Archive for febrer de 2018

Pérez Royo fa una anàlisi ajustada però no catastròfica del país

25 febrer 2018

Dissabte, 17 de febrer, horabaixa post el sol, un gran nombre de persones vam acudir a la citació que un nou moviment polític, del qual encara en sabem molt poc, havia fet a la concurrència per escoltar una conferència del catedràtic de Dret Constitucional i exdiputat al Congrés per Izquierda Unida, Javier Pérez Royo, el qual, en un discurs brillant sobre una matèria respecte de la qual ha escrit molt i, per tant, té ben assumida, va dir que amb la sentència de 2010 sobre l’Estatut de Catalunya (que ell -i molts com ell- vam considerar errònia), es va rompre el pacte constitucional en desautoritzar el Tribunal Constitucional l’acord obtingut entre el Parlament català i l’espanyol i també el referèndum a què el text consensuat es va sotmetre. De fet, la sentència va espoltrir les dues garanties en què descansava el text estatutari. Per això, d’aleshores ençà, el desordre jurídic és total a Catalunya i ja s’està estenent a tot l’Estat. I aquesta és una de les causes que ha propiciat el contenciós que té Espanya amb Catalunya que -en opinió de Pérez Royo- s’està escampant a tot l’Estat.

El professor va fer una crítica als mecanismes que, a causa de la situació política que va viure Espanya després de la mort de Franco, van condicionar alguns aspectes de la Constitució, mecanismes que -lligats al sistema monàrquic- van fer que recollís una sèrie d’elements-trampa (districtes provincials, mínim de dos diputats per província, mateix número de senadors electes a totes les províncies, llei d’Hondt, etcètera) que han fet decantar la balança vers el bipartidisme i, més encara, en favor de la dreta conservadora.

Però fet aquest diagnòstic, ell va ser menys crític amb la manera com es va configurar i pactar la Constitució que amb la impossibilitat sobrevinguda d’anar modificant-la en el transcurs del temps. I afirmà amb contundència que aquesta negativa per part dels grans partits i, de manera especial, del PP, a modificar la Constitució per a adaptar-la a les noves necessitats (que és el que va fer la Constitució nord-americana i han fet les principals constitucions europees) és una de les grans causes de l’atzucac en què ens trobem avui, i profetitzà que aquest bloqueig serà molt possiblement la causa del fracàs constitucional en un futur a mig termini, perquè totes les constitucions que no es modifiquen i s’adapten a les noves necessitats del país acaben per fer explosió.

Per als qui ja som grans i tenim memòria, diré que l’ambient que es respirava al teatre de l’Orfeó em va recordar el que vam viure als mítings inoblidables de 1976 al Teatre Principal i als desapareguts cinemes Consell i Victòria de Maó, quan la gent contrària al règim -un règim que era una dictadura que no respectava cap dels més importants drets polítics dels ciutadans- estava decidida a deixar aquest enrere i lluitava perquè el país passés a ser una democràcia en tots els sentits: una democràcia moderna i descentralitzada, on ningú no fos reprimit per les seves creences i es respectessin tots els drets fonamentals.

Per les preguntes que es van fer al ponent, tots vam poder constatar que, entre els assistents (si més no entre els que les van formular), hi havia una clara consciència que vivim en un estat essencialment corrupte, regit per un sistema dubtosament democràtic, amb una constitució no homologable a la resta de constitucions occidentals i amb un Tribunal Constitucional venut a la dreta governant; però el cert és que, els que això pensaven deurien sentir-se absolutament decebuts per les respostes, perquè Pérez Royo no va cedir un pèl a la demagògia i -tot mantenint el que havia dit abans sobre la necessitat ineludible de modificar alguns importants aspectes de la Constitució i sobre les terribles conseqüències del seu bloqueig- va defensar aferrissadament aquesta, va assegurar que vivíem en un règim democràtic homologable a la resta de països europeus i afirmà que el Tribunal Constitucional espanyol, tot i que ha comès errors importants -per exemple, el de la sentència sobre l’Estatut de Catalunya de 2010- és un tribunal independent, amb els mateixos dèficits que pugui tenir la Cort constitucional alemanya de Karlsrue o  el Tribunal Suprem dels Estats Units.

Em va agradar molt escoltar això en uns moments en què moltes veus que no van viure el franquisme ni tampoc la transició política d’aquest a la democràcia, transformen el seu desconeixements en una crítica despietada a tot el que van fer les generacions anteriors, i pinten un panorama actual que no s’ajusta a la realitat, com es va veure clarament a les respostes del professor Pérez Royo a la conferència de l’Orfeó. Perquè una cosa és criticar la política del govern de Rajoy i la insensibilitat de la dreta espanyola (en la qual hi hem d’incloure C’s) en matèria social, autonòmica i lingüística (per citar tres qüestions clau avui de la política de dretes) i una altra molt diferent carregar-se el sistema que, amb tots els dèficits que vulguem, no deixa de ser un règim democràtic com l’anglès o el francès.

Som molts els qui, aquests darrers mesos, ens mostrem crítics amb l’actuació dels jutges per com estan actuant respecte del fracassat procés independentista a Catalunya, però això no significa que aquests actuïn a dictat del Govern. Som molts (o potser no tants) els qui creiem que és difícil sostenir que els polítics catalans acusats i empresonats han comès els gravíssims delictes de rebel·lió i de sedició que de moment se’ls imputen, però veurem els resultats d’aquest procés més endavant i potser fins i tot ens endurem alguna sorpresa, com ens l’hem endut amb aquesta darrera sentència del Tribunal Constitucional, que tomba la reforma de la Lomce feta pel Govern de Rajoy i ha dut en orris el projecte del ministre Wert de “españolizar a los niños catalanes”, que és el que ara, sota l’aparença de defensar drets fonamentals, volia intentar Rajoy aprofitant el doll de poder sobre els catalans que li dóna l’aplicació de l’article 155 a Catalunya.

I que ningú no cregui que és fàcil aquesta unanimitat del tribunal en una Espanya que és, en general, incapaç d’entendre cap diferència del que ella considera l’estàndard; en una Espanya on (a causa d’aquesta lluita fratricida entre PP i C’s) l’atac al model escolar català i a tot el que no sigui una defensa a ultrança de la llengua castellana, està adquirint perfils estratègics i dramàtics, i on la secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal, demana mesures immediates i simbòliques que acreditin el castellanisme del PP, abans que aquesta preuada bandera electoral se la quedi Ciutadans, emergent en totes les enquestes.

Que no ens agradi el que fa el PP i pensem -amb raó- que  aquest és un partit amb greus problemes de corrupció política, que ens repugni l’estratègia uniformadora de Ciutadans i la seva incapacitat per entendre la diferència o fins i tot que creguem que allò que han fet els polítics de Catalunya endegant un procés secessionista suïcida que, de moment, no ha aconseguit sinó el contrari del que es pretenia i siguem molt crítics amb les polítiques dels uns i dels altres, això no ens autoritza a dir que l’estructura del país és corrupta, que la Constitució no és democràtica, o bé que el sistema d’immersió lingüística (avalat al seu dia pel Constitucional) contradiu drets fonamentals. I ho dic conscientment, a pesar de les arbitrarietats de Llanera, de la condemna de Valtònic, de les censures d’Ifema a l’art, del segrest del llibre de Nacho Carretero sobre Fariña i de tantes coses més que no funcionen com a mi m’agradaria.

En definitiva: que el sistema constitucional espanyol és, sens dubte, millorable. Però és també homologable. Potser els qui no som homologables són nosaltres, els ciutadans, que ens omplim la boca amb la paraula democràcia i, en el fons, no acceptem res del que no s’ajusti al nostre esquema de pensament.

Anuncis

La proposta de Pablo Iglesias de modificar la Llei Electoral

18 febrer 2018

Pablo Iglesias ha proposat de modificar el sistema electoral canviant la fórmula correctora basada en la Llei d’Hondt per la Sainte-Laguë, la qual cosa mereix un comentari que voldria oferir al lector.

Entre els sistemes electorals mixts, del subgrup denominat de “representació proporcional” (que -no ho oblidem- exigeix per a Espanya la nostra Constitució), el més conegut i millor valorat per la doctrina és el que se segueix per a elegir el Parlament alemany (Bundestag).  Si s’abordés a Espanya una reforma de la llei actual, em sembla que seria més interessant l’aplicació global d’aquest sistema que no optar tan sols pel mètode Saint-Laguë, que és el que aconsella Podemos. Vegem per què.

Com ens ha explicat el professor Vidal Prado, que és un dels principals estudiosos d’aquest sistema electoral alemany, la seva principal característica radica en el fet que cada elector utilitza una sola papereta que conté, però, dos vots: amb el primer vot (Erststimme) dóna suport a un candidat individual en un districte uninominal, i obté l’escó el candidat que aconsegueix la majoria relativa (el mateix que succeeix a Menorca a l’elecció de senador). Amb el segon vot (Zweitstimme) dóna suport a una llista electoral bloquejada de partit, que té com a circumscripció un Estat federat (Land), que seria l’equivalent a una de les nostres Comunitats autònomes (no les províncies que, a casa nostra, conformen els districtes electorals per a l’elecció de diputats), la qual cosa es fa utilitzant un repartiment molt proporcional que no és, sinó, el Sainte-Laguë-Schepers (una variant del Sainte-Laguë, que s’aplica des del 2008 (que distribueix els escons mitjanant aquesta forma que dóna el mateix resultat que l’obtingut aplicant la successió de divisors que comença en 0’5, i segueix per 1’5, 2’5, 3’5, 4’5, etc., de manera semblant a la regla D’Hondt, ja que consisteix a atribuir els escons en disputa en base a la mitjana major, que afavoreix els partits polítics que han obtingut les restes més altes).

A efectes del primer vot, el territori d’Alemanya es divideix en un nombre de districtes uninominals igual a la meitat dels escons que integren el Bundestag (actualment són 299 districtes. A Espanya, si no es modifiqués el nombre de diputats a elegir, serien 175 districtes). Per al segon vot, la circumscripció que s’utilitza és, com ja s’ha dit, el Land en què l’elector està censat (Alemanya té 17 Lands, com Espanya té també 17 Comunitats autònomes), que engloba el districte uninominal en què ha emès el seu primer vot.

Tret que no s’aconsegueixi superar la barrera electoral establerta -d’aquesta en parlaré més endavant-, cada partit obté un nombre total d’escons proporcional als segons vots que ha assolit en el conjunt de la Federació (la qual cosa significa que, aplicant la fórmula Sainte-Laguë, en relació als escons assignats a cada partit, el sistema alemany és absolutament proporcional, ja que aquest sistema dóna una de les proporcionalitats més exactes de tot el món). Això no obstant, en el moment -posterior- de determina la composició nominal de la Cambra (Parlament o Bundestag), tenen assegurat l’escó els 299 candidats personalment més votats en cadascun dels districtes uninominals en què, com hem dit, es divideix el territori de la Federació.

Això significa que els candidats que integren les llistes electorals només poden accedir als escons obtinguts pel seu partit que quedin lliures, o el que és el mateix, que no estiguin ja ocupats pels candidats de la seva mateixa formació política que hagin resultat vencedors en el seu corresponent districte uninominal. Aquesta és la causa que, de forma pedagògica, la doctrina parli d’un “sistema proporcional” (perquè el nombre total de diputats de cada partit és rigorosament proporcional al nombre de vots obtinguts a nivell federal) parcialment personalitzat (perquè els electors decideixen la meitat dels diputats -els 299 que obtenen el seu escó per ser els més votats al seu districte uninominal- mentre que l’altra meitat la decideixen els partits polítics -són els 299 que obtenen el seu escó per formar part de la llista electoral elaborada pel partit-). Com podem veure, el sistema alemany distingeix clarament dos moments successius: en primer lloc, el repartiment d’escons entre els partits polítics que participen a les eleccions, i en segon terme, la determinació dels candidats que ocuparan els escons.

Aquest sistema em sembla molt vàlid, no només perquè, per al repartiment d’escons, s’utilitza la fórmula Sainte-Laguë, com demana Podemos, sinó perquè amb la utilització de la doble papereta (o, si volem ser més precisos, amb la utilització d’una única papereta dividida en dos vots) fa compatible la proporcionalitat (sistema actual espanyol) amb la possible elecció de candidats en districtes uninominals (que és característic dels sistemes majoritaris, com el de França o del Regne Unit). Permet, doncs, la formació de grups parlamentaris sòlids i amb una importància numèrica proporcional als vots rebuts, però alhora perquè permet votar nominalment el candidat preferit a cada districte uninominal (cosa que, a Espanya, no és possible, ja que hem de votar llistes tancades), la qual cosa comporta que, a Alemanya, es dugui al Parlament un cinquanta per cent de persones que tenen el suport directe dels ciutadans. I això perquè els alemanys, a diferència dels espanyols, no voten només “partits”, sinó també “candidats” amb nom i llinatges, cosa que nosaltres (tret del cas de les eleccions de senador per Menorca) tenim vetat.

Per a completar aquest estudi del sistema alemany ens hauríem de referir també a les barreres electorals. Sabem que, a Espanya, si un partit no obté el 3 per cent de vots al districte provincial (parlem d’eleccions al Parlament espanyol) aquells vots no es tenen en compte. En el cas d’Alemanya, la barrera és superior. Assoleix el 5 per cent, però amb una matisació important. Allí, perquè un partit polític contendent en unes eleccions generals tingui dret a participar en la distribució d’escons ha de complir una d’aquestes dues condicions: obtenir, com a mínim, el 5 per cent dels vots (aquests serien els segons vots, que van al partit) en el conjunt de la Federació o, alternativament, haver aconseguit, com a mínim, tres escons directes en els districtes uninominals.

Aquesta barrera mínima (que perjudica els partits petits) és, potser, discutible (com també ho és la del 3 per cent a Espanya), però s’ha establert per motius funcionals i operatius. Però allí, aquesta barrera mínima pot esdevenir inoperant si, com acabem de dir, el partit aconsegueix tres diputats directes. I no és estrany, a la pràctica, que partits polítics que no obtenen el referit 5 per cent a nivell federal, col·loquin diputats al Parlament pel fet d’haver obtingut un mínim de tres diputats directes.

Per acabar diré que qualsevol reforma electoral vol un acord ample (no el de dos partits), perquè marca les regles del joc per a tots. I si a Espanya un dia s’afronta la possibilitat de modificar el sistema, em sembla que valdria la pena pensar amb aquest sistema alemany, amb les correccions que vulguem, però no només amb l’aplicació de la fórmula Sainte-Laguë per al recompte d’escons.

Pablo Iglesias assegura que proposa aquest canvi per afavorir a tots els espanyols, a pesar -assegura convençut- que el seu partit en sortirà perjudicat “perquè Podemos serà la formació política que tindrà un millor resultat a les properes eleccions”. Davant aquesta contundent (i generosa) afirmació, no em faria res recordar-li que no em preocupa gaire que els polítics tinguin un alt concepte d’ells mateixos, però em molesta -i molt!- que prenguin per beneits els ciutadans.

Tomás y Valiente, el papa Francesc i la instrucció de Llarena

11 febrer 2018

Pel que podem observar de l’actuació del magistrat Pablo Llarena, sembla evident que tota la instrucció dels processos contra els polítics catalans detinguts -així com la decisió de mantenir-los en presó preventiva- es fonamenta en el supòsit que han comès el gravíssim delicte de rebel·lió. I el fet d’haver negat la llibertat a Junqueras, Forn i els dos Jordis es deu a aquest pressupòsit, que s’ha reforçat -diu el jutge- a causa del contingut de la ja famosa “Moleskine” que pertanyia a Josep Maria Jové, secretari de la Presidència, on es troba dissenyat tot l’iter de la independència.

Òbviament, li correspon al jutge instruir, i és ell qui disposa de tots els elements per fer-ho. Tanmateix, la resta de juristes podem opinar (encara que el nostre criteri no tingui cap transcendència). De fet, opinar és el que fem als diaris i avui voldria transcriure l’opinió d’una professora que, penso, mereix ser escoltada (no per qui és, sinó pel que diu). Em refereixo a la professora de Dret Penal de la Universitat de les Illes Balears, la doctora Carmen Tomás y Valiente, filla del qui fou president del Tribunal Constitucional, assassinat per ETA.

Transcric simplement un bocí de l’entrevista que va ser publicada al Diario de Mallorca el passat 5 de febrer.

“—¿En Cataluña se ha cometido un delito de rebelión?”

—En Cataluña no ha habido rebelión, porque requiere una violencia que no ha existido y que debería ser contra las personas, no bastan los episodios de fuerza contra las cosas. Es uno de los delitos con penas más graves, y se ha de entender en el contexto de un levantamiento de carácter armado.

—Un juez del Supremo debe saber si hay o no rebelión desde el primer momento.

—Lo cual nos lleva a pensar que no hubo rebelión. Si existía el ‘plan preconcebido’ de que se habla en autos, lo lógico hubiera sido presentar la querella muchísimo antes. No puedo atribuir intenciones, pero se hace una interpretación incorrecta del tipo. Así lo manifestamos 150 penalistas, pero no se nos prestó demasiada atención.

—El ´procés´ transcurre a plena luz del día.

—Y si tan clara estaba la rebelión, es un delito en que el Código Penal contempla los actos preparativos, la ‘conspiración para la rebelión’. Y durante un proceso tan largo, no se interpuso ninguna querella.

—¿El Supremo se guía por criterios políticos?

—No me gustaría poner en mi boca que un magistrado del Tribunal Supremo actúa por motivos políticos, pero ha tirado por elevación. Se ha convertido en jurídico penal un problema político, que no debería solventarse por la vía judicial. Lo ocurrido no es equiparable a la rebelión o golpe de Estado de que se habla, solo está clara la desobediencia.

—¿No es lo mismo Urdangarin que Junqueras?

—A la gente le cuesta entender que un condenado a años de cárcel no ingrese, pero el caso de Urdangarin a la espera de recurso no es excepcional. Igualmente pienso que Junqueras no debería estar en la cárcel. No hay indicios racionales suficientes para la rebelión, y tampoco se da ninguno de los presupuestos de la prisión preventiva, ni riesgo de fuga ni de reiteración. Y lo digo al margen de la simpatía personal por el procés, que en mi caso no es especialmente acusada.

—¿El Constitucional presidido por su padre hubiera dictado unas resoluciones tan extrañas?

—No lo contestaré respecto a la época de mi padre, sería impropio. Yo hubiera deseado que la crisis catalana no se enfocara desde un recurso continuo al Tribunal Constitucional, que debe solucionar o paralizar. Mi idea es que tiene que haber una negociación política.

—¿Se está restringiendo la libertad de expresión?

—La Audiencia Nacional y el Supremo transitan por una senda muy peligrosa en estos casos. Hay que ser extremadamente cuidadosos al castigar delitos de opinión, con la única excepción de la invitación directa a favorecer un clima de violencia. Estoy con la nieta de Carrero Blanco, no es deseable que un rapero esté en la cárcel.”

Deixo al lector que jutgi segons el seu propi criteri. De tota manera, i posats a citar pensaments aliens amb els quals em sento a prop, em referiré tot seguit a una reflexió que féu el papa Francesc respecte de la presó preventiva, aquesta de la qual ha fet ús el jutge Llarena de manera tan contundent com discutible.

Certament que la reflexió del papa no és jurídica, sinó moral, mentre que els jutges s’han de guiar bàsicament per criteris jurídics. Tanmateix, la presó preventiva és una de les eines que, si bé està condicionada per una potent doctrina legal en la seva aplicació (la que cita la professora Tomás y Valiente), el cert és que el jutge que instrueix la causa té un marge important a l’hora d’avaluar els fets. Vet aquí, doncs, que el plantejament ètic no deixi de tenir importància en aquests casos, si més no per als qui creiem que, en la valoració de les penes, aquest plantejament també hauria de tenir-hi un paper.

En un Discurs fet a l’Associació Internacional del Dret Penal el 23 d’octubre de 2014, el papa Francesc va dir: “La presó preventiva constitueix una altra forma contemporània de pena il·lícita oculta, més enllà d’un vernís de legalitat, quan de forma abusiva procura un avançament o bestreta de la pena, prèvia a la condemna, o com a mesura que s’aplica davant la sospita més o menys fonamentada d’un delicte comès. La qüestió dels detinguts sense condemna s’ha d’afrontar amb la deguda cautela, des del moment que es corre el risc de crear un altre problema tan greu com el primer, si no pitjor: el dels reclusos sense judici, condemnats sense que es respectin les normes del procés”.

Certament, les paraules del papa no són definitives ni, menys encara, definitòries del que està passant a Espanya amb els processats pels fets succeïts a Catalunya que sofreixen presó preventiva per decisió del jutge Llarena, però no deixen de fer pensar i aporten llum sobre la matèria. D’aquí que no em sorprengui que organismes independents com la Comissió Europea i el Consell d’Europa dictaminin que, a Espanya, la jerarquia dels jutges no respon a criteris professionals sinó polítics. I això -si s’acabés confirmant- seria molt lamentable.

. . .

P.S. El que he dit en aquest article no es contradiu amb el fet que jo consideri un esperpent tot el que coneixem de l’actuació de Puigdemont a Brussel·les, com també les propostes que està fent als independentistes per a mantenir (fictíciament i il·legalment) la seva presidència a l’exili.

Catalunya entre el seny i la rauxa

4 febrer 2018

Catalunya sempre s’ha mogut entre aquests dos pols. I ha estat bona en els dos camps. A la rauxa modernista va seguir el seny noucentista, i tant un moviment com l’altre van donar grans i reconeguts personatges al món de l’art i la literatura.

Curiosament, avui, la política catalana sembla bascular entre aquests mateixos pols, però amb la desgràcia que es volen practicar a un mateix temps i això no esdevé possible. A més, els representants de cadascuna d’aquestes dues maneres de veure el món són sovint intolerants, bregosos, disposats a criticar l’adversari fins a fer-li treure els colors, i no accepten fàcilment la visió de l’altre, i això que tots sembla que participin d’una mateixa idea matriu: aconseguir la independència per a Catalunya; objectiu, però, que difícilment poden dur a terme ells sols, perquè, al seu país, els independentistes no pesen més que els contraris a la independència, i perquè, estant com està Catalunya inserida dins l’Estat espanyol i, per tant, sotmesa a les lleis constitucionals que el regulen, només en el marc d’aquestes lleis podrien sortir-se amb la seva, i això, ara per ara, s’ha vist que no era possible. No sols perquè la immensa majoria d’espanyols no combrega amb l’objectiu dels independentistes, sinó també perquè els mecanismes de poder de l’Estat (Govern, Parlament, Jutges, Tribunal Constitucional i policia) tenen una pes tan gran que mai no permetran una ruptura per la força.

Diguem, però, que en les diverses etapes del serial que ha viscut l’independentisme al llarg d’aquest darrer any, hi ha hagut episodis on semblava que imperaria el seny (que podríem definir com l’art de fer allò que és possible); però quan algú ha optat pel seny, aleshores els partidaris de la rauxa (que en aquest cas podríem descriure com l’art de navegar a tota vela, peti qui peti, caigui qui caigui) s’hi han oposat radicalment amb tota l’artilleria de què disposaven, i han provocat que el projecte fracassés, tot incitant les forces de l’Estat a prendre posicionaments en contra, val a dir que amb prou èxit, perquè no sols van aconseguir destituir el Govern que havien elegit els catalans, dissoldre el Parlament, suspendre el principi de l’autonomia política a la Comunitat autònoma, sotmetre la governació autonòmica als dictats del govern de l’Estat, fer detenir alguns dels principals dirigents polítics partidaris de la independència i provocar la fugida d’alguns altres a l’estranger. Quasi res!

És cert que, instal·lat a Brussel·les, el president Puigdemont ha aconseguit fer ballar una mica el Govern, a més d’entretenir-nos a tots, de posar nerviosos a la major part dels adversaris i de despistar els partidaris, però sense aconseguir finalment res de tangible, a pesar d’haver obtingut una votació extraordinàriament favorable a les eleccions convocades pel president Rajoy, celebrades el passat 21 de desembre.

Tanmateix, Puigdemont -aquest mateix Puigdemont llençat a la rauxa des del seu exili belga- va tenir un moment de seny la nit del passat 26 d’octubre, quan, en uns instants de lucidesa, s’adonà que tot se n’anava en orris i que, si no dissolia ell el Parlament i convocava eleccions, Rajoy agafaria el brau per les banyes amb el suport total i absolut dels grans partits constitucionals i també del Rei, tallant així d’arrel els plantejaments dels independentistes catalans.

Però ai! Mentre Puigdemont reaccionava en favor del seny, tota la plana major d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb Marta Rovira al capdavant (diguem que ben assistida pels anarquistes de la CUP), es llençà directament a la jugular del president: “venut”, “botifler”, “traïdor” foren alguns dels epítets que li van llençar a la cara, alhora que aquest personatge d’opereta que és el diputat Rufián parlava de les 155 monedes de plata per les quals Puigdemont estava a punt de vendre’s a l’enemic.

No cal recordar que, davant l’envestida, Puigdemont no va resistir la pressió dels seus companys de viatge i tornà enrere. Es proclamà la república (amb la boca petita) i tot seguit vingué el que havia de venir: la destitució, la fugida, el 155 de la Constitució, etc. etc., alhora que s’intensificava la pressió dels jutges, que no s’han tallat un pèl i mantenen la presó provisional pels principals dirigents catalans, que de fet han quedat anul·lats per a fer política, i fins han aconseguit que es retractessin d’alguns dels seus plantejaments i han provocat que, amb la repressió, aquests toquessin de peus a terra i experimentessin en la pell pròpia la duríssima realitat. I les imputacions no han acabat, ja que, pel que sabem, en qüestió de mesos, seran molts els inhabilitats per a l’exercici de càrrecs públics. Entre ells, si és que torna a Catalunya, el mateix Puigdemont.

Però dimarts passat es canviaren les tornes i fou el president del Parlament, Roger Torrent, d’Esquerra Republicana, qui, davant la nova envestida (judicial i policial) que li venia al damunt si presidia un ple on -com volien els de Junts x Catalunya i la CUP- s’investís Puigdemont sense la seva presència física a l’hemicicle, decidí suspendre el ple. I van ser aleshores els seus aliats, exconvergents, avui convertits tots en Puigdemonaries, els qui, peti qui peti, caigui qui caigui, van dir de tot al president del Parlament, provocant que el mateix Puigdemont, en uns missatges cibernètics que no pensava que fossin captats pels adversaris, confessés que se sentia traït i abandonat pels seus. “Consumatum est”, va escriure en català. Una duríssima sentència.

Però què podia fer Torrent davant la jugada del Govern de Rajoy, que havia presentat un recurs al Constitucional (recurs que, des del meu punt de vista, era un autèntic frau de llei), quan ja sabia del cert que, dret o tort, amb raó o sense, aquells magistrats complaurien Rajoy encara que per una via tangent? Havia de seguir la via Forcadell i autocondemnar-se? Al meu entendre va fet el més sensat, perquè no sols no va cometre cap il·legalitat, sinó que d’alguna manera tornà la pilota al Tribunal Constitucional, que, astutament (¿és bo que els tribunals siguin astuts?), no va respondre la petició del Govern, però dictà una sèrie de mesures cautelars que ningú no li havia demanat, amb les quals decretava la il·legalitat de la candidatura de Puigdemont si aquest abans no se sotmetia a l’acció de la justícia.

Tots sabem avui que Torrent no actuà motu propio, sinó amb el suport total d’Oriol Junqueras, que segueix a la presó i acabarà essent inhabilitat. (Per cert, ¿on era la bel·licosa Marta Rovira? Ningú no ho sap). Veiem, doncs, com els falcons d’aleshores sembla que s’hagin tornat coloms (fins i tot Tardà ha dit ja que calia sacrificar Puigdemont!), mentre que alguns dels qui pretenien ser coloms (els exconvergents) s’han apuntat a la rauxa de la falconada.

Mala peça al teler, la de Catalunya! I quina llàstima, en uns moments en què l’independentisme tenia (té encara) un suport electoral com no havia tingut mai, després d’haver actuat al llarg dels darrers anys amb serenitat i alhora amb astúcia les seves cartes! Molts més sensatament que els seus líders.


%d bloggers like this: