Archive for gener de 2017

Sobre la fe, la raó i el compromís polític

29 gener 2017

El darrer número de “Qüestions de vida cristiana” que publica la Fundació Maragall duu com a títol “Recuperar la dignitat intel·lectual del catolicisme”, un tema que preocupa i atreu als qui, essent cristians, ens dediquem a la tasca de pensar i escriure (de vegades també a actuar) en referència a la polis, com a ciutadans, i que, per tant, tenim un compromís tant amb el món en què estem inserits com també amb la fe que sosté la nostra vida.

Un dels estudis monogràfics que conté el quadern és una anàlisi intitulada “Xavier Zubiri, cristià del segle XX”, a càrrec del professor de filosofia Joan Albert Vicenç, on se’ns explica la peripècia d’un Zubiri (1898-1983) jove que va creure que podia ser “sacerdot i home d’estudi crític alhora”, la qual cosa el va dur a adoptar en una primera època (més tard, el seu pensament transcorreria per altres viaranys) el pensament “modernista” que Pius X havia condemnat el 1907 com una heretgia pel fet de sostenir tesis contràries al dogma. Bàsicament –d’acord amb l’encíclica Pascendi Domini gregis-, 1) la negació de l’accés racional a Déu, 2) la distinció entre el Jesús històric i el Jesús de la fe, 3) la idea que les ciències religioses havien de fer via amb independència del magisteri de l’Església, 4) la suposició que l’objectiu dels textos neotestamentaris no era provar dogmes, sinó facilitar-nos l’accés empàtic a l’experiència religiosa dels primers cristines, que constitueix la base de la fe, i 5) la intenció de reformar radicalment l’estructura de l’Església des del convenciment que no respon a cap instrucció de Crist.

La lectura d’aquest assaig m’ha dut a la memòria una realitat que recordo dels començaments de curs al Seminari Conciliar de Menorca, a l’inici de la dècada dels anys seixanta del segle XX. Aquelles eren unes obertures de curs solemníssimes on, dalt una estrada del dit “saló del Nunci” (sobre la qual hi havia un text escrit que proclamava “Deus scientiarum Dominus”), el bisbe Pascual Marroig rebia solemnement el “Jurament antimodernista” que feien tots els professors del Seminari. Això fins que, l’any 1967 (post Concili Vaticà II), la Congregació per la Doctrina de la Fe el va suprimir.

Aquest jurament contra el “modernisme teològic” que –en paraules de Joan Albert Vicenç- només va ser coherent als ulls dels seus perseguidors, i en virtut del qual es va promoure una persecució obsessiva del sacerdots i religiosos que, de prop o de lluny, podien ser vinculats amb les tesis condemnades (de fet, Zubiri va ser excomunicat!), se l’ha qualificat posteriorment de “Syllabus del papa Pius X”, per referència a l’altre Syllabus errorum (l’autèntic, de 1864), del papa Pius IX, que el Cardenal Antonelli envià a tots els bisbes juntament amb una comunicació a la qual hi havia la llista de tesis (filosòfiques i teològiques) condemnades per la Santa Seu.

Des del punt de vista de l’homo politicus, el més remarcable del Syllabus errorum és la gran trinxera que obria entre el catolicisme i el sistema polític liberal, trinxera que, uns anys més tard, el prevere Fèlix Sardà i Salvany concretà en la seva famosíssima obra El liberalismo es pecado (1884), que pretenia conduir els catòlics a una mena d’acció revolucionària (de fet, reaccionària) contra les institucions de l’Estat liberal, convençut que era necessari provocar els poders constituïts perquè, d’aquesta manera, es desvelava el seu caràcter d’enemics del catolicisme. Calia, per tant, destruir les institucions liberals existents (Govern, Parlament, Constitució…) per poder assolir “el bé suprem”.

L’important a destacar és que, des del punt de vista de Pius IX, només era lícit utilitzar la religió per a fins polítics des d’aquest horitzó (revolucionari/reaccionari). I això va fer que es monopolitzés el catolicisme donant-li un color extraordinàriament sectari. A Espanya, l’encarregà de dur a terme aquestes tesis la facció del carlisme capitanejada per Cándido Nocedal (1821-1885), l’home que, instaurat el règim de la Restauració, fundà la Comunió Tradicionalista, i volgué fer un vertader monopoli de la religió, valent-se d’ella perquè prevalgués el principi que no hi ha més catòlics que els afiliats al seu bàndol i que aquests eren els únics que sostenien el moviment religiós a Espanya. Per tant, tots els catòlics -també els bisbes!-, havien de sotmetre’s al cap del partit carlista. Així ho deduïa, si més no, Nocedal de les paraules del Papa Pius IX, a les quals els carlistes van veure sempre l’aprovació dels seus comportaments i l’elogi de les seves obres en favor del catolicisme.

El canvi radical de criteri provingué de Lleó XIII, que alterarà aquest posicionament i demanà presència de l’Església a l’escola i a l’acció social. Des d’aleshores, la defensa dels drets del catolicisme s’havia de plantejar per mitjans legals. Aquesta va ser la tesi que Lleó XIII proclamà a la gran encíclica Immortale Dei (1885), on el papa contradeia la doctrina de Pius IX i deixava clar que els catòlics, en els afers públics, podien sostenir “una honesta diversitat d’opinions”.

L’octubre de 1890 se celebrà a Espanya el II Congrés Catòlic. En aquest, els bisbes ratificaren la participació dels catòlics en la política, fins i tot en els casos en què haguessin d’acatar una constitució no conforme als principis de l’Església, sempre que no aprovessin el que en aquesta hi havia de dolent i es limitessin a treballar per a transformar la gestió de les institucions i posar-les al servei del bé públic. Era, sens dubte, un gran pas endavant, per més que el seu successor, Pius X, disset anys més tard insistís encara en la condemna del “modernisme”.

Avui, a la llum del Concili Vaticà II, l’Església pensa sortosament d’una altra manera. Com explicava Mons. Georg Gänswein, Prefecte de la Casa Pontifícia y ex secretari particular del papa Ratzinger, el cristianisme que proposà Benet XVI (i segur que també el del papa Francesc es mou en aquesta línia) no eximeix els fidels de comprometre’s en política, ni els permet tampoc privar-se de l’ús de la raó, amagant-se darrere d’un principi d’autoritat o atrinxerant-se en preceptes o manaments religiosos. Què lluny queden, doncs, el Syllabus i el Jurament antimodernista! Per la confiança que posa en la possibilitat que el diví, com a Logos, pugui ser trobat mitjançant la recerca racional de la veritat, Benet XVI no dubta a exigir dels creients que participin en el diàleg públic democràtic amb instruments universals i accessibles a tots. I cita aleshores com a instruments universals la raó i la naturalesa, en la seva correlació. Des d’aquesta perspectiva, parlar de religió en l’espai públic no suposa, per tant, com de vegades erròniament es presumeix, introduir un principi fideista en el diàleg democràtic, ni implica tampoc recórrer mecànicament a preceptes religiosos com a font per a la regulació dels problemes socials, polítics i jurídics.

Estem, doncs, gràcies a Déu, a les antípodes del Syllabus i de la Pascendi.

Anuncis

Herrero de Miñón i la “mutació informal” de la Constitució

22 gener 2017

El meu article de diumenge passat (“¿Té encara solució el problema de Catalunya?”) qüestionava un aspecte del sistema constitucional espanyol: aquell que va permetre que el Tribunal Constitucional pogués declarar la inconstitucionalitat d’un Estatut proposat pel Parlament autonòmic, aprovat pel Parlament de l’Estat i sotmès després a un referèndum favorable de la ciutadania.

Aquest fet cabdal, juntament amb la incapacitat del Govern i de la majoria de partits estatals per comprendre que un pas imprescindible (no sé si suficient) per resoldre el problema de Catalunya, sens dubte el més greu que té avui Espanya, és reconèixer constitucionalment la identitat diferenciada que aquesta reclama, m’empeny a considerar que són bàsicament aquests dos fets els que més han accelerat el procés de desafecció que es viu en aquella comunitat autònoma fins al punt que ha provocat que l’independentisme hagi passat del 15 per cent al 47 per cent en poc temps.

¿Hauria i podia haver actuat el Govern i el Tribunal Constitucional d’una altra manera? Jo penso que sí, convençut –amb Herrero de Miñón- que més que pugnar per noves fórmules constitucionals (tot i que modificar la Constitució no hauria de ser tampoc un problema insalvable), el que ens cal és que, tant el Govern com el Tribunal Constitucional, adoptin una praxi diferent en l’aplicació del bloc de la constitucionalitat.

De tota manera, ni que sigui per posar un exemple d’actuacions que han tingut un desplegament força distint del que han dut a terme fins ara el Govern de l’Estat i el Tribunal Constitucional espanyol, em referiré a un cas que succeí a França poc temps després d’aprovada la Constitució de la V República, obra, com sabem, del general De Gaulle.

La independència d’Algèria (1962) tancava –quatre anys després d’aprovada la Constitució- el més greu problema que va viure la República aquells anys, alhora que suposava també la consolidació d’aquesta. Per això mateix, De Gaulle va aprofitar l’ocasió per dur a terme una de les seves idees més estimades: completar la configuració del President de la República com a àrbitre nacional mitjançant la seva elecció directa pels ciutadans. I això va donar lloc a la primera gran reforma constitucional.

Val a dir, però, que no tothom hi estava d’acord, ja que molts van considerar que l’elecció directa del President de la República suposava una vulneració del consens sobre el qual s’havia elaborat la Constitució de 1958. D’aquí que sorgís una veritable “coalició del no”, en la qual, al costat de l’oposició de l’esquerra, van confluir no pocs personatges de relleu provinents d’altres famílies polítiques. Però el més sorprenent és que De Gaulle, aferrat al procediment de reforma constitucional (art. 89 de la Constitució), va sotmetre directament a referèndum el projecte de llei aplicant l’art. 11 de la Constitución de 1958.

No cal dir que el seu propòsit era evitar el debat parlamentari. I va tenir èxit, ja que, en referèndum, la seva proposta obtingué més d’un 60% de vots favorables. No obstant això, la llei referendada va ser sotmesa al control preventiu del Conseil Constitutionnel (l’equivalent al Tribunal Constitucional espanyol) pel president del Senat, el radical Gaston Monnerville. El problema era certament espinós, ja que l’art. 11 estava pensat per a la aprovació de lleis i no per a la reforma constitucional; però l’assentiment popular obtingut tampoc podia ser fàcilment ignorat. Així les coses, la decisió del Conseil Constitutionnel de 6 novembre 1962 va resoldre la qüestió afirmant que les lleis referendades  -això és, aprovades directament pel poble en referèndum- no podien ser objecte de control de constitucionalitat, perquè “constitueixen l’expressió directa de la sobirania nacional”.

Des de la perspectiva del jurista, convé destacar que el Conseil Constitutionnel es va limitar a declarar la seva falta de competència per enjudiciar una llei referendada. No va dir en cap moment que fos correcte utilitzar l’art. 11 com a via alternativa per a la revisió de la Constitució, cosa que, probablement, hauria pogut dir tot provocant un problema semblant –a nivell de tot l’Estat francès- del que es produí a Catalunya amb un projecte d’Estatut –recordem-ho- aprovat pel Parlament espanyol després d’haver fet molts retalls al projecte aprovat i presentat pel Parlament de Catalunya, però que, tot i així, va ser referendat majoritàriament pels catalans.

Val a dir tanmateix que el catedràtic de Dret constitucional, Georges Vedel –crític amb el que havia succeït-, va proposar anys més tard que s’introduís el control previ preceptiu de la constitucionalitat dels projectes que s’havien de sotmetre a referèndum, a fi d’evitar l’abús de la crida al poble. De tota manera, el seu informe de 15 de febrer de 1993, no va ser seguit en aquest extrem.

No vull dir amb això que, en termes generals, les qüestions decidides en referèndum puguin obviar tota mena de control jurisdiccional. Als qui tenim una concepció més procedimental de la democràcia ens costa acceptar el principi que, quan el poble parla, pot adoptar qualsevol mesura sense estar subjecte a barreres constitucionals, tot considerant que vox populi, vox Dei. Tanmateix, és interessant veure la reacció del Conseil Constitutionnel francès en aquella data ja llunyana de 1962, que d’alguna manera evità una crisi política de grans dimensions i consolidà la V República.

És probable que no estigui molt lluny de tot el que estic dient el pare de la Constitució i membre permanent del Consell d’Estat, Miguel Herrero de Miñón, quan, en una recent entrevista concedida al diari digital El Español (08.01.17), es mostra més decidit a reformar determinades institucions que a reformar la Constitució –reforma que sempre exigeix un gran consens previ entre els qui l’han de dur a terme, cosa que, ara, en el dividit, esquarterat i enfrontat panorama polític espanyol sembla impossible-, i afirmi que “de vegades es pot mantenir el text constitucional modificant el seu significat pràctic”.

D’això ell en diu “mutació”, cosa que –argumenta- s’ha fet a tots els països civilitats: Estats Units, Gran Bretanya (més que a cap altre lloc), Alemanya, Àustria, Itàlia, França… A Itàlia –comenta Herrero de Miñón- el fet que el president de la República tengui més o menys poders no depèn tant de la lletra de la Constitució com de la interpretació i del costum que s’ha creat a l’empara d’aquesta. És –diu- una manera de desdramatitzar els processos de revisió constitucional; en lloc de fer-ho per una reforma formal, ho han fet per una mutació informal. ¿Per què no ens ho plantegem també a casa nostra?

Les responsabilitats per l’accident del Yak 42 tretze anys més tard

15 gener 2017

En una de les cartes que habitualment adreçava al director del diari a la secció que va ser antecessora d’aquesta que avui el lector té a les mans, l’1 de juliol de 2004 vaig escriure el següent en relació a l’accident del Yak 42: “Jo comprenc que les circumstàncies en què va haver de treballar el govern no foren gens favorables, però els resultats de les investigacions que s’han dut a terme darrerament per insistència dels familiars de les víctimes que (tot s’ha de dir) han trobat un camí força planer per part del nou responsable del ministeri de la Defensa (em referia al ministre Bono, que feia poc havia assumit la cartera de Defensa amb els socialistes), ens porten a la conclusió que Trillo i el seu equip actuaren, com a mínim, irresponsablement.

L’endemà de l’accident (29/5/2003) alguns membres de les seixanta-dues famílies afectades, mostraren ja els seus dubtes i el seu malestar pel tractament que el Govern donava a la desgràcia. Trillo va arribar a dir que l’avió ensinistrat havia passat una “revisió completa”. I uns dies més tard, el Govern suspenia “amb caràcter immediat” els contractes amb l’empresa britànica Champan Freeborn a través de l’Agència Namsa, de l’OTAN. Però l’interès per a tirar terra sobre aquest assumpte fou gairebé total, fins al punt que les famílies es van veure en la necessitat d’organitzar-se en un intent de trobar empara als tribunals, empara que no van obtenir atès que, tant la Fiscalia de l’Audiència Nacional com la jutgessa Teresa Palacios argumentaren la seva incompetència al·legant que l’accident havia tingut lloc fora d’Espanya.

Cap al mes de febrer d’enguany (2004), sorgiren noves contradiccions entre el que Trillo havia dit i els nous detalls que anaven coneixent-se respecte de la perillositat de la flota contractada. I fou un cop els familiars consideraren exhaurides totes les vies ordinàries, que aquests acudiren a la prova de l’ADN. Es tractava de saber si els morts que havien enterrat eren o no eren els seus familiars. Trenta set persones van partir cap a Istanbul el passat 17 de maig, en un viatge desesperat per trobar una resposta. I la van trobar. Tu coneixes, amic director, els resultats provisionals d’aquesta investigació, perquè els ha escampat la premsa. I són aquests: Sembla que, com a mínim, 22 dels 62 militars morts en l’accident del Yakovlev a Turquia no estan enterrats en els fèretres que duen el seu nom. ¿Et sorprèn, doncs, que els seus familiars, indignats, hagin demanat que l’exministre de la Defensa, Federico Trillo, renunciï a l’acte que ostenta avui com a diputat? ¿Et sorprèn que una de les vídues vagi denunciar públicament i entre llàgrimes, la “covardia” i el “silenci” dels companys militars del seu marit mort?

Doncs bé, si això no et sorprèn, ¿pot sorprendre’t que, amb aquest panorama –que pot notòriament complicar-se si la Fiscalia General de l’Estat acaba intervenint, cosa que no seria gens estranya- el ministre hagi volgut treure’s de damunt tot allò que d’alguna manera podia relacionar-lo amb el govern del seu antecessor en el càrrec?

A mi no em sorprèn. I l’únic que realment no puc acabar d’entendre és que el ministre Bono s’hagi entestat a dir que la substitució de la cúpula militar no té res a veure amb l’accident del Yakovlev.”

Fins aquí la citació de 2004. Doncs bé, inesperadament, la qüestió ha ressorgit a la premsa i a la vida real del país a causa d’un dictamen del Consell d’Estat, que aquest ha elaborat com a conseqüència d’una reclamació patrimonial contra l’Administració a causa de l’accident.

Son sorpreses que té la política que, de vegades, sense saber molt bé per què, destapa de sobte una qüestió que estava enterrada i que semblava ben morta, però que, de cop, podem observar que no ho estava i que, si bé s’havia tancat en el camp judicial, és clar que s’havia tancat malament. No hi ha dubte, per tant, que l’accident del Yakovlev és un d’aquests casos mal tancats que ens mostren a ulls clucs que ni l’Administració va tenir el mínim de sensibilitat exigible a l’hora de depurar responsabilitats, ni l’actuació judicial va ser tan profunda i acurada com hauria estat desitjable.

Amb el canvi del Govern (que passà del PP al PSOE uns mesos després de l’accident) els socialistes van prendre algunes decisions comprensibles, com la destitució de la cúpula militar, encara que, probablement, no eren aquells generals els últims (i principals) responsables de la desgràcia, però poc podia fer més el ministre Bono quan Trillo i els populars ja havien abandonat el poder a conseqüència de les eleccions perdudes.

El que sorprèn ara és que, davant aquest revifament de la qüestió a conseqüència d’aquest dictamen elaborat pel màxim organisme assessor del Govern, Trillo i Rajoy hagin mostrat d’entrada la mateixa insensibilitat que aleshores, mirant de tirar pilotes fora i recordant que les responsabilitats estaven ja substanciades per la justícia, quan –deixant les qüestions penals de banda (no és la seva competència)- el dictamen del Consell d’Estat declara sense embuts que s’observa una actuació negligent en el ministeri de Defensa en tot el que fa referència al lloguer de l’avió sinistrat i a la nefasta política que va dur a terme en la repatriació i la identificació dels cadàvers.

Ja sigui perquè té un altre talant o bé perquè la reacció inicial de Rajoy i de Trillo havia estat tan desafortunada que de cap manera es podia subscriure, la ministra Cospedal –titular avui de Defensa- es mostrà més sensible que els seus companys de partit en reunir-se novament amb els familiars dels 62 morts. És cert que no demanà perdó formalment al·legant que “l’informe del Consell d’Estat no dóna noms ni culpa ningú”, però poques hores més tard, en unes declaracions fetes a COPE, considerà que el més rellevant 13 anys després de l’accident del Yak-42, era que el ministeri canviava “la línia tradicional” adoptada en aquesta qüestió i acceptava les conclusions del dictamen del Consell d’Estat que responsabilitzava el Ministeri de Defensa del que va succeir. “Hi ha una responsabilitat objectiva que cal reconèixer i crec que ha de ser així”, afirmà la ministra, per més que advertí que aquest informe no era vinculant –molt pocs del Consell d’Estat ho són-. Tanmateix, ella havia decidit seguir-lo i “canviar”, per tant, la posició que havia estat l’oficial del Ministeri. “Obviar que hi ha una relació entre com funciona la Administració i el tràgic succés és una cosa que a tothom li sorprendria”, va dir a quatre dies de comparèixer a petició pròpia a la comissió de Defensa per parlar sobre aquesta qüestió (la compareixença serà demà dilluns).

No hem de menystenir, doncs, l’actitud de la ministra que, pel que hem pogut comprovar, ha fet canviar els plans inicials de Rajoy que, en acceptar finalment el criteri de Cospedal, ha provocat la dimissió immediata de Trillo, a pesar que aquest, incapaç d’acceptar el seu error, ens ha volgut fer creure que abandonava l’ambaixada de Londres perquè havia demanat el relleu feia temps.

En el fons, és una victòria (pírrica) de la justícia i ens n’hem de felicitar. Però hem de reconèixer també que  arriba tard, ja que tot el que, en relació a l’accident del Yak 42, va fer el Govern de José María Aznar (aquest que ara des de la selva atalaia de la FAES ens dóna lliçons de com governar el país), va ser  un nyap. Més encara, un escarni a les víctimes.

 

 

¿Té encara solució el problema de Catalunya?

8 gener 2017

Hem iniciat el 2017 després d’un any en què Espanya ha viscut un temps inèdit, amb un govern en funcions davant la manca d’acord de les forces polítiques. I això mentre a Catalunya es desplegava tot un repte que ha concretat el president Puigdemont en el seu discurs de cap d’any amb la promesa de fer, tant sí com no, un referèndum d’autodeterminació. Primer –diu- intentaran pactar-lo amb l’Estat i, si aquest no s’hi avé, aleshores el convocaran de manera unilateral emparant-se en la seva pròpia legislació, que, segons asseguren tots els independentistes, ve avalada per la democràcia.

No es pot en un article explicar com i per què les coses han evolucionat fins aquest punt, sembla que de no retorn, però que difícilment potser també de sortida, perquè ni l’Estat pot accedir al repte sense trencar els principis constitucionals, ni els catalans poden afirmar que s’emparen en la legalitat i en la democràcia perquè aquest argument és contrari als principis bàsics del constitucionalisme instaurat a Europa des del final de la Segona Guerra Mundial, que es fonamenta no sols en el principi democràtic, sinó també en l’Estat de Dret. I en tots aquests sistemes, la democràcia s’exerceix dins els procediments legalment previstos. S’exerceix, doncs, en marc de les normes constitucionals. I ara per ara, ex Constitutione, un referèndum vinculant sobre la independència és inviable.

Per molt que ho vesteixin bé els catalans, aquest referèndum versaria sobre la secessió d’una part del territori del Regne d’Espanya, i això ho prohibeix l’article 2 de la Constitució quan proclama emfàticament el caràcter “indissoluble de la unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. I si bé és cert que aquest article es podria modificar, tinc la impressió que l’independentisme no té cap intenció d’esperar que la reforma es produeixi. Reforma que, d’altra banda, és avui inviable perquè hi estan en contra la majoria de forces amb representació parlamentària. Fonamentalment, Partit Popular, PSOE i Ciutadans.

És probable que, a l’eix d’aquesta deriva que ningú no sap com pot acabar, tret d’estar segurs que ha d’acabar malament (encara que no sabem quin serà el grau de la malesa), hi ha aquella desgraciada sentència del Tribunal Constitucional que retallà l’Estatut de 2006 després que el Parlament Català i el Parlament Espanyol haguessin arribat a un acord sobre el text final que se sotmetria a referèndum i que, un cop sotmès a l’aprovació ciutadana i aprovat, el Tribunal Constitucional va retallar. La decisió va ser legítima i ajustada a dret, però reflectia un gran defecte del sistema, ja que no és de rebut que es pugui convocar la ciutadania a emetre una decisió sobre un text discutit, consensuat i aprovat pel Parlament de l’Estat sense estar segurs de la legalitat de la proposta. Allò va ser, de fet, una burla a la ciutadania catalana, i la gent no va entendre aquell veredicte –certament no era entenedor-, que va tenir com conseqüència la pèrdua de credibilitat a Catalunya del Tribunal Constitucional i també del sistema legal espanyol que el sustentava.

¿Hi queda encara algun camí per redreçar la situació? Difícilment n’hi ha cap de viable, perquè si bé no hi ha dubte que la Constitució pot ser reformada, i a pesar que s’han formulat propostes des del meu punt de vista molt raonables per intentar reformar-la –aquest seria el cas de la feta per Miguel Herrero de Miñón, d’establir una Disposició Addicional específica que integrés, sota el paraigües constitucional, la singularitat política de Catalunya-, el camí no té un fàcil accés perquè caldria iniciar el procediment de l’article 167, que exigeix l’acord d’una majoria de les tres cinquenes parts de cada una de les cambres (ja mala d’obtenir), tenint en compte que aquest mateix article estableix la possibilitat de sotmetre aquest acord a referèndum del poble espanyol sempre que ho demani una dècima part dels membres de qualsevol de les cambres. I tots sabem que aquest deu per cent sorgiria i que, una reforma d’aquest calat per a Catalunya provocaria un enorme refús que podria exhibir una campanya del “no” impulsada per l’anticatalanisme, que és un corrent de gran amplitud a l’Estat espanyol.

El problema no és, però, tan sols aquest, perquè em fa l’efecte que la majoria absoluta que conforma l’independentisme a l’actual Parlament de Catalunya no té tampoc interès a propiciar cap mena de reforma constitucional espanyola. Si l’any 2012 això encara era possible, la negativa de Rajoy a considerar una excepció al sistema de finançament establert i la bel·ligerant actuació posterior del Govern contra les disposicions que emanen de les institucions catalanes ha conduït molts nacionalistes catalans, que no eren pròpiament independentistes, a emprendre el camí de la ruptura amb Espanya i, per tant, aquests –encara que no sé fins a quin punt són prou conscients del terra llenegadís que trepitgen- han abandonat ja la idea d’esperar un acord que, si bé ara han formulat com a desideràtum (diuen que, abans de procedir unilateralment, primer intentaran acordar el referèndum amb l’Estat), mai no el podran dur a terme, perquè ni el Govern de l’Estat ni el Parlament espanyol hi poden accedir, per la simple raó que la Constitució vigent el fa impossible. En realitat, un referèndum vinculant només es podria intentar després d’una gran i radical reforma constitucional. I tot sabem que aquesta reforma implica trobar un consens que li doni legitimitat. Cosa que, avui –amb molt de sentiment ho he de dir-, em sembla impossible.

Algú ha afirmat que, només trencant aquest monolitisme de la majoria independentista que mostra l’actual Parlament de Catalunya, seria possible avançar pel camí de l’acord, però a mi em sembla que aquest trencament és ja difícil d’aconseguir. Més fàcil hauria estat, segurament, evitar que l’acord per la independència s’hagués produït, cosa que potser hauria esdevingut possible si el Govern espanyol i alguns partits majoritaris no haguessin provocat aquella actuació desafortunada del Tribunal Constitucional, i si no s’haguessin mostrat incapaços de veure que l’encaix de Catalunya a Espanya exigia revisar el sistema constitucional vigent. I quan parlo del “sistema” no em refereixo només al finançament (que potser és tant o més injust per a valencians i balears que per als catalans), sinó a moltes altres qüestions, com les referents a la llengua, a la cultura, al dret, a la representació exterior i a tantes altres matèries que per a ells –vull dir per als catalans- tenen més importància de la que els en donem nosaltres. I, en definitiva, perquè ells –els catalans- senten (no sé si majoritàriament, però sí com a mínim ho sent una gran massa) la necessitat de governar-se per ells mateixos i tenen una “voluntat de ser” que d’altres regions o nacionalitats espanyoles no tenen en el mateix grau.

El professor de Carreras ha dit que la qüestió catalana no es resoldrà amb una reforma de la Constitució sinó amb una derrota del nacionalisme a les urnes. Dubto que la cosa sigui tan simple. És evident que una derrota trauria força als qui avui estan sotmetent l’Estat a una mena de xantatge que no té una sortida fàcil, però el problema de Catalunya és real, ve de lluny i compromet molta gent (independentistes i no independentistes). I els espanyols que no el comprenen (ni el volen comprendre) s’equivoquen si pensen que se’l podrà ofegar a cop de sentències judicials o d’accions repressives. Ara que, també s’equivoquen els catalans quan opten per trencar els motlles a la brava, ignorant que no tenen una majoria tan qualificada que no admeti discussió, i ignorant també que el principi democràtic derivat del Parlament de Catalunya té –vaja, neix- d’una legitimitat que només li dóna la Constitució espanyola de 1978 i l’Estat de dret.


%d bloggers like this: