Josep Maria Quintana

José María Aznar, l’home del purisme i de la confrontació amb l’adversari per cohesionar els seus, va pronosticar que els catalans es dividirien primer entre ells i que, per tant, l’Estat espanyol (del qual ell se sentia garant absolut) no calia que fes res tret d’estar vigilant i duent sense contemplació al Tribunal Constitucional tot allò que, procedent de Catalunya, fes olor de secessionisme.

De fet, és el que Rajoy ha dut a terme des que governa. Ben secundat per la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, pel ministre de justícia, Rafael Catalá (ben curiós, per cert, el seu llinatge) i pel que Enric Juliana ha denominat la “Brigada Aranzadi”, Rajoy ha optat per l’immobilisme absolut del statu quo, o el que és el mateix: pel “no a tot”. Primer a la demanda que (2012) Mas li va fer d’un règim especial integrat en l’actual Constitució espanyola, i després, un cop el president de Catalunya s’ha envestit inútilment contra el mur del govern central i s’ha llençat a la piscina de l’independentisme sense flotador, duent als tribunals totes les accions de l’executiu i del parlament de Catalunya que fossin sospitoses. De fet, no sols està omplint de recursos el Tribunal Constitucional, sinó també el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al qual ha demanat que es condemni penalment Mas, Rigau i Ortega per haver propiciat la “consulta alternativa del passat 9 de novembre”, la qual cosa –si la condemna es produeix mitjançant una sentència ferma- pot implicar la inhabilitació d’aquests polítics i, per tant, la impossibilitat que siguin candidats a les eleccions previstes per al 27 de setembre, ja que aquestes, siguin o no de fet plebiscitàries, de dret són –seran si s’arriben a fer- eleccions autonòmiques, per tant, eleccions que es regulen per normes sotmeses a la Constitució que garanteix l’Etat espanyol i els Tribunals espanyols de justícia.

Aznar creia (i Rajoy l’ha seguit aquest postulat sense fissures) que a l’enemic –i Mas és l’enemic- no se li ha de donar ni aigua, perquè una actitud moderada i dialogant amb aquest es veuria com un signe de debilitat que podria provocar una escissió de l’extrema dreta que faria perdre al PP per sempre més l’hegemonia en el seu camp ideològic, un camp molt vast que, no ho oblidem, inclou des dels moderats liberals fins a la dreta més reaccionària. En això radica, per cert, la seva força –en aquesta unió circumstancial de tanta gent-, encara que també en això radica la seva debilitat, perquè, tenint tanta –i tan variada- gent dedins, li és molt difícil trobar companys que pactin amb el PP a fora.

Ara bé, s’està complint la tesi d’Aznar? S’està dividint el catalanisme polític? Si observem les coses superficialment podríem dir que sí, perquè Mas fracassà en l’intent de fer una llista única de partits que englobés, per tant, l’Esquerra Republicana de Junqueras i també la CUP (fins havia estès la convidada als altres partits que havien votat a favor del dret a decidir, com el PSC o IU-Verds), i fa només una setmana que acaba de partir peres amb el seu soci de tota la vida, Unió Democràtica de Catalunya, que ja ha decidit que anirà sol a les eleccions del 27-S.

Tanmateix es pot fer una altra lectura del que està succeint, sense menystenir tampoc el que acabo d’escriure. Ho dic perquè, si bé és cert que Mas no ha aconseguit el seu propòsit inicial (la llista unitària de partits), el que sí ha aconseguit és clarificar les coses, fins al punt que, amb la seva actuació (a la qual ha contribuït l’actitud sempre negativa i bel·ligerant del govern de l’Estat), haurà fet que les properes eleccions –diguin el que diguin Rajoy, Sáenz de Santamaria, Sánchez o Rivera) seran de fet plebiscitàries i deixaran les terceres vies absolutament fora de joc.

És segur que, formalment, al 27-S hi haurà candidatures diverses carregades de matisos (per exemple la d’Unió, la del PSC o la d’IU-Verds), però l’elector serà conscient que l’únic que realment es juga a aquestes eleccions és el “sí” a la independència (trencant després, si cal, la legalitat) o bé el “no” a aquesta en termes absoluts. I Mas, amb la seva estratègia de trencar amb Unió i de sol·licitar a la societat civil que d’alguna manera es comprometi i, si és que ho vol, fins i tot encapçali una gran candidatura del “sí”, ha posat en marxa una maquinària que converteix les eleccions del 27-S en netament plebiscitàries. No em sorprèn, per tant, que la seva proposta de transformar “la llista del president” en “una llista amb el president” (tingui o no èxit aquest oferiment) hagi posat nerviosa l’Esquerra Republicana i hagi també comportat una crítica dura i ràpida de la CUP.

Té raó, doncs, Puigverd quan ens diu que, uns mesos abans del 27-S, podem ja donar per fet que els partidaris del “procés” han acabat imposant la seva estratègia. No sabem si aquests guanyaran o perdran electoralment (això ho sabrem el dia de les eleccions), però no hi ha dubte que el seu relat és el que ha acabat triomfant: les eleccions de finals d’estiu seran plebiscitàries. Per tant, la introducció de matisos, de cauteles, de discrepàncies o de notes a peu de pàgina del procés no ha servit de res. La lògica del factor binari ha avançant i tothom, de grat o per força, s’haurà de posicionar en un o altre bàndol.

Diu Puigverd: “Els partits que intentin eludir el dilema plebiscitari durant la campanya quedaran en fora de joc. Hi quedarà fins i tot el nou eix social que volen construir Podem, ICV i les plataformes. La lògica binària s’imposa: a favor o en contra. El pol so­biranista, dirigit per Mas, ha anat provocant el creixement del pol antagònic que, previsiblement, estarà dirigit per Rivera, el qual, malgrat que acollirà vots catalanistes, tampoc no està disposat a matisar o a moderar el seu rumb. El mateix podem dir dels actors secundaris de cada pol: PP, d’una banda; ERC i CUP, de l’altra”.

Tenim, doncs, que –ves per on!- Mas haurà acabat per seguir els passos d’Aznar. No exactament per donar-li la raó en aquell pronòstic divisori del catalanisme, sinó en el de posar en marxa la maquinària de la confrontació. Ja que serà aquesta confrontació la que, sens dubte, presidirà les eleccions del 27-S. Per tant, els agradi o no als mentors de la Brigada Aranzadi, aquell dia els matisos desapareixeran i els ciutadans de Catalunya acudiran a les urnes amb una papereta que, favorable a una o altra llista, esdevindrà una papereta indubtable del “sí” o del “no” a la independència.

De tota manera, el que  em sembla més curiós –per original i perquè desquadra una mica el plantejament inicial d’Aznar- és que, probablement, no serà Rajoy sinó Rivera el que, a Catalunya, marcarà clarament i prioritàriament la posició del “no”, perquè Rajoy ha perdut la davantera de l’espanyolisme en aquell territori, de la mà de la impresentable Alicia Sánchez Camacho. A les eleccions del 27-S la marca de l’espanyolisme correspondrà a Ciutadans.

Basta que donem una lleugera ullada al mapa electoral municipal i autonòmic que deriva de les eleccions del 24-M per veure un món que està canviant (encara que no sé si de manera inexorable). I no ho dic només perquè les dones -aquest cop més que mai- han anat desbancant els homes dels seus rols tradicionals de poder, sinó perquè aquestes dones triomfadores representen alhora un canvi radical de com es feien les coses fins ara i han assumit un rol que, fins fa poc, era imprevisible.

Barcelona i Madrid són, segurament, els casos més emblemàtics d’aquest canvi radical (també Maó, dins la nostra petitesa, en podria ser un altre), però ho són no només perquè al capdavant d’aquesta nova manera d’actuar políticament hi trobem tres dones (encara que, per se, també això és significatiu) sinó per com han assolit aquestes dones el poder: empeses per unes plataformes electorals que, si bé no són del tot alienes als partits polítics, és evident que no han estat aquests els màxims responsables del seu èxit electoral, ja que les seves victòries s’han degut a un conjunt de coses diverses, d’entre les quals voldria destacar la personalitat de les candidates, la trajectòria social i el compromís ètic d’aquestes o dels moviments on han treballat, la desconfiança global i generalitzada dels ciutadans en els partits que, per contra, ha esdevingut confiança esperançada en uns moviments nous més lligats a la gent que a les idees etiquetades (i poc creïbles) de les forces polítiques tradicionals, i les propostes concretes i fàcilment comprensibles que s’han fet denunciant qüestions flagrants i sensibles com, per exemple, els desnonaments, les rotondes, la corrupció organitzada, etc. etc.

Que remarqui en primer lloc els èxits de les dones que s’han presentat per Madrid, Barcelona o Maó no implica que tregui cap mèrit a candidates com Francina Armengol, Coia Sugrañes, Joana Gomila, Susana Mora o Maite Salord, encara que, sempre des del meu punt de vista, aquestes darreres no signifiquen el mateix que, a les passades eleccions, han significat Manuela Carmena, Ada Colau o Conxa Juanola, perquè aquelles s’han mogut dins l’ordre tradicional dels partits, i potser només Maite Salord podria reivindicar alguna semblança amb Carmena, Colau i Juanola en el sentit que el col·lectiu que representa –MES- té alguna connotació amb els moviments que han triomfat a Madrid, Barcelona o Maó, cosa que no es pot dir del PSOE, del PP o del PSM.

Però el més significatiu des del meu punt de vista, no és que aquestes eleccions hagin significat el que podríem dir la consagració de la dona en el poder municipal, insular o autonòmic –que no és poc!-, sinó que hagin esdevingut l’eclosió d’uns moviments populars i socials (Ara Maó, Ahora Madrid, Barcelona en Comú, Compromís, Junts per Lô, Volem Sant Lluís, Més per Menorca, Gent per Ciutadella, etc. etc.), que –victorioses o perdedores (però moltes victorioses) revelen una desconfiança enorme en els partits tradicionals, desconfiança que han intentat aprofitar alguns d’aquests partits en clara decadència, com els que integraven Izquierda Unida, però també d’altres que sembla que tinguin el vent de cara, com Podemos i, en menor mesura, el PSM, que no han dubtat d’amagar les seves sigles per confondre’s en aquestes plataformes triomfadores a molts llocs (Madrid, Barcelona, Maó…) que, més enllà de l’èxit inicial, hauran de demostrar-nos ara si són capaces de transformar l’esperança i la il·lusió que han despertat en resultats que satisfacin els electors. Perquè no és el mateix prometre una tarifa plana per al transport aeri que aconseguir-la, no és el mateix ser un activista que ser un governant, ni és tampoc el mateix protestar contra els desnonaments que aconseguir que tothom tingui accés a un habitatge digne.

I és molt probable que hagi estat més fàcil treure el PP del govern de les institucions que governar aquestes eficaçment, si tenim en compte que això s’haurà de fer a partir de pactes entre forces que no sempre són partits (vull dir que no són estructures amb una jerarquia organitzada i, en alguns casos, és dubtós que tinguin ideologies fàcilment compatibles), o entre col·lectius polítics que, siguin o no partits (o coalicions de partits), tenen uns mecanismes de funcionament nous, poc experimentats i que encara s’ha de demostrar que funcionen amb eficàcia.

Diguem, però, que aquestes darreres eleccions també han mostrat altres aspectes remarcables: el primer que, a pesar del gran descens que han experimentat els dos grans partits majoritaris tradicionals, PP i PSOE representen encara el 55 per cent de l’electorat espanyol. Per tant, l’ascens de Podemos i de Ciudadanos no ha estat tan gran (encara que sí important i, en alguns casos, transcendent) com en un principi podia semblar (o era fins i tot previsible).

En segon terme, que no serà fàcil per a Pedro Sánchez i per als barons de la família socialista –que han criticat durament el populisme de Podemos durant la campanya- haver de compartir amb aquest el poder a molts municipis i comunitats autònomes (encara que no tenen altre remei que fer-ho per desplaçar el PP del poder a moltes institucions). Més encara, en molts casos la concòrdia serà difícil si no oblidem que l’objectiu de Pablo Iglesias, un cop guanyada l’OPA sobre Izquierda Unida, és seguir restant vots al PSOE i convertir-se en l’alternativa de l’esquerra. Per això, la vella guàrdia del partit està alertant el nou secretari general sobre els perills dels pactes amb Podemos, que podrien ser una mena de “abrazo del oso”, del qual mai no saps com n’acabaràs sortint. A més, un gir forçat a l’esquerra del PSOE permetria a Ciudadanos ocupar l’espai de centre o centre esquerra que, tradicionalment, ha donat la victòria electoral al PSOE i en el qual han situat els electors al partit socialista els darrers vint anys.

Però hem de reconèixer que tampoc ho té fàcil Podemos. És veritat que els resultats obtinguts a les municipals i autonòmiques confirmen una tendència electoral creixent que, a més, els ha donat la clau per apartar el PP del poder en molts governs regionals i ajuntaments. Però tampoc podem oblidar que la seva doctrina fundacional els converteix en enemics de “la casta” que –si ens atenem al seu llenguatge- representa el PSOE (sembla que d’això el PSM se’n salva), i no hi ha dubte que obrir-los totes les portes del poder (per això es mostren tan reticents a entrar a governs presidits per un membre del PSOE) podria influir negativament en el seu electorat.

De tota manera, la paradoxa d’aquestes eleccions és que, essent el PP el partit que ha tingut més vots i, per tant, més regidors i diputats, és també el partit que més poder haurà perdut en convertir-se en una minoria majoritària que, per mor dels pactes postelectorals, no haurà assolit el govern a molts llocs on ha estat la llista més votada. La qual cosa demostra dues coses: la primera, que el PP és un partit que crea rebuig i no aconsegueix aliats (i això és, sens dubte, problemàtic); i la segona, que en un sistema electoral proporcional de llistes com el nostre, no guanya qui té més vots, sinó qui aconsegueix formar govern.

De tota manera, i ja per acabar, diré que, en observar els resultats d’aquestes eleccions, tinc la sensació que estem tancant un món (el que va néixer amb la transició política) que es resisteix a tancar-se, alhora que n’obrim un altre que es resisteix a deixar-se obrir del tot. En definitiva, que si bé podríem assegurar que el món dels vells partits tradicionals està ferit (no sé si de mort, però ferit), del que no estic gens segur és que aquest nou món de les plataformes hagi vingut per quedar-se.

Escric aquest article uns dies abans de la constitució dels ajuntaments i, per tant, desconeixent què haurà passat a tots i a cadascun d’aquests el proper dissabte (ahir per al lector), però, atès que s’ha parlat molt dels problemes que genera el sistema actual d’elecció de batlles (o de presidents de Comunitats autònomes) a partir d’una elecció de regidors o diputats pel sistema proporcional (retocat per la Llei d’Hondt), voldria fer una consideració sobre els diferents sistemes electorals que podrien substituir el vigent avui a casa nostra.

En dissenyar-se el sistema actual, el 1985, ja s’havien celebrat dues eleccions municipals (1979 i 1983), i encara que la UCD i el PSOE plantejaven un sistema diferent del que finalment es va escollir, van acceptar l’esmena que van fer els comunistes a la llei d’Eleccions Locals (avui això seria incomprensible) i s’aprovà que els alcaldes serien escollits pels regidors, i que, només en el cas que amb els pactes no es pogués obtenir la majoria a favor d’un candidat, seria proclamat el número 1 de la llista més votada.

Fa uns mesos, el PP va voler repescar la vella idea de l’UCD d’elecció directa del batlle. I encara que no va desvetllar els detalls de com pensava modificar el sistema, tot indicava que volia mantenir l’actual criteri de llistes tancades i bloquejades, però fent que el partit que obtingués el 40 per cent dels vots assolís la majoria absoluta de regidors i, per tant, es convertís en alcalde qui la presidia.

Des del meu punt de vista, si la hipòtesi que acabo de formular s’ajusta (com sembla) a la proposta que volia imposar el PP, el partit de Rajoy hauria escollit el pitjor sistema d’elecció directa d’alcalde; un idea –l’elecció directa- que tanmateix jo no rebutjo, perquè el sistema actual, proporcional, amb les correccions de la Llei d’Hondt, que deixa l’elecció de batlle als pactes postelectorals que es fan a la cuina dels partits i d’esquena als electors una volta s’han acabat els comicis, a mi no m’agrada prou.

Però què és l’elecció directa? L’elecció directa no és el que sembla que volia imposar el PP. És una altra cosa i es practica als Estats Units, al Gran Londres i a diversos lands d’Alemanya i a Itàlia, des de la greu crisi institucional de 1992-1993. L’elecció directa consisteix a deixar en mans dels ciutadans -en una o dues voltes electorals- l’elecció de l’alcalde. I això implica el vot d’aquest en urna separada de la que elegeix els regidors i comporta un sistema presidencialista. Vegem, però, els supòsits que es podrien contemplar.

Primer supòsit.- Model italià: Elecció directa d’alcalde a dues voltes. Surt elegit el que a la primera treu més del 50%. Si cap dels candidats aconsegueix aquest percentatge, s’ha d’anar a una segona volta amb els dos candidats més votats. Els altres candidats i partits donaran suport a un dels dos candidats o cridaran a l’abstenció, per bé que no tots els seus electors els faran cas. A la primera volta s’hauran votat els regidors en urna separada, i l’alcalde guanyador obtindrà un premi de majoria, per garantir la governabilitat. L’alcalde tindrà un límit de dos mandats. (Aquest model deixa que triïn els ciutadans, no les cuines dels partits d’esquena a l’elector).

Segon supòsit.- Model francès per a les grans ciutats: L’alcalde és elegit pels regidors, però els partits més votats han de passar per una segona volta. Per accedir a aquest ballottage cal traspassar un llindar de vot (percentatge que determina la llei electoral). Només passen uns partits. Els altres hauran de decidir per qui demanen que votin els seus anteriors votants, prèvia negociació amb els finalistes.

Tercer supòsit.- Model francès per a les petites ciutats: els regidors són elegits en circumscripcions uninominals (sistema majoritari). Un candidat ha d’assegurar els vots d’almenys el 25% dels votants registrats de la circumscripció i més del 50% del nombre total de vots efectivament emesos en la primera ronda de votació per ser elegit automàticament. Si cap candidat satisfà aquestes condicions, a continuació, una segona ronda de votació es du a terme una setmana més tard. A aquesta ronda només es presenten els dos candidats que hagin obtingut el major nombre de vots a la primera, a més de qualsevol altre candidat o candidats que hagin rebut els vots d’almenys el 12,5% dels inscrits per votar a la circumscripció. A la segona volta, el candidat que rebi el major nombre de vots (fins i tot de manera simple) és elegit. (Aquest sistema també fa que siguin els ciutadans, no les cuines dels partits, qui elegeixin l’alcalde).

Quart supòsit.- Sistema alemany: L’alcalde i el plenari són triats per procediments molt diferents. L’alcalde és escollit de manera directa pels ciutadans, amb un mandat que pot oscil·lar entre els cinc i els deu anys. A la primera volta cal superar el 50%. La segona volta la disputen el primer i el segon. Guanya el més votat, sense necessitat de majoria absoluta. El ple es renova cada quatre anys, mitjançant un sistema d’elecció proporcional obert a tots els partits. L’alcalde és el director de l’administració local i presideix el plenari, sense premi de majoria. Pot ser un alcalde sense filiació, un ciutadà independent, amb el suport inicial d’un partit. Pot ser que les tensions entre l’alcalde i el plenari siguin freqüents. L’alcalde té l’autoritat del vot directe ciutadà i dirigeix la maquinària municipal; els partits expressen el sentir polític de la ciutat i tenen l’última paraula amb l’aprovació del pressupost. Hi haurà conflictes, però ni l’alcalde ni el plenari poden convertir-se en tirans. Hauran de pactar. Model vigent en alguns lands alemanys. (A les ciutats Estat de Berlín, Hamburg i Bremen, l’alcalde és elegit pel plenari, amb majoria absoluta.)

Cinquè supòsit.- El que sembla que propugnava i volia imposar el PP en solitari: manté tot el pitjor del sistema actual, com les llistes tancades i bloquejades que donen tot el protagonisme a les cuines dels partits. I de fer-se la reforma en els termes que s’havien insinuat, l’únic que s’aconseguiria és que fos elegit alcalde de manera automàtica el cap de llista del partit més votat, sempre que el partit hagués obtingui el 40% dels vots. En aquest cas, el partit rebria un premi de majoria (un determinat nombre de regidors), per impedir la formació d’una majoria alternativa dels altres partits que tindran regidors al consistori.

Aquesta darrera fórmula difícilment es pot considerar regeneracionista, perquè ni obre les llistes perquè els ciutadans triïn els regidors que volen, ni ofereix als electors una vertadera possibilitat d’elegir els seus alcaldes. Estem, simplement, davant una iniciativa d’importància política que podria modificar una de les regles del joc pactades el 1978. I tanmateix, em sembla que el sistema s’hauria de modificar, per bé que hem de tenir en compte que la revisió del sistema proporcional exigeix prèviament canvis a la Constitució.

A la llarga conversa que mantingueren Timothy Snyder i Tony Judt els darrers anys de vida d’aquest historiador i pensador anglès, es fa un llarg recorregut del segle XX i es parla de moltes coses (“Pensar el Segle XX”, RBA, 2012). En un moment donat tots dos aborden el paper de l’intel·lectual (i també del periodista) i Judt apunta que la pregunta inicial per a qualsevol intel·lectual no ha de ser què he de pensar com a intel·lectual americà, o intel·lectual jueu, o qualsevol etiqueta que es pugui posar en un debat restringit. La pregunta és: què penso sobre el problema A, o la decisió B, o el dilema D? L’únic que cal és que la persona sàpiga de què està parlant i tingui alguna cosa a aportar-hi.

I és evident –diu més endavant- que la gent que parla de tot té el perill de perdre la capacitat de parlar de qualsevol cosa. I això perquè el suposat coneixement no consisteix en la capacitat de parlar setmanalment amb soltesa sobre qualsevol esdeveniment públic d’una manera que els lectors s’han acostumat a considerar com una mena d’article intel·ligent; com tampoc el coneixement s’obté per la facilitat de contactes que mostra el comunicador. Aquest seria el cas –molt habitual entre alguns tertulians de les nostres ràdios, que sembla que justifiquin el seu coneixement pels contactes de què disposen: “Tal com el ministre em va dir mentre l’exdona del sotssecretari viatjava al mateix avió que ens duia de Londres a Madrid després del sopar a què vaig assistir al restaurant.., doncs jo sé que…”

Judt creu que la funció cabdal del periodista es desentrellar la veritat; i la de l’intel·lectual (que ho pot ser, és clar, qualsevol periodista), d’explicar què ha anat malament quan la veritat no ha sortit a la llum. I desentrellar la veritat –en el cas del periodista- no significa necessàriament remenar la merda o buscar exclusivament la brutícia sota la suau superfície de les decisions i les declaracions polítiques. Com tampoc la funció intel·lectual comporta –com molt generalment es pensa- inspirar o definir què s’ha de fer en el futur (cosa que ens duu sovint a narratives magnífiques o a grans tòpics morals), sinó dir simplement alguna cosa important, transcendent, que ens faci veure-hi clar.

En realitat, el prototipus d’intel·lectual ha canviat molt en el temps. El típic, posem pel cas, d’entre els anys 1890 i 1940, tenia –diu Judt- la literatura com a feina diürna. Tant si ens fixem en Barnard Shaw com en Emile Zola, André Gide, Jean-Paul Sartre o Stefan Zweig, tots són persones que van aconseguir traduir el seu talent literari en influència de masses. Llavors, entre els anys 1940 i 1970, els intel·lectuals amb un accés i un abast comparable, solien ser científics socials d’un tipus o altre: historiadors o antropòlegs, sociòlegs, a vegades filòsofs. Això va ser conseqüència de l’expansió de l’educació superior i de l’aparició del professor universitari com a intel·lectual. En aquelles dècades, els intel·lectuals eren persones que, molt probablement, tenien com a feina diürna fer classes a la universitat més que no escriure novel·les.

L’augment de professors que feien classes per la ràdio als anys cinquanta a Anglaterra va ser un altre canvi notable. Era una conseqüència del temor creixent que la cultura de masses i l’alfabetització de masses s’havien esgarriat. Aleshores, la majoria de societats avançades eren totalment alfabetitzades, però l’audiència per a un debat públic intel·ligent anava disminuint, per culpa, segons l’opinió de molts, de la televisió, el cinema i la prosperitat intel·lectual.

Aquesta constatació duu Tony Judt a descriure una tercera fase: la de la televisió. L’intel·lectual característic de l’era de la televisió, diu, ha de ser capaç de simplificar. De manera que, de la dècada dels vuitanta en endavant, l’intel·lectual és algú capaç d’abreujar, simplificar i concentrar les seves opinions. I com a conseqüència d’aquest fenomen nou, hem arribat a identificar els intel·lectuals amb els observadors dels afers contemporanis. El pas següent –això ho dic jo- potser serà confondre’ls amb els comentaristes radiofònics. Però quedant-nos en els intel·lectuals –vull dir els veritables-, haurem de concloure que la seva funció i el seu estil són diferent dels de l’època de Zola, o fins i tot de l’època de Sartre o Camus (o d’Aron, per esmentar un intel·lectual conservador, o de Blum, que va ser, a més d’intel·lectual, un home polític). I Internet no ha fet més que accentuar aquest canvi.

Això situa l’intel·lectual que vol ser-ho (ja sigui periodista, escriptor, pensador o científic) davant una disjuntiva important, que assenyala Judt: o bé decideix comunicar-se a través del tipus de revista que va sorgir a finals del segle XIX: el setmanari literari, el mensual polític, el periòdic acadèmic –i en aquest cas només arriba a un públic amb idees afins que s’ha reduït a l’àmbit nacional (o regional o local), per bé que, també en aquests casos, Internet ha contribuït a difondre el missatge-; o bé opta per ser un “intel·lectual dels mitjans”. I això darrer significa que ha d’orientar els seus interessos i comentaris vers el temps limitat d’atenció, cada vegada més reduït, dels debats televisius, de les ràdios, dels blocs, i fins de les curtes i punyents piulades de Twitter.

En definitiva, pot triar entre el món de l’assaig meditat per influir d’aquesta manera en una minoria selecta (amb la qual cosa sol arribar ben poc lluny); o bé es pot adreçar al que ell considera un públic de masses, però de manera atenuada i simplificada. Judt creu –i jo ho comparteixo- que és molt difícil conjugar les dues coses. Més encara, jo crec que, en aquest darrer cas, és molt difícil (per bé que no impossible) mantenir la condició d’intel·lectual.

De tota manera, el que no podem oblidar en un món tan intercomunicat com el nostre d’avui, on els mass-media i els agents econòmics exerceixen una forta pressió damunt els ciutadans per mitjà de la propaganda (de vegades descaradament, i d’altres de manera força més subtil), és que la influència dels intel·lectuals esdevé cada cop més difícil. De fet, sovint, l’única manera de mobilitzar el públic contra els que estan exercint el poder maldestrament és revelant un escàndol, destruint la seva reputació o bé establint un pol d’informació alternatiu.

Ara que, si contemplem el que està passant darrerament al nostre país, i més enllà de l’acció que puguin dur a terme els inefables tertulians que tots tenim al cap –aquests que, acostumats com ens tenen a parlar de tot, ens han pogut fer creure que entenen de qualsevol cosa-, no hi ha dubte que s’han esllavissat entre la gent alguns missatges de sòlida arrel intel·lectual, aquests que, des de la independència de criteri, ens acosten a la veritat (la que el periodista ha de desentrellar) i que, quan no ha sortit a la llum, l’intel·lectual ha d’ajudar-nos a explicar per què això no ha estat possible.