parlament han estat reduïts fins al límit i el president governa prescindint del legislador.

Fanfarró com pocs, Maduro ha dit que assumia totes les conseqüències i responsabilitats d’aquesta crida que acaba de fer al poble perquè es prepari per una “gran victòria constituent, per una victòria popular”, tot assenyalant que “més endavant” explicarà els detalls de la convocatòria que acaba de fer. Tanmateix, ha volgut justificar la decisió presa invocant l’article 347 de la Constitució, d’acord amb el qual “el poble de Veneçuela és el dipositari del poder constituent originari”, circumstància que -diu Maduro- li permet, com a cap d’Estat, convocar una Assemblea constituent, “amb l’objecte de transformar l’Estat i, sobretot, aquesta assemblea nacional podrida que tenim” -que és com ell qualifica el Parlament actual, on l’oposició té una clara majoria.

Assegura Maduro que “serà una Constituent elegida amb vot directe del poble” i que estarà formada per uns 500 individus aproximadament, uns 250 dels quals seran elegits “per la base de la classe obrera, de les comunes, de les missions, dels indígenes”, que, per a ell, aquests deuen ser els principals ciutadans a tenir en compte, els “vertaders ciutadans”, perquè no sembla que consideri com a tals els qui voten contra els seus projectes.

El pas següent de Maduro ha estat demanar als dirigents chavistes que sortissin als carrers per explicar als ciutadans en què consisteix aquesta convocatòria; i després d’anunciar que havia designat una comissió presidencial presidida pel ministre d’Educació, Elías Jaua, i en la qual participaran altres oficialistes com la cancellera Delcy Rodríguez i la primera dama, Cilia Flores, ha assegurat que està preparant els millors candidats “perquè tinguem una gran victòria i l’Assemblea Nacional Constituent tingui una majoria arrasadora del poble bolivarià, del poble chavista”.

És curiós que, en gairebé tots els casos, els dictadors cerquen una fórmula (naturalment fraudulenta) per revestir les seves dictadures de certa aparença de legalitat. Franco va endegar les “Cortes españolas” amb procuradores que eren en part designats i en part elegits per via indirecta en el marc del que ell denominà la “democràcia orgànica”, que –com la que pretén Maduro per Veneçuela- de democràcia no en tenia pràcticament res.

Un altre dictador espanyol, anterior a Franco va ser Primo de Rivera que, després del cop d’Estat de 1923, s’adonà també que d’alguna manera havia de “vestir el sant”, perquè la seva dictadura no semblés en realitat el que era, i se li va ocórrer -en això com a Maduro- crear una “Assemblea Nacional Consultiva” que donés al país una aparença de legalitat democràtica.

Després de la constitució del Directori civil, el Dictador féu, el 1926, un plebiscit informal per demostrar el suport popular que tenia i per pressionar el monarca en el sentit que acceptés la convocatòria d’una Assemblea Consultiva, no elegida, que marqués un camí vers la legalitat, encara que no ho aconseguí d’entrada perquè es trobà amb la resistència d’Alfons XIII, que començava a veure que, per bé o per mal, havia lligat el seu futur al del dictador a qui havia donat suport.

Al setembre de 1927, un any després del plebiscit, Primo de Rivera tornà a convocar l’Assemblea Nacional Consultiva, i la presentà aleshores com un procediment per tornar a la normalitat, alhora que fixava un termini per a la seva constitució. L’Assemblea havia de preparar i presentar escalonadament al govern, en un termini de tres anys i amb caràcter d’avantprojecte, una legislació general i completa que, quan arribés el moment, s’hauria de sotmetre a l’opinió pública i, en allò que fos pertinent, també a la reial sanció.

Alfons XIII, cada vegada més debilitat, hagué de plegar-se a la voluntat de Primo de Rivera i, finalment, l’Assemblea es reuní pel febrer de 1928. Aquesta, semblantment a la de Maduro, estava integrada per gairebé quatre-cents membres, dels quals, entre cinquanta i seixanta eren assembleistes per dret propi o representants de l’Estat. La resta el composaven representants de les províncies i de diferents activitats de la vida nacional, com l’ensenyament, les activitats sindicals, etc. De fet, el Govern de Primo de Rivera nomenà directament la majoria de membres.

L’Assemblea Nacional Consultiva tenia encomanades dues tasques: per una banda, havia de produir unes noves institucions i, per una altra, havia d’exercir una labor fiscalitzadora del govern. Actuava per mitjà de seccions i no de plenaris, i una d’aquestes seccions va ser l’encarregada de preparar un nou text constitucional, però en cap moment hi va haver un criteri comú entre els seus membres respecte del futur règim constitucional que el país s’havia de donar. I l’únic que produí va ser un avantprojecte de Constitució que contenia clares limitacions a l’exercici dels drets, com d’altra banda era d’esperar d’una Constitució de caràcter autoritari.

No és estrany que, davant la proposta de Maduro, l’oposició veneçolana, reunida a la Mesa de la Unitat Democràtica (MUD), hagi demanat al poble que es rebel·li davant la convocatòria “fraudulenta” del president a modificar la Constitució. I això perquè, com ha dit Julio Borges, president del Parlament actual, “el que ha passat avui és el cop d’Estat més greu en la història veneçolana”.