Josep Maria Quintana

Quan persones com l’arquebisbe de Burgos, monsenyor Gil Hellín, asseguren sense contemplacions que el Govern d’Espanya “ataca con odio” la família i critiquen decididament el govern actual per proclamar el laïcisme a Espanya, és que possiblement no han entès quina és la diferencia entre un estat laic (o aconfessional) i un estat laïcista.

Avui ho explica molt bé a les pàgines de La Vanguardia (i amb poques paraules), el teòleg de la Universitat de Navarra, Josep-Ignasi Saranyana. “És laïcista l’Estat –escriu el teòleg- quan es mostra bel·ligerant en matèria religiosa, quan s’oposa a la religió en la vida pública, quan l’empeny a l’esfera de la privacitat o quan la persegueix.”

I jo em demano: pot considerar-se, doncs, laïcista un estat com l’Espanyol que accepta que la Religió sigui una assignatura als instituts i col·legis públics i privats, que permet que cada diumenge la ràdio transmeti la missa, que no posa cap dificultat al culte (no sols en les esglésies sinó també al carrer) i dóna cobertura a les més importants manifestacions religioses?

En canvi, un estat laic o aconfessional “és aquell que es declara incompetent en matèria religiosa i que, com a conseqüència d’això, es mostra neutral en aquesta qüestió.” I afegeix després el següent: “La conseqüència de la incompetència de l’Estat en matèria religiosa és la incompetència de la jerarquia eclesiàstica en assumptes polítics.”

I això –exactament això- és el que no ha entès el bisbe de Burgos ni tampoc d’altres prelats quan asseguren quel’Estat no pot legislar sobre matèries que afecten la doctrina de l’Església, com per exemple el matrimoni; com per exemple la investigació en matèria d’embrions. O –més extravagant encara- quan assegura que és immoral que l’Administració reparteixi preservatius entre els joves. Ni més ni menys.

No, no és acceptable, ni moralment ni jurídicament, una vaga salvatge com la que es va produir divendres passat a l’aeroport del Prat. Un país que mínimament s’apreciï no pot permetre, ni menys encara passar per alt (com temo que succeirà) que, sense cap mena d’avís, sense complir cap de les normes previstes en matèria de convocatòria de vagues (dret que ningú no discuteix), els empleats d’un aeroport el posin de cap per avall, bloquegin les pistes i impedeixin durant tot un dia que cap avió hi aterri ni hi pugui prendre el vol. I per si això no fóra suficient, que tot això es produeixi el dia en què s’inicien les vacances d’agost, les més populoses de tot el país.

Un estat amb cara i ulls no pot permetre una cosa com aquesta, perquè això és deixar-se dur per l’anarquia, i en el moment en què regna l’anarquia, deixa immediatament de respectar-se l’estat de dret, última i suprema garantia d’un sistema democràtic i de llibertats (un sistema que, precisament, permet de fer vaga als obrers).

En una dictadura, la revolta dels empleats de terra de l’aeroport del Prat hauria durat no més d’una hora, com no durà més d’una hora aquella famosa vaga de pilots de fa no sé quants anys en el moment que el govern els va militaritzar. Però això no són solucions democràtiques. La democràcia exigeix el respecte a la norma presa democràticament. I les autoritats espanyoles farien molt de mal al sistema si passessin per alt el sabotatge que es va produir divendres al Prat.

Aquests dies llarguíssims de calor enganxifosa, aquestes nits en què les temperatures no baixen i els cossos es xopen sobre els llençols blancs del llit, amb les finestres obertes, les portes esbadellades… Una mena de martiri corporal que afecta, però, també l’ànima. És com si el cervell funcionés a mig gas, no sé si com a protesta o en justa defensa pròpia, però l’home no està fet per aquestes temperatures i espera l’oratge, l’embat, un alè de vent ni que sigui escadusser, com aquell qui espera el Messies. Què no donaríem avui per unes hores de tramuntana, d’aquell vent fresc que ve del nord, que alleuja els cossos i dóna consistència a les ànimes! I em demano: Com es pot viure, Déu meu, en un clima tropical?

Escriure és una funció de l’esperit, que necessita alimentar-se per a produir amb un mínim de nivell. I l’aliment és la lectura, però no una lectura feta a panxons, d’aquella que, si no et produeix un còlic, en pots donar gràcies, sinó de la que es paeix amb calma, discretament, sense necessitat d’alka-seltzers ni d’almax, ni tampoc d’altres productes externs, dels que t’ajuden a fer la digestió. I la calor no és bona per això, perquè tinc la impressió que banya massa les neurones, les engreixa excessivament i no permet que cavil·lin amb prou eima, que és com diem nosaltres, els menorquins, a la facultat d’estimar o de calcular la vàlua, la quantitat, la direcció, la distància… de les coses. I no confongueu eima amb seny, que no és el mateix. Perquè el seny implica una facultat, la cognoscitiva. I un home carregat de seny pot trobar-se sense eima a l’hora de discernir una cosa en un moment determinat, i això per causes diverses, per exemple per l’excés de calor que, en un moment determinat, pot torbar-te l’enteniment i deixar-te sense eima, és a dir deseimat (si és que els lingüistes m’accepten la paraula).

Bé, com veieu, aquest comentari és un exemple clàssic del que pot produir un d’aquests cops de calor enganxifosa, d’aquesta xafogor inhumana que ens malmet, que és una manera molt nostra d’explicar la capitidiminutio, que és alhora la manera com els romans descrivien la incapacitat d’obrar, que, dicho sea de paso, res no té a veure amb la personalitat, com molt bé saben els juristes (o haurien de saber), perquè la capacitat és a la personalitat com l’eima és al seny… I aquí m’aturo. Us demano que ho comprengueu: la calor, la calor…

Tot i que la meva lletra de batalla es publica els dijous en el diari Menorca i també en el meu bloc, el text de l’apareguda ahir fou redactat dilluns vespre i enviat al diari el dimarts. Desconeixia, doncs, en escriure’l el contingut de l’editorial de La Vanguardia publicat el pasat dimecres, 26 de juliol. Penso que és mesurat i que reflecteix molt del que jo penso sobre la crisi de l’Orient Mitjà, una crisi que el govern de Rodríguez Zapatero no crec que tracti de la millor manera possible. Us deixo, doncs, amb aquest editorial perquè em sembla que val la pena llegir-lo.

La política española en la crisis de Líbano no está bien enfocada. Una de las divisas de nuestro diario es el sentido de la mesura; un equilibrio, no siempre fácil, entre ideas de fondo y pragmatismo. Por ello, La Vanguardia muy raras veces ha sido antigubernamental, sistemáticamente antigubernamental. En esta ocasión, sin embargo, debemos decir que el Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero yerra. Se equivoca al colocar la política exterior de un país que podría formar parte, hoy mismo, del G-8, a remolque de una retórica antiisraelí discutible y escasamente inteligente, aunque posiblemente efectista a corto plazo.

Primero fue la foto del presidente del Gobierno con la kefia palestina, símbolo de un parti pris innecesario. Cuando ese gesto mal calibrado parecía haber entrado en el taller de reparación, el número dos del PSOE, José Blanco, atribuía el lunes a Israel la expresa voluntad de asesinar civiles en Líbano. Todo ello ha provocado una enérgica reacción diplomática y la llegada de mensajes, más o menos velados, desde Tel Aviv advirtiendo que España puede quedar diplomáticamente aislada en Oriente Medio. La prensa europea se ha hecho eco de ambos gestos y una idea ha quedado fijada: a la frialdad con Washington y al hielo con el Vaticano, el Gobierno Zapatero suma ahora el choque frontal con Israel.

No se trata de pedir neutralidad al Gobierno. La política israelí está siendo objeto de numerosas críticas en Occidentes, no todas procedentes de la izquierda. Tampoco se trata, como ocurrió con el gabinete Aznar a propósito de Iraq, de prescindir olímpicamente de la opinión pública con el supuesto fin de obtener butacas de primera fila en el foro mundial. Se puede criticar la política del Estado de Israel sin ser tildado por ello de antisemita, craso error del Partido Popular, siempre una o dos estaciones por delante de la mesura necesaria, también, en la oposición. Se debe escuchar a la opinión pública, pero la política exterior no es una asamblea universitaria al albur de los humores inmediatos. En tanto que potencia media europea, España debe saber conjugar sus principios con la habilidad y la prudencia. La Italia de Romano Prodi está dando inteligentes muestras de ello. España ha de decir lo que piensa, sí; pero debe saber muy bien cómo, cuándo y dónde. Sin inteligencia política, los ideales pueden acabar en retórica banal o convertidos en carnaza para la insaciable trituradora del debate interno: ese insufrible bla, bla, bla de todos los días. El Gobierno debe rectificar.

Un lector em comenta el final de l’article publicat en el bloc de notes d’abans d’ahir (“El dolor que han causat és immens [es refereix a les reiterades invasions alemanyes que ha patit França], però he de dir que a cops els envejo aquesta cohesió, aquesta mena de ciment que el dolor col•lectiu ha provocat en la construcció d’una consciència de poble”), i em demana: “No et sembla nacionalista això?”

Potser sí, però no veig on és el mal en l’experimentació d’un sentiment. Jo no milito en cap nacionalisme perquè temo el component d’exclusió que, en major o menor grau, tots els nacionalismes porten, però alhora em fa una mica d’enveja que un símbol, un himne, algun fet extern pugui aglutinar tot un col•lectiu estatal sense provocar rebuig. A Espanya –i ho dic només a tall d’exemple- la bandera constitucional fou també la bandera de la Monarquia de la Restauració borbònica (incloent-hi la dictadura de Primo de Rivera), però no fou la de la República. I molt sovint (sobretot durant la dictadura franquista, que recuperà l’antiga bandera), l’ensenya que representa l’Estat acompanyava els moviments repressors de les reivindicacións democràtiques.

És normal, doncs, que, tot i que la Constitució la consagri com la bandera de tots, provoqui algunes reaccions poc amigables. O fredes, si tan voleu. En canvi, penso que la bandera tricolor francesa, nascuda de la Revolució contra l’Ancien Régime, i també l’himne nacional –Allons enfants de la patrie!– representen el nou Estat francès, i, a més, també l’han representat quan la bota germànica ha ocupat França per la força. Per a tots els francesos, doncs, la bandera tricolor i l’himne nacional sempre han estat, no sols el símbol de la lluita per la llibertat, ans també de la lluita per una França lliure i democràtica. I això em sembla bonic. Què voleu que us digui, és una sensació que envejo.

Endormiscat, després de dinar (són festes al poble on visc) escolto com, des de l’altre costat de la cala (tinc el privilegi de viure en una cala del Port de Maó), uns joves es llancen al mar. L’espadat és alt, molt alt, potser dic un disbarat però a mi em sembla que deu fer uns deu metres. L’un excita l’altre i al final tots acaben saltant. És ben curiós que aquests salts en grup sempre vagin precedits d’un crit. És com si l’expressió vocal els ajudés en la gesta. No es tracta, però, d’un “aggg!” com el que, posem per cas, profereix Nadal, el manacorí, cada cop que pega a la pilota, que surt immediatament en direcció al camp de l’adversari ves a saber a quants quilometres per hora. No, no és això. El joves aquests que es tiren al mar fan una altra mena de crits: l’un diu “Jerónimooooooo!”, l’altre crida “Al ataqueeeeeeee!”, i també n’hi ha un altre que acaba de cridar “Aaaaaaaahhh!”, sense més precisions. Per cert que aquest ha estat un “Ah” llarguíssim, perquè entre el salt, el crit i el “plofffff” que escolto quan el cos de l’heroi topa amb l’aigua transcorren una bona pila de segons, sempre que acceptem que el temps és una matèria apilable.

L’estiu transcorre així de plàcid entre nosaltres. La calor envesteix, però l’aigua del mar tempera, i l’únic lloc on l’home se sent bé aquests dies caniculars, de xafogor espantosa, és dins l’aigua. Ahir vaig anar a Sa Mesquida, la platja de Maó per excel•lència. Ara, en una decisió sàvia, l’Ajuntament ha organitzat un aparcament a dalt del pujol que la voreja i has d’arribar-t’hi a peu. El blau de l’aigua era immaculat i la temperatura, sorprenentment fresca, et deixava com a nou (bé, tractant-se de mi, accepteu-me la metàfora).

I és en aquest estat de placidesa (entre concert i concert, entre lectura i lectura, entre bany i bany) que els menorquins que presumim de cultes i de compromesos amb la realitat del món ens posem després a discutir (al mil•límetre) sobre la maldat dels israelians o sobre si és o no “paleto” el nostre president del govern (com assegurà Rajoy fa només uns dies). Hi penso sovint, en això, i tinc la impressió que, amb la vida que portem, si tinguéssim una mica de vergonya, sovint faríem bo de restar a casa calladets, tot prenent la fresca. I tanmateix… escrivim, escrivim, escrivim… Bé, potser vaig errat i cal que seguim acaronant l’ordinador per a, malgré nous, continuar parlant de la vida.

Poques setmanes després que Lleonard Muntaner hagi publicat el llibre de Rubió i Tudurí “Llatins en servitud”, en el qual hi ha un text intitulat “Èxode. De París a Soings-en Sologne i retorn” (els lectors podeu contemplar-ne la portada en el lateral dret del meu bloc), estic llegint un llibre que, en forma de novel•la, tracta el mateix moment històric: el que abraça el final de l’ofensiva alemanya sobre França, l’èxode de París i d’altres llocs envaïts pels alemanys, l’armistici i, finalment, l’ocupació. Es tracta de “Suite francesa” d’Irène Némirovsky (Premi Renaudot 2004), una escriptora jueva assassinada pels alemanys nazis en un camp de concentració, que deixà aquesta petita joia literària, testimoni d’un temps i d’una època que molts escriptors han glossat, especialment a través de memòries o de textos de ficció.

Pel que fa a les memòries, les dues que més m’impactaren foren les de Jean Guéhenno, “Journal des annés noires” (Gallimard, “Folio”, 1973), i les de Léon Werth, “Déposition. Journal 1940-1944” (Viviane Hamy, 1992), però és cert que també s’han publicat moltes novel•les, alguna força popular com la de Régine Deforges, “La bicyclette bleu”(Fayard, 1983), que dugué al cinema la bellíssima Cecilia Casta. El que marca, però, la diferència en l’obra de Némirovsky és que, tot i que es tracta d’una novel•la, l’autora parla d’una experiència pròpia (en això com Rubió i els altres memorialistes), d’un món que li ha tocat viure i que condemna a mort tot allò que ella creu i estima. De fet, aquell món d’ocupació nazi la durà al camp de concentració i finalment a la cambra de gas, com explica en un pròleg impressionant Myriam Anissimov.

En tots els casos es tracta d’obres escrites originalment en francès, però de la de Rubió teniu ara la versió catalana que jo n’he fet, i de “La suite francesa” podeu obtenir fàcilment la versió catalana d’Anna Casassas que ha publicada fa uns mesos La Magrana.

Llegint aquesta mena de testimonis, tots ells corprenedors, t’adones com han influït en la consciència nacional francesa, en el sentiment patriòtic francès, les diferents invasions alemanyes: la del 1870, la del 1914, la del 1940… El dolor que han causat és immens, però he de dir que a cops els envejo aquesta cohesió, aquesta mena de ciment que el dolor col•lectiu ha provocat en la construcció d’una consciència de poble.

“Hay gente que critica la foto de las Azores no tanto porque yo estuviera en la foto, sino porque no estaban los que la critican, que les encantaría”, va dir Aznar abans de dictar la conferencia amb la qual va clausurar un curs d’estiu de la Complutense en homenatge pòstum a Rafael Termes. Pero no va voler aprofundir en la qüestió: “Esto lo dejo para un episodio de mis memorias, donde lo contaré con nombre y apellidos” –La Vanguardia assegura que digué.

Què voleu que us digui? Això podria ser veritat si parlem dels grans líders, però pel que fa als ciutadans corrents, a sant de què hem de tenir-li enveja? Penso que a ningú amb dos dits de front se li haurà ocorregut que un dia podria fer-se una fotografia amb Bush i Blair. I penso també que, si a la majoria de ciutadans se’ls digués que poden fer-se una fotografia amb aquests dos personatges amb la condició que hauran d’assegurar al món que l’Iraq té unes armes que estem segurs que no té, no dubto que la gent es negaria. És clar que sempre hi haurà algun brètol que preferirà fer-se propaganda tot i sabent que haurà mentit al món. Allà ell amb el seu megaloproblema!

Ja veig que parlar del Líban i de l’acció militar d’Israel contra Hezbollah no deixa a ningú indiferent, i a més, provoca posicions fortament enfrontades. Tanmateix diré alguna cosa més. Ahir, per indicació del meu fill, em vaig passar el capvespre llegint el blog d’un pensador franco-libanès que no em deixà indiferent. Avui em limitaré a traduir-vos una part del comentari que publicà el passat dia 17.

“Jo vull recordar que, contràriament a aquests esquerrans de saló que contemplen sempre Israel com el dolent pel fet que és la potència militar de la regió, jo no tinc gran cosa a perdre en aquesta guerra, tret de la meva família, els meus amics, els meus col·legues, el meu apartament, el meu treball i el meu cotxe (…) Jo no defenc pas Israel: Israel no té necessitat de mi. En canvi, jo no vull un Líban on Hezbollah pugui glorificar-se encara més de les seves “gestes” militars per assegurar el seu domini sobre els altres partits i transformar el Líban que nosaltres estimem en un Iran bis. Perquè… qui mou els fils darrera Hezbollah? Qui el forneix d’armes? Qui li ha ensenyat la dialèctica del Gran i del Petit Satan? Si vosaltres voleu que el Líban esdevingui Barbulàndia *, serà sense el meu ajut. Jo sóc contrari a aquesta guerra. Aquesta em fa por pels meus pròxims (…) Però jo prefereixo la lògica israeliana a la de Hezbollah, perquè cal que escollim entre les dues. I si us he de dir la veritat, jo no vaig ni a favor dels uns ni dels altres, jo estic a favor d’un Líban com el de sempre, sense por als déus, sense vel obligatori per a les dones, sense l’ideal mòrbid de matar els israelians i els americans, amb relacions normalitzades amb els seus veïns. Que els qui em recriminen la “manca de sensibilitat”, surtin del seu niu protegit i vagin a servir d’escuts humans a Hezbollah. Jo no tinc cap mena de pietat per aquesta gent. Sembla que l’antisionisme sigui el darrer lloc al que pugui agafar-se una certa esquerra desficiosa de combats. Que sigui ella la qui prengui les armes, com durant els anys 30, contra el feixisme. Però el 2006, el feixisme és Hezbollah.”

____________

*Òbviament es refereix a Hassan Nasrallah, el líder de Hezbollah