Josep Maria Quintana

Maó celebra les festes de Gràcia a principis de setembre. Són unes festes que, des de fa una trentena d’anys, s’obren amb un pregó. Això del pregó no era tradicional (res a Maó no ho és –això per ventura de tots-), però es posà de moda a principis dels vuitantes no sé exactament per què. Els primers anys, l’acte era més aviat acadèmic i es feia al saló de plens, però això s’alterà a partir d’una invitació que, el 1990, l’ajuntament féu a Joan Manuel Serrat, que va fer un pregó cantat des del balcó de La Sala, amb el pla de la parròquia ple de gom a gom. Fou un èxit rotund. Serrat s’acollí a la fórmula del glossat –música tradicional a Menorca- i cantà, acompanyat d’un conjunt musical, un poema escrit ad hoc que entusiasmà tothom. Realment fou una cosa magnífica.

A partir d’aleshores –que important que és per als polítics d’obtenir un èxit popular!- el pregó es fa al balcó amb la plaça plena. Però que n’és, de difícil, trobar un segon, un tercer, un quart Serrat! I això ha fet que l’ajuntament comencés a convidar personatges de la faràndula que tinguessin més o menys relació amb l’illa, alguns de gust força dubtós (si més no des del meu punt de vista), personatges que –no sempre és fàcil trobar gent famosa- ha mesclat amb gent de la casa que ha destacat en algun aspecte artístic i/o cultural.

Avui llegeixo al diari que aquest any s’ha convidat Boris Izaguirre i amb això penso que hem tocat fons. Josema Yuste (el 2000) demanà a crits que asfaltessin la carretera de Maó a Fornells. Pepe Rubianes ens recomanà (als homes), el 2002, que folléssim més amb les nostres dones. Em queda per veure que ens dirà aquest personatge mediàtic (“es maravilloso…”) a l’obertura de les nostres festes patronals.

M’ho hauran d’explicar.

Xirinacs ha mort. Amb ell ha mort un icona de la nostra generació i també una manera radical d’entendre la política. Dic radical i he de dir també marginal, perquè la lluita per al tot o res normalment acaba vençuda pels “traïdors” que aposten pel realisme.

Xirinacs va sorprendre als partits a les eleccions de 1975 quan, en solitari, va assolir un escó al Senat per Barcelona. Allí va protagonitzar protestes pacífiques que tots els de la meva generació recordem. Els altres senadors se’l miraven amb una actitud benvolent i com de perdonavides. Al final, com sempre succeeix en aquests casos, Xirinacs va desaparèixer criticant els qui havien estat els seus companys de lluita antifranquista perquè –deia- havien assumit el possibilisme com a tàctica política, enlloc de continuar pregonar l’enfrontament (encara que de manera pacífica) i, en definitiva, la revolució.

Xirinacs, que abans de ser polític havia estat prevere, penso que és un exemple –és probable que dels més genuïns- de la crisi profunda en què va entrar molta gent de la meva generació. D’una generació de la qual ell en seria el germà gran i jo –amb vint anys menys- en podria ser el germà menor. Ha estat una generació que va néixer al si d’una Església que va fer un esforç molt gran de renovació, i que ho va fer qüestionant els seus principis i la seva manera tradicional d’actuar, tractant d’obrir-se al món i de deslligar-se dels poderosos.

Políticament, una sector força important d’aquesta generació va adoptar posicions d’esquerra, que bevien en un marxisme avant la lettre, que trobaven connatural als principis que regien la fe: “Cristians al Partit, comunistes a l’Església!”, cridava Carles Comín, un dels intel·lectuals més representatius d’aquesta generació que va assumir una joventut carregada d’ideals, que afrontà la maduresa amb força decepcions (tant el en camp religiós com en el polític) i que està vivint la vellesa amb un regust amarg (això els que no s’han adaptat, és clar!), en veure que l’Església ha reemprès el camí d’un estancament suïcida, maldant per obtenir el suport de la dreta més reaccionària –única que li dóna seguretat-, i això simplement perquè se sent incapaç de viure la fe intempèrie i sense un ancoratge en els privilegis que sempre ha tingut.

També políticament se sent descol·locada -gran part d’aquesta generació- en veure que fins els més puristes es pleguen (de fet es venen) per un plat de llenties (traduïu-ho per una regidoria a dedicació exclusiva o per una direcció general de no sé què, que segurament no fa cap falta) sense adonar-se que, en ocupar aquests càrrecs (en molts casos per viure millor del que vivien abans i per guanyar allò que no podrien guanyar fora de la política) el que fan normalment és domesticar-se i anul·lar-se ideològicament (i això, encara que ells mai no ho vulguin reconèixer).

Potser per això Jordi Pujol, el més preclar dels polítics possibilistes i realistes, l’home que estava a les antípodes de Josep Maria Xirinacs, ha dit d’ell que era un profeta. I probablement tenia raó.

Avui, però, els profetes no tenen cabuda a la nostra societat. No en tenen a la política ni tampoc a l’Església. Avui l’Església i la política reclamen funcionaris i tecnòcrates: persones que, per un sou digne, treballin correctament, administrin el patrimoni, guardin els seus ideals (si és que en tenen) al fons d’un calaix tancat en clau, no qüestionin les ordres que els donen els de dalt i maldin per dur una vida el més acomodada possible.

La Vanguardia d’ahir duia un article excel·lent de Francesc-Marc Álvaro que descriu penso que perfectament què ha succeït a Navarra i ens conta el perquè de tot plegat de la la política socialista en aquesta qüestió.

Val la pena que qualsevol lector interessant el llegeixi, d’ací que hagi optat per transcriure’l aquí. Jo simplement m’he limitat a destacar (tot posant-lo en cursiva) el darrer paràgraf, perquè penso que és digne de ser meditat.

FRANCESC-MARC ÁLVARO – El veto del PSOE a un acuerdo entre los socialistas navarros y los nacionalistas de Nafarroa Bai responde a una apuesta de Zapatero a partir de los cálculos que le han presentado los spin doctors de la calle Ferraz. Dado que las próximas elecciones generales serán disputadas al milímetro, dado que Madrid y Valencia son zonas populares difíciles de reconquistar, dado que el granero andaluz de votos socialistas está horadado por la emergencia de un voto urbano más decantado hacia la derecha, y dado que nadie sabe lo que acabará costando en abstención el creciente cabreo catalán, la dirección socialista no quiere atreverse con un experimento que, sin duda, regalaría al PP la ocasión de machacar la idea de un Zapatero que entrega Navarra “a los amigos de ETA”.

Poco importa, a estos efectos, que Nafarroa Bai haya condenado claramente la violencia etarra y que haya señalado un nuevo camino para el nacionalismo en la comunidad foral. Poco importa que la coalición Nafarroa Bai incluya en su interior, entre otras fuerzas, al PNV de Josu Jon Imaz, tan apreciado en la Moncloa. Y poco importa que, durante la pasada campaña, los socialistas se comprometieran con un cambio que no excluía la participación de los vasquistas, que consiguieron -contra pronóstico- ser la segunda fuerza más votada tras la UPN.

El PSOE ha hecho esta apuesta, sacrificando lo que haga falta en Navarra, porque cree que es la opción que más le acerca a una victoria en los comicios legislativos. La política es un cálculo de costes y beneficios, hasta aquí nada nuevo. Lo más relevante es que esta operación presenta un efecto derivado tan o más incierto para los intereses de Zapatero que el haber aceptado un acuerdo entre el PSN y Nafarroa Bai: la asunción implícita por parte del PSOE de una parte sustancial de la agenda vasca del PP y sus premisas. Gracias a la apuesta defendida por Pepiño Blanco, los populares, además de conservar el gobierno foral, ganan la importante batalla de la opinión en este asunto. Al actuar el PSOE como si Nafarroa Bai fuera un partido apestado con el que no puede pactarse, el PP ve reforzadas triunfalmente sus tesis. Tal vez ello evite, dentro de unos meses en toda España, la fuga de un número considerable – decisivo- de votos socialistas hacia la abstención o directamente hacia el PP. Ésta es la supuesta gran jugada de Blanco. Pero rendirse en la batalla de los argumentos es también una forma de decir a la gente que es Rajoy y no Zapatero el que tiene la razón en todo lo relativo a ETA y la política en Euskadi y Navarra. Si el PSOE acepta las premisas del PP, el tiro por la culata es un accidente que Zapatero no debería descartar.

Mentre anava al despatx vaig escoltar ahir la tertúlia de Catalunya Ràdio, al llarg de la qual Enric Juliana va fer una sorprenent declaració de monarquisme. Cito de memòria, naturalment, però va venir a dir que ell era monàrquic i que, des que viu a Madrid com a sots director de La Vanguardia, encara s’hi ha tornat més. La raó, segons Juliana és la següent: Si Espanya es convertís en una república, l’oligarquia espanyola es faria (més prest que tard) amb la presidència i transformaria el sistema polític espanyol en una república presidencialista. I l’oligarquia espanyola és profundament centralista i expressament anticatalana.

Així doncs, que la monarquia ens salva –segons Juliana (i jo considero aquest periodista com el de més relleu i de més crèdit del periodisme espanyol d’avui) de ser foragitats per una oligarquia que ho acapara tot i que ho pot tot (menys –degut precisament a la monarquia- assolir la suprema magistratura de l’estat).

El panorama –si és que Juliana té raó (i penso que en pot tenir)- em sembla desolador.

Joan López escriu un article modèlic que ens hauria de fer avergonyir a tots. Viure a una comunitat autònoma que és de les més riques d’Espanya i ser també la qui té l’índex de fracàs escolar més alt de l’estat (només ens superen Ceuta i Melilla), comporta un fracàs col·lectiu imperdonable. I aquest fracàs no ho és, només, dels qui eren fins avui responsables de l’educació. No és només un fracàs de Jaume Matas, de Francesc Fiol o de Manolo Monerris. Ho és també de Joana Barceló, de Francesc Antich, de Tuni Allès, meu i seu (si vostè, amic lector, viu i treballa a les Balears). És un fracàs col·lectiu que els ciutadans d’aquestes illes ens hem d’apuntar com a poble.

Us recomano la lectura atenta de l’article de López Casasnovas, i qui no tingui temps de fer-ho, que simplement es formuli (i intenti respondre) la sèrie de preguntes que el professor es fa en el paràgraf següent. La solució del problema és a la resposta.

A una societat que sovint confon desenvolupament amb creixement continu i consum territorial, i interpreta que la prosperitat equival a consumisme ras i curt i sense fre, com fer-li entenent que ha d’aixecar els ulls per mirar més enllà del guany immediat, dels interessos i conveniències del moment present? Es pot entendre que la construcció (motor del model econòmic actual) té límits que ja s’han constatat, i que la fe en les solucions tecnològiques (més despesa energètica…) és cega als costos medioambientals, potser diferits però irreversibles a llarg termini?

Per molt que ho vulguem, les Balears no són Navarra. Ni el Bloc és Nafarroa Bai. I no ho dic perquè cregui que aquesta coalició de partits sigui menys demòcrata que el Bloc, que no ho és. Avui, NaBai, aplega persones com Patxi Zabaleta el qual, amb els altres membres d’Aralar, han abjurat de la violència sense, però, renunciar a la seva ideologia.

El problema (i la diferència) radica en això: la ideologia, perquè ningú no es pren seriosament els plantejaments pancatalanistes d’Esquerra Republicana de les Illes. Ningú no tem que els republicans plantegin a Antich la confederació amb Catalunya i València. El Bloc a les Illes pot ser tan independentista com vulgueu, però tots sabem que ni pot (perquè la Constitució no li ho permet), ni vol plantejar la independència, ni –menys encara- la confederació dels Països Catalans.

NaBai sí que ho vol. I, a més, ho pot plantejar, encara que asseguri que no ho farà en aquesta legislatura, i encara que compleixi aquest compromís. I ho pot plantejar perquè la Constitució espanyola permet –gràcies a la tenacitat d’Arzallus, a la debilitat d’UCD i a la frivolitat del PSOE (en aquella època els socialistes plantejaven fins i tot la República)- la unió de Navarra a Euskadi, i això –que dit sia de passada, a mi no em causa cap mena d’estarrufament- aixeca, però, vendavals a tota Espanya. I no sols a l’Espanya que vota el PP.

Per això dic que no era el mateix un pacte d’esquerres a les Balears que a Navarra. I això ho sabia perfectament Rodríguez Zapatero, que es féu el despistat, anà a Parla a l’hora de la reunió d’ahir de Ferraz i deixà que resolgués la qüestió Pepillo Blanco.

Ara bé, pacificat el PP amb aquesta decisió, pacificat el país, cal només veure si els socialistes navarresos respectaran l’acord i, com ha dit el secretari d’organització socialista, el gestionaran. Certament que no serà fàcil.

La ministra Chacón es va mostrar indignada pel retard de l’AVE, amb el qual no comptava, que la va obligar a anar més ràpid del previst en els compromisos que tenia a Tarragona abans de prendre un nou tren d’alta velocitat de retorn a Madrid.

La ministra va arremetre contra els maquinistes. “No és possible que, després del que ha costat aconseguir els drets dels treballadors, n’hi hagi quatre que abusin sempre dels més febles, que són els ciutadans que sofreixen retards”, va comentar. La ministra va reclamar “un càstig important” per als participants en aquesta vaga encoberta.

Una ciutadania que, des de fa anys, sofreix dia si, dia no, els retards o els accidents, o les suspensions de trajecte, de la xarxa de rodalies de Barcelona, penso que s’ha de sentir una mica indignada per la reacció de la senyora ministra, o potser s’ha de sentir alleugerida pensant que, d’ara en endavant, tot s’arranjarà.

D’altra banda, no deixa de ser interessant que una ministra socialista reclami un càstig important per als participants d’aquesta vaga encoberta, però jo li demanaria: Ha estat més greu aquesta vaga encoberta de l’AVE o ho ha estat la que, ara fa un any, es va produir a l’aeroport del Prat i que va deixar milers i milers de persones en terra?

Aleshores ningú no va comparèixer. El delegat del govern es va fer l’escàpol i cap ministre no va donar la cara demanant “un càstig important” per als treballadors de terra d’IBERIA.

Per cert, què se’n farà d’aquests? Se’ls infligirà un càstig exemplar o oblidarem l’expedient en un calaix perquè aquell dia no viatjava la senyora ministra?