Josep Maria Quintana

Roca Sastre, els llibres del qual vaig estudiar quan, fa gairebé quaranta anys, preparava el meu ingrés al cos de registradors de la propietat, definia la “immatriculació” dels immobles en el Registre com “el ingreso de una finca en la vida registral, realizado en virtud de una primera inscripción de su dominio a favor del inmatriculante, la cual abre folio de registro particular, es obtenido por medios particulares y surte efectos específicos”.

La immatriculació comporta, per tant, l’ingrés de la finca a la vida registral, ingrés que s’ha de dur a terme en virtut d’una primera inscripció del seu domini, ja que -per exigència legal- no s’admet la inscripció d’una finca a la vida registral sense que aquesta ja sigui propietat d’algú.

La immatriculació, doncs, no determina ni genera la propietat de la finca que s’inscriu en favor del titular. No és, per tant, un acte constitutiu del domini, sinó que es limita a constatar erga omnes aquella titularitat, que s’ha adquirit fora del registre, mitjançant alguns del procediments prevists a la legislació. D’aquí que el legislador, prevegi que, en molts casos, la immatriculació no estarà protegida per la fe publica fins que hagin transcorregut dos anys des de la seva data (art. 207 L.H.).

La llei regula com poden accedir per primer cop (immatricular) les finques al registre de la propietat, i un d’aquests procediments –el més especial, podríem dir- és aquell que concedeix a les Administracions Públiques i a les entitats de Dret públic amb personalitat jurídica pròpia vinculades o dependents de qualsevol d’aquelles administracions, de fer-ho per mitjà d’una “certificación administrativa”, a la qual s’exigeix força garanties (art. 206 LH)

En la seva versió primitiva, la Llei Hipotecària atorgava aquesta facultat immatriculadora a l’Església Catòlica. Sens dubte, aquest era un privilegi que no s’ha sostingut amb el temps i que, a partir de les darreres reformes, se li ha retirat. Avui, per tant, l’Església només pot immatricular les finques (no inscrites) de la qual n’és propietari utilitzant els mitjans ordinaris que corresponen a qualsevol particular.

Ara bé, atès que la immatriculació no era –ni és- constitutiva del domini en favor de l’Església (ni de cap altre titular que immatricula una finca) i l’únic que comportava (i comporta encara) és la publicació en el registre d’una titularitat dominical sobre un immoble (amb les presumpcions derivades del principi de legitimació i, si s’escau, del de fe pública en favor del titular), em sembla fora de lloc l’afirmació feta per la portaveu de Podem, Laura Camargo, quan, sens cap mena de reserva, ha titllat de “apropiaciones indebidas que se pueden llamar robos” les immatriculacions que l’Església ha fet a l’empara de la legislació que estava vigent (afirmación -la de la diputada- que abraça totes les immatriculacions, tant les fetes per certificació com les altres que hagi dut a terme).

Camargo, emparant-se en la immunitat parlamentària, ha acusat l’Església catòlica d’haver comès un o mots delictes –perquè el robatori és un delicte tipificat i castigat pel Codi penal- i, conseqüent amb aquesta manifestació que ella mateixa ha titllat de “valenta”, ha demanat que es reclami la titularitat del domini o dels drets reals immatriculats en favor de l’Església. Segons publicaven els diaris, ha dit que “tenemos que dar apoyo a que se devuelvan todos estos bienes a la ciudadanía y por ello pediremos un listado completo”.

En definitiva, la diputada, ha donat per suposat que tots els béns que avui consten inscrits per immatriculació en favor de l’Església catòlica van ser “robats a la ciutadania”, que, en la seva concepció del món, deu tenir –se suposa- un títol de propietat immanent sobre aquestes propietats sense necessitat de demostrar-ho. Perquè el cert és que, fins ara, la senyora Camargo no ha demostrat que la ciutadania –la gent, com els agrada de dir- tingui un títol de propietat sobre els béns avui immatriculats en favor de l’Església.

La cosa no hauria passat d’anècdota si, uns dies després, el Parlament no hagués aprovat una proposició no de llei de MÉS per Mallorca i Podem “per reclamar la titularitat del domini o dels altres drets reals immatriculats en favor de l’Església catòlica a Balears des de l’any 1998 al 2015”. És cert que la informació periodística que m’ha arribat diu que la proposició ha estat aprovada amb els vots en contra del PP i amb la “transacció de diverses esmenes de PSIB, MÉS per Menorca i PI”, esmenes que desconec i que no sé si posen una mica de seny a la desaforada manifestació global i absoluta de “robatori” de tot el que l’Església ha immatriculat, feta per aquells dos grups parlamentaris. Però no cal dir que em sorprèn que una manifestació com aquesta, amb la radicalitat que s’ha fet, no hagi tingut una resposta jurídica fonamentada contundentment.

La senyora Camargo denuncia un frau per part de l’Església per haver immatriculat molts béns “sin información pública y sin pasar por notaría”, tot pressuposant -segurament per ignorància- que tots els documents que tenen accés al registre han de ser notarials, quan això no és cert. Hi poden també accedir documents judicials i administratius, sempre que estiguin autoritzats per l’autoritat o el funcionari competent, en la forma i amb les solemnitats que prescriuen les lleis. D’ací la funció qualificadora del registrador de la propietat que, en nom de l’Estat, és el garant del compliment de la legalitat de les formes extrínseques dels documents en virtut dels quals se sol·liciti la inscripció, així com també de la capacitat dels atorgants i de la validesa dels actes dispositius que contenen (art. 18 LH).

Dit això, no hi ha dubte que, com en tota actuació humana, no s’ha de descartar que en alguna immatriculació dels molts immobles que l’Església ha fet accedir al registre de la propietat (i quan dic l’Església, he de dir també l’Estat, la Diputació, els municipis i, en definitiva, tots els qui podien immatricular les seves propietats), s’hagin produït errors. Doncs bé, en aquest supòsit, res no impedeix d’iniciar una investigació i, si s’escau, els procediments d’alteració de la inscripció efectuada previstos a la legislació immobiliària i registral per al cas que la inscripció d’una finca no sigui concorde amb la realitat extra registral.

Ara bé, em sembla inacceptable que, en un parlament es facin afirmacions tan rotundes,  tan poc matisades i, segurament, tan injustes com la de la senyora Camargo, quan acusa de lladre l’Església (poca broma amb aquesta acusació!), i quan pressuposa que tots els béns que aquesta ha immatriculat pertanyien a la ciutadania (afirmació, per cert, que hauria de concretar, perquè la ciutadania no és cap subjecte amb personalitat jurídica), i també quan demana que tots aquests béns objecte d’espoli (ja que no es pot qualificar d’altra manera el fet que l’acusació denuncia) han de ser retornats, se suposa que als seus propietaris legítims. Titularitat que, sens dubte, haurà de demostrar.

He seguit per la premsa i pels mitjans de comunicació audiovisuals algunes de les principals cròniques del procés judicial a què s’ha sotmès fa poc l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau. Tots hem pogut veure la gran parafernàlia que va acompanyar als acusats fins a la seu del TSJC –diuen que uns 40.000 catalans independentistes-, i hem pogut seguir també l’estratègia de la defensa, que ha consistit a dir que no s’ha incomplert cap norma, que no hi ha hagut cap mena de desobediència al Tribunal Constitucional i que el procés participatiu del 9-N va ser dut exclusivament per voluntaris. A més a més, s’ha deixat anar pels advocats que aquest era un procés antidemocràtic contra el poble de Catalunya i s’ha posat en solfa la independència del poder judicial, ja que –s’ha dit i repetit- aquest ha actuat exclusivament a instàncies del Govern. Sense anar més lluny, el vicepresident Oriol Junqueras (ERC), ha advertit que “la democràcia no hauria de ser jutjada”, i ha assegurat que la Generalitat està “fermament compromesa” a construir una “república catalana” que permeti als ciutadans “exercir els seus drets lliurement”.

Alhora hem pogut seguit l’acusació del fiscal que, en nom de la legalitat espanyola, ha volgut deixar clar tot el contrari: es jutja –ha dit- uns polítics que van desobeir expressament el Tribunal Constitucional, que han actuat al marge de la llei i que han amagat la seva actuació sota l’aparença d’una actuació exclusivament de voluntaris. Segons ell, el procés en marxa és estrictament judicial i no ha sofert cap interferència del Govern.

Pocs judicis com aquest –i no serà el darrer, perquè el Tribunal Constitucional ja ha posat les bases per iniciar-ne d’altres- han estat vists –i també qualificats- des de punts de vista tan contradictoris. Per bé que, entre els dos posicionaments radicals, en trobem també d’altres que matisen. Aquest seria el cas del primer secretari del PSC, Miquel Iceta, que, repartint crítiques, ha afirmat que el judici per la consulta sobiranista del 9N de 2014 posa “en evidència un fracàs” dels governs central i de la Generalitat, que són “incapaços de dialogar”. I alhora s’ha mostrat contrari a la “judicialització de la política”, assegurant que “els problemes polítics s’han de resoldre a través del diàleg institucional”. Ha remarcat, però, que els dirigents “han d’actuar dins de la legalitat”.

En una línia semblant, des de Podem, Pablo Iglesias ha qualificat de “gravíssim” que es jutgi l’expresident català Artur Mas “per posar urnes”. Per a ell, doncs, aquest fet és un atac a la democràcia. “La democràcia espanyola està malament de salut”, ha finalment remarcat.

Però el president del Govern, Mariano Rajoy ho veu d’una altra manera, i ha publicat un article de premsa on, fidel al seu immobilisme respecte d’aquest contenciós i negant-se a reconèixer cap error en el seu comportament, ha parlat del “de­safío a nuestra unidad y nuestras leyes protagonizado por algunos dirigentes de la Generalitat”. Cap menció, per tant, als fets que ens han dut fins aquí, dels quals ell i el seu partit en són, com a mínim, corresponsables.

Cadascú de nosaltres pot, doncs, pensar el que vulgui del fons de la qüestió, ja que el debat és obert, per més que, iniciats els procediments en marxa, en una primera etapa seran els jutges que decidiran amb sentències el futur dels dirigents catalans que es troben sotmesos a judici.

Sense entrar, doncs, a dirimir ara què s’hauria de fer o què s’hauria pogut fer –em sembla que al llarg d’aquests anys he dit el que pensava prou clarament-, voldria ressaltar avui només dues qüestions relacionades amb el comportament dels principals col·lectius protagonistes i formular unes preguntes:

Pel que fa al Govern de Rajoy, l’immobilisme polític que aquest ha adoptat des del primer moment i la seva decisió reiterada de negar-se a afrontar políticament el problema i d’acudir a la via judicial, revela un càlcul fred que, al meu entendre, no persegueix sinó que la situació política a Catalunya assoleixi un grau de degradació tal, que acabi provocant (ho aconseguirà o no, que no ho sabem) una reacció de fàstic i de cansament tan gran en la ciutadania que, com en altres èpoques –recordeu com es va forjar a Barcelona la dictadura de Primo de Rivera (sortosament ara no hi ha morts i només estem davant d’un fortíssim debat polític amb actuacions judicial)- aquest fàstic i cansament facin la vida insuportable als catalans, i aquests, majoritàriament, marginin els independentistes en unes eleccions ordinàries, perquè el referèndum no es farà. Menys encara quan Rajoy sap que una Europa ferida pel brexit, pels atacs de Trump i pels nacionalismes euròfobs d’avui no mourà un dit en favor del projecte secessionista.

Criticant, però, com sempre he fet, l’estratègia que ha seguit el Govern de Rajoy en aquesta matèria, he de dir també, que em sobta la que estan seguint el Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport. Aquests –ningú no ho amaga- s’han proposat separar-se d’Espanya, i això –ells ho saben perfectament- no és possible per la via del consens en l’actual marc constitucional i polític, ja que no tenen el suport de la Constitució ni de cap partit polític no català (ni tan sols del Partit Nacionalista Basc). Per tant, no hi ha dubte que estan decidits a provocar la secessió justificant-la exclusivament en un mandat democràtic que, segons creuen, ells han rebut dels ciutadans de Catalunya, i entenen –ens ho repeteixen cada dia- que només el dèficit democràtic de l’Estat espanyol els ho impedeix. Això no obstant, davant tots els embats que estan sofrint dels tribunals (tant dels ordinaris com del constitucional), asseguren que actuen –i que sempre han actuat- amb respecte a la legalitat espanyola, i afirmen, per activa i per passiva, que no han desobeït ni contravingut cap llei ni cap mandat dels tribunals. Davant això em demano: ¿Per què han adoptat aquesta tàctica de defensa quan ells saben de més que, sense el suport del Parlament espanyol, l’únic objectiu possible per dur a terme el seu propòsit final és trencar amb la legalitat vigent? ¿Per què diuen que segueixen fonamentant la seva defensa en la legalitat espanyola vigent en lloc de desafiar de manera frontal les decisions dels òrgans polítics i judicials de l’Estat? ¿Què hi guanyen amb aquest doble joc?

Henry David Thoreau (1817-1862), que va viure en un temps on al seu país hi havia esclaus, criticà durament el sistema polític nord-americà afirmant que, en uns estats que permeten l’esclavatge, l’únic lloc digne d’un home honrat era la presó. Quan vaig llegir aquesta màxima em va impressionar. Per tant -i agrairia que s’entengués la metàfora, perquè sé molt bé que no parlem d’esclavitud-, si el Govern de la Generalitat i els qui li donen suport entenen que el sistema constitucional espanyol no és democràtic, estan convençuts que les lleis espanyoles ofeguen la seva llibertat de decisió i els seus drets fonamentals, i estan moralment persuadits que, ells sols, tenen dret a decidir el seu propi futur, ¿per quins set sous intenten emparar en aquesta legalitat espanyola (per a ells no democràtica) la defensa dels polítics responsables de bastir el projecte polític que han iniciat? ¿No seria més coherent –i testimonial davant el món!- negar ja aquesta legalitat espanyola, que entenen viciada d’arrel, tot acceptant de rebre els càstigs legals i penals que se’ls imposin en base a una normativa que ells qualifiquen d’injusta? ¿Si tan segurs estan d’haver procedit secundum legem (la seva, és clar) no seria la presó, la inhabilitació, la repressió… un testimoni de dignitat i coherència davant el que ells consideren una iniquitat flagrant contra els seus drets?

El pensador Tzvetan Todorov ha mort als 77 anys d’edat. Francès d’origen búlgar, nascut a Sofia el 1939, era un teòric i un crític de la literatura que s’havia especialitzat en l’estudi de l’alteritat i en les experiències totalitàries. Considerat un dels més grans intel·lectuals del nostre temps, havia impartit classes a l’École Pratique des Hautes Études (París) i a la Universitat de Yale. Les seves lliçons magistrals s’havien escoltat també a les universitats de Nova York, Columbia, Harvard i Califòrnia. Des de 1987 dirigia el Centre d’Investigacions sobre les Arts i el Llenguatge del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), i entre d’altres reconeixements, havia estat distingit amb la medalla de l’Orde de les Arts i de les Lletres a França i amb el premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials 2008.

Todorov va haver d’esperar fins a la caiguda del Mur per abordar la seva experiència com a ciutadà d’un estat totalitari i, per això, es va centrar en la seva faceta com a historiador a partir dels anys noranta. L’experiència de l’exili durant la seva joventut el va convertir en un militant infatigable contra els totalitarismes i en un crític ferotge pel que fa a les atrocitats comeses en nom de la utopia revolucionària, cosa que va reflectir a La experiencia totalitaria (Galaxia Gutemberg, 2010). Es va oposar també a la doctrina ultraliberal, que li semblava igual d’inhumana, i advocà sovint per la recerca de terceres vies. Durant els anys setanta va recolzar la intervenció nord-americana a Vietnam, però no la segona guerra de l’Iraq. “El dret d’ingerència –va escriure- és un concepte perillós, que pot ser utilitzat per justificar qualsevol agressió, com ho va ser el concepte de civilització en temps de les guerres colonials.”

Només conec parcialment l’obra de Todorov, del qual em van captivar dos llibres que vull remarcar: un és L’esprit des Lumières (Robert Laffont, París 2006), en el qual, entre moltes altres coses, l’autor ens diu que “no podem assolir un fi noble per mitjans innobles, car aquest fi es perdrà durant la ruta”. I com a explicació afegeix: “Així procedien els colonitzadors, que sotmetien pobles sencers sota el pretext d’aportar-los la igualtat. I d’aquesta manera procedeixen també avui els exèrcits que, aquí i allà, pretenen aportar la llibertat als pobles i, amb aquesta finalitat, llencen sobre seu bombes humanitàries.”

Quan Todorov va escriure aquests mots tenia molt present l’experiència nord-americana de l’època de George W. Bush, que mai no va dubtar d’acudir a la força per aconseguir el “bé superior” de la seva seguretat, la qual cosa no deixava de ser un escarni quan, per justificar aquell comportament –el de la intervenció a l’Iraq-, havia optat per una gran mentida (la possessió d’armes de destrucció en massa), tot al·legant la voluntat d’alliberar el poble de la dictadura per tal que pogués gaudir d’una democràcia en llibertat.

I en un llibre anterior a aquest, Le Nouveau Désordre mondial. Réflexions d’un Européen (Le Livre de poche, Paris 2003), reflexionava també sobre la realitat política i, en un dels seus capítols, analitzava el que ell va denominar “la fragilitat de l’imperi”, per desmuntar, un a un, els principals arguments amb què el president Bush va justificar la intervenció militar a l’Iraq.

Un altre aspecte que em va impressionar de l’obra de Todorov va ser l’advertiment que ens fa, als homes, sobre la necessitat de recordar. El seu és, sens dubte, un al·legat contra l’oblit, alhora que ens prevé contra el que ell qualifica com “abusos de la memòria”. Todorov, en efecte, distingeix, pel que fa a aquest advertiment, dos tipus de memòria: una de literal i una altra d’exemplar. La primera, diu, és intransitiva i no condueix més enllà d’ella mateixa, però la memòria exemplar converteix el passat en principi d’acció per al present, perquè la memòria s’ha convertit en un exemplum del que puc extreure’n. En una lliçó.

A aquesta memòria s’hi referia, precisament, el filòsof Lluís Duch a l’assaig Un extraño en nuestra casa (Herder, 2007), tot posant com exemple el de l’escriptor francès David Rousset, que va poder fer ús de les seves macabres experiències als camps nazis per denunciar i ajudar als milions d’éssers humans captius als camps de mort de Sibèria; fet, per cert, que li va comportar l’atac de molts intel·lectuals comunistes francesos de l´època, que eren absolutament acrítics amb la política soviètica i l’acusaren, des del diari Les Lettres françaises, de desinformar i de calumniar la URSS. D’aquí que Todorov afirmés en referir-se a aquest cas que “commemorar les víctimes del passat és gratificador; mentre que resulta incòmode ocupar-se de les d’avui en dia”.

Per tant, enmig d’una “civilització de l’oblit” com és la nostra, Todorov ens diu que convé “recordar”, perquè la memòria és causa de vida i de renovació. Potser, doncs, estaria bé fer present aquestes reflexions als nous prototips de la desmemòria, polítics populistes com Marine Le Pen (Front National), Nigel Farage (Ukip), Geert Wilders (PVV holandès) o Viktor Orban (Llei i Justícia d’Hongria), els qual sembla que s’hagin convertit en els interlocutors més estimats de Donald Trump, aquest altre gran manipulador de la memòria i gran tergiversador de la realitat que, com Bush, però en grau superlatiu, ens assegura que tota la seva política d’apartheit –la que vol prohibir l’accés als Estats Units als que ell considera terroristes perillosos- comporta, en realitat, un benefici per a la seguretat i la llibertat dels nord-americans.

No em sorprendria que, si Todorov hagués tingut més temps de vida, aviat es posicionés contra la política del nou president dels Estats Units, ja que és aquest un exemple dels qui, en nom del bé, segurament faran molt de mal.

En un article d’urgència que publicà a La Vanguardia Lluís Foix dimarts passat, parlava de la seva relació intel·lectual amb Todorov i ens recordava que el pensador desaparegut ha dit que, si bé la democràcia no produeix els mateixos efectes que el totalitarisme, els nens morts per la violència no discriminen entre bombes totalitàries i bombes humanitàries, atòmiques o convencionals, que, pel que sembla, havien de salvar nombroses vides i instal·lar el regnat de la justícia i de la moral.

Això mateix recordava Todorov en el discurs en què acceptava el premi Príncep d’Astúries, quan parlà del tracte que Europa ha donat als immigrants. I tenia raó perquè, tret de l’alemanya Angela Merkel –que sí s’ha mostrat generosa i, per cert, això li pot costar la pèrdua del poder-, els altres dirigents europeus han mostrat una actitud que fa avergonyir. Com ens avergonyeix el que, respecte dels immigrants, diu i fa Donald Trump. Té raó, per tant, Lluís Foix quan, prenent les paraules de Todorov, ens diu que “la por als que creiem bàrbars ens està convertint en bàrbars als europeus”.

Un grup d’actors es prepara per assajar una obra quan, de sobte, irrompen a l’escenari sis personatges de carn i ossos que han estat rebutjats pel seu autor i clamen la necessitat de viure i representar el seu drama. Aquesta seria la síntesi curta d’una obra teatral famosa de Luigi Pirandello, “Sis personatges en cerca d’autor”, que no sé si prou bé, però que a mi m’ha evocat l’aparició en escena d’aquest personatge de comèdia que és Santi Vidal. De fet, el ja exjutge, exsenador i expolític insigne que, amb la connivència i l’ajut de les emissores de ràdio i de televisió catalanes, ha acabat esdevenint un bocamoll megalòman, ambiciós i pagat d’ell mateix, s’ha cobert de glòria quan, dedicat a predicar la bona nova de l’independentisme, ha assegurat que, peti qui peti i caigui qui caigui, la Generalitat convocarà un referèndum per la independència i ho farà sense complexes després d’haver adquirit il·legalment les dades fiscals de tots els ciutadans que tenen dret de vot en aquella Comunitat autònoma.

Un referèndum que vulgui ser homologable i veraç s’ha de fer, tots ho sabem, amb les condicions més semblants possibles a la resta d’eleccions que tenen lloc habitualment. I, a més de fonamentar-se en la legalitat constitucional, ha de disposar d’una pregunta clara que provoqui una resposta binària (sí o no, d’acord o no d’acord, ho accepto o no ho accepto, etc.), perquè es pugui homologar internacionalment.

Pel que fa a les formes i a la legalitat, tots sabem que la cosa és dubtosa, ja que –ens agradi o no- el marc constitucional espanyol no permet un referèndum vinculant sobre una matèria vedada a la decisió parcial d’un grapat del que ella considera “espanyols” (en aquest cas els qui habiten a Catalunya), però resulta que, a més, un referèndum per a la independència fet amb totes les garanties (un cop en pressuposéssim la legalitat) exigeix disposar també d’un cens fiable, i la qüestió del cens està vinculada amb les dates fiscals dels ciutadans. I és molt dubtós que un govern que té només facultats per imposar alguns impostos propis i per gestionar-ne uns altres de cedits, sense competència sobre els grans impostos de l’Estat (l’IRPF o l’IVA, especialment), pugui disposar de les eines necessàries per a, des del dia següent, poder gestionar autònomament i amb encert el govern total d’aquella comunitat.

I no és tan sols això, perquè, segons Santi Vidal, el Govern de Puigdemont sap també quants jutges dels qui avui exerceixen a Catalunya restaran fidels al govern del nou Estat i quants hauran d’abraçar l’exili espanyol, cosa que em resulta francament difícil de creure, perquè les dades fiscals, dret o tort, poden furtar-se (¿no han entrat fins i tot al Capitoli els hackers informàtics?), però saber què pensen i què faran els jutges em sembla més difícil, ja que dubto molt que s’hagin prestat a respondre un qüestionari en aquest sentit.

Vaja, que estem davant un non-sense absolut, aquest del jutge Santi Vidal, que no ha fet sinó inflar les veles de les naus capitanes del senyor Rajoy i de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, que, d’aleshores ençà, ens mostren un somriure d’orella a orella, perquè ningú no els hauria pogut fer un regal més gran.

Ara que, tant o més lamentable ha estat la tímida resposta del vicepresident Junqueras, qui, després d’un silenci clamorós a les primeres hores, quan la gent del PDECat ja s’havia estripat els vestits per les insensates declaracions de Vidal, ha afirmat simplement que no compartia “la forma d’explicar-se” de l’exjutge i que “la manera com ho va fer no es corresponia amb la realitat”, per assegurar tot seguit que, malgrat les explicacions del personatge, el Govern no està cometent “cap il·legalitat”. I com si la cosa no fos compromesa, ha assegurat que el respecte a la legalitat vigent “és compatible amb fer la nostra feina molt ben feta”. Així que, tot i les paraules de Vidal, el conseller s’ha mostrat tranquil i obert al fet que des de l’Executiu central s’obrin les investigacions: “Que investiguin el que vulguin, que vinguin els tècnics de l’Oficina de Protecció de Dades, que facin l’auditoria que vulguin. Cap problema”, ha instat.

Contemplant el panorama polític que se’ns obre al davant, em sembla que ens queden encara moltes hores d’espectacle. I no del bo, precisament. Perquè els dirigents de la Generalitat s’han llençat de ple per un pendent de vertigen que ningú no sap on aboca, si tenim en compte que són moltes les adversitats que hauran d’afrontar, totes en contra: 1) tenen d’esquena la legalitat constitucional, 2) no disposen d’una majoria contundent que els garanteixi l’èxit, 3) es veuen involucrats en una sèrie de plets que comprometen alguns dels seus principals dirigents, ja que (encertat o no –jo crec que no-) el criteri que ha seguit el Govern de Rajoy ha estat el de judicialitzar un problema que és eminentment polític, però que els jutges no resoldran políticament sinó amb la legalitat vigent, única arma de què poden disposar, i 4) hauran de comptar amb un Europa empetitida i acollonida davant els embats que està sofrint (Brexit, auge dels partits euròfobs i, per si fóra poc, movent-se a rebuf del vendaval que ha provocat el nacionalisme antieuropeista de Donald Trump); una Europa, per tant, que no donarà el més mínim suport a un procés que desequilibraria Espanya i, de retop, també la Unió Europea en el seu conjunt, ja que despertaria les ànsies d’aquelles regions riques que es creuen injustament empobrides per altres de més pobres, les quals, a dir dels seus dirigents –recordeu-vos de Bossi i de la Padània- els xuclen la sang.

Dit això, no vull ni puc cercar culpables del que s’ha fet ni del que ens queda per veure, per més que, per a la gran majoria d’espanyols i per al Govern de Rajoy, els catalans siguin els únics culpables, i mentre que, per a una gran part dels catalans i per al Govern de la Generalitat, el responsable del desastre que s’acosta sigui exclusivament el Govern espanyol.

Tant se val! Aquesta és una qüestió irresoluble sobre la qual s’ha escrit molt –també jo ho he fet- i que, si hagués de concretar per predir-ne el futur, diria només que em sembla tan insensat el camí que s’ha emprès pel Govern de Catalunya, com la resposta (més aviat no resposta) que ha donat al problema el Govern de l’Estat, sempre insensible a qualsevol reivindicació, i alhora incapaç d’oferir una alternativa que pogués evitar el xoc que, a hores d’ara, ja sembla inevitable.

I ho dic perquè, un cop els cupaires han decidit aprovar els pressupostos, el Govern o el Parlament es veuran obligats a organitzar el referèndum tan sí com no, i l’Executiu de Rajoy també es veurà obligat a evitar-ho. Com escrivia un comentarista de La Vanguardia, ara sí que, parafrasejant Artur Mas, entrem de debò en territori desconegut A les bravates dels uns seguiran (de fet ja han començat) les amenaces els altres, amb imprevisibles conseqüències per a tothom. Sí, per a tothom, perquè els danys colaterals d’aquest xoc ningú no els pot preveure.