Josep Maria Quintana

Acabada la carrera, la gent de la meva generació no tenia grans dificultats per trobar treball. Un món laboral relativament fàcil s’obria davant nostre i l’afrontàvem amb confiança. Alguns (va ser el meu cas) fins ens vam casar sense haver acabat els estudis universitaris amb l’esperança que, si un dels dos tenia feina, l’altre n’havia de trobar aviat. No sempre podíem treballar on volíem, però tampoc no ens vèiem constrets a abandonar necessàriament la terra (això, en una illa petita com Menorca, era ja més difícil), però rarament havíem d’abandonar el país.

Tot ha canviat de sobte i les generacions d’universitaris que s’han d’obrir pas en el mercat laboral tenen grans dificultats per trobar feina i, víctimes de la crisi, es veuen obligats a abandonar el seu país i a cercar treball a l’estranger: Alemanya, el Regne Unitat, Austràlia i Brasil són avui els llocs que acullen més universitaris formats als països on la crisi és més greu. Cal dir, a més, que aquesta crisi no afecta tan sols els joves. També persones de quaranta anys i fins de cinquanta cerquen Berlín, Frankfurt, Munic, Stuttgart –tan se val si hi ha feina- per refer les seves vides. Londres és també una de les capitals que atreu la immigració, i també Estocolm i Copenhaguen, per parlar de destins europeus.

Tot, doncs, sembla canviar, i els geògrafs de l’emigració farien bé de posar els seus mapes al dia. Potser el cas més flagrant avui és Grècia: en un país en plena bancarrota social, i no tan sols econòmica, el treballador grec mitjà sofreix doblement la crisi. D’una banda, l’esfondrament econòmic ha escombrat del país una important massa d’assalariats (obrers especialitzats, fusters, manobres, venedors, restauradors, empleats de banca, etc.). D’una altra, els diversos plans d’austeritat han laminat la funció pública. Doncs bé, la gent “sense perspectives” (terrible expressió aquesta!) que és encara pitjor que dir la gent sense feina, ja no pot recular més en l’escala social, perquè la massa d’immigrants (sobretot magrebins) es llença sobre les restes del naufragi. Això fa que, per a molts, travessar la frontera sigui l’única solució.

De rebre emigrants a emigrar

Si parlem d’Espanya, amb el 20 per cent d’aturats, el problema no és tampoc menyspreable. Fins al 2008, uns 500.000 immigrants entraven anualment al país per servir en el món dels serveis o per treballar en massa en la construcció que ha emplenat d’edificis (molts avui per vendre a preu de cost) el litoral de la Mediterrània, o per construir vies fèrries per dur l’AVE a tots els poblets del país, o bé aeroports sense avions ni passatgers.

El primer esglaó de la crisi empeny els manobres polonesos o romanesos fora d’Espanya, en direcció al nord d’Europa, i si no tenen sort, cap als països d’origen. Segons les darreres xifres de l’Institut Nacional d’Estadística, per primer cop des de fa vint anys, dins l’any 2011 el número de gent que ha sortit del nostre país és superior al de gent que hi ha entrat. Hem passat, doncs, de ser un país que acollia els immigrants a ser un país font d’emigració.

He tingut a l’abast les dades estadístiques alemanyes i aquestes assenyalen un saldo positiu de més de 135.000 persones aquest darrer any, el 75 per cent de les quals prové de l’antic bloc de l’Est. Per tant, de Polònia, Eslovàquia, Romania, Letònia, Estònia i Lituània. Però també compta amb la presència de 4.100 grecs i de 2.400 espanyols.

Emigrants de “white collar”

Val a dir, però, que aquest immigrants no tenen res a veure amb la mà d’obra que els governs mediterrànies enviaven a les mines belgues o a les productores d’acer alemanyes durant els anys cinquanta. Estem parlant en aquests casos de personal qualificat –i algun cop altament qualificat-, format en universitats espanyoles a costa, fonamentalment, de l’erari públic. Nosaltres els formen i ells aleshores els aprofiten. Es tracta, en definitiva, d’una gent (ordinàriament jove, però no sempre) que cerca noves i millors oportunitats davant el greu problema laboral o de promoció en què es troben a Espanya.

Són, doncs, el nivell de renda, la taxa d’atur, el mercat del treball, el poder d’adquisició i d’altres variants les que empenyen els individus a abandonar el seu país d’origen i els atreuen cap aquests nous mercats del treball. Alemanya, no sols s’ha convertit (per mitjà de la senyora Merkel) en la que dirigeix Europa, sinó també en una mena s’Eldorado dels cervells espanyols mancats de perspectives. I no és estrany, perquè si a Espanya, on hi ha bones universitats, tenim, com he dit, una taxa d’atur del 20 per cent i a Alemanya –segons publicava no va gaire la revista Stern, hi ha més de cent-mil llocs tècnics vacants, no és rar, dic, que els espanyols agafin els tapinets i les eines i vagin cap a les empreses de Suàbia on, sobretot els enginyers espanyols troben feina immediatament.

Tot referint-se a Irlanda –un Estat que es troba encara en pitjor situació que el nostre- The Guardian deia que, el 2011, unes 50.000 persones havien abandonat el país, especialment per dirigir-se a Austràlia i als Estats Units (ells, almenys, no tenen problemes de llengua en aquests dos destins), una xifra que podria augmentar fins a 75.000 persones dins el 2012.

El món sembla que hagi canviat de cop sobte. Els qui tenim feina ens hem de considerar uns privilegiats. I els qui en poden trobar, al seu país o en un altre, probablement hagin de donar gràcies a Déu. El drama és els qui s’han quedat sense feina i, el que és encara pitjor, sense perspectives de trobar-ne. Perquè si la bancarrota econòmica és dura, més ho ha de ser encara la pèrdua de perspectives que et condueix a la bancarrota moral.

Tothom que està compromès avui en l‘edició d’un diari, ja sigui de nivell internacional, estatal, regional o local, és conscient de les grans dificultats en què es troba la premsa per subsistir. Tots els diaris tenen problemes: han perdut anunciants, han vist com els costos de producció els superaven i com la quota de lectors i de subscriptors ha decaigut. Els motius són molts i diversos. El principal, que els diaris de paper es troben amb grans dificultats per respondre adequadament a les exigències dels temps, en competència amb els nous mitjans de comunicació, via Internet, que han aflorat com bolets en una tardor pluviosa.

En un diari vaig veure fa poc un acudit significatiu: Dues persones contemplaven gelades la gran muntanya de diaris sense vendre en un expositor. A la portada, un titular a quatre columnes: “Fa fred”. Aleshores, un dels dos personatges diu a l’altre: “Ho sé des d’abans d’ahir gràcies a Internet!”.

Què podem fer, doncs, per reflotar el valor de la premsa escrita? Com en podem sortir de la crisi? Jeff Jarvis és un periodista nord-americà autor de diverses obres i director del centre Tow-Knight que treballa per un periodisme empresarial a l’escola de periodisme de la Universitat de Nova York, el qual acaba de publicar un article a The Guardian que aborda aquest problema.

Els continguts

La primera pregunta que es fa és clau: No és possible que els editors de diaris no hagin encertat a l’hora de definir els continguts? És cert que els diaris produeixen continguts –és el seu paper-, però el gran valor dels mitjans de comunicació en general no resideix tant en el que produeixen –assegura Jervis- com en el seu efecte induït: el de senyalar els centre d’interès de la gent, el de tenir credibilitat, el de tractar els grans temes i el d’estar atent a les darreres tendències.

L’èxit de Faceboock, Google o Twitter rau en el fet que són generadors de senyals. És així com aquests mitjans actuen: fent servir aquests senyals per fornir altres continguts i altres serveis. El seu negoci no radica tant en els continguts com en la seva capacitat per relacionar aquests amb els interessos de la gent.

Els directors de diaris consideren els continguts com una raresa que només ells produeixen i controlen, mentre que Facebook i Google creuen que hi ha continguts a tot arreu: a les obres de creació, als xafardeigs i també a les relacions més insignificants que es produeixen en el transcurs de les nostres vides. Aquests mitjans, doncs, consideren el contingut com un recurs (un producte) abundant que cal apreciar i explotar.

El problema és que els diaris clàssics no s’han concebut per fer relacions, perquè van néixer a una època fonamentalment industrial, no en una de serveis (com la d’avui). Difícilment els directors dels diaris coneixen els seus lectors, els quals consideren com a simples lectors, però mai com a possible creadors de notícies o col·laboradors. Els directors dels diaris no tenen mitjans per reunir i analitzar les dades referents a les activitats o als centres d’interès d’aquests lectors a títol individual, ni tampoc per actuar en funció d’aquestes activitats o interessos. El producte dels diaris –el seu contingut- no està fet per això, és un producte de masses.

Avui, els editors de llibres i de diaris han fet, és cert, un esforç per adaptar els seus continguts a les noves eines, convençuts que aquestes els poden ajudar en aportar als seus productes el moviment, el so o fins i tot la sensibilitat tàctil, però els llibres que aquests editors produeixen, els diaris que aquestes editorials treuen al carrer, continuen essent llibres, revistes o diaris (encara que s’hi pugi accedir digitalment). Són, doncs, pràcticament el mateix que treuen en paper. Per tant, el camí que els manca per recórrer és encara molt gran.

Per què els diaris es diferencien de les plataformes digitals?

Jeff Jarvis diu que els editors de diaris s’haurien de demanar el següent: en què radica el seu valor? Quines necessitats satisfan i quins problemes comporten? Quina activitat exerceixen realment? Com tenen cura de la seva comunitat? Com poden fer el negoci?

Ell suggereix que els diaris s’haurien de considerar com a plataformes que permetin a aquestes comunitats dur a terme els seus projectes. Per tant, és fonamental que els proporcionin el que tenen necessitat de saber. Un cop hagin decidit això, hauran d’utilitzar les eines que permetin a la gent compartir aquests continguts.

De fet, aquestes eines ja hi son: es tracta del Twitter, del Facebook, dels blogs, de You Tube…, mitjans que asseguren la circulació d’una gran quantitat d’informació. Per tant, el paper dels diaris no és d’imitar aquests mitjans, sinó d’aportar un valor afegit a aquest flux informatiu. Com? Doncs identificant els grans temes que cal tractar, cercant els testimonis i els experts que els puguin explicar, desplegant i completant aquests temes, subratllant-ne la qualitat, confirmant o invalidant determinats elements en joc (i això implica haver de mullar-se), i afegint-hi contingut o bé organitzant-los. I això perquè la major part d’aquestes “funcions” que pot fer un diari no les trobem en el flux informatiu dels mitjans a què abans he fet referència.

És aquí on els diaris poden aportar un valor real a les informacions: fent reportatges, intentant treure els temes –les matèries- que no es tracten en profunditat en aquells mitjans o de les quals encara no s’ha trobat una resposta. Més encara, Jarvis pensa que els diaris no haurien de ser tant productors com acceleradors de les notícies.

Què els permetrà ser rendibles?

És la pregunta final: Pot ser rendible un diari ben dirigit? Jarvis pensa que cal fugir dels antics models de finançament i s’ha de cercar un nou model basat en l’eficàcia. Tots sabem que produir és molt car, mentre que compartir no ho és. I això és el que fa Facebook: compartir. Per això arriba a mil milions de persones amb un personal equivalent al d’un gran diari. Per tant, els diaris tradicionals han de fer valer la diferència, el valor únic que comporta saber fer un bon periodisme (en els termes que ja he exposat) essent en el lloc de la notícia, arribant a una comunitat ben determinada (cal saber, per tant a qui es dirigeix el diari), i essent fiables.

En la mesura, doncs, que millori la relació amb la comunitat a qui el diari es dirigeix, més bé la servirà, i tan com més bé la conegui, més senyals generaran els seus continguts que seran de profit per als serveis que la comunitat utilitza. Amb això, el diari augmentarà de valor i aquest acreixement comportarà un plus en la publicitat. Simplement, perquè el diari servirà els interessos dels seus lectors.

En fi, que Jeff Jarvis no és tan pessimista com alguns editors que jo conec, i creu que els diaris (de paper) poden reeixir si són capaços de trobar el seu paper –com l’han trobat les agències digitals-. En definitiva, si són capaços d’enfilar el camí que els permeti trobar el seu lloc en el món. Únic que els permetrà la comercialització del producte.

Avui, diumenge, 4 de març, tots els ciutadans de Rússia, una república semi presidencialista federal, que es desplega sobre 17.075.200 km2 i que té uns 140 milions d’habitants, celebra eleccions per elegir nou president, en aquesta espècie de pantomima on Medvèdev substituí Putin a la presidència i aquest substituirà novament Medvèdev, el qual, si les coses no es torcen per a ells, probablement serà nomenat primer ministre.

La campanya per les presidencials no es desplega, però de manera tranquil·la, si més no a Moscou, perquè dia rere dia s’han succeït manifestacions de desenes de milers de persones. Personalitats de les que comunament denominem “líders de l’oposició fora del sistema” (oposició que no té representants al Parlament i moviments sortits de la societat civil –també a Moscou tenen indignats-) han dut una campanya molt activa. En els debats entre els candidats a la presidència (o amb els “emissaris” de Vladimir Putin, perquè ell no ha assistit a cap personalment), s’han escoltat opinions de tota mena sobre el destí de l’actual sistema, en general, i d’alguns dels seus representants, en particular.

Mikhaïl Prokhorov (dreta ultraliberal), Guennadi Ziouganov (Partit comunista) Serguei Mironov (partit Rússia justa, de centre esquerre), tres dels quatre candidats a més de Vladimir Putin, asseguren als seus electors potencials que en cas de victòria, no ocuparan la presidència durant els sis anys del mandat (la durada del mandat serà a partir d’ara de sis anys, renovable només un cop), presidència que abandonaran tan aviat com puguin després d’haver restaurat tot un conjunt de llibertats avui segrestades de fet, i conferit nous poders al Parlament (que va ser elegit el passat 4 de desembre).

Putin, mentrestant, es reuneix amb els seus representats, amb equips de politòlegs i d’especialistes propers i exposa obertament davant ells la seva opinió sobre els problemes a què el país s’enfronta, i publica en els principals diaris articles detallant les grans línies del seu programa.

Putin s’ha sabut envoltar d’ un bon conjunt d’ artistes, se suposa que perquè creuen en la política de l’expresident i avui primer ministre, però han sorgit veus dissonants que han causat impacte. Si més no a mi. Especialment, la denúncia que, des de les pàgines de la Novaïa Gazeta, un diari de Moscou, ha fet el pianista Mikhaïl Arkadiev, que ha criticat durament el cinisme dels artistes que, d’acord amb el seu criteri, donen suport a un “poder criminal i culpable” que no pretén sinó provocar un cisma al si de la intel·lectualitat. Ho ha fet amb una carta que, parafrasejant Zola, intitulava “Jo acuso els meus col·legues”. Transcriure els principals fragments de la carta, que he traduït d’una versió francesa publicada a Courrier international:

“Sé que no sóc Emile Zola i que la meva veu serà poc escoltada. Però el que em proposo dir ara ha de ser dit forçosament per un músic clàssic que viu a Rússia. Jo acuso el poder, el poder de Putin i de l’elit regnant, de la degradació irreversible del país i del cisma moral criminal que està esquinçant Rússia. Aquesta esquerda que travessa els cors i les ànimes de tots els qui viuen a Rússia, o que ja no hi viuen, però que se senten lligats a Rússia per naixença, per llengua o per educació.

El 4 de febrer de 2012 vaig comprendre, amb un pes en el cor, que les dues manifestacions (una d’oposició i l’altra de suport a Putin) que es van desplegar alhora a Moscou simbolitzaven aquesta ruptura en l’ànima del poble. Avui jo ploro de pena, de pietat i d’impotència en veure el nom d’Alissa Freindlikh a la llista de suport al candidat Putin. Al seu costat he vist també els noms d’artistes de renom mundial com el gran intèrpret de viola Iouri Bashmet i del director d’orquestra Valeri Guerguiev. No són, però, els meus col·legues músics que m’han fet plorar, sinó la gran actriu clàssica Alissa Freindikh, que per un cert nombre de generacions ha estat un model de talent, de puresa d’ànima i de dedicació al teatre –a aquest ofici que
d’Èsquil ençà és impossible que es mostri sense servir la veritat, la paraula, el pensament i la consciència humana.

Jo acuso els meus col·legues “mafiosos de la música”, herois del status quo actual –Valeri Guerguiev i Iouri Bashmet, que viuen dels seus catxets mundials força merescuts i de les enormes almoines del poder força menys merescudes. Jo els acuso, si no d’haver contribuït, al menys de no haver impedit la introducció dins la música clàssica d’un poder del diner corromput i d’una protecció personal, familiar i mafiosa; d’haver ensenyat als joves que l’important es treure profit del seu art immortal en nom d’un èxit glamurós i amb una indiferència cínica respecte de la política. Parlo d’indiferència als fets evidents de violència estatal, arbitrària i de pillatge absolut per la burocràcia, que condemnen el poble del país a una vida sense futur, i especialment els milers de músics clàssics russos a una misèria degradant.

En un tres i no res, vosaltres, representants d’una de les arts més sublims i més desinteressades, us heu transformat, ai! no en polítics, sinó en servidors d’un dels regents més cínics i més criminal de la història de Rússia, del primer simulador de la política a escala global de la història russa.

Jo us acuso a vosaltres, col·legues de renom mundial implicats en el sistema, de no tenir el coratge intel·lectual de comprendre que el putinisme està condemnat, ni el coratge personal de resistir-vos a Putin. No tan sols us beneficieu dels favor del sistema, sinó que jugueu a fer de lacais complaents per a la seva conservació en un moment on la vostra veu podria ressonar –alliçonadora, forta i audible- en el món sencer. Però esteu lluny d’això. Jo us recordo que hi ha músics com Arvo Pärt, que han dedicat una simfonia a Mikaïl Khodorkovski (antic PDG de Ioukos, empresonat des de 200 i, considerat com a presoner polític per Amnistia Internacional), i Gidon Kremer, que ha refusat de prendre part a la pràctica d’una música comercial.

Jo sé que la meva supervivència física i creadora, com la dels meus amics, està directament lligada a la manera de considerar aquest sistema criminal del que vosaltres en sou part integrant. Però parafrasejant un aforisme cèlebre, jo vull dir-vos això a la cara: el qui no està a punt, en nom de la llibertat i de la creació, a sacrificar la seva prosperitat davant els condicionaments d’un poder criminal i cínic, no es digne de la llibertat, ni de la prosperitat ni de la creació.”

La denúncia de Mikhaïl Arkadiev em sembla una gran lliçó ètica i estètica davant la degradació del poder. Aquest és, al meu entendre, el paper de l’intel·lectual.