Archive for Març de 2007

Euskadi (encara) no és Irlanda

31 Març 2007

Dilluns passat, alhora que vèiem com els representants del Foro de Érmua i els seguidors del nacionalisme basc s’esbatussaven, s’escridassaven com energúmens, es deien el nom del porc i algú picava un cop de peu a les parts d’un antinacionalista, podíem també contemplar con el reverend Ian Paysley (“never, never, never!” –ho recordeu-?) i Gerry Adamas, enemics a mort durant quatre dècades, convenien de participar en un mateix govern per al seu país.

No es donaren tan sols la mà, i res no rectificaren respecte d’allò que cadascú pensa de l’altre. Però això no els va impedir de ser clars: “No podíem permetre que la nostra justificada repulsa pels horrors i tragèdies del passat es convertís en una barrera que impedís un futur millor per als nostres fills” –va dir Paysley-, alhora que Adams proclamava que “ens queden moltes dificultats per davant, però ha nascut una nova era plena d’oportunitats en la política d’aquesta turmentada illa.”

Irlanda del Nord ens queda molt més lluny que el País Basc, que sentim com una cosa més nostra, però ara per ara tot sembla més difícil a Euskadi, on la portaveu del govern d’Ibarretxe es va negar a condemnar el cop de peu al membre del Foro al·legant que no en tenia constància oficial.

Com veieu, no només d’un costat provenen les intransigències.

El silenci de Díaz de Mera

30 Març 2007

Cito de memòria, però diria que és a Dialogue de Carmélites, de George Bernanos, que la superiora del convent accepta el martiri abans de trencar els seus vots. “Això que faré –diu- sé que va contra la llei, però és d’acord amb la meva consciència, per tant assumiré les conseqüències que impliqui el meu acte.”

La grandesa dels mots de la superiora de les carmelites a l’obra de Bernanos radica en el fet que mor per mantenir-se fidel a un compromís. Ella sap que la llei l’obliga a fer una cosa que no li permet la seva consciència, i accepta el martiri abans de claudicar.

I em demano: És paral·lela aquesta actuació a la que va tenir fa uns dies el senyor Diaz de Mera davant el Tribunal que jutja els processats de l’11-M? Em temo que no. Diaz de Mera, exdirector general de la policia en temps del govern d’Aznar, dos anys després d’haver cessat en el càrrec, va llençar al vent la notícia que ell coneixia l’existència d’un informe signat “per un home i una dona” que demostrava la relació entre els islamistes presumptament autors de l’atemptat de Madrid i l’ETA, en definitiva, va dir que coneixia el que podria ser la pedra filosofal de la “teoria de la conspiració”.

Tanmateix, quan el president del Tribunal li va ordenar –què dic ordenar, suplicar!- que digués el nom de la persona que li va acreditar l’existència d’aquest document misteriós, ell, molt digne, va assegurar que preferia carregar amb el mort a desvetllar la identitat d’aquesta persona. Això és probablement denegació d’auxili a la justícia, o potser desobediència al Tribunal, que no ho sé, perquè no sóc penalista, però està molt lluny de la dignitat de la mare carmelita que mor per no trair la seva consciència.

Diaz de Mera va llençar la sospita sobre un col·lectiu d’haver comès un gran delicte (cosa que no tenia cap obligació de fer i que, a més, comportava grans conseqüències polítiques, perquè el seu partit n’ha trec suc d’aquesta notícia fins a l’extenuació) i, segons diu ara, en coneix la font, però no vol revelar-la per protegir-la.

De dignitat, res de res. Si ell no podia desvetllar la veritat de l’acusació que feia, si ell no en podia explicar el què i el com d’allò que assegurava, aleshores n’havia de guardar silenci.

—–

Perquè tingueu una informació clara dels fets, vegeu com donava la notícia Libertaddigital.com fa uns mesos:

DÍAZ DE MERA CALIFICA EL MANDO ÚNICO DE “MANIOBRA MAQUIAVÉLICA”
(09-09-06) Un ex director de la Policía afirma que Telesforo Rubio conoce un informe sobre las conexiones entre ETA y el 11-M
El ex director de la Policía y actual europarlamentario del PP ha declarado en la COPE que el responsable de la Comisaría General de Información, Telesforo Rubio, destituido y “ascendido” por el ministro Rubalcaba este viernes, tiene en su poder un informe sobre las conexiones entre la banda terrorista ETA y los atentados terroristas del 11-M. Según Agustín Díaz de Mera, si ese documento saliera a la luz, sería un duro revés para los que han intentado ocultar las pruebas del 11-M. Según el político popular, Telesforo Rubio sabe donde está ese informe y también “con cuántas llaves está sellado”. Sobre la creación del mando único de la Policía y la Guardia Civil, el parlamentario considera que ha sido una “maniobra maquiavélica” de Rubalcaba. LEA EL ANÁLISIS del golpe de mano a la cúpula del Ministerio del Interior, por Luis del Pino

Difícil sortida per a la “War on Terror” dels Estats Units

29 Març 2007

Estimat director: Fa uns dies acabem de celebrar dues efemèrides de signe diferent: els quatre anys de l’inici de l’atac de les tropes aliades contra l’Iraq i els cinquanta anys del naixement del que avui és la Unió Europea. M’agradaria parlar d’ambdues coses, però ho faré en dues cartes successives, ja que la matèria és densa i voldria tractar-la amb un mínim d’informació. Començaré, doncs, parlant d’aquesta “War on Terror” que Bush i Blair van iniciar, la qual tenia com a objecte bàsic destruir el règim de Saddam Hussein que, segons opinaven els atacants, donava suport a Al Qaeda i allotjava un arsenal d’armes de destrucció en massa, se suposa que tan perilloses com les que sabem segur que reposen en els arsenals de la Gran Bretanya i dels Estats Units.

No insistiré en la magnitud de l’engany perquè és ja conegut de tots, ans si que intentaré explicar que aquest atac no va ser fruit de la follia d’un president eixelebrat i indocumentat, ans fou la conseqüència lògica d’una política que els Estats Units practiquen des de fa molts anys. En efecte, segons explicava James Dobbin en un article brillant publicat a International Herald Tribune, convé no oblidar la política estratègica que, pel que fa a l’Orient Mitjà, van dur a terme els Estats Units durant els anys de la guerra freda, política que va ajustar-se a una vella màxima que diu: “Els enemics dels meus enemics són els meus amics”.

En efecte, durant els anys cinquanta, quan algun règim d’esquerra, com el del govern de Nasser a Egipte, s’acostava a la Unió Soviètica, els Estats Units intentaven emplaçar un govern amic relativament a prop, per poder contrarestar des d’allí l’acció soviètica. Aquesta va ser la causa de la caiguda del govern de Mohammad Mossadegh, a l’Iran, on els nord-americans van entronitzar Mohammad Reza Shah Pahlavi, aquell personatge que, quan tu i jo érem fiets, emplenava les revistes del cor, que es va casar amb la princesa Soraya després de divorciar-se de la primera dona, Fawzia, i que, en repudiar l’actriu, va maridar Farah Diba, que –aquesta sí- li va donar un successor (que mai, però, no el va poder succeir).

Un cop el Shah va ser destronat, l’any 1979, per la revolució islàmica de l’ayatolah Jomeini, els Estats Units van deixar de donar suport a l’Iran i es giraren vers l’Iraq, que aleshores dirigia el govern baaïsta de Saddam Hussein, un govern teòricament d’esquerres, però laic, que era en realitat una fèrria dictadura (cap problema, doncs, en aquest camp).

Caigut el mur de Berlín l’any 1898 i acabada la guerra freda, els dirigents nord-americans deixaren de vincular la seva política a la denominada “realpolítik” –aquella que maldava per respectar un cert equilibri amb la Unió Soviètica-. Conscients que encarnaven aleshores l’única gran potència mundial, els Estats Units s’adonaren que podien abandonar la política de compromís respecte de l’Orient Mitjà. I molt segurs d’ells mateixos, es van sentir capaços de fer front simultàniament a l’Iran i a l’Iraq. Aquesta estratègia de doble contenció la posà en marxa George Bush (pare), que atacà per primer cop l’Iraq el dia de sant Antoni de 1993, a causa de la invasió que Saddam Hussein havia fet del veí Kuwait.

No creguis però –si ho feies series massa ingenu-, que aquesta decisió de constrènyer l’Iraq havent donat alhora l’espatlla a un Iran regit pel nou govern islàmic de Jomeini, va ser una idea procedent dels neoconservadors que començaven a apuntar en la política nord-americana. No, fou en realitat una idea de la qual s’apropià també el govern del president Clinton que –també ell- va cercar en tot moment de desastibilitzar l’Iraq i l’Iran. Aquesta política no va provocar, però, cap dalt a baix mentre els règims iranià i iraquià s’odiaren entre ells més del que cadascun odiava els Estats Units. L’odi d’un contenia l’odi de l’altre, però un cop els Estats Units envaïren l’Afganistan l’any 2001 (val a dir que amb l’aprovació de les Nacions Unides), i envaïren també l’Iraq el 2003 (aquesta vegada sense cap suport ni legitimació internacional), aleshores els nord-americans van trencar l’equilibri de la doble contenció a què m’he referit abans.

En efecte, vençuts els talibans, Bush va possibilitar un govern a l’Afganistan de l’islamista moderat i proiranià Abd El Hamid Karzai; i vençut Saddam Hussein, instaurà a l’Iraq un govern dominat pels xiïtes i presidit per Nuri Al Maliki. Resulta, però, que cap d’aquests nous dirigents veu l’Iran com un enemic a batre, i és això el que ha fet desaparèixer el contrapès que fins aleshores havia mantingut l’equilibri a la regió.

Amb aquest raonament no pretenc afirmar que els governs de Kabul i de Bagdad hagin esdevingut titelles de Teheran. No, vull dir simplement que cap dels dos mai no s’aliaran amb els Estats Units contra el poderós veí i ara amic: l’Iran.

Aquesta és, penso, la causa que ha fet que els Estats Units s’adonin que, per estabilitzar l’Iraq (objectiu d’altra banda cada cop més difícil, però que és el que reclamen la majoria dels nord-americans), necessàriament han d’arribar a algun tipus d’acord amb l’Iran, i que no serveix de res seguir demonitzant el règim islàmic iranià presidit avui per Almadinejad.

De fet, negociar amb Iran va ser la proposta feta per la comissió Baker-Hamilton a principis de desembre de 2006, proposta que Bush no va acceptar en un principi, però que finalment ha acabat imposant-se en l’estratègia nord-americana (si t’interessa, trobaràs una versió íntegra dels acords de la comissió apretant aquí).

No sabem què passarà finalment, però la conferència de Bagdad és una ocasió única per als representants de l’Iran i dels Estats Units d’intentar sortir de l’impasse diplomàtic en què es troben Teheran i Washington, i també de discutir conjuntament la manera de restaurar la pau i la seguretat a l’Iraq, cosa que, d’altra banda, cada dia sembla més difícil.

Val a dir, però, que tot s’aguanta amb un fil, perquè al mateix temps que els Estats Units han acceptat finalment de reunir-se amb l’Iran i Síria per tractar de la pau a l’Iraq, sembla que l’amenaça (tants cops pensada per Bush) d’atacar l’Iran no acaba de ser abandonada del tot per l’entorn del president nord-americà, encara que –com he dit ja en alguna altra ocasió- la recent victòria del Partit Demòcrata, que ha obtingut la majoria en el Congrés i en el Senat dels Estats Units, fan cada cop més difícil la idea de Bush i de Cheney.

Ningú no dubta que avui els Estats Units tenen necessitat de l’Iran si volen reforçar el govern d’Al Maliki a l’Iraq, i –com gràficament opinava (penso que era a les pàgines de Le Monde) un comentarista de qui ara no recordo el nom-, Bush, per aconseguir això, intenta utilitzar amb l’Iran la coneguda tàctica del “pal i la pastanaga”: d’una banda malda per donar la mà als iranians, i de l’altra augmenta la pressió sobre el dossier nuclear iranià amb l’ajut d’altres membres del Consell de Seguretat de l’ONU. Així, alhora que Condoleezza Rice declarava fa només uns dies que, més enllà de la conferència de Bagdad, els ministres d’Afers Exteriors dels dos països es retrobarien cap a meitats d’abril, el vice-president Dick Cheney, en un tour que ha fet pel planeta, recordava a qui el volgués escoltar que una intervenció militar contra l’Iran continua figurant a l’ordre del dia de la Casa Blanca.

Sigui com vulgui, la meva opinió és que els Estats Units hauran d’acabar decidint si la seva prioritat és d’estabilitzar l’Iraq o bé de contenir l’Iran. Em sembla gairebé impossible que es puguin aconseguir les dues coses alhora.

L’absolució d’Otegi

28 Març 2007

També jo crec –com la majoria de persones que no es troben a l’òrbita del PP- que la sentència del Tribunal que va absoldre Otegi és, si més no, insòlita. Tinc la impressió que no hi ha gaire precedents d’una cosa així: que el Tribunal ataqui el Ministeri Fiscal per haver retirat els càrrecs quan –segons diu- “existe prueba de cargo directa, objetiva, suficiente para desvirtuar la presunción de inocencia, lícitamente obtenida y practicada” en el judici en qüestió.

Ara bé, també crec que no té gaire sentit –i alhora pot donar lloc a especulacions de tota casta- que el Ministeri Fiscal, sense donar cap explicació, retiri els càrrecs contra una persona a qui, fa uns mesos, pels mateixos fets, demanava 16 mesos de presó.

Succeeix el mateix que en el cas De Juana. No s’explica que es demanessin 96 anys de presó per finalment reduir la petició a només 6. Com no s’entén que es demanessin 16 mesos per Otegi i ara no es demani res. Tots aquests canvis necessiten d’una explicació lògica, i aquesta no s’ha produït.

Sobre els partits

27 Març 2007

Ahir vaig rebre un correu que deia:

Hola, em dic Clara i m’agradaria fer-li una pregunta perquè no se com puc aconseguir la informació i crec que vostè ho sabrà o li ho podrà preguntar a algú. Els integrants d’un partit polític fins quin punt tenen que seguir les directrius del seu partit? i en quines circumstancies es poden o no negar i quina classe de represàlies poden tenir?

Gràcies
Clara

Un partit és un col·lectiu que, a partir d’unes idees polítiques i d’una determinada concepció del món, intenta transformar-lo participant directament en l’activitat política del seu país. Això fa que, en el marc de la seva ideologia, elabori programes que intentarà dur a terme, ja sigui des del poder o des de l’oposició, al si de les institucions que optarà per governar.

L’únic que es demana als partits és que siguin democràtics en la seva estructura i que acceptin dur a terme els seus objectius també per mitjans democràtics. Així doncs, un partit es podria plantejar objectius marcadament anticonstitucionals si accepta que, per a dur-los a terme, s’ajustarà als mecanismes que estableix la constitució.

És lògic que un ciutadà que opta per fer política actuï a través d’un partit del qual en comparteix la ideologia i, també –si més no en línies generals-, el programa que marca la seva acció. És clar que en la concreció d’aquest pot haver-hi discrepàncies, però si la discussió és democràtica, òbviament cal que s’accepti la decisió que s’ha pres majoritàriament. Així doncs, la discrepància és possible, però d’alguna manera és indispensable mantenir una actitud disciplinada si no volem que tot vagi a mal borràs.

Això no és –ni hauria de ser- incompatible amb una consciència crítica que tots els partits haurien d’exercitar i que ordinàriament obliden. I, menys encara, hauria de ser incompatible amb l’exigència d’un debat intern, ampli i sincer, entorn dels programes que el partit aprova, circumstàncies que, en molts partits, més d’un cop no s’han donat. Però si es pot parlar lliurament i obertament en els òrgans de decisió interna, i els acords a què s’arriba són democràtics, aleshores el més raonable és que l’afiliat respecti les decisions preses i s’abstingui de fer crítica fora del partit i que, si la fa, pugui ser cridat a l’ordre i, fins i tot –si la seva conducta és del tot contrària o malintencionada a les decisions de la majoria- pugui ser expulsat.

És clar que, si els partits són oligarquies dominades per un grup que no té en compte l’opinió els afiliats i que actuen sense ajustar-se a les exigències d’una democràcia interna real (per molt que aquesta es trobi reconeguda en els estatuts), aleshores jo li aconsello que no s’hi mescli, en sortirà escaldada abans de començar.

Molt diferent és la situació dels qui, com jo mateix, tot i que tenim també una ideologia, unes idees i una manera de veure les coses, no estem, però, subjectes a cap disciplina de partit. En aquest cas no se’ns demana que callem davant les decisions d’un partit determinat –per molt que aquestes s’hagin pres democràticament-, si considerem que són equivocades o perjudicials per a la col·lectivitat. La persona que fa crítica públicament té el dret i el deure de dir el que pensa, i de raonar les seves afirmacions, la qual cosa no vol dir que necessàriament hagi d’estar encertat en els seus raonaments.

De fet, la crítica és important, i més si aquesta és honesta i no cerca el benefici personal. I ho és perquè, entre altres coses, molt sovint els partits són refractaris a passar-se la mà pel pit, i convé que algú (i més encara si aquest algú és proper les idees d’aquest mateix partit) els recorda que, en una acció determinada, en una manera concreta d’actuar, no han estat a l’alçada d’allò que d’ells esperàvem.

Què vol dir “cultura autòctona”?

26 Març 2007

Sobre la fotografia dels principals candidats a governar el Consell de Menorca pel PP, llegeixo un titular del diari Menorca d’acord amb el qual els candidats populars asseguren que promocionaran el trilingüisme (això d’acord amb la línia actual del govern de Jaume Matas) i també la “cultura autòctona”.

Llegeixo amb fruïció per saber què volen dir amb l’adjectiu “autòcton” afegit al nom “cultura”, però no me’n surto. En el text aquest adjectiu no apareix, però és substituït per un altre: “tradicional”.

La inquietud i la curiositat em deixen mal a pler: Què volen dir quan asseguren que promocionaran la “cultura autòctona”, la “cultura tradicional”? En ambdós casos es tracta d’adjectius que delimiten, demarquen, partionen, redueixen o posen fites al concepte. Delimitar: és això que pretenen?

Em demano: És la literatura que fa Maite Salord autòctona? És la música que fa l’Orquestra de Cambra de Menorca autòctona? ¿És l’òpera que organitza Amics de s’Òpera tradicional?

Per què el PP no parla de “cultura” sense additaments de cap casta? Per què quan es pronuncien en favor de la llengua catalana han d’afegir-hi sempre allò de “les modalitats”? No hem quedat que volen fugir de localismes? Que volen ser cosmopolites? Per què, Déu meu, sempre han d’adjectivar?

L’adjectivació sempre és delimitadora, sempre vol concretar l’abast del nom que acompanya, sempre demostra, qualifica…

Parleu de CULTURA, sisplau! Així, en majúscula. No intenteu posar-hi barreres, fites, obstacles… o constrenyiments!

Sobre “La mort de l’ànima”, de Maite Salord

25 Març 2007

Ahir vespre, al Cercle Artístic de Ciutadella es va presentar la novel·la amb què Maite Salord ha quedat finalista del premi Sant Jordi 2006. Hi vam intervenir l’editor Isidor Cònsul, el professor i escriptor Damià Pons i jo. Aquestes que segueixen són les paraules que vaig pronunciar a l’acte:

No cregueu que és fàcil per a un escriptor presentar l’obra d’una jove col·lega que admira i que ha quedat finalista d’un dels premis més considerats per la crítica literària catalana amb una novel·la que duu per títol “La mort de l’ànima”; i això encara que el llibre li hagi agradat molt. Val a dir, però, que les dificultats de presentar-la no sorgeixen tant de la literatura que enclou, perquè el que resulta més fàcil en el cas que ens ocupa és dir que estem davant d’una obra gran, d’una novel·la valuosa, d’un relat dur i contundent, d’una història apassionant, i d’una trama sorprenent que respon a una estructura narrativa tan intel·ligent com original. No, la dificultat no respon tant a això com a la necessitat d’haver de parlar d’una història que aquest presentador us voldria contar, que us voldria explicar, perquè està segur que si ho fes acapararia l’atenció de l’auditori, però de la qual només en pot esbossar els trets més generals, perquè sap que hi ha tot un conjunt d’elements que només el lector ha de descobrir. Entre altres coses, perquè les novel·les no s’escriuen per ser contades, ans es creen per ser llegides, perquè el lector devot, tot sol i en silenci, se submergeixi –com jo ho he fet- en la immensitat d’un món que desconeixia i que de sobte l’atrapa, el captiva, i el fa partícip d’una realitat virtual, que ell però experimenta com a immensament real, perquè –i això és molt clar en aquesta novel·la- l’univers que l’autora ens descobreix sembla que vulgui defugir la fantasia –poques vegades haurem estat més lluny del realisme màgic que amb “La mort de l’ànima”- ans pretén submergir-nos en un món amb grans dosis de realitat, en un món on els homes i les dones que hi viuen s’estimen i s’odien, se cerquen i es defugen, s’enfronten i es destrueixen fins a la mort.

Tanmateix he d’observar –potser per contradir l’afirmació que acabo de fer just ara- que l’autora és capaç de transcendir en aquesta novel·la la realitat tangible de la mort dels cossos que, pel que ella ens diu, no és l’única mort, ni tampoc la més terrible, ja que, morts els cossos, és l’esperit dels personatges –allò d’intangible que en ells pugui encara restar viu- que entra en una dialèctica que només pot conduir a l’autodestrucció, sens dubte la més cruel, aquella que perseguirà la mort del que en l’imaginari de la nostra formació juevo-cristiana mai no pot morir: l’ànima, en definitiva. I això encara què aquest darrer pas, aquesta darrera i definitiva lluita tingui un perquè ben terrer, un perquè arrelat en el més pregon i arcà del nostre jo: en uns vigorosos sentiments d’odi i de venjança que deriven d’un pecat familiar que ho contamina tot i que, en el moment culminant de la novel·la, després d’haver-ho destruït tot, farà que un dels protagonistes afirmi amb orgull: “Has de reconèixer que, per una vegada a la vida, he estat a l’alçada (…) [de la nostra família]”.

Maite Salord ha escrit una història poderosa que podríem observar des de diversos punts de vista. Ningú no cometria cap falsedat si digués que estem davant d’un immens drama rural, perquè la novel·la és, en efecte, un drama. I és també rural el món que reflecteix d’una societat –la de n’Esperança i n’Andreu Calafat (que alhora es remet a la dels seus pares, en Miquel Calafat i l’avi Tomàs)- d’una societat, dic, que se’ns mostra ja dissociada de la gens rural societat ciutadellenca d’avui on es mou en Miquel Àngel, el fill de n’Esperança, un home que es guanya la vida com a concessionari d’una marca de cotxes de moda, i que es deleix per fer diners fàcils, d’ací que punxi per vendre Son Ullastre, la darrera finca que encara resta en el patrimoni familiar, de la qual, però, la seva mare –dona d’un altre temps- no es despendria per res del món. Però el crític s’equivocaria plenament si, amb aquesta afirmació, volgués acostar “La mort de l’ànima” als grans drames rurals de la literatura del segle XIX. Això no ési Guimerà ni García Lorca; ni Émile Zola ni tampoc Narcís Oller.

“La mort de l’ànima” és, sens dubte, una novel·la d’avui, escrita amb una tècnica literària d’avui, on s’expliquen els dies darrers de n’Esperança i n’Andreu Calafat, dos germanastres fills d’un mateix pare, en Miquel Calafat, darrers exponents d’una família d’enriquits i emprenedors ciutadellencs que emigraren i feren fortuna a Egipte, país on durant un parell de generacions, regentaren rendibles negocis vinculats a riques i extenses possessions de terra. N’Esperança i n’Andreu són, doncs, la darrera baula d’un món que és a les acaballes, d’un món que és ple de mentides, d’enganys, de frustracions, d’odis i també de venjances, dues persones que, al final dels seus dies, protagonitzaran una lluita feroç i implacable, un duel que només pot conduir a l’autodestrucció.

Però “La mort de l’ànima” és alhora la història d’altres personatges menors, aquells que d’alguna manera representen l’avui en la novel·la, especialment en Miquel Àngel, el fill de n’Esperança Calafat, un home carregat de contradiccions, amb alts i baixos en el negoci de venedor de cotxes, casat amb una dona, na Joana, que regenta una sabateria, amb la qual té dos fills, na Lara i n’Arnau; diligent i endreçada ella, mal estudiant i mandrós ell. Però ben al costat d’aquesta família, aviat agafa força la figura de n’Estrella, una equatoriana intel·ligent i astuta que ha hagut d’emigrar del seu país, on s’havia llicenciat en direcció d’empreses, però que es veu obligada a fregar el terra de les cases burgeses de Ciutadella i, darrerament, a tenir cura dia i nit de la vella, malcarada i autoritària Esperança Calafat.

De fet, i de la mateixa manera que he parlat de drama rural, també podria prescindir d’aquesta qualificació i oferir-ne d’altres que, per elles soles, probablement serien també insuficients. Podria, per exemple, parlar d’una novel·la d’intriga, en el sentit que el lector, un cop ha llegit dos o tres capítols, s’adona que hi ha coses que lo li quadren, i aviat comença a desconfiar, ja que, una mica confús, no sap realment què és el que falla, ni quin és el joc que l’autora es duu entre mans. O podria dir també que la narradora ha construït una novel·la d’aquelles on s’expliquen dues històries paral·leles que s’acaben confonent al final, dues històries que, en aquest cas, se succeeixen “Up&Down”, en una casa –la vella casa dels Calafat- situada en el nucli antic de Ciutadella, que amb el temps s’ha dividit en dues: els dalts, que habita en Miquel Àngel i la seva família, i els baixos, on viu n’Esperança Calafat amb n’Estrella, la dona que en té cura, i on s’ha respectat, però, l’habitació on va néixer i on sempre ha viscut n’Esperança, la dona sobre la qual es construeix bàsicament el drama narratiu. I com a apèndix, tindrem la finca de Son Ullastre, un lloc vora el mar, una finca agrícola que el nou ric Miquel Calafat va comprar a un marquès vingut a menys i necessitat de diners frescos, per molt que això ell no ho hauria reconegut mai. Son Ullastre és l’altra casa dels Calafat, el símbol de la generació que és a punt de desaparèixer, una finca que evocarà a n’Esperança i n’Andreu records terribles i on es forjarà una part del drama, perquè és allí on es van produir alguns fets que han marcat definitivament les seves vides, on es van forjar els secrets més ben guardats, que acabaran, però, revelant-se en un final dramàtic i, com he dit, autodestructor.

L’autora, però, discreta i ordenada, disposa la novel·la d’una manera que al lector li sembla en principi d’una gran simplicitat. Sembla que es tracti d’una història que es desplegarà al llarg de set dies –divendres, dissabte, diumenge, dilluns, dimarts, dimecres i dijous- que, per facilitar la feina al lector, enclou entre un proemi i un epíleg que, com he dit, se suposa que iniciaran i clouran la història que ha decidit explicar. A més, l’equilibri formal no pot ser més mesurat: els fets de cada dia s’explicaran, en cada cas, al llarg de dos capítols que, segons observem immediatament, el primer es correspon al pis de baix –on viu n’Esperança Calafat-, i el segon al pis de dalt –el que habita en Miquel Àngel i la seva família-. Fins i tot sembla que, per evitar confusions, l’autora ha decidit adoptar dos punts de vista narratius ben diferenciats: a cada primer capítol ens trobem amb un narrador omniscient que, utilitzant la tercera persona, explica la història truculenta dels dos germans Calafat; mentre que a cada segon capítol, l’autora utilitza la segona persona –el tu- per descriure el món mediocre d’en Miquel Àngel i de la seva família, una tècnica que agafa immediatament una gran força, atès que la veu del qui parla es transforma en una mena de veu de la consciència del protagonista, d’aquest home de cinquanta anys que es troba cada dia més lluny de la seva dona (de fet, tant l’un com l’altra tenen amors furtius), que no acaba de reeixir en els negocis i que voldria que sa mare vengués Son Ullastre per “ser ric, ric, immensament ric i, per tant, respectable”. Un home que, ja el matí del divendres –recordeu que, després del proemi, la novel·la s’inicia amb el relat del divendres- veu en una finestra petita que s’obre en una de les parets de la casa veïna que bada sobre el seu mateix pati, per la part de darrera, un rostre estrany que l’observava sense dissimulació. Ell, però, no sabrà interpretar què significa allò, com mai no sabrà interpretar res del que passa en aquella casa, i, impotent, acabarà refugiant-se, dia rere dia –o més aviat hauria de dir nit rere nit-, en la inconsistència d’un món irreal i oníric. “Somies –li dirà la veu del narrador la nit del diumenge- un rostre cadavèric enfonsat dins un llit blanc, un rostre que, de vegades, pren la fesomia de la teva mare i, de vegades, la d’un nitot de color xocolata. Somies un taüt com el del teu pare, brillant i amb una finestreta amb vidre per poder veure el rostre de la mort. I tu mires a dins i et veus a tu i tu ets n’Arnau que somriu. Però tu no t’has mort, tu puges una escala eterna i angoixant, grisa i bruta, que mai no podràs acabar de recórrer perquè, de cop, els esglaons es retallen en l’infinit i les parets desapareixen i tot es comença a fondre com un sucre esponjat i inicies una caiguda que només acaba quan obres els ulls de cop, xop de suor, i amb el cos adolorit de tantes imatges que se t’han clavat a la carn.” I si això succeïa el diumenge, dos dies més tard, el dimarts, després d’haver fet aquell descobriment macabre que tant l’ha de sobresaltar, la veu del narrador li recorda que “tu també reconeixes que hi has pensat alguna vegada. Morir, desaparèixer per sempre, enviar-ho tot a filar… (…), mentre el son et fa caure per un precipici sense fi que potser s’assembla una mica a la mort.” També la nit del dimecres, quan veurà que la mare agonitza, en Miquel Àngel haurà d’afrontar la nit desconcertat pel que viu i no entén. I caurà novament en un son profund i llarg. De sobte es veu dius un avió, passatger únic, i –diu el narrador- “mires per la finestreta i veus que ja estàs volant, que acabes d’enlairar-te d’un aeroport que no existeix. I, des de la immensitat, veus el castell de Sant Nicolau, a la sortida del port de Ciutadella, i crides, crides fort que vols davallar d’aquell avió que, de sobte, és ben buit.”

I mentrestant, en Miquel Àngel serà testimoni d’uns fets que no podrà explicar-se perquè desconeix absolutament el secret de la seva família, aquell secret que sempre ha guardat gelosament la seva mare, n’Esperança Calafat, una dona que veurà com, amb el retorn de l’Argentina del seu germà Andreu, d’aquell germanastre que, cinquanta anys enrere, havia fugit a les sotges amb el gran pes sobre la consciència d’haver estat la causa d’una gran desgràcia familiar, veurà, dic, com el terra sòlid que ha trepitjat durant tants anys, esdevé de sobte un aiguamoll.

En efecte, tot es trasbalsarà amb aquest retorn que presagia un final borrascós dels dos personatges –el de n’Esperança i el de n’Andreu- dins l’ànima dels quals s’endinsarà la novel·lista i n’extraurà el més profund i també el més tèrbol: aquell conjunt de records i de vivències doloroses que mai no han oblidat del tot i que, en remoure’ls, se’ls faran insuportables.

En el transcurs d’aquells set dies –o per ventura no són set? Bé, no ho sé, deixem-ho que ho esbrini el lector- descobrirem la complexa realitat dels Calafat: les qüestions relacionades amb la fortuna de la família, la mort de la primera dona d’en Miquel, el casament d’aquest amb la jove Júlia, el naixement de n’Andreu, i tot el munt de sentiments i de ferides que la vida ha provocat en l’ànima dels protagonistes. El recurs al monòleg interior és constant en la tècnica narrativa de Maite Salord, i això ens permet seguir el fil de la narració a través de la consciència dels personatges, un fil que l’autora ens dosificarà perquè el lector ho vagi descobrint tot lentament, com també ells –vull dir els protagonistes- van descobrint lentament la veritat que afecta a les seves vides, una veritat que condueix inexorablement a la mort, a una mort que abraça tota la història, d’un cap a l’altre, des del principi fins al final.

Serà el dijous –o potser no serà el dijous?- quan n’Esperança revelarà en un llarg soliloqui el perquè de tot plegat, el doble engany i la doble venjança exercida damunt n’Andreu, però ho farà convençuda que, una vegada més, ella vencerà. “Un cop et vaig destruir amb la mentida. Ara –diu-, ho faré amb la veritat… encara que no la vulguis saber, encara que no em vulguis escoltar…” Però difícilment pot haver-hi vencedors en una història que té la mort com a protagonista. I curiosament, ni tan sols el pobre Miquel Àngel en sortirà econòmicament beneficiat d’aquell duel. Aleshores descobrirem per què l’autora ha introduït la figura marginal de n’Estrella, la criada, l’equatoriana intel·ligent que enyora la seva filla petita que, quatre anys enrere, va deixar en mans de l’àvia per fer uns quants diners tan lluny casa, a Ciutadella, amb l’esperança, però que un dia se’n podria tornar. I en el precís moment en què n’Estrella acabarà sabent-ho tot, també ella serà conscient que, com tots els altres, s’haurà de mantenir per sempre més en silenci. Un “silenci –diu el narrador a Miquel Àngel- [com] el de la teva mare, que no pot (no vol) parlar; el de n’Estrella, que (diu que) no sap res; el de n’Andreu, que encara et forada el cervell… Silenci: el teu, el del desconcert. Mai no t’hauries imaginat que el silenci pogués omplir-se de tantes maneres.”

La mort, doncs, acabarà per dominar-ho tot, i morts els cossos seran les ànimes les que provocaran un darrer assalt, el definitiu. I la de n’Andreu es buidarà del tot i farà que la seva ànima, oprimida des del naixement, exerceixi la suprema i última venjança. Serà, doncs, en aquesta venjança que ell se sentirà per primer cop a la vida a l’alçada dels Calafat. “El pare s’hauria sentit orgullós de mi. (…) Confessa-ho, Esperança: la meva veu ha ressonat amb força dins la casa dels Calafat.”

Serà, doncs, quan aquesta força autodestructiva ho haurà absorbit tot, quan la vida dels cossos s’haurà acabat, serà, dic, aleshores, quan l’esperit podrà travessar l’espessa boira del món de les ombres. Només així, n’Esperança i n’Andreu Calafat podran assistir –com he començat dient al principi- a la mort de les seves pròpies ànimes, que és allò que provoca la definitiva i autèntica mort.

Estem, doncs, davant d’una novel·la gran, d’una novel·la que considero que qualsevol que tingui un mínim d’interès a aprofundir en la literatura, i alhora en vol gaudir, haurà de llegir-la. Però la meva missió no era d’explicar-vos la novel·la –això, ja us he dit al començament que no ho faria-, era només de parlar-vos-en, de presentar-vos-la, de despertar en vosaltres les ganes d’enfrontar-vos-hi directament a través de la lectura, d’aquesta acció personal, única i meravellosa que clou realment el cicle de l’obra d’art que un dia va iniciar l’escriptor.

Un testimoni

24 Març 2007

Parlava fa uns dies de Polònia i de la nova norma –la dita Lustrazia- que obliga tots ciutadans a confessar les relacions que havien tingut amb el comunisme. Respecte d’això, he rebut el comentari d’un lector que ha viatjat fa molt poc a Polònia. Us el transmeto perquè em sembla de molt d’interès.

Benvolgut Josep Maria,
Llegeixo amb una mica de retràs el seu comentari d’ahir (19/3) sobre la política dels germans bessons Kaczynsk, poc sorprès si li he de dir la veritat, i no puc evitar pensar en un d’aquells tòpics del carrer, una d’aquelles sentències de l’àvia: ja es veia venir. Vaig visitar Polònia el passat mes de setembre (Varsòvia i Cracòvia, sobre tot, i les muntanyes del sud del país) i la veritat és que si bé un pot tenir la sensació prèvia que potser es trobarà amb tot de gent miserable, encara enganxada a les penúries del comunisme, jo crec que, des d’alguns punts de vista, la realitat és encara pitjor: mantenen alguns dels pitjors costums del comunisme (la nova llei Lustrazia n’és un exemple prou evident) i alhora assumeixen com a pròpies les cabòries més desastroses del nostre sistema capitalista occidental: cadenes de menjar ràpid per tot arreu, a cada carrer, talment com si un es trobés a Barcelona o a Londres, tot un caramull sense fi d’escoles d’idiomes, un augment esbojarrat dels preus de les cases en només un parell d’anys (mantenint els sous post-comunistes, açò sí)… En realitat un no es troba gent miserable perquè semblen molt orgullosos, molt posats (com aquell que no vol que el planyin), però sí que hi ha misèria, molts rodamóns que dormen la mona aguantats a les faroles (alguns diuen que aquest, sospesar la fermesa de les faroles, vull dir, és el seu esport nacional, abans fins i tot que els esports de neu). Molta pobresa, al capdavall, i no em refereixo només a pobresa de caire econòmic. Crec que si algú, com vostè comenta, hi ha de dir alguna cosa, haurà de ser des de fora. Me’n vaig anar del país amb la idea que els polonesos n’estan farts de parlar de política (després de tants d’anys de passar penes i guerres): a alguns ja els va bé així com estan les coses (amb totes les ciutats ben plenes d’emblemes militars i religiosos, sembla el nostre país fa unes quantes dècades), i potser els altres ja no en volen parlar més i només es centren en les petites coses, aquelles que sembla que no fan mal a ningú (també com al nostre país fa algunes dècades, i potser no tantes: de fet, un podria aventurar-se a pensar que els nostres dies no són, en realitat, molt diferents, tret de la presència dels esmentats emblemes).

Salutacions…

Què és l’ànima d’una nació?

23 Març 2007

Max Gallo i Alain Finkielkraut han mantingut un diàleg sobre una matèria que entre nosaltres aixeca ampolles: la identitat. Ells es plantegen, és clar, la identitat francesa. “Comment peut-on être français?”, una pregunta pròpia de tots els nacionalismes, i hem de convenir que, a França, més o menys tothom és nacionalista… francès.

De fet, la matèria sorgeix a partir d’un discurs de Sarkozy on aquest ha dit que a França hi mancava un ministeri de la “Identitat nacional”. Els dos intel·lectuals parlen d’això i mantenen punts de vista semblants. Naturalment surt Renan en el debat, no debades és Ernest Renan un dels pensadors francesos que més va parlar de la qüestió dins el segle XIX.

M’interessa destacar avui aquests mots de Finkielkraut:

“Renan deia que són dues les coses que constitueixen l’ànima d’una nació: una la trobem en el passat, la “possessió d’un ric llegat de records”, l’altra és el consentiment dels ciutadans. Durant molt de temps hem insistit en el segon punt per desmarcar-nos de la concepció alemanya, quasi racial, de la nació. Però aquest debat entre el fet electiu i el fet ètnic és ja tancat i la definició de Renan demana d’ésser pensada en la seva integritat, car és el nostre lligam amb els morts el que avui es troba amenaçat i fins i tot trencat pel penediment. ¿Què és, en efecte, el penediment sinó una arrogant desafiliació? Sota l’aparença de la contrició, el present està cofoi de la seva superioritat moral sobre un passat criminal. El xovinisme del món d’avui reemplaça l’art d’heretat i de transmetre l’herència als nouvinguts per una concepció inèdita de la hospitalitat: acollir l’altre és, d’ara en endavant, deixar-li ser qui és.”

No diré que accepto ni deixo d’acceptar aquest pensament en la seva integritat, però penso que tots els qui se senten atrets per les reflexions identitàries, ja sigui perquè són nacionalistes, perquè són antinacionalistes, o simplement no nacionalistes, penso que les haurien de reflexionar una mica.

És l'antisionisme una forma d'antisemitisme?

22 Març 2007

Estimat director: Fa unes setmanes, en una carta on et parlava de l’autocensura com un dels comportaments que poden constrènyer la llibertat, a més de referir-me a una sèrie de casos que hem viscut a Europa en relació amb el món musulmà, t’explicava l’experiència que va viure l’historiador britànic, Tony Judt, jueu per a més senyes, però força crític amb la política d’Israel, el qual va veure com, per la pressió discreta (però decisiva) del lobby que es mou entorn de la Lliga antidifamació (ADL), una associació que lluita contra l’antisemitisme, es clausurava la conferència que havia de donar en el consolat de Polònia a Nova York.

Més enllà dels problemes derivats de l’autocensura –no és d’això que ara et vull parlar-, Judt ha posat damunt la taula, no sols el dret de criticar la política israeliana, ans també el que ell considera avui una falsedat: la que assimila l’antisionisme a l’antisemitisme. En efecte, va ser el professor Alvin Rosenfeld, un conegut especialista en la Shoah (l’Holocaust), qui, en un article publicat pel Comité jueu americà, assimilà les posicions de Judt i també d’altres jueus “progressistes”, com el dramaturg americà Tony Kushner o la professora universitària britànica Jacqueline Rose, a l’antisemisime. La polèmica ha estat recollida per The New York Times, que l’ha posat de manifest al llarg d’un debat sobre una matèria tabú fins ara, que Judt explica d’aquesta manera: “Tot el món –diu- ha estat reduït al silenci –els jueus, perquè tenen l’obligació de sostenir Israel, els no jueus, perquè tenen por de passar per antisemites. Resultat: ningú no aborda aquesta matèria.”

La cosa ha anat a més perquè, a principis del passat mes de febrer, va aparèixer en el panorama intel·lectual un grup, Independent Jewish Voicis (Veus jueves independents), del qual formen part persones tan conegudes com l’historiador Eric Hobsbawm i el dramaturg i premi Nobel de Literatura, Harold Pinter, que ha vist en el quarantè aniversari de l’ocupació de Cisjordània i de la banda de Gaza, l’ocasió de crear “un clima i un espai on els jueus de diferents sensibilitats i obediències puguin dir el que pensen de la política que ha dut a terme el govern israelià, sense que hagin de ser acusats de deslleials o d’actuar moguts per l’odi envers ells mateixos”.
L’aparició d’aquest grup ha provocat un gran enrenou en el món jueu, i no es estrany si observem –i amb això tornem al problema tants cops tractat de l’autocensura- que, com ells asseguren, “si bé el combat contra l’antisemitisme és indispensable, perd la seva credibilitat un cop l’oposició a la política del govern israelià és sistemàticament qualificada d’antisemita”. Diuen finalment: “Molta gent com Tony Judt fa un treball coratjós aquí, als Estats Units, des de fa un cert temps. La novetat radica ara en el fet que el gran públic s’hi interessa.”

En realitat va ser Tony Judt qui va obrir el meló de la discòrdia amb un provocador article publicat a The New York Review of Books, l’any 2003, intitulat “Israel The Alternative”, en el qual sostenia, entre altres coses, que l’estat d’Israel era “un anacronisme dolent per als jueus”, i que hauria d’esdevenir un estat binacional.

La polèmica era servida i ha provocat un combat dialèctic, especialment entre Alvin Rosenfeld i Tony Jutd. “Se m’ha acusat –escriu aquest darrer- de voler ofegar el debat i la llibertat d’expressió, però res d’això no és veritat.” Rosenfeld, que té cura en tot moment de dir que antisionisme i antisemitisme són, en efecte, actituds equivalents, afirma però que “l’antisemitisme és la forma que pren una bona part de l’antisemitisme actual, fins al punt que alguns veuen ja un paral·lelisme entre les passades temptatives de desembarassar el món dels jueus i els desigs actuals de desembarassar-se de l’estat hebreu.

Li respon Tony Jutd: “És una bojeria (…) Mai no he dit que Israel no hagi d’existir. A més no crec que, entre el que podríem denominar els corrents polítics respectables, s’hagi defensat mai una cosa semblant.”

Rosenfeld replica: “Això és el que diu ell, però no és veritat. En els seus escrits, no apel·la a una solució entre dos estats, sinó a la dissolució d’Israel en un sol estat binacional, i tothom sap que, si un escenari com aquest es dugués a terme, els jueus es trobarien l’endemà en minoria al si d’aquest estat reconfigurat i estarien a mercè d’una població que no demostra cap voluntat de tractar-los amb gaire miraments.”

“La qüestió no és de saber si Israel té dret o no a existir –el talla Jutd-. Israel existeix, és un fet. El mateix li succeeix a Bèlgica, a Kuwait i a d’altres països que foren inventats en un moment donat, però que són avui en el mapa. La qüestió és de saber quin tipus d’estat hauria de ser Israel. Això és tot.”

Segons Judt, l’antisionisme té –en això com el sionisme- una història llarga i tortuosa. “Tenim tendència –escriu- a oblidar que fins a la Segona Guerra mundial el sionisme era un corrent minoritari, fins i tot en les organitzacions polítiques jueves. La gran majoria de jueus europeus eren apolítics o s’havien integrat i votaven en els països on vivien. De manera que, al menys fins l’any 1930, l’antisionisme era una actitud que es trobava lligada a una gran majoria de jueus. Hauria estat absurd veure-hi algun brot d’antisemitisme. Després, l’endemà de la Segona Guerra, durant un període relativament breu –entre 1945 i 1953-, una majoria esclatant de jueus polititzats van ser militants o simpatitzants de la causa sionista, per la simple raó que Israel era l’única esperança certa per als sobrevivents jueus. Aviat però, molts d’ells que havien abraçat en un determinat moment la causa sionista, com Hannah Arendt o Arthur Koestler, en van prendre distància, car els va semblar que Israel esdevindria el tipus d’estat amb el qual un jueu cosmopolita no s’hi podria identificar mai. Després, trobem una tradició ininterrompuda de jueus no israelians que considera Israel, bé com un fet aliè a la seva identitat, bé com una entitat que tant podrien aprovar com desaprovar, i que fins i tot podrien reprovar totalment. Aquest ventall d’opinions no té res de nou –conclou Judt-. La sola cosa realment nova –que es produeix a partir del 1960- és contemplar en tot això una forma d’antisemitisme.”

Darrerament ha participat també en la polèmica l’historiador francoalemany, Alfred Grosser, que –també com Judt- reivindica el dret a criticar Israel. “En tant que jueu –ha escrit-, jo he estat menyspreat pels alemanys. Això no obstant, després d’Auschwitz, he cregut en el nostre futur comú. No comprenc que avui els jueus puguin menysprear els altres i atorgar-se el dret de qüestionar una política despietada en nom de l’autodefensa. És que la compassió pel sofriment dels altres, és que aquest sentiment fonamental d’Europa no val per a Israel?”.

No cal dir, amic director, que la matèria pot analitzar-se des de molts punts de vista: el de l’autocensura, el de l’antisemitisme, el de si, com opina Jutd, antisionisme i antisemitisme no han d’anar necessàriament lligats, etc., però no hi ha dubte que és una matèria apassionat per qualsevol que vulgui contemplar críticament els problemes del món.


%d bloggers like this: