Archive for Mai de 2012

El dèficit ocult: resulta que ens havien enganyat!

27 Mai 2012

Divendres 18 de maig –fa una mica més d’una setmana- a la roda de premsa que seguia al consell de Ministres i acabada la reunió amb tots els membres del Consell de Política Fiscal i Financera de les Comunitats autònomes, la vicepresidenta del govern, senyora Sáenz de Santamaría, va fer el cor fort i, com si estiguéssim escoltant un tema d’oposicions ben aprés (i d’això en puc parlar, encara que fa tant de temps que gairebé no me’n recordo) ens va vendre el gran “pacte d’estat” que signava l’acord que s’acabava de prendre amb les Comunitats autònomes. Comprenc que és difícil sortir-se’n bé amb els periodistes, i he de reconèixer que l’espavilada vicepresidenta se’n sol sortir: és intel·ligent (i ho sap), mordaç i coent (no en el sentit valencià del terme). Tant valuós és el que diu com el que calla i aquest divendres de què estic parlant va haver de callar –i com!- i tirar pilotes fora (“bé, això no té importància, el que val és l’acord, el ‘pacte d’Estat!’ que acabem de dur a terme entre tots”), quan tots acabàvem de saber que les tres grans comunitats autònomes governades pel PP durant “la nefasta era de Zapatero” (el de “l’herència”, per entendre’ns) havien falsificat els números, tot presentant resultats falsos.

En efecte, Madrid (de la inefable senyor Aguirre, la que va dir que Caja Madrid i Bancaja s’havien ajuntat a punta de pistola –sic-), València (la de l’innocent senyor Camps, model per a Rajoy) i Castella i Lleó (de Juan Vicente Herrera Campo) havien falsejat els nombres, i això que la primera s’havia presentat com a exemple de contenció del dèficit, amb l’agreujant que el conseller d’economia d’aquella comunitat era Antonio Beteta, l’actual secretari d’estat d’Administracions Públiques, número dos del ministre Montoro (l’home que, dirigint-se a les institucions europees des de la tribuna del Congrés dels diputats, per aquells mateixos dies va treure pit dient-los “¡Ya está bien de maltratar a España!”).

De sobte, en 48 hores, i a pesar de la versió optimista avant la lettre de la senyora Sáenz de Santamaria, la política espanyola va passar de l’optimisme a la depressió. No era cert (no per repetir una mentida cent vegades aquesta esdevé veritat) que tots reméssim en una mateixa direcció. Resulta que acabaven d’aflorar dèficits ocults d’aquestes tres comunitats autònomes (bucs insígnies del PP) que obligaven a revisar la xifra de dèficit global, del 8,5% al 8,9%.

És probable que aquestes quatre dècimes, que suposen retallades per valor de 4.000 milions d’euros, sigui “irrellevant”, com suggereix la vicepresidenta, però  s’equivoca, perquè el que aquí resulta rellevant no és el quantum, si no el qui i el quomodo. En definitiva, l’engany que, amb aquests dèficits ocults, han generat comunitats autònomes presidides per persones –aquestes sí rellevants- del PP que han provocat un descrèdit del Govern de Rajoy, a qui ningú no va defensar a la roda de premsa i van deixar que la vicepresidenta toregés en solitari els periodistes.

 

El desprestigi induït del Banc d’Espanya

Què és el més greu de tot això? Doncs que especialistes foranis inspeccionaran Espanya per saber quina és la situació real de les finances públiques i la solvència dels bancs espanyols. “Mai no havia passat res tan dur des del punt de la sobirania i de l’orgull espanyol –ha escrit Jordi Barbeta a La Vanguardia-, però la batalla contra la crisi posa al descobert dèficits ocults que estan arruïnant tots els esforços de l’executiu per oferir una imatge de credibilitat del país davant les institucions europees i els mercats financers.”

Ha pensat algú què significa que hagin d’enviar a Espanya equipsd’inspectors de l’agència d’estadística a fi d’aclarir sense demora la xifra exacta del dèficit públic espanyol corresponent a l’exercici del 2011? Doncs significa que desconfien de nosaltres en veure que l’executiu que presideix Mariano Rajoy no ha tingut cap més remei que revisar-lo a l’alça per fixar-lo en el 8,9% del PIB.

I el Banc d’Espanya? Desconec si ho ha fet bé o malament, però del que no hi ha dubte és que després d’haver-lo desacreditat nosaltres mateixos amb declaracions insensates  –les de De Guindos del passat dimarts em van semblar immorals, tot per treure’s la responsabilitat de damunt-, el regulador, el vigilant ha quedat immers en el desprestigi absolut, i això és suïcida. Ara seran d’altres que ens vindran a controlar. I qui són aquests altres? Doncs de l’auditora alemanya Roland Berger i la nord-americana Oliver Wyman, a les quals el Govern ha contractat com a avaluadors independents per realitzar una valoració dels balanços del sistema bancari espanyol. L’objectiu –diuen- és “incrementar la transparència i aclarir definitivament els dubtes sobre la valoració dels actius bancaris a Espanya”. Però es dóna la circumstància que, el 2007, Oliver Wyman va qualificar el banc irlandès Anglo Irish com a millor entitat del món. Un any més tard el Govern irlandès es va veure obligat a nacionalitzar-lo com a conseqüència de la crisi financera. La festa va costar 29.300 milions d’euros a l’erari públic d’Irlanda.

Per últim, no ens haurem de sorprendre que davant la revelació sorprenent del “dèficit ocult” –aquesta que, segons Rajoy, De Guindos, Montoro i Aguirre no cap importància i, menys encara, transcendència- els portaveus dels principals grups polítics catalans vagin subratllar –encara que amb diferències i matisos- el nonsence que les retallades que s’estan duent a terme a Catalunya puguin acabar servint per compensar el desfasament de la despesa del País Valencià, la de Madrid i la de Castella i Lleó.

Enric Juliana sentenciava la realitat d’avui amb un article demolidor publicat a les pàgines de La Vanguardia que no em resisteixo a obviar, encara que, potser, per redundant, fa inútil tot el meu. Diu: “En només quinze dies han fos Bankia i han hagut de reconèixer que el deute públic madrileny és el doble del que s’havia comunicat al Govern espanyol quan aquest va emprendre, al març, una delicada i difícil negociació amb Brussel·les sobre l’ajust del 2012. Van rebutjar una hipòtesi de salvació -desitjada per la Moncloa-, perquè podia reforçar el poder econòmic de Catalunya, i han maquillat els comptes durant mesos per poder construir la ficció ideològica d’un centre virtuós i una perifèria malgastadora, identitària i corrompuda. Doble cop baix a Mariano Rajoy, el Govern del qual hi ha dies que sembla perdut enmig de la boira (…) El prestigi del Banc d’Espanya, pel terra, el dany a la imatge d’Espanya, cada vegada més difícil de reparar, l’Ibex 35 a la baixa i les posicions estratègiques de les multinacionals espanyoles al món, en fase d’alt risc. Gran Madrid, bravo!”

Ha mort Carlos Fuentes, l’escriptor compromès amb la vida

20 Mai 2012

 

Confio que Ponç Pons, l’escriptor més universal dels de casa i un dels grans coneixedors de la literatura iberoamericana, ens escriurà un article sobre la vida i l’obra de Carlos Fuentes, l’escriptor que ha mort fa uns dies a Mèxic, a l’edat de 83 anys. Mentrestant, jo diré el que més m’ha impressionat d’aquest escriptor que ens acaba de deixar.

El darrer llibre que he llegit de l’autor de “La muerte de Artemio Cruz” el vaig acabar fa uns mesos: “La gran novela latinoamericana” (Alfaguara, 2011), una obra clau per conèixer, des del punt de vista d’una àguila que planeja sobre un món que contempla, coneix i estima, el rerefons de l’obra dels principals escriptors iberoamericans. És un llibre on, després d’una advertència pre-ibèrica, ens parla del descobriment i de la conquesta, de la cultura colonial, de la revolució, mexicana, de Borges, d’Onetti, de Cortázar, de García Marquez… I fins dedica unes pàgines a Juan Goitisolo (“un gachupín entre castizos”) que, no sols era “persona grata” de Carlos Fuentes sinó que ho és també –em consta- de Ponç Pons, que acaba de passejar el seu verb per Aix-en-Provence, com a escriptor de l’any de la nostra literatura catalana. En definitiva, al mateix lloc que, el passat més d’octubre de 2011, Carlos Fuentes va rebre l’homenatge d’escriptors francesos, espanyols i mexicans.

Jo, que em considero escriptor, no sóc, però, un professor de literatura. Menys encara un crític. Per tant, puc ser com a molt un lector atent. Per això mateix em veig incapaç de parlar de l’obra literària de Carlos Fuentes, però sí que voldria remarcar el que més m’ha atret d’aquest home, nascut a Panamà, el 1928, que, quan tenia només dos mesos va fer el seu primer viatge fins a Quito (el seu pare era diplomàtic), va residir a nombroses ciutats i a diversos països sud-americans, i s’instal·là a Londres l’any 1986, encara que s’ha sentit sempre profundament mexicà. De Carlos Fuentes m’atrau sobretot el seu compromís amb el món i amb els homes. En definitiva, el seu testimoni intel·lectual. Perquè, més enllà de la seva obra literària (encara que també amb la seva obra), Fuentes ha estat sempre un parapet sòlid davant la mentida, un home que s’ha interrogat respecte del món que l’envoltava, un home que, a cada moment, ha dit el que havia de dir.

Fuentes no es va recloure mai en una torre d’ivori que l’aïllés del món. Escriure –fer literatura- no podia ser, per a ell, un art que s’exercís d’esquena a la realitat. Per això mai no va donar l’esquena a aquesta realitat (no oblidem que Fuentes, a més d’escriptor, s’havia llicenciat en dret a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i en economia a l’Institut d’Alts Estudis Internacionals de Ginebra). Ben al contrari, Carlos Fuentes va col·laborar amb molts organismes internacionals, es preocupà de conèixer els lligams que hi havia entre la ciència i el desenvolupament, participà a nombrosos seminaris que tractaven del tema de la cooperació econòmica en un quadre de diàleg Nord-Sud, i fins inaugurà, l’any 1987, la càtedra Robert F. Kennedy a Harvard, d’on van sorgir revistes i empreses editorials que han reblat la idea que l’intel·lectual ha de ser –quin sentit tindria si no?- un home compromès amb el seu temps.

Per a Carlos Fuentes, una de les grans tragèdies del món modern ha estat d’haver substituït el sentit tràgic de la vida per un terrible maniqueisme que es revela incapaç d’ajudar l’home, ja sigui en la seva vida privada com en el marc de la Història on aquesta vida s’inscriu. Un maniqueisme reduccionista que acaba conduint-lo a l’exclusió.

L’escriptor i crític francès, Gérard de Cortanze, ha fet de Carlos Fuentes un dels elogis més encertats i atractius que, des del meu punt de vista, es pot fer d’un escriptor: “Carlos Fuentes –Le Figaro, 24.05.12- ha construït una obra que esdevé sens dubte un dels més pertinents interrogants sobre la mentida, insuportable en la vida moral i política, i acceptada com a element de creació en la vida literària.” (Recordeu allò de Vargas Llosa: “La novela es un género para contar mentiras (…) que parezcan verdad”). “Seria, doncs, reductor –continua dient Cortanze- veure tan sols en els seus llibres, i especialment a ‘La región más transparente’, a ‘Cristóbal Nonato’ o bé a ‘La muerte de Artemio Cruz’, una vasta comèdia humana obsedida per una fallida Revolució mexicana i per la tristesa de l’home, visitat de vegades pels seus fantasmes i els seus déus. Ben al contrari, la seva obra és un vast i poderós cant d’esperança.”

Juan Cruz, que el va conèixer bé, el definia al seu article publicat a El País el passat dimecres, com “un atleta del entusiasmo”, com un home compromès amb la realitat, com un personatge clau que, “perturbado su país, perturbado el mundo, perturbado el universo personal que lo animó algún día”, ha fet de Fuentes un escriptor, una ment a la recerca, a les ficcions, de l’explicació del món.

Tan cert és això que Fuentes, dies abans de morir, explicava encara que tenia a la ment un projecte foll: volia escriure la història imaginària del món. I ho volia fer donant a la seva obra la forma d’una memòria del temps, tot assignant a la literatura un rol essencial en la història de la humanitat: per ordenar el caos, per oferir alternatives a la desesperança i donar sentit a les idees.

Dels comentaris que aquests dies he llegit sobre l’escriptor desaparegut, el que m’ha semblat més encertat és aquest de Gérard Cortanze: “Carlos Fuentes ha estat El Quixot contra Hamlet. El segon pensa que la literatura no és sinó un conjunt de mots desproveïts de sentit, mentre que el primer creu que aquesta ens pot canviar la vida.”

 

De l’esperança d’Hollande al “cop d’Estat” a Bankia

13 Mai 2012

Comencem per França

La noticia de la setmana és, sens dubte, l’elecció de François Hollande com a president de la República Francesa. Amb un resultat ajustat i alhora prou clar, el candidat del Partit Socialista s’ha imposat al de l’UMP i actual president, Nicolas Sarkozy, que ha perdut víctima d’aquesta crisi econòmica que sembla que ho arrossegui tot fins al fangar i, també, víctima del seu propi caràcter arrogant i autosuficient.

“Conciutadans –començà dient Hollande pocs minuts després de les 21 hores, quan encara l’escrutini no havia acabat – els francesos, aquest 6 de maig, han decidit pel canvi en elegir-me president de la República. Sóc conscient de l’honor que m’han fet i de la tasca que m’espera (…) Estic orgullós d’haver fet renéixer en vosaltres l’esperança i prometo ser el president de tothom”.

Amb la veu serena i el to pausat, no deixava entreveure les seves emocions, i el discurs transmetia, això no obstant, la importància històrica del moment que vivia aquest home de 57 anys que accedeix a la presidència de la república amb la promesa –després veurem què succeirà- de ser un “president normal”. “Adreço -va dir- una salutació republicana a Nicolas Sarkozy, que ha dirigit França durant cinc anys i mereix, per aquest sol títol, tot el nostre respecte”. I davant les els rumors disconformes d’alguns dels seus correligionaris, Hollande reblava aquesta afirmació dient que “són molt nombrosos els electors que li han donat suport i cal que respectem les seves conviccions”. Per això mateix va repetir: “Seré el president de tothom”.

D’altra banda, l’esperança que desvetlla Hollande radica en la promesa de fer tot el possible per moderar la dura política marcada per la cancellera Merkel, preocupada exclusivament pel retall del dèficit i gens propensa a propiciar les mesures de creixement.

Per a mi, el més remarcable del seu discurs va ser el crit a la unitat, al “rassemblement” dels francesos: “Massa fractures, massa ferides, massa ruptures, massa retalls separen els nostres conciutadans i això s’ha acabat”. Paraules que no són sinó paraules, però que marquen, si més no, una idea i un tarannà polític nou.

Sabem, però, que no hi ha milacres en política i no serà suficient l’elecció d’Hollande per trencar la dinàmica imposada per Merkel i seguida, ulls tancats, per Sarkozy. Aquesta mateixa setmana, la cancellera ha repetit que les polítiques d’austeritat són innegociables, i Le Figaro ens advertia clarament de la contraofensiva que prepara Merkel amb els seus ministres per fer veure a Hollande que el nou president francès “no disposa dels mitjans necessaris per dur a terme la seva política”,  però no hi ha dubte que alguna cosa canviarà, ni que sigui només perquè Hollande –i no només ell- coadjuvarà al reequilibri de l’Europa dissenyada per Merkel i Sarkozy.

A més, la victòria d’Hollande no és tan sols important perquè una nova veu diferent serà escoltada en aquesta Europa on només sembla que interessin les finances, sinó també perquè posarà fre a una dreta –la francesa- emmirallada en la demagògia populista de Marine Le Pen, que ha arrossegat Sarkozy, a la segona volta, vers posicions inacceptables que poden trencar la “pau republicana” de França i ha fet que el licer centrita, Bayrou, donés el seu vot a Hollande.

Quan, dues hores després de tancats els comicis, TV5 va entrevistar Le Pen i li va demanar si amb la seva actitud no havia perjudicat la dreta, ella es va desmarcar del sistema (ja ho havia fet durant la campanya en afirmar que era, el seu, l’únic partit “antisistema”) tot afirmant que no defensava la dreta sinó “la nació”. I amb això volria dir que defensa, per tant, les barreres als emigrants, les traves a Europa i, en definitiva, un populisme i una demagògia que podrien signar perfectament personatges com Cristina Kirchner, Evo Morales o Hugo Chávez, al continent austral.

La nacionalització de Bankia

El món de les finances no es va sorprendre amb la decisió del govern de reflotar Bankia, aquest monstre que va generar la fusió de Caja Madrid i Bancaja (més tard va absorbir Caja Canarias, Caja Avila, Caja Segovia, Caixa Laietana i Caja Rioja), i que, per tant, es va formar per la fusió de les dues grans caixes on els consells d’administració estaven farcits (encara que no exclusivament) de dirigents del Partit Popular (de Madrid i València), comunitats autònomes on, ni les esquerres ni els nacionalistes tenien veu ni vot. En canvi, sí que s’ha sorprès amb la seva nacionalització, en decidir la conversió en accions del deute que tenia pendent el Banco Financiero y de Ahorros (BFA) amb el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria  (FROB), per valor de 4.465 milions d’euros, i amb la decisió del govern de nacionalitzar el 100% d’aquest BFA, amb la qual cosa es convertirà en el principal accionista de Bankia.

D’aquesta forma, es cobrirà el forat patrimonial que ha destapat l’auditoria de Deloitte, que considera que hi ha una sobrevaloració de la participació de BFA a Bankia de, com a mínim, 3.500 milions d’euros, forat que és impossible de cobrir sense l’ajut de l’Estat. En definitiva, que l’administració dirigida pel senyor Rato ha fet perdre a Bankia en una setmana 900 milions d’euros.

Rajoy, doncs, empès per les circumstàncies (qui és que deia que Zapatero improvisava?) ha hagut –també ell- d’improvisar; i el que és encara pitjor, un cop més -quantes vegades ja?- haurà fet el contrari del que ens havia promès: injectar diner públic a un banc, amb les protestes d’un PSOE que ho troba escandalós quan, sota el govern de Zapatero, es van traspassar a la banca privada muntanyes immenses de diners (per tant, PSOE, amic meu, en una qüestió com aquesta “por qué no té callas?!”)

Rato, que ha estat definit pels biògraf com “el gran artífex de l’entrada a Espanya a l’euro” (afirmació que, probablement, és certa) ha estat, però, també –com ha dit agudament Enric Juliana- el “gran rescalfador de l’economia espanyola”. Doncs bé, aquest personatge que dirigí el FMI abans de Strauss-Kahn, ara s’ha vist forçat a deixar (sembla que per indicació del govern) el poder d’aquest monstre que dirigirà un banquer, José Ignacio Goirigolzarri, que va ser jubilat del BBVA amb una pensió de 69 milions d’euros! (són xifres que va donar TVE).

El Decret Llei 16/2012 del Govern espanyol

Diners fan diners, és cert, i problemes generen problemes, per això Rajoy no té més remei que rescatar Bankia quan, fa ben poc, el Decret Llei 16/2012 aprovat pel seu govern, introduïa diferents modificacions legislatives a l’assistència pública sanitària, entre les quals hi havia l’eliminació del dret a aquest tipus d’assistència a les persones estrangeres sense autorització de residència a Espanya (com satisfaria aquesta norma a Marine Le Pen!), dret que els era reconegut fins avui per la Llei d’Estrangeria. L’assistència d’aquesta gent –pobres entre els pobres- es mantindrà només en casos d’urgència per accident o malaltia greu fins a l’alta mèdica, dones embarassades i menors de 18 anys. (Val a dir que dimecres passat, la ministra Ana Mato va dir “de paraula” en una emissora que s’ampliaria als pacients amb la síndrome del VIH. I jo em demano: perquè a aquests i no als malalts del cor, per exemple?).

Càritas Diocesana de Barcelona i d’altres 23 entitats cristianes d’aquella comunitat, han aixecat la seva veu contra aquesta mesura autoritària i neoliberal que deixa de donar suport als sectors més desvalguts de la nostra societat mentre no té cap mena de recança a l’hora de contradir els principis ideològics davant una política realitzada al dictat dels mercats.

No voldria caure en la demagògia (cosa fàcil en aquest camp), perquè els meus coneixements d’economia són força limitats i potser no hi ha més remei que rescatar Bankia (i amb diners públics!),  i potser també s’ha de permetre que un jubilat multimilionari la pugui dirigir cobrant un sou sense renunciar a la seva pensió, però m’hauran de reconèixer, com a mínim, que, per al “ciutadà normal” –aquest que vol ser François Hollande-, tot això és mal d’entendre i, més encara, difícil de justificar.

Per cert, perquè la presidenta de la Comunitat de Madrid, senyora Aguirre, sempre tan loquaç, calla davant la desfeta de Bankia?


%d bloggers like this: