Archive for Agost de 2008

Passejant el meu pessimisme

31 Agost 2008

Mentre Rajoy esperoneja el PP perquè Zapatero “no faci contenta” Catalunya, Carod addueix que Catalunya és la “fàbrica d’impostos” d’Espanya. I tot mentre Montilla i Solbes s’enfronten en un debat dialèctic que no sabem molt bé com poc acabar en uns moments en què Zapatero apel·la a la nostra grandesa per dir que el país suporta la crisi més bé que molts del seu entorn, a pesar que tenim una taxa d’atur que és de les més grans de la Unió Europea. Hauríem d’afegir a això que, mentre els bascos cerquen una sortida viable per als seus afanys sobiranistes, Pepe Blanco nega el pa i la sal als nacionalistes i Fraga culmina un acte partidari dient que hom pot ser “més galleguista que ningú sense ser nacionalista”, ja que ser-ho implica “la major traïció a Espanya i a una Constitució que estan destrossant”.

Potser em sento abatut o pessimista, i tal vegada contemplo la realitat del país des d’un subjectivisme que m’enganya, però no crec que tinguem gaire motius per mostrar-nos alegres o cofois am la nostra realitat, entre altres coses perquè contemplar el govern que tenim i escoltar Zapatero esdevé un exercici que em sembla cada cop menys atraient, entre altres coses perquè la seva capacitat per dir coses que no diuen res és proverbial, com ho és també la facultat que té per dir el mateix i el contrari sense “contradir-se”, la qual cosa resulta francament admirable.

Ahir, el meu fill em comentava a través de la webcam que havia escoltat sencer el discurs d’Obama, i que li havia agradat bàsicament una idea, a més del discurs en si (Obama és, sens dubte, un gran orador): que l’Estat no ha de fer allò que poden fer els ciutadans (o dit d’una altra manera: que els ciutadans no han d’esperar que l’Estat faci allò que poden fer ells).

No ho sé, però em sembla que no és precisament aquesta la idea que han assumit els espanyols (catalans inclosos), ni tampoc els polítics que dirigeixen els diferents governs que tenim arreu de l’Estat.

L’afer del Caucas: un balanç extremadament negatiu

27 Agost 2008

Cada dia que passa és més evident que ja no assistim (o que no assistim només) a un arranjament de comptes entre caucasians sinó a un nou (i preocupant) enfrontament entre blocs.

Desapareguda la Unió Soviètica, acabada la guerra freda, semblava que el món occidental havia deixat de tenir dos pols dominants que es repartien el poder i les zones d’influència, però si observem amb deteniment l’esclat bèl·lic al Caucas, amb l’atac irresponsable de Geòrgia contra Osètia i amb la resposta del tot desorbitada de Rússia contra Geòrgia, haurem de concloure que ens trobem amb una resposta de Moscou que va molt més enllà de la defensa de la independència d’Osètia i d’Adjàcia, ans vol ésser una resposta clara als posicionaments de l’OTAN. O encara pitjor: un esdeveniment que es troba a la base d’una geopolítica que sembla que vol ser cada cop més agressiva.

En un editorial del Courrier International, el seu editor escrivia: Aquestes darreres setmanes hem pogut contemplar com els principals actors del planeta s’han mantingut fidels als seus rols: una Amèrica molt feble, que deixa caure el seu aliat georgià després d’haver-lo amoixinat d’ençà que Tiflis es va comprometre amb la guerra de l’Iraq; una Europa privada de poder real, dividia en dos blocs (els qui coneixen bé l’ós rus i volen fer-li front i aquells altres que, per por a les represàlies econòmiques i energètiques, prefereixen fer-li la bona); un president de la Unió Europea, Nicolas Sarkozy, hàbil advocat d’aquells afers que necessiten una solució ràpida, però tan vaga que res no resol del fons del problema; un president georgià, Mikhaïl Saakachvili, un pobre polític que creia que tenia el favor dels seus electors gràcies a una creuada nacionalista; i finalment un Putin magistral,

Portada del Time

Portada del Time

que esperava el moment favorable per intervenir aprofitant una situació amb aparences de legalitat (“legítima defensa”, “guerra preventiva”, etc.), un Putin, doncs, que ha comprès que li calia actuar en el límit del dret, com sempre ha fet per mantenir-se en el poder des de fa sis mesos amb l’elecció del seu amic Medvedev.

“Rússia –escriu Philippe Thureau-Dangin- mai no ha renunciat a la seva doctrina de l’estranger pròxim, pel que fa a la seva zona d’influència. Ha usat l’arma del gas contra Ucraïna i Bieolorússia. Ha llençat un ciberatac contra Estònia, i per damunt de tot, ha organitzat una mena de guerra econòmica contra Geòrgia en tallar-li tota importació de vins i de productes agrícoles. Per molt que aquest cop no hagi aconseguit de fer fora Mikhaïl Saakachvili, es pot jactar d’una victòria real en el Caucas.”

De fet, davant la inoperància de la Unió Europea i la impotència real dels Estats Units, els fets d’aquests dies no poden sinó empènyer els russos a continuar el seu avanç.

Mallorca

23 Agost 2008

Em va agradar poder assistir al concert de l’Orquestra Illa de Menorca i del guitarrista David Russell al festival de Pollença. El mateix concert l’havien fet a Ciutadella i a Maó, però aquest cop vaig traslladar-me a Mallorca on la família Mascaró celebrava els noranta anys de la seva fàbrica de calçat que, sota el nom de “Jaime Mascaró”, ha obert la finestra de la indústria de Menorca a tot el món.

Em va agradar molt escoltar aquell concert en el claustre de Sant Domingo, seu del festival pollencí des de fa 46 anys. De fet, un dels més antics dels que es fan a les nostres illes, que dirigeix des d’aquest any el gran baríton menorquí Joan Pons.

Vaig gaudir amb la Simfonia Heroica de Beethoven, una partitura compromesa que va sonar francament bé. A més, la il·lusió que descobries en aquells músics de la jove orquestra menorquina se t’encomanava i et va fer gaudir des del primer fins a l’últim compàs.

L’endemà va ser un dia esplèndid de lleure a la finca d’un amic a la vora de Petra. Penso que és una de les finques més belles d’aquells encontorns, amb el camp ocre tot plantat d’una arbreda diversa, que va des del pi al lledoner, passant per les alzines i les oliveres. I amb uns jardins d’estil àrab pels quals l’aigua sempre corre i deixa el seu bleix esmorteït i vivificant.

En havent dinat, seure en uns balancins sota la porxada, amb l’embigat pintat de blauet, que contrastava amb el blanc dels quints que cobrien el sostre i amb l’ocre grogós de les parets, va ser un plaer dels que avui no sabem assaborir, mirant un cel net de núvols i les muntanyes de la serra que ens envoltava. Mallorca, la Mallorca interior continua essent un edèn, on un s’imagina que don Toni ha de sortir a seure al costat de dona Maria Antònia, i fins ha d’acceptar més tard de cremar a l’escalfapanxes de la sala els llibres impietosos i volterians per fer-la contenta, mentre un jove mossèn cerca l’ombra d’un estudi enretirat per escriure amb tot el dolor de l’ànima allò que ha vist d’un paradís que és a punt de desaparèixer per sempre més.

Quaranta anys després

19 Agost 2008

Tenia divuit anys i tornava d’un viatge a León, on havia passat uns dia a casa dels pares de la meva cunyada Candelas. El viatge va ser llarguíssim en un tren d’aquells que s’aturava a totes les estacions. Crec que hi vaig pujar cap a les 5 del matí, i el recorregut fins a Barcelona va durar una mica més de vint-i-quatre hores. Era el mateix dia, el 18 d’agost de 1968, que els tancs soviètics entraven a Praga i acabaven amb la primavera política que havia iniciat Alexander Dubcek.

Imatge dAgències

Imatge d'Agències

És cert que dotze anys abans, els mateixos tancs havien també envaït Hongria, i per raons semblants. I això perquè l’ortodòxia de qualsevol dictadura no es pot defensar, sinó, amb els armes. El pensament molt poc importa. És així i sempre ha estat així.

Aquell dia d’agost, un cop els joves ens havíem refet del nostre fracàs a París (allí la revolta contra el capitalisme i la democràcia burgesa havia fracassat absolutament), observàvem perplexos com tampoc el comunisme admetia tampoc cap mena de reforma i rebutjava qualsevol esforç del pensament. Era ortodòxia pura. I, o combregaves amb Moscou o bé havies de desaparèixer entre les tenebres.

Aquell dia, molts joves vam perdre la innocència i ens van sentir absolutament desvalguts. Ni la democràcia capitalista i burgesa admetia reformes (De Gaulle havia guanyat amb una majoria absoluta), ni el comunisme dogmàtic permetia aventures democràtiques. I a més, nosaltres ens trobàvem immersos en plena dictadura franquista, per molt que el desenvolupament econòmic havia alleugerit una mica els paràmetres de la repressió i, pel que fa al món intel·lectual, ja podíem llegir (comprats d’ací o d’allà) aquells llibres que consideràvem indispensables per a la nostra formació cívica i política.

Han passat moltes coses de llavors ençà. El règim soviètic va suïcidar-se, els espanyols vivim en un sistema democràtic i els revolucionaris francesos d’aquell temps s’han convertit en persones riques perfectament integrades en el sistema.

Però no tot és diferent. Els Estats Units continuen volent ésser el gendarme del món i no dubten d’envair l’Iraq quan els sembla que fer-ho és oportú, i acabem de descobrir que també Rússia, la principal hereva de la desapareguda URSS, no ha dubtat d’envair Geòrgia en el primer moment que ha tingut ocasió de demostrar que és ella la qui marca el ritme d’aquest costat del planeta.

I la Unió Europea? Doncs em sembla que aquesta continuï vivint a la inòpia quan això està succeint… quaranta anys després.

“De joves” foren pecadors

18 Agost 2008

L’elecció de moderador no era innocent –el pastor Rick Warren és evangèlic i un de cada quatre nord-americans militen en aquesta església-, a més no era un personatge qualsevol –el pastor Warren dirigeix una de les macroesglésies dels Estats Units, la parròquia de Saddleback, a Lake Forest, Califòrnia, de la qual formen part 25.000 feligresos-, i l’objectiu era clar –convèncer els seus potencials votants (el 68 per cent d’evangèlics solen votar republicà- que els candidats (tan l’un com l’altre) són persones creients i conservadores (encara que l’un ho sigui més que l’altre) i que ara vivien d’acord amb els principis cristians, encara que –de joves!- van pecar.

La Vanguardia

La Vanguardia

Aquest pecar de joves m’ha semblat interessant. Això els apropa a la resta dels mortals, els fa més homes-com-els-altres, però no els complica la seva candidatura actual, perquè ara tots dos –així, almenys ho asseguren- viuen d’acord amb els paràmetres que exigeixen les seves respectives esglésies.

Suposem, doncs, que Mc Cain i Obama ja no són pecadors, i que mereixen, per tant, accedir a la presidència del país més poderós del món, d’aquell que, pel que sembla, té com a llibre de capçalera la Bíblia i no segueix altres ideòlegs que Mateu, Marc, Lluc i Joan. Per això la importància de no tenir presidents pecadors, i heus ací la raó per la qual els candidats, no sols s’hagin d’oposar a l’avortament, al matrimoni entre homosexuals, etc, etc., sinó que també hagin de creure fins i tot en l’existència real del dimoni, d’aquest àngel caigut que Mc Cain assegura que ha vist personalment en la figura de Bin Laden, el líder d’Al-Qaeda.

Curiosament, el veterà candidat no el va veure al Vietnam, quan els seus utilitzaven defoliants químics o bombardejaven amb napalm, en una guerra que, entre el 1961 i el 1975, va produir 7.500.000 víctimes (entre morts i ferits), on els mateixos Estats Units van tenir 46.000 baixes i 300.000 ferits, amb un cost econòmic que va assolir els 140.000 milions de dòlars (una xifra en aquell temps estratosfèrica).
Per sort, Obama no confessà que havia vist el dimoni (és trenta anys més jove que Mc Cain i això li treu facultats en aquest camp), però no deixà de bolcar-se en la narració de la seva fe cristiana, alhora que s’entretenia a explicar amb detall com la seva fe en Jesús l’havia ajudat a suportar les càrregues de la seva vida i li havia dat valor per afrontar els reptes, el darrer dels quals era de lluitar per la presidència dels Estats Units.

Davant això, què voleu que us digui? Doncs que Mitterrand podia ser l’hipòcrita més gran del món i que potser Sarkozy és també un cràpula, però… quina sort d’haver tingut Diderot, D’Allembert, Rousseau i Voltaire i haver viscut les conseqüències de la Revolució Fancesa! I això encara que per a nosaltres, els espanyols, aquestes ens hagin arribat tard i malament. Però és que a ells, vull dir als nord-americans, sembla que no els hagin arribat encara.

A pesar de l'alto el foc, els russos es queden a Geòrgia

17 Agost 2008

Aquesta és la realitat a la qual ara els georgians hauran de fer front: que els russos restaran al seu país i que serà molt difícil fer-los fora. I ho dic perquè l’acord aprovat ahir no ofereix una mateixa lectura per a Moscou que per a Washington, ja que, després de signar el text, el president Dmitri Medvedev, i el cap de la diplomàcia russa Sergei Lavrov, van assegurar que aplicaran “escrupolosament” els compromisos contrets. Però un dels principals punts de l’acord –la retirada de les tropes russes- és ja objecte de controvèrsia. El cap de la diplomàcia russa, Serguei Lavrov, vaig precisar que les forces russes romandran a Geòrgia “el temps que sigui necessari” i es retiraran a mesura que es vagin establint els contingents de manteniment de la pau previstos. A més, va indicar que Moscou aviat iniciarà consultes amb les Nacions Unides i la OSCE amb la finalitat d’augmentar el nombre d’observadors internacionals, inclosos els militars, a Osètia del Sud. El pla de pau preveu el retorn a Rússia de forces addicionals que Moscou ha engegat contra l’exèrcit georgià. No obstant això, el periòdic rus Kommersant deia ahir, segons explicava el corresponsal de Le Figaro, que el text permet la continuïtat de “les forces russes de manteniment de la pau” a Osètia del Sud i els concedeix el mateix dret a adoptar “mesures de seguretat addicionals” dintre d’un radi de 10 km a l’interior del territori de Geòrgia. Informació que ha estat confirmada per una carta del President francès Nicolas Sarkozy.

Segons aquest document, les tropes russes podran ser en “una zona amb una profunditat d’uns pocs quilòmetres de la frontera administrativa entre Osètia del Sud i la resta de Geòrgia, de manera que no afecti a cap centre urbà important, i en particular, la vila de Gori”, diu el document signat per Sarkozy i datat el 14 d’agost. Aquestes mesures “adoptaran la forma de patrulles que estaran formades per les forces russes de manteniment de la pau autoritzades pels acords existents, mentre que les altres tropes russes es retiraran a les posicions anteriors” a les hostilitats.

Londres i Washington han demanat, però, a Rússia que es retiri de Geòrgia com més aviat millor. “Ara és el moment que Rússia compleixi l’acord i retiri les seves tropes”, ha declarat el president George Bush, el qual ha argumentat que l’acord ha estat “una font d’esperança”. I ha dit també que els territoris de Abjàsia i Osètia del Sud han de continuar formant part de Geòrgia. “No hi ha discussió possible sobre el tema”, va afegir. Condoleezza Rize ha estat més radical i ha afirmat que les forces russes han d’ “iniciar els tràmits per retirar-se ràpidament de Geòrgia.

Però si seguim de prop el que expliquen els observadors que són allí i actuen sobre el terreny, la veritat és que la situació segueix essent confusa i que les tropes russes sembla que mantenen les seves posicions en el territori georgià. Escrivia el corresponsal de l’agència Reuter que la carretera que va de Tiflis a Gori, de la qual les forces russes havien pres posició, es va obrir al tràfic ahir, però que alguns soldats russos cavaven trinxeres en les voreres d’aquesta via prop de Igoïeti. I que molts moviments de tancs i de vehicles blindats d’infanteria s’han vist a uns 30 quilòmetres de Tiflis. I si hem de creure les informacions que venen del costat georgià, no sembla qui hagi cap senyal d’una sortida de les tropes russes. “Els russos segueixen. Ells no tenien intenció d’abandonar”, va dir Shota Outiachvili, portaveu del Ministeri de Relacions Exteriors de Geòrgia. Segons l’ambaixador de França a Geòrgia, Eric Fournier, la situació humanitària a Gori, que va poder visitar, és “absolutament dramàtica”. “El governador de Gori ha fet cridades en recerca d’ajut.

Els morts es compten per milers i la gent no té res per endur-se a la boca.

I això és Europa, amics!

Més sobre Mijail Saakashvili

16 Agost 2008

Temps hi haurà per parlar dels excessos de Rússia en la seva campanya contra Geòrgia, entre altres coses perquè ja aquests dies ens estan bombardejant els comentaris progeorgians procedents dels Estats Units i, en una menor mesura, de la Unió Europea. Però jo vull insistir en els errors del president Saakashvili, per això us recomano que llegiu el següent article que publica La Vanguardia avui:

El presidente temerario

GONZALO ARAGONÉS  – Vladikavkaz. Enviado especial

LOS ERRORES DEL PRESIDENTE No fue paciente y aceleró el ingreso en la OTAN y el control de Abjasia y Osetia

COMO UN CONEJO ASUSTADIZO En Rusia se emite un vídeo de Saakashvili echándose a correr al oír un helicóptero

Nada tiene que ver el Mijail Saakashvili de hoy con el que los corresponsales conocimos en el 2003, cuando este joven abogado urbanita se convirtió en el símbolo de la revolución de las rosas. Acababa de expulsar del poder de forma pacífica al ex ministro de Asuntos Exteriores de la URSS Eduard Shevardnadze y todo el mundo en Tiflis pensaba que con él comenzaría una nueva era de prosperidad. “¡Misha, Misha!”, era el grito de júbilo que utilizaban los georgianos.

Pero la imagen de ese Misha (diminutivo cariñoso de Mijail) fue deteriorándose a medida que avanzaban los años. La llegada de ayuda occidental, especialmente estadounidense y británica, y la inversión en torno al oleoducto Bakú-Tiflis-Ceyhán han traído prosperidad al país. Pero han sido precisamente los pocos que se han beneficiado, los que en las pasadas elecciones presidenciales, en enero, achacaban a su presidente que utilizase la fuerza del oso para deteriorar las relaciones con Rusia.

Durante estos más de cuatro años la política de Saakashvili ha tenido dos principios básicos: el giro hacia Occidente, con la incorporación a la OTAN, y la unidad territorial del país, lo que implicaba la reincorporación de las provincias rebeldes de Abjasia y Osetia del Sur a la soberanía del gobierno central de Tiflis.

Ni una cosa ni otra fueron nunca, ni lo serán, del gusto de Rusia. Saakashvili lo sabía desde el principio. Pero en vez de apostar por la paciencia y el tiempo, el nervioso e impulsivo presidente georgiano apretó el acelerador. Demasiado, porque sus promesas electorales de volver a controlar las dos provincias han terminado en guerra. Difícil ahora le será explicar a los suyos que intentaba luchar contra los últimos vestigios del dominio soviético en el Cáucaso y que la guerra la comenzaron los rusos invadiendo Georgia. Sobre todo cuando el primer gran ataque fue de las tropas georgianas, que en la madrugada del 7 al 8 de agosto, bombardearon la capital surosetia, Tsjinvali, causando cientos de muertos.

El presidente georgiano comprendió a los pocos días que había perdido, y su petición de ayuda en inglés a EE. UU. sólo sirvió para convencerse de que en una disputa con armas contra Rusia, hoy por hoy, siempre estará solo. En Rusia una imagen de Saakashvili ha dado la vuelta por todos los canales de televisión. El presidente georgiano echa a correr cuando se oye sobrevolar a un helicóptero y ni siquiera sus guardaespaldas pueden alcanzarle. Los rusos ya hacen chistes sobre el oso que se convirtió en conejo asustado y salió corriendo cuando vio el peligro.

Saakashvili estudió en Ucrania, en Francia y en la facultad de Leyes de la Universidad de Columbia (EE. UU.). Luego, fue contratado por un bufete de abogados de Nueva York. Tiene dos hijos y su mujer, Sandra, es holandesa. En el 2000, Shevardnadze convenció al abogado para que se quedase en Georgia como ministro de Justicia. Pero el joven ministro no soportó la corrupción que vio y se convirtió en el líder de la oposición que cambió el curso de la historia en Georgia.

Hay que ver ahora cómo reacciona el pueblo georgiano. En las presidenciales de enero pasado Saakashvili, muy esquivo entonces con la prensa, ganó por la mínima cuando cuatro años atrás había arrasado. Las críticas de los observadores internacionales en ambas elecciones y la aventura osetia pueden convertirse en un lastre muy grande para un presidente al que Occidente, aun crítico con Rusia, ha dejado de dar carta blanca.

Un greu error de càlcul

15 Agost 2008

És gairebé inconcebible (per molt que fets com aquest són incomptables en política) el que ha succeït en el Caucas. I només s’explica per la imprudència, d’aquest jove president de Geòrgia, Mijail Saakashvili, meitat broker meitat neocon, ambiciós de mena, amant del conservadurisme republicà més ranci (va dedicar fins i tot una avinguda de la capital georgiana a Georg W. Bush), que va calcular malament els seus passos i decidí que la seva actuació militar a Osètia seria un passeig.

Res més lluny d’això. Amb la seva decisió va fer que un altre polític també ambiciós, però força més bregat, molt més cínic i incomparablement més poderós, Vladimir Putin, veiés les portes obertes per entrar dins Geòrgia, acusar el jove president Saakashvili de criminal de guerra i deixar amb el cul a l’aire els Estats Units (que poden amenaçar però poca cosa més en aquella zona). En definitiva, com deia molt bé avui un comentari editorial de Le Figaro, “En décidant l’assaut contre l’Ossétie du Sud jeudi, le président géorgien a joué à quitte ou double et a perdu.” O el que és el mateix, s’ho ha jugat al tot o res i ha perdut.

Ara bé, no acaba només aquí la cosa (fixeu-vos amb quina perversió ens movem que encara no he parlat de morts, quan ja n’hi ha milers), perquè amb aquest nou posicionament rus, que exigeix ara que es respecti la possible futura independència d’Osètia del Sud (70.000 habitants, és a dir una Menorca qualsevol) y també d’ Abjàsia (uns 44.000 h, una mica més que Maó), Washington i Varsòvia han aconseguit de signar un acord preliminar per a la instal·lació a Polònia de la part decisiva de l’escut antimíssils nord-americà, concebut per a prevenir possibles atacs aeris d’Estats hostils.

Mentre que Txèquia ja havia acceptat instal·lar en el seu territori l’altra part integral de l’escut, un gegantesc radar capaç de patrullar l’espai aeri lluny de les fronteres occidentals de l’OTAN, els negociadors polonesos i nord-americans van trigar molt més a concloure el seu acord, que preveu la instal·lació a Polònia d’uns coets interceptores de llarg abast.

Com ens recorda avui La Vanguardia en un curt signat per M. Stasinski, el que no va ser possible acordar durant gairebé dos anys entre dos successius governs polonesos i l’Administració Bush s’ha consensuat en qüestió de dies gràcies a la guerra entre Rússia i Geòrgia. La decisiva ronda de negociacions va començar el dimecres, quan una delegació nord-americana va arribar A Varsòvia amb noves propostes. EE. UU. va acabar per cedir a la demanda polonesa que, en canvi del seu consens per a allotjar l’escut, Washington ofereixi a Varsòvia garanties addicionals de seguretat, cedeixi una bateria permanent de míssils “patriot” i financi significativament les defenses antiaèries poloneses. El tracte inclourà una declaració especial mitjançant la qual EE. UU. ofereix a Polònia la seva assistència militar “en cas d’agressió per part d’un tercer Estat”, així com la instal·lació a Polònia d’una base nord-americana a partir del 2012.

Tot això haurem d’agrair a aquest jove president georgià, tan preparat (es llicenciat i doctor per Columbia –Nova York-) i tan estúpid. Gràcies a ell (i a les guineus astutes que governen Rússia i els Estats Units), Europa i el Món són, a partir d’avui, força més insegurs.

Algunes preguntes inútils

11 Agost 2008

Per què Geòrgia, un estat que té uns cinc milions d’habitants i un exèrcit insignificant respecte de Rússia, que en té cent quaranta-tres milions, ataca directament Osètia del Sud, que amb prou feines té setanta mil habitants, sabent que aquest atac implicarà immediatament una resposta (proporcionada o desproporcionada) del gegant veí?

Per què Rússia, que s’ha oposat tan directament a la independència de Kosovo, al·legant la integritat Sèrbia, ara recolza els moviments independentistes d’Osètia del Sud?

Per què Rússia, defensa aquests moviments prorussos d’Osètia del Sud quan ofega amb les armes els moviment independentistes de Txetxènia?

Per què els Estats Units critiquen la intervenció russa contra Geòrgia quan ells entraren a sang i foc a l’Iraq?

Fins quan la Unió Europea continuarà essent una convidada de pedra en el debat polític internacional?

Fins quan l’ONU mantindrà el dret de veto de les grans potències que converteixen l’organització internacional en un fòrum absolutament inútil?

Probablement, les respostes a aquests interrogants són evidents, però no per això deixen de ser preocupants, perquè, qualsevulla que siguin les causes que expliquen els conflictes a què he fet referència, tots ells acaben produint morts, dolor, pobresa i desgràcies per a una gent que, gairebé sense possibilitats de dir-hi la seva, pateix les conseqüències desoladores del irresponsables dirigents polítics del món.

Conferència sobre la laïcitat

9 Agost 2008

El catedràtic de història de la Universitat Autònoma de Barcelona, Jaume Botey, va pronunciar ahir a Maó una conferència sobre la laïcitat convidat pels cristians per al socialisme. Hi vaig assistir. No hi havia gaire públic, bàsicament hi vaig veure persones bàsicament d’esquerra, algunes creients i d’altres agnòstiques. La conferència va ser molt clara i documentada, alhora que molt crítica amb el tarannà actual de l’Església.

No m’hi he de referir. Sí, en canvi, vull dir una cosa referent a una crítica que va sorgir durant el diàleg que es produí després que l’orador acabés el seu discurs. En general, els qui van parlar es van mostrar molt pessimistes sobre la política de Zapatero de cara a la instauració d’un estat vertaderament laic a casa nostra que permeti una autèntica separació de l’Església i de l’Estat, que trenqui amb els Convenis vigents (els que supliren al Concordat franquista del 1953) i deixi l’Església lliure de lligams amb el poder.

Deixant de banda que, com va recordar molt bé el conferenciant, el programa electoral del PSOE no va prometre cap avanç en aquest sentit, el que a mi em preocupa no és que el PSOE (que ocupa el poder amb una minoria majoritària i que ni de prop tindria força per revocar els Convenis amb la Santa Seu) no hagi assumit com a objecte prioritari aquesta separació, sinó que l’Església Catòlica s’aferri a aquests Convenis i no abandoni la opció de “la Cristiandat”, que va assumir fa més de 1500 anys, la qual, per cert, té molt poc a veure amb l’Evangeli. I també em preocupa (encara que ho trobo coherent amb la seva manera d’actuar) que continuï titllant de relativistes (i, per tant, d’herètics, encara que no ho digui així, tan clarament) tots els cristians que entenem que el “iusnaturalisme” (en el qual militen Ratzinger, Rouco i tutti quanti) no és l’expressió d’un dret que Déu ha insuflat en l’ànima de l’home, sinó una ideologia lligada a una determinada concepció del poder. En definitiva, al poder dels qui se senten exclusivament llegitimats per a interpretar aquest “dret natural” que, segons diuen ells, els estats no poden contradir.

Mentre s’exalci el iusnaturalisme, no serà possible la laïcitat. Ara que, com va dir molt bé el professor Botey, per molt que s’hi esmercin, per molt que hi lluitin en contra, el procés de laïcització de la societat és ja un fet imparable.


%d bloggers like this: