Archive for gener de 2018

Què em sorprèn del que està passant a Catalunya?

28 gener 2018

Contemplant el panorama que provoca la particular realitat de la política catalana, hi ha cinc coses que em sobten i amb les quals difícilment puc concordar. Vegem-les:

La primera es refereix als col·lectius polítics que donen suport a l’independentisme i sembla que, de moment, a Puigdemont, encara que es trobi fugit a Brussel·les. Em sorprèn, doncs, que, a pesar de l’èxit electoral que han tingut, no siguin una mica més crítics amb ells mateixos, perquè, per molt que els tres partits sumin la majoria absoluta de diputats i això els permeti proposar un candidat a la presidència, no els eximeix que, com he dit i repetit en molts dels meus articles, l’independentisme hagi comès errors molt greus. Errors que, si creiem de veritat en la democràcia, s’han de jutjar. Perquè no sols han fracturat la societat catalana, abusat de la bona fe de la gent, a la qual han mentit -sabent que mentien- respecte de les conseqüències del procés, sinó que han vulnerat la llei (la Constitució, l’Estatut i el Reglament del Parlament de Catalunya). I en un Estat de dret això darrer s’ha de jutjar pels Tribunals. No ho dirimeix una victòria a les urnes.

La segona fa referència als partits contraris als independentismes i, especialment, als mitjans de comunicació espanyols que, gairebé sense excepció, argumenten els seus criteris no ja amb duresa, sinó amb una sàtira ferotge molt més feridora que la crítica mordaç. En un article modèlic, Antoni Puigverd constatava que aquesta crítica va dels editorials severíssims que consideren “esperpèntic” l’últim culebró de Puigdemont fins als carnavals de Cadis, en els quals Puigdemont és alegrement decapitat. La veda s’ha obert i és lícit dir qualsevol cosa -per insultant que sigui- dels responsables polítics que han optat per l’independentisme. I en una democràcia cal ser equànime: o la llibertat val per a tothom (titellaires, tuiters, xiuladors de camps de futbol i comparses carnavalesques), o estem entrant en un terreny relliscós en què la majoria espanyola pot fer burla de les minories i, al mateix temps, les pot perseguir quan fan alguna cosa que disgusta.

La tercera i gravíssima, l’ha provocat la decisió del Govern de Rajoy d’impugnar davant del Tribunal Constitucional la decisió de Torrents de presentar Puigdemont com a candidat a la presidència del Govern, al·legant que no està en ús dels seus drets civils i polítics (“al derecho de deambulación libre por el país”, ha dit Santamaria). La decisió és, des del meu punt de vista, un clar atemptat al Dret (com d’altra banda ha dit immediatament el Consell d’Estat, en un dictamen preceptiu però no vinculant). En primer lloc, perquè Torrents no pot proposar, sinó, la persona que li presenta la majoria de la cambra; i en segon terme, perquè no és possible al·legar que Puigdemont, encara que estigui fugat a Bèlgica, tingui limitat cap dret constitucional (inclòs el de “deambulación”), ja que la restricció dels drets civils i polítics no es produeix per una simple ordre de recerca i captura. Ni es produiria tan sols per la detenció, sinó tan sols després que un jutge n’hagués decretat la presó.

Cap il·legalitat, doncs, ha provocat fins ara la decisió de Torrents. Potser es produirà si permet que es voti Puigdemont en absència, o si la votació es fa després que un jutge n’hagi decretat la presó, o si la prohibeix el Tribunal Constitucional i Torrents manté la candidatura, però presentar un recurs davant d’aquest amb caràcter preventiu o cautelar, com ha fet el Govern, és jurídicament impresentable. El problema, però, és que, si el Tribunal Constitucional l’admet a tràmit -sense pronunciar-se sobre el fons ni fer cap més aclariment-, quedarà en suspens de manera automàtica la convocatòria del Ple, la qual cosa pot alterar greument els deures i els drets dels diputats i provocar que s’incompleixen mandats que deriven de l’Estatut i del Reglament del Parlament de Catalunya. Escric això divendres matí i aquest article surt el diumenge. Per tant, potser que tot el que ara el lector està llegint ja no tingui sentit perquè el Tribunal Constitucional ha estat àgil i ha actuat de manera clara. Però calia dir-ho, si més no per denunciar les irregularitats d’un govern que acusa els altres (segurament amb raó) d’haver provocat un cop d’Estat, quan ell mateix no evita vulnerar la llei quan això li interessa.

La quarta em duu a l’actuació del jutge Llarena, aquest home del qual es diu que és un “gran jurista”. No ho he de dubtar si gent tan entesa ho afirma, però em sobta molt que ho sigui si ens atenem a les decisions que va prendre i a les que ha pres darrerament. Dic que va prendre perquè retirar l’euro ordre de detenció de Puigdemont no va ser, precisament, una gran decisió jurídica, va ser un tripijoc per evitar que la justícia belga decidís ordenar el retorn a Espanya de Puigdemont impedint així que se’l jutgés de sedició i rebel·lió. Potser hem de considerar la seva decisió com una “bona jugada de pòquer” per als interessos del Govern, però que va posar en ridícul l’Estat espanyol davant tota Europa.

Més em va sobtar encara la decisió que va prendre dilluns passat de no activar l’euro ordre, com li demanava el Fiscal, amb motiu de l’anunciat viatge de Puigdemont a Dinamarca. Llarena començà la seva argumentació dient que la petició de detenció a les autoritats de Dinamarca li semblava “raonable”, perquè “l’investigat es troba fora del territori nacional precisament per eludir un procediment penal”. Si és així, ¿per què no fa tot el possible per detenir-lo?

Però no és només això. Després d’alabar el suggeriment del Ministeri Públic, el magistrat s’endinsava en una sèrie de consideracions que van des de la sospita amb tints detectivescos al maneig d’arguments impropis d’un jutge. Sosté Llarena que el fet que el pròfug “desvetlli per avançat la seva intenció de traslladar-se de lloc” només es pot explicar perquè, en realitat, el que pretén Puigdemont és ser detingut. ¿I per què buscava ser detingut, segons Llarena? Doncs per “afavorir una estratègia anticonstitucional”: que se li permeti delegar el seu vot. En resum -conclou Llarena- per “instrumentalitzar la privació de llibertat per assolir la investidura”.

El magistrat, doncs, després de fer un judici d’intencions (Puigdemont pretenia ser detingut), insinua que l’expresident està posant un parany a l’Estat de dret, i per això -novament la jugada de pòquer- ell, en resposta a aquesta possible trampa, decideix que segueixi pul·lulant lliure per Europa, tot posant novament en ridícul Espanya i les seves institucions democràtiques. Però, perquè no s’interpreti la seva decisió com una cosa definitiva, adverteix alhora la seva intenció de “posposar l’ordre de detenció a un moment en què l’ordre constitucional i el normal funcionament parlamentari no es trobin en risc per una detenció que seria lògica en un altre context”.

Creu realment Llarena que si Puigdemont hagués estat detingut a Dinamarca posaria en risc l’estabilitat política? I el que és més greu: Si Llarena reconeix que no fa detenir Puigdemont per motius polítics (la defensa l’ordre constitucional), ¿no abona la teoria que el fugitiu és un fugitiu polític? ¿no justifica que els presos que ha fet l’Estat en aquest procés ho són per raons polítiques?

I la cinquena i més tràgica per al futur del país, és la que remarcava fa uns dies Puigverd: que no hi ha voluntat de superar res, al contrari: flota en l’ambient periodístic, en els soterranis d’internet, als passadissos de la política i en les més altes instàncies judicials la voluntat de convertir el judici als líders del procés en alguna cosa més que un judici. ¿Escarni disciplinador? Per descomptat, encara que la victòria de l’Estat sigui clara i implacable, i de moment ho està sent, la democràcia no pot alçar-se sobre la humiliació d’una important minoria de més de dos milions de ciutadans de Catalunya.

Anuncis

Hi ha cap possibilitat per a una solució federal?

21 gener 2018

De vegades em demano per què una persona com jo, que des de sempre ha estat compromesa amb la defensa de la llengua i de la cultura catalanes; que ha lluitat per l’autonomia de les Balears, l’ha estudiada a fons i ha procurat perquè aquesta reconegués la pluralitat i la diversitat que hi ha entre les illes que integren la comunitat; que ingressà a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears amb un discurs sobre “Llengua i Dret” on es feia una clara defensa de la llengua pròpia; que ha publicat una vintena de llibres i centenars d’articles en llengua catalana; que ha estat ficada en tots els compromisos socials i culturals del que, temps enrere, se’n deia “la ceba”, no em consideri nacionalista, ni cregui tampoc que l’opció del nacionalisme independentista sigui el camí polític més adient per a nosaltres.

A l’origen de tots aquests compromisos meus hi rau el convenciment –que vaig adquirir de molt jove- que Espanya no era una “unidad de destino en lo universal” sinó una dictadura que ofegava la llibertat de pensament i els drets polítics més elementals, i també els legítims anhels de poder desplegar sense limitacions la nostra cultura, de conèixer la nostra literatura i d’emprar la nostra llengua catalana a tots els nivells. Aviat, doncs, em vaig adonar que Espanya no era una cosa tan coherent i única com a l’escola ens ensenyaven, i que d’ençà la Nova Planta (perquè el franquisme no té la culpa de tot) havia viscut d’esquena al reconeixement d’aquestes particularitats, d’aquesta pluralitat, que es troba a l’origen dels diversos moviments d’ordre cultural i polític que, des de finals del segle XIX, han intentat canviar, sense gaire èxit, les estructures de l’Estat.

La transició que Espanya va viure després de la mort de Franco, amb tots els seus clarobscurs, va trencar les ferrenyes i unitàries estructures de la dictadura i aconseguí per al país una reforma substancial del sistema polític, reforma que, a la fi, reconeixia als ciutadans les llibertats polítiques, i que fins i tot va permetre una clara descentralització política de l’Estat, tot donant a les comunitats territorials que ho volguessin un ample estatut d’autonomia, però barrant alhora el pas a l’autodeterminació d’aquestes comunitats, mentre optava per fer del castellà o espanyol la llengua comuna i oficial en tot l’Estat, per bé que reconeixia la possibilitat que el català i les altres llengües d’abast territorial poguessin ser també oficials als seus territoris respectius (art. 3 CE).

Així doncs, mentre s’admetia una ampla descentralització política, en matèria idiomàtica, la Constitució consagrava el principi de la desigualtat entre les diferents llengües que coexisteixen sobre el territori de l’Estat i establia per a tothom el dret i el deure de conèixer el castellà, alhora que reconeixia només el dret d’aprendre les llengües d’abast territorial limitat, però sense imposar el deure de fer-ho als ciutadans que vivien i/o treballaven als seus respectius territoris. I aquesta desigualtat d’origen no és -a pesar del que puguin opinar els partidaris de “la llengua no cura”- una bagatel·la. És una clara, injusta i volguda desigualtat.

Amb aquesta Constitució democràtica, els pares de la pàtria confonien un cop més els conceptes d’Estat i de Nació, i feien de la indissoluble unitat d’aquesta el principal fonament d’aquell (art. 2 CE), en definir la Nació –la d’Espanya- com la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, sense que el reconeixement que feia tot seguit la Constitució al dret a l’autonomia de les dites “nacionalitats i regions” (conceptes jurídics força indeterminats, perquè en referir-se després a les autonomies parlava de “territoris autònoms”) pogués alterar mínimament el sentit d’aquest concepte de “nació”, que ho engloba tot i esdevé clarament incompatible amb el de “nacionalitat”, si és que aquest darrer, en substantivar-se, vol dir també nació, com temia Fraga a l’època del debat constitucional i ara defensen els nacionalistes perifèrics (diguem-ho així per diferenciar-los dels espanyols).

I em demano: ¿té sentit lluitar contra aquest nacionalisme espanyol, que amara la ideologia de gairebé tots els ciutadans de parla castellana (i no només aquests), amb polítiques de caire també nacionalista, però de sentit contrari? I aquesta pregunta me’n suggereix una altra: ¿pot existir un nacionalisme que no pretengui transformar la seva nació en Estat? ¿És possible un  nacionalisme que no sigui independentista?

Encara que Eugeni d’Ors (home clarament venut al franquisme i d’escàs prestigi en aquesta matèria) va respondre a un periodista que li demanà que definís el concepte de nació dient que “ni Paul Valéry, ni el Papa, ni vostè, ni jo, sabem què és una nació”, no hi ha dubte que s’han produït grans construccions teòriques sobre la possibilitat de subsistència de nacions sense Estat. I atès que el paper ho aguanta tot, no dubto que aguanti també aquesta teoria, però em costa de creure que, a la pràctica, sigui possible de realitzar plenament. Fins i tot gosaria afirmar que és més fàcil que una federació d’Estats comparteixi un únic sentiment nacional (aquest seria el cas dels EEUU o d’Alemanya), que no el contrari: que puguin coexistir ordenadament dins un únic Estat sentiments nacionals diversos; vull dir sentiments que hagin culminat el seu desig d’autonomia i que, com que es troben ja plenament satisfets, no reivindiquen més poder per a ells. Vaja!, que això de construir una Espanya com una “nació de nacions”, on els nacionals de les nacions que s’hi enclouen se sentin satisfets de la seva nacionalitat pròpia i renunciïn a ampliar el seu àmbit de poder, més que una utopia, em sembla un impossible metafísic. I això perquè el nacionalisme polític (ja sigui espanyol, italià, francès, basc, català o balear) és per naturalesa insaciable, i aquesta característica fa que la coexistència de dos o més nacionalismes (que, a més, solen ser de força desigual) sigui pràcticament impossible, ja que l’hegemònic vol dominar el minoritari i tenir-lo subjugat, i aquest es vol imposar fins a independitzar-se del que el té sotmès.

D’aquí que novament em demani si el problema que avui viu Espanya es podria resoldre amb una reforma constitucional. Contemplant el panorama i el que, al llarg dels darrers temps, ha succeït a Catalunya -i que molt em temo hi seguirà succeint-, ho veig molt difícil, tret que, amb un esforç molt gran per part de tots -que ara per ara no puc tan sols preveure- orientéssim el canvi constitucional vers el federalisme (una mica en la línia que defensa el PSOE, per bé que tímidament). En realitat, l’únic camí que podria esdevenir viable és el que conduís l’Estat vers un federalisme integrador que, després d’establir un sistema de finançament equitatiu, aconseguís fer d’Espanya un Estat on cap comunitat no s’imposi a les altres i on tots puguem viure en plenitud els nostres drets polítics, lingüístics i culturals (cosa que ara no succeeix, perquè una llengua i una cultura determinada s’imposa constitucionalment i amb prepotència a les minoritàries).

Em direu, potser, que això és una utopia, i que el nacionalisme espanyol mai no renunciarà als seus privilegis. Segurament teniu raó i amb això afegireu més arguments al meu pessimisme. Però us asseguro que no és menys utòpica l’opció dels qui, des dels territoris perifèrics, han pres partit per un nacionalisme diguem-ne moderat, perquè el nacionalisme, o és independentista o no l’entenc (per a prova, el que ha succeït a Catalunya). I no crec que sigui un bon camí, el de la independència. I encara menys si l’observem des de les Balears, una comunitat on els nacionalistes-independentistes (que no necessàriament ho són tots els votants de MES) probablement no sobrepassen el 5 per cent dels electors (i potser faig llarg), mentre que una aclaparadora majoria –immensa!- de ciutadans se sent clarament –si és que no visceralment- espanyola. Per a mostra el que va succeir el 1983, quan els electors balears van situar en el poder els qui mai no havien mogut un dit per a l’autonomia. O el que és el mateix: l’únic partit que, al Congrés dels Diputats, s’havia abstingut en l’aprovació de l’Estatut. I aquest partit és el que, amb comptades excepcions, ha governat la nostra Comunitat autònoma.

Les declaracions del bisbe Conesa sobre laïcitat i laïcisme

14 gener 2018

He pogut llegir atentament l’entrevista que, el passat dia de Reis, feia el periodista i editor del diari Menorca, Josep Pons Fraga, al bisbe Conesa en complir-se un any del seu nomenament com a titular de la nostra diòcesi. No vaig poder assistir, en canvi, a la tertúlia que es va fer amb ell a l’Ateneu, atès que no era a l’illa, però em va semblar que era una bona notícia que l’Ateneu el convidés, tot i que és una institució on, per estatuts, no es pot fer proselitisme religiós ni polític, però sí parlar lliurement de política i de religió. Per tant, no hi ha cap inconvenient a l’hora de deixar que polítics i religiosos -en aquest cas el bisbe de Menorca- puguin exposar-hi lliurament els seus punts de vista amb l’únic límit que imposa el respecte a les idees dels altres.

Per la lectura de l’entrevista veig que monsenyor Conesa va fer una defensa de la laïcitat com a actitud oposada al laïcisme, tot afirmant -cito textualment- que debemos pasar de un laicismo excluyente a la laicidad positiva que, desde la aconfesionalidad, sostiene que el espacio público es lugar de diálogo, en el que tienen cabida tanto las expresiones religiosas como la increencia.

Estic absolutament d’acord amb aquesta afirmació, que quadra perfectament amb l’esperit constitucional que consagra la aconfessionalitat de l’Estat (“cap confessió tindrà caràcter oficial”), encara que alleugereix una mica aquest principi en dir tot seguit que “els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació́ amb l’Església catòlica i les altres confessions.” (art. 16.3).

Aquesta “consideració especial de favor” envers la “religió catòlica”, que la Constitució va recollir tenint en compte que, estadísticament i històricament, era la confessió més estesa entre els espanyols, va ser la que possibilità -i no és poca cosa- que es reconeguessin en favor de l’Església catòlica el gruix de privilegis de què gaudeix com a conseqüència dels “Acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu”, de 1979, mitjançant els quals es reformà el Concordat de 1953 -signat pel Govern franquista sota els principis del nacionalcatolicisme (que aleshores ho envaïa tot)-, per adequar-lo a la proclamació de la aconfessionalitat de l’Estat que proclamava, precisament, l’article 16 de la Constitució, per més que, en algun dels aspectes que es tracten, l’adequació es vagi fer molt in extenso, a qual cosa ha creat certs dubtes sobre si s’ajusta o no als principi constitucional.

Es tracta, en realitat, de quatre acords: el primer sobre “assumptes jurídics”; el segon “sobre ensenyament i assumptes culturals”; el tercer “sobre assistència religiosa a les Forces Armades i el servei militar dels clergues i religiosos; i el quart sobre “assumptes econòmics”. Acords, tots quatre, que tenen la consideració de “tractat internacional”, cosa que és possible perquè l’Església Catòlica manté encara viva, per a la “Ciutat del Vaticà”, la consideració d’Estat, al mateix nivell que França, Itàlia o els Estats Units d’Amèrica; i per al pontífex, la de cap de l’Estat, cosa que no es dóna en cap altra de les religions establertes.

Penso que no és el moment d’opinar sobre el contingut d’aquests acords ni sobre la bondat o no que l’Església mantingui aquesta “ficció” estatal en un territori de 44 hectàrees i 800 habitants -n’he parlat altres cops i hi tornaré qualsevol altre dia-, però sí de constatar que, ara per ara, l’Estat espanyol -com a tal Estat- no ha practicat ni fer-hi prop el “laïcisme”, sinó que ha optat, com a molt, per la laïcitat, i fins podríem dir que de manera molt tèbia, ja que, per poc que aprofundim en l’estudi d’aquests quatre acords, haurem de constatar que són molts els juristes -laics i fins i tot creients- que consideren que l’Església mantén encara incomptables privilegis derivats del franquisme, bàsicament en el camp dels assumptes jurídics, econòmics i d’ensenyament.

D’altra banda, només que mirem la realitat exterior, veiem també que, de manera continuada, l’Església catòlica -la universal i, també, la menorquina- mantenen vives força manifestacions que es duen a terme a l’espai exterior. Per a mostra, les processons (Sant Antoni, Setmana Santa, Maria Auxiliadora, Corpus, etc.), que, si bé van anar una mica a la baixa els anys posteriors al Concili, avui sembla que s’hagin reprès amb força amb la creació de noves confraries, cosa que no vull criticar, sinó tan sols constatar, per acabar confessant que m’ha sobtat -i molt- que en el mateix paràgraf a què ja m’he referit de l’entrevista, el bisbe Conesa hagi afirmat que té la sensació que muchas entidades y organismos están excluyendo a los creyentes de la vida pública al prohibir que en los espacios públicos se hagan presentes las creencias religiosas o vetando actuaciones, actos y actividades.

L’expressió pública d’aquesta “impressió personal del bisbe” deu respondre certament a alguns fets reals, ja que, d’altra manera, no l’hauria feta; però alhora és poc explícita, ja que no cita ningú ni concreta l’acusació contra cap institució determinada, i no citant ningú escampa encara més la sospita en fer-la genèrica, la qual cosa no deixa de ser estrany quan, precisament, una institució estatutàriament laica com l’Ateneu de Maó és l’entitat que el va convidar a parlar d’aquestes matèries, i amb aquesta convidava demostrava una obertura i una tolerància que mereix una absolut aplaudiment per a les dues parts: la que convidava i la que acceptava de ser convidada a parlar.

Certament no s’és neutral (des de l’Estat o bé des de les institucions públiques i privades) quan -com diu el bisbe- vaciamos (s’entén que activament i conscientment) el espacio de toda manifestación creyente”, o bé quan des de l’Estat es fomenta la increença, perquè aleshores l’Estat no és neutral o aconfessional sinó bel·ligerant, cosa que, a casa nostra, seria contrària a la Constitució.

Diguem, però, que, quan no parlem de l’Estat sinó d’institucions privades (associacions, fundacions, partits polítics…) el fet de mantenir i defensar principis laics, i fins i tot laïcistes, no és inconstitucional (com no ho és, per exemple, defensar la independència d’un territori), perquè això és una conseqüència de la llibertat de pensament, recollida a la Constitució (art. 20). És obvi que ni el bisbe ni jo, que professem la religió catòlica, no ens hi trobarem a gust, en aquest tipus d’institucions o partits, però haurem d’acceptar que existeixin, perquè els empara la Constitució (“L’exercici d’aquests drets -diu l’art. 20.3 en referir-se a la llibertat de càtedra i a la d’expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions- no pot ser restringit per mitjà de cap tipus de censura prèvia.”). Per tant, ens agradi o no, en una Espanya plural ideològicament, haurem d’aprendre a conviure amb persones, institucions i partits que utilitzin els seus “espais privats” i també els “espais públics” fins i tot per atacar l’Església, sempre que ho facin respectant les limitacions que estableix aquest mateix article 20. Tanmateix, no hi ha dubte que, com diu monsenyor Conesa i jo també crec, el més desitjable per a una convivència en llibertat seria que l’espai públic fos un lugar de diálogo, en el que tienen cabida tanto las expresiones religiosas como la increencia i les opinions s’expressessin amb respecte i cordialitat.

Cal, doncs, matisar molt en matèries com aquesta, que afecten als drets fonamentals de les persones i poden ferir sensibilitats molt a flor de pell. Potser és a causa d’això que m’han preocupat les paraules del bisbe, ja que -i voldria dir-ho amb tots el respecte i la veneració que li dec- em sembla perillós que un prelat manifesti públicament la seva inquietud  perquè muchas entidades y organismos están excluyendo a los creyentes de la vida pública al prohibir que en los espacios públicos se hagan presentes las creencias religiosas o vetando actuaciones, actos y actividades”. Aquesta és una acusació molt clara, prou explícita i força dura. Però és també una acusació genèrica i del tot inconcreta. Perquè si el fet que el bisbe denuncia és cert -que es veta els catòlics en determinats espais públics-, el més probable és que, per part d’aquestes institucions, s’estigui actuant contràriament a la Constitució. Per tant, poca broma. Més encara, en aquest cas, el bisbe no sols té el dret, sinó el deure de dir qui, quan i com es veta els catòlics. I si només és una impressió subjectiva que no es pot concretar o provar, o que, per les raons que sigui, ell no vol concretar ni provar, penso que aleshores faria bé de recordar aquella expressió de Ludwig Wittgenstein que, no per rebregada, deixa de ser certa, quan -diu el filòsof- que “d’allò que no es pot parlar, més val guardar-ne silenci”.

Les eleccions catalanes: quatre constatacions i una gran incògnita

7 gener 2018

He volgut complir el que m’havia imposat: detenir els meus articles entre el Nadal i el Cap d’Any, encara que les notícies seguien i Espanya continuava amb el seu principal contratemps sense resoldre, amb la ferida catalana que li sagnava per un costat i amb un problema afegit: que el Govern del senyor Rajoy havia sortit gran perdedor de l’envit que ell mateix va fer a la societat en demanar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i decidir -no sabem si constitucionalment o anticonstitucionalment- la destitució del Govern de la Generalitat i la dissolució del Parlament. De fet, serà interessant el veredicte del Tribunal Constitucional si acaba per pronunciar-se i dicta una sentència interpretativa sobre l’aplicació d’aquest polèmic i, fins avui, inèdit article. Caldrà que hi estiguem atents.

De tota manera, fos constitucional o no la decisió de Rajoy, la cosa ja està dada i beneïda, i molt em temo que no a gust del president del Govern, ja que, si se’m demanés de posar un títol sorollós al que va succeir a Catalunya el passat 21 de desembre, jo suggeriria aquest: “El 155 esclata a la cara de Rajoy”.

Dit això, i essent molt conscient que els resultats es poden llegir de maneres diverses -i sempre a gust del consumidor-, em sembla que hi ha quatre conclusions que són difícils de negar:

La primera: Que la participació d’un 82% indica que va votar tothom. Per tant, tot allò de “la minoria silenciosa” s’ha acabat. Si es pretenia comptar els catalans i enquadrar-los per grups ideològicament definits, ara tenim uns resultats inapel·lables, que, per a més inri, no ha modificat la situació que teníem abans: la suma dels independentistes assoleix el 47’49%, mentre que la dels grups que van propiciar l’aplicació de l’article 155 es queda en el 43’48%.

La segona: Que el 47’49%, tot i que és una xifra molt alta -la més alta-, no comporta una majoria absoluta de ciutadans i no permet als independentistes -com no els ho permetia abans- imposar el seus plantejaments als altres, encara que aquests vots els hagin donat la majoria absoluta de diputats al Parlament. Els permet governar, i bé (si es posen d’acord), però no aprovar unilateralment lleis que siguin contràries a l’Estatut d’Autonomia vigent i/o a la Constitució, ja que si ho fan, novament s’enfrontaran als tribunals i a un Estat que té rere seu la llei, el Govern, pràcticament tot el Parlament espanyol, la immensa majoria de ciutadans espanyols i totes -sí totes- les autoritats de la Unió Europea. Per tant, seria bo que s’oblidessin ja de frase fetes com el mantra del “mandat democràtic” o de “la voluntat del poble”, perquè ni el mandat que tenen ni la voluntat del poble que s’ha manifestat a les urnes exigeix –ni permet, ara per ara- la constitució de “la República de Catalunya”.

La tercera: L’enfrontament radical entre independentisme i antiindependentisme ha forjat la consolidació d’un projecte proespanyol sense fissures que és Ciutadans, un partit que va néixer precisament a Catalunya per lluitar contra la política nacionalista que ha dut a terme Convergència, que ells consideraven abusiva i invasora dels drets de molts ciutadans que, essent catalans, no són ni volen separar-se de l’Estat espanyol. I de la mateixa manera que jo no m’atreviria a dirimir quina és la ideologia del PdeCat des del punt de vista social o econòmic -sé que són independentistes i poca cosa més-, Ciutadans és també un partit que es mou de manera transversal. Passa de la socialdemocràcia al neoliberalisme com qui gira un calcetí, i ben poc li importa, perquè, com el PdeCat, és un partit obsedit ideològicament i el seu ADN és l’antinacionalisme català (i suposo que basc, gallec, etc.), i la defensa de l’ultranacionalisme espanyol, que ells no consideren un nacionalisme, sinó una manera clara de ser patriotes. I aquest partit és -no havia passat mai- el que, individualment, ha tret més vots a Catalunya.

La quarta: El PP ha quedat en braceroles. Ni tan sols ha obtingut prou diputats per formar grup parlamentari. És, doncs, la negació del no-res a Catalunya, i reflecteix el desprestigi d’un partit tacat per la corrupció i d’un president del Govern immobilista, que ha preferit humiliar l’enemic a resoldre el problema. I el fet que el Ministre de Cultura, en tant que conseller en funcions de la Generalitat, ordenés el trasllat dels objectes religiosos de Lleida a Sigena com si fos el rescat d’un botí de guerra, n’és, de la seva actitud, un exemple paradigmàtic. Si a això hi uníem la incompetència, la verbositat i l’estultícia d’un candidat impresentable com era el senyor Albiol (ben ajudat per la senyora Sáez de Santamaria), ens explicarem l’èxit del discurs de Ciutadans i de la seva candidata Inés Arrimadas (una dona amb gran projecció per a la política del futur, amb carisma, amb naturalitat i claredat d’idees), que ha deixat el PP com una antigalla, com un estri inútil que cal guardar en el baül dels records. Ara bé, tot i la gran victòria de Ciutadans, aquesta no deixa de ser pírrica, perquè Arrimadas serà incapaç -per la seva radicalitat antinacionalista- d’atreure vots per a la seva investidura. No dubto que el partit farà estralls a la política espanyola ben aviat, però no governarà per ara Catalunya. 36 escons són molt pocs al costat dels 66 que sumen Junts x Catalunya i ERC. Més 4 de la CUP.

La gran incògnita: A diferència d’aquestes quatre constatacions que em semblen poc discutibles, el que se’ns revela més difícil d’escatir en aquests moments a causa del comportament estrafolari que van prendre alguns dirigents de l’independentisme (em refereixo als qui, amb Puigdemont, es van “exiliar” a Brussel·les), i també a causa de l’empresonament de molts altres que, amb Oriol Junqueras, el líder d’ERC segueixen mancats de llibertat, és com es podrà constituir el Parlament i formar un nou govern. ¿Poden elegir Puigdemont si aquest no torna i, si torna, és encarcerat? ¿Podran, si de cas, elegir Junqueras si segueix a la presó? ¿Podran assumir els càrrecs de diputats els altres empresonats?

L’exili i les presons són, doncs, dos esculls importantíssims, tant per a Catalunya com per al Govern espanyol que, atesa la dinàmica que van prendre els fets amb l’actuació del Fiscal General (que -aquest sí- actuava amb clara connivència amb el Govern), han traslladat tot el pes de les decisions a la judicatura i, per tant, ni el Parlament ni el Govern espanyols poden ara fer res per evitar que els magistrats jutgin d’acord amb la llei i els seus criteris propis, perquè els jutges, encara que independents dels altres poders de l’Estat -que jo crec que ho són (contràriament al que pensa molta gent)-, també tenen ideologia, que pesa molt en les seves decisions quan aquestes es relacionen netament amb la política. I això es fa molt evident en la decisió d’aplicar o no la llibertat provisional a un imputat, perquè si en una cosa el jutge té un marge d’actuació amplíssim és, precisament, a l’hora de decidir entre la presó provisional i la llibertat sota fiança, i tots hem vist com han actuat fins ara la senyora Lamela i el senyor Llaneras. Ells han optat per mantenir a la presó diputats electes “no condemnats per cap tribunal”, tot i saber que, amb aquesta decisió, poden alterar greument la constitució del Parlament de Catalunya.

Continua essent, doncs, molt gran la nuvolada que enfosqueix el panorama polític de Catalunya. I no només per culpa del senyor Rajoy. Puigdemont (a causa de l’exili voluntari), i els magistrats Lamela i Llaneres (per la seva decisió d’aplicar la presó als imputats) hi tenen molt a veure.


%d bloggers like this: