Archive for Març de 2010

L’ocàs dels déus

28 Març 2010

El tren de vida sense fre que ha dut Espanya els darrers deu anys, un tren que s’inicia els darrers temps del govern de Felipe González i es consolida (i multiplica per cent) durant el mandat d’Aznar, no és, però, un fet original, doncs també d’altres societats han viscut experiències que se li assemblen. Són el resultat d’un creixement econòmic fàcil, que no hem fonamentat sòlidament i que ha acabat ensorrant-se com s’ensorraren els pobres edificis d’Haití amb un terratrèmol, a diferència dels forts edificis del Japó, que els suporten amb força més dignitat.

Aquest enriquiment sense causa, aquesta facilitat per fer negocis, nets o bruts, perquè hi ha un moment en què la frontera entre els uns i els altres es desdibuixa en la ment de l’ encegat en el guanys, aviat fa oblidar al triomfador que ho és sovint per circumstàncies alienes, més que per mèrits propis. Tot i així, es creu l’amo de l’univers (encara que aquest univers sigui tan sols una fàbrica, una ciutat o una comunitat autònoma). I en assolir aquest estat oníric, perd la noció del que és real i del que no ho és, i confon sovint els somnis amb la realitat. A més, convençut que ell es troba enllà del bé i del mal i que ha ingressat en el gremi dels intocables, creu que fins seria capaç de volar, si s’ho proposava, perquè tot li és possible, tot li és permès.

El triomfador, doncs, concep aleshores per a la fàbrica, per al poble o per a la comunitat autònoma que presideix, projectes fantàstics, que es duran a terme simplement perquè ell els ha imaginat, i perquè, tocat de la mà de Déu o de la deessa Fortuna, no pot afigurar-se res que no pugui finalment realitzar-se. A partir d’aleshores deixa d’haver-hi límits o fronteres per al desenvolupament de la fàbrica, del poble o de la comunitat autònoma que presideix, que creixeran per damunt de les seves possibilitats: adquiriran maquinària inútil o impagable; construiran aeroports fantasmes on els avions mai no voldran aterrar per manca de passatgers; bastiran caixes d’estalvi amb pressupostos inflats que assumiran projectes inassolibles i que acabaran intervingudes inexorablement; construiran ciutats enmig del desert, els pisos de les quals ningú no adquirirà i esdevindran finalment una ruïna, perquè no s’hauran pogut asfaltar els carrers, els serveis municipals seran inassolibles i planarà la bancarrota sobre els seus constructors que, o bé hauran abandonat el país, o seran ja entre barrots, acompanyats d’alcaldes, secretaris o assessors municipals corruptes. I fins planificaran fastuosos palaus d’òpera que, d’haver-se pogut construir, haurien deixat el de Sydney com un petit i ridícul teatre de poble.

Arribats a aquest punt de somieig, on tot esdevé possible, l’amo de la fàbrica, el batlle del poble o el president de la comunitat autònoma, creurà també que tanta dignitat, tanta majestat i tanta omnipotència li exigeix, també a ell, de millorar la seva posició personal, de revestir-se amb oripells, de cobrir-se d’or com ho faria un monarca de l’absolutisme, i de viure en palaus amb armaris capaços per a centenars de vestits i dotzenes de parells de sabates. Amb calaixos on hi càpiguen dotzenes de joies i de rellotges d’or.

Però finalment la realitat acaba sempre imposant-se al somni, i tot el castell de cartes s’esberla en un no-res. Aleshores tot desapareix amb una rapidesa inusitada: la fàbrica ha de tancar per fallida, el poble queda endeutat per a dècades, la comunitat autònoma s’ha de fer càrrec d’aeroports on mai no hi volarà ningú, de projectes inútils o inassumibles, o simplement de maquetes que caldrà pagar, encara que els projectes que representen no podran construir-se. I el que és encara pitjor: a nivell personal, els amics que encensaven cada dia el fabricant, el batlle de la ciutat o el president de la comunitat autònoma, ofegaran de sobte els encensers, diran que ells ja ho intuïen, que el personatge era una mica fantasma, o que era corrupte o incompetent, i que res no hi tenen res a veure. Més encara, diran que s’avergonyeixen d’ell.

I aleshores cauran els oripells, i les mansions es tancaran, o es vendran en subhastes ruïnoses; i els fills del fabricant, els vilatans o els ciutadans de la comunitat autònoma hauran d’assumir que també ells havien viscut en un somni, i que són en realitat més pobres del que sempre havien cregut. I sabran que caldrà treballar de valent si és que volen sortir de la crisi en què els han fet caure uns personatges que –ves per on!- abans eren uns déus i ara són matèria d’enderroc. Uns personatges amb els quals –i això que quedi clar- “ningú de nosaltres no hi tenia res a veure”.

Anuncis

Matas: de l’esplendor del poder a la soledat del convicte

24 Març 2010

L’espectacle que podem contemplar aquests dies els ciutadans de les Illes Balears (sortosament, des de Menorca, el mar primer i les muntanyes mallorquines després, ens amaguen una mica el trist panorama) és lamentable i amarg. La dimitida presidenta del Parlament encausada per un magistrat, ha pogut eludir la presó amb una fiança de 350.000 euros, i amb un aval per respondre d’eventuals responsabilitats civils de 2.500.000 euros; i l’expresident Matas entrant i sortint dels jutjats amb nou causes sobre les espatlles que, si es demostressin, podrien comportar fins a 30 anys de presó.

Abans, com fent de teloners, tres o quatre consellers del govern (tots d’Unió Mallorquina) han estat processats i han eludit de moment la presó amb quantioses fiances. I això, en un any on la crisi econòmica pesa damunt els famílies i les empreses, amb un atur del 20 per cent que està colpint com mai la societat illenca.

Certament no ens correspon a nosaltres condemnar ningú. Seran els Tribunals qui decidiran el grau d’innocència o de culpabilitat d’aquestes persones, però ningú no ens traurà tampoc de damunt el gran pessimisme que s’ha anat estenent entre els ciutadans de les nostres illes a causa d’aquests casos de corrupció que afecten a persones que han ocupat els principals càrrecs representatius de la nostra comunitat autònoma.

I això, perquè la democràcia no cau només quan els dictadors la coarten amb la força dels exèrcits. També es pot enfonsar pel mal ús que els ciutadans en fem. I especialment quan contribuïm a difondre la creença que la política no és un servei, sinó un coartada per enriquir-se. No es estrany, doncs, que la gent seriosa, preparada i honesta no s’hi acosti, i en fugi com en fuig d’un perill.

Tots sabem que, en política, no són corruptes els partits sinó les persones, però es fa difícil avui mirar partits com Unió Mallorquina sense sentir angúnia, o potser vergonya, davant l’allau de polítics corruptes que ha produït, i sense que hàgim pogut veure o escoltar una penedida autocrítica.

I pel que fa al Partit Popular, no deixa de ser un espectacle el deseiximent que mostren aquests dies els seus principals dirigents davant el calvari de Matas. D’un expresident. D’un exministre. De l’home –no ho oblidem- a qui Rajoy considerava un exemple de bon governant, com també considerava un gran exemple per a tota Espanya el govern que presidia a la comunitat autònoma de les Illes Balears.

Avui en canvi, mentre Matas entra i surt dels jutjats, el nou president regional, José Ramón Bauzá, ha preferit posar aigua pel mig, i s’ha desentès de l’assumpte dient, des d’Argentina, que “Matas es el pasado, ché!”. I també se’n desentén Mariano Rajoy, i Maria Dolores de Cospedal, i Ruiz Gallardón i la sempre punyent Sáez de Santamaría que, ahir, quan li van demanar per Matas va venir a dir que era de noche, sin embargo llovía. O el que és el mateix, no va voler dir-ne res.

Ben mirat em fa pena Matas, quan el veig sol, sense cap dels seus a la vora, després d’haver fet tants i tan grans “favors” a molts dels qui ara, no sols en fugen, sinó que (per ventura sóc el guardià del meu germà?) el tracten com un empestat, com un ésser indigne. I possiblement ho és –o ho serà si es demostren totes o algunes de les acusacions de què és objecte-. Però… l’abandonarien a la seva sort si estigués encara en el poder? I si no digueu-me: per què el president Rajoy protegeix Luis Bárcenas, que ha estat acusat també com Matas? Per què protegeix Francisco Camps sobre el qual planegen grans sospites de corrupció i, com a mínim, d’haver-nos mentit a la cara?

França: De l’abstenció als pactes preelectorals

17 Març 2010

La recent primera volta de les eleccions franceses suggereixen explicacions diverses. La primera, el gran deseiximent de la política que mostra un electorat que, si bé va votar en massa a les presidencials del 2007, ara s’ha abstingut en un 53 per cent.

Què vol dir això? Que la política no interessa als francesos? No ho crec que sigui exactament això, però sí que demostra un gran cansament i una absoluta desconfiança en els partits. És com si diguéssim que als francesos tant els fa que governin les regions els uns com els altres. Cosa que no es va produir quan l’electorat es va mobilitzar en massa per elegir Sarkozy front a Royal.

Però no volia parlar d’això, sinó dels pactes que ara fan els partits francesos abans de la segona volta (a la primera només van sortir elegits els candidats qui obtenien majoria absoluta de vots, és a dir molts pocs).

De fet, l’esquerra s’ha unit a quasi totes les regions. Ço vol dir que es demanarà als electors del Partit Socialista i dels Verds que votin al candidat d’aquests partits que estigui més ben situat a cada districte.

Doncs bé, aquest tipus d’acords podran agradar o no als electors, però són acords fets a la llum del dia, acords que permeten que sigui cada elector el qui decideixi si a la segona volta els voldrà o no donar el vot al candidat que designin les cúpules, cosa que no passa al nostre país, on els acords sempre són postelectorals, de manera que l’elector no hi té res a dir, doncs es couen a les cuines dels partits entre els dirigents d’aquests.

És clar que això ho permet el sistema electoral (majoritari, de petits districtes i a dues voltes), molt diferent del nostre (només el del senat per Menorca i per Eivissa se li assembla, pel fet que provoca de fet pactes preelectorals entre els partits).

Partint del principi que cap sistema és neutral, i que cap no és tampoc perfecte, crec que aquesta possibilitat que permet el francès dona a l’elector un protagonisme que no té l’elector espanyol, encara que, com veiem, no resol per ell mateix el problema principal: la gran abstenció.

Apunt del dia

15 Març 2010

És certament dur per a una persona que creu que la política democràtica és l’únic sistema a què s’han d’atendre les societats, arribar a la conclusió que no pot tornar votar “els seus”, estant, però, convençut que la raó no és de part “dels altres”.

Sobre la llibertat d’expressió

13 Març 2010

A la vida compartim espai i temps amb persones que no són i no pensen com nosaltres. O encara més: que pensen radicalment el contrari del que nosaltres pensem i defensen unes idees que nosaltres avorrim. Basta que obrim el diari cada dia per veure-ho. I no sempre és fàcil compartir l’espai i aquest temps amb aquesta gent, perquè la confrontació de caràcters i d’idees és difícil i no sempre esdevé pacífica. Doncs comporta sovint enfrontaments dialèctics, que, quan són civilitzats i intel·ligents, contribueixen a una sana convivència, i que, quan són incivilitzats (els que van des de l’insult verbal o escrit a la baralla física), la malmeten.

La tolerància és, doncs, el marc que permet de conviure civilitzadament. I aquesta no està renyida amb la defensa de les pròpies idees, però sí amb l’acció violent (verbal o escrita) que pretén impedir que d’altres expressin la seva manera de pensar.

Dic això perquè contemplo amb preocupació els fets continuats que s’estan produint a les nostres universitats, on de manera reiterada, joves estudiants (és a dir, joves que han tingut accés a la ciència i al coneixement) impedeixen amb accions violents que d’altres expressin les seves idees de manera civilitzada. I els casos recents de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on Aznar, Savater i, més darrerament, Ibarretxe i Rosa Díez han estat gairebé agredits físicament, revelen que alguna cosa no hem fet bé. Perquè no és possible que en un estat de dret com el nostre, es pretengui fer callar algú perquè no compartim les seves idees.

Tenim dret a fer totes les crítiques que vulguem a les idees dels altres, i fins podem reprovar el seu pensament, però no puc admetre que els posem traves perquè l’expressin de manera racional i civilitzada. Només les dictadures (ja siguin feixistes o comunistes) coarten la llibertat d’expressió. I si aquestes actituds incíviques sorgeixen de la universitat, és que un mal gangrenós afecte els pilars bàsics del nostre sistema.

La senyora Aguirre es vol rebel·lar

11 Març 2010

Acostumats com estem a les sortides histriòniques, no ens hem immutat, però no deixa de ser greu que la senyora Esperanza Aguirre (què faríem sense aquesta gran comediant?) ha assegurat que el PP madrileny (el que ella domina) està decidit a combatre la pujada de l’IVA anunciada per al proper més de juliol (puja del 16 al 18%), i que el proper trimestre iniciarà una “campaña de rebelión”. Les paraules són textuals, si hem de fer cas al diari El País.

Veiem, doncs, que una presidenta de comunitat autònoma anuncia que encapçalarà una rebel·lió contra una Llei orgànica de l’Estat (no contra una “decisió del govern central”, com diu ella). I què significa això? Doncs significa que es rebel·larà contra una llei aprovada al Parlament espanyol per majoria absoluta, que té el mateix rang que la llei que va aprovar (posem per cas) l’Estatut de Catalunya.

Em demano: què hauria dit la mateixa senyora Aguirre, ella sempre tan garlaire, si el president Montilla proclamés ara que el PSC es rebel·larà contra la sentència del Tribunal Constitucional, si és que declara insconstitucional l’Estatut de Catalunya?

Rebel·lar-se contra una llei declarada inconstitucional és exactament el mateix que fer-ho contra una llei constitucionalment aprovada. Però això, vist des de la perspectiva de la senyora Aguirre, sembla que no comporti cap problema quan es fa contra una llei que no li agrada, però que sigui, en canvi, un atac terrible a l’Estat de Dret quan el rebel és un altre.

Doncs no, senyora Aguirre. Això no val. I vostès, senyors del PP farien bé de recordar-li-ho.
a

El consultori de l’arquebisbat

10 Març 2010

El meu fill em fa conèixer la web de l’arquebisbat de València (http://www.redjoven.org/) on es publica una mena de consultori moral. Una jove casada s’hi dirigeix i explica el següent:

Llevo un año intentando quedar embarazada. Tanto mi marido como yo se lo pedimos a Dios con mucha ilusión conscientes de que sólo Él puede enviarnos un hijo. Hace 4 meses sufrí un aborto y culpé a Dios sin entender por qué me enviaba este sufrimiento. Ahora dudo de si en los planes de Dios está el darnos un hijo. No sé aceptarlo. Querría abandonarme a Él, aceptar su voluntad, pero no puedo. No sé si sirve de algo que se lo pida una y otra vez, porque si no está en sus planes no hay nada que pueda hacer. Me uno, me culpo por mi falta de fe y por no poder darle a mi marido un hijo, y cada vez me alejo más y más de Dios y no quiero. Me siento en una cárcel. No puedo sin Dios pero Dios no quiere. Me sale la rebeldía, y me siento una marioneta de Dios. Olvidándome de su Amor. Qué puedo hacer? Gracias por su respuesta.

I des de la web arquebisbal se li dóna la resposta següent:

Una de las experiencias más gozosas del cristiano es poder vivir en la gratuidad. Poder descubrir que todo lo recibimos de Dios como un don, como una gracia. Saber que Dios te ama tal y como eres; que no existes fruto del azar o de la triste fatalidad del destino, sino que Dios ha pensado en tí desde toda la eternidad. Cuando una persona puede vivir así –tratando de ver el amor de Dios cada día en su vida- la vida diaria –tantas veces rutinaria y fatigosa- es transformada por el Señor en una hermosa historia de amor y de salvación que Él está haciendo contigo.

Ciertamente en la vida hay acontecimientos que no entendemos o no nos gustan y nos cuesta aceptarlos: esa es parte del combate de cada día. Ante el misterio de la cruz –de tu cruz- puedes rebelarte y rechazarla (Jesucristo está clavado en ella), o puedes -como el buen ladrón del evangelio poner toda tu vida en las manos de Jesucristo y descansar en Él. Toda tu vida, como es: con tus miedos, con tus frustraciones, con tus pecados, con tu historia, con tus alegrías, con tus proyectos, con tus deseos… Y des-cansar en Él. Él te ama más que nadie. Él cuida de tí y te dará lo que te conviene.

¡Ánimo! ¡Descansa en el Señor! No te culpabilices por tu debilidad. Dios te ama así, como eres y te invita a descansar en Él. Pídele al Señor que te ayude, que te conceda el don de poder vivir en su voluntad y des-cansar en ella; el don de poder fiarte de la historia que Él –que te ama más que nadie- está haciendo contigo.

Puedes hacer oración con el Salmo 23 (22) “El Señor es mi pastor, nada me falta”.

Vist des de fora podríem dir que la jove casada és inculta, que està obcecada per la religió, que és víctima del masclisme estructural (“por no poder darle a mi marido un hijo”), i tot el que vulguem, però, com diu el meu fill, “aquest no és el problema, ja que no es pot culpar a la gent de la seva ignorància. Aquí el problema és del qui dóna la resposta, perquè té una responsabilitat important, ja que sap que la gent acudeix a ell per a resoldre dubtes molt importants, que poden afectar fortament el seu futur”.

En efecte, és així, perquè el qui dóna respostes no pot deixar de veure que la jove en qüestió sofreix –sofreix molt!- i s’enfronta a un problema que pot repercutir terriblement en la seva salut física i espiritual, un problema que, no només es pot afrontar avui acudint a Déu, sinó d’una manera força més simple: anant al metge, al psicòleg… acudint en definitiva a especialistes que, des de la ciència, la poden ajudar de molt diverses maneres: primerament a superar el seu trauma; i segonament, a resoldre el problema que la parella (no necessàriament ella) té d’infertilitat.

Però l’arquebisbat de València sembla que desconeix que en aquest món de Déu i ha metges que poden ajudar aquesta jove, i es limita a donar-li el mateix consell que li hauria pogut donar un bisbe del segle III, del segle VI o del segle XII, com si l’avanç de la ciència (el “sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la” (Gn. 1:28) no sigui una participació directa en l’obra de la creació.

No només va ser vergonyant l’actitud de l’Església davant el pensament científic de Galileu. Continua essent-ho ara, davant els avenços en matèria de genètica i de fertilitat, com es pot veure en aquesta resposta de l’arquebisbat de València que de cap manera podem admetre els qui, des de la Il·lustració ençà, estem compromesos amb la ciència sense per això haver abandonat el do preciós de la fe.

Després del silenci

9 Març 2010

Han passat més de dos mesos des del meu darrer apunt en aquest blog. I no precisament perquè hagi deixat d’escriure, perquè ho he fet compulsivament durant aquestes setmanes, aprofitant els moments que em permetia la feina o bé les ocupacions culturals a què m’he compromès, alguna de les quals ha passat per moment difícils (…espero tanmateix que no definitius). Però la meva literatura no es dirigia al blog, i per tant no pretenia comentar la complicada situació en què es troba la política espanyola en general, ni la de la nostra comunitat autònoma en particular. Es dirigia a la narrativa. O el que és el mateix, a la creació literària, els fruits de la qual són a mig termini. Defugen, per tant, la peremptorietat del comentari polític o del periodisme diari, sempre a l’albir de la darrera notícia o del succés immediat.

Però el meu silenci no s’ha degut només a això. També m’he mantingut apartat del blog perquè en la vida de l’home hi ha d’haver temps per parlar i temps per no dir res. Ja sigui perquè ens cal mirar a l’interior (el redi in te ipsum, agustinià), ja sigui perquè l’exterior t’ofereix un panorama tan trist i desolador que et sembla millor no explicar-lo.

Una mica de tot hi ha hagut en aquest silenci meu, que no estic segur que he de trencar, per bé que m’agradaria fer-ho. Però he de reconèixer que el que em mostra la realitat no m’agrada gaire. Encara més: m’agrada molt poc. El problema és que l’alternativa m’agrada menys encara. I en un blog com aquest no crec que s’hagi de parlar del temps, del fred i el vent que aquest hivern ens assoten. Com la crisi. Com l’erràtica política de Zapatero. Com el paper de l’oposició. Com la corrupció d’Unió Mallorquina. Com el llastra de Matas. Com els pactes d’Antich. Com la demagògia del perdedor Delgado… que tant, però, ha influït en el guanyador Bauzà.

Veurem per on parteix, doncs, el blog. Procuraré que no sigui tan desnortat com la política.


%d bloggers like this: