Josep Maria Quintana

Els meus lectors saben que mai no he amagat la meva condició de burgès, amb totes les connotacions positives i negatives que té la paraula. Avui, llegint Sándor Màrai (“La dona justa”, Edicions 62, Barcelona 2005) he trobat un text on un dels protagonistes parla del seu pare, del quan en destaca la seva “virtut” burgesa. Òbviament estem en aquest cas davant una de les connotacions que jo en diria positives d’aital condició: Diu:

“Fou quan la fàbrica va quedar derruïda per un incendi; l’asseguradora no va voler pagar perquè s’havia calat foc per negligència de l’empresa, i el meu pare havia de decidir si convenia reconstruir-la o desfer-se’n i dedicar-se a viure de renda en pau i tranquil·litat. En aquella època tenia més de seixanta anys: un motiu afegit per no comprometre’s amb una nova fàbrica. Res no l’obligava, podia viure sense treballar i dedicar la resta de la vida a passejar, llegir i dur una existència contemplativa.

Tanmateix, no va vacil·lar ni un instant, va tancar els acords amb l’empresa contractista i amb els enginyers estrangers, a continuació va arrancar el xec amb un gest resolut, va lliurar tots els diners que tenia a l’arquitecte que va dissenyar la fàbrica. I tenia raó. Al cap de dos anys el meu pare es va morir, però l’empresa encara funciona, produeix, i desenvolupa una activitat útil. Aquest és el sentit més alt de la vida: deixar alguna cosa darrere nostre, alguna cosa que sigui útil per al món i per als homes.”

En altres manifestacions que també fa el protagonista, no hi estic d’acord. Però aquesta em sembla acceptable en una mena de decàleg burgès.

Ell ho deia mig en un to de broma, com sempre sol parlar Guy Browlig, i ho deia a “la contra” de La Vanguardia, una de les pàgines d’entrevista més brillants que conec, però val la pena d’aturar-s’hi: “Soy de Oxford: el clima allí es horrible, así que el humor es nuestra sonrisa interior… Bueno, también está el alcohol.” I afegia: “Pertenecer a la Iglesia de Inglaterra es maravilloso: ya no tienes que preocuparte más por Dios, nunca jamás te vuelve a molestar.”

La pregunta que aquesta frase em suggereix és si la religió, el compromís religiós –aquest que ens du a l’Església en néixer, en fer la primera comunió, en casar-nos el primer cop (no pas el segon a menys que siguem molt rics i aconseguim la nul·litat eclesiàstica), i també en morir- no significa també per a nosaltres quelcom semblant al que, de l’Església d’Anglaterra, predica Browling

D’una església que va néixer com un sastre fa un vestit a mida –i ho dic amb tots els respectes, però ho dic-, d’una església el cap de la qual és el rei d’un Estat, d’una església així no em sorprèn que algú, com Browlig, pugui dir les paraules que diu. Però el problema és que sovint això ho tenim també a casa. I si no, digueu-me: “És, en molts casos, l’Església catòlica alguna cosa més que un recurs per fingir que fem les paus amb Déu i de pas enganyar-nos a nosaltres mateixos?

No només parlà el Príncep a Astúries el passat divendres, dia 21 d’octubre, a Oviedo. Ho féu també Giovanni Sartori que digué coses ben interessants, com per exemple aquesta:

“Entonces, ¿cuál es el elemento, el factor que hace rígida, casi impermeable, una identidad cultural?

A mí me parece indudable que es el factor religioso, y más concretamente el monoteísmo, la fe en un Dios único que por eso mismo es el único Dios verdadero. Este monoteísmo puede ser neutralizado y detenido –como sistema de dominio teocrático- por la rebelión de una sociedad laica que separa la religión de la política. Esta separación ocurrió en el mundo cristiano desde el 1600 en adelante. Pero no ha pasado en el Islam, que era y sigue siendo culturalmente un sistema teocrático que todo lo abarca.

Así pues, ¿voluntad del pueblo o voluntad de Dios? Mientras prevalece la voluntad de Dios, la democracia no penetra, ni en términos de exportación (territorial) ni en términos de exteriorización (donde quiera que el creyente se encuentre). Y el dilema entre voluntad del pueblo y voluntad de Dios es y seguirá siendo –por robarle el título a Ortega y Gasset- el tema de nuestro tiempo.”

Tenim el dia per a reflexionar-hi a fons.

Primer fou el Rei qui, subreptíciament però també inequívocament invocà el perill que, segons ell, gravita sobre Espanya. Uns dies després fou el cap de les Forces Armades qui, també de manera indirecta, evocà aquest perill. El passat divendres, a l’acte de lliurament dels premis “Príncipe de Asturias” fou el príncep que digué això:

“Preservar y acrecentar ese immenso e irrenunciable patrimonio (es referia a l’Espanya presidida per la Constitució de 1978) constituye una responsabilidad histórica de las generaciones actuales y venideras, en definitiva una responsabilidad de todos. (…) La Corona, desde la proclamación de su majestad el Rey, promovió la devolución de la soberanía nacional al pueblo español y el pacto constitucional. Como heredero de la Corona estoy firmemente comprometido con ese proyecto de convivencia al servicio de España. Así, contando con el impulso integrador de la Corona, la Constitución nos ofrece el marco más sólido, así como los principios y valores para poder acometer con éxito el futuro de España, de forma unida, solidaria y respetuosa con la riqueza de nuestra pluralidad y diversidad territorial.”

Final del missatge.

No es tracta de dir si jo estic o no d’acord amb aquestes paraules. És que des d’instàncies que haurien de ser neutrals –el Rei, el cap de l’Exèrcit i el Príncep- s’està afavorint indirectament (o potser hauria de dir directíssimament) en un debat que, en principi, hauria de ser lliure. Perquè tot creient en la Constitució i en el Pacte constitucional, això no implica necessàriament que hàgim de conformar-nos amb l’actual estat de coses. I molt em temo que el debat no serà lliure si seguim el camí encetat. De continuar per aquesta via, potser no li hauria fet falta al PP gastar-se el mig milió d’euros que ha decidit gastar en una campanya contra l’aprovació –en els termes que vol Catalunya- del seu Estatut, encara que oficialment es tracti d’una campanya a favor de la Constitució.

He passat uns dies a Barcelona refent-me de les lesions que un accident domèstic va produir-me. Allí, els matins, en lloc d’escoltar alguna de les tertúlies que escolto diàriament durant el meu trajecte matinal de Maó a Ciutadella (RNE, Onda Cero o SER –la COPE no l’escolto per una qüestió de principis- he escoltat les que es fan a Catalunya (Catalunya Radio, COM-Radio, etc.).

Com deia el meu amic Pedro Jaime Bosch, escoltant el que es diu en unes –les d’abast nacional d’Espanya, per entendre’s- i el que es diu a les catalanes, t’adones que estàs en presència no de dues opinions diferents, sinó de dos mons diferents, dos mons amb molta dificultat de convergència. Perquè a Catalunya –si exceptuem el Partit Popular, i allí fins i tot el PP és molt diferent de PP espanyol- el que respiren tots els partits –culturalment, espiritualment i políticament- s’assembla al que respiren els partits espanyols com un ou s’assembla a una castanya. Fins el llenguatge –i en dir això no em refereixo a l’idioma- és diferent.

Té això alguna solució possible? No ho sé. I dins el drama que aquestes diferents maneres d’enfocar la vida representa, als ciutadans de les Balears que participem d’aquesta sensibilitat cultural i política que es palpa a Catalunya, la qüestió ens resulta encara més dramàtica, perquè ni podem identificar-nos amb les tesis espanyolistes (no són les nostres), ni tampoc ens podem beneficiar de les que respiren els catalans, perquè no som catalans, sinó, mallorquins, o menorquins, o eivissencs, o formenterencs. Ni balears ens sentim els habitants d’aquestes illes! Aquest és, en efecte, el nostre drama.

Segons ens diu la Fundació Cidog,

“Des que va aconseguir la independència l´any 1960, la Federació de Nigèria continua trobant-se repetidament amb els mateixos problemes: intromissió de l´Exèrcit, tensions ètniques, dependència del petroli, conflictes regionals. Com en d´altres estats africans, hi són evidents els problemes derivats d´un traçat de fronteres arbitrari i d´estructures copiades d´Occident. Després de 16 anys de governs militars i d´infinites promeses, el país més poblat d´Àfrica va celebrar el mes de febrer de 1999 eleccions presidencials i legislatives lliures, que han portat a Olusegun Obasanjo a la Presidència de la República.

El nou president és ambiciós però s´enfronta a tradicions molt arrelades: una administració corrupta i un centralisme que fomenta el separatisme d´alguns grups ètnics. A més, Nigèria esdevé una pedra de toc per a les empreses multinacionals en la seva relació amb la població autòctona: durant els anys noranta, diverses comunitats han exigit una compensació per l’espoliació i la destrucció ambiental que aquestes provoquen (a causa del mal estat de les infrastructures extractores). Després de l’execució, el mes de novembre de 1995, del líder pacifista ogoni Ken Saro-Wiwa, que va posar Nigèria a l’ull de l’huracà, companyies com Shell s´han esforçat per millorar la seva imatge mitjançant inversions socials. Malgrat això, el malestar continua, com ho demostren l’activisme ijaw contra els pous de petroli i la repressió exercida per l’Exèrcit en revenja. El caràcter federal de Nigèria s’ha sotmès sovint a debat: les regions (un nombre creixent, de 3 a 36 des de la independència) participen en els assumptes del centre, però els grups ètnics com a tal no obtenen drets, de forma que resulten perjudicats les comunitats menors i els sectors dispersos. El president Obasanjo promet reformes, però ha hagut d’equilibrar sensibilitats i influències, fet que pot frenar les seves ambicions.”

Doncs bé, la notícia d’ahir és que l’esposa del president Olusegun Obasanjo, Stella, morí el passat diumenge a Espanya. Segons fonts judicials, la primera dama d’aquest país amb tot tipus de problemes socials i polítics, ingressà cadàver de matinada en una clínica de Marbella procedent d’una altra d’aquesta mateixa ciutat on s’havia sotmès a una intervenció de cirurgia estètica. La primera dama, que estava a punt de complir els seixanta anys, s’havia sotmès a aquest tipus d’operació a la Molding Clinic de la ciutat malaguenya.

A més de donar el nostre condol al president, ¿no hauríem també de rebel·lar-nos que aquesta elit de poder de països pobres, amb tota casta de mancances democràtiques i socials, pugui decidir un dia anar a Marbella a fer-se un lifting o bé a treure’s uns arrugues de la cara?

Després d’haver seguit el debat que sostingueren la passada setmana tots els partits catalans, tinc la impressió d’haver assistit a un espectacle lligat al teatre de l’absurd. Maragall, cada cop més anat, va passar-se totes les hores dient que bé, que de moment no renovava el govern –“el millor dels deu darrers anys”- però que el canviaria més prest o més tard.

Veure com un Miquel Iceta deia al president “al tanto, al tanto” em va fer riure. I no sols pel castellanisme sinó perquè és del tot incomprensible que el partit principal que dóna suport al govern, el partit del qual Maragall n’és president, li llegeix la “cartilla”.

Mas, amb diferència, va ser el millor. De fet, en Maragall no li podia posar més fàcil. Va demanar-li que dissolgués el parlament i convoqués eleccions per a sortir de la crisi –una crisi que en Maragall nega!- provocada pel mateix president sense que ningú no el convidés a provocar-la.

Veient el que veiem a Espanya (per exemple el succeït a l’Ajuntament de Getafe en un debat sobre l’Estatut català –novament el teatre de l’absurd- que acabà amb ferits), veient, dic, el que veiem, em sembla del tot irresponsable l’actuació de Maragall. Ara per ara, Maragall no és ni el seny ni la rauxa, sinó tot el contrari. És a dir que no sabem exactament què és.

Els juristes diem que s’ha actuat en frau de llei quan, emparant-se en una norma vigent, s’aconsegueixen resultats prohibits o no desitjats per aquesta norma. Doncs bé, aquesta definició ve a tomb a conseqüència dels arguments que el PP ha utilitzat a la Mesa del Congrés dels Diputats per a no admetre a tràmit la proposta d’Estatut de Catalunya aprovada pel Parlament català.

De veritat que no puc entendre que juristes drets i condrets com té el PP addueixin aquests arguments al·legant que allò que es pretén amb l’aprovació de l’Estatut és una reforma de la Constitució (reforma que, de dur-se a terme d’aquesta manera, s’hauria fet en clar frau de llei, evidentment!).

Res, però, més absurd. L’etapa que hem viscut fins ara en el tràmit de l’Estatut de Catalunya s’ha fet tota ella d’acord amb els preceptes constitucionals. Ningú no s’ha apartat un bri de la norma. Una altra cosa molt diferent és que el text que ara se sotmet al Congrés pugui contenir preceptes inconstitucionals. Això és possible i fins i tot probable. I el paper de les Corts espanyoles, cas que adverteixi la inconstitucionalitat d’alguns articles, és d’adaptar-los a la Constitució o bé de refusar-los i, finalment, decidir si aprova o refusa el projecte d’Estatut.

En aquest tràmit parlamentari no es mourà una sola lletra de la Constitució. I si es donés el cas que les Corts actuessin de mala fe o amb ignorància, i aprovessin un Estatut que contingués preceptes inconstitucionals, tampoc no s’hauria alterat la constitució, sinó que, davant una actuació –aleshores sí feta en frau de llei- el PP podria –i deuria- interposar un recurs davant del Tribunal Constitucional, única i definitiva instància que pot dir si un text s’ajusta o no a la Carta magna.

No desvirtuem, doncs, les coses. Deixem que el parlament espanyol faci la seva feina i actuï d’acord amb el reglament i sempre tenint present el text constitucional. I suposo que així ho farà. És el seu deure.

Recórrer en empara al Tribunal Constitucional contra la decisió de la Mesa d’acceptar l’Estatut a tràmit és un disbarat. I si el PP ho fa, no dubto que el Tribunal desestimarà l’empara sol·licitada.

George Orwell deia a “1984”: “Els qui controlen el present, controlen el passat.” Això, més o menys, es produirà amb la farsa de judici que els dirigents actuals de l’Iraq, ben aconsellats pels seus amics nord-americans, han preparat.

Saddam Hussein és un criminal –això ningú no ho dubte- un criminal internacional que ha protagonitzat no sols innombrables crims a casa seva, sinó també guerres amb l’enemic exterior. Recordeu bàsicament la guerra amb l’Iran i la invasió de Kuwait, que acabà amb la intervenció americana a l’època de Bush pare.

Vist això, l’únic judici que podria considerar-se just és el que es fes davant un Tribunal Internacional presidit per jutges independents. Res d’això no passarà. I no succeirà perquè els actuals dirigents iraquians, ben aconsellats com he dit per Bush i els seus assessors, han creat per a l’ocasió un tribunal especial netament iraquià. I observeu que, segons s’ha establert, només ciutadans i residents iraquians podran ésser jutjats per aquest tribunal.

La decisió no és fortuïta, perquè tots sabem que, el judici a què se sotmetrà Saddam i els seus pròxims, amb bona lògica hauria també de pronunciar-se –si més no pel que fa a crims- sobre una llarga llista de dirigents internacionals (Jimmy Carter, Bill Clinton, George Bush pare i fill, l’exprimera ministra britànica Margaret Thatcher, Jacques Chirac, el rei Hussein, el príncep Fahd, etc., això sense comptar un inacabable nombre de banquesrs, magnats del petroli i mercaders d’armes que, sens cap mena de dubte, han estat còmplices de Saddam i que ara, com si tinguessin les mans netes, es converteixen en acusadors de l’assassí deposat, capturat i vençut.

El judici, per tant –i aquesta és la meva opinió- serà no sols una gran farsa, sinó l’exemple més clar d’una cínica hipocresia per part de totes aquestes persones que, no sols van recolzar (per acció o omissió) els crims de Saddam, sinó que, en algun cas, fins i tot es lucraren (ells o els estats que representaven) amb les accions del sàtrapa.

A la cita d’Orwell podríem afegir aquella altra, possiblement apòcrifa, segons la qual la història l’escriuen els vencedors.

Tan cert com lamentable.