Josep Maria Quintana

Aquests dies s’està discutint al parlament el  Projecte de Llei de Memòria Democràtica aprovat pel Consell de Ministres, al qual el PP s’oposa frontalment i Podemos ha present una esmena que, segons ells, permetrà jutjar els crims del franquisme que van quedar amnistiats per la llei de 1977 i que, segons assegura el ministre Bolaños, no tindrà cap conseqüència. 

Més enllà del que pugui succeir tenint en compte el marc constitucional espanyol i el Dret internacional -matèria en la qual avui no entraré, encara que és una qüestió transcendental de cara als efectes de la futura norma- deixeu-me que faci alguna reflexió sobre el “dret a la memòria”, que és el que, bàsicament, persegueix garantir aquesta llei.

Si acceptem que la democràcia ha assolit avui a Espanya la majora d’edat, ens haurem de felicitar perquè la nova llei ens ajudi a reconèixer una part de la història negada, oblidada o silenciada i ens permeti restituir la dignitat (ni que sigui simbòlicament, perquè la majoria de víctimes han mort) a tots aquells que van patir injustícies com a conseqüència de la Guerra civil.

D’altra banda, recordar és un dret i, per a molts, un deure per poder perdonar i tancar les ferides obertes. O això hauria de ser. Perquè la recuperació d’un passat que es va ocultar i silenciar permet que aquells que s’han sentit víctimes i mai no han pogut reclamar o reivindicar la seva història, puguin assumir un paper actiu en la reelaboració de la memòria col·lectiva. En aquest sentit, doncs, avui, segones i terceres generacions tenen l’oportunitat de redactar un nou discurs sobre el passat amb la distància emocional i les eines democràtiques de què disposem, fent un esforç perquè l’antiga confrontació doni pas a una pluralitat de relats que serveixin perquè, en el futur, es conegui el que, en el passat, va succeir realment.

Si més no a nivell teòric, és el que volia aconseguir la Llei 52/2007 de Memòria Històrica que aprovà el parlament a l’època de Rodríguez Zapatero, la qual, entre d’altres coses, va obrir el pas a l’obertura de fosses dels qui havien estat víctimes de la guerra (majoritàriament del bàndol dels vençuts), i durant més de seixanta anys havien estat silenciats i oblidats.

Convé, tanmateix, tenir en compte que no podem partir de zero i que ens cal saber com van afrontat la qüestió de la memòria els polítics que ens han precedit i, especialment, els protagonistes de la transició de la dictadura a la democràcia, els quals, provinguessin del bàndol vencedor o vençut, van avantposar el diàleg a la confrontació, el futur al passat i la convivència a la venjança, cosa que no sé si avui sabrem fer.

És cert que quan el 15 d’octubre de 1977 el Parlament espanyol aprovà la Llei d’Amnistia, al país tenia encara dempeus un exèrcit procliu al colpisme i pesava sobre la incipient democràcia una possibilitat real d’involució. Però si seguim els discursos d’aquella gent veurem que no ens és lícit afirmar que van actuar constrets per la por, sinó que ho van fer moguts per una convicció clara que, per damunt de qualsevol altre principi, ells avantposaven el de la “reconciliació nacional”.

Són exemples que ho confirmen el fet que, ja l’any 1956, el PCE de Santiago Carrillo i Jorge Semprún vagi apostar clarament per enterrar el 1936 en favor d’una Espanya sense certificats de conductes passades. Que uns anys més tard, el 1962, el famós “Contuberni de Munic” vagi implicar el retrobament de la dreta catòlica de Gil Robles, la de l’exfalangista Ridruejo, reconvertit en liberal integrador, amb l’esquerra del vençut PSOE, els quals van exigir que Espanya no entrés a Europa sense recuperar abans la democràcia. I de fet, és una prova indiscutible del que estic afirmant que la primera llei que aprovà el Parlament elegit el 15 de juny de 1977 vagi ser la Llei d’Amnistia, amb els vots de tota l’esquerra, de la UCD i dels grups basc i català. Només Aliança Popular es va abstenir. I qui més va insistir en la necessitat d’oblidar la Guerra civil va ser –com ha recordat molt bé Soledad Gallego-Díaz en un magnífic article a “El País”– Xabier Arzalluz, líder del PNB.

Més encara, en aquell debat, Marcelino Camacho, fundador de Comissions Obreres, que havia patit nou anys de presó a les presons franquistes, proclamà que la política de reconciliació nacional era una de les senyes polítiques d’identitat del PCE des de feia anys, i afirmà des de la tribuna del Congrés que “Nosaltres, precisament nosaltres, els comunistes, que tant hem patit, hem enterrat els nostres morts i les nostres rancúnies”.

Significa això que ara, el 2021, no ens podem replantejar les coses? És obvi que sí ho podem fer -i que ho hem de fer-, perquè aquella llei no ho va resoldre tot i és probable que, en alguns aspectes, no fos prou justa ni, sobretot, prou ampla, ja que va deixar fora aspectes que també cal contemplar, sobretot si creiem que l’oblit no és segurament la millor solució per tancar les ferides i som capaços de reconèixer les injustícies que les víctimes del bàndol vençut van sofrir i que el franquisme va silenciar expressament, alhora que feia una clara exaltació de les seves pròpies víctimes (els menorquins podem recordar, a tall d’exemple, les processons que es feien el 19 de novembre al cementiri des Castell i la missa solemne presidida pel bisbe que s’oficiava a la Catedral cada 8 de febrer). I entre les més remarcables qüestions que la nova llei ha de resoldre hi ha el referent a les fosses anònimes i la necessària restitució de l’honor perdut en uns judicis sumaríssims que el règim franquista va dur a terme sense cap garantia processal. 

Això obre, per tant, la porta a la possibilitat que la nova llei pugui ajudar a resoldre aquests punts que no va poder afrontar la Llei d’Amnistia de 1977, sense que el nou text legal hagi de comportar necessàriament -com afirma la dreta- accions de revenja. No és, doncs, un argument sensat afirmar que les coses estan bé com estan i que no cal remenar-les. Ara bé, tampoc no hauríem d’oblidar que aquesta és una matèria llenegadissa i que el problema de la reconciliació nacional mai no s’aconseguirà només amb una Llei de Memòria Democràtica, ja que la reconciliació depèn molt més del comportament ètic que, a nivell personal i col·lectiu, adoptem els ciutadans, que no d’una llei, per bona que sigui.

Pensem, si més no, en el que va succeir a Menorca on, a causa de la Guerra civil, es van perpetrar crims  en els dos bàndols, prescindint de quin dels dos pogués tenir en favor seu la legalitat. I si assumim aquest fet veurem que és molt perillós basar-nos només en la memòria dels uns o la dels altres, perquè la memòria és selectiva, sempre és personal i és, a més, plural, diversa i de vegades contradictòria. I gairebé sempre és incompleta. Per això l’historiador no es pot basar exclusivament en la memòria, perquè aquesta sempre ens deixa blancs que s’han d’emplenar amb la major objectivitat possible.

Basar-se exclusivament en la memòria té, a més, un altre perill: que ens entestem a cercar exclusivament les “víctimes”. I aquest s’agreuja encara més en el cas d’una guerra civil, perquè la memòria -aquesta memòria personal i selectiva a què m’he referit- sovint ens empeny a cercar màrtirs i, de retop, també assassins. 

En realitat, és el que hem viscut durant tots els anys del franquisme, on ens van presentar esbiaixadament una història de bons i dolents, de màrtirs i d’assassins. Per això ara hem d’anar molt en compte de no caure en el mateix parany. Sobretot, perquè no hauríem d’oblidar que, més d’un cop, les víctimes, amb les seves raons i els seus motius, també poden haver estat botxins en un altre moment. Per això apel·lo a l’ètica i al comportament moral, abans d’apel·lar exclusivament a una llei… que tanmateix considero necessària.

Un dels problemes més greus que té el sistema parlamentari en el qual els diputats s’elegeixen per llistes tancades, com succeeix en el cas espanyol, és que, si bé aquest reforça l’autoritat dels partits, menyscaba molt -de fet moltíssim- la qualitat dels diputats, perquè aquests no es deuen tant als electors -com succeeix en sistemes majoritaris com l’anglès o el francès, en els quals cada candidat es juga el tipus al seu districte-, sinó que els diputats es deuen bàsicament als dirigents nacionals de les formacions, que són els que tenen el poder de situar-los (o no) a les llistes.

Humanum est -i per tant comprensible- que els qui ostenten el poder dins els partits -un poder que sol ser gairebé omnímode- triïn personatges dòcils i de la seva corda, ja que no els interessen diputats amb una personalitat notable que, en un moment donat, els puguin fer ombra o, simplement, es neguin a votar allò que ordena el cap de files, ja sigui perquè va contra la deontologia del partit, els criteris racionals o la consciència del diputat. Ara bé, que sigui comprensible no significa que ho hàgim d’acceptar necessàriament, perquè és aquesta manera d’actuar la que produeix el desprestigi dels partits i dels diputats fins al punt que, avui, les enquestes qualifiquen la classe política com el segon o el tercer problema del país, alhora que s’estén entre els ciutadans l’opinió que els partits són, cada cop més, provocadors de conflictes que afavoridors de solucions.

No negaré que, perquè les coses funcionin bé dins un partit en la tasca que aquest ha de dur a terme en un hemicicle parlamentari, hi ha d’haver un mínim de disciplina i, per tant, és necessari que el grup voti cohesionadament, però d’aquí no s’ha de deduir que el diputat ha perdut del tot la seva autonomia a l’hora de prendre decisions i, per tant, la capacitat de votar d’acord amb la seva consciència, perquè si això acaba succeint, no sols s’incompleix el principi regulat a l’article 67.2 de la Constitució, que prohibeix el “mandat imperatiu” als membres de les Corts, sinó que degrada l’estatus dels diputats per convertir-los en persones menors d’edat i sense personalitat pròpia.

No és debades que l’article esmentat diu clarament que “Els membres de les Corts Generals no estaran lligats per mandat imperatiu”, ja que aquest precepte s’esdevé la resposta a una de les exigències estructurals vinculades al cor mateix dels Estats constitucionals i a la manera com aquests van sorgir oposats a l’Estat absolut que els va precedir. Per això, els teòrics liberals i els revolucionaris que van posar en pràctica la democràcia constitucional van fer de la supressió del mandat imperatiu un autèntic banderí d’enganxament dels nous temps. 

La conseqüència lògica no es va fer esperar: La prohibició del mandat imperatiu s’acompanyà immediatament de la configuració dels ciutadans com a cos electoral, als quals els correspon elegir la Cambra, però aquesta elecció no pot predeterminar de cap manera la lliure voluntat del representant a l’hora de votar, un cop aquest ha estat elegit. Encara més, el pensament liberal té la ferma convicció que el “lliure debat” al Parlament és conditio sine qua non per a l’adopció d’una decisió coherent amb l’interès nacional, i això exigeix ​​la llibertat més absoluta del representant a l’hora de votar, llibertat que de cap manera es pot veure coartada per apriorismes o mandats essencialment pertorbadors.

Doncs bé, si aquesta és la teoria, l’elecció dels quatre membres que havien de formar part del Tribunal Constitucional per substituir els que tenien el mandat caducat ha trencat aquests principis un cop hem vist que molts diputats socialistes s’han vist en el deure d’actuar a contra-cor per elegir els dos membres que proposava el PP, la capacitat tècnica dels quals no posaré en dubte, però sí la seva idoneïtat política. En el cas de Concepción Espejel perquè té moltes -massa- coincidències amb els interessos del PP, fins al punt que va ser apartada de l’Audiència Nacional quan aquesta havia de veure el cas Gürtel, que tant afectava als populars. I en el cas d’Enrique Arnaldo per haver dilapidat el seu prestigi intel·lectual i científic amb unes gens lloables activitats paral·leles i amb el seu menyspreu a les incompatibilitats.

Per què el PP s’entestà en aquests dos candidats quan, en els grans cossos de l’Estat -alguns dels quals conec prou bé-, podia trobar persones digníssimes de talant conservador que no estiguessis esquitxades per irregularitats flagrants com les que hem sabut del senyor Arnaldo? Perquè convé que tinguem molt clar que la no idoneïtat d’aquest no deriva de la seva ideologia conservadora, o del fet que hagi criticat en articles l’eutanàsia i la llei de l’avortament o que s’hagi mostrat escèptic davant la crisi climàtica, sinó del fet que hagi simultaneïtat descaradament càrrecs incompatibles i s’hagi mostrat indulgent amb la caixa B del PP, que és -sembla- la causa que l’ha encimbellat al Constitucional. El problema no és, per tant, que el senyor Arnaldo no hagi amagat la seva ideologia, sinó que hagi amagat les factures que ha emès per una sèrie de treballs (més d’un cop incompatibles amb els càrrecs que ostentava) a governs sempre de la mateixa condició.

Ara bé, el més greu no és, però, que el PP hagi proposat aquests candidats, sinó que els diputats del PSOE i d’UP s’hagin vist constrets -forçats- a actuar sota “mandat imperatiu”, contravenint el precepte constitucional. Em diran -i és cert- que era imprescindible trencar el xantatge del PP que ha paralitzat uns canvis que exigeix la Constitució en algunes de les grans institucions de l’Estat. I també que el segrest de les institucions que havia provocat aquell partit s’havia de resoldre i que, per tant, era un mal menor votar aquests candidats, encara que no fossi idonis, per salvar el mandat constitucional. Però temo molt que el mal que s’ha fet a la democràcia no és tan menor com apunta el president Sánchez, perquè hauríem de tenir molt clar que un magistrat desprestigiat desprestigia també el Tribunal Constitucional. I el risc següent és que aquest tribunal, peça substancial del sistema, perdi el respecte dels ciutadans, que les seves resolucions perdin credibilitat i que la mateixa Constitució sigui més difícil de respectar. Tot plegat és, doncs, poca broma.

Algú ha escrit aquesta dies que  accedir sense objeccions a votar una opció que vagi en contra dels principis més fonamentals del teu propi partit -que és el que han fet PSOE i UP-  hauria de ser considerat transfuguisme ideològic, i crec que té raó. Per això m’ha semblat notable que el socialista Odón Elorza i les diputades d’UP Gloria Elizo i Meri Pita s’hagin mantingut en el “no” a l’hora de votar Enrique Arnaldo, fent ús del principi consagrat a l’article 67.2 de la Constitució que els deslliurava d’acceptar cap mena de “mandat imperatiu”. Per tant, no crec que sigui a ells que se’ls ha de demanar explicacions, sinó en tot cas agrair-los el seu intent de mantenir la dignitat i de votar a consciència. 

D’altra banda, el fet que ERC, JxCat, PDECat, EH-Bildu, CUP, BNG i el PNV es vagin desmarcar de la votació i sortissin del Congrés a l’hora de votar demostra fins a quin punt ha estat errònia aquesta decisió. Com acabava dient “La Vanguardia” en un dels seus editorials, el fet que només 249 diputats de 350 vagin participar en aquella votació és un tràngol per al Govern. I jo afegiria que ho és també per a la democràcia.

El passat 5 d’octubre del 2021, el Papa Francesc va ser informat de la publicació de l’informe de la Comissió Independent sobre els Abusos Sexuals (ICASE) pels bisbes francesos, amb els quals es va reunir durant les visites ad limina que aquests fan amb regularitat i “va conèixer el seu contingut amb dolor per les ferides sofertes, però també gratitud pel valor de denunciar”, segons es diu en un comunicat del Vaticà.

No és estrany que el Papa sentís dolor en llegir un informe (que té 485 pàgines, amb més de 2.000 pàgines d’apèndixs) que aquesta comissió independent, que actuà, però, a instàncies de la Conferència Episcopal Francesa, va elaborar, en el qual -tot i no sent exhaustiu- s’estima que de 2.900 a 3.200 sacerdots i religiosos han estat implicats en delictes de pederàstia a França entre el 1950 i el 2020, tot advertint que aquesta forquilla és una estimació mínima, ja que una gran enquesta de població general estima que un total de 216.000 persones a França (amb un marge d’error de 50.000) han estat agredides sexualment per sacerdots i religiosos catòlics, un terç de les quals van ser violades. I si incloem les agressions comeses per profans (especialment a les escoles), aquesta estimació puja a 330.000 persones.

El president de la comissió, Jean-Marc Sauvé, alt funcionari francès que és vicepresident del Consell d’Estat i president de l’Institut Francès de Ciències Administratives, ha assenyalat que, del conjunt de la societat francesa, cinc milions i mig de persones (el 14,5% de les dones i el 6,4% dels homes) han patit agressions sexuals abans dels 18 anys. Les famílies i els amics continuen sent els principals llocs d’agressió, però la prevalença de les agressions a l’Església catòlica continua sent alta, fins i tot en els darrers temps, i el 80% d’aquests abusos afecten a homes.

Denunciant la mentalitat corporativista de l’Església catòlica, que durant molt de temps ha intentat encobrir aquests casos (condicionant bàsicament el silenci de les víctimes a les indemnitzacions), Jean-Marc Sauvé va demanar una “acció enèrgica”, que inclogui el reconeixement dels actes del passat i mesures preventives en la formació i el discerniment vocacional, i alhora va advertir sobre una excessiva sacralització de la persona del sacerdot. De fet, l’informe de l’ICASE fa 45 recomanacions específiques, entre les quals s’inclouen un reforç dels mecanismes de control intern, una millor definició del paper del bisbe per evitar que sigui jutge i part, i una participació més gran dels laics al govern de la Església.

Cridant a un “treball de veritat, perdó i reconciliació”, Jean-Marc Sauvé va subratllar que l’Església catòlica és “un component essencial de la societat” i que ha de treballar per “restablir un pacte que ha estat malmès”. “La nostra esperança no pot ser ni serà destruïda. L’Església pot i ha de fer tot el possible per restaurar el que s’ha fet malbé i reconstruir el que s’ha trencat”, va concloure saludant el valor de les víctimes.

Olivier Savignac, president de l’associació de víctimes Parler et Revivre, que va contribuir a la investigació, declarà que l’elevada proporció de víctimes per abusos sexuals per l’Església catòlica és especialment “aterridor per a la societat francesa”. I va carregar contra l’Església per abordar aquests casos com a anomalies individuals i no com un horror col·lectiu. Va explicar també que, als 13 anys, va ser abusat pel director d’un campament catòlic al sud de França, que va ser acusat d’abusar d’altres nois. “Vaig percebre aquest sacerdot com algú bo, una persona afectuosa que no em faria mal”, apuntà Savignac, “però va ser quan em vaig trobar en aquell llit, mig nu, i amb ell tocant-me, quan em vaig adonar que alguna cosa estava malament… I mantenim això, és com un quist en creixement, és com una gangrena dins del cos i la ment de la víctima”.

Els dos directors de l’informe van ser presents al lliurament d’aquest i van intervenir a l’acte. En el seu discurs, monsenyor Eric de Moulins-Beaufort, Arquebisbe de Reims i President de la Conferència Episcopal, va reconèixer l’espantós abast de la violència sexual a l’Església afirmant que la veu de les víctimes “ens trastorna i ens esglaia”, i va elogiar la franquesa i les “veritables paraules” de François Devaux, una de les víctimes d’abusos, que lidera el grup de víctimes La Parole Libérée, el qual va declarar a The Associated Press que “amb aquest informe, l’Església francesa va per primera vegada fins a l’arrel d’aquest problema sistèmic”, per concloure que “la desviada institució s’ha de reformar”. Alhora, el president de la Conferència Episcopal Francesa va prometre que els bisbes es prendrien el temps necessari per estudiar l’informe i treure’n les conseqüències. 

Per part seva, la presidenta de la Conferència de Religiosos de França (Corref), Sor Véronique Margron, expressà el seu “infinit dolor” i la seva “absoluta vergonya” davant els “crims contra la humanitat” que aquest informe destapa. Tanmateix va reconèixer que les 45 recomanacions que fa són un “signe de confiança exigent a l’Església, que haurà de treballar amb altres institucions, i en particular amb les altres Esglésies”. 

La importància del que ha succeït ha convertit aquesta qüestió en el tema clau de la darrera Assemblea celebrada pels bisbes francesos, que va tenir lloc dilluns passat, on s’acordà establir “un mecanisme independent per al reconeixement i la reparació de les víctimes”, que tindrà, entre altres funcions, la de valorar cas a cas les indemnitzacions a les víctimes.

Per fer front a aquestes indemnitzacions l’Església francesa no descarta desfer-se de part dels seus béns i, si calgués, recorreria a la sol·licitud de crèdits, segons el que s’ha informat després d’aquesta reunió. Els bisbes francesos no han precisat la quantia total que estimen necessària, però han assegurat que aquesta xifra serà finançada amb fons propis i no amb donacions dels fidels “destinades a altres missions”. Per això el president de la Conferència Episcopal, Éric de Moulins-Beaufort, ha indicat en conferència de premsa que les diòcesis faran un inventari per saber quins béns hi ha disponibles i ha afegit que faran servir a més les seves “reserves econòmiques”.

I no tot ha estat parlar d’indemnitzacions, perquè també han acordat la creació de nou grups de treball, dedicats entre d’altres coses a analitzar les causes de la violència sexual al si de l’Església, i han demanat al Papa l’enviament d’un equip multidisciplinari que ajudi l’Església catòlica francesa a “abordar la protecció dels menors”. Alhora han decidit efectuar una auditoria externa de les cèl·lules d’escolta de les víctimes, la creació d’un tribunal canònic estatal que entrarà en funcions l’abril del 2022 i la signatura d’un protocol d’actuació de les fiscalies locals.

No hi ha dubte que, tot reconeixent el pecat, l’Església francesa està donant una lliçó de justícia al món després d’encarregar aquesta vasta investigació sobre els casos de pederàstia comesos pel clergat i personal d’institucions catòliques al llarg dels últims 70 anys a França.

Aquesta valenta actitud coincideix amb l’actuació d’altres autoritats eclesiàstiques en altres països, si bé en alguns casos aquestes actuacions han estat obligades pel govern o per la justícia. Penso, doncs, que aniria bé -i seria de justícia- que l’Església espanyola fes un pas endavant i un esforç de transparència com ha fet la francesa. Perquè seria molt trist que, finalment, al nostre país la investigació s’hagués de dur a terme per imperatiu legal i no per iniciativa dels bisbes espanyols. És molt possible que siguin una minoria els religiosos que han comès abusos, però el que l’Església no pot fer és encobrir-los. La impunitat no és admissible.

Avui matí, abans d’asseure’m per escriure l’article que el lector té ara a les mans, escoltava una entrevista que un periodista de RNE feia a una senadora del PP, de la qual no recordo el nom. Sí, però, recordo que quan aquell li ha demanat què opinava dels pressupostos presentats pel Govern socialista, ha assegurat sense dubtar-ho que eren un desastre. De fet, són -ha dit- el producte del govern més radical d’Europa i el pitjor de la història d’Espanya. No ja de la democràcia, no ja del segle XX (on al nostre país s’han viscut episodis de guerra colonial a l’Àfrica i una guerra civil). No, la senadora ho tenia clar: és el pitjor de la història d’Espanya. En definitiva, el pitjor des que el món és món.

Aquesta mena d’exageracions haurien de ser menyspreades d’entrada per qualsevol ment que sigui mínimament reflexiva, però com que és molta la gent que avantposa el “credo” al “raonament” i el “prejudici” a l’“anàlisi”, es poden escoltar aquestes afirmacions que decauen pel seu propi pes però que es difonen i d’alguna manera acaben calant en diversos sectors de la nostra societat.

Ja posats en matèria, comprenc també que per a la gent que creu -i a Menorca tenim diversos col·lectius que formen part d’aquestes confraries- que llengües com la catalana són francament prescindibles i, per tant, no mereixen tenir cap dret reconegut ni tan sols cap mena de consideració, el fet d’aprovar una llei de l’Audiovisual que contemplés tan sols la programació en llengua castellana al nostre país s’esdevindria un bé francament desitjable, però sortosament per als qui no participem d’aquesta manera de pensar, encara hi ha partits com el PNV (Partit Nacionalista Basc) o ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) que es preocupen dels drets dels espanyols -o per ventura no som espanyols?- que parlem, conreem i estimem llengües com la basca, la gallega o la catalana, que la Constitució reconeix com a “espanyoles” a l’article 3.2., i a les quals reconeix com a “oficials” -al mateix nivell que el castellà- a les Comunitats autònomes en què així ho determina el seu Estatut d’autonomia.

Doncs bé, el fet que el PSOE (que no és el PP, però del qual no ens podem fiar del tot en aquestes matèries) necessiti forçosament el suport del PNV i d’ERC per tirar endavant els pressupostos per a 2022, ha fet possible que la proposta elaborada per ERC de modificar el projecte de llei de l’Audiovisual perquè contempli la protecció en forma de quotes d’emissió de produccions en català i en la resta de llengües cooficials (la basca i la gallega) sigui una realitat.

Veurem ara com anirà la discussió, ja que ni el PNV ni ERC han donat a Pedro Sánchez un vot en blanc per a l’aprovació definitiva dels comptes que han de regir per al proper any, però és una passa endavant, necessària i positiva, perquè la legislatura pugui prosseguir. No és poc quan sabem que la dreta del nostre país s’ha proposat desmuntar tot el que l’esquerra està construint amb més o menys fortuna.

De moment, doncs, si hem de fer cas al portaveu de l’Executiva del PSOE, Felipe Sicília, l’aprovació dels pressupostos està més prop que fa una setmana gràcies a l’acord pactat sobre la llei de l’Audiovisual que -assegura- “protegirà i fomentarà les llengües cooficials” amb uns mecanismes i un percentatge de producció, doblatge i subtitulació que recollirà el text de la llei, encara no concretat.

Incògnites, doncs, n’hi ha, però les primeres passes en aquesta direcció ja s’han donat i això afavoreix la governabilitat del país i la defensa dels drets de minories lingüístiques que -recordem-ho- protegeix i defensa la pròpia Constitució per a disgust dels partidaris de l’uniformisme lingüístic.

Diguem, però, que aquest avenç en la llei de l’Audiovisual i en l’elaboració dels pressupostos el devem a ERC i no a JxCat. En efecte, mentre ERC aconseguia doblegar les resistències del PSOE de Pedro Sánchez amb aquest pacte i li feia possible la presentació i discussió dels pressupostos de l’Estat, JxCat presentava un esmena a la totalitat alineant-se amb el PP i Ciutadans, encara que al·legant arguments diversos. Arguments, però, que no ha explicat clarament, perquè la lluita en què es troben involucrats els sequaços de Puigdemont -que explica el perquè de tot plegat- és la que s’encamina al disseny d’una Generalitat alternativa instal·lada a Waterloo, que malda per suprimir i deslegitimitzar la que ells denominen una “Generalitat estatutària” presidida avui per ERC.

Sense anar més lluny, aquest matí he llegit en un article que Jordi Mercader ha publicat a “El Periódico” que Puigdemont i els seus independentistes han descobert que és molt més fàcil destruir les institucions nacionals autonòmiques que doblegar la voluntat d’un Estat democràtic. De fet, és el que hem pogut comprovar durant tots aquests anys del Procés, al llarg dels quals hem estat testimonis d’un fet inapel·lable: que, amb més eficàcia que encert, l’Estat espanyol ha estat una mena de mur per a qualsevol pretensió independentista, sempre ben secundat per una Europa que li ha donat suport en tot i s’ha mostrat contrària a qualsevol pretensió de caire secessionista. 

Doncs bé, és a causa d’aquest mur espanyol infranquejable que Puigdemont, amb l’ajut dels seus, ha decidit convertir el Govern de la Generalitat -el que presideix Aragonès amb el suport de JxCat- en una paròdia, per tal que el Consell per la República que ell controla des de l’exili pugui guiar els catalans… no sabem molt bé on. 

I dic això perquè, mirem-ho des d’on ho mirem, el camí que ha traçat Puigdemont amb JxCat és irresponsable i només té l’aprovació de la meitat de la meitat dels catalans favorables a l’independentisme. I si furguem una mica més en desxifrar el suport real d’aquest Consell per la República, no podrem deixar de veure que a les eleccions per elegir l’Assemblea de Representants que el configura, d’un cens de 87.883 inscrits, s’animaren a votar només 22.584 persones, és a dir un 25,7 per cent. L’abstenció va ser, per tant, clamorosa. Tot i així, Puigdemont  ha declarat que el Consell es troba a l’avantguarda del “procés”, cosa que segurament és certa, tant com ho és també que ens enfrontem a un moviment del qual en queda tan sols aquesta avantguarda, a pesar que en un moment determinat va tenir el suport d’una gran part de la ciutadania catalana.

Avui, tot i que de cap manera voldria menysprear la força i les possibilitats que mostren les persones que segueixen ulls clucs Carles Puigdemont, tenc la impressió que aquestes configuren la resta d’un naufragi, però no dubto que estan decidides a prosseguir el seu pla de desgast institucional del govern d’Aragonès, convençudes que el propòsit d’aquest i del seu partit (amb Oriol Junqueras al capdavant) són un error de cara a aconseguir aquell “ho tornarem a fer”, que, dia rere dia, escoltem a l’ínclit Jordi Cuixart.

Però ni Aragonès ni Junqueras s’equivoquen en la seva estratègia política, i un cop van trencar amb la divisa del “tant com pitjor millor” que sembla que hagin assumit Puigdemont i JxCat, han decidit apostar pel que s’esdevé possible i, amb aquesta actitud, defensar i aconseguir propòsits tan dignes i tant difícils -si tenim en compte la realitat del país- com aquest de fer que la llei espanyola de l’Audiovisual reconegui i afavoreixi llengües com el català.