Josep Maria Quintana

Si diumenge passat tractava la qüestió referent al delicte d’injúries i calúmnies al rei a què es refereix l’article 490.3 del Codi Penal i al desplaçament que aquest ha sofert per mor de la doctrina jurisprudencial provinent dels tribunals europeus, avui em referiré a un altre aspecte que presenta forts interrogants: el referent a la inviolabilitat del rei que s’està qüestionant en alguns aspectes arran de la conducta diguem que irregular del monarca emèrit, Joan Carles I.

Diu l’article 56.3 de la Constitució que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l’article 65.2” (que fa referència a la llibertat que té el rei de fer els nomenaments i els relleus dels membres civils i militars de la seva Casa).

¿Què significa que el rei és inviolable? Encara que avui estem molt lluny d’interpretar aquest concepte unànimement, el recurs que han fet moltes constitucions, tant de monarquies com de repúbliques, de decretar la inviolabilitat i la manca de responsabilitat del cap de l’Estat s’ha entès com una protecció d’aquesta alta magistratura que impedeix que sigui jutjada pels tribunals i que assumeixi cap mena de responsabilitat pels seus actes. I aquesta irresponsabilitat no sols se li ha atribuït quan actua per raó del seu càrrec (ja que en aquests supòsits totes les seves decisions han d’anar referendades per membres del poder executiu, que són els qui, en realitat, n’assumiran la responsabilitat), sinó que també l’han estès als àmbits civil i penal. D’acord amb aquesta interpretació, mai no es podria perseguir criminalment el monarca.

A pesar d’aquest article i de la força de la tradició en defensa de la irresponsabilitat absoluta del rei, avui molts juristes opinem que, en un sistema social i democràtic, aquesta irresponsabilitat no es pot estirar fins a l’infinit i que s’hauria d’estendre tan sols als actes que hagi comès en l’exercici de les seves funcions -les pròpies del seu càrrec-, perquè seria absurd (i també injust) que la immunitat seguís vigent per a actes delictius (o simplement lesius) que no tenen cap relació amb les funcions constitucionals que li corresponen.

Val a dir que la inviolabilitat i la impunitat del rei ja van ser posades en qüestió quan Espanya va subscriure l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional, de 17 de juliol de 1998 (ratificat per Espanya el 2002). Aleshores, el Govern es va veure obligat a renunciar legalment a la inviolabilitat del cap de l’Estat en relació a delictes de “lesa humanitat” (genocidi, tortura i crims de guerra), ja que la inexistència de qualsevol mena de privilegi o immunitat sobirana o de qualsevol altre tipus dels caps d’Estat en relació a aquests delictes és un principi de dret internacional. De tota manera, i més enllà de l’Estatut de Roma, el cert és que tinc la impressió que comença a ser majoritària entre els juristes l’opinió que, avui, no es pot acceptar que, en un Estat constitucional, la inviolabilitat serveixi per crear espais d’impunitat. Més encara, la irresponsabilitat personal del rei (o del president de a República) no es pot concebre sense el seu corol·lari essencial: la responsabilitat de qui referenda l’acte en qüestió.

Sigui com vulgui, i atès que en parlar d’aquesta matèria no estem tractant només un assumpte teòric, ja que tots tenim al cap la figura de Joan Carles I, el problema se’ns complica a l’hora de determinar no sols si la immunitat abraça “tots els actes” del monarca, siguin o no duts a terme en l’exercici del seu càrrec, sinó també a resoldre què succeeix amb els actes que el rei ha comès després d’abdicar. ¿Respecte d’aquests, segueix essent immune i irresponsable?

Sembla que no, però cal no oblidar que el Govern de Mariano Rajoy va introduir una reforma exprés a la Llei del Poder Judicial per protegir l’ex monarca amb un fur penal i civil que abraça també la seva vida privada. Don Joan Carles, per tant, no és immune, però només por ser jutjat a Espanya pel Tribunal Suprem. ¿Però què passa quan el possible acte lesiu del dret s’ha produït en territori estranger?

Tampoc aquesta pregunta és només teòrica, perquè en el cas que ens ocupa, el rei emèrit està essent investigat en un tribunal estranger, concretament de Suïssa, per l’origen d’una part de la seva fortuna que s’hauria pogut adquirir irregularment. A més, si es concreten les amenaces efectuades per la senyora Corinna Larsen, també serà demandat en el Regne Unit per les presumptes amenaces que ella va rebre perquè no revelés els “secrets d’Estat” que conserva.

En aquests supòsits, sembla evident que el rei emèrit no gaudeix de cap immunitat o privilegi que impedeixi l’apertura d’una causa penal contra ell fora d’Espanya, ja que, en abdicar el 2014 va perdre la immunitat de jurisdicció de la qual gaudeixen els caps d’Estat estrangers segons el dret internacional.

És, doncs, molt possible que, fins al juliol de 2014, aquest privilegi d’immunitat pogués impedir a tribunals d’un altre país d’enjudiciar els actes presumptament il·lícits comesos durant el seu regnat, però aquesta restricció ja no opera un cop va cessar en el càrrec i en no tractar-se d’actes realitzats en l’exercici de les funcions públiques (sempre que no hagin prescrit). I pel que fa als actes lesius comesos a Espanya després de la seva abdicació, serà competent el nostre Tribunal Suprem.

El cas Trump

Per més que els supòsits no són directament comparables, és molt interessant veure com evoluciona als EEUU la pugna entre el president Trump i la justícia nord-americana davant la negativa d’aquest a lliurar a la fiscalia de Manhattan les seves declaracions d’impostos dels últims vuit anys. Fa uns dies, el jutge federal Víctor Marrero ha refusat el darrer intent dels advocats del president de no presentar els documents que el fiscal reclama.

Cal, a més, tenir en compte, que en una sentència històrica, el Tribunal Suprem dels Estats Units es va posicionar del costat de la fiscalia i declarà que el president del país “no és immune” a les investigacions penals. Desplegant aquesta sentència, el jutge federal Marrero ha justificat la seva decisió i ha afirmat que “en el fons [el fet de no exigir els documents que es demanen a Trump] seria com donar-li immunitat absoluta per la porta de darrere”. ¿Per què? Doncs perquè tant la fiscalia com la magistratura creuen que els documents que Trump es nega a donar-los no contenen cap possible acte lesiu que el president hagi comès en l’exercici de les seves funcions com a cap d’Estat, sinó perquè presumptament amaguen falsificacions dels seus registres interns per ocultar pagaments amb els quals va comprar el silenci de dues dones just abans de les eleccions de 2016. Més encara, la fiscalia creu que Trump ha dut a terme “una conducte criminal extensa”, que inclouria possibles delictes de frau bancari i a pòlisses d’assegurances.

Aquest és, doncs, un supòsit que ens il·lumina a l’hora d’interpretar la immunitat i la irresponsabilitat del rei a què es refereix l’article 56.3 de la Constitució. Crec fins i tot que, en el cas d’un monarca regnant, aquesta s’hauria de limitar als fets que dugui a terme en l’exercici del càrrec, no als que afectin a la seva vida privada, ja siguin de naturalesa civil o penal.

Crec que va ser al marquès de Mondéjar que, en deixar de ser “Jefe de la Casa del Rey”, li van demanar si no escriuria una memòries sucoses i va respondre que no ho faria. ¿La raó? Doncs perquè -va dir- de les coses que veritablement interessen no en puc parlar i aquelles de les quals podria fer-ho no tenen cap interès.

Doncs bé, publicant “Con los Idus de Marzo. Diario de una cuarentena” (Ediciones del Genal 2020), el catedràtic de zoologia jubilat de la Universitat de Barcelona, Adrià Casinos, no ens ha ofert certament les seves memòries, però sí ens ha llegat un diari amb cinquanta entrades -tantes com dies va durar el confinament que s’inicià el 15 de març (d’ací el perquè del títol)-, on contempla la realitat que està vivint amb una gran atenció i clarividència, ni que sigui des de l’aïllament que va passar amb la seva esposa al pis on viu a Barcelona, i ens l’exposa d’una manera tan pulcra com intel·ligent.

Com és obvi, llegint el llibre seguim els esdeveniments que passen cada dia relacionats amb la pandèmia, però lluny de quedar-se en el que podria ser una crònica notarial sense ànima en la qual se’ns oferís les dades amb què ens bombardejaven diàriament els telediaris, Casinos ens mostra, en realitat, la seva concepció del món, i ho fa amb molta profunditat, ja que a totes les entrades trobem no sols una lúcida referència als fets sanitaris, sinó també grans dosis de crítica política pel que fa al comportament del govern i dels partits en general -en aquest sentit, l’avaluació del comportament de la Generalitat de Catalunya, dels col·lectius nacionalistes i del president Torra en particular és tan dura en el fons com exquisida en les formes- i també nombroses referències de tipus científic i cultural de gran interès, que evoquen moments de la història del pensament i de la ciència -també de la literatura- que només un savi pot evocar amb la mestria que ho fa l’autor.

En un moment de l’obra es refereix elogiosament al “Quadern Gris” de Josep Pla on el recordat escriptor exposa en un diari personal el que va viure entre el 13 d’octubre de 1918 i el 25 de maig de 1919. Però tots sabem avui que aquell diari -que no va ser publicat fins l’any 1966- té trampa (cosa que no li treu cap mena de valor des del punt de vista literari), perquè és evident que no el va escriure com Adrià Casinos ha escrit el seu -aquest sí fet dia a dia-, sinó que va ser producte d’una llarga elaboració que li va permetre refer-lo, manipular-lo i ampliar-lo al llarg de molts anys.

A “Con los Idus de marzo” això no succeeix, ja que el text es forja al llarg de cada jornada amb els coneixements, la ciència i les idees que Adrià Casinos duu dedins i plasma en un text que, com he dit, va molt més enllà de la crònica diària i té, d’alguna manera, molt de memòria personal, la de tota una vida dedicada a la ciència, a la lectura i a la investigació, alhora que manifesta d’una manera palpable que el seu interès, el seu coneixement del món, la seva concepció de la política i els seus ideals van molt més enllà de la zoologia, a la qual ha dedicat 49 anys de docència a la Universitat.

Concís, ben escrit, culte i atractiu per a qualsevol lector obert a la crítica, el diari que acaba de publicar Adrià Casinos és una obra fresca, profunda i intel·ligent que ha d’interessar al lector que defugi el sectarisme tan de moda avui en el món polític i periodístic que ens ha tocat viure.

L’article 490.3 del Codi Penal espanyol de 1995, modificat per la Llei Orgànica 1/2015, de 30 de març, segueix establint detalladament i prolixament que “El que calumniare o injuriare al Rey, a la Reina o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe o a la Princesa de Asturias, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son.”

Basant-se en aquest text legal, els tribunals espanyols, que han d’aplicar el dret vigent, han pronunciat condemnes a persones que, amb fets simbòlics o insults directes, han ferit la dignitat, l’honor o la credibilitat de les persones a què es refereix, o bé les han acusat d’haver comès delictes que poden ser perseguits d’ofici (ja que en això consisteixen els delictes d’injúries i calúmnies que l’esmentat paràgraf contempla).

Això no obstant, més enllà del Codi Penal, avui no hem d’oblidar l’existència del dret emanat de les institucions europees que s’ha de considerar també com a “dret propi”. Més encara, aquestes normes comunitàries prevalen sobre el dret nacional i ostenten  una supremacia com a conseqüència de la cessió de l’exercici de sobirania que els Estats membre han realitzat en favor de les institucions europees, la qual cosa comporta que el dret comunitari “desplaci” les normes nacionals que s’hi oposin i fa que aquestes es deixin d’aplicar.

Tenim, doncs, un sistema jurídic en el qual l’ordenament comunitari és d’aplicació obligatòria per part de el poder judicial fins al punt que, segons va establir la Sentència de 9 de març de 1978 del Tribunal de Justícia de la Comunitat Europea (TJCE) a l’assumpte “Simmenthal”, el jutge espanyol competent en una matèria determinada està obligat a “aplicar íntegrament el Dret comunitari i protegir els drets que aquest confereix als particulars, deixant sense aplicació tota disposició eventualment contrària de la llei nacional anterior o posterior a la regla comunitària”.

Malgrat aquesta sentència que obliga els tribunals espanyols, aquests han ignorat les disposicions comunitàries en molts casos en què s’han proferit injúries o calúmnies al rei (o a les persones que contempla l’article 490.3 ja esmentat del nostre Codi penal) i han condemnat penalment els seus autors, fet que els ha obligat a acudir a les institucions europees instant-les que revoquessin aquestes sentències, cosa que no els ha evitat haver de complir les penes fins que els tribunals europeus en declaressin la revocació.

El catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós ens recordava en un article publicat a “El Periódico” dos casos flagrants en què Espanya ha estat condemnada per haver aplicat malament el dret europeu, o el que és el mateix, per haver aplicat normes de dret nacional que havien estat “desplaçades” per la jurisprudència europea. Citava concretament el cas d’Enric Stern Taulats i Jaume Roura Capellera contra Espanya, de l’any 2018, i el d’Arnaldo Otegi Mondragón contra Espanya, de 2011.

En el cas Stern-Roura, els demandats van ser condemnats pels tribunals espanyols per haver cremat a Girona unes fotografies del rei Joan Carles I. Doncs bé, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) revocà aquesta sentència condemnatòria tot recordant que “en materia de insulto contra un jefe de Estado, el TEDH ya ha declarado que una mayor protección mediante una ley especial en materia de insulto no es, en principio, conforme al espíritu del Convenio Europeo de Derechos Humanos”.

Fotografia extreta de “La Vanguardia”

Val a dir que novament reiterà aquesta doctrina en el cas d’Otegi Mondragón contra Espanya. En aquest es referí expressament a l’article 490.3 del Codi Penal i afirmà que el que s’hi estableix no casa bé amb el Conveni Europeu de Drets Humans. Digué el TEDH en el paràgraf 56 (citat per Arbós) que “el hecho de que el Rey ocupe una posición de neutralidad en el debate político, una posición de árbitro y símbolo de la unidad del Estado, no podría ponerlo al abrigo de toda crítica en el ejercicio de sus funciones oficiales o -como en el caso- como representante del Estado que simboliza, en particular para los que rechazan legítimamente las estructuras constitucionales de este Estado, incluido su régimen monárquico”.

A pesar d’aquesta doctrina clara i reiterada, a primers d’agost, una associació anomenada Concordia Real Espanyola va traslladar a la Fiscalia de l’Audiència Nacional diverses querelles contra el vicepresident de la Generalitat i coordinador d’ERC, Pere Aragonès, contra la diputada al Parlament d’Andalusia, Teresa Rodríguez, i contra la portaveu del Bloc Nacionalista Gallec (BNG), Ana Pontón, per haver comès presumptament el delicte d’ “injúries greus a la Corona”. Per la seva banda, l’Asociación Profesional de la Guardia Civil, Jucil també va presentar una denúncia davant la Fiscalia de l’Audiència Nacional adherint-se a les tres ja impulsades per Concordia Real Espanyola.

Les tres acusacions es basaven precisament en l’article 490.3 del Codi Penal espanyol (article que no s’ha derogat), al·legant que calia condemnar els polítics esmentats. En el cas del vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, per haver titllat els Borbó d’ “organització criminal”. En el cas de la diputada andalusa Teresa Rodríguez per dir que “la Monarquía es corrupta hasta el tuétano”,  i que “antes habrá condena por criticar a la Monarquía que sentencia por las fechorías del pichabrava. Yo no tengo ningún miedo”. I contra Pontón por dir que “(…) no hay incienso ni botafumeiro que tape la podredumbre de la Casa Real y no vamos a parar hasta que juzguen a los Borbones por ladrones y por corrupción”.

La novetat -que hem de celebrar els demòcrates- és que, aquesta vegada, la fiscalia de l’Audiència Nacional no s’ha deixat endur pel text literal de l’article 490.3 del Codi Penal, que hem de considerar “desplaçat” per la jurisprudència europea, i ha arxivat les diligències obertes respecte dels tres polítics als quals es pretenia condemnar a penes de presó per les seves manifestacions, que -diu la fiscalia- s’han de considerar que formen part de l’exercici de la llibertat d’expressió i es poden recollir en el marc de la crítica.

Per tant, el Ministeri Públic ha rebutjat avalar la denúncia i els polítics no seran jutjats. Òbviament, no tenim per què compartir les expressions que ells van proferir. Més encara, podem fins i tot considerar-les desafortunades si no participem d’aquest estil de crítica. Però l’important és que, per fi, els tribunals espanyols no les considerin constitutives d’un delicte d’injúries o calúmnies dels que preveu l’article 490.3 de el Codi Penal i acceptin d’una vegada per totes que el dret fonamental a la llibertat d’expressió de l’article 20.1.a de la Constitució Espanyola ha de ser interpretat d’acord amb la jurisprudència emanada de el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), com es desprèn de l’article 10.2 de la mateixa norma fonamental.

La diputada de JxCat al Parlament de Catalunya Elsa Artadi ha tancat la porta a una hipotètica “coalició electoral” entre Junts per Catalunya i el PDeCAT (el partit al qual havia pertangut fins fa quatre dies). “A JxCat no hem tingut mai la voluntat d’anar en coalició electoral -ha dit-. Si aquesta és l’aspiració d’una altra formació política, té tot el dret a fer-ho, però haurien d’entendre que aquesta no és la voluntat de JxCat”.

També ha reconegut que, a pesar de no haver tancat encara el procés congressual, Carles Puigdemont ja ha obtingut el noranta per cent dels vots per presidir-lo, i ha dit que Jordi Sánchez serà el segon de bord, per més que Puigdemont no pot tornar a Espanya sense que el detinguin i Sánchez seguirà a la presó durant molt de temps si no es produeix un canvi substancial en l’actuació de la justícia o el Govern de Sánchez no opta per agafar les regnes del poder i indulta els condemnats.

A qualsevol analista que vulgui ser més o menys objectiu se li fa avui molt difícil parlar del que està succeint al país sense vessar-la o sense mostrar-se terriblement crític sobre gairebé tot el que està observant, i encara més si centra la seva atenció a Catalunya, on des fa molt de temps, la lògica dels esdeveniments ha esdevingut caòtica.

Podem començar, si voleu, per l’actuació del Poder Judicial i del Tribunal Suprem que, no sols actuà amb una indubtable vesània contra els presos que van ser processats, sinó que segueix decidit a posar sal a la ferida amb l’anul·lació del tercer grau que havien rebut els condemnats, tractament que podia haver servit -des del compliment de la legalitat- de bàlsam en una matèria que -els agradi o no- té un caire més polític que penal. De fet, si els polítics processats van demostrar la seva ingenuïtat en creure que la desconnexió d’Espanya era relativament fàcil a causa de les diverses crisis que afectaven llavors l’Estat espanyol, tot demostrant que no sabien llegir la realitat que els envoltava, també els membres del Tribunal Suprem estan demostrant la seva incapacitat per entendre que, amb actuacions clarament repressives com les que estan prenent, no contribuiran a normalitzar la situació.

De moment són els jutges i l’Estat els que han vençut en un combat desigual que, tanmateix, no augura -ni fer-hi prop!- el final de la batalla. I dic això no tant per forjar una frase bonica i contundent com per reflectir la realitat, perquè les decisions que van prendre els jutges poden molt bé acabar qüestionades (encara que tard) pels tribunals europeus, com ens ho demostra la resolució que ha pres un jutjat belga de no acceptar l’extradició de l’exconseller Puig després de negar la competència -sí, ho heu entès bé, “negar la competència”- del Tribunal Suprem, decisió que és una nova maçada contra la justícia espanyola i, en definitiva, contra el nostre país, en un moment en què l’Estat presenta força punts febles, alguns dels quals no són menors, ja que el qüestionament que s’està produint de la monarquia després que l’espantada que ha fet el rei Joan Carles I, empaitat per la justícia suïssa i investigat per la fiscalia espanyola, ha engrandit el sentiment antimonàrquic de molts espanyols, que no sols es mostren contraris al comportament del rei emèrit, sinó a la monarquia constitucional que va acollir la Constitució de 1978.

Ens agradi o no, avui són molts els embats que està sofrint el “règim del 78” (que és com el denominen els seus adversaris) crec que injustament, per més que soc dels qui creuen que fa temps ens havíem d’haver replantejat la revisió d’algunes de les institucions que aquella Constitució -la més democràtica que ha tingut mai Espanya- regulava, tot i saber que els mecanismes de revisió són francament diabòlics, ja que exigeixen un ample consens que avui no es dona: Majoria qualificada al Congrés i el Senat, referèndum, noves eleccions i ratificació per les noves càmeres. Un procés, aquest, llarg i empedrat sense cap garantia de majoria republicana que, a més, provocaria una nova divisió -a afegir a les ja existents- dels ciutadans, que no ajudaria a resoldre la molt greu crisi sanitària i econòmica que estem patint.

Dit això, torno sobre el nou partit de JxCat que pretén obtenir l’hegemonia a Catalunya arraconant un cop més Esquerra Republicana, cosa que molt possiblement aconseguirà. I hi torno perquè després dels embats que ha dut a terme en el Parlament de Catalunya contra el rei emèrit, contra el rei vigent i contra tot allò que faci olor de monarquia, hem vist que els portaveus de JxCat han farcit els seus arguments amb atacs contra aquest “règim del 78” avui tan vilipendiat, com si ells -i quan dic “ells” em refereixo a Puigdemont, Torra, Artadi i tots aquells polítics que fa anys i panys que militaven a Convergència Democràtica de Catalunya o bé al servei de Jordi Pujol- no hi tinguessin res a veure.

Certament cal tenir molt barra (o molt poca memòria) per no veure que tots ells són els qui, militant a Convergència, han tingut i exercit el poder a Catalunya els darrers quaranta anys. Tots -o gairebé tots- han estat “convergents” però se n’han oblidat, i d’una manera tan despietada com cruel, han decidit fer una “opa” al que era el seu partit -que darrerament duia el nom de PDeCAT- per crear-ne un altre “que no hi tindrà res a veure”, diuen, i que no serà de dretes ni d’esquerres, sinó transversal, inclusiu i no sé quantes coses més. Vaja, un partit que no se semblarà de res al que era, però que tindrà un líder indiscutible, Carles Puigdemont, ja que, sense ell, com al seu moment sense Jordi Pujol, no serien ningú.

Però com els cal mostrar les diferències que els separen del seu propi passat, contràriament al que feia Jordi Pujol, que sempre propiciava l’acord amb el guanyador a escala nacional (es digués PSOE o PP) per tal de contribuir a la governabilitat del país i, de passada, obtenir beneficis per a Catalunya, sense trencar mai el pacte constitucional del 78, ara, els neoconvergents, encapçalats per Puigdemont i Quim Torra, estan decidits a trencar definitivament amb aquell “règim corrupte” (així l’han qualificat) que va propiciar tants abusos i ha permès que la Casa Reial s’hagi mostrat tal com és: depredadora i evasora d’impostos, tot oblidant que, els agradi o no, ells són els hereus directes dels qui propiciaven el cobrament del 3 per cent (en el millor dels casos), i feren possible el “cas Palau”, el “clan Pujol” i tantes i tantes malifetes.

Però ara no és hora de parlar d’això, el que cal és el que van fer la setmana passada al Parlament en aprovar una resolució que reivindicava una Catalunya republicana que “no reconeix ni vol tenir cap rei”, exigia que la cambra denunciés la connivència dels poders de l’estat espanyol amb la “fuga consentida” de Joan Carles I, i afirmava que l’únic camí per superar el règim monàrquic és constituir efectivament la República Catalana com un estat de dret, democràtic i social.

La proposta acabava afirmant com a gran colofó que “el llinatge dels borbons ha estat una calamitat històrica per a Catalunya” i constatant -no podia ser d’altra manera- el fracàs i la crisi definitiva del pacte constitucional del 1978, aquest amb el qual ells -els hereus de Convergència- no tenen res a veure. Quines penques, Déu meu! Quines penques!

El ple d’aprovació de la “Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República” es va celebrar el 7 de setembre de 2017 i fou tan convuls com el de el dia anterior en què es va aprovar la “Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya”. La sessió va començar amb la petició del grup parlamentari independentista de Junts pel Sí perquè s’inclogués a l’ordre dia aquell projecte de llei. A l’igual que el dia anterior, els grups de l’oposició van protestar -entre altres coses van tornar a reclamar el dictamen de Consell de Garanties Estatutàries i es van referir a l’advertència dels lletrats de la cambra que el procediment elegit per aprovar la llei podia incórrer en un delicte de desobediència al Tribunal Constitucional-. Quan després de nombroses interrupcions es va procedir a la votació, els grups parlamentaris constitucionalistes (Ciutadans, Partit Popular i Partit dels Socialistes de Catalunya) van abandonar la cambra. Poc abans, el diputat Joan Coscubiela de Catalunya Sí que és Pot, va dirigir-se als dos grups independentistes dient: “Quan es trepitgen els drets de qualsevol grup, es trepitgen els drets de tots els ciutadans de Catalunya. No s’adonen de la gravetat del que estan fent, estan agafant el gust a l’autoritarisme.” Com sabem, aquelles lleis van ser suspeses pel Tribunal Constitucional.

Més enllà que puguem criticar com han actuat el Govern de l’Estat, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, cap dels quals han contribuït sensatament a resoldre el greu problema polític de Catalunya, cal tenir en compte aquelles valentes i sàvies paraules de Joan Coscubiela advertint als independentistes del regust que sentien per l’autoritarisme, regust que es demostrava no sols en els procediments que es van seguir en aquelles dues sessions de setembre de 2017, sinó en alguns dels textos de la llei non nata, com, per exemple, els que feien referència al que havia de ser -d’entrar en vigor la norma- el Tribunal Suprem de Catalunya.

Deia l’article 66 de la Llei en els números 3 i 4 el següent:

“3. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es converteix en el Tribunal Suprem de Catalunya, òrgan judicial superior en tots els ordres, en el qual culmina l’organització judicial de Catalunya.

4. El president o presidenta del Tribunal Suprem és nomenat pel president o presidenta de la Generalitat a proposta de la Comissió Mixta prevista a l’article 72.”

I si acudíem a l’article 72, trobem que:

“1. La comissió Mixta de la Sala de Govern del Tribunal Suprem i del Govern de Catalunya està formada pel president o presidenta del Tribunal Suprem, que la presideix, pel conseller o consellera amb competència en l’àmbit de la justícia del Govern de la Generalitat, que n’exerceix la vicepresidència, per quatre membres de la sala de govern, designats per ella mateixa, i per quatre persones designades pel govern.”

El que venia a dir que era el Govern de la Generalitat qui, sense gaire problemes, elegiria el president del Tribunal Suprem, de manera que la independència del Poder Judicial català naixia pràcticament viciada, ja que quedava força matisada pel Poder Executiu de torn.

Aquest intent de dominar-ho tot a pesar que, quan s’escolta els arguments de l’independentisme sempre van farcits de crítiques al sistema constitucional espanyol i reforçats amb grans lloances a l’indubtable esperit democràtic que els mou (en aquest sentit la soflama que, fa uns dies, va fer Junqueras abans de tornar a la presó n’és un exemple) s’ha demostrat amb la decisió de Quim Torra de multar el cardenal Omella (arquebisbe de Barcelona i president de la Conferència Episcopal Espanyola) amb motiu del funeral que va celebrar pels morts de la Covid-19 al temple de la Sagrada Família.

La missa, estava anunciada des de feia setmanes, però el 17 de juliol es va aprovar una resolució del “Procicat” que prohibia els serveis religiosos amb més de deu persones a l’àrea de Barcelona. Tot i que es va intentar un diàleg, no hi hagué acord i el cardenal va desobeir -un mot, per cert, caríssim en la ideologia de Torra i dels seus adlàters-. El funeral, doncs, es va celebrar i van assistir-hi 470 persones, menys de la quarta part de l’aforament i amb totes les mesures de seguretat. Força menys gent, per tant, de la que, el darrer cap de setmana, havia visitat la basílica, oberta a petició de la mateixa Generalitat per no perjudicar més el turisme a Barcelona. Però l’acte contradeia la prohibició.

Si ens atenem al principi de legalitat, Torra ha fet bé en sancionar el cardenal. Però és, si més no, discutible el raonament que ha expressat en justificar l’acció repressiva, ja que, en el fons, el que ell recrimina del cardenal és que “no hagi alçat la veu ni una vegada per condemnar la repressió que viu Catalunya”. En aquest argument Torra coincidia amb les declaracions de Carles Puigdemont a TV3: “Omella -va dir el president a l’exili- no es va comportar com un home d’Església, sinó com un home d’Estat”. Una afirmació molt vinculada a les crítiques que també llança a Omella a les pàgines del seu últim llibre pel paper mediador que, com Urkullo, intentà dur a terme l’octubre del 2017.

És curiós veure com als polítics -sobretot als més autòcrates- els agrada dominar-ho tot i mediatitzar en favor seu les institucions -fins i tot l’Església, a pesar que es declaren partidaris de la laïcitat-. Els qui decidiu submergir-vos en la lectura de la meva darrera novel·la, “Lletres de combat”, veureu com també Franco va voler mediatitzar en favor seu l’Església catòlica espanyola -i fins i tot l’europea- amb aquella “Carta Colectiva de los Obispos españoles a los de todo el mundo con motivo de la Guerra de España”, que l’any 1937 va fer redactar al cardenal Gomà, arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya, que signaren pràcticament tots els bisbes de la zona nacional, però que es negà a fer-ho el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, que vivia exiliat a Roma, el qual -tot i que havia estat perseguit-  no va voler donar en cap moment suport a la dictadura, adduint -contra Gomà- la neutralitat de l’Església davant aquella iniciativa franquista.

D’una manera semblant, Torra i l’independentisme, incapaços d’acceptar l’autocrítica en res del que han fet, pretenen que totes les institucions catalanes (Parlament, Govern i els organismes que aquests controlen, com per exemple TV3) se sumin incondicionalment als seus plans d’independència. I això mateix demanen als bisbes catalans, convençuts que el seu projecte polític és, en realitat, l’única “causa justa” a defensar en aquests moments, i que, per tant, s’ha de dur a terme “tant sí com no”, encara que tots ells plegats representin no més del 47% dels catalans. Per això creuen que tothom  i fins la mateixa llei ha de cedir davant aquest fet “de justícia” i “de necessitat” indiscutible. Caldria, per tant, que els bisbes catalans -si volen ser bons catalans i situar-se al costat bo de la història- també l’assumeixin i el defensin des de les trones.

Tot plegat és ben trist, però res a dir sobre aquesta sanció, encara que sigui per una causa encara més ridícula que la de la “pancarta”, que implicarà la inhabilitació de Torra. Per tant, que el cardenal reconegui l’error i pagui la multa sense protestar, perquè ha desobeït. Si ho fa, esdevindrà un exemple que posarà en quarantena l’exaltació de la desobediència de què ha fet gala l’independentisme i no serà un preu excessiu en defensa de la independència i de la neutralitat de l’Església. La que no va saber mantenir durant la Guerra civil i durant molts anys de la dictadura.

Conten que un privilegiat va poder visitar les calderes de Pedro Botero que, com sap el lector, és una de les maneres que tenim de denominar metafòricament l’infern, i va observar que en cadascuna d’elles hi havia imprès el nom d’un país (França, EEUU, Alemanya…). Des de fora, el visitant veia com l’oli bullia i com del seu interior els cossos sofrents intentaven escalar la paret metàl·lica intentant sortir-ne, però uns dimonis situats a la part superior, proveïts de bastons, els ho impedien fent que tornessin caure dedins.

De sobte, el visitant va observar que a la caldera que duia retolat el nom d’Espanya no hi havia cap dimoni que vigilés les possibles fuites i allò el va sorprendre. ¿És que no els vigileu, els espanyols condemnats? ¿No temeu que, sense control per part vostre s’escapin? -va demanar a Lucifer-. No, va respondre el diable. Els espanyols no cal que els vigilem. Són tan envejosos, que ells mateixos tenen cura d’estirar per les cames els que intenten sortir i els ho impedeixen.

Envejar els èxits dels altres és ben trist, però més ho és encara alegrar-se dels seus fracassos, encara que aquests també els pugui perjudicar a ells.

Això és el que va succeir al nostre país fa unes setmanes quan la ministra d’economia espanyola, Nadia Calviño va perdre l’elecció per presidir l’Eurogrup, càrrec que va recaure en la persona de l’irlandès Paschal Donohoe, un polític que pertany a la família dels populars europeus i va saber sumar en favor seu els vots dels països del nord que veien un problema en el perfil de Calviño, que pugnava clarament per una major integració a la zona euro.

Aquell dia, en un fòrum de Waths-App al qual estic adscrit per raons professionals, vaig veure com festejaven la derrota de la nostra ministra persones que es consideren “espanyoles per damunt de tot” i que, com a conseqüència d’això, creuen que només es pot votar el PP i VOX, i que, per això mateix, no tenen -ni van tenir al seu moment- cap mena de rubor a l’hora de qualificar d’il·legítim el govern que va fa formar Pedro Sánchez amb Podemos, a pesar que aquest va obtenir el vot de la majoria dels diputats que configuren avui el Congrés.

Em van semblar molt desgraciats aquells comentaris perquè dubto molt que, fins i tot ells, puguin considerar que Paschal Donohoe defensarà millor que Calviño els interessos generals del nostre país. Però és el que tenim i hem de comptar-hi.

Quelcom anàleg ha passat ara, però en un sentit invers, quan els màxims dirigents polítics europeus han acordat a Brussel·les, després d’un debat llarg i difícil, que la Unió Europea s’endeuti per fer front a les nefastes conseqüències econòmiques d’una epidèmia que ha estat més intensa als països del sud que del nord, encara que els ajuts acordats no beneficiaran exclusivament aquests països. Però la notícia -la gran notícia- és que, és el primer cop que Europa decideix mutualitzar el deute per fer front a una gran calamitat. I això és signe d’un europeisme que no s’havia demostrat fins ara.

Com han ressaltat els principals experts, aquest gran acord no farà que caigui mannà del cel, ni farà que apareguin helicòpters de la Unió Europea llançant bitllets de cinquanta sobre els terrats. No estem tampoc davant d’aquells fons de cohesió que es van produir durant els anys vuitanta i noranta. No. Aquest cop, els plans d’Inversió i Reforma nacionals hauran de donar prioritat als plans de modernització de l’economia basats en la digitalització i la transició energètica, però no hi ha dubte que 140.000 milions per a Espanya, dels quals 72.000 milions seran ajuts a fons perdut, constitueix un resultat extraordinàriament bo per a un país com el nostre que, en aquests moments, afronta crisis molt diverses: la sanitària i l’econòmica per mor de la pandèmia, a més de la institucional amb un rei emèrit a la picota, i també la territorial, ja que no podem menysprear el que està succeint a Catalunya amb greus ressonàncies al País Basc.

Però com ha escrit molt bé Enric Juliana, a pesar que sofrim tots aquests problemes, les perspectives reals de país han canviat aquesta setmana. I això perquè s’ha creat -diu- un carril per poder superar l’actual onada de desànim i confusió. “La legislatura -afegeix- està viva i correspon al Govern -el legítim Govern d’Espanya- dibuixar el camí a seguir en els propers tres anys. L’aprovació del pressupost del 2021 serà, doncs, crucial. I correspon a l’oposició la responsabilitat de la crítica i l’esmena des del principi de realitat.”

¿Viu, però, l’oposició aquest principi de realitat? Penso que no, que no el viu, ja que, impotent per a formar govern després de les eleccions, l’oposició conservadora s’ho ha jugat tot, des del primer dia, a soscavar el Govern pensant que la pandèmia acabaria per enfonsar-lo. En aquest camí i, emparats en aquesta idea, la derrota de Calviño els venia com a anell al dit. “Gran fracàs de Pedro Sánchez a Europa!”, clamaren aleshores, a pesar de ser conscients -ho havien de ser per força- que Espanya tenia el suport dels estats europeus més poblats i amb més pes específic, com Alemanya, França i Itàlia. I per trobar-se encara més a pler, aquesta derrota s’havia de consolidar -quin desideràtum més patriòtic!- amb el fracàs de les negociacions que, curiosament, han culminat amb èxit.

Tan creguts d’ells mateixos i tan decidits a destruir el Govern actual, la dreta espanyola no va saber veure que Alemanya no jugava el seu joc i els ha caigut francament tort que hagin estat tres dones conservadores de la seva corda política -em refereixo a Ursula von der Leyen, per la Comissió Europea, Christine Lagarde, pel Banc central Europeu i Angela Merkel, la cancellera alemanya-, les qui, en el fons, han teixit aquest acord que tant beneficia Espanya i la cohesió europea..

En aquest sentit, doncs, escoltar els laments i les desqualificacions que Pablo Casado va fer al Congrés de l’actuació de Pedro Sánchez -a qui va tractar pràcticament d’inútil i de ser un zero a l’esquerra (l’esment que va fer de les tres dones a què he al·ludit demostrava que la sang rajava per la ferida)- era com observar aquells condemnats que, a la caldera de Pedro Botero que duu el nom d’Espanya, lluitaven per impedir que ningú s’escapés del suplici que estaven sofrint. I això uns dies després que, a la celebració que es va fer de l’acord a la Cambra europea, la diputada popular Dolors Montserrat, a pesar de ser tan conservadora com ells, el qualifiqués d’històric.

Suposo que, ara, les restriccions que han posat alguns governs europeus de viatjar a Espanya per mor de la pandèmia serà un nou motiu perquè els partidaris del “tant com pitjor, millor” critiquin el govern i afirmin que, si ells estiguessin en el poder, res d’això no passaria (cosa que està per veure). Però l’anunci d’una moció de censura per part de VOX es convertirà en una dura mortificació per a Casado i en una mena de bàlsam de Fierabrás per a Sánchez. Caldrà, per tant, reconèixer que, com a mínim, el president és un home de sort.