Josep Maria Quintana

El passat dia 27.04.05, acabava el meu comentari sobre la flat tax demanant al lector si creia que la tesi sostinguda pels seus partidaris no mereixeria alguna resposta en sentit contrari. Doncs bé, un amable lector m’envia la següent opinió, que transcric literalment:

“Cal demanar-se si els impostos frenen realment el creixement econòmic, com afirmen als Estats Units els partidaris d’una reforma fiscal. Doncs bé, res no ho prova, això, segons afirma Joel B. Slemrod, un economista de la universitat de Michigan que s’ha especialitzat en aquestes qüestions.

D’acord amb els seus estudis, citats per The New York Times, l’augment de la pressió fiscal en el segle XX, tant als Estats Units com a d’altres països desenvolupats, ha anat parella amb el creixement de la prosperitat. Des de 1950 a 2002, els períodes de fort creixement de la productivitat als Estats Units es corresponen amb aquells en què els tipus màxims d’imposició sobre la renta han estat més elevats. I, contràriament a les idees que expressen els partidaris de la flat tax, els impostos no descoratgen els individus a treballar, com tampoc no dissuadeixen les empreses a invertir. Aquestes, en darrera instància, prenen les seves decisions en funció de la demanda dels consumidors.

Heus ací, doncs, la conclusió a la qual arriba The New York Times: Els qui desitgen reduir el pes de la fiscalitat mitjançant la instauració d’un tipus impositiu únic (flat tax) o bé d’una taxa sobre el consum que podria prendre la forma de l’IVA, per exemple, haurien de reflexionar-hi dos cops, ja que això podria implicar un creixement dels dèficits públics i una degradació dels equipaments i dels sistemes de salut o bé de recerca públics. Això, és clar, en detriment del creixement econòmic.”

Agraeixo naturalment el comentari i el poso en òrbita, és a dir a Internet, perquè els lectors puguin també reflexionar sobre aquestes qüestions econòmiques, certament àrides, però que repercuteixen sobre el nostre futur benestar.

Els mals averanys respecte dels resultats dels referèndums per a aprovar la Constitució europea continuen en els mateixos termes que jo expressava en la meva “Lletra de batalla” del 7.04.05 (“El problemàtic futur de la Constitució europea”), ja que tant a Holanda, com a França, com a Anglaterra, les enquestes segueixen insinuant una clara victòria del no.

Recordo que en aquell article apuntava jo com a una de les causes d’aquest fracàs la poca consciència europea que tenim, en el sentit –deia- que “als europeus ens manca, ara per ara, una consciència de poble, i és evident que sense demos (poble), no hi ha democràcia possible.”

El meu fill petit, en Pere (aquest que Andreu Manresa ha qualificat com un “físic cibernètic” en un article publicat a El País de 24.04.05), va respondre’m tot seguit de jo publicar el meu article per posar en quarantena aquesta darrera afirmació meva. Ell creia que sí que començava a donar-se aquesta consciència de poble arreu del nostre vell continent. Avui, sense pensar-s’ho massa, m’envia un correu des de Toulouse, on investiga a “Meteo France”, i em diu:

“La darrera vegada que et vaig parlar d’identitat europea em referia exactament a això:

INTERNATIONAL HERALD TRIBUNE
« Naissance d’une identité européenne »

Le scepticisme et les doutes sur la Constitution européenne font les grands titres de la presse. “Mais au-delà de la politique et des batailles institutionnelles, la réalité quotidienne des frontières ouvertes est tranquillement en train de forger une identité européenne”, constate le quotidien américain édité à Paris, qui publie une enquête sur la “Génération Erasmus”, ces jeunes Européens qui ont suivi des études en dehors de leur pays d’origine grâce à ce programme d’échanges universitaires européen.

I finalment afegeix:

“L’altre dia érem a un bar tres catalans, uns quants francesos, un
italià, … tots rient parlant anglès macarrònic, francès, i italoespanyol. Un fet que ja no sona estrany a ningú.- Petons, Pere.”

Em sembla fantàstica aquesta experiència que em descriu el meu fill, però, tot i avaluant-la com es mereix, crec que em confirma en la idea que, avui per avui, pesen encara força més les polítiques de campanar que no pas les vertaderament europees.

Durant els meus escassos estudis d’economia a la Facultat de Dret de Barcelona (d’això deu fer ja uns trenta-cinc anys) recordo que tots teníem molt clar que els impostos directes havien de ser progressius i adaptar-se al nivell de renda del contribuent. Tanmateix avui sembla que les coses no es vegin de la mateixa manera.

De fet, l’adopció de l’impost de taxa única [flat tax] a l’Europa de l’Est (el primer de fer-ho va ser Hong Kong) suscita un interès creixent a l’Europa de l’Oest i als Estats Units. Segons els seus partidaris, aquest sistema, caracteritzat per una taxa uniforme aplicada amb una forquilla molt ampla, permet que creixin els ingressos de l’Estat ja que estimula l’economia i redueix l’evasió fiscal.

Christopher Condon i Robert Anderson, en un article publicat en el Financial Time (Londres) asseguren que Madsen Pirie, president de l’Adam Smith Institute –un liberal a ultrança, evidentment- assegura que el flat tax atreu cada vegada més els països industrialitzats en els quals, segons l’OCDE, la voluntat de disminuir aquest tipus d’impost es troba en alça. “L’Estat guanya en dos camps: S’escapa de les crítiques pel fet que no augmenta l’impost sobre la renda i alhora no compromet els ingressos fiscals.”

Sigui o no certa aquesta teoria, el fet és que, en una gran part del món industrialitzat, la tendència apunta a una simplificació dels règims fiscals. Després de vint anys –les dades provenen ara de l’OCDE- la major part dels països han reduït fortament els trams impositius. Si bé és cert que alguns han reduït també la quantitat d’exempcions i de deduccions.

Els partidaris de continuar per aquest camí apunten com a avantatges més visibles del sistema la facilitat de gestió per part dels serveis de l’Hisenda Pública i la comprensió de la factura fiscal de la banda del contribuent. A més –diuen- la reducció dels tipus impositius i l’eixamplament dels trams que configuren les bases impositives descoratgen l’evasió fiscal i també el frau. D’altra banda, el fet que els ciutadans puguin mantenir en les seves mans una quantitat més gran dels seus guanys fa créixer l’estalvi i les inversions, alhora que afavoreix també el conjunt de l’economia.

Però la pregunta clau continua essent la de sempre: ¿I la justícia social? De tota manera, la formulació de la pregunta no pretén, en aquest cas, incloure la resposta. Perquè el cert és que estic desconcertat, ja que la mateixa OCDE ens diu que l’adopció d’aquest tipus de mesures no ens ha de conduir necessàriament a una regressió. I apunta una idea: Més que apujar els tipus impositius, el que determina la major o menor progressivitat en un règim fiscal són les deduccions individuals. En aquest sentit, doncs, si aquestes deduccions es fan bé, la justícia social seria un tema resolt.

¿Creieu que això cert? Penso que també seria interessant d’escoltar algun raonament en sentit contrari.

Si ahir parlava de la glòria mundana com un foc d’encenalls, és a dir com un fet escadusser i, encara que aparatós, sempre efímer, tot referint-me a la cerimònia d’entronització papal, puc dir-vos que això mateix és també aplicable al món de la política.

Fa uns dies vaig tenir ocasió d’ésser present a l’estrena de Die frau ohne schaten (La dona sense ombra) al Teatre Real de Madrid, una òpera amb música de Richard Strauss i amb llibret d’Hugo von Hofmannsthal, òpera a la que, per cert, dedicaré la meva propera “Lletra de batalla” dijous vinent.

Era, com us acabo de dir, el dia de l’estrena, i al teatre hi havia el que solem qualificar com “el todo Madrid”, amb cares conegudes de tots els camps, també de la política. I només contemplant l’espectacle que es produïa en els entreactes (de vegades, en aquest tipus de manifestacions artístiques, el que val la pena de contemplar són precisament els entreactes), qualsevol observador atent podia endevinar on hi havia el poder real i on no hi havia sinó història passada.

Era, en efecte, clamorós veure un Jesús de Polanco sempre envoltat de gent. Entre aquests vaig conèixer el periodista radiofònic Iñaki Gabilondo i la seva esposa, el pensador Javier Pradera, el notari José Aristónico García Sanchez, president del Col·legi Notarial de Madrid i, per cert, molt poc amic de nosaltres, els registradors, i molts altres que no tinc el gust de conèixer; mentre que, perdut per un racó de la sala, vagava solitari i sense curials, l’exministre Rafael Arias Salgado, aquell que, abans de ser cessat, va atorgar unes concessions als amics, els quals, però, tot i així, sembla que, avui per avui, no se senten massa atrets a fer-li de coristes. I és que, també en el món profà, la glòria ben aviat s’acaba.

D’això n’és conscient François de Chateaubriand que, en un bell paràgraf de les seves “Memorias de Ultratumba”(El Acantilado, Barcelona 2005) parla així de la vanitat:

“El burgués de París se ríe del burgués de una pequeña ciudad; el noble de la corte se burla del noble de provincias; el hombre conocido desdeña al hombre ignorado, sin pensar que el tiempo hace justicia por un igual a sus pretensiones, y que son todos igualmente ridículos o indiferentes a los ojos de las generaciones que se suceden.”

Matí de primavera de cels opacs i oratge de Migjorn. Dia no massa plàcid per a passejar pel camp de Menorca que, tot i la poca pluja, es mostra verda amb els grocs insultats de les margarides salvatges que pul·lulen arreu. També s’endevinen ja algunes roselles vermelles i el color granat de l’enclova que ha començat a florir.

De primer pugem a El Toro per a assistir a la missa dominical que celebra el meu amic Joan Huguet, un prevere que ha fet llargues estades a Nova Jersey i també a Holanda –ell és un home del quart món, aquell que, convivint amb el primer es menja les escorrialles que li deixem la gent benestant o rica- i que aconsegueix de crear una atmosfera adequada per escoltar la paraula i participar en la litúrgia atentament.

El públic que assisteix a les misses d’El Toro és absolutament representatiu de les classes populars (menestrals, pagesos, gent de la petita burgesia) de Menorca. No ens coneixem els uns als altres (amb excepcions, és clar) però tenim la sensació de ser tots de casa. D’altra banda, l’església sol estar plena i el cant no és en aquest cas un afegit absurd. Tanmateix hi manca un orgue (un positiu seria suficient) i un organista per acompanyar la cerimònia. Però fins i tot així, s’hi està bé, perquè el mossèn coneix l’ofici i sap quin és el límit del qual no es pot passar.

M’ha agradat la reflexió inicial que ha fet sobre el que, en els mateixos moments que nosaltres érem allí, estava passant a Roma, on Benet XVI era entronitzat com a Summe Pontífex de l’Església catòlica i –ens agradi o no- com a cap d’Estat del Vaticà. Avui, però, ja no hi hauria ni tiara* ni cadira gestatòria**, i suposo que haurà també desaparegut aquella tradició on se li encenia un cotó mullat amb esperit a la punta d’un pal que flamejava i s’apagava molt ràpidament mentre, entre els aplaudiments i els “vivas” de la multitud congregada a la plaça de Sant Pere, es recordava al papa que “sic transit gloria mundi”, és a dir, que la glòria humana és simplement un foc d’encenalls.
________________

* La tiara era la triple corona que s’imposava el papa i que simbolitzava el seu poder espiritual i terrenal. (Vegeu la “Lletra de batalla” publicada el 28.03.04 intitulada precisament “La tiara”.

** La cadira gestatòria era un tron en el qual s’asseia el papa, el qual estava situat sobre unes barres que els portadors sostenien sobre les seves espatlles.

Sense haver d’estar-hi forçament d’acord, és interessant conèixer l’opinió d’un intel·lectual català com Xavier Bru de Sala sobre la figura i el pensament de Benet XVI. L’escriptor publicava ahir a La Vanguardia un llarg article intitulat Relativismo moral que val la pena que el lector que vol estar ben informat tingui en compte. Ni que sigui per a reflexionar sobre aquesta mateixa qüestió. Ni que sigui per acabar rebatent-la. Entre altres coses diu això:

“Me temo que haremos pocas migas muchas menos que con su antecesor, con un Papa que fundamenta su trabajo en la viña -no sólo en la del Señor, sino en la de todos- en atizarle al relativismo moral. Si usted, lector o lectora, es de los que creen que el bien y el mal son absolutos, ya tiene líder. Si cree en cambio en algo mucho más humano y humilde, en los matices de la intencionalidad, en el aprieto de las circunstancias, en la incertidumbre de las acciones humanes, estará de acuerdo con muchos católicos, es muy probable que con la mayoría, que reciben a Benedicto XVI con tanta prevención como aplausos obtiene de los movimientos que tiran de Roma hacia posiciones extremas.

Las reacciones que he oído en estos días lo consideran el peor de los posibles. Un amigo que, en cambio defendía a Ratzinger, proclamaba, siguiendo su estela argumental, “ya estoy harto de relativismo”. Bueno, bueno, eso habría que pensarlo dos veces. ¿Qué pretenden hacer los que militan contra el relativismo con los que creemos que el alma del diablo está hecha de absoluto? Según tengo entendido, el relativismo es consubstancial con el pluralismo, y el pluralismo con la democracia. Como soy relativista, no pienso hacer nada contra los antirrelativistas, a no ser protegerme, y advertir a muchos de ustedes, de una persecución contra sus convicciones morales, su manera de vivir, y hasta la separación de poderes, que empezó dos días antes de que su máximo instigador fuera elegido como sumo pontífice (título que ya ornaba la cabeza de los césares). Ellos en cambio, los que siguen proclamando que fuera de su magisterio no hay salvación, sí que van a actuar, y sin el menor recato, contra el relativismo, la autonomía del individuo y su corolario y protector, el pluralismo democrático. Con los siglos que ha costado encontrar una organización social respetuosa con todas las creencias y adscripciones que a su vez respetaran las normas comunes, para que, a estas alturas de la ola neoconservadora, la jerarquía católica se vuelva contra lo que Juan XXIII aceptó y reconoció.

No se engañen, no crean que sólo hay fragor mediático y carcundia inofensiva. El extremismo de derechas está en campaña. El apogeo, anterior al declive -que también llegará- está aún por venir. Hasta la caída del muro, el doctrinarismo y el sectarismo eran patrimonio de la izquierda. Ahora, las tornas han cambiado y otros son los que galopan a caballo de sus proclamadas seguridades y verdades que no admiten otras de diferentes, tan dignas como las suyas y quizá mejores para el bienestar, también espiritual, de la humanidad. El Papa Ratzinger es que no se va andar con los remilgos de Wojtyla, en el fondo un polaco, fruto de una amarga historia. Ahora, el Vaticano no tendrá divisiones, tendrá Panzers. Si creen que la bondad está reñida con cualquier absoluto, pónganse a cubierto.

Del Fot-li, que som catalans*, un aforismo contundente de Palol, “Las religiones son sistemas de compensación de las injusticias del mundo, pero pensadas para consolar a los que las perpetran, no para compensar a quienes las sufren”. Casi todos los miembros y colaboradores de la Iglesia que conozco, han dedicado energías a paliar la injusticia y el sufrimiento de los demás sin recetarios morales, sin meterse en conciencias ajenas. Esto, el nuevo Papa no lo admite.”

*Fot-li, que som catalans és un llibre que acaben de publicar Xavier Bru de Sala, Julià de Jodar i Miquel de Palol, publicat per “La esfera de los libros S.L.” (Barcelona 2005)

Una notícia local, però important per al mecanisme democràtic dels ajuntaments, és la que avui ens porten els dos diaris que s’editen a Menorca: El batlle socialista d’Es Migjorn Gran ha estat condemnat per l’Audiència Provincial de Palma a una pena d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics com a conseqüència d’haver incorregut en un delicte contra les garanties constitucionals.

Segons les informacions que dóna la premsa, la causa que ha motivat la condemna penal fou la denegació per part del batlle de donar als regidors de l’oposició la informació necessària per a l’exercici de la seva funció opositora. En concret, sembla que durant una llarga temporada no els va permetre d’accedir al registre municipal.

Es tracta, doncs, d’una sentència pronunciada en tota regla, que no deixa a l’alcalde condemnat altre camí que el recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, recurs que, previsiblement, l’interessat interposarà en els propers dies.

Però a mi, el que més em preocupa d’aquest fet, no és que s’hagi inhabilitat judicialment a un batlle per exercir la seva funció de manera intolerant i poc democràtica, sinó que la resta de batlles socialistes de l’illa (els de tots els municipis menys Ciutadella), hagin tancat files immediatament entorn del seu company d’Es Migjorn per a, amb una actitud absolutament corporativista i sense cap mena de concessió a l’autocrítica, afirmar el seu “más sincero apoyo a nuestro compañero Pere Riudavets, a la vez que manifestamos nuestra preocupación por la creciente judicialización de la vida política”.

Em sembla increïble.

Sí que és cert que la judicialització de la vida política és una via que s’hauria d’intentar evitar. Però els edils saben (o haurien de saber) que en un estat de dret, tot conflicte que no ha acabat en un contenciós pot acabar-hi, perquè el recurs a la justícia és l’únic camí que li queda al ciutadà que se sent atropellat i no pot per la via ordinària exercir els seus drets legítims.

No ens confonguem: El responsable de la condemna judicial de l’edil socialista no és el PP, ho és l’actuació arbitrària del batlle que impedia als membres de l’oposició d’exercir la seva funció política. I la resposta democràtica en aquest cas no és –o no hauria de ser- la presentació d’una moció de confiança al consistori, sinó la dimissió.

Els fets jutjats demostren el mal talant del batlle (per emprar una paraula de moda en l’argot socialista) Però enrocar-se en subterfugis polítics és encara molt pitjor: Demostra, a més, en l’alcalde, una manca de talent.

Antoni Puigverd concloïa ahir la seva crònica des del Vaticà amb aquestes dues preguntes: ¿Aconseguirà Ratzinger desplegar l’empresa hercúlia de commoure el món relativitzat? ¿O, per contra, estarà tancant en el cor del món catòlic una veritat pura i consoladora per a donar seguretat als ja convençuts?

La resposta a aquestes preguntes ens donarà, en efecte, la clau del pontificat de Benet XVI. Perquè, en efecte, no és el mateix creure i afirmar que fora de l’Església no hi ha salvació (discurs de fa només uns anys), que prometre fer tot el possible per a promoure la causa fonamental de l’ecumenisme i no escatimar esforços per a prosseguir un diàleg prometedor amb les diferents civilitzacions, com ha afirmat en el seu primer missatge al món, el qual, indubtablement conciliador, en algun aspecte ens recorda aquell jove Ratzinger, teòleg conciliar, que havia dit que tot home, creient i no creient, compartia el peu comú del dubte.

Tanmateix, els qui el coneixen diuen que el nou papa no és un fanàtic, i que és només –i per damunt de tot- un intel·lectual. L’afirmació resulta, com a mínim, esperançadora, perquè amb els fanàtics no hi ha diàleg possible. N’hi ha, en canvi, amb els intel·lectuals que, per principi, han d’estar dispostos a escoltar l’argument de l’adversari, encara que estiguin absolutament convençuts del seu.

D’altra banda –i això també ho tinc clar-, el fet de ser un intel·lectual no implica necessàriament viure sense conviccions, ni moure’s en el dubte permanent, ni tampoc bellugar-se a mercè de l’oratge que més bufa. Vol dir, simplement, que s’està en disposició de contrastar les pròpies idees i creences (com ho estava Ramon Llull),de debatre-les i de defensar-les des del raonament. I per suposat, a acceptar les raons satisfactòries de l’adversari.

Fins la seva elecció com a papa, Ratzinger no tenia missions pastorals. Era, per designació expressa del Joan Pau II, el guardià de la fe, l’home encarregat de mantenir gelosament l’ortodòxia. Ara, però, la cosa ha canviat radicalment. La seva responsabilitat no és ja (o no és especialment) la del professor que seu rera una taula i analitza els textos dels estudiosos i dels pensadors amb un catecisme en una mà i un sedàs de malla estreta a l’altra. Avui la seva missió primordial és força més complexa i humil, perquè el savi i rígid professor de teologia ha deixat sobtadament de ser-ho per convertir-se en el simple pastor d’un ramat on trobem sants i pecadors; homes i dones; rics i pobres; gent que sofreix i gent que viu en l’opulència; gent que dubta i gent que és absolutament intolerant; homosexuals i heterosexuals; gent feliç i gent desgraciada; gent que creu i gent que creia; i també homes i dones que estan perdent la fe…

Ho vulgui o no, Ratzinger haurà de canviar de xip. Com a mínim, haurà d’adoptar un altre punt de vista.

Potser que, com diu Rafael Jorba, l’aggiornamento de l’Església s’hagi de fer des de l’ortodòxia. La veritat és que no n’estic massa segur.