Archive for febrer de 2022

L’Eclesiastès i el mite de Narcís

27 febrer 2022

L’Eclesiastès és un dels llibres de la Bíblia que pertany al grup dels anomenats Llibres sapiencials o d’ensenyaments. Té un narrador que s’anomena Qohéleth  que significa literalment “l’home de l’assemblea” o “el portaveu del poble” en la versió que fa servir el “Llibre de les Hores” de l’Església catòlica en la versió catalana. En definitiva una mena de representant de l’assemblea del poble  que, cansat de les idees dominants i de veure un món que li desagrada i troba absurd, decideix prendre la paraula.

Aquest “portaveu del poble” que parla a l’Eclesiastès es pregunta com afrontar la vida, ja que res no és segur excepte la mort i ho fa, per tant, en un to marcadament existencial. De fet, reflexiona sobre la fugacitat dels plaers, la incertesa que envolta el saber humà, la recompensa dels esforços i béns dels homes, la caducitat de tot allò humà i les injustícies de la vida.

I dit això, penso que molts us demanareu per què, en el meu comentari setmanal on sovint manifesto la meva opinió sobre la realitat política del nostre país, he començat citant aquest llibre sapiencial de la Bíblia i potser ho veureu més clar en llegir els primers paràgrafs que passo a transcriure, perquè crec honestament que valdria la pena que els interioréssim tots i, especialment, els que tenen -o aspiren a tenir- el poder i els qui fan mans i mànigues per obtenir-lo -o per no perdre’l-, la qual cosa els duu sovint a actuar sense entranyes. És aleshores quan,  en un moment de claredat, algú -en aquest cas “el portaveu del poble” autor d’aquest llibre sapiencial-, en nom de l’assemblea que contempla atònita l’espectacle dels poderosos alça la veu i escriu:

“Vanitat i més vanitat, deia el Portaveu-del-Poble, vanitat i més vanitat, tot és en va. ¿Quin profit treu l’home de tot l’esforç amb què treballa tot sol? Una generació se’n va, en ve una de nova, i la terra es manté sempre igual. El sol surt i es pon, i se’n va corrents al lloc d’on sortirà de nou. El vent que bufa cap al sud, després gira cap al nord; dóna voltes i més voltes, i refà el camí que havia fet. Tots els rius corren cap al mar, però el mar no s’omple mai, i ells no paren de córrer al lloc on han anat sempre.

Massa paraules cansen, ningú no és capaç de dir-ho tot; l’ull no en té mai prou de veure, ni l’orella d’escoltar. El mateix que passa tornarà a passar, el mateix que fan ho tornaran a fer; sota el sol no hi ha res que sigui nou. Quan d’una cosa diuen que no s’havia vist mai, segur que ja va succeir en alguna època de les que ens han precedit. De les coses passades, ja no en queda el record, ni en quedarà tampoc de les que vindran després, fins als darrers temps”.

¿S’han fet mai aquesta mena de reflexions els protagonistes de l’espectacle que estem contemplant en directe a Madrid -i podríem afegir ara també des de Moscou-? ¿Respon el que estem veient a un debat d’idees, a una reflexió profunda sobre les necessitats de la gent que governen o volen governar? ¿Persegueix aconseguir un bé per al poble que té necessitats i ha de viure –en molts casos sobreviure- amb grans dificultats per poder fer-ho dignament?

“Vanitas-vanitatis” -traduïa la versió llatina del primer paràgraf que he citat de l’Eclesiastès-. Sí, “omnia vanitas”, perquè tot és vanitat… o ambició… o afany de poder… o ressentiment… o encara pitjor: venjança.

I quan esmento aquesta citació bíblica no em refereixo només a Casado i a Ayuso. No. La cosa va molt més enllà, com apunta Antoni Puigverd, un pensador per qui sento una gran simpatia des que, fa uns anys, ens vam conèixer. Ell, però, no acut a un llibre bíblic com he fet jo per abordar la qüestió. Ho fa tot referint-se a la literatura mítica i, concretament, al mite de Narcís, aquell jove tan bell de l’antiga Grècia que enamorava totes les al·lotes que el veien. Tots coneixem el relat i, per tant, sabem que, en néixer, un endeví va predir-li que si veia la seva imatge en un mirall seria la seva perdició. Per això la seva mare va evitar sempre els miralls i altres objectes on es pogués reflectir la seva bellíssima cara. Però un dia, mentre passejava pel camp, Narcís s’apropà a un rierol, i en acostar-s’hi per beure, va contemplar una imatge -per a ell desconeguda- que el va deixar atònit. Sobre l’aigua es mostrava la d’un jove de bellesa inigualable i ell, embogit per aquella beutat fluvial, es tirà al riu pensant que era la única forma que la podria assolir. Ja sota l’aigua, buscà amb afany aquell reflex -el seu-, i de tant obsessionat com n’estava, acabà ofegant-se i va perdre la vida.

Puigverd evoca el mite i observa Madrid, però també Catalunya i -com el “portaveu del poble” de l’Eclesiastès– afirma atònit que la competició per batre el rècord de l’extravagància no s’atura al nostre país. La setmana que va començar amb Laura Borràs desmentint-se a si mateixa va acabar amb Ayuso i Casado destrossant joiosament la cristalleria popular. I per si amb això no n’hi hagués prou, un addicte a l’espectacle com Albert Rivera repetia a l’empresa privada els pollastres que va fomentar a l’escena pública. Mentrestant, la premsa -anota Puigverd- rep amb entusiasme les sarsueles polítiques i la boxa verbal, perquè el negoci de l’escàndol s’alimenta de la necessitat imperiosa que molts polítics tenen d’ocupar l’escenari sigui com sigui: despullant si cal les pròpies misèries o exhibint sense pudor ignorància, antipaties i menyspreus.

I és aquest espectacle increïble que evoca a Puigverd la paraula “narcisisme”: aquest estrany sentiment de grandesa que experimenten personatges objectivament menors com Casado, Borràs i Ayuso (o com Salvini, Bolsonaro, Putin o Trump) davant les càmeres i els micròfons. Freud -segueix desgranant Puigverd- definia el narcisisme com un complement eròtic de l’egoisme. Però la psicologia moderna prefereix descriure’l com una manera instrumental de relacionar-se amb els altres. Per als narcisistes, els altres (votants o rivals) només són objectes: aprofitables o menyspreables. Les idees que el narcisista proclama, així com les afirmacions morals o nacionals, no són més que instruments d’egolatria. El narcisista simularà afecte, però no dubtarà a perjudicar-te per afavorir-ne l’interès. Tot ho subordina a la seva influència o poder.

Des del meu punt de vista -i amb permís de Puigverd- diré que la tossudesa de Narcís (és a dir de Borràs, Casado i Ayuso, a casa nostra, o de Trump, Bolsonaro o Putin més enllà) es concreta en un anhel de transcendència que  només es pot aconseguir mitjançant un camí d’introspecció; anhel que s’esdevé finalment una mena de mística que desperta en tu la necessitat d’anar sempre ascendint més i més en la recerca d’un l’absolut que el narcisista és incapaç de trobar fora d’ell mateix, convençut que és en la interioritat de l’ésser humà -per tant, exclusivament en el jo- on trobem l’espurna de la divinitat. Per a ell només compta el jo. I sense necessitat de llegir Sartre, el Narcís (encarnat en tots aquests personatges que he esmentat) creu -vaja, està convençut- que “l’enfer c’est les autres”.

I torno a l’article de Puigverd, que conclou amb aquesta profunda reflexió: “El polític narcisista pot ser encantador, deferent i divertit quan necessita vots, partits o companys de viatge. Però destrueix tot allò que toca: sacrifica els interessos dels seus votants i bombardeja tranquil·lament els compromisos. Respon a una única llei moral: qualsevol ignomínia és vàlida si serveix per reforçar-ne el protagonisme. Per descomptat, el narcisista se suïcidarà políticament si aconsegueix suscitar pena, llàstima o simple atenció popular. Enamorat de si mateix, també Narcís es va enfonsar a l’estany que reproduïa com un mirall la seva imatge. Però es va enfonsar sol. En canvi, els narcisos de la política s’enfonsen arrossegant el país sencer. Hi ha polítics corruptes, tòxics, bel·licosos, extractius. Però el narcisista és el pitjor. Per alimentar el seu protagonisme, és capaç de convertir el seu partit o el seu país en un infern.”

Una decisió difícil

20 febrer 2022

A la pel·lícula d’Helen Shaver que porta per títol el que he escollit per encapçalar el meu article d’avui, una jove universitària s’enamora d’un principiant que acaba d’entrar a la seva facultat. Quan el jove pateix un greu accident i mor, ella sabrà que està embarassada, per la qual cosa haurà de prendre una de les decisions més difícils de la seva vida.

He acudit a aquesta referència com a metàfora del que li ha passat a Pablo Casado (i, en definitiva, al PP) a les passades eleccions que han tingut lloc a Castella i Lleó. De sobte, sense esperar-ho, però havent mantingut lligams estrets (recordeu la bandera de Colón com a metàfora) no sé si amb l’extrema dreta de Vox, però sí amb el seu ideari, el candidat que presentaven a la presidència de la Comunitat Autònoma, de sobte ha vist que estava embarassat de Vox. En realitat, i prenent com a model les eleccions del passat 4 de maig a Madrid, Casado forçà el procés electoral a Castella i Lleó, com a pas previ per obtenir el passi a la Moncloa, però si bé ha obtingut el primer lloc del rànquing amb 31 diputats, aquest es troba molt lluny de la majoria absoluta, que només pot obtenir amb el vot dels 13 diputats de Vox. Una decisió difícil.

En realitat, Fernández Mañueco només pot accedir a la presidència de la Comunitat en primera volta amb els vots de Vox -que exigeix, de moment, entrar al govern-. Tanmateix podria ser elegit en una segona votació per majoria simple, però això exigiria de ben segur (encara que teòricament hi pot haver alguna altra combinació) l’abstenció des PSOE. Una altra decisió difícil.

Fins avui, tret del discurs que va fer Pablo Casado en la moció de censura que, contra el govern de coalició que presideix Pedro Sánchez, va presentar Abascal -discurs en què, per primera vegada i de manera contundent va voler diferenciar-se de Vox i parar els peus a l’extrema dreta-, Casado i els seus han fet tot el que han pogut per blanquejar el partit d’Abascal, un partit que, clarament, ha demanat la dissolució del sistema constitucional que va possibilitar l’estat autonòmic, que conspira sense dissimular-ho contra la Unió Europea i que s’ha permès congregar a Madrid les principals formacions nacionalistes del continent encapçalades per l’hongarès Víctor Orbán, totes elles partidàries del desarmament institucional de la Unió, ja que no es pot entendre d’una altra manera la petició que van fer a la capital d’Espanya de construir una UE “forta de nacions sobiranes” que “col·laborin lliurement”. En aquest sentit, la recent sentència del Tribunal de la UE sobre la no entrega dels fons europeus a Polònia i Hongria és contundent.

A més, el pacte amb Vox és el que, des del primer moment, ha demanat Isabel Díaz Ayuso, que és, sens dubte, la dona política espanyola de la dreta amb més “sex-politic-appeal” ( si és que es pot dir així en anglès, però confio que el lector m’entengui). Hores després de conèixer els resultats, a través de la seva mà dreta, el conseller d’Educació i portaveu del Govern regional de Madrid, Enrique Ossorio, Díaz Ayuso va reclamar la celebració del congrés de Madrid com més aviat millor, conscient que el que ella va aconseguir -l’absorció absoluta de Ciutadans- no ho ha aconseguit el PP de Castella i Lleó, que, si bé ha provocat la quasi desaparició de Ciutadans, no els ha absorbit, ja que aquests simplement han engreixat Vox. Un fet que, ni que sigui de passada, ens demostra que aquest partit ha estat una “fake news” -com molt bé ha escrit Ernest Folch-. Un partit que ens va dir que era de centre però que, en realitat, només recollia vots de la dreta i la ultradreta, com ha quedat demostrat. Un partit que no s’ocupava dels problemes reals, com ens va voler fer creure, sinó que vivia del nacionalisme espanyol més ranci, com ara Vox.

Què fer, doncs, amb Vox? Aquesta és la gran pregunta que formulava director de “La Vanguardia” dimarts passat. I la resposta -torno al meu títol- és que es tracta d’una decisió difícil malgrat que, de fa mesos, il·lustres columnistes i editorials de diaris de gran tirada nacional han fet un esforç per blanquejar Vox i reivindicar que aquest partit té el mateix dret a formar part de futurs governs que pot tenir Unides Podem.

Per descomptat que té el mateix dret, però el curiós del cas és que aquest corrent d’opinió que defensa la integració de Vox a les institucions amb el vàlid argument que la seva presència als diferents parlaments és fruit de la voluntat popular, segueixi negant-lo quan s’ha d’aplicar als escons obtinguts per ERC o EH Bildu.

Si mirem Europa, el cert és que ens trobem amb actituds molt diferents en la relació dels partits democràtics situats a la dreta amb la que anomenem ultradreta. França i Alemanya han optat sempre per establir un cordó sanitari contra col·lectius polítics com el que representa Abascal. Els francesos contra el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, i els alemanys contra Alternativa per Alemanya. En aquest últim cas, fins al punt que Angela Merkel, el partit del qual, la CDU, havia quedat tercer a les eleccions de l’estat lliure de Turíngia, va exigir la dimissió del candidat del seu propi partit, temptat de donar suport a l’extrema dreta, i va donar el vot al candidat dels liberals, que havia quedat en sisena posició.

En canvi, no han actuat així a Itàlia, on la dreta no ha tingut problemes per pactar amb la Lliga de Matteo Salvini, o a Àustria, on Sebastian Kurz va ser elegit canceller amb el suport de l’anomenat Partit de la Llibertat.

La realitat és que Vox és aquí, i ha vingut per quedar-se. Manuel Fraga i José María Aznar havien aconseguit tenir dins seu partit la gent que avui s’ha emancipat fundant Vox, i són molts els ciutadans els que han decidit donar-los suport. Tenen, doncs, el mateix dret d’estar a les institucions que Podem, ERC o EH Bildu, com exigia poc després de conèixer els resultats el seu candidat Juan García-Gallardo, que va reiterar de manera rotunda, que l’escrutini que s’acabava de fer públic indicava que el seu partit tenia “el dret i l’obligació d’integrar el Govern de Castella i Lleó, tant o més que qualsevol altre partit”. Però la veritat és que 13 diputats no són suficients per governar. Correspon, doncs, al PP prendre la difícil decisió d’optar per Vox o bé d’intentar deixar-lo fora d’una equació que és francament difícil si no es compta amb el suport tàcit del PSOE. O el que és el mateix, amb la seva abstenció.

Com Gary Cooper a “Sol davant el perill”, la memorable pel·lícula que Fred Zinnermann va dirigir el 1952 -avui veig que m’ha donat pel cinema- l’alcalde de Valladolid, Óscar Puente -de fet el personatge més rellevant que té el PSOE avui en aquella comunitat- s’ha atrevit a demanar al seu partit que s’abstingui i permeti que Mañueco intenti un govern en solitari. 

Aquesta opinió, en un país com el nostre tan mancat de consensos a nivell nacional per -entre d’altres coses- renovar el CGPJ o posar al dia la Constitució, matèries que no es poden dur a terme sense un gran acord -no necessàriament una “gran coalició”- la proposta de l’alcalde de Valladolid em sembla valenta i sensata. Sé, però, que no serà escoltat per Ferraz ni per la Moncloa. Tot just l’havia formulada quan el portaveu del partit el va desmentir. Els socialistes reeditaran altre cop el “no és no” de Pedro Sánchez a permetre la investidura de Rajoy. Però llegint els resultats que s’han donat, penso que també el PSOE hauria d’observar el seu fracàs -de fet, 35 anys seguits de fracàs a Castella i Lleó-, on ha perdut 7 diputats respecte de les passades eleccions. ¿Què és, doncs, millor per al país: que Mañueco governi en minoria, sense ser presoner de Vox o, per contra, seguir avançant pel camí de la polarització total i de l’anti-diàleg que, des del primer dia, han seguit Casado i Ayuso? Una decisió difícil. Això sens dubte.

——–

N.B. Un cop enllestit aquest text (dijous 17) ha esclatat la bomba interna a la seu del PP. Temps hi haurà per veure què passa. No he modificat el meu article perquè no som periodista i no m’agrada escriure en calent.

La pederàstia, l’Església i la Comissió independent

13 febrer 2022

Un cop es van conèixer públicament els resultats de la Comissió Independent sobre els Abusos Sexuals (ICASE) constituïda a iniciativa de la Conferència episcopal francesa, el passat 14 de novembre vaig publicar un article felicitant la iniciativa que havien tingut els bisbes del país veí, decidits a prendre les mesures per descobrir la veritat, evitar aquesta xacra en el futur i indemnitzar en la mesura que això sigui possible les víctimes.

De fet, l’informe de l’ICASE feia 45 recomanacions específiques, entre les quals s’incloïen un reforç dels mecanismes de control intern, una millor definició del paper del bisbe per evitar que sigui jutge i part, i una participació més gran dels laics en el govern de la Església.

Conscients que la pederàstia no és un problema que afecta només l’Església, no hi ha dubte que s’agreuja  quan els qui la practiquen són membres qualificats d’aquesta -sacerdots, religiosos o professors dependents d’escoles cristianes-. I crec que recollint el sentiment de molts ciutadans -catòlics o no catòlics-, acabava dient que, davant la valenta actitud de la Conferència episcopal francesa, “aniria bé que l’Església espanyola fes un pas endavant i un esforç de transparència com aquells han fet. Perquè seria molt trist que, finalment, al nostre país la investigació s’hagués de dur a terme per imperatiu legal i no per iniciativa dels bisbes espanyols.”

Convé advertir que el meu comentari no responia a una iniciativa personal, sinó que s’emparava en les normes aprovades pel papa Francesc des de 2019 ençà, per posar fi a l’encobriment de la pederàstia, ja que les normes a què faig referència obliguen qualsevol bisbe o superior religiós a obrir una investigació interna davant de qualsevol informació d’un possible cas d’abús sexual. Les regles del Vaticà publicades al Vademècum de 7 de juliol de 2020 són clares: La informació d’un cas –notitia criminis-, és “tota informació sobre un possible delicte que arribi de qualsevol manera a l’Ordinari o al Jerarca. No cal que sigui una denúncia formal” (article 9). Pot arribar de qualsevol manera, també pels mitjans de comunicació (article 10). Fins i tot sense dades precises ha de ser estudiada i si és versemblant cal obrir una investigació prèvia (articles 13 i 16), que després s’ha d’enviar a Roma, a la Congregació per a la Doctrina de la Fe (article 69). L’article 14 del motu proprio del Papa de 7 de maig 2019, Vos estis lux mundi, precisa que la investigació durarà com a màxim 90 dies.

Malauradament, moltes d’aquestes normes ara escrites han estat desateses al llarg dels anys en nombrosos casos a l’Església espanyola per ordes religiosos i diòcesis, que, davant la informació d’un cas, es limitaven a dir que no els constava, no obrien cap investigació, ni tampoc informaven el Vaticà. Des de 2019 ja no ho poden fer, perquè el Vaticà vigila el procés i assegura que garantirà que aquests casos s’investigaran, s’assumiran les responsabilitats pertinents i s’atendran les reclamacions de les víctimes. 

Tot i així, el 14 de gener de 2022, el cardenal president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Juan José Omella, després d’expressar el desig d’esclarir els abusos a Espanya, rebutjà la creació d’una comissió independent per investigar-los perquè els instruments actuals de l’Església catòlica -assegurà- “són suficients”. I afegí: “Davant el tema dels abusos tots sentim el gran dolor d’aquest fet enmig de la societat i el desig en tot moment de la nostra proximitat, de tots els bisbes, que hem establert unes comissions a cada diòcesi, per recollir les denúncies, acompanyar aquestes persones que se senten ferides i evitar que en el futur aquestes coses puguin tornar a succeir”.

En definitiva, amb aquesta declaració, els bisbes espanyols es negaven a actuar com ho havien fet els francesos i decidien “rentar la roba a casa”, demostrant que era inconscients -o més aviat il·lusos- perquè era impensable que la societat acceptés aquesta manera d’actuar.

En efecte, l’1de febrer de 2022 la Fiscalia General de l’Estat va moure fitxa i decidí la investigació dels casos de pederàstia que s’han produït al si de l’Església, i ordenà a les Fiscalies Superiors d’Espanya que remetessin, en un termini de 10 dies, totes les causes que estiguin actualment en tramitació sobre agressions i abusos sexuals a menors, comesos per religiosos. Alhora, la fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, sol·licità als 17 fiscals autonòmics aquesta documentació relativa a procediments “incoats tant en seu judicial com fiscal”.

De fet, si fem memòria -una capacitat que els bisbes espanyols sembla que hagin perdut-, el juny del 2019, la Fiscalia General de l’Estat ja havia advertit que les mesures per evitar i denunciar els abusos sexuals a menors a l’Església eren “deficients” i va instar aquesta institució a portar cada sospita a la justícia prescindint de “comprovacions o filtres interns de verificació”. Davant la inoperància pràctica de l’Església espanyola, ara ha apuntat que són les autoritats públiques i, per tant, les Fiscalies, les que “han d’assumir l’estudi del cas i la valoració de l’existència d’indicis per formular la denúncia i les que, simultàniament, han de vetllar per la protecció dels menors afectats”.

Però -també com era previsible- la cosa s’ha ampliat encara més, un cop, i en aquest context, diferents grups del Congrés dels Diputats -concretament Unides Podem, ERC i EH Bildu- han demanat la constitució d’una comissió d’investigació perquè des del Parlament, s’avaluï la situació de la pederàstia a l’Església.

Des d’un punt de vista personal, crec que no és aquesta -em refereixo a la “comissió parlamentària d’investigació”- la instància més adequada per dur a terme la recerca dels fets de pederàstia; menys encara veient com actuen els nostres diputats, que aprofiten qualsevol qüestió no tant per cercar la veritat com per desgastar l’adversari, però és evident que davant la inacció dels bisbes, aquest camí o un altre s’havia d’obrir pas perquè -i lamento molt el que diré tot seguit- una gran part de la societat espanyola desconfia que l’Església del nostre país sigui capaç de dur a terme una investigació tan completa i sincera com ha fet l’Església de França.

Crec, doncs, que la volta que ha intentat donar el Govern a la iniciativa dels grups parlamentaris que havien demanat la comissió d’investigació reconduint-la a una “comissió independent” presidida pel Defensor del poble és encertada, ja que no es tracta -com ha especificat el ministre Fèlix Bolaños- de de crear una comissió “contra l’Església”, sinó contra aquells comportaments d’abús “contra la infància” que la societat ja no pot tolerar ni encobrir mirant a una altra banda. Des del 2016 i gràcies a les denúncies que alguns diaris espanyols de gran difusió han fet, les víctimes s’han alliberat i han denunciat els fets públicament, encara que, com és comprensible, no tots han donat la cara i a nosaltres ens correspon preservar la seva privacitat, en especial, en un país que tant banalitza i converteix el dolor aliè en espectacle mediàtic. Però la feina -la investigació- s’ha de fer -sigui la presidida pel Defensor del poble o sigui una altra absolutament independent de les institucions públiques-. I ara, com jo temia, els bisbes hauran d’actuar a remolc, se suposa que oferint una cooperació responsable.

Confiem, doncs, que els bisbes l’oferiran, aquesta col·laboració, i no intentin demanar un rescat als partits de dreta i a les seves terminals mediàtiques per denunciar una guerra cultural o una causa anticlerical de l’anti-Espanya. Tanmateix no us hauria de sorprendre que algun d’aquests grups posés en marxa aquesta mena d’operació, però hauríem de tenir clar que el problema a què ens enfrontem realment no és l’anticlericalisme: el problema és la pederàstia i la negativa continuada i reiterada per part de l’Església de revisar a fons i amb transparència aquest mal, i d’haver-ne estat còmplice amb l’encobriment i el silenci.

Portugal, l’estabilitat i la incògnita de Castella i Lleó

6 febrer 2022

Les eleccions generals portugueses s’han avançat a les autonòmiques de Castella i Lleó, que, tot i que són regionals -pròpies d’una comunitat autònoma que està governada per la dreta des de fa 35 anys- s’estan plantejant, seguint l’exemple del que passà amb les autonòmiques de Madrid- com un avanç del que ha de succeir al nostre país en els propers mesos: la derrota inexorable de l’esquerra i el triomf del únics i veritables titulars del poder a Espanya: la dreta que representa bàsicament el PP i, de cada dia més, l’extrema dreta de Vox, que fins fa poc, Fraga i Aznar havien sabut contenir dins les seves pròpies files -val a dir que arraconades- però que, de sobte, han emergit, com també a molts estats d’Europa.

D’una manera clarament indissimulada, i davant la imperiosa necessitat de fer el llit a Pablo Casado, debilitat pel seu pols amb Díaz Ayuso, l’actual president de Castella i Lleó, Fernández Mañueco, va convocar eleccions anticipades perquè el seu líder i la direcció de Gènova poguessin gaudir d’una nova victòria. Com ho va fer? Doncs va deixar escolar per l’aigüera els agonitzants dirigents de Ciutadans, els va enganyar com s’enganya algú que ja no es pot defensar i van seguir endavant. Tanmateix, al gran míting de Valladolid, on es va convidar José María Aznar, el “santcristo gros” dels populars no va seguir el discurs que pretenien els dirigents (locals i nacionals) del partit, en afirmar que “a veces oigo que hay que ganar para llevar a no se quién a La Moncloa, al palacio de no sé cuántos o al convento de no se quién, pero, oiga, la pregunta es ¿para hacer qué? Se gana para construir”, va dir. No hi ha dubte que, amb aquest discurs, Aznar no volia ser enigmàtic, perquè tot seguit explicà què volia dir per a ell construir: “Construir es integrar, no fraccionar. Es sumar, no restar. Es unir fuerzas, no dividir”, que no és precisament el que ha succeït en el PP de Madrid els darrers mesos i Casado no ho ha impedit. Més encara, ho ha propiciat per la por de veure’s empetitit per Díaz Ayuso, que ha esdevingut -encara que a mi em costi d’entendre- el símbol del que, per a la dreta, ha de ser el polític d’avui.

No sé si us vau fixar prou bé en les paraules d’Aznar que -podent-ho fer- no va bolcar la seva majestàtica retòrica per posar Vox al seu lloc o bé per reclamar que tornessin a la casa materna. Per què no ho va fer? Crec que perquè té por de cremar-se les mans. Perquè no em sorprendria que fos conscient que, a pesar de les enquestes -aquestes que diàriament es produeixen al nostre país més d’un cop sense fitxa tècnica, com ha denunciat molt oportunament Enric Juliana- Fernández Mañueco no ho té tan resolt com pensava i, havent despatxat Ciudadanos de mala manera potser haurà de pactar necessàriament amb els homes d’Abascal.

Sigui com vulgui, el fet és que la política -i les enquestes- no responen sempre a moviments que es puguin definir -menys encara predir- amb seguretat. I si bé és cert que es pot intentar manipular els ciutadans de moltes maneres (fent servir els mitjans de comunicació afins, mentint descaradament, creant campanyes de desprestigi o fins i tot afirmant que un govern -posem per exemple el que presideix Pedro Sánchez- és un govern il·legítim i destinat a ser provisional), molts cops, aquesta mena d’accions manipuladores no basten per aconseguir els seus objectius.

Girem-nos, sinó, al veí Portugal per comprovar-ho. Allí, governava el Partit Socialista d’Antonio Costa amb el suport indirecte dels partits d’esquerra -el dit Bloc d’esquerra i els comunistes- amb els quals ja havia governat entre 2015 i 2019. Estàvem a mitja legislatura i l’objectiu de seguir governant es va trencar no per una acció de la dreta, que allí encarna un partit que, curiosament, es diu Partit Socialdemòcrata), sinó perquè el Partit Comunista va bloquejar els pressupostos per evitar que Costa es divinitzés amb els fons europeus. És a dir, per una maniobra amb interessos electorals. Us sona el raonament?

Espero que sí, perquè aquest és el rum-rum i la inacabable cançoneta que, dia sí i dia també, fan servir Pablo Casado i el seu equip per erosionar la imatge de Sánchez i del seu govern, fins i tot acudint a Europa per desprestigiar-lo davant les institucions comunitàries. 

I això des del primer dia, perquè quan aquests fons estaven en plena discussió al Parlament Europeu -estic parlant de 2020-, els eurodiputats del Partit Popular van fer tot el possible per deteriorar la imatge de l’Executiu espanyol amb un argument -que com a tal no és menyspreable-, que apuntava la necessitat que aquests ajuts estiguin sotmesos a una estricta condicionalitat. En definitiva, que no servissin perquè el PSOE i Unides Podem complissin el seu programa electoral. 

Però no s’han parat aquí sinó que han seguit criticant el Parlament europeu i la Comissió per haver adjudicat 140.000 milions a Espanya fins al 2026, gairebé la meitat en transferència i l’altra meitat en crèdits, uns diners que tant de bé poden fer a la política espanyola per al futur més immediat i a mig termini. 

Fa quinze dies, a la pregunta de l’eurodiputada popular Isabel Benjumea amb la qual qüestionava els mecanismes de control de l’entrega dels fons, el comissari de Finances, Paolo Gentiloni, i el vicepresident econòmic, Valdis Dombrovskis, li van rebatre aquesta opinió tot afirmant que “Espanya compleix els seus objectius” i que “els diners es donen tan sols quan es compleixen les metes”. Tenim, doncs, que cada cop que els populars han acudit a les institucions europees amb la seva campanya, s’han trobat amb la mateixa resposta contundent de l’Executiu comunitari. I quan Pablo Casado ha acusat el Govern espanyol davant Europa de malgastar els fons i de repartir-los al seu gust, així com d’opacitat en l’execució, se li ha respost el mateix: “Les institucions europees tenen mecanismes per controlar la gestió dels fons. I si hi ha errors, o no es compleixen els objectius, aquests es tallen”.

Aquest argument -el malbarataments dels fons europeus- ha estat, però, un dels grans arguments del PP a Castella i Lleó, mentre, poques hores abans del debat electoral que van sostenir els candidats, l’executiu comunitari felicitava en una carta signada per Ursula von der Layen l’executiu espanyol pel “compliment satisfactori” dels 52 primers objectius compromesos amb Brussel·les, que han permès el desemborsament dels 10.000 primers milions del pla de recuperació.

I em demanareu: què té a veure tot això amb les eleccions portugueses? Doncs, simplement, la lliçó que jo en trec de les estratègies espúries o falses en política  -per exemple, les del Bloc d’esquerres que no van aprovar els pressupostos per fer caure el primer ministre Antonio Costa, o l’intent de convertir les eleccions de Castella i Lleó en un trampolí per fer caure el govern de Pedro Sánchez-, perquè aquestes estratègies no sempre surten bé. A la llarga, els ciutadans capten les maniobres espúries i acaben per cercar estabilitat.

L’han cercada els portuguesos; l’han cercada fins i tot els alemanys votant -com diu Juliana- el més merkelià dels polítics socialdemòcrates; l’han cercada els italians reelegint Mattarella com a president de la República; i molt probablement, la cercaran els francesos reelegint Macron. Entre d’altres raons, perquè són encara gran majoria els europeus que temen l’avenç de l’extrema dreta -un avenç incontestable elecció rere elecció-. I l’extrema dreta pot condicionar seriosament el govern de Castella i Lleó si els comptes no surten com ha previst Fernández Mañueco, que només en pot sortir beneficiat si, com ell preveu, acaba obtenint una majoria aclaparadora. En temps de pandèmia i de tambors de guerra -els que sonen a Ucraïna i podem escoltar des d’aquí-, els ciutadans volen estabilitat.


%d bloggers like this: