Josep Maria Quintana

Els tres diumenges darrers he parlat de les eleccions que hi ha hagut a Espanya, al Marroc i a Egipte. Avui toca el torn a les que s’han fet a Rússia, que han comportat, encara que no amb la contundència que s’esperava, la consolidació del partit de Putin en el poder.

Quan el passat 25 de setembre s’anuncià la candidatura de Vladimir Putin a les eleccions presidencials del març de 2012, la premsa independent russa va treure el mot que figura a l’encapçalament del meu article: “Brejnevestancament” (en rus brejnevizatsia), contruït a partir del nom de Leonid Brejnev, secretari general del PCUS de 1964 a 1982, i “estancament” (zastoï), terme amb què es va qualificar aquest període, situat entre dues èpoques més creatives: la del desgel (ottepel) sota Nikita Krutxov (1956-1964) i la perestroika de Mijaïl Gorbatxov (1985-1991)

Els resultats i les acusacions de frau

Els resultats electorals de les passades eleccions del 4 de desembre a Rússia han estat els següents: Rússia Unida, 238 (abans 315); Partit Comunista 92 (abans 57); Rússia Justa 64 (abans 38); Partit Liberal Democràtic de Rússia 56 (abans 40). El partit de Putin ha obtingut, doncs, la majoria absoluta (226 escons), però no la majoria necessària per reformar la Carta Magna (300 escons).

Un cop coneguts els resultats definitius, Vladímir Putin i Dmitri Medvédev van respirar tranquils perquè, encara que amb menys escons dels que ells voldrien, el seu partit, Rússia Unida, ha aconseguit la majoria absoluta de la Cambra, fins i tot sense haver obtingut el 50% dels vots. Cal dir, però, que ben aviat l’oposició va sortir al carrer per acusar el poder d’haver fet trampes.

Segons especificava el corresponsal de La Vanguardia, els observadors occidentals van donar suport a les acusacions de frau amb un informe en què asseguraven que, a les eleccions s’havien comès nombroses irregularitats i s’havia afavorit el partit del poder. “Ha estat com un partit en què no s’ha deixat competir alguns jugadors”, assegurava Heidi Tagliavini, una diplomàtica suïssa, cap de la missió d’observadors internacionals, en referir-se als partits polítics més crítics amb el Kremlin que no van participar a les eleccions per un previ rebuig del Ministeri de Justícia a les seves candidatures.

Segons els observadors occidentals de l’organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i de l’assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, durant la campanya hi va haver parcialitat a favor de Rússia Unida.

Uns dies després dels comicis celebrats el 4 de desembre, milers de russos van dir prou al primer ministre del país, Vladímir Putin, i al seu partit, l’oficialista Rússia Unida. En un gest mai vist els darrers anys, l’oposició es va unir per convocar els seus seguidors a totes les ciutats del país i protestar contra el frau electoral. I el poble va contestar com no ho havia fet d’ençà de la perestroika. Més de 250 ciutats es van afegir a la protesta “Per unes eleccions netes”. La concentració més gran va ser a Moscou, on es van reunir unes 25.000 persones, segons la policia; 100.000, segons alguns convocants.

El “Brejnevestancament”

Tornant al joc de paraules que he apuntat al principi, des de posicions independents es demana quants anys governarà Rússia aquest personatge subtil, astut, cavernós i temible que és Vladimir Putin. I els esdeveniments semblen apuntar que serà l’home que batrà tots els rècords.

Putin és un representant genuí de la generació que va vetllar les primeres armes en els anys setanta, sota el mandat de Brejnev. Immediatament després, s’aprofità de la perestroika de Gorbatxov per enriquir-se i ha esdevingut el retrat viu i més genuí d’una generació que ha construït la societat actual d’acord amb els seus somnis de joventut, que pretenia fer de Rússia una mena de RDA (República Democràtica Alemanya) sense el mur que la separava d’Occident.

Putin ha aconseguit la consolidació d’un règim (¿es pot dir d’altra manera aquesta maniobra electoral contínua amb el seu amic Medvédev amb qui es torna la presidència de l’Estat i la del Govern?), i ha sabut mantenir un grau de crispació amb Occident que li ha permès de fer-se valer, alhora que feia una perfecta integració euràsica. Finalment, ens acaba de demostrar el seu poder amb aquestes eleccions del 4 de desembre, a les quals seguiran, si no hi ha cap sorpresa, les de març de 2012, que el duran novament al Kremlin per ostentar altra cop la presidència de l’Estat per sis anys més. Estem, doncs, davant una era de poder molt més llarga i densa que la de Brevnev.

Putin va arribar al govern de Rússia l’any 2000 -període en què va ser Primer ministre- i té, com he dit, gairebé garantida la presidència fins al 2018. Això implica que serà l’home fort del país durant 18 anys, els mateixos que Brejnev. Putin, doncs, com el seu mestre, ha sabut en tot moment trobar la manera de fer-se amb poder. Durant la primera dècada del segle XXI maldant per redreçar un país que, segons ell, vivia agenollat i on calia restablir-hi l’ordre. No ens hems, per tant, de sorprendre que, d’acord amb aquest programa, la idea d’un cap d’Estat fort era necessària i que la imatge d’Stalin vagi ser novament posada en valor. Avui, en canvi, l’única estratègia de Vladimir Putin és la de conservar i mantenir dempeus l’ordre que ell va establir al seu gran país. I si ha de reprimir les manifestacions dels qui s’oposen a la seva política, ho farà sense aixecar-se una cella, emparant-se en l’imperi d’una llei que ell ha propiciat i controla plenament.

En definitiva, Putin i el seu partit encarnen encara molts vicis del passat i d’alguna manera representen el dèficit de grandesa que, en molts ciutadans de Rússia, ha significat la caiguda de l’antiga URSS.

A Egipte, una setmana abans de començar les eleccions, acabem d’assistir a una represa de la revolució del passat mes de gener. Aquesta revolució inacabada vol prosseguir i tendirà a arribar al final, però el que desitjarien els revolucionaris s’augura difícil, si no impossible, si és que ens atenem als esdeveniments.

El moviment iniciat pels joves de la plaça Tahrir s’assembla, de fet, al que es va produir l’any 1954 quan Mohamed Néguib va ser expulsat pels militars dirigits per Nasser. El partits polítics de l’època eren proper a Néguib, que cercava de ressuscitar-los per recloure els militars a la seves casernes. Però el projecte de Nasser triomfà finalment, abrandant un mot d’ordre: “A baix la llibertat!”

El caràcter antimilitar de la revolució del passat mes de gener s’atenuà aquest cop pel fet que l’exèrcit no va reprimir els revolucionaris i va semblar que d’alguna manera acceptaria les seves reivindicacions. Si això hagués estat realment així, l’actitud de l’exèrcit hauria pogut servir de base a una fórmula de cohabitació “a la turca” que permetés la convivència entre els plantejaments democràtics dels ciutadans i els interessos de la institució militar. Però l’exèrcit ha acabat mostrant unes ambicions que els revolucionaris mai no podran acceptar.

Els militars, en efecte, han cregut que les reivindicacions es limitaven a foragitar Hosni Mubarak, la seva família i els principals símbols de la corrupció, però també que el règim podia continuar sense canvis de relleu, ni tan sols com a conseqüència d’unes eleccions netes i democràtiques. Fet i fet, doncs, com a l’Iran, un dels països que organitza eleccions de manera continuada sense que mai, però, se somoguin els fonaments de la República islàmica que va fundar l’aiatol·là Jomeini.

Uns dies abans de les eleccions, tots els indicadors confirmaven aquesta teoria: a l’exèrcit no hi ha cap pressa per jutjar l’antic règim i, encara menys, per iniciar la transició. D’altra banda, les actuacions arbitràries exercides des del poder que ostenta el mariscal Mohamet Hussein Tantaui contra els militants demòcrates i els escriptors de blocs deixen veure clarament que els qui avui ostenten el poder a Egipte entenen que la salvació només pot venir dels militars. A ningú, doncs, no ha de sorprendre que aquesta solució, no per antiga poc coneguda, propiciada pels tirans de totes les èpoques, empenyi la gent a la desesperació.

El doble joc dels Germans musulmans

Després de la caiguda de Hosni Mubarak, el Consell Suprem de les Forces Armades (CSFA) decidí reformar la constitució, fent-hi uns simples ajustaments. Immediatament designà una comissió a la qual només hi havia representades dues sensibilitats polítiques: la meitat dels seus membres eren propers a l’antic règim, l’altra meitat eren membres dels Germans musulmans.

El CSFA perseguia la victòria del “sí” i els Germans musulmans van posar tot el pes a la balança d’aquest fent creure als seus partidaris que un “no” implicaria la derogació del paràgraf que estipula que l’Estat és musulmà. Alhora van contemplar amb la mateixa passivitat que l’exèrcit l’atac furibund dels radicals musulmans wahhabites contra la minoria copta.

El referèndum, però, no va fer sinó reforçar el poder del CSFA i del seu líder, el mariscal Tantaui, que, emparant-se en el resultat que li era favorable, proclamà unilateralment una Constitució provisional.

En realitat, doncs, els Germans musulmans s’han anat transformant en una mena de suport polític al govern dels militars, als quals lloen dia i nit mentre actuen severament contra tots els qui gosen criticar-los. El resultat d’aquest procés no ha estat sinó un augment considerable de les posicions extremistes. De fet, amb la sèrie d’atacs contra els coptes, cada cop són més els egipcis que temen l’impasse al què els militars els estan conduint. I la futura Constitució corria el risc de ser escrita per extremistes.

De sobte, el CSFA va ser conscients de la força que anaven prenent els Germans musulmans i del perill que això representava fins i tot per a ells, i per tal de conjurar-lo es van treure del barret la “Carta d’Al-Selmi”, una mena de “Carta atorgada” de caràcter supraconstitucional destinada a establir els principis de la futura Constitució, i, en realitat, a fixar la primacia de la decisió dels militars sobre el poder del futur Parlament. O dit d’una manera més plana, destinada a consolidar la supremacia dels interessos de l’exèrcit per damunt de les llibertats públiques dels ciutadans. En realitat, els militar volen impedir el triomf d’aquesta dinàmica puixant que representen els joves de la plaça Tahir, però volen també, i alhora, barrar el pas als moviments islamistes, tot impedint que Egipte es transformi en un Afganistan bis.

Hem iniciat, doncs, en aquest marc tan estrany un procés electoral que durarà quatre mesos i en la qual participaran tots els diferents sectors de la societat. Un procés que, ja en els inicis, mostra el que ha de ser un triomf indiscutible de l’islamisme moderat. Tanmateix, tothom comença a tenir clar que els militars constituiran un Estat dins l’Estat si res no ho malmet, i mantindran un poder absolut sobre la futura Constitució, que privarà als representants del poble el control civil de les Forces Armades.

Tornem, doncs, a Hosni Mubarak, tornem a Nasser… És el cercle viciós de sempre. El cercle viciós de totes les tiranies i de tots els tirans.

En uns comicis marcats per la baixa participació –un 45% dels electors inscrits– i per la netedat del procés, però sobretot per la reforma constitucional impulsada l’estiu passat per Mohammed VI, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) ha guanyat les eleccions legislatives celebrades al Marroc i ha obtingut 80 dels 395 escons en joc. El seu líder, Abdelilah Benkirane, estava eufòric quan es va anunciar per sorpresa un resultat que, normalment, solia trigar a conèixer-se.

El PJD ha superat per gairebé el doble de vots el nacionalista Istiqlal i ha relegat al tercer i quart lloc els anomenats partits del Rei, el Reagrupament Nacional dels Independents (RNI) i el Partit Autenticitat i Modernitat (PAM), fundat el 2007 per un amic de Mohammed VI.

Aquesta victòria dels islamistes moderats és la segona al nord de l’Àfrica (la primera va tenir lloc a Tunísia) després de les manifestacions de la primavera àrab. El PJD, que s’haurà de col·ligar amb altres partits per governar, no qüestiona la monarquia i ha basat la seva campanya en la lluita contra la corrupció, l’impuls de l’anomenada economia islàmica (l’Islam prohibeix els préstecs amb interès i advoca per la responsabilitat social de la inversió) i el compromís de no imposar un estricte codi moral a la societat, encara que continua reservant a la dona un paper social secundari.

La reforma constitucional

L’eix clau d’aquestes eleccions ens ve marcat per la reforma de la Constitució que Mohammed VI va dur a terme durant el passat estiu, avançant-se a les protestes que havia despertat en tot el nord ‘Àfrica la dita “primavera àrab”. En vaig parlar fa uns mesos damunt aquest mateix diari. Basti ara recordar que la novetat fonamental que presenta la dita reforma és que el monarca ha de nomenar primer ministre el representant del partit més votat, a diferència de l’anterior Carta Magna que permetia al màxim mandatari designar lliurement el primer ministre. Però poques reformes més va fer la nova Constitució que fossin de calat perquè, com veurem, continua reservant al rei alauita l’última paraula en matèria d’economia, religió i seguretat.

Això, doncs, juntament amb l’anunci dels principals dirigents del PJD que no accepten cap mena de laïcisme, farà convergir segurament els interessos dels guanyadors amb els del monarca.

L’article 19 de la Constitució

Durant la primavera de 2011, un vent de revolta va bufar en el món àrab i, naturalment, aquest també va atènyer el Marroc. Milers de marroquins desfilaren pels carrers exigint reformes polítiques i la formació d’una veritable monarquia parlamentària. I entre les reivindicacions principals hi havia l’abrogació de l’article 19 de la Constitució (1), que simbolitza el fonament d’un poder absolut exercit en nom de l’Amīr al-mu minīn, el comandant dels creients o príncep dels creients (2). Per als manifestants de la dissidència (els joves del Moviment 20 de Febrer), tota reforma constitucional era una quimera si no es modificava aquest article de la Constitució. I això perquè l’article depassa el camp del que és simbòlic i religiós per fonamentar i legitimar un poder polític i legislatiu sense límits; un poder que, de fet, no està sotmès a cap mena de control.

Tot va començar després de la independència del Marroc (març del 1956). Aleshores, la monarquia estava en desacord amb el moviment nacionalista, que tenia com a objectiu l’elaboració d’un text constitucional. Després de la seva entronització (març de 1961), Hassan II va reaccionar i preparà ell mateix, amb l’ajut de juristes francesos i dels seus col·laboradors més propers, un projecte de Constitució que seria sotmès finalment a referèndum. Liberal i d’inspiració occidental, especialment francesa, el projecte de la Constitució de 1962 no es recolzava en cap mena de principi religiós que legitimés el poder del rei. Va ser aleshores quan dos polítics emblemàtics del Marroc, Allal El-Fassi i Abdelkrim Al-Khatib, proposaren la introducció d’un títol purament honorífic i simbòlic: el que feia referència al rei com l’Amīr al-mu minīn. L’article 19, doncs, va néixer d’aquest suggeriment. Per a aquells dos nacionalistes històrics aquest títol era bàsicament una marca, una afirmació de la identitat islàmica del país. Va ser, però, la justícia marroquina la que, empesa pel monarca, va fornir la figura real de la invulnerabilitat i la immunitat pròpies del màxim poder religiós que ara ostenta. Ho declarà la Cort Suprema en una famosa resolució de 1970, d’acord amb la qual les decisions del rei, príncep dels creients, no podien ser objecte de cap mena de recurs. Així doncs, Hassat II encarna des d’aleshores un poder inatacable, ja que el fet de ser “representant de Déu sobre la terra”, situa el rei per damunt de totes les institucions polítiques, deixa sense efecte la separació de poders i el corona com a monarca absolut.

En el discurs de la corona de 30 de juliol de 1999, Mohammed VI va parlar de democràcia, dels dret de l’home i de la separació de poders, i no evocà en cap moment aquesta supremacia que li dóna el ser l’Amīr al-mu minīn. Però la referència a l’article 19 no va trigar. Quan començaren a sortir veus demanant la modernització de la monarquia i la necessitat de deixar de banda certes pràctiques anacròniques com el besamans, el rei va respondre fermament amb un discurs, el 20 d’agost de 1999, en el qual recordà que ell era el “príncep dels creients” i cità aleshores l’article 19 íntegrament.

Mohammed VI ha aconseguit dur a terme una de les reformes més simbòliques del seu regne: l’adopció d’un nou Codi de Família que reforça els drets fonamentals de la dona; i avançant-se als esdeveniments, ha promogut aquesta darrera reforma de la Constitució que haurà d’aplicar en el proper nomenament del cap del govern. S’haurà donat una passa, però aquesta no és suficient per construir una vertadera democràcia, perquè si bé els partits més propers al monarca no han tingut un bon resultat a les eleccions, tot fa preveure que el PJD no farà avançar el país vers la laïcització que, des del meu punt de vista, esdevé indispensable per construir una democràcia sense hipoteques. Perquè la democràcia no admet hipoteques, encara que aquestes es justifiquin en nom de Déu.

————

(1) Diu l’article 19: “El Rei, Amīr al-mu minīn. Representant Suprem de la Nació, Símbol de la seva unitat, Garant de la perennitat i de la continuïtat de l’Estat, vetlla pel respecte de l’Islam i de la Constitució. És protector dels drets i de les llibertats dels ciutadans, dels grups socials i de les col·lectivitats. Garanteix la independència de la Nació i la integritat territorial del Regne dins les seves fronteres autèntiques.”

(2) L’Amīr al-mu minīn, el comandant dels creients o príncep dels creients és un grau religiós, polític i social, que representa el cap suprem dels musulmans. Designava en els primers temps de l’islam el califa. El primer que el va dur va ser Omar ibn al-Khattab. El “príncep dels creients” és elegit segons les regles de la Xaria. Actualment, duen aquest títol el soldà de Brunei (un estat asiàtic situat al nord de l’illa de Borneo), i el rei del Marroc.