Josep Maria Quintana

La situació política actual a l’Orient Mitjà s’ha convertit en un escenari d’alta tensió on conflueixen errors estratègics, decisions impulsives i una preocupant manca de control institucional. Tal com es desprèn de diversos articles recents de “La Vanguardia” i “El País”, el desenvolupament dels esdeveniments apunta a una idea central: la política exterior dels Estats Units sota Donald Trump no només ha contribuït a desestabilitzar la regió, sinó que també reflecteix una manera de governar que, segons alguns experts, hauria de ser objecte d’una anàlisi més profunda.

A aquesta diagnosi s’hi afegeix una dimensió interna sovint menys visible però igualment rellevant. Segons un article de The Economist, mentre els Estats Units demostraven una gran eficàcia militar en la campanya aèria contra l’Iran, el Pentàgon vivia una crisi interna marcada per les decisions del secretari de Defensa Pete Hegseth. Aquesta tensió institucional reforça la idea que la inestabilitat no és només externa, sinó també resultat d’una gestió política conflictiva dins de l’aparell militar.

L’arrel del conflicte actual amb l’Iran es troba en una decisió que Lluís Uría identifica com el “pecat original” de la crisi: la retirada unilateral, l’any 2018, de l’acord nuclear impulsat per l’administració de Barack Obama. Aquell acord, malgrat les seves limitacions, funcionava com un mecanisme de contenció que evitava una escalada militar. En trencar-lo, Trump va apostar per una política de pressió màxima basada en sancions i en una confiança gairebé absoluta en la força. El resultat no ha estat la capitulació iraniana, sinó el reforç dels sectors més radicals del règim.

Aquest error inicial va desembocar en una nova fase de confrontació directa. Segons Uría, el moment clau es produeix l’11 de febrer, quan Trump, influït pel govern israelià de Benjamin Netanyahu, opta per l’escalada militar. L’operació es presenta sota el lema de “pau a través de la força”, però la realitat és molt més ambigua: l’Iran no ha estat derrotat, el seu règim es manté i la seva capacitat militar continua sent significativa.

Paradoxalment, aquesta eficàcia operativa contrasta amb el que descriu The Economist: una estructura militar sacsejada per purgues i decisions controvertides. Hegseth ha destituït almenys una vintena de generals, sovint sense justificació clara, en alguns casos presumptament per motius ideològics o identitaris. La destitució del cap de l’Exèrcit en plena guerra és qualificada per antics comandaments com un fet gairebé sense precedents. Aquest clima ha generat desconfiança, jubilacions anticipades i una percepció creixent de politització dins de les forces armades.

Aquesta transformació del conflicte es fa especialment visible a l’estret d’Ormuz. Tal com descriu Daniel R. Caruncho a “La Vanguardia”, aquest pas marítim essencial s’ha convertit en una eina de pressió política en mans de l’Iran. El control exercit per la Guàrdia Revolucionària ha instaurat un sistema de vigilància i coerció que ha reduït el trànsit marítim i ha incrementat la incertesa als mercats internacionals.

En paral·lel, emergeix una altra dimensió interpretativa inquietant: la del lideratge de Donald Trump. En una entrevista recollida per Francesc Peirón, la psiquiatra forense Bandy Lee adverteix del que qualifica com una “emergència psiquiàtrica crítica”. Sense formular un diagnòstic clínic formal, assenyala trets com la impulsivitat, la dificultat per anticipar conseqüències i una possible desconnexió amb la realitat, que en el context del poder polític poden resultar perillosos.

Aquesta perspectiva ajuda a entendre tant les decisions estratègiques com la gestió institucional. La combinació d’una política exterior agressiva amb una direcció militar marcada per tensions internes —com apunta “The Economist”— dibuixa un escenari on la coherència estratègica es veu compromesa. Tot i això, l’exèrcit nord-americà ha mantingut una elevada eficàcia gràcies a la seva superioritat tecnològica i experiència, però diversos experts alerten que aquesta situació pot erosionar a llarg termini la seva cultura professional i apolítica.

La crítica de Bandy Lee s’estén també a la manca de resposta institucional. Mecanismes com la vint-i-cinquena esmena a la Constitució americana podrien haver servit per abordar una possible deterioració en el lideratge, però no s’han activat. Això contribueix a una sensació de manca de control que s’afegeix a les tensions ja existents.

A tot plegat s’hi suma el problema del discurs. Un article d’ “El País” assenyala la distància entre les afirmacions de Trump sobre l’economia espanyola i les dades reals, fet que exemplifica una tendència a la distorsió de la realitat. Aquesta dinàmica no només afecta la percepció pública, sinó també la qualitat de la presa de decisions.

En definitiva, la crisi actual a l’Orient Mitjà no pot entendre’s únicament en termes geopolítics. És també el resultat d’un estil de lideratge marcat per la impulsivitat, la simplificació i tensions internes dins de les institucions clau de l’Estat. Tal com coincideixen les anàlisis dels periòdics que he esmentat, el risc no és només regional, sinó global: els errors polítics s’acumulen, i quan coincideixen amb una estructura institucional debilitada, les conseqüències poden perdurar molt més enllà del conflicte immediat.

Per comprendre el valor excepcional del text de Pere Ballester (1856-1946) “Un ensayo de sovietismo”, escrit molt poc temps després d’acabada la Guera Civil, del qual jo n’he tingut cura i ha editat l’IME, cal començar per dir unes paraules sobre l’ autor. Ballester no va ser només un jurista destacat, sinó un dels intel·lectuals més brillants de la Menorca del canvi de segle. Dotat d’una gran capacitat analítica i d’una sòlida formació humanística, els seus escrits abracen molts àmbits del coneixement i destaquen per la seva claredat i la profunditat.

Al llarg de la seva vida, Ballester es va distingir per un compromís ideològic ferm. Republicà, progressista i defensor de la democràcia liberal, va utilitzar la paraula com a eina de transformació social, tant des de la premsa com des de la conferència pública. La coherència va ser una de les seves marques distintives. Tanmateix, aquesta trajectòria experimenta un gir profund arran d’un esdeveniment decisiu: la Guerra Civil espanyola.

El text que ara hem recuperat és fruit directe d’aquesta experiència traumàtica. Escrit després del conflicte, es basa en un diari redactat durant els anys de guerra a Menorca. Aquest origen ja li confereix un valor singular: es tracta d’un testimoni de primera mà, elaborat per una ment lúcida, capaç d’observar, analitzar i descriure amb precisió els fets viscuts. Les escenes que hi apareixen —més enllà de la interpretació posterior— són reals, immediates, fruit de l’experiència directa.

Però la importància del text va més enllà del seu caràcter testimonial. Un dels aspectes més destacables és la capacitat de Ballester per situar els esdeveniments locals dins d’un context europeu molt més ampli. I cal dir que, en una illa pràcticament aïllada socialment com la de Menorca durant aquells anys, no era habitual trobar una anàlisi tan clara de la correlació de forces polítiques i ideològiques en el camp internacional. Ballester, en canvi, identifica amb lucidesa l’ascens de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, i observa amb preocupació el paper ambigu de les democràcies occidentals, especialment França i el Regne Unit.

La política de “No Intervenció”, els equilibris diplomàtics i els pactes tàcits entre potències li semblen intents de preservar un equilibri europeu i, alhora, de contenir l’expansió del comunisme. En aquest punt, Ballester mostra —com sempre havia mostrat— una posició crítica amb el comunisme, que considera incompatible amb els valors democràtics, alhora que ens revela un pensament complex, capaç d’anar més enllà de la realitat immediata i d’entendre la guerra espanyola com a part d’una tensió ideològica global.

Tanmateix, el nucli més revelador del text és un altre: la transformació ideològica del propi autor. La guerra no només altera el seu entorn, sinó també la seva manera de pensar. Ballester, que havia defensat la democràcia liberal durant dècades, arriba a la conclusió que aquest sistema ha fracassat davant la violència i el desordre. En un context que ell mateix descriu com de “bogeria col·lectiva”, planteja la necessitat de “remeis heroics”.

A partir d’aquí, comença a considerar que només un govern fort pot restablir l’ordre i evitar el caos. I aquesta evolució el porta a defensar posicions que contrasten amb el seu passat, com ara una Espanya centralitzada, sense concessions als regionalismes. Aquest gir, en un home que sempre havia defensat el federalisme, no pot entendre’s fora del context extrem en què es produeix. Més que una contradicció, es presenta com el resultat d’una experiència límit que sacseja les conviccions més arrelades.

Des d’aquesta perspectiva, el text es pot llegir en dues dimensions complementàries. D’una banda, és una crònica detallada de la vida a Menorca durant la guerra. Ballester descriu el desordre inicial, la violència revolucionària, la manca d’aliments, els bombardejos i la por constant, aconseguint que el lector s’endinsi en la quotidianitat d’una societat sotmesa a una tensió extrema, amb un relat viu i directe.

De l’altra, el text és també una interpretació dels fets. Tot i que l’autor es presenta com un observador objectiu, allunyat de passions partidistes, el seu relat està travessat per un judici moral clar. Condemna la violència revolucionària i interpreta la guerra com una tragèdia que s’hauria pogut evitar. A partir d’aquí, construeix un marc interpretatiu en què l’experiència menorquina esdevé símbol d’un conflicte més ampli.

En aquesta lectura, la Guerra Civil es presenta com un episodi dins d’una confrontació europea —i fins i tot mundial— entre dues visions antagòniques. D’una banda, el que anomena “sovietisme”, associat al caos, la destrucció i la violència. De l’altra, la victòria franquista, que interpreta com una restauració de l’ordre, gairebé com una necessitat històrica.

Aquest contrast estructura tot el discurs. La realitat sota control republicà es descriu amb tons foscos: persecució religiosa, inseguretat, descomposició social. En canvi, el nou règim apareix com una forma de regeneració no només política, sinó també moral. El llenguatge utilitzat és elaborat, culte, amb voluntat de convèncer, i respon a una lògica que avui podem identificar com a discurs legitimador.

Precisament per això, el text resulta especialment valuós des de la perspectiva actual. No només pel que explica, sinó també pel que revela sobre la construcció de la memòria. Ballester ofereix una interpretació dels fets que dona sentit a una experiència traumàtica i que, al mateix temps, contribueix a legitimar un determinat resultat.

Igualment significatiu és allò que el text no diu. No hi ha referència a la repressió posterior, ni a la violència institucionalitzada, ni a les veus silenciades pel nou règim. Aquest silenci no és casual, sinó que forma part del relat. Ens indica que la memòria no és mai neutral, sinó que es construeix a partir de seleccions, omissions i interpretacions.

En definitiva, Un ensayo de sovietismo és molt més que un document sobre la Guerra Civil a Menorca. És el testimoni d’un intel·lectual brillant que observa i interpreta el seu temps; és la prova de com una experiència extrema pot transformar profundament una manera de pensar; i és també un exemple clar de com es construeix el relat històric.Llegit avui, el text ens interpel·la sobre la fragilitat de les idees, sobre el pes de les circumstàncies i sobre la necessitat d’analitzar críticament els discursos del passat. Perquè, en última instància, més que explicar la història tal com va ser, ens mostra com la història es vol recordar.

Parlant del xoc de civilitzacions i, per tant, dels valors de la Rússia de Putin i dels d’Occident, Lluís Foix es referia a “Koljós”, la darrera novel·la d’Emmanuel Carrère que, casualment, he llegit aquests dies de Setmana Santa, i acabava dient que, quan s’aclareixi la misteriosa relació entre Putin i Trump, segurament entendrem moltes coses. Però aquest respecte mutu —anotava Foix— no té res a veure amb la batalla cultural i política que vivim contra Europa i contra Occident. Però hem de tenir clar que, en aquest context, Ucraïna és més que un espai de confrontació. És una frontera simbòlica que per als ucraïnesos traça l’horitzó de llibertats i drets, mentre que per a Putin és una amenaça estratègica i cultural.

La reflexió de Foix, publicada a “La Vanguària” el dia en què —si més no momentàniament— Trump va decidir ajornar la “destrucció d’una civilització sencera en una nit”, m’empeny a deixar la guerra d’Iran, que ha ocupat els meus darrers articles, i a tornar a la d’Ucraïna, que faríem bé de no oblidar, i més si tenim en compte que l’Hongria d’Orban (que, per cert, avui dirimirà a les urnes la seva continuïtat) manté bloquejat el crèdit de la Unió Europa de 90.000 milions d’euros, defensant d’aquesta manera els interessos de la Rússia de Putin.

Fa unes setmanes, vaig llegir una llarga entrevista que “El Periódico” publicà amb la jurista ucraïnesa i premi Nobel de la Pau, Oleksandra Matviichuk, al llarg de la qual adverteix clarament a Europa que els ucraïnesos no volen repetir la història de quan el continent “va entregar Txecoslovàquia a Hitler pensant que així estaria segura”. Assegura Matviichuk que seria un error monumental que Europa, per cansament o per càlcul polític, acabés acceptant una pau injusta que sacrifiqui Ucraïna i debiliti el mateix ordre internacional que garanteix la nostra seguretat.

La lliçó és coneguda. El 1938, les democràcies europees van optar per l’apaivagament i van signar els acords de Munich Agreement, permetent que Adolf Hitler s’annexionés els Sudets de Txecoslovàquia. La concessió es va justificar com un sacrifici necessari per preservar la pau. Però aquella decisió no va evitar la guerra; només va demostrar al règim nazi que Europa no estava disposada a defensar els seus principis. Menys d’un any després, començava la Segona Guerra Mundial.

Avui, salvant les distàncies, la lògica del conflicte que viu Europa amb la invasió russa d’Ucraïna planteja un dilema semblant. Des de fa quatre anys, Ucraïna resisteix l’agressió ordenada pel president rus Vladimir Putin. Aquesta resistència no només defensa la seva sobirania: també manté a ratlla un projecte geopolític que aspira a restaurar una esfera d’influència imperial sobre l’est d’Europa. Matviichuk ho diu amb una cruesa incòmoda: els europeus estem segurs, de moment, perquè els ucraïnesos estan lluitant.

Malgrat això, el debat polític europeu sovint gira entorn d’una idea simplista de la pau: la fi immediata dels combats, encara que impliqui concessions territorials o una legitimitat implícita de la invasió. Aquesta visió oblida un principi fonamental del dret internacional: que les fronteres no es poden modificar per la força i que l’agressió és un crim. Si Europa acceptés una solució basada en aquests pressupòsits, no només abandonaria Ucraïna, sinó que també erosionaria l’ordre jurídic que ha garantit dècades de relativa estabilitat al continent.

En aquest context, és imprescindible recordar que el projecte europeu sempre s’ha fonamentat en dues idees: el respecte al dret i la defensa de la llibertat. Tanmateix, en els últims anys ha aparegut una temptació política que alguns presenten com a “realista”: adaptar-se a la nova correlació de forces globals encara que això impliqui relativitzar aquests principis. És el risc d’una contemporaneïtzació de la política europea basada només en el càlcul estratègic i no en el respecte al dret internacional.

El sistema internacional està canviant i Europa necessita capacitat d’acció. Però aquesta modernització només serà legítima si es construeix sobre els valors que han definit la Unió. Si la contemporaneïtzació acaba significat que el dret internacional es pot ignorar quan és inconvenient, el projecte europeu perdrà la seva principal força moral.

El cas d’Ucraïna és, precisament, la prova d’aquesta coherència. No es tracta només de geopolítica ni d’interessos energètics o econòmics. Es tracta de decidir si Europa continua defensant un ordre basat en normes o si accepta un món on la força determina el dret. Si l’agressió russa acaba sent premiada amb concessions territorials permanents, el precedent serà devastador. Altres potències aprendran que les regles internacionals són negociables, com, de fet, pensa i actua avui Donald Trump.

A més, la idea que sacrificar Ucraïna podria garantir la seguretat europea és una il·lusió històricament refutada. L’apaivagament dels anys trenta no va evitar la guerra perquè, simplement, els règims expansionistes van interpretar les concessions com a senyals de debilitat. Per tant, si Europa ara demostrés que està disposada a acceptar l’annexió de territoris conquerits per la força, quin incentiu tindria el Kremlin per aturar-se?

Per això, el suport europeu a Ucraïna no és només un gest de solidaritat; és una inversió directa en la nostra pròpia seguretat. Cada ciutat ucraïnesa que resisteix, cada infraestructura que continua funcionant malgrat els bombardejos, és també una barrera contra l’expansió d’un model de poder que menysprea la democràcia i els drets humans.

La veu de Matviichuk recorda una veritat incòmoda: la pau no és simplement l’absència de guerra, sinó la garantia que les persones poden viure sense por i amb llibertat. Acceptar una ocupació imposada per la força no és pau; és només una pausa abans del proper conflicte.Europa es troba, per tant, davant d’una decisió que és alhora política i moral. Pot optar per una solució ràpida que aparentment redueixi la tensió immediata, com demana Trump, però que debiliti els fonaments de l’ordre internacional. O pot mantenir el compromís amb el dret i la llibertat, encara que això exigeixi paciència i determinació

En la tradició cristiana, el segon manament —“no prendràs el nom de Déu en va”— sovint s’ha interpretat de manera reduïda, com una simple prohibició de la blasfèmia o del llenguatge irreverent. Tanmateix, la reflexió teològica hi ha vist sempre una exigència molt més profunda. No es tracta només de com pronunciem el nom de Déu, sinó de com l’utilitzem. I això té implicacions que arriben fins al cor de la vida pública.

Prendre el nom de Déu en va és, en el fons, buidar-lo de veritat. És invocar-lo sense correspondència amb la realitat, fer-lo servir com a cobertura d’interessos o com a aval d’afirmacions que, en si mateixes, no resistirien un examen moral rigorós. La tradició cristiana, amb autors com Tomàs d’Aquino, ha insistit que el problema no és tant dir el nom de Déu, sinó fer-lo servir per sostenir allò que és fals o injust amb aparença de veritat.

Aquest criteri adquireix una rellevància especial en el context polític actual. En moltes societats, especialment en aquelles amb una forta tradició religiosa, la referència a Déu continua tenint una gran força simbòlica. Invocar-lo no és neutral: mobilitza emocions, genera identitat i pot conferir una aparença de legitimitat moral. Precisament per això, és també una temptació.

No és difícil trobar exemples recents. Determinats líders polítics, com Donald Trump, han incorporat referències religioses en els seus discursos de manera recurrent, sovint en contextos de forta càrrega identitària o de confrontació política. També ho fa Pete Hegseth, l’actual Secretari de Guerra als EEUA, que comença totes les seves intervencions públiques lloant Déu, com si parli en nom seu. Això, en si mateix, no és necessàriament problemàtic, perquè la fe forma part de la vida de moltes persones, també dels governants, i és legítim que aparegui en l’espai públic.

El problema apareix quan aquesta referència deixa de ser expressió de convicció i es converteix en instrument. Quan el nom de Déu serveix per reforçar un relat polític, per dividir el món entre “els nostres” i “els altres”, o per presentar determinades decisions com si fossin moralment indiscutibles. En aquests casos, la invocació de Déu ja no és testimoni, sinó estratègia.

Això es fa encara més evident en contextos de violència o de decisions greus, on alguns responsables públics han arribat a introduir referències a Déu en discursos que justifiquen accions militars o intervencions controvertides. Quan el nom de Déu acompanya l’explicació d’un bombardeig o d’una operació armada, la pregunta no és si es pot parlar de Déu en política, sinó si és lícit fer-lo servir per revestir de legitimitat moral decisions que, per la seva naturalesa, haurien de ser objecte de debat, prudència i fins i tot de dubte.

Des d’una perspectiva cristiana, cal ser molt clars en aquest punt. El manament de no prendre el nom de Déu en va no prohibeix la presència de Déu en la vida pública. La fe no és un afer estrictament privat, i els cristians —sigui quina sigui la seva confessió— tenen dret a expressar-la i a deixar-se’n inspirar. Però una cosa és parlar de Déu, i una altra de ben diferent és utilitzar-lo.

Quan el nom de Déu esdevé un recurs retòric per legitimar interessos, mobilitzar emocions o evitar la crítica moral, deixa de ser confessió de fe i es converteix en una forma de manipulació. I això no és només un problema polític; és també, i sobretot, un problema espiritual.

Potser la clau és distingir entre invocar Déu com a font d’exigència i fer-ho com a garantia d’encert. En el primer cas, la referència a Déu obliga: recorda la dignitat de tota persona, la necessitat de la justícia, el deure de la veritat. En el segon, en canvi, s’utilitza per tancar el debat, per blindar decisions i per evitar la crítica. Però el Déu de la tradició cristiana no és un argument que posa fi a la discussió; és, més aviat, una presència que la fa més exigent.

Això implica també una crida a la humilitat. Cap projecte polític pot identificar-se plenament amb la voluntat de Déu. Cap líder, per sincer que sigui en la seva fe, pot presentar les seves decisions com si estiguessin avalades directament per ell. La consciència cristiana, profundament marcada pel sentit del límit i del pecat, hauria de desconfiar d’aquestes identificacions massa ràpides.

Aquest article no pretén jutjar la fe personal de ningú. Aquesta és una realitat íntima que només Déu coneix. El que sí que es pot examinar és l’ús públic del seu nom. I aquí, el criteri és exigent: allà on el nom de Déu s’utilitza per dir una cosa falsa o injusta amb aparença de veritat, per justificar accions discutibles com si fossin moralment indiscutibles, o per convertir-lo en una eina de legitimitat, ens trobem davant d’una forma contemporània de prendre’l en va.

És important precisar, també, l’abast d’aquesta reflexió. No es tracta d’un judici sobre altres religions ni sobre altres tradicions espirituals, que tenen els seus propis marcs teològics i culturals. El que aquí es planteja és una exigència interna del cristianisme, adreçada als qui ens hi reconeixem. Precisament perquè invoquem el nom de Déu, tenim una responsabilitat especial en la manera com ho fem.

En un temps marcat per la polarització i la simplificació del discurs públic, recuperar el sentit profund d’aquest manament pot ser una aportació necessària. També recordar que el nom de Déu no és un recurs al servei de cap causa, per legítima que aquesta es consideri. I que la seva invocació exigeix veritat, coherència i, sobretot, respecte.

Potser, al capdavall, la fidelitat a aquest manament no es mesura tant en la freqüència amb què es pronuncia el nom de Déu, sinó en la cura amb què s’evita instrumentalitzar-lo. En un món on les paraules sovint es posen al servei del poder, preservar la veritat del seu nom és també una forma de resistència.