Josep Maria Quintana

Els recents sondeigs electorals confirmen la caiguda en picat del Likud alhora que anuncien uns bons resultats per al recentment creat partit d’Ariel Sharon. Si aquests resultats es produïssin el proper 28 de març, l’actual primer ministre podria, amb la seva nova formació, constituir una coalició de centre esquerra amb els laboristes, la qual cosa permetria una retirada de Cisjordània i el desmantellament de les colònies disseminades en aquesta regió després de l’evacuació de la franja de Gaza.

És clar que tots aquests sondeigs s’han de veure amb prevenció perquè tampoc no és fàcil que un partit amb llarga tradició com el Likud perdi de cop el suport de tot el seu electorat, però sembla ser que Sharon, no sols ha partit amb un bon grapat de diputats conservadors, sinó que ha deixat el Likud dividit entre els partidaris de Netanyahu, exprimer ministre, els de Mofaz, actual ministre de la Defensa, i de Shalom, el ministre d’afers exteriors. De fet, cap d’aquests tres personatges té gaire possibilitat de convèncer els nostàlgics del “Gran Israel”.

Així doncs, ara per ara, els partidaris del primer ministre pensen que l’aventura els ha de sortir bé i –així almenys ho corroborava Marc Henry, corresponsal de Le Figaro a Israel- molts d’ells veuen Sharon com una mena de De Gaulle israelià que ha capgirat les regles del joc polític i es proposa fixar per primera vegada les fronteres definitives d’Israel.

Vista des de l’exterior, la Conferencia episcopal sembla que hagi consolidat les seves dues tendències: la netament conservadora, encapçalada per Rouco i Cañizares, i la moderada, en la qual penso que hauríem de situar l’actual president, Blázquez, i la major part dels bisbes catalans.

El debat i els desacords entre una i altra tendència dificulten les decisions sobre la COPE que, segons sembla, en l’actual configuració, agrada molt al sector dur i desagrada profundament al sector moderat. En aquest sentit, els bisbes catalans, amb Martínez Sistach al front, han dit clarament que el missatge de l’emissora no respon als principis evangèlics, però de moment no han aconseguit absolutament res.

De tota manera, el que em sembla més important a destacar d’aquestes dues tendències enfrontades és que, mentre l’una intenta construir una església que sigui absolutament autònoma del poder civil, l’altra fa la impressió d’haver caigut en la temptació històrica de cercar paraigües polítics al seu desenvolupament institucional.

Curiosament, aquest darrer sector eclesiàstic sembla confiar més en el suport dels poders públics que en l’Esperit de Déu. O si més no, no sembla creure que l’Esperit de Déu sigui suficient per afrontar la vida diària i la funció pastoral de l’Església. Necessiten alguna cosa més davant la por (i en això els recolza el Vaticà) que, no només a Espanya, sinó també a Amèrica del Sud s’estengui l’ona laïcista que, de cada dia més, es reforça en el nostre país, tot i la bel·ligerància i la dedicació full time del grups religiosos absolutament contraris a aquesta expansió de la laïcitat.

El passat 24 de novembre, vint-i-quatre hores després del primer arrest, un nou manament judicial obligà l’exdictador xilè a no sortir de casa. En aquest cas ha estat el jutge Victor Montiglio el qui ha ordenat aquest segon arrest preventiu pels crims de l’operació Colombo, que féu desaparèixer 119 polítics de l’oposició, l’any 1975. El dia abans havia estat el jutge Carlos Cerda qui havia arrestat preventivament Pinochet per frau fiscal i evasió de divises.

Tot i que la qüestió dinerària sempre sol anar paral·lela a d’altres actuacions que mereixen la sanció penal, sempre té menys importància que l’acusació que inculpa Pinochet d’haver ordenat eliminar 119 membres del MIR (Moviment revolucionari d’esquerra ). La policia DINA, els agents de la qual foren els qui executaren l’operació Colombo, ha estat considerada com a responsable de la major part de les 3000 desaparicions i assassinats que es produïren durant aquells anys i també dels 25000 casos de tortura comesos entre 1973 i 1990.

El general Pinochet ha negat que sigui responsable d’aquestes violacions, però tanmateix ha reconegut que podien haver-se produït alguns “excessos” per part dels seus “subordinats”.

Sembla que ara les excuses de demència senil -que comportaren el tancament en fals de dossiers tan sagnants com el de la Caravana de la Mort o de l’Operació Condor- no li serviran. Confiem que ara la justícia pugi fer caure el seu pes sobre aquest home que tant de mal féu a la humanitat i als drets de les persones.

Davant la delirant i provocadora manera d’actuar de Federico Jiménez Losantos a la cadena COPE, s’ha organitzat una campanya de recollida de signatures perquè el Consell d’Administració de l’Emissora (la majoria mitrats amb solideu morat) el faci fora de la ràdio.

He de dir, però, que no vaig signar el correu perquè aquest tipus de campanyes no m’agraden, o m’agraden tan poc com les que organitza Jiménez Losantos, al qual, per cert, entre nosaltres li ha sortit un defensor: el director de la cadena local COPE, Guiem Ferrer, excensor del diari Menorca a l’època del bisbe Ciuraneta i, per tant, factotum dels processos inquisitorials contra la llibertat d’expressió en aquella època, processos aquests que, com tots sabeu, no es regeixen pel codi penal sinó per la libèrrima voluntat de l’inquisidor, que és qui s’encarrega de regular allò que els periodistes i escriptors podem dir i d’evitar que publiquem allò que a ell no li convé que diguem. I sense necessitat de donar explicacions!

Dic però, que tot i tenir la més pèssima opinió de Jiménez Losantos i de Guiem Ferrer, no vaig signar el manifest, i avui, quan anava a explicar perquè, em trobo amb un article del meu amic Ignasi Mascaró a illencs.com, aquest nou portal que, dirigit per dos joves intrèpids i intel·ligents, Francesc Febrer i Òscar Barber, fa possible que, cada matí, puguem tenir accés a allò que raonen alguns dels millors caps pensants d’entre nosaltres.

Doncs bé, no sols vull felicitar aquests joves periodistes, sinó que fins i tot els he d’agrair que la seva iniciativa m’hagi estalviat d’argumentar el perquè no vaig signar el manifest. Ignasi Mascaró ho fa magníficament a Vivan los liberales, i als seus arguments em remeto. Us recomano que els llegiu-los atentament.

Sovint em sembla que els polítics ens prenen el pèl i que, a més, pensen que ens l’hem deixat prendre. Dic això perquè el meu lector recordarà segurament el comentari que vaig fer quan Bono, després de negociar amb Hugo Chávez, va concertar la venda de vaixells de guerra i d’altre tipus d’armament “amb fins pacífics”. Aleshores (3.03.05) vaig escriure això: “El que a mi d’alguna manera m’indigna és que ens prenguin per ximples en assegurar-nos ‘fonts oficials espanyoles’ que aquests navilis només podran utilitzar-se en la lluita contra incendis, transport d’aigua potable i serveis hospitalaris. És a dir, que els avions i les corbetes de cap manera han de considerar-se material de guerra, sinó instruments de defensa i mai ofensius. En definitiva, que al populista i demagog Hugo Chávez li hem venut armes pacífiques. Bravo per ZP!”

Dimecres passat, l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, preocupat per la venda d’aquest armament, amenaçava el govern espanyol dient que no era de rebut vendre a Hugo Chávez (amb qui Bush està clarament enemistat) vaixells amb tecnologia americana. L’amenaça –i més provinent de qui prové- incideix clarament en aquesta presa de pèl a què els polítics volen sotmetre’ns: ¿A què ve ara que els americans, que fan el que els dóna la real gana amb el seu armament, ens hagin de dir si podem o no vendre armes a Veneçuela? A nosaltres ens podrà semblar bé o malament aquesta venda, però no és l’ambaixador americà qui ha de predicar-nos la seva licitud o il·licitud.

Però l’exercici de preses de pèl no acaba aquí. Fou també dimecres passat quan el ministre d’afers exteriors, senyor Moratinos, per a sortir al pas de les declaracions de l’ambaixador americà, es féu el desentès en aquesta qüestió i digué que això de la venda de vaixells a Veneçuela era una qüestió privada que havien de decidir només les empreses involucrades en la compravenda.

Fins aquí hem arribat! Record que fou Enric Juliana qui, a La Vanguardia 30.03.05, explicava aquest afer de venda d’armament en el qual hi incloïa quatre patrullers de vigilància costanera i quatre corbetes que serien construïdes en drassanes espanyoles, deu avions de transport C-295 i dos avions de vigilància marítima. I va ser Bono el qui, en un viatge a Veneçuela, va concertar amb Hugo Chávez aquesta venda d’armes pacifiques. A la vista d’això, ¿quin sentit té ara que Moratinos es tregui el mort de damunt i ens digui que es tracta d’una decisió que correspon només a empreses privades?

¿Per ventura creuen els polítics que els ciutadans som estúpids?

Un interlocutor m’envia un correu i em diu: “Sharon em té descol·locat des de fa molt de temps. ¿Ha deixat de ser un falcó? ¿és la dreta israeliana que s’ha falconitzat molt més enllà de Sharon?”

Òbviament jo no tinc la resposta a aquesta pregunta. Només Sharon la té. Però tot mirant el procés evolutiu de Sharon, hom té la impressió que el primer ministre israelià, altre temps líder dels falcons de la dreta likud i provocador dels palestins amb la seva presencia a l’esplanada de les mesquites, en trobar-se en el poder ha vist la necessitat de donar una sortida al greu problema de la coexistència d’un estat israelià amb un futur estat de Palestina, i ha comprès que les solucions radicals i de perenne enfrontament eren qualsevol cosa menys solucions.

El problema de l’Orient mitjà no es pot resoldre amb pólvores màgiques, però menys encara abocant gasolina sobre les brases enceses de l’odi en una terra on tanta sang s’ha vessat.

El Likud mai no aconseguirà la pau i Sharon sap que, d’una manera o altra, la pau hauria d’aconseguir-se. A més, Arafat, el corrupte líder palestinià, és mort, i tot i el radicalisme de grups palestins com Hamas, la pau és un objectiu que val la pena d’aconseguir. I Sharon ho sap, això. D’ací que hagi trencat amb el Likud, deixi aquest a mans d’un intransigent com Netanyahu que no arribarà enlloc i intenti crear un partit que pugui, d’una manera o altra, pactar amb el nou líder laborista per tal d’avançar en la recerca d’una pau definitiva.

Ho aconseguirà? No ho sé. Però ara per ara és aquesta l’única explicació que se m’acudeix per a respondre la pregunta.

El diumenge passat Joaquim Comas em va convidar a veure el partit Menorca-Barcelona de bàsquet. Encara no havia vist aquest polisportiu prefabricat que es va construir en tres mesos per tal que l’equip menorquí pogués jugar a l’ACB, la divisió d’honor del bàsquet espanyol.

He de dir que l’espectacle va valer la pena. I no sols perquè el Menorca va vèncer el líder invicte fins aleshores, sinó perquè tot allí era una festa, una gran festa que aplegava gent de tota l’illa i de totes les tendències.

Cinc mil tres-centes persones són una immensa multitud: el 6,63 per cent d’habitants de l’illa. Ni més ni menys. I això em sembla tan increïble com que un equip de Maó jugui a la lliga de les estrelles.

Només dues coses em van desagradar: que en un pavelló on tots els rètols i les indicacions estan escrits en llengua catalana, la pròpia de Menorca, des de la megafonia s’utilitzés exclusivament el castellà. Si la llengua de Menorca és el català i, a més, estadísticament, se sap que més del 90 per cent d’illencs l’entenen, ¿a sant de què utilitzar una llengua que no és la nostra?

La segona cosa –tot i que estrictament minòritaria- que em va doldre fou la presència d’un grupet de joves rere una pancarta que, emparada per la bandera espanyola, proclamava una “Menorca anticulé”. Aquests mateixos joves brandaven també contínuament una altra pancarta que deia “Baleares is not Catalonia” i –no podia ser d’altra manera- la inevitable “Mahó-Mahón”. Un d’aquests tres o quatre joves, vestia una camiseta amb l’escut d’Espanya preconstitucional –el de la dictadura, per entendre’ns- i continuament dirigia gestos procaços contra els jugadors de l’equip català. Tot en gros no-res, perquè ningú no li feia cap cas, però l’acció desentonava. És clar que, com a mínim, ens ha servit per a veure qui hi ha darrera la trista campanya del Mahó-Mahón. Els “plus ultra”, evidentment.

És curiós que en una Església que es proclama servidora dels pobres, el manteniment dels privilegis que impliquen els concordats amb estats que tradicionalment li eren afins, motivi els prelats d’una manera tan forassenyada.

Els Concordats són possible gràcies a aquesta ficció legal que fa del Vaticà un estat, un estat com França, com Alemanya o com els Estats Units, ficció que li permet de tractar de tu a tu a estats reals com Espanya o com Itàlia, amb els quals l’Església catòlica manté uns vincles de naturalesa internacional que són gairebé indestructibles.

Quan a Espanya l’esquerra comunista ha demanat a Zapatero que iniciï les passes per a trencar el concordat que comporta, entre altres coses, que l’estat pagui el clergat i els mestres de religió (que, això no obstant, elegeixen els bisbes), aquests han posat el crit al cel tot argüint que la bilateralitat del conveni no permet trencaments unilaterals.

El mateix ha succeït a Itàlia. Tot just Prodi insinuà la inclusió en el seu programa electoral dels PACS (uns convenis per a parelles fora del matrimoni civil), el cardenal Ruini (president de la Conferència episcopal italiana) va cridar-lo a l’ordre. I en el moment que un petit partit socialista de la coalició de Prodi ha reclamat la revisió del concordat de 1984, ha estat el mateix Prodi el qui ha dit immediatament que no el revisaria. I en sentir això, l’Església italiana, que l’any 2004 va rebre 952 milions d’euros en virtut d’aquest mateix concordat, ha dit que perfecte.

Estic segur que tant el cardenal Ruini com el cardenal Rouco (no parlo de monsenyor Blázquez perquè no sé tan sols si existeix) estan encantats amb els respectius concordats que permeten que llurs esglésies subsisteixin al marge de l’esforç dels feligresos, uns feligresos que es declaren catòlics majoritàriament però que no fan un fil per a mantenir la seva església. Però això ja ho sabem: una cosa és proclamar a l’evangeli allò de “no tingueu por, perquè mai no els ha mancat res als ocells ni als lliris del camp…” i una altra és creure això mateix i posar-ho en pràctica.

Tot referint-se a l’increïble partit que el Barcelona féu dissabte passat en el “Santiago Bernabeu”, (Madrid, 0 – Barcelona, 3) Juan Bautista Martínez fa una preciosa crònica a La Vanguardia. Diu:

Estatut y Eto´o. Los dos empiezan con “e”. Como enorme y exhibición. Como ensueño. El Barça fue todo eso anoche. El público se rindió al Estatut del equipo azulgrana. De rodillas, contempló la lección que se les venía encima a los suyos. Pero en un gesto increíble el coliseo madridista mantuvo la dignidad para levantarse y aplaudir, para juntar las manos y separarlas en honor de Ronaldinho, para reconocer las dos obras de arte del Balón de Oro, para ovacionar dos Picasso futbolísticos, dos acciones para la historia de este juego ante los ojos del mundo. El territorio comanche se vino abajo, pero con gallardía dispensó una salva de elogios a un campeón que eligió el mejor día para una de sus más grandes conquistas.

He de reconèixer que m’ha agradat el símil. I de cor dic també que em faria molt feliç que, en el camp polític, aquest camp que ha llençat Mariano Rajoy a presidir la nova Inquisició espanyola i l’ha convertit en un eficaç “martillo de herejes”, succeís una cosa semblant a la viscuda el passat dissabte al Barnabeu. I quan dic una cosa semblant no em refereixo a la victòria del Barça sinó a la transformació de la gent que emplenava l’estadi que, dempeus, acabà ovacionant el qui s’havien proposat de xiular primer i, després, escarnir.