Josep Maria Quintana

Escric aquests mots quan un miler d’autocars es dirigeixen a Madrid per assistir a la manifestació en defensa de la família que ha organitzat la jerarquia eclesiàstica espanyola, que actua sota la direcció del cardenal arquebisbe de la capital, Rouco Varela. Una nova gran manifestació contra el govern socialista i contra el sistema aconfesional (és a dir laic) de l’estat espanyol. En definitiva, contra la laïcitat.

I jo em demano per què no essent jo militant socialista, no essent especialment devot de Rodríguez Zapatero, que més aviat em sembla un prestidigitador que no pas un governant, i essent, en canvi, un home de família, un home que hi creu en el nucli familiar, que el defensa i que l’estima profundament, per què jo, doncs, no aniria mai a una concentració com la que avui tindrà lloc a Madrid en unes hores.

I la resposta és aquesta: perquè el cardenal Rouco i els seus pròxims, tot dient el contrari, i acusant als altres de ser fonamentalistes, ha assumit –ell sí- en la seva actuació els trets cabdals del fonamentalisme, que són aquests: Primer tret: defensa que la religió és el més excel·lent dels vehicles normatius (quan per a mi no és un conjunt de normes sinó una obertura personal i íntima amb la transcendència que reverteix en un compromís envers el món). Segon tret: defensa també la pretensió de veritat absoluta de les normes derivades de l’Església enfront de totes les altres, i també que ells (els jerarques d’aquesta església) en tenen la seva interpretació exclusiva. Tercer tret: creu que la vida pública i política s’han de regir per aquetes normes. I quart tret: com a conseqüència de l’anterior, s’atribueix –i atribueix a aquesta jerarquia eclesiàstica- un paper carismàtic i superior dins l’ordre polític.

La resposta de resposta enfront del fonamentalisme del cardenal Rouco i dels seus seguidors, és, al meu entendre, la defensa d’un estat laic, que és el que evita explícitament de vincular-se a cap de les religions que professen els seus membres. És, per tant, la defensa d’un estat que ha decidit, amb totes les conseqüències, que la religió pertany a l’àmbit privat i no públic (i que quedi clar que privat no vol dir clandestí, sinó privat).

Comprenc, però, que això costi d’entendre en un país com el nostre que no tingué llibertat religiosa sinó Inquisició. En un país que no va tenir Il·lustració sinó Contrareforma. I en un país on, durant quaranta anys, un dictador sanguinari nomenava els bisbes i entrava a les esglésies sota pali (exactament com hi entrava la custòdia del Santíssim), acompanyat de bisbes, canonges i capellans.

I això que dic no és una opció en favor de Zapatero ni –menys encara- en favor del laïcisme (que podríem entendre com la laïcitat convertida en una doctrina i en una militància especials, dedicades a l’agressió explícita i sistemàtica de tot el religiós). És simplement una opció per la llibertat de consciència, que és una de les grans conquestes de l’estat modern. Un estat que no pot sinó fonamentar-se en el respecte a totes les creences, però sense assumir-ne cap. Això és el que jo entenc per laïcitat.

Ahir, a Nova York, el dirigent i fundador d’Access International Advisors, el francès Thierry de La Villehuchet, que promocionava a Europa els fons Madoff, es va suïcidar. La seva empresa hauria perdut una fortuna d’uns 1.5000 milions de dòlars en actius de la societat del banquer novaiorquès.

Com d’altres vegades ha succeït, aquest home de 65 anys, no ha pogut suportar que el seu nom hagi estat arrossegat dins el fang, ni sentir-se responsable de la ruïna del seu cercle de relacions. Durant una setmana, ha cercat dia i nit de recuperar els fons dels seus inversors, actuant contra els seus socis nord-americans sense fortuna i no ha pogut assumir les conseqüències que l’afectaven directament per aquest immens desfalc.

Vivim, en efecte, un moment difícil, on moltes seguretats que semblava incommovibles en el món econòmic s’han desfet absolutament i on imperis que consideràvem perennes han caigut com s’esberla un castell de cartes. Confusos, els estats actuen i presten diners a tort i a dret, però els bancs no creuen ja ni en la seva pròpia ombra. Tothom desconfia de tothom i l’economia s’ha retret fins a uns límits que eren insospitables.

I si els rics també ploren, imagineu-vos els pobres què faran. I mentrestant, Zapatero negocia amb els presidents de les Comunitats autònomes. De moment, sembla que diu a tots el que esperen sentir, tret de Montilla, que de moment no està satisfet. El més sorprenent d’això és que Esperanza Aguirre es mostrés d’acord amb el president a la mateixa hora en què Dolores de Cospedal criticava durament la política del govern. També són coses males d’entendre.

D’altra banda, la fiscalia de Balears decidia iniciar ahir les investigacions sobre els fons amb què l’expresident Matas havia pagat el “palauet” del carrer Feliu i el mobiliari…

Tot i així, us he de desitjar a tots un bon Nadal.

No podem avaluar què ha de succeir a la Unió Europea sota la presidència de Vaclav Klaus, un declarat antieuropeista, o com a ell li agrada dir, un europeista dissident. Això ho podrem escriure d’ací a sis mesos (encara que res de bo pot augurar aquest lideratge), però sí que podem dir alguna cosa del que ha succeït a Europa sota el mandat de Nicolas Sarkozy.

La Vanguardia opinava ahir que el president francès ha donat una gran empenta a la Unió i ha posat les bases d’un procés que ja no té tornada enrere. És possible, però ens hauríem de demanar de quina Unió Europea ha posat les bases, i certament no és de la que molts de nosaltres havíem somiat.

Sarkozy, d’acord amb la majoria de dirigents actuals, ha posat les bases d’una Europa dels estats, no d’una Europa que es valgui per ella mateixa i que vagi substituint els estats que ara li donen forma. I això és el que precisament li recriminava Daniel Cohn-Bendit en el darrer debat que van tenir lloc al si del Parlament europeu. El líder verd (exlider dels soixante-huitards, de fa quaranta anys) saludava el teòric èxit de la presidència francesa però li criticava durament d’haver-se desembarassat de les institucions europees: “Vostè ha reduït el Parlament europeu a un viagra per als governs (…). Vostè ha fet de l’egoisme nacional dels uns i dels altres un compromís.”

Hi estic absolutament d’acord.

És cert que aquesta presidència francesa ha estat marcada per la forta personalitat del cap d’estat francès. Sens dubte, ell ha situat França dins el joc europeu. Ha gestionat les crisis amb coratge, ha fet avançar polítiques importants, però també ha consolidat aquesta Europa no estrictament democràtica, sinó dominada pel Consell de Ministres: l’Europa de la Comissió Europea. Ell ha prefigurat una Comissió que esdevindrà un simple secretariat. Perquè si en el futur el president del Consell no serà responsable davant del Parlament, com podem parlar d’una Europa de base democràtica? Quina legitimitat pot tenir aquest president que serà, d’acord amb el tractat de Lisboa, nomenat pels Estats i, ens agradi o no, dependent del joc dels interessos nacionals?

Alguns amics critiquen el meu silenci, o potser hauríem de dir el meu silenci parcial. I com m’he tornat de mandrós a l’hora d’acudir al blog, si ho comparem amb altres èpoques en què hi deixava una petja diària. Potser tenen raó, però si hi ha un temps per viure i un temps per morir, també n’hi ha un per escriure i l’altre per no fer-ho. El que no podem, en canvi, és deixar de llegir.

D’altra banda, no és que no escrigui. Simplement que no ho faig tants cops el blog com ho feia. Entre d’altres raons, perquè no segueixo de tan a prop la vida política, encara que aquesta em continua interessant. I em resisteixo –vaja que no hi vull entrar- a parlar en aquest quadern virtual del meu món més íntim. N’estic massa gelós i, a més, penso que no ha d’interessar a ningú.

I tanmateix he escrit molt aquests dies què he tingut de vacances, aquests dies foscos i plujosos d’hivern en què el vent aixeca espurnes de plata sobre les aigües del port, que jo contemplo des de la finestra de la meva biblioteca. Finalment he tingut temps –aquest substrat indispensable per a l’escriptor- de treballar en la novel·la que estic elaborant, un text del qual, però, em sento poc segur i que m’ha donat força mals de cap a l’hora de construir-lo.

Hi ha un moment en què el món que vols representar se’t resisteix a trobar la forma, i el què se’t complica amb el com. Aleshores ho passes malament i només en pots arribar a sortir de l’impasse –diguem que amb més o menys fortuna, perquè això ningú no ho garanteix- posant-hi hores de reflexió, de treball i de silenci. Perquè la inspiració és això: reflexió, treball i silenci. Res més.

He estat uns dies a Tolosa de Llenguadoc acompanyant el meu fill petit, en Pere, que es doctorava en Meteorologia i Hidrologia (ell és físic) a la Universitat Paul Sabatier després de treballar uns anys en aquella ciutat, concretament a Météo France.

Quan el fill petit de la casa ja es doctora això vol dir que han passat molts anys de vida familiar i conjugal. De fet, d’ací a uns dies en farà 36 del meu matrimoni amb na Gràcia, i això dóna de si. Veus créixer els fills, ara ja tens la benedicció dels néts i contemples la vida amb una certa perspectiva que, sense afluixar el compromís, et permet de veure les coses amb més distanciament i, també, amb menys passió, encara que això de la passió és un atribut més aviat congènit i, si és que la tens, sempre et pot fer una mala passada.

Ahir, en havent dinat, vaig sortir a caminar una mica tot sol. A l’hivern és per a mi l’hora preferida. Feia molt de fred però el sol havia sortit i banyava plena, encara que tènuement, el paisatge. Em vaig arribar fins a San Felip pel camí del cementiri i d’allí em vaig acostar al mar per veure el mirall de les aigües que separaven les dues voreres de la bocana del Port de Maó. Els ocres torrats de la Mola lluïen esplendorosament sobre la falta verda de la península, que era davant meu. En canvi, a la meva esquena, la base dels murs del vell (i enderrocat) castell de San Felip regalimaven humitat fins al terra. El mar era calm i només s’escoltava el silenci. Aleshores vaig pensar que no podia haver-hi res més bell en el món que aquell entorn que m’agombolava.

En tornar a casa el sol ja s’havia post i el fred enganxava les robes a la pell, però la biblioteca era càlida. A més, acabava d’arribar la meva filla Blanca, que havia vingut per anar a l’òpera. Ens vam asseure i vam parlar tranquil·lament una estona molt llarga.

En arribar la nit vaig anar al Teatre per veure una de les Bohèmes més belles que he vist mai, per les veus que teníem dalt l’escenari. I en sortir, mentre anava a casa després d’una dia que havia considerat venturós, vaig pensar en els 163 treballadors que quedaran sense feina pel tancament de la planta de Maó d’El Caserío, amb els pagesos que hi venien la llet o la coallada, i amb els transportistes que perdran el seu millor client.

Dir que això em va espatllar el dia seria hipòcrita, i potser massa fàcil de fer. Però no hi ha dubte que aquest és un mal que afectarà molt directament la meva illa, i la gent que hi viu. Mirar cap a una altra banda seria una insensatesa.

Penso que tots els demòcrates ens sentim avergonyits per les actuacions dels edils que ara responen a les sigles d’ANV i abans a les de Batasuna o d’Herri Batasuna, els quals són incapaços de dir públicament que matar persones és un crim sempre injustificable, fins i tot en el context d’un estat democràtic que no reconeix l’autodeterminació.

Tanmateix em demano si els espanyols resoldrem el problema que tenim al País Basc fent fora del marc democràtic els centenars de milers de ciutadans que donen suport aquests edils que, no ho oblidem, accedeixen a les institucions municipals o forals, pel vot de la gent.

És cert que se’ns fa incomprensible i fins odiosa la seva actuació. Però molt em temo que no farem gaires passes per resoldre el conflicte amb aquests mitjans diguem-ne d’excepció.

Comprenc que es fa molt difícil opinar sobre això i que qualsevol cosa que diguis sobre la qüestió es pot prendre com una renúncia a actuar. Però si bé estic absolutament d’acord amb la via policial (qui comet un crim ha d’anar a la garjola), dubto molt que llevant el vot, o el resultat del vot, als abertzales aconseguim la pacificació que enyorem. Tant de bo m’equivoqui i les propostes que durà a terme el govern de modificar la Llei de Règim Local amb aquesta intenció tinguin el resultat que s’espera.

La Constitució espanyola, que ha presidit la nostra vida democràtica els darrers trenta anys, és objecte d’anàlisi en els diaris amb motiu de la diada del 6 de desembre. D’entrada he de dir que jo vaig votar-la, i que ho vaig fer amb un sí convençut, per bé que sabia que no podia resoldre tots els problemes que els espanyols teníem plantejats aleshores.

Algun d’aquests problemes continuen vigents i provoquen moments de dolor i d’ira, especialment quan els homes i dones d’ETA decideixen matar algú per fer-se sentir, tot i que saben que aquest és un camí que condueix al no-res.

Condemnar ETA des de posicions demòcrates és fàcil, perquè ningú que tingui un mínim de pudor pot acceptar, justificar o fins i tot comprendre la barbàrie dels assassins, una barbàrie del tot inútil que només produeix dolor.

Més difícil resulta, en canvi als demòcrates espanyols d’acceptar que el concepte d’Espanya que manté la Constitució (“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, art. 2) sigui discutible, i a més sigui discutit des de posicions, també democràtiques, que no poden acceptar que aquesta constitució no reconegui el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats i regions que la integren.

Si aquest dret no es reconeix, o el que és el mateix, si els ciutadans de Catalunya o del País Basc (per citar algunes de les nacionalitats més conflictives) no poden (ni podran) mai, amb el text constitucional a la mà, decidir ells sols en referèndum si volen o no continuar integrats dins l’Estat espanyol (com van decidir, per exemple, els ciutadans de Quebec, que, per cert, van optar per quedar-se formant part del Canadà), i no ho poden fer perquè en aquesta decisió ha d’opinar també la resta de ciutadans espanyols, amb el mateix dret i amb la mateixa força, aleshores hem d’acceptar que, “democràticament”, mai no serà possible una modificació de l’actual estructura de l’Estat, ni tampoc del text constitucional en aquest punt.

És cert que això mai no justificarà l’assassinat, però sí que pot explicar que alguns sectors de la ciutadania manifestin que, dins aquesta estructura legal, dins aquesta constitució, no s’hi poden sentir còmodes, perquè consideren que lesiona drets que, per a ells, són fonamentals.

Ahir, en el diari Menorca, vaig publicar aquest article sobre la conferència que donarà demà a l’Ateneu Manuel Ventura Limosner:

En octubre de 2007, el pedagogo, escritor, ex inspector de Enseñanza primaria y político, Manuel Ventura Limosner, se puso en contacto conmigo para decirme que era lector de mi blog (¡lo que hacía desde Córdoba!) y que, habiendo sabido que iba a publicar una novela –concretamente “Les revolucions perdudes”- en la que se hablaba de la Guerra Civil, me remitía unos textos difíciles de encontrar, extraídos de dos libros de José Martín Blázquez (“Guerre Civile Totale”, París, 1938), en los que –decía- “aparece un menorquín que es mi tío materno, Enrique Limosner Asensio, del que he reunido un dossier muy completo”. A su vez, y para añadir un toque personal a la nota, me hablaba de que, en enero de 1970, don Juan Hernández Mora le había remitido un libro con esa dedicatoria: “Petita ofrena d’un menorquí vell a un Jove menorquí nascut fora de l’illa”.

Con tales datos es evidente que no podía dejar de ponerme en contacto con el señor Ventura Limosner. En una primera carta mía le indicaba que en “Menorca segle XX. De la Monarquia a la República”, libro publicado en 1976, me refería tangencialmente a don Enrique Limosner Asensio, concejal que había sido del Ayuntamiento de Mahón, y lo hacía en una nota en la que se explica una anécdota del general Cabanellas, hombre amante de gestos espectaculares, quién, siendo Director General de la Guardia Civil, en una de sus visitas a Menorca, sentado en la terraza del Casino Mahonés y flanqueado por el alcalde don Pedro Pons Sitges y por don Enrique Limosner Asensio, mandó un telegrama al General Correa, a la Gran Peña de Madrid, en el que decía textualmente: “Desde esta isla siempre liberal, reitérole todo cuanto de palabra le dije. Sirvió Ud. Dictadura como un bellaco”.

Poco tuve que esperar para conocer la filiación del señor Ventura Limosner, puesto que, en respuesta a mi carta, me remitía copia de otras dos que, fechadas el 8 y el 22 de febrero de 1970, había recibido de don Juan Hernández Mora. En la primera, en un estilo muy propio de él, don Juan escribía lo siguiente: “Empieza usted por pedirme perdón por calificarme de amigo sin conocernos. ¡No, hijo mío, no! Yo lo conozco a usted mucho, aunque no nos hayamos visto nunca. Atienda a mis explicaciones y ya me dirá si tiene que rectificarme en algo, o no. Usted tiene que ser hijo de Dª Esther Limosner Asensio. ¿No es así? A su madre no la recuerdo personalmente, esta es la verdad, pero en cambio, a su abuela materna, Dª Margarita Asensio Sanz, la recuerdo muchísimo. Y no digamos a su tío Enrique Limosner Asensio, con el que mantuve relaciones amistosas durante largos años, hasta que se ausentó de Menorca para no volver –por lo menos, no ha vuelto por ahora- y acabó fijando su residencia en San José de Costa Rica…”, y así hasta dos páginas enteras de una filiación que llegaban a las primas segundas, para concluir finalmente que “es usted pariente mío en séptimo grado civil por afinidad”.

El 6 de marzo de 2008, el señor Ventura Limosner me remitía otra carta muy grata para mí en la que me decía que, en un viaje a Mallorca, había adquirido algunas de mis novelas, y me hablaba d’“Els Nikolaidis” muy favorablemente, puesto que, además, según me confesaba, era la primera novela que había leído íntegra en catalán. “Ha sido –escribía- la emoción de leer la primera novela en catalán. Había leído poesía, oído canciones, pero nada de ficción y ha sido una gozada.” A su vez, me mandaba fotografías de don Enrique Limosner Asensio, solo o bien acompañado de otros republicanos españoles exiliados, como Martínez Barrios o el General Miaja. También me mandaba copias de cartas, de escritos y de actas de documentos de la Comandancia Militar de Mahón, fechadas en diciembre de 1936, cuando ésta estaba ya bajo control del coronel Brandaris de la Cuesta.

Manuel Ventura Limosner nació en Melilla, puesto que sus padres se trasladaron a aquella ciudad en 1930, y era el pequeño de cuatro hermanos, los tres mayores nacidos en Mahón. De ahí que, aunque su lengua fue ya la castellana, no le extrañaba nada escuchar a su madre frases como “Agafa es petit, que he de sortir”, lo que, según me ha escrito, le hacía llorar, puesto que, parafraseando al poeta Aribau, Manuel Ventura confiesa que “en llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolía llet bevia”.

Sabemos, pues, su relación con nuestra isla, cuya evolución política siempre le preocupó, como muestran las relaciones que, a lo largo de los años, mantuvo con mi amigo, el ya desaparecido historiador Andreu Murillo y Tudurí.

Pero volviendo a la carta del 6 de marzo de 2008, he de señalar que me interesó sobremanera leer en la misma que se había propuesto escribir un relato breve que podría titularse algo así como “Viaje a Menorca”, en el que uniría verdad y fantasía, y en el que no sólo hablara de sus experiencias vividas, sino también de una de sus grandes pasiones intelectuales, la literatura de Albert Camus quien, como él mismo, tenía ascendencia menorquina.

Ante tal confesión, el 15 de marzo les escribí para agradecerle sus palabras sobre mi obra y le dije que, a mi juicio, debería recoger parte de esos recuerdos para elaborar el texto de una conferencia que podría dar en el Ateneo de Mahón, lo que aceptó al instante. También el Ateneo, que a vuelta de correo invitó al señor Ventura a ocupar la tribuna de la ya centenaria entidad.

Como no era de extrañar, el señor Ventura debía de escoger un título para su conferencia, y ha elegido el de “Camus, los Limosner y la Guerra Civil”, que probablemente concentra en el enunciado tres importantes hitos de su vida: La guerra, que estalló cuando él tenía tan sólo tres años de edad; los Limosner, que encarnan su ligazón familiar con Menorca; y Albert Camus, quien, como ya he dicho, ha sido una de sus pasiones intelectuales, pues él mismo me escribía que “desde muy jovencito leí a Camus a través de las ediciones de Losada, que traían aire fresco a aquella habitación cerrada y oscura donde vivíamos. ‘El extranjero’ o ‘La peste’ podrían estar ambientadas en Melilla: la misma luz africana, el mismo mar, la playa donde los niños éramos príncipes desde marzo a octubre. Las mismas tormentas, la lluvia nunca caía perpendicular sino que barría las calles haciendo de los paraguas unos utensilios inútiles… la misma población nativa, bereber o rifeña. Tan cerca y tan lejana al mismo tiempo… Siempre lo prefería a Sartre al que se le notaba en demasía que era profesor de filosofía…”

No hay duda, pues, que, con ese bagaje, la conferencia del señor Ventura Limosner sobre “Camus, los Limosner y la Guerra Civil”, promete ser muy interesante.

Quan al final del seu mandat escoltem a Bush la confessió que fa d’haver-se equivocat en l’afirmació que a l’Iraq s’hi havia detectat armes de destrucció en massa, afirmació que va ser decisiva per desencadenar una guerra que ha provocat i continua provocant milers de morts, què hem de pensar de la política i dels polítics? És suficient que ara Bush es lamenti que el van enganyar? Que estava mal informat?

Anem a una altra cosa, que no té la mateixa gravetat, però que també és molt simptomàtica de com s’actua des del poder: em refereixo a la crisi econòmica. Ara ningú no nega que la crisi és brutal i que serà tan dura com llarga. A més hem entrat en recessió econòmica i és molt probable que també hi hagi deflació. I tots sabem que l’atur està pujant a unes cotes molts superiors a les dels nostres països veïns. Crec que l’índex ja supera el 13%. I mentrestant, ningú del govern ha reconegut encara que, o bé ens van mentir durant tota la campanya electoral o bé eren miops (i de veritat que no és que és pitjor en un governant). Fins i tot s’atreviren a titllar Rajoy d’antipatriota per les seves referències a la crisi que arribava galopant.

En el nostre cas, els ciutadans hem hagut d’esperar que Felipe González posés el dit a la nafra i digués precisament això: que el govern havia d’haver previst el que ens queia a sobre i, doncs, havia d’haver actuat a temps. Potser aleshores ens hauríem evitat les improvisacions (els “palos de ciego”, en paraules de Rajoy). I com tots sabem, és molt difícil que en aquestes hi niï l’ingeni. De veritat que tenim dret a la decepció.