Archive for Desembre de 2013

Els bisbes espanyols i la qüestió catalana

22 Desembre 2013

Benvolguts prelats de la Conferència Episcopal Espanyola:

Fa una mica més de cent anys, un antecessor de vostès en el govern de la diòcesi de Menorca, el bisbe Salvador Castellote, davant els intents d’independència de Cuba va publicar a  la premsa menorquina les paraules següents: “Menorquines: Las repetidas é incalificables vejaciones de que ha sido objeto nuestra querida España por parte de la orgullosa república de Estados Unidos de América, aguantados por nosotros con una calma que de haber durado más tiempo se hubiese traducido por cobardía; la agresión injusta con la que la demagogia yankee pretende robarnos à mano armada nuestras colonias, atropellando las leyes divinas y humanas que garantizan el derecho à la propiedad, obligan à la hidalga nación española á desplegar al viento su inmaculada bandera para contestar á la guerra, y recogido el guante que desde Washington nos arrojan los modernos cartaginenses ( … ) como en los tiempos antiguos la defendieron Numancia y Sagunto y en los modernos Gerona y Zaragoza.”

Amb unes paraules més discretes, però que en el fons pretenen també adoctrinar-nos en matèria política disfressant-ho de reflexió moral, el president de la conferència episcopal espanyola afirmà a l’obertura de la seva darrera reunió, que “La unidad de la nación española es una parte principal del bien común de nuestra Sociedad que ha de ser tratada con responsabilidad moral.” Afirmació que molts –jo mateix des d’aquestes pàgines- vam criticar, perquè la posició que acaba de proclamar una gran majoria de parlamentaris catalans sobre el dret a decidir de Catalunya, es podrà compartir o no, però jo estic segur –i vostès també ho haurien de saber- que no pot ser criticada des de cap lectura de l’Evangeli ni tractada com una qüestió de naturalesa moral. És, simplement, una qüestió política.

Molts de nosaltres, enteníem –i seguim entenent- que aquesta actitud episcopal només s’explica per la deriva –són paraules d’Enric Juliana- “d’un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política”. Posició de força i de poder que s’ha vist novament en el missatge que, en nom de la Conferència episcopal espanyola, ha fet a “Servimedia” el nou portaveu dels bisbes, José Mª Gil Tamayo, el qual (podeu trobar la comunicació a You Tube) ha dit que la Conferència Episcopal Espanyola considera que la consulta sobre la independència a Catalunya és “inadmissible” i “moralment inacceptable” perquè altera l’ordre jurídic obeint a una “voluntat local”.

Mentre el papa Francesc es guarda de fer condemnes morals (dins l’avió quan tornava de Brasil va dir que ell no era ningú per jutjar un homosexual), vostès –que durant anys van creure que havien d’acompanyar sota el pali el dictador Franco quan aquest entrava a les esglésies-, ens diuen ara que és immoral i inadmissible defensar el que defensen dos terços dels diputats democràticament elegits pels catalans, i entronitzen –ho vulguin o no- l’estructura política espanyola actual com un bé intocable fins el punt de dir-nos als creients que, si no l’acceptem, estem actuant immoralment.

Mijter_en_staf_Van_Malsen

He tornat a l’evangeli de Mateu, 22, 15-22 quan ens parla de donar al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, i penso que no hi ha res més a tomb que aquestes paraules per aplicar-ho a la qüestió catalana. A més, ningú encara no ha trencat res, ni tampoc ha violentat l’ordre constitucional. Els qui propugnen la defensa del dret a decidir intenten que el govern autoritzi la seva proposta i aquest es nega a fer-ho (fins es nega a parlar, a dialogar) emparant-se en una Constitució que –diuen- no permet dur a terme la proposta, però que la podria permetre si s’arbitressin els mecanismes necessaris per poder-se modificar (com d’altra banda han assegurat dos pares de la Constitució: Miquel Roca i Miguel Herrero de Miñón).

Vostès, com a ciutadans que són, tenen dret a pensar i dir el que vulguin. Podran considerar que la proposta dels partits catalans és un gran error, i fins podran defensar, com el bisbe Castellote, que si els catalans actuen al marge de la Constitució, se’ls ha d’aplicar tot el rigor de la llei (Castellote fins i tot defensava i justificava la guerra contra els qui atemptaven contra el que ell considerava aleshores la integritat nacional -ves com en són, de relatives, aquestes coses-). Però no es confonguin, senyors bisbes. Vostès no poden dir que la consulta sobre la independència a Catalunya és “inadmissible” i “moralment inacceptable”, perquè estem parlant d’una opció política i vostès, en aquest camp, no tenen cap autoritat moral.

El meu fill em deia, comentant aquesta mateixa notícia: “T’imagines l’Església demanant als croats que no s’independitzin de Iugoslàvia quan, de fet, l’Església croata va fer tot el contrari i va donar suport al nou estat catòlic? És la moral de l’Església depenent dels seus interessos polítics?”

Em fa vergonya pertànyer a la mateixa Església que vostès, senyors bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, i no perquè jo vulgui la independència de Catalunya, perquè he dit més d’un cop que no sóc independentista. Ni català sóc tan sols, encara que catalana sigui la meva llengua. Però sé alhora que mai no abandonaré l’Església perquè la fe en Jesucrist és, em sembla, un bé molt superior a l’opinió política de tots els bisbes junts. Més encara quan vostès, oblidant el paper de pastors, creuen que ens poden alliçonar “moralment” en matèria política i dir-nos què podem fer i què no hem de fer emparant-se en l’auctoritas que els dóna la mitra quan l’únic que ens volen transmetre és la seva ideologia política personal.

Anuncis

Cameron, Rajoy i els referèndums per a la independència d’Escòcia i Catalunya

15 Desembre 2013

Mariano Rajoy ha decidit jugar fort. En una demostració de poder i fermesa ha concedit una entrevista a set grans diaris europeus (El País, d’entre els de casa) per dir que “ni puc ni vull permetre que els catalans facin un referèndum”. Ell sap que això li assegura un gran suport dels seus correligionaris, dels espanyols avant la lettre i de la FAES, que són, tots plegats, els que li poden assegurar una nova victòria electoral l’any 2015. Aquest és, em sembla, el seu principal objectiu.

A més, Rajoy ha decidit menysprear els moviment secessionistes catalans. Té bons aliats per fer-ho. Sap que, encara que ho neguin, pot comptar també amb els socialistes del PSOE, ni que sigui a costa de destruir aquest gran pal de paller que, per a la convivència a Catalunya, ha estat el PSC durant trenta-cinc anys, el qual serà el qui pagarà els plats romputs quan tot s’estavelli. Probablement, també n’hi haurà d’altres que contribuiran a la destrossa i la viuran en les seves pròpies carns, però el problema no són els partits, perquè després d’uns en venen uns altres; el problema serà la convivència d’un país que haurà quedat malmesa per molts anys. Simplement, perquè Rajoy no té el coratge (els seus no li ho permetrien) de deixar que els catalans decideixin, ells sols, què volen ser.

En paral·lel al que succeeixi (o no succeeixi) a Espanya, els europeus viurem l’experiència d’una decisió semblant a la que demanen els catalans al cor de la mateixa Europa, perquè la Gran Bretanya és Europa, encara que sempre els hagi agradat mostrar les seves particularitats. Ja que hi queden tan sols deu mesos per al referèndum que el govern del Regne Unit ha autoritzat perquè els escocesos decideixin, ells sols, el seu futur. Cameron, com Rajoy, no vol la independència d’Escòcia; però a diferència de Rajoy, no creu que pugui sostreure als escocesos el dret a decidir què volen ser.

De fet, la Gran Bretanya ha après de les seves pròpies faltes, ja que, com Espanya (que també ha tingut imperi), durant molts segles s’ha mantingut ferma contra la independència d’alguns territoris que formaven part del Regne Unit. El més recent, Irlanda, que va viure un procés sagnant per obtenir la independència dins la primera meitat del segle XX. Després, curiosament, el Regne Unit ha defensat amb ardor que Irlanda del Nord seguís separada de la República d’Irlanda i es mantingués unida a la mare pàtria, “perquè així ho volen els irlandesos del nord”.

El que resulta interessant darrerament és seguir l’evolució de la premsa britànica. Perquè a la major part de la gent que opina als diaris els costa d’entendre que Escòcia estigui fregant la secessió després de tres segles d’unió amb Anglaterra. Fa cinquanta anys, això era inconcebible, però a mesura que la data del referèndum s’acosta, comencen a sorgir les veus que diuen que hi ha una raó que explica aquest fet: la insensibilitat de la classe política de Westminster a les aspiracions de les minories nacionals (i això que, com a mínim, els britànics sempre han reconegut que Escòcia i Gales eren nacions). I s’han mostrat insensibles perquè potser els britànics del segle XX i XXI ja no es recorden d’aquell gran polític i filòsof que es deia Edmund Burke, el qual, ja al segle XVIII, observava (i denunciava) que Londres governava les colònies americanes amb més consideració de la que tenia per Irlanda. I així els va anar.

edmund-burke

Edmund Burke, Dublín, 1729 — Beaconsfield, 1797

D’altra banda, cal reconèixer que els Estats tenen sovint poca memòria. Sense anar més lluny, i per seguir parlant de la Gran Bretanya, diguem que el govern de Londres té força experiència en matèria de secessions, respecte de les quals no sempre ha pres el mateix posicionament: s’oposà a sang i foc a la independència d’Irlanda, com ja he dit, però també ha defensat a sang i foc la unió de l’Ulster al Regne Unit. I no sols ha permès, sinó que ha pres part en la guerra que ha fet possible la independència de Kosovo de Sèrbia (una independència que els espanyols, per allò de “las barbas del vecino”, no ha reconegut), alhora que prenia part en una altra guerra per permetre la desintegració de Iugoslàvia.

Tornant, però, als processos que viuen Escòcia i Catalunya, diguem que, darrerament, tant al Regne Unit com a l’Espanya, els governs dels dos Estats pregonen tot el seguit de desastres que provocaria la independència d’aquests dos territoris respecte de les seves actuals matrius: ambdós serien fets fora de la Unió Europea, perdrien la lliura esterlina i l’euro respectivament, sortirien de l’OTAN, esdevindries aïllats internacionalment, assumirien un gran deute en tenir aquest xifrat en euros mentre que la moneda que haurien d’arbitrar seria força menys poderosa, i es tornarien, per tant, pobres de solemnitat. Alhora, expliquen als seus adeptes que la lluita per la independència és contra natura i producte d’uns eixelebrats que l’únic que persegueixen és rebre sempre més i més diners.

Jo no sóc independentista. Diguem-ho per començar. Però em sembla de cecs no veure la fal·làcia d’aquest darrer argument. No, ni és contra natura ni és tampoc per enriquir-se que un país vol esdevenir independent. Un país vol ser independent per ser lliure i esdevenir senyor d’ell mateix i perquè no li malmetin aquelles coses i aquells drets que ell sent com a propis. I això, que pot fer ganes de riure als qui, des de posicions presumptament progressistes, diuen que el nacionalisme els repugna (però sense denunciar mai el fortíssim nacionalisme espanyol imperant, del qual Rajoy, Wert i Bauzá en fan bandera), és –ho entenguin o no- l’abc del sentiment independentista.

Al llarg dels darrers cinquanta anys trenta països s’han separat dels veïns que els dominaven (perquè, ves per on!, aquestes coses passen), i són rars els casos on el procés d’independència s’ha parat per una consideració als costos que, per al país que esdevenia independent, comportava la separació. No, l’empobriment del país, si aquest s’acaba produint, els podrà causar problemes més tard, però no pararà el procés d’independència. Perquè l’objecte final i gairebé únic de la independència és, per al país que la vol, convertir-se senyor del seu propi destí. Això li és suficient. La resta és valor afegit.

P.S. Després de lliurar aquest article al diari, he conegut la proposta de pregunta que els catalans proposen per al referèndum. Només diré que em sembla extremadament intel·ligent. Temps hi haurà de parlar-ne.

Sobre l’acord nuclear EEUU-Iran i la Gran Coalició alemanya

8 Desembre 2013

Decidit a parlar després de moltes setmanes de política internacional, penso que hi ha hagut darrerament dos fets polítics que destaquen damunt els altres: l’acord signat a Ginebra el passat cap de setmana entre Washington i Teheran per restringir el programa militar nuclear iranià, i la Gran coalició entre socialdemòcrates i cristianodemòcrates a Alemanya.

Pel que fa al primer, es tracta d’un acord limitat, de moment: Teheran ha acceptat de congelar una part del programa nuclear a canvi d’un aixecament parcial de les sancions internacionals. Per tant, el dret de l’Iran a continuar a enriquir l’urani sembla haver estat deliberadament relegat a una zona d’ombra per tal d’aconseguir el pacte amb els EEUU.

Per al president Obama, la popularitat del qual s’havia malmès en aquest segon mandat per la caòtica entrada en vigor de la llei d’atenció mèdica, l’acord nuclear preliminar amb Teheran ha estat una ocasió per refer una mica el seu prestigi, per bé que tot dependrà de la capacitat que tinguin els Estats Units i les altres grans potències d’aconseguir un acord definitiu amb l’Iran per refrenar les seves ambicions nuclears. Però el simple fet que, després d’haver cessat tota mena de relacions durant trenta-quatre anys, Washington i Teheran hagin aconseguit d’arribar a un acord diplomàtic, permet entreveure una sèrie de perspectives geopolítiques inèdites d’ençà la presidència de Jimmy Carter.

Barack Obama ha fet un gran esforç per treure l’Iran de l’aïllament des que va decidir presentar la seva candidatura a la presidència. Mai no ha defensat la idea –que d’altres polítics nord-americans han mantingut- d’afavorir un canvi de règim a l’Iran, amb la idea que la política d’apropament als hereus de l’Aiatol·là Khomeini, no sols pot tenir resultats positius per a ambdós països, sinó també pensant que l’acord podria tenir una incidència en les perspectives estratègiques americanes a la resta de la regió, especialment a Síria –on els militants de Hesbollah que l’Iran finança combaten al costat de les forces governamentals de Bacher el Assad-, però també a l’Afganistan, on els iranians podrien ajudar els nord-americans a aconseguir un acord amb els talibans.

Val a dir que aquesta política de realineació estratègica a llarg termini inquieta amples sectors dels mateixos Estats Units, però també l’Aràbia Saudita, alguns països del Golf i, per damunt de tot, Israel, on el primer ministre Benjamin Nétanyahu ha qualificat aquest acord d’ “error històric”.

És indubtable que l’acord no podia complaure els israelians, i això fa que pugui tenir conseqüències poc favorables en una de les altres prioritats d’Obama: la d’afavorir un acord de pau entre israelians i palestins. Sectors crítics amb Obama han deixat caure que la qüestió palestina serà la principal víctima de l’acord entre Washington i Teheran, més encara si tenim en compte que governa Israel un president conservador, poc favorable a resoldre l’etern problema amb els homes de Mahmud Abbas.

Val a dir que l’acord és provisional i s’ha marcat una durada inicial de sis mesos. El temps ens dirà si serà possible de consolidar-lo definitivament o si, com és molt probable, les dues partes signaran una sèrie de pactes intentant de prolongar la situació actual, sense cercar una solució definitiva.

La segona notícia que m’ha semblat important del panorama internacional és l’acord signat a Berlín, el 21 de novembre, entre el Partit Socialdemòcrata (SPD) i la coalició de dretes presidida per Angela Merkel (CDU-CSU), d’ultimar el programa governamental de la gran coalició per governar el país durant els propers anys.

Simplificant, sembla que hi ha consens per governar el país units assumint les polítiques econòmiques de la dreta i les socials de l’esquerra. Algú em dirà que això és la quadratura del cercle, i potser tindrà raó, però el cert és que, si més no del costat dels socialdemòcrates, la gran coalició ha acceptat d’establir un salari mínim de 8,50€ l’hora.

Encara que l’acord sigui gairebé unànime (les enquestes que he llegit auguren una aprovació del 83% dels ciutadans), no hem de menystenir les veus que fan veure que aquest alt salari mínim generalitzat (dic alt en relació al salari mínim dels estats veïns) pot acabar provocant greus problemes a l’economia global, afavorint una pràctica molt comuna als països del nostre entorn, com és el treball remunerat en negre.

Sigui com vulgui, jo voldria que al nostre país fóssim capaços d’arribar a acords com aquest entre les forces polítiques. Fins he sentit una sana enveja dels alemanys, per bé que he de confessar una mica de temor en veure que la senyora Merkel governarà amb el suport de tres de cada quatre alemanys i que, si les coses surten com és previsible, l’actual president del Parlament europeu, el socialdemòcrata alemany Martin Schulz, pot acabar essent el proper president de la Comissió Europea després de les eleccions que tindran lloc al 2014.

De tota manera, cal tenir en compte que, quan el passat mes d’octubre va presentar a Barcelona el seu llibre Europa: la última oportunidad, editat per RBA , Shulz va assegurar que “Europa és un camí millor que un camí nacional”, i acabà el seu discurs amb una sentència que encoratja: “vull una Alemanya europea però no una Europa germanitzada”. Hi haurem de confiar.

Retrobem el valor de la paraula

1 Desembre 2013

Tres dies després que el jutge del cas Bárcenas confirmés en una resolució l’existència al PP d’indicis d’ “un corrent financer de cobraments” al marge dels comptes oficials, Rajoy, en fer balanç davant el comitè executiu, ha obviat en la seva intervenció les últimes novetats judicials al voltant de la presumpta comptabilitat B del partit conservador, mentre que la secretària general, María Dolores de Cospedal, s’ha declarat sorpresa per la interlocutòria del jutge, segons han fet públic fonts que eren presents a la trobada. D’acord amb la seva versió, a la comptabilitat oficial del partit figuren tots els pagaments efectuats a l’empresa de Gonzalo Urquijo, l’arquitecte que va reformar la seu nacional del partit. I això que el jutge Ruz es basa en la documentació confiscada a l’arquitecte per sostenir que el PP va mantenir “en el temps” una comptabilitat opaca .

L’endemà, en el marc d’aquestes mateixes celebracions de l’equador de legislatura, el president del govern ens ha obsequiat amb unes declaracions més solemnes encara. Reconeix que ha demanat i exigit “molt” als espanyols durant els seus dos anys de mandat, però afirma rotundament que ens ho ha tornat “amb escreix”, perquè ja hi ha “signes de millora” a l’economia espanyola, tot i que encara siguin “insuficients” . Després ha postil·lat : “Queda molt de camí, però ja hi ha camí, i ho anem a recórrer entre tots”, i ha destacat que fa un any es parlava de la ruptura de l’euro, de la prima de risc i de la data del rescat . “Ja no es parla d’això. Es parla de la fi de la recessió, de com serà la recuperació i es debat sobre la data de la sortida de la crisi.” Alhora ha fet un mutis cridaner sobre el cas Bárcenas , tot parlant com si desconegués qui era el senyor Fabra, que ho ha estat tot al PP de Castelló durant molts anys.

He volgut aportar aquí aquestes paraules recents dels nostres governants -com també n’hauria pogut transcriure d’altres de polítics que responen a una altra ideologia-, perquè les paraules (i també els silencis), que són símptoma de la finitud i precarietat de l’ésser humà, constantment tenen necessitat d’ex-pressar-se (sortir cap a fora), i com les altres realitats d’aquest món, també s’esgoten. És aleshores quan, paulatinament, es dissipa el poder evocador i invocador que van tenir en altres temps.

Diu Lluís Duch, que la nostra condició d’ “animals lingüístics”, que ens ha definit des de l’Antiguitat grega, està canviant. I això provoca que, en un moment determinat, els humans ens podem trobar que el nostre llenguatge (fet de paraules i de silencis) deixa de tenir sentit.

Al llarg de la seva obra, Elias Canetti es refereix més d’un cop de Karl Kraus, un dels pensadors i oradors del seu temps, que, a Viena, reunia multituds a les seves conferències. La gent l’escoltava amb fruïció, i fins és possible que mai no arribés a detectar el que ell mateix va acabar descobrint: que la meravellosa polifonia de la paraula que utilitzava s’estava convertint en l’expressió d’un món el sentit del qual -i la justícia del qual- havien deixat d’existir. En plena belle époque, Kraus va intuir el que poca gent veia: que s’aproximava a passos de gegant el fantasma d’Auschwitz.

images

L’escriptor Karl Kraus (1874-1936)

No dic això perquè intueixi que ens adrecem cap a un altre holocaust, no. Ho dic simplement per remarcar el valor de la paraula, que és, segurament, l’atribut que més bé defineix l’ésser humà. Fins al punt que, allò que l’home no és capaç de dir, allò que no sap ex-pressar ni transmetre als altres, acaba per no existir en el seu univers metafísic.

Però la paraula també s’esgota, i aquest esgotament, aquesta pèrdua de sentit que, poc a poc, dia rere dia, la paraula va assolint per obra de la vacuïtat del llenguatge, ens pot dur al mateix punt en què es trobava Karl Kraus quan s’adonà que, en el món que ell vivia i descrivia, la paraula humana era cada cop més buida i havia esdevingut una mera xerrameca sense sentit. Un flatus vocis incapaç d’interpretar la realitat.

Kraus, en efecte, ens va prevenir davant la inflació monstruosa de la “dicció” que, malversada, ens priva de conèixer la veritat. I, per desgràcia, les seves funestes previsions es van realitzar puntualment, ja que els imperis de Hitler i Stalin confirmaren quelcom sabut de feia temps: que la destrucció del que és humà sempre s’inicia amb la corrupció de la paraula humana. I això perquè, com raona molt bé Lluís Duch: “La humanitat i el llenguatge són termes correlatius i complicats”. I aquesta és la causa que “la corrupció o la salvació del llenguatge impliquin, respectivament, la descomposició o la salut de l’ésser humà.”

Ens hauríem, per tant, de preocupar seriosament davant aquest fenomen que –amb les excepcions de rigor- comporta que la paraula humana –tant a l’àmbit religiós (potser el papa Francesc és un símptoma que això canvia), com polític, com cultural i social- sovint s’hagi tornat irrellevant, i que, a causa de la desconfiança creixent que ens envaeix, desperti profundes i, en alguns casos, fonamentades sospites.

Necessitem, doncs, com l’aire que respirem, retrobar el valor de la paraula com a atribut suprem de l’ésser humà que, dotat d’una consciència que li permet copsar la realitat, disposa de la paraula per ex-pressar-la i, doncs, per  mostrar (fer transparent) la veritat.

Penso en conseqüència que, només si aconseguim retornar a la paraula el  valor que li pertoca, podrem redreçar la gran fractura de confiança que patim, ja que –i amb això torno a la tesis de Duch- “en gran mesura, les paraules, per transcendents i determinades que siguin per a la vida de les persones, basen la seva eficàcia en la confiança que mereixen els que les diuen. Només si l’emissor és un testimoni, les seves paraules tindran la possibilitat de penetrar fins al més íntim del qui les escolta, perquè, en realitat, la veracitat del testimoni és la prova suprema de la veritat del que s’anuncia.”


%d bloggers like this: