Josep Maria Quintana

Algú es recorda encara de Líbia? Ens va tenir a tots ocupats durant setmanes el raid dels britànics i francesos per derrocar Gaddafi. Va ser una lluita a mort a favor dels rebels, els quals acabaren imposant-se, assassinaren el dictador i constituïren un Consell Nacional de Transició (CNT) encarregat de construir la democràcia. S’han aconseguit, tanmateix, els objectius?

La resposta sincera és que difícilment, encara que el silenci –el fet de no ser notícia- sembla que dissimuli o emmascari una realitat que està molt lluny d’aconseguir els teòrics propòsits de la coalició francobritànica.

Dic això perquè un dels elements distintius de la democràcia real és de donar un tractament just als vençuts. I això implica definir, en primer lloc, qui és un criminal i qui no ho és. Decisió no gens fàcil. I en segon terme, procurar un judici just als criminals.

Qui és un criminal a Líbia?

L’escriptor Younes Omar Fanouch, membre fundador del “Ressemblement pour une Libye démocratique”, creat el passat mes de desembre de 2011, es demanava quins eren els criteris que calia adoptar a l’hora de designar els criminals que mereixien ser castigats. Algunes associacions han sotmès al CNT un projecte de llei intitulat “Fidelitat als màrtirs”, que engloba diverses categories, que ell critica afirmant que, en rebutjar totes les persones que han ocupat un lloc de responsabilitat a l’antic règim, es comet una injustícia que no implica certament la fidelitat que pregonen.

Ell creu que poden ser separades les persones que: 1. Són responsables d’assassinats o d’haver practicat la tortura. 2. Han sostret fons públics o han participat en la corrupció.- 3. Han festejat Gaddafi, promogut les seves idees o rendit culte a la seva personalitat.

Més enllà d’aquests, és dubtós que es pugui castigar i separar dels drets democràtics aquelles persones que, havent tingut alguna responsabilitat política al llarg de la dictadura, van saber dimitir quan es van enfrontar amb casos de consciència. Tampoc accepta que se separin del sistema tots els qui han estat rectors d’universitats o degans de facultats al llarg d’aquests anys. Són molts –diu Omar Fanouch- els qui s’han dedicat a l’ensenyament universitari i han rebutjat les accions dels comitès revolucionaris de Gaddafi i que, en comprendre que no hi podien fer res, han continuat treballant i ensenyant per guanyar-se la vida.

La caça de bruixes –un dels perills dels vencedors de les revolucions, qualsevol que hagi estat la naturalesa d’aquestes- és perillós, ja que la democràcia i la llibertat no es poden construir només damunt l’odi i la venjança.

I què en faran de Saïf Al-Islam?

Aquesta és una altra pregunta que s’ha de fer als dirigents del CNT un cop Trípoli ha obtingut de la Cort Penal Internacional (CPI) un aplaçament de tres setmanes per decidir si el fill predilecte (i teòric successor) de Gaddafi, de 39 anys, serà o no transferit a La Haia per ser jutjat.

Les autoritats líbies, que havien demanat a la CPI de poder jutjar el fill del dictador en territori libi, tenien fins al 10 de gener per fer conèixer a aquell alt tribunal la seva decisió. Saïf Al-Islam, detingut el passat 19 de novembre, és acusat d’haver comès crims contra la humanitat després de la repressió de la revolta popular que s’inicià el 15 de febrer de 2011, fa gairebé un any.

El fet és que, si Líbia decideix jutjar Saïf a Trípoli sense l’aval de la CPI, causarà un greu problema al Regne Unit i a França, que van donar suport total als rebels. El primer ministre, David Cameron, i el president Nicolas Sarkozy, que van justificar la seva intervenció a Líbia al·legant la ruptura que el nou règim marcaria amb el passat autoritari del país, quedaria en entredit, perquè ningú creu avui que Saïf (probablement un criminal) pugui ser jutjat a Trípoli per un Tribunal independent.

D’altra banda, la comunitat internacional no és l’única que dubta que la CNT sigui incapaç d’establir un règim judicial sòlid. Tampoc ho creuen molts libis, com l’escriptor a què abans he fet referència. En aquest país destrossat per la guerra, segurament importa ben poc la sort de Saïf, però les protestes s’aixequen, cada cop amb més força, contra un Consell que acusen d’incompetència i de manca de transparència les mateixes persones que aquest pretén servir.

Els treballs del CNT romanen en un secret força ben guardat i les reunions importants es tenen a porta tancada. “Tenim necessitat de transparència”, afirma Hassan El-Amin, un libi que ha retornat al país després d’haver-se exiliat al Regne Unit fa vint anys.

En definitiva, que per als defensors dels drets de l’home, la sort de Saïf i de 7.000 detinguts serà significativa per avaluar la competència i la importància que el nou règim dóna a la justícia. Per a Donatella Rovera, membre d’Amnistia Internacional especialitzada en situacions de crisi, “tot el món s’ha de poder beneficiar de l’Estat de Dret, fins i tot Saïf Al-Islam”.

———–

Una pregunta: Si les dures mesures preses pel Govern d’Espanya per reduir el dèficit públic conduirà, com han dit les autoritats del Fons Monetari Internacional i també el Banc d’Espanya, a una recessió econòmica dins aquest any ¿té sentit mantenir-les en els nivells d’exigència que s’han aprovat?

Curiosament, va ser un filòsof marxista, Georg Lukács (“Thomas Mann”, Grijalbo, 1969), el qui va definir el conjunt de l’obra de Mann sota aquest epígraf: “A la recerca del burgès”. I és que, per a Lukács, Thomas Mann és un realista de rara fidelitat a la realitat, devot fins i tot de la realitat. Tanmateix, els seus detalls, les seves faules, les seves concepcions ideals mai no es queden en la superfície de la vida quotidiana. El que se’ns ofereix a l’obra de Thomas Mann és l’Alemanya burgesa, és la seva problemàtica interna intensament apressada, però de manera que la seva dialèctica condueix, per via natural, fins més enllà d’ella mateixa, i mai vers una perspectiva de futur encantada en el present, ni tampoc vivificada d’una manera entre utòpica i realista. Thomas Mann ofereix, en definitiva, una imatge consumada del món burgès en la plenitud de la seva problemàtica.

Salvant les distàncies, aquest mateix propòsit és el que jo vaig assumir quan, cap al 2002, vaig decidir que escriuria una novel·la que retratés la burgesia menorquina (especialment maonesa) de la Menorca del segle XVIII. M’ho posava de cara haver conegut la història d’una família d’immigrants que procedien de Cefalònia (grecs, per tant, però súbdits del dux de Venècia) que arribaren a Maó dins la primera meitat d’aquell segle. Em refereixo als Ladikós (un capità mercant de nom Athanasios Ladikós, casat amb Dicimira Antipa, natural de Liorna), els quals van venir a la nostra illa atrets per les mesures proteccionistes que els britànics havien ofert als comerciants i navegants que s’establissin a Maó.

Cito aquesta família i no una altra de les moltes que s’establiren a Menorca en aquella època, perquè els Ladikós (el cognom acabà per pronunciar-se “Làdico o Ladico”) foren pràcticament els únics que resistiren i sobrevisqueren a totes les dominacions (la francesa , les espanyoles i les britàniques) i seguien al peu del canó el 1802 quan, després de la Pau d’Amiens, Menorca va quedar definitivament sotmesa a la sobirania del rei d’Espanya. I no és tan sols això: els Làdico, s’havien enriquit i havien ascendit per l’escala social fins el màxim, ja que Jordi Làdico (fill d’Athanasios i Dicimira) va ser batlle de Maó i, més tard, senador; i el seu nét, Teodoro Làdico, va ser diputat a les corts de la Primera República i Ministre d’Hisenda en el govern de Pi i Margall.

En conèixer, doncs, aquesta família jo vaig pensar que, si Thomas Mann s’havia inspirat en la seva per escriure “Els Buddenbrook”, jo m’havia d’inspirar en els Làdico per escriure “Els Nikolaidis”. Tanmateix, vaig ser menys ambiciós que ell i vaig tancar la novel·la a la segona generació, ja que el text narratiu, dividit en tres llibres, acaba a principis del segle XIX amb la figura de Jordi Nikolaidis. Em queda, per tant, el repte d’escriure una altra novel·la dedicada al segle XIX, que espero vèncer algun dia.

Però si avui us parlo d’aquesta novel·la i no de política internacional (a no ser que considerem la història dels Nikolaidis com un exemple de política –o d’economia- internacional) és a causa d’un fet que ha estat per a mi, no sols una gran sorpresa, sinó una immensa satisfacció: que, al llarg del 2011, un grup d’actors menorquins dugessin a terme un “taller de teatre” sota la direcció d’Antoni Casares (director de la Sala Beckett, de Barcelona), que consistia a dur a l’escena un text narratiu. I el text elegit va ser la novel·la “Els Nikolaidis”. O més exactament, la primera part de les tres que configuren l’obra. Aquest és, doncs, el passatge literari que s’ha transformat en text dramàtic per mor de l’acurada ploma de la dramaturga maonesa Aina Tur.

Quan el mes d’agost de l’any 2011 em van convidar a assistir a una mena d’assaig general de l’obra, en una sessió privada que es va dur a terme sobre l’escenari del Teatre Principal de Maó, vaig experimentar una de les emocions més fortes que he sentit mai en veure com aquells personatges que jo havia creat sobre el paper es transformaven en éssers reals, vull dir de carn i os, que estimaven, patien, odiaven i fins eren capaços de navegar i fer el cors amb una escenografia increïblement sòbria, capaç tanmateix de fer volar la nostra imaginació per fer-nos veure el que, de fet, semblava irrealitzable. Quin poder més gran, el de la literatura! Quina força, la del teatre ben fet!

“Trob que l’he de llegir”, que és el títol que va triar Aina Tur per a la seva obra (títol que al·ludeix i incita clarament a la lectura de la novel·la) és un prodigi d’imaginació i de síntesi que esdevé capaç de mostrar a l’espectador una vintena d’anys d’aquesta família, que vol ser alhora una representació de la vida de Menorca entre el 1750 i el 1770, aproximadament. La literatura –i en aquest cas el teatre- no és sinó un exercici de “representació de la realitat”, exercici que es duu a terme per mitjà de la imaginació i de la paraula. En aquest cas, de la paraula parlada (no llegida), que comporta també el gest i l’expressió corporal, en un marc –un espai- de tres dimensions: l’escenari d’un teatre.

No he posat cap mena d’objecció a l’obra que els actors i la dramaturga han dut a terme amb una increïble fidelitat. L’estrena, que va tenir lloc a Maó el passat mes d’octubre, va ser un èxit, i confio que les sis representacions que aquest grup d’actors ha preparat per dur a terme a Es Mercadal, Ciutadella i Maó entre el 29 de gener i el 6 de febrer, (algunes per a estudiants de batxillerat) també ho sigui.

Com a autor de la novel•la diré que “Trob que l’he de llegir” és el regal més bell que m’han fet mai. Vull agrair-ho profundament als actors que van tenir la iniciativa, al director Antoni Cassares i, especialment, a la dramaturga Aina Tur, que ha fet una obra ben feta. Espero que l’espectador s’ho passi bé i s’endinsi, a través del teatre, en aquesta Menorca de meitats del segle XVIII que va ser capaç de superar-se a ella mateixa, vèncer les dificultats i afrontar el futur amb ambició i coratge.

Paraules d’acceptació del “Premi de narrativa Llorenç Villalonga”

Vull agrair en primer lloc al jurat el reconeixement que ha fet de la meva obra, “Ningú no pot enganyar els morts”, amb la concessió del premi “Llorenç Villalonga”. Rebre’l és un honor per a mi i ho vull manifestar. A més, em satisfà que sigui per a aquesta novel·la amb la qual, separant-me una mica del que havia escrit i publicat fins avui, he volgut plasmar el drama personal d’un pintor marcat profundament per l’experiència dels camps de concentració nazis i per la seves pròpies contradiccions internes. Tot, en un relat que es desplega en el petit poble mariner de Fornells, un dels paratges més bells de l’illa de Menorca, en el París de la postguerra, on ell triomfarà, i també a Nova York, on recollirà les millors crítiques.

Dit això, he d’afegir que em dol la polèmica que s’ha suscitat entorn d’aquests premis degut a la decisió presa per l’Ajuntament de Ciutat de restituir el de novel·la en llengua castellana, una decisió que no he de jutjar i per a dur a terme la qual era, sens dubte, competent.

Com acaba de dir el senyor Gilet, jo també crec que les llengües han de ser per entendre’ns i no per enfrontar-nos. Tanmateix, i ho dic amb tot el respecte, voldria manifestar públicament la meva preocupació per la dinàmica que ha pres la política lingüística de les nostres institucions representatives, les quals, darrerament, sembla que s’oblidin de la naturalesa jurídica del català com a “llengua pròpia” de la nostra comunitat autònoma, un concepte, per cert, al qual vaig dedicar el meu discurs d’ingrés a l‘ “Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears”.

Això fa que l’acte d’avui tengui per a mi un sabor agredolç, a pesar de la joia que implica rebre un guardó literari tan prestigiós. Com a mostra, per tant, d’aquest sentiment, en el fons contradictori, he decidit acceptar agraït el premi, però destinar la dotació econòmica que comporta a dues institucions menorquines: l’Obra Cultural i l’Acció Cultural, perquè els serveixi d’ajuda i d’estímul per continuar treballant, com han fet fins ara, en defensa de “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears” (art. 4 EA).

Moltes gràcies.

Palma, 20.01.12

La idea d’una Europa amb una integració a ritmes diversos no és nova, tal com assenyalava no fa molt José Ignacio Torreblanca a El País. Deu Estats membres, entre els quals hi ha Regne Unit, Suècia i Dinamarca, no pertanyen a l’eurozona, i els mateixos tractats europeus recullen la previsió de diferents nivells de cooperació en diversos àmbits.

Però la implosió política d’Itàlia i Grècia ha reobert el debat sobre la possibilitat que un Estat abandoni l’eurozona i sobre la cooperació reforçada de grups d’Estats membres. Sobre aquesta premissa, l’analista polític argumentava que ara ens enfrontem a “la combinació d’un efecte centrífug, que amenaça de separar la Unió Europea per fora, amb un efecte centrípet, que amenaça de trencar la Unió Europea per dins”. El risc avui en dia és que assistim al naixement d’una “Unió de l’austeritat” formada per Estats amb qualificació de triple A (Alemanya, França, Països Baixos, Àustria, Finlàndia i Luxemburg) que suposaria un obstacle insalvable per a la resta dels Estats membres.

Les conseqüències d’aquest plantejament serien “demolidores”, advertia Torreblanca. En termes econòmics, perquè els mercats penalitzarien encara més als països perifèrics, i en termes polítics, perquè “una ruptura d’aquest calat faria aflorar totes les tensions subjacents avui entre Nord i Sud, Est i Oest, donaria ales al populisme antieuropeu en molts països i alimentària els sentiments contra França i, especialment, contra Alemanya.”

Després de llegir aquest article i d’escoltar les paraules que, fa uns dies, pronunciava Barack Obama afirmant que la crisi del deute a Europa “està espantant al món”, m’he preocupat seriosament. I he estat d’acord amb la recriminació que feia als líders de l’eurozona quan assegurava que “no estan reaccionant amb la suficient rapidesa davant la crisi que pateixen.”

Aquesta darrera setmana, Angela Merkel, cancellera d’Alemanya, i Christine Lagarde, directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), s’han reunit sense emetre després cap comunicat, si bé el portaveu de la cancellera germànica, Steffen Seibert, ha declarat posteriorment que van conversar sobre els passos per resoldre la crisi del deute sobirà europeu i la situació actual de Grècia. Pel que fa a Atenes, les converses es van centrar en la propera visita que la “troica” (representants del FMI, Banc Central Europeu i Comissió Europea) faria al país hel·lè per examinar el seu progrés en les mesures que permetrien a Grècia rebre el segon paquet de rescat valorat en 130.000 milions d’euros. “La cancellera i la directora de l’FMI van tornar a declarar el seu suport a l’objectiu d’enfortir el creixement i aconseguir una feina sostenible a Europa”, es limità a dir Seibert.

Aquestes reunions a què acabo de fer referència, com també les de Lagarde amb el president de França, Nicolas Sarkozy, i les de Merkel amb el líder gal i amb primer ministre italià, Mario Monti, demostren que Barack Obama no és només un alarmista, sinó que la realitat de la UE és avui força precària degut especialment a la crisi del deute. I no oblidem, d’altra banda, que Fitch ha advertit aquesta mateixa setmana que hi ha una “possibilitat significativa” d’una retallada en la qualificació creditícia d’Itàlia a finals d’aquest mes. I també que podria tocar els ratings d’Espanya, Bèlgica, Irlanda, Eslovènia i Xipre amb una “probable” retallada d’ “un o dos esglaons” a finals de gener. Tot això a l’espera de la cimera europea del 30 de gener que (si la vaga d’IBERIA no ho impedeix) serà clau per a la crisi de la Zona Euro.

I si anéssim cap al fracàs?

No us sorprendreu, doncs, que em sentís angoixat quan, tenint present el panorama que acabo de descriure, vaig llegir fa un parell de dies un article extret d’un diari de Belgrad (Politika) amb aquest títol: “I si l’UE acabés com la federació de Tito?”

En termes relatius, i conscients que estem comparant el que és incomparable –deia l’article-, la Unió Europea comença a semblar-se molt a la Iugoslàvia de Tito, que també s’esmerçava, com l’UE, a reforçar el control del centre sobre la perifèria, les derives nacionalistes i les creixents incompatibilitats entre els estats membres, qüestions, les que acabo d’apuntar, que n’amenacen els fonaments.

Però no és tan sols això. Berlín i Paris, com abans Belgrad i Zagreb, actuen com els pilars centrals d’aquesta Unió, malgrat les seves diferències. Però les guspires salten entre els països econòmicament estalviadors i els que no miren prim en les despeses, com també entre els més i els menys desenvolupats. “Tot això –deia l’article que signava Momcilo Pantelic- ens recorda molt el procés que va conduir a l’explosió de Iugoslàvia.”

El concepte de l’Europa a dues (o més) velocitats –a què he fet referència- recorda també, segons l’autor, la idea que tenien els membres de la Federació de transformar Iugoslava en una “confederació asimètrica”, de la mateixa manera que la fórmula de “la unitat i la fraternitat dels pobles iugoslaus” recorda la posició defensada sovint per Brussel·les, d’acord amb la qual l’interès comú ha d’imperar sobre les enemistats i les divergències.

Pantelic diu també una altra cosa que m’ha intrigat. Afirma, en efecte, que es pot establir fins i tot un paral·lel en allò que concerneix als valors democràtics: a Iugoslàvia, a causa del sistema de partit únic, els dirigents no eren elegits per sufragi universal; però tampoc ho són els alts funcionaris que estan al front de l’UE, i això malgrat el multipartidisme que regna en els països membres. I cal també recordar que, tot i les grans divergències que separen ambdós conglomerats, tant l’UE com Iugoslàvia estaven construïdes teòricament sobre la base de grans ideals: els de la cooperació, l’amistat, l’esforç per a un progrés comú i el de la convivència de cultures.

No vull afegir més semblances en aquest article de tall pessimista que estic escrivint, però jo encara hi veig més connotacions entre la vella i desapareguda Federació Iugoslava i la Unió Europea: per exemple, la dificultat que ambdues tenen a l’hora de prendre decisions (recordeu el que ha dit Obama), degut al frustrant recurs a la unanimitat o al consens, la impossibilitat de concertar una política fiscal comuna, els problemes derivats de l’endeutament i les constants dificultats per trobar un compromís entre el centre i la perifèria.

La guerra de l’Iraq –la que va emprendre George W. Bush contra Saddam Hussein per “democratitzar el país, vèncer el dictador i acabar amb les seves armes de destrucció massiva”- ha acabat oficialment i de manera poc espectacular el passat 15 de desembre, després d’una cerimònia molt simple a l’aeroport de Bagdad, que tots vam poder veure als noticiaris de la televisió. Però els Estats Units volen seguir jugant un rol important en aquell país. Segons ha dit The New York Times, “la més gran ambaixada americana del món es troba a Bagdad, la qual compta amb 16.000 empleats, incloent-hi molts agents d’empreses de seguretat privades.” I més de 200 militars americans restaran també allí per formar les forces de seguretat iraquianes. Si tenim, doncs, en compte el punt de vista d’aquest influent diari nord-americà, aquesta guerra no acaba “ni amb una victòria ni amb una derrota. Per als optimistes, la violència ha estat reduïda a un nivell que hauria de permetre a l’Iraq de prosseguir la seva trajectòria vers l’estabilitat i la democràcia. Per als pessimistes, la presència americana no significa sinó una bena sobre una ferida infectada.”

Amb el final d’aquesta guerra, el president Obama ha marcat la fi d’un decenni d’esforços que els Estats Units han fet per afaiçonar l’Orient Mitjà a la seva imatge i semblança. De fet, la guerra de l’Iraq ha volgut ser l’encarnació de la doctrina Bush, una política que havia decidit dur a terme la guerra preventiva contra tot el que era percebut com una amenaça real o potencial.

No ha estat, certament, un èxit aquesta política que Bush posà en marxa el 2003 fonamentada sobre errors de percepció i –diguem-ho clarament- sobre mentides premeditades, el resultat de la qual pot ser qüestionat severament. En paraules de Stephen Walt, professor a la universitat de Harvard: “Durant molt de temps, la síndrome postiraquiana produirà una reticència real a dur a terme operacions militars que, de prop o de lluny, tinguin alguna mena de semblança amb la guerra de l’Iraq.” Per tant, en el futur, difícilment els nord-americans duran a terme ocupacions prolongades ni tampoc intentaran remodelar la política interior d’un país sobirà. És, doncs, més probable que prefereixin dur a terme operacions selectives (per exemple, la que van dur a terme per eliminar Ben-Landen) a intentar la reforma de societats senceres, cosa que, com hem vist, ha semifracassat (si és que no ha fracassat del tot) a l’Iraq.

Un cost exorbitant

Amb la retirada dels darrers soldats americans, els responsables de la política interior i exterior nord-americana hauran de fer front, durant els propers anys, a les conseqüències del cost colossal que ha implicat una guerra que havien previst que duraria tan sols uns mesos. El ministre de la Defensa, Leon Panetta, va acollir molt favorablement la decisió del president de retirar-se de l’Iraq i declarà que havien estat els soldats americans i les seves famílies els qui havien suportat el pes més feixuc de la guerra, ja que gairebé 4.500 soldats americans han mort en sòl iraquià. I encara que el ministre no es va referir al cost econòmic, tots els analistes de política internacional asseguren que la guerra ha costat als Estats Units més de 800.000 milions de dòlars en una època de fort acreixement dels dèficits. La factura acumulada de les guerres de l’Iraq i de l’Afganistan s’apuja a més de 1.200.000.000.000 de dòlars (un bilió, dos-cents mil milions de dòlars). Una xifra astronòmica difícil d’imaginar.

Per a la major part dels experts en política estrangera, els costos financers i humans de la guerra són la principal raó que farà que els Estats Units no iniciïn una nova invasió similar en un futur pròxim. De fet, més enllà del que digui oficialment el Pentàgon, la realitat és que la ocupació iraquiana ha estat, des de molts punts de vist, una aventura sense cap futur. “Els Estats Units no oblidaran la reconstrucció descurada que han dut a terme a l’Iraq”, ha dit Kenneth Pollack, especialista de l’Orient Mitjà, el qual ha afegit el següent: “La lliçó d’aquesta guerra és que, si la invasió resulta fàcil, la reconstrucció necessita un esforç important i prolongat. Si no estem preparats per dur-la a terme, aleshores més val no intervenir.”

Si deixem de banda costos i les conseqüències morals de la intervenció –que són, sens dubte, els que a nosaltres ens importen més-, haurem de concloure que una de les conseqüències de la guerra de l’Iraq serà la dificultats en què ara es troben els nord-americans per modernitzar l’exèrcit. En aquest sentit, James Lindsay, director d’estudis al Consell de relacions exteriors, ha dit que “En imposar una pesada càrrega per a les nostres finances, la guerra de l’Iraq ha contribuït a crear la perillosa situació financera on ens trobem avui. Això tindrà greus conseqüència sobre el nostre futur, quan nosaltres tinguem necessitat de nous avions o sistemes d’armament que són molt cars.” I va encara més enllà aquest analista en afirmar que, per importants que hagin estat els costos de la guerra, els costos indirectes podrien ser encara molt més considerables, ja que l’Iraq ha absorbit tota l’atenció dels nord-americans en un moment on els Estats Units s’haurien d’haver concentrat en l’emergència, cada cop més puixant, de la Xina com a potència mundial. Perquè no ho oblidem: la Xina fa via per convertir-se aviat en la primera potència mundial.

Sigui com vulgui, i més enllà del dolor que la guerra ha provocat a moltes famílies, el que sembla evident és que els Estats Units no han sortit ben parats de l’aventura que un texà de mig pèl (amb el suport d’un espanyol megalòman i d’un primer ministre britànic laborista!) va iniciar un mal dia per demostrar a tot el món la força del seu braç. De fet, la intervenció americana en aquella regió ha deixat una traça profunda en el país i, també, en el Pentàgon. És probable que l’única conseqüència positiva d’aquesta guerra és que Washington hi pensarà dues vegades en un futur abans de llançar-se de nou a una operació militar de llarga durada.

Durant la penúltima setmana de l’any, els diaris txecs van estar d’acord en una notícia: amb la mort de Václav Havel acomiadàvem per sempre més “el txec més important de la segona meitat del segle XX”, el qual descrivien com “un home que, en el fons, mai no es va sentir un polític sinó més aviat un escriptor i un pensador”.

En efecte, en una entrevista apareguda al setmanari clandestí Sport, predecessor del setmanari Respekt, Havel declarava l’any 1989: “Jo no m’aventuraré mai per aquest terreny”, tot referint-se, és clar, al de la política. Eren els moments en què Polònia acabava de convocar les primeres eleccions gairebé lliures i els alemanys de l’est, a bord dels seus “Trabant”* eren a punt d’iniciar un nou i inesperat camí vers la llibertat. Per aquells mateixos dies, en una Praga plena d’il·lusió, un home de 53 anys que havia sortit feia pocs mesos d’una nova estada a la presó, va creure que li corresponia passar els propers anys de la seva vida d’una manera diferent del que havia desitjat.

A l’entrevista a què acabo de fer referència, que signava el periodista Ivan Lamper, Václav Havel, líder aleshores de l’oposició txecoslovaca, insistia amb força en la idea que no pretenia esdevenir un polític professional: “No hem escollit la política, és la política que ens ha escollit –començava dient-. I tot el que nosaltres fem, ho fem per establir les condicions que ens permetin no haver de consagrar-nos a la política”. I afegia: “Jo no sóc ni un àngel ni un Déu, i no tinc forces sobrehumanes o hercúlies. Jo no puc canviar una nació, però la serviré tant com pugui.” Havel va esdevenir president tres mesos més tard i va servir a la República txecoslovaca, primer, i txeca més tard, durant els vint-i-dos anys següents; de fet, fins a la seva mort, el 18 de desembre d’aquest any 2011 que ahir vam cloure.

L’amor a la veritat

A les acaballes del 1989 ningú podia imaginar el que els europeus érem a punt de veure: un país en declivi, on hi havia estacionats més de 70.000 soldats soviètics, era a les portes d’un canvi de civilització que afectaria tothom. “L’amor i la veritat han de triomfar sobre la mentida i l’odi”, va ser la frase que va dir aleshores Václav Havel, un pensament que resumia l’esperit amb què els txecs i els eslovacs iniciaven una nova època. Per a la major part de la població, Havel va aparèixer aleshores com el garant del que va ser una victòria esperada i desitjada durant molt de temps.

Per aquells dies, Havel havia fet també una altra promesa: la de conduir el país fins a unes primeres eleccions lliures, el juny de 1990, per retornar després a la tasca d’escriptor.

No és estrany que, per als seus crítics, aquesta afirmació vagi ser entesa com una mostra d’hipocresia, ja que Havel va acabar presidint el país –només amb un petit parèntesi dins la segona meitat de l’any 1992- durant tretze anys, al llarg dels quals la lluita per la veritat i l’amor no va obtenir sempre l’èxit que ell havia desitjat.

Nosaltres no podem saber què hauria succeït si Havel no hagués assumit la presidència de Txecoslovàquia, l’estiu del 1990 , o si, després del naixement de la República Txeca (1 de gener de 1993), hagués abandonat la política per reprendre el seu rol de pensador i d’intel·lectual, però el que sí podem afirmar és que, amb el seu compromís polític, Havel va posar la seva vida, no sols al servei del seu país, sinó de tota l’Europa postcomunista. Perquè va ser ell el qui, davant la mirada de tot el món, conduí l’antiga Txecoslovàquia vers la civilització democràtica occidental.

Els txecs el necessitaven

Certament, al principi del mandat de Havel es va produir una gran fascinació per l’exotisme d’aquest president que, en el seu rol polític, va negar-se a canviar d’hàbits i d’amics. Però si el seu comportament només hagués significat això –un canvi de maneres d’actuar-, el que podem denominar “l’efecte Havel” s’hauria exhaurit ben aviat. Ben altrament va succeir, perquè l’exemple i el mestratge de Havel van ser reconegutn per personatges mundials com George Bush, el dalaï-lama, Margaret Thatcher, els Rolling Stones, el papa o François Mitterrand, que el van visitar, l’un rere l’altre, i reconegueren que aquell escriptor esdevingut polític era una mena garantia per a un món -el seu món-, que s’incorporava a la democràcia i mereixia ser pres en consideració.

Quan, durant la primavera de 1997, Havel es va demanar si s’havia de llançar per darrer cop a la cursa presidencial, acabava de sortir d’una dura operació de càncer de pulmó. Tenia aleshores tot el dret del món a retirar-se del clima de tensió, cada cop més dur, que regnava al seu país. Però va acceptar aquest nou desafiament, i va ser en aquest darrer període quan Havel va fer entrar Txèquia dins l’OTAN i la conduí a les portes de la Unió Europea. Els Txecs, doncs, el necessitaven, i això a pesar que la seva cota de popularitat va baixar fins al 40%.

Un escriptor txec, Jindrich Sídlo, ens ha recordat aquests dies que, com va dir el mateix Havel, ell mai no va ser ni un àngel ni un dimoni. Entre d’altres raons perquè mai va pretendre deixar de ser un home normal. Ell va saber des del primer dia que no podria complir tots els somnis, però va intentar reformar el seu país fins al límit de les seves possibilitats, d’acord amb els dictats de la seva consciència. I això és el que podem exigir –i hauríem d’exigir- als nostres governants.

És cert que la veritat i l’amor mai no acaben triomfant del tot sobre la mentida i l’odi, sempre presents a la història de la humanitat. Però ningú no pot dubtar que la lluita per l’amor i la veritat d’acord amb les conviccions més profundes de cadascú és el que hem d’exigir als polítics. I aquest és el propòsit que sempre va guiar el discurs i la vida de Havel, l’home que va conduir Txecoslovàquia primer, i Txèquia més tard, vers la democràcia i la llibertat.
———-
* Els “Trabant” eren uns cotxes de fabricació russa. Pràcticament els únics que circulaven per l’Europa de l’Est.