Josep Maria Quintana

La decisió del Sinn Fein de reconèixer la legitimitat de la policia i de la justícia nord-irlandesa és potser la notícia més important dels darrers temps, atès que permetrà concloure el procés de pau iniciat amb els ja llunyans acords de Divendres Sant de 1998. L’aplicació dels acords, que preveu un repartiment del poder entre les dues comunitats, està suspès de 2002 ençà. Els caps de govern britànic i irlandès, Tony Blair i Bertie Ahern, han fet tot el que han pogut per reactivar les negociacions en imposar, l’any 2006, un calendari que preveu la restauració, d’ací al 26 de març, del govern i d’una Assemblea autonòmics.

“Avui, heu creat la possibilitat de canviar per sempre més el paisatge polític d’aquesta illa”, ha proclamat el president del Sinn Fein, Gerry Adams, als militants que s’havien reunit a Dublín. El reconeixement de la legitimitat de la Policia és un esdeveniment fins fa poc inimaginable, atès que l’antiga Royal Ulster Constabulary havia tingut una clara relació amb els paramilitars extremistes protestants.

No cregueu, però, que als dirigents del Sinn Fein els ha estat fàcil, aconseguir això. Han hagut de superar l’oposició de grups dissidents minoritaris força actius.

Tot i la importància del fet, ens cal encara saber com respondrà el reverend Ian Paisley, de 80 anys, cap de files del principal partit protestant, el Democratic Unionist Party (DUP), que haurà de compartir el poder amb el Sinn Fein –una realitat, si és que es produeix, que sembla impossible d’imaginar.

I em demano: No podríem també nosaltres aprendre dels irlandesos? No podríem –en primer lloc- trobar un acord entre els grans partits sobre la base del respecte al qui està en el govern, com van fer sempre els laboristes i els conservadors britànics? I un cop aconseguit això, no podríem entre tots convèncer els de Batasuna d’acceptar la lluita política des de la legalitat? I per afavorir aquest propòsit, no ens podríem comprometre a la derogació d’aquesta “llei de partits” que és una trava indiscutible per a l’exercici de la democràcia?

Diumenge passat era a Toulouse, on viu el meu fill, i vaig assistir a la missa la Parròquia de Notre Dame La Dalbade, tocant al Quai de Tunis, on ell viu. El celebrant, en comentar la segona lectura, un text de sant Pau dedicat a l’Amor que és, sens dubte, un dels més captivadors de les cartes de l’Apòstol, es va referir a l’abbé Pierre, personatge que, per aquests dies, ha ocupat totes les primeres pàgines dels diaris francesos, i moltes pàgines interiors.

Ultra el que puguem pensar des del punt de vista religiós, hi ha una certa unanimitat a l’hora d’assenyalar el testimoni d’aquest home, creient i heterodox, la santedat del qual no crec que discuteixi ningú, tot i que ell mateix ha confessat que va pecar “contra la carn” –pecat que ha esdevingut l’obsessió morbosa de tants i tants clergues durant anys… i anys… i anys…

Però no és d’això que vull parlar, sinó de la fe, d’aquest acte misteriós i sublim que sovint esdevé força més complex i difícil per al cristià que el compliment del sisè manament. I, potser per això, perquè l’acte de fe és el cavall de batalla contra el qual l’home ferit un dia per la fe ha de lluitar cada dia -de vegades fins a la desesperació-, vull aportar-vos un text, extret del “Testament” de l’abbé Pierre (Bayard Editions, París 1994) que a mi penso que m’ha ajudat força:

“La vida m’ha ensenyat que viure és una mica de temps que donem a les nostres llibertats per aprendre a estimar i a preparar-se per a l’etern retrobament amb l’Amor Etern… Aquesta certesa, jo la voldria poder oferir en herència. És la clau de la meva vida i de les meves accions… Jo visc en la impaciència de la mort… Són molts els qui viuen la mort com una separació. Sí, és una separació per nosaltres, que restem aquí. Però pel qui acaba de morir, és la possibilitat de fer la troballa més fantàstica que hom es pugui imaginar; la troballa amb Déu i al mateix temps (jo no sé de quina manera, però estic convençut que alhora ho serà) amb els molts milions d’éssers humans que han viscut abans de nosaltres. Penso en la mort amb tota serenitat. Quan vivim, volem conèixer, volem estimar, volem, volem…i contínuament ens enfrontem amb els nostres límits. Després de la mort, nosaltres entrem en el que jo anomeno “el sempre més enllà del temps”. Degut que tot amor humà es troba mesclat amb el sofriment, quan ens volem donar, mai no ens donem en plenitud, i quan volem rebre, mai no coneixem en plenitud l’ésser estimat. Sempre hi ha quelcom d’inefable, d’inexperimentable, una part que no es pot explicar, que no podem acabar d’atènyer. Amb la mort, allò que perdem és el que ens permetrà de conèixe’ns, en una plenitud més íntima, a través del coneixement que Déu té de nosaltres. Aleshores comprendreu la meva impaciència! Tot i els remordiments i els penediments, no tinc por de morir. La mort és una citació molt de temps retardada amb un amic, és l’acompliment de l’espera!”

Fa uns dies, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va plantar la tinenta d’alcalde, Imma Mayol (mallorquina d’origen) en una inauguració. Sembla que l’alcalde estava molt molest per unes declaracions de la senyora Mayol, membre de la Coalició Iniciativa-Verds, la qual, en plena acció policial contra el moviment “okupa”, ha intervingut en el debat per defensar una determinada classe d’aquests usurpadors de la propietat privada sense títol jurídic que els autoritzi, que, segons la senyora Mayol, haurien de ser objecte d’especial atenció. Vaja! Que, segons opina la regidora, hi ha okupas bons i dolents. Això implica que es podrà actuar contra aquesta darrers, però no contra els primers, que haurien de protegir-se.

Probablement la senyora Mayol s’ha adonat de la seva esllavissada però, en lloc d’arranjar l’assumpte, ha cregut que valia la pena de complicar-lo una mica més, i ha justificat les seves declaracions dient que ella era una política antisistema.

Fantàstic! Declarar-se antisistema i alhora exercir com a tinenta d’alcalde de Barcelona suposo que serà digne d’una pàgina d’or en el Book of Guinness, com ho és també que la representant d’un ajuntament que, entre altres obligacions, té la de salvaguardar la propietat d’uns edificis, mostri simpaties pels okupas, que actuen directament contra els drets dels propietaris que, entre altres coses, paguen els impostos corresponents, entre els qual cal destacar l’IBI, dedicat a fornir les arques municipals. No m’estranya, doncs, que l’alcalde estigui molest i no es vulgui fer la foto amb la regidora Mayol, amb qui governa en coalició.

Tampoc no m’estranya que una lectora de La Vanguardia hagi publicat aquesta carta plena de sentit comú. Diu:

Acabo d´escoltar les declaracions de la tercera tinent d’alcalde de Barcelona, Imma Mayol, en les quals afirma: “Jo, en part, també sóc antisistema”.

He entrat a la web de l’Ajuntament de Barcelona on s’informa del que cobren els càrrecs electes de l’Ajuntament de Barcelona, i he pogut veure que Mayol té un sou anual d’entre 95.000 i 105.000 euros de l’erari públic.

La conclusió a la qual arribo és que o algú ens està prenent el pèl o jo estic badant i el que haig de fer és apuntar-me als antisistema.

Els de la Unió Cívica Mahonesa han dut Rosa Díez. Preocupats per trobar connexions amb el socialisme, han entrat a la junta una filla del batlle socialista de Maó durant la Segona República, la senyora Gomila, i ara presenten un retrat de la conferenciant davant un cartell del PSOE. Naturalment, el partit ha publicat una nota dient que la senyora Díez acudia al Fórum de l’ICM a títol individual.

És curiós l’interès que la dreta mostra per aquesta senyora. També Mariano Rajoy la va nomenar en el seu àcid discurs contra la política del govern de Rodríguez Zapatero, i la va destacar com a persona marginada pel partit avui en el govern.

D’ençà que la senyora Díez va perdre davant de Patxi López en la confrontació que tingueren per ocupar la Secretaria General del Partit Socialista d’Euskadi, s’ha anat alineant cada cop més amb l’Associació de Víctimes del Terrorisme que més bel·ligerant es mostra amb el govern. I tot fa la impressió que els seus dies com a dirigent socialista estan comptats.

El mateix ha succeït amb Francesc de Carreras (l’anterior convidat), que havia estat dirigent del PSUC i avui és un dels caps pensants de”Ciutadans de Catalunya”, un partit amb qui té força connotacions ICM.

Succeeix, però, que tant de Carreras com Diez, són persones d’esquerra que progressivament s’han anat rebel·lant més i més contra els partits nacionalistes. En el cas d’ICM, les persones d’esquerra són només una cohartada, perquè basta veure qui són els seus dirigents i la seva trajectòria per saber que no ho són, d’esquerres. A més, la lluita que duen a terme no és contra els nacionalismes (encara que també), ells han muntat aquesta organització per reivindicar que la versió castellana “Mahón” sigui novament l’oficial en allò que fa al nom de la ciutat, i de pas exigeixen que la versió catalana s’escrigui amb h intercalada.

Bé, el debat sempre és interessant, fins i tot quan els qui el promouen són persones amb les quals no compartim gaire coses.

En el discurs de Bush sobre l’estat de la Nació, després de referir-se a alguns problemes interns, assegurar que propiciaria un gran estalvi de gasolina i mostrar-se preocupat pels problemes derivats del canvi climàtic (com es veu que els demòcrates ara tenen majoria al Congrés i al Senat!),va intentar guanyar-se el suport d’ambdós grups al seu pla per a augmentar en 21.500 soldats els efectius a L’Iraq.

El president, que a mesura que passen els dies, veu que està atrapat en una mena de teranyina diabòlica que ell mateix ha ordit, ha afirmat que aquesta estratègia comporta “la millor possibilitat d’èxit” i que les conseqüències d’una derrota en el país àrab serien “greus i enormes”. Ha afirmat que si les tropes nord-americanes es retiren de Bagdad abans que la ciutat estigui segura, “el Govern iraquià seria asservit pels extremistes”. El resultat comportaria una batalla “èpica” –diu- entre els extremistes xiïtes, amb suport de l’Iran, i els sunnites, a qui faria costat la xarxa terrorista Al Qaeda, que podria dur a un conflicte en tota la regió.

El problema és que Bush probablement té raó en aquesta anàlisi, perquè l’acció a l’Iraq va ser tan irresponsable, tan forassenyada, que els efectes positius que ha produït (bàsicament l’enderroc del règim autàrquic de Saddam Hussein), han provocat un dalt a baix del qual ara és molt difícil sortir-se’n sense deixar el país abocat a la catàstrofe.

Davant aquesta perspectiva, el president ha apel·lat a la unitat i ha demanat temps als legisladors per al seu nou pla. “No importa com vostès van votar [quan el Congrés va aprovar la invasió de L’Iraq], vostès –ha dit, apel·lant al patriotisme- no van votar pel fracàs. El nostre país segueix una nova estratègia a L’Iraq i els demano que li donin una oportunitat per funcionar”, ha assegurat Bush.

Val a dir que el dia abans d’aquest discurs, el número dos d’Al Qaeda, l’egipci Ayman al Zawahiri, ha difós un vídeo en el qual es burla del nou pla per a l’Iraq del president dels Estats Units, al qual repta perquè enviï al país àrab tot el seu Exèrcit.

No hi ha dubte que l’Iraq ha esdevingut una trampa mortal, i els centenars de morts que setmanalment es produeixen no sembla que pugui disminuir ni per l’acció del govern d’Al-Maliqui, ni tampoc per les tropes nord-americanes destacades al país.

El càncer té una guarició molt difícil.

Un lector m’increpa molt amablement i em diu: “Tot i que vostè reconeix en el comentari d’avui que la sentencia del Tribunal Suprem contra els qui practiquen la Kale Borroca complicarà molt les coses, assegura que aquesta és comprensible, mentre que quan va parlar de la sentencia que condemnava De Juana Chaos (14.10.06) va dir que era un error. No creu que estem davant del mateix cas?”

Certament no. Jo comprenc que s’hagi condemnat els joves de la Kale Borroca com a “terroristes” perquè el que fan incendiat autobusos, cremant caixers o fent petar portes d’oficines bancàries o de seus dels partits és realment propagar el terror amb finalitats polítiques. Algú m’argüirà que no porten armes i jo li diré que un dipòsit de gasolina i un encenedor pot molt bé considerar-se un arma, per tant, tot i que penso que aquesta decisió complicarà les coses, la comprenc.

He repassat el que vaig dir en el cas de De Juana i ho mantinc. En aquell cas, jo vaig escriure l’article quan el Ministeri Fiscal li demanava 96 anys de presó, que finalment rebaixà a 6, per una carta publicada en un diari que, segons com s’interpretés, podia contenir amenaces. Aleshores vaig opinar això: “el que no tenia cap ni peus és que, per unes amenaces fetes en un article de diari, es demanessin 96 anys. Ja sabem que De Juana era una mena d’assassí en sèrie. Però ara no parlàvem d’això. De Juana havia ja complert la condemna que se li havia imposat pels seus assassinats, condemna que va poder reduir emparant-se en els beneficis penitenciaris de la legislació per la qual s’havia de regir el seu cas. Ara no se li imputava cap assassinat, sinó unes amenaces fetes amb publicitat, i és molt dubtós que per aquest possible delicte (de fet De Juana es troba ara en presó preventiva) se li puguin demanar 96 anys.”

Fos quin fos el passat de De Juana (pel qual ja havia pagat), el delicte que se li imputava era d’una possible amenaça feta en un article d’un diari. Res més. En el cas dels joves independentistes bascos, se’ls condemna per danys físics reals que s’han comès a consciència. Crec que no és el mateix.

Tornant al cas de De Juana, que finalment fou condemnat per l’Audiència Nacional a 12 any i 7 mesos (condemna que trobo absolutament fora de lloc), val a dir que fou recorreguda al Tribunal Suprem, que encara no s’ha pronunciat.

Confiem que es pronunciï abans de morir a l’hospital on resta confinat i on, amb gran joia de molta gent, quedarà ingressat. I confiem que el Suprem confirmi la sentència de l’Audiència Nacional, perquè d’altra manera, el cul de sac que hauran ordit els jutges serà terrible.

Ha mort l’abbé Pierre, el fundador d’Emaús. Un home que aportava una mirada clarivident sobre la vida els homes, però no només sobre els pobres sense llar, a qui ha dedicat la seva vida, ans també sobre altres aspectes, com els costums i la societat. Ell havia reconegut sense pudor que el més dolorós de la seva vida havia estat el vot de castedat, que l’obligava a renunciar a la tendresa d’una dona, i no s’amagava de parlar dels problemes –tantes vegades tabús a l’Església- com els anticonceptius, l’avortament o l’ús del preservatiu per defensar-se de la SIDA. Ell prenia, de fet, com a seus els problemes dels homes, de l’ordre que fossin aquests.

Pel que fa a la pobresa, l’abbé Pierre ha estat un dels primers a comprendre que aquesta necessitava una aproximació molt diferent de l’assistència paternalista, gairebé humiliant, que sovint se’ls havia ofert. D’altra banda, el fundador d’Emaús no parlava gaire de Déu amb els seus companys, però sí que els revelava les seves “tres certeses”. “Malgrat totes les atrocitat –deia-, malgrat el sofriment de tants homes i dones (…), sí, jo crec que l’Etern és, si més no, Amor, que nosaltres som, malgrat tot, estimats, i que també, malgrat tot, som lliures.”

I avui, que en el camp de la política tot sembla pervertit, us deixo amb aquesta frase que ha deixat escrita en el seu testament: “On me dit ‘de gauche’, ça me fait sourire. Droite, gauche, je n’en sais rien. Mon choix est de montrer la réalité telle qu’elle est et de faire percevoir les priorités.”

La decisió del Tribunal Suprem de considerar terroristes els autors de la dita Kale Borroka, tot i que és comprensible, no hi ha dubte que complica les coses, perquè afegeix molta pressió sobre el món radical i independentista basc.

Farà que augmentin les detencions, que creixin les respostes violentes i que la vida es faci més difícil en aquest territori on –en això estic d’acord amb el PP- no es pot viure en llibertat, perquè és perillós exercir de ciutadà amb unes idees diferents a les dels qui utilitzen la violència per defensar les seves.

Ahir vam saber per la premsa que molts dels ciutadans que havien acceptat d’anar a les llistes municipals del PP han fet anques endarrere i han decidit retirar-se de la vida pública simplement per por. I és comprensible. Realment és trist que una de les úniques sensacions de l’home que realment és lliure al País Basc sigui la por, i mentre no puguem alliberar-nos d’aquesta sensació, no estarem capacitats per conviure en igualtat de drets i d’oportunitats.

Podem trobar-nos lluny de les idees que defensen avui els homes i dones del PP, però hem de ser al seu costat reclamant i recolzant el seu dret a proclamar-les. En aquest sentit, doncs, i qualsevulla que sigui la nostra opinió sobre els conservadors, cal saber que no són ells l’enemic de la democràcia. Ho són els fanàtics de la pistola, de l’extorsió i de l’amenaça: ETA, en definitiva.

Només quatre dies després que el senador nord-americà per Illinois, de raça negra, Barack Obama, hagués proclamat la seva voluntat d’assumir la candidatura per al partit demòcrata, la senadora Hillary Clinton ha fet saber, a través d’Internet, que també ella voldria ser la candidata d’aquest partit per ocupar la Casa Blanca.

En ambdós casos es tracta encara de sondeigs, d’exploracions preparatives del salt definitiu a la palestra. No seran els únics en aquesta cursa que els demòcrates han de jugar a fons, perquè novament hi ha la possibilitat real de vèncer els republicans. D’ací que molts d’altres intentaran de dar el salt, com per exemple John Edwads, un jove senador del sud, o bé el conegut i experimentat senador de la Costa Est, Christopher Dodd.

Val a dir que Bush haurà deixat un camp erm i que els Estats Units hauran de repensar seriosament la seva política, no sols exterior (que l’actual president ha desprestigiat fins a un grau extrem), sinó també la interior, de la qual nosaltres sabem ben poques coses i que sovint ens mostra (en el país de les llibertats) un món ple de desigualtats i d’injustícies.

Hillary Clinton és probablement la candidata més atractiva si observem la realitat nord-americana des d’Europa i ho fem des d’una postura liberal i progressista. Però la senadora per Nova York haurà de superar dos handicaps importants: el fet de ser dona en una societat encara masclista, i el fet de ser liberal, en una societat (sobretot a l’Amèrica profunda) que és clarament conservadora.

No cal que us digui que a mi m’agradaria que la seva aposta sortís bé.