I tanmateix haurem de parlar, parlar, parlar…

by

Després de la mort de Franco, el panorama polític espanyol es presentava força obscur perquè els sectors immobilistes del règim –que eren gairebé tots- tenien decidit que aquest no es podia transformar en una democràcia formal com la que els països d’occident practicaven de feia segles. L’oposició al règim –que era un magma difícil de destriar- perseguia el contrari i, alhora, des d’alguns territoris, es volia aprofitar la crisi del sistema per aconseguir una estructura territorial de l’Estat força diferent a la unitària que –diguem-ho clarament- sempre havia presidit Espaya des de la Nova Planta del segle XVIII, si menystenim (i hem de fer-ho) el parèntesi de la Primera República i la tímida regionalització que va permetre la Segona República amb els estatuts de Catalunya, del País Basc i de Galícia, que no arribà a ser vigent.

L’oposició estava dividida entre els qui volien rompre amb el règim i els qui propugnaven una reforma d’aquest, postura que semblava minoritària però que s’imposà al final gràcies al joc de complicitats que van forjar el rei Joan Carles I, el president Adolfo Suárez i uns partits democràtics que van prendre consciència de la seva debilitat i preferiren finalment el diàleg i el pacte a l’enfrontament, és possible que davant l’amenaça –que va estar vigent fins al fallit cop d’Estat de 1981- d’un exèrcit que estava molt lluny d’entendre què volia dir viure en democràcia.

Dret o tort, el pacte de no agressió entre els qui venien del franquisme i els qui volien dinamitar-lo es va fer possible, i el fruit d’aquest va ser una constitució –la de 1978- que van acceptar, no sense reticències, Aliança Popular, el PSOE, el Partit Comunista i les forces autonomistes que –encara que molt dèbils- tenien un pes més que notable a Catalunya i al País Basc.

Així, doncs, allò que semblava impossible es va produir: els franquistes es van fer l’harakiri, els autonomistes van acceptar de participar en el joc, els comunistes (que eren els qui havien protagonitzat la lluita més dura contra el règim) s’empassaren totes les reticències i el PSOE, després de vacil·lacions perquè havia de demostrar més força de la que en realitat tenia, va plegar-se a la monarquia, va acabar sent el factòtum de la governabilitat, ens va entrar a l’OTAN, també a la Unió Europea i va fer possible que, amb la força que li van donar els ciutadans amb vàries majories absolutes seguides, ajudés a consolidar un sistema que ha estat vigent fins que, avui, tot sembla haver entrat en crisi.

Suposo que, objectivament, les coses no tenen per què ser més difícils ara que l’any 1975, i tanmateix em fa l’efecte que ho són, perquè hem trigat massa a reflexionar sobre la realitat del país, ens hem negat a veure les diferències que s’anaven forjant entre els uns i els altres, i emparats en les majories absolutes del PP a la segona etapa d’Aznar i a l’actual de Rajoy, amb un PSOE molt desnornat durant el mandat de Zapatero, i més confós encara després de perdre el poder fins que ha agafat el timó del partit Pedro Sánchez, hem trencat tots els ponts de diàleg i ens trobem amb un país que, fustigat per una crisi econòmica que ha destapat molts dels problemes reals que restaven solapats i encoberts, i també per la corrupció (mai prou reconeguda) dels grans partits, ha despertat la consciència dels descontents i configurat nous col·lectius polítics que opten a ser els protagonistes del canvi. Ens trobem, doncs, en un moment en què tot sembla que trontolli i on el diàleg –tan necessari en moments de crisi- es fa impossible.

Val a dir que ha col·laborat –i no poc- a aquest desencontre un Rajoy fred i distant que s’ha negat, no sols a moure una lletra del text constitucional, sinó a intentar comprendre mínimament el perquè del camí de ruptura que anaven fent els catalans, també desenganyats amb el sistema. Hem vist alhora com un PSOE dèbil i força inconsistent –el de Zapatero- passava del suport inequívoc al catalanisme –“Haré lo que decida el Parlamento de Cataluña”- a barrar decididament el pas a les forcen catalanes, ajudat, és cert, per la irresponsable acció d’un Partit Popular que va iniciar (en benefici propi) una guerra “espanyola” contra l’Estatut, i per un Tribunal Constitucional que no dubtà de retallar-lo després que el Parlament espanyol l’hagués aprovat i els catalans li haguessin donat suport en un referèndum.

No hi ha dubte que, també a Catalunya, els ciutadans estan dividits i que, empesos per les circumstàncies, s’han llençat a una aventura que ningú –tampoc ells- saben com pot acabar, encara que no té aspecte d’acabar gaire bé, si ens atenem a les grans dificultats que tots tenim per interpretar el sentit i la composició de les dues grans coalicions que es disputen els vots de l’electorat, després que el PSOE –via PSC- hagi fet un gir de gairebé 180 graus deixant enrere qualsevol mostra de catalanisme, Convergència s’hagi divorciat d’Unió, i una esquerra plural i penso que difícilment harmònica s’hagi aplegat en una candidatura que és gairebé tan estranya com la que enclou Artur Mas i Oriol Junqueras en els números quatre i cinc.

Però els partits espanyols també estan dividits. Els uneix –així sí i no és poc- el posicionament contra el separatisme català; però ja sigui perquè Pedro Sánchez ha pres el pols del seu partit en consolidar el seu lideratge, o perquè Pablo Iglesias no fa ja la mateixa por que feia mig any endarrere o perquè l’ascens de Ciutadans posa no pocs entrebancs a l’èxit electoral del PP, el fet és que tampoc ells conflueixen en una proposta de reforma constitucional que sigui vàlida per afrontar el futur.

Si llegim els diaris aquests dies i seguim les notícies polítiques del país, veurem que la tímida reforma que preposa ara el PP no sembla que vulgui ser tan sols contemplada per un PSOE que assegura que aquesta arriba tard, ja que –cito textualment- “s’ha esgotat el temps de Mariano Rajoy”. Per la seva banda, aquest, que no accepta donar-se per periclitat, no veu acceptable que el nou text constitucional reconegui que Catalunya és una nació, ni està dispost a contemplar tan sols la proposta d’un PSOE que vol recuperar el protagonisme perdut i defensa una reforma federal de l’Estat que, per dur-se a terme, exigiria la complicitat, no sols del PP, sinó també dels partits catalans –que no estan disposats a donar-la-. Convergència (o el que hi queda) diu que només acceptaria una Constitució espanyola que inclogués l’autodeterminació, i Duran (que en aquest futur incert sembla que s’hagi reservat el trist paper de Kérenski) no reclama una nova constitució però exigeix que s’aprovi una disposició específica per a Catalunya en el text vigent. Tot això davant el silenci de bascos i navarresos que, emparats en el règim especial que gaudeixen constitucionalment, callen, molestos amb els catalans que han fet patent les grans diferències que, en favor d’Euskadi i Navarra, consagra l’actual carta magna.

Dels nous partits observem que Ciudadanos és qui es mostra més insensible a qualsevol reforma constitucional que reconegui drets (privilegis, dirien ells) als catalans (tot i que, en altres aspectes, propugna una profunda reforma que val la pena contemplar), mentre Podemos –l’objectiu del qual és substituir el PSOE en el paper hegemònic de l’esquerra espanyola-, neda i guarda la roba a l’espera de veure si les eleccions del proper desembre el situen on ell desitjaria i assoleix el poder que aspira obtenir, o s’ha d’acontentar essent la crossa del PSOE.

El panorama polític no pot ser, doncs, més complex ni més ple d’incògnites. D’altra banda, si observem la radicalització dels uns i dels altres a mesura que s’acosta la tardor electoral, hem de dir que les possibilitats d’acord semblen impossibles, per bé que, a pesar de tot, tinim l’esperança que, en ple segle XXI, en el marc d’una Europa que no troba el seu lloc però que defensa els principis democràtics i no contempla la possibilitat d’enfrontaments armats, hem de creure (desitjar si més no) que, un dia o altre, i a partir d’uns resultats electorals que ara no podem tan sols albirar, no tindrem més remei que parlar, parlar i parlar, si no volem veure com Espanya, que no ha superat –ni de prop- la fragilitat econòmica en què ha viscut els darrers anys per mor de la crisi econòmica, s’erosiona i es retreu (a pesar que ara tenim índexs evidents de recuperació), la qual cosa ens abocaria en un marasme econòmic i en una crisi política de difícil sortida.

Anuncis

%d bloggers like this: