Archive for Juliol de 2016

L’ Església francesa, un testimoni viu de fe i de llibertat

31 Juliol 2016

Fa uns dies, Tomàs Alcoverro, en una crònica de Beirut ens narrava el testimoni esfereïdor dels mols atemptats que, al món, estan sofrint els cristians. A Homs, va visitar la sepultura en què, al jardí del seu convent jesuïta, va ser enterrat el capellà holandès Franz Van Dergust, que havia viscut 50 anys a Síria, assassinat per un terrorista poc abans que la ciutat fos presa per les tropes governamentals. I explicava com els gihadistes de l’Estat Islàmic, d’Al-Qaida, i també els milicians rebels sirians d’altres grups s’han acarnissat amb religiosos cristians, catòlics, de nacionalitats europees, que s’havien bolcat en les seves missions en aquests països del Llevant.

El jesuïta italià Paolo Dall’Oglio, símbol del diàleg islamocristià a Síria, havia estat una altra de les seves víctimes. Encara que va ser segrestat fa temps, no se sap si encara és viu. De fet, són nombrosos els capellans de l’Iraq, de Síria, que han mort a mans dels bàrbars de l’islam, com el pare François Murad, decapitat pel Front al-Nusra el 25 de juny del 2013, davant homes i nens que aplaudien el seu martiri amb un ganivet de cuina, cridant “Al·lahu Akbar”. Anteriorment altres clergues, com l’arquebisbe caldeu catòlic de Mossul, Faraj Ramu, van ser raptats i la seva sort és desconeguda. El bisbe grecoortodox d’Alep, germà del patriarca d’aquesta mateixa església amb seu a Damasc, Bulos Yazigi, i el metropolità siríac ortodox Yohan Ibrahim també van ser segrestats el 2013.

Tretze religioses del convent de Maalula van poder ser alliberades aquell mateix any a la frontera del Líban. I cal destacar que no només capellans i monges han sofert la mort, la persecució i el segrest, sinó que centenars d’habitants cristians de Síria i d’Egipte van ser segrestats pels gihadistes en aquests anys de desbordant terror.

El juny del 2015, l’assassinat col·lectiu de 21 cristians de nacionalitat egípcia que treballaven a Líbia a mans de bàrbars de l’Estat Islàmic va provocar el bombardeig de l’exèrcit egipci contra una de les seves bases en aquella desconjuntada república nord-africana. Tots pertanyien a la mil·lenària Església copta ortodoxa d’Egipte. Llavors va ser la primera vegada que es van perpetrar aquests assassinats col·lectius fora de Síria i de l’Iraq, més enllà de les fronteres dels pobles del Bilad al-Xam (país de Xam, l’antic nom de Síria).

Un dels assassins va deixar gravat en un vídeo aquest testimoni: “Avui ens trobem al sud de Roma sobre la terra musulmana Líbia, i jurem per Déu que tenyirem de sang la Mediterrània”.

No hem trigat a veure els efecte d’aquesta amenaça i com, també a Europa, s’han comès crims en nom d’Al·là, i més concretament, el darrer que han perpetrat dos joves de l’organització terrorista Estat Islàmic quan, en el moment en què un capellà de 85 anys, el pare Hamel, oficiava la missa a l’església del municipi de Saint-Étienne-du-Rouvray, a l’Alta Normandia (nord de França), el van assassinar.

Cap a les nou i mitja del matí, una monja va alertar la policia francesa que dues persones retenien cinc ostatges a l’interior del temple cristià. La dona, que va poder escapar quan els dos atacants ja estaven dins de l’església, va explicar a Le Figaro que els dos terroristes van entrar bruscament i que parlaven àrab.

“Els catòlics han estat atacats, però també tots els francesos”, va dir com a reacció a l’atac el president francès, François Hollande, que es va desplaçar fins a la zona, d’on és originari. “Ens enfrontem a una prova, una més, que l’amenaça continua sent molt elevada. Ens enfrontem a un grup, Daeix, que ens ha declarat la guerra”, va dir fent referència així als atacs terroristes que França ha rebut en els últims 18 mesos i que ja sumen 236 morts. Des del Vaticà, el papa Francesc va condemnar l’atac, jutjant-lo d’ “assassinat salvatge”. El pontífex, com no podia ser d’altra manera, va unir-se “al dolor i a l’horror” de l’agressió en una església, i el president francès va trucar-li per transmetre-li “la pena del poble francès” per la mort del pare Hamel.

Però no em vull referir a les reaccions esperades i sentides del president de la República, ni tampoc a les del Papa de Roma, sinó a les que han sortit de la mateixa església francesa, d’aquesta església que conviu amb la laïcitat republicana des de 1905 (fa més de cent anys!), i que no rep cap ajut directe de l’Estat; d’aquesta església que els feligresos que se’n senten part integrant mantenen a les seves expenses, i accepten, a més, de conviure pacíficament amb la laïcitat, tot sentint-se catòlics i alhora republicans; d’aquesta església on els creients han acceptat de viure la seva fe a la intempèrie, per tant, sense altres lligams ni altres compromisos que els derivats de l’Evangeli i de la fe.

Doncs bé, en nom d’aquesta Església madura i forjada en la fe en Jesucrist, l’arquebisbe de Rouen, Dominique Lebrun, que es trobava a Cracòvia per assistir a la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), va publicar un missatge exemplar: “Clamo a Déu, amb tots els homes de bona voluntat. I m’atreveixo a convidar els no creients a unir-se a aquest crit (…) L’Església catòlica no pot prendre altres armes que les de la pregària i la fraternitat entre els homes. Deixo aquí (a la JMJ) centenars de joves que són el futur de la humanitat, la veritable. Els demano que no abaixin els braços davant les violències i que es converteixin en apòstols de la civilització de l’amor”.

Cap lament! Cap crit de venjança! Cap crida a la concentració per a un desgreuge en massa! Res, doncs, a veure amb el que vam viure a València no fa gaire, quan el cardenal Cañizares organitzà una gran manifestació “de desagravio”, fent que es resés un rosari a la Plaça de la Verge, davant la basílica dels Desemparats, simplement perquè una associació de gais i lesbianes havia fet una befa (certament de mal gust i absolutament innecessària) en representar la Verge de Montserrat i la dels Desemparats fent-se una besada. Això per no recordar aquelles grans manifestacions que el cardenal Rouco organitzava a la plaça Colón de Madrid, amb missa i míting inclosos per protestar contra els atacs a la família cristiana i la desempara que aquesta sofria del govern socialista del moment.

Cap de les profanacions que hem viscut a Espanya per part de col·lectius manifestament anticatòlics, per desagradables i malintencionades que siguin, pot comparar-se amb els actes de segrest i de mort que narrava Alcoverro, ni amb l’atac que han sofert els francesos a la petita parròquia normanda. Però mentre ells conviden al perdó i a la pregària, nosaltres ens estripem els vestits, denunciem complots contra l’Església, i sembla que no sabem viure si no és protegits per l’Estat, que, per cert, és qui continua subvenint els sous dels preveres i paga les classes de religió a les escoles i els instituts.

I encara més. Alhora que reclamem aquesta situació de privilegi, no hem vist encara per part de la jerarquia episcopal cap demanda de perdó per la connivència de l’Església espanyola amb els rebels franquistes, ni per haver contribuït en alguns casos a les venjances que provocà la lluita fratricida que vam viure els espanyols ara fa vuitanta anys. Cap, si més no com la que va dur a terme el cardenal Albert Decourtray, arquebisbe de Lió i primat de les Gàl·lies, quan l’any 1992 va obrir els arxius de la seva diòcesi a una comissió d’historiadors, presidida per René Rémond. Cinc anys després, l’episcopat francès –com ha explicat molt bé Rafael Jorba a La Vanguardia– va publicar una “declaració de penediment” sobre l’actitud de l’Església sota el règim de Vichy i la deportació de jueus: “Davant la magnitud del drama i el caràcter inaudit del crim, massa pastors de l’Església van ofendre amb el seu silenci l’Església mateixa i la seva missió. Avui confessem que aquell silenci va ser una falta… Implorem el perdó de Déu i demanem al poble jueu que escolti aquesta paraula de penediment”.

Que gran ha de ser viure la fe amb llibertat i sense tuteles! Viure-la a la intempèrie sense altre protecció que la grandiosa volta del cel!

L’ Església francesa, un testimoni viu de fe i de llibertat

31 Juliol 2016

Fa uns dies, Tomàs Alcoverro, en una crònica de Beirut ens narrava el testimoni esfereïdor dels mols atemptats que, al món, estan sofrint els cristians. A Homs, va visitar la sepultura en què, al jardí del seu convent jesuïta, va ser enterrat el capellà holandès Franz Van Dergust, que havia viscut 50 anys a Síria, assassinat per un terrorista poc abans que la ciutat fos presa per les tropes governamentals. I explicava com els gihadistes de l’Estat Islàmic, d’Al-Qaida, i també els milicians rebels sirians d’altres grups s’han acarnissat amb religiosos cristians, catòlics, de nacionalitats europees, que s’havien bolcat en les seves missions en aquests països del Llevant.

Parlava també de l’assassinat col·lectiu de 21 cristians de nacionalitat egípcia que treballaven a Líbia, que tingué lloc el juny de 2015 a mans de bàrbars de l’Estat Islàmic i explicava que un dels assassins va deixar gravat en un vídeo amb aquest testimoni: “Avui ens trobem al sud de Roma sobre la terra musulmana Líbia, i jurem per Déu que tenyirem de sang la Mediterrània”.

No hem trigat a veure els efecte d’aquesta amenaça i com, també a Europa, s’han comès crims en nom d’Al·là, el darrer dels quals és aquest que han perpetrat dos joves de l’organització terrorista Estat Islàmic quan, en el moment en què un capellà de 85 anys, el pare Hamel, oficiava la missa a l’església del municipi de Saint-Étienne-du-Rouvray, a l’Alta Normandia (nord de França), el van assassinar.

“Els catòlics han estat atacats, però també tots els francesos”, va dir com a reacció al crim el president francès, François Hollande, que es va desplaçar fins a la zona, d’on és originari. “Ens enfrontem a una prova, una més, i l’amenaça continua sent molt elevada. Ens enfrontem a un grup, Daeix, que ens ha declarat la guerra”, va dir fent referència així als atacs terroristes que França ha rebut en els últims 18 mesos i que ja sumen 236 morts. Des del Vaticà, el papa Francesc va condemnar l’atac, jutjant-lo d’ “assassinat salvatge”. El pontífex, com no podia ser d’altra manera, va unir-se “al dolor i a l’horror” de l’agressió en una església, i el president francès va trucar-li per transmetre-li “la pena del poble francès” per la mort del pare Hamel.

Però no em vull referir a les reaccions esperades i sentides del president de la República, ni tampoc a les del Papa de Roma, sinó a les que han sortit de la mateixa església francesa, d’aquesta església que conviu amb la laïcitat republicana des de 1905 (fa més de cent anys!), i que no rep cap ajut directe de l’Estat; d’aquesta església que els feligresos que se’n senten part integrant mantenen a les seves expenses, i accepten, a més, de conviure pacíficament amb la laïcitat, tot sentint-se catòlics i alhora republicans; d’aquesta església on els creients han acceptat de viure la seva fe a la intempèrie, per tant, sense altres lligams ni altres compromisos que els derivats de l’Evangeli i de la fe.

Doncs bé, en nom d’aquesta Església madura i forjada en la fe en Jesucrist, l’arquebisbe de Rouen, Dominique Lebrun, que es trobava a Cracòvia per assistir a la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), va publicar un missatge exemplar: “Clamo a Déu, amb tots els homes de bona voluntat. I m’atreveixo a convidar els no creients a unir-se a aquest crit (…) L’Església catòlica no pot prendre altres armes que les de la pregària i la fraternitat entre els homes. Deixo aquí (a la JMJ) centenars de joves que són el futur de la humanitat, la veritable. Els demano que no abaixin els braços davant les violències i que es converteixin en apòstols de la civilització de l’amor”.

Cap lament! Cap crit de venjança! Cap crida a la concentració per a un desgreuge en massa! Res, doncs, a veure amb el que vam viure a València no fa gaire, quan el cardenal Cañizares organitzà una gran manifestació “de desagravio”, fent que es resés un rosari a la Plaça de la Verge, davant la basílica dels Desemparats, simplement perquè una associació de gais i lesbianes havia fet una befa (certament de mal gust i absolutament innecessària) en representar la Verge de Montserrat i la dels Desemparats fent-se una besada. Això per no recordar aquelles grans manifestacions que el cardenal Rouco organitzava a la plaça Colón de Madrid, amb missa i míting inclosos per protestar contra els atacs a la família cristiana i la desempara que aquesta sofria del govern socialista del moment.

Cap de les profanacions que hem viscut a Espanya per part de col·lectius manifestament anticatòlics, per desagradables i malintencionades que siguin, pot comparar-se amb els actes de segrest i de mort que narrava Alcoverro, ni amb l’atac que han sofert els francesos a la petita parròquia normanda. Però mentre ells conviden al perdó i a la pregària, nosaltres ens estripem els vestits, denunciem complots contra l’Església, i sembla que no sabem viure si no és protegits per l’Estat, que, per cert, és qui continua subvenint els sous dels preveres i paga les classes de religió a les escoles i els instituts.

I encara més. Alhora que reclamem aquesta situació de privilegi, no hem vist encara per part de la jerarquia episcopal cap demanda de perdó per la connivència de l’Església espanyola amb els rebels franquistes, ni per haver contribuït en alguns casos a les venjances que provocà la lluita fratricida que vam viure els espanyols ara fa vuitanta anys. Cap, si més no com la que va dur a terme el cardenal Albert Decourtray, arquebisbe de Lió i primat de les Gàl·lies, quan l’any 1992 va obrir els arxius de la seva diòcesi a una comissió d’historiadors, presidida per René Rémond. Cinc anys després, l’episcopat francès –com ha explicat molt bé Rafael Jorba a La Vanguardia– va publicar una “declaració de penediment” sobre l’actitud de l’Església sota el règim de Vichy i la deportació de jueus: “Davant la magnitud del drama i el caràcter inaudit del crim, massa pastors de l’Església van ofendre amb el seu silenci l’Església mateixa i la seva missió. Avui confessem que aquell silenci va ser una falta… Implorem el perdó de Déu i demanem al poble jueu que escolti aquesta paraula de penediment”.

Que gran ha de ser viure la fe en llibertat i sense tuteles! Viure-la a la intempèrie sense altra protecció que la grandiosa volta del cel!

 

El cop d’Estat a Turquia i la deriva autoritària d’Erdogan

24 Juliol 2016

Els militars a Turquia tenen un paper fonamental des dels inicis d’aquest Estat nascut de les cendres de l’Imperi Otomà allà pels anys vint del segle passat. El seu pare de la pàtria, Mustafa Kemal Atatürk, va ser un militar, i aquest estament sempre s’ha vist a si mateix com a garant dels valors fundacionals del país: nació, democràcia, laïcitat i ordre. Desafortunadament, Turquia és un país acostumat als cops militars.

El primer va tenir lloc el 1960 quan el general Cemal Gürsel es va alçar contra el govern dretà al qual es va acusar dels mals del país (submissió als EUA i crisi de pobresa de la població).  El 1971, es va produir un segon cop considerat tou del Cap de l’Estat Major, el general Memduh Tagmaç, que va exigir “la formació, en el marc dels principis democràtics, d’un govern fort i creïble inspirat en les idees d’Atatürk”. El tercer i últim cop d’Estat va tenir lloc el 1980. El va encapçalar el general Kenan Evren: 150.000 persones van ser detingudes i es van produir assassinats i desapareguts que mai s’han aclarit. Finalment, el 30 juny 1997 hi va haver una intervenció política sense cop. Les Forces Armades van forçar la sortida del primer cap de Govern islàmic del país, Necmettin Erbakan, tutor de l’actual president, Recep Tayyip Erdogan.

El més xocant del cop d’Estat fallit de fa una mica més d’una setmana és que els colpistes hauran aconseguit el contrari del que pretenien, tot reforçant Erdogan i la seva deriva islamista, fins al punt que, aprofitant el suport popular obtingut, el president de la República no sols veurà reforçada la seva posició, sinó que haurà aprofitat per netejar el país d’enemics polítics i aconseguirà sens dubte la reforma constitucional que volia per transformar l’Estat de parlamentari a presidencialista. De fet, el més probable és que Erdogan, en nom de la democràcia, es converteixi en una mena de dictador constitucional d’un Estat cada cop més islamitzat.

Encara que molts elements del cop continuen essent obscurs, no deixa de ser curiós que un president com Erdogan, absolutament contrari a la llibertat de premsa i a les xarxes socials, vagi aprofitar-se d’aquestes per animar la població adepta a rebel·lar-se contra els militars. I, de fet, sembla que va ser la resposta de la ciutadania, que va sortir massivament al carrer, que va parar el cop davant uns cossos d’exèrcit que, tot i així, van causar entorn de 300 morts.

De fet, s’havia fet habitual, des de 2014, que Erdogan bloquegés les xarxes socials afegint-se al clan dels contraris a la llibertat d’expressió, on podem comptar Corea del Nord, Aràbia Saudita, Iran o Rússia. I tanmateix hem pogut comprovar com Erdogan exhortava els seus conciutadans a sortir als carrers a través de la petita pantalla del mòbil d’una presentadora de CNN-Turk. Ves per on! Les armes de l’enemic són les que ha fet servir en defensa pròpia!

Però les conseqüències del fracassat cop no són anecdòtiques, perquè no havien passat unes hores d’ençà que Ergogan havia recuperat el pols del poder, quan s’atreví a prendre unes decisions que fins aleshores potser havia anhelat però que mai no s’havia atrevit a adoptar: El primer ministre, Binali Yildirim, declarava que el Govern estudiaria la reintroducció de la pena capital, abolida el 2004, alhora que la policia detenia 2.839 militars, des de soldats rasos de lleva fins a generals, inclòs el cap del segon exèrcit, el general Adem Huduti, un de principals comandaments de les forces armades. I no només això. L’endemà mateix, 2.745 jutges van ser suspesos. Entre ells hi ha deu magistrats del Consell d’Estat, el més alt tribunal administratiu, cinc de l’Alt Consell Judicial i 140 del Tribunal de Cassació. A l’hora de tancar aquest article, Erdogan ha fet tancar nombroses ràdios i televisions independents, ha acceptat haver detingut fins a 11.000 persones i n’ha suspès de feina unes 55.000, des de mestres i arquitectes a jutges, policies i funcionaris de diferents departaments, acusats de ser seguidors del predicador Fethullah Gülen, el qual ha negat qualsevol implicació en el cop d’Estat. A més, ha decretat l’estat d’emergència i ha suspès l’aplicació dels drets fonamentals.

Puc comprendre la detenció de militars colpistes, però ¿i els jutges? ¿i els mestres? ¿I els degans de facultats universitàries? ¿i les cadenes de ràdio i televisió? No serà més aviat que Erdogan ha aprofitat per treure’s de davant tothom que posava dificultats –legítimes i, segurament, legals- a la seva deriva autoritària? Tot fa la impressió d’un projecte ordit des de l’interior de la presidència per liquidar qualsevol vestigi d’oposició. De fet, Erdogan ha donat sobrades proves del seu tarannà antidemocràtic i de la seva voluntat islamizadora, aspecte aquest últim que xoca frontalment amb el llegat d’Atatürk.

D’altra banda, Erdogan no ha perdut l’ocasió de demanar que Fethullah Gülen, un clergue exiliat als Estats Units, sigui extradit. Aquest va ser el seu gran aliat per pujar al poder, però la relació es va truncar definitivament fa dos anys, en aflorar casos de corrupció a la família Erdogan. El president va interpretar aquest assetjament judicial com una maniobra dels jutges i fiscals afins a Gülen per fer-lo fora del poder. ¿Què hi ha, doncs, de veritat i què de mentida en aquesta acusació?

Els qui defensem els principis democràtics no podem mai posar-nos al costat d’aquells que, prescindint de la voluntat popular, volen imposar per la força les seves idees, encara que s’assemblin a les nostres. Per tant, cal que condemnem el cop d’Estat militar, que no té defensa. Ara bé, això no vol dir que aprovem tot el que ha fet Erdogan, i menys que hàgim d’acceptar ulls clucs el que farà a partir d’ara. I molt em temo que aquest cop fracassat haurà estat com un mannà per a l’aprenent de dictador que és Erdogan, i també per a tots els islamistes, que intentaran dur fins on puguin un règim que no només persegueix la democràcia, sinó també els principis de llibertat, d’igualtat i de fraternitat que –recordeu-vos de la discoteca Bataclan i del darrer atemptat de Niça- ells rebutgen.

El més lamentable és que : “Com sempre –són paraules del sociòleg Alfonso Duran Pich- els líders polítics occidentals han donat suport al govern legítim, tot i que hipòcritament li han recomanat prudència en les seves decisions condemnatòries dels inculpats. I és que el president Erdogan els té ben controlats i pot fer-los xantatge. Als Estats Units, amb amenaces a la seva opció de refredar el seu paper en l’OTAN, i a la Unió Europea, amb el seu voluble acord per a emmagatzemar centenars de milers de refugiats expulsats de la UE, que malviuen als llims turcs.”

Autocrítica de Podemos: “Hemos podido ser víctimas de nuestra propia lucidez”

17 Juliol 2016

A l’estudi demoscòpic que s’encarregà a la número tres de la formació morada, Carolina Bescansa, aquesta ha descartat d’entrada que Pablo Iglesias hagués tingut res a veure amb la clatellada que Podemos va rebre a les passades eleccions. A tot estirar ha reconegut que “es un tipo de líder con un nivel de carisma tal que genera mucha hostilidad entre las posiciones que compiten contra nosotros”, però això no basta per explicar els pobres resultats del 26-J, perquè “el respaldo de la gente que nos apoya es enorme y desde luego no constituye en absoluto el punto de explicación de lo ocurrido”.

Què va passar, doncs? Quina és l’autocrítica a què han arribat aquests dirigents? Si acudim a les reflexions fetes pel líder no resoldrem, però, fàcilment l’enigma perquè una de les característiques que ornen Pablo Iglesias és, precisament, la seva incapacitat per fer autocrítica. Vet-aquí, que ell hagi explicat el seu fracàs electoral –i dic fracàs en relació a les expectatives que s’havien fet i ens havien fregat per la cara- assegurant que va ser exclusivament a causa de la “campanya de la por” que endegà el Partit Popular. Potser per això, Iglesias no es tallà un pèl a l’hora de dir que no hem de tenir por a la gent de Podemos, ja que ells representen “lo nuevo”. “A los que hay que tener miedo –afirmà- es a los hijos de puta”.

I enfilant-se per aquest viarany de glòria, per aquest camí de flors i violes, Iglesias acabava el seu gran raonament autocrític amb una afirmació sublim: “A pesar de esa guerra sin cuartel –suposo que es referia a la campanya de la por-, apuntando tan alto y siendo enormemente virtuosos, yo creo que incluso, a veces, hemos podido ser víctimas de nuestra propia lucidez.”

Fa temps que no havia escoltat a ningú una frase tan divinamente genial. I encara menys si tenim en compte que, en dir-la, Iglesias es referia a ell mateix i al seu equip d’entusiastes. Per tant, prou de dir que el pacte amb Izquierda Unida va ser un error! Prou de pensar que ells s’han equivocat de camí o d’estratègia! Prou d’afirmar que les divisions internes els van perjudicar! Prou de mirar cap enrere! El que ells han de fer –diu- és “dejar de hablar del pasado y mirar hacia el futuro” analitzant “qué papel nos toca jugar a nosotros en los próximos cuatro años”. I això perquè “seguir siendo sexis a la vez que parlamentarios tiene sus complicaciones”. Naturalment que en del tenir, de complicacions!. Com en té també seguir mantenint la relació iniciada amb les confluències [en Marea, Compromís, etc. etc.]. Perquè fer-ho –ha reconegut Iglesias- “requiere demostrar que no sólo somos muy listos, sino que, además, los demás nos lo reconocen” en una relació “de igual a igual”.

Reconec que és relativament fàcil riure’s o desacreditar aquest tipus de declaracions tan allunyades d’una reflexió interna que vulgui ser mínimament crítica i acceptable intel·lectualment, però és força més difícil descobrir i analitzar les causes que van incidir en el daltabaix que sofrí Podemos el passat 26-J, quan estaven convençuts de situar-se en el primer lloc de l’esquerra en aquest país i fins de posar en franca dificultat el govern de Mariano Rajoy.

De tots els articles que he llegit, el que publicà Francesc Serés, a El País, el passat 29 de juny, em sembla que apunta molt fidelment les causes d’aquesta enderrossall inesperat. I atès que, segurament, són molts els lectors als quals l’article els va passar desapercebut, en citaré alguns paràgrafs que em semblen significatius:

Mentre la nova política confiava els seus resultats a les enquestes andorranes, Rajoy –escriu Serés- es va emocionar amb un camp de carxofes i va viatjar fins a Lleida i Terol. Rajoy, aquest marxador còmic, aquest que s’equivoca quan vol pronunciar frases solemnes, l’home que dirigeix un partit que ha organitzat l’Estat a través de la corrupció, aquest senyor ha guanyat les eleccions i el seu partit ha augmentat vots i diputats. També a Catalunya malgrat els enregistraments [es refereix als diàlegs entre el Ministre de l’Interior i el director de l’Oficina antifrau de Catalunya]. Demagògia? Manipulació? Cansament? Per descomptat, que estem a Espanya, però hi ha alguna cosa més, proximitat: Rajoy guanya perquè se’ns assembla.

A l’altra banda, Iglesias i la nova política no s’han assabentat que estan en un país amb la població envellida que es preocupa pel preu de les carxofes, que les places no són el carrer. Potser des de les finestres del departament universitari el món tingui aquest color ‘complutense’ i assembleari, però teoritzar sobre l’espai públic no vol dir que es conegui la gent que hi viu. Ningú diu ‘espai públic’, ni ‘àgora’, ni ‘bé comú’ i és molt probable que molta gent desconnecti si se li parla així. La gent no sap qui va dir allò de ‘tot per al poble però sense el poble’, però ho té interioritzat, ho olora. Pot ser que la gent no hagi llegit Gramsci, però porta Delibes al seu interior.

Es tracta de canviar el punt de vista. Una cosa semblant diu un dels nostres millors assagistes, Iván de la Nuez, parlant de cultura popular i d’alguns bons artistes: no és que ells sàpiguen el que el poble necessita, sinó que necessiten el que el poble sap. L’exhibició de superioritat citant Piketty, Laclau, Zizek o Arendt funciona a la plaça o a l’assemblea, però és letal fora del cercle dels escollits.

És el que tenen els votants d’aquí, del Regne Unit i dels Estats Units. N’hi ha, de vells; n’hi ha, d’illetrats; hi ha de gent que viu en aquests indrets que els més llestos del lloc qualifiquen com profunds; hi ha gent que parla de carxofes i de préssecs… I tots tenen un tret comú, absolutament característic: oloren l’arrogància a desenes de quilòmetres perquè fa segles que la pateixen.

La superioritat que no suportaran és, doncs, la del professor universitari o la de l’evangelitzador d’assemblea. El que no van a comprar molts treballadors d’esquerres o de dretes, encara que s’apel·li a la seva classe, és un programa electoral en un catàleg d’Ikea en el qual no surt ningú treballant. Molts d’ells comproven que la supèrbia intel·lectual de l’esquerra s’assembla molt a l’arrogància de comandament de la dreta.”

La conclusió, doncs, de Serés és aquesta: “Podemos ha dit a massa gent que no compta amb ells fent-se incomprensible. Les seves paraules diuen una cosa i el seu estil tot el contrari.”

De la desafecció ciutadana a la participació. Algunes lliçons del Brèxit.

10 Juliol 2016

La repetició d’eleccions generals en pocs mesos, el paper que s’atorga als ciutadans en aquests processos (que es limita a dipositar el vot en una urna), així com els resultats del Brèxit al Regne Unit, que no sé si qualificar de sorprenents o catastròfics, o potser les dues coses alhora, ens conviden una vegada més a reflexionar sobre el funcionament de la democràcia entre nosaltres i al paper que aquesta hauria de reservar als ciutadans.

De fet, una de les reivindicacions que molts hem fet per reclamar una democràcia més participativa és la d’afavorir el sotmetiment de qüestions més o menys transcendentals a referèndum, perquè sigui la gent, els ciutadans, que s’involucrin en la presa de decisions. En realitat, el referèndum que la majoria de partits catalans demanen per a Catalunya (aquest que els partits d’abast espanyol no accepten si no participen, també ells, en la decisió), en seria una mostra, d’aquesta democràcia participativa, però alhora que ens obrim a aquets nous mecanismes, veiem com el fet de dur-los a la pràctica  no és senzill, ja que pot produir resultats de gran transcendència, no sempre prou definits i avaluats prèviament.

És curiós que, després de  titllar d’exemples indubtables d’una democràcia participativa i avançada el referèndum d’Escòcia i el que s’ha dut a terme al Regne Unit per decidir de romandre o sortir de l’UE, escoltem ara, de manera reiterada, aquella metàfora de lament, d’acord amb la qual “als referèndums, com a les escopetes, les carrega el diable”, tot significant el perill que pot significar una consulta a la ciutadania si no s’han, prèviament, dissenyat els mecanismes d’aquesta.

Jo no crec que als referèndums -com a les escopetes- els carregui el diable, però sí penso que decisions d’aquesta mena es presten a actituds populistes i demagògiques davant les quals el ciutadà també s’ha de protegir. Sense anar més lluny, que l’endemà de la votació que decidí el Brèxit, dos dels seus més conspicus defensors, Neil Farage i Boris Johnson, reconeguessin com a falsa l’afirmació que presidí la seva campanya de poder destinar a ensenyament i serveis socials el que el Regne Unit aportava a la UE, defineix sens dubte el caràcter demagògic, populista i falsari dels seus autors, però  també revela un perill de cara a un electorat que pot ser víctima d’enganys per part dels polítics.

D’altra banda, les conseqüències del Brèxit no són menors, ja que més enllà del que ha de significar per al futur econòmic del Regne Unit i de la Unió Europea, és evident que ha produït conseqüències secundàries (el que en diem avui “danys colaterals” o “fractures nacionals”) força remarcables per al propi Regne Unit. El passat dimarts a La Vanguardia Rafael Jorba destacava les següents fractures: “Una fundacional, és a dir, entre les nacions que la integren, amb Irlanda del Nord (44,2% -55,8%) i, sobretot, Escòcia (38% – 62%) a favor de seguir al bloc comunitari. Una fractura urbana, entre Londres (40% – 60%) i la resta d’Anglaterra (53,4% – 46,6%). I una fractura generacional, entre els més joves, partidaris de romandre a la UE, en particular entre els que no han complert encara 25 anys (64%), i els més grans, especialment a la franja d’edat superior a 65 anys, favorables al Brèxit.”

Què significa tot això? Doncs que si bé és relativament fàcil detectar el problema que presenta la democràcia actual, amb una indubtable disminució del compromís i de la participació en la vida política, trobar-hi solucions resulta, en canvi, més costós. No seré jo, per tant, que resolgui l’enigma. Ara bé, que detectem les dificultats (i també els perills) que les diferents solucions que adoptem poden significar per aconseguir una major participació en les decisions, no ens ha d’impedir de veure algunes de les causes que han allunyat cada cop més el ciutadà de la política.

Ens cal, doncs, anar elaborant propostes, tant de caràcter participatiu com representatiu, que puguin contribuir a fer que la democràcia no acabi esdevenint una caricatura. Heu-ne ací algunes:

  1. S’hauria d’anar a unes eleccions més directes que indirectes (avui totes són indirectes), amb un sistema presidit per l’equilibri de poders entre el qui governa (l’alcalde, el president del Consell, de la Comunitat Autònoma o del govern de l’Estat) i els parlaments o les corporacions que el controlen. Si més no, això s’hauria d’intentar en el camp de l’administració local.
  2. S’hauria de treure força als partits i a les seves cúpules, i això només es pot aconseguir mínimament si es permeten les llistes obertes. És molt probable que aquesta mesura reforcés la personalitat dels polítics davant l’aristocràcia (sovint mediocre) dels dirigents.
  3. S’haurien de possibilitar mecanismes d’intervenció de la ciutadania en el camp municipal i autonòmic a través del dret de presentar mocions –i en el camp nacional per mitjà dels referèndums- conscients, però, que aquests mecanismes haurien de tenir una regulació legal molt ben estudiada, amb uns mínims clars (tant per convocar-los com per atendre els resultats obtinguts). Vull dir amb això que, per molt que afavorim la participació, no es pot convocar un referèndum tan sols perquè ho demani un 5 per cent d’electors, ni tampoc s’haurien de poder adoptar decisions transcendentals (com les preses al Regne Unit en els dos darrers referèndums) amb l’exigua majoria d’un 51 per cent, ja que les conseqüències d’aquests actes són, em sembla, molt transcendents per a la vida del país i per a la convivència de la ciutadania, i haurien d’exigir majories més qualificades.
  4. I per últim, probablement s’haurien també de modificar alguns altres aspectes del sistema electoral, essent, però, conscients de la gran dificultat que això comporta, ja que cap sistema no és neutral i afavoreix o bé la governabilitat o bé la representativitat, però no les dues coses alhora. Per tant, en aquest punt el diàleg i el consens és imprescindible. De tota manera, dels actuals sistemes, l’alemany, que conjuga el vot directe a un candidat (sistema majoritari) amb el vot representatiu al partit (d’acord amb un sistema proporcional) em sembla un dels més equitatius, raonables i afavoridors de la participació.

26-J. Fallen els pronòstics. S’imposa la realitat

3 Juliol 2016

De la mateixa manera que aquell basc bilbaí, entre sorprès i enutjat, es demanava “¿Por qué Jesús siendo Dios y pudiendo nacer en Bilbao nació en Belén?”, l’ínclit Pablo Iglesias i el seu equip aquests dies es demanen: “¿Com així la realitat, que nosaltres sabem interpretar millor que ningú, ha gosat desmentir-nos?”

Ho dic perquè la majoria de persones que seguim i comentem la política al nostre país estem ja avesats a acceptar que la realitat ens sorprengui, i és evident que aquest cop ens ha sorprès (molt o poc, però ens ha sorprès). De tota manera, com que no pretenem dominar-la ni presumim tampoc de tenir-ne els secrets, acceptem humilment les rectificacions que ens fa respecte del que havíem previst o opinat.

No succeeix, però, el mateix en els dirigents de Podemos, tots politòlegs, tots professors universitaris, tots convençuts no sols que coneixen la realitat sinó que tenen el secret d’interpretar-la i fins d’adaptar-la als seus interessos, que són -no ho dubten- els interessos de “la gent”, aquest magma que engloba la massa ciutadana que ells volen representar i han decidit salvar del desastre a què ben segur la conduiran tots els altres partits.

Tant és així que Pablo Iglesias havia elaborat un programa tan clar com eficient per construir la realitat que ell desitjava, la que ben segur ens havia de salvar a tots, i després del resultat que obtingué el 20-D (69 diputats), es va sentir decebut perquè el PSOE (partit de la casta i, per tant, partit destinat a ser substituït o, si més no, sobrepassat pel partit “de la gent”) n’havia tret 90. Això va fer que adoptés una estratègia destinada a aquest objectiu i es mostrà decidit a fer impossible que el PSOE, partit que, segons Iglesias, fonamentava la seva manera de ser en la “calç viva” de Felipe González, pogués assolir el govern de l’Estat, govern que tanmateix hauria pogut formar només amb una mica de bona voluntat per part seva.

Però això no li convenia, i la seva estratègia va ser de provocar unes noves eleccions, convençut que amb aquestes enterraria el PSOE, o el relegaria a una situació d’ineficiència. I no sols va propiciar les eleccions sinó que, amb una jugada mestra, pròpia d’un home que veu més enllà del que podem veure la resta de mortals, convencé Alberto Garzón perquè aportés Izquierda Unida al seu projecte transformador de la realitat. I entre nosaltres, convencé també Gabriel Barceló i el col·lectiu MES a sumar-s’hi. Així, els vots de Podemos sumats al milió llarg que havia obtingut IU a les eleccions de desembre (i als de MES a les Balears), culminarien el sorpasso, enterrarien el PSOE i potser fins i tot deixarien tocat el PP.

Era un pla perfecte, estudiat al detall per una gent superior als altres en intel·ligència, que no podia fallar; un pla, però, que, tanmateix, no van veure amb bons ulls dirigents comunistes anteriors a Garzón, com Cayo Lara o Gaspar Llamazares, dirigents que desconfiaven profundament d’aquesta nova classe de politòlegs que dirigeix Podemos, que tant poden defensar el règim del Comandante Chávez com declarar-se socialdemòcrates, com hem vist en el temps -extraordinàriament curt- de vida que té aquest col·lectiu.

I què ha passat? Doncs que la realitat els ha sorprès, que aquesta realitat que ells pretenen induir, dirigir i dominar els ha vist les orelles i “la gent” ha preferit emparar-se en la seguretat que els donava Rajoy i el PP (que ha guanyat sis-cents mil vots respecte del passat desembre) i en una menor mesura el PSOE (que si bé ha perdut cinc diputats, ha augmentat una mica el percentatge obtingut les darreres eleccions), tot deixant la Gran Coalició -aquesta que Unida Pot Més que tots- amb 1.300.000 vots menys dels que havien tret els partits col·ligats per separat el 20-D.

D’aquí que Iglesias, Errejón i Echenique es facin creus i diguin que no ho entenen, que no poden explicar-s’ho; i no ho entenen ni s’ho poden explicar perquè estan convençuts que són ells els cridats pels déus a modelar la realitat, perquè tenen les claus per interpretar-la.

Dit això vull referir-me també al PSOE, al partit que -no tinc per què amagar-ho- vaig votar el 20-D i he tornat votar el 26-J. I no el vaig votar perquè el candidat a president del govern em seduís, perquè Sánchez em sembla un home poc convicent, massa programat, massa lleuger, massa farcit de frases fetes (al debat a quatre va ser el menys convincent -i que quedi clara que si l’alternativa és Susana Díaz encara em sembla pitjor-), simplement l’he votat perquè és un partit al qual Espanya li deu molt i també perquè la socialdemocràcia –la creïble- em sembla la política que més convé al país, ja que permet la creació de riquesa i malda perquè aquesta es distribueixi per via dels tributs que permeten una important acció social, cosa que, des del meu punt de vista, no sempre contempla suficientment la ideologia conservadora i neoliberal.

Doncs bé, el PSOE s’ha mantingut viu, val a dir que amb més pena que glòria (i a les Balears amb molta pena i gens de glòria!), però a la baixa (cada cop més a la baixa). Fins i tot a Andalusia el PP l’ha sobrepassat! A què ve, doncs, amb aquests pobres resultats, aquesta actitud de voler barrar el pas a un govern de Rajoy? Em sembla molt bé que no s’apunti a una coalició amb el PP, però quin pecat hi ha d’arribar a un pacte formal, publicitat i transparent, per deixar que es formi un govern i marcar-lo lleialment des de l’oposició?

Diu la gent de l’equip de Sánchez que allò que ha de fer Rajoy és pactar amb els més propers, tot referint-se a C’s i el PNV i/o Convergència. No nego que pugui acostar-se a C’s. Més encara, penso que és el que ha de fer, però li mancaran encara un punyat de vots per obtenir la majoria absoluta, o per aconseguir la investidura en segona votació si el PSOE no s’absté. ¿Creu Sánchez que, amb el programa presentat pel PP i per C’s, amb la concepció de l’Estat que tenen aquests dos partits, poden obtenir el suport de PNV i/o Convergència? ¿Què pretén amb aquesta posició intransigent?  ¿Unes noves eleccions i que la gent, farta de suportar els polítics, atorgui una majoria absoluta del PP?

Jo comprenc que a Podemos els costi de reflexionar críticament respecte dels seus errors (les “extirpacions” de què ha parlat Echenique són stalinisme pur), però és imprescindible que ho faci el PSOE. No basta al·legar, en justificació del propi fracàs, que el PP ha tingut èxit per la campanya de la por que ha dut a terme. Perquè si la por s’ha apoderat de la gent, serà per alguna raó, perquè la gent no s’equivoca necessàriament quan vota allò que a nosaltres no ens agrada. I la gent, molta gent, ha tingut pànic de deixar la governació del país a les mans de Pablo Iglesias. I tampoc ha confiat que un PSOE dèbil sabés imposar una política autònoma i diversificada de la que prediquen els homes dels cercles morats. D’aquí la fuga de vots que la coalició ha experimentat i el magre resultat del PSOE.

Jo dubto que Podemos es passi la mà pel pit. Estan massa convençuts de la seva missió històrica per fer-ho. Però el PSOE sí que ho hauria de fer. I confio que ho farà el Comitè Federal. Però també s’hi haurien d’esmerçar els dirigents del partit a Menorca on, lentament, aquest sembla que s’estigui desfonant. I si això succeís, la democràcia se’n ressentiria. Molt. Seria una llàstima.

 

La proposta del Govern per reformar la Compilació de Dret civil en relació a Menorca

1 Juliol 2016

El Govern de les Illes Balears acaba d’enviar al Parlament un projecte de reforma de la Compilació de Dret Civil aplicable a la nostra Comunitat autònoma que, entre d’altres, acull dues modificacions que afecten bàsicament a Menorca en la línia proposada per la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears. La primera, fa referència a la successió contractual. La segona, al contracte d’amitges

 

La successió contractual

Fonamentat en les reflexions que van dur a terme els juristes menorquins anteriors al 1961, l’article 65 de la Compilació va establir que el Llibre I (literalment destinat a l’illa de Mallorca) era també aplicable a la de Menorca, amb algunes excepcions particulars –les referents a la qüestió que ens ocupa- que Miquel Coll Carreras va sintetitzar així:

  1. La sucesión contractual, en su diversidad de modalidades, es un grupo institucional carente de vigencia en Menorca. De aquí que el Capítulo Primero de aquel Libro, en cuanto se refiere al “contrato sucesorio” como uno de los sistemas válidos para la transferencia del as hereditario, sea norma ajena a dicha Isla. Análogamente, el Capítulo Segundo, que versa sobre las donaciones universales de los bienes presentes y futuros, como singularidad del “contrato sucesorio”, tampoco es Derecho aplicable a Menorca.
  2. La cita de los artículos 50 y 51 de la Compilación, hecha para proclamar su falta de vigencia en la expresada Isla, a diferencia de lo que sucede en Mallorca, responde al criterio expuesto, toda vez que en esos artículos se alberga el llamado “privilegio de definición” que ostenta inequívocas características de contrato sucesorio.

En realitat, entre Mallorca i Menorca no hi ha gran diferències en matèria successòria, ja que, per aplicació de l’article 65 (coordinat amb els articles 6, 7, 14 i 15 de la Compilació), a les dues illes regeixen dos principis successoris bàsics: la successió testada és incompatible amb la intestada, seguint el principi romà “nemo pro parte testatus pro parte intestatus potest decedere”, i s’exigeix la institució d’hereu per a la validesa del testament. A més, el sistema legitimari que s’aplica a les dues illes és el mateix.

L’única diferència substancial en dret de successions radica, doncs, en el fet que, per circumstàncies d’evolució històrica, la successió contractual (incloent com a modalitats d’aquesta la donació universal de béns presents i futurs –Capítol II del Títol II, articles 8 a 13-, i la definició o renúncia a la llegítima futura –articles 50 i 51-), és inaplicable a l’illa de Menorca. I això, a causa de les opinions expressades, cent anys enrere, per Pere Ballester, ratificades posteriorment pel registrador de Maó, Marcial Rivera (anys cinquanta del segle XX). També, per la decisiva influència de l’advocat de l’Estat, Miquel Coll Carreras, en el moment d’elaborar la Compilació de 1961, tots els quals van optar per un posicionament més proper al Codi Civil espanyol. Per aquells dies, el prestigiós advocat d’Estat menorquí no va veure amb bons ulls la possibilitat de ressuscitar a Menorca la successió contractual, i no sols per la seva nul·la pràctica a l’illa des de feia molts anys, sinó també per la complexa i, al seu entendre, desencertada redacció d’alguns dels articles que la Compilació dedicava a aquestes institucions.

Tot i la veneració que sempre he sentit per l’obra de Miquel Coll, més recentment i pensant en una futura reforma del nostre Dret civil, em vaig formular aquestes dues preguntes: ¿Té sentit mantenir el criteri que va seguir la Compilació de 1961 d’excloure l’aplicació a Menorca de les institucions relacionades amb la successió paccionada (definició i donació universal de béns presents i futurs)? ¿No seria millor rectificar aquest criteri perquè en el futur fossin també d’aplicació a Menorca els articles referents a la successió contractual?

És cert que la successió contractual és una institució de la qual a Menorca no es conserva memòria –per això la va excloure la Compilació-. Així i tot, crec que la seva aplicabilitat a la nostra illa acostaria als menorquins una institució que els pot aportar força avantatges i cap inconvenient, ja que permet transmetre el patrimoni en vida als hereus (fins ara només es pot fer mortis causa) amb la fiscalitat pròpia de les successions, que és força més favorable que l’aplicable a les donacions inter vivos.

És difícil saber, per al cas que el Parlament balears aprova el projecte de llei que el Govern li acaba de transmetre, si en el futur molts o pocs menorquins faran donacions universals de béns o pactaran la renúncia a la llegítima futura a canvi de rebre-la en vida, però no veig cap inconvenient a equiparar els ciutadans de Menorca als de Mallorca en aquest punt. De fet, a ningú no s’obliga a fer ús de la successió contractual, ni a fer donació universal de béns o a renunciar a la legítima futura, però no hi ha dubte que aquestes són figures jurídiques que consonen molt bé amb la complexa i variada dinàmica que presenta la societat d’avui. I són alhora institucions que es poden adaptar sense problemes a la realitat jurídico-civil de la Menorca. D’ací que em mostri partidari d’aprovar la modificació legislativa que proposa el Govern.

Per dir-ho clarament, i sense entrar en el fons en la regulació que, de la successió paccionada, fa avui la nostra Compilació de Dret Civil (que bé mereixeria algun retoc), entenc que, tal com ha proposat la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, és recomanable que a Mallorca i Menorca regissin les mateixes normes que regulen la successió contractual.

No amagaré que, com el meu admirat Pere Ballester, també jo sóc més partidari d’unificar les institucions jurídiques que de diversificar-les (encara que això avui no estigui de moda), i penso que el Dret civil és una eina molt vàlida per dur a terme aquest propòsit i coadjuvar a la relació de convivència a les Balears, entre d’altres raons perquè tenc la impressió que, cada dia que passa, els ciutadans de la comunitat autònoma les Illes Balears ens assemblem més els uns els altres, de la mateixa manera que també els nostres problemes són cada dia més comuns, ja que la dinàmica sociopolítica actual tendeix a apropar-nos -i això és bo!- enlloc d’allunyar-nos i fer-nos cada cop més diferents.

La constitució d’una Comissió assessora de Dret civil per a totes les Illes, creada fa més de quinze anys per assessorar el govern en matèria de Dret civil, així ho acredita, com també corrobora aquesta teoria la tendència actual a elaborar i a promulgar lleis en matèria civil que siguin aplicables a totes les illes per igual. Aquest és, en efecte, el criteri que es va seguir en el cas de la Llei 18/2001, de 19 de desembre, de parelles estables, i aquest és també el criteri que segueix la Comissió assessora de Dret civil en les matèries que estudia actualment i en la proposta ja elevada al Govern de reforma del Règim econòmic matrimonial.

 

El contracte d’amitges

 

La segona qüestió que aborda la reforma de la Compilació proposada pel Govern fa referència al «Contracte d’amitges», típic i específic de Menorca, que regula avui l’article 64 de la Compilació. Doncs bé, els estudis que hem dut a terme al llarg dels darrers 20 anys sobre el contracte d’amitges (les famoses SRM menorquines) ens han dut a una sèrie de conclusions que la nova regulació hauria de tenir en compte.

a) La dita «societat rural menorquina» (SRM) és, en realitat, un contracte de societat civil particular celebrat entre el titular d’una finca rústica i el conreador per explotar associativament una finca en estreta col·laboració, un contracte que ve configurat exclusivament pel costum a tenor del que disposa l’art. 64 de la Compilació. D’aquest contracte no neix, però, una persona jurídica diferenciada de les parts contractants. Per això la representació de la societat correspon sempre als dos socis.

b) Les raons per les quals es dóna legalment a aquest contracte el nom de «societat rural» es resumeixen en un frustrat intent ―contrari a la tradició jurídica de Menorca― de configurar-lo com a societat en la fase prelegislativa de la Compilació de l’any 1961. És, doncs, un intent fonamentat en una sèrie d’opinions doctrinals avui superades.

c) La inexistència, com a conseqüència d’aquest tipus de contractes, d’activitat social, així com també de capital social que respongui enfront de tercers, que imposa l’enteniment que hi ha dues activitat productives perfectament diferenciades, sotmeses cadascuna al règim jurídic corresponent. Això no obstant, i a pesar que no neixi del contracte cap persona jurídica, estem en presència del que el Codi civil denomina una «societat civil» (en aquest cas particular, no universal) que té per objecte explotar associativament una finca entre el propietari d’aquesta i un conreador. Aquest fet genera una «comunitat de béns i d’interessos» que fa possible que, en el tràfec jurídic, la dita SRM gaudeixi d’un número d’identificació fiscal propi, estigui subjecte al règim fiscal de l’IVA i accedeix com a tal «societat civil» al conjunt de subvencions i de beneficis que la llei reconeix a les explotacions agrícoles i ramaderes. I, naturalment, als beneficis que estableix la Llei 19/1995, de 4 de juliol, de «Modernización de las Explotaciones Agrarias», ja que els elements personals d’una societat civil poden esser denominats socis i un d’aquests ―el conreador― acompleix el requisit que exigeix l’art. 5, segons el qual, almenys el 50 por 100 dels socis han de ser agricultors professionals, i la forma jurídica de l’explotació associativa és una «societat civil» com exigeix l’art. 6.b) de la mateixa llei, forma associativa que té «por objeto exclusivo el ejercicio de la actividad agraria en la explotación», de la qual aquesta societat civil és titular. Article que no exigeix en cap moment que aquesta societat civil tengui «personalitat jurídica». I això no hauria de ser discutible perquè és pacífica la teoria segons la qual les «societats civils» poden o no tenir personalitat jurídica.

d) Avui no hi ha cap inconvenient perquè propietari i conreador siguin persones jurídiques, com tampoc perquè el contracte es constitueixi entre un o més propietaris i dos o més conreadors, ja sigui de manera simultània (sempre que cadascun tengui com a objecte aprofitaments distints, compatibles i principals), o que, en els altres casos, els conreadors actuïn sota el vincle de la solidaritat.

Aquests elements duen com a conseqüència la necessitat de modificar l’antic i obsolet article 64, que hauria de tenir en compte les premisses següents:

1º) Convé que reconegui la naturalesa contractual de la institució i que deixi establert d’una vegada per totes que, del contracte d’amitges, no neix cap societat mercantil pròpiament dita, ni tampoc una societat civil irregular. Del contracte d’amitges neix una institució jurídica que s’ha de configurar com una «societat civil particular» (anàloga a aquella a què fa referència l’art. 1.665 del Cc), sense personalitat jurídica. Això sens perjudici que la relació contractual creï una comunitat de béns i d’interessos entre conreador i propietari que li permetrà de tenir un número d’identificació fiscal propi, amb totes les conseqüències que això implica en la vida econòmica.

2ª) En el funcionament d’aquesta institució s’ha de mantenir ―com ha estat tradicional, i a diferència del que pretén l’art. 1.665 del Cc per a la societat civil― l’actuació mancomunada del soci titular i del soci conreador, per tal que cap d’ells, pel seu compte, la pugui comprometre en qüestions importants.

3º) Interessa també que es reforci l’element contractual, bo i acceptant el principi de llibertat de pacte. Per això em sembla indispensable que el nou articulat reculli imperativament la duració del contracte (amb un mínim d’un any) i totes aquelles qüestions que avui tenen rellevància en el sistema d’explotació agrària. Concretament, hi haurà de constar la «mota» i les dotacions que, amb caràcter accessori a la finca, aporta el propietari. També és recomanable que hi constin les altres aportacions que cadascuna de les parts ha de fer, així com les qüestions relacionades amb la resolució del contracte. D’aquesta manera, la remissió als usos i costums es referirà exclusivament a tot allò que no s’hagi pactat expressament en el contracte constitutiu, en el marc del que, en aquesta matèria, digui la Compilació.

4ª) El conreador no pot seguir ostentant la representativitat familiar que fins ara se li atorgava, atesa la dificultat que tenim per precisar quines són les conseqüències jurídiques d’aquesta. Tanmateix, no hi ha inconvenient de mantenir la subrogació dels successors en el contracte d’amitges. Però en aquest cas s’ha de precisar que, si el contracte establís una duració superior a un any, aleshores s’haurà de possibilitar que la relació contractual s’interrompi dins l’any següent a la mort d’una de les parts contractants (a l’època que pertoqui desdir els contractes segons els usos i costums), ja que, essent com és un contracte basat en la confiança mútua, no és concebible la seva continuïtat si aquesta no es manté entre una de les parts contractants i la que s’hagi subrogat en l’altra per causa de mort.

5ª) Bo i acceptant que el contracte d’amitges es pot constituir entre un soci titular i diversos conreadors, s’ha d’establir la solidaritat entre aquests, o bé s’ha d’exigir que es determini l’objecte de l’aprofitament de la finca de què es farà càrrec cadascun dels conreadors, de manera anàloga a com ho fa avui la Llei (de l’Estat) 49/2003, de 26 de novembre, de «arrendamientos rústicos», modificada por la Llei 26/2005, de 30 de novembre.

I 6ª) Si la finca pertany a diverses persones pro indivís o a una comunitat de guanys, o a altra figura anàloga, s’ha d’establir un vincle de solidaritat entre els propietaris.

Aquestes són bàsicament les qüestions que acull la reforma proposada pel Govern, que esperem aprovi el Parlament en el proper període de sessions després de l’estiu.

 

 


%d bloggers like this: