Archive for febrer de 2009

Tanta matèria m’ofega

26 febrer 2009

El director del diari Menorca em demana sovint que continuï les meves col·laboracions a la premsa, interrompudes fa molts mesos. I jo li dic que se’m fa costa amunt, perquè fins i tot se’m fa pesat escriure en aquesta web. És clar que podria parlar del temps, o dels ametllers de Sant Joan, que ja han florit, tot il·luminant d’un blanc net els arbres, mentre la civada verda es confon amb groc viu de les vinagrelles. I si amb qualsevol matèria es pot fer literatura, potser és això el que probablement hauria d’intentar. Però no és aquest el meu objectiu, i no és tampoc fer literatura allò que pretenc en aquest quadern obert al món, que de fet arriba només als amics més propers, aquells que –ho sé- els agrada que opini sobre la realitat social i política que ens envolta.

Però què difícil és opinar d’un no-res, d’aquesta vacuïtat ofegant que ens aclapara, d’aquesta infinita hipocresia que ho amara tot, i que tot ho ofega! Sentir els resums radiofònics de la jornada política a Euskadi o a Galícia és, segurament, un dels antídots més grans contra el compromís ideològic. Per poc que us hi fixeu, no és que no volen debatre, els polítics. És que tan sols no volen dialogar, i menys encara escoltar-se. Només s’esbatussen, i sovint amb arguments que no s’aguanten i que no pretenen sinó d’estigmatitzar el contrari, tot amagant les pròpies vergonyes despietadament.

I per si això no fos prou, surt el jutge Garzón i decideix afegir més foc a la foganya. I surt com a ell li agrada sortir: enfundat en la seva impenetrable armadura de Lancelot, tot decidit a embolicar més la troca. I per què dic Lancelot? Dons perquè si bé aquest va ser l’home de confiança del rei Artús, també contribuí finalment a la seva desfeta. És clar que la bellesa de la reina Ginebra potser ho justificava tot.

I per cert, com n’era de gran aquest jutge quan perseguia socialistes a dictat del diari conservador! I com n’és, ara, de vil, que ha decidit perseguir conservadors a dictat del diari socialista!

Cap simpatia em desperta a mi aquest jutge bufat i envanit. Ho he de dir d’entrada. Però no ens hem de confondre. I menys encara s’hauria de confondre Rajoy. Perquè… què vol dir aquest quan afirma que Garzón és socialista? De veritat ho creu, això, Rajoy? Però si els populars li haurien d’erigir un monument, al jutge! Ell, amb la seva actuació imprudent i forassenyada, els ha fet sentir víctimes, quan eren més aviat botxins. I això ha permès fins i tot que un exministre com Trillo –el del Yakolev 46!- no s’hagi conformat amb la dimissió de Fernández Bermejo, i ara intenti –ell, l’impune- d’empaperar Garzón. Quines cortines de fum, Déu meu, per a tapar les pròpies vergonyes!” És el món al revés.

I encara no he parlat del País Basc. Ni tampoc de la crisi. Uf! Tanta matèria m’ofega. Em queden, per sort, els ametllers… I el verd de la civada… I l’acolorida flor d’avellana que tot ho pinta de groc… I el cant (tan opac com suggerent) de les perdius. Es poden dar més goigs alhora?

Anuncis

Novament el victimisme

20 febrer 2009

Quan la fiscalia va actuar fortament contra Jordi Pujol després de la gran fallida que féu Banca Catalana, dins la primera meitat dels anys vuitantes, recordo una imatge del president en un acte públic on va acusar Felipe González i el seu govern d’actuar ignominiosament contra Catalunya.

És clar que jo no sé que hi niava, en el cor del president Gónzalez, ni quines eren les seves intencions, però el que aleshores es jutjava era la fallida d’un banc que va fer perdre molts diners als estalviadors que havien confiat en els seus directius, en el vèrtex dels quals hi havia el banquer Jordi Pujol, no Catalunya.

Aquests dies veiem una cosa semblant en el cas del PP. Rajoy, Aguirre, Camps i totes les segones espases d’aquest partit han adoptat un mateix discurs, el del victimisme. Diuen a l’uníson: “El que fa el jutge Garzón és enjudiciar el nostre partit”. I això els sembla ignominiós. D’altra banda, no deixa de ser curiós que cap d’aquests dirigents (tret de Gallardón, que ha reconegut un cas de corrupció dins l’Ajuntament, que ha ordenat investigar) agarri el brau per les banyes i intenti esbrinar què passa de veritat a l’interior del PP.

Així doncs, si Pujol apel·lava a Catalunya, amb la qual s’identificava (és com si digués “Catalunya sóc jo. Compte amb el que féu!”), els conservadors apel·len al passat socialista de Garzón per destacar la seva ignominiosa i partidista actuació, oblidant-se que, només fa uns anys, era aquest mateix jutge el qui actuava sense pietat contra la corrupció del govern dels homes de Felipe González (recordeu-vos de Roldán, de Barrionuevo, de Mariano Rubio i de molts altres dirigents el nom dels quals ja no recordo). La diferència entre fa deu anys i ara no radica en el jutge, que és el mateix. Ni amb la corrupció, que és també la mateixa. Radica només en el diari que ventila la ventila i els protagonistes que són enjudiciats. Aleshores era El Mundo i ara és El País. Aleshores era el PSOE i ara és el PP.

Tant en el cas de Jordi Pujol dins els vuitantes, com en els dels socialistes dins els norantes, com ara en els dels conservadors, el problema no és el jutge (del qual si voleu en podem parlar un altre dia), el problema és la corrupció. I un altre problema gens menor del qual els espanyols sembla que no puguem desempallegar-nos és la ceguesa d’uns polítics que no saben veure-hi més enllà dels seus nassos. És a dir, dels seus interessos privats.

El gran salt en el buit d’Hugo Chávez

14 febrer 2009

Escric aquestes notes un dia abans de l’assenyalat perquè els veneçolans votin en referèndum la perpetuació en el poder d’Hugo Chávez. I a la vista del que podem observar, el més probable és que aquest cop el resultat sigui favorable a les expectatives d’aquest aprenent de dictador que té el suport actual (i convé posar l’èmfasi en l’adjectiu) d’una part molt important de la població que viu des de sempre en la misèria i sota la corrupció dels polítics de torn.

Hugo Chávez va aparèixer com un salvador que va fer que la misèria fos menys misèria amb una sèrie d’actuacions centrades en la sanitat, en l’ensenyament i en l’abastiment dels nuclis populars, però tot això –que és lloable- ho ha dut a terme gràcies a haver viscut uns temps de gran bonança degut als alts preus del petroli, mentre empobria i descapitalitzava el país.

Avui, la Vanguardia du un article d’obligada lectura del qual només us transcriuré el titular i els sots titulars:

Venezuela vota mañana el referendum con la economía al borde del colapso

En unos meses el país ya no tendrá dinero para las importaciones y para el servicio de la deuda | “La crisis que se está gestando amenaza con tragarse todos los fondos y las reservas que el gobierno dice tener” | La petrolera estatal PDVS lleva cinco meses sin pagar a sus proveedores y a las empresas contratadas

No cal ser un gran analista per veure que la carrera electoral de Chávez és un pas foll cap a l’abisme. Una carrera vers el no-res que no pot sinó acabar malament, per molt que demà obtingui (si és que la obté) una victòria. Chávez acabarà com tots els dictadors: assassinat pels seus, o bé ric en un l’exili daurat, això no ho sé. El que sí que sé, en canvi, és que deixarà un país desfet, enfrontat entre sí i en plena ruïna econòmica, tot i ser una país ric en matèries primeres i recursos naturals. Una desgràcia.

Desviar l’atenció

13 febrer 2009

Que en moments de crisi econòmica com els que viu la nostra societat i en plena etapa d’acusació contra dirigents del PP, un jutge estrella, el ministre de justícia i una fiscal de l’Audiència Nacional passin un cap de setmana de cacera en una finca de Jaén, convidats per un propietari rural (que, per a més inri, és membre del partit empaitat), demostra ben poca sensibilitat en aquests personatges públics i una manca absoluta de saber estar en el seu lloc, perquè o són molt innocents –que no ho són- o bé actuen amb una suficiència i una manca de tacte de la qual no se’n pot esperar res de bo. Ara bé, dit el que acabo de dir, i per més que realment aquest trio de juristes amb grans responsabilitats en el nostre país haguessin endegat una conxorxa contra el PP –cosa que em costa de creure-, el problema no és la conxorxa sinó la possible veracitat dels fets que s’estan ventilant en seu judicial.

Que la millor defensa és l’atac –com deia el recordat Helenio Herrera-, és potser una divisa que té sentit aplicada al futbol, però no a la política. Rajoy, Sáenz, Cospedal, Trillo et reliqua, potser tenen raó de queixar-se de la manca de tacte d’aquests juristes caçadors, però tinc la impressió que això no els hauria de preocupar tant com la trama d’espionatge i de corrupció que a casa seva està sortint a llum des de fa unes setmanes.

La gran hipocresia

10 febrer 2009

Ahir vespre vam conèixer la mort sobtada d’aquesta noia italiana que ha passat 17 anys en estat de coma, la qual, en els seus darrers dies ha estat la causa d’un debat que demostra, no només les diverses tendències ideològiques que conviuen dins la nostra societat, sinó també el grau d’hipocresia de què som capaços els homes. Perquè que Berlusconi s’hagi mogut com ho ha fet, no respon tant al seu interès per servar la vida (si és que es pot dir vida) d’aquesta noia, sinó per consolidar el seu poder i treure prerrogatives al president de la República.

D’altra banda tenim l’Església que ha intentat una nova creuada en favor de la vida de les persones, com si molts dels qui hem comprès la decisió del Tribunal Suprem italià fóssim partidaris d’escampar la mort arreu del món. Sé que no és fàcil criticar l’Església i que sovint, en fer-ho, podem provocar alguna injustícia. Però fer un “casus belli” de la defensa del dret a la vida en aquest cas, quan la diguem-ne supervivència vegetal irreversible de la noia no podia ser de cap manera autònoma sinó que tan sols es podia mantenir artificialment, no deixa de ser xocant, un cop s’ha estès clarament el consens (a Espanya és ja legal) que no s’ha d’allargar la vida artificialment quan la mort esdevé irreversible, i que cal ajudar el malalt a no sofrir, encara que amb aquesta ajuda es pot precipitar indirectament la mort. I això no té res a veure amb l’eutanàsia, que és un concepte ben diferent.

Però més enllà del debat filosòfic o moral que aquesta decisió comporta, jo demanaria al papa Benet XVI (tan procliu a perdonar els bisbes que neguen l’Holocaust), al cardenal Bertone i a tot el col·legi cardenalici si davant un cas d’un papa amb mort cerebral i en la situació d’aquesta noia italiana, mantindrien també la posició que han mantingut ara. Acceptarien pacientment de mantenir un papa 17 anys en coma? Ho farien? M’agradaria que em responguessin amb la mà al cor.


%d bloggers like this: